ELS ANYS DE BOJAN AL PRIMER EQUIP DEL BARÇA

Bojan Krkic jugarà la pròxima temporada al Roma, equip que dirigirà l’asturià Luis Enrique, extècnic del Barça B. Per si de cas, però, el FC Barcelona s’ha assegurat una opció de compra sobre el davanter de Linyola.

Bojan, que ha triomfat plenament i ha marcat gols a cabassos en els diferents conjunts base del Barça, va tenir uns inicis molt prometedors al primer equip, durant l’última campanya de Frank Rijkaard com a entrenador, la 2007/2008, però, a diferència d’allò succeït amb el club, que està passant pel millor moment de la seva història, a l’atacant no li han anat massa bé les coses des de l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta del Camp Nou.

Les quatre campanyes de Bojan al primer equip barcelonista han estat les següents:

Temporada 2007/2008. Va començar l’exercici amb el filial, precisament entrenat per Guardiola, a tercera divisió, però Rijkaard no va trigar massa temps en reclamar-lo per al primer equip. Tal com va succeir amb jugadors com Iván de la Peña o els germans Òscar i Roger Garcia, que van ascendir quan el Dream Team de Johan Cruyff ja es trobava de baixada, Bojan no va tenir gaire sort perquè llavors el Barça de Rijkaard i Ronaldinho havia entrat ja en plena decadència. No obstant això, el davanter de Linyola va jugar bons partits i va anotar bastants gols.

Temporada 2008/2009. Guardiola ja n’era l’entrenador i de seguida es va poder observar que el punta lleidatà no ho tindria gens senzill amb el tècnic de Santpedor, que quan decidia alinear-lo el situava a la banda, on Bojan no s’acabava d’adaptar. A més, el jugador va començar amb els seus problemes de manca de confiança i de fràgil mentalitat. Bojan va compensar les dificultats sent titular indiscutible a la Copa del Rei, torneig que el Barça va guanyar a Mestalla contra l’Athletic Club i en què Bojan va fer un dels gols de la final.

Temporada 2009/2010. Bojan va veure com la marxa de Samuel Eto’o era compensada pel fitxatge del suec Zlatan Ibrahimovic. No obstant, el de Linyola va ser titular a la primera jornada de Lliga contra l’Sporting i li va fer dos gols al conjunt asturià, però va caure lesionat. Una vegada restablert, de nou va romandre molts minuts a la banqueta, va explotar Pedro Rodríguez i el Barça va ser eliminat aviat a la Copa del Rei. Tanmateix la baixa forma i la inadaptació d’Ibrahimovic van motivar que Bojan fos titular durant l’últim terç de temporada, oferint un gran rendiment i marcant gols molt importants per a la consecució de la Lliga dels 99 punts.

Temporada 2010/2011. El davanter català va observar com aquesta vegada es fitxava David Villa i de nou les seves possibilitats de jugar minvaven, malgrat que Ibrahimovic va deixar el club a finals d’estiu. Al llarg de l’exercici, Bojan ha jugat molt poc, no ha acabat d’adaptar-se a les bandes, ha tornat a tenir problemes de mentalització, ha vist com es fitxava Ibrahim Afellay al mercat d’hivern i es va lesionar quan semblava que podia repetir un darrer terç de campanya com el de l’any anterior. A més, a diferència de la primera temporada de Guardiola, aquest a penes ha comptat amb ell a la Copa del Rei.

UN QUART DE SEGLE D’UN GOL INOBLIDABLE

Ja han passat 25 anys, un quart de segle, de l’històric gol de Diego Armando Maradona a Anglaterra, en els quarts de final del Mundial disputat a Mèxic el 1986, i que molts experts el consideren el millor de tots els temps.

Vuit anys després de guanyar el Mundial celebrat precisament a Argentina i quatre més tard de fracassar al Mundial d’Espanya, que va suposar el debut de Maradona en una Copa del Món, l’Albiceleste, amb Carlos Bilardo de seleccionador, arribava a terres mexicanes amb un equip bastant just i discret, malgrat la presència de bons futbolistes com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga o Jorge Valdano, però amb un enorme futbolista com era el Pelusa.

Des del primer partit del certamen es va poder observar que Maradona, que acabava de jugar la seva segona temporada al Nàpols, estava en un estat de forma òptim, però l’explosió va arribar als quarts de final davant l’Anglaterra de Bobby Robson i Gary Lineker. El rival tenia una simbologia molt especial si tenim en compte que feia molts pocs anys que havia tingut lloc la guerra de les Malvines entre els exèrcits britànic i argentí.

En primer lloc Maradona va fer l’1 a 0 clarament amb la mà, en el que s’ha conegut com “la mà de Déu” perquè això és el que va respondre l’estrella argentina quan se li va preguntar sobre el tema. Posteriorment, va realitzar el gran gol, quan va agafar una pilota més enllà del centre del camp i va començar a driblar tots els jugadors anglesos que li van sortir el pas, el porter Peter Shilton inclòs. Finalment, Lineker, que va ser el màxim anotador del campionat, va retallar diferències.

A les semifinals, Maradona donaria un altre exhibició contra Bèlgica, macant-li dos gols a un dels millors porters del món de l’època, Jean – Marie Pfaff, i a la final, malgrat no anotar, va ser decisiu perquè Argentina es fes amb la seva segona Copa del Món, arran de superar Alemanya a la final portada a terme a l’estadi Azteca de la capital mexicana.

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (I 2)

Albània: KS Skenderbeu.

Andorra: FC Santa Coloma.
Armènia: FC Pyunik.
Azerbaidjan: Neftçi PFK.
Bielorússia: Bate Borisov (foto).
Bòsnia i Hercegovina: Borac Banja Luka.
Estònia: Flora Tallinn.
Finlàndia: HJK Helsinki.
Gal·les: Bangor City.
Geòrgia: FC Zestafoni.
Illes Fèroe: HB Torshavn.
Irlanda: Shamrock Rovers.
Irlanda del Nord: Linfield Belfast.
Islàndia: FK Breidablik.
Israel: Maccabi Haifa.
Kazakhstan: Tobol Kostanay.
Letònia: Skonto Riga.
Lituània: FK Ekranas.
Luxemburg: F91 Dudelange.
Macedònia: FK Skendija.
Malta: La Valletta FC.
Moldàvia: Dacia Chisinau.
Montenegro: FK Mogren.
San Marino: SS Tre Fiori.
Xipre: Apoel Nicòsia.

35 ANYS DEL PENAL DE PANENKA

Fa uns dies, es van complir els 35 anys de la final de l’Eurocopa de 1976, en la qual la sorprenent Txecoslovàquia va vèncer la poderosa Alemanya a Belgrad. El títol es va haver de decidir a la tanda de penals i el llançament que va donar el campionat continental a la selecció txecoslovaca, mitjançant un tir singular, arriscat i no gaire fort de Panenka (foto), va passar a la història.

En aquells temps, la fase final de l’Eurocopa la jugaven només quatre seleccions i van arribar a l’antiga Iugoslàvia, que va acollir l’organització, Alemanya, campiona d’Europa i del món; Holanda, sots-campiona mundial; el país amfitrió i Txecoslovàquia, que ni tan sols havia estat present a la fase definitiva del Mundial disputat dos anys abans en terres alemanyes. Per tant, el combinat que dirigia Vaclav Jezek semblava clarament l’equip més dèbil del certamen.

No obstant, ben aviat els txecoslovacs van demostrar que no anaven als Balcans de turisme i van derrotar en semifinals Holanda, l’anomenada Taronja Mecànica, que comptava amb molts dels futbolistes que havien brillat espectacularment el 1974 durant el Mundial d’Alemanya, com Cruyff, Rensenbrink, Rep, Neesquens o Krol. A l’altra semifinal, Alemanya es va imposar a Iugoslàvia, que comptava amb homes com Katalinski o Surjak.

