CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2017 – 2018

Entrenador: Zinedine Zidane.

Jugador més destacat: Ronaldo.

Altres jugadors clau: Ramos, Modric i Isco (foto).

Equips amb qui s’enfronta: Tottenham Hotspur, Borussia Dortmund, Apoel Nicòsia, París Saint – Germain, Juventus FC, Bayern Munic i Liverpool FC.

El millor: l’eliminació de grans adversaris

A diferència d’altres edicions de la Champions League, el Real Madrid es va enfrontar a grans rivals des dels vuitens de final fins a les semifinals, en què va eliminar, per ordre cronològic, els campions de França, Itàlia i Alemanya, respectivament PSG, Juventus i Bayern, els dos últims, tot s’ha de dir, mitjançant una polèmica arbitral que va acompanyar els blancs durant la primera etapa de Zidane al club.

El pitjor: l’actitud de Ramos a la final

Personalment, considero el defensa andalús un dels millors centrals del món de l’última dècada, encara que li observo dos defectes importants: certa irregularitat i el fet de ser un futbolista en ocasions força brut, fins el punt de ser el jugador més expulsat de la història de la Lliga espanyola. En la final de l’Olímpic de Kiev, Ramos va tenir una actitud força anti-esportiva amb el porter Karius i el davanter Salah.

LA SELECCIÓ CATALANA I LES SEVES PROBLEMÀTIQUES

Després de més de dos anys sense jugar cap partit, la selecció catalana va tornar el passat dilluns a l’activitat, quan va disputar a l’estadi Montilivi de Girona un encontre davant Veneçuela, a la qual va batre per 2 a 1.

Aquest cop, a diferència d’altres anys en què la Federació Catalana va decidir organitzar el matx durant les festes nadalenques, es va voler fer el partit en dates FIFA, la qual cosa, per exemple, va provocar que tres jugadors emblemàtics del FC Barcelona, Sergi Roberto, Jordi Alba i Sergio Busquets, convocats per Luis Enrique Martínez per a la selecció espanyola, no poguessin jugar el xoc, en què tampoc hi va poder participar Carles Aleñà, concentrat amb l’equip estatal sub 21.

A més, Catalunya es va veure perjudicada per la prestació de futbolistes d’altres entitats, doncs, al trobar-se ja en la part final i més decisiva de la temporada, clubs com el Valladolid, el Rayo Vallecano o l’Osca, que s’estan jugant la permanència a primera divisió, es van negar a cedir homes inicialment convocats pel seleccionador català Gerard López (foto). 

És cert que estem vivint un moment polític força delicat i problemàtic i també és veritat que, quant al cas del Valladolid, la institució castellana va estar molt desafortunada, doncs un dia va anunciar a la seva web la convocatòria de dos dels seus integrants i, un dia més tard, es va negar a cedir-los. No obstant, hem de ser conscients que aquests equips s’hi juguen moltíssim en aquest final d’exercici i podien témer alguna lesió important.

Altrament, els mateixos que han criticat les tres entitats espanyoles, no han dit absolutament res sobre que dos clubs anglesos, el Watford i el Leeds United, no  donessin permís respectivament a Gerard Deulofeu i Kiko Casilla, i, penso que el cas més greu, l’Al – Sadd Quatarià no prestés el mític Xavi Hernández, al qual fins i tot se li havia preparat un homenatge previ a l’encontre de Montilivi.

ELS ANTECEDENTS ENTRE MANCHESTER UNITED I FC BARCELONA

Manchester United i FC Barcelona s’enfrontaran, primer a Old Trafford i més tard al Camp Nou, als quarts de final de la Lliga de Campions. Les dues històriques entitats s’han trobat abans en set ocasions en competicions europees, les dues últimes en finals de la Champions League.

Quarts de final de la Recopa 1983 / 1984. El FC Barcelona, llavors sota les ordres de l’argentí César Luis Menotti, va batre en el matx d’anada, jugat al Camp Nou, un Manchester United al qual estava a punt d’arribar el mite escocès Alex Ferguson, amb anotacions de Graeme Hogg, en pròpia porta, i un jove Juan Carlos Pérez Rojo, que va marcar un gran gol. Tanmateix, en el matx de tornada, disputat a Old Trafford, els anglesos van remuntar amb dos gols de Bryan Robson i un de l’irlandès Frank Stapleton. 

Final de la Recopa 1990 / 1991. Els dos clubs es van enfrontar en la final, organitzada al De Kuip Feyenoord Stadium de Rotterdam, amb dues llegendes a la banqueta: Ferguson i Johan Cruyff. El conjunt anglès va ser molt superior a la primera meitat, amb dos gols de l’exblaugrana Mark Hugues, el davanter gal·lès que havia tingut una experiència molt negativa al Camp Nou. Els catalans, que feia pocs dies havien assolit la primera de les quatre Lligues consecutives del Dream Team, van reaccionar al segon temps, però només van poder retallar diferències amb un gol de Ronald Koeman.

Primera fase de grups de la Lliga de Campions 1994 / 1995. El xoc d’Old Trafford va ser vibrant i molt emocionant, amb empat a dos gols, marcant de nou Hugues i Lee Sharpe per als locals i Romário da Souza i José Mari Bakero per als visitants, però l’encontre jugat al Camp Nou va resultar molt diferent, doncs el bloc de Cruyff va vèncer clarament el de Ferguson per 4 a 0, amb dos gols de Hristo Stoitxkov, un de Romário i un altre d’Albert Ferrer. El ManU va quedar fora en aquella fase, mentre el Barça, ja en plena decadència del Dream Team, va ser eliminat als quarts de final pel París Saint - Germain.  

Primera fase de grups de la lliga de Campions 1998 / 1999. Ferguson seguia a la banqueta de l’entitat anglesa i Louis van Gaal era l’entrenador del conjunt català quan tots dos clubs es van trobar a la Champions League. Malgrat que els dos encontres van finalitzar amb empat a tres gols - a Old Trafford van marcar Ryan Giggs, Paul Scholes i David Beckham per als reds i Sonny Anderson, Giovanni Silva i Luis Enrique Martínez per als blaugranes i al Camp Nou van anotar Anderson i Rivaldo Borba (2) per als barcelonins i Dwight Yorke (2) i Andy Cole per als de Manchester -, el futur dels dos equips va ser molt diferent, ja que el Barça va quedar eliminat en aquella fase i el ManU va conquistar la seva segona Copa d’Europa precisament a l’estadi barcelonista, contra el Bayern de Munic en una final inversemblant, doncs els britànics van remuntar en els minuts de descompte.

