EL MES DE DESEMBRE ESPORTIU



Millor futbolista català: Sergio Busquets (FC Barcelona).

Millor futbolista espanyol: Pedro Rodríguez (FC Barcelona).

Millor futbolista mundial: Luis Suárez (Uruguai – Liverpool FC).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació)
Millor esportista català: Ricky Rubio (Bàsquet).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista espanyol: Alemanyahu Bezabeh (Atletisme).
Millor esportista mundial femenina: Mireia Belmonte (Catalunya / Espanya – Natació).
Millor esportista mundial masculí: Alemanyahu Bezabeh (Espanya – Atletisme).

A la foto, Mireia Belmonte.

ELS MILLORS DE L’ANY 2013



Millor futbolista català

1. Víctor Valdés (FC Barcelona – Baix Llobregat)

2. Sergio Busquets (FC Barcelona – Vallès Occidental)
3. Gerard Piqué (FC Barcelona – Barcelonès)
4. Jordi Alba (FC Barcelona – Barcelonès).
5. Xavi Hernández (FC Barcelona – Vallès Occidental)
6. Cesc Fàbregas (FC Barcelona – Maresme)
7. Sergio García (RCD Espanyol- Barcelonès)
8. Oriol Rosell (Sporting Kansas City – Berguedà)
9. Alberto de la Bella (Real Sociedad – Barcelonès).
10. Kiko Casilla (RCD Espanyol – Alt Camp)

Millor futbolista espanyol

1. Víctor Valdés (FC Barcelona – Catalunya)
2. Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia)
3. Sergio Busquets (FC Barcelona – Catalunya)
4. Diego Costa (Atlético Madrid – Brasil)
5. Andrés Iniesta (FC Barcelona – Castella la Manxa)
6. Gerard Piqué (FC Barcelona – Catalunya)
7. Jordi Alba (FC Barcelona – Catalunya)
8. Santi Cazorla (Arsenal FC – Astúries)
9. Xavi Hernández (FC Barcelona – Catalunya)
10. Álvaro Negredo (Sevilla FC / Manchester City – Madrid)

Millor futbolista mundial

1. Thomas Müller (Bayern Munic – Alemanya)
2. Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal)
3. Franck Ribéry (Bayern Munic – França)
4. Leo Messi (FC Barcelona – Argentina)
5. Robert Lewandowski (Borussia Dortmund – Polònia)
6. Mario Mandzukic (Bayern Munic – Croàcia)
7. Edinson Cavani (SSC Nàpols / París Saint – Germain – Uruguai)
8. Neymar da Silva (Santos FC / FC Barcelona – Brasil)
9. Zlatan Ibrahimovic (París Saint – Germain – Suècia)
10. Arjen Robben (Bayern Munic – Holanda)

Millor esportista catalana

1. Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès)
2. Ona Carbonell (Natació Sincronitzada – Barcelonès)
3. Laia Sanz (Motociclisme – Baix Llobregat)
4. Jennifer Pareja (Waterpolo – Garrotxa)
5. Laura Ester (Waterpolo – Barcelonès)
6. Laia Palau (Bàsquet - Barcelonès)
7. Anni Espar (Waterpolo – Barcelonès)
8. Roser Tarragó (Waterpolo – Barcelonès)
9. Laura Pous (Tennis - Vallès Oriental)
10. Sílvia Domínguez (Bàsquet - Maresme)

Millor esportista català

1. Marc Márquez (Motociclisme – Segarra)
2. Toni Bou (Motociclisme – Anoia)
3. Pol Espargueró (Motociclisme – Vallès Oriental)
4. Maverick Viñales (Motociclisme – Alt Empordà)
5. Marc Gasol (Bàsquet – Baix Llobregat)
6. Joaquim Rodríguez (Ciclisme – Vallès Oriental)
7. Dani Pedrosa (Motociclisme – Vallès Occidental)
8. Àlex Rins (Motociclisme – Barcelonès)
9. Esteve Rabat (Motociclisme - Barcelonès )
10. Tommy Robredo (Tennis – Garrotxa)

Millor esportista espanyola

1. Mireia Belmonte (Natació – Catalunya)
2. Ona Carbonell (Natació Sincronitzada – Catalunya)
3. Laia Sanz (Motociclisme – Catalunya)
4. Ruth Beitia (Atletisme – Cantàbria)
5. Melanie Costa (Natació – Balears)
6. Jennifer Pareja (Waterpolo – Catalunya)
7. Margarida Crespí (Natació Sincronitzada – Balears)
8. Sancho Little (Bàsquet – Sant Vicente y Granadinas)
9. Alba Torrents (Bàsquet – Balears)
10. Carlota Ciganda (Golf – Navarra)

