ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: FRANÇA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: república.
President: Nicolas Sarkozy.
Primer Ministre: François Fillon.
Capital: París.
Altres ciutats importants: Marsella, Lió i Tolosa de Llenguadoc.
Idioma: francès i altres llengües minoritàries.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Alemanya, Andorra, Bèlgica, Espanya, Itàlia, Luxemburg, Mònaco i Suïssa.

Dades esportives

Seleccionador: Raymond Domenech.
Uniforme: samarreta blava i pantalons blancs.
Títols: 1 mundial, 2 eurocopes, 1 copa de les confederacions i 1 jocs olímpics.
Estrella: Frank Ribéry (Bayern Munic), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Yoann Gourcuff (Girondins Bordeus), Thierry Henry (FC Barcelona) i Nicolas Anelka (Chelsea FC).
Futbolista més internacional de la història: Liliam Thuram.
Futbolista màxim anotador de la història: Thierry Henry.
Millor seleccionador de la història: Gérard Houllier.
Millors futbolistes de la història: Just Fontaine, Raymond Kopa, Michel Platini, Jean Tigana, Laurent Blanc i Zinedine Zidane.

A favor: la qualitat tècnica

Com ja és habitual en la història de la selecció francesa, que ha comptat amb extraordinaris futbolistes com Kopa, Platini o Zidane, el combinat bleu té jugadors de gran nivell tècnic com Gourcuff, una de les poques figures gales que disputa la lliga nacional, l’estrella Ribéry, el madridista Karim Benzema o el blaugrana Henry, que jugarà a Sud-àfrica el seu quart campionat mundial.

En contra: els enormes problemes en la fase de classificació

Malgrat portar França a la final de l’últim mundial, disputat a Alemanya el 2006 (va perdre contra Itàlia als penals), Domenech és un home molt discutit al país veí, després que els bleus fossin incapaços de superar la primera fase de la darrera Eurocopa, portada a terme a Àustria i Suïssa, i de tenir multitud de dificultats per aconseguir el passaport per a Sud-àfrica.

SOM UN POBLE DERROTISTA

Com tothom sap, Catalunya celebra com a Dia Nacional una derrota, la que va tenir lloc l’11 de setembre de 1714. No és estrany doncs que la població catalana, en general, i l’afecció del FC Barcelona, en particular, tinguin un caràcter victimista, pessimista i derrotista.

No obstant, un país que ha estat capaç de sobreviure a personatges com Gaspar de Guzmán, més conegut com a compte – duc d’Olivares, el rei Felip V, el general Baldomero Espartero, Miguel Primo de Rivera, el general Francisco Franco o, fins i tot, José María Aznar té molt de mèrit i per tant potser no aniria malament una mica d’optimisme.

El Barça va guanyar la temporada passada un triplet històric (Copa del Rei, Lliga i Champions League), fet que mai havia aconseguit cap altra entitat de l’estat espanyol i que al continent europeu només havien assolit Celtic, Ajax, PSV Eindhoven i Manchester United. A més a més, el grup de Pep Guardiola, en l’actual exercici, ha conquistat també les dues supercopes, les d’Espanya i Europa, i encara pot obtenir, el mes de desembre vinent, el Mundial de Clubs a Abu Dhabi.

Malgrat aquests èxits tan espectaculars, degut a un inici de l’actual campanya una mica irregular i a les lesions de Leo Messi i Zlatan Ibrahimovic, s’havia previst, pel que fa als socis i afeccionats barcelonistes i també a la premsa catalana, un panorama horrorós pel que fa al decisiu matx de la Lliga de Campions que Barça i Inter van disputar el passat dimarts (foto). Molts ja veien el club blaugrana fora dels vuitens de final del torneig, eliminat d’Europa o jugant la segona competició continental, l’anomenada Europe League.

A pesar de tot, El Barça va jugar un partit esplèndid, va guanyar clarament l’Inter sent fidel al seu sistema, malgrat les importants baixes, i ja té un peu en els vuitens de final de la competició. Quan els barcelonistes i catalans serem una mica més positius ?

