EL MES DESEMBRE ESPORTIU



Millor futbolista català: Jordi Alba (FC Barcelona – Barcelonès).

Millor futbolista espanyol: Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia).

Millor futbolista internacional: Sergio Ramos (Real Madrid – Espanya).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme – Segarra).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació – Catalunya).
Millor esportista espanyol: Javier Fernández (Patinatge Artístic – Madrid).
Millor esportista internacional femenina: Katinka Hozssu (Natació – Hongria).
Millor esportista internacional masculí: Chad le Clos (Natació – Sud-àfrica).

A la foto, Sergio Ramos.

ELS MILLORS DE L’ANY 2014

Futbolista català

1. Sergio García (RCD Espanyol – Barcelonès)

2. Kiko Casilla (RCD Espanyol – Alt Camp)
3. Cesc Fàbregas (FC Barcelona / Chelsea FC – Maresme)
4. Marc Bartra (FC Barcelona – Baix Penedès)
5. Jordi Alba (FC Barcelona – Barcelonès)
6. Sergio Busquets (FC Barcelona – Vallès Occidental)
7. Xavi Hernández (FC Barcelona – Vallès Occidental)
8. Gerard Piqué (FC Barcelona – Barcelonès)
9. Víctor Sánchez (RCD Espanyol – Vallès Occidental)
10. Aleix Vidal (CD Almeria / Sevilla FC – Alt Camp)

Futbolista espanyol

1. Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia)
2. Diego Costa (Atlético Madrid / Chelsea FC – Brasil)
3. Koke Resurrección (Atlético Madrid – Madrid)
4. David Silva (Manchester City – Canàries)
5. José Callejón (SSC Nàpols – Andalusia)
6. Santi Cazorla (Arsenal FC – Astúries)
7. Juanfran Torres (Atlético Madrid – València)
8. Daniel Carvajal (Real Madrid – Madrid)
9. Raúl García (Atlético Madrid – Navarra)
10. Paco Alcàcer (València CF – València)

Futbolista mundial

1. Philip Lahm (Bayern Munic – Alemanya)
2. Manuel Neuer (Bayern Munic – Alemanya)
3. Thomas Müller (Bayern Munic – Alemanya)
4. Toni Kroos (Bayern Munic / Real Madrid – Alemanya)
5. Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal)
6. Sergio Ramos (Real Madrid – Espanya)
7. Bastian Schweinsteiger (Bayern Munic – Alemanya)
8. Leo Messi (FC Barcelona – Argentina)
9. Arjen Robben (Bayern Munic – Holanda)
10. Mario Götze (Bayern Munic – Alemanya)

Esportista catalana

1. Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès)
2. Laia Sanz (Motociclisme – Baix Llobregat)
3. Laia Palau (Bàsquet – Barcelonès)
4. Ona Carbonell (Natació sincronitzada – Barcelonès)
5. Judit Ignacio (Natació – Barcelonès)
6. Jessica Vall (Natació – Barcelonès)
7. Laura Ester (Waterpolo – Barcelonès)
8.Jennifer Pareja (Waterpolo – Garrotxa)
9. Roser Tarragó (Waterpolo – Maresme)
10. Núria Picas (Curses de Muntanya – Bages)

Esportista català

1. Marc Márquez (Motociclisme – Segarra)
2. Marc Gasol (Bàsquet – Baix Llobregat)
3. Toni Bou (Motociclisme – Anoia)
4. Esteve Rabat (Motociclisme – Barcelonès)
5. Àlex Márquez (Motociclisme – Segarra)
6. Àngel Mullera (Atletisme – Selva)
7. Nani Roma (Automobilisme – Osona)
8. Marc Coma (Motociclisme – Berguedà)
9. Kilian Jornet (Curses de Muntanya – Cerdanya)
10. Joaquim Rodríguez (Ciclisme – Vallès Oriental)

Esportista espanyola

1. Mireia Belmonte (Natació – Catalunya)
2. Ruth Beitia (Atletisme – Cantàbria)
3. Alba Torrents (Bàsquet – Balears)
4. Sancho Little (Bàsquet – San Vicente y Granadinas)
5. Duane da Rocha (Natació – Brasil)
6. Laia Sanz (Motociclisme – Catalunya)
7. Ona Carbonell (Natació Sincronitzada – Catalunya)
8. Judit Ignacio (Natació – Catalunya)
9. Indira Torrero (Atletisme – Cuba)
10. Diana Martín (Atletisme - Madrid)

