ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (3): ANDONI ZUBIZARRETA

L’any 1986, després del desastre de Sevilla, quan el FC Barcelona va perdre la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest, Andoni Zubizarreta va fitxar pel club català, operació que va enutjar força l’afecció del Camp Nou, dons el fet de deixar el malaguanyat Javier Urruti, tot un ídol, a la banqueta, va portar-li molts problemes i força pressió al nou porter, que va rebre força xiulets de la graderia.

Quan Zubizarreta va arribar a Barcelona, ja havia fet història amb l’Athletic Club de Bilbao, entitat amb la qual, sota la direcció de Javier Clemente, havia conquistat 2 Lligues, 1 Copa del Rei i 1 Supercopa d’Espanya. Igualment, el meta basc s’havia consolidat com a arquer titular de la selecció espanyola, condició que mantindria fins l’any 1998, i havia estat present al Mundial de Mèxic 1986.

Quan Andoni ja s’havia guanyat l’acceptació de l’estadi barcelonista, es va trobar un nou obstacle: no era un tipus de porter, de característiques sòbries, que agradés prou a Johan Cruyff, nomenat nou entrenador, el qual preferia un home semblant al llavors arquer del Real Madrid Paco Buyo, més espectacular. Fins i tot, uns anys més tard, l’entrenador holandès va intentar substituir-lo per Carles Busquets, però el de Badia del Vallès no va acabar de respondre.

Malgrat tots els entrebancs, Zubizarreta va ser un dels grans protagonistes del Dream Team i, a pesar que Ronald Koeman en va acabar sent el gran heroi, el basc va ser decisiu en els primers minuts de la final de la Copa d’Europa de l’any 1992, a l’estadi londinenc de Wembley, en què va impedir que el Sampdoria s’avancés al marcador.  

Tanmateix, si Wembley 1992 va suposar una gran jornada per a Andoni, dos anys més tard, en la final de la Copa d’Europa de 1994, ja coneguda com a Lliga de Campions i en què el Barça va ser golejat pel Milan per 4 a 0, Zubizarreta va tenir una mala nit, sobretot en el tercer gol del conjunt italià, marcat pel montenegrí Dejan Savicevic.

Després del trist matx a la capital grega, i quan encara es trobava dintre de l’autocar que portava l’equip blaugrana des de l’estadi Olímpic d’Atenes a l’hotel de concentració, Zubizarreta va ser acomiadat per Cruyff, en una de les mesures més injustes del tècnic holandès. Posteriorment, Zubi, que va marxar del Camp Nou amb 4 Lligues, 2 Copes del Rei,  2 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa, va fitxar pel València, institució en la qual es va retirar quatre anys més tard.

Zubizarreta no ha exercit mai d’entrenador, però si de secretari tècnic, a l’Athletic Club, el Barça i, actualment, a l’Olympique de Marsella. 

10 CONCLUSIONS DE L’ÚLTIM CLÀSSIC

El passat diumenge, quatre dies després de quedar eliminat en els quarts de final de la Lliga de Campions davant el Juventus, el FC Barcelona es va reenganxar a la Lliga, arran de la victòria in extremis (2-3) al Santiago Bernabéu.

Les conclusions del clàssic són les següents:

Leo Messi continua sent el millor. El fet que només marqués un gol, i de penal, en l’eliminatòria de vuitens de final de la Champions League contra el París Saint – Germain (PSG), en què va estar escassament encertat, i cap enfront el Juventus en la ronda de quarts de final de la mateixa competició, mentre Cristiano Ronaldo en fa fer cinc davant el Bayern de Munic, va animar alguns a comentar que a finals d’any el portuguès igualaria les cinc Pilotes d’Or que té l’argentí. Diumenge al Bernabéu, Messi, amb dos gols i un partit excel·lent, va demostrar que, indiscutiblement, segueix sent el millor del món.

La metamorfosi de Ronaldo. Abans, no fa tant de temps, l’estrella lusitana era un home que acostumava a rendir davant clubs mitjans o petits, posem per cas Espanyol, Granada o Rayo Vallecano, però també solia fallar en moltes ocasions en enfrontaments grans. En l’actualitat, sembla que succeeix tot el contrari, tenint en compte la pobra Lliga que està realitzant, però, en canvi, la gran eliminatòria que ha portat a terme de quarts de final de la Lliga de Campions contra el Bayern. 

El canvi mental de Sergi Roberto. El comodí de Reus s’havia caracteritzat, fins fa molt poc temps, per tenir una mentalitat fràgil, tal com aquesta temporada va demostrar a l’estadi al Etihad contra el Manchester City, en la fase de grups de la Champions League, quan arran d’un greu error es va enfonsar. Crec que, en la carrera esportiva de Roberto, sempre hi haurà un abans i un després del seu gol davant el PSG, el que va culminar la històrica remuntada.  

