Realment és molt estrany que els dos grans del futbol espanyol, FC Barcelona i Real Madrid, només s’hagin enfrontat en sis finals de la Copa, en les seves diferents denominacions, quan es tracta d’un torneig que es va inaugurar en el llunyà any 1903. També sorprèn que els dos clàssics no es trobessin en una final des de 1990, és a dir des de fa ja 21 anys.
Llavors la situació dels dos equips era radicalment oposada al moment actual. El Real Madrid venia de guanyar la cinquena Lliga consecutiva i tenia a les seves files, a les ordres de l’autoritari tècnic gal·lès John Toshack, homes de la qualitat de Paco Buyo, Chendo, Manolo Sanchis, Fernando Hierro, José Antonio Camacho, Michel, Bernd Schuster, Rafa Martín Vázquez, Rafael Gordillo, Emilio Butragueño i Hugo Sánchez.
Pel contrari, el Barça estava passant per una etapa bastant negativa i delicada: feia només quatre anys que el club català havia perdut la trista final de la Copa d’Europa jugada a Sevilla i només dos anys del Motí de l’Hesperia, quan els futbolistes de la plantilla van demanar, en una polèmica roda de premsa, la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Precisament arran del succés que va tenir lloc a l’hotel barceloní, Núñez va fitxar Johan Cruyff com a entrenador i va realitzar una renovació profunda del planter blaugrana.
Malgrat guanyar la Recopa durant la seva primera temporada, els resultats de Cruyff en els seus dos primers anys a la banqueta del Camp Nou van ser bastant irregulars i una mica decebedors, per la qual cosa l’holandès es jugava la seva continuïtat en aquella final de la Copa del Rei que es va portar a terme a l’estadi Mestalla de València, llavors encara conegut amb el nom de Luis Casanova. Cruyff comptava aleshores amb jugadors com Andoni Zubizarreta, Aloisio Pires, José Ramón Alexanko, Julio Alberto Moreno, Eusebio Sacristán, Ronald Koeman, José Mari Bakero, Guillermo Amor, Julio Salinas, Michael Laudrup o Txiki Begisristáin.
Abans de la final, el Real Madrid era el gran favorit per guanyar el matx i segurament alguns afeccionats blancs intentaven endevinar quan gols el seu equip li marcaria a l’etern rival, mentre a l’entorn del Camp Nou el pessimisme era majúscul, res de nou en aquella època. No obstant, una vegada va iniciar-se el xoc, aviat es va poder observar que aquell Barça no li posaria gens fàcils les coses al Madrid i el primer temps va ser molt equilibrat, amb la lesió del brasiler Aloisio, arran d’una dura entrada del mexicà Hugo Sánchez, com a principal incidència. En el segon temps, el conjunt de Cruyff va ser força superior, sobretot quan Hierro va ser expulsat. Amor, llavors una jove promesa, va avançar el Barça i, ja quan es disputaven els minuts de descompte, l’oportunista Salinas (foto) va fer el segon gol.
Després d’aquella final tot va canviar per als dos equips: l’anomenat Real Madrid de la Quinta del Buitre va entrar en una important crisi de resultats, amb només una Copa del Rei i dues Supercopes d’Espanya assolides en els següents quatre anys, mentre el Barça es va convertir en una màquina de fer futbol, coneguda com el Dream Team, que en el mateix lapse de temps va conquistar quatre Lligues, tres Supercopes d’Espanya, una Supercopa d’Europa i una Copa d’Europa, la primera en la història de la institució catalana.
El que ara es pregunten molt seguidors, tant del Barça com del Real Madrid, és si a la pròxima final de la Copa del Rei pot passar el mateix de 1990, però a l’inrevés, tenint en compte que els catalans són els grans favorits, doncs des de que els entrena Pep Guardiola, sempre han vençut els madrilenys i, en ocasions, amb marcadors espectaculars, sense oblidar que, des de que el de Santpedor es va convertir en entrenador blaugrana, els barcelonistes han guanyat vuit títols (dues Lligues, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs), mentre els madridistes només han pogut assolir una Supercopa d’Espanya.
Pel que fa a la meva opinió, malgrat que és cert que el Barça surt de favorit (alguns seguidors barcelonistes també deuen ara apostar quants gols li marcaran a l’històric adversari), també ho és que l’equip de José Mourinho, i més quan es tracta d’un enfrontament a partit únic, té força possibilitats de proclamar-se campió. Si els blancs conquistessin el títol, podria ser un important revulsiu per a ells, però del que n’estic totalment segur és que una derrota del Barça no afectaria greument al conjunt de Guardiola, perquè es tracta d’un grup amb una mentalitat sòlida i pràcticament inalterable.
