BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. ÀUSTRIA I SUÏSSA 2008: LA CLASSE ACABA AMB LA FÚRIA

Com havia succeït el 2000, quan Bèlgica i Holanda va compartir-ne l’organització, l’Eurocopa de l'any 2008 va tenir com a seu dos estats: Àustria i Suïssa. Juntament amb els dos països amfitrions s’hi van classificar Alemanya, Croàcia, Espanya, França, Grècia, Holanda, Itàlia, Portugal, Polònia, Txèquia, Romania, Rússia, Suècia i Turquia. Sense cap mena de dubte la gran sorpresa va ser l’eliminació a la fase prèvia d’Anglaterra, malgrat comptar amb excel·lents futbolistes com Beckham, Gerrard, Lampard o Rooney.

A diferència del que va tenir lloc les setmanes prèvies d'altres campionats, com el Mundial de 1998 o l’Eurocopa de l’any 2000, pràcticament ningú apostava ni tan sols un euro per la selecció espanyola. L’equip estatal havia fet una fase de classificació bastant irregular, alguns jugadors importants eren acusats de no tenir prou caràcter i la premsa de Madrid tenia un duríssim enfrontament amb el tècnic Luis Aragonés per la no convocatòria de Raúl. Potser per aquest motiu, el combinat espanyol es va veure lliure de tota pressió, l’absència de la qual va aplanar el camí perquè Espanya, contra tot pronòstic, conquistés el seu segon títol continental, 44 anys després del primer.

Espanya no només es va proclamar campiona d’Europa sinó que a més a més va practicar un futbol ofensiu, atractiu i espectacular, amb un campionat magnífic de jugadors com Casillas, Puyol, Senna, Iniesta, Silva, Torres, Xavi, elegit millor futbolista del torneig, i Villa, màxim anotador del certamen malgrat perdre’s la final per lesió. En la primera fase, el grup d’Aragonés es va imposar a Rússia, Suècia i Grècia, la vigent campiona; en quarts de finals, la ronda tantes vegades maleïda per la selecció estatal, la Roja va superar la sempre incòmoda Itàlia a la tanda de penals; en semifinals va tornar vèncer Rússia i a la final va guanyar Alemanya.

Pel que fa a altres seleccions, destacar el paper de la finalista Alemanya, el sorprenent rendiment de les semifinalistes Rússia i Turquia i, malgrat no superar l’eliminatòria de quarts de final, la trajectòria de Croàcia, Holanda i Portugal, que van desplegar un joc força convincent, però a les quals els hi va mancar ofici en moments importants. Pel contrari, van decebre conjunts com Grècia, que va arribar al torneig com a campiona, la República Txeca i molt especialment unes decadents Itàlia i França, campiona i sots-campiona mundials respectivament.

La final es va disputar a l’estadi Ernst Happel de Viena, l’antic Prater, i Espanya, amb un solitari gol marcat per la llavors estrella del Liverpool Fernando Torres a la primera part, va vèncer Alemanya, equip dirigit per Joachim Löw i amb homes de gran qualitat com Lahm, Ballack, Schweinsteiger o Klose.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. PORTUGAL 2004: EL MIRACLE DE REHHAGEL

Portugal va ser l’estat encarregat d’organitzar la 12a edició de l’Eurocopa, per a la qual també s’hi van classificar Alemanya, Anglaterra, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Espanya, França, Grècia, Holanda, Itàlia, Letònia, Rússia, Suècia, Suïssa i Txèquia. La sorpresa més important va ser la no presència de Turquia, que havia estat tercera en el Mundial de Corea i Japó disputat només dos anys abans; els otomans van caure en la repesca contra la modesta Letònia.

La selecció espanyola, dirigida pel basc Iñaki Sáez, un home de la Federació que havia substituït José Antonio Camacho després del mundial asiàtic, va iniciar molt bé el campionat al vèncer Rússia, però posteriorment va perdre contra Grècia i l’amfitriona Portugal, que acabarien sent les finalistes del torneig, i va quedar eliminada en la fase de grups.

