El
millor
-
El títol de l’Alemanya reunificada.
-
L’ofici d’una gris Argentina per disputar la seva tercera final en quatre
edicions.
-
Anglaterra va tornar a unes semifinals des dels seu títol l’any 1966.
El
pitjor
-
Espanya va ser víctima del començament de la decadència de la Quinta del
Buitre.
-
Brasil va tocar pràcticament fons.
-
La no classificació d’una França que no assimilava el canvi generacional.
Fa
un temps, la Lliga de Futbol Professional va voler portar un Girona FC – FC
Barcelona a Miami, però no va passar de ser un fet embrionari. Tanmateix,
aquesta temporada si que tot feia presagiar que el Vila-real CF – FC Barcelona
es disputaria a la ciutat de Florida, tot i que finalment també s’ha acabat
descartant.
La
imparable globalització ha arribat fa temps a l’esport, i molt concretament al
futbol. Així podem observar com els darrers anys la Supercopa d’Espanya es juga
a l’Aràbia Saudita o com, pel que fa al bàsquet, la final four de l’última
Eurolliga va tenir lloc a Dubai, on un equip de la ciutat dels Emirats Àrabs
Units participa aquesta temporada al torneig.
A
mi personalment no m’agrada aquesta deriva que ha pres les últimes dècades el
món de l’esport i no em semblava adient traslladar un matx de la Lliga a mils
de quilòmetres, circumstància que hagués afavorit i perjudicat al mateix temps
al Barça: la part positiva hagués estat la compensació econòmica i el fet de
disputar en camp neutral el sempre complicat encontre de la Ceràmica. Pel
contrari, la negativa hauria estat no tensionar encara més els futbolistes en
unes temporades esgotadores. De fet, ben segur que tant Hansi Flick com els
seus jugadors hauran celebrat la notícia.
No
obstant, la suspensió del partit de Miami segurament no s’ha produït ni per les
protestes dels futbolistes ni tampoc pel fet que la competició s’adulterés,
sinó perquè Florentino Pérez no hauria suportat observar un bany de masses als
Estats Units al club català i, d’haver estat l’elegit el seu Real Madrid, molt
probablement l’enfrontament hagés tingut lloc i ni Thibaut Courtois ni tampoc
Dani Carvajal s’haurien queixat com ho han fet els darrers dies.
El
millor
-
El superb campionat de Diego Maradona.
-
El segon títol mundial d’Argentina, un equip al servei de Maradona.
-
Malgrat caure eliminada en quarts de final, la millor Copa del Món d’Espanya
des de 1950.
El
pitjor
-
La decadència de la vigent campiona Itàlia.
-
La manca d’ofici va tornar a ser letal per a una vistosa Brasil.
-
La fragilitat defensiva va tombar una espectacular Dinamarca.
El
millor:
-
El renaixement de l’Squadra Azzurra.
-
La semifinal disputada entre Alemanya Occidental i França.
-
El futbol de Brasil.
El
pitjor:
-
La manca d’ofici de Brasil.
-
L’horrible campionat de l’amfitriona Espanya.
-
La campiona Argentina va ser una de les grans decepcions del torneig, malgrat
el debut d’un jove Diego Maradona.
Sandro
Rosell, president del FC Barcelona entre els anys 2010 i 2013, ha tornat als
mitjans de comunicació per defensar la seva gestió com a màxim mandatari de la
institució català i, de passada, criticar la que esta efectuant en l’actualitat
Joan Laporta, del qual va ser vicepresident entre els anys 2003 i 2005.
Rosell
va comentar que les seves gestions esportiva i econòmica van ser les millors de
la història de l’entitat barcelonista. Pel que fa a la segona, ho ignoro, però
en aquella que es refereix a la primera, no en puc estar més en desacord, doncs
Rosell va heretar, precisament de Laporta, el millor Barça de la història i va
ser ell qui se’l va carregar, per exemple, amb la marxa de l’entrenador
d’aquella gran esquadra, Pep Guardiola, i el fitxatge d’un preparador tan poc
idoni per a la filosofia del club com Gerardo Tata Martino.
A
més, Rosell va provocar que el mític Johan Cruyff tornés la condecoració de
president d’honor de la institució, va presentar una molt polèmica acció de
responsabilitat contra Laporta i la seva directiva, va mantenir reunions amb
Boixos Nois, als quals va qualificar de bons nanos, perquè tornessin al Camp
Nou, escenari del qual els va expulsar l’anterior president; va permetre
condemnar el club per salvar-se ell i també el seu amic i successor Josep Maria
Bartomeu pel cas del fitxatge de Neymar Junior i va dimitir més o menys a mig
mandat.
