ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: INTER MILÀ 2010

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Diego Milito (foto).
Altres jugadors bàsics: Douglas Maicon, Wesley Sneijder i Samuel Eto’o.
Equips amb qui s’enfronta: FC Barcelona, Rubin Kazan, Dinamo Kiev, Chelsea FC, CSKA Moscou, de nou Barcelona i Bayern Munic.

El millor: Mourinho

És possible que moltes vegades l’entrenador portuguès sigui antipàtic, mal educat i desagradable, però no hi ha cap dubte que és un dels millors tècnics del món de l’última dècada i que és un extraordinari estrateg tant a dins com a fora dels terrenys de joc. L’Inter portava 45 anys sense guanyar la Copa d’Europa i 38 anys sense disputar cap final, però el lusità va conquistar el títol a Madrid.

El pitjor: la marxa del tècnic

Mourinho va aconseguir la seva segona Copa d’Europa al Santiago Bernabéu i en aquest escenari va decidir continuar, doncs només unes hores després d’obtenir el títol, va decidir acceptar l’oferta de Florentino Pérez, president del Real Madrid. En un acte força polèmic, el preparador portuguès ni tan sols va decidir viatjar a Milà el dia següent, per celebrar el campionat amb la resta de l’equip.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC BARCELONA 2009

Entrenador: Josep Guardiola.
Estrella: Leo Messi (foto).
Altres jugadors bàsics: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Samuel Eto’o.
Equips amb qui s’enfronta: Wisla Cracòvia, Sporting Clube Portugal, Xakhtar Donetsk, FC Basilea, Olympique Lió, Bayern Munic, Chelsea FC i Manchester United.

El millor: el més gran equip de la història ?

Realment és molt complicat dir quin ha estat el millor equip de la història del futbol i poden sorgir els noms de l’Hongria dels 50, el Brasil de 1970, l’Ajax dels 70 i l’Holanda de 1974. Tanmateix, també podria ser-ne elegit el Barça de Guardiola de la temporada 2008 / 2009, en què, practicant un futbol ofensiu, espectacular i brillant, va conquistar el triplet format per Lliga, Copa del Rei i Champions League.

El pitjor: els primer 10 minuts

És molt difícil, gairebé impossible, comentar alguna cosa negativa del que segurament ha estat el millor Barça de la història, el mateix que l’any 2009 va assolir sis títols oficials, els ja indicats del triplet més les Supercopes d’Espanya i Europa i el Mundial de Clubs. Només per trobar algun petit error, assenyalar els primers 10 minuts de la final de la Champions  a l’estadi Olímpic de Roma.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: MANCHESTER UNITED 2008

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: Cristiano Ronaldo (foto).
Altres jugadors bàsics: Nemanja Vidic, Paul Scholes i Wayne Rooney.
Equips amb qui s’enfronta: AS Roma, Sporting Clube Portugal, Dinamo Kiev, Olympique Lió, de nou Roma, FC Barcelona i Chelsea FC.

El millor: el duo Ronaldo / Rooney

El Manchester United de la temporada 2007 / 2008 tenia un bon porter, l’holandès Edwin van der Sar, una defensa sòlida i segura, on hi destacava el serbi Vidic, i un complet centre del camp, amb la presència dels veterans Scholes i Ryan Giggs. No obstant, les grans estrelles de l’equip entrenat per Ferguson eren Rooney i Ronaldo, que un any després fitxaria pel Real Madrid.

El pitjor: de més a menys

El Manchester United, que a les semifinals va eliminar el decadent Barça de Ronaldinho sense massa brillantor, va iniciar molt bé la final i Ronaldo va avançar aviat l’equip de Ferguson en el marcador, però a poc a poc va anar baixant el seu rendiment i el Chelsea va igualar en els últims instants del primer temps. Finalment, l’experiència va ser clau perquè el ManU s’endugués el títol als penals.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: AC MILAN 2007

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Ricardo Kaká.
Altres jugadors bàsics: Paolo Maldini (foto), Andrea Pirlo i Clarence Seedorf.
Equips amb qui s’enfronta: Estrella Roja Belgrad, LOSC Lille, AEK Atenes, RSC Anderlecht, Celtic FC, Bayern Munic, Manchester United i Liverpool FC.

