Durant la dècada dels 80, França havia tingut una excel•lent selecció, caracteritzada per una gran tècnica i una classe extraordinària. Aquell conjunt, entrenat primer per Michel Hidalgo i més tard per Henry Michel, disposava de magnífics futbolistes com Platini, Tigana, Giresse, Bats, Amorós, Bossis, Battiston, Fernández, Genghini, Rocheteau o Bellone, entre d’altres. Els “bleus” van aconseguir una edició de l’Eurocopa, el 1984 a París, però els hi va mancar ofici i mentalitat guanyadora per assolir la Copa del Món.
Pel contrari, al decenni dels 90 va aparèixer una selecció francesa que, si bé no era tan tècnica i vistosa com la de la dècada anterior, si comptava amb grans dosis d’ofici, mentalitat positiva i competivitat. Abans, però, França havia realitzat una autèntica “travessia pel desert” i havia quedat fora de l’Eurocopa de 1988, celebrada a Alemanya, i de les edicions del Mundial de 1990, organitzat per Itàlia, i de 1994, amb els Estats Units com a amfitrions.
Tot va canviar a partir de 1998, quan França va organitzar, per segon cop a la seva història, un campionat mundial. Amb Aimée Jacquet de seleccionador, els gals van presentar un planter molt complet: jugadors estilistes i de classe com Zidane (foto), Djorkaeff o un joveníssim Henry; homes lluitadors com Thuram, Lizarazu o Karembeu; un porter estrany, però efectiu, com Barthez i molt especialment homes de caràcter com Desailly, Blanc i el capità Déschamps.
Després de superar sense dificultats la fase de grups, l’equip de Jacquet ho va començar a passar força malament a partir dels vuitens de final, eliminatòria en què va eliminar el Paraguai amb un gol a la pròrroga del central Blanc. Més tard, a la ronda de quarts de final, els “bleus” van vèncer Itàlia a la tanda de penals i, en semifinals, van haver de remuntar contra la sorprenent Croàcia, amb el defensa Thuram com a gran protagonista amb dos gols. Pel contrari, els francesos van tenir una final força còmoda davant el llavors tetracampió mundial Brasil. Els amfitrions van imposar-se per un incontestable 3 a 0, amb dos gols de Zidane, els primers que marcava en el torneig, i un de Petit. França aconseguia doncs la seva primera, i fins el moment única, corona mundial.
Dos anys més tard, França va guanyar la segona Eurocopa de la seva història en el certamen que van organitzar Bèlgica i Holanda. Roger Lamerre era el nou tècnic i la selecció tenia un planter molt semblant al de 1998, sent la principal novetat que homes com Henry, Vieira o Trézéguet, molt joves en el mundial d’aquell any, eren ja peces bàsiques de l’equip gal. Després de la fase de grups, França va demostrar de nou un gran ofici per superar Espanya en quarts de final, Portugal en semifinals i Itàlia a la final, els dos últims partits gràcies a dos “gols d’or” a la pròrroga de Zidane i Trézéguet respectivament.
Aquella gran França, que també va conquistar en dues ocasions la Copa de les Confederacions, es va acabar al Mundial de 2002, portat a terme a Corea del Sud i Japó, on va ser eliminada a la primera fase del torneig. No obstant, jugadors com Barthez, Thuram, Desailly, Vieira, Zidane, Henry i Trézéguet disputarien el 2006 la final del Mundial d’Alemanya, la qual perdrien a la tanda de penals contra Itàlia.
Entrenadors: Aimée Jacquet I Roger Lamerre.
Un onze: Bathez, Thuram, Desailly, Blanc, Lizarazu, Karembeu, Deschamps, Petit, Djorkaeff, Zidane I Henry.
El més positiu: la qualitat tècnica de Zidane i Henry, l'ofici de Desailly, Blanc i Deschamps i un equip mentalment molt fort.
El més negatiu: inferior tècnicament a la França dels anys 80, els problemes per trobar un davanter centre convencional i el final de part d'aquella generació al Mundial 2002.
