martes, 28 de febrero de 2017

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: CARLOS SANTILLANA














Comunitat: Cantàbria.
Any de naixement: 1952.
Lloc de naixement: Santillana.
Demarcació: davanter.
Clubs: Racing Santander i Real Madrid.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980.
Mundials disputats: Argentina 1978 i Espanya 1982.
Títols de clubs: 9 Lligues, 4 Copes i 2 Copes de la UEFA.

El millor: el remat de cap

El davanter càntabre, un dels millors jugadors del Real Madrid i la selecció espanyola de la dècada dels 70, va destacar sobretot pel seu remat de cap, sent un dels millors especialistes de la història del futbol espanyol en aquesta faceta. En la seva llarguíssima etapa al Santiago Bernabéu, va coincidir amb homes com José Martínez Pirri, Vicente del Bosque, Manuel Velázquez o Amancio Amaro.

El pitjor: aquell Madrid no guanyava Copes d’Europa

El Real Madrid compta amb 12 Copes d’Europa / Lligues de Campions en el seu palmarès, però no en va conquistar cap entre els anys 1967 i 2007, per la qual cosa Santillana no va poder guanyar mai el trofeu. L’atacant, quan ja era un jugador veterà, va disputar la final de la Copa d’Europa de l’any 1981, però el conjunt blanc va perdre al Parc dels Prínceps de París contra el Liverpool. 

lunes, 27 de febrero de 2017

CAMÍ DE WEMBLEY 1992: SPARTA PRAGA













En la primera eliminatòria de la Copa d’Europa de la temporada 1985 / 1986, la mateixa en què el FC Barcelona va perdre penosament la final contra l’Steaua de Bucarest a Sevilla, el conjunt català ja s’havia enfrontat a l’equip txec, el qual li va donar molts problemes, doncs el bloc llavors dirigit per l’anglès Terry Venables només es va poder classificar pel valor doble dels gols en camp contrari.

L’entitat de Praga també es va convertir en un adversari molt dur per al Dream Team en la campanya 1991 / 1992, aleshores en la lligueta semifinal, fins el punt de ser el principal rival del Barça, per davant dels teòricament més potents Benfica i Dinamo de Kiev, en una època en què les esquadres de l’est d’Europa tenien un potencial força més gran que en l’actualitat, doncs feia poc temps que hi havia desaparegut el comunisme i encara no s’havia produït el gran èxode de futbolistes cap a occident.

En l’encontre del Camp Nou, que va obrir la fase, l’equip de Johan Cruyff va tenir moltes dificultats per batre el campió txec, al qual va superar per 3 a 2 (Guillermo Amor, Michael Laudrup i José Mari Bakero van marcar pels locals i Per Vrabec i Vaclav Nemecek pels visitants), mentre que en el xoc de Praga, l’esquadra local va vèncer per 1 a 0, amb gol de Horst Siegl, i va complicar la classificació blaugrana per a la final.

Pel que fa a l’enfrontament disputat a la capital txeca, aquest va passar a la història de les anècdotes barcelonistes perquè Cruyff va donar la culpa de la derrota a l’entorn, paraula que des de llavors forma part del diccionari blaugrana.

A la foto, els jugadors de l’Sparta celebren el seu gol a Praga. 

domingo, 26 de febrero de 2017

QUÈ HA DE FER EL BARÇA PER ACONSEGUIR EL MIRACLE DE LA REMUNTADA ?











Per començar aquest article, vull deixar ben clar que confio molt poc en què el FC Barcelona remunti el 4 a 0 del Parc del Prínceps al Camp Nou, en el xoc de tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions contra el París Saint Germain (PSG). L’equip blaugrana podria fer quatre gols, evidentment si millorés la seva imatge dels últims dies, però dubto molt que no en rebi cap i, si el conjunt francès marca, el bloc barcelonista estaria obligat a fer-ne sis.

Per la gesta, s'hauria de fer el següent:

Situar un onze inicial amb totes la vaques sagrades. Jo optaria pel format per Ter Stegen, Mascherano, Piqué, Umtiti, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

Marcar el primer gol en els primers 20 minuts. Penso que seria necessari perquè els jugadors del PSG es posessin nerviosos i comencessin a dubtar.

Elegir un centre del camp potent. Per aquesta raó hauria d’estar integrat pel trio del triplet 2014 / 2015, és a dir, per Rakitic, Busquets i el capità Iniesta. S’haurà d’esperar que els jugadors de Badia del Vallès i de Fuentealbilla recuperin la seva millor versió després de les lesions.  

El trident ofensiu hauria d’estar afinat. Per aconseguir la remuntada, seria imprescindible que Messi, Suárez i Neymar estiguessin endollats, actius i decisius, sobretot l’argentí i l’uruguaià, ja que tots dos van estar desapareguts a París.

Tenir paciència. Seria molt imprudent llançar-se radicalment a l’atac des del primer minut, doncs això podria desequilibrar l’equip i proporcionar perillosos contraatacs del PSG.

Pressionar. Els futbolistes de Luis Enrique Martínez haurien de realitzar un pressió asfixiant a partir dels tres davanters, per la qual cosa les  estrelles del trident hi haurien de col·laborar, cosa que no va succeir al Parc dels Prínceps.

