GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JESÚS MARÍA ZAMORA

Comunitat: Euskadi.

Any de naixement: 1955.

Lloc de naixement: Rentería.

Demarcació: centrecampista.

Clubs: Real Sociedad de Futbol.

Eurocopes disputades: Itàlia 1980.

Mundials disputats: Espanya 1982.

Títols de clubs: 2 Lligues i 1 Supercopa d’Espanya.

El millor: el gol que va donar a la Real la Lliga 1980 / 1981

La Real Sociedad va passar, sota les ordres del desaparegut Alberto Ormaetxea, per una època daurada entre els anys 1978 i 1984, en la qual va conquistar dos campionats de Lliga i una Supercopa d’Espanya. Un dels homes puntals d‘aquella esquadra va ser l’interior Jesús Mari Zamora, que va marcar, en el descompte de l’última jornada, el gol que va donar la primera Lliga.

El pitjor: el Mundial de 1982

Poc després que la Real guanyés el seu segon títol de Lliga consecutiu, es va disputar el Mundial d’Espanya, amb varis futbolistes del club donostiarra a la selecció, entre ells Zamora. Tanmateix, el jugador basc, com pràcticament tots els concentrats per José Emilio Santamaría, no va estar massa fi en el torneig, malgrat que, en el darrer matx del combinat estatal, li va marcar un gran gol a Alemanya.

ES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (4): FRANÇA

És una gran incògnita d’allò que serà capaç la selecció francesa de fer en el pròxim Mundial de Rússia. D’una banda, va disputar els quarts de final de la Copa del Món de Brasil 2014, va eliminar la potent Alemanya en les semifinals de l’Eurocopa 2016, en què va exercir d’amfitriona, i s’ha classificat com a primera de grup en la fase prèvia mundialista per davant de Suècia i Holanda, que ha quedat eliminada. Però, d’altra banda, va perdre la final del passat Europeu, a l’estadi de França de Saint – Denis enfront Portugal, i no va poder vèncer la modestíssima Luxemburg al mateix escenari durant la ronda de classificació.

El mític Didier Deschamps, capità de la França campiona europea, l’any 2000, i mundial, dos anys abans, continua com a seleccionador malgrat la gran decepció que va suposar perdre la final de la passada Eurocopa. Després de substituir una altra llegenda del millor combinat francès de la història, Laurent Blanc, Deschamps tindrà com a missió a Rússia, com a mínim, repetir el relatiu èxit del seu antecessor al Brasil, és a dir, jugar els quarts de final.

Deschamps, que segueix sense comptar amb Benzema (Real Madrid), ha aconseguit una interessant fusió entre jugadors veterans, o amb certa experiència, i d'altres d’una nova fornada que promet moltíssim. Pel que fa als primers, cal significar Lloris (Tottenham Hotspur), Digne (FC Barcelona), Matuidi (Juventus FC), Payet (Olympique Marsella), Pogba (Manchester United), Griezmann (Atlético Madrid) i Giroud (Arsenal FC). Pel que respecta als segons, destaquen Varane (Real Madrid), Umtiti (FC Barcelona), Kanté (Chelsea FC), Rabiot (París Saint – Germain), Tolisso (Bayern Munic), Lemar (AS Mònaco), Coman (Bayern Munic), Dembélé (FC Barcelona), Lacazette (Arsenal FC) i la jove estrella Mbappé (París Saint – Germain). 

A la foto, Mbappé. 

20 ANYS DE L’ARRIBADA DE LOUIS VAN GAAL AL FC BARCELONA

Després del polèmic cessament de Johan Cruyff, l’any 1996, Josep Lluís Núñez va confiar en l’experiència del seu amic Bobby Robson per substituir el mite holandès, per fer de pont abans de l’arribada d’un altre tècnic neerlandès: Louis van Gaal.

En aquella època, el sempre complicat entorn barcelonista estava més crispat que mai, en una profunda divisió entre els partidaris de Cruyff i els de Núñez. El caràcter agre, aspre i enèrgic de Van Gaal va empitjorar encara més les coses, sobretot pel que fa a la seva relació amb la premsa.

