lunes, 28 de febrero de 2011

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: WEST HAM UNITED 1965




Entrenador: Ron Greenwood.
Estrella: Bobby Moore (foto).
Altres jugadors bàsics: Jim Standen, Alan Sealey i Geoff Hurst.
Equips amb qui s’enfronta: Gant, Sparta Praga, Lausana, Saragossa i Munic 1860.

El millor: eren altres temps

El West Ham United no aconsegueix cap títol oficial des de la Cup que va conquistar l’any 1980, curiosament quan estava a la segona categoria del futbol anglès, mentre que actualment lluita a la Premier League per no descendir. No obstant, llavors els londinencs tenien un brillant equip amb Moore i Hurst, respectivament capità i triple anotador de la final de la selecció anglesa campiona del món el 1966.

El pitjor: el seu únic títol internacional

El 1965, el West Ham United, llavors dirigit per Greenwood, que anys més tard seria seleccionador anglès, va assolir la cinquena Recopa de la història i aquesta és, fins a la data, l’única competició continental que ha guanyat el club londinenc. 11 anys després del títol, els anglesos van tornar a arribar a la final del torneig, però van caure contra l’Anderlecht.

jueves, 24 de febrero de 2011

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: FRANZ BECKENBAUER




País: Alemanya.
Any de naixement: 1945.
Lloc de naixement: Munic.
Clubs: Alemanya, Olympique Marsella i Bayern Munic.
Eurocopes disputades: Alemanya 1988.
Mundials disputats: Mèxic 1986 i Itàlia 1990.
Títols de clubs: 1 Lliga alemanya i 1 Copa de la UEFA.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El millor: el títol mundial de 1990

Quatre anys després de la gran decepció de perdre la final del Mundial de Mèxic contra l’Argentina de Diego Armando Maradona i dos més tard de no passar de les semifinals de l’Eurocopa de 1988, en que Alemanya en va ser l’amfitriona, Beckenbauer li va donar al combinat germànic el tercer títol mundial el 1990 a Itàlia, prenent-se a més la revenja davant Argentina.

El pitjor: la derrota de 1986

Beckenbauer es va fer càrrec de la selecció alemanya el 1984, arran del fracàs de l’equip germànic a l’Eurocopa de França, on no va superar la fase de grups. El primer gran certamen per a qui havia estat conegut com el Kaiser, en la seva etapa de futbolista, va ser el Mundial de 1986, celebrat a Mèxic. Alemanya va perdre la final, jugada a l’estadi Azteca, contra Argentina.

martes, 22 de febrero de 2011

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: SPORTING PORTUGAL 1964




Entrenador: Anselmo Fernandes.
Estrella: Ernesto Figueiredo (foto).
Altres jugadors bàsics: Joaquim Carvalho, Joao Morais i Domingos Mascarinhas.
Equips amb qui s’enfronta: Atalanta, Apoel Nicòsia, Manchester United, Olympique Lió i MTK Budapest.

El millor: la remuntada contra el Manchester United

L’equip portuguès va realitzar una gran i històrica remuntada a l’eliminatòria de quarts de final contra el Manchester United, equip que conquistaria la Copa d’Europa quatre anys més tard. Els anglesos van guanyar el partit d’anada, a Old Trafford, per 4 a 1, però els portuguesos va vèncer per 5 a 0, a l’estadi José Alvalade de Lisboa, el matx de tornada.

El pitjor: poc més per explicar

L’únic títol internacional que ha assolit l’esquadra blanc-i-verda de Lisboa ha estat aquella llunyana Recopa de 1964, la quarta de la història. Des de llavors, l’únic molt remarcable que ha fet l’Sporting a Europa és arribar a la final de la Copa de la UEFA de l’any 2005, que va perdre, al mateix José Alvalade de la capital portuguesa, enfront el CSKA de Moscou.

domingo, 20 de febrero de 2011

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (2)




- FC Copenhaguen – Chelsea FC

És potser l’eliminatòria de vuitens de final més clara i desequilibrada perquè el Chelsea, malgrat que el club londinenc està passant per una etapa força irregular, sembla molt superior al Copenhaguen, el conjunt que va ser la gran revelació de la fase de grups d’aquesta Lliga de Campions. Els nòrdics, però, és un dels equips que més ha sabut jugar-li al Barça aquesta temporada.