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: REAL MADRID 1958

Entrenador: Luis Carniglia.
Estrella: Alfredo Di Stefano.
Altres jugadors bàsics: Héctor Rial, Raymond Kopa (foto) i Francisco Gento.
Equips amb qui s’enfronta: Royal Anvers, Sevilla FC, Vasas Budapest i AC Milan.

El millor: el poder ofensiu

El Real Madrid campió de la tercera edició de la Copa d’Europa va fer 25 gols en set partits, és a dir una mitjana anotadora de més de tres anotacions per encontre. No és estrany si pensem que a l’esquadra blanca, en la qual l’argentí Carniglia va substituir José Villalonga a la banqueta, hi havia futbolistes de caire ofensiu de gran qualitat com el gran Di Stefano, Rial, el francès Kopa o Gento.

El pitjor: una final molt complicada

La trajectòria del Real Madrid durant la Copa d’Europa 1957/1958 va ser força còmoda fins a la final. Tal com li havia succeït al conjunt blanc a la primera edició del torneig, a París contra l’Stade de Reims, va anar mot a remolc del Milan en l’encontre disputat a Stuttgart, doncs els italians van tenir avantatges en el marcador de 0 a 1 i d’i a 2, però aquell Madrid era un grup que mai es rendia.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ANGLATERRA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: monarquia parlamentària.
Reina: Isabel II.
Primer Ministre (Regne Unit): Gordon Brown.
Capital: Londres.
Altres ciutats importants: Birmingham, Liverpool i Leeds.
Idioma: anglès.
Moneda: lliura esterlina.
Fronterer amb: Escòcia i Gal·les.

Dades esportives

Seleccionador: Fabio Capello (foto).
Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.
Títols: 1 mundial.
Estrella: Frak Lampard (Chelsea FC).
Altres futbolistes bàsics: John Terry (Chelsea FC), Steven Gerrard (Liverpool FC) i Wayne Rooney (Manchester United).
Futbolista més internacional de la història: Peter Shilton.
Futbolista màxim anotador de la història: Bobby Charlton.
Millor seleccionador de la història: Alf Ramsey.
Millors futbolistes de la història: Bobby Moore, Bobby Charlton, Geoff Hurst, Kevin Keegan, Gary Lineker i Paul Gascoigne.

A favor: les individualitats

Segurament des del Mundial organitzat l’any 1966, quan es va proclamar campiona del món i hi formaven part de la selecció els llegendaris Bobby Moore o Bobby Charlton, Anglaterra no comptava amb individualitats de tanta qualitat com ara, a més dels ja significats Terry, Lampard, Gerrard i Rooney, el veterà capità David Beckham (Los Angeles Galaxy) o Rio Ferdinand (Manchester United).

En contra: la història

Si fem un repàs a la història de la selecció anglesa als mundials, la veritat és que la trajectòria és bastant pobra. Els únics campionats del món que es poden ressaltar són, evidentment, el de 1966, en què els anglesos van conquistar el títol amb Ramsey com a preparador, i el disputat a Itàlia el 1990, quan de la mà de Bobby Robson el combinat britànic va arribar a les semifinals del torneig.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: LUIS FIGO

País: Portugal.
Any de naixement: 1972.
Lloc de naixement: Lisboa.
Demarcació: mitja punta.
Clubs: Sporting Club Portugal, FC Barcelona, Real Madrid i Internazionale FC.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996, Bèlgica / Holanda 2000 i Portugal 2004.
Mundials disputats: Corea del Sud / Japó 2002 i Alemanya 2006.
Títols personals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 4 Lligues Espanyoles, 4 Lligues Italianes, 1 Copa Portuguesa, 2 Copes Espanyoles, 1 Copa Italiana, 3 Supercopes Espanyoles, 3 Supercopes Italianes, 1 Lliga de Campions, 1 Recopa, 2 Supercopes d’Europa i 1 Intercontinental.