Va ser llavors quan la plataforma L’Elefant Blau, liderada per un jove advocat anomenat Joan Laporta, va presentar una moció de censura contra Núñez, la qual es va celebrar i va poder superar el constructor. Van Gaal, lluny de realitzar el que hagués fet qualsevol altre entrenador, és a dir, mantenir-se públicament neutral, va defensar el president i, fins i tot, va arribar a dir que els opositors eren uns mals socis.

De fet, després d’un molt bon començament del campionat de Lliga, en què, per exemple, el FC Barcelona va vèncer el Real Madrid al Santiago Bernabéu, Van Gaal va estar molt a prop de la destitució pels mals resultats. Segons moltes fonts, el preparador holandès es jugava la continuïtat en un xoc al Nuevo Zorilla davant el Valladolid, que es va saldar amb victòria gràcies un gol de cap d’un joveníssim Xavi Hernández.

Seguidament, i continuant amb les suposicions, sembla ser que Núñez va convèncer els capitans de la plantilla, aleshores homes com Pep Guardiola, Albert Ferrer, Sergi Barjuan o Luis Figo, que Van Gaal continuaria a la banqueta del Camp Nou passés el que passés. Allò cert és que els futbolistes van reaccionar i van conquistar el triplet format per Lliga, Copa del Rei i Supercopa d’Europa.

A la foto, Van Gaal amb un joveníssim José Mourinho. 

ES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (3): BRASIL

Brasil va entrar en una depressió col·lectiva en el Mundial que va organitzar l’any 2014, arran de la terrible humiliació que va significar el 7 a 1 que Alemanya, després campiona, li va endossar en semifinals, fet que li va costar un munt de crítiques al llavors seleccionador Luis Felipe Scolari, el mateix que, 12 anys abans, li va donar a la canarinha la cinquena corona mundial, a Yokohama precisament contra el conjunt germànic.

Es temia, per tant, una fase de classificació per a la Copa del Món de Rússia força delicada, però tot va canviar a la seleçao quan Carlos Dunga, el successor d’Scolari, va ser substituït per Adenor Leonardo Bacchi Tite, tot un desconegut fora de les terres brasileres. El conjunt sud-americà, amb un bloc que barreja tècnica i força, va assolir la medalla d’or als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016, la primera de la història, i ha portat a terme una fase prèvia extraordinària i espectacular, acabant liderant amb molta autoritat la zona de la Conmebol.  

Tite podria perfectament portar dos equips a Rússia i tots dos lluitar pel títol mundial i, per demostrar-ho, només cal donar la següent relació de futbolistes que pot seleccionar: Ederson (Manchester City), Alves (París Saint – Germain), Marquinhos (París Saint – Germain), Miranda (Inter Milà), Silva (París Saint – Germain), David Luiz (Chelsea FC), Jemerson (AS Mònaco), Marcelo (Real Madrid), Álex Sandro (Juventus FC), Casemiro (Real Madrid), Fernandinho (Manchester City), Paulinho (FC Barcelona), Willian (Chelsea FC), Coutinho (Liverpool FC), Costa (Juventus FC), Firmino (Liverpool FC), Gabriel Jesús (Manchester City) i Neymar (París Saint – Germain), la gran estrella de la Canarinha.

A la foto, Coutinho. 

NO SE LI POT DEMANAR TANT AL BARÇA

Per començar aquest article vull deixar clar que, si bé no em sento nacionalista, si estic a favor de la independència de Catalunya per varis motius, per exemple, per poder preservar sense dificultats la llengua, la cultura i la història del nostre país i deixar de pertànyer a un estat dirigit per un govern que mai ha condemnat el franquisme, que autoritza els seus cossos policials a agredir ciutadans pacífics, entre ells nens i gent gran, i que mira cap a una altra banda quan hi ha altercats de caire feixista, mentre el principal partit de l’oposició sembla no immutar-se davant de tot això.

Dit això, em sembla que al FC Barcelona se li demana massa. El president Josep Maria Bartomeu (foto), un home que he criticat moltíssim en aquest bloc, va rebre un munt de denúncies, crec que una mica injustes, per decidir que es disputés l’u d’octubre, el dia del Referèndum, el matx Barça – Las Palmas a porta tancada i una cosa similar va succeir la setmana passada quan no va cedir el Camp Nou perquè activistes de l’Assemblea Nacional Catalana exhibissin una gran pancarta al recinte.