D’una banda, Txecoslovàquia no comptava amb grans individualitats, però tenia un equip molt compacte, sòlid i equilibrat en què hi destacaven jugadors com el porter Viktor, els defenses Ondrus i Capkovic, els centrecampistes Dobias i el ja significat Panenka i els davanters Nehoda i Masny. D’altra banda, Alemanya seguia comptant amb força homes que havien alçat la Copa del Món el 1974, com el seleccionador Helmut Schön, Maier, Vogts, el gran Beckenbauer, Bonhof, Höness o Holzenbein, encara que futbolistes tan importants com Breitner i Gerd Müller havien decidit abandonar la selecció.

L’equip de Jezek va sortit molt fort a la final que va tenir com a escenari l’estadi Crverna Zvezda de Belgrad, conegut popularment com el petit Maracaná de la capital sèrbia, i Svelhik i Dobias van situar un sorprenent 2 a 0 al marcador. Tanmateix, aquella Alemanya dels 70 tenia una mentalitat de ferro i no es va rendir. Pocs minuts més tard del segon gol txecoslovac, Dieter Müller va retallar diferències i en el minut 90 Holzenbein va forçar la pròrroga, que no va tenir gols.

Pel que fa a la sèrie de penals, el set primers llançaments (quatre dels txecoslovacs i tres dels alemanys) es van convertir en gol, però Höness va errar el quart tir dels germànics. Posteriorment, Panenka va batre Maier i va donar el títol a la seva selecció, que paradoxalment va ser incapaç de classificar-se per al Mundial d’Argentina, portat a terme dos anys més tard.

UNA FILOSOFIA IRRENUNCIABLE

A principis de la vigència d’aquest bloc, durant la decadència del Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho, vaig ser molt crític amb el sistema que habitualment ha utilitzat el FC Barcelona des de l’època del Dream Team, caracteritzat, entre d’altres aspectes, pel joc ofensiu, una defensa molt avançada, una enorme pressió a partir dels atacants i la presència de tres davanters, normalment amb dos homes molt oberts a la banda i un fals davanter centre molt dinàmic.

Jo pensava que el Barça, que de fet ja ho va realitzar durant les èpoques de Bobby Robson i Radomir Antic, podia jugar d’una altra manera i igualment obtenir èxits i títols, i fins i tot creia que si el club català era l’únic conjunt del món que actuava d’aquella forma, era molt difícil pensar que la resta d’equips estaven equivocats.

Tanmateix, de la mateixa manera que el Barça és més que un club, també és un equip diferent i està demostrat que amb el sistema que va imposar Johan Cruyff (foto), amb el suport de Carles Rexach, és quan realment l’entitat blaugrana ha estat molt gran i ha guanyat la majoria dels seus títols. Amb Cruyff, Louis van Gaal, Rijkaard i Pep Guardiola com a entrenadors, el club català ha conquistat 11 Lligues, 3 Copes del Rei, 7 Supercopes d’Espanya, 4 Copes d’Europa (la totalitat de las que té la institució a les seves vitrines), 1 Recopa, 3 Supercopes d’Europa i 1 Mundial de Clubs. És a dir, 30 títols en 19 anys.

Moltes vegades s’ha comentat, i és cert, que el Barcelona necessita jugar bé per fer una bona temporada i assolir títols, mentre altres clubs, com per exemple Real Madrid, Milan, Liverpool, Bayern Munic o Manchester United, poden obtenir-los sense necessitat que el seu futbol sigui bonic, espectacular o ofensiu.

Per tant, reconec la meva equivocació, però com a defensa també he de dir que el sistema típic del Barça durant les últimes dècades només es pot portar a terme quan, a més de comptar amb una forma física òptima, se segueixin unes certes directrius: un porter que sàpiga jugar amb els peus i de vegades actuar com a lliure, com Víctor Valdés; uns defenses ràpids i plenament concentrats, com han estat o són els casos d’homes com Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Michael Reiziger, Gio van Bornkhorst, Carles Puyol o Eric Abidal; uns centrecampistes de toc i que no condueixin massa la pilota, com per exemple Luis Milla, el mateix Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Sergio Busquets; falsos davanters centre, molt mòbils, com José Mari Bakero, Michael Laudrup, Luis Enrique Martínez, Ronaldinho o Leo Messi, i davanters que estiguin disposats a obrir-se a les bandes, sense ser clarament extrems, com Txiki Begiristáin, Julio Salinas, Hristo Stoitxkov, Rivaldo, qui per cert no s’ho va prendre massa bé, Ludovic Giuly, Samuel Eto’o, Pedro Rodríguez o David Villa.

Igualment, hem pogut comprovar moltes vegades com el teòric davanter centre s’incorpora amb assiduïtat al centre del camp i com a mostra només cal, per exemple, revisar l’última final de la Lliga de Campions, disputada a Wembley contra el Manchester United, i observar com Messi baixava continuament al centre del camp per associar-se amb Xavi i Iniesta, per la qual cosa molts cops la línia medul·lar la formaven quatre futbolistes si hi afegim Busquets.

Quan alguna d’aquestes circumstàncies indicades ha fallat, com la forma física durant les dues últimes temporades de Rijkaard o l’intent de situar a la banda futbolistes com Gary Lineker, Javier Saviola o Zlatan Ibrahimovic, les coses no han resultat tan positives.

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (1)

Sturm Graz (Àustria). L’equip entrenat per l’alemany Franco Foda ha acabat proclamant-se vencedor d’un campionat força igualat i emocionant, per al qual també han lluitat els històrics Salzburg i Àustria Viena.

Litex Lovetx (Bulgària). Segona Lliga consecutiva del conjunt que prepara el mític Luboslav Penev, qui va ser futbolista del València i l’Atlético Madrid durant la dècada dels 90. El Litex ha tornat a ser molt superior als dos grans clubs de Sofia: Levki Spartak i CSKA.

Dinamo Zagreb (Croàcia). Nou passeig del Dinamo de Zagreb per la Lliga de Croàcia, la qual ha aconseguit sense cap tipus de problemes, fet que ja va sent habitual. El grup dirigit per Kraneslav Jurjic ha estat molt millor que conjunts històrics com Hajduk Split o Rijeka.

FC Copenhaguen (Dinamarca). També s’ha passejat el Copenhaguen per la Lliga de Dinamarca, en un any històric perquè els homes del polèmic Stale Solbakken (foto) han arribat també als vuitens de final de la Champions League. En el bloc del tècnic noruec, que acaba de comprometre’s amb el Colònia, hi destaquen jugadors com Kvist, Jorgensen o N’Doye.

Slovan Bratislava (Eslovàquia). Els campions de la Recopa d’Europa del llunyà 1969 han tingut des de llavors una època força irregular. Ni tan sols des de que Eslovàquia es un estat independent, l’Slovan ha comptat amb massa estabilitat. Aquesta temporada, però, el club dirigit per Karel Jarolim ha conquistat el doblet.

Maribor Branik (Eslovènia). El club de la muntanyenca localitat de Branik s’ha retrobat aquest any amb el títol de la Lliga d’Eslovènia. El conjunt entrenat per Darko Milanic ha aconseguit el torneig de forma bastant clara per davant de Domzale i Koper.

Videoton (Hongria). El conjunt de la localitat d’Sfekeshervar, que va jugar la final de la Copa de la UEFA l’any 1985, la qual va perdre contra el Real Madrid, ha guanyat la seva primera Lliga d’Hongria de la mà del portuguès Paulo Sousa.