Semifinals de la Lliga de Campions 2007 / 2008. En l’enfrontament de l’anada, portat a terme al Camp Nou, els dos equips van igualar en un matx sense gols, en què un jove Cristiano Ronaldo va errar un penal, i en el xoc de tornada, a Old Trafford, un gran gol d’Scholes des de fora l’àrea va classificar els anglesos per a la final, que guanyarien al Chelsea, a Moscou i a la tanda de penals. En aquell exercici, Ferguson seguia a Manchester i Frank Rijkaard estava finalitzant la seva cinquena i última campanya a Barcelona.

Final de la Lliga de Campions 2008 / 2009. Un any més tard es van tornar a trobar els dos clubs, aquest cop en la final de la competició que es va jugar a l’estadi Olímpic de Roma. Després d’un començament trepidant del conjunt de Ferguson, el Barça, que transitava per la primera temporada amb Pep Guardiola d’entrenador, va avançar-se al marcador amb un gol del camerunès Samuel Eto’o, que ja havia marcat en la final de 2006 contra l’Arsenal a l’estadi de Saint – Denis de París, i va a passar a controlar el matx, el qual va sentenciar al segon temps amb una diana de cap d’un jove Leo Messi. L’equip blaugrana va consumar a la capital italiana el seu primer triplet.

Final de la Lliga de Campions 2010 / 2011. Dos anys després, els grups de Guardiola i Ferguson es van tornar a trobar a la final de la Champions League, que es va disputar al nou estadi londinenc de Wembley. Aquella nit, a la capital britànica, el bloc de Guardiola va fer un dels millors partits que se li recorden, i això que hi han van haver un munt d’extraordinaris en la que es considerada la millor època de la historia de la institució catalana. Pedro Rodríguez, aprofitant una gran assistència de Xavi Hernández, va obrir el marcador, Wayne Rooney va empatar, ja a la segona part, Messi, que va realitzar un encontre excel·lent, va avançar de nou el Barça i, després d’una genialitat de l’estrella argentina, David Villa va fer el 3 a 1 final.

A la foto, Leo Messi celebra el gol que va marcar a la final de la Champions League de 2011.

EL TRIST PERÍODE DEL FUTBOL TARRAGONÍ

Mentre uns 200 quilòmetres més al nord, el Girona FC està passant per un moment històric, camí de romandre un any més a primera divisió, malgrat que no guanya un partit a Montilivi des del mes d’octubre, el futbol tarragoní està vivint una temporada nefasta.

D’una banda, encara no s’ha paït el gran desastre del Reus Deportiu, quan l’entitat de la capital del Baix Camp, que havia ascendit feia pocs anys per primera vegada en la seva història a la segona categoria del futbol espanyol, víctima d’una horrorosa gestió de l’empresari i periodista Joan Oliver (foto), va ser expulsat fa uns mesos de la competició.

D’altra banda, l’històric Gimnàstic de Tarragona, el degà del futbol català, que ja havia jugat amb foc les últimes temporades, sembla que només un miracle pugui salvar-lo d’un descens al pou de la segona divisió B, en una pèssima campanya en què ni tan sols un home de l’experiència del navarrès Enrique Martín hi ha pogut posar remei. Lluny queda el record del pas efímer de la institució tarragonina per primera divisió l’exercici 2006 / 2007.

BARCELONA I VALÈNCIA ES TROBEN EN UNA FINAL DE COPA 48 ANYS DESPRÉS

Tenia només vuit anys i crec recordar que va ser el primer partit de futbol que vaig presenciar per televisió: es tractava de la final de Copa, llavors tristament coneguda com del Generalísimo, de la temporada 1970 / 1971, jugada entre FC Barcelona i València CF. Va ser un matx, disputat al Santiago Bernabéu de Madrid, vibrant i molt emocionant, que va acabar amb el triomf blaugrana per 4 a 3.

Poques setmanes abans d’aquella final, hi va tenir lloc una rocambolesca última jornada del campionat de Lliga: tres clubs, els mateixos València i Barça, a més de l’Atlético de Madrid, van arribar-hi amb possibilitats de conquistar el títol. Els llevantins, en una època en què no era obligatori que els enfrontaments es disputessin a la mateixa hora, van jugar abans i van perdre al desaparegut estadi de Sarrià contra el RCD Espanyol, resultat que permetia al vencedor del matx del Vicente Calderón, entre Atlético i Barça, guanyar la lliga, però van empatar i el torneig se’l va endur... el València.

El conjunt valencianista, que entrenava el mític Alfredo di Stefano, es va avançar mitjançant dos gols de José Claramunt i Paquito García i tot presagiava que guanyaria el doblet, però els catalans, que dirigia el tècnic anglès Vic Buckingham, van reaccionar al segon temps i van remuntar amb una anotació de Josep Fuster i dues de Pedro María Zabalza, abans que Óscar Valdez igualés el xoc i forcés la pròrroga. En el temps suplementari hi va haver un heroi inesperat, l’aleshores jove promesa de la pedrera Ramon Alfonseda, que en una acció extraordinària, va marcar el quart gol del bloc blaugrana i va donar-li la Copa, la qual va recollir el capità Joaquim Rifé.

Malgrat el títol, en una etapa de la seva història que el Barça no n’acostumava a guanyar molts, després d’aquella final, Buckingham va deixar el seu lloc a l’entrenador holandès Marinus Michels, que acabava d’assolir la Copa d’Europa amb l’Ajax d’Amsterdam.

A la foto, la formació titular del Barça en aquella final: a dalt, d’esquerra a dreta, Reina, Rifé, Gallego, Eladio, Torres i Costas; ajupis, també d’esquerra a dreta, Rexach, Marcial, Dueñas, Zabalza i Asensi. Fuster i Alfonseda van entrar des de la banqueta.

REAL MADRID: A LA RECERCA DE CRACKS

Florentino Pérez, president del Real Madrid, no ha hagut d’invertir massa diners en fitxatges últimament, malgrat que el club blanc, que ha guanyat quatre de les últimes cinc Lligues de Campions, només ha aconseguit dos dels darrers 10 campionats de Lliga disputats. No obstant, sembla que aquest pròxim estiu haurà de nou de fer ús del talonari i tornar a l’època dels galàctics.

Els set cracks que podrien convertir-se en madridistes la pròxima temporada són:

Christian Eriksen. Malgrat que el centrecampista danès del Tottenham Hotspur compta amb unes característiques més adients per jugar al FC Barcelona que no pas al Real Madrid, tot sigui dit, com Luka Modric i Toni Kroos, que han triomfat plenament al Santiago Bernabéu, Eriksen podria ser una de les novetats blanques el pròxim estiu.