La baixa forma de Luka Modric i Luis Suárez. En el darrer clàssic, tant el centrecampista croat com el golejador uruguaià, dos homes bàsics en els seus respectius equips, van evidenciar no trobar-se en el millor moment.

Un sòlid centre del camp beneficia el Barça. Ho estic dient en aquest bloc des de fa un munt de temps: l’equip blaugrana necessita tornar a les essències i disposar d’un mig del camp fort, sòlid, protagonista i actiu. Amb el rombe format per Ivan Rakitic, Sergio Busquets, Andrés Iniesta i Messi, el bloc barcelonista va tornar a ser el de les grans ocasions, almenys durant algunes fases de l’encontre.   

Dues defenses molt insegures. Les línies defensives, tant del Real Madrid com del Barcelona, van demostrar ser les més fràgils dels dos conjunts, en allò que és, sobretot en el cas del grup de Luis Enrique Martínez, una constant de la temporada.

Zinedine Zidane s’equivoca amb Gareth Bale. El tècnic francès, desconec si per influència del president Florentino Pérez i el seu entorn (ja ho va patir Carlo Ancelotti), va errar en situar de titular el jugador gal·lès, que sortia d’una lesió i va haver de deixar el terreny de joc durant els primers minuts del xoc. 

Millor mentalitat del Barça en competicions estatals. Mentre el Madrid sembla més segur i competitiu a la Lliga de Campions, el Barça compta amb més ofici i una mentalitat més sòlida en els campionats de caràcter estatal. Aquest fet es pot deure a l’ansietat madridista per assolir un títol que només ha conquistat una vegada els últims vuit anys

La manca de banqueta barcelonista. Malgrat els sis fitxatges efectuats el passat estiu, Luis Enrique només va realitzar un canvi, amb l’entrada d’André Gomes.

L’equip de Luis Enrique ofereix encara poca fiabilitat. Perquè el conjunt català guanyi la seva tercera Lliga consecutiva, necessita vèncer els cinc partits que li resten i que els blancs en perdin un o n’empatin dos, dels sis que encara ha de disputar. Tenint en compte la duríssima eliminatòria de semifinals que els hi espera als jugadors de Zidane a la Champions contra el rocós Atlético de Madrid de Diego Simeone, la segona possibilitat es pot complir perfectament, però hi ha molts dubtes amb la primera, a causa de la molt irregular temporada dels futbolistes del Barça.

A la foto, Messi celebra el gol de la victòria de l’últim clàssic al Bernabéu.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: FRITZ WALTER

País: Alemanya.

Any de naixement: 1920.

Lloc de naixement: Kaiserslautern.

Demarcació: davanter.

Clubs: FC Kaiserslautern.

Mundials disputats: Suïssa 1954.

Títols de clubs: 2 Lligues alemanyes.

Títols de seleccions: 1 Mundial.

El millor: líder de l’Alemanya que va conquistar el seu primer títol mundial

Malgrat comptar ja amb 34 anys, Fritz Walter va ser el gran líder de la selecció alemanya, llavors de la part occidental del país, al Mundial de Suïssa, organitzat l’any 1954, en què el combinat germànic va conquistar la seva primera Copa del Món, arran d’una inesperada i sorprenent victòria contra la potent Hongria de Ferenc Puskas i Sandor Kocsis, una de les millors esquadres de la història.

El pitjor: la guerra

Quan va començar la Segona Guerra Mundial, motivada per les accions del líder nazi alemany Adolf Hitler, Walter comptava amb 19 anys, per la qual cosa es va perdre una important part de la seva carrera futbolística i la possibilitat de estar present en més Copes del Món, doncs es van suspendre les dels anys 1942 i 1946 i Alemanya no es va poder classificar per a la de 1950 pels efectes del conflicte. 

El FUTUR DELS FUTBOLISTES DEL FC BARCELONA (3): LA DAVANTERA

Leo Messi (continuïtat). L’argentí, que encara no ha renovat el seu contracte, sembla més a prop de continuar que no pas d’abandonar el Camp Nou. Per totes les meravelles que ha fet Messi durant les 13 temporades que porta al primer equip barcelonista, l’estrella sud-americana pot fer allò que desitgi i li vingui de gust fins el final de la seva carrera, encara que jo només li demanaria una cosa: que entri més en les rotacions.