Millor esportista espanyol

1. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya)
2. Rafael Nadal (Tennis – Balears)
3. Toni Bou (Motociclisme – Catalunya)
4. Pol Espargueró (Motociclisme – Catalunya)
5. Maverick Viñales (Motociclisme – Catalunya)
6. Javier Gómez Noya (Triatló – Galícia)
7. Jorge Lorenzo (Motociclisme – Balears)
8. Marc Gasol (Bàsquet – Catalunya)
9. Joaquim Rodríguez (Ciclisme – Catalunya)
10. David Ferrer (Tennis – València)

Millor esportista femenina mundial

1. Serena Williams (Tennis – Estats Units)
2. Katie Ledecki (Natació - Estats Units)
3. Missy Franklin (Natació - Estats Units)
4. Shelly – Ann Fraser – Pryce (Atletisme – Jamaica)
5. Ielena Isinbaieva (Atletisme – Rússia)
6. Katinka Hosszu (Natació – Hongria)
7. Iúlia Iefimova (Natació – Rússia)
8. Ruta Meilutyte (Natació – Lituània)
9. Tina Maze (Esquí – Eslovènia)
10. Marion Bartoli (Tennis – França)

Millor esportista masculí mundial

1. Usain Bolt (Atletisme – Jamaica)
2. Sebastian Vettel (Automobilisme – Alemanya)
3. Sun Yang (Natació – Xina)
4. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya)
5. Rafael Nadal (Tennis – Espanya)
6. Nowak Djokovic (Tennis – Sèrbia)
7. Chris Froome (Ciclisme – Regne Unit)
8. Kohei Uchimira (Gimnàstica – Japó)
9. LeBron James (Bàsquet – Estats Units)
10. Magnus Carlsen (Escacs – Noruega)

A la foto, el futbolista alemany Thomas Müller.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: SEVERIANO BALLESTEROS

Esport: Golf.

País: Espanya.

Dècada principal: 80.
Principals triomfs: 3 British Open, 2 Masters d’Augusta, 3 Dunhill Cup, 4 Copes del Món, 1 Seve Trophy i 9 Copes Ryder.
El millor: un mite al Regne Unit.
El pitjor: la malaltia que va provocar la seva mort.

Abans de l’aparició de Seve Ballesteros, el Golf era un esport pràcticament desconegut a l’estat espanyol, mentre que, després de la seva irrupció, a finals del decenni dels 70, s’ha convertit en una disciplina de moda, especialment pel que fa al col•lectiu dels anomenats nous rics. El jugador càntabre, que és tota una llegenda a la Gran Bretanya, a un nivell similar als grans campions del Regne Unit, va aconseguir al llarg de la seva carrera 5 Grans – Slams, 3 vegades el British Open i 2 el Masters d’Augusta, títols que han convertit el golfista de Pedreña en un dels esportistes espanyols més emblemàtics de la història, juntament amb altres mites com Miguel Induráin o Ángel Nieto, entre d’altres. 

ELS 7 GRANS DIES DE LUIS ARAGONÉS

La passada setmana, el tècnic madrileny Luis Aragonés, un dels millors entrenadors espanyols de la història, va anunciar la retirada. Al llarg de la seva carrera de preparador, que va seguir a una important experiència com a futbolista, va conquistar 7 títols, els qual s’exposen a continuació.

Copa Intercontinental 1974 (Atlético Madrid). Uns mesos després de la dolorosa derrota a la final de la Copa d’Europa contra el Bayern de Munic, a l’estadi Heysel de Brussel•les, on Aragonés va fer un gol de falta directa, l’equip madrileny va disputar la Copa Intercontinental per renúncia del conjunt bavarès. Luis, que va iniciar la temporada 1974/1975 com a futbolista, va convertir-se sobtadament en entrenador i li va donar el títol al conjunt blanc-i-vermell contra l’Independiente d’Avellaneda.

Copa del Rei 1976 (Atlético Madrid). Va se la primera Copa que va lliurar el rei Joan Carles, si bé la competició tenia encara el pompós nom de Copa del Generalísimo, doncs només feia uns mesos que havia mort Francisco Franco. L’Atlético es va imposar al Saragossa de Luis Carriega, en una complicada final jugada al Santiago Bernabéu

Lliga 1977 (Atlético Madrid). Culminació d’una extraordinària primera etapa d’Aragonés com a tècnic matalasser (posteriorment en tindria 3 més). L’entitat blanc-i-vermella li va guanyar un igualat campionat al FC Barcelona de Marinus Michels i Johan Cruyff, que es va enfonsar en els moments decisius del torneig. Encara que sembli mentida, des de llavors, l’Atlético només ha assolit una Lliga més, la de l’any 1996 amb Radomir Antic.

