LA PÈRDUA DEL BARÇA DE LA FILOSOFIA QUE TANS TÍTOLS LI HA DONAT

 

En les últimes rodes de premsa que ha efectuat Xavi Hernández (foto), el nou entrenador del FC Barcelona, preocupat, sorprès i fins i tot enutjat, ha comentat que hi ha futbolistes del seu planter que no entenen el joc de posició i que l’entitat ha aparcat durant els seus sis anys d’absència la filosofia que tants anys l’havia definit.

Molts poden ser els homes que han contribuït d’alguna manera a què el Barça hagi perdut les seves essències: els presidents Sandro Rosell, que volia acabar amb tot el que recordés a Johan Cruyff i Joan Laporta, i Josep Maria Bartomeu, amb una planificació esportiva demencial; els entrenadors Luis Enrique Martínez (encara que en aquest cas es va veure molt condicionat pel trident ofensiu format per Messi, Suárez i Neymar), Ernesto Valverde i Ronald Koeman (Quique Setién, senzillament, crec que no va poder aplicar els seus mètodes); el director de futbol Víctor Segura, per a molts el gran ideòleg en el canvi de rumb del club, i els mateixos jugadors, que potser estaven ja cansats de les exigències que comportava assimilar l’ADN que fa més de tres dècades va instaurar al Camp Nou Johan Cruyff i que va perfeccionar Pep Guardiola.

Encara que hem de tenir en compte que han influït altres causes, com la gravíssima situació econòmica de l’entitat catalana, la decadència d’una gran generació de futbolistes i l’escàs encert en alguns fitxatges, aquest allunyament del Barça de factors com el protagonisme del centre del camp, la possessió de la pilota, actuar amb les línies molt juntes, el joc de posició o la pressió han portat al club a la pèssima situació dels últims temps.

Tanmateix, hi ha esperança, el mateix Xavi i els joves que estan triomfant els darrers mesos.

LES EUROCOPES UNA A UNA: 1972

 

Organitzador: Bèlgica.

Campió: Alemanya Occidental (foto).

Finalista: Unió Soviètica (URSS).

Semifinalistes: Bèlgica i Hongria.

Participació d’Espanya: eliminada a la fase de classificació per la URSS.

Seleccionador campió: Helmut Schön.                        

Seleccionador finalista: Aleksander Ponomarev.

Millor jugador: Beckenbauer (Alemanya Occidental).

Màxim golejador: Gerd Müller (Alemanya Occidental).

Altres futbolistes destacats: Netzer (Alemanya Occidental), Rudakov (URSS) i Van Himst (Bèlgica).

El millor:

- Segurament la millor Alemanya de tots els temps.

- Quatre Eurocopes i quatre fases finals de la URSS.

- Probablement la primera gran generació de futbolistes belgues.

El pitjor:

- Una travessa pel desert per a Espanya.

- L’absència a la fase final de la vigent campiona Itàlia.

- Període molt complicat per a França.

LES EUROCOPES UNA A UNA: 1968

 

Organitzador: Itàlia.

Campió: Itàlia (foto).

Finalista: Iugoslàvia.

Semifinalistes: Anglaterra i Unió Soviètica.

Participació d’Espanya: eliminada en quarts de final per Anglaterra.

Seleccionador campió: Ferruccio Valcareggi.              

Seleccionador finalista: Rajko Mitic.

Millor jugador: Mazzola (Itàlia).

Màxim golejador: Dzajic (Iugoslàvia).

Altres futbolistes destacats: Facchetti (Itàlia), Charlton (Anglaterra) i Riva (Itàlia).

El millor:

- Per a molts analistes la millor Itàlia de la història.

- Una gran època per a l’antiga Iugoslàvia.

- Gran període d’Anglaterra, campiona del món el 1966 i semifinalista europea el 1968.

El pitjor:

- Espanya entrava en una llarga i profunda decadència.

- Alemanya seguia sense arribar a una fase final.

- La URSS, que disputava la seva tercera fase final consecutiva, no va poder fer cap gol.

TER STEGEN I DE JONG

 

Tothom convindrà més o menys que el FC Barcelona no ha estat massa afortunat amb els fitxatges els últims anys, però segurament estarem d’acord també en què el porter alemany Marc - Andre ter Stegen i el centrecampista neerlandès Frenkie de Jong han estat excepcions. Tanmateix, tots dos futbolistes estan passant pels seus pitjors moments des que van arribar al Camp Nou.

Ter Stegen, que durant sobretot el període d’entrenador d’Ernesto Valverde va salvar l’equip en un munt d’ocasions amb aturades espectaculars i amb una gran habilitat en l’un contra un, sense oblidar el seu joc prodigiós amb els peus, ja va finalitzar la darrera temporada, l’única sencera amb Ronald Koeman, de forma bastant negativa, tot i que llavors es va dir que era debut a una lesió, de la qual va ser intervingut, fet que va provocar que es perdés l’Eurocopa. No obstant, una vegada recuperat, el porter germànic continua decebent amb les seves actuacions.

De Jong va fer una meravellosa campanya 2028 / 2019 amb l’Ajax d’Amsterdam i l’entitat catalana va aconseguir el seu fitxatge, pel qual també lluitava el París Saint Germain. El centrecampista neerlandès ha tingut fins el moment un rendiment terriblement irregular al Camp Nou, tot i que és veritat que la campanya anterior, sota les ordres del seu compatriota Koeman, va tenir fases de joc extraordinàries. Pel que respecta a l’actual temporada, Frenkie està suposant una de les grans decepcions de l’equip, se’l veu desorientat i amb manca de confiança i, fins i tot, sembla que es podria considerar un traspàs.

