EL MES DE DESEMBRE ESPORTIU



Millor futbolista català: Sergio Busquets (FC Barcelona).

Millor futbolista espanyol: Pedro Rodríguez (FC Barcelona).

Millor futbolista mundial: Luis Suárez (Uruguai – Liverpool FC).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació)
Millor esportista català: Ricky Rubio (Bàsquet).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista espanyol: Alemanyahu Bezabeh (Atletisme).
Millor esportista mundial femenina: Mireia Belmonte (Catalunya / Espanya – Natació).
Millor esportista mundial masculí: Alemanyahu Bezabeh (Espanya – Atletisme).

A la foto, Mireia Belmonte.

ELS MILLORS DE L’ANY 2013



Millor futbolista català

1. Víctor Valdés (FC Barcelona – Baix Llobregat)

2. Sergio Busquets (FC Barcelona – Vallès Occidental)
3. Gerard Piqué (FC Barcelona – Barcelonès)
4. Jordi Alba (FC Barcelona – Barcelonès).
5. Xavi Hernández (FC Barcelona – Vallès Occidental)
6. Cesc Fàbregas (FC Barcelona – Maresme)
7. Sergio García (RCD Espanyol- Barcelonès)
8. Oriol Rosell (Sporting Kansas City – Berguedà)
9. Alberto de la Bella (Real Sociedad – Barcelonès).
10. Kiko Casilla (RCD Espanyol – Alt Camp)

Millor futbolista espanyol

1. Víctor Valdés (FC Barcelona – Catalunya)
2. Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia)
3. Sergio Busquets (FC Barcelona – Catalunya)
4. Diego Costa (Atlético Madrid – Brasil)
5. Andrés Iniesta (FC Barcelona – Castella la Manxa)
6. Gerard Piqué (FC Barcelona – Catalunya)
7. Jordi Alba (FC Barcelona – Catalunya)
8. Santi Cazorla (Arsenal FC – Astúries)
9. Xavi Hernández (FC Barcelona – Catalunya)
10. Álvaro Negredo (Sevilla FC / Manchester City – Madrid)

Millor futbolista mundial

1. Thomas Müller (Bayern Munic – Alemanya)
2. Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal)
3. Franck Ribéry (Bayern Munic – França)
4. Leo Messi (FC Barcelona – Argentina)
5. Robert Lewandowski (Borussia Dortmund – Polònia)
6. Mario Mandzukic (Bayern Munic – Croàcia)
7. Edinson Cavani (SSC Nàpols / París Saint – Germain – Uruguai)
8. Neymar da Silva (Santos FC / FC Barcelona – Brasil)
9. Zlatan Ibrahimovic (París Saint – Germain – Suècia)
10. Arjen Robben (Bayern Munic – Holanda)

Millor esportista catalana

1. Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès)
2. Ona Carbonell (Natació Sincronitzada – Barcelonès)
3. Laia Sanz (Motociclisme – Baix Llobregat)
4. Jennifer Pareja (Waterpolo – Garrotxa)
5. Laura Ester (Waterpolo – Barcelonès)
6. Laia Palau (Bàsquet - Barcelonès)
7. Anni Espar (Waterpolo – Barcelonès)
8. Roser Tarragó (Waterpolo – Barcelonès)
9. Laura Pous (Tennis - Vallès Oriental)
10. Sílvia Domínguez (Bàsquet - Maresme)

Millor esportista català

1. Marc Márquez (Motociclisme – Segarra)
2. Toni Bou (Motociclisme – Anoia)
3. Pol Espargueró (Motociclisme – Vallès Oriental)
4. Maverick Viñales (Motociclisme – Alt Empordà)
5. Marc Gasol (Bàsquet – Baix Llobregat)
6. Joaquim Rodríguez (Ciclisme – Vallès Oriental)
7. Dani Pedrosa (Motociclisme – Vallès Occidental)
8. Àlex Rins (Motociclisme – Barcelonès)
9. Esteve Rabat (Motociclisme - Barcelonès )
10. Tommy Robredo (Tennis – Garrotxa)

Millor esportista espanyola

1. Mireia Belmonte (Natació – Catalunya)
2. Ona Carbonell (Natació Sincronitzada – Catalunya)
3. Laia Sanz (Motociclisme – Catalunya)
4. Ruth Beitia (Atletisme – Cantàbria)
5. Melanie Costa (Natació – Balears)
6. Jennifer Pareja (Waterpolo – Catalunya)
7. Margarida Crespí (Natació Sincronitzada – Balears)
8. Sancho Little (Bàsquet – Sant Vicente y Granadinas)
9. Alba Torrents (Bàsquet – Balears)
10. Carlota Ciganda (Golf – Navarra)

Millor esportista espanyol

1. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya)
2. Rafael Nadal (Tennis – Balears)
3. Toni Bou (Motociclisme – Catalunya)
4. Pol Espargueró (Motociclisme – Catalunya)
5. Maverick Viñales (Motociclisme – Catalunya)
6. Javier Gómez Noya (Triatló – Galícia)
7. Jorge Lorenzo (Motociclisme – Balears)
8. Marc Gasol (Bàsquet – Catalunya)
9. Joaquim Rodríguez (Ciclisme – Catalunya)
10. David Ferrer (Tennis – València)

Millor esportista femenina mundial

1. Serena Williams (Tennis – Estats Units)
2. Katie Ledecki (Natació - Estats Units)
3. Missy Franklin (Natació - Estats Units)
4. Shelly – Ann Fraser – Pryce (Atletisme – Jamaica)
5. Ielena Isinbaieva (Atletisme – Rússia)
6. Katinka Hosszu (Natació – Hongria)
7. Iúlia Iefimova (Natació – Rússia)
8. Ruta Meilutyte (Natació – Lituània)
9. Tina Maze (Esquí – Eslovènia)
10. Marion Bartoli (Tennis – França)

Millor esportista masculí mundial

1. Usain Bolt (Atletisme – Jamaica)
2. Sebastian Vettel (Automobilisme – Alemanya)
3. Sun Yang (Natació – Xina)
4. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya)
5. Rafael Nadal (Tennis – Espanya)
6. Nowak Djokovic (Tennis – Sèrbia)
7. Chris Froome (Ciclisme – Regne Unit)
8. Kohei Uchimira (Gimnàstica – Japó)
9. LeBron James (Bàsquet – Estats Units)
10. Magnus Carlsen (Escacs – Noruega)

A la foto, el futbolista alemany Thomas Müller.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: SEVERIANO BALLESTEROS

Esport: Golf.

País: Espanya.

Dècada principal: 80.
Principals triomfs: 3 British Open, 2 Masters d’Augusta, 3 Dunhill Cup, 4 Copes del Món, 1 Seve Trophy i 9 Copes Ryder.
El millor: un mite al Regne Unit.
El pitjor: la malaltia que va provocar la seva mort.

Abans de l’aparició de Seve Ballesteros, el Golf era un esport pràcticament desconegut a l’estat espanyol, mentre que, després de la seva irrupció, a finals del decenni dels 70, s’ha convertit en una disciplina de moda, especialment pel que fa al col•lectiu dels anomenats nous rics. El jugador càntabre, que és tota una llegenda a la Gran Bretanya, a un nivell similar als grans campions del Regne Unit, va aconseguir al llarg de la seva carrera 5 Grans – Slams, 3 vegades el British Open i 2 el Masters d’Augusta, títols que han convertit el golfista de Pedreña en un dels esportistes espanyols més emblemàtics de la història, juntament amb altres mites com Miguel Induráin o Ángel Nieto, entre d’altres. 

ELS 7 GRANS DIES DE LUIS ARAGONÉS

La passada setmana, el tècnic madrileny Luis Aragonés, un dels millors entrenadors espanyols de la història, va anunciar la retirada. Al llarg de la seva carrera de preparador, que va seguir a una important experiència com a futbolista, va conquistar 7 títols, els qual s’exposen a continuació.

Copa Intercontinental 1974 (Atlético Madrid). Uns mesos després de la dolorosa derrota a la final de la Copa d’Europa contra el Bayern de Munic, a l’estadi Heysel de Brussel•les, on Aragonés va fer un gol de falta directa, l’equip madrileny va disputar la Copa Intercontinental per renúncia del conjunt bavarès. Luis, que va iniciar la temporada 1974/1975 com a futbolista, va convertir-se sobtadament en entrenador i li va donar el títol al conjunt blanc-i-vermell contra l’Independiente d’Avellaneda.

Copa del Rei 1976 (Atlético Madrid). Va se la primera Copa que va lliurar el rei Joan Carles, si bé la competició tenia encara el pompós nom de Copa del Generalísimo, doncs només feia uns mesos que havia mort Francisco Franco. L’Atlético es va imposar al Saragossa de Luis Carriega, en una complicada final jugada al Santiago Bernabéu

Lliga 1977 (Atlético Madrid). Culminació d’una extraordinària primera etapa d’Aragonés com a tècnic matalasser (posteriorment en tindria 3 més). L’entitat blanc-i-vermella li va guanyar un igualat campionat al FC Barcelona de Marinus Michels i Johan Cruyff, que es va enfonsar en els moments decisius del torneig. Encara que sembli mentida, des de llavors, l’Atlético només ha assolit una Lliga més, la de l’any 1996 amb Radomir Antic.