Esportista espanyol

1. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya)
2. Marc Gasol (Bàsquet – Catalunya)
3. Javier Gómez Noya (Triatló – Galícia)
4. Miguel Ángel López (Atletisme - Múrcia)
5. Toni Bou (Motociclisme – Catalunya)
6. Esteve Rabat (Motociclisme – Catalunya)
7. Àlex Márquez (Motociclisme – Catalunya)
8. Rafael Nadal (Tennis – Balears)
9. Alberto Contador (Ciclisme – Madrid)
10. Alejandro Valverde (Ciclisme – Múrcia)

Esportista femenina mundial

1. Serena Williams (Tennis – Estats Units)
2. Anna Fanninger (Esquí - Àustria)
3. Petra Kvitova (Tennis – Txèquia)
4. Katinka Hosszu (Natació – Hongria)
5. Mireia Belmonte (Natació – Catalunya / Espanya)
6. Dafne Schipper (Atletisme – Holanda)
7. Rikke Moller (Natació – Dinamarca)
8. Sarah Sjöström (Natació – Suècia)
9. Jazmin Carlin (Natació – Gran Bretanya)
10. Francesca Halsall (Natació – Gran Bretanya)

Esportista mundial masculí

1. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya)
2. Nowak Djokovic (Tennis – Sèrbia)
3. Lewis Hamilton (Automobilisme – Gran Bretanya)
4. Vincenzo Nibali (Ciclisme – Itàlia)
5. Rory McIlroy (Golf – Irlanda del Nord / Gran Bretanya)
6. Roger Federer (Tennis – Suïssa)
7. Mo Farah (Atletisme – Gran Bretanya)
8. Magnus Carlsen (Escacs – Noruega)
9. Renaud Lallivenie (Atletisme – França)
10. Sebastien Ogier (Automobilisme – França)

A la foto Marc Márquez, millor esportista català, espanyol i mundial de l’any 204.

LA IMPORTÀNCIA DEL CENTRE DEL CAMP EN ELS MILLORS BARÇA DE LA HISTÒRIA

Després de cinc mesos de competició oficial, la sensació clara és que Luis Enrique Martínez ha canviat dràsticament , o almenys així ho està intentant, la línia decisiva de joc del FC Barcelona, és a dir, restar importància al centre del camp, que en algunes ocasions ha semblat simplement una zona de transició, i convertir la davantera en el lloc primordial en l’engranatge de l’equip, fet que em sembla, com a mínim, perillós.

Podem posar com a exemples els tres millors equips del Barça de la història recent, i molt probablement els tres blocs més grans de tots els temps de la institució catalana, juntament amb els planters que van dirigir durant la dècada dels 50 del segle passat els entrenadors Ferdinand Daucik, el de les Cinc Copes, i Helenio Herrera. Em refereixo als conjunts que van entrenar els tècnics Johan Cruyff, l’anomenat Dream Team; Frank Rijkaard i Pep Guardiola, els únics que han aconseguit la Copa d’Europa o la Lliga de Campions en la història de l’entitat blaugrana.

El bloc de Cruyff, que, entre altres títols, va conquistar quatre Lligues consecutives i una Copa d’Europa, la primera en la història del club barcelonista, va comptar amb un centre del camp estel•lar, creatiu, sòlid i força poblat, en el qual hi van arribar a figurar jugadors com el significat Guardiola, Guillermo Amor, Eusebio Sacristán, José Mari Bakero o Richard Witschge, unint-se en força ocasions a la línia medul•lar homes com Ronald Koeman, des del darrere, o Michael Laudrup, Jon Andoni Goikoetxea i Txiki Begiristáin, quan reculaven la seva posició.

L’equip de Rijkaard, que, entre altres èxits, va obtenir dues Lligues i una Champions League, va disposar d’una línia de centrecampistes decisiva per als triomfs d’aquell grup, amb jugadors creatius i d’extraordinària classe, com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, i futbolistes que, sense està exempts de tècnica, donaven força, lluita, equilibri i consistència a la zona divisòria, com eren els casos de Rafa Márquez, que durant una campanya va actuar de mig centre; Thiago Motta, José Edmilson, Gabri Garcia, Anderson Luis Deco o Edgard Davids, que només va romandre sis mesos al club, però en va ser un home decisiu. Fins i tot, en algunes circumstàncies, la gran estrella d’aquell conjunt, Ronaldinho de Assis, es convertia en un migcampista més.