Luís Suárez (dubte). Després de dues campanyes excel·lents, sobretot la segona, en què va guanyar el trofeu Pichichi i la Bota d’Or, l’atacant uruguaià està jugant la pitjor de les seves temporades al Barça. No pressiona tant com en els seus inicis al Camp Nou, encara que la seva lluita davant continua sent exemplar, i personalment, encara que potser només sigui una falsa apreciació, el veig una mica passat de pes.

Neymar da Silva (dubte). Penso que el brasiler ja es troba entre els millors cinc futbolistes del món, acostuma a respondre en els moments importants, dóna sempre la cara i, fins i tot, es posa moltes vegades l’equip a l’esquena, però hi ha coses del davanter que no m’agraden: les continues festes, la sobreexposició a les xarxes socials, l’excés d’assumptes publicitaris (aparentment fins i tot quan no toquen), els llargs viatges o els aniversaris de la seva germana, en què curiosament hi ha un factor (sanció o lesió) que li permet anar al Brasil a celebrar-los.

Arda Turan (baixa). Ha tingut ja un any i mig per demostrar la seva vàlua i només ho ha aconseguit fer a ràfegues i de forma discontínua. Es comenta que té una important oferta de la Xina, fet que permetria incrementar d’euros la caixa barcelonista. 

Paco Alcácer (baixa). És veritat que està acabant la temporada de forma positiva, però ni sembla un atacant adient per a la filosofia blaugrana ni ha demostrat més que els cedits Munir al Haddadi i Sandro Ramírez.

A la foto, Neymar.

El FUTUR DELS FUTBOLISTES DEL FC BARCELONA (2): EL CENTRE DEL CAMP

Sergio Busquets (continuïtat). El jugador de Badia del Vallès ha estat un dels homes clau del Barça dels darrers temps i s’espera que continuï sent decisiu els pròxims anys. Això si, el mig centre necessita dosificar-se i seria urgent trobar-li un substitut transitori.

Ivan Rakitic (continuïtat). És un dels homes més complets de la plantilla, doncs reuneix una més que acceptable técnica i una força física extraordinària. Seria bo que no hagués de suportar en solitari tanta feina destructiva de l’equip.

Andrés Iniesta (continuïtat). El capità, com Leo Messi i al seu dia Xavi Hernández, té tot el dret a romandre a l’entitat catalana fins que ell ho desitgi i ho vegi convenient, i allò cert és que, encara que amb dosificacions importants, segueix sent un jugador necessari per al Barça. Tanmateix, el manxec sembla que està meditant la possibilitat de marxar als Estats Units.

André Gomes (baixa). L’exvalencianista ha estat una de les grans decepcions de la temporada blaugrana, sobretot tenint en compte el munt d’euros que va costar el seu fitxatge. Es tracta, almenys aparentment, d’un home lent i fred, que no sembla adaptar-se massa bé al particular sistema de joc de l’equip. Segurament, com ha succeït amb altres futbolistes al Barça, durant el segon any podria millorar, però jo no descartaria una cessió.

Rafinha Alcántara (continuïtat). Crec que s’ha guanyat seguir al club, sobretot perquè no ha tingut fortuna amb les lesions, però el canvi d’entrenador el podria perjudicar, doncs Luis Enrique Martínez té molta confiança amb ell.

Denis Suárez (dubte). Com Gomes, és un home amb fama de fred, però quan ha tingut aquesta temporada oportunitats, que més aviat han estat escasses, ha demostrat que pot tenir lloc al Barça, tant d’interior com de fals extrem. 

A la foto, André Gomes.

EL FUTUR DELS JUGADORS DEL FC BARCELONA (1): PORTERIA I DEFENSA

Marc – Andre ter Stegen (continuïtat). Encara que segueix tenint actuacions una mica irregulars, i malgrat que personalment m’agradaria que bloqués més pilotes en lloc de rebutjar-les, no hi ha dubte que, teòricament, serà el porter titular del Barça durant molts anys.

Jasper Cillesen (continuïtat). Es tracta del meta suplent ideal i, a més, ha demostrat que podria ser titular quan ha disposat d’oportunitats.

Jordi Masip (baixa). Com ja va succeir al seu dia amb Jesús Mariano Angoy o Albert Jorquera, és incomprensible que encara formi part de la plantilla barcelonista.

Sergi Roberto (continuïtat). El de Reus està sent un dels jugadors més regulars de la temporada, però crec que hauria de tornar al centre del camp. Podria ser el substitut del mític Xavi Hernández.

Gerard Piqué (continuïtat). És un dels pilars de l’equip blaugrana i normalment respon en els moments importants, però potser hauria de reconsiderar les seves continuades i polèmiques exhibicions davant els micròfons i a les xarxes socials.