El millor: l’u contra u

El mitja punta portuguès, a l’espera de com transcorri la carrera de Cristiano Ronaldo el millor jugador lusità de la història juntament amb el mític Eusebio, és dels futbolistes més hàbils que hagi vist mai en l’u contra u, portant de polleguera, sobretot durant els seus cinc anys en el FC Barcelona, la seva millor etapa, a diferents laterals esquerrans, entre els quals es trobava el brasiler Roberto Carlos.

El pitjor: la sortida del Camp Nou

Era l’estiu de l’any 2000 i Luis Figo va demanar una revisió a l’alça del seu contracte en un període en què el FC Barcelona es trobava en un procés electoral. Segurament per pressionar l’entitat blaugrana, el seu representant va arribar a un acord amb Florentino Pérez, llavors candidat amb menys possibilitats en les eleccions del Real Madrid. No obstant, Pérez va guanyar i Figo, potser a contracor, va fitxar pel club blanc.

SÓN XAVIER SALA I MARTÍN I JOAN OLIVÉ ELS “CULPABLES” ?

Sempre m’ha encantat la barreja entre nacionalisme o independentisme, en el cas que ens ocupa el català, i universalisme. És a dir aquell que respecta tot el que no és estrictament autònom i que no es creu superior als altres o que es troba tancat en si mateix, rebutjant sistemàticament allò que ve de fora, sobretot quan ho fa des de la resta del estat espanyol.

Joan Laporta, que havia format part del fugaç i desaparegut Partit per a la Independència (PI), fundat per Àngel Colom i Pilar Rahola, havia fet gala d’aquest nacionalisme o independentisme universal durant els seus primers anys com a president de FC Barcelona. Havia mesurat sempre bé les seves paraules i, per exemple, havia respectat en tot moment el Real Madrid, fins i tot en els moments més caòtics d’aquesta institució durant els temps de Ramón Calderón, amb qui va mantenir unes excel·lents relacions.

Des de fa ja un temps, Laporta, segurament el millor president en la història del FC Barcelona, ha realitzat un canvi substancial. Va criticar, el passat estiu, els fitxatges galàctics de Florentino Pérez, quan no ho havia fet mai durant la seva primera etapa de president del Real Madrid, i no ha cessat de realitzar polèmiques declaracions de caire polític, les darreres la passada setmana quan va comentar, més o menys, que les detencions de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta eren una provocació a Catalunya. Particularment, no se si aquestes dues persones - el treball dels quals, durant la seva època com a alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, em mereixen tot el respecte - poden barrejar-se amb el nom de Catalunya, que està molt per sobre de tots els seus habitants.

Casualitat o no, el canvi del president s’ha produït si fa no fa amb les entrades al club de Xavier Sala i Martín (foto), una eminència mundial en el sector econòmic, a la directiva– actualment exerceix com a tresorer – i l’exdirector de Televisió de Catalunya Jaume Oliver com a director general de l’entitat blaugrana. Tots dos personatges, els quals em mereixen igualment tots els respectes, no són “sants de la meva devoció” per les seves declaracions de vegades una mica radicals i d’altres un tant prepotents. Personalment, no m’estranyaria que fossin aquests dos homes els que hagin canviat el discurs de Laporta.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ARGENTINA

Dades generals

Continent: Amèrica del Sud.
Tipus de govern: república federal.
Presidenta: Cristina Fernández de Kirchner.
Capital: Buenos Aires.
Altres ciutats importants: Córdoba, Santa Fe i Mendoza.
Idioma: castellà.
Moneda: peso.
Fronterer amb: Brasil, Paraguai, Uruguai i Xile.