Copa del Rei 1985 (Atlético Madrid). Després d’uns anys fora del Vicente Calderón, en què va tenir una fugaç etapa al Betis i va patir les seves primeres depressions, Luis va tornar a la riba del Manzanares i li va donar a la institució madrilenya una nova Copa del Rei, aconseguida al Bernabéu arran de batre l’Athletic Club de Javier Clemente.

Copa del Rei 1988 (FC Barcelona). Malgrat aquest títol, va ser una temporada molt difícil per a Aragonés, a qui li va tocar estar al millor lloc, el Camp Nou, en el pitjor moment, la temporada 1987/1988, la mateixa del Motí de l’Hesperia, en què el tècnic d’Hortaleza va fer suport als seus futbolistes, els quals van demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Una de les poques alegries d’aquella caòtica campanya, en què el Barça només va ser 6è a la Lliga i Luis va tenir problemes de depressions, va ser la consecució de la Copa al Bernabéu, davant la Real Sociedad de John Toshack.

Copa del Rei 1992 (Atlético Madrid). L’anomenat Savi d’Hortaleza va aconseguir la seva quarta Copa del Rei, tercera amb l’Atlético, i li va donar una de les primeres alegries al polèmic Jesús Gil, llavors president de la societat madrilenya. Com va fer el grup de Diego Simeone fa uns mesos, el club matalasser va superar el Real Madrid en el mateix Bernabéu.

Eurocopa 2008 (Espanya). L’últim títol d’Aragonés i segurament el de més prestigi. L’entrenador madrileny va acabar amb la tradicional i escassament fructífera fúria espanyola i va introduir un sistema molt semblant a l’utilitzat pel FC Barcelona des de finals de la dècada dels 80, i amb el qual ha continuat Vicente del Bosque. L’equip espanyol va vèncer la selecció d’Alemanya a la final, portada a terme a l’estadi Ernst Happel Prater de Viena. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (12): COREA DEL SUD

Dades generals

Tipus de govern: república.

Presidenta i cap d’estat: Park Geun – Hye.
Cap de govern: Jun Hong – Won.
Capital: Seül.
Altres ciutats importants: Busan, Incheon i Daegu.
Llengua: coreà.
Moneda: won sud-coreà.
Fronterer amb: Corea del Nord.

Dades esportives

Seleccionador: Hong Myung – Bo (foto).
Uniforme: samarreta i pantalons vermells.
Títols: 2 Copes d’Àsia (1956 i 1960).
Estrella: Park Chu – Young (Arsenal FC).
Altres jugadors bàsics: Lee Chung – Yong (Bolton Wanderers), Kim Bo – Kyung (Cardiff City) i Son Heung – Min (Bayer Leverkusen).
Futbolista més internacional: Hong Myung – Bo.
Futbolista màxim anotador: Cha Bum – Kun.
Millor seleccionador de la història: Gus Hiddink.
Millors futbolistes de la història: Hong – Myung – Bo, Cha Bum – Kun i Park Ji – Sung.

A favor: un clàssic

Des què la selecció de Corea del Sud va jugar el seu segon Mundial a Mèxic l’any 1986 (prèviament havia disputat la Copa del Món de Suïssa el 1954), la selecció asiàtica no ha fallat mai en cap cita del campionat del món. Per tant, característiques com la regularitat, la constància, l’estabilitat o el compromís qualifiquen força bé la trajectòria del combinat de l’extrem orient.

En contra: escassa evolució

Malgrat aquesta regularitat de la qual he parlat en l’anterior paràgraf, la selecció sud-coreana a penes ha brillat mai en una fase final de la Copa del Món i només es pot destacar el seu rendiment al Mundial que va organitzar, conjuntament amb el Japó, l’any 2002, quan l’equip asiàtic, llavors dirigit pel preparador holandès Hiddink, va ser capaç de jugar les semifinals del torneig.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (11): XILE

Dades generals

Tipus de govern: república.

President i cap d’estat: Sebastián Piñera.
Vicepresident: Rodrigo Hinzpeter.
Capital: Santiago de Xile.
Altres ciutats importants: Puente Alto, Antofagasta i Viña del Mar.
Llengua: castellà.
Moneda: pes xilè.
Fronterer amb: Argentina, Bolívia i Perú.

Dades esportives

Seleccionador: Jorge Sampaoli.
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blaus.
Títols: cap.
Estrella: Alexis Sánchez (FC Barcelona).
Altres jugadors bàsics: Claudio Bravo (Real Sociedad), Marcelo Isla (Juventus FC) i Arturo Vidal (Juventus FC).
Futbolista més internacional: Leonel Sánchez.
Futbolista màxim anotador: Marcelo Salas.
Millor seleccionador de la història: Fernando Riera.
Millors futbolistes de la història: Carlos Caszely, Iván Zamorano i Marcelo Salas.

A favor: Alexis i Vidal

Al llarg de la seva història, Xile ha comptat amb interessants futbolistes, com el llegendari Sánchez, Caszely, jugador de l’Espanyol durant els 70, o els golejadors Zamorano i Salas, però potser mai, fins ara, havia disposat de dos futbolistes que tinguessin la consideració d’estrella, com són els casos de Vidal o el blaugrana Alexis, que es troben en un gran moment de forma.

En contra: una història mundialista més aviat pobra

Amb l’excepció del Mundial disputat l’any 1962, en què el país andí va fer les tasques d’amfitrió i en el qual el combinat xilè va acabar en tercera posició, la història del conjunt sud-americà a la Copa del Món no és massa brillant, encara que al 2010, a Sud-àfrica, de la mà del tècnic argentí Marcelo Bielsa, l’equip va donar una bona imatge, si bé no va passar dels vuitens de final.

A la foto, Alexis Sánchez.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS VUITENS DE FINAL

Per ordre de més a menys perillós, segons la meva apreciació, aquests són els 7 adversaris a qui es pot enfrontar el FC Barcelona als vuitens de final de la Lliga de Campions:

- Manchester City

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Yaya Touré (foto).
Títols internacionals: 1 Recopa (1970).

A favor del Barça: la terrible irregularitat del grup de Pellegrini.
En contra del Barça: individualitats com Touré, David Silva, Jesús Navas, Samir Nasri, Sergio Kun Agüero, Álvaro Negredo o Edwin Dzeko.

- Arsenal FC

Entrenador: Arséne Wenger.
Estrella: Mesut Özil.
Títols internacionals: 1 Recopa (1994) i 1 Copa de Fires (1970).

A favor del Barça: l’equip blaugrana sempre ha superat el club londinenc en les nombroses ocasions en què s’han enfrontat els darrers anys.
En contra del Barça: aquest Arsenal sembla un equip més incòmode per al conjunt català que el de fa uns anys.

- Bayer Leverkusen

Entrenador: Sami Hyypiä.
Estrella: Stefan Kiesling.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (1988).

A favor del Barça: el record de l’any 2012, quan el Barça va superar els alemanys per un parcial de 8 a 2 (7 a 1 al Camp Nou).
En contra del Barça: des de llavors, el conjunt germànic sembla haver guanyat amb maduresa i mentalitat.

- FC Schalke 04

Entrenador: Jens Keller.
Estrella: Julian Draxler.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (1997).

A favor del Barça: un club que acostuma a fallar en els moments decisius.
En contra del Barça: la connexió Draxler – Jefferson Farfán.

- Galatasaray SK

Entrenador: Roberto Mancini.
Estrella: Didier Drogba.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (2000) i 1 Supercopa (2000).

A favor del Barça: el Galatasaray, pel que fa al pla internacional, és encara un equip en evolució.
En contra del Barça: l’experiència de jugadors com Emmanuel Eboué, Albert Riera, Wesley Sneijder o Drogba.

- Olympiacòs FC

Entrenador: Michel González.
Estrella: Javier Saviola.
Títols internacionals: cap.

A favor del Barça: arribant a vuitens de final, l’entitat del Pireu sembla haver complert el seu objectiu.
En contra del Barça: Michel ha aconseguit construir un bloc sòlid i equilibrat.

- Zenit Sant Petersburg

Entrenador: Luciano Spalletti.
Estrella: Hulk Vieira.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (2008) i 1 Supercopa (2008).

A favor del Barça: un equip que, quan es disputin el vuitens, estarà en pretemporada.
En contra del Barça: el clima rus a finals de febrer. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: BJORN BORG

Esport: Tennis.

País: Suècia.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 6 Roland Garros, 5 Wimbledon, 3 Masters i 1 Copa Davis.
El millor: els 5 Wimbledon consecutius.
El pitjor: una retirada prematura i un retorn per oblidar.