Rosenborg (Noruega). Ens havíem acostumat fa uns anys als continuats títols del Rosenborg a la Lliga de Noruega, però durant les últimes temporades l’equip de Tromsö transitava per una línia més irregular. Jan Jonsson ha donat el campionat a un bloc en què hi destaca Dorsin.

Wisla Cracòvia (Polònia). El conjunt de la bella ciutat polonesa ha recuperat el títol que l’any passat li va arrabassar el Lech Poznan. L’equip entrenat per Robert Maaskant ha estat molt superior a la resta de clubs.

Otelul Galati (Romania). Continuen les sorpreses a Romania i després dels dos títols del Cluj i l’aconseguit per l’Urinea, ha arribat el del Galati, preparat per Dorimel Munteanu. Mentrestant, els històrics Steaua, Dinamo i Rapid de Bucarest i la Universitat de Craiova segueixen en hores baixes.

Partizan (Sèrbia). Com el Dinamo de Zagreb a Croàcia, el Partizan és el dominador absolut de la Lliga sèrbia els darrers anys, encara que l’equip entrenat per Aleksander Stanojevic ha tingut aquesta temporada molts problemes amb l’històric Estrella Roja.

Malmö (Suècia). El club de la ciutat del sud de Suècia, que va jugar la final de la Copa d’Europa el 1979, ha recuperat el campionat d’una de les Lligues més igualades i equilibrades del continent europeu.

Basilea (Suïssa). Durant els últims anys, Zuric, Young Boys i Basilea s’estan repartint la Lliga helvètica, que aquest any s’han endut els de Sainkt – Jakob. En els campions, preparats per l’alemany Thorsten Fink, hi destaquen homes com Huggel, Streller i el veterà davanter Frei.

Viktoria Plzen (Txèquia). Una altra de les sorpreses dels campionats europeus d’aquesta campanya. El conjunt de Plzen, entrenat per Pavel Vrka, ha estat capaç de superar clàssics del futbol txec com els dos grans de Praga: Sparta i Slavia, el qual ha fet una campanya molt negativa.

VAL MÉS TARD QUE MAI

Fa pocs dies escrivia un article bastant crític en aquest bloc sobre el president del FC Barcelona, Sandro Rosell. Un dels punts que destacava sobre el màxim mandatari barcelonista era la seva tebior davant tot el que ha succeït amb el Real Madrid la temporada recentment finalitzada, sobretot durant el període en què es van disputar els quatre clàssics.

Tanmateix, el passat dia 16 de juny, Rosell va realitzar una roda de premsa per parlar sobre la temàtica i va comentar que si la situació continua igual, està disposat a acabar amb les relacions institucionals entre l’entitat blaugrana i la societat blanca. Aquest acte del president, encara que ha arribat bastant tard, em sembla prou contundent per deixar clar el punt de vista del FC Barcelona.

El president de la institució blaugrana, evidentment sense caure en els excessos del seu antecessor Joan Laporta, s’haurà d’acostumar a partir d’ara a efectuar més aparicions públiques quan hi tinguin lloc polèmiques com les que han caracteritzat la passada campanya, entre d’altres coses perquè Pep Guardiola s’ha de concentrar solament amb la seva tasca, que no és cap altra que la de dirigir la plantilla.

EL LLEGAT DE DANIEL SÁNCHEZ LLIBRE

El passat 6 de juny, Daniel Sánchez Llibre va anunciar la seva marxa de la presidència del RCD Espanyol. Durant els seus 14 anys com a màxim mandatari de la institució catalana, havia amenaçat moltes vegades en deixar-ho, però aquesta vegada ha estat un fet.

Penso que ha estat un bon president de l’entitat blanc-i-blava malgrat que algunes coses de Sánchez Llibre no m’han agradat, com per exemple un cert populisme, el seu extravagant ús de la llengua catalana, referir-se contínuament al FC Barcelona “com l’altre equip de la ciutat” o la seva negativa a assistir al Camp Nou durant la presidència barcelonista de Joan Laporta, encara que s’ha de reconèixer que aquest no ho va posar gens fàcil.

Els principals èxits han estat els següents:

Estabilitat del club. Quan Sánchez llibre va arribar a la presidència de l’Espanyol, feia pocs anys que havia desaparegut l’estadi de Sarrià, per la qual cosa l’equip es va haver de traslladar a l’Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer. A més, durant aquella època seguia la lluita de les diferents famílies espanyolistes per fer-se amb el control de l’entitat. Malgrat tot, Dani va poder estabilitzar la societat.

Estabilitat de la banqueta. Malgrat que entrenadors com Marcelo Bielsa, que va decidir marxar voluntàriament, Bartolomé Tintín Márquez o José Manuel Esnal Mané van romandre molt poc a la banqueta blanc-i-blava, pel contrari s’han de destacar les etapes força prolongades de Paco Flores, Miguel Ángel Lotina, Ernesto Valverde i Mauricio Pochetino.

Els títols. Deixant de banda les diferents versions de la Copa de Catalunya, l’Espanyol només havia conquistat dues Copes en tota la seva història abans de l’arribada de Sánchez Llibre. Amb el nou president, el club blanc-i-blau ha assolit dues més, la del 2000, any del Centenari i amb Flores d’entrenador, i la del 2006, amb Lotina a la banqueta. A més, amb Valverde de tècnic, el conjunt català va jugar la final de la Copa de la UEFA el 2007, 19 anys després d’haver-ho fet per primer cop.

Cap descens. A la dècada anterior a l’arribada de Dani, el club havia descendit dues vegades a segona divisió, el 1989 i el 1994. Amb Sánchez Llibre, l’entitat ha estat sempre a la màxima categoria, encara que el ja citat Lotina, en el temps de descompte, i Luis Fernández van aconseguir salvacions in extremis.

El nou estadi. Després de molts anys patint els problemes de Montjuïc (graderies buides, fred, llunyania, manca de transport públic, el fet de compartir l’escenari amb altres actes...), l’Espanyol torna a tenir casa pròpia amb la construcció de l’estadi de Cornellà – el Prat.

La pedrera. El planter de Sant Adrià de Besòs ha estat un dels més fructífers del futbol espanyol els darrers anys. Durant la presidència de Dani, han jugat al primer equip homes de la importància del desaparegut Dani Jarque, Alberto Lopo, Joan Capdevila, David Garcia, Sergio González o Raúl Tamudo. No s’ha d’oblidar tampoc el potencial de la secció femenina.

El control de la caixa. A diferència d’altres clubs del futbol espanyol (la llista podria ser interminable), Sánchez Llibre ha anat sempre molt en compte en no estirar més el braç que la màniga alhora de fitxar. No obstant, alguns dels seus detractors han vist en aquest teòric mèrit un dels seus principals defectes.

A LA SÈRIE B 19 ANYS DESPRÉS DE JUGAR LA FINAL DE LA COPA D’EUROPA

Ara fa 19 anys, FC Barcelona i UC Sampdoria van disputar la final de la Copa d’Europa a l’antic estadi londinenc de Wembley. El club català, aleshores entrenat per Johan Cruyff, va guanyar el matx a la pròrroga, gràcies a un gol de falta de Ronald Koeman, i l’entitat blaugrana es va endur la seva primera edició del torneig.

Gairebé dues dècades més tard, el Barça acaba d’aconseguir la seva quarta corona de nou a Wembley, en aquest cas al nou recinte, mentre la Samp he descendit a la sèrie B, arran d’una horrorosa segona volta d’Scudetto.

El Sampdoria havia estat tradicionalment l’equip modest de la ciutat de Gènova, clarament a l’ombra del FC Genoa. En un moment en què aquesta esquadra es trobava en crisi, es va iniciar la gran època de la Samp, que va obtenir el primer títol de la seva història quan va vèncer el Milan a la final de la Coppa de 1985. Tres anys més tard, quan l’equip ja era entrenat pel serbi Vujadin Boskov, va conquistar-ne la segona, davant el Torí.