El millor: ofici, molt ofici

El Milan, pel cas de corrupció que va tenir lloc al futbol italià el 2006, va ser sancionat per la UEFA sense poder participar a la Lliga de Campions, però finalment el màxim organisme esportiu europeu va condonar el càstig i els llombards van acabar guanyant la seva setena Copa d’Europa, mostrant un enorme ofici contra adversaris tan durs com Bayern de Munic, Manchester United i Liverpool.

El pitjor: la crisi es trobava molt a prop

El Milan va obtenir aquella Copa d’Europa amb un equip molt veterà, amb futbolistes, alguns dels quals encara continuen a la plantilla rossonera, que superaven, en casos de forma àmplia, la trentena. Aquella va ser una de les causes que l’entitat milanista entrés molt aviat en una profunda crisi, de la qual encara no ha pogut recuperar-se. Les últimes campanyes europees de l’equip han estat molt decebedores.

EQUIPS HISTÒRICS: LA ITÀLIA D’ENZO BEARZOT

La passada setmana va morir l’històric entrenador italià Enzo Bearzot, que va dirigir en tres Mundials l’Squadra Azzurra, guanyant el segon d'ells.

El 1974, quatre anys després d’arribar a la final del Mundial de Mèxic, la qual va perdre contra el millor Brasil de la història, Itàlia va fracassar al campionat del món jugat a Alemanya, quan va ser incapaç de superar la fase de grups. Arran de la gran decepció, l’equip italià va iniciar una important renovació i la federació va atorgar la direcció del combinat nacional a Bearzot.

Itàlia es va presentar al Mundial d’Argentina, portat a terme el 1978, amb un equip en què hi destacaven el ja veterà Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Franco Causio, Roberto Bettega, Francesco Graziani i un joveníssim Paolo Rossi. L’Squadra Azzurra va donar en terres sud-americanes una gran imatge, però potser per manca d’experiència es va haver de conformar amb el quart lloc.

El 1980, Itàlia va organitzar, per segon cop en 12 anys, l’Eurocopa, però el seu rendiment no va ser tan positiu com el mostrat dos anys abans a l’Argentina i el bloc transalpí no va ser capaç de superar la quarta posició, que en un torneig amb només vuit equips no era precisament una gran gesta.

Dos anys més tard, a la Copa del Món organitzada per Espanya, va explotar la generació de futbolistes que havien debutat a l’Argentina. Els homes destacats de Bearzot van ser els mateixos ja exposats, amb l’excepció de Bettega, a més de Fulvio Collovati, Gabriele Oriali i Alessandro Altobelli. Després d’una primera fase de grups molt pobre, en què Itàlia va empatar els tres encontres, el conjunt mediterrani va reaccionar a la segona fase de grups, quan de la mà d’un gran Rossi, que li va fer un hat - trick a Brasil, es va imposar a Argentina i la Canarinha.

Després d’eliminar Polònia en semifinals al Camp Nou de Barcelona, amb dos gols més de Rossi, Itàlia es va classificar per a la seva quarta final de la història, la qual va guanyar arran de superar Alemanya a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, amb gols de Rossi, la seva sisena anotació del torneig; Tardelli i Altobelli. L’Azzurra es va convertir en tricampiona.

El 1986, al Mundial de Mèxic, la Itàlia de Bearzot va arribar amb un conjunt ja molt veterà i no va ser capaç de superar els vuitens de final, arran de caure contra una de les millors seleccions de França de la història. El combinat transalpí, que tenia llavors Altobelli com a estrella, va donar una trista imatge i va haver d’iniciar una nova renovació.

Entrenador: Enzo Bearzot.
Un onze: Zoff, Gentile, Collovati, Scirea, Cabrini, Oriali, Tardelli, Antognoni, Altobelli, Rossi i Graziani.
El més positiu: Bearzot va aixecar al Mundial d'Argentina un equip enfonsat, l'ofici de jugadors com Zoff, el desaparegut Scirea, Tardelli, Antognoni o Rossi i el fet de guanyar un títol mundial després de 48 anys.
El més negatiu: la fase de grups a Espanya, en què el conjunt italià no va guanyar cap matx; la decadencia a Mèxic i un joc basat en la seguretat defensiva.   

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC BARCELONA 2006

Entrenador: Frank Rijkaard.
Estrella: Ronaldinho de Assis (foto).
Altres jugadors bàsics: Carles Puyol, Anderson Luis da Sousa Deco i Samuel Eto’o.
Equips amb qui s’enfronta: Werder Bremen, Udinese Calcio, Panathinaicòs FC, Chelsea FC, Benfica SL, AC Milan i Arsenal FC.