Ajuntar les tres línies. Si el Barça juga en llarg, tal com està fent les últimes setmanes, atorgarà molts espais a l’esquadra d’Unai Emery. En canvi, si ajunta les tres línies, serà molt més senzill recuperar l’esfèric quan aquest es perdi.

Jugar en terreny contrari. Això equival a avançar força tant el porter Ter Stegen com la línia defensiva, però entenc que és un risc que s’ha de córrer.

Assegurar la concentració defensiva. La línia de rereguarda no es pot permetre cap gol del PSG perquè seria gairebé definitiu per sentenciar l’eliminatòria. Piqué i Mascherano, que penso que hauria d’actuar de lateral dret en detriment d’un desconcertat Roberto,  haurien d’exercir de líders. S’ha de veure, però, si l’argentí estarà plenament recuperat de la seva lesió.

Aconseguir el Camp Nou de les grans ocasions. L’estadi barcelonista hauria d’omplir-se i l’afecció ser pacient amb els seus jugadors.

A la foto, Di María celebra un dels seus gols de París. 

jueves, 23 de febrero de 2017

LA GRAN ERA DE JAVIER CLEMENTE












El passat diumenge, a l’estadi de Mestalla, Ernesto Valverde va aconseguir el rècord de partits oficials com a entrenador de l’Athletic Club de Bilbao, marca que ostentava Javier Clemente, un home clau en la carrera de futbolista de l’actual preparador de l’entitat biscaïna.

Clemente va tenir una època gloriosa durant quasi la totalitat de la dècada dels 80 del segle passat, en les seves primeres experiències en l’Athletic Club i el RCD Espanyol. Si bé és cert que el tècnic de Barakaldo va ser molt criticat pel joc dels seus equips, poc atractiu i força defensiu, i per la duresa d’alguns dels futbolistes que va tenir sota les seves ordres, especialment el central Goikoetxea, crec que ningú pot negar que el basc va ser un dels millors entrenadors espanyols de la seva generació.

El preparador biscaí es va convertir en entrenador de l’Athletic l’any 1981, quan només comptava amb 31 anys, sent més jove que el llavors capità de l’equip, el davanter Dani. Després de classificar la primera temporada el conjunt basc per a la Copa de la UEFA, el tècnic li va donar a l’entitat de Bilbao dues Lligues i una Copa del Rei, aconseguint l’any 1984 un històric doblet.  

En aquella plantilla hi destacaven futbolistes com un jove Zubizarreta, Lizarazu, el ja citat Goikoetxea, De Andrés, els germans Patxi i Julio Salinas, que llavors iniciaven la seva carrera professional, o l’estilista Sarabia, amb el qual es va enfrontar Clemente, a qui no li agradaven els jugadors tècnics aparentment poc esforçats, afer el qual li va suposar la destitució l’any 1986.

Posteriorment, Clemente va fitxar per l’Espanyol i va fer dues campanyes espectaculars amb el club català: en la primera, va classificar l’equip en tercera posició al campionat de Lliga, només per darrere de Real Madrid i FC Barcelona, i en la segona va portar el conjunt blanc-i-blau a la final de la Copa de la UEFA, després d’eliminar entitats històriques com Borussia Mönchenglabdach, AC Milan, Inter de Milà o FC Bruges, a més del més modest Zbrojovska de Brno.

Però hi va haver clarament una abans i un després en la trajectòria de l’entrenador de Barakaldo en la seva experiència inicial a l’Espanyol: la dolorosa derrota de Leverkusen. L’equip barceloní havia vençut en l’anada de la final, disputada al ja desaparegut estadi de Sarrià, per 3 a 0, però el Bayer va igualar el resultat a la tornada i es va imposar a la tanda de penals.

Un any més tard, Clemente fitxaria per l’Atlético de Madrid, on viuria la primera de les seves grans decepcions al ser cessat pel peculiar president blanc-i-vermell Jesús Gil. Posteriorment, alternaria algunes experiències positives, com la de la selecció espanyola, a la qual va portar al Mundial dels Estats Units i a l’Eurocopa d’Anglaterra,  però sobretot de negatives, com el seu retorn a San Mamés o les estades amb els equips nacionals de Sèrbia, Líbia o el Camerun. 

miércoles, 22 de febrero de 2017

EL GRAN MOMENT DEL FUTBOL BASC












Euskadi és, juntament amb Andalusia, que compta amb Sevilla, Betis, Màlaga i Granada, la comunitat que té més equips a primera divisió, concretament Athletic Club, Real Sociedad, Alavés i Eibar, tenint en compte que el País Basc té una extensió molt menor que Andalusia, a més de comptar amb força menys habitants.

A més, els quatre principals clubs bascs es troben en un moment extraordinari i no seria cap disbarat comentar que tots ells podrien jugar competicions europees la pròxima temporada.

Athletic Club. L’entitat de Bilbao no està realitzant un campionat de Lliga massa regular, doncs en aquest moment està fora de les places europees i tant Real Sociedad com Eibar el precedeixen en la classificació, però s’ha de tenir en compte que Ernesto Valverde, en la seva segona etapa com a entrenador al club, està fent història (ha batut el rècord de partits oficials de Javier Clemente) i, fins el moment, ha guanyat una Supercopa d’Espanya, ha disputat una final de la Copa del Rei i ha classificat un cop l’equip per a la Lliga de Campions. El conjunt bilbaí està present als setzens de final del segon torneig continental, la Lliga Europa, i aquesta temporada estan destacant el central Laporte, el migcampista San José, el mitja punta Williams i, de manera molt especial, el veterà golejador Aduriz, ja tota una institució a San Mamés.