ALTRES GRANS ENTRENADORS DEL BARÇA VAN TENIR INICIS DELICATS, COM ARA XAVI

 

És evident, tot i que alguns cops s’ha pogut observar una mica de llum a final del túnel, que Xavi Hernández no ha començat de manera massa positiva la seva experiència com a entrenador del FC Barcelona, però tampoc, durant els seus inicis, ho van tenir fàcil Johan Cruyff, Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez.

Cruyff (foto). Després de dues temporades inicials força irregulars, havent aconseguit en la primera el títol de la Recopa, el neerlandès es va jugar la seva continuïtat en la final de la Copa del Rei de 1990, en la seva segona campanya com a entrenador, en què el Barça va superar el Real Madrid, circumstància que va evitar amb molta probabilitat que Josep Lluís Núñez el destituís. Posteriorment, entre altres èxits, Cruyff va conquistar quatre campionats de Lliga consecutius (continua sent un rècord de la institució) i la primera Copa d’Europa en la història del club, a més amb un futbol ofensiu, espectacular i mot atractiu que va tenir com a homes bàsics futbolistes com Zubizarreta, Koeman, Guardiola, Bakero, Laudrup o Stoitxkov.

Rijkaard. La campanya del seu debut, que també ho va ser de Joan Laporta com a president, el Barça va realitzar una primera volta de Lliga desastrosa, acabant-la en 11a posició. Posteriorment, després d’un presumpte ultimàtum del llavors vicepresident Sandro Rosell, amb un Ronaldinho de Assis espectacular, va fer una gran segona part de campionat, va remuntar fins al segon lloc i va estar a punt de guanyar el títol. Seguidament, el neerlandès per exemple va obtenir dues Lligues i una Lliga de Campions.

Guardiola. Malgrat que molts directius i assessors van recomanar-li el fitxatge de José Mourinho per substituir Rijkaard, que va tenir dues últimes temporades molt decebedores a la banqueta del Camp Nou, Laporta i el secretari tècnic Txiki Begiristáin se la van jugar amb l’inexpert tècnic català, al qual alguns van anomenar el “becari”. Després de perdre a Sòria contra el Numància i només empatar davant el Racing de Santander com a local, el Barça va afrontar la tercera jornada de Lliga en descens, però llavors va començar una extraordinària remuntada. El Barça de Pep, molt probablement el millor equip de la història del club i que va comptar amb jugadors estel·lars com Valdés. Alves, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta i un gran Messi, va assolir, entre altres títols, tres Lligues consecutives i dues Champions League. Aconseguint, mitjançant un joc prodigiós, en el primer exercici el triplet i en el primer any natural el sextet.

Luis Enrique. Després del primer encontre de la segona volta, disputat a Anoeta i en què l’entrenador asturià va asseure Messi a la banqueta, l’argentí es va enfrontar al tècnic i aquest va estar molt a prop de ser cessat, situació que van evitar els capitans Xavi i Iniesta, així com l’arribada dels bons resultats. El Barça va redreçar el rumb i va obtenir el segon triplet en la història de l’entitat, mitjançant un extraordinari trident ofensiu format pel mateix Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva.

EUROPA LEAGUE: OPORTUNITAT O CONTRATEMPS ?

 

El FC Barcelona ha quedat eliminat a la fase de grups de la Champions League, cosa que no succeïa des de la temporada 2000 / 2001, la primera de Joan Gaspart com a president i amb Llorenç Serra Ferrer d’entrenador. Per tant, l’equip que ara dirigeix Xavi Hernández haurà de disputar a partir del pròxim més de febrer l’Europa League.

D’una banda, si el Barça conquistés el segon torneig de clubs continental, empresa gens senzilla, es classificaria directament per a la pròxima edició de la Lliga de Campions i a finals d’estiu s’enfrontaria al campió d’aquesta competició a la Supercopa d’Europa.

Però, d’una altra banda, el conjunt català podria desgastar-se de manera important en un campionat que compta amb una eliminatòria més que la Champions League i això ho podria pagar a la Lliga, on hi té el seu màxim objectiu: en principi, acabar entre els quatre primers classificats.

UNA PILOTA D’OR EN UN FUTBOL FEMENÍ ENCARA SENSE CONVENI

 

Alexia Putellas es va convertir fa uns dies en Pilota d’Or, un trofeu que molt bé podrien haver guanyat altres jugadores espanyoles del FC Barcelona com Sandra Paños, Mapi León, Irene Paredes, Mariona Caldentey, Aitana Bonmatí, que va ser MVP de l’última final de la Lliga de Campions, o Jenni Hermoso.

Tanmateix, aquest gran èxit, com l’aconseguit col·lectivament pel Barça amb la consecució del triplet la passada temporada, contrasta amb la situació general del futbol femení a l’estat espanyol, on encara no s’ha signat el conveni i en què es poden observar fets demencials com que les jugadores de l’històric Rayo Vallecano (foto) no disposin de cap equip mèdic.

Per cert, què esperen els futbolistes professionals de categoria masculina per realitzar algun acte en suport a les seves companyes de professió ?

LES EUROCOPES UNA A UNA: 1964

 

Organitzador: Espanya.

Campió: Espanya (foto).

Finalista: Unió Soviètica.

Semifinalistes: Hongria i Dinamarca.

Participació d’Espanya: campiona.

Seleccionador campió: José Villalonga.                       

Seleccionador finalista: Konstantin Beskov.

Millor jugador: Pereda (Espanya).

Màxims golejadors: Pereda (Espanya), Bene (Hongria) i Novak (Hongria).

Altres futbolistes destacats: Lapetra (Espanya), Suárez (Espanya) i Iaxin (URSS).