Si en el moment de parlar de l’Eurocopa de 1992, celebrada a Suècia, afirmàvem que el triomf de Dinamarca havia estat una enorme sorpresa, una cosa similar es pot dir de la victòria de la selecció grega a Portugal. Fins llavors, el combinat hel·lè només havia disputat una fase final continental, a Itàlia 1980, on tan sols havia aconseguit un empat, i una de la Copa del Món, a Estats Units 1994, certamen en què va perdre els tres partits i va donar una imatge desastrosa. El 2004 la gran “estrella” dels grecs no n’era cap altre que el seu seleccionador, l’alemany Otto Rehhagel, que amb un sistema molt defensiu i escassament vistós va assolir el títol arran de derrotar equips teòricament superiors com Portugal, Espanya i Rússia pel que fa a la fase de grups; França en quarts de final, la República Txeca en semifinals i de nou Portugal a la final. Malgrat que el bloc era molt més important que les individualitats, en el grup de Rehhagel hi destacaven jugadors com Nikopolidis, Zagorakis, Tsartas o Charisteas.

Si Grècia va ser la gran revelació del torneig, també hi van haver grans decepcions: Alemanya, vigent sots-campiona mundial, i Itàlia, campiona del món dos anys més tard, no van poder superar la primera fase, mentre que França, vigent campiona d’Europa, i Anglaterra van quedar eliminades en quarts de final. Quant a les semifinals, a més del triomf de Grècia davant Txèquia, l’equip que millor futbol va oferir al campionat, l’amfitriona Portugal, que comptava amb un extraordinari conjunt, dirigit pel brasiler Luiz Felipe Scolari i amb homes com Carvalho, Rui Costa, Luis Figo o un jove Cristiano Ronaldo, va guanyar Holanda.

Pel que fa a la final, que es va jugar al nou estadi Da Luz de Lisboa, una Grècia amb molt d’ofici va vèncer una Portugal superior tècnicament, però molt més tensa i pressionada davant el seu públic. L’unic gol de partit el va fer Charisteas, llavors davanter del Nuremberg. Tanmateix, l’eufòria grega no va durar massa temps perquè els mediterranis van ser incapaços de classificar-se per al Mundial d’Alemanya, celebrat el 2006.

RETORN DEL BARÇA A BASILEA

El FC Barcelona va disputar ahir un partit de la Champions League a Basilea i és el primer cop que juga un matx en aquesta ciutat suïssa des de que fa gairebé 29 anys i mig va guanyar la seva primera Recopa, després de vèncer, en un xoc molt emocionant amb pròrroga inclosa, el conjunt alemany del Fortuna de Düsseldorf per 4 a 3.

Abans d’aquell històric 16 de maig de 1979, el Barça comptava amb un palmarès internacional més aviat pobre: havia conquistat tres copes de fires (1958, 1960 i 1966) i havia estat un cop finalista de la Copa d’Europa (1961), de la Recopa (1969) i d’una altra copa de Fires (1962). Curiosament, el club blaugrana havia perdut a Suïssa les finals de 1961 i 1969, tenint aquesta última com a seu l’antic estadi Sankt Jakob de Basilea, on es va portar a terme la final de 1979.

El Barça havia eliminat prèviament al torneig el Xakhtar Donetsk, l’Anderlecht, en una històrica eliminatòria que es va decidir als penals, l’Ipswich Town i el Beveren. A mitja eliminatòria de semifinals contra aquest últim equip, Josep Lluís Núñez, que passava per la seva primera temporada com a president, va destituir el francès Lucien Muller d’entrenador i el va substituir per Quimet Rifé, un històric futbolista de l’entitat barcelonista durant els anys 60 i 70. En la plantilla hi destacaven jugadors com Artola, Zuviría, Migueli, Costas, Olmo, De la Cruz, Albaladejo, Neesquens, Sánchez, el capità Asensi, Rexach, Heredia, el golejador Krankl i un joveníssim Carrasco, que amb 19 anys va ser la gran estrella de la final.