Samuel Umtiti (continuïtat). Dels sis fitxatges que es van realitzar l’estiu de 2016, és l’únic que ha donat un gran rendiment i qui ha jugat de forma continuada en l’onze titular. ADN Barça per tots els costats.

Jordi Alba (continuïtat). Perjudicat quan Luis Enrique Martínez va optar pel 3 – 4 – 3, penso que segueix sent un futbolista bàsic en aquest Barça.

Aleix Vidal (dubte). Inèdit pràcticament durant la primera meitat de la temporada, presumptament per un afer amb el tècnic, es va lesionar greument a Mendizorrotza quan disposava de minuts. Potser amb un altre entrenador ho tindria millor.

Javier Mascherano (dubte). Crec que els seus millors temps han passat ja i, de fet, aquesta temporada Umtiti li ha pres la titularitat en força ocasions, però donada la seva capacitat de lideratge, podria continuar al Camp Nou com un dels homes forts del vestidor.

Jéremy Mathieu (baixa).  A pesar que, segons la meva opinió, el seu rendiment al Barça no ha estat tan dolent com molts asseguren, no hi ha dubte que ha arribat l’hora de l’adéu per al veterà defensa francès.

Lucas Digne (baixa). No s’acaba d’entendre perquè el Barça va fitxar un home que va ser suplent al París Saint – Germain de Maxwell Scherrer, que, per la seva part, va veure frenada la titularitat al Camp Nou per Éric Abidal.

A la foto, Mascherano.

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (2): JOSÉ MARI BAKERO

José Mari Bakero, abans de fitxar pel FC Barcelona el 1989, havia ja fet història amb els millors equips de la Real Sociedad de tots els temps, entitat amb la qual va debutar a primera divisió només amb 17 anys. A les ordres dels entrenadors Alberto Ormaetxea i John Toshack, va assolir 2 Lligues, 1 Copa del Rei i 1 Supercopa d’Espanya, a més de disputar unes semifinals de la Copa d’Europa, una segona final de Copa i ser segon en un altre campionat de la regularitat.

L’any 1988, el de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou, Bakero, juntament amb Luis Mari López Rekarte i Txiki Begiristáin, van deixar el vell Atotxa i va fitxar pel Barça. Des d’un primer moment, el mitja punta navarrès es va convertir en un dels líders del conjunt blaugrana i en un dels homes més regulars del grup de Cruyff, sent clau en el primers dos títols de l’entrenador holandès en l’entitat barcelonista: la Recopa de 1989 i la Copa del Rei de 1990.

Durant els quatre anys estel·lars d’aquell històric bloc, ja conegut com a Dream Team, Bakero va formar part d’una columna vertebral que van completar Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, Pep Guardiola, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov. El jugador de Goizueta va marcar força gols importants amb la samarreta blaugrana, però, sens dubte, un és el més recordat de tots, el que va realitzar en el darrer instant a Kaiserslautern en la segona eliminatòria de la Copa d’Europa 1991 / 1992, que va permetre al Barça classificar-se per a la lligueta semifinal de la competició, que acabaria guanyant a l’estadi de Wembley.  

La confiança de Cruyff amb Bakero va ser tan evident que, després de la retirada de José Ramón Alexanko, el va nomenar nou capità de la plantilla, condició que va mantenir fins a deixar el Barça mitjan la temporada 1996 / 1997, la de Bobby Robson com a entrenador, per marxar al futbol mexicà.

El navarrès va tornar al club català per realitzar tasques de principal ajudant de Llorenç Serra Ferrer durant la campanya 2000 / 2001, però, malgrat que molts veien Bakero, i jo entre ells, com un potencial gran entrenador, no ha pogut triomfar en aquesta faceta. 

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JOSÉ MARTÍNEZ PIRRI

Ciutat autònoma: Ceuta.

Any de naixement: 1945.

Lloc de naixement: Ceuta.

Demarcació: defensa.  

Clubs: CA Ceuta, Granada CF, Real Madrid i Puebla FC.

Mundials disputats: Anglaterra 1966 i Argentina 1978.

Títols de clubs: 10 Lligues espanyoles, 4 Copes espanyoles i 1 Copa d’Europa.

El millor: un símbol madridista

José Martínez, més conegut amb el sobrenom de Pirri, és una de les llegendes del Real Madrid, entitat en què va romandre un munt d’anys i de la qual en va ser capità. El centrecampista reciclat en defensa va formar part, amb altres jugadors com Amancio Amaro o Manuel Velázquez, del Madrid Ye – Ye que va conquistar la sisena Copa d’Europa del club, el 1966 a Brussel·les.