El millor: el gran Ronaldinho

Encara que no va estar massa afortunat en la final disputada a París contra l’Arsenal, en aquella Champions League vam poder observar el gran Ronaldinho, llavors el millor futbolista del món, com ho va demostrar en eliminatòries històriques davant el Chelsea, a vuitens de final, i enfront el Milan, a les semifinals. Les lesions de Xavi Hernández i Leo Messi es van veure compensades per la fantasia del brasiler.

El pitjor: l’autocomplaença posterior

Molts pensen, i jo em trobo entre ells, que aquell Barça que va conquistar la segona Copa d’Europa en la història del club, podria haver marcat una gran època, fins i tot més llarga i triomfant que la que va protagonitzar el Dream Team de Johan Cruyff. No obstant, després de la final de Saint – Denis, van arribar al Camp Nou l’autocomplaença i l’acomodament, que provocarien dues temporades molt decebedores.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: LIVERPOOL FC 2005

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Steven Gerrard (foto).
Altres jugadors bàsics: Jamie Carragher, Xabi Alonso i Luis García.
Equips amb qui s’enfronta: Graz AK, AS Mònaco, Olympiacòs FC, Deportivo Coruña, Bayer Leverkusen, Juventus FC, Chelsea FC i AC Milan.

El millor: el retorn d’un gran

Després de la tragèdia de Heysel, l’any 1985, el Liverpool va romandre sis anys sense jugar competicions europees per sanció de la UEFA. Una vegada els de Lancashire van tornar als torneigs internacionals, no van fer res massa significatiu fins l’any 2001, en què van assolir la Copa de la UEFA i la Supercopa. El 2005, quan pocs ho esperaven, els anglesos van conquistar la seva cinquena Copa d’Europa.

El pitjor: una primera part horrible

El Liverpool, que llavors entrenava el madrileny Benítez i tenia a les seves files el basc Xabi Alonso i el català Luis García, va sortir força adormit en aquella final jugada a l’estadi Atatürk d’Istanbul i el Milan se’n va anar al descans amb un clar 3 a 0. Tanmateix, al segon temps els reds van aconseguir la fita d’igualar el marcador i posteriorment van guanyar el títol a la tanda de penals.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC PORTO 2004

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Anderson Luiz da Sousa Deco (foto).
Altres jugadors bàsics: Ricardo Carvalho, Francisco José Rodrigues Costinha i Nuno Ricardo de Oliveira Maniche.
Equips amb qui s’enfronta: Real Madrid, Olympique Marsella, Partizan Belgrad, Manchester United, Olympique Lió, Deportivo Coruña i AS Mònaco.

El millor: comença l’era Mourinho

Mourinho a penes va comptar amb una carrera com a futbolista i va iniciar les tasques de tècnic com a ajudant de l’anglès Bobby Robson a Porto i Barça. Posteriorment, es va convertir en entrenador del modest Leiria i seguidament va donar al salt al mateix Porto, amb el qual va conquistar a Sevilla la Copa de la UEFA de 2003 i a Gelserkirchen la Champions League de 2004.

El pitjor: un equip que es trenca

Com per exemple va succeir a l’Ajax dels 70, aquell Porto campió d’Europa es va trencar molt aviat. Mourinho va fitxar pel Chelsea i es va endur a Londres Paulo Ferreira i Carvalho. Posteriorment, Deco, l’estrella d’aquell conjunt, va anar al Barcelona i Costinha i Maniche van ser contractats pel CSKA de Moscou. Lògicament, l’equip va entrar en una important crisi.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: AC MILAN 2003

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Andrei Xevtxenko (foto).
Altres jugadors bàsics: Paolo Maldini, Andrea Pirlo i Clarence Seedorf.
Equips amb qui s’enfronta: Slovan Liberec, Deportivo Coruña, Racing Lens, Bayern Munic, Real Madrid, Borussia Dortmund, Lokomotiv Moscou, AFC Ajax, Inter Milà i Juventus FC.