Real Sociedad. Excel·lent campanya la que està portant a terme Eusebio Sacristán a Anoeta, amb la sensació que hauria pogut ser un gran entrenador del FC Barcelona (l’any 2015, aquest membre destacat del Dream Team de Johan Cruyff va ser cessat com a preparador del filial blaugrana) i ser més fidel a la filosofia del club català de com s’està mostrant Luis Enrique Martínez. L’entitat de Sant Sebastià, que està realitzant un futbol força atractiu i de caire ofensiu, que ha deixat enrere el joc defensiu i excessivament tàctic de l’escocès David Moyes, està lluitant per tornar a Europa la pròxima temporada i fins i tot per una plaça a la Champions League, doncs en aquest moment ocupa el cinquè lloc de la classificació. En el conjunt donostiarra estan destacant el porter argentí Rulli, el central Íñigo Martínez, l’exmadridista Illarramendi, el capità Prieto, el mexicà Vela i el jove Oiarzábal.     

Alavés. El tècnic argentí Mauricio Pellegrino (foto), un home que es va formar al costat de Rafa Benítez, l’actual entrenador del Newcastle United, està fent amb el modest club de Vitòria una campanya per emmarcar. El preparador de Rosario té situat l’equip en una posició molt còmoda en la taula classificatòria, amb la permanència pràcticament assegurada si no hi té lloc un daltabaix, i ha portat el conjunt de Mendizorrotza, per primer cop en la seva història, a la final de la Copa del Rei, que disputarà a l’estadi Vicente Calderón de Madrid al FC Barcelona, entitat en la qual Pellegrino hi va jugar un any. Gran campanya de jugadors com el porter Pacheco, el lateral Kiko, el migcampista Llorente, cedit pel Real Madrid, i l’atacant brasiler Deyverson. 

Eibar. Segueix sorprenent any rere any el club guipuscoà, una de les entitats amb un pressupost més baix de primera divisió. A més a més, a diferència dels dos anys anteriors, en què la societat va fer grans primeres voltes, però es va enfonsar en les segones, en aquest exercici l’Eibar està mantenint el ritme al llarg del campionat, en què es troba situat per davant de l’Athletic Club en setena posició, plaça que li podria donar accés a l’Europa League. José Luis Mendilíbar està seguint la gran tasca que va realitzar Gaizka Garitano, actual preparador del Deportivo de la Coruña, en una plantilla en que hi destaquen homes com l’exmadridista León, el mitja punta Adrián o el golejador Enrich.  

martes, 21 de febrero de 2017

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: SERGIO GARCÍA











Comarca: Barcelonès.
Any de naixement: 1983.
Lloc de naixement: Barcelona.
Demarcació: davanter.
Clubs: FC Barcelona, UE Llevant, Real Saragossa, Real Betis, RCD Espanyol, Al Rayyan SC i de nou Espanyol.
Eurocopes disputades: Àustria / Suïssa 2008.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa

El millor: el seu pas per l’Espanyol

Sergio García va ser al seu dia un dels futbolistes més prometedors de la Masia del FC Barcelona, i fins i tot Frank Rijkaard el va fer debutar al primer equip blaugrana, però no va acabar de consolidar-se i va iniciar llavors una etapa que el va dur per conjunts com Llevant, Saragossa, Betis i Espanyol, entitat en la qual es va convertir en capità, estrella i ídol del nou estadi de Cornellà – el Prat.

El pitjor: no poder triomfar al Barça

Com ja s’ha indicat en el paràgraf anterior, el davanter del barri del Bon Pastor no va poder triomfar al primer equip del Barça, on es va trobar l’enorme competència de jugadors com Ronaldinho de Assis, Samuel Eto’o, un jove Leo Messi o fins i tot Bojan Krkic, amb qui Rijkaard va acabar tenint més confiança. Sergio ho va compensar, per exemple, guanyant a Viena l’Eurocopa de l’any 2008.

lunes, 20 de febrero de 2017

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: PLATA D’ANTONIO PEÑALVER











L’atleta murcià Antonio Peñalver era pràcticament un esportista desconegut abans d’iniciar-se els Jocs Olímpics de Barcelona, mentre que la seva disciplina, el decatlon, no havia tingut mai cap gran especialista a l’estat espanyol.

Per tant, la medalla de plata assolida per Peñalver a l’estadi Olímpic de Montjuïc va ser una de les grans sorpreses de la delegació estatal a Barcelona. El vencedor de la dura especialitat que engloba 10 disciplines de l’Atletisme va ser el txec Robert Zmelik i el nord-americà David Johnson va completar el podi.

La de l’esportista murcià va ser una de les quatre medalles que va aconseguir l’Atletisme espanyol a Barcelona, que va assolir també l’or de Fermín Cacho en el 1.500 metres, l’or de Dani Plaza en els 20 km marxa i el bronze de  Javier García Chico en el salt amb perxa. Si Peñalver va arribar a les olimpíades de 1992  discretament, després de la seva organització va desaparèixer sobtadament, sense obtenir cap altre gran èxit.   

domingo, 19 de febrero de 2017

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (I 2)












* Bayer Leverkusen – Atlético Madrid

A favor del Leverkusen: un club que compta amb molta experiència a la Lliga de Campions.
En contra del Leverkusen: la baixa de Çalhanoglu.