Entrenadors: Stale Solbakken (Copenhaguen) / Carlo Ancelotti (Chelsea).
Estrelles: Jesper Gronkjaer (Copenhaguen) / Fernando Torres (Chelsea).
Percentatges: 20 % (Copenhaguen) / 80% (Chelsea).

- Olympique Lió – Real Madrid (foto)

El Real Madrid porta sis anys seguits sense poder superar els vuitens de final de la Champions League, l’any passat va ser eliminat pel Lió, amb qui ara es torna a enfrontar, i els blancs acostumen a fallar molt, durant les darreres temporades, en els partits decisius. No obstant, malgrat tot això, el club espanyol surt clarament com a favorit davant un bloc que no està fent una bona campanya.

Entrenadors: Claude Puel (Lió) / José Mourinho (Madrid).
Estrelles: Yoann Gourcuff (Lió) / Cristiano Ronaldo (Madrid).
Percentatges: 30% (Lió) / 70% (Madrid).

- Olympique Marsella – Manchester United

L’eliminatòria que disputaran francesos i anglesos es presenta com una de les més clares desl vuitens de final de la Lliga de Campions. El Marsella, com és tradicional a l’entitat mediterrània, està realitzant una temporada molt irregular, mentre el ManU, si bé no està fent un exercici excel·lent, comanda la Premier League. Seria una important sorpresa que els d’Old Trafford no es classifiquessin.

Entrenadors: Didier Deschamps (Marsella) / Alex Ferguson (Manchester).
Estrelles: Lucho González (Marsella) / Wayne Rooney (Manchester).
Percentatge: 25% (Marsella) / 75% (Manchester).

- Inter Milà – Bayern Munic

Es tracta de l’eliminatòria estel·lar d’aquests vuitens de final de la Champions League, doncs la disputen els dos últims finalistes de la competició. Fins el moment, totes dues esquadres estan realitzant una temporada molt irregular: els llombards, vigents campions, van destituir Rafael Benítez pels mals resultats, mentre que els bavaresos tenen gairebé impossible renovar el títol de la Bundesliga.

Entrenadors: Leonardo Nascimento (Inter) / Louis van Gaal (Bayern).
Estrelles: Wesley Sneijder (Inter) / Arjen Robben (Bayern).
Percentatge: 55% (Inter) / 45 % (Bayern).

miércoles, 16 de febrero de 2011

AQUELLA ÚNICA TEMPORADA DE RONALDO AL BARÇA




El passat 14 de febrer, Ronaldo Nazario da Lima, potser amb Zinedine Zidane el millor futbolista del món durant el decenni 1995/2005, va anunciar la seva retirada. En aquest article em limitaré a recordar la seva excel·lent temporada 1996/1997, potser la millor de la seva carrera i l’única que va romandre al FC Barcelona.

El 1996, quan només tenia 19 anys i després de finalitzar la seva segona campanya al PSV Eindhoven, Ronaldo es trobava concentrat per disputar els Jocs Olímpics d’Atlanta. Fins a la ciutat nord-americana es va traslladar Joan Gaspart, llavors vice-president del Barça, per tancar una llarga negociació amb els representants del davanter brasiler, que llavors es va convertir en el traspàs més car de la història.

Quan Ronaldo va arribar al Camp Nou, dos anys després de guanyar amb Brasil el Mundial dels Estats Units sense jugar un sol minut, era encara una promesa i per tant es podria dir que la seva explosió es va produir en el seu únic exercici al Barça, segurament el millor d’una carrera que ha estat marcada, a més a més de per la seva qualitat tècnica i els seus extraordinaris gols, per les gravíssimes lesions que ha patit.

El punta brasiler va coincidir a l’entitat catalana amb el tècnic anglès Bobby Robson, llavors ajudat per un jove i desconegut José Mourinho, i amb futbolistes de la qualitat de Vítor Baia, Albert Ferrer, Miquel Àngel Nadal, Abelardo Fernández, Fernando Couto, Sergi Barjuan, Gica Popescu, l’avui entrenador blaugrana Pep Guardiola, Iván de la Peña, Luis Figo, Luis Enrique Martínez, el seu compatriota Giovanni Silva o Juan Antonio Pizzi.

