Recordo perfectament els dies previs a la final de la Copa d’Europa de 1986. El FC Barcelona, que havia eliminat en una gran trajectòria Sparta de Praga, Porto, Juventus i IFK Göteborg, ho tenia gairebé tot a favor per proclamar-se campió: un rival assequible i inexpert com era l’Steaua de Bucarest, una seu relativament propera a Barcelona com Sevilla, una superioritat abismal d’aficionats a l’estadi Sánchez Pizjuán i un nivell tècnic força superior al contrari. Per tant, la sensació d’eufòria a l’entorn blaugrana era espectacular.
També recordo que per problemes laborals no vaig poder traslladar-me a Sevilla amb els meus amics i, com estàvem tots tan segurs de la victòria del Barça, vaig quedar amb ells el dia següent a les Rambles, per marxar des d’allà a la plaça de Sant Jaume per rebre l’equip.
El Barcelona era llavors entrenat per l’anglès Terry Venables, que un any abans li havia donat la primera Lliga al president Josep Lluís Núñez. Pel que fa al planter hi destacaven homes com el desaparegut Francisco Javier Urruti, Migueli, José Ramón Alexanko, Julio Alberto, Bernd Schuster, Víctor, José Vicente Sánchez, Ramon Maria Calderé, Esteban, Juan Carlos Rojo, Marcos, Francisco José Carrasco, Steve Archibald o Àngel Pichi Alonso.
És veritat que el club català ho tenia pràcticament tot a favor, com ja he comentat, però hi havia una cosa que anava en la seva contra i aquesta era la pressió que sempre té un favorit quan ha d’afrontar una final i aquella plantilla, com ha succeït tants cops a la història de l’entitat, no sabia precisament jugar contra la pressió.
La primera sorpresa (relativa) de la final va ser que Venables situés de titular l’escocès Archibald, que acabava de sortir d’una lesió, en lloc de Pichi Alonso, que havia estat el gran heroi a les semifinals contra el Göteborg. De seguida es va poder observar que si el Barça s’enduia aquella final ho faria amb molts problemes i patint perquè els jugadors estaven excessivament nerviosos i l’Steaua jugava enrere molt ordenat esperant la possibilitat d’un contracop.
Davant la decepció general, el partit va arribar als 90 minuts sense gols, amb una Barça totalment impotent i sense a penes crear ocasions de gol. A més, Venables va decidir substituir un gris Schuster, qui va marxar de l’estadi sense esperar el desenllaç del matx, fet que va originar una llarga i aspra polèmica amb Núñez.
La pròrroga va continuar amb la mateixa tònica que el temps reglamentari i es va arribar on l’Steaua desitjava: a la tanda de penals. Si el partit va ser un autèntic “bunyol” quant a brillantor i qualitat, els llançaments de penal no van ser gaire més espectaculars: tots dos equips van errar els seus dos primers tirs, els quals van aturar Urruti i Helmut Duckadam (a la foto alçant el trofeu), qui acabaria sent el gran heroi de la final. Els romanesos van marcar en els dos següents llançaments però el porter de l’Steaua va detenir el tercer i quart tirs del Barça, deixant innecessaris els dos últims penals. El Barça va ser incapaç de marcar en 120 minuts de joc i en quatre tirs des del punt de penal (els jugadors que van errar van ser Alexanko, Àngel Pedraza, Pichi Alonso i Marcos) i, per tant, el club català no només va perdre la final sinó que va fer un ridícul inoblidable.
Després d’aquella trista nit per a l’entitat barcelonista, considerada la pitjor en els 108 anys d’història del club (es compleixen avui), es va iniciar una terrible crisi que va arribar al seu punt més àlgid durant l’anomenat “Motí de l’Hesperia”, quan la plantilla blaugrana es va reunir el 1988 en aquest hotel per demanar la dimissió de Núñez, sense aconseguir-la. L’arribada poc després de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou va suposar la fi dels mals temps i el preàmbul del Dream Team.