El pitjor: mals temps per a la selecció espanyola

Si Pirri va guanyar amb el Real Madrid un important número de títols, per exemple 10 Lligues i una Copa d’Europa, no va tenir la mateixa sort amb la selecció espanyola, amb la qual va jugar més d’una dècada i en què també va exercir de capità. El jugador ceutí va arribar al combinat estatal poc més tard que aquest assolís l’Eurocopa de 1964 i va disputar els Mundials de 1966 i 1978.

BARÇA: S’HAN D’OBRIR LES FINESTRES PERQUÈ ENTRI AIRE NOU I RENOVAT

No se si demà el FC Barcelona serà capaç de protagonitzar un altre gran gesta europea i remuntarà el 3 a 0 de Torí davant el Juventus. També ignoro si aconseguirà la seva tercera Lliga consecutiva, malgrat que el bloc de Luis Enrique Martínez no depèn d’ell mateix. I igualment desconec si el grup barcelonista, tal com indiquen la majoria dels pronòstics, superarà l’Alavés a la final de la Copa del Rei. Tanmateix, i fins i tot en l’improbable cas que l’equip aconseguís completar una bona campanya, crec que al Camp Nou s’han d’obrir totes les finestres per deixar entrar aire nou i renovat.

Les 10 mesures que penso que s’haurien de prendre són les següents:

Un entrenador que vingui de fora. Arran de l’anunci de la marxa de Luis Enrique, s’ha especulat força sobre la possibilitat que el tècnic asturià sigui substituït pel seu principal ajudant, Juan Carlos Unzué, però penso que el nou entrenador ha de ser una cara nova. Tenint en compte que és impossible un retorn de Pep Guardiola, que Òscar Garcia, el meu favorit, sembla quasi descartat per la seva inexperiència en l’elit i que Eusebio Sacristán continuarà a Anoeta, possiblement l’home més preparat per ocupar la banqueta del Camp Nou sigui Ernesto Valverde (foto), actual entrenador de l’Athletic Club de Bilbao.

No apartar-se de la filosofia. És evident que hi poden haver variants, modificacions i plans B, però aquests haurien de ser l’excepció i no la norma, com malauradament ha succeït en massa ocasions aquesta temporada. El Barça ha de comptar amb un centre del camp potent, tenir la possessió de l’esfèric, ajuntar les línies i practicar un futbol de posició.

Comptar amb els jugadors de la pedrera. En els tres anys de Luis Enrique com a preparador barcelonista, cap jugador del filial s’ha consolidat en el primer equip blaugrana. Crec que és necessari canviar aquesta dinàmica, doncs els futbolistes de la Masia tenen plenament assimilat el sistema i, a més, poden oferir millors prestacions com a fons d’armari que molts dels darrers fitxatges efectuats, alguns, per cert, molt cars.

Donar diverses baixes. Personalment, crec que haurien d’abandonar l’entitat catalana el pròxim estiu, cedits o traspassats, Jordi Masip, Jéremy Mathieu, Lucas Digne, Arda Turan i Paco Alcácer, mentre tinc dubtes en els casos de l’ara lesionat Aleix Vidal, Javier Mascherano i André Gomes. També penso, i se que això aixecaria molta polèmica, que s’hauria de traspassar un dels tres cracks del trident ofensiu.

Traspassar una estrella del trident. Ja ho he comentat en l’anterior punt i també he reconegut que és un tema que podria causar una gran i enorme polèmica, però jo vendria un dels tres cracks de davant sempre i quan s’aconseguís una important suma pel traspàs. Leo Messi, el millor futbolista de la història del Barça i potser també del món en línies generals, té tot el dret a continuar a la institució catalana fins que ell ho desitgi. Per tant, si l’argentí renova, la baixa estaria entre Luis Suárez i Neymar da Silva: en contra de l’uruguaià hi veig l’edat i del brasiler la seva forma de ser (amant de les festes nocturnes, exhibició constant a les xarxes socials, viatges continuats i temes de publicitat). Personalment, m’inclinaria per la marxa de Neymar, tenint en compte també la gran amistat que uneix Messi i Suárez.

Realització de fitxatges. Sempre i quan no es cobreixin amb jugadors del Barça B, el club blaugrana hauria de fitxar, com a mínim, un lateral dret, un lateral esquerre, un mig centre efectiu per donar aire a Sergio Busquets, un interior que doni descans al capità Andrés Iniesta i un migcampista amb condició de crack, que podrien ser Marco Verratti, el futbolista del París Saint Germain, o Joao Coutinho, integrant del Liverpool.

Altes amb ADN Barça. Els últims anys s’han fitxat futbolistes allunyats de la filosofia del club, com són els casos de Mathieu, un central amb moltes dificultats per pujar la pilota; Gomes, un home lent que condueix excessivament l’esfèric, o Alcácer, un davanter centre a l’antiga usança. S’hauria d’evitar en el futur.