El millor:

- Primer títol oficial de la selecció espanyola absoluta.

- Una de les millors generacions de la història d’Espanya, amb futbolistes com Iríbar, el capità Olivella, Pereda, Fuster, Suárez, Lapetra o Marcelino.

- Segona final consecutiva de la URSS.

El pitjor:

- Un campionat aconseguit en plena dictadura franquista.

- Que no arribessin a la cita dos mites com Laszlo Kubala i Alfredo di Stefano.

- L’absència de potències com Alemanya. Anglaterra, França i Itàlia.

ALEXIA PUTELLAS FA HISTÒRIA

 

El passat 29 de novembre, Alexia Putellas, que ja havia guanyat el guardó que lliura la UEFA, va assolir el trofeu de la Pilota d’Or, en una cerimònia que va tenir lloc a París. La jugadora del FC Barcelona és el/la primer/a català/na que aconsegueix el premi i el/la segona esportista de l’estat espanyol, molts anys més tard que el gallec Luis Suárez, llavors també integrant del Barça, el rebés l’any 1960.

Putellas és l’actual capitana del FC Barcelona, l’equip actualment entrenat per Jonathan Giráldez i que la temporada passada, a les ordres del tècnic Lluís Cortés, va aconseguir un històric triplet format per la Lliga, la Copa de la Reina i la Lliga de Campions, amb una plantilla en què també hi van destacar Sandra Paños, Mapi León, Mariona Caldentey, Aitana Bonmatí, Caroline Graham Hansen, Lieke Martens i Jenni Hermoso.

UN GRAN RETORN DEL RCD ESPANYOL A PRIMERA DIVISIÓ

 

L’estiu de 2020, poc més d’un any després d’aconseguir la classificació per a l’Europa League, el RCD Espanyol va descendir per cinquena vegada a la seva història a segona divisió. Tanmateix, i com ja havia succeït en les quatre anteriors experiències en la segona categoria del futbol estatal, els blanc-i-blaus només hi van romandre una temporada.

Aquesta campanya, el club català s’està erigint com un dels equips revelació en la màxima categoria del futbol espanyol, doncs en aquest moment l’Espanyol està més a prop dels llocs europeus que no pas dels que portem al descens, en un exercici en què el conjunt barceloní s’està mostrant molt fiable a l’estadi de Cornellà – el Prat, on fins i tot va assolir un triomf davant l’actual líder Real Madrid.

Els grans protagonistes de l’esquadra blanc-i-blava estan sent el veteraníssim porter de 40 anys Diego López, el central uruguaià Leandro Cabrera, Adrián Embarba, Sergi Darder o, molt especialment, el golejador Raúl de Tomás, que perfectament podria pertànyer a la plantilla d’un gran, i l’entrenador Vicente Moreno (foto).

LES EUROCOPES UNA A UNA: 1960

 

Organitzador: França.

Campió: Unió Soviètica (URSS), a la foto.

Finalista: Iugoslàvia.

Semifinalistes: Txecoslovàquia i França.

Participació d’Espanya: eliminada als quarts de final per la URSS.

Seleccionador campió: Gavril Kotxalin.              

Seleccionador finalista: Aleksandar Timanic.

Millor jugador: Iaxin (URSS).

Màxim golejador: Fontaine (França).

Altres futbolistes destacats: Metreveli (URSS), Sekularac (Iugoslàvia) i Masopust (Txecoslovàquia).

 El millor:

 - Potser la més llegendària selecció de la història l’extinta URSS.

- L’antiga Iugoslàvia estava passant per una època esplendorosa i dos anys més tard disputaria les semifinals del Mundial de Xile.

- Txecoslovàquia va arribar a la primera fase final europea i, dos anys després, va jugar la final de la Copa del Món de Xile.

 El pitjor:

 - Una decebedora amfitriona França, que dos anys abans havia acabat tercera al Mundial de Suècia.

- L’absència de combinats com Alemanya, Anglaterra o Itàlia.

- Espanya, que conquistaria el torneig quatre anys més tard, va desaprofitar una gran generació de futbolistes no presentant-se a l’eliminatòria contra l’URSS.

---

 [PGD1]

RAONS PER PENSAR QUE EL BARÇA POT GUANYAR A MUNIC

 

En el segon partit com a entrenador de Xavi Hernández (foto), el FC Barcelona, malgrat oferir molt bones sensacions, no va poder superar el Benfica al Camp Nou en la cinquena i penúltima jornada de la fase de grups de la Lliga de Campions i es va complicar molt l’excés als vuitens de final.

És veritat que avui en dia guanyar en un escenari com l’Allianz Arena al Bayern de Munic és molt complicat, però existeixen circumstàncies que poden afavorir l’equip català:

Dependre de si mateix. El conjunt de Xavi arriba a l’última jornada com a segon de grup i només depèn del seu resultat.

Un Bayern ja classificat com a primer de grup. El club bavarès no s’hi jugarà, esportivament parlant, res important i pot actuar amb relaxació en un encontre en què el tècnic Julian Nagelsmann podria donar descans a jugadors bàsics.

Més entrenaments amb Xavi. Quan el Barça afronti el decisiu enfrontament de Munic, el preparador de Terrassa haurà disposat ja de molts entrenaments per inculcar les seves idees i plantejaments a la plantilla.

Recuperació de lesionats. Si no hi ha cap entrebanc, doncs mai podem estar tranquils amb el francès, Ousmane Dembélé estarà plenament recuperat de la seva lesió i s’espera que Ansu Fati pugui disputar almenys alguns minuts.

La baixa de Joshua Kimmich. Un dels homes clau del Bayern, que s’ha negat a vacunar-se, no estarà disponible per al xoc de l’Allianz perquè ha estat víctima del covid.