El 1989, el Sampdoria va arribar a la seva primera final europea, la de la Recopa. El Barcelona es creuaria per primer cop en el camí del conjunt genovès i els catalans van guanyar el matx per 2 a 0, a l’estadi Wankdorf de Berna, amb gols de Julio Salinas i López Rekarte. El bloc de Boskov va compensar els disgust obtenint la seva segona Coppa consecutiva contra el Nàpols de Diego Armando Maradona, que aquell any havia assolit la Copa de la UEFA.

Un any després de la derrota de Berna, el Sampdoria va arribar per segon any consecutiu a la final de la Recopa i aquell cop si que es va poder fer amb el trofeu, després de superar, a l’estadi Ullevi de Göteborg, l’Anderlecht per 2 a 0, gràcies a dos gols de Gianluca Vialli (foto) a la pròrroga. Una temporada més tard, l’esquadra genovesa va conquistar el primer i, fins a la data, únic Scudetto de la seva història, superant equips de la categoria de Juventus, Milan, Inter o Nàpols.

El 1992, l’entitat de la Ligúria va disputar per primer cop la Copa d’Europa i va ser-ne capaç d’arribar a la gran final, la qual, com ja s’ha indicat en el primer paràgraf d’aquest article, els de Boskov van perdre contra el Barça a Wembley. En aquest punt va finalitzar l’era daurada de la institució genovesa.

Durant el període estel·lar del Sampdoria, entre 1984 i 1992, van passar per l’estadi Luigi Ferraris futbolistes de la qualitat de Gianluca Pagliuca, Pietro Vierchowod, Toninho Cerezo, Srecko Katanec, l’aragonès Víctor Muñoz, Atilio Lombardo, l’actual entrenador del Manchester City Roberto Mancini i el citat Vialli, que era l’estrella d’aquell grup.

Tot seguit, la institució de Gènova va entrar en una clara decadència, en una època en què per exemple Boskov va fitxar pel Roma, Cerezo va ser contractat pel Sao Paulo o Lombardo i Vialli van marxar al Juventus. No obstant, la Samp va tenir un petit renaixement el 1994, quan l’equip va conquistar la seva quarta Coppa davant el modest Ancona, en una temporada en què va brillar l’holandès Ruud Gullit, que va ser fitxat procedent del Milan i al qual tornaria després d’aquella campanya. Tanmateix, el Sampdoria es va acabar enfonsant i va descendir a la sèrie B.

El 2003, els ligurs va tornar a la sèrie A i van aconseguir estabilitzar-se a la categoria, convertint-se de nou en una esquadra capdavantera quan l’any passat van classificar-se per a la fase prèvia de la Champions League. La pregunta que molts afeccionats de la Samp es fan és per quines raons el conjunt genovès ha passat en un sol any de la quarta posició de l’Scudetto al retorn a la sèrie B. Les respostes podrien ser les següents: la marxa de l’entrenador Luigi Delneri al Juventus, la gran decepció per l’eliminació a la prèvia de la Lliga de Campions davant el Werder Bremen, el fitxatge, en el mercat d’hivern, del golejador Giampaolo Pazzini per l’Inter, i l’expulsió de la plantilla del sempre polèmic Antonio Cassano, que paradoxalment ha acabat guanyant la Lliga amb el Milan.

20 ANYS DE LA PRIMERA LLIGA DEL DREAM TEAM

Ja s’han complet dues dècades de la primera de les quatre Lligues consecutives que va conquistar el Barça de Johan Cruyff, el Dream Team. Aquell títol assolit la temporada 1990/1991 va ser l’únic dels quatre campionats que aquell equip va guanyar amb tranquil·litat i sense necessitat de patir fins a la darrera jornada.

Cruyff va convertir-se en entrenador del FC Barcelona l’any 1988, deu anys després d’haver acabat la seva trajectòria com a futbolista a l’entitat catalana. L’holandès es va trobar al Camp Nou un panorama desolador: Josep Lluís Núñez era un president molt qüestionat, la plantilla, massa veterana i aparentment desmotivada, acabava de demanar la dimissió del constructor a l’anomenat Motí de l’Hesperia, i els resultats del club, des de la trista nit de la final de la Copa d’Europa de Sevilla, eren molt negatius.

Cruyff i Núñez van realitzar una exhaustiva “neteja” al vestidor i van fitxar una gran quantitat de futbolistes, entre els quals hi destacaven homes com Miquel Soler, Eusebio Sacristán, José Mari Bakero, Txiki Begiristáin o Julio Salinas. La primera temporada es va aconseguir la Recopa, la tercera en la història de la institució, i la segona, per a la qual van arribar dos homes fonamentals del Dream Team, Ronald Koeman i Michael Laudrup, l’equip va donar un pas enrere, però la conquista de la Copa del Rei davant el Real Madrid de la Quinta del Buitre va salvar la continuïtat de l’entrenador i va servir de revulsiu.

El 1990, el Barça va fitxar Hristo Stoitxkov (foto), que acabava de guanyar la Bota d’Or, la qual va compartir amb Hugo Sánchez; va incorporar Joan Andoni Goikoetxea, que després de ser contractat el 1988 va estar dos anys cedit a la Real Sociedad; va repescar Albert Ferrer, arran d’un any de cessió al Tenerife, i ja iniciada la temporada, va pujar del filial un jovenet de 19 anys anomenat Pep Guardiola.

De seguida es va poder observar que aquell Barça era força diferent al de les Lligues anteriors, més regular i mentalment més fort, mentre que el Real Madrid, que havia destituït el gal·lès John Toshack, semblava entrar en una crisi important. No obstant, dos fets van enrarir l’entorn barcelonista: d’una banda una lesió greu de Koeman, que després d’una primera temporada bastant discreta al club, havia iniciat la nova campanya amb un rendiment espectacular. D’altra banda, Stoitxkov va rebre una dura i llarga sanció per trepitjar l’àrbitre basc Idelfonso Urízar Azpitarte, en un partit de la Supercopa d’Espanya.

Tanmateix, durant les setmanes d’absència del defensa holandès i el davanter búlgar, l’equip va seguir funcionant força bé, en el primer cas fonamentalment pel gran rendiment que va oferir el capità José Ramón Alexanko, i el conjunt blaugrana de seguida va aconseguir importants diferències sobre els seus rivals.

Quan restaven encara quatre jornades per al final del torneig, el Barça tenia la possibilitat de guanyar matemàticament la Lliga a l’estadi Ramón de Carranza, però el modest Cadis va golejar el grup de Cruyff per un contundent 4 a 0. No obstant, el dia següent, l’Atlético de Madrid, el màxim adversari del conjunt català en aquell campionat, va perdre a l’antic camp d’Atotxa davant la Real Sociedad i, sis anys després de l’últim títol, l’equip blaugrana es va proclamar campió. Altres futbolistes importants d’aquell Barça, a més dels ja citats, eren Andoni Zubizarreta, Nando Muñoz, Ricardo Serna i Guillermo Amor.

COSES DE SANDRO QUE NO EM FAN GAIRE GRÀCIA

Mai cap president del FC Barcelona havia tingut tant èxit esportiu durant la seva primera temporada, amb la consecució, per ordre cronològic, de la Supercopa d’Espanya, la Lliga i la Champions League. Sens dubte, Sandro Rosell té la seva part important del mèrit d’una campanya tan extraordinària, però també hauria de reconèixer que la herència que s’ha trobat, des del punt de vista esportiu, ha estat molt positiva.