Retorn de cedits. Després d’observar que Alcácer no ha demostrat més que ells aquesta temporada, es podria valorar el retorn de Munir el Haddadi (València) i Sandro Ramírez (Màlaga). Gerard Deulofeu, que està donant un gran rendiment al Milan, podria ser un altre possibilitat, sobretot perquè no crec que tingui res a envejar a Turan.

Rotacions amb seny i per a tothom. Amb el calendari futbolístic actual, s’ha acabat allò d’aprendre’s un onze tipus de memòria i, evidentment, s’han de fer rotacions, però aquestes no poden consistir en canviar, d’un matx a l’altre, mig equip, com de vegades ha fet Luis Enrique, i en elles també hi han d’entrar els cracks, reconeixent la dificultat que això comporta.   

Limitar-se a jugar al futbol. Els jugadors, tècnics i directius de l’entitat s’haurien de limitar estrictament a parlar de futbol: deixar de banda el victimisme i les crítiques als àrbitres, els diferents estaments, tant estatals com internacionals, i el Real Madrid. En aquest cas, mereix atenció especial la persona de Gerard Piqué.   

ENSOPEGAR DUES VEGADES EN LA MATEIXA PEDRA

Unes setmanes més tard del desastre del Parc dels Prínceps, en què el FC Barcelona va perdre per un contundent 4 a 0 contra el París Saint Germain (PSG), en el matx d’anada dels vuitens de final, l’equip de Luis Enrique Martínez va tornar a patir una severa derrota a la Lliga de Campions, aquest cop a Torí davant el Juventus, en el primer encontre dels quarts de final de la competició (3-0).

Enfront l’equip francès, el Barça va poder portar a terme una històrica, espectacular i inversemblant remuntada al Camp Nou (6-1), però, malgrat que no descarto una nova gesta blaugrana, perquè el bloc de Luis Enrique en aquest exercici és capaç del millor i del pitjor, aquesta vegada, i malgrat que el desavantatge és menor, veig molt complicat l’accés a semifinals, fonamentalment perquè el Juventus compta amb més ofici, palmarès i competivitat que el PSG, sense oblidar que Buffon només ha encaixat dos gols en tota la Champions League vigent. 

No entenc, malgrat que la imatge va ser una mica superior, com el Barça va ensopegar al Juventus Stadium en la mateixa pedra que el va fer caure a la capital francesa. Ignoro si la culpa va ser dels futbolistes o de l’entrenador asturià (aquest, en la roda de premsa posterior al partit va semblar donar-li als seus jugadors), però és evident que hi van haver coses incomprensibles a Torí.

Incapacitat per superar la pressió alta. Massimiliano Allegri, com han fet un munt d’entrenadors aquesta temporada, va decidir fer una asfixiant pressió en la sortida de pilota del Barça, que no va poder superar, com per exemple ja va succeir a París, malgrat comptar amb jugadors com Ter Stegen, Piqué o Umtiti, que tenen una sobrada habilitat per solucionar aquesta adversitat.

Aplicar malament el 3 – 4 - 3. No hi ha dubte que aquest sistema, amb un centre del camp en rombe, ha donat un excel·lent resultat després del desastre del Parc dels Prínceps, però per posar-lo en pràctica són essencials tenir plena concentració defensiva, comptar amb la possessió de la pilota i situar Messi al centre del camp. Res d’això va succeir a la gespa del Juventus Stadium.

A la foto, Paulo Dybala, heroi del partit al Juventus Stadium, amb Sergi Roberto. 

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (2)

Atlético Madrid – Leicester City

Atlético

Entrenador: Diego Simeone.

Estrella: Griezmann.

Onze tipus: Oblak, Juanfran, Giménez, Godín, Filipe Luis, Saúl, Gabi, Koke, Carrasco, Griezmann i Gameiro.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (finalista el 1974, 2014 i 2016).

A favor: la sensació és que l’esquadra blanc-i-vermella es troba en el millor període de la temporada / la resolució davant de Griezmann / la increïble tasca de Simeone, que ja suma sis exercicis.

En contra: les característiques del Leicester no són les més idònies per a l’equip de Simeone / el tècnic argentí no té clar el company de Griezmann en atac, o Gameiro o Torres / són ja moltes campanyes jugant al màxim.

Percentatge: 60%.

Leicester

Entrenador: Craig Shakespeare.

Estrella: Vardy.

Onze tipus: Schmeichel, Simpson, Morgan, Huth, Fuchs, Albrighton, Ndidi, Drinkwater, Mahrez, Okazaki i Vardy.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (és la seva primera participació al torneig).