Bjorn Borg va ser el primer tennista suec que va convertir-se en una estrella, mentre va obrir el camí a una gran era del tennis al país escandinau, que fa molts anys que es troba en crisi, mitjançant jugadors com Mats Willander o Stefan Edberg, entre d’altres. Jugador de caràcter defensiu, pacient i efectiu, poc amic de les volees i de pujar a la xarxa, semblen molt normals el seus 7 títols a Roland Garros, sobre la pausada terra batuda de París, però en canvi criden molt l’atenció les seves 5 victòries, a més a més consecutives, en la ràpida gespa londinenca de Wimbledon. Es va retirar relativament jove, però, per problemes econòmics, va retornar més tard a les pistes, quan no va ser ni l’ombra del què havia representat. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (10): ESTATS UNITS



Dades generals

Tipus de govern: república federal.

President i cap d’estat: Barack Obama.
Vicepresident: Joe Biden.
Capital: Washington.
Altres ciutats importants: Nova York, Los Angeles i Chicago.
Llengua: anglès.
Moneda: dòlar.
Fronterer amb: Canadà i Mèxic.

Dades esportives

Seleccionador: Jürgen Klinsmann (foto).
Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.
Títols: 5 Copes d’Or de la CONCACAF (1991, 2002, 2005, 2007 i 2013).
Estrella: Michael Bradley (AS Roma).
Altres jugadors bàsics: Tim Howard (Everton FC), DeMarcus Beasley (Puebla FC) i Jozy Altidore (Sunderland FC).
Futbolista més internacional: Cobi Jones.
Futbolista màxim anotador: Landon Donovan.
Millor seleccionador de la història: Bruce Arena.
Millors futbolistes de la història: Cobi Jones, Eric Wynalda i Landon Donovan.

A favor: la regularitat

La selecció nord-americana, potser afavorida les últimes dècades per l’important increment de la població llatina, que ha motivat que el futbol s’hagi convertit en un esport bastant popular, ha mantingut els darrers anys una trajectòria força regular, destacant, per exemple, que és l’actual campiona de la Copa d’Or o que va disputar la final de la Copa de les Confederacions l’any 2009.

En contra: manca de grans individualitats

Malgrat que el combinat dels Estats Units, que dirigeix l’alemany Klinsmann, compta amb futbolistes que disputen importants lligues europees, com són els casos de Howard, Bradley o Altidore, entre d’altres, l’equip nord-americà no té homes amb caràcter d’estrella, aquesta mena de jugadors que, en un moment donat, poden canviar el signe d’un partit mitjançant una genialitat.

VAQUES SAGRADES: L’EXEMPLE DE JOHAN CRUYFF AMB JOSÉ RAMÓN ALEXANKO



La setmana passada escrivia un article en aquest bloc en què comentava que un dels grans problemes que hi observo actualment al FC Barcelona és el fet que sembla obligatori alinear, almenys en els partits més importants, jugadors com Carles Puyol, si les lesions li permeten, Gerard Piqué, Javier Mascherano, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Leo Messi, és a dir, les anomenades vaques sagrades.

Es tracta d’un problema que no és ni molt menys nou, tant pel que fa a la història del FC Barcelona com pel que respecta a altres clubs i fins i tot seleccions. Tanmateix, hi ha hagut algunes excepcions, com el cas que va protagonitzar José Ramón Alexanko durant l’època del llegendari Dream Team de Johan Cruyff.

El central basc era el capità i líder de la plantilla barcelonista que l’any 1988 va demanar la dimissió de Josep Lluís Núñez com a president, en allò que es va conèixer com a Motí de l’Hesperia. Pocs dies més tard, Núñez va fitxar Cruyff com a nou entrenador del Barça, amb el propòsit que l’holandès fes una exhaustiva neteja del vestidor del Camp Nou. L’estiu d’aquell any, per exemple, van abandonar la institució catalana futbolistes importants com el ja desaparegut Javier Urruti, Bernd Schuster, Víctor Muñoz, Ramon Maria Calderé o Paco Clos, però en canvi Alexanko va romandre al club.

Estic segur que Núñez desitjava la marxa del defensa biscaí, però ignoro encara per quina raó, segurament per la seva capacitat de lideratge o perquè de seguida hi va haver química entre tots dos, Cruyff va exigir la permanència d’Alexanko, que aleshores, per cert, es va trobar involucrat en un obscur, polèmic i escassament aclarit afer a la concentració que durant la pretemporada la plantilla barcelonista va realitzar a la localitat holandesa de Papendal.

A més de continuar com a capità de l’equip, el central es va convertir en l’extensió de Cruyff al vestidor, però Alexanko pràcticament mai va ser titular indiscutible quan el Dream Team va començar els seus anys estel•lars, a partir de la temporada 1990/1991. El defensa va acceptar perfectament quina era la seva missió en aquell gran equip, preferentment la d’efectuar el paper de líder amb els seus companys, i sempre va complir quan Cruyff va necessitar els seus serveis sobre el terreny de joc, quan per exemple va haver de substituir Ronald Koeman, quan aquest es va lesionar de gravetat a finals de 1991, o quan va entrar en els últims minuts de la pròrroga, després del gol del mateix Koeman, en la històrica final de la Copa d’Europa de 1992. Després de retirar-se, concretament l’any 1993, Alexanko va passar a formar part de l’organigrama tècnic del club.

Penso que seria molt injust i fins i tot poc ètic donar la baixa a jugadors com Puyol o Xavi, per parlar dels dos capitans de la plantilla actual, com crec que no va ser positiu obrir-li les portes de sortida l’estiu passat a Eric Abidal, després que aquest, que va donar un rendiment exemplar al Camp Nou, superés dues vegades un càncer hepàtic. No obstant això, penso que els jugadors més veterans haurien d’acceptar passar a un segon pla quant al tema esportiu, sense que això fos cap impediment per seguir exercint de líders al vestidor. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (9): PORTUGAL



Dades generals

Tipus de govern: república.

Cap d’estat: Aníbal Cavaco.
Cap de govern: Pedro Passos.
Capital: Lisboa.
Altres ciutats importants: Porto, Amadora i Braga.
Llengua: portuguès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Espanya.

Dades esportives

Seleccionador: Paulo Bento.
Uniforme: samarreta i pantalons granes.
Títols: cap.
Estrella: Cristiano Ronaldo (Real Madrid).
Altres jugadors bàsics: Pepe Ferreira (Real Madrid), Joao Moutinho (AS Mònaco) i Nani Almeida (Manchester United).
Futbolista més internacional: Luis Figo.
Futbolista màxim anotador: Pedro Miguel Pauleta i Cristiano Ronaldo.
Millor seleccionador de la història: Luiz Felipe Scolari.
Millors futbolistes de la història: Eusebio de Silva, Luis Figo i Cristiano Ronaldo.

A favor: Ronaldo

El davanter del Real Madrid es troba en un moment de forma espectacular, tal com ho acaba de demostrar a la repesca disputada contra Suècia per classificar-se per al Mundial del Brasil. El jugador de Madeira estarà acompanyat d’homes importants, com el també madridista Pepe, Bruno Alves, Moutinho o Nani, però del seu rendiment depèn en gran mesura fins on arribi la selecció lusitana.

En contra: un equip que depèn molt de la seva estrella

Com ja he comentat, Portugal és quelcom més que Ronaldo, però, sense el concurs de l’estrella madridista, em fa l’afecte que el conjunt lusità seria una de les grans absències del Mundial que es disputarà al Brasil. Es tracta d’un cas molt semblant a l’Argentina campiona del món a Mèxic 1986, quan el mític Diego Maradona estava rodejat de futbolistes que jugaven exclusivament per a ell.

A la foto, Ronaldo.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MICHAEL SCHUMACHER

Esport: Automobilisme.

País: Alemanya.

Dècada principal: 90.
Principals triomfs: 7 Mundials de Fórmula 1, amb 91 victòries, 155 podis, 68 poles i 77 voltes ràpides en grans premis.
El millor: rècord de títols de Fórmula 1.
El pitjor: algunes maniobres que li van causar importants sancions.

Fins a la seva irrupció, cap alemany havia conquistat mai el títol mundial de Fórmula 1, però Michael Schumacher no només és l’home que compta amb més campionats, concretament 7, dos per davant de l’argentí Juan Manuel Fangio, sinó que ha estat clau per a l’aparició de grans pilots germànics, amb Sebastian Vettel al capdavant. Schumacher va aconseguir els seus 2 primers Mundials al volant de Benetton i els darrers 5 amb Ferrari, en la que podríem dir que ha estat l'última gran època de la mítica escuderia de Maranello. El pitjor en la gran trajectòria del pilot germànic han estat les seves maniobres il•legals, que a punt van estar de costar-li un dels seus campionats mundials, o el seu trist retorn als circuits arran d’una primera retirada. 