Finalment, el grup de Guardiola, molt probablement el millor Barça de la història, i, segons alguns experts, potser també del futbol en línies generals, va tenir un trio, integrat per Sergio Busquets i els ja citats Xavi i Iniesta (foto), que, no només va ser bàsic per als èxits d’aquell equip, que per exemple va assolir tres campionats de Lliga i dues Lligues de campions, sinó també per a la selecció espanyola bicampiona europea i campiona mundial. És molt possible que sense aquests tres jugadors, Leo Messi, que en algunes ocasions va baixar a col•laborar al centre del camp i que va ser la indiscutible figura d’aquell bloc, no hagués estat el millor futbolista del món, doncs com a membre de la selecció argentina mai ha rendit de forma similar. Guardiola també va comptar per al mig camp amb altres homes com Touré Yaya, Seydou Keita, Thiago Alcántara, Javier Mascherano, a qui finalment va reubicar com a defensa central, i Cesc Fàbregas. 

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: FERNANDO HIERRO

Comunitat: Andalusia.

Any de naixement: 1968.

Lloc de naixement: Vélez Màlaga.
Demarcació: defensa.
Clubs: CD Màlaga i Real Madrid.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996 i Bèlgica i Holanda 2000.
Mundials disputats: Itàlia 1990, Estats Units 1994, França 1998 i Corea del Sud – Japó 2002.
Títols de clubs: 5 Lligues espanyoles, 1 Copa espanyola, 4 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 2 Copes Intercontinentals.

El millor: un defensa completíssim

Fernando Hierro ha estat un dels millors defenses de la història del futbol espanyol, sent a més un futbolista molt complet, doncs podia actuar també de centrecampista, demarcació en la qual es va iniciar; marcava gols amb certa assiduïtat i era un expert llançador de penals i faltes, sense oblidar que el jugador andalús unia una important força física i una classe tècnica més que acceptable.

El pitjor: no arribar a l’època daurada de la selecció espanyola

Com també li va succeir al davanter Raúl González, qui va ser un munt d’anys company seu al Real Madrid, el central malagueny va ser molt de temps internacional espanyol, fins el punt de disputar quatre edicions de la Copa del Món, però no va poder arribar a l’era daurada de la selecció espanyola, quan aquesta va conquistar dues vegades l’Eurocopa i un cop el Mundial. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: RAMON MARIA CALDERÉ

Comarca: Alt Camp.

Any de naixement: 1959.

Lloc de naixement: Vila-rodona.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Real Valladolid (cedit), FC Barcelona, Real Betis i UE Sant Andreu.
Eurocopes disputades: Alemanya 1988.
Mundials disputats: Mèxic 1986.
Títols de clubs: 1 Lliga espanyola, 1 Copa espanyola i 1 Copa de la Lliga espanyola.

El millor: la temporada 1984 / 1985

Calderé va trigar molts anys en realitzar l’ascens al primer equip del FC Barcelona, fins el punt que ho va fer quan ja comptava amb 25 anys. No obstant, una vegada va efectuar el salt, l’any 1984, es va convertir en titular indiscutible en l’equip que mesos més tard va conquistar el campionat de Lliga de la mà de l’entrenador anglès Terry Venables, sense oblidar el seu debut amb la selecció espanyola.

El pitjor: el motí de l’Hesperia

Després de tres temporades bastant regulars, tant amb el Barça com amb Espanya, amb la qual va triomfar al Mundial celebrat el 1986 a Mèxic, el centrecampista de Vila-rodona, com ho va fer gran part de la plantilla blaugrana, va entrar en crisi la campanya 1987 / 1988, exercici que va finalitzar amb el penós motí de l’Hesperia, arran del qual va deixar el club per fitxar pel Betis. 

ACUMULAR CRACS NO ÉS CAP SINÒNIM D’ÈXIT



L’experiència em diu que reunir grans estrelles en un mateix club no és cap sinònim d’èxit, triomfs i títols, en moltes ocasions perquè es produeix un important desequilibri i una clara descompensació a la plantilla. Un bon exemple en va ser el Real Madrid de la primera etapa presidencial de Florentino Pérez, quan aquest va fitxar un galàctic rere un altre i l’entitat blanca va entrar en una clara crisi esportiva que fins i tot va portar a dimitir l’empresari del seu càrrec.