A favor: el conjunt anglès ho ha guanyat tot amb Shakespeare a la banqueta / una il·lusió tremenda / cap pressió, doncs l’equip ja ha complert sobradament.

En contra: es tracta de la plantilla més modesta dels vuit blocs que han arribat a quarts de final / Shakespeare no compta amb l’experiència del cessat Ranieri / es nota molt l’absència de Kanté, avui jugador del Chelsea.

Percentatge: 40%.

Bayern Munic – Real Madrid

Bayern

Entrenador: Carlo Ancelotti.

Estrella: Lewandowski.

Onze tipus: Neuer, Lahm, Hummels, Martínez, Alaba, Müller, Thiago, Vidal, Robben, Lewandowski i Costa.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).

A favor: l’experiència a la Champions League d’Ancelotti, tres cops campió del torneig / l’estat extraordinari de forma de l’atacant polonès Lewandowski / Thiago està disputant la seva millor temporada a Munic.

En contra: el record de l’eliminació contra el Real Madrid en les semifinals del 2014, amb un parcial de 5 a 0 / la defensa és la línia que ofereix més dubtes en el club bavarès / a la Bundesliga rarament troba l’oposició que li pot donar el conjunt madridista.

Percentatge: 50%.

Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane.

Estrella: Ronaldo.

Onze tipus: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Kroos, Bale, Benzema i Ronaldo.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 11 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002, 2014 i 2016).

A favor: un equip que es troba molt còmode i motivat a la Lliga de Campions / el centre del camp integrat per Modric, Casemiro i Kroos, amb l’aportació d’Isco / el trident davanter amb Bale, Benzema i Ronaldo.

En contra: Bale i Ronaldo no semblen trobar-se en el seu millor moment / la sensació que el bloc de Zidane actua millor amb un 4 – 4 – 2 que no pas amb un 4 – 3 - 3 / Ancelotti, exentrenador blanc, coneix perfectament el Real Madrid.

Percentatge: 50%.

A la foto, una imatge de l’enfrontament entre Bayern i Madrid el 2014 a l’Allianz Arena. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: TONI JIMÉNEZ

Comarca: Vallès Oriental.

Any de naixement: 1970.

Lloc de naixement: la Garriga.

Demarcació: porter.

Clubs: FC Barcelona (equips inferiors), UE Figueres (cedit), Rayo Vallecano, RCD Espanyol, Atlético Madrid, Elx CF i de nou Espanyol.

Jocs Olímpics disputats: Barcelona 1992.

Títols de seleccions: 1 Or olímpic.

El millor: la trajectòria a l’Espanyol

Després d’una gran temporada cedit pel Barça al Figueres, que li va valdre ser el porter titular als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, en què Espanya hi va guanyar la medalla d’or, deixant a la banqueta Santi Cañizares, Toni Jiménez va fitxar per l’Espanyol, on va viure els seus millors anys com a futbolista professional. Després de marxar de l’entitat blanc-i-blava, hi va tornar per retirar-s’hi.

El pitjor: l’any 2000

Toni va abandonar l’any 1999 l’Espanyol per fitxar per l’Atlético de Madrid, equip que feia només tres anys havia assolit el doblet Lliga / Copa. No obstant, el club matalasser havia entrat en una profunda crisi, fet que va provocar que, en la primera campanya del porter català al Vicente Calderón, l’Atlético descendís a segona divisió A i perdés la final de la Copa del Rei contra... l’Espanyol

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (1)

Juventus FC – FC Barcelona

Juventus

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Higüaín.

Onze tipus: Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Álex Sandro, Cuadrado, Khedira, Marchisio, Pjanic, Dybala i Higüaín.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2 (1985 i 1996).

A favor: jugadors, com Buffon, Alves, Bonucci, Chiellini, Khedira, Marchisio o Higüaín, amb una enorme experiència / la gran campanya que està realitzant Dybala / una defensa extraordinària, que només ha encaixat dos gols en tot el torneig.

En contra: el record de la derrota contra el Barça en la final de Berlín de l’any 2015 / Higüaín no sembla trobar-se en un bon moment de forma / penso que el bloc d’Allegri encara està un esglaó per sota de grans europeus com el Barça.

Percentatge: 45%.

Barcelona

Entrenador: Luis Enrique Martínez.

Estrella: Messi.

Onze tipus: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1992, 2006, 2009, 2011 i 2015).

A favor: el trident ofensiu format per Messi, Suárez i Neymar / ha guanyat 4 Champions League els darrers 12 anys (una cada 4 anys) / la inversemblant remuntada contra el París Saint – Germain, a quarts de final, ha donat molta seguretat al grup de Luis Enrique.