BARÇA: UN POSSIBLE PROBLEMA DE VAQUES SAGRADES



Temporada 1975/1976: en un encontre que disputaven al Sánchez Pizjuán Sevilla i Barça, l’entrenador alemany Hennes Weisweiller va decidir substituir Johan Cruyff, que estava jugant un partit lamentable. Després del matx, l’estrella holandesa li va demanar a Agustí Montal, llavors president de la institució catalana, que elegís entre el tècnic o ell. El resultat va ser el cessament de Weisweiller i el retorn a la banqueta del Camp Nou, uns mesos més tard, de Marinus Michels, compatriota i preparador preferit de Cruyff. En aquell temps, els resultats de l’equip barcelonista van ser força mediocres.

Bastants anys més tard, durant l’època del gloriós Dream Team (1988 – 1996), Cruyff era l’entrenador del FC Barcelona i va canviar radicalment la seva forma de pensar, fos perquè havia comprovat el seu error en l’afer protagonitzat amb Weisweiller o perquè pensava que en la plantilla del Barça d’aleshores no hi havia cap futbolista amb el carisma i la classe que tenia ell als anys 70 (m’inclino més per la segona opció). Així, per exemple, no va tenir cap inconvenient en asseure a la banqueta alguns jugadors que ell va qualificar com a vaques sagrades, que en aquell període eren homes com Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, Pep Guardiola, José Mari Bakero, el seu íntim amic Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov. Tampoc era estrany que l’holandès decidís “castigar” aquest tipus de futbolistes fent-los jugar en partits considerats intranscendents, com en eliminatòries inicials de la Copa del Rei.

No cal dir que els resultats van ser excel•lents i el Barcelona va guanyar un munt de títols, entre ells 4 campionats de Lliga consecutius i la primera Copa d’Europa en la història de l’entitat. Tanmateix, en la primera jornada de la Lliga 1994/1995, al Molinón de Gijón contra l’Sporting, Cruyff, a causa de les baixes que tenia l’equip, va fer jugar de titular el brasiler Romário, que es trobava castigat per arribar amb molt de retard de les vacances d’estiu. A partir d’aquell fet, l’autoritat del tècnic neerlandès no va tornar a ser la mateixa i el davanter brasiler, a qui se li va pujar al cap el títol mundial aconseguit amb Brasil als Estats Units, amb ell com a estrella, va acabar marxant al Flamengo al mercat d’hivern. Es vivien llavors els pitjors temps del Dream Team.

Posteriorment han hagut altres capítols de jugadors que han gaudit, aparentment, d’un tractament preferent en diferents plantilles del FC Barcelona. Així, per exemple, en el transcurs de la fugaç i trista etapa d’entrenador del mallorquí Llorenç Serra Ferrer, Abelardo Fernández, Sergi Barjuan, el ja significat Guardiola i Luis Enrique Martínez, anomenats com a G - 4, semblaven jugar per decret, mentre que durant la decadència del Barça de Frank Rijkaard, l’entrenador que li va donar la segona Copa d’Europa a la societat, futbolistes com Ronaldinho o Deco semblaven tenir permís per fer tot allò que els hi vingués de gust, com sortir totes les nits i deixar d’entrenar-se, pel que fa a l’estrella brasilera, o negar-se a la realització d’un stage, pel que respecta a l’internacional portuguès.

Quan Guardiola va ser nomenat entrenador del primer equip del Barça, l’estiu de l’any 2008, una de les primeres coses que va decidir va ser la no continuïtat de Ronaldinho, Deco i Eto’o, encara que el davanter camerunès va romandre un any més al Camp Nou. La idea del preparador de Santpedor era acabar amb la indisciplina, l’aburgesament i l’autocomplaença que havien caracteritzat els dos darrers anys de Rijkaard i lliurar el lideratge de l’equip blaugrana a homes fins llavors secundaris com Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, que es va convertir en la gran estrella del nou conjunt barcelonista.

Els resultats de Guardiola tots els coneixem: 14 títols de 19 possibles, entre els quals 3 campionats de Lliga seguits i 2 de la Champions League. No obstant, fins i tot Pep va cometre algun error pel que fa a la gestió del planter i no es va atrevir mai més a substituir Messi després que l’argentí es queixés amargament quan l’entrenador el va canviar en un Barça – València al Camp Nou, durant la primera campanya com a tècnic de Guardiola. Es comenta igualment que, una de les raons per les quals l’actual entrenador del Bayern de Munic no va renovar el seu contracte, és perquè, d’haver continuat, hagués hagut de prendre doloroses mesures que, per cert, el club encara no ha portat a terme fins el moment, és a dir, renovar i rejovenir l’equip.

Després d’una temporada en què Tito Vilanova, sobretot arran del seu retorn de Nova York, i Jordi Roura van fer jugar una gran quantitat de minuts a jugadors com Xavi i Messi, malgrat que el primer es trobava en unes condicions físiques lamentables i el segon estava lesionat, mentre homes com Martín Montoya, Marc Bartra, Sergi Roberto i Cristian Tello comptaven amb escasses oportunitats, ara amb Gerardo Tata Martino (foto) segueix fent la sensació que alguns integrants de la plantilla han de jugar si o si, encara que el seu estat de forma no sigui el més idoni i hi hagi altres futbolistes físicament més preparats.

Sembla que jugadors com Gerard Piqué, últimament més actiu davant un micròfon que no pas al terreny de joc; Javier Mascherano, probablement amb més galons amb la presència d’un compatriota en el lloc d’entrenador; Xavi, Iniesta i, evidentment, Messi jugaran sempre els encontres importants sigui quin sigui el seu estat de forma, malgrat que potser hi hagi futbolistes que podrien donar un millor rendiment. Pocs entesos comprenen, per exemple, perquè Bartra no va ser titular el passat diumenge a San Mamés contra l’Athletic Club, perquè Sergi Roberto no compta amb més minuts o perquè Tello no disposa de més oportunitats, sobretot quan Pedro Rodríguez està passant un moment força pobre de joc. També es rumoreja que si no s’ha fitxat cap central el passat estiu, és perquè el capità Puyol no es trobés massa competència una vegada es recuperés de la seva enèsima lesió.

Personalment, i tant de bo m’equivoqui, sóc pessimista i molt probablement estiguem transitant per una temporada que no acabarà massa bé. En aquests moments no veig gens clar que el Barça pugui renovar el títol de Lliga i crec que seria sorprenent que, per setè any consecutiu, el club blaugrana es classifiqués per a les semifinals de la Lliga de Campions. Penso que cal fer una renovació, la primera pedra de la qual s’ha pogut edificar amb el fitxatge de Neymar, donar més protagonisme als nous valors de la Masia, fins i tot aquells que ara no es troben al club, com l’actual jugador de l’Everton Gerard Deulofeu, i contractar futbolistes joves, encara amb una carrera poc brillant pel que fa al palmarès, i amb ganes de menjar-se el món.

EL MES DE NOVEMBRE ESPORTIU

Millor futbolista català: Sergio García (RCD Espanyol).

Millor futbolista espanyol: Álvaro Negredo (Manchester City).

Millor futbolista mundial: Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista espanyol: Marc Márquez (Motociclisme).
Millor esportista mundial femenina: Katinka Hosszu (Natació – Hongria).
Millor esportista mundial masculí: Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya).

A la foto, Marc Márquez.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (8): ANGLATERRA

Dades generals

Tipus de govern (Regne Unit): monarquia parlamentària.

Cap d’estat: Isabel II.
Cap de govern (Regne Unit): David Cameron.
Capital: Londres.
Altres ciutats importants: Birmingham, Leeds i Sheffield.
Llengua: anglès.
Moneda: lliura esterlina.
Fronterer amb: Escòcia i Gal•les.

Dades esportives

Seleccionador: Roy Hodgson.
Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.
Títols: 1 Mundial (1966).
Estrella: Wayne Rooney (Manchester United).
Altres jugadors bàsics: Ashley Cole (Chelsea FC), Steven Gerrard (Liverpool FC) i Frank Lampard (Chelsea FC).
Futbolista més internacional: Peter Shilton.
Futbolista màxim anotador: Bobby Charlton.
Millor seleccionador de la història: Alf Ramsey.
Millors futbolistes de la història: Bobby Charlton, Geoffrey Hurst i Kevin Keegan.

A favor: l’experiència

Si amb alguna cosa positiva compta la selecció d’Anglaterra és l’experiència, doncs el tècnic Hodgson, que ha classificat sense massa problemes l’equip per al Mundial, disposa de jugadors amb molt recorregut com el porter Joe Hurt, John Terry, que no és segur que formi part del conjunt definitiu per al Brasil, Cole, el capità Gerrard, Lampard o Rooney, que pot ser considerat l’estrella del bloc anglès.

En contra: un equip amb escassa fiabilitat

Anglaterra, el país que va inventar el futbol, només té un títol al seu palmarès, la Copa del Món conquistada l’any 1966 com a amfitriona. De la resta de grans campionats, només cal destacar les semifinals assolides al Mundial de 1990, disputat a Itàlia, i a l’Eurocopa de 1996, en què va exercir d’organitzadora. Per tant, amb aquest historial, no es pot considerar el grup de Hodgson com a favorit.