La probable evolució de futbolistes importants del Barça. Jugadors que no han estat afortunats en aquest començament de temporada, com Marc André ter Stegen o Frenkie de Jong, s’espera que a poc a poc assoleixin la seva millor forma, com Memphis Depay, qui, després d’un bon inici de campanya, no ha estat encertat en alguns dels darrers encontres.

L’explosió dels joves. Sens dubte, el millor que li ha succeït a l’entitat catalana els últims anys és l’aparició de joves com Ronald Araujo, Èric Garcia, Alejandro Balde, Nico González, Pablo Gavi, Ilias Akhomach, Abde Ezzalzouli, el ja significat Ansu o Pedri González, tot i que el canari serà baixa a la capital bavaresa per lesió.

Per acabar aquest article, comentar que el Benfica segurament tampoc ho tindrà fàcil per superar a Lisboa el Dinamo de Kiev. El conjunt portuguès, a diferència del Camp Nou, haurà de portar la iniciativa i l’esquadra ucraïnesa, ja eliminada, s’hi juga una important aportació econòmica si venç a l’estadi Da Luz.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL 2022 (4): ANGLATERRA

 

El millor: potser la formació de futbolistes anglesos de més qualitat de la història

La selecció anglesa ha comptat al llarg de la seva història amb extraordinaris jugadors com Moore, Charlton, Hurst, Keegan, Francis, Lineker, Gascoigne, Beckham o Owen, però, potser només quan es va proclamar campiona del món l’any 1966, havia pogut reunir una relació tan magnífica com l’actual, en què hi destaquen homes com Pickford (Everton FC), Walker (Manchester City), Stones (Manchester City), Maguire (Manchester United), Henderson (Liverpool FC), Grealish (Manchester City), Mount (Chelsea FC), Sterling (Manchester City), Rashford (Manchester United), Foden (Manchester City) i el capità Kane (Tottenham Hotspur).

El pitjor: les idees conservadores de Southgate

La tasca que ha fet i continua realitzant Gareth Southgate a la selecció anglesa mereix aclamacions i molts elogis, doncs va agafar un equip irregular i amb escassa confiança i l’ha portat l’any 2018 a les semifinals del Mundial de Rússia i l’estiu passat a la final de l’Eurocopa multi-seu, quan va caure a la final de Wembley contra Itàlia a la tanda de penals. No obstant, el tècnic britànic s’ha mostrat moltes vegades excessivament conservador, defensiu i rígid en els seus esquemes i no ha aprofitat jugadors de gran qualitat com els ja significats Grealish, Rashford i Foden, així com Saka (Arsenal FC) o Sancho (Manchester United).

A la foto, Pickford.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL 2022 (3): BÈLGICA

 

El millor: la regularitat

Des que el tècnic català Robert Martínez es va fer càrrec de la selecció de Bèlgica, que ja amb Marc Wilmots s’havia classificat per als quarts de final de l’Eurocopa de l’any 2016, disputada a França, el combinat format per flamencs i valons ha tingut una constància i una regularitat indiscutibles, amb fases de classificació extraordinàries, el tercer lloc al Mundial de Rússia, portat a terme l’any 2018, i la classificació per als quarts de final de l’europeu multi-seu del passat estiu, en el que va ser, però, una petita decepció. En l’equip belga hi continuen destacant veterans com Courtois (Real Madrid), De Bruyne (Manchester City) o Eden Hazard (Real Madrid).

En contra: els homes clau continuen sent pràcticament els mateixos dels últims anys

El rendiment del combinat dirigit per Martínez segueix depenent molt de futbolistes amb molta experiència, com els destacats en l’anterior paràgraf, Courtois, De Bruyne i Eden Hazard, a més de jugadors com Meunier (Borussia Dortmund), Vertonghen (Benfica SL), Vermaelen (Visel Kobe), Anderweireld (Al Dukhail SC), Witsel (Borussia Dortmund), Carrasco (Atlético Madrid), Mertens (SSC Nàpols) o Lukaku (Chelsea FC), tot i que va agafant força la presència d’altres homes com Vanaken (Club Bruges), Tielemans (Leicester City), Staelemaekers (AC Milan), Thorgan Hazard (Borussia Dortmund) o Benteke (Crystal Palace).

A la foto, Tielemans.

LA MUNTANYA RUSSA ITALIANA

 

Ara fa quatre anys Itàlia va perdre sorprenentment la repesca per a la classificació del Mundial de Rússia contra Suècia i es va quedar fora d’una fase final d’una Copa del Món, fet que no succeïa des de l’any 1962, quan el certamen el va organitzar a Xile.

La Federació Italiana va optar per l’experiència del tècnic Roberto Mancini (foto), que va mantenir a l’equip força veterans, com Leonardo Bonucci, Giorgio Chiellini, Jorginho Frello, Marco Verratti, Lorenzo Insigne o Ciro Immobile, però va consolidar o fer debutar futbolistes més joves com Gianluigi Donnarumma, Giovanni di Lorenzo, Leonardo Spinazzola, Nicolò Barella o Federico Chiesa. El resultat va ser espectacular, dons l’Squadra Azzurra va conquistar el passat estiu a l’estadi londinenc de Wembley la seva segona Eurocopa.

