CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (1)

* Sevilla FC – Bayern Munic

Sevilla

Entrenador: Vincenzo Montella.

Estrella: Banega.

Millor jugador de la temporada: Sarabia.

Onze tipus: Rico, Mercado, Kjaer, Lenglet, Escudero, Nzonzi, Banega, Vázquez, Sarabia, Correa i Ben Yedder.

Posició campionat local: 6è.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (arriba per segon cop a un quarts).

Altres trofeus internacionals: 5 Copes de la UEFA / Lligues Europa: (2006, 2007, 2014, 2015 i 2016) i una Supercopa (2006).

Percentatge: 30%.

A favor:

- Una trajectòria extraordinària a la Champions League, en què per exemple ha eliminat el Manchester United.

- Amb Montella, l’equip ha guanyat en solidesa mental.

- Una plantilla molt equilibrada.

En contra:

- Un campionat de Lliga molt irregular.

- Fitxatges com Navas, Nolito o Sandro no acaben d’assentar-se.

- No jugava uns quarts de final de la Copa d’Europa des de 1957.

Bayern

Entrenador: Jupp Heynckes.

Estrella: Lewandowski.

Millor jugador de la temporada: Lewandowski.

Onze tipus: Ullreich, Kimmich, Boateng, Hummels, Alaba, Thiago, Martínez, Vidal, Robben, Lewandowski i Müller.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).

Altres trofeus internacionals: 1 Recopa (1967), 1 Copa de la UEFA (1996), 1 Supercopa (2013), 2 Intercontinentals (1976 i 2001) i 1 Mundial de clubs (2013).

Percentatge: 70%.

A favor:

- Els gols del davanter polonès Lewandowski.

- L’experiència d’homes com Hummels, Alaba, Martínez, Vidal, Robben, Müller, Ribéry o el mateix Lewandowski.

- Els números de Heynckes des de què va substituir Carlo Ancelotti.

En contra:

- Penso que es tracta d’un club que necessita un canvi generacional.

- L’escassa competivitat que troba a la Bundesliga.

- Dos centrals (Boateng i Hummels) de característiques molt semblants.

* Juventus FC – Real Madrid

Juventus

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Higüaín.

Millor jugador de la temporada: Higüaín.

Onze tipus: Buffon, De Sciglio, Benatia, Chiellini, Sandro, Khedira, Pjanic, Bernardeschi, Dybala, Matuidi i Higüaín.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2 (1985 i 1996).

Altres trofeus internacionals: 1 Recopa (1984), 3 Copes de la UEFA (1977, 1990 i 1993), 3 Supercopes (1984 i 1996) i 2 Intercontinentals (1985 i 1996).

Percentatge: 40%.

A favor:

- Ha superat el Real Madrid en les dues últimes eliminatòries en què han coincidit (2003 i 2015).

- El duo atacant format pels argentins Dybala i Higüaín.

- Un dels conjunts més regulars els últims anys a la Champions League, amb la disputa de dues finals.

En contra:

- Ha perdut davant els blancs les últimes dues finals que han jugat (1998 i 2017).

- Un munt de baixes importants els darrers anys (Alves, Bonucci, Pirlo, Tévez, Morata...).

- La irregular temporada que està realitzant Dybala.

Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane.

Estrella: Ronaldo.

Millor jugador de la temporada: Casemiro.

Onze tipus: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Isco, Kroos, Ronaldo i Benzema.

Posició campionat local: 3r.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 12 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002, 2014, 2016 i 2017).

Altres trofeus internacionals: 2 Copes de la UEFA (1985 i 1986), 2 Copes Llatines (1955 i 1957), 4 Supercopes (2002, 2014, 2016 i 2017), 3 Intercontinentals (1960, 1998 i 2002) i 3 Mundials de Clubs (2014, 2016 i 2017).

Percentatge: 60%.

A favor:

- Un bloc madridista, que faci el que faci en altres competicions, compta amb una gran fiabilitat a la Lliga de Campions.

- Cristiano sembla que, després d’una primera meitat de temporada força decebedora, està agafant la forma.

- L’anomenat equip B format per teòrics suplents de luxe com Nacho, Kovacic, Lucas, Asensio i Bale. 

En contra:

- Els problemes defensius, especialment en jugades a pilota aturada.

- Bale no acaba de convèncer i probablement està jugant la seva última campanya al Santiago Bernabéu.

 L’alarmant baixa forma de Benzema, que també podria deixar el coliseu blanc.

A la foto, un moment de la final de l’any passat a Cardiff entre Madrid i Juve.

PER QUÈ LEO MESSI ÉS EL MILLOR FUTBOLISTA DE LA HISTÒRIA ?

Leo Messi està portant a terme la seva 14a temporada al primer equip del FC Barcelona, de les quals tres han estat molt bones, de la segona a la quarta, totes elles amb Frank Rijkaard, quan va tenir força problemes físics; nou d’excel·lents, les quatre amb Pep Guardiola, la de Tito Vilanova, les tres amb Luís Enrique Martínez i l’actual amb Ernesto Valverde, i només dues discretes, la del seu debut amb Rijkaard, perquè va alternar la seva presència amb el filial, i la que va tenir com a entrenador el seu compatriota Gerardo Tata Martino.

Amb el seu equip, el Barça, Messi ha assolit 8 Lligues (2005, 2006, 2009, 2010, 2011, 2013, 2015 i 2016), 5 Copes del Rei (2009, 2012, 2015, 2016 i 2017), 7 Supercopes d’Espanya (2005, 2006, 2009, 2010, 2011, 2013 i 2016), 4 Lligues de Campions (2006, 2009, 2011 i 2015), 3 Supercopes d’Europa (2009, 2011 i 2015) i 3 Mundials de Clubs (2009, 2011 i 2015).