Tanmateix, hi ha tres aspectes de Rosell que no m’agraden i fins i tot em fan una mica de por: la poca contundència que ha tingut amb el Real Madrid, després dels polèmics quatre clàssics contra el conjunt blanc; la forma com ha decidit transformar les seccions no professionals de la institució blaugrana o la destitució de l’entrenador d’Hockei sobre Patins, Ferran Pujalte.

La poca contundència amb el Real Madrid. Jo no li demanaria a Sandro que trenqués relacions amb la societat blanca, ni tan sols que muntés una polèmica o eliminés els tradicionals dinars amb els directius madridistes, però penso que el president del Barça hauria de fer algun tipus d’acte o declaració per mostrar la seva disconformitat amb allò que va succeir durant els quatre clàssics contra el Real Madrid (declaracions de José Mourinho, denúncies a la UEFA contra futbolistes del Barcelona o excessiu joc dur d’alguns jugadors del Madrid). En cas que no faci res, Pep Guardiola seguirà sent el teòric “portaveu” del club, i evidentment no és aquesta la tasca que li pertoca a l’entrenador de Santpedor, que des de la marxa de Joan Laporta s’ha convertit en la “diana” preferida d’alguna premsa madrilenya.

Les seccions no professionals. No em sembla malament que seccions amateurs (o semi – amateurs) com Atletisme, Hockei sobre Gel, Hockei sobre Herba, Rugbi o Voleibol, malgrat els importants èxits que han aconseguit algunes d’elles els darrers anys, enfoquin les seves competicions en un àmbit català i no estatal (amb la de beisbol es podria fer el mateix i no eliminar-la), si tenim en compte com està la situació econòmica de l’entitat. No obstant, no sembla massa edificant que molts dels responsables, tècnics i esportistes d’aquestes seccions s’hagin assabentat de les decisions de la directiva mitjançant la premsa.

El cessament de Pujalte. El Barça d’Hockei sobre Patins no ha fet una bona temporada, en la qual no ha aconseguit, i ni tan sols hi ha pogut lluitar fins el final, els dos títols de més prestigi: l’OK Lliga i la Lliga Europea. Malgrat que el secretari tècnic de la secció, Quim Paüls, no estava d’acord amb la decisió, la directiva ha decidit destituir Pujalte, amb la consegüent i lògica dimissió de Paüls. Observada aquesta actitud dels dirigents del club, un es pregunta que succeirà, per exemple, a l’equip de futbol quan els resultats no siguin positius o quan arribi un entrenador que no tingui la personalitat de Guardiola.

L’ESTRANYA CARRERA D’IVÁN DE LA PEÑA

Fa uns dies, Iván de la Peña, conegut durant la seva etapa barcelonista amb el sobrenom de “Lo Pelat”, va anunciar la seva retirada. La carrera futbolística del centrecampista càntabre, molt marcada per les lesions, ha tingut una trajectòria plena d’alts i baixos.

FC Barcelona (1a etapa).

De la Peña va arribar a la Masia arran de ser descobert per Laureano Ruiz a Santander. De seguida va mostrar la seva enorme qualitat tècnica en els conjunts inferiors del Barcelona i va debutar en el primer equip a la primera jornada de la Lliga 1995/1996, amb gol inclòs, a l’estadi Nuevo Zorrilla de Valladolid. Iván va arribar un pèl tard, quan el Dream Team es trobava ja en clara decadència, i Johan Cruyff potser el va voler protegir massa, tenint en compte també que a l’holandès no li devia fer massa gràcia el joc arriscat del migcampista.

Després de jugar de forma intermitent amb Cruyff, amb Bobby Robson el migcampista va ser titular indiscutible durant l’últim terç de l’única campanya de l’anglès al Camp Nou, però amb l’arribada de Louis van Gaal, De la Peña a penes va tenir oportunitats i l’entrenador neerlandès el va considerar transferible al final de l’exercici 1997/1998.

Lazio de Roma

Hi ha coses en el món del futbol que no s’acaben d’entendre si tenim en compte que el futbol italià era el menys adient pel tipus de joc que caracteritzava el jugador de Santander. Per tant, sembla incomprensible que els assessors d’Iván aconsellessin al futbolista fitxar per l’equip romà, que a més dirigia el conservador tècnic suec Sven Goran Eriksson. La seva etapa transalpina, en la qual van començar a més a més les sèries de lesions, va ser un autèntic desastre.

Olympique Marsella

Si De la Peña va arribar tard al Dream Team, tampoc va tenir sort en la seva aparició al Vélodrome de Marsella, en un període en què l’entitat francesa es trobava encara sota les seqüeles de la polèmica d’una compra d’un partit a Valenciennes el 1993. Malgrat que ja havien passat molts anys, l’Olympique continuava sent una entitat inestable i irregular i el mig càntabre, que hi va arribar com a cedit, tampoc va poder-hi triomfar.

FC Barcelona (2a etapa)

Joan Gaspart acabava de guanyar les eleccions arran de la dimissió de Josep Lluís Núñez i es va marcar el gest populista de repescar De la Peña, que era un autèntic ídol al Camp Nou. No obstant, el jugador tampoc va tenir sort en el seu retorn al Barça, malgrat que a priori hi havia un entrenador, el mallorquí Llorenç Serra Ferrer, que estava predisposat a comptar amb ell.

RCD Espanyol

Sense cap mena de dubte, la millor etapa futbolística de De la Peña ha tingut lloc a la societat blanc-i-blava, que a més li va permetre debutar amb la selecció espanyola, a la qual hi va arribar molts anys més tard del que gairebé tothom intuïa en la seva època de juvenil. Iván va entendre’s perfectament bé amb pesos pesants del vestidor com Raúl Tamudo o Dani García i va poder brillar com mai ho havia pogut fer abans. Mauricio Pochettino el va nomenar capità després de la desgraciada mort de Dani Jarque, l’estiu de l’any 2009, però el càntabre, gran artífex de la permanència de la temporada 2007/2008, a penes ha pogut jugar des de llavors per culpa de les lesions.

ON VA EL REAL MADRID ?

És cert que el Real Madrid va ser l’equip del Franquisme, el qual va utilitzar les sis primeres Copes d’Europa de l’entitat blanca com una forma de fer publicitat del règim a l’exterior, i que el fet va ser un motiu, per exemple, perquè Alfredo di Stefano acabés al Santiago Bernabéu i no al Camp Nou, que semblava el seu destí. També és veritat que la institució madridista va tenir un “señorío” bastant ranci i antiquat, però almenys es podia dir que el club en alguns aspectes era una societat seriosa, noble i amb valors.

Quan un desesperat Florentino Pérez va decidir fitxar fa un any José Mourinho, per acabar amb l’hegemonia del FC Barcelona de Pep Guardiola, molts es van preguntar si el portuguès podria conviure amb persones de caràcter tan diferent com Emilio Butragueño, Miguel Pardeza o sobretot Jorge Valdano (foto), homes coneguts al llarg del temps per la seva educació i fair play.

Molt aviat es va poder observar que els tarannàs de Mourinho i Valdano eren incompatibles i, encara que Pérez en principi va semblar que es situava al costat del director general, de seguida va canviar d’opinió i va assentir quan el tècnic li va demanar tenir contacte directe amb ell, sense passar pel filtre de Valdano. L’argentí, mentrestant, va anar aguantant el tipus com va poder fins a final de temporada.

Florentino també ha consentit, potser perquè veu en l’entrenador la seva única taula de salvació, que Mourinho hagi realitzat un reguitzell de queixes, algunes autèntiques barbaritats, contra el Barça, els àrbitres, Manolo Preciado, David Villa, el calendari o la UEFA. Tot això ha portat a un victimisme radical, superior fins i tot al dels tristos Barça presidits per Agustí Montal, Josep Lluís Núñez, durant els seus primers anys, o Joan Gaspart.