El millor: renaixement milanista

Entre 1989 i 1995, el Milan havia guanyat tres Copes d’Europa i havia disputat cinc finals del torneig, és a dir, en aquell lapse de temps només s’havia perdut dues finals, les de 1991 i 1992. Tanmateix, mitjan la dècada dels anys 90, es va iniciar una important crisi en el conjunt rossonero, de la qual en va sortir de la mà del tècnic Ancelotti, qui va ser una de les figures de l’equip als anys 80.

El pitjor: tot plegat, molt italià

Els inicis del primer decenni del segle XXI van ser una bona època pels clubs italians, si tenim em compte que en l’edició de la Lliga de Campions de la temporada 2002/2003 Milan, Juventus i Inter van arribar a les semifinals. La final, jugada entre milanistes i piamontesos a l’estadi Old Trafford de Manchester, va ser molt gris, típicament italiana, i el matx no es va resoldre fins a la tanda de penals.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2002

Entrenador: Vicente del Bosque.
Estrella: Zinedine Zidane (foto).
Altres jugadors bàsics: Roberto Carlos Silva, Luis Figo i Raúl González.
Equips amb qui s’enfronta: AS Roma, Lokomotiv Moscou, RSC Anderlecht, Panathinaicòs FC, Sparta Praga, FC Porto, Bayern Munic, FC Barcelona i Bayer Leverkusen.

El millor: tres títols en només cinc anys

Els blancs van haver d’esperar 32 anys entre el sisè títol i el setè campionat, però una vegada conquistat aquest, van arribar-ne dos més en els següents quatre anys. El 2002, el Real Madrid ja comptava amb dos dels gal·làctics de Florentino Pérez, Figo i Zidane, que va fer el gol de la victòria, però la gran estrella va ser un jove Iker Casillas, que va entrar en el segon temps substituint el lesionat César Sánchez.

El pitjor: la maledicció dels vuitens de final

El 2003, el Real Madrid encara va ser capaç d’arribar a les semifinals, fase en la qual va ser eliminat pel Juventus, mentre que el 2004 va caure davant el sorprenent Mònaco a quarts de final. No obstant, a partir de l’any 2005, i fins el 2010, els espanyols mai van superar els vuitens de final. De nou Juventus, Arsenal, Bayern, Roma, Liverpool i Lió van acabar amb les il·lusions blanques.

COSES POSITIVES I NEGATIVES DE LA PUBLICITAT DE QUATAR

El més positiu

Sanejar l’economia. Segons la junta actual presidida per Sandro Rosell, el FC Barcelona passa per una conjuntura econòmica molt greu, fet que nega rotundament l’anterior directiva encapçalada per Joan Laporta. Sigui quina sigui la situació financera de la institució, la altíssima xifra que ofereix Quatar, que ha convertit l’entitat catalana en la més ben pagada del món, anirà molt bé a les arques del club.

Acabar amb una autenticitat una mica obsoleta. Aquesta mania de part de l’afecció blaugrana de no voler “tacar” la samarreta, que em recorda una mica a la política de l’Athletic Club de Bilbao de només comptar amb jugadors nascuts o formats al País Basc o Navarra, em sembla obsoleta, ridícula i absurda. Si tots els grans clubs europeus porten des de fa anys publicitat, és il·lògic que no ho faci també el Barça.

Compatibilitat amb UNICEF. L’organització de les Nacions Unides, que lluita contra la fam i la pobresa mundials i en favor de la infància, ha mostrat la seva acceptació de compartir la samarreta blaugrana amb Quatar.

El més negatiu

Es veuran els colors blaugrana ? Entre UNICEF, Quatar, TV3, LFP i l’emblema de Nike, un es pregunta si es podran entreveure els colors blaugrana a les samarretes dels futbolistes.

Divisió de l’entorn. Per si el famós entorn barcelonista no estigués ja prou enredat amb l’enfrontament entre laportistes i rosellonistes, no hi ha cap dubte que la publicitat a la samarreta, i el fet que l’anunciant sigui un estat de les característiques de Quatar, provocarà divisions, controvèrsies i polèmiques.

Quatar. El país àrab té algunes peculiaritats que disgusten part del soci i afeccionat del FC Barcelona, doncs l’estat asiàtic és un emirat no democràtic, amb una monarquia absolutista, on no hi tenen lloc alguns dels drets civils més bàsics.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: BAYERN MUNIC 2001

Entrenador: Ottmar Hitzfeld.
Estrella: Oliver Kahn (foto).
Altres jugadors bàsics: Bixente Lizarazu, Stefan Effenberg i Giovane Elber.
Equips amb qui s’enfronta: París Saint – Germain, Rosenborg Trondheim, Helsingborgs IF, Arsenal FC, Olympique Lió, Spartak Moscou, Manchester United, Real Madrid i Valencia CF.