A nivell individual, compta amb cinc Pilotes d’Or (2009, 2010, 2011, 2012 i 2015), 4 trofeus Pichichi (2010, 2012, 2013 2017) i 4 Botes d’Or (2010, 20012, 2013 i 2017) i és el màxim golejador de la història del Barça, de la Lliga espanyola i en un any natural (2012), sense oblidar, tot i que amb certa sorpresa, que va ser elegit millor futbolista del Mundial de 2014, disputat al Brasil i en què Argentina va perdre la final contra Alemanya a la pròrroga.

Tanmateix, malgrat tot, encara hi ha alguns analistes que no consideren Messi el millor futbolista de la història i, entre els seus arguments, es troba el fet del seu rendiment amb la selecció argentina, amb la qual va aconseguir l’or olímpic a Pequín (2008), però amb qui ha estat incapaç de conquistar cap títol mes, malgrat haver jugat les finals de la Copa Amèrica de Xile (2015) i els Estats Units (2016) i, com ja s’ha comentat, la de la Copa del Món de 2014.

Seguidament, vaig a valorar la carrera de les altres grans estrelles de la història del futbol, Edson Arantes Pelé, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona, Ronaldo Lima i Cristiano Ronaldo, per mostrar que han tingut força més carències que Leo.

Pelé. L’astre brasiler va guanyar, entre altres trofeus, 2 Copes Libertadores amb el Santos i 3 Mundials amb Brasil, sent considerat el millor jugador del món de la dècada dels 60. No obstant, O Rei mai va fer el salt al continent europeu, al qual potser li hagués costat força adaptar-s’hi per les característiques que aleshores tenia el futbol brasiler.

Cruyff. Va conquistar 3 Copes d’Europa consecutives com a líder de l’Ajax, va fer guanyar una Lliga al Barça després de 14 anys i va ser la gran estrella del Mundial de 1974, en què Holanda va perdre la final davant l’amfitriona Alemanya, però el neerlandès va tenir també alguns passatges bastant foscos, com les seves segona i tercera temporades al Camp Nou o el sorprenent i trist pas pel modestíssim Llevant.

Maradona. Va assolir pràcticament ell sol el Mundial de 1986 amb Argentina i va convertir el Nàpols, una entitat fins llavors de segona fila, en un dels millors clubs d’Itàlia i Europa, amb la consecució de 2 campionats de la Sèrie A, una Copa d’Itàlia i una Copa de la UEFA. Tanmateix, no va tenir massa fortuna en la seva experiència barcelonista, no va conquistar mai la Copa d’Europa i va tenir problemes amb el dopatge, sent expulsat per aquest motiu del Mundial de 1994.

Ronaldo. Va fer una única temporada al Camp Nou excel·lent, va ser el gran protagonista de la Canarinha que va guanyar el Mundial de 2002, marcant-li a Alemanya els dos gols de la final, i va tenir uns inicis força positius al Real Madrid, però, a part de tenir un munt de lesions, sobretot durant la seva etapa a l’Inter de Milà, només va guanyar al continent europeu una Lliga en nou anys, el 2003 amb el Madrid, i sempre se li va resistir la Copa d’Europa.

Cristiano. L’estrella portuguesa, vencedor, per exemple, de 5 pilotes d’or, 4 Lligues de Campions (una amb el Manchester United i 3 amb el Real Madrid) i una Eurocopa, a França 2016, és l’home que més s’acosta a Messi, però és un jugador força menys complet i bastant més individualista que l’argentí i es tracta, essencialment, d’un rematador, sobretot quan la seva pèrdua de velocitat, a mesura que ha anat fent anys, li ha obligat a avançar la seva posició. 

HAMBURG: L’ENFONSAMENT D’UN HISTÒRIC

Hi ha un club que mai ha descendit de categoria a Alemanya, que, com Real Madrid, FC Barcelona i Athletic Club de Bilbao a l’estat espanyol, sempre ha competit en la màxima divisió. Aquest equip no és ni Bayern de Munic, ni Borussia de Dortmund, ni Borussia Mönchenglabdach, ni Werder Bremen, ni FC Schalke 04, és l’Hamburg SV.

A les noves generacions pot sorprendre aquest fet, però els que vam seguir el món del futbol durant les dècades dels 70 i 80 del segle passat, no és cap estranyesa, doncs el conjunt del nord d’Alemanya, entre 1976 i 1983, va conquistar una Pökal (la Copa germànica), una Recopa, una Bundesliga i una Copa d’Europa, torneig en el qual va disputar-ne una altra final.

El punt àlgid d’aquell bloc va tenir lloc el maig de 1983, quan els hanseàtics, dirigits per l’entrenador austríac Ernest Happel, que ja havia aconseguit el títol l’any 1970 amb el Feyenoord de Rotterdam,  es van convertir en la segona entitat alemanya, després del Bayern, en conquistar la Copa d’Europa, sis anys després de guanyar-li la final de la Recopa al llavors potent RSC Anderlecht i tres més tard de caure en la final de la principal competició continental davant el Nottingham Forest, en matx disputat al Santiago Bernabéu de Madrid.

En aquella nit, a l’estadi Olímpic d’Atenes, l’Hamburg va superar, gràcies a un gol de Felix Wolfgang Magath, potser el millor futbolista de la seva història, un potentíssim Juventus de Torí, farcit de campions del món un any abans a Espanya, com eren els casos de Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli o Paolo Rossi.