L’any 1982, el FC Barcelona va fitxar Diego Armando Maradona, reconegut ja com el millor futbolista del món. L’astre argentí es va trobar al Camp Nou l’alemany Bernd Schuster, que havia arribat a l’entitat catalana l’any 1980, i aleshores es va comentar que aquell Barça seria imparable. Finalment, els dos cracs no es van entendre massa bé sobre el terreny de joc, el conjunt blaugrana va ser un bloc molt irregular i, malgrat aconseguir alguns títols, va ser incapaç de guanyar la Lliga espanyola. Curiosament, arran de la marxa l’any 1984 de Maradona al Nàpols, Schuster va fer la seva millor temporada com a barcelonista i l’equip, dirigit per l’entrenador anglès Terry Venables, li va donar al president Josep Lluís Núñez el seu primer campionat de Lliga.

En una etapa molt més recent, concretament en l’última temporada de Frank Rijkaard com a entrenador de la institució barcelonista, el president Joan Laporta i el director tècnic Txiki Begiristáin van contractar el davanter francès Thierry Henry, el qual es va ajuntar al Camp Nou amb Ronaldinho de Assis, Sanuel Eto’o i un jove Leo Messi, rebent aquests fenòmens l’apel•latiu dels Quatre Fantàstics. L’equip va realitzar la pitjor campanya durant el període tant de Rijkaard de preparador com de Laporta com a màxim mandatari del club, fins el punt que l’estiu següent es va produir una important reconversió a l’entitat, que va convertir-se, ja sense la presència de l’estrella brasilera, en el millor Barça de la història de la mà del nou tècnic Pep Guardiola.

El passat estiu, la directiva encapçalada per Josep Maria Bartomeu i el director tècnic Andoni Zubizarreta, per desig exprés del nou preparador Luis Enrique Martínez, van portar a terme el fitxatge del davanter uruguaià Luís Suárez, per formar un trident teòricament insuperable amb Messi i Neymar da Silva. És cert que encara és molt aviat per exposar conclusions i que la situació pot donar un tomb important, però pel moment aquesta espectacular davantera no està donant els fruïts esperats: l’exjugador del Liverpool encara no ha marcat cap gol pel que fa a la Lliga i la sensació és que Neymar, que havia iniciat l’actual exercici oferint un gran joc, ha baixat el seu rendiment una vegada Suárez ha tornat als terrenys de joc després de complir una llarga sanció.

A la foto, els tres cracs actuals de l’atac del Barça.

CHAMPIONS LEAGUE: EL PITJOR DE LA FASE DE GRUPS

La gran decepció del Liverpool. L’equip anglès, cinc cops campió de la Copa d’Europa, tornava a la Lliga de Campions després de bastants anys d’absència i ha estat incapaç de superar la fase de grups, eliminat pel Madrid i el modest Basilea.

L’inici de l’Athletic Club. S’esperava molt més del conjunt d’Ernesto Valverde, sobretot arran d’eliminar el potent Nàpols a la fase prèvia, però l’entitat basca no estarà als vuitens de final de la competició, especialment per culpa d’un horrible començament de lligueta. Almenys, el club biscaí tindrà el consol de jugar la Lliga Europa.

Un Ajax estancat. Una vegada més, el bloc d’Amsterdam, quatre cops campió d’Europa, no ha pogut superar la fase de grups, fet que es repeteix any rere any.

El Roma s’enfonsa a l’Olímpic. Dues derrotes al seu estadi contra Bayern Munic, per un rotund 1 a 7, i Manchester City, en l’última jornada, van deixar fora dels vuitens de final el grup de Rudi García.

El Benfica es queda fins i tot fora de la Europe League. L’equip portuguès, vigent campió i actual líder de Portugal, i finalista la temporada passada de la Lliga Europa, ha acabat últim del seu grup, que precisament no era dels més complicats.

El desastre del Galatasaray. El club turc, amb una enorme experiència al torneig, ha acabat tancant el seu grup, i per tant s’ha quedat fins i tot sense el consol de poder disputar la segona competició continental.

El futbol italià. Només el Juventus, que no ho tingut gens fàcil, representarà la Sèrie A italiana als vuitens de final. El Roma ha quedat eliminat en aquesta fase de grups, mentre el Nàpols va ser incapaç de superar la ronda prèvia.