D’altra
banda, no em puc treure del cap una frase de Rosell quan, després de sortir
d’una injusta presó de dos anys i Laporta li donés ànims, més o menys va
declarar: “no m’ho esperava Jan, jo no hagués fet el mateix amb tu”. Sense
comentaris.
Hi
ha moltes, moltíssimes coses, que no m’estan agradant de Joan Laporta en
aquesta segona etapa com a president del FC Barcelona i en podríem destacar les
següents: la frustració d’incomplir sistemàticament la reobertura del Camp Nou,
no arribar per enèsim estiu a la regla 1 – 1 per poder fitxar amb normalitat
(l’herència de Josep Maria Bartomeu s’hauria ja d’haver superat), seguir fent
les assemblees a distància o no ser tan hàbil als diferents despatxos com ho va
ser entre els anys 2003 i 2010.
No
obstant, també hauríem de parlar dels seus encerts, que no han estat pocs, com
fitxar el tècnic alemany Hansi Flick, seguir potenciant la inesgotable pedrera
de la Masia, continuar apostant pel futbol femení (potser el millor que va fer
Bartomeu) o, sobretot, portar endavant la construcció del nou estadi, que està
a punt, una vegada aconseguida la primera llicència per part de l’Ajuntament de
Barcelona, de reobrir les seves portes.
És
bo i necessari que la institució catalana tingui una forta oposició, com el
mateix Laporta ho va ser de Josep Lluís Núñez, però aprofitar, com aparentment
ha succeït, dues derrotes, a la Lliga de Campions contra el París Saint –
Germain i a la Lliga espanyola davant el Sevilla, per sortir en desbandada
contra l’actual directiva, com hem pogut comprovar en les darreres declaracions
de Víctor Font (foto), Joan Camprubí, Marc Círia i el mateix Sandro Rosell, al
qual aviat dedicaré un article, em sembla trist, inoportú i injust.
També
em sembla bé que la premsa catalana, tant l’esportiva com la general, critiqui
i fiscalitzi Laporta, a diferència del que succeeix amb els diferents mitjans
de comunicació madrilenys, que sembla que tinguin prohibit censurar les accions
del poderosíssim president del Real Madrid Florentino Pérez, però hi ha
manifestacions de periodistes com Emilio Pérez de Rozas, Jordi Costa, Sique
Rodríguez, Marçal Llorente o Marta Ramon que sincerament no entenc.
- La passió de l’afecció argentina.
- Segona final consecutiva dels Països
Baixos.
- Els gols del llavors valencianista
Mario Kempes.
El pitjor:
-
L’entorn de la cruenta dictadura de Jorge Videla.
-
Novament la selecció Oranje va haver d’afrontar una final contra l’amfitrió.
-
L’escàndol de l’Argentina – Perú.
Entrenador:
Enzo Maresca.
Capità:
Reece James.
Estrella:
Cole Palmer.
Altres
futbolistes bàsics: Marc Cucurella (foto), Enzo Fernández i Estevao Willian.
Possible
equip tipus: Filip Jörgensen, Malo Gusto, Trevoh Chalobah, Reece James, Marc
Cucurella, Moisés Caicedo, Enzo Fernández, Cole Palmer, Pedro Neto, Joao Pedro
de Jesús i Estevao Willian.
Principals
suplents: Wesley Fofana, Alejandro Garnacho i Raheem Sterling.
Títols:
2.
Últim:
2021.
El
millor: actual campió de la Conference Cup i el Mundial de Clubs.
El
pitjor: un equip força irregular.
Entrenador:
Pep Guardiola.
Capità:
Bernardo Silva.
Estrella:
Erling Haaland.
Altres
futbolistes bàsics: Gianluigi Donnarumma, Rodri Hernández (foto) i Phil Foden.
Possible
equip tipus: Gianluigi Donnarumma, Rubén Dias, John Stones, Nathan Aké, Josko
Gvardiol, Rodri Hernández, Bernardo Silva, Jérémy Doku, Omar Marmoush, Erling
Haaland i Phil Foden.
Principals
suplents: Abduqodir Husanov, Tijjani Reijnders i Mateo Kovacic.
Títols:
1.
Any:
2023.
El
millor: Pep Guardiola continua sent una garantia.
El
pitjor: el record d’una molt mala temporada anterior.
En
primer lloc, vull deixar ben clar que encara, ni molt menys, es port parlar de
crisi al FC Barcelona, però fa dues setmanes l’equip de Hansi Flick va perdre
dos encontres, un a Montjuïc contra el París Saint – Germain, a la Lliga de
Campions, i un altre al Sánchez Pizjuán davant el Sevilla, a la Lliga
espanyola, on el bloc barcelonista va oferir una imatge pèssima.