A la foto, Rooney.

LA PILOTA D’OR

Quan el premi de la Pilota d’Or es basava només en les votacions dels corresponsals de la revista France Football, em semblava un guardó força interessant, encara que moltes vegades l’elecció es trobava molt supeditada al fet si aquell any hi havia hagut Eurocopa o Mundial. Així, per exemple, l’italià Paolo Rossi va obtenir el títol quan va ser la figura de l’Squadra Azzurra que va assolir el Mundial de 1982, malgrat no fer res de rellevant la resta de l’any, o l’holandès Marco Van Basten va aconseguir el seu primer premi el 1988, quan va ser l’estrella de l’Eurocopa que es va jugar a Alemanya i que va conquistar la seva selecció, sense tenir en compte que el davanter neerlandès havia estat, per culpa d’una lesió, inèdit abans d’afrontar el torneig continental.

Fa uns anys, la Pilota d’Or es va fusionar amb el premi FIFA World Player, que consistia en una votació efectuada pels tècnics i capitans de totes les seleccions del món. Per tant, en aquests moments, la condecoració és la suma de sufragis dels corresponsals de France Football, els seleccionadors i els capitans. Arribats a aquest punt, el guardó ha deixat de tenir per a mi el mateix interès, doncs, amb tots els respectes, els representants de les seleccions més modestes i menys competitives, almenys en la majoria dels casos, no tenen un coneixement exhaustiu del futbol mundial i, per tant, molts dels seus vots van a parar als futbolistes més mediàtics, com Leo Messi i Cristiano Ronaldo.

Malgrat tot, a continuació exposo, amb ordre alfabètic, els principals candidats a guanyar aquest any la Pilota d’Or i els punts a favor i en contra que tenen.

- Leo Messi (FC Barcelona – Argentina)

Punts a favor: és el millor del món / es tracta del futbolista més conegut mundialment / acaba de recollir una nova Bota d’Or.
Punts en contra: les lesions / no ha estat el seu millor any / porta ja quatre guardons consecutius.

- Frank Ribéry (Bayern Munic – França)

Punts a favor: el triplet Bundesliga – Pökal – Champions / segurament el seu millor any / la molt probable intenció dels votants de premiar un representant del Bayern.
Punts en contra: els triomfs del Bayern han estat força corals / és el jugador menys espectacular del trio d’aspirants / els patiments de França per anar al Mundial.

- Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal)

Punts a favor: l’impressionant moment de forma en què es troba actualment / cada cop exerceix més de líder / sense ell, molt probablement Portugal no s’hagués classificat per al Mundial.
Punts en contra: no ha guanyat cap títol l’any 2013 / molts anys a l’ombra de Messi / Continua sense estar massa encertat en els moments més importants de la Lliga de Campions.

Tanmateix, si tingués l’oportunitat de votar, el meu candidat seria el mitja punta alemany del Bayern Thomas Müller. Jugador molt complet, és un futbolista ideal per actuar de fals nou, demarcació bàsica per al seu actual tècnic, Pep Guardiola, sense oblidar que va ser decisiu en els principals triomfs del club bavarès la passada temporada.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (7): GHANA

Dades generals

Tipus de govern: república.

Cap d’estat i president: John Dramani Mahama.
Vicepresident: K. B. Amissah – Arthur.
Capital: Acra.
Altres ciutats importants: Kumasi, Tamale i Sekondi – Takoradi.
Llengua: anglès.
Moneda: Cedi.
Fronterer amb: Burkina Fasso, Costa d’Ivori i Togo.

Dades esportives

Seleccionador: Akwasi Appiah.
Uniforme: samarreta i pantalons blancs.
Títols: 4 Copes d’Àfrica (1963, 1965, 1978 i 1982).
Estrella: Kevin – Prince Boateng (FC Schalke 04).
Altres jugadors bàsics: Sulley Muntari (AC Milan), Kwadwo Asamoah (Juventus FC) i André Ayew (Olympique Marsella).
Futbolista més internacional: Richard Kingston.
Futbolista màxim anotador: Asamoah Gyan.
Millor seleccionador de la història: Milovan Rajevac.
Millors futbolistes de la història: Samuel Kuffour, Mickael Essien i Asamoah Gyan.

A favor: la gran esperança africana

El futbol africà porta, més o menys, dues dècades estancat, i fins i tot es podria dir que ha baixat una mica el seu nivell els darrers anys. No obstant, la selecció de Ghana, que va assolir els quarts de final a Sud-àfrica, i que va estar molt a prop de les semifinals (va caure als penals contra Uruguai), és la gran esperança del continent per fer quelcom important al Mundial del Brasil.

En contra: la incògnita de com afrontarà moments decisius

Ghana, potser el combinat nacional africà més regular de la darrera dècada, compta amb futbolistes de gran qualitat com el veterà Essien, la presència del qual no és segura al Brasil, Muntari, Asamoah, Boateng, Ayew o Gyan, la seva figura a Sud-àfrica, però hi ha bastants dubtes de com reaccionarà el conjunt dirigit per Appiah si per exemple ha d’afrontar de nou uns quarts de final.

A la foto, Boateng. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: GIACOMO AGOSTINI

Esport: Motociclisme.

País: Itàlia.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 15 Campionats del Món de Velocitat (8 en 500 cc i 7 en 350 cc).
El millor: rècord de Mundials.
El pitjor: quan va arribar el domini anglosaxó.

Quan fa gairebé quatre dècades que es va baixar d’una moto de competició, Giacomo Agostini, amb 15 títols, 8 d’ells en la màxima cilindrada, continua sent el pilot que més campionats del món té al seu palmarès, seguit dels 13 de l’espanyol Ángel Nieto i els 10 del seu compatriota Valentino Rossi, que si ha pogut igualar els seus 8 campionats en la categoria gran. Agostini va ser l’últim gran campió llatí de 500 cc abans de la irrupció de grans pilots anglosaxons com el britànic Barry Sheene o el nord-americà Kenny Roberts. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (6): ARGENTINA

Dades generals

Tipus de govern: república.

Cap d’estat i presidenta: Cristina Fernández de Kirchner.
Vicepresident: Amado Boudou.
Capital: Buenos Aires.
Altres ciutats importants: Córdoba, Rosario i Mendoza.
Llengua: castellà.
Moneda: pes argentí.
Fronterer amb: Bolívia, Brasil, Paraguai, Uruguai i Xile.

Dades esportives

Seleccionador: Alejandro Sabella.
Uniforme: samarreta blanc-i-blava (ratlles verticals) i pantalons negres.
Títols: 14 Copes Amèrica (1921, 1925, 1927, 1929, 1937, 1941, 1945, 1946, 1947, 1955, 1957, 1959, 1991 i 1993), 2 Mundials (1978 i 1986) i 2 Jocs Olímpics (2004 i 2008).
Estrella: Leo Messi (FC Barcelona).
Altres jugadors bàsics: Ezequiel Lavezzi (París Saint – Germain), Sergio Agüero (Manchester City) i Gonzalo Higüaín (SSC Nàpols).
Futbolista més internacional: Javier Zanetti.
Futbolista màxim anotador: Gabriel Batistuta.
Millor seleccionador de la història: Carlos Bilardo.
Millors futbolistes de la història: Daniel Passarella, Diego Maradona i Leo Messi.

A favor: un Messi molt motivat

Messi, considerat des de fa ja molts anys el millor jugador del món, i fins i tot, des d’alguns sectors, el més gran futbolista de tots els temps, ho ha guanyat tot amb el Barça, com per exemple, 6 Lligues i 3 Lligues de Campions, però no ha tingut fins el moment massa fortuna amb la selecció argentina. L’astre de Rosario sembla molt concentrat i motivat de cara a la pròxima Copa del Món.

En contra: un Messi molt pressionat

Malgrat la seva enorme qualitat tècnica, el fet de ser un home que compta amb experiència i la motivació que té per conduir Argentina cap al que seria el seu 3r títol mundial, Messi podria sentir-se molt afectat per la pressió a la Copa del Món. Té tot un país darrere i l’estrella del Barça sap que, fins que no guanyi un campionat mundial, l’afecció albiceleste no l’equipararà al mític Maradona.

A la foto, Messi. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (5): BRASIL

Dades generals

Tipus de govern: República.

Cap d’estat i presidenta: Dilma Rousseff.
vicepresident: Michel Temer.
Capital: Brasília.
Altres ciutats importants: Rio de Janeiro, Sao Paolo i Salvador.
Llengua: portuguès.
Moneda: real.
Fronterer amb: Argentina, Bolívia, Colòmbia, Guayana Francesa, Guyana, Paraguai, Perú, Surinam, Uruguai i Veneçuela.