A favor de l’Atlético: ha disputat dues finals en les tres últimes edicions del torneig.
En contra de l’Atlético: un equip que sembla esgotat després de tants anys d’exigència per part de Diego Simeone.

Percentatge del Leverkusen: 40%.
Percentatge de l’Atlético: 60%.

* Manchester City – AS Mònaco

A favor del City: les individualitats del conjunt de Manchester.
En contra del City: a Guardiola li està costant molt adaptar-se al futbol anglès.

A favor del Mònaco: una temporada per emmarcar.
En contra del Mònaco: a la Ligue 1 li costa trobar rivals de la categoria del City.

Percentatge del City: 60%.
Percentatge del Mònaco: 40%.

* FC Porto – Juventus FC

A favor del Porto: Nuno Espírito Santo ha tret els Dragoes del sot.
En contra del Porto: no ha assolit encara el nivell de fa uns anys.

A favor del Juventus: el duo ofensiu que formen els argentins Dybala i Higüaín.
En contra del Juventus: en els darrers temps ha perdut homes com Pirlo, Pogba, Morata o Tévez.

Percentatge del Porto: 35%.
Percentatge del Juventus: 65%.

* Sevilla FC – Leicester City

A favor del Sevilla: els mètodes de l’entrenador argentí Jorge Sampaoli estan donant resultat al Sánchez Pizjuán.
En contra del Sevilla: una temporada molt carregada de partits.

A favor del Leicester: fins el moment, la seva trajectòria a la Champions League és extraordinària.
En contra del Leicester: el drama que està vivint a la Premier League, a un punt del descens.

Percentatge del Sevilla: 75%.
Percentatge del Leicester: 25%.

A la foto, una imatge del Leverkusen – Atlético de fa dos anys.

jueves, 16 de febrero de 2017

BARÇA: S’HA ACABAT UN CICLE ?












La severa i desastrosa derrota al Parc dels Prínceps de París, en què el FC Barcelona va perdre 4 a 0 contra el París Saint Germain i té quasi impossible accedir als quarts de final de la Lliga de Campions, ha evidenciat allò que molts temíem des de fa temps, que l’equip de Luis Enrique Martínez (foto) està perdut, que ha deixat enrere les essències bàsiques de l’entitat i que sembla que tot està supeditat a allò que facin al davant Messi, Suárez i Neymar. La sensació és, doncs, que s’ha acabat un cicle.

Encara que sembli injust, perquè l’entrenador asturià, fins el moment, ha guanyat vuit títols de 10, ha aconseguit dos doblets Lliga / Copa, ha assolit 1 triplet Lliga / Copa / Champions i ha classificat el Barça per a tres finals de la Copa del Rei consecutives, a mi mai m’han agradat els mètodes de Luis Enrique, que ha prescindit, almenys en un munt d’ocasions, de característiques clau del club com el futbol horitzontal, el protagonisme del centre del camp, el control del tempo, la possessió de la pilota, el joc de posició, la pressió o l’apropament entre les tres línies de l’equip.

És cert que Luis Enrique havia de trobar algunes alternatives al sistema i que certes variacions han estat positives, però la sensació és que últimament tot es fia en el poder del trident ofensiu, sobretot pel que fa a la persona de Messi, i els tres davanters necessiten un mig del camp que els hi atorgui joc i, en aquests moments, la medul·lar es una simple fase de transició. A més, a l’estar tan allunyades les diferents línies de l’equip, quan un davanter perd l’esfèric, els centrecampistes no hi poden arribar per recuperar la pilota, i el mateix succeeix quan la pèrdua es produeix al centre del camp, doncs els defenses tampoc hi poden accedir.

Penso que s’ha de començar un projecte nou, amb un altre entrenador (els meus preferits són Eusebio Sacristán i Òscar Garcia) i tornar a la filosofia que identifica  l’entitat. Tanmateix, tinc seriosos dubtes que l’actual directiva pretengui el mateix i això podria significar un enorme error.

miércoles, 15 de febrero de 2017

10 CAUSES PER EXPLICAR EL DESASTRE DEL BARÇA AL PARC DELS PRÍNCEPS










Els problemes del centre del camp. Potser sóc molt pesat, insistent i reiteratiu, però el centre del camp del FC Barcelona ha passat de ser el millor del món, i un dels més grans de la història, a convertir-se en una simple línia de transició. Encara que tinguis davant tres dels millors futbolistes del planeta, si no hi ha una medul·lar que els hi ofereixi joc, poca cosa poden fer.

Anar abandonant a poc a poc la filosofia. Cada dia estic més convençut que a Luis Enrique Martínez no li ha convençut mai el sistema habitual en què actuat el club barcelonista els últims temps i que aquesta filosofia, irremissiblement, està  desapareixen de forma lenta de les tàctiques de l’entrenador asturià, fet que considero un gravíssim error.

No poder superar la pressió alta. Des de fa ja vàries setmanes, i per exemple ho han fet Real Sociedad, Betis, Atlético de Madrid i París Saint Germain (PSG), els adversaris sotmeten el Barça a una pressió molt alta que és incapaç de superar, fet que no acabo d’entendre quan comptes amb jugadors com Ter Stegen, Piqué o Busquets per treure l’esfèric des del darrere.