El futbol rus. Hi va haver un moment que semblava que els equips russos s’acostaven al potencial dels millors clubs d’Europa, sobretot arran dels títols de la Copa de la UEFA de CSKA Moscou i Zenit Sant Petersburg, però sembla que hi ha hagut un estancament i fins i tot un descens de qualitat. Precisament, CSKA i Zenit s’han quedat en aquesta edició de la Champions League fora dels vuitens de final.

Una gran desigualtat. Existeix una enorme diferència de potencial entre els millors conjunts del continent, com Real Madrid, FC Barcelona, Bayern Munic o Chelsea, i modestíssimes entitats com Malmö, Ludogorets Razgad, Maribor Branik i Bate Borisov.

Les absències. S’ha fet molt estrany no observar en aquesta fase de grups de la Lliga de Campions entitats de la història de Milan, Inter Milà i Manchester United, tenint en compte que entre tots tres sumen 13 títols de la Copa d’Europa, set els milanistes i tres tant els interistes com els anglesos.

A la foto, Steven Gerrard, el llegendari capità del Liverpool.

CHAMPIONS LEAGUE: EL MILLOR DE LA FASE DE GRUPS

Leo Messi (foto). Pocs dies més tard de batre la marca del mític Telmo Zarra com a màxim anotador de la història de la Lliga espanyola, l’estrella argentina del FC Barcelona va superar el rècord de gols de Raúl González a la Lliga de Campions.

Luiz Adriano Souza. El veterà davanter brasiler del Xakhtar Donetsk ha estat el màxim golejador de la primera fase del torneig, destacant els sis gols que li va fer al Bate Borisov a Bielorússia.

Carlo Ancelotti. L’italià, l’únic entrenador, amb l’anglès Bob Paisley, que té tres Copes d’Europa al seu palmarès, segueix demostrant amb el Real Madrid que és un dels millors tècnics del món dels últims temps.

Els 18 punts del Real Madrid. El vigent campió ha estat l’únic dels 32 equips en aconseguir el ple de victòries en aquesta fase de la Champions League.

L’Atlético de Madrid no cedeix. Alguns podien pensar que la gran Champions portada a terme la temporada passada pel bloc de Diego Simeone, en què va disputar la final, va ser casual, però, encara que amb una trajectòria una mica irregular, els blanc-i-vermells han demostrat que continuen estant entre els favorits.

La fiabilitat del Bayern de Munic. El grup de Pep Guardiola ha realitzat una notable lligueta en el grup més difícil, el qual ha compartit amb Manchester City, Roma i CSKA de Moscou, destacant el seu espectacular triomf a l’Olímpic de la capital italiana (1-7).

El Chelsea reafirma la seva condició d’aspirant. El bloc de José Mourinho ha demostrat en aquesta fase de grups que és un ferm candidat al títol.

La versió europea del Borussia de Dortmund. L’equip de Jürgen Klopp, que ha realitzat un pèssim inici de la Bundesliga, competició en què ha arribat a ser cuer, pel contrari ha rendit força bé a la Champions.

La revelació Basilea. L’equip suís, que fa uns anys va eliminar el Manchester United, ara ha deixat fora el Liverpool, un altre gran del futbol anglès i europeu.

El futbol alemany. La Bundesliga és l’únic campionat estatal que comptarà amb quatre clubs als vuitens de final de la Lliga de Campions: Bayern, Dortmund, Bayer Leverkusen i Schalke 04. 

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL FC BARCELONA EN VUITENS DE FINAL



El pròxim dilluns, es celebra el sorteig de vuitens de final de la Lliga de Campions. Ordenats de més a menys perillosos, segons la meva apreciació, aquests són els adversaris que es pot trobar l’equip de Luis Enrique Martínez.

Manchester City.

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Sergio Agüero.
A favor del Barça: la Champions League segueix sent l’assignatura pendent del club anglès.
En contra del Barça: individualitats com Touré Yaya, David Silva, Samir Nasri, Jesús Navas, Edin Dzeko, Stevan Jovetic o Kun Agüero.

Juventus FC

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Estrella: Paul Pogba.
A favor del Barça: fa un munt d’anys que l’equip torinès no fa res massa significatiu a la Lliga de Campions.
En contra del Barça: el gran estat de forma de futbolistes com Paul Pogba, Arturo Vidal o Carlos Tévez.