Sóc conscient que Bartomeu sempre dubta i que, per tant, mai deixa ningú content malgrat voler fer precisament el contrari i que el Barça sempre ha estat considerat més que un club, sense oblidar el seu ressò a nivell internacional. Tanmateix, penso que a l’entitat blaugrana se li exigeixen massa coses que no són de la seva competència i que no pot realitzar tasques que pertanyen a la classe política, que, per cert, encara no ha proclamat, sense suspensió, la declaració unilateral d’independència.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: JOAN JOSEP ESTELLA

Comarca: Baix Llobregat.

Any de naixement: 1956.

Lloc de naixement: Sant Feliu de Llobregat.

Demarcació: centrecampista.

Clubs: Còrdova CF (cedit), Real Valladolid (cedit), FC Barcelona, Real Mallorca, CE Sabadell, Sevilla FC i Granada CF.

Títols de clubs: 2 Copes del Rei, 1 Copa de la Lliga i 1 Recopa.

El millor: el talent

A Joan Josep Estella, una de les figures del llavors Barça Atlètic, li va costar molt arribar al primer equip blaugrana, si tenim en compte que va haver d'anar cedit dues vegades, primer al Còrdova i més tard al Valladolid, on va triomfar com a lateral dret. Seguidament, el jugador de Sant Feliu de Llobregat es va integrar al Camp Nou, on va mostrar la seva qualitat i el seu talent com a migcampista.

El pitjor: la força

Com tantes vegades ha succeït amb futbolistes tècnics, de classe, talentosos i de gran qualitat, i ara recordo casos com els de Carles Rexach, Daniel Solsona o Iván de la Peña, Estella va ser en alguns sectors acusat de poc esforçat. Malgrat arribar a ser internacional absolut amb Espanya, el futbolista del Baix Llobregat va abandonar el Camp Nou l’any 1984, per iniciar una etapa de rodamón.

L’ATLÉTICO DE MADRID NO ACABA DE CONVERTIR-SE EN UN GRAN

Diego Simeone (foto) va ser nomenat entrenador de l’Atlético de Madrid mitjan la temporada 2011 / 2012, quan es va trobar un club enfonsat, deprimit i perdut. El tècnic argentí, després de cinc anys, ha convertit l’esquadra blanc-i-vermella en un dels millors equips d’Espanya i Europa i ha conquistat un campionat de Lliga, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga Europa i una Supercopa d’Europa, sense oblidar que ha disputat dues finals de la Lliga de Campions, en totes dues superat pel Real Madrid.

Tanmateix, Simeone no ha pogut realitzar una cosa essencial: convertir l’Atlético en un club gran, en tot el que això suposa i representa, i en tenim dos exemples molt recents:

Atlético Madrid – FC Barcelona, 1-1. El conjunt blanc-i-vermell es va avançar al marcador a la primera part amb un gol de Saúl, per seguidament tancar-se al darrere per aguantar el resultat. El bloc d’Ernesto Valverde va empatar el matx en els darrers minuts i fins i tot va estar a punt d’endur-se el tres punts del Wanda Metropolitano.  

FK Qarabag – Atlético Madrid, 0-0. Com ha succeït altres vegades que el grup de Simeone ha jugat contra un equip modest, l’Atlético no es va trobar gens còmode. Davant el conjunt de l’Azerbaidjan, debutant en una fase final de la Champions League, els madrilenys van ser incapaços de batre la porteria rival i van estar a punt de perdre el xoc enfront una esquadra que va actuar varis minuts amb 10 homes.

No podem oblidar tampoc la final de la Lliga de Campions de l’any 2016, a l’estadi Millenium de Cardiff. El Real Madrid es va avançar aviat amb una anotació de Ramos i el conjunt de Simeone va igualar gràcies a un gol de Carrasco en els últims minuts del temps reglamentat. Llavors l’equip de Zinedine Zidane es trobava en un moment molt delicat, però l’Atlético, en lloc de cercar el segon gol, va preferir un joc molt conservador. Els blancs van acabar guanyant a la tanda de penals. 

ES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (2): ARGENTINA

En aquest bloc escriuré un article de les grans absències de la pròxima Copa del Món de Rússia, tant a nivell individual com col·lectiu, on perfectament haguessin pogut trobar-se Leo Messi, el considerat millor futbolista del planeta, i la selecció argentina, vigent sots-campiona mundial.