El Real Madrid ha fet igualment el ridícul presentant nombroses denúncies contra jugadors del Barcelona, per “actitud anti-esportiva”, arran dels clàssics corresponents a les semifinals de la Lliga de Campions, intentant fins a última hora que Sergio Busquets no disputés la final del torneig. Aquestes accions, totes elles rebutjades per la UEFA, fan tota la sensació que obeeixen a estrictes ordres del preparador lusità, que el club ha portat a terme sense vacil·lacions.

Una vegada finalitzada la temporada, Pérez ha decidit destituir Valdano i deixar vacant el seu càrrec. En resum, el president s’ho juga tot a una sola carta, la de Mourinho, esperant que aquest pugui acabar amb el domini blaugrana la pròxima temporada, més enllà de guanyar-li simplement la Copa del Rei. Si el portuguès no ho aconsegueix, molt probablement presenciarem la segona dimissió de Florentino com a màxim mandatari madridista.

UNA TERRIBLE CURSA D’OBSTACLES

El FC Barcelona de la temporada 2010/2011, en què ha conquistat la Supercopa d’Espanya, la Lliga i la Champions League, i en què a més ha estat finalista de la Copa del Rei, ha hagut de superar un obstacle rere l’altre, normalment posats per la premsa esportiva madrilenya o l’entrenador blanc José Mourinho.

1r obstacle: l’arribada de l’anti-Guardiola

Florentino Pérez, segurament contrari a les seves idees i sobretot a les del director general esportiu Jorge Valdano, va decidir fitxar Mourinho, després que aquest, com a entrenador de l’Inter de Milà, eliminés el Barça a les semifinals de la Lliga de Campions i guanyés aquest torneig, a l’estadi Santiago Bernabéu, contra el Bayern de Munic.

2n obstacle: el Mundial

Fins a vuit jugadors barcelonistes van estar presents a la final del Mundial de Sudàfrica a Johannesburg, on Espanya va vèncer Holanda. Gerard Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, que va marcar l’únic gol del matx, Pedro Rodríguez i el recentment fitxat David Villa van ser titulars, mentre Víctor Valdés va romandre a la banqueta. Aquests futbolistes a penes van realitzar pretemporada i aquest fet es va notar molt en els primers compassos de l’exercici.

3r obstacle: els problemes físics de Xavi

Molt esgotat arran de disputar el Mundial, el migcampista de Terrassa va tenir molts problemes físics a inicis de temporada i va haver de descansar algunes setmanes. El seu pare va dir posteriorment que s’havia salvat pels pèls d’una greu lesió.

4t obstacle: l’acusació que els rivals del Barça sempre acaben amb 10

Mourinho no va trigar massa temps en entrar en acció i va comentar que moltes vegades els adversaris del Barcelona acabaven els partits amb un jugador menys. Podríem dir que va ser un nou capítol del ja cèlebre villarato.

5è obstacle: l’acusació que els rivals del Barça juguen amb l’equip B

L’Sporting de Gijón va jugar un partit de Lliga al Camp Nou amb molts teòrics suplents, quan el conjunt asturià disputava el seu segon partit de tres que havia de portar a terme en una sola setmana, cosa que no està acostumat a fer. Mourinho ho va criticar i el portuguès va tornar a carregar quan el Real Madrid va anar a jugar al Molinón, rebent llavors una resposta contundent de l’entrenador sportinguista Manolo Preciado. Per cert, el Barça només va poder guanyar aquell encontre per la mínima i de penal.

6è obstacle: l’acusació sobre el calendari

El Real Madrid ja havia perdut estrepitosament per 5 a 0 al Camp Nou i potser Mourinho ja anava una mica pressionat i desorientat. La nova queixa del lusità va ser que el Barça tenia millor calendari que els blancs i disposava de més dies de descans.

7è obstacle: la lesió de Puyol (foto)

El capità es va lesionar a mitjans de gener i només ha pogut jugar des de llavors, i fins a final de temporada, tres partits.

8è obstacle: la insinuació del dopatge

El locutor de la Cadena COPE Juan Antonio Alcalá va dir que el Real Madrid volia exigir uns controls anti-dopatge més rígids i seguidament va fer insinuacions sobre la “neteja” dels jugadors barcelonistes sense cap tipus de prova. Alcalá posteriorment va excusar-se i va dir que les fonts arribaven del Bernabéu, mentre l’entitat madridista va negar qualsevol implicació amb el tema, que es troba als tribunals arran de la denúncia de la institució catalana.

9è obstacle: la malaltia d’Eric Abidal

Al defensa francès, que estava realitzant una temporada excel·lent, tant de central com de lateral esquerrà, se li va localitzar un càncer al fetge, del qual va ser intervingut quirúrgicament. Abidal es va perdre partits fonamentals, tant de Lliga com de Champions, sense oblidar la final de la Copa del Rei.

10è obstacle: la duresa dels jugadors blancs

Van arribar els quatre clàssics en 18 dies i els jugadors madridistes, amb menció especial per a Álvaro Arbeloa, Ricardo Carvalho, Pepe, Sami Khedira i Xabi Alonso, es van mostrar amb molta duresa i fins i tot violència. Tanmateix, el joc dur només va servir per obtenir la Copa del Rei.

11è obstacle: la roda de premsa del “¿ Por qué ?”

Després de finalitzar el partit d’anada de les semifinals de la Champions League, Mourinho es va preguntar una i altra vegada “¿ Por qué ?”, durant una terrible, polèmica i explosiva roda de premsa, en què va carregar contra el Barça, els àrbitres i la UEFA.

12è obstacle: les denúncies a la UEFA

La directiva del Real Madrid, m’imagino que per instàncies de Mourinho, va semblar embogir i va començar a denunciar multitud de jugadors del Barcelona, entre els quals es trobaven Dani Alves, Sergio Busquets i fins i tot el pacífic Leo Messi. Amb el de Badia del Vallès ho va intentar fins i tot quan els blancs ja estaven eliminats. La UEFA va rebutjar totes les acusacions i, en canvi, si va castigar Mourinho.

EL MES DE MAIG POLIESPORTIU

1 (Bàsquet): el Regal FC Barcelona s’assegura la primera plaça de la fase regular de la Lliga ACB.

1 (Ciclisme): Cadel Evans s’adjudica el Tour de Romandia.

1 (Handbol): FC Barcelona Borges, Ciudad Real, Hamburg i Rhein Nekkar es classifiquen per a la F-4 de la Champions League, la qual es disputarà de nou a Colònia. El Barça elimina en quarts el vigent campió Kiel.

1 (Motociclisme): Nico Terol i Dani Pedrosa guanyen respectivament les curses de 125 cc i Moto GP al circuit portuguès d’Estoril.

1 (Rugbi): l’USAP de Perpinyà és eliminat a les semifinals de la Heineken Cup pel Northampton Saints.

4 (Bàsquet): l’Assígnia Manresa aconsegueix la permanència a la Lliga ACB.

6 (Bàsquet): comença al Palau Sant Jordi de Barcelona la F-4 de l’Eurolliga, amb la participació de Real Madrid, Maccabi, Panathinaicòs i Montepaschi Siena.

7 (Ciclisme): s’inicia una nova edició del Giro d’Itàlia.

7 (Golf): mor el mític Severiano Ballesteros.

7 (Hockei Patins): Coinasa Liceo i Tecnol Reus Deportiu empaten el seu partit i els gallecs arriben líders a la darrera jornada de l’OK Lliga.

8 (Atletisme): Manuel Olmedo, en homes, i Dolores Checa, en dones, obtenen la victòria a la Milla de la Sagrada Família.

8 (Automobilisme): després de guanyar a Sardenya, Sebastien Loeb passa a encapçalar el Mundial de Rallis.