Eden Hazard (foto). Fa ja molt de temps que el mitja punta belga és un dels grans objectius de Pérez, però fins ara el jugador ha seguit al Chelsea. Tot feia presagiar que per fi el futbolista seria fixat el proper estiu, però el fet que el club d’Stamford Bridge hagi estat sancionat per la FIFA sense poder contractar en els dos mercats següents, podria frustrar l’operació.

Mauro Icardi. El golejador argentí de l’Inter de Milà, per cert, amb passat a la Masia del Barcelona, s’ha declarat en rebel·lia al club llombard, fet que podria obrir-li clarament les portes del Bernabéu.

Harry Kane. És un dels pocs futbolistes que hi ha en aquests moments al món que pugui apropar-se a la xifra de gols que Cristiano Ronaldo assegurava temporada rere temporada al Real Madrid i que ara tant troba a faltar el conjunt blanc. A més, l’actual atacant del Tottenham no és el típic davanter centre britànic, com ho van ser al seu dia Ian Rush, Mark Hugues, Gary Lineker o Alan Shearer, doncs es tracta d’un home molt més complet.

Kylian Mbappé. El davanter francès del París Saint – Germain, que només compta amb 20 anys, pot ser un d’aquests futbolistes que sigui capaç de marcar una època, de fet sembla que ja ho ha començat a fer. Per tant, sempre parlant des de la teoria, el Real Madrid realitzaria amb ell un extraordinari fitxatge.

Neymar da Silva. Florentino semblava que el tenia pràcticament fitxat, però Sandro Rosell, llavors president del Barça, se li va avançar i el brasiler va acabar recalant al Camp Nou l’any 2013, per abandonar-lo quatre anys més tard i signar un contracte amb el París Saint – Germain. D’una banda, Neymar sembla que vol marxar de França i, d’altra banda, el president madridista sempre l’ha volgut veure al Bernabéu.

Paul Pogba. El jugador francès del Manchester United és un dels centrecampistes més complets del planeta i, si bé és veritat que pel seu estil potser no acabaria d’adaptar-se al Barcelona, que l’ha seguit molts anys, pel contrari les seves característiques podrien encaixar perfectament al Real Madrid.

ELS 10 GRANS GOLS DE LEO MESSI

Leo Messi, el millor futbolista de la història, va tornar a fer una exhibició el passat diumenge al Benito Villamarín contra el Betis, on va aconseguir el seu 51è hat trick de la seva carrera. En aquest article vull recordar les 10 grans anotacions de l’astre argentí, que no vol dir que hagin estat les 10 més belles.

FC Barcelona – Albacete Balompié, 2 – 0 (Barcelona, 2005). Va ser un dels partits inicials que va jugar Messi al primer equip barcelonista i va aconseguir un gran gol de vaselina, el primer que va fer a la màxima categoria, a l’aprofitar una gran assistència de Ronaldinho de Assis, llavors la gran estrella blaugrana. L’anotació va servir per sentenciar un matx travat que va ser decisiu perquè el bloc entrenat aleshores per Frank Rijkaard assolís el títol de Lliga, que feia sis anys que el club català no guanyava.

FC Barcelona – Real Madrid, 3 – 3 (Barcelona, 2007). Primer hat trick que aconseguia el jugador sud-americà a primera divisió i ho va assolir en un clàssic contra el Real Madrid al Camp Nou. Tot i que entre els tres gols no hi va haver grans diferències estètiques, en destacaria el tercer, doncs va suposar l’empat en el temps de descompte. Malgrat tot, el Barça acabaria perdent aquell campionat de Lliga contra el conjunt blanc, entrenat per l’italià Fabio Capello.

FC Barcelona – Getafe CF, 5 – 2 (Barcelona, 2008). Tal com havia fet Diego Armando Maradona contra Anglaterra al Mundial de Mèxic, l’any 1986, Messi va anar sortejant rivals des del centre del camp fins a marcar un gol espectacular i meravellós, tot i que la diana poca importància pràctica va acabar tenint, doncs, increïblement, els madrilenys guanyarien el matx de tornada per 4 a 0, en plena descomposició del Barça de Rijkaard i Ronaldinho.

FC Barcelona – Manchester United, 2 - 0 (Roma, 2009). Si en alguna cosa no és especialista Messi és en el remat de cap, però aquella nit, a l’estadi Olímpic de Roma, en la final de la Champions League contra el llavors vigent campió Manchester United, en què hi jugava un jove Cristiano Ronaldo, l’argentí va volar per sobre d’un gegant com Rio Ferdinand i va batre Erwin van der Saar, en el que va ser el 2 a 0 definitiu, que va  suposar la tercera Copa d’Europa del Barça i la consumació del primer triplet del club, l’assolit amb Pep Guardiola d’entrenador.

FC Barcelona – Estudiantes la Plata, 2 – 1 (Abu Dhabi, 2009), després que el canari Pedro Rodríguez forcés la pròrroga in extremis, en el temps extraordinari, Messi, que va marcar amb l’escut, va donar el primer Mundial de Clubs a l’entitat catalana, que va completar un sextet històric del grup de Guardiola l’any 2009. Amb anterioritat, l’entitat catalana havia perdut les dues Copes Intercontinentals, l’antecedent del torneig, que havia disputat.

Real Madrid – FC Barcelona, 0 – 2 (Madrid, 2011). Xoc d’anada de les semifinals de la Lliga de Campions i un dels clàssics més polèmics que la història recorda, en un encontre en què va ser expulsat el dur defensa blanc Pepe Ferreira i en què van passar a la posteritat les rodes de premsa de Guardiola, abans del partit, i de José Mourinho, a la seva conclusió. Messi va fer els dos gols del matx i el segon d’ells, en una acció individual extraordinària, va ser sensacional.

FC Barcelona – Manchester United, 3 – 1 (Londres, 2011). En una de les grans obres d’art del Barça de Guardiola i en un dels millors encontres mai realitzat per Messi com a blaugrana, l’argentí es va convertir en el segon futbolista del club, després del camerunès Samuel Eto’o, em marcar dos gols en finals de la Copa d’Europa / Lliga de Campions. L’estrella va aconseguir trencar l’empat a un amb un xut fort i ras que va batre Van der Saar en una nit, al nou estadi londinenc de Wembley, en què el conjunt català va conquistar el seu quart títol de la màxima competició continental de clubs.