El millor: superar el gran tràngol de 1999

Si a molts altres clubs els hi hagués succeït el que li va passar al Bayern el 1999, a la final de la Champions disputada contra el Manchester United al Camp Nou, probablement no haguessin reaccionat en molts anys. Tanmateix, el conjunt bavarès, només dues temporades després de perdre un partit que dominava en el minut 90, va refer-se i va aconseguir la seva quarta Copa d’Europa.

El pitjor: només de penal

La final jugada l’any 2001 a l’estadi de San Siró a Milà, entre Bayern i València, que disputava la seva segona final consecutiva, no va passar a la història pel bon joc i els únics gols que es van veure van ser des del punt de penal: l’anotació que va realitzar cada equip en el temps reglamentari i els de la tanda del desempat. Els bavaresos van tenir finalment més ofici que els valencians.

ELS MILLORS DEL 2010

CATALUNYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Gerard Piqué (FC Barcelona)
3. Sergio Busquets (FC Barcelona)
4. Carles Puyol (FC Barcelona)
5. Víctor Valdés (FC Barcelona)
6. Cesc Fàbregas (Arsenal)
7. Joan Capdevila (Vila-real)
8. Bojan Krkic (FC Barcelona)
9. Joan Vedú (Espanyol)
10. Javi Márquez (Espanyol)

ESPANYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
3. David Villa (València / FC Barcelona)
4. Gerard Piqué (FC Barcelona)
5. Sergio Busquets (FC Barcelona)
6. Carles Puyol (FC Barcelona)
7. Pedro Rodríguez (FC Barcelona)
8. Iker Casillas (Real Madrid)
9. Xabi Alonso (Real Madrid)
10. Víctor Valdés (FC Barcelona)

MÓN

1. Xavi Hernández (Espanya – FC Barcelona)
2. Leo Messi (Argentina – FC Barcelona)
3. Wesley Sneijder (Holanda – Inter Milà)
4. Andrés Iniesta (Espanya – FC Barcelona)
5. David Villa (Espanya – València / FC Barcelona)
6. Arjen Robben (Holanda – Bayern Munic)
7. Diego Milito (Argentina – Inter Milà)
8. Diego Forlán (Uruguai – Atlético Madrid)
9. Thomas Müller (Alemanya – Bayern Munic)
10. Mesut Özil (Alemanya – Werder Bremen / Real Madrid)

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: ERNST HAPPEL

País: Àustria.
Any de naixement: 1925.
Lloc de naixement: Viena.
Clubs: Rapid Viena, ADO l’Hàia, Feyenoord Rotterdam, Sevilla FC, FC Bruges, Holanda, FC Vlaanderen, Standard Lieja, Hamburg SV, Tirol Innsbruck i Àustria.
Mundials disputats: Argentina 1978.
Títols de clubs: 3 Lligues austríaques, 1 Copa austríaca, 1 Lliga holandesa, 2 Copes holandeses, 3 Lligues belgues, 1 Copa belga, 2 Lligues alemanyes, 2 Copes d’Europa i 1 Intercontinental.

El millor: les dues Copes d’Europa

El tècnic austríac Happel, que ha donat nom a l’històric estadi Prater de Viena després de la seva mort, ha estat l’únic entrenador de la seva nacionalitat que ha guanyat la Copa d’Europa i ho va aconseguir dues vegades, la primera el 1970 amb el Feyenoord de Rotterdam, amb el qual també va assolir la Copa Intercontinental, i la segona el 1983 amb l’Hamburg.

El pitjor: no poder donar-li a Holanda la Copa del Món

Després de les seves brillants etapes amb el Feyenoord i el Bruges, Happel es va convertir en seleccionador d’Holanda, equip que el 1974, de la mà de Marinus Michels, havia arribat a la final del Mundial d’Alemanya, mitjançant un futbol molt brillant. El preparador austríac, amb un joc menys vistós, va portar de nou l’Oranje a la final del Mundial d’Argentina, però tampoc va poder obtenir el títol.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA A VUITENS DE FINAL

El pròxim 17 de desembre es celebra a Nyon el sorteig de vuitens de final de la Lliga de Campions. Aquests poden ser els adversaris del conjunt de Pep Guardiola, ordenats, segons el meu parer, del més al menys complicat.