8 (Automobilisme): Fernando Alonso aconsegueix a Istanbul el primer podi de la temporada, però queda força lluny dels Red Bull de Sebastian Vettel, que s’ha adjudicat tres de les quatre carreres del Mundial de Fórmula 1, i Mark Webber.

8 (Bàsquet): el Panathiniacòs guanya la seva sisena Eurolliga i el seu entrenador, Zeljiko Obradovic (foto), la vuitena en el seu palmarès particular. Els grecs vencen a la final el Maccabi, que havia eliminat el Real Madrid.

8 (Bàsquet): els Lakers de los Ángeles cauen eliminats als quarts de final de la NBA davant els Mavericks de Dallas, per un rotund 4 a 0. El mític Phil Jackson s’acomiada de les banquetes.

8 (Tennis): la txeca Kvitova venç la bielorusa Azarenka a la final del Masters de Madrid i arriba al top-10 de la WTA.

8 (Tennis): Nowak Djokovic s’adjudica el Masters 1.000 de Madrid arran de derrotar Rafael Nadal a la final de la Caja Mágica.

8 (Voleibol): el Cai Terol es proclama campió de la Superlliga masculina.

9 (Ciclisme): el corredor belga Wauter Wendaldt mor en una etapa del Giro.

11 (Golf): més de 2.000 persones assisteixen al funeral de Severiano Ballesteros.

14 (Ciclisme): Antonio Martín Velasco es converteix en el primer espanyol en guanyar una etapa del Giro 2011, arran d’imposar-se a l’esprint.

14 (Handbol): el FC Barcelona Borges es proclama campió de la Lliga ASOBAL.

15 (Bàsquet): arriba a la seva fi la fase regular de la Lliga ACB, amb el Regal FC Barcelona com a primer classificat, el qual jugarà els play – off amb Real Madrid, Power Electronics València, Caja Laboral Baskonia, Bilbao Basket Bizkaia, Gran Cànaria 2014, CB Fuenlabrada i Unicaja Màlaga. Acaba la temporada per DKV Joventut i Assígnia Manresa, mentre Menorca Bàsquet i CB Granada baixen a la Lliga LEB.

15 (Ciclisme): Alberto Contador guanya espectacularment l’etapa del Giro amb final a l’Etna, a l’illa de Sicília, i se situa líder de la ronda italiana.

15 (Handbol): l’Itxako Reyno de Navarra perd la final de la Champions davant el Larvik de Noruega.

15 (Handbol): el Mar d’Alacant cau a la final de la Recopa contra l’Hongaria de Budapest.

15 (Motociclisme): el joveníssim Maverick Viñales i Marc Márquez aconsegueixen la victòria en el gran premi de França, al circuit de Le Mans. És el primer triomf en prova del Mundial, concretament en 125 cc, de Viñales i el primer de Márquez en Moto 2.

15 (Motociclisme): comença a Alemanya el Mundial Outdoor de Trial, amb quatre catalans en els primers quatre llocs: Toni Bou guanya per davant d’Albert Cabestany, Adam Raga i Jeroni Fajardo.

15 (Tennis): Maria Xarapova s’imposa a Samantha Stosur a la final de Roma.

15 (Tennis): Nowak Djokovic torna a superar Rafael Nadal en una final, en aquest cas la del Masters 1.000 de Roma.

15 (Waterpolo): l’Atlètic Barceloneta es fa amb la seva sisena Lliga consecutiva.

18 (Hockei Patins): comença a Andorra la F-8 de la Lliga Europea.

19 (Hockei Patins): el FC Barcelona Sorli Discau és eliminat pel Porto als quarts de final de la Lliga Europea.

20 (Ciclisme): Alberto Contador guanya la seva segona etapa al Giro i s’apropa a la victòria final.

21 (Ciclisme): el basc Igor Anton es fa amb l’etapa central de les Dolomites, al Giro.

21 (Handbol): finalitza la Lliga ASOBAL amb el conegut triomf del FC Barcelona Borges i el 4t lloc del Keirin Granollers.

21 (Hockei Patins): El Coinasa Liceo de la Coruña li guanya al Tecnol Reus Deportiu la final de la Lliga Europea.

21 (Motociclisme): Adam Raga obté el triomf de la primera jornada del GP de França de Trial.

21 (Tennis): Nicolás Almagro venç en l’ATP de Niça.

22 (Automobilisme): Sebastian Vettel aconsegueix la victòria al GP d’Espanya de Fórmula 1, portat a terme al circuit de Catalunya de Montmeló, i es fa amb el seu quart triomf en cinc curses.

22 (Automobilisme): Dani Clos és segon en la cursa de GP2 celebrada a Montmeló.

22 (Ciclisme): el navarrès Mikel Nieve es fa amb l’última etapa de les Dolomites, a la ronda italiana.

22 (Golf): l’anglès Ian Poulter es proclama vencedor del Mundial Match Play a Màlaga.

22 (Motociclisme): Toni Bou guanya la segona jornada del GP de França de Trial.

22 (Natació): Espanya obté dues medalles de plata a la Copa d’Europa de Sincronitzada.

22 (Tennis): comença a París el grand – slam de Roland Garros.

23 (Ciclisme): mor per un accident domèstic el ciclista català Xavier Tondo.

24 (Ciclisme): Contador guanya una cronoescalada al Giro, la seva tercera etapa a la ronda transalpina, i es consolida com a maglia rosa.

26 (Hockei Patins): el Tecnol Reus Deportiu es proclama campió de l’OK Lliga. És la primera Lliga dels del Baix Camp els darrers 38 anys.

28 (Handbol): comença a Colònia la F-4 de la Champions League.

29 (Automobilisme): el britànic Dan Wheldon s’imposa a les 500 Milles d’Indianapolis del centenari. Oriol Servià surt des de la primera línia, lidera la cursa durant 17 voltes i acaba en cinquena posició.

29 (Ciclisme): Alberto Contador aconsegueix a Milà el seu segon Giro d’Itàlia. El català Joaquim Rodríguez acaba a la cinquena posició.

29 (Golf): Luke McDonald, nou número u mundial.

29 (Handbol): el FC Barcelona Borges assoleix la Lliga de Campions contra el Ciudad Real. És la vuitena Copa d’Europa de la secció blaugrana.

29 (Hockei Herba): el Club de Campo conquista la Lliga femenina.

29 (Hockei Patins): el Voltregà venç el Biescas a la final de la Lliga Europea femenina i es fa amb el triplet.

29 (Natació): Espanya acaba amb un or, una plata i dos bronzes el campionat d’Europa en Aigües Obertes.

31 (Hockei Patins): l’entrenador del Barça Sorli Discau, Ferran Pujalte, és destituït i el director esportiu, Quim Paüls, presenta la seva dimissió.

EL MES DE MAIG FUTBOLÍSTIC

3 (Barcelona): el FC Barcelona arriba a la seva setena final de la Copa d’Europa, tercera els darrers sis anys, arran d’eliminar el Real Madrid. Eric Abidal reapareix després de la seva malaltia.

4 (Manchester): el Manchester United supera clarament el Schalke 04 i arriba a la seva cinquena final de la Copa d’Europa, tercera els últims quatre anys.

5 (Vila-real): el Vila-real, malgrat guanyar al Madrigal per 3 a 2, queda eliminat a les semifinals de la Europe League davant el Porto, doncs havia perdut a O Dragao per un contundent 5 a 1.

5 (Braga): l’Sporting de Braga elimina el Benfica a les semifinals de la Europe League i es classifica per a la seva primera final continental.

7 (Donetsk): el Xakhtar aconsegueix el títol de la Lliga ucraïnesa.

7 (Getafe): l’Almeria baixa matemàticament a segona divisió.

7 (Roma): el Milan aconsegueix l’Scudetto, títol que no assolia des de l’any 2004.