Copa del Rei 1985 (Atlético Madrid). Després d’uns anys fora del Vicente Calderón, en què va tenir una fugaç etapa al Betis i va patir les seves primeres depressions, Luis va tornar a la riba del Manzanares i li va donar a la institució madrilenya una nova Copa del Rei, aconseguida al Bernabéu arran de batre l’Athletic Club de Javier Clemente.

Copa del Rei 1988 (FC Barcelona). Malgrat aquest títol, va ser una temporada molt difícil per a Aragonés, a qui li va tocar estar al millor lloc, el Camp Nou, en el pitjor moment, la temporada 1987/1988, la mateixa del Motí de l’Hesperia, en què el tècnic d’Hortaleza va fer suport als seus futbolistes, els quals van demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Una de les poques alegries d’aquella caòtica campanya, en què el Barça només va ser 6è a la Lliga i Luis va tenir problemes de depressions, va ser la consecució de la Copa al Bernabéu, davant la Real Sociedad de John Toshack.

Copa del Rei 1992 (Atlético Madrid). L’anomenat Savi d’Hortaleza va aconseguir la seva quarta Copa del Rei, tercera amb l’Atlético, i li va donar una de les primeres alegries al polèmic Jesús Gil, llavors president de la societat madrilenya. Com va fer el grup de Diego Simeone fa uns mesos, el club matalasser va superar el Real Madrid en el mateix Bernabéu.

Eurocopa 2008 (Espanya). L’últim títol d’Aragonés i segurament el de més prestigi. L’entrenador madrileny va acabar amb la tradicional i escassament fructífera fúria espanyola i va introduir un sistema molt semblant a l’utilitzat pel FC Barcelona des de finals de la dècada dels 80, i amb el qual ha continuat Vicente del Bosque. L’equip espanyol va vèncer la selecció d’Alemanya a la final, portada a terme a l’estadi Ernst Happel Prater de Viena. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (12): COREA DEL SUD

Dades generals

Tipus de govern: república.

Presidenta i cap d’estat: Park Geun – Hye.
Cap de govern: Jun Hong – Won.
Capital: Seül.
Altres ciutats importants: Busan, Incheon i Daegu.
Llengua: coreà.
Moneda: won sud-coreà.
Fronterer amb: Corea del Nord.

Dades esportives

Seleccionador: Hong Myung – Bo (foto).
Uniforme: samarreta i pantalons vermells.
Títols: 2 Copes d’Àsia (1956 i 1960).
Estrella: Park Chu – Young (Arsenal FC).
Altres jugadors bàsics: Lee Chung – Yong (Bolton Wanderers), Kim Bo – Kyung (Cardiff City) i Son Heung – Min (Bayer Leverkusen).
Futbolista més internacional: Hong Myung – Bo.
Futbolista màxim anotador: Cha Bum – Kun.
Millor seleccionador de la història: Gus Hiddink.
Millors futbolistes de la història: Hong – Myung – Bo, Cha Bum – Kun i Park Ji – Sung.

A favor: un clàssic

Des què la selecció de Corea del Sud va jugar el seu segon Mundial a Mèxic l’any 1986 (prèviament havia disputat la Copa del Món de Suïssa el 1954), la selecció asiàtica no ha fallat mai en cap cita del campionat del món. Per tant, característiques com la regularitat, la constància, l’estabilitat o el compromís qualifiquen força bé la trajectòria del combinat de l’extrem orient.

En contra: escassa evolució

Malgrat aquesta regularitat de la qual he parlat en l’anterior paràgraf, la selecció sud-coreana a penes ha brillat mai en una fase final de la Copa del Món i només es pot destacar el seu rendiment al Mundial que va organitzar, conjuntament amb el Japó, l’any 2002, quan l’equip asiàtic, llavors dirigit pel preparador holandès Hiddink, va ser capaç de jugar les semifinals del torneig.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (11): XILE

Dades generals

Tipus de govern: república.

President i cap d’estat: Sebastián Piñera.
Vicepresident: Rodrigo Hinzpeter.
Capital: Santiago de Xile.
Altres ciutats importants: Puente Alto, Antofagasta i Viña del Mar.
Llengua: castellà.
Moneda: pes xilè.
Fronterer amb: Argentina, Bolívia i Perú.