Inter Milà. És cert que el vigent campió està passant per un moment delicat i que el seu entrenador, l’espanyol Benítez, podria ser destituït si els resultats no milloren. No obstant, els italians compten amb una de les millors plantilles del món, en què hi destaquen Júlio César, Maicon, Eto’o o Milito, i els equips entrenats pel tècnic madrileny, en cas de continuar a la banqueta interista, no se li donen bé al Barça.

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Samuel Eto’o (foto).

Milan. De la mà del tècnic Allegri, el Milan està vivint un ressorgiment que l’ha dut fins al liderat de la Lliga italiana, de la qual n’és ara l’indiscutible favorit. Tanmateix, per les característiques del seu joc, crec que l’esquadra rossonera, que compta amb homes com els exblaugranes Ronaldinho i Ibrahimovic, li pot anar força més bé al Barça que no pas l’Inter. A més, la fase de grups que han fet els d’Allegri ha estat molt gris.

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.

Arsenal. L’equip de Wenger té força experiència en el torneig, realitza un dels jocs més atractius d’Europa i té extraordinaris futbolistes com Fàbregas, Arxavin o Nasri, que es troba en un moment de forma impressionant. No obstant, els londinencs són molt fràgils mentalment, cometen molts errors defensius, són força irregulars i el seu futbol no sembla el més adequat per fer front al bloc barcelonista.

Entrenador: Arséne Wenger.
Estrella: Cesc Fàbregas.

Roma. El club de la capital italiana està realitzant fins a la data una temporada molt irregular, tant a l’Scudetto com a la Lliga de Campions, havent d’esperar a l’última jornada per classificar-se en un grup molt assequible. Penso que és un equip molt inferior al Barça, però el tècnic de l’esquadra romana, Rainieri, ha sabut moltes vegades posar-li dificultats al club català. El veterà Totti en continua sent la referència.

Entrenador: Claudio Rainieri.
Estrella: Francesco Totti.

Olympique Lió. No hi ha cap mena de dubte que el Lió, que continua sota les ordres de Puel, està passant per un dels seus pitjors moments dels darrers temps, però els francesos tenen molta experiència a la Lliga de Campions, en la qual van ser semifinalistes la passada temporada, I compten amb jugadors de gran qualitat com Toulalan, Lisandro López o Gourcuff, fitxat el passat estiu procedent del Girondins Bordeus.

Entrenador: Claude Puel.
Estrella: Yuri Gourcuff.

Olympique Marsella. Els actuals campions de la Lliga de França han aconseguit, després de molts anys intentant-ho sense èxit, superar la fase de grups del torneig. Deschamps, que dirigeix el club des de l’estiu de l’any 2009, ha donat més estabilitat, regularitat i mentalitat guanyadora a una entitat amb continus alts i baixos. L’argentí Lucho González és un dels seus futbolistes més resolutius.

Entrenador: Didier Deschamps.
Estrella: Lucho González.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MICHAEL LAUDRUP

País: Dinamarca.
Any de naixement: 1964.
Lloc de naixement: Frederiksberg.
Demarcació: davanter.
Clubs: Bröndby Copenhaguen, SSC Lazio, Juventus FC, FC Barcelona, Real Madrid, FC Kobe i AFC Ajax.
Eurocopes disputades: França 1984, Alemanya 1988 i Anglaterra 1996.
Mundials disputats: Mèxic 1986, França 1998 i Corea del Sud i Japó 2002.
Títols de clubs: 1 Lliga italiana, 5 Lligues espanyoles, 1 Copa espanyola, 2 Supercopes espanyoles, 1 Lliga holandesa, 1 Copa holandesa, 1 Copa d’Europa, 1 Supercopa d’Europa i 1 Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Copa Confederacions.

El millor: la seva època al Dream Team

L’etapa de Laudrup a Itàlia, en la qual va jugar al Lazio, com a cedit, i al Juventus de Michel Platini, va ser bastant fosca i es va comentar que el seu caràcter fràgil no s’adaptava a un tipus de futbol tan difícil i defensiu. Tot va canviar quan va fitxar pel FC Barcelona, equip en què va jugar cinc fenomenals temporades amb l’anomenat Dream Team, el conjunt format per Johan Cruyff.