7 (Toledo): el Barça Alusport es fa amb la primera Copa del Rei de Futbol Sala de la història, arran de superar l’Inter Movistar a la pròrroga.

8 (Barcelona): el Rayo li tornar a guanyar la Superlliga femenina a l’Espanyol.

8 (Barcelona): el Barça li guanya el derbi a l’Espanyol (2-0) i se situa a només un punt del títol de Lliga.

8 (Manchester): el Manchester United venç el Chelsea i pràcticament sentencia la Premier League.

8 (Rotterdam): el Twente conquista davant l’Ajax la Copa d’Holanda.

11 (Alacant): l’Hèrcules descendeix a segona divisió.

11 (Istanbul): el Besiktas de Guti i Simao es fa amb la Copa de Turquia.

11 (València): el FC Barcelona es proclama, per tercer cop consecutiu i 21a vegada a la seva història, campió de Lliga, després d’empatar amb el Llevant al Ciutat de València, el mateix escenari en què va obtenir el campionat de l’any 2005.

12 (Madrid): el Real Madrid contracta el turc Sahin, del Borussia de Dortmund.

14 (Blackburn): el Manchester United aconsegueix la seva 19a Lliga d’Anglaterra i passa a encapçalar en solitari el palmarès de la competició.

14 (Glasgow): el Glasgow Rangers renova el campionat de la Lliga escocesa.

14 (Londres): el Manchester City obté la Cup, el seu primer títol en 35 anys, després de vèncer l’Stoke City a l’estadi de Wembley, amb un gol de l’exbarcelonista Touré Yaya.

14 (París): el Lilla guanya la Copa de França i s’aproxima al doblet.

14 (vàries ciutats): acaba la Bundesliga amb el títol del Borussia de Dortmund, al qual acompanyen a la Champions League Bayer Leverkusen i Bayern de Munic, que haurà de jugar la prèvia. L’històric Eintracht de Frankfurt descendeix amb el Sankt Pauli.

15 (Amsterdam): l’Ajax venç el Twente a l’Amsterdam Arena i es proclama campió de la Lliga holandesa.

15 (Gènova): l’històric Sampdoria descendeix a la sèrie B italiana.

15 (Tarragona): malgrat perdre amb el Nàstic, el Betis torna a la primera divisió.

15 (Vila-real): Cristiano Ronaldo iguala el rècord anotador de la Lliga espanyola que compartien Telmo Zarra i Hugo Sánchez.

18 (Dublín): en la primera final europea que juguen dos equip portuguesos, el Porto es proclama campió de l’Europa League davant l’Sporting de Braga.

19 (Cornellà de Llobregat): Iván de la Peña anuncia la seva retirada.

19 (Madrid): el Real Madrid fitxa el turc Altintop, procedent del Bayern.

21 (Berlín): el Schalke 04 de Raúl conquista la Pokal.

21 (La Coruña): El Deportivo, després de 19 temporades a primera divisió, baixa de categoria.

21 (Madrid): Cristiano Ronaldo guanya el trofeu Pichichi i la Bota d’Or amb 40 gols, un nou rècord a la Lliga Espanyola.

21 (Màlaga): el FC Barcelona bat la marca de victòries visitants en Lliga després de vèncer a la Rosaleda.

21 (Vàries ciutats): acaba la Lliga 2010 / 2011 amb el títol del FC Barcelona. Real Madrid, València i Vila-real acompanyen el club català a la Lliga de Campions; Sevilla, Athletic Club i Atlètico Madrid es classifiquen per a l’Europa League i Deportivo, Hèrcules i Almeria baixen a segona divisió. L’Espanyol acaba en 8a posició.

22 (Sivas): el Fenerbahçe guanya la Lliga de Turquia.

22 (Lisboa): el Porto aconsegueix la Taça de Portugal i acaba la temporada amb quatre campionats: Superlliga, Taça, Supercopa i Europa League.

22 (Madrid): el Rayo Vallecano torna a primera divisió.

22 (París): el Lilla es fa amb la Ligue 1 i aconsegueix el doblet a França.

22 (vàries ciutats): acaba la Premier League amb el títol del Manchester United, al qual acompanyen a la Champions Chelsea, Manchester City i Arsenal, que haurà de jugar la prèvia. Tottenham Hotspur, Stoke City, com a finalista de la Cup, i Birmingham City, com a campió de la Curling Cup, es classifiquen per la Europe League, de la qual en queda fora el Liverpool. El mateix Birmingham, Blackpool i West Ham United descendeixen.

22 (vàries ciutats): finalitza la Lliga italiana amb el títol del Milan. Inter, Nàpols i Udinese, que disputarà la prèvia, també es classifiquen per a la Lliga de Campions, mentre Lazio, Roma i Palerm, finalista de la Coppa, jugaran l’Europa League, quedant-ne fora el Juventus. Sampdoria, Brescia i Bari baixen a la sèrie B.

24 (Cornellà de Llobregat): l’Espanyol no renovarà Javi Chica, David Garcia, Aldo Duscher i Iván Alonso.

24 (Madrid): el Real Madrid presenta l’exespanyolista José Callejón, que podria anar cedit.

24 (Manchester): el Manchester United anuncia el fitxatge del porter de l’Atlético, David de Gea (foto).

25 (Cornellà de Llobregat): l’Espanyol presenta el davanter uruguaià Albín.

25 (Madrid): Florentino Pérez destitueix Jorge Valdano com a director general esportiu del Real Madrid.

26 (La Coruña): José Luis Oltra serà l’encarregat d’intentar tornar el Deportivo a primera.

26 (Londres): l’Olympique de Lió guanya la Champions femenina davant el Potsdam.

28 (Eibar): el Sabadell torna a segona divisió A.

28 (Londres): el FC Barcelona conquista al nou estadi de Wembley la seva quarta Copa d’Europa, la tercera els darrers sis anys, després d’imposar-se en un magnífic partit al Manchester United.

29 (Cerceda): el Llagostera ascendeix a segona divisió B.

29 (Genk): el Genk s'adjudica la Lliga de Bèlgica.

29 (Roma): l’Inter li guanya al Palerm la final de la Copa d’Itàlia.

29 (Tarragona): el Nàstic aconsegueix la permanència a segona divisió A.

29 (vàries ciutats): arriba al final la Ligue 1 amb el Lilla com a campió. Marsella i Lió es classifiquen també per a la Champions i l’històric Mònaco descendeix de categoria.

31 (Cornellà de Llobregat): Dídac, després d’uns mesos al Milan, torna a l’Espanyol com a cedit.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: RKC GENK

Des de fa ja alguns anys, l’RKC Genk s’ha convertit en una important alternativa pel que fa als històrics del país, com Anderlecht, Club Bruges i Standard de Lieja, i aquest any ha estat capaç de desbancar-los a tots i endur’s-en el títol de la Lliga de Bèlgica.

El campionat belga - un dels més importants d’Europa durant els 70 i 80, quan clubs com els ja citats, a més d'Anvers, Beveren o Waterschei, arribaven lluny a les competicions internacionals, jugaven les seves finals o fins i tot, com el cas de l’Anderlecht, conquistaven títols - s’ha devaluat molt els últims anys i potser per això el torneig aquesta temporada ha decidit introduir un lligueta final, que almenys li ha donat més emoció i incertesa.

El campió belga és un equip sense estrelles, en què el bloc és molt més important que no pas les individualitats, encara que es podria destacar el capità de la plantilla, l’hongarès Daniel Tozser. Sense cap mena de dubte el principal nom de l’entitat flamenca és el del seu entrenador Franky Vercauteren (foto), que com a futbolista va ser una de les figures d’un dels millors Anderlecht de la història i de la més gran selecció belga de tots els temps.