FC Barcelona – Bayern Munic, 3 – 0 (Barcelona, 2015). Enfrontament molt igualat entre el Barça de Luis Enrique Martínez i el Bayern de Guardiola, pertanyent a les semifinals de la Champions League. En els darrers minuts, l’argentí va trencar el partit amb dos gols (Neymar da Silva faria el tercer), el segon d’ells arran de deixar assegut el central del  bloc bavarès Jérôme Boateng. Unes setmanes més tard, el conjunt blaugrana va conquistar la seva cinquena Copa d’Europa / Lliga de Campions, a l’estadi Olímpic de Berlín contra el Juventus.

FC Barcelona – Athletic Club Bilbao, 3 – 1 (Barcelona, 2015). Transcorrien els primers minuts de la final de la Copa del Rei, que catalans i bascos jugaven al Camp Nou, quan Messi va agafar l’esfèric lluny de la porteria del conjunt biscaí i va anar driblant adversaris fins a batre Iago Herrerín. El davanter argentí marcaria també el segon gol del seu equip i aquella temporada, amb l’asturià Luis Enrique de preparador, el club català va aconseguir el seu segon triplet.

Real Madrid – FC Barcelona, 2 – 3 (Madrid, 2017). El gol no va tenir massa importància ni transcendència, doncs el partit es va disputar només tres dies més tard de quedar el Barça eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions, contra l’Atlético de Madrid de Diego Simeone, i la Lliga la va acabar guanyant el Real Madrid de Zinedine Zidane, però l’anotació de Messi, pràcticament al final del matx, va ser molt simbòlica arran que l’atacant argentí es treies la samarreta i l’ensenyés a la graderia del Santiago Bernabéu. 

A la foto, Messi en el moment de marcar en la final de la Lliga de Campions de 2009.

LA IMPORTÀNCIA DE COMPTAR AMB ERNESTO VALVERDE EN UNA HIPOTÈTICA SEMIFINAL DE LA CHAMPIONS CONTRA EL LIVERPOOL

Qui ha llegit els últims mesos aquest bloc, s’haurà donat compte que no soc un gran defensor dels mètodes d’Ernesto Valverde (foto), doncs, malgrat que em sembla un dels millors entrenadors de l’estat espanyol els últims temps, per entrenar una entitat del potencial del FC Barcelona, m’ha semblat moltes vegades un tècnic excessivament conservador i poc amant del risc.

El FC Barcelona ha sigut emparellat amb el Manchester United als quarts de final de la Lliga de Campions, al mateix temps que també ho han estat Liverpool FC i FC Porto. Evidentment, ni el conjunt de Valverde ni tampoc el de Jürgen Klopp, a pesar del seu paper de favorits, ho tindran teòricament fàcil en aquests enfrontaments, però existeix una clara possibilitat que coincideixen en la penúltima ronda del torneig.

El Liverpool de Klopp, un bloc a qui li agrada el futbol directe i de contracop, i que a més compta amb un trident ofensiu extraordinari, el format per Roberto Firmino, Saido Mané i Mohamed Salah, és el clàssic equip que se li pot ennuegar al Barça, tal com, per exemple, van fer els seus dies l’Inter de Milà de José Mourinho i el Chelsea FC de Roberto di Matteo en els temps de Pep Guardiola, sense oblidar que el conjunt blaugrana ha caigut els darrers anys dues vegades contra l’Atlético de Madrid de Diego Simeone.

Tanmateix, les tàctiques, de vegades allunyades de l’anomenat ADN Barça, de Valverde, que, després de la victòria contra el Real Betis al Benito Villamarín, va ser elogiat per Leo Messi pel seu plantejament a l’estadi andalús, poden ser molt beneficioses per a aquesta hipotètica eliminatòria davant el Liverpool, tot i que, personalment, soc un romàntic i sempre preferiria jugar amb el sistema tradicional i amb la possessió de la pilota a favor.   

EL MIRACLE DEL GETAFE

Quan resten 10 jornades per a la finalització del campionat de Lliga, el Getafe CF ocupa el quart lloc de la classificació, és a dir, si s’acabés ara la competició, els madrilenys es classificarien per a la Lliga de Campions.

Per trobar les causes d’aquest miracle del conjunt blau, podríem parlar d’una defensa molt sòlida i segura, a la qual hi destaca el central togolès Djené Dakoman, de qui es diu que es troba en l’òrbita del FC Barcelona; un centre del camp que fusiona tècnica i força, tres davanters que estan brillant amb notorietat, com són els casos d’Ángel Rodríguez, Jorge Molina i la revelació Jaime Mata, i, molt especialment, l’entrenador José Bordalás (foto), a qui la pròxima temporada podríem veure en una banqueta d’un club amb més historial.

Tanmateix, dos factors podrien perjudicar el Getafe en aquest final de temporada: d’una banda, començar a notar el cansament per l’esforç realitzat per part d’una plantilla que no compta amb una gran profunditat de banqueta i, d’altra banda, que pugui entrar-li als seus futbolistes el clàssic vertigen d’observar com una meta inesperada es troba molt a prop. 

EL GRAN ERROR DE NEYMAR

Jo crec que tant Neymar com el seu pare s’han penedit un munt de vegades d’aquella decisió que van prendre l’estiu de 2017, quan van decidir deixar el FC Barcelona i fitxar pel París Saint – Germain (PSG).

Des què el brasiler va arribar al Parc dels Prínceps, el PSG ha guanyat la quasi totalitat dels títols locals, però el club francès ha fallat estrepitosament a Europa, en què no ha pogut superar els vuitens de final, arran de les eliminacions davant el Real Madrid l’any passat i el Manchester United aquesta temporada.

Segons algunes fonts, Neymar ha intentat tornar al Camp Nou, escenari que va deixar perquè tant ell com el seu progenitor pensaven que mai es convertiria en el millor futbolista del món sota l’ombra de Leo Messi, però el cert és que el crack brasiler, des què va abandonar Barcelona, ha baixat de forma vertiginosa el seu prestigi, molt minvat arran del mal Mundial de Rússia, l’escassa competivitat de la Ligue 1 i per les continuades lesions que ha sofert els últims dos anys.

Pel contrari, la institució catalana penso que ha tingut una enorme fortuna perquè, sense oblidar la gran suma d’euros que va obtenir amb el traspàs, que continua sent el més car de la història, s’ha estalviat un jugador caracteritzat per un perillós estancament i amb uns actes molt allunyats de la disciplina adient que hauria de tenir un futbolista professional, ja que continua sent un gran amant de les festes, algunes d’elles extremadament horteres.

La taula de salvació que pot tenir ara Neymar és la gran necessitat que té el president del Real Madrid, Florentino Pérez, de fitxar un crack que il·lusioni una parròquia blanca actualment molt desencantada i és que el màxim mandatari madridista encara no ha oblidat com el Barça de Sandro Rosell al seu dia li va arrabassar l’estrella brasilera.