Dades esportives

Seleccionador: Jorge Sampaoli.
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blaus.
Títols: cap.
Estrella: Alexis Sánchez (FC Barcelona).
Altres jugadors bàsics: Claudio Bravo (Real Sociedad), Marcelo Isla (Juventus FC) i Arturo Vidal (Juventus FC).
Futbolista més internacional: Leonel Sánchez.
Futbolista màxim anotador: Marcelo Salas.
Millor seleccionador de la història: Fernando Riera.
Millors futbolistes de la història: Carlos Caszely, Iván Zamorano i Marcelo Salas.

A favor: Alexis i Vidal

Al llarg de la seva història, Xile ha comptat amb interessants futbolistes, com el llegendari Sánchez, Caszely, jugador de l’Espanyol durant els 70, o els golejadors Zamorano i Salas, però potser mai, fins ara, havia disposat de dos futbolistes que tinguessin la consideració d’estrella, com són els casos de Vidal o el blaugrana Alexis, que es troben en un gran moment de forma.

En contra: una història mundialista més aviat pobra

Amb l’excepció del Mundial disputat l’any 1962, en què el país andí va fer les tasques d’amfitrió i en el qual el combinat xilè va acabar en tercera posició, la història del conjunt sud-americà a la Copa del Món no és massa brillant, encara que al 2010, a Sud-àfrica, de la mà del tècnic argentí Marcelo Bielsa, l’equip va donar una bona imatge, si bé no va passar dels vuitens de final.

A la foto, Alexis Sánchez.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS VUITENS DE FINAL

Per ordre de més a menys perillós, segons la meva apreciació, aquests són els 7 adversaris a qui es pot enfrontar el FC Barcelona als vuitens de final de la Lliga de Campions:

- Manchester City

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Yaya Touré (foto).
Títols internacionals: 1 Recopa (1970).

A favor del Barça: la terrible irregularitat del grup de Pellegrini.
En contra del Barça: individualitats com Touré, David Silva, Jesús Navas, Samir Nasri, Sergio Kun Agüero, Álvaro Negredo o Edwin Dzeko.

- Arsenal FC

Entrenador: Arséne Wenger.
Estrella: Mesut Özil.
Títols internacionals: 1 Recopa (1994) i 1 Copa de Fires (1970).

A favor del Barça: l’equip blaugrana sempre ha superat el club londinenc en les nombroses ocasions en què s’han enfrontat els darrers anys.
En contra del Barça: aquest Arsenal sembla un equip més incòmode per al conjunt català que el de fa uns anys.

- Bayer Leverkusen

Entrenador: Sami Hyypiä.
Estrella: Stefan Kiesling.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (1988).

A favor del Barça: el record de l’any 2012, quan el Barça va superar els alemanys per un parcial de 8 a 2 (7 a 1 al Camp Nou).
En contra del Barça: des de llavors, el conjunt germànic sembla haver guanyat amb maduresa i mentalitat.

- FC Schalke 04

Entrenador: Jens Keller.
Estrella: Julian Draxler.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (1997).

A favor del Barça: un club que acostuma a fallar en els moments decisius.
En contra del Barça: la connexió Draxler – Jefferson Farfán.

- Galatasaray SK

Entrenador: Roberto Mancini.
Estrella: Didier Drogba.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (2000) i 1 Supercopa (2000).

A favor del Barça: el Galatasaray, pel que fa al pla internacional, és encara un equip en evolució.
En contra del Barça: l’experiència de jugadors com Emmanuel Eboué, Albert Riera, Wesley Sneijder o Drogba.

- Olympiacòs FC

Entrenador: Michel González.
Estrella: Javier Saviola.
Títols internacionals: cap.

A favor del Barça: arribant a vuitens de final, l’entitat del Pireu sembla haver complert el seu objectiu.
En contra del Barça: Michel ha aconseguit construir un bloc sòlid i equilibrat.

- Zenit Sant Petersburg

Entrenador: Luciano Spalletti.
Estrella: Hulk Vieira.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (2008) i 1 Supercopa (2008).

A favor del Barça: un equip que, quan es disputin el vuitens, estarà en pretemporada.
En contra del Barça: el clima rus a finals de febrer. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: BJORN BORG

Esport: Tennis.

País: Suècia.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 6 Roland Garros, 5 Wimbledon, 3 Masters i 1 Copa Davis.
El millor: els 5 Wimbledon consecutius.
El pitjor: una retirada prematura i un retorn per oblidar.