Un Messi desconegut. L’estrella argentina va jugar a París un dels seus pitjors partits des de que va ascendir, l’any 2005, al primer equip blaugrana i, a més, va perdre un munt de pilotes, significant una d’elles el segon gol del PSG.

La baixa forma de Busquets i Iniesta. Els dos homes que millor personifiquen l’estil de joc del Barça acabaven de sortir de lesions i se’ls va veure molt poc rodats sobre la gespa del Parc dels Prínceps.

Possible cansament dels futbolistes amb Luis Enrique. Fa l’afecte que els jugadors del planter barcelonista estan ja una mica cansats del seu entrenador, com al seu dia ho van estar també de Pep Guardiola, i, el que és pitjor, potser ja no es creuen els seus mètodes. 

Neymar sol contra el món. El brasiler, davant un Messi poc afortunat i un Suárez desaparegut, va intentar provar-ho en solitari, cosa que és evidentment molt complicada.

La fixació de Luis Enrique amb André Gomes. El portuguès és un bon futbolista i està dotat d’una depurada tècnica, però fins ara s’ha mostrat com un home fred i lent. No s’entén perquè el tècnic asturià insisteix en atorgar-li la titularitat en els encontres importants en detriment del més adaptat Rakitic.

Escassa intensitat. Els jugadors del Barça van mostrar molt poca intensitat a París, tal com es va demostrar clarament en el segon gol de Di María, que va suposar el tercer del seu equip.

El rival. No hi ha dubte que el PSG va disputar un excel·lent partit i que alguns dels seus futbolistes, com van ser els casos de Rabiot, Verratti, Matuidi, Di María, Draxler i Cavani, molt alliberat arran de la marxa d’Ibrahimovic, van realitzar un xoc espectacular. A més, el tècnic basc Unai Emery ha dotat al conjunt francès de més intensitat, energia, lluita i rigor tàctic.

A la foto, els jugadors del PSG celebren un dels quatre gols que li van marcar al Barça. 

martes, 14 de febrero de 2017

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: SPARTAK MOSCOU
















Lliga: russa.

Estadi: Otkrytie Arena.

Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.

Títols estatals: 22 Lligues, 13 Copes i 1 Supercopa.

Títols internacionals: cap.

Els millors entrenadors de la seva història: Konstantin Beskov, Oleg Romantsev i Nikita Simonian.

Els millors jugadors de la seva història: Vladimir Bestxasnikh, Rinat Dasaev, Valeri Karpin, Gilimzian Khusanov, Alexander Mostovoi, Viktor Onopko, Roman Pavliutxenko, Serguei Rodionov i Nikita Simonian.

El millor: els anys següents a la caiguda de la Unió Soviètica.

El pitjor: cap títol clàssic a nivell internacional. 

lunes, 13 de febrero de 2017

LA CARRERA DE LOUIS VAN GAAL (5): RESSORGIMENT A ALKMAAR
















Molts opinen, i entre aquests m'hi trobo jo, que Louis van Gaal ha estat un excel·lent entrenador quan ha comptat amb una plantilla de futbolistes joves i inexperts i que els seus mètodes no han estat massa adients en equips amb estrelles i jugadors veterans i consolidats, encara que hi hagin hagut algunes excepcions.

Després dels rotunds fracassos que van significar la seva primera experiència amb la selecció neerlandesa i la segona etapa al FC Barcelona, l’entrenador holandès es va prendre un descans, tornant a la feina fitxant per un modest del futbol del seu país, l’AZ d’Alkmaar, que havia tingut un curt període de glòria la temporada 1980 / 1981, quan va conquistar l’Eredivisie i va jugar la final de la Copa de la UEFA, que va perdre contra l’Ipswich Town.  

L’equip d’Alkmaar va realitzar una temporada magnífica i va assolir sorprenentment el campionat holandès, superant els tres grans clàssics del país: Ajax, PSV Eindhoven i Feyenoord. Van Gaal va poder recuperar d’aquesta manera la part del prestigi que havia perdut durant els anys anteriors.

domingo, 12 de febrero de 2017

L’ALAVÉS TORNA A UNA FINAL











El passat dimecres, quan encara no s’ha complert un any del seu retorn a la màxima categoria del futbol espanyol, el Deportivo Alavés, per primer cop en la seva història, es va classificar per a la final de la Copa del Rei, en la qual s’enfrontarà al FC Barcelona.

Tanmateix, aquesta no serà la primera final que disputi l’equip de Vitòria, que té com  a entrenador l’argentí Mauricio Pellegrino i com a màxim mandatari Josean Querejeta, l’home que va fer gran el Baskonia de Bàsquet. L’any 2001, al Westfalenstadion de Dortmund, el conjunt basc va jugar la final de la Copa de la UEFA, que va perdre davant el Liverpool a la pròrroga.

Aquell Alavés de la temporada 2000 / 2001, entrenat per José Manuel Esnal Mané (foto), debutava en una competició internacional, fet que no va impedir que arribés a la gran final després d’eliminar el Gaziantepspor turc, els clubs noruecs Lillestrom i Rosenborg, l’històric Inter de Milà, el Rayo Vallecano, que de la mà de Juande Ramos també va jugar per primer cop una competició europea, i el Kaiserslautern, al qual va superar en semifinals per un espectacular parcial de 9 a 2.