En aquella època, l’Hamburg va comptar amb entrenadors com Kuno Klötzer, Branko Zebec i el ja citat Happel, i futbolistes tan emblemàtics com Rudi Kargus, Manfred Kaltz, Dettmar Jakobs, Holger Hieronymus, el ja significat Magath, Georg Volkert, l’anglès Kevin Keegan o el gegant Horst Hrubesch.

Des de fa ja molts anys, l’entitat hanseàtica està passant per la pitjor època de la seva història, contínuament flirtejant amb el descens, però, fins el moment, sempre ha pogut salvar-se pels pèls, com quan va disputar una promoció fa ara quatre anys. Tanmateix, aquesta temporada, sembla que només un miracle pot salvar el bloc hamburguès.

A la foto, jugadors de l’Hamburg celebren la Copa d’Europa de1983.

CAMPIONS DE LA LLIGA EUROPA: MANCHESTER UNITED 2017

Entrenador: José Mourinho.

Jugador més destacat: Pogba (foto).

Altres futbolistes bàsics: Herrera, Mkhitarian i Rashford.

Equips amb qui s’enfronta: Fenerbahçe SK, Feyenoord Rotterdam, Zoria Lugansk, AS Saint – Étienne, FC Rostov, RSC Anderlecht, RC Celta i AFC Ajax.

El millor: la fiabilitat de Mourinho en les finals

José Mourinho ha disputat quatre finals europees, si parlem de competicions de llarga durada, i les ha guanyat totes: Copa de la UEFA 2003 (FC Porto), Lliga de Campions 2004 (FC Porto), Lliga de Campions 2010 (Inter de Milà) i Lliga Europa 2017 (Manchester United). Per tant, la fiabilitat del tècnic portuguès en encontres decisius és extraordinària, tot i haver perdut dues Supercopes.

El pitjor: un premi de consolació

Quant Mourinho va ser fitxat com a entrenador del Manchester United, el gran objectiu de l’entitat d’Old Trafford, que no s’havia classificat per a la Champions League, era el títol de la Premier League, però l’equip només van poder ser cinquè a la classificació i va poder consolar-se amb els campionats de la Copa de la Lliga i la descrita Europa League, que li va permetre la qualificació per a la Champions.

EL CAS ANDRÉ GOMES

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que els futbolistes, per molt professionals, famosos, populars i rics que siguin, no deixen de ser éssers humans i que, per tant, tenen sentiments i preocupacions diversos. En conclusió, no ha de ser gens fàcil jugar a futbol quan un estadi com el Camp Nou et xiula cada cop que toques la pilota. Igualment, estic totalment en contra d’escridassar un integrant del teu propi equip, a no ser que es tracti d’un cas de flagrant indisciplina.

Tanmateix, un futbolista professional ha d’estar preparat per suportar la pressió, sobretot si fitxes per un dels millors clubs del món, com és el cas del FC Barcelona, i jugues davant una de les afeccions més dures i exigents del planeta com és la del Camp Nou, que ha acostumat a aplaudir i ovacionar jugadors que ho donen tot, com podria ser el cas de Carles Puyol, però que, en canvi, no té paciència amb homes aparentment freds com Carles Rexach.

Personalment, un any i mig després del seu fitxatge pel club blaugrana, no entenc encara la contractació d’André Gomes, doncs a més der ser un jugador gèlid, em sembla lent i amb l’agreujant que reté massa estona l’esfèric, quan el Barça, si s’utilitza la filosofia imperant al club els últims 30 anys, necessita futbolistes que moguin la pilota amb rapidesa i que actuïn al primer toc. La seva arribada al Camp Nou va ser, penso, un exemple més que Luis Enrique Martínez cada cop estava més allunyat de l’ADN Barça.

Acaben de sortir a la publicació Panenka unes declaracions molt fortes de l’internacional portuguès, en què per exemple comenta que li fa por sortir al carrer o que està vivint un infern a l’entitat catalana. Penso que Gomes està demostrant, amb aquests comentaris, que no està preparat per a una responsabilitat tan important com és ser integrant de la plantilla del Barça. Altres futbolistes de la societat barcelonista, com el ja citat Rexach, Francisco José Carrasco, Ronald Koeman, durant la seva primera temporada al club, o Víctor Valdés també van haver de sentir els xiulets de l’estadi i van sortir endavant, entre altres coses, perquè sabien aguantar la pressió i comptaven amb una fèrria mentalitat. 

A més, el centrecampista lusità, encara que mai ha estat un titular fix, ha comptat amb un munt d’oportunitats, tant la campanya anterior amb Luis Enrique com en l’actual amb Ernesto Valverde. Com s’haurien se sentir jugadors que a penes compten per al tècnic extremeny com són Yerry Mina, Denis Suárez o Paco Alcácer ?

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA EN QUARTS DE FINAL

Avui se celebra a la localitat helvètica de Nyon el sorteig dels quarts de final de la Lliga de Campions. Els adversaris que li poden tocar al FC Barcelona, que disputarà per 11a vegada consecutiva aquesta ronda, són, de més a menys complicat, els següents:

Real Madrid

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 12.

Entrenador: Zinedine Zidane.

Estrella: Ronaldo.

Jugador més destacat de la temporada: Casemiro.

Onze base: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Isco, Kroos, Ronaldo i Benzema.

A favor del Barça: l’equip blaugrana sembla tenir-li presa la mesura al conjunt blanc, especialment al Santiago Bernabéu.

En contra del Barça: el Madrid es transforma en aquesta competició.

Manchester City

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap.