Diferents
circumstàncies poden explicar el que podríem anomenar simplement com a mal
moment blaugrana:
Les
lesions. Homes tan importants com el porter Joan Garcia, Alejandro Balde, Pablo
Gavi, Fermín López, Raphinha Dias o la jove estrella Lamine Yamal s’han perdut
alguns xocs en aquest inici de temporada.
Baixa
forma d’alguns jugadors que van ser bàsics la temporada passada. Podríem citar
sobretot futbolistes com Jules Koundé o Dani Olmo (foto).
La
marxa d’Íñigo Martínez. Moltes vegades es va parlar del central basc com un
capità sense braçalet, sense oblidar que era el gran líder de la defensa, el
mentor de Pau Cubarsí i l’home que dirigia la tàctica del fora de joc.
Problemes
en la pressió al davant. Una de les coses indispensables per actuar amb una
línia defensiva molt avançada, una de les condicions irrenunciables per a
Flick, és que al davant es faci una pressió asfixiant cap els rivals. Si no és
així, com ha succeït vàries vegades en l’actual exercici, els adversaris poden
superar amb certa facilitat el mig camp i la rereguarda barcelonistes.
Futbolistes
amb poc ADN Barça. El central uruguaià Ronald Araujo continua sense sentir-se
gens còmode amb la tàctica de Flick i en un munt d’ocasions és flotat pels
equips rivals, mentre Frenkie de Jong, malgrat haver jugat bons partits, dona
massa tocs a la pilota, quan històricament els migcentres del Barça (pensem amb
Pep Guardiola i Sergio Busquets) normalment jugaven al primer toc.
Fatiga.
Si una cosa va caracteritzar el Barça de l’any passat, va ser una
extraordinària preparació física, però en l’actual campanya els jugadors del
Barça han arribat exhausts al final d’alguns enfrontaments, com el de la
Champions League davant el PSG, on l’equip blaugrana va perdre clarament la
possessió de l’esfèric al segon temps. Desconec si es tracta d’una baixada
circumstancial i controlada o si respon a un problema més important.
Entrenador:
Arne Slot.
Capità:
Virgil van Dijk.
Estrella:
Mohamed Salah.
Altres
futbolistes bàsics: Florian Wirtz (foto), Cody Gakpo i Hugo Ekitike.
Possible
equip tipus: Alison Becker, Jeremie Frimpong, Ibrahima Konaté, Virgil van Dijk,
Andrew Robertson, Dominik Szoboszlai , Ryan Gravenberch, Florian Wirtz, Cody Gakpo, Mohamed Salah i
Hugo Ekitike.
Principals
suplents: Joe Gómez, Alexis McAllister i Alexander Isak.
Títols:
6.
Últim:
2019.
El
millor: actual campió del campionat de Lliga més potent del món.
El
pitjor: la campanya anterior, malgrat ser el vencedor de la fase regular, va
caure als vuitens de final.
Fa
un temps, en roda de premsa, el seleccionador espanyol Luis de la Fuente, el
mateix que va aplaudir apassionadament l’expresident de la federació Espanyola
de Futbol Luis Rubiales quan aquest es va negar a dimitir pel cas Jennyfer
Hermoso, quan se li va preguntar per les entrades que rebia Lamine Yamal,
llavors encara menor d’edat, va dir que no podies esperar que et fessin petons
(només li faltava dir que el futbol era cosa d’homes).
El
tècnic de la Rioja, que va formar part com a futbolista del duríssim Athletic
Club de Javier Clemente, va convocar Pedri González per als Jocs Olímpics de
Tòquio quan acabava de jugar l’Eurocopa i el canari es va passar la temporada
següent més hores a la infermeria que als camps de futbol. Després, Gavi es va
trencar els creuats en un encontre de la selecció espanyola i, fa unes
setmanes, va fer jugar dos xocs a Lamine malgrat tenir moltes molèsties a
l’esquena, fins al punt que el de Mataró es va perdre posteriorment alguns
partits amb el FC Barcelona.
L’extrem
de Rocafonda fa pocs dies que va reaparèixer amb el seu club (ara torna estar
de baixa) i, tal com es va poder observar a Montjuïc contra el París Saint
Germain, en matx de la segona jornada de la Lliga de Campions, encara no estava
al 100%. Malgrat tot, De la Fuente el va tornar a convocar la passada setmana,
tot i que el futbolista no anirà concentrat perquè el Barça ha al·legat
molèsties del futbolista.