Arsenal FC

Entrenador: Arséne Wenger.
Estrella: Alexis Sánchez.
A favor del Barça: la tradicional feblesa mental del conjunt londinenc.
En contra del Barça: Arséne Wenger coneix perfectament les característiques de l’equip català.

Bayer Leverkusen

Entrenador: Roger Schmidt.
Estrella: Stefan Kiessling.
A favor del Barça: el club alemany acostuma a fallar en les grans ocasions.
En contra del Barça: l’equip germànic compta amb una plantilla força completa i equilibrada.

FC Schalke 04

Entrenador: Roberto di Matteo.
Estrella: Julian Draxler.
A favor del Barça: el grup de Gelserkirchen és un bloc molt irregular.
En contra del Barça: el perill davant d’homes com Julian Draxler, Kevin - Prince Boateng, Jefferson Farfán, Eric – Maxim Choupo Moting i Klaas - Jan Huntelaar.

Xakhtar Donetsk

Entrenador: Mircea Lucescu.
Estrella: Luiz Adriano de Souza.
A favor del Barça: l’equip ucraïnès sembla haver perdut potencial el darrer any.
En contra del Barça: l’experiència del tècnic i molts jugadors del Xakhtar, sense oblidar el fred ucraïnès de febrer.

FC Basilea

Entrenador: Paulo Sousa.
Estrella: Marco Streller.
A favor del Barça: l’equip suís no està acostumat a jugar partits de gran envergadura al seu campionat nacional.
En contra del Barça: acaba d’eliminar el Liverpool.

A la foto, una imatge de l’eliminatòria jugada entre FC Barcelona i Manchester City, als vuitens de final de la passada edició de la Champions League. 

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: TOTTENHAM HOTSPUR



Lliga: anglesa.

Estadi: White Hart Lane.

Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.

Títols estatals: 2 Lligues, 8 Copes, 7 Supercopes i 4 Copes de la Lliga.

Títols internacionals: 1 Recopa i 2 Copes de la UEFA.

Els millors entrenadors de la seva història: Keith Burkinshaw, Bill Nicholson i Arthur Rowe.

Els millors jugadors de la seva història: Steve Archibald, Osvaldo Ardiles, Ray Clemence, Paul Gascoigne, Glenn Hoddle, Pat Jennings, Gary Lineker, Steve Perryman i Chris Waddle.

El millor: històrics futbolistes com Ardiles, Gascoigne, Hoddle, Jennings, Lineker o Waddle.

El pitjor: lluny del palmarès de grans d’Anglaterra com Manchester United, Liverpool o Arsenal.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: SEBASTIEN LOEB

Esport: Automobilisme.

País: França.

Dècada estel•lar: 00.
Principals triomfs: 9 campionats mundial de Ral•lis, amb 78 victòries i 216 podis.
El millor: de llarg, el millor pilot de la història dels ral•lis.
El pitjor: renunciar als 10 títols mundials.

Abans de l’aparició de Sebastien Loeb al Mundial de Ral•lis, el rècord de títols l’ostentaven els pilots finlandesos Juha Kankkunen i Tommy Makkinen, amb 4 campionats cada un, mentre que el de victòries el tenia l’espanyol Carlos Sainz, amb 26 triomfs. Doncs bé, el pilot alsacià va batre amb escreix i espectacularitat les dues marques, deixant-les amb 9 títols mundials i 78 victòries. No obstant, el pilot francès, que va aconseguir tots els seus èxits amb la marca Citroën, va deixar els ral•lis per la resistència sense intentar obtenir la xifra rodona de 10 campionats del món. Tanmateix, i malgrat l’empenta que porta el seu successor, el també gal Sebastien Ogier, sembla a curt i mitjà termini bastant improbable que les seves fites puguin ser superades. 

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JEAN TIGANA

País: França.

Any de naixement: 1955.

Lloc de naixement: Bamako (Mali).
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Sporting Toulon, Olympique Lió, Girondins Bordeus i Olympique Marsella.
Eurocopes disputades: França 1984.
Mundials disputats: Espanya 1982 i Mèxic 1986.
Títols de clubs: 5 Lligues franceses i 2 Copes franceses.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: el període 1982 – 1986

Aquesta etapa va ser brillant per al tècnic i fi centrecampista francès d’origen malià, doncs durant aquell període va conquistar, amb el Girondins de Bordeus, 2 campionats de Lliga i una Copa de França, mentre que amb la selecció francesa va assolir una Eurocopa, el 1984 com a local, i va disputar dues semifinals de la Copa del Món, el 1982 a Espanya i el 1986 a Mèxic.