Dades esportives

Seleccionador: Diego Maradona.
Uniforme: samarreta blanc-i-blava i pantalons negres.
Títols: 14 copes Amèrica, 1 torneig panamericà, 2 mundials, 1 copa confederacions i 2 jocs olímpics.
Estrella: Leo Messi (FC Barcelona), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Javier Mascherano (Liverpool FC), Sergio Agüero (Atlético Madrid) i Gonzalo Higuaín (Real Madrid).
Futbolista més internacional de la història: Javier Zanetti.
Futbolista màxim anotador de la història: Gabriel Batistuta.
Millor seleccionador de la història: Carlos Bilardo.
Millors futbolistes de la història: Alfredo di Stefano, Daniel Passarella, Oswaldo Ardiles, Mario Kempes, Jorge Valdano i Diego Maradona.

A favor: el millor jugador del món

És cert que fins el moment el rendiment de Messi a la selecció argentina no ha estat massa positiu i que es troba molt lluny del que mostra al FC Barcelona. També és veritat que sembla ser que el seleccionador, Maradona, pressiona en excés la jove estrella. No obstant, el de Rosario és actualment el millor futbolista del planeta i algun dia haurà d’explotar també amb l’albiceleste.

En contra: la síndrome Maradona

Des de què Maradona, l’actual seleccionador, va donar positiu en un control anti-dopatge, al Mundial dels Estats Units el 1994, la selecció argentina sembla que pateix una mena de síndrome i el seu paper als darrers campionats del món ha estat força fluix: eliminats en la fase de grups el mateix 1994 i el 2002, quan en aquest últim hi sortien com a favorits, i fora del torneig en quarts de final el 1998 i el 2006.

NO TOT VA SER PERFECTE

Amb el començament una mica irregular del FC Barcelona l’actual temporada, molta gent ha comentat coses com: “el Barça no és el mateix de l’any passat”, “no juguen tan bé com fa ara un any” o “aquest equip no és tan fiable com el de la campanya anterior”.

És cert que el passat exercici va ser el millor en els quasi 110 anys de la història de l’entitat catalana, quan l’equip de Pep Guardiola va conquistar el triplet (Copa del Rei, Lliga i Champions League) i va realitzar en molts partits un excel·lent futbol, com en l’exhibició al Santiago Bernabéu (2 a 6). Tanmateix, no tot va ser perfecte i només cal fer una mica de memòria.

Numància – Barça, 1-0 (Lliga), a la foto. Primera jornada del campionat en què el grup de Guardiola perd a Sòria mostrant una terrible ineficàcia davant de porta.

Barça – Racing (Lliga), 1-1. Segona jornada del torneig i el club blaugrana suma només un punt de sis possibles.

Barça – Betis (Lliga), 3-2. El conjunt català es deixa empatar un partit que dominava per 2 a 0. El qüestionat Eidur Gudjonsen dóna posteriorment la victòria.

Espanyol – Barça, 1-2 (Lliga). El Barça fa un encontre força dolent i a manca d’uns 10 minuts per acabar el matx va per darrere en el marcador. Thierry Henry iguala el partit i, en el descompte i de penal polèmic, Leo Messi dóna els tres punts a l’entitat barcelonista.

Xakhtar – Barça, 1-2 (Champions). Messi remunta en els últims cinc minuts un gris partit del Barça a Donetsk, corresponent a la lligueta de la competició.

Barça – Basilea, 1-1 (Champions). Després de vèncer 0 a 5 a Suïssa, el bloc blaugrana iguala al Camp Nou davant els helvètics i es complica el primer lloc del grup.

Barça – Getafe, 1-1 (Lliga). El conjunt madrileny acaba amb una ratxa de 10 victòries consecutives barcelonistes al campionat. L’anomenat virus FIFA hi influeix.

Barça – Mallorca, 3-1 (Lliga). Els balears s’avancen en el marcador, el Barça iguala aviat, però només pot sentenciar en els darrers 10 minuts.

Osasuna – Barça, 2-3 (Lliga). El Barça se’n va al descans amb avantatge (0-1) en el marcador, però en el segon període remunta el conjunt navarrès. En els darrers 10 minuts els catalans fan dos gols i se’n duen tres punts inesperats.