No és gens estrany que Argentina hagi patit tant per aconseguir el bitllet cap a Rússia si tenim en compte, d’una banda, que el conjunt sud-americà ha tingut tres entrenadors durant la fase de classificació, Gerardo Martino, Edgardo Bauza i l’actual Jorge Sampaoli, i ha perdut tres grans finals de manera consecutiva, la del Mundial 2014, contra Alemanya, i les de les Copes Amèrica 2015 i 2016, totes dues davant Xile, curiosament una de les grans absències de la pròxima Copa del Món.

Sampaoli disposa de jugadors com el porter Romero (Manchester United), Otamendi (Manchester City), el veterà Mascherano (FC Barcelona), Enzo Pérez (River Plate), Banega (Sevilla FC), Biglia (AC Milan) i un elenc espectacular de davanters format per Messi (FC Barcelona), Di María (Paris Saint - Germain), Agüero (Manchester City), Higüaín (Juventus FC), Dybala (Juventus FC), Icardi (Inter Milà) o Benedetto (Boca Juniors).

A la foto, Icardi. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (1): ALEMANYA

Alemanya, vigent campiona del món, seria en aquests moments, si s’iniciés ara el Mundial, la principal favorita del torneig, juntament amb Brasil i, en menor mesura, Espanya. El seleccionador Joachim Löw, a més, ha aconseguit portar a terme un canvi generacional, assolint aquest any, també a Rússia, la Copa de les Confederacions amb el que podríem anomenar l’equip B.

Tanmateix, això no significa que Löw hagi deixat de comptar amb els veterans, doncs segueixen al combinat germànic homes, tots ells campions mundials a Brasil 2014, com Mustafi (Arsenal FC), Hummels (Bayern Munic), Boateng (Bayern Munic), Höwedes (Juventus FC), Khedira (Juventus FC), Kroos (Real Madrid), Özil (Arsenal FC), Draxler (París Saint Germain) i Müller (Bayern Munic), no sent el cas del llegendari porter Manuel Neuer (Bayern Munic), greument lesionat. 

Entre els joves valors del conjunt alemany es troben Ter Stegen (FC Barcelona), Hector (FC Colònia), Rüdiger (Chelsea FC), Kimmich (Bayern Munic), Goretzka (FC Schalke), Sané (Manchester City), Wagner (TSV Hoffenheim) i Werner (RB Leipzig). Entre ells destaquen el meta Ter Stegen, que està realitzant una magnífica temporada al Camp Nou; el centrecampista Goretzka, pretès per varis grans clubs europeus, i Sané, que està triomfant en la seva primera campanya al City.

A la foto, Goretzka. 

EL NOU VALÈNCIA

El València CF ha començat el campionat de Lliga de forma extraordinària i ocupa en aquests moments la segona posició de la taula classificatòria, només per darrere del FC Barcelona d’Ernesto Valverde. Ha sorprès aquest gran inici d’un equip que va romandre enfonsat els últims dos anys.

Les causes del radical canvi poden ser les següents.

Marcelino García Toral (foto). El nou entrenador de l’entitat de Mestalla ha estat un dels millors tècnics espanyols dels últims anys, per exemple amb una tasca magnífica al Vila-real, club del qual va sortir per problemes extra-esportius. L’asturià, fins el moment, està portant a terme una gran feina al València.

Mateu Alemany. L’entrada de l’executiu balear en la direcció tècnica valencianista com a mànager general de l’entitat, paper que ja va exercir al Mallorca, ha donat professionalitat i capacitat de negociació al càrrec. Amb la seva arribada, s’ha produït la destitució de José Ramón Alexanko.

El ressorgiment de diferents futbolistes. Alguns jugadors que portaven temporades decebedores, han tornat al seu millor nivell en aquest exercici, i el millor exemple n’és el capità Dani Parejo.

Rodrigo Moreno. El jove internacional espanyol d’origen brasiler ha començat la campanya en un gran estat de forma, fet que s’ha traduït en gols decisius.

Els fitxatges. Fins el moment, homes com Neto Murara, Geoffrey Kondogbia, Andreas Pereira, Gonçalo Guedes i Simone Zaza, aquest últim contractat en el passat mercat d’hivern, estan oferint un gran rendiment. 