Bjorn Borg va ser el primer tennista suec que va convertir-se en una estrella, mentre va obrir el camí a una gran era del tennis al país escandinau, que fa molts anys que es troba en crisi, mitjançant jugadors com Mats Willander o Stefan Edberg, entre d’altres. Jugador de caràcter defensiu, pacient i efectiu, poc amic de les volees i de pujar a la xarxa, semblen molt normals el seus 7 títols a Roland Garros, sobre la pausada terra batuda de París, però en canvi criden molt l’atenció les seves 5 victòries, a més a més consecutives, en la ràpida gespa londinenca de Wimbledon. Es va retirar relativament jove, però, per problemes econòmics, va retornar més tard a les pistes, quan no va ser ni l’ombra del què havia representat. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (10): ESTATS UNITS



Dades generals

Tipus de govern: república federal.

President i cap d’estat: Barack Obama.
Vicepresident: Joe Biden.
Capital: Washington.
Altres ciutats importants: Nova York, Los Angeles i Chicago.
Llengua: anglès.
Moneda: dòlar.
Fronterer amb: Canadà i Mèxic.

Dades esportives

Seleccionador: Jürgen Klinsmann (foto).
Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.
Títols: 5 Copes d’Or de la CONCACAF (1991, 2002, 2005, 2007 i 2013).
Estrella: Michael Bradley (AS Roma).
Altres jugadors bàsics: Tim Howard (Everton FC), DeMarcus Beasley (Puebla FC) i Jozy Altidore (Sunderland FC).
Futbolista més internacional: Cobi Jones.
Futbolista màxim anotador: Landon Donovan.
Millor seleccionador de la història: Bruce Arena.
Millors futbolistes de la història: Cobi Jones, Eric Wynalda i Landon Donovan.

A favor: la regularitat

La selecció nord-americana, potser afavorida les últimes dècades per l’important increment de la població llatina, que ha motivat que el futbol s’hagi convertit en un esport bastant popular, ha mantingut els darrers anys una trajectòria força regular, destacant, per exemple, que és l’actual campiona de la Copa d’Or o que va disputar la final de la Copa de les Confederacions l’any 2009.

En contra: manca de grans individualitats

Malgrat que el combinat dels Estats Units, que dirigeix l’alemany Klinsmann, compta amb futbolistes que disputen importants lligues europees, com són els casos de Howard, Bradley o Altidore, entre d’altres, l’equip nord-americà no té homes amb caràcter d’estrella, aquesta mena de jugadors que, en un moment donat, poden canviar el signe d’un partit mitjançant una genialitat.

VAQUES SAGRADES: L’EXEMPLE DE JOHAN CRUYFF AMB JOSÉ RAMÓN ALEXANKO



La setmana passada escrivia un article en aquest bloc en què comentava que un dels grans problemes que hi observo actualment al FC Barcelona és el fet que sembla obligatori alinear, almenys en els partits més importants, jugadors com Carles Puyol, si les lesions li permeten, Gerard Piqué, Javier Mascherano, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Leo Messi, és a dir, les anomenades vaques sagrades.

Es tracta d’un problema que no és ni molt menys nou, tant pel que fa a la història del FC Barcelona com pel que respecta a altres clubs i fins i tot seleccions. Tanmateix, hi ha hagut algunes excepcions, com el cas que va protagonitzar José Ramón Alexanko durant l’època del llegendari Dream Team de Johan Cruyff.

El central basc era el capità i líder de la plantilla barcelonista que l’any 1988 va demanar la dimissió de Josep Lluís Núñez com a president, en allò que es va conèixer com a Motí de l’Hesperia. Pocs dies més tard, Núñez va fitxar Cruyff com a nou entrenador del Barça, amb el propòsit que l’holandès fes una exhaustiva neteja del vestidor del Camp Nou. L’estiu d’aquell any, per exemple, van abandonar la institució catalana futbolistes importants com el ja desaparegut Javier Urruti, Bernd Schuster, Víctor Muñoz, Ramon Maria Calderé o Paco Clos, però en canvi Alexanko va romandre al club.

Estic segur que Núñez desitjava la marxa del defensa biscaí, però ignoro encara per quina raó, segurament per la seva capacitat de lideratge o perquè de seguida hi va haver química entre tots dos, Cruyff va exigir la permanència d’Alexanko, que aleshores, per cert, es va trobar involucrat en un obscur, polèmic i escassament aclarit afer a la concentració que durant la pretemporada la plantilla barcelonista va realitzar a la localitat holandesa de Papendal.