Tanmateix, i de forma totalment inesperada, la modesta Suïssa ha tornat a portar Itàlia a la repesca per al Mundial de Quatar, que ara és encara més complicada, doncs consta de dues eliminatòries. Alguns afeccionats italians ja es temen el pitjor, que per segona vegada consecutiva Itàlia quedi fora d’una Copa del Món, la qual cosa seria un tremend desastre, tant esportiu com psicològic.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL 2022 (2): CROÀCIA

 

El millor: l’experiència

Croàcia, actual sots-campiona mundial, és un equip amb ofici, competitiu i amb una enorme experiència, que donen futbolistes com Sime Vrsaljko (Atlético Madrid), Dejan Lovren (Zenit Sant Petersburg), Domagoj Vida (Besiktas), el ja llegendari Luka Modric (Real Madrid), Mateo Kovacic (Chelsea FC), Marcelo Brozovic (Inter Milà), Mario Pasalic (Atalanta Bèrgam), Ivan Perisic (Inter Milà), Andrej Kramaric (TSG Hoffenheim) o Antre Rebic (AC Milan), que podria ser més important si no s’hagessin retirat del conjunt balcànic Ivan Rakitic (Sevilla FC) i Mario Mandzukic (AC Milan).

En contra: necessitat d’un canvi generacional

Malgrat que Croàcia s’ha classificat novament per a una fase final de la Copa del Món, com ja es va poder observar en l'anterior Eurocopa multi-seu, disputada el passat estiu, l’equip dirigit per Zlatko Dalic depèn encara molt de futbolistes històrics com Modric, Kovacic, Brozovic, Pasalic o Perisic, sense que una nova fornada agafi de manera ferma les regnes de l’esquadra balcànica. Tanmateix, durant els últims anys, a part de consolidar-se un home com Rebic, estan apareixent jugadors com Dominik Livakovic (Dinamo Zagreb), Duje Caleta – Car (Olympique Marsella) o Bruno Petkovic (Dinamo Zagreb).

A la foto, Vida.

PROS I CONTRES DEL RETORN DE DANI ALVES

 

Pros

Un símbol del club. Quan recordem el fantàstic Barça de Pep Guardiola pensem sobretot en Leo Messi, la gran estrella d’aquell equip, i, a continuació amb jugadors com el capità Carles Puyol, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, però no ens podem oblidar d’homes com Víctor Valdés, Gerard Piqué, Éric Abidal, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez, David Villa o Dani Alves, que va ser clau en aquella esquadra i molts experts i afeccionats el recorden com el millor lateral dret de la història de l’entitat.

Experiència. Els 38 anys del futbolista brasiler no només poden ser importants al terreny de joc, tot i que no s’espera que sigui un titular fix, sinó també al vestidor, on alguns jugadors estan passant per un període de certa amargura i de poca confiança.

Mentalitat guanyadora. Tal com es va demostrar en el segon temps del partit de Lliga a Balaidos, en què el conjunt llavors dirigit per Sergi Barjuan es va deixar remuntar un 0 a 3, al bloc barcelonista li manca competivitat, ofici i mentalitat guanyadora, característiques que Alves pot ajudar a recuperar.

Contres

Té 38 anys. El jugador brasiler compta amb una edat en la qual molts futbolistes ja han optat per la retirada o han decidit marxar a campionats de Lliga més confortables i sense tanta pressió com els dels Estats Units, la Xina, el Japó o Quatar.

El seu rendiment els darrers anys. Després d’abandonar el FC Barcelona, Alves va jugar al Juventus i el París Saint – Germain, clubs en els quals, malgrat unes actuacions acceptables, no va rendir de manera tan extraordinària com ho havia fet al Sevilla i en els seus set anys al Camp Nou. Últimament, a pesar de la medalla d’or als Jocs Olímpics de Tòquio, Dani no ha estat massa encertat en el Sao Paulo.

El perill de frenar la trajectòria dels joves. Es comenta que Alves ha tornat al Barça més com a factor psicològic que no pas futbolístic, però si finalment el brasiler acumula moltes titularitats, joves com Sergiño Dest o Òscar Mingueza es podrien veure perjudicats en la seva progressió, tot i que es comenta que l’experiència de Dani els hi podria servir com un bon aprenentatge.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL 2022 (1): FRANÇA

 

A favor: el trident ofensiu

En aquests moment, Kylian Mbappé (París Saint Germain), Karim Benzema (Real Madrid) i Antoine Griezmann (Atlético Madrid) possiblement formin el trio ofensiu més important del moment, juntament amb el que el primer integra al seu club amb l’argentí Leo Messi i el brasiler Neymar da Silva. A més, l’actual campió del món es completa amb una relació extraordinària de futbolistes com per exemple  Hugo Lloris (Tottenham Hotspur), Benjamin Pavard (Bayern Munic), Raphaël Varane (Manchester United), Lucas Hernández (Bayern Munic), N’Golo Kanté (Chelsea FC), Paul Pogba (Manchester United), Kingsley Coman (Bayern Munic) o Ousmane Dembélé (FC Barcelona),

En contra: que ho pugui desaprofitar el sistema de Didier Deschamps

No li trauré en absolut cap mèrit al seleccionador francès Deschamps, juntament amb el brasiler Mário Zagallo i l’alemany Franz Beckenbauer, l’únic home capaç de guanyar la Copa del Món com a futbolista i entrenador. Tanmateix, el tècnic francès aposta per un sistema molt tàctic, certament conservador i de vegades fins i tot especulatiu, que es pot girar en contra quan el rival és teòricament inferior, tal com va succeir en els vuitens de final de la passada Eurocopa contra Suïssa. Altres factors negatius del combinat gal són els dos anys no massa convincents que Griezmann va passar al Camp Nou o les contínues lesions de Dembélé.

A la foto, Lloris.