El pitjor: eclipsat per Platini

Encara que la França de la dècada dels 80 no va aconseguir el formidable palmarès que més tard obtindria la generació que es va coronar campiona del món i d’Europa als 90, potser el combinat bleu mai ha comptat amb jugadors de tanta classe, doncs a més de Tigana, en aquell gran equip hi jugaven homes com Alain Giresse o l’estrella Michel Platini, que va acaparar molts dels honors.

QUAN ES FARÀ TOTAL JUSTÍCIA AMB JOAN LAPORTA ?

El passat diumenge, un afeccionat del Deportivo de la Coruña va morir a Madrid després dels cops rebuts per part de seguidors violents de l’Atlético de Madrid. Una vegada més, s’ha de lamentar la pèrdua d’una vida humana en l’entorn del futbol espanyol, en què, mentre alguns clubs només lluiten tímidament contra aquesta greu problemàtica, altres fins i tot donen suport a aquest tipus d’associacions radicals.

Ara fa més o menys una dècada, Joan Laporta (foto) va ser el primer president d’un club de futbol de l’estat espanyol que va decidir enfrontar-se fermament als afeccionats ultres, en aquest cas els Boixos Nois, el grup que durant tants anys va causar problemes al FC Barcelona. Finalment, Laporta va assolir el seu objectiu de prohibir l’entrada al Camp Nou de seguidors radicals i violents, fet que li va causar greus amenaces, algunes fins i tot de mort, tant pel que respecta a la seva persona com pel que fa a la seva família.

Tanmateix, Laporta continua sent una persona que provoca rebuig en una important part dels socis de l’entitat barcelonista, sobretot aquells més veterans; ha d’observar com l’actual junta directiva de la institució ha presentat un recurs sobre l’acció de responsabilitat, de la qual va ser absolt, o com un sector de l’opinió pública s’hi fixa més amb la seva forma de ser frívola, histriònica i hiperactiva que no pas en la seva faceta més positiva. 

EL MES DE NOVEMBRE ESPORTIU

Millor futbolista català: Cesc Fàbregas (Chelsea FC – Maresme).

Millor futbolista espanyol: Isco Alarcón (Real Madrid – Andalusia).

Millor futbolista mundial: Leo Messi (FC Barcelona – Argentina).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès).
Millor esportista català: Àlex Márquez (Motociclisme – Segarra).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació – Catalunya).
Millor esportista espanyol: Àlex Márquez (Motociclisme – Catalunya).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Tennis – Estats Units).
Millor esportista mundial masculí: Lewis Hamilton (Automobilisme – Gran Bretanya).

A la foto, Lewis Hamilton, campió mundial de Fórmula 1.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: TELMO ZARRA

Comunitat: Euskadi.

Any de naixement: 1921.

Lloc de naixement: Erandio.
Demarcació: davanter.
Clubs: Erandio Club, Athletic Club Bilbao, SD Indautxu i Barakaldo AHV.
Mundials disputats: Brasil 1950.
Títols individuals: 6 trofeus Pichichi.
Títols de clubs: 1 Lliga espanyola, 5 Copes espanyoles i 1 Copa Eva Duarte.

El millor: l’històric gol contra Anglaterra

Moltes coses positives es poden comentar de la carrera futbolística de l’històric davanter basc de l’Athletic Club de Bilbao, com el munt de trofeus Pichichi que va assolir, 6 concretament, o el fet que fins fa molt poc, quan Leo Messi li va arrabassar la marca, tingués el rècord anotador de la Lliga, però potser el més recordat de tot sigui el gol que li va marcar a Anglaterra al Mundial de 1950.

El pitjor: poca continuïtat de la selecció espanyola en aquella època

Malgrat que al campionat mundial que es va disputar l’any 1950 al Brasil, Espanya va aconseguir una històrica quarta posició, rècord fins el títol conquistat a Sud-àfrica l’any 2010, la selecció estatal no comptava aleshores amb regularitat, fet que va motivar que l’equip no es classifiqués, quatre anys després, per a la Copa del Món de Suïssa, evitant aquest fet que Zarra jugués un segon torneig.