Aquell Barça, que tenia una de les plantilles més completes que jo recordo, va conquistar la Supercopa d’Espanya, la Recopa, la quarta en la història de la institució, i la Copa del Rei, sense el concurs a la final de Ronaldo, doncs el brasiler es trobava disputant a Bolívia la Copa Amèrica. Tanmateix, els de Robson no van poder aconseguir el títol de Lliga, que va assolir el Real Madrid de Fabio Capello.

Ronaldo va fer en aquella Lliga 34 gols, llavors un rècord absolut en la història del club català, igualat la campanya anterior per un altre fenomen del futbol mundial: Leo Messi. Dels gols que va marcar el jugador brasiler, molt d’ells meravellosos, en destacaria els marcats contra València i Deportivo al Camp Nou i, evidentment, l’aconseguit a l’estadi de San Lázaro de Santiago davant el Compostel·la, el qual va donar la volta al món.

Una vegada va finalitzar la temporada, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va reunir amb els tres peculiars representants de l’astre sud-americà i, després d’una llarguíssima negociació, es va anunciar la renovació de Ronaldo. No obstant, el dia següent, de manera sorprenent i inversemblant, el davanter fitxava per l’Inter de Milà, en un traspàs que va suposar una altra marca econòmica mundial.

martes, 15 de febrero de 2011

UN PETIT PROBLEMA




Realment, trobar-li algun defecte al Barça de Pep Guardiola és gairebé impossible, però n’observo un que, si bé ja era conegut, es va fer de nou evident en el partit contra l’Sporting al Molinón, on el Barça va finalitzar la seva excepcional ratxa de victòries consecutives, concretament 16. Aquest defecte o problema és la diferència que es veu quan juguen els 11 teòrics titulars o alguns dels normalment suplents.

Durant la primera temporada de Guardiola a la banqueta del Camp Nou, el tècnic de Santpedor podia alinear perfectament, sense que es notessin massa els canvis, a Gerard Piqué, Rafa Márquez o Carles Puyol, que també podia jugar en els dos laterals, com a centrals; Eric Abidal o Silvinho en el lloc de lateral esquerre i Sergio Busquets o Touré Yaya, que igualment podia actuar de central, a la demarcació de mig centre. Així mateix, No era massa transcendent si Andrés Iniesta ocupava la plaça d’interior esquerrà, amb Thierry Henry jugant d’extrem pel mateix costat, o si el manxec avançava la seva posició, entrant llavors Seydou Keita com a centrecampista.

Un bon exemple de tot això el tenim a la final de la Lliga de Campions de maig de 2009, quan el Barça es va imposar al Manchester United a l’estadi Olímpic de Roma. Els dos laterals titulars, Dani Alves i Abidal, es trobaven sancionats i Guardiola va situar Puyol a la dreta i Silvinho a l’esquerra, a més de Touré com a central, sense que l’equip se’n ressentís.

Pel que fa al segon exercici de Guardiola com a entrenador, la baixa forma física de Márquez es va veure compensada per la recuperació de Gabi Milito, la marxa de Silvinho per l’arribada del seu compatriota Maxwell, la decadència d’Henry per l’explosió de Pedro Rodríguez i la inadaptació d’Zlatan Ibrahimovic pel gran final de campanya realitzat per Bojan Krkic.

Aquesta temporada existeix un onze tipus força clar format per Víctor Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Xavi Hernández, Busquets, Iniesta, Pedro, Leo Messi i David Villa. És a dir: vuit campions mundials, dos dels millors laterals del món i el millor futbolista del planeta. L’equip funciona perfectament quan té lloc aquest onze de gala i també quan es produeix la presència d’Abidal com a central, amb la consegüent entrada de Maxwell com a lateral esquerre, però la situació empitjorà ostensiblement quan apareixen més canvis.