RICKY PUIG DAVANT LA QUE POTSER ÉS LA SEVA ÚLTIMA OPORTUNITAT

 

Molts analistes, i podríem sobretot parlar del periodista català de Cuatro David Bernabéu, opinen que Ricky Puig és un extraordinari futbolista, però cap dels tres entrenadors que ha tingut al primer equip del FC Barcelona, Ernesto Valverde, Quique Setién i Ronald Koeman, qui fins i tot li va aconsellar que marxés cedit, han apostat per ell.

S’ha comentat també que es tracta d’un futbolista que no ha caigut massa bé en un sector del vestidor blaugrana, que va aplaudir quan Koeman li va donar una reprimenda pública, i fins i tot s’ha arribat a comentar que no li queia precisament simpàtic a Leo Messi.

Tanmateix, fa uns anys Ricky estava per darrere de Sergio Busquets, Frenkie de Jong, Ivan Rakitic o Arturo Vidal, posteriorment de Pedri González i ara també de Pablo Gavi i Nico González. A més, el rendiment que va oferir en la decebedora segona part de Balaidos, quan el Celta va ser capaç d’anivellar un 0 a 3, va ser força negatiu.

També hem pogut observar a Puig realitzant actes no massa edificants a les xarxes socials, va ser un dels futbolistes que, entre rialles, va jugar al parxís després d’una dolorosa derrota de l’equip, fet que no va agradar gens a la directiva encapçalada per Joan Laporta, i se’l va veure l’altre dia anant per Barcelona en un patinet elèctric, cosa que tenen els components del club prohibida per contracte, acompanyat d’una altre usuari i en conducció perillosa i il·legal per la vorera.

Ara amb Xavi Hernández s’obre una nova oportunitat per al centrecampista de Matadepera. Potser l’última.

 

ELS 10 OBJECTIUS PROMORDIALS DE XAVI HERNÁNDEZ COM A ENTRENADOR DEL FC BARCELONA

 

1. Donar ànims, moral i confiança a una plantilla enfonsada i deprimida.

2. Pujar la pilota controlada a partir del porter i la defensa.

3. Tornar a atorgar el protagonisme al centre del camp.

4. Pressionar intensament des del davant.

5. Aconseguir una òptima preparació física.

6. Tenir plenament el control i la possessió de l’esfèric i jugar el màxim de minuts possible en camp contrari.

7. Situar de nou el joc de posició.

8. Posar normes al vestidor.

9. Recuperar, si es tracta de futbolistes que entren als seus plans, homes com Marc André ter Stegen, Samuel Umtiti, Clement Lenglet, Frenkie de Jong, Ricky Puig, Felipe Coutinho, Ousmane Dembélé o Àlex Collado.

10. Millorar els equips de fisioteràpia i de medicina de l’entitat.

WEST HAM UNITED: EL RESSORGIR D’UN HISTÒRIC

 

El club londinenc del West Ham United ha estat al llarg de la història normalment a l’ombra de les tres entitats més representatives de la capital britànica, l’Arsenal, el Tottenham Hotspur i el Chelsea, però aquesta temporada sembla que pot situar-se entre el grans de la Premier League, torneig en què actualment ocupa la tercera posició, només per darrere de l’equip d’Stanford Bridge, líder i actual campió de la Champions League, i el Manchester City de Pep Guardiola.

L’any 1965 el West Ham va conquistar la cinquena edició de la Recopa, després de vèncer el TSV Munic 1860 a l’antic estadi de Wembley, i l’any 1976 va tornar a disputar la final de la llavors segona competició de clubs continental, encara que aleshores va ser superat a l’estadi Heysel de Brussel·les pel conjunt local de l’Anderlecht. Quant a la primera final, a les ordres del futur seleccionador anglès Ron Greenwood, destacaven jugadors com els mítics Bobby Moore o Geoff Hurst, tots dos campions del món amb Anglaterra un any mes tard, i, pel que fa a la segona, sota la direcció de John Lyall, cal significar Trevor Brooking.

Posteriorment, el club londinenc ha realitzat una trajectòria més aviat discreta, amb alguns anys en la segona categoria del futbol anglès, des de la qual, sorprenentment, va conquistar la Cup de l’any 1980. En els últims temps el West Ham està assolint alguns èxits importants, doncs aquesta temporada està disputant l'Europa League, i no seria estrany veure’l a la Champions League en el pròxim exercici.

En l’actual esquadra, entrenada per l’extècnic de Manchester United i Real Sociedad David Moyes, hi prenen part futbolistes com Lukasz Fabianski, Angelo Ogbonna, Kurt Zouma, Mark Noble, Declan Rice (foto), Pau Fornals, Andrei Iarmolenko i Michail Antonio.

GERARD PIQUÉ: DE DEFENSAR L’INDEPENDENTISME A POSICONAR-SE AMB EL MADRID DE JOSÉ LUIS MARTÍNEZ – ALMEIDA I ISABEL DÍAZ AYUSO

 

No tinc cap mania a Gerard Piqué, i en aquest bloc he comentat vàries vegades que em sembla el millor defensa central mundial d’aquest segle XXI, però el futbolista català, des de fa ja bastants anys, realitza actes no massa propis d’un esportista professional i que penso han afectat negativament el seu rendiments els darrers temps.

Des de fa ja temps hem pogut observar un Piqué molt actiu tant a les rodes de premsa com a les xarxes socials, durant una gira nord-americana anar a una festa a Nova York sense el permís del tècnic Ernesto Valverde, participar en espais presentats per Ibai Llanos o estar molt pendent dels seus negocis, com el de la Copa Davis, quan per exemple l’any 2019 es trobava de matinada a la Caja Mágica de Madrid com a espectador i pel matí s’entrenava a Barcelona.