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: REAL MALLORCA

Lliga: espanyola.

Estadi: Son Moix.

Uniforme: samarreta grana i pantalons negres.

Títols estatals: 1 Copa del Rei i 1 Supercopa d’Espanya.

Títols internacionals: cap.

Els millors entrenadors de la seva història: Héctor Cúper, Gregorio Manzano i Llorenç Serra Ferrer.

Els millors jugadors de la seva història: Juan Arango, Víctor Casadesús, Samuel Eto’o, Dani García, Dani Güiza, Ariel Ibagaza, Miquel Àngel Nadal, Miquel Soler i Jovan Stankovic.

El millor: l’etapa entre 1998 i 2003.

El pitjor: l’actual període a segona divisió B.

INIESTA SI, PERÒ ELS ALTRES TAMBÉ

Fa uns dies la directiva del FC Barcelona, encapçalada per Josep Maria Bartomeu, va portar a terme una de les seves millors accions: renovar de per vida el ja mític Andrés Iniesta (foto), sens dubte un dels millors futbolistes de la història de la institució catalana.

Tanmateix, juntament amb l’alegria que em va donar la notícia de la merescuda renovació per sempre del centrecampista manxec, la qual espero que també es realitzi amb Leo Messi, em va arribar certa tristesa perquè al seu dia no es va fer amb altres dues llegendes del club blaugrana, Carles Puyol i Xavi Hernández, i fins i tot s’hi podria incloure Víctor Valdés, un altre puntal del millor Barça de la història.

Rectificar és de savis.

CERTA INJUSTÍCIA AMB LUIS ENRIQUE

Mai he estat, tal com s’ha pogut comprovar en aquest bloc, un gran seguidor dels mètodes que Luis Enrique Martínez va utilitzar en els seus tres anys com a entrenador del FC Barcelona. No vaig estar d’acord amb el joc més directe i menys de toc que va portar a terme, sobretot durant l’última temporada a la banqueta del Camp Nou, com tampoc en el fet de donar tanta importància al trident ofensiu, format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva, en detriment del centre del camp, o l’opció de jugar amb les línies tan separades.

Tanmateix, no es pot oblidar que l’entrenador asturià va assolir 8 títols de 12 possibles, concretament 2 Lligues, 3 Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, destacant el triplet Lliga / Copa / Champions en la seva primera temporada al club. A més, Luis Enrique va aconseguir una cosa bastant estranya en la història recent del Barça: conquistar títols sense la necessitat d’oferir un gran futbol.

Per tant, reconeixent que les alabances al seu substitut, Ernesto Valverde, són merescudes, no em sembla tan just criticar Luis Enrique, tal com s’està fent les últimes setmanes. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: ÁNGEL NIETO

Esport: Motociclisme.

País: Espanya.

Dècada estel·lar: 70 del segle XX.

Principals triomfs: 13 campionats del món de Velocitat, 6 en 50 CC i 7 en 125 CC.

El millor: el segon pilot que més Mundials ha guanyat, per darrere de Giacomo Agostini.

El pitjor: romandre en les categories de menor cilindrada.

Quan a Espanya pràcticament no hi havia cap circuit permanent, el zamorà Ángel Nieto es va proclamar campió del món, assolint un total de 13 títols en la seva carrera, 6 en la categoria de 50 cc i 7 en la cilindrada del 125 cc. Es tracta del segon pilot que compta amb més campionats mundials al seu palmarès, per darrere de l’italià Giacomo Agostini, que en té 15. Tot un símbol a l’estat espanyol i amb una influència inqüestionable en el fet que actualment Espanya sigui la primera potència mundial de Motociclisme, gairebé sempre va romandre en les categories més petites.

EL GRAN CANVI DEL BARÇA DE VALVERDE

Després d’un estiu molt convuls, en què Neymar da Silva va marxar al París Saint – Germain, el Barça va ser escombrat a la Supercopa d’Espanya pel Real Madrid i es va portar a terme una política d’altes i baixes lamentable, l’equip d’Ernesto Valverde (foto) ha començat la Lliga i la Lliga de Campions de manera extraordinària, més pel que respecta als resultats que no pas pel joc efectuat pel bloc barcelonista.