EL RENAIXEMENT MILANISTA

Si hi ha alguna cosa que em produeix certa alegria és quan un club gran, que en alguns casos ha marcat una era històrica, per diferents circumstàncies entra en crisi i, seguidament, viu un renaixement. És el que ara està succeint amb l’AC Milan.

No és la primera vegada que aquest fet succeeix a l’entitat llombarda, doncs, després de guanyar dues Copes d’Europa i dues Recopes, el club rossonero, que es va veure afectat per l’escàndol de les apostes clandestines a finals de la dècada dels 70 del passat segle, va ser descendit als despatxos a la sèrie B, categoria a la qual més tard tornaria, aquell cop per desmèrits al terreny de joc.

Va ser llavors quan va aparèixer l’empresari i futur polític Silvio Berlusconi, il Cavaliere, que va fer ressorgir el conjunt italià, que de la mà dels llegendaris entrenadors Arrigo Sacchi i Fabio Capello, per exemple va conquistar tres Copes d’Europa i va disputar-ne dues finals més entre 1989 i 1995. Va ser, sens dubte, la millor època de la història del club llombard, que va comptar amb futbolistes com Mauro Tassotti, Christian Panucci, Filippo Galli, Alessandro Costacurta, Franco Baresi, Marcel Desailly, Paolo Maldini, Frank Rijkaard, Demetrio Albertini, Roberto Donadoni, Ruud Gullit, Carlo Ancelotti, Zvonimir Boban, Dejan Savicevic, Marco Van Basten o Daniele Massaro.

La bona línia del Milan, en què van arribar-hi futbolistes com Nelson Dida, Alessandro Nesta, Gennaro Gattuso, Andrea Pirlo, Clarence Seedorf, Rui Costa, Ricardo Kaká, Andrei Xevtxenko o Filippo Inzaghi, va continuar durant el primer decenni de l’actual segle, en què, sota la direcció de Carlo Ancelotti, el conjunt milanista va jugar tres finals de la Lliga de Campions entre 2003 i 2007, assolint la victòria en dues d’elles, però la crisi estava ja molt a prop de San Siro.

La marxa de Berlusconi com a màxim accionista de la institució ha provocat una etapa de penúries profundes, fins el punt que el Milan porta un munt d’anys sense aconseguir cap títol oficial i les últimes temporades s’ha quedat fora de la Champions League, mentre a la Sèrie A ha restat molt allunyat del Juventus i fins i tot s’ha vist superat per esquadres com Nàpols, Roma o Inter, el rival ciutadà.

Actualment, l’equip rossonero, que va perdre ahir el derbi milanès davant l’Inter a San Siro, jugant com a teòric local, es troba quart a la classificació del campionat italià, a moltíssims punts del líder Juventus, però, llevat d’un enfonsament inesperat, el Milan tornarà la pròxima temporada a la Lliga de Campions.

Gennaro Gattuso (foto), que en la seva època de futbolista va ser tot cor, garra i lluita, és el gran artífex d’aquest ressorgiment, ara des de la banqueta de San Siro, com a entrenador d’una plantilla en què hi destaquen Gianluigi Donnaruma, Ricardo Rodríguez, Lucas Biglia, Giacomo Bonaventura, el veterà Riccardo Montolivo, Hakan Çalhanoglu, Frank Kessié, Patrick Cutrone, Krzysztof Piatek, que s’ha convertit en la gran estrella de l’equip després de fitxar en el passat mercat d’hivern, o els espanyols Pepe Reina, Samu Castillejo i Suso Fernández.

EL RETORN DE ZINEDINE ZIDANE O EL QUE ÉS EL MATEIX: LA CESSIÓ DE PODER PER PART DE FLORENTINO PÉREZ

10 mesos després de la seva sorprenent dimissió com a entrenador del club blanc, presentada poc més tard de conquistar a Kiev la seva tercera Lliga de Campions consecutiva, Zinedine Zidane s’ha convertit de nou en entrenador del Real Madrid, en substitució de Santiago Solari, que fa uns mesos havia entrat per Julen Lopetegui, el fugaç successor del tècnic francès.

Si Zidane va decidir marxar encara no fa un any i ara ha tornat a la banqueta del Santiago Bernabéu, i tenint en compte que el francès és un home d’una personalitat ferma i molt sòlida, per lògica ha debut rebre la promesa per part del president Florentino Pérez que tindrà el poder esportiu al 100%. Per tant, en aquests moments es podria assegurar que Pérez, per a alguns l’ésser superior, deixarà de realitzar tasques de secretari tècnic.

Les decisions que pugui prendre a partir d’ara Zidane, qui potser l’estiu passat hagués evitat la marxa de Cristiano Ronaldo al Juventus i probablement hagués donat la baixa a Gareth Bale, poden ser moltes i diverses, però segur que hi tindrà lloc una profunda reconversió al vestidor madridista, del qual podrien desaparèixer jugadors com Marcelo Vieira, Toni Kroos, Dani Ceballos o, evidentment, el gal·lès Bale.

A la foto, Pérez i Zidane s’abracen.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS QUARTS DE FINAL

Per ordre de més a menys perillós, aquests són els adversaris que li poden tocar en el sorteig de quarts de final de la Lliga de Campions al FC Barcelona, l’únic club de la Lliga espanyola que continua en la competició.

- Juventus FC

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2 (1985 i 1996).

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Ronaldo.

Jugador més destacat de la temporada: Ronaldo.

Onze base: Szczesny, Cancelo, Bonucci, Chiellini, Álex Sandro, Khedira, Pjanic, Matuidi, Dybala, Mandzukic i Ronaldo.

A favor del Barça: aprofitar certa obsessió d’un equip que no guanya el torneig des de fa 23 anys i que ha perdut les últimes cinc finals que ha disputat.

En contra del Barça: una esquadra enormement competitiva i que ara compta amb una gran estrella com Cristiano Ronaldo.

- Liverpool FC

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1977, 1978, 1981, 1984 i 2005).

Entrenador: Jürgen Klopp.

Estrella: Salah.

Jugador més destacat de la temporada: Mané.

Onze base: Alisson, Alexander – Arnold, Van Dijk, Lovren, Matip, Henderson, Wijnaldum, Robertson, Firmino, Mané i Salah.

A favor del Barça: l’equip català sembla comptar amb una plantilla més potent, sòlida i equilibrada.

En contra del Barça: el sistema de Klopp no beneficia el bloc d’Ernesto Valverde.

- Manchester City

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap.

Entrenador: Pep Guardiola (foto).

Estrella: Agüero.

Jugador més destacat de la temporada: Sterling.