Dades esportives

Seleccionador: Luiz Felipe Scolari.
Uniforme: samarreta groga i pantalons blaus.
Títols: 8 Copes Amèrica (1919, 1922, 1949, 1989, 1997, 1999, 2004 i 2007), 5 Mundials (1958, 1962, 1970, 1994 i 2002) i 4 Copes Confederacions (1997, 2005, 2009 i 2013).
Estrella: Neymar da Silva (FC Barcelona).
Altres jugadors bàsics: Dani Alves (FC Barcelona), Thiago Silva (París Saint – Germain) i Ramires Santos (Chelsea FC).
Futbolista més internacional: Marcos Evangelista Cafú.
Futbolista màxim anotador: Edson Arantes Pelé.
Millor seleccionador de la història: Mário Zagallo.
Millors futbolistes de la història: Manuel Francisco Dos Santos Garrincha, Edson Arantes Pelé i Ronaldo Nazário da Lima.

A favor: amfitrions, Neymar i Copa de les Confederacions

És cert que Brasil, almenys pel que respecta al joc, no es troba en el millor moment de la història, però factors com el d’organitzar el pròxim Mundial, el fet de comptar de nou amb una gran estrella, com és l’actual jugador del Barça Neymar, o la moral i la confiança que ha suposat conquistar l’última Copa de les Federacions han de servir a la Canarinha per lluitar pel que seria el seu 6è títol mundial.

En contra: el record de 1950

Fins a la data, Brasil, segurament el país on es viu amb més passió el futbol, només ha organitzat una Copa del Món, l’any 1950. El record d’aquell campionat és força trist, doncs la Seleçao, quan ho tenia tot a favor, va caure contra Uruguai en un majestuós estadi de Maracaná. En el pròxim certamen, la Canarinha comptarà amb la competència d’Alemanya, la campiona Espanya o l’Argentina de Leo Messi.

A la foto, Neymar. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (4): URUGUAI

Dades generals

Tipus de govern: república.

President i cap d’estat: José Mujica.
Vicepresident: Danilo Astori.
Capital: Montevideo.
Altres ciutats importants: Salto, Ciudad de la Costa i Paysandú.
Llengua: castellà.
Moneda: pes uruguaià.
Fronterer amb: Argentina i Brasil.

Dades esportives

Seleccionador: Óscar Washington Tabárez.
Uniforme: samarreta blava celeste i pantalons negres.
Títols: 15 Copes Amèrica (1916, 1917, 1920, 1923, 1924, 1926, 1935, 1942, 1956, 1959, 1967, 1983, 1987, 1995 i 2011), 2 Mundials (1930 i 1950) i 2 Jocs Olímpics (1924 i 1928).
Estrella: Edinson Cavani (París Saint – Germain).
Altres jugadors bàsics: Diego Lugano (West Bromwich Albion), Diego Forlán (Internacional Porto Alegre) i Luis Suárez (Liverpool FC).
Futbolista més internacional: Diego Forlán.
Futbolista màxim anotador: Luis Suárez.
Millor seleccionador de la història: Juan López.
Millors futbolistes de la història: Héctor Scarone, Alcides Ghiggia i Diego Forlán.

A favor: l’atac

Tabárez, seleccionador uruguaià des de 2006, compta amb un planter força compensat, però sense cap mena de dubte té en els seus jugadors ofensius la seva principal força. Cavani, un dels millors futbolistes del món en l’actualitat; Suárez, màxim anotador de la història del combinat celeste, i el veterà Forlán, millor jugador del Mundial 2010, poden fer autèntics estralls al Brasil.

En contra: molts problemes per arribar al Mundial

És bastant sorprenent que la selecció uruguaiana, quarta classificada en el Mundial de Sud-àfrica i vigent campiona de la Copa Amèrica, que a més compta amb futbolistes de la qualitat del porter Fernando Muslera, el capità Lugano, l’exblaugrana Martín Cáceres, Diego Godín, Maxi Pereira, Cavani, Suárez o el llegendari Forlán, hagi necessitat una repesca per aconseguir la classificació.

A la foto, Cavani.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: EDDY MERCKX

Esport: Ciclisme.

País: Bèlgica.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 5 vegades guanyador del Tour de França, 5 del Giro d’Itàlia, 1 de la Vuelta a Espanya, 3 del Mundial en Línia, 1 del Campionat de Bèlgica en Línia, 3 de la París – Niça, 1 de la Volta a Suïssa, 7 de la Milà – San Remo, 2 del Tour de Flandes, 5 de la Lieja – Bastogne – Lieja, 3 de la París – Roubaix i 2 del Giro de Llombardia.
El millor: el més gran ciclista de la història
El pitjor: algun cas de dopatge.

Eddy Merckx, fins i tot abans que li prenguessin els 7 triomfs del Tour de França a Lance Armstrong, ha estat considerat el millor ciclista de la història, i no només per les seves 5 victòries a París, marca que igualment tenen Jacques Anquetil, Bernard Hinault i Miguel Induráin, sinó també perquè és l’únic corredor de la història que als seus 5 títols als Camps Elisis, s’hi han d’afegir 5 més del Giro d’Itàlia, sense oblidar la victòria a la Vuelta a Espanya, els 3 campionats del món, els 3 triomfs a la París – Niça o els 7 èxits a la Milà – San Remo, la clàssica més llegendària i carismàtica del calendari internacional. Merckx va passar també a la història per la seva fam i ambició de victòries, doncs, pel que fa a les grans rondes de tres setmanes, lluitava igualment per les etapes o les classificacions de la regularitat i la muntanya.

L'ÈXIT DE MAURICIO POCHETTINO AL SOUTHAMPTON



El tècnic argentí Mauricio Pochettino, exjugador i exentrenador del RCD Espanyol, es va fer càrrec la temporada passada del Southampton, teòricament un dels clubs més modestos de la Premier League. Després d’una campanya podríem dir de transició, en què l’objectiu primordial, el de la permanència, es va complir sense massa problemes, el conjunt del sud d’Anglaterra està realitzant un extraordinari exercici 2013/2014.

Particularment, vaig descobrir el Southampton quan l’any 1976, estant a la segona categoria del futbol anglès, va sorprendre amb la conquista de la Cup davant el poderós Manchester United. Des d’aleshores, l’entitat, que ha alternat la màxima categoria amb la inferior, no ha fet res més massa remarcable ni significatiu, encara que Pochettino podria canviar aquesta història més aviat grisa.

Quan portem, més o menys, un terç del campionat anglès, el conjunt d’Staplewood és tercer a la classificació de la Premier League, només per darrere d’Arsenal i Liverpool i per davant d’institucions molt més poderoses com Chelsea, Everton, Manchester United, Tottenham Hotspur o Manchester City. L’interrogant pel que fa a l’equip de Pochettino es troba en si els anomenats the Saints seran capaços d’aguantar aquest ritme, sobretot si tenim en compte que, quan l’argentí era entrenador de l’Espanyol, a la temporada 2011/2012, l’equip blanc-i-blau va acabar tercer a la primera volta i va caure en picat durant la segona part de la Lliga.

En el planter de la gran revelació, pel moment, de la Premier League, hi destaquen el porter polonès Boruc, el defensa croat Lovgren, el centrecampista anglès Lallana, capità de l’equip, el migcampista francès Schneiderlin, el mig kenyà Wanyama, fitxat del Celtic, els davanters anglesos Lambert i Rodríguez i l’atacant italoargentí Osvaldo, contractat del Roma i que ja va coincidir amb Pochettino a l’Espanyol.

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: ESPANYA 2012

Entrenador: Vicente del Bosque (foto).

Estrella: Andrés Iniesta.

Altres jugadors bàsics: Iker Casillas, Xabi Alonso i Xavi Hernández.
Equips amb qui s’enfronta: Itàlia, Irlanda, Croàcia, França, Portugal i de nou Itàlia.

El millor: la dinàmica triomfant

Espanya ha estat l’única selecció de la història que ha estat capaç de conquistar de forma consecutiva Eurocopa, Mundial i de nou Europeu. Aquesta dinàmica guanyadora, a més de l’ofici, la competivitat i la presència de futbolistes de gran qualitat, va motivar el títol aconseguit a Polònia i Ucraïna, doncs el combinat de Del Bosque hi va arribar bastant cansat físicament.

El pitjor: el joc empleat, excepte a la final

Com ja he indicat, la selecció espanyola va arribar a l’Euro 2012 en un estat físic no massa convincent i això es va notar en tots els partits excepte a la final. Així, per exemple, pel que fa a la fase de grups, Espanya va cedir un empat contra Itàlia, a la qual més tard superaria clarament a la final de Kiev, mentre el conjunt estatal, quant a les semifinals, només va poder superar Portugal als penals.

QUATAR AIRWAYS STADIUM



Durant molts anys, el FC Barcelona va ser dels escassos clubs importants del món que no portava publicitat a la seva samarreta. Particularment, em semblava una mesura una mica ridícula, desfasada i retrògrada perquè era una forma de donar avantatge econòmic a altres entitats com Real Madrid, Manchester United, Liverpool, Bayern, Juventus, Milan o Inter, entre d’altres.