 Les causes poden ser les següents.

Un entrenador amb seny. Lluny de la rauxa del seu antecessor Luís Enrique Martínez, Valverde ha demostrat seny, sentit comú i comicitat amb el vestidor, especialment amb el capità Andrés Iniesta.

Una defensa molt segura. Marc – André ter Stegen, que ha iniciat la temporada de forma extraordinària, només ha encaixat dos gols en nou encontres. A part del porter alemany, s’ha de valorar el gran començament d’exercici de Nelson Semedo, Samuel Umtiti i Jordi Alba.

El centre del camp torna a ser protagonista. En això ha afavorit la marxa de Neymar, doncs el trident ofensiu ha deixat de tenir tanta transcendència i el mig del camp ha tornat al protagonisme d’altres èpoques, amb un gran Sergio Busquets i un recuperat Iniesta.

Leo Messi, de nou com a fals nou. En el millor Barça de la història, el dirigit per Pep Guardiola, l’estrella argentina va jugar normalment com a fals davanter centre, deixant jugadors com Samuel Eto’o o David Villa (Zlatan Ibrahimovic no va funcionar) a la banda. Ara, amb Valverde, Messi, que compta amb total llibertat de moviments, ha tornat a aquella posició, tot i que a Luis Suárez li està costant molt adaptar-se a les noves circumstàncies.

Un calendari còmode. Amb excepció del Juventus, i en menor mesura l’Sporting de Portugal, tots dos adversaris a la Champions League, fins el moment, el bloc blaugrana s’ha vist afavorit per uns rivals més aviat modestos.

LA POLÈMICA DE JUGAR-SE EL BARÇA – LAS PALMAS

El passat u d’octubre es va viure un dels dies més tristos, vergonyosos, lamentables i polèmics des de què la democràcia va arribar a l’estat espanyol fa quatre dècades. La Policia Espanyola i la Guàrdia Civil van carregar, de forma salvatge i sense miraments, contra ciutadans pacífics i inofensius, molts d'ells persones grans, quan l’únic “delicte” que realitzaven era custodiar un centre electoral o voler emetre una papereta en una urna. 

Josep Maria Bartomeu i la seva directiva van decidir suspendre el partit que el FC Barcelona havia de disputar contra la UD las Palmas al Camp Nou, però sembla que dues raons van fer canviar de parer al president i optar per portar-lo a terme sense públic: d’una banda, el desig de la majoria dels futbolistes blaugranes a jugar l’encontre i, d’altra banda, la possible sanció de la Lliga de Futbol Professional, dirigida pel madridista i exmembre de Fuerza Nueva Javier Tebas, que podria haver suposat una pèrdua de fins a nou punts en la classificació.

En primer lloc, hauria considerat la mesura de suspendre el matx justa, digna, correcta i natural i, en segon lloc, es va demostrar novament la debilitat i feblesa que Bartomeu i la seva junta mostren davant els diferents organismes futbolístics, tant estatals com internacionals.

La mesura de Bartomeu ha tingut un munt de crítiques, algunes fins i tot duríssimes, i ha provocat ja la dimissió de dos directius, entre ells el vicepresident Carles Vilarrubí. No obstant, i malgrat ser molt crític amb el màxim dirigent barcelonista, com tantes vegades he mostrat en aquest bloc, en aquest tema no vull ser massa dur, més aviat al contrari, amb el president.

Estic d’acord amb Bartomeu que el fet de jugar-se el xoc a porta tancada va suposar un gran impacte mediàtic, i així va quedar constatat i reflectit en la premsa internacional, i no em semblava una bona idea exposar-se a la pèrdua de nou punts, doncs, reconeixent que a Espanya (només faltaria) hi ha un gran número de persones amb seny (segurament la majoria, encara que una es caracteritza pel seu etern silenci), aquells que no compten amb aquest atribut, és a dir, per exemple els d’”A por ellos !,” no haguessin fet una altra cosa que utilitzar la burla, la ironia i el sarcasme.  