Onze base: Ederson, Walker, Stones, Laporte, Danilo, De Bruyne, Gündogan, David Silva, Sterling, Agüero i Sané.

A favor del Barça: la gran pressió a què està sotmès Guardiola, obligat aquesta temporada, com a mínim,  a superar els quarts de final.

En contra del Barça: puc ser pesat, però insisteixo que el tècnic català és el millor entrenador del món.

- Manchester United

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 3 (1968, 1999 i 2008).

Entrenador: Ole Gunnar Solksjaer.

Estrella: Pogba.

Jugador més destacat de la temporada: Pogba.

Onze base: De Gea, Valencia, Jones, Lindelöf, Young, Herrera, Pogba, Matic, Lingard, Rashford i Lukaku.

A favor del Barça: penso que aquest ManU està encara molt lluny de la seva millor època.

En contra del Barça: l’alliberament del conjunt anglès arran de la destitució de José Mourinho.

- AFC Ajax

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 4 (1971, 1972, 1973 i 1995).

Entrenador: Erik ten Hag.

Estrella: De Jong.

Jugador més destacat de la temporada: Tadic.

Onze base: Onana, Mazraoui, De Ligt, Blind, Tagliafico, De Jong, Van de Beek, Schöne, Tadic, Neres i Ziyech.

A favor del Barça: tot i que en aquesta Champions League està assolint una gran experiència, es tracta d’un planter encara per madurar.

En contra del Barça: acaba d’eliminar el Real Madrid.

- Tottenham Hotspur

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap.

Entrenador: Mauricio Pochettino.

Estrella: Kane.

Jugador més destacat de la temporada: Kane.

Onze base: Lloris, Trippier, Vertonghen, Sánchez, Anderweireld, Dier, Winks, Eriksen, Alli, Kane i Son.  

A favor del Barça: un bloc que acostuma a fallar en els encontres decisius.

En contra del Barça: els gols de Harry Kane.

- FC Porto

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2 (1987 i 2004).

Entrenador: Sergio Conceiçao.  

Estrella: Casillas.

Jugador més destacat de la temporada: Militao.

Onze base: Casillas, Militao, Felipe, Pepe, Telles, Otávio, Herrera, Pereira, Brahimi, Tiquinho i Marega.

A favor del Barça: segurament és la plantilla més modesta de les que han arribat als quarts de final.

En contra del Barça: una Lliga de Campions extraordinària.

10 CAUSES QUE EXPLIQUEN LA CRISI DEL REAL MADRID

Florentino Pérez. Per mi, i com ja vaig exposar fa uns dies en aquest bloc, el principal culpable de la crisi blanca és el president. És possible que Pérez sigui un brillant gestor, tal com ha demostrat en la seva empresa ACS, però evidentment, encara que exerceix de facto el càrrec, no és un bon secretari tècnic, entre d’altres coses, perquè no és un professional en la matèria.

La dimissió de Zinedine Zidane. Va sorprendre tothom, sembla ser que fins i tot al president, que l’ara retornat tècnic francès decidís deixar-ho estar pocs dies més tard d’assolir la tercera Lliga de Campions consecutiva a Kiev. Des d’alguns sectors, s’explica que ja entreveia els problemes que finalment han tingut lloc aquesta temporada. El seu substitut, Julen Lopetegui, va ser cessat al cap de poc mesos i Santiago Solari tampoc ha aguantat massa temps al càrrec.

La marxa de Cristiano Ronaldo. És possible que l’estrella portuguesa ja hagués iniciat la seva decadència, però el davanter lusità, així i tot, assegurava una gran quantitat de gols a l’equip. El pitjor de tot, però, és que el president va decidir, arran de la marxa de l’atacant al Juventus, no fitxar cap substitut.

La irregularitat de Sergio Ramos. El capità madridista ha estat per mi un dels millors centrals del món de l’última dècada, tot i que considero que el defensa andalús és un home molt brut i que compta en la seva carrera amb capítols demencials, com el de la final de la Champions League de 2017. No obstant, Ramos és d’aquests homes que, amb força assiduïtat, és capaç del millor, però també del pitjor.

El cas Isco Alarcón (foto). El centrecampista andalús havia estat un jugador clau els últims anys al Santiago Bernabéu, propiciant que fins i tot Zidane decidís canviar l’esquema de joc i passar d’un 4 – 3 – 3 a un 4 – 4 – 2, ubicant el malagueny de titular en detriment de Bale. Tanmateix, aquesta temporada, sembla ser que per diferents actes d’indisciplina, Solari ha comptat molt poc amb ell i fins i tot se li ha obert un expedient.  

El crònic problema de Gareth Bale. El gal·lès està disputant la seva sisena temporada al club blanc i, a part de què no ha acabat d’adaptar-s'hi mai, doncs per exemple encara no parla amb fluïdesa el castellà, no ha pogut en cap moment convertir-se en un líder per a l’equip, sense oblidar que ja porta dos anys sent normalment suplent.

La porteria. No entenc la raó, però des de fa ja molts anys, Pérez havia desitjat un porter titular que no fos Keylor Navas, malgrat que l’arquer de Costa Rica ha donat un rendiment excel·lent al Bernabéu. Ja ho va intentar fa uns anys amb David de Gea i, finalment, el passat estiu va fitxar Thibaut Courtois, que, tot i ser un meta extraordinari, com ha demostrat a l’Atlético de Madrid, el Chelsea o la selecció belga, no està realitzant una bona temporada.

L’estancament de joves promeses. Homes com Dani Ceballos, Marco Asensio, Mariano Díaz o, en menor grau, Lucas Vázquez semblen estancats i no han donat el pas endavant que s’esperava d’ells fa un parell d’anys.

El Mundial. Futbolistes com Raphaël Varane, que es va proclamar campió amb França; Luka Modric, que va disputar la final amb Croàcia; Courtois, que va arribar a les semifinals amb Bèlgica, o també Marcelo Vieira i Carlos Henrique Casemiro (Brasil); Daniel Carvajal, Ramos, Nacho Fernández i Isco (Espanya) i Kroos (Alemanya) han notat molt el cansament de la Copa del Món de Rússia.

Excessiva veterania. Molt probablement, el Real Madrid necessita una important renovació, doncs jugadors com Ramos, Marcelo, Modric, Kroos o Karim Benzema ja superen la trentena.

ELS ESTRANYS FITXATGES DEL BARÇA AL MERCAT D’HIVERN

Amb l’excepció de la contractació del mitja punta brasiler Philippe Coutinho, que malgrat que està sent la gran decepció de l’actual temporada, ha estat un home important en els esquemes d’Ernesto Valverde, certament els fitxatges del FC Barcelona en els dos últims mercats d’hivern són com a mínim estranys.