A més de continuar com a capità de l’equip, el central es va convertir en l’extensió de Cruyff al vestidor, però Alexanko pràcticament mai va ser titular indiscutible quan el Dream Team va començar els seus anys estel•lars, a partir de la temporada 1990/1991. El defensa va acceptar perfectament quina era la seva missió en aquell gran equip, preferentment la d’efectuar el paper de líder amb els seus companys, i sempre va complir quan Cruyff va necessitar els seus serveis sobre el terreny de joc, quan per exemple va haver de substituir Ronald Koeman, quan aquest es va lesionar de gravetat a finals de 1991, o quan va entrar en els últims minuts de la pròrroga, després del gol del mateix Koeman, en la històrica final de la Copa d’Europa de 1992. Després de retirar-se, concretament l’any 1993, Alexanko va passar a formar part de l’organigrama tècnic del club.

Penso que seria molt injust i fins i tot poc ètic donar la baixa a jugadors com Puyol o Xavi, per parlar dels dos capitans de la plantilla actual, com crec que no va ser positiu obrir-li les portes de sortida l’estiu passat a Eric Abidal, després que aquest, que va donar un rendiment exemplar al Camp Nou, superés dues vegades un càncer hepàtic. No obstant això, penso que els jugadors més veterans haurien d’acceptar passar a un segon pla quant al tema esportiu, sense que això fos cap impediment per seguir exercint de líders al vestidor. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (9): PORTUGAL



Dades generals

Tipus de govern: república.

Cap d’estat: Aníbal Cavaco.
Cap de govern: Pedro Passos.
Capital: Lisboa.
Altres ciutats importants: Porto, Amadora i Braga.
Llengua: portuguès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Espanya.

Dades esportives

Seleccionador: Paulo Bento.
Uniforme: samarreta i pantalons granes.
Títols: cap.
Estrella: Cristiano Ronaldo (Real Madrid).
Altres jugadors bàsics: Pepe Ferreira (Real Madrid), Joao Moutinho (AS Mònaco) i Nani Almeida (Manchester United).
Futbolista més internacional: Luis Figo.
Futbolista màxim anotador: Pedro Miguel Pauleta i Cristiano Ronaldo.
Millor seleccionador de la història: Luiz Felipe Scolari.
Millors futbolistes de la història: Eusebio de Silva, Luis Figo i Cristiano Ronaldo.

A favor: Ronaldo

El davanter del Real Madrid es troba en un moment de forma espectacular, tal com ho acaba de demostrar a la repesca disputada contra Suècia per classificar-se per al Mundial del Brasil. El jugador de Madeira estarà acompanyat d’homes importants, com el també madridista Pepe, Bruno Alves, Moutinho o Nani, però del seu rendiment depèn en gran mesura fins on arribi la selecció lusitana.

En contra: un equip que depèn molt de la seva estrella

Com ja he comentat, Portugal és quelcom més que Ronaldo, però, sense el concurs de l’estrella madridista, em fa l’afecte que el conjunt lusità seria una de les grans absències del Mundial que es disputarà al Brasil. Es tracta d’un cas molt semblant a l’Argentina campiona del món a Mèxic 1986, quan el mític Diego Maradona estava rodejat de futbolistes que jugaven exclusivament per a ell.

A la foto, Ronaldo.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MICHAEL SCHUMACHER

Esport: Automobilisme.

País: Alemanya.

Dècada principal: 90.
Principals triomfs: 7 Mundials de Fórmula 1, amb 91 victòries, 155 podis, 68 poles i 77 voltes ràpides en grans premis.
El millor: rècord de títols de Fórmula 1.
El pitjor: algunes maniobres que li van causar importants sancions.

Fins a la seva irrupció, cap alemany havia conquistat mai el títol mundial de Fórmula 1, però Michael Schumacher no només és l’home que compta amb més campionats, concretament 7, dos per davant de l’argentí Juan Manuel Fangio, sinó que ha estat clau per a l’aparició de grans pilots germànics, amb Sebastian Vettel al capdavant. Schumacher va aconseguir els seus 2 primers Mundials al volant de Benetton i els darrers 5 amb Ferrari, en la que podríem dir que ha estat l'última gran època de la mítica escuderia de Maranello. El pitjor en la gran trajectòria del pilot germànic han estat les seves maniobres il•legals, que a punt van estar de costar-li un dels seus campionats mundials, o el seu trist retorn als circuits arran d’una primera retirada. 