Barça – Benidorm, 1-0 (Copa). El conjunt blaugrana havia guanyat, a l’anada dels setzens de final, 0 a 1 a la ciutat alacantina, mentre en el partit de tornada pateix per no arribar a la pròrroga, fins que surt Messi i sentencia en els últims minuts.

Racing – Barça, 1-2 (Lliga). Guardiola decideix donar descans a Messi i el partit és força travat. Els càntabres s’avancen en el marcador i l’argentí ha de sortir per salvar l’equip amb dos gols.

Barça – Espanyol, 3-2 (Copa). Partit de tornada dels vuitens de final (els dos equips havien empatat sense gols a Montjuïc) i el Barcelona, després de tenir un 3 a 0 a favor, acaba demanant l’hora.

Betis – Barça 2-2 (Lliga). Els verd-i-blancs s'avancen 2 a 0 en aquest partit que trenca una nova sèrie de 10 triomfs seguits del Barça a la competició.

Barça – Espanyol, 1-2 (Lliga). El líder perd contra el cuer en un matx en què l’equip de Mauricio Pocchettino li sap jugar perfectament al de Guardiola.

Atlético Madrid – Barça, 4-3 (Lliga). Tercer xoc consecutiu que el Barça no guanya en el torneig. Els barcelonistes arriben a tenir avantatges de 0 a 2 i 2 a 3.

Olympique Lió – Barça, 1-1 (Champions). Desastrosa primera mitja hora del conjunt blaugrana, en encontre d’anada dels vuitens de final del campionat. Els francesos no aprofiten les oportunitats i el Barça iguala en el segon temps.

Mallorca – Barça, 1-1 (Copa). Partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei (el bloc de Guardiola havia vençut 2 a 0 al Camp Nou). Amb avantatge del Mallorca (1-0) en el marcador, l’equip illenc disposa d’un penal a favor, el qual atura José Manuel Pinto amb molta habilitat i picardia.

Valladolid – Barça, 0-1 (Lliga). El Barça ha de fer ús de l’ofici per desencallar un matx molt complicat.

Barça – Chelsea, 0-0 (Champions). El conjunt català es mostra inoperant davant el sistema ultradefensiu de Guus Hiddink, en encontre d’anada de les semifinals.

Chelsea – Barça, 1-1 (Champions). En el xoc de tornada, el Barcelona es troba també un partit molt travat. Quan l’entitat catalana està pràcticament eliminada, Andrés Iniesta marca un gran gol en el descompte i classifica el seu equip per a la final de Roma, la qual el bloc blaugrana guanyaria contra el Manchester United.

Barça – Vila-real, 3-3 (Lliga). El Barça necessita la victòria per conquistar matemàticament el campionat a manca de tres jornades per al final i es deixa igualar un xoc que guanyava 3 a 1 quan només resten 10 minuts per a la conclusió. Els catalans assolirien el títol sis dies més tard.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: HOLANDA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: monarquia parlamentària.
Reina: Beatriu I.
Primer Ministre: Jan Peter Balkenende.
Capital: Amsterdam.
Altres ciutats importants: Rotterdam, L’Hàia i Utrecht.
Idioma: holandès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Alemanya i Bèlgica.

Dades esportives

Seleccionador: Bert van Marwijk.
Uniforme: samarreta i pantalons taronges.
Títols: 1 eurocopa.
Estrella: Arjen Robben (Bayern Munic), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Mark van Bommel (Bayern Munic), Wesley Sneijder (Internazionale FC) i Robin Van Persie (Arsenal FC).
Futbolista més internacional de la història: Edwin van der Sar.
Futbolista màxim anotador de la història: Patrick Kluivert.
Millor seleccionador de la història: Marinus Michels.
Millors futbolistes de la història: Johan Cruyff, Johan Neesquens, Robby Rensenbrink, Marco van Basten, Frank Rijkaard i Ronald Koeman.