El pitjor: no jugar l’Eurocopa de 1992

Després de no aconseguir el passaport per al Mundial d’Itàlia, la fase final del qual es va disputar el 1990, Laudrup va decidir abandonar la selecció de Dinamarca. No sembla que el mitja punta danès prengués una bona decisió perquè, de forma totalment inesperada, el combinat nòrdic, que hi va arribar de rebot per sanció de l’antiga Iugoslàvia, va conquistar l’Eurocopa de Suècia l’any 1992.

ON ÉS LA HISTÒRICA PEDRERA MADRIDISTA ?

1980. El Castilla, filial del Real Madrid, va arribar sorprenentment a la final de la Copa del Rei després d’eliminar l’Sporting de Gijón i la Real Sociedad, aleshores dos dels millors equips de l’estat espanyol. A la final, que es va portar a terme a l’estadi Santiago Bernabéu, es va enfrontar al Real Madrid en una gran festa blanca. El primer equip va acabar guanyant per un contundent 6 a 1, però el Castilla es va classificar per a la Recopa, doncs el Real Madrid, llavors entrenat pel serbi Vujadin Boskov, havia conquistat també el campionat de Lliga. En aquell Castilla, que dirigia Alfonso Santiesteban, hi destacaven jugadors com Agustín, Pérez García, Gallego o García Hernández, els quals acabarien jugant tots al primer conjunt blanc.

1984. El Castilla, amb un equip que a primera divisió hauria pogut perfectament lluitar per a les posicions europees, es va proclamar campió de la segona categoria del futbol espanyol, encara que per la seva condició de filial no va poder ascendir. A les ordres del mític Amancio Amaro, que després entrenaria sense massa fortuna el primer equip blanc, el segon conjunt madridista comptava amb jugadors que més tard farien història a l’entitat i també al futbol espanyol, com Sanchís, Michel, Martín Vázquez, Pardeza i Butragueño. Aquells homes van formar l’anomenada Quinta del Buitre, que juntament amb els tècnics Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack, i altres futbolistes com Buyo, Chendo, Maceda, Camacho, Gordillo, Jankovic, Schuster, el mateix Gallego, Juanito o Hugo Sánchez, van guanyar cinc Lligues consecutives, mitjançant un excel·lent futbol que mai més s’ha presenciat al Bernabéu.

Després de la daurada era de la Quinta del Buitre, en la qual l’única pega va ser no guanyar mai la Copa d’Europa, va iniciar-se una època menys brillant de la pedrera del Real Madrid, malgrat que aquesta va continuar donant futbolistes importants com Jaime, Víctor, Alfonso i molt especialment els ja llegendaris i encara actius Raúl, ara jugador del Schalke 04 i tota una institució a club madridista, i Casillas (foto), que es manté com a porter titular del bloc blanc, del qual n’és el capità.

Tanmateix, en el període actual, la cantera del Real Madrid està passant per una de les èpoques més tristes que es recorden, en un moment en què el Castilla es troba a segona divisió B, mentre el filial del seu gran rival, el Barça B, ocupa una de les posicions capdavanteres a la segona divisió A. En el clàssic jugat el passat dia 29 de novembre, el FC Barcelona va utilitzar 10 jugadors fets a la Masia (Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi, Bojan i Jeffren) i el Real Madrid sols 2 procedents de la seva ciutat esportiva (Casillas i Arbeloa). Penso que el president Florentino Pérez i el director tècnic Jorge Valdano haurien de reflexionar profundament sobre aquesta circumstància.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2000

Entrenador: Vicente del Bosque.
Estrella: Raúl González (foto).
Altres jugadors bàsics: Fernando Hierro, Roberto Carlos Silva i Fernando Redondo
Equips amb qui s’enfronta: FC Porto, Olympiacòs FC, FK Molde, Bayern Munic, Dinamo Kiev, Rosenborg Trondheim, Manchester United, de nou Bayern i Valencia CF.

El millor: el torneig favorit

Aquella temporada 1999 / 2000, el Real Madrid només va poder ser cinquè al campionat de Lliga. És a dir, si no hagués conquistat la Champions contra el València a París, hauria disputat la Copa de la UEFA la següent campanya. No obstant, quan es tractava d’un partit de la Lliga de Campions, els blancs es transformaven i donaven autèntics recitals, com el d’Old Trafford als quarts de final.