GUARDIOLA NO ERA TAN DOLENT

Després de tres anys com a entrenador del Bayern de Munic, Pep Guardiola, malgrat haver guanyat tres cops la Bundesliga i dos la Pökal, a més d’una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, va ser bastant criticat des d’alguns sectors de l’històric club bavarès, com per exemple per part del mític Franz Beckenbauer. Es comentava, entre d’altres coses, que el tècnic de Santpedor no havia aconseguit arribar mai a la final de la Lliga de Campions (els tres anys va disputar-ne les semifinals), mentre el seu sistema de joc, que tants èxits i títols va donar al FC Barcelona, no era del tot comprès.

El pitjor de tot, però, va arribar quan, arran de la marxa de Guardiola al Manchester City, diferents jugadors del Bayern, com Thomas Müller, Franck Ribéry o Robert Lewandowski, van criticar durament el preparador català, quan lògicament era molt més fàcil i menys atrevit fer-ho una vegada ja no era a l’Allianz Arena que no quan exercia com a entrenador a la capital bavaresa.

Després d’un inici de temporada força decebedor, i arran d’una dura i severa derrota al Parc dels Prínceps de la capital francesa contra el París Saint – Germain, en matx de la Lliga de Campions, el substitut de Guardiola, l’italià Carlo Ancelotti (foto), que la temporada passada no va poder superar amb el conjunt de Munic els quarts de final de la competició, ha estat destituït.

Evidentment, Guardiola no era tan dolent.

L'ESPIRIT DE SUPERVIVÈNCIA DE JOSEP MARIA BARTOMEU

Gener de 2015: el FC Barcelona va perdre a Anoeta contra la Real Sociedad i es va obrir una crisi tremenda al club, també perquè aquella nit de Sant Sebastià Leo Messi va ser suplent, raó per la qual l’argentí es va enfrontar a l’entrenador Luis Enrique Martínez. Josep Maria Bartomeu va decidir cessar el director tècnic Andoni Zubizarreta i anunciar eleccions presidencials al final de temporada. 

No obstant, arran d’una bona feina de vestidor dels capitans Xavi Hernández i Andrés Iniesta, i després que Luis Enrique assolís un major pragmatisme, l’equip blaugrana va reaccionar de forma espectacular i va aconseguir el seu segon triplet Lliga / Copa del Rei / Champions League.

A l’estiu, Bartomeu va arrasar en les eleccions per davant de Joan Laporta, Agustí Benedito i Jordi Freixa. Penso sincerament que si els comicis s’hagessin celebrat sis mesos abans, Laporta hagués vençut sense problemes.

Agost de 2017: Neymar da Silva va marxar al París Saint Germain, el Barça va ser escombrat pel Real Madrid a la Supercopa d’Espanya i es va tancar un decebedor, caòtic i inexplicable mercat de fitxatges pel que fa a la direcció tècnica. Benedito va presentar oficialment la moció de censura contra Bartomeu, a la qual va donar suport Laporta amb la seva signatura.

Seguidament, el conjunt que dirigeix Ernesto Valverde vèncer els primers set partits de Lliga i els dos inicials de la Champions League, sent líder en les dues competicions, marcant 27 gols i només encaixant-ne dos.

En resum, Benedito no va aconseguir les signatures necessàries per a la moció, les quals molt probablement hagués assolit si hagués començat a demanar-les fa un mes.

Bartomeu, malgrat que les circumstàncies que ho provoquen són alienes a la seva tasca, està aconseguint un important esperit de supervivència i, sincerament, no se si això és bo per a l’entitat.  

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: RONALDINHO DE ASSIS

País: Brasil.

Any de naixement: 1980.

Lloc de naixement: Porto Alegre.

Demarcació: mitja punta.

Clubs: Gremio Porto Alegre, París Saint – Germain, FC Barcelona, AC Milan, CR Flamengo, Atlético Mineiro, Querétaro FC i Fluminense FC.

Mundials disputats: Corea del Sud – Japó 2002 i Alemanya 2006.

Títols individuals: 1 Pilota d’Or i 2 FIFA World Player.

Títols de clubs: 1 Campionat de Rio Grande do Sul, 2 Lligues espanyoles, 2 Supercopes espanyoles, 1 Lliga de Campions, 1 Copa Intertoto i 1 Copa Libertadores.

Títols de seleccions: 1 Copa Amèrica, 1 Mundial i 1 Copa Confederacions.