En contra: els problemes defensius, sobretot a pilota aturada / una campanya bastant irregular / els teòrics suplents continuen lluny dels normalment titulars.

Percentatge: 55%.

Borussia Dortmund – AS Mònaco

Dortmund

Entrenador: Thomas Tuchel.

Estrella: Aubameyang.

Onze tipus: Bürki, Piszczek, Bartra, Papastathopoulos, Guerreiro, Dembélé, Weigl, Pulisic, Castro, Dürm i Aubameyang.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 1 (1997).

A favor: L’extraordinària temporada que està fent el gabonès Aubameyang / la magnífica Champions League del conjunt alemany / Tuchel disposa d’un bloc molt compacte, sense fissures en cap línia.

En contra: els greus problemes del retornat Götze / les continuades lesions de Reus / una Bundesliga molt decebedora.

Percentatge: 50%.

Mònaco

Entrenador: Leonardo Jardim.

Estrella: Falcao.

Onze tipus: Subasic, Sidibe, Raggi, Jemerson, Mendy, Silva, Fabinho, Lemar, Germain, Falcao i Mbappé.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (finalista el 2004).

A favor: el ressorgiment de Falcao / la revelació Mbappé / la esplèndida tasca del tècnic portuguès Jardim.

En contra: escassa experiència en uns quarts de final de la Lliga de Campions / la contundent derrota en la final de la Copa de la Lliga contra el PSG pot passar factura / la defensa és la seva línia més feble.

Percentatge: 50%.

A la foto, els integrants del Barça amb la Lliga de Campions de 2015, guanyada davant el Juventus a Berlín. 

ELS MEDALLISTES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: BRONZE DE JAVIER GARCÍA CHICO

Durant l’època en què es van celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona, l’inqüestionable gran protagonista del salt amb perxa era l’ucraïnès Sergei Bubka, que arribava a les Olimpíades de 1992 com a gran favorit, després d’haver assolit tres campionats mundials, l’or olímpic de Seül i un munt de plusmarques universals.

Tanmateix, Bubka, que a la capital sud-coreana ja va estar a punt de tenir un gran disgust per començar a participar a una altura important, va repetir la mateixa estratègia a l’estadi Olímpic de Montjuïc i va realitzar, davant la incredulitat i l’estupefacció del públic assistent, tres nuls, quedant per tant desqualificat.

Javier García Chico, un atleta barceloní que era des de feia anys el millor especialista de la disciplina a Espanya, però que tenia escasses opcions de pujar al podi olímpic, va aprofitar el greu error de Bubka i va aconseguir una històrica medalla de bronze, que va suposar l’indiscutible gran èxit de la seva carrera.

ASPECTES POSITIUS I NEGATIUS DE LES ÚLTIMES AFIRMACIONS DE GERARD PIQUÉ

Com ja ens té acostumats des de fa un munt de temps, Gerard Piqué va fer unes explosives declaracions el passat dimecres 29 de març, després de la finalització del partit amistós entre França i Espanya, portat a terme a l’estadi de Saint – Denis i en què l’equip de Julen Lopetegi va vèncer per 0 a 2.

El central català va manifestar que no li agradaven els valors que transmet el Real Madrid i va criticar la llotja del Santiago Bernabéu, en què acostumen a allotjar-se presidents del govern, ministres, altres polítics, empresaris o membres de la Justícia. Piqué va incidir particularment amb Marta Silva, exdirectiva madridista i anterior Fiscal de l’Estat, que va tenir una intervenció en l’afer de Leo Messi amb Hisenda.

En aquestes darreres declaracions del defensa barceloní hi veig pros i contres: pel que fa als primers, és bo significar que no sembla lícit que polítics o juristes, que haurien de ser neutrals, ocupin llocs d’honor a la llotja madridista. També sembla positiu incidir en el fet que al Bernabéu es tanquen molt negocis i es mouen força fils de diversos poders, sense oblidar l’enorme influència que el president del Real Madrid, Florentino Pérez, fa la sensació que exerceix en assumptes estatals i, fins i tot, internacionals.    

Tanmateix, pel que respecta als contres, són unes exposicions que ignoro a què venien, que poden perjudicar el FC Barcelona, pensant en el clàssic que es disputarà el pròxim 23 d’abril al Bernabéu, i que no tenen en compte que a la llotja del Camp Nou també, en ocasions, s’hi troben personalitats polítiques i empresarials, encara que, evidentment, els fils que s’hi puguin moure no són tan poderosos com el que hi tenen lloc 600 quilòmetres més al sud-oest.