Adriano Correia és un bon futbolista, però suplir l’actual Alves és una tasca molt complicada; Milito es troba en un estat de forma molt baix; Javier Mascherano (foto), que és un excel·lent jugador i no en tinc cap dubte que acabarà triomfant al Camp Nou, ha d’acabar d’adaptar-se en una posició tan singular com és la de mig centre al Barça; Keita potser ha perdut una mica de confiança al disposar de menys minuts que en les dues campanyes anteriors; Ibrahim Afellay, com aquell que diu, acaba d’arribar i Bojan està passant per una d’aquelles etapes, ja tan típiques en ell, de fragilitat psicològica. A més, Guardiola deu considerar que jugadors del filial com Marc Bartra, Andreu Fontàs, Marc Muniesa, Sergi Roberto, Thiago Alcántara, Jonathan Dos Santos o Nolito no estan encara prou madurs per jugar amb continuïtat al primer equip.

Malgrat tot, i com altres vegades he dit, la meva confiança amb Guardiola és total i n’estic segur que sabrà trobar resposta i solució a aquesta petita problemàtica.

lunes, 14 de febrero de 2011

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (1)




- AC Milan – Tottenham Hotspur

Malgrat que a la fase de grups el Milan, actual líder de la Lliga italiana, només va poder ser segon de grup, per darrere del Real Madrid, i el Tottenham va aconseguir la primera plaça del seu, precedint el vigent campió Inter, els italians semblen els clars favorits en aquesta eliminatòria, fonamentalment perquè tenen més experiència, ofici i mentalitat guanyadora que el seu rival.

Entrenadors: Massimilano Allegri (Milan) / Harry Redknapp (Tottenham).
Estrelles: Zlatan Ibrahimovic (Milan) / Rafael van der Vaart (Tottenham).
Percentatges: 65% (Milan) / 35% (Tottenham).

- València CF – Schalke 04

El València arriba als vuitens de final de la Lliga de Campions en un moment en què està passant per un període bastant irregular, mentre que el Schalke, que va realitzar una brillant fase de grups, sembla anar a poc a poc millorant el joc i els resultats pel que fa a la Bundesliga, després d’un inici desastrós. L’eliminatòria es presenta molt igualada i equilibrada.

Entrenadors: Unai Emery (València) / Felix Magath (Schalke).
Estrelles: Juan Mata (València) / Raúl González (Schalke).
Percentatges: 50% (València) / 50% (Schalke).

- Arsenal FC – FC Barcelona (foto)

L’Arsenal està fent la millor temporada nacional dels darrers anys, però l’equip londinenc té alguns defectes que li van a priori força malament per enfrontar-se al FC Barcelona: una defensa tova, una mentalitat fràgil i un joc que, en cas de no canviar la tàctica, li va molt bé al club català, que es troba en un moment de forma extraordinari. Seria sorprenent que els anglesos poguessin sorprendre aquest gran Barça.

Entrenadors: Arséne Wenger (Arsenal) / Pep Guardiola (Barça).
Estrelles: Cesc Fàbregas (Arsenal) / Leo Messi (Barça).
Percentages: 25% (Arsenal) / 75% (Barça).

- AS Roma – Xakhtar Donetsk

Temporada molt irregular, amb continus alts i baixos, la que està realitzant el club italià, tant a l’Scudetto com a la Champions League, mentre el conjunt ucraïnès marxa líder de la seva Lliga nacional i va fer una gran fase de grups de la Lliga de Campions, en què va deixar l’Arsenal en segon lloc. Malgrat tot, el fet que el Xakhtar jugui per primer cop uns vuitens de la Champions, equilibra l’enfrontament.

Entrenadors: Claudio Rainieri (Roma) / Mircea Lucescu (Xakhtar).
Estrelles: Francesco Totti (Roma) / Darijo Srna (Xakhtar).
Percentatges: 50% (Roma) / 50% (Xakhtar).

miércoles, 9 de febrero de 2011

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: TOTTENHAM HOTSPUR 1963




Entrenador: Bill Nicholson.
Estrella: Jimmy Graves (foto).
Altres jugadors bàsics: Danny Blanchflower, John White i Terry Doyson.
Equips amb qui s’enfronta: Glasgow Rangers, Slovan Bratislava, OFK Belgrad i Atlético Madrid.