El millor: els seus primers tres anys al Camp nou

Ronaldinho va jugar al FC Barcelona des de 2003, quan va ser fitxat procedent del París Saint – Germain, fins 2008, quan va marxar al Milan. Les seves primeres tres temporades, en què per exemple va assolir 2 Lligues i una Lliga de Campions, van ser magnífiques, fins el punt que, de no haver sorgit més tard Leo Messi, el brasiler podria ser considerat el millor de la història del club català.

El pitjor: un vertiginós enfonsament

Després de la seva tercera campanya al Camp Nou, en què es va guanyar la segona Lliga i la Champions League, Ronaldinho va iniciar un declivi, fet que ja es va apreciar al Mundial d’Alemanya. El brasiler va començar a faltar a un munt d’entrenaments, va acudir a un gran número de festes nocturnes i mai més va poder ser el mateix futbolista que havia estat admirat arreu del món.

ELS FAVORITS DE LA LLIGA DE CAMPIONS (I 9): CHELSEA FC

Com el Manchester United, una altra esquadra anglesa, el Chelsea, torna a la Lliga de Campions després d’un any d’absència de la competició, en aquest cas ni tan sols amb el consol d’haver disputat la Lliga Europa.

L’equip entrenat per l’enèrgic i apassionat entrenador italià Antonio Conte, actual campió de la Premier League i l’únic club londinenc que compta amb la Champions League al seu palmarès, no crec que es trobi en el grup de màxims favorits del torneig, en el qual estan Real Madrid, Juventus, FC Barcelona i París Saint – Germain, però a la seva extraordinària plantilla ha sumat jugadors com Antonio Rüdiger, Danny Drinkwater, Tiémoué Bakayoko i Álvaro Morata, que ha començat la temporada de forma espectacular.

Conte, que ha perdut definitivament al polèmic davanter hispanobrasiler Diego Costa, que al gener tornarà a l’Atlético de Madrid, segueix disposant de futbolistes clau com Thibaut Courtois, César Azpilicueta, Gary Cahill, David Luiz Moreira, Marcos Alonso, N’Golo Kanté, Cesc Fàbregas, Eden Hazard, Willian Borges i Pedro Rodríguez (foto).

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: OR DE MÍRIAM BLASCO (JUDO)

A diferència de la valenciana Almudena Muñoz, l’altra judoka campiona olímpica espanyola en els Jocs de 1992, la val·lisoletana Míriam Blasco, va arribar a Barcelona amb un palmarès extraordinari, doncs havia guanyat un or mundial, també a la Ciutat Comtal; un or europeu, a Praga; 1 bronze mundial, a Belgrad, i 2 bronzes continentals, a Hèlsinki i París.

Per tant, la judoka castellana era la gran favorita en la categoria de menys de 56 kg., complint els pronòstics arran de vèncer en la final la britànica Nicola Fairbrother.

Després de l’or de Barcelona 1992, Blasco va obtenir la medalla de bronze en els europeus organitzats a la localitat polonesa de Gdansk. 

ELS FAVORITS DE LA LLIGA DE CAMPIONS (8): MANCHESTER UNITED

Després d’un any absent de la principal competició de clubs continental, sense oblidar que en la seva última participació al torneig no va superar la fase de grups, el Manchester United torna a la Lliga de Campions de la mà de José Mourinho, encara que ho fa com a vigent campió de la Lliga Europa i no pels seus mèrits a la Premier League.

Com els seus conciutadans del City, el United no ha escatimat recursos per acontentar Mourinho, encara que els fitxatges realitzats per l’entitat d’Old Trafford compten amb les característiques que més agraden al polèmic tècnic portuguès, és a dir, homes lluitadors, físics i de brega més que de tècnica i classe, com són els casos de Victor Lindelöf, Nemanja Matic i el golejador Romelu Lukaku.

El conjunt anglès, que personalment penso que no es troba en el principal grup de favorits en aquesta edició de la Lliga de Campions, segueix comptant amb futbolistes com David de Gea, Antonio Valencia, Danny Blind, Matteo Darmian, Marouane Fellaini, Ander Herrera (foto), Paul Pogba, Juan Mata, Henrihk Mkhitarian, el joveníssim Marcus Rashford i Zlatan Ibrahimovic, que ha protagonitzat una curiosa, estranya i peculiar sortida i tornada a Old Trafford.