Pel que fa als campió d’aquella Copa d’Europa de 1986, l’Steaua, tenia com a entrenador Emmerich Jenei, qui dirigia jugadors com l’anomenat Duckadam, Dan Petrescu, Miograd Belobedici, Ladisdau Boloni, l'ara entrenador de l'equip de Bucarest Marius Lacatus i l’actual seleccionador romanès Victor Piturca.
També recordo que per problemes laborals no vaig poder traslladar-me a Sevilla amb els meus amics i, com estàvem tots tan segurs de la victòria del Barça, vaig quedar amb ells el dia següent a les Rambles, per marxar des d’allà a la plaça de Sant Jaume per rebre l’equip.
El Barcelona era llavors entrenat per l’anglès Terry Venables, que un any abans li havia donat la primera Lliga al president Josep Lluís Núñez. Pel que fa al planter hi destacaven homes com el desaparegut Francisco Javier Urruti, Migueli, José Ramón Alexanko, Julio Alberto, Bernd Schuster, Víctor, José Vicente Sánchez, Ramon Maria Calderé, Esteban, Juan Carlos Rojo, Marcos, Francisco José Carrasco, Steve Archibald o Àngel Pichi Alonso.
És veritat que el club català ho tenia pràcticament tot a favor, com ja he comentat, però hi havia una cosa que anava en la seva contra i aquesta era la pressió que sempre té un favorit quan ha d’afrontar una final i aquella plantilla, com ha succeït tants cops a la història de l’entitat, no sabia precisament jugar contra la pressió.
La primera sorpresa (relativa) de la final va ser que Venables situés de titular l’escocès Archibald, que acabava de sortir d’una lesió, en lloc de Pichi Alonso, que havia estat el gran heroi a les semifinals contra el Göteborg. De seguida es va poder observar que si el Barça s’enduia aquella final ho faria amb molts problemes i patint perquè els jugadors estaven excessivament nerviosos i l’Steaua jugava enrere molt ordenat esperant la possibilitat d’un contracop.
Davant la decepció general, el partit va arribar als 90 minuts sense gols, amb una Barça totalment impotent i sense a penes crear ocasions de gol. A més, Venables va decidir substituir un gris Schuster, qui va marxar de l’estadi sense esperar el desenllaç del matx, fet que va originar una llarga i aspra polèmica amb Núñez.
La pròrroga va continuar amb la mateixa tònica que el temps reglamentari i es va arribar on l’Steaua desitjava: a la tanda de penals. Si el partit va ser un autèntic “bunyol” quant a brillantor i qualitat, els llançaments de penal no van ser gaire més espectaculars: tots dos equips van errar els seus dos primers tirs, els quals van aturar Urruti i Helmut Duckadam (a la foto alçant el trofeu), qui acabaria sent el gran heroi de la final. Els romanesos van marcar en els dos següents llançaments però el porter de l’Steaua va detenir el tercer i quart tirs del Barça, deixant innecessaris els dos últims penals. El Barça va ser incapaç de marcar en 120 minuts de joc i en quatre tirs des del punt de penal (els jugadors que van errar van ser Alexanko, Àngel Pedraza, Pichi Alonso i Marcos) i, per tant, el club català no només va perdre la final sinó que va fer un ridícul inoblidable.
Després d’aquella trista nit per a l’entitat barcelonista, considerada la pitjor en els 108 anys d’història del club (es compleixen avui), es va iniciar una terrible crisi que va arribar al seu punt més àlgid durant l’anomenat “Motí de l’Hesperia”, quan la plantilla blaugrana es va reunir el 1988 en aquest hotel per demanar la dimissió de Núñez, sense aconseguir-la. L’arribada poc després de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou va suposar la fi dels mals temps i el preàmbul del Dream Team.
Pel que fa als campió d’aquella Copa d’Europa de 1986, l’Steaua, tenia com a entrenador Emmerich Jenei, qui dirigia jugadors com l’anomenat Duckadam, Dan Petrescu, Miograd Belobedici, Ladisdau Boloni, l'ara entrenador de l'equip de Bucarest Marius Lacatus i l’actual seleccionador romanès Victor Piturca.