El millor: la final

Les finals, siguin del torneig que siguin, acostumen a ser partits amb pocs gols, igualades i poc espectaculars, encara que hi ha hagut importants excepcions. Una d’aquestes va tenir lloc a la final de la tercera Recopa de la història, l’any 1963, quan el Tottenham Hotspur va guanyar amb molta claredat (5-1) l’Atlético de Madrid, que hi arribava com a vigent campió.

El pitjor: les individualitats

El Tottenham Hotspur de 1963, el qual dirigia Nicholson, era un equip on el conjunt estava molt per damunt de les individualitats, malgrat que l’entitat londinenca comptava amb futbolistes de nivell com el capità Blanchflower, Graves, White o Doyson. A diferència de llavors, posteriorment els Spurs han tingut a les seves files estrelles com Gary Lineker o Paul Gascoigne.

martes, 8 de febrero de 2011

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: RICARDO ZAMORA




País: Espanya.
Any de naixement: 1901.
Lloc de naixement: Barcelona.
Demarcació: porter.
Clubs: Espanyol, Barcelona, de nou Espanyol, Real Madrid i Niça.
Mundials disputats: Itàlia 1934.
Títols de clubs: 5 Copes catalanes, 2 Lligues espanyoles i 5 Copes espanyoles.

El millor: tota una llegenda del futbol espanyol

Quan estan a punt de complir-se 110 anys dels seu naixement i 33 de la seva mort, Zamora, probablement el millor porter de la seva època juntament amb el txecoslovac Planicka, continua sent un mite i una llegenda del futbol espanyol. El barceloní va fer història a l’Espanyol, Barça, Real Madrid i la selecció espanyola, amb la qual es va fer amb una medalla de plata als Jocs d’Anvers, el 1920.

El pitjor: els quarts de final del Mundial de 1934

Quan ja feia 14 anys que havia obtingut la medalla de plata als Jocs Olímpics d’Anvers, Zamora va jugar un altre gran esdeveniment amb el combinat espanyol: el Mundial d’Itàlia, la segona Copa del Món de la història. Espanya, que havia eliminat brillantment Brasil als vuitens de final, va perdre als quarts de final, en un matx de desempat, contra l’equip amfitrió, que va mostra una duresa excessiva.

lunes, 7 de febrero de 2011

21 ANYS DESPRÉS




Realment és molt estrany que els dos grans del futbol espanyol, FC Barcelona i Real Madrid, només s’hagin enfrontat en sis finals de la Copa, en les seves diferents denominacions, quan es tracta d’un torneig que es va inaugurar en el llunyà any 1903. També sorprèn que els dos clàssics no es trobessin en una final des de 1990, és a dir des de fa ja 21 anys.

Llavors la situació dels dos equips era radicalment oposada al moment actual. El Real Madrid venia de guanyar la cinquena Lliga consecutiva i tenia a les seves files, a les ordres de l’autoritari tècnic gal·lès John Toshack, homes de la qualitat de Paco Buyo, Chendo, Manolo Sanchis, Fernando Hierro, José Antonio Camacho, Michel, Bernd Schuster, Rafa Martín Vázquez, Rafael Gordillo, Emilio Butragueño i Hugo Sánchez.

Pel contrari, el Barça estava passant per una etapa bastant negativa i delicada: feia només quatre anys que el club català havia perdut la trista final de la Copa d’Europa jugada a Sevilla i només dos anys del Motí de l’Hesperia, quan els futbolistes de la plantilla van demanar, en una polèmica roda de premsa, la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Precisament arran del succés que va tenir lloc a l’hotel barceloní, Núñez va fitxar Johan Cruyff com a entrenador i va realitzar una renovació profunda del planter blaugrana.

Malgrat guanyar la Recopa durant la seva primera temporada, els resultats de Cruyff en els seus dos primers anys a la banqueta del Camp Nou van ser bastant irregulars i una mica decebedors, per la qual cosa l’holandès es jugava la seva continuïtat en aquella final de la Copa del Rei que es va portar a terme a l’estadi Mestalla de València, llavors encara conegut amb el nom de Luis Casanova. Cruyff comptava aleshores amb jugadors com Andoni Zubizarreta, Aloisio Pires, José Ramón Alexanko, Julio Alberto Moreno, Eusebio Sacristán, Ronald Koeman, José Mari Bakero, Guillermo Amor, Julio Salinas, Michael Laudrup o Txiki Begisristáin.