Entrenador: Pep Guardiola.

Estrella: Agüero.

Jugador més destacat de la temporada: De Bruyne.

Onze base: Ederson, Walker, Kompany, Otamendi, Danilo, De Bruyne, Fernandinho, David Silva, Bernardo Silva, Agüero i Sterling.

A favor del Barça: Guardiola sembla cohibir-se cada cop que s’enfronta al seu exequip (amb el Bayern el 2015 i el mateix City la temporada passada).

En contra del Barça: l'MC és l’equip que millor futbol està realitzant a Europa aquesta temporada.

Bayern Munic

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5.

Entrenador: Jupp Heynckes.

Estrella: Lewandowski.

Jugador més destacat de la temporada: Lewandowski.

Onze base: Ullreich, Kimmich, Boateng, Hummels, Alaba, Thiago, Martínez, Vidal, Robben, Lewandowski i Müller.

A favor del Barça: la poca competència que tenen els bavaresos a la Bundesliga.

En contra del Barça: l’efecte Heynckes.

Juventus FC

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2.

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Higüaín.

Jugador més destacat de la temporada: Pjanic.

Onze base: Buffon, De Sciglio, Benatia, Chiellini, Sandro, Khedira, Pjanic, Bernardeschi, Dybala, Matuidi i Higüaín.

A favor del Barça: els torinesos han perdut futbolistes molt importants els darrers anys (Alves, Bonucci, Pirlo, Morata...).

En contra del Barça: el record de l’any passat en idèntica eliminatòria.

Liverpool FC

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5.

Entrenador: Jürgen Klopp.

Estrella: Salah.

Jugador més destacat de la temporada: Salah.

Onze base: Mignolet, Matip, Van Dijk, Lovren, Moreno, Can, Lallana, Wijnaldum, Firmino, Mané i Salah. 

A favor del Barça: que Coutinho estigui ara al Camp Nou.

En contra del Barça: el trident ofensiu format per Firmino, Mané i Salah.

Sevilla FC

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap.

Entrenador: Vincenzo Montella.

Estrella: Banega.

Jugador més destacat de la temporada: Sarabia.

Onze base: Rico, Mercado, Kjaer, Lenglet, Escudero, Nzonzi, Banega, Vázquez, Sarabia, Correa i Ben Yedder.

A favor del Barça: l’escassa experiència dels andalusos en aquestes altures de la competició.

En contra del Barça: el Sevilla acaba d’eliminar el Manchester United de José Mourinho.

AS Roma

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (finalista el 1984).

Entrenador: Eusebio di Francesco.

Estrella: Dzeko.

Jugador més destacat de la temporada: Dzeko.

Onze base: Alisson, Florenzi, Manolas, Fazio, Kolarov, Strootman, De Rossi, Nainggolan, Ünder, Dzeko i Perotti. 

A favor del Barça: la dels italians sembla la plantilla més modesta dels clubs que han arribat a quarts.

En contra del Barça: a l’Olímpic es comença a notar la mà de Monchi.

A la foto, una imatge del Juventus – Barça dels quarts de final jugats l’any passat.

CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2017

Entrenador: Zinedine Zidane.

Jugador més destacat: Ronaldo.

Altres futbolistes bàsics: Ramos, Marcelo i Modric (foto).

Equips amb qui s’enfronta: Borussia Dortmund, Legia Varsòvia, Sporting Club Portugal, SSC Nàpols, Bayern Munic, Atlético Madrid i Juventus FC.

El millor: aquest cop si, amb brillantor

Si el Madrid campió d’Europa de l’any anterior havia estat una esquadra poc atractiva, s’havia enfrontat a clubs de segona fila i havia guanyat la final de Milà a la tanda de penals, l’any 2017, el bloc de Zinedine Zidane va ser capaç d’eliminar conjunts com Bayern de Munic o Atlético de Madrid i vèncer espectacularment en la final de Cardiff el Juventus, a qui va superar per un contundent 4 a 1.

El pitjor: haver de dosificar Ronaldo

Cristiano va realitzar una magnífica Champions League i aquest fet va ser bàsic perquè l’estrella portuguesa guanyés una merescuda Pilota d’Or, la cinquena del seu palmarès. Això si, Zidane va haver de dosificar i donar descans a Ronaldo al campionat de Lliga, que també van conquistar els blancs, perquè el lusità, ja amb 32 anys, pogués rendir perfectament a Europa.

LA IMPORTÀNCIA D’UN ESCUT

Moltes vegades es diu que un club de futbol, teòricament inferior, pot superar un altre, amb el paper de favorit, per la força de l’escut. Encara que pot semblar una afirmació gairebé metafísica, jo crec força en aquest fet.

Quan Real Madrid i París Saint – Germain (PSG) van ser emparellats, el passat mes de desembre, als vuitens de final de la Lliga de Campions, molts opinaven que el conjunt francès era favorit davant el bloc espanyol, però finalment els homes de Zinedine Zidane han superat la ronda i ho han fet amb un inapel·lable parcial de 5 a 2.

És evident que han estat moltes i variades les causes de la classificació madridista, com per exemple la sòlida mentalitat blanca en la Champions League, la lesió de Neymar per al partit de tornada al Parc dels Prínceps, els errors d’Unai Emery o l’aparent desídia en què van jugar el segon matx alguns futbolistes de l’equip de París, però, sens dubte, una molt important va ser la força simbòlica de l’escut madridista o el pes de la samarreta blanca.