Quan es portaven només quatre minuts de l’enfrontament, el migcampista Sánchez, aprofitant una assistència de Rexach, va avançar el Barça i tot feia suposar que el partit seria força tranquil, però Klaus Allofs, l’estrella de l’equip germànic, va igualar ràpidament. Més tard, Rexach, un consumat especialista, va fallar un penal comès sobre Carrasco i feia la impressió que els catalans es podien enfonsar. Tanmateix, arran d’una gran jugada del davanter d’Alcoi, Asensi va tornar a donar avantatge al conjunt blaugrana. No obstant, un cop més els alemanys van empatar amb celeritat mitjançant Seel. Amb igualada a dos gols es va arribar al final de la primera part i també, després d’un segon temps sense massa ocasions, del temps reglamentari.

A la pròrroga, Rexach, refent-se del seu error en el llançament de penal, va aconseguir el tercer gol barcelonista i poc més tard, arran d’una nova jugada de Carrasco, l’austríac Krankl va fer el quart, però una altra vegada Seel va marcar i el Barça va haver de patir fins al final per assolir el títol.

BONES SENSACIONS

Les dues primeres temporades de Johan Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, malgrat que en la primera es va guanyar la Recopa i en la segona la Copa del Rei, no van ser extraordinàries i l’equip va tenir una trajectòria molt irregular. No obstant, les sensacions eren bones i es podia intuir que aquell conjunt acabaria fent història, tal com va succeir amb el sobrenom de Dream Team: des de 1991 a 1994, el club blaugrana va aconseguir quatre títols de Lliga, tots consecutius, tres de la Supercopa d’Espanya, un de la Copa d’Europa, la primera en la història de l’entitat catalana, i un de la Supercopa d’Europa, igualment la primera que obtenia la institució.

Durant la campanya inicial amb Frank Rijkaard assegut a la banqueta del Camp Nou, pel que fa a la primera volta de la Lliga, els resultats no eren gens bons, però també feia la sensació que aquell equip, amb alguns retocs, acabaria sortint endavant. Finalment, el Barça, sota la direcció del preparador holandès, acabaria conquistant dos títols de Lliga, dos més de la Supercopa d’Espanya i un de la Champions League, la segona Copa d’Europa en la història del club blaugrana.

Quant a l’inici de l’actual exercici, amb Pep Guardiola (foto) de tècnic, el Barça va mostrar molts defectes: ineficàcia a la davantera, continuats errors defensius, manca d’ofici amb el marcador favorable o falta de mentalitat guanyadora. Un mes i mig després sembla que aquests problemes han desaparegut i fa la impressió que l’entrenador de Santpedor pot acabar construint un equip que doni força títols i alegries a l’afecció del Camp Nou. Almenys, com en els dos casos anteriors, les sensacions són molt bones, fins i tot en els moments difícils.

EQUIPS HISTÒRICS: L'URUGUAI DEL "MARACANAZO"

La selecció de l’Uruguai es va convertir en la primera campiona mundial l’any 1930, en un torneig que a més a més va organitzar. No obstant, l’equip celeste no va ser present en les dues següents Copes del Món, celebrades a Itàlia el 1934 i a França el 1938.

Després del parèntesi provocat per la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el torneig va tornar el 1950 i l’organització la va portar a terme el Brasil, segurament el país que més intensament viu el futbol. El combinat uruguaià, amb Juan López com a seleccionador, va arribar a l’estat veí amb un equip on el bloc estava per damunt de les individualitats, però on hi figuraven homes importants com Maspoli, Varela i sobretot Ghiggia i Schiaffino.

L’Uruguai no va tenir cap tipus de problemes en el partit de la primera fase, en què va derrotar de forma contundent Bolívia per 8 a 0. Tanmateix, el grup de López va iniciar la lligueta final amb moltes dificultats, en la qual va empatar davant Espanya (2-2) i va vèncer per la mínima Suècia (3-2). Pel contrari, el Brasil s’havia imposat espectacularment als escandinaus (7-1) i als espanyols (6-1). Per tant, el partit final entre les dues seleccions sud-americanes tenia com a indiscutible favorit el conjunt local.

A Rio de Janeiro, en un estadi Maracaná ple a rebentar, es va jugar el xoc decisiu. Els amfitrions es van avançar al marcador amb un gol de Friaça, però, potser per l’enorme pressió que tenien els jugadors brasilers, els visitants van reaccionar i van remuntar el matx gràcies a les anotacions d’Schiaffino i Ghiggia (foto). Mentre tot un país s’enfonsava en una immensa tristesa, l’Uruguai es convertia, després d’Itàlia, en el segon bicampió mundial.