Fa alguns anys, durant el període àlgid del procés sobiranista de Catalunya, Piqué defensava fermament el dret a la independència del país, en declaracions que van originar una enorme polèmica a l’estat espanyol. No obstant, des que la seva empresa organitza la Copa Davis a Madrid, Gerard s’ha mostrat molt més caut en les seves intervencions públiques i, fins i tot, la setmana passada, va comentar que sentia enveja sana a l’observar la capital espanyola, gestionada per l’alcalde José Luis Martínez - Almeida i la presidenta de la Comunitat Isabel Díaz Ayuso, en comparació amb la Barcelona d’Ada Colau.

A la foto, Piqué a la Caja Mágica amb Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez – Almeida.

LA REAL SOCIEDAD CERCA UNA TERCERA GRAN ÈPOCA

 

La Real Sociedad ha tingut dues grans èpoques: la primera va tenir lloc entre finals de la dècada dels 70 i inicis de la dels 80 i la segona va transcórrer a finals d’aquest últim decenni.

Durant el primer període, la Real va conquistar dos campionats de Lliga, els únics que consten en el seu palmarès, i va disputar unes semifinals de la Copa d’Europa. En aquell equip, que va destacar sobretot per la seva seguretat defensiva i va dirigir el desaparegut Alberto Ormaetxea, van sobresortir mites de l’antic Atotxa com Luis Miguel Arkonada, Alberto Górriz, Agustín Gajate, Periko Alonso, Jesús Mari Zamora, Santiago Idígoras, Jesús Satrústegi, Roberto López Ufarte i un joveníssim José Mari Bakero.

En la segona etapa, l’entitat donostiarra va guanyar una Copa del Rei i, l’any següent, acabaria segon classificat a la Lliga, per darrere del Real Madrid de la Quinta del Buitre, i jugaria de nou la final de Copa, que va perdre davant el FC Barcelona. Llavors, sota les ordres del tècnic gal·lès John Toshack, van seguir destacant Arkonada, Górriz, Gajate, López Ufarte i un ja consolidat Bakero, a més de Luis María López Rekarte o Txiki Begiristáin, que com el mitja punta navarrès, fitxarien pel Barça de Johan Cruyff.

Posteriorment, ja amb el nou estadi d’Anoeta com a seu de la institució, la trajectòria del club basc ha estat molt irregular, amb períodes ascendents, com el sots-campionat de Lliga i la consegüent classificació per a la Champions League de l’any 2003, amb l’entrenador francès Raynald Denoieux i futbolistes com Xabi Alonso, fill de Periko i més tard jugador destacat del Real Madrid, i els davanters Nihat Hahved i Darko Kovacevic, i etapes molt negatives com el descens a segona divisió.

Ara la Real, que va aconseguir el passat mes d’abril la Copa del Rei corresponent a la temporada 2019 / 2020, ajornada per la pandèmia, marxa actualment líder de la Lliga. En l’actual plantilla del conjunt de Sant Sebastià cal significar homes com Aritz Elustondo, el capità Asier Illarramendi, el veterà David Silva, Mikel Merino, Mikel Oyarzábal o el suec Alexander Isak, encara que el gran artífex és un home de la casa com l’entrenador Imanol Alguacil (foto).

HA ARRIBAT DEFINITIVAMENT L’HORA DE XAVI HERNÁNDEZ

 

El FC Barcelona es troba en la pitjor crisi econòmica de la seva història moderna i en una de les més greus pel que fa a la faceta esportiva, potser només comparable, quant a l’actual segle XXI, a la que va tenir lloc durant la presidència de Joan Gaspart, entre els anys 2000 i 2003.

Pel que respecta a la decadència estrictament futbolística podem trobar vàries causes, però una molt important i potser la principal ha estat el fet d’anar deixant enrere la filosofia de joc que va instaurar Johan Cruyff i va fer evolucionar Pep Guardiola.

Tot i que durant el període amb Luis Enrique Martínez d’entrenador ja es van poder observar renúncies a l’ADN Barça, encara que el tècnic asturià es va veure molt condicionat pel trident atacant format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva, l’allunyament es va fer molt evident en l’època d’Ernesto Valverde i, sobretot, en la recentment protagonitzada per Ronald Koeman. Entre el preparador extremeny i el tècnic neerlandès, hi va tenir lloc la curta experiència de Quique Setién, qui potser no va poder establir els seus mètodes, radicalment cruyffistes, per l’oposició de la plantilla.

Sense cap mena de dubte, Xavi Hernández és una garantia perquè el Barça torni a utilitzar el sistema que tants anys d’èxits i triomfs va protagonitzar, potser amb algunes variacions, tal com va fer al seu dia Guardiola, i podrem tornar a observar aspectes com el joc de posició, la possessió de l’esfèric, pujar la pilota controlada des del darrere, la preponderància del centre del camp, unes línies actuant molt juntes, dos extrems que obrin el camp o una pressió asfixiant al davant, característiques que necessiten algunes d’elles una preparació física adient, que segurament el tècnic de Terrassa proporcionarà amb nous mètodes d’entrenament.

Altres facetes que podria millorar i solucionar l’arribada de Xavi seria aixecar la moral d’una plantilla deprimida i amb manca de confiança, potser asseure a la banqueta alguna vaca sagrada, i penso sobretot en Gerard Piqué, la consolidació de joves com Serginho Dest, Alejandro Balde, Nico González, Pedri Gonzalez, Pablo Gavi, Yusuf Demir i Ansu Fati, la rehabilitació d’homes com Ricky Puig i Àlex Collado o la definitiva recuperació d’Ousmane Dembélé.

GERARD PIQUÉ I LEO MESSI

 

Ha sortit a la llum un afer en què, presumptament, Gerard Piqué hauria aconsellat a Joan Laporta la no renovació de Leo Messi perquè, segons el parer del central català, l’estrella argentina condicionava tant els ascensos des del filial com els fitxatges realitzats per la institució.