A favor: un gran bloc

És possible que la selecció holandesa, a diferència d’altres èpoques en què va comptar amb jugadors com Cruyff, Rensenbrink o Van Basten, no tingui actualment grans estrelles, però sens dubte el preparador Van Marwijk disposa d’excel·lents futbolistes d’equip com els citats Van Bommel, Robben o Sneijder. Holanda ha estat la primera esquadra europea en classificar-se per a Sud-àfrica.

En contra: la irregularitat

Holanda és potser un dels combinats nacionals més irregulars del món. Després de ser sots-campió mundial els anys 1974 i 1978, es va quedar fora dels campionats de 1982 i 1986. Dos anys més tard, va conquistar l’Eurocopa de 1988 i posteriorment ha traçat una línea inconstant durant les últimes dècades, en què, per exemple, no va guanyar cap partit en el Mundial de 1990, però va arribar a les semifinals del certamen de 1998.

ELS PROBLEMES PER DEFENSAR LA CORONA EUROPEA

Si la fase de grups hagués finalitzat el dia 4 de novembre, el FC Barcelona, que només ha aconseguit un dels sis punts possibles enfront el Rubin Kazan (a la foto el xoc de tornada), s’hauria quedat fora dels vuitens de final de la Lliga de Campions i quedaria integrat a la Lliga Europa, el torneig que ha substituït aquesta temporada la Copa de la UEFA. No obstant, resten encara dues jornades per a la finalització de la fase actual i el Barça compta amb una cosa molt important: depèn encara de si mateix per classificar-se per a la següent ronda.

Tanmateix, sembla que al club català no se li dóna massa bé defensar el títol de la Copa d’Europa o de la Champions League i aquestes són, fins ara, les experiències:

Temporada 1992/1993. Arran de conquistar la seva primera Copa d’Europa a Wembley, l’entitat catalana, llavors l’equip entrenat per Johan Cruyff i recordat com el Dream Team, va tenir una pèssima defensa de la corona: després d’eliminar el modest conjunt noruec del Viking Stavanger amb escassa brillantor, en setzens de final, els catalans van caure en vuitens davant el CSKA de Moscou, quedant fora de la llavors lligueta semifinal. No obstant, pitjor que l’eliminació va ser com aquesta es va produir: el grup de Cruyff va aconseguir un bon resultat a Moscou (1-1) i va arribar a avançar-se 2 a 0 al Camp Nou, però en una d’aquelles disfuncions que acostumava a tenir el Dream Team, es va deixar remuntar i va acabar sent superat pels russos (2-3).

Temporada 2006/2007. Després d’assolir el segon títol de la Copa d’Europa a Saint - Denis, el Barça de Frank Rijkaard va passar de ser un magnífic i seriós equip a un bloc autocomplaent i indisciplinat, principalment per l’actitud de jugadors com Deco o Ronaldinho. Els catalans van superar pels pèls la fase de grups com a segons (havien arribat tercers a la darrera jornada) i van ser eliminats en vuitens de final pel Liverpool de Rafa Benítez. Els anglesos van vèncer al Camp Nou (1-2), en un encontre on Rijkaard va estar poc afortunat, i de res va servir el triomf barcelonista a Amfield (0-1), en un matx en què els reds van tenir innumerables oportunitats en el primer temps.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: VICENTE DEL BOSQUE

País: Espanya.
Any de naixement: 1950.
Lloc de naixement: Salamanca.
Clubs: Real Madrid, en diferents etapes, Besiktas SK i Espanya.
Títols de clubs: 2 Lligues Espanyoles, 2 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 1 Copa Intercontinental.

Títols de seleccions: 1 Mundial i 1 Eurocopa.

El millor: la seva última etapa madridista

Vicente del Bosque havia estat un tècnic idoni com a preparador de transició, com va succeir el 2004 arran de la destitució de Benito Floro. Això semblava que succeiria quan va substituir el 2009 el cessat John Toshack, però el salmantí, debut als bons resultats que va obtenir, va continuar fins el 2003. Durant aquell període, per exemple, va guanyar dos Campionats de Lliga i altres dos de la Champions League.