Jo sempre he considerat tres esquadres que han guanyat al llarg de la història amb el simbolisme del seu escut, concretament Real Madrid, AC Milan i Bayern de Munic, encara que, pel que fa als italians, estan perdent molta força els darrers anys; altres equips que el van tenir, però amb el pas del temps l’han perdut, com són els casos de Liverpool FC, AFC Ajax o Inter de Milà, grup en el qual podria unir-s’hi ben aviat el Milan; conjunts que s’han limitat a comptar amb aquest poder només a nivell nacional o estatal, com n’és l’exemple del Juventus FC, o entitats que l’han assolit amb el pas del temps, sent molt significatiu el cas del FC Barcelona, que va passar de ser un club històricament perdedor a fer un tomb espectacular des del dia en què Johan Cruyff es va convertir en el seu entrenador.

Entitats que han estat comprades per multimilionaris procedents del món àrab, la Xina, Rússia o els Estats Units, no poden aconseguir de la nit al dia el potencial, la mentalitat o la força de clubs històrics i els exemples més clars en són el propi PSG o el Manchester City, encara que aquest club, amb un tècnic extraordinari com Pep Guardiola, ho podria obtenir relativament aviat.

A la foto, Nasser al Khelaïfi, el president quatarià del PSG.

ARRIBA A LA SEVA FI L’ERA D’ARSÉNE WENGER ?

Potser no és el moment més adequat per escriure aquest article, doncs l’Arsenal acaba d’aconseguir dues convincents victòries, una molt important a la Lliga Europa contra el Milan a San Siro (0 a 2) i una altra al campionat angles davant el Watford a l’Emirates (3 a 0). No obstant, segurament Arséne Wenger està en el seu moment de menor popularitat des de què dirigeix els Gunners.

L’any 1997, després d’haver dirigit, per exemple, el Mònaco, amb qui va guanyar una Copa de França i va disputar una final de la Recopa, i el Nagoya Grampus Eight japonès, l’entrenador alsacià Wenger va fitxar per l’Arsenal.

En aquella època (estem parlant de més de 20 anys enrere), el futbol anglès seguia fidel a la seva filosofia de joc: pilotes llargues cap endavant, com si es tractés de Rugbi, i un davanter de gran corpulència que, fent de boia, la despenjava perquè un altre futbolista disparés a porta.

Wenger va tenir la valentia, el coratge i, fins i tot, la gosadia de canviar aquella rudimentària situació a l’entitat del nord de Londres, un dels clubs més britànics, futbolísticament parlant, que existien llavors en la màxima categoria del futbol anglès, i va imposar un futbol de toc, tècnic, ofensiu i de combinació, molt semblant al que poc abans havia instaurat Johan Cruyff al FC Barcelona.

Els resultats no es van fer esperar i, en la seva primera temporada a l’antic Highbury Park, els Gunners van conquistar el campionat de Lliga davant el potent Manchester United d’Alex Ferguson, el gran dominador del futbol anglès en aquella època, i també van aconseguir el títol de la Cup, en el que és l’últim doblet del club londinenc.

Posteriorment, abans de la crisi, cal significar la Premier League que l’Arsenal va assolir la temporada 2003 / 2004, sense perdre un sol partit en tot el torneig, en una època en que el davanter francès Thierry Henry ja era la gran estrella dels Gunners, i la disputa de la final de la Champions League de 2006, que va perdre contra el FC Barcelona a l’estadi Saint – Denis de París. A part d’Henry, en aquell planter hi brillaven també jugadors com Jens Lehmann, Sol Campbell, Patrice Evra, Patrick Vieira o un joveníssim Cesc Fàbregas.

Tanmateix, després de la primera i, fins a la data, última final de la Copa d’Europa jugada per l’Arsenal, va arribar la decadència, la qual, amb èxits aïllats com la consecució de dues Cups i dues Supercopes d’Anglaterra, ha durat fins els nostres dies. El bloc de Wenger ha perdut des de llavors la majoria de partits decisius que ha afrontat i aquesta pot ser la segona temporada consecutiva que els londinencs no es classifiquin per a la Lliga de Campions, una competició en la qual eren tot un clàssic.

Encara que té contracte fins el 2020, molt experts opinen que, si no ho evita el títol de l’Europa League, aquesta serà l’última campanya a l’Emirates Stadium de Wenger, sense el qual, probablement, mai haguessin arribat a Anglaterra entrenadors com Pep Guardiola (Manchester City), Mauricio Pellegrini (Manchester City) o Mauricio Pochettino (Tottenham Hotspur). 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (I 32): ISLÀNDIA

Dos anys més tard de classificar-se per a l’Eurocopa de França, quan va eliminar Holanda a la fase preliminar i, més tard, de vèncer Anglaterra als vuitens de final de la competició, Islàndia arriba per primer cop a una fase final de la Copa del Món, i ho fa de manera directa com a primera de grup.

Realment és admirable que un estat que compta amb menys de mig milió d’habitants, més de la meitat concentrats en la capital Reykjavik i la seva zona d’influència, pugui estar present en una fase final mundialista, en la qual, per exemple, no hi seran Itàlia, Holanda, Xile o els Estats Units. Es comenta que el país nòrdic està realitzant una excel·lent tasca en el seu futbol base i que aquesta ja està donant fruïts en la selecció absoluta.

El tècnic Heimir Hallgrimsson compta amb un elenc molt modest d’individualitats, però amb un bloc sòlid i compacte. No obstant, cal significar homes com Gudmundsson (Burnley FC), Sigurdsson (Everton FC), Hallfreosson (FC Udinese), Finnbogasson (Augsburg) i el capità Gunnarsson (Cardiff City).

A la foto, Finnbogasson.              