BARÇA: UN POSSIBLE PROBLEMA DE VAQUES SAGRADES



Temporada 1975/1976: en un encontre que disputaven al Sánchez Pizjuán Sevilla i Barça, l’entrenador alemany Hennes Weisweiller va decidir substituir Johan Cruyff, que estava jugant un partit lamentable. Després del matx, l’estrella holandesa li va demanar a Agustí Montal, llavors president de la institució catalana, que elegís entre el tècnic o ell. El resultat va ser el cessament de Weisweiller i el retorn a la banqueta del Camp Nou, uns mesos més tard, de Marinus Michels, compatriota i preparador preferit de Cruyff. En aquell temps, els resultats de l’equip barcelonista van ser força mediocres.

Bastants anys més tard, durant l’època del gloriós Dream Team (1988 – 1996), Cruyff era l’entrenador del FC Barcelona i va canviar radicalment la seva forma de pensar, fos perquè havia comprovat el seu error en l’afer protagonitzat amb Weisweiller o perquè pensava que en la plantilla del Barça d’aleshores no hi havia cap futbolista amb el carisma i la classe que tenia ell als anys 70 (m’inclino més per la segona opció). Així, per exemple, no va tenir cap inconvenient en asseure a la banqueta alguns jugadors que ell va qualificar com a vaques sagrades, que en aquell període eren homes com Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, Pep Guardiola, José Mari Bakero, el seu íntim amic Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov. Tampoc era estrany que l’holandès decidís “castigar” aquest tipus de futbolistes fent-los jugar en partits considerats intranscendents, com en eliminatòries inicials de la Copa del Rei.

No cal dir que els resultats van ser excel•lents i el Barcelona va guanyar un munt de títols, entre ells 4 campionats de Lliga consecutius i la primera Copa d’Europa en la història de l’entitat. Tanmateix, en la primera jornada de la Lliga 1994/1995, al Molinón de Gijón contra l’Sporting, Cruyff, a causa de les baixes que tenia l’equip, va fer jugar de titular el brasiler Romário, que es trobava castigat per arribar amb molt de retard de les vacances d’estiu. A partir d’aquell fet, l’autoritat del tècnic neerlandès no va tornar a ser la mateixa i el davanter brasiler, a qui se li va pujar al cap el títol mundial aconseguit amb Brasil als Estats Units, amb ell com a estrella, va acabar marxant al Flamengo al mercat d’hivern. Es vivien llavors els pitjors temps del Dream Team.

Posteriorment han hagut altres capítols de jugadors que han gaudit, aparentment, d’un tractament preferent en diferents plantilles del FC Barcelona. Així, per exemple, en el transcurs de la fugaç i trista etapa d’entrenador del mallorquí Llorenç Serra Ferrer, Abelardo Fernández, Sergi Barjuan, el ja significat Guardiola i Luis Enrique Martínez, anomenats com a G - 4, semblaven jugar per decret, mentre que durant la decadència del Barça de Frank Rijkaard, l’entrenador que li va donar la segona Copa d’Europa a la societat, futbolistes com Ronaldinho o Deco semblaven tenir permís per fer tot allò que els hi vingués de gust, com sortir totes les nits i deixar d’entrenar-se, pel que fa a l’estrella brasilera, o negar-se a la realització d’un stage, pel que respecta a l’internacional portuguès.

Quan Guardiola va ser nomenat entrenador del primer equip del Barça, l’estiu de l’any 2008, una de les primeres coses que va decidir va ser la no continuïtat de Ronaldinho, Deco i Eto’o, encara que el davanter camerunès va romandre un any més al Camp Nou. La idea del preparador de Santpedor era acabar amb la indisciplina, l’aburgesament i l’autocomplaença que havien caracteritzat els dos darrers anys de Rijkaard i lliurar el lideratge de l’equip blaugrana a homes fins llavors secundaris com Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, que es va convertir en la gran estrella del nou conjunt barcelonista.

Els resultats de Guardiola tots els coneixem: 14 títols de 19 possibles, entre els quals 3 campionats de Lliga seguits i 2 de la Champions League. No obstant, fins i tot Pep va cometre algun error pel que fa a la gestió del planter i no es va atrevir mai més a substituir Messi després que l’argentí es queixés amargament quan l’entrenador el va canviar en un Barça – València al Camp Nou, durant la primera campanya com a tècnic de Guardiola. Es comenta igualment que, una de les raons per les quals l’actual entrenador del Bayern de Munic no va renovar el seu contracte, és perquè, d’haver continuat, hagués hagut de prendre doloroses mesures que, per cert, el club encara no ha portat a terme fins el moment, és a dir, renovar i rejovenir l’equip.