Abans de la final, el Real Madrid era el gran favorit per guanyar el matx i segurament alguns afeccionats blancs intentaven endevinar quan gols el seu equip li marcaria a l’etern rival, mentre a l’entorn del Camp Nou el pessimisme era majúscul, res de nou en aquella època. No obstant, una vegada va iniciar-se el xoc, aviat es va poder observar que aquell Barça no li posaria gens fàcils les coses al Madrid i el primer temps va ser molt equilibrat, amb la lesió del brasiler Aloisio, arran d’una dura entrada del mexicà Hugo Sánchez, com a principal incidència. En el segon temps, el conjunt de Cruyff va ser força superior, sobretot quan Hierro va ser expulsat. Amor, llavors una jove promesa, va avançar el Barça i, ja quan es disputaven els minuts de descompte, l’oportunista Salinas (foto) va fer el segon gol.

Després d’aquella final tot va canviar per als dos equips: l’anomenat Real Madrid de la Quinta del Buitre va entrar en una important crisi de resultats, amb només una Copa del Rei i dues Supercopes d’Espanya assolides en els següents quatre anys, mentre el Barça es va convertir en una màquina de fer futbol, coneguda com el Dream Team, que en el mateix lapse de temps va conquistar quatre Lligues, tres Supercopes d’Espanya, una Supercopa d’Europa i una Copa d’Europa, la primera en la història de la institució catalana.

El que ara es pregunten molt seguidors, tant del Barça com del Real Madrid, és si a la pròxima final de la Copa del Rei pot passar el mateix de 1990, però a l’inrevés, tenint en compte que els catalans són els grans favorits, doncs des de que els entrena Pep Guardiola, sempre han vençut els madrilenys i, en ocasions, amb marcadors espectaculars, sense oblidar que, des de que el de Santpedor es va convertir en entrenador blaugrana, els barcelonistes han guanyat vuit títols (dues Lligues, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs), mentre els madridistes només han pogut assolir una Supercopa d’Espanya.

Pel que fa a la meva opinió, malgrat que és cert que el Barça surt de favorit (alguns seguidors barcelonistes també deuen ara apostar quants gols li marcaran a l’històric adversari), també ho és que l’equip de José Mourinho, i més quan es tracta d’un enfrontament a partit únic, té força possibilitats de proclamar-se campió. Si els blancs conquistessin el títol, podria ser un important revulsiu per a ells, però del que n’estic totalment segur és que una derrota del Barça no afectaria greument al conjunt de Guardiola, perquè es tracta d’un grup amb una mentalitat sòlida i pràcticament inalterable.

miércoles, 2 de febrero de 2011

EL RENAIXEMENT DEL NÀPOLS




Quan Diego Armando Maradona, després de finalitzar la seva agitada etapa al FC Barcelona, va arribar el 1984 al Nàpols, el club de la Campània només havia guanyat dues Copes d’Itàlia. Amb l’astre argentí a les seves files, l’entitat napolitana va conquistar dues Lligues italianes, les úniques que hi figuren al palmarès de la institució, una altra Copa, que va propiciar el doblet la campanya 1986/1987, una Supercopa d’Itàlia i una Copa de la UEFA.

Una vegada Maradona, ja amb molts problemes derivats del dopatge, va abandonar l’estadi de San Paolo, el Nàpols va caure en una profunda crisi i en una situació molt més greu que la que tenia lloc abans del fitxatge del millor futbolista del món dels anys 80, doncs l’equip del sud d’Itàlia va passar de ser una esquadra secundària de la sèrie A a jugar a la segona categoria del futbol italià.

Arran d’una curiosa i polèmica amnistia de la Federació Italiana, que també va afavorir altres dos històrics del futbol transalpí, Genoa i Fiorentina, el Nàpols va retornar fa uns anys a la sèrie A i, a poc a poc, ha anat pujant esglaons a la màxima categoria fins a l’actual temporada, en la qual està lluitant per l’Scudetto, torneig en què figura en segona posició a quatre punts del líder Milan.