El pitjor: malgrat tot, Lorenzo Sanz va perdre les eleccions

Quan Sanz va substituir el desaparegut Ramón Mendoza a la presidència del club, l’any 1995, es va marcar com a gran meta aconseguir la setena Copa d’Europa (la sisena s’havia assolit en el llunyà 1966). Finalment, va obtenir tant el setè com el vuitè trofeus, però, poc temps després de la consecució del títol de Saint – Denis, va perdre sorprenentment les eleccions contra Florentino Pérez.

EL MÈRIT DE MAURICIO POCHETTINO

Ernesto Valverde, que va portar l’Espanyol a la final de la Copa de la UEFA de l’any 2007, la qual va perdre a la tanda de penals contra el Sevilla a Glasgow, va realitzar també una extraordinària primera volta de la Lliga 2007/2008, en què l’Espanyol va acabar en tercera posició, només per darrere de Real Madrid i Barça. No obstant, l’equip es va enfonsar vertiginosament durant la segona part del campionat. Valverde va decidir abandonar l’entitat catalana i fitxar per l’Olympiacòs i, encara que no va efectuar declaracions, tot semblava indicar que va marxar fonamentalment pels problemes que hi havien al vestidor blanc-i-blau.

Bartolomé Tintín Márquez, un home de la casa que havia demostrat abastament la seva vàlua en els equips inferiors de l’entitat, va ser l’entrenador elegit per substituir Valverde, però la seva manca d’experiència va ser clau alhora de dirigir una plantilla complicada i va ser destituït molt aviat. José Manuel Esnal Mané, un tècnic veterà que havia portat el modestíssim Alavés a la final de la UEFA de l’any 2001, en què va caure a la pròrroga davant el Liverpool a Dortmund, en va ser el substitut, però el preparador basc no va poder fer res per redreçar el rumb de l’equip.

Mancaven pocs mesos per finalitzar la campanya 2008/2009 i l’Espanyol estava enfonsat a la classificació, ocupant l’últim lloc de la taula i amb la salvació pràcticament impossible. Va ser llavors quan el president Daniel Sánchez Llibre se la va jugar amb Mauricio Pochettino, un home de caràcter fort i de gran personalitat que havia triomfat plenament com a futbolista a la institució espanyolista. Tanmateix, l’argentí no tenia pràcticament cap experiència com a entrenador.

No obstant, Pochettino va fer valer els seus dots de líder per suplir la seva manca de veterania i va arribar a un acord amb els caps del vestidor, fonamentalment el llavors capità Raúl Tamudo, Iván de la Peña i Luis García. L’equip va reaccionar de forma espectacular i a falta d’una jornada per al final del campionat va aconseguir la salvació. Cal destacar l’històric triomf al Camp Nou contra el Barça del triplet, després de 29 anys sense poder guanyar al feu del gran rival ciutadà.

Una vegada aconseguit el més important, la salvació, l’estabilitat i la tranquil·litat, Pocchettino va decidir posar en ordre el planter i va arrabassar la capitania a qui havia estat íntim amic seu, Tamudo, per lliurar-li a Dani Jarque, qui va morir mentre l’equip es trobava fent la pretemporada. Arran d’aquell trist succés, De la Peña, qui a penes ha jugat un partit des de llavors per culpa de les lesions, es va convertir en el nou capità. Durant la campanya 2009/2010, l’Espanyol, que es va mostrar molt segur al seu nou escenari, l’estadi de Cornellà – El Prat, va assolir la salvació sense massa problemes en un exercici en què Tamudo va jugar molts pocs minuts. El davanter de Santa Coloma de Gramenet, potser el millor jugador de la història de l’entitat, va abandonar el club el passar estiu i va fitxar per la Real Sociedad.

Pel que fa a l’actual temporada, en 13 jornades l’Espanyol ha convertit en un autèntica fortalesa Cornellà – el Prat, on ha guanyat tots els punts possibles, mentre ha aconseguit una millora com a visitant, amb dues victòries a estadis tan complicats com Son Moix i el Vicente Calderón. En resum, en aquests moments el conjunt blanc-i-blau es troba en zona Champions. Serà capaç l’Espanyol de mantenir aquest ritme tot el torneig ? Tindrà una petita i fins i tot lògica davallada ? Hi haurà un descens vertiginós com a l’època de Valverde ?