En una de les finals més espectaculars, estranyes i trepidants que es recorden de la Copa de la UEFA, el Liverpool, que comptava amb el francès Gerard Houllier com a entrenador i que tenia Owen com a gran estrella, i l’Alavés van arribar al temps reglamentat amb empat a 4, marcant Babbel, Gerrard, McAllister i Fowler per als anglesos i Alonso, Moreno, en dues ocasions, i Cruyff per als bascos. A la pròrroga, un gol en pròpia porta de Geli va decantar el partit a favor de l’esquadra d’Anfield.

Mané disposava de futbolistes com el romanès Cosmin Contra, el capità Antonio Karmona i els ja citats Delfí Geli, Iván Alonso, Jordi Cruyff, fill del mític Johan, i el golejador Javi Moreno, que posteriorment fitxaria pel Milan. 

jueves, 9 de febrero de 2017

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (1)












* París Saint Germain – FC Barcelona

- A favor del PSG: el gran estat de forma d’Edinson Cavani, que ha aconseguit una cosa tan difícil com fer oblidar Zlatan Ibrahimovic.
- En contra del PSG: els problemes que està tenint l’entrenador basc Unai Emery al Parc del Prínceps.

- A favor del Barça: el trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva. Tots tres arriben en un gran moment a l’eliminatòria.
- En contra del Barça: la manca de protagonisme del centre del camp i cert allunyament de la filosofia blaugrana.

- Percentatge del PSG: 40%,
- Percentatge del Barça: 60%

* Benfica SL – Borussia Dortmund

- A favor del Benfica: el club de Lisboa està passant per la millor època de les últimes dècades.
- En contra del Benfica: manca d’una gran estrella.

- A favor del Dortmund: una extraordinària trajectòria en l’actual Lliga de Campions, en què va superar el Real Madrid a la fase de grups.
- En contra del Dortmund: una línia molt irregular a la Bundesliga.

- Percentatge del Benfica: 45%.
- Percentatge del Dortmund: 55%.

* Real Madrid – SSC Nàpols

- A favor del Madrid: la tradicional i especial motivació de l’entitat espanyola en el torneig.
- En contra del Madrid: una plaga de lesions.

- A favor del Nàpols: la gran forma en què es troben homes com el capità Marek Hamsik, l’exmadridista José Callejón o Dries Mertens,
- En contra del Nàpols: molta menys experiència en la competició que el rival.

- Percentatge del Madrid: 60%.
- Percentatge del Nàpols: 40%.

* Arsenal FC – Bayern Munic

A favor de l’Arsenal: la qualitat tècnica de la plantilla del conjunt londinenc.
En contra de l’Arsenal: la feblesa mental en partits importants.

A favor del Bayern: la potència ofensiva amb Thomas Müller, Douglas Costa i Roman Lewandowski.
En contra del Bayern: l’equip de Carlo Ancelotti sembla inferior al que entrenava Pep Guardiola.

Percentatge de l’Arsenal: 35%.
Percentatge del Bayern: 65%.

A la foto, una imatge del PSG – Barça corresponent als quarts de final de 2015.

miércoles, 8 de febrero de 2017

RONALDINHO TORNA AL FC BARCELONA











La setmana passada, Ronaldinho de Assis va ser nomenat pel FC Barcelona ambaixador de l’entitat. Per tant, quasi una dècada després de la seva marxa del Camp Nou com a futbolista, el brasiler torna a la institució catalana, on hi va estar cinc temporades, les tres primeres excel·lents i les dues últimes molt decebedores.

L’època de glòria

Ronaldinho, campió del món amb Brasil el 2002, en el certamen celebrat a Corea del Sud i Japó, va fitxar per l’entitat barcelonista l’estiu de 2003, procedent del París Saint Germain, rebutjant importants ofertes de Real Madrid i Manchester United, segurament convençut pel llavors vicepresident esportiu Sandro Rosell. Quan el crack brasiler va arribar al club, aquest es trobava enfonsat en una de les pitjors crisis de la seva història i feia quatre anys que no obtenia cap títol oficial.

Sense voler treure importància a la tasca del president Joan Laporta, de l’entrenador Frank Rijkaard o d’altres futbolistes com Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco da Souza o Samuel Eto’o, Ronaldinho va ser el gran artífex del gran canvi que va viure aquell Barça, que només en tres anys va passar de ser un bloc trencat a convertir-se en el millor conjunt d’Europa, amb la consecució de dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions.

Durant aquell període, Ronaldinho es va convertir en el millor futbolista del món, va guanyar la Pilota d’Or de l’any 2005 i va signar actuacions inoblidables per a l’afecció barcelonista, com aquella que va portar a terme a l’estadi Santiago Bernabéu, en un partit en què el Barça va vèncer 0 a 3 el Real Madrid.

L’enfonsament

En la final de la Champions League de l’any 2006, disputada a l’estadi de Saint Denis a París, Ronaldinho ja no va estar massa encertat, en un matx en què el títol del Barça, la segona Copa d’Europa en la història de l’entitat, va tenir protagonistes tan inesperats com Juliano Belletti, autor del gol de la victòria, o Henrik Larsson. Poques setmanes més tard, el mitja punta brasiler va realitzar un decebedor Mundial a Alemanya, en què Brasil no va passar dels quarts de final.