Entrenador: Juan López.
Un onze: Maspoli, González, Tejera, Gambetta, Varela, Andrade, Ghiggia, Pérez, Míguez, Schaffino i Morán.
El més positiu: un equip molt solid i equilibrat / una mentalitat guanyadora / refer-se després del gol en contra en el matx decisiu.
El més negatiu: últim títol mundial d'Uruguai / la selecció sud-americana ha comptat amb individualitats més importants que aquell any / l'empat contra Espanya quasi li costa el campionat. 

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. BÈLGICA I HOLANDA 2000: EL PRIMER TORNEIG COMPARTIT

L’any 2000 va ser el primer cop que dos països van compartir l’organització d’una fase final de l’Eurocopa: Bèlgica, que en solitari ja havia estat l’amfitriona el 1972, i la seva veïna Holanda. A més dels dos estats del Benelux, es van classificar per disputar el torneig Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, França, Itàlia, Iugoslàvia, Noruega, Portugal, Romania, Suècia, Turquia i Txèquia. Dos anys més tard, Corea del Sud i Japó compartirien també la celebració de la Copa del Món.

Com tantes vegades li havia passat des del Mundial disputat a Mèxic el 1986, Espanya va quedar eliminada en els quarts de final. L’equip dirigit per l’enèrgic José Antonio Camacho va superar de miracle la fase de grups: després d’una inesperada derrota contra Noruega i un complicat triomf davant la debutant Eslovènia, l’equip estatal estava obligat a vèncer Iugoslàvia, llavors reduïda ja a Sèrbia i Montenegro, per classificar-se per a quarts. Malgrat que Espanya perdia 3-2 en el minut 90, increïblement va acabar guanyant per 4-3. Tanmateix, poc més duraria la permanència espanyola en el torneig, doncs va caure contra França mitjançant un solitari gol de falta de Zidane en un matx en què Raúl va fallar en el darrer minut un penal.

França, campiona del món dos anys abans a París, Itàlia, la co-amfitriona Holanda i la sorprenent Portugal, que iniciava llavors una gran etapa amb Luis Figo d’estrella, van classificar-se per a semifinals. Les gran decepcions del campionat van ser Alemanya, vigent vencedora del torneig, i la sempre imprevisible Anglaterra, les quals van ser fins i tot incapaces de superar la fase de grups.

En els partits de semifinals, d’una banda França va guanyar una lluitadora Portugal en un matx molt polèmic, decidit amb un “gol d’or” a la pròrroga mitjançant un penal transformat per Zidane. D’altra banda, l’ofici d’Itàlia va ser clau per vèncer Holanda a la tanda de penals, en un partit en què el llavors blaugrana Frank de Boer va fallar tres cops des del punt fatídic.

En la final, que es va jugar a l’estadi de Kuyp de Rotterdam, conegut també com el Feyenoord Stadium, tot semblava vist per a sentència quan l’Squadra Azzurra, llavors dirigida pel mític Dino Zoff i amb jugadors com Toldo, Nesta, Totti o Del Piero, guanyava en el últims instants del xoc, però Wiltord va igualar en l’últim minut el gol inicial de Delvecchio i els francesos es van convertir en bicampions gràcies a un “gol d’or” de Trézéguet a la pròrroga. França, entrenada per Roger Lemerre, sumava la corona europea a la mundial aconseguida sota la direcció de Aimée Jacquet. El combinat “bleu” passava llavors per un moment excel•lent amb futbolistes com Barthez, Thuram, Desailly, Blanc, Déschamps, el citat Zidane o un jove Henry.

EL NOU XAVI

Sempre he considerat Xavi Hernández, des del seu debut al primer equip l’any 1998, un excel•lent futbolista. Fins i tot penso que ha estat superior a qui ara és el seu entrenador al FC Barcelona, Pep Guardiola, encara que al de Santpedor li sobrava el que fins ara li havia mancat al de Terrassa: caràcter.