El
seleccionador va estar a més prepotent, va dir que si Lamine jugava amb el seu
club també ho podia fer amb Espanya (recordem que qui li paga el sou és
l’entitat catalana) i va acusar el tècnic barcelonista Hansi Flick de manca
d’empatia, tot perquè l’entrenador alemany va acusar-lo de no cuidar el
jugador.
De
la Fuente, que no va ser un gran futbolista i abans d’arribar a la selecció
absoluta havia tingut una experiència poc lluïda com a entrenador, s’ha
crescut molt des què l’estiu de 2024 va conquistar l’Eurocopa a Alemanya. Es
podria dir allò que quan un personatge mediocre aconsegueix èxits, se li pugen
vertiginosament els fums al cap.
Capità: Manuel Neuer.
Estrella: Harry Kane (foto).
Altres futbolistes bàsics: Joshua
Kimmich, Jamal Musiala i Luis Díaz. .
Possible equip tipus: Manuel Neuer,
Jonathan Tah, Dayot Upamecano, Kim Min Jae, Raphaël Guerreiro, Joshua Kimmich,
Leon Goretzka, Jamal Musiala, Michael Olise, Harry Kane i Luis Díaz.
Principals suplents: Alphonso Davies,
Aleksander Pavlovic i Serge Gnabry.
Títols: 6.
Últim: 2020.
El millor: un atac espectacular amb
Musiala, Olise, Díaz, Gnabry, Nicolas Jackson i Kane.
El pitjor: la veterania de Neuer porta alguns
dubtes a la porteria.
Després
de la derrota a Montjuïc contra el París Saint – Germain (PSG), en la segona
jornada de la Champions League, alguns analistes, entre ells l’exjugador del
Barça, el francès Thierry Henry, han criticat la posició molt avançada de la
línia defensiva de Hansi Flick (foto) i també s’ha tornat a argumentar, des de
diferents mitjans, que durant els últims minuts l’equip hauria d’haver calmat
el seu joc i aguantar més la possessió de l’esfèric.
La
pregunta que molts ens fem, però, és si jugar d’una altra manera seria una
forma de traïcionar-se a si mateix de Flick, que, no ho oblidem, amb aquest
mateix sistema va conquistar l’any 2020 un sextet amb el Bayern de Múnic, una
cosa que només havia pogut fer amb anterioritat el FC Barcelona de Pep
Guardiola, i la campanya anterior va guanyar el triplet estatal, va arribar a
les semifinals de la Lliga de Campions i va vèncer quatre cops el Real Madrid,
dues finals incloses, amb el club català.
Tanmateix,
hem de recordar que Johan Cruyff, quan convenia, realitzava canvis en el seu
arriscat, vertiginós i ultraofensiu sistema. El tècnic neerlandès utilitzava
normalment una defensa de tres homes, però en situava quatre quan actuava al
Santiago Bernabéu, estadi que no va ser gaire propici per al Dream Team, doncs
només hi va vèncer una vegada, i també va jugar amb quatre homes en la final de
la Copa d’Europa de l’any 1992, en què els catalans van superar el Sampdoria a
l’estadi de Wembley.
Igualment,
el millor deixeble de Cruyff, Guardiola, segons ens quins terrenys de joc
alienava futbolistes de físic i lluita, com podrien ser Yaya Touré i Seydou
Keita, el segon dels quals, en una roda de premsa, l’entrenador bagenc va
reconèixer, juntament amb Javier Mascherano, com un dels seus jugadors
preferits d’aquella plantilla que va marcar la millor època de la història de
l’entitat barcelonista.
Pel
que a mi respecta, doncs si, i sense trair la filosofia, contra rivals
poderosos com poden ser el PSG, el Madrid, el Bayern, l’Inter de Milà i
d’altres, actuaria amb més precaucions defensives i, sobretot, intentaria
congelar la pilota quan el marcador fos favorable o, almenys, com en el matx
del passat dimecres, no massa negatiu. Recordem que en la semifinal tornada de
la Champions League de la passada campanya, contra l’Inter al Giuseppe Meazza,
el Barça va seguir atacant quan es trobava a uns pocs minuts de poder jugar la
final.
I per acabar aquest article, m’agradaria veure algun dia Lamine Yamal com a fals davanter centre.
Entrenador:
Xabi Alonso.
Capità:
Dani Carvajal.
Estrella:
Kylian Mbappé.
Altres
futbolistes bàsics: Thibaut Courtois, Jude Bellingham i Vinicius junior.
Possible
equip tipus: Thibaut Courtois, Dani Carvajal, Antonio Rüdiger, Dean Huijsen,
Álvaro Carreras, Fede Valverde (foto), Aurélien Tchouaméni, Arda Güler, Jude
Bellingham, Kylian Mbappé i Vinicius Junior.