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (31): PANAMÀ

Panamà és un dels dos equips que debutaran en un Mundial el pròxim mes de juny a Rússia (l’altre és Islàndia). Fins el moment, l’estat centreamericà era conegut pel seu canal, la dictadura d’Eduardo Noriega durant la dècada dels 80 del segle XX i, esportivament parlant, pel beisbol, però no pel seu futbol.

La zona d’Amèrica del Nord, Central i el Carib, coneguda amb les sigles de Concacaf, ha tingut històricament un dominador molt clar, Mèxic, i altres seleccions que s’han classificat, almenys les darreres dècades, de forma regular per a fases finals del Copa del Món, Estats Units, que no estarà sorprenentment a Rússia, i Costa Rica, però Panamà era un equip que hi passava bastant inadvertit.

El tècnic colombià Hernán Darío Gómez dirigeix potser el bloc més modest de la Copa del Món de Rússia, en què hi sobresurten homes com el porter Penedo (Dinamo Bucarest) o el defensa i capità Baloy (CSD Municipal d’Hondures).

A la foto, Baloy.

SI COUTINHO I DEMBÉLÉ NO SÓN TITULARS A LAS PALMAS, QUAN HO SERAN ?

Penso que la tasca que està realitzant Ernesto Valverde al FC Barcelona és admirable, sobretot si tenim en compte tots els obstacles que s’ha anat trobant des del dia que va arribar: marxa de Neymar, humiliació a la Supercopa, una nefasta política de fitxatges durant el mercat estival, lesions de Dembélé i procés independentista, que fins i tot va motivar que es disputés un partit a porta tancada.

Malgrat totes les dificultats, Valverde té el Barça com a líder destacat de la Lliga espanyola, classificat per a la final de la Copa del Rei i en bona posició per assolir els quarts de final de la Champions League. Tanmateix, hi ha algunes coses que han succeït les últimes setmanes que em preocupen: l’Atlético de Madrid havia reduït d’11 a 5 punts el desavantatge al campionat de Lliga, penso que l’esforç que s’ha realitzat a la Copa ha estat contraproduent, el joc de l’equip ha sigut mediocre en alguns xocs, el bloc blaugrana sembla està transcorrent per un moment físic no massa convincent (no és el primer cop que això succeeix en un mes de febrer) i el tècnic no ha fet les rotacions que jo consideraria necessàries. 

Pel que fa a l’últim aspecte, el de les rotacions, no entenc com l’entrenador està fent jugar tants minuts a futbolistes com Piqué, Busquets, Rakitic, Messi, Suárez i l‘ara lesionat Iniesta. Fa la sensació, tal com va succeir també durant la campanya del desaparegut Tito Vilanova, que es vulgui aconseguir la Lliga com abans millor, a pesar que això pugui acabar afectant a la Lliga de Campions, com hi va tenir lloc en l’exercici de Tito.

L’any passat és possible que quan Luis Enrique Martínez mirava la banqueta no hi veiés cap solució, però ara Valverde hi té, si considerem a Paulinho titular, jugadors com Semedo, Vermaelen, Coutinho i Dembélé, tenint també en compte que, de tant en tant, Roberto podria actuar al centre del camp.

El partit de Lliga de la setmana passada, disputat a l’estadi Gran Canaria contra el Las Palmas, conjunt que es troba en posició de descens i que aquesta temporada ja ha tingut quatre entrenadors, semblava un moment idoni perquè juguessin Coutinho (foto) i Dembélé, els dos futbolistes més cars de la història de l’entitat catalana, però no va ser així, mentre Suárez actuava els 90 minuts condicionat perquè una targeta groga li hagués impedit enfrontar-se el passat diumenge en el decisiu encontre enfront l’Atlético.    

Després de vèncer l’equip de Diego Simeone al Camp Nou, el grup de Valverde torna a tenir la Lliga bastant encarrilada, per la qual cosa, i sobretot pensant en l’enfrontament davant el Chelsea de Champions League tres dies més tard, el tècnic té una nova oportunitat de fer rotacions dissabte que ve a la Rosaleda contra el Màlaga, cuer de la classificació i amb la salvació molt complicada.

AQUELL BARÇA AL QUE LI SUCCEÏA DE TOT

La mort de l’exfutbolista asturià Enrique Castro Quini m’ha fet recordar, com no podia ser d’una altra manera, el segrest que va patir el davanter l’any 1981, durant la seva primera temporada com a jugador del FC Barcelona. Aquell succés va ser un dels exemples de desgràcies que tenien lloc al club blaugrana durant les dècades dels 70 i 80 i que servien com a excusa per explicar diferents fracassos esportius de l’entitat, en un període en què el victimisme era la nota dominant al Camp Nou.

1977 (expulsió de Cruyff). Johan Cruyff havia realitzat una temporada inicial al Camp Nou excepcional, però va baixar força el seu rendiment en les dues posteriors, en la primera per l’esforç que havia fet durant el Mundial d’Alemanya (en aquella època la preparació física no estava massa evolucionada) i en la segona pel seu enfrontament amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler. Durant la quarta campanya, l’estrella holandesa va tornar  a rendir de manera fantàstica, cosa clau perquè el Barça fos líder de la classificació i semblés llançat cap al títol de Lliga, però, en un matx polèmic contra el Màlaga a l’estadi barcelonista, que va acabar en empat a un malgrat que els andalusos eren els clars cuers de la taula, l’àrbitre madrileny Melero Guaza va expulsar Cruyff per insultar-lo. Johan va comentar que, referint-se a Clares, només havia dit: “Manolo marca ya”. El Barça va acabar superat en aquell campionat per l’Atlético de Madrid de Luis Aragonés.