Yerry Mina. Sembla que el fitxatge del central colombià, procedent del Palmeiras brasiler, va ser una aposta molt personal del mànager general Pep Segura, doncs Valverde a penes va comptar amb els seus serveis. A més, en una de les poques oportunitats que va tenir, va ser el principal assenyalat en la derrota a la penúltima jornada de Lliga al Ciutat de València contra el Llevant, l’únic xoc que el Barça va perdre en tot el campionat. Gràcies al seu bon Mundial a Rússia, en què va fer tres gols, el club català va aconseguir l’estiu passat un bon traspàs a l’Everton.

Jeison Murillo (foto). Un altre central internacional colombià, amb la diferència que, en aquest cas si, ha estat una reclamació expressa de Valverde, sense que en aquest cas hi tingui res a veure la direcció tècnica del club. La contractació, realitzada a finals de l’any passat, va sorprendre perquè al seu anterior equip, el València, a penes va comptar amb oportunitats per part de Marcelino García Toral. Inexplicablement, malgrat ser una aposta molt personal, el tècnic barcelonista només l’ha alineat a la Copa del Rei.

Kevin Prince Boateng. Sembla que la principal opció, tant de Valverde com de la direcció tècnica, per substituir Munir al Haddadi, que va marxar fa uns mesos al Sevilla, era el madrileny Álvaro Morata, però que aquest hagués pogut rebre la negativa de Luis Suárez, qui potser hi observava una important competència. Finalment l’elegit va ser el veterà internacional ghanès Boateng, que jugava al modest Sassuolo italià. Fins ara, el davanter només ha estat titular en dos encontres, un de Lliga i un altre de Copa del Rei, en què ha passat pràcticament desapercebut.

EL FRACÀS DEL FLORENTINO FC

En només set dies, el Real Madrid ha quedat eliminat a les semifinals de la Copa del Rei, ha perdut pràcticament totes les opcions de lluitar pel títol de Lliga i ha quedat fora en els vuitens de final de la Champions League, torneig que ha conquistat els últims tres anys i en quatre ocasions les darreres cinc temporades.

Ara s’intenta cercar i trobar culpables des de l’entorn madridista i es parla del tècnic Santiago Solari, d’alguns futbolistes com Thibaut Courtois, Sergio Ramos, Marcelo Vieira, Toni Kroos, Gareth Bale o Marco Asensio o d’una mala planificació arran de la marxa al Juventus de Cristiano Ronaldo, però crec que el principal causant de la crisi blanca és el president Florentino Pérez (foto).

El màxim mandatari blanc, conegut en alguns sectors com l’ésser superior, va decidir mantenir a la plantilla Gareth Bale, malgrat el seu pobre rendiment; va deixar marxar Ronaldo, sense cercar-li un substitut adient; no va impedir l’adeu del tricampió europeu Zinedine Zidane, per fitxar posteriorment Julen Lopetegui a les portes del Mundial de Rússia; va seguir amb la seva dèria de contractar un nou porter, en aquest cas Courtois, a pesar de què Keylor Navas estava realitzant unes campanyes extraordinàries, i va insistir en què el joveníssim Vinícius Júnior fos titular al primer equip.

FRANZ BECKENBAUER, FRANCO BARESI I... GERARD PIQUÉ

Algú podria considerar que exagero, però crec que Gerard Piqué (foto), el central català del FC Barcelona, ha entrat al cim de mites de la seva demarcació, on fins ara potser només es trobaven dues llegendes de la història del futbol: l’alemany Franz Beckenbauer i l’italià Franco Baresi.

No vaig tenir l’oportunitat de veure abastament jugar Beckenbauer, però si recordo perfectament que, només durant la primera meitat de la dècada dels 70, va guanyar tres Copes d’Europa consecutives amb el Bayern de Munic, una Eurocopa i un Mundial amb Alemanya i dues Pilotes d’Or, un trofeu que en escasses ocasions han assolit defenses i només ell dues vegades. Conegut com el Kaiser, el central bavarès, com posteriorment farien Lothar Matthäuss i Matthias Sammer, va iniciar la seva carrera com a centrecampista, però va reciclar-se més tard com a defensa, on va donar el millor de sí. Entre les seves principals virtuts cal destacar l’elegància, una gran qualitat tècnica, una personalitat extraordinària, esperit de lideratge  i la capacitat de fer millors els seus companys, doncs la seva parella de línia, tant al Bayern com amb la selecció germànica, Hans – Georg Schwarzenbeck, va declarar una vegada que li hagués estat impossible ser futbolista sense la presència de Franz.

Pel contrari, si que vaig tenir l’oportunitat de seguir plenament la trajectòria del central italià Baresi, que va ser un dels homes destacats del millor AC Milan de la història, el que van entrenar llegendaris entrenadors com Arrigo Sacchi i Fabio Capello. Amb el club llombard va conquistar, per exemple, tres Copes d’Europa i amb la selecció italiana va assolir el Mundial d’Espanya de 1982, encara que el seu concurs no va ser massa important ni rellevant i, ja com un dels homes forts de l’Squadra Azzurra, va jugar la final de la Copa del Món d’Estats Units 1994, quan Itàlia va perdre la final contra Brasil als penals. Com Beckenbauer, Baresi va destacar per l’elegància, la personalitat i la capacitat de lideratge, formant, tant amb el seu equip com amb el combinat nacional, una línia defensiva inoblidable amb Mauro Tassotti, Alessandro Costacurta i Paolo Maldini, un altre mite del futbol italià.  

Piqué està disputant en aquest exercici la seva onzena temporada al primer equip del FC Barcelona i ha estat més de 100 cops internacionals amb Espanya, de la qual es va retirar després del passat Mundial de Rússia. El defensa barceloní compta amb un brillantíssim palmarès, en què hi consten set campionats de Lliga, sis Copes del Rei, set Supercopes d’Espanya, tres Lligues de Campions, tres Supercopes d’Europa, tres Mundials de Clubs, una Eurocopa i una Copa del Món. El central català s’ha significat, al llarg de la seva carrera, per una gran personalitat, dins i fora del camp; una depurada tècnica i una extraordinària capacitat de col·locació, que ha compensat perfectament la seva lògica manca de velocitat, doncs es tracta d’un futbolista molt corpulent.  Al Barça ha coincidit amb altres centrals com Carles Puyol, Rafa Márquez, Javier Mascherano, Samuel Umtiti i Clement Lenglet i, a la selecció, amb el mateix Puyol, a qui podríem considerar el seu mestre, i Sergio Ramos.