Després d’una temporada en què Tito Vilanova, sobretot arran del seu retorn de Nova York, i Jordi Roura van fer jugar una gran quantitat de minuts a jugadors com Xavi i Messi, malgrat que el primer es trobava en unes condicions físiques lamentables i el segon estava lesionat, mentre homes com Martín Montoya, Marc Bartra, Sergi Roberto i Cristian Tello comptaven amb escasses oportunitats, ara amb Gerardo Tata Martino (foto) segueix fent la sensació que alguns integrants de la plantilla han de jugar si o si, encara que el seu estat de forma no sigui el més idoni i hi hagi altres futbolistes físicament més preparats.

Sembla que jugadors com Gerard Piqué, últimament més actiu davant un micròfon que no pas al terreny de joc; Javier Mascherano, probablement amb més galons amb la presència d’un compatriota en el lloc d’entrenador; Xavi, Iniesta i, evidentment, Messi jugaran sempre els encontres importants sigui quin sigui el seu estat de forma, malgrat que potser hi hagi futbolistes que podrien donar un millor rendiment. Pocs entesos comprenen, per exemple, perquè Bartra no va ser titular el passat diumenge a San Mamés contra l’Athletic Club, perquè Sergi Roberto no compta amb més minuts o perquè Tello no disposa de més oportunitats, sobretot quan Pedro Rodríguez està passant un moment força pobre de joc. També es rumoreja que si no s’ha fitxat cap central el passat estiu, és perquè el capità Puyol no es trobés massa competència una vegada es recuperés de la seva enèsima lesió.

Personalment, i tant de bo m’equivoqui, sóc pessimista i molt probablement estiguem transitant per una temporada que no acabarà massa bé. En aquests moments no veig gens clar que el Barça pugui renovar el títol de Lliga i crec que seria sorprenent que, per setè any consecutiu, el club blaugrana es classifiqués per a les semifinals de la Lliga de Campions. Penso que cal fer una renovació, la primera pedra de la qual s’ha pogut edificar amb el fitxatge de Neymar, donar més protagonisme als nous valors de la Masia, fins i tot aquells que ara no es troben al club, com l’actual jugador de l’Everton Gerard Deulofeu, i contractar futbolistes joves, encara amb una carrera poc brillant pel que fa al palmarès, i amb ganes de menjar-se el món.

EL MES DE NOVEMBRE ESPORTIU

Millor futbolista català: Sergio García (RCD Espanyol).

Millor futbolista espanyol: Álvaro Negredo (Manchester City).

Millor futbolista mundial: Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista espanyol: Marc Márquez (Motociclisme).
Millor esportista mundial femenina: Katinka Hosszu (Natació – Hongria).
Millor esportista mundial masculí: Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya).

A la foto, Marc Márquez.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (8): ANGLATERRA

Dades generals

Tipus de govern (Regne Unit): monarquia parlamentària.

Cap d’estat: Isabel II.
Cap de govern (Regne Unit): David Cameron.
Capital: Londres.
Altres ciutats importants: Birmingham, Leeds i Sheffield.
Llengua: anglès.
Moneda: lliura esterlina.
Fronterer amb: Escòcia i Gal•les.

Dades esportives

Seleccionador: Roy Hodgson.
Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.
Títols: 1 Mundial (1966).
Estrella: Wayne Rooney (Manchester United).
Altres jugadors bàsics: Ashley Cole (Chelsea FC), Steven Gerrard (Liverpool FC) i Frank Lampard (Chelsea FC).
Futbolista més internacional: Peter Shilton.
Futbolista màxim anotador: Bobby Charlton.
Millor seleccionador de la història: Alf Ramsey.
Millors futbolistes de la història: Bobby Charlton, Geoffrey Hurst i Kevin Keegan.

A favor: l’experiència

Si amb alguna cosa positiva compta la selecció d’Anglaterra és l’experiència, doncs el tècnic Hodgson, que ha classificat sense massa problemes l’equip per al Mundial, disposa de jugadors amb molt recorregut com el porter Joe Hurt, John Terry, que no és segur que formi part del conjunt definitiu per al Brasil, Cole, el capità Gerrard, Lampard o Rooney, que pot ser considerat l’estrella del bloc anglès.

En contra: un equip amb escassa fiabilitat

Anglaterra, el país que va inventar el futbol, només té un títol al seu palmarès, la Copa del Món conquistada l’any 1966 com a amfitriona. De la resta de grans campionats, només cal destacar les semifinals assolides al Mundial de 1990, disputat a Itàlia, i a l’Eurocopa de 1996, en què va exercir d’organitzadora. Per tant, amb aquest historial, no es pot considerar el grup de Hodgson com a favorit.

A la foto, Rooney.