En l’època de la presidència de Joan Laporta es va estudiar seriosament la possibilitat d’incorporar la publicitat a l’uniforme blaugrana, però finalment es va decidir l’original mesura de portar el nom de l’ONG Unicef. Va ser una decisió lloable per part de l’exdirectiva, encara que també hi havia una mica de “trampa” perquè la presència de la societat benèfica de l’ONU en la indumentària blaugrana, evidentment, despertava simpaties i això motivava una major venda de samarretes del Barça arreu del món.

Amb Sandro Rosell de president, es va fer el pas definitiu i el Barça va portar, en primer lloc, la publicitat de Quatar Foundation i, en segon lloc, a partir d’aquesta temporada, la de Quatar Airways. La pregunta que molts ens formulem és si una institució amb els valors que representa el FC Barcelona, tenint en compte els enormes problemes que la societat catalana va patir durant la dictadura franquista, pot representar la fundació o les aerolínies d’un estat autoritari, no democràtic i que margina parts importants de la població com les dones, els immigrants, els homosexuals o els intel•lectuals que no li segueixen el joc a l’emir.

Però el pitjor de tot és observar com Quatar Airways està ocupant cada cop més espai en els diferents recintes del club. L’última notícia informa que la junta directiva ha decidit posar el nom de la línia aèria de l’emirat àrab en una zona de l’estadi, concretament en una part del gol nord. Quan es convertirà oficialment el Camp Nou en Quatar Airways Stadium ?

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: ESPANYA 2008

Entrenador: Luis Aragonés (foto).

Estrella: Xavi Hernández.

Altres jugadors bàsics: Iker Casillas, Andrés Iniesta i David Villa.
Equips amb qui s’enfronta: Rússia, Grècia, Suècia, Itàlia, de nou Rússia i Alemanya.

El millor: un extraordinari futbol

El veterà Luis Aragonés, que havia fracassat dos anys abans al Mundial d’Alemanya, va decidir arraconar la clàssica fúria espanyola i incorporar un joc de caràcter atractiu, vistós i ofensiu, molt semblant al que Johan Cruyff havia instaurant a finals de la dècada dels 80 al FC Barcelona. El resultat va ser enormement positiu i Espanya es va endur a Viena la seva segona Eurocopa.

El pitjor: l’enfrontament entre Aragonés i la premsa madrilenya

Abans d’iniciar-se l’Eurocopa que van organitzar Àustria i Suïssa, hi va tenir lloc una agra disputa entre el seleccionador i bona part de la premsa esportiva madrilenya. La raó del divorci era la no inclusió en l’equip estatal de Raúl González, llavors estrella del Real Madrid. Finalment, els resultats van donar la raó al tècnic, que va donar el lideratge a jugadors com els barcelonistes Xavi i Iniesta.

POTSER TATA MARTINO NO POT JUGAR D’UNA ALTRA FORMA

Malgrat que el Barça de Gerardo Tata Martino té uns números espectaculars (líder a la Lliga després de només haver cedit un empat en 13 jornades, classificat matemàticament per als vuitens de final de la Champions League i campió de la Supercopa d’Espanya), hi ha certa preocupació en l’entorn barcelonista per la pèrdua d’algunes senyes d’identitat de la filosofia blaugrana, com les decisions del tècnic argentí d’apostar per un joc més vertical, sense tanta possessió de la pilota, o optar per l’alternativa del contracop per sorprendre els rivals, és a dir, unes característiques semblants a les del Real Madrid de José Mourinho.

Personalment, no m’agrada que el Barça no disposi tant de la pilota com abans, que era tradicionalment la forma que tenia l’equip de defensar-se; que homes clau en grans triomfs de l’entitat, com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, hagin perdut protagonisme en el joc col•lectiu; que les línies no actuïn més juntes, que no es realitzi una pressió asfixiant a partir dels davanters o que Víctor Valdés iniciï tantes jugades amb una sacada llarga. Em preocupa igualment que el president Sandro Rosell, que penso que mai ha estat un defensor de la filosofia que va instaurar Johan Cruyff fa un quart de segle, pugui estar el darrere d’aquests canvis o si els retocs i variants efectuats per Martino serviran una vegada el conjunt blaugrana hagi d’afrontar els moments decisius de la Lliga de Campions. No obstant, és possible que, ara per ara, l’entrenador de Rosario no tingui cap altra alternativa, o almenys una de millor, que les que està utilitzant.

El sistema que bàsicament ha usat el FC Barcelona els darrers 25 anys és caracteritza per la seva dificultat i complexitat alhora d’aplicar-lo i, per aquesta raó, es necessiten una sèrie de requisits indispensables que, en la majoria dels casos, el bloc barcelonista en aquests moments no en disposa. És per aquesta causa que hem pogut presenciar, durant la quarta i última temporada de Pep Guardiola, i en la que van compartir Tito Vilanova i Jordi Roura l’exercici anterior, fets com eterns atacs del Barça tipus handbol o enormes errors defensius que van ocasionar un gran número de gols.

El nivell físic no és l’adient. Es tracta d’una circumstància cabdal per aplicar el sistema que ha utilitzat bàsicament el Barcelona els últims temps, especialment per moure amb velocitat la pilota i per pressionar constantment la sortida de l’esfèric dels adversaris. És evident que actualment, ni en el pla col•lectiu ni tampoc en l’individual, fet que es pot constatar clarament amb futbolistes com els ja citats Xavi i Iniesta, la preparació física no és la idònia, aspecte que provoca atacs propis molt lents, tipus handbol, i contraatacs fulminants dels rivals per absència de pressió.

Manca de concentració. Per actuar com ho ha fet, per exemple, el Pep Team, és necessària una profunda concentració, per perdre el mínim la possessió, sobretot en camp propi, o per cedir el menys possible jugades estratègiques com còrners i faltes laterals, aspectes en què la baixa estatura de la majoria de jugadors barcelonistes deixen en una clara inferioritat el conjunt blaugrana. Tant en l’últim any de Guardiola, com durant la temporada passada amb Vilanova, les distraccions al centre del camp i en defensa, particularment en aquesta última línia personificades especialment amb Gerard Piqué i Javier Mascherano, han estat constants.

Haurien d’arribar futbolistes amb fam de títols. És molt important, alhora d’aplicar una filosofia tan peculiar, singular i complicada, disposar de jugadors amb fam de títols i ganes de menjar-se el món. És evident que una important majoria dels homes que integren actualment la plantilla blaugrana ho han guanyat tot o pràcticament tot i, encara que sigui de vegades de forma inconscient, poden aparèixer factors com la relaxació, l’autocomplaença, el conformisme o l’aburgesament. Crec que aquest estiu el Barça hauria d’haver començat una reconversió, encara que el fitxatge de Neymar pot simbolitzar la primera pedra d’un nou projecte.

Poca transcendència de la pedrera. Al seu dia, Cruyff va decidir que tots els conjunts inferiors de la institució barcelonista, començant pel filial, juguessin de la mateixa manera en què ho feia el primer equip. No és estrany doncs que, durant la magnífica era de Guardiola com a entrenador, el pes del grup el portessin jugadors formats a la Masia com Víctor Valdés, Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro Rodríguez o, evidentment, Leo Messi. No és cap secret, per tant, que els futbolistes que arriben de la pedrera tinguin menys dificultats d’adaptació que els homes fitxats d’altres entitats. Tanmateix, i així ho certifica el moment que viu el Barça B, el planter no és tan fructífer com en altres èpoques, mentre que jugadors com Martín Montoya, Marc Bartra, Sergi Roberto i Cristian Tello no semblen tenir la plena confiança de Martino, com l’any passat tampoc de Vilanova i Roura. 

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: GRÈCIA 2004



Entrenador: Otto Rehhagel (foto).

Estrella: Theodoros Zagorakis.

Altres jugadors bàsics: Antonios Nikopolidis, Stelios Giannikopoulos i Angelos Charisteas.
Equips amb qui s’enfronta: Portugal, Espanya, Rússia, França, Txèquia i de nou Portugal.

El millor: el miracle de Rehhagel

La història futbolística de Grècia abans de l’Eurocopa de 2004, i també, encara que en menor grau, després del torneig organitzat per Portugal, és molt pobra, però contra tot pronòstic, el conjunt hel•lè va conquistar el títol continental en terres lusitanes, després de vèncer l’equip amfitrió a la final disputada a l’estadi Da Luz de Lisboa. El tècnic alemany Rehhagel n’era la gran “estrella”.

El pitjor: el joc

No eren grans temps per al futbol atractiu i espectacular el primer lustre del segle XXI, si tenim en compte que, per exemple, aquell mateix any 2004 el Porto de José Mourinho es va endur la Lliga de Campions. Grècia va oferir a Portugal un joc gris, defensiu i molt tàctic, però amb ordre i disciplina va superar equips com Espanya, França, Txèquia o Portugal, aquesta última en dues ocasions.

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: FRANÇA 2000

Entrenador: Alain Lamerre.