Tot allò que va venir més tard va ser un autèntic desastre: en les seves dues darreres campanyes al Barça, Ronaldinho va anar a un munt de festes nocturnes, es va saltar una gran quantitat d’entrenaments, va passar hores i hores al gimnàs, presumptament per fer treball de recuperació, i va mostrar clars símptomes d’indisciplina, autocomplaença i poca professionalitat. De sobte, aquell futbolista hàbil i potent que marxava contínuament en les jugades de l’u contra u, no driblava ningú i pràcticament només marcava gols a pilota aturada.

L’estiu de l’any 2008, per desig del nou entrenador Pep Guardiola, el brasiler va abandonar el Camp Nou i va iniciar una etapa per diversos clubs, el primer d’ells l’històric Milan, en què mai més va poder recuperar la seva millor forma.

martes, 7 de febrero de 2017

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: FLORENCE GRIFFITH
















País: Estats Units.
Esport: Atletisme.
Dècada principal: 80.
Principals triomfs: 1 Or i 1 Plata en Mundials i 3 Ors i 2 Plates en Jocs Olímpics.
El millor: encara compta amb els rècords mundials de 100 i 200 metres.
El pitjor: les sospites de dopatge.

La velocista nord-americana Florence Griffith va impressionar en els Jocs Olímpics celebrats a la ciutat sud-coreana de Seül l’any 1988, on l’atleta va guanyar 3 medalles d’or, als 100, 200 i 4 x 100 metres llisos, i una de plata en el relleu llarg. Poc després del certamen, va decidir optar per una prematura retirada, amb els rècords mundials en les dues proves individuals, els quals encara perduren als nostres dies. Griffith va haver d’afrontar vàries acusacions de dopatge, però va donar negatiu en tots els anàlisis que va passar, en un període molt conflictiu pel cas de l’atleta canadenc Ben Johnson, també als Jocs de Seül. Va morir quan només comptava amb 38 anys.  

lunes, 6 de febrero de 2017

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: BRONZE D’ARANTXA SÁNCHEZ VICARIO
















L’any 1989, quan només comptava amb 17 anys, la barcelonina Arantxa Sánchez Vicario va donar la gran sorpresa vencent l’alemanya Steffi Graf en la final del grand slam de Roland Garros. A partir d’aquell moment, la petita de la família Sánchez Vicario va iniciar una extraordinària trajectòria.

Quan es van celebrar, tres anys després, els Jocs Olímpics de Barcelona, Arantxa era ja reconeguda com una de les millors tennistes del món i, per tant, era una de les opcions més clares de medalla de la delegació espanyola, tant en el torneig individual com en el concurs de dobles, en què feia parella amb l’aragonesa Conchita Martínez, en aquella època també en l’elit.

Pel que fa al campionat de singles, Sánchez Vicario va caure en semifinals davant la nord-americana Jennifer Capriati, que va repetir sorpresa en la final contra Graf. Arantxa, que també va obtenir en dobles el bronze, va compartir aquest metall amb la jugadora dels Estats Units d’origen porto-riqueny Mary Joe Fernández.  

Després de les Olimpíades de Barcelona, la tennista catalana es consolidaria entre les millors del circuit de la WTA, aconseguint conquistar dues vegades més Roland Garros, guanyant un Open dels Estats Units, jugant dues finals de Wimbledon, assolint una plata olímpica a Atlanta i arribant a ser número u del món.

domingo, 5 de febrero de 2017

BARÇA I ESPANYOL, DUES MANERES DIFERENTS DE GESTIONAR LA PEDRERA











Quan l’empresari xinès Chen Yansheng es va convertir en president del RCD Espanyol, molts a Cornellà – el Prat van témer que la sensacional política de pedrera que l’entitat blanc-i-blava ha exercit els últims temps, i que ha donat futbolistes com Jordi Lardín, el desaparegut Dani Jarque, Sergio González o Raúl Tamudo, es posés en perill.

No obstant, i a pesar que l’Espanyol va fitxar força el passat estiu, aquesta temporada ja han estat integrats al primer equip Marc Navarro, que, malgrat actuar de defensa, ha marcat en els seus dos primers partits a primera divisió; Aarón Martín, que s’ha consolidat com a titular al lateral esquerre; Marc Roca (foto), gran revelació blanc-i-blava a inicis de l’exercici, i Óscar Melendo, que fins el moment acostuma a entrar en les segones parts.

A més, el tècnic Quique Sánchez Flores compta a la seva plantilla amb sis futbolistes de la pedrera més: el capità Javi López, Víctor Álvarez, Rubén Duarte, David López, Gerard Moreno i Álvaro Vázquez, i un home que va passar un llarg temps a la Masia del FC Barcelona, Víctor Sánchez.

Mentrestant, el Barça continua allunyant-se de la pedrera després d’un estiu en què van abandonar el Camp Nou Marc Bartra (Borussia Dortmund), Sergi Samper (Granada), Munir al Haddadi (València) i Sandro Ramírez (Màlaga). No fa massa anys, l’equip barcelonista alienava amb assiduïtat com a titulars Víctor Valdés, Gerard Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Leo Messi i Pedro Hernández, és a dir, vuit futbolistes procedents de la Masia, la totalitat de l’onze inicial amb l’excepció dels dos laterals (Dani Alves i Eric Abidal) i el davanter centre (David Villa).