1979 (accident de l’esposa de Krankl). En un derbi contra l’Espanyol al Camp Nou, el golejador austríac Hansi Krankl va ser expulsat. El davanter, molt enutjat per la targeta vermella, se’n va anar als vestidors i va sortir ràpidament de l’estadi per dirigir-se al seu domicili, moment en què va tenir un accident de cotxe en què la seva dona va quedar ferida greu i ingressada en un hospital. Llavors es va comentar que aquell afer, succeït en un període en què el Barça ja tenia la Lliga perduda, podia motivar que el club no guanyés la Recopa, que es va convertir en el gran objectiu de l’exercici, el primer de Josep Lluís Núñez com a president. Tanmateix, després de la recuperació de la seva esposa, Krankl va tornar als terrenys de joc i va ser bàsic perquè el conjunt que dirigia Joaquim Rifé conquistés el trofeu europeu en una nit màgica a Basilea. 

1981 (segrest de Quini). Després d’un matx al Camp Nou, en què el Barcelona va vèncer (6-0) l’Hèrcules, encontre en què el davanter asturià va marcar dos gols,  Quini va ser segrestat a prop de la seva residència de les Corts per tres aturats aragonesos, que el van tancar en un soterrani de Saragossa durant 25 dies. El bloc blaugrana, de la mà d’Helenio Herrera, que havia substituït Laszlo Kubala en l’inici de la temporada, es trobava en un gran moment i estava a punt d’assolir el liderat, però després d’aquell succés, l’equip es va ensorrar i va acabar la Lliga en cinquena posició, encara que ho va compensar una mica guanyant posteriorment la Copa del Rei, amb el Brujo de gran protagonista.

1981 (lesió de Schuster). El centrecampista alemany jugava la seva segona temporada al Camp Nou i el seu rendiment, malgrat les rareses i peculiaritats del futbolista, era excel·lent. No obstant, a l’antic estadi de San Mamés, Bernd Schuster va caure greument lesionat arran d’una dura entrada del defensa de l’Athletic Club Andoni Goikoetxea. El jugador germànic, que no va realitzar precisament la rehabilitació més idònia, ja no va actuar més en aquell exercici i el Barça, entrenat pel també alemany Udo Lattek, va acabar perdent una Lliga que semblava tenir totalment encarrilada. Més tard, el conjunt blaugrana va conquistar la seva segona Recopa al mateix estadi barcelonista.

1982 (hepatitis de Maradona). L’estella argentina va ser fitxada després del Mundial d’Espanya organitzat l’estiu de 1982 i, a finals d’aquell any, Diego Armando Maradona, que havia començat de forma molt esperançadora la seva trajectòria blaugrana, va emmalaltir a causa d’una hepatitis, que el va tenir uns mesos allunyat dels terrenys de joc. Quan va tornar, el Pelusa no va poder evitar que un altre campionat de Lliga s’escapés, tot i que va ser clau en els títols de la Copa del Rei i la Copa de la Lliga, assolits tots dos en finals contra el Real Madrid i amb el també argentí César Luis Menotti, que havia reemplaçat el destituït Lattek.

1983 (lesió de Maradona). En el començament de la Lliga 1983 / 1984, en un partit que Barça i Athletic Club van jugar al Camp Nou, Maradona va ser objecte d’una duríssima i salvatge entrada per part de Goikoetxea, el mateix home que havia ocasionat la lesió de Schuster dos anys abans. La figura argentina va haver de romandre novament uns mesos inactiu i, quan va tornar, el bloc de Menotti, que havia aconseguit la Supercopa d’Espanya, no va poder guanyar cap títol més, perdent la final de la Copa del Rei al Santiago Bernabéu contra el mateix Athletic, en un enfrontament que va acabar en una tangana espectacular amb el protagonisme de Maradona, que seguidament va fitxar pel Nàpols.   

1986 (l’enfrontament Núñez – Schuster). Durant la pròrroga de la trista final de la Copa d’Europa de l’any 1986, a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, Schuster va ser substituït per Terry Venables i va marxar del recinte andalús sense esperar el desenllaç de la tanda de penals, que el Barça va perdre. El president Núñez va decidir separar l’alemany de la plantilla i aquest no va jugar cap partit en tota la temporada 1986 / 1987. El migcampista, que no agradava massa a Venables i fitxaria al cap de dos anys pel Real Madrid, va denunciar Núñez i l’equip es va quedar aquella campanya en blanc quant a títols.

1988 (el Motí de l’Hesperia). Sumit el club barcelonista en una de les seves pitjors crisis de la història, tant des del pla esportiu com des de la faceta social, la pràctica totalitat de la plantilla del FC Barcelona va demanar, en una roda de premsa efectuada a l’hotel Hesperia de les Tres Torres, la dimissió de Núñez. Tanmateix, i malgrat que llavors el constructor passava per una de les èpoques de menor popularitat, el president va sortir engrandit d’aquell afer, doncs els socis i afeccionats es van col·locar contra els futbolistes, que estaven realitzant una pèssima temporada, malgrat que van acabar guanyant la Copa del Rei. Després d’aquell tristíssim i vergonyós episodi, Núñez va fitxar com a entrenador Johan Cruyff, el favorit de l’oposició, i la història de la institució barcelonista faria un tomb espectacular.