Xavi, durant moltes temporades, ha tingut com a companys grans futbolistes, alguns amb categoria de crack, com Luis Figo, Rivaldo, Deco o Ronaldinho. En aquests anys el migcampista català ha estat a l’ombra d’aquests jugadors i ha fet la impressió que quan, per exemple, Rivaldo o Ronaldinho estaven en bona forma, Xavi feia grans partits, potser afavorit per la dinàmica positiva, però, en canvi, quan els cracks baixaven el seu rendiment, el de Terrassa també ho feia, sense agafar aparentment cap responsabilitat. Igualment, al llarg d’aquestes temporades, s’ha acusat el centrecampista de no arriscar massa en la passada llarga o en el xut a porteria.

Sense cap mena de dubte, l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, celebrada el passat mes de juny, estarà considerada sempre un abans i un després en la trajectòria esportiva de Xavi. Sigui per iniciativa pròpia o per decisió del seleccionador Luis Aragonés, el jugador vallesà es va convertir en el líder de l’equip espanyol, el qual va guanyar contra pronòstic el torneig continental. Xavi, a més a més, va ser elegit per la UEFA com el millor futbolista del certamen.

Aquesta temporada el jugador de Terrassa s’ha convertit en un dels indiscutibles líders del Barça i el seu joc és força més valent i arriscat que en campanyes anteriors. La raó d’aquesta metamorfosi pot trobar-se, en primer lloc, per la mentalitat guanyadora que ha assolit en terres austríaques; en segon lloc, per la confiança que li ha atorgat Guardiola i, finalment en tercer lloc, perquè aquest estiu l’entitat blaugrana, a més de traspassar futbolistes molt importants com Ronaldinho i Deco, ha fitxat jugadors d’equip, sense consideració de cracks, i això ha permès al migcampista convertir-se en un dels homes bàsics de la plantilla.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. ANGLATERRA 1996: ALEMANYA TRICAMPIONA

30 anys després d’organitzar i guanyar el Mundial, els inventors del futbol, Anglaterra, van organitzar l’Eurocopa. Per primera vegada la fase final del torneig va comptar amb 16 seleccions i, juntament amb l’equip amfitrió, hi van participar Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Escòcia, Espanya, França, Holanda, Itàlia, Portugal, Romania, Rússia, Suïssa, Turquia i Txèquia.

Tal com li va succeir als mundials de 1986 i 1994, i com li passaria més tard a l’Eurocopa de l’any 2000 i a la Copa del Món de 2002, la selecció espanyola, dirigida llavors pel polèmic Javier Clemente, va ser eliminada als quarts de final. Després de realitzar una gris fase de grups, el conjunt espanyol va caure en el seu millor partit, el qual va perdre precisament davant Anglaterra a la tanda de penals.

Alemanya, Anglaterra, França i la sorprenent Txèquia van ser les seleccions que es van classificar per a les semifinals, eliminatòria de la qual en van quedar fora Itàlia i Bulgària, que havien estat respectivament sots-campiona i quarta en el mundial disputat als Estats Units només dos anys abans. Tampoc van ser capaces d’arribar a la penúltima ronda les últimes dues campiones continentals, Holanda i Dinamarca, les quals ni tan sols van superar la fase de grups.

Els alemanys, tal com havien fet a les semifinals de la Copa del Món de 1990, jugada a Itàlia, van eliminar els anglesos als penals, mentre que els txecs es van reafirmar com a conjunt revelació després de superar França, equip que dos anys més tard es proclamaria campió mundial i quatre després vencedor continental. La República Txeca va arribar al torneig amb un planter de jugadors pràcticament desconeguts, però que, arran del campionat jugat a Anglaterra, es van convertir en estrelles, com eren els casos d’homes com Poborsky, Baros o molt especialment Nedved.

Pel que fa a la final, que va tenir com a escenari l’antic estadi londinenc de Wembley, l’equip entrenat per Duran Uhrin es va avançar gràcies a un penal transformat per Berger, però l’entrada al camp de Bierhoff va canviar radicalment el partit al marcar l’atacant dos gols, el segon d’ells un “gol d’or” a la pròrroga, que van donar el tercer títol al conjunt alemany, llavors preparat per Berti Vogts. Entre els campions hi destacaven, a més a més del llavors davanter de l’Udinese, Köppke, Sammer, Scholl o els veterans Hässler i Klinsmann.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. SUÈCIA 1992: DE LA PLATJA AL TÍTOL

Suècia va ser el país encarregat d’organitzar l’Eurocopa de 1992 i, juntament amb la selecció escandinava, s’hi van classificar Alemanya, ja com a país unificat, Anglaterra, la Comunitat d’Estats Independents (fugaç federació arran de la caiguda de la URSS), Escòcia, França, la vigent campiona Holanda i Iugoslàvia. Poc abans d’iniciar-se el campionat, la UEFA va decidir l’expulsió de Iugoslàvia, debut a la guerra dels Balcans, i va designar Dinamarca com a substituta.