En aquests moments, Luís Enrique Martínez compta amb continuïtat, pel que fa a homes que han tingut experiències en els equips inferiors de la institució, amb Sergi Roberto, Piqué, Jordi Alba, Busquets, Iniesta i Messi, jugadors que, amb l’excepció del lateral dret, ja s’havien consolidat plenament abans de l’arribada del tècnic asturià a la banqueta del Camp Nou.

I si el pas del Barça B al primer equip sembla un camí ple d’obstacles, també ho és el sender que porta del juvenil A al filial, doncs Gerard López, l’entrenador del segon conjunt blaugrana, s’ha fet un fart de fitxar futbolistes aliens a la Masia, malgrat que el juvenil dirigit per Gabri Garcia està realitzant una campanya espectacular.

Finalment, per acabar aquest article, vull comentar que mentre el Barça, considerat un símbol del país, compta amb sis jugadors catalans, els ja citats Roberto, Piqué, Alba i Busquets, a més de l’inèdit porter Jordi Masip i del fins a fa poc defenestrat Aleix Vidal, l’Espanyol, una entitat alguns cops criticada per presumptament trair algunes de les essències de la nostra nació, té a la seva plantilla 10 homes nascuts a Catalunya.

jueves, 2 de febrero de 2017

EL TRIPLET SE LI RESISTEIX A FLORENTINO PEREZ











Només un club ha conquistat dos triplets, és a dir, guanyar en una mateixa temporada el campionat de Lliga, la Copa i la Copa d’Europa / Lliga de Campions, i aquest ha estat el FC Barcelona, mentre Celtic, Ajax, PSV Eindhoven, Manchester United, Inter de Milà i Bayern de Munic n’han assolit un. Curiosament, les dues entitats que més copes d’Europa tenen al seu palmarès, Real Madrid i Milan, no han aconseguit mai el triplet, com tampoc altres institucions històriques com Liverpool, Juventus, Benfica o Porto, entre d’altres.

Segurament, si realitzéssim una enquesta entre l’afecció del Barça per saber si preferirien que el club català tingués 11 Copes d’Europa o 2 triplets, elegirien la primera de les opcions, però coneixent el president del Real Madrid, Florentino Pérez, un dels homes amb més poder d’Espanya, de gran ambició i que fins i tot cobra indemnitzacions per projectes fallits, segurament no estarà tranquil i plenament satisfet fins que el Real Madrid assoleixi algun any la triple corona.    

Després de la sorprenent eliminació del conjunt de Zinedine Zidane contra el Celta, en els quarts de final de la Copa del Rei, Pérez haurà de seguir esperant per complir el seu somni.

miércoles, 1 de febrero de 2017

UNA NOVA OPORTUNITAT PER A BOJAN KRKIC












Bojan Krkic, que va batre un munt de rècords golejadors en la seva estància en els conjunts inferiors del FC Barcelona, va ascendir al primer equip blaugrana la temporada 2006 / 2007, en ple declivi del Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho. Malgrat la decadència d’aquell grup, el davanter de Linyola va donar una bona imatge i va marcar alguns gols importants.

Quan l’estiu de l’any 2007, Pep Guardiola es va convertir en entrenador del filial, llavors a tercera divisió, sembla que el tècnic de Santpedor li va demanar a Bojan la integració al seu bloc, però el jove atacant, potser mal aconsellat, va declinar la invitació, fet que va poder repercutir posteriorment en la relació entre tots dos en el primer equip, quan el bagenc ja n’era el preparador.

Durant els tres anys que Guardiola i Krkic van coincidir al Camp Nou, el Pep només va comptar amb el de Linyola en el tram final de la segona campanya, en què va decidir que entrés en l’equip titular en detriment d’un decebedor Zlatan Ibrahimovic. Bojan va respondre perfectament i va se clau en les últimes jornades perquè el Barça guanyés el campionat de Lliga, però amb l’arribada de David Villa al club, les portes de la titularitat se li van tornar a tancar.

L’estiu de l’any 2011, Bojan va abandonar el Barça i va fitxar pel Roma, al qual acabava d’arribar com a entrenador Luis Enrique Martínez, que aquell mateix any va deixar de ser tècnic del filial barcelonista. Ni a l’estadi Olímpic de la capital italiana ni tampoc més tard al Milan, Krkic va poder triomfar al complicat futbol italià, per la qual cosa va ser contractat per l’Ajax.

La històrica entitat d’Amsterdam semblava un destí idoni per a l’atacant de Linyola, per les característiques del futbol holandès, obert, ofensiu i no tan tàctic com l’italià, però el pas de Bojan per l’Arena de la capital neerlandesa tampoc es pot considerar brillant i el davanter va rebre aleshores l’oferta de l’Stoke City.

En el club anglès, on es va retrobar amb un altre jugador originari de la Masia, Marc Muniesa, Krkic ha comptat amb dues dificultats importants: la primera, una greu lesió que el va apartar sis mesos dels terrenys de joc, i la segona, trobar-se Marc Hugues d’entrenador, qui prefereix davanters semblants a ell en la seva època com a futbolista, és a dir, potents, que vagin bé per alt i corpulents.

Ara Bojan ha estat cedit al Mainz i tindrà l’oportunitat de triomfar al futbol alemany, completant d’aquesta forma la seva actuació a les principals quatre lligues europees.