SERIA BO QUE SIMEONE FOS SANCIONAT

Afortunadament, perquè encara que no ho sembli, el món evoluciona, les actituds masclistes van minvant amb el pas dels anys, però, malauradament, aquestes segueixen vigents.

En una època en què a l’estat espanyol, mitjançant les accions de partits polítics d’extrema dreta com VOX o d’associacions retrògrades com Hazte Oir, semblen tornar a posar en qüestió els drets de les dones i la igualtat de gènere, l’entrenador de l’Atlético de Madrid, Diego Simeone (foto), va fer un gest lamentable i masclista en el matx d’anada dels vuitens de final de la Champions League, en què el seu equip es va enfrontar al Juventus al Wanda Metropolitano, quan, arran del primer gol blanc-i-vermell, es va posar les mans als testicles mentre es girava cap al públic.

Realment, és impressionant el que ha fet l’entrenador argentí a l’entitat madrilenya, doncs, després de trobar-se un club enfonsat, l’ha convertit en una de les millors esquadres europees, tot i que, malgrat que actualment disposa d’una plantilla potent, espectacular i de gran qualitat, el seu Atlético continua jugant com un bloc petit. Tanmateix, això no impedeix criticar profundament la seva acció en el xoc contra el campió italià.

Seria bo que la UEFA, que li ha obert un expedient, sancioni amb exemplaritat Simeone, doncs la seva imatge sembla més pròpia de temps rudimentaris que semblaven ja oblidats.

AQUELLS QUATRE CLÀSSICS DE LA PRIMAVERA DE 2011

Després de la disputa de tres clàssics en un curt lapse de temps, l’eliminatòria de semifinals de la Copa del Rei i un tercer partit corresponent al campionat de Lliga, evidentment ens han vingut a la memòria aquells polèmics quatre enfrontaments entre FC Barcelona i Real Madrid durant la primavera de l’any 2011, per tant, fa quasi vuit anys.

Eren aquells temps molt convulsos perquè el club català, dirigit per Pep Guardiola, estava passant pel millor període de la història barcelonista, mentre el Real Madrid era entrenat pel polèmic tècnic portuguès José Mourinho, que llavors es trobava en la seva primera temporada al Santiago Bernabéu, en què van ser cèlebres els seus actes i ocurrències.

Madrid – Barça, 1 - 1 (Lliga). Sens dubte, va ser el matx que menys polèmica va tenir. El bloc de Guardiola portava un important avantatge al campionat i, amb l’empat al Bernabéu, pràcticament va sentenciar-lo. Leo Messi va avançar els catalans de penal i Cristiano Ronaldo va empatar, també des dels 11 metres. Aquella mateixa campanya, pel que fa a la primera volta, el Barça havia golejat el seu etern rival al Camp nou per 5 a 0.

Madrid – Barça, 1 - 0 (final de la Copa del Rei). Encontre jugat a Mestalla en què els jugadors madridistes, especialment Álvaro Arbeloa i Xabi Alonso, van estar molt agressius i fins i tot en algun moment violents, i els quals contínuament protestaven a l’àrbitre navarrès Undiano Mallenco, qui en cap instant va poder controlar el matx, que es va decantar a la pròrroga gràcies a un gol de cap de Cristiano, qui va aprofitar una magnífica centrada d’Ángel di María.

Madrid – Barça, 0 - 2 (anada de les semifinals de la Lliga de Campions). Els prolegòmens del xoc els va protagonitzar Guardiola amb una explosiva roda de premsa al Bernabéu, aquella en què per exemple va dir que Mourinho era el puto amo, i els minuts posteriors pel tècnic portuguès, en què en una altra sonada ronda de preguntes, va pronunciar repetidament la pregunta “per què ?”. Entremig, un partit que es va veure afectat per l’expulsió del central Pepe Ferreira, després d’una acció sobre Dani Alves, i els dos gols de Leo Messi, el segon d’ells, una autèntica obra d’art.

Barça – Madrid, 1 – 1 (tornada de les semifinals de la Lliga de Campions). Després del convuls enfrontament d’anada, la tornada al Camp Nou va ser bastant més tranquil·la. Ja a la segona part del xoc, Pedro Rodríguez va avançar el Barça i Marcelo Vieira va empatar pels blancs. Unes setmanes després, en un partit extraordinari, el conjunt de Guardiola es va proclamar campió d’Europa davant el Manchester United, a l’estadi londinenc de Wembley.

A la foto, una salutació entre Guardiola i Mourinho.

GARETH BALE: ALGUNA LLUM I MOLTES OMBRES

L’any 2013, el gal·lès Gareth Bale es va convertir en el traspàs més car de la història, quan el Real Madrid el va fitxar procedent del Tottenham Hotspur. No obstant, malgrat que ha estat un futbolista decisiu en enfrontaments molt importants, el britànic, en línies generals, ha decebut als seguidors blancs.

Tanmateix, Bale ha estat un home clau en tres finals disputades pel Real Madrid: la de la Copa del Rei de 2014 contra el FC Barcelona, quan amb una jugada espectacular, que Marc Bartra mai oblidarà, li va donar el títol a l’equip que dirigia Carlo Ancelotti; la de la Lliga de Campions del mateix any, en la qual va anotar un dels gols del seu equip a Lisboa, davant l’Atlético de Madrid, i la de la Champions League de l’any passat, en què va fer dues dianes enfront el Liverpool a Kiev, la segona mitjançant una esplèndida xilena.

Però, és una evidència, han estat moltes més les ombres, que no pas les llums, en la trajectòria de Bale al Santiago Bernabéu. Malgrat que aquesta és ja la seva sisena temporada a l’entitat madridista, encara no parla amb fluïdesa la llengua castellana, sembla que no manté unes relacions massa cordials amb la resta de la plantilla, s’ha lesionat amb certa freqüència i ha estat un jugador terriblement irregular, causa la qual, tant amb Zinedine Zidane com amb Santiago Solari, l’ha relegat a la banqueta.

Fa uns dies, en partit de Lliga contra el Llevant al Ciutat de València, sembla que Bale es va negar a fer les tasques de preescalfament abans d’entrar al terreny de joc i, més tard, va rebutjar la felicitació del gallec Lucas Vázquez, l’home que li ha arrabassat el lloc de titular, quan va marcar de penal el gol de la victòria.

Malgrat ser, juntament amb Karim Benzema, el jugador predilecte del president Florentino Pérez, que mai va considerar Cristiano Ronaldo un fitxatge personal, tot fa pensar que aquesta és l’última campanya del gal·lès al Bernabéu. De fet, des d'algunes fonts s’assegura que hagués marxat el passat estiu de no haver estat la gran estrella de la final de Kiev.