Pel que fa a Espanya, la selecció que van dirigir primer Luis Suárez i més tard Vicente Miera, va quedar eliminada a la fase de classificació per França, llavors amb el mític Michel Platini de preparador i Cantona i Papin com a màximes estrelles, sent l’única gran cita que s’ha perdut el combinat estatal des del Mundial d’Argentina 1978.

Els jugadors danesos es trobaven de vacances quan l’organització va reclamar la seva presència a l’Eurocopa, per la qual cosa els jugadors seleccionats van haver de suspendre el seu descans per anar a disputar el torneig, sense cap classe de preparació ni entrenament. Totalment lliures de pressió, els nòrdics van eliminar França i Anglaterra en la fase de grups, van deixar fora la campiona Holanda en semifinals i van superar Alemanya en la final. Poques vegades, potser mai, un campionat ha tingut un desenllaç tan sorprenent.

No obstant, Dinamarca, dirigida per Torben Piechnik, comptava amb un excel•lent equip amb jugadors com Schmeichel, considerat en aquell període el millor porter d’Europa, Sivebaek, Jensen, Povlsen o Brian Laudrup (foto), el germà petit de Michael, qui havia abandonat la selecció a la qual hi tornaria un any més tard. Molt probablement no era un conjunt tan tècnic i amb tanta qualitat com el dels anys 80, però sens dubte era més complet, equilibrat i físic.

En la final, que va tenir com a seu l’estadi Ullevi de Göteborg, Dinamarca va superar Alemanya (2-0), la qual havia eliminat en semifinals l’equip amfitrió i comptava amb força futbolistes que dos anys abans s’havien proclamat campions del món a Itàlia, com eren els casos d’Illgner, Reuter, Kohler, Buchwald, Brehme, Hässler, Riedle o Klinsmann. Jensen va obrir el marcador i Vilfort el va tancar per una Dinamarca que, tanmateix, no va tenir continuïtat i es quedaria fora del Mundial d’Estats Units, disputat dos anys més tard.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (I 12): ZENIT

Estadi: Petrovsky.
President: Alexander Dyukov.
Entrenador: Dick Advocaat.
Capità: Anatoliy Timostxuk.
Estrella: Andrei Arxavin.
Possible onze tipus: Malafeev, Anyukov, Krizanac, Puygrenier, Sirl, Denisov, Timostxuk, Zyryanov, Arxavin, Danny i Pogrebnyak.
Altres jugadors bàsics: Contorfalsky, Jin, Domínguez, Tekke, Xirokov, Fayzulin i Ricksen.
Títols estatals: una Lliga soviètica, una Copa soviètica, una Supercopa soviètica, una Lliga russa, una Copa russa, una Copa de la Lliga russa i una Supercopa russa.
Títols internacionals: una Copa de la UEFA i una Supercopa.
Millor entrenador de la història: Dick Advocaat.
Millors jugadors de la història: Anatoliy Timostxuk, Andrei Arxavin i Pavel Pogrebnyak.

El millor: campions de la UEFA i de la Supercopa

El conjunt de Dick Advocaat va assolir la Copa de la UEFA (foto) el passat mes de maig, després de superar equips com Vila-real, Bayern o Rangers, aquest últim a la final, i a l'agost va sorprendre el Manchester United a la Supercopa. Semblen doncs plenament capacitats per fer una gran Champions.

El pitjor: la inexperiència

El club rus a penes té experiència en el principal torneig de clubs del continent europeu i això li pot passar factura a l’entitat de Sant Petersburg, sobretot si arriba a les fases d’eliminatòries. Per començar, haurà de jugar-se la classificació davant dos grans mundials: Real Madrid i Juventus.