Estrella: Zinedine Zidane.

Altres jugadors bàsics: Laurent Blanc (foto), Didier Deschamps i Thierry Henry.
Equips amb qui s’enfronta: Holanda, Txèquia, Dinamarca, Espanya, Portugal i Itàlia.

El millor: una època extraordinària

França, una selecció que s’havia quedat fora de les Copes del Món de 1990, a Itàlia, i 1994, als Estats Units, va conquistar com a amfitriona el títol mundial de 1998 i, dos anys més tard, es va fer a amb la seva segona Eurocopa. Aquell equip, que també va assolir dues Copes de les Confederacions, tenia excel•lents futbolistes com Fabian Barthez, Marcel Desailly, Blanc, Deschamps, Zidane o Henry.

El pitjor: va necessitar la pròrroga tant a les semifinals com a la final

L’equip que dirigia Lamerre, substitut del campió mundial Aimée Jacquet, ja va tenir força problemes per eliminar Espanya en quarts de final, però les majors dificultats van tenir lloc contra Portugal en semifinals, resoltes gràcies a un gol d’or de Zidane a la pròrroga, i a la final enfront Itàlia, quan David Trézeguet, amb una altra diana d’or al temps suplementari, va sentenciar l’encontre. 

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: ALEMANYA 1996

Entrenador: Berti Vogts (foto).

Estrella: Matthias Sammer.

Altres jugadors bàsics: Andreas Köpke, Thomas Hässler i Jürgen Klinsmann.
Equips amb qui s’enfronta: Txèquia, Itàlia, Rússia, Croàcia, Anglaterra i de nou Txèquia.

El millor: l’ofici

Quan es va disputar l’Eurocopa de 1996, que per primer cop van organitzar els inventors del futbol, els anglesos, Alemanya portava una trajectòria molt regular, doncs havia estat campiona del món l’any 1990 i finalista de l’Eurocopa de 1992, encara que només havia assolit els quarts de final del Mundial de 1994. Aspectes com l’ofici, la constància o la fortalesa mental van ser bàsics en el títol de 1996.

El pitjor: l’últim títol fins el 2014

Quan Alemanya va conquistar a l’estadi de Wembley la seva tercera Eurocopa, molt pocs esperaven que, fins a l'any 2014, seria l’últim torneig oficial aconseguit per l’equip germànic. Des de llavors, i fins la Copa del Món del Brasil, hi van destacar les finals disputades del Mundial de l’any 2002, que va perdre a Yokohama contra la Canarinha, i de l’Eurocopa de 1998, quan va ser superada per la selecció espanyola a Viena. 

EL SORPRENENT ROMA DE RUDI GARCIA



No sóc massa partidari d’escriure articles sobre clubs que han realitzat un gran començament de campanya perquè les temporades són molt llargues i la situació pot canviar radicalment una vegada s’arribi al final de l’exercici. Així, per exemple, hem pogut observar, al llarg dels anys, espectaculars remuntades o increïbles enfonsaments durant una segona volta de diferents campionats de Lliga.

No obstant, m’ha cridat molt l’atenció el brillant inici de Sèrie A que ha realitzat el Roma aquesta temporada, en què ha guanyat els 10 primers partits del torneig i és actualment el líder de l’Scudetto amb 10 triomfs i un empat, el cedit el passat diumenge contra el Torí a la capital del Piemont.

M’ha semblat un començament de campionat força inesperat perquè l’entitat romana és tradicionalment un club irregular i inestable, perquè ha optat per un entrenador, el francès Rudi García (foto), sense cap experiència prèvia al sempre complicat futbol italià, i perquè la institució de la capital italiana va traspassar el passat estiu homes fonamentals com el porter holandès Stekelenburg (Fulham), el jove i prometedor central brasiler Marquinhos (París Saint – Germain) i els atacants argentins Lamela (Tottenham Hotspur) i l’exespanyolista Osvaldo, que s’ha retrobat amb Mauricio Pocchetino al Southampton.

García, un home amb arrels andaluses, havia triomfat la temporada 2010/2011 com a entrenador del Lilla, amb qui va aconseguir un sorprenent doblet format per Lliga i Copa, però hi havia força dubtes pel que feia a la seva adaptació a Roma, on per exemple fa dues campanyes no va tenir massa fortuna el tècnic asturià Luis Enrique Martínez. Tanmateix, i fins el moment, el preparador francès està destacant a la Lliga italiana, mitjançant un futbol caracteritzat pel toc i l’aposta ofensiva, fet aquest últim que no afecta el nivell defensiu de l’equip, que només ha rebut dos gols en 11 jornades.

En el planter romanista hi destaquen homes com el veteraníssim porter De Sanctis, exarquer del Sevilla, l’argentí Burdisso, el marroquí Benatia, el nord-americà Bradley, l’holandès Strootman, el serbi Ljaljic, el bosnià Pjanic, el veterà De Rossi, una institució al club, el golejador Borriello, l’ivorià Gervinho i un mite com Totti, segurament el millor futbolista de la història a l’entitat, amb permís de Bruno Conti. 

100 DIES DE TATA MARTINO: 10 RAONS PER AL PESSIMISME

El joc. Fins el moment, i amb alguna excepció, com al partit de la primera jornada de Lliga contra el Llevant, el futbol del conjunt blaugrana ha convençut a pocs.

El retocs. Amb alguns canvis efectuats per Martino, com les passades llargues o més verticalitat en el joc, alguns han vist en perill la permanència del sistema tradicional del club.

Leo Messi. Des de finals de la temporada passada, la figura argentina ha tingut un gran número de lesions musculars, mentre actualment el seu rendiment està passant per una crisi important. Diverses teories s’han escoltat sobre el baix estat de forma de Messi, com una mala dieta alimentària, la qual li havia controlat Pep Guardiola, unes vacances en què a penes ha descansat, tenir el Mundial a la ment o la por de recaure en les lesions.

Xavi Hernández i Andrés Iniesta. L’egarenc i el manxec han format amb Sergio Busquets, tant al FC Barcelona com a la selecció espanyola, el millor centre del camp del món, però actualment, tant Xavi, que teòricament no es troba massa lluny de la seva retirada, com Iniesta estan mostrant un nivell físic força deficient, cosa normal si tenim en compte la gran quantitat d’encontres que tots dos arrosseguen.

Més grans i més cansats. S’ha de tenir en compte que, des de què Guardiola es va fer càrrec de la direcció del Barça, l’estiu de l’any 2008, fins a l’arribada de Martino al Camp Nou, el passat mes de juliol, futbolistes històrics com Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Carles Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta o Messi tenen cinc anys més, en algun cas han patit importants lesions i estan cansats, tan físicament com psicològicament, arran de temporades molt carregades de partits, tant amb el club blaugrana com amb les seves respectives seleccions.

Algun signe d’aburgesament. És evident que no és un cas com el que va afectar fa uns anys el Barça de Frank Rijkaard, mitjançant futbolistes com Ronaldinho o Deco, però hi ha senyals de cert aburgesament o autocomplaença en algun futbolista com Piqué i en fets com el de deixar de realitzar els dinars a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, on Guardiola podia controlar la dieta d’homes com Messi. Sembla que una de les raons de la marxa del Pep va ser el cansament d’alguns jugadors en seguir els seus estrictes mètodes.

La poca importància de la Masia. Jugadors de la pedrera com Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta o Messi van ser decisius en el millors períodes del Pep Team. Malauradament, en aquests moments la Masia no és tan bàsica en l’equip de Martino, doncs Martín Montoya juga molt poc, Marc Bartra només ho fa si hi ha absències, Sergi Roberto es troba gairebé inèdit i Cristian Tello s’ha estancat en la seva progressió, mentre joves com Marc Muniesa, Thiago Alcántara o Gerard Deulofeu han hagut de fer les maletes.

Sandro Rosell. Els seus problemes amb Johan Cruyff i Guardiola, potser perquè vol construir el “seu” Barça; el seu habitual intervencionisme, doncs sembla ser que va optar per Martino sense consultar-ho a ningú, o les seves semblances als pitjors Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart, sent l’últim capítol les seves declaracions en la creença que hi ha barcelonistes que desitgen la derrota del club, no ajuden a estabilitzar l’entitat i l’entorn, amb el qual ha de carregar el Tata.

L’entorn. El futbol argentí, malgrat la passió que es viu per aquest esport al país sud-americà, no compta amb un entorn tan complicat com el de la institució catalana. Al convertir-se en l’”entrenador” de Rosell, Martino sap que el bàndol cruyffista es troba en aquests moments en contra.

Els altres també juguen. És cert que el Barça, des de la quarta i última temporada de Guardiola com a entrenador, ha baixat el seu nivell, però també l’han pujat clubs com el Bayern de Munic, que ara dirigeix el tècnic bagenc, el Borussia de Dortmund o el París Saint – Germain. Per tant, la sensació de superioritat que hi havia fa uns anys, ara és de certa inferioritat.