Per demostrar el canvi de mentalitat que ha realitzat la societat barcelonista els últims temps, podem veure com alguns contratemps que hi hagut des de la dècada dels 90, alguns de molt greus, no van normalment afectar esportivament l’equip: una greu lesió de Ronald Koeman i una llarga sanció de Hristo Stoitxkov que van coincidir en el temps (1990), l’atac de cor que va sofrir Johan Cruyff (1991), lesions de creuats de Thiago Motta, Gabri Garcia, José Edmilson i Henrik Larsson (2005), lesió molt greu de Xavi Hernández i continuats problemes físics d’un jove Leo Messi (2006), càncers de Tito Vilanova i Éric Abidal (2011), absència de Vilanova, quan ja exercia de principal entrenador, per realitzar rehabilitació a Nova York (2013), mort de Vilanova (2014) i enfrontament entre Luis Enrique Martínez i Messi (2015).

A la foto, Quini abraçat a Núñez arran de ser alliberat.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (30): EGIPTE

Egipte ha estat al llarg de la història una de les millors seleccions del continent africà, tal com ho demostra el seu brillant palmarès, que compta amb set edicions de la Copa d’Àfrica. Tanmateix, els Faraons disputaran en terres russes només el seu tercer Mundial, després d’estar present en els dos organitzats per Itàlia, els anys 1934 i 1990.

Realment, és molt estrany que una selecció que ha estat tantes vegades campiona d’Àfrica, tres d’elles, i de manera consecutiva, entre el 2006 i el 2010, en aquest mateix segle, només hagi estat capaç de jugar dues Copes del Món i ja faci 28 anys que en va disputar l’última, quan va aconseguir un empat davant l’Holanda de Koeman, Rijkaard, Gullit i Van Basten, aleshores vigent campiona d’Europa.

El veterà preparador argentí Héctor Cúper, exentrenador, entre altres clubs, de Mallorca, València, a qui va portar dos cops seguits a la final de la Champions League, i Inter de Milà, ha classificat els Faraons per a la fase final mundialista després de la decepció d’haver perdut la final de l’última Copa d’Àfrica. Cúper compta amb jugadors, tots ells integrants de la Premier League, com Al Gabr (West Bromwich Albion), Hezagi (West Bromwich Albion), Sobhi (Stoke City), El Neny (Arsenal FC) i un futbolista amb condició d’estrella mundial: Salah (Liverpool FC).

A la foto, Salah.

LA TRAJECTÒRIA D’ENRIQUE CASTRO QUINI (I 3): SELECCIÓ ESPANYOLA

Malgrat triomfar espectacularment tant a l’Sporting com al Barcelona i aconseguir set trofeus Pichichi, cinc dels quals a primera divisió, Enrique Castro Quini no va acabar mai de tenir un important èxit amb la selecció espanyola, amb la qual va ser 33 vegades internacional.

El davanter asturià, que va tenir com a seleccionadors Laszlo Kubala i José Emilio Santamaría, va ser només convocat de forma intermitent i, quan va ser concentrat, no va gaudir de forma continuada de la titularitat, entre altres raons, perquè va comptar amb la important competència de grans jugadors com Carlos Alonso Santillana, Rubén Cano, José Eulogio Gárate o Jesús Satrústegi.

Malgrat tot, Quini va ser convocat per jugar l’Eurocopa d’Itàlia, l’any 1980, i els Mundials d’Argentina i Espanya, respectivament els anys 1978 i 1982.

LA TRAJECTÒRIA D’ENRIQUE CASTRO QUINI (2): FC BARCELONA

Després d’un munt d’intents per fitxar-lo per part del president Agustí Montal, ja com un futbolista veterà, doncs comptava amb 31 anys, Enrique Castro Quini va ser contractat l’any 1980 pel FC Barcelona, en una època en que Josep Lluís Núñez ja ocupava el càrrec de màxim mandatari de la institució catalana.

Després d’adaptar-se plenament al club barcelonista i de realitzar a la perfecció el que millor sabia fer, és a dir, marcar un munt de gols, va succeir allò més inesperat: més tard de la finalització d’un partit contra l’Hèrcules al Camp nou, en què el Barça va vèncer el bloc alacantí per un contundent 6 a 0, Quini va ser segrestat a prop de casa seva i va romandre 25 dies captiu en un soterrani de Saragossa.

El Barça, que estava a punt d’atrapar l’Atlético de Madrid en la classificació arran d’una espectacular remuntada, es va enfonsar vertiginosament i va acabar en cinquena posició el campionat de Lliga, que es va acabar adjudicant la Real Sociedad, en el que va ser el primer títol de la història del conjunt donostiarra. Tanmateix, unes setmanes més tard, l’equip blaugrana va conquistar la Copa del Rei al Vicente Calderón contra el mateix Sporting (3-1), marcant Quini, per partida doble, i Esteban Vigo per als campions i Antonio Maceda per als asturians.

Enrique va romandre quatre temporades al Camp Nou, aconseguint el trofeu Pichichi en les dues primeres (en la inicial malgrat el segrest) i conquistant, a part de la Copa del Rei ja descrita, un altre torneig coper, contra el Real Madrid a la Romareda; una Supercopa d’Espanya, una Copa de la Lliga i una Recopa, obtinguda al mateix estadi barcelonista i amb gol de murri de l’asturià. A Barcelona va coincidir amb els entrenadors Laszlo Kubala, que també el va tenir com a seleccionador; Helenio Herrera, Udo Lattek i César Luis Menotti i futbolistes com Javier Urruti, Miguel Bernardo Migueli, el seu íntim amic José Ramón Alexanko, Julio Alberto Moreno, Bernd Schuster, Víctor Muñoz, Francisco José Carrasco, Marcos Alonso o Diego Armando Maradona, amb qui va entaular una bona amistat.