Principals
suplents: Trent Alexander – Arnold, Ricardo Camavinga i Rodrigo Goes.
Títols:
15.
Últim:
2024.
El
millor: sis títols des de l’any 2014.
El
pitjor: Alonso ha de gestionar molts egos.
Entrenador:
Mikel Arteta.
Capità:
Martin Odegaard.
Estrella:
Declan Rice.
Altres
futbolistes bàsics: Mikel Merino (foto), Bukayo Saka i Viktor Gyökeres.
Possible
equip tipus: David Raya, Ben White, William Saliba, Riccardo Calafiori, Myles
Lewis – Skelley, Martin Odegaard, Martín Zubimendi, Declan Rice, Mikel Merino, Bukayo Saka i
Viktor Gyökeres.
Principals
suplents: Jurriën Timber, Gabriel Martinelli i Leandro Trossard.
Títol:
cap (una vegada finalista).
Any
de la final: 2006.
El
millor: el canvi radical que ha fet Arteta a l’Emirates Stadium.
El pitjor: perd encara molts dels partits importants.
El
centrecampista català Sergio Busquets va anunciar la setmana passada la seva
retirada. L’actual jugador l’Inter Miami deixa un palmarès espectacular, format
per nou Lligues, set Copes, set Supercopes d’Espanya, tres Lligues de Campions,
tres Supercopes d’Europa i tres Mundials de Clubs amb el seu FC Barcelona; una
Eurocopa i un Mundial amb la selecció espanyola i dos títols més, que encara en
podrien ser tres, amb el club de Florida.
El
futbolista de Badia del Vallès, fill de Carlos Busquets, suplent d’Andoni
Zubizarreta al Dream Team de Johan Cruyff, no va destacar massa en categories
inferiors, fins el punt de no ser internacional amb els combinats espanyols de
futbol base, però Pep Guardiola, el “quatre” del citat Dream Team, el va tenir
a les seves ordres al filial barcelonista, va observar el seu potencial com a
migcentre i no va dubtar en ascendir-lo al primer equip quan es va convertir en
entrenador en substitució de Frank Rijkaard.
Busquets
es va convertir en un home bàsic en els plantejaments del tècnic bagenc, com
després també ho seria en els de Tito Vilanova, Gerardo Tata Martino, Luis
Enrique Martínez, Ernesto Valverde i, ja en la seva decadència, de Quique
Setién, Ronald Koeman i el seu excompany Xavi Hernández. Amb el de Terrassa i
Andrés Iniesta, va formar la millor línia del centre del camp de l’actual segle
XXI i, sense exagerar, una de les més extraordinàries de la història del
futbol.
Malgrat
de ser un oblidat de les llistes i votacions internacionals, com la de la
Pilota d’Or, Sergio va ser un dels futbolistes clau del millor Barça de la
història, juntament amb Víctor Valdés, Gerard Piqué, Carles Puyol, els ja
citats Xavi i Iniesta, Leo Messi, la gran estrella d’aquell bloc, i Pedro
Rodríguez, tots futbolistes sorgits a la Masia.
Fix
de la selecció espanyola amb Vicente del Bosque, Julen Lopetegui, Fernando
Hierro, Luis Enrique i Robert Moreno, Busquets va disputar les Eurocopes de
Polònia i Ucraïna 2012, França 2016 i multiseu 2020, i els Mundials de
Sud-àfrica 2010, Brasil 2014, Rússia 2018 i Quatar 2022, conquistant els títols
dels anys 2010 i 2012.
Després
d’anys de força crítiques pel seu joc d’una part de l’entorn barcelonista, el
migcentre català va fitxar per l’Inter Miami, club on es va retrobar amb antics
companys al Camp Nou: Messi, Jordi Alba i Luis Suárez.
Entrenador:
Hansi Flick.
Capità:
Marc Andre Ter Stegen.
Estrella:
Lamine Yamal.
Altres
futbolistes bàsics: Frenkie de Jong, Pedri González (foto) i Raphinha Dias.
Possible
equip tipus: Joan Garcia, Jules Koundé, Ronald Araújo, Pau Cubarsí, Alejandro
Balde, Frenkie de Jong, Pedri González, Lamine Yamal, Dani Olmo, Raphinha Dias
i Robert Lewandowski.
Principals
suplents: Èric Garcia, Fermín López i Ferran Torres.
Títol:
5.
Últim:
2015.
El
millor: la tasca que està realitzant Flick.
El
pitjor: els problemes econòmics de l’entitat catalana.