El pitjor: la sortida del Bernabéu

Malgrat els títols importants que va conquistar com a tècnic blanc – és amb Miguel Muñoz i Pep Guardiola l’únic entrenador de l'estat espanyol que ha guanyat dues vegades la copa d’Europa – i a pesar de que va convertir el vestidor del Real Madrid en una bassa d’oli, a Florentino Pérez no li agradava Del Bosque, potser perquè era un home senzill o perquè no vestia les millors marques, i va decidir prescindir dels seus serveis després de guanyar la Lliga el 2003.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: REAL MADRID 1957

Entrenador: José Villalonga.
Estrella: Alfredo di Stefano.
Altres jugadors bàsics: Héctor Rial (foto), Raymond Kopa i Francisco Gento.
Equips amb qui s’enfronta: Rapid Viena, OGC Niça, Manchester United i Fiorentina AC.

El millor: el nivell ofensiu

Aquell històric Real Madrid, pentacampío d’Europa durant el decenni dels 50, comptava amb una de les millors davanteres que es recorden de la història del futbol. Villalonga continuava tenint a l’equip els mítics Di Stefano, Rial i Gento, als quals s’hi va sumar el francès Kopa, que havia jugat la final de la copa d’Europa anterior amb l’Stade de Reims i era una de les grans estrelles europees del moment.

El pitjor: els problemes contra el Rapid

Aquell Real Madrid dels 50 va ser capaç de superar, si només parlem de les primeres cinc finals de la Copa d’Europa, a conjunts tan potents com Stade de Reims, Fiorentina, Milan o Eintracht de Frankfurt, sense oblidar el Manchester United, a qui va eliminar a les semifinals de l’edició comentada. En canvi, els blancs van tenir innumerables problemes per imposar-se en vuitens de final el modest Rapid de Viena.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ALEMANYA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: República federal.
President: Horst Köhler.
Cancellera: Angela Merkel.
Capital: Berlín.
Altres ciutats importants: Hamburg, Munic i Colònia.
Idioma: alemany.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Holanda, Hongria, Luxemburg, Polònia, Suïssa i Txèquia.

Dades esportives

Seleccionador: Joachim Löw.
Uniforme: samarreta blanca i pantalons negres.
Títols: 3 eurocopes i 3 mundials.
Estrella: Michael Ballack (Chelsea).
Altres futbolistes bàsics: Cristoph Lahm (Bayern Munic), Bastian Schweinsteiger (Bayern Munic) i Miroslav Klose (Bayern Munic), a la foto.
Futbolista més internacional de la història: Lothar Matthäuss.
Futbolista màxim anotador de la història: Gerd Müller.
Millor seleccionador de la història: Helmut Schön.
Millors futbolistes de la història: Fritz Walter, Franz Beckenbauer, Gerd Müller, Paul Breitner, Karl-Heinz Rummenigge i Lothar Matthäuss.

A favor: l’ofici

Aquesta Alemanya actual no compta amb l’ofici i la mentalitat, per exemple, d’aquell gran equip dels anys 70, quan homes com Becknebauer, Breitner o Müller lideraven la selecció, però no hi ha cap dubte que els germànics rarament fallen i han realitzat una fase de classificació extraordinària. Hem de recordar també que són actualment sots-campions europeus i que van acabar tercers al darrer mundial.

En contra: manca de jugadors de gran carisma

És cert que actualment l’equip dirigit per Joachim Löw té futbolistes de gran qualitat com Ballack, Schweinteiger o Klose, però aquests homes, almenys fins al moment, no han demostrat tenir el carisma i la capacitat de lideratge que va caracteritzar en altres èpoques jugadors com els ja citats Walter, Beckenbauer, Müller, Rummenigge o el més recent Matthäuss.