A la plantilla de l’esquadra de la Campània, que entrena Walter Mazzarri i on acaba d’arribar l’exespanyolista Víctor Ruiz, hi destaquen el veterà porter Morgan de Sanctis, el capità Paolo Cannavaro, germà del llegendari Fabio, el mundialista Christian Maggio, l’eslovac Marek Hamsik, l’argentí Ezequiel Lavezzi i l’uruguaià Edinson Cavani (foto), la gran estrella de l’equip.

martes, 1 de febrero de 2011

EL MES DE GENER POLIESPORTIU




1 (Motor): comença una nova edició del raid Dakar, la tercera que es celebra en terres sud-americanes.

9 (Bàsquet): sorprenent triomf del Rivas a la Copa de la Reina, després de superar els favorits Perfumerias Avenida, en semifinals, i Ros Casares, a la final.

9 (Tennis): Estats Units guanya a Sidney la Copa Hopman.

14 (Handbol): s’inicia a Suècia el campionat del món. França, vigent campiona europea, mundial i olímpica, és la gran favorita, mentre el rendiment d’Espanya és una incògnita.

15 (Motociclisme): Marc Coma conquista el seu tercer Dakar.

15 (Surf de Neu): s’inauguren al Palau Sant Jordi de Barcelona els Mundials.

15 (Tennis): David Ferrer assoleix el torneig d’Aukland.

16 (Automobilisme): el quatarí Nasser Al Attiyah guanya el Dakar i Carlos Sáinz acaba tercer.

16 (Bàsquet): acaba la primera volta de la fase regular de la Lliga ACB i Regal FC Barcelona, campió d’hivern, Real Madrid, Caja Laboral Baskonia, Blancos Rueda Valladolid, Power Electronics València, DKV Joventut, Gran Canària 2014 i Bilbao Bàsquet Biscàia es classifiquen per a la Copa del Rei.

16 (Motociclisme): comença a Gènova el Mundial Indoor de Trial amb un triomf del vigent campió Toni Bou.

17 (Bàsquet): Regal Barça i DKV Joventut s’enfrontaran als quarts de final de la Copa del Rei.

17 (Golf): José Maria Olazábal és designat nou capità de l’equip europeu de la Ryder Cup.

17 (Montanyisme): Edurne Pasabán elegida millor esportista espanyola del 2010 a la gala del Mundo Deportivo.

17 (Tennis): comença a Melbourne l’Open d’Austràlia, primer Gran – Slam de l’any.

22 (Surf de Neu): es clausuren a la Molina els campionats del món sense cap medalla per a la delegació espanyola, molt perjudicada per l’absència de Queralt Castellet.

23 (Rugbi): la USAP de Perpinyà es classifica per als quarts de final de la Heineken Cup com a primera de grup.

24 (Gimnàstica): el doble campió i triple medallista olímpic Gervasi Deferr (foto) es retira.

24 (Handbol): Espanya derrota Islàndia i es classifica per a les semifinals del Mundial.

26 (Ciclisme): la Federació Espanyola suspèn una any el triple vencedor del Tour Alberto Contador, per un cas poc clar de dopatge del ciclista de Pinto.

26 (Hockei Patins): el Barça Sorli Discau obté la Copa Continental davant el Coinasa Liceo.

26 (Tennis): David Ferrer elimina Rafa Nadal als quarts de final de l’Open d’Austràlia i impedeix al mallorquí conquistar 4 Grans – Slams consecutius.

28 (Handbol): Espanya cau davant Dinamarca a les semifinals del Mundial.

28 (Tennis): David Ferrer no pot amb Novak Djokovic a la penúltima ronda d’Austràlia.

29 (Tennis): la veterana jugadora flamenca Kim Clijsters s’adjudica l’Open d’Austràlia al vèncer la sorprenent tennista xinesa Li Na.

30 (Handbol): França guanya la seva quarta corona mundial després de superar Dinamarca, mentre Espanya aconsegueix el bronze enfront l’amfitriona Suècia.

30 (Tennis): el serbi Novak Djokovic assoleix el seu segon Open d’Austràlia, contra l’escocès Andy Murray.

30 (Voleibol): el Múrcia 2005 es fa amb la seva cinquena Copa de la Reina consecutiva.