Penso que tots som una mica conscients que Messi ha pogut ser decisiu en baixes com les de David Villa o Cristian Tello, el poc protagonisme de Ricky Puig al primer equip o els frustrats fitxatges d’Íñigo Martínez i Álvaro Morata, que al seu dia haguessin pogut fer ombra respectivament als seus amics Javier Mascherano i Luis Suárez, sense oblidar les reticències amb què va rebre Antoine Griezmann o les dures i crec que injustes traves al tècnic càntabre Quique Setién.

Per tant, molt probablement Piqué tenia raó i, com en ocasions he comentat els últims anys en aquest bloc, és possible que Messi s’hagués convertit en una figura certament tòxica al vestidor blaugrana i que la seva sortida de l’entitat catalana, tot i que dolorosa esportivament parlant, tal com s’està comprovant aquesta temporada, potser fos necessària des del punt de vista social.

Tanmateix, potser el defensa de la Bonanova tampoc hauria de formar part actualment de la plantilla del FC Barcelona perquè ja fa temps que la sensació és que el futbol ha deixat de ser per a ell un aspecte primordial, doncs sembla que dona més importància a aspectes com els seus negocis, la Copa Davis, una intensa activitat a les xarxes socials o les aparicions en els espais presentats per Ibai Llanos. La conclusió és que, abans de lesionar-se en el partit de Lliga contra l’Alavés al Camp Nou, Piqué s’ha mostrat molt baix de forma, terriblement lent, incapaç d’actuar amb una defensa avançada o amb clamorosos errors en gols adversaris.

HISTÒRICS EUROPEUS EN CRISI

 

FC Barcelona. La gravíssima crisi econòmica que va provocar la nefasta gestió de Josep Maria Bartomeu, l’envelliment de futbolistes clau com Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets, la marxa de Leo Messi i la tossuderia de Joan Laporta per realitzar un canvi a la banqueta han provocat que la situació esportiva del club català sigui desesperada, només pal·liada per l’esperança que transmeten joves com Serginho Dest, Ronald Araújo, Èric Garcia, Nico González, Pedri González, Pablo Gavi o Ansu Fati.

Manchester United. Es podria dir que el conjunt anglès mai ha sortit totalment de la crisi que va originar la marxa del mític entrenador escocès Alex Ferguson, després de 27 anys assegut a la banqueta d’Old Trafford. Tanmateix, la temporada passada es va pràcticament lluitar per la Premier League fins al final del campionat davant els veïns del Manchester City, però en l’actual campanya, malgrat el retorn del llegendari Cristiano Ronaldo, el preparador noruec Ole Gunnar Solskjaer (foto), llegenda de l’entitat com a futbolista, està molt discutit.

Arsenal FC. Són ja molts els anys que la institució londinenca, que ha quedat fora de les últimes edicions de la Champions League, porta de decadència, arran de la marxa de l’entrenador francès Arséne Wenger després de 20 anys al club, però en aquest exercici els Gunners van començar fatal la Premier League, tot i que en les últimes jornades el tècnic basc Mikel Arteta sembla que hagi pogut redreçar el rumb de l’equip de l’Emirates Stadium.

Tottenham Hotspur. Després d’arribar a la final de la Lliga de Campions amb l’actual preparador del París Saint Germain Mauricio Pochettino i una etapa molt irregular amb José Mourinho, actual entrenador del Roma, el club londinenc acaba de destituir Nuno Espirito Santo pels mans resultats. Antonio Conte sembla que en serà el substitut del tècnic lusità, el preparador exvalencianista arribat el passat estiu procedent del Wolverhampton Wanderers.

Juventus FC. Seguidament a un any bastant convuls amb Maurizio Sarri, malgrat que es va guanyar llavors el novè Scudetto consecutiu, va fallar l’aposta amb el mític Andrea Pirlo, quan la Vecchia Signora es va classificar pels pèls per disputar la Lliga de Campions. El retorn de l’enyorat Massimiliano Allegri semblava que milloraria la situació, però l’esquadra piemontesa ha iniciat de manera molt negativa la Sèrie A. Possiblement, malgrat la baixa de Ronaldo, el problema del club torinès sigui l’excessiva veterania de la seva plantilla, amb homes com Wojciech Szczesny, Danilo da Silva, Leonardo Bonucci, Giorgio Chiellini, Álex Sandro, Juan Cuadrado, Aaron Ramsey o Álvaro Morata.

LA TOSSUDERIA DE JOAN LAPORTA HA FET PERDRE TRES MESOS

 

Ronald Koeman va ser cessat fa uns dies arran de la derrota a Vallecas contra el Rayo, però quasi tothom està d’acord, fins i tot aquells que més han defensat el tècnic neerlandès, que aquest ja no hagués d’haver començat la temporada a la banqueta del Camp Nou.

Sempre he estat un defensor de Joan Laporta (foto), però no he acabat d’entendre la seva tossuderia en mantenir Koeman com a entrenador del FC Barcelona. S’ha comentat que la seva persistència es devia a la conjuntura econòmica de l’entitat, en el fet de no trobar-li un substitut de garanties, a causa de ser un mite del club o per la seva negativa a fitxar Xavi Hernández.

Segurament a Laporta, que no fa gaire va comentar que creia que a Xavi li mancava experiència i que seria una bona idea, tal com van fer al seu dia Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez, que prèviament dirigís el filial, no li va agradar que el tècnic de Terrassa donés suport al seu rival electoral Víctor Font, tot i que l’egarenc, durant la campanya, en cap moment es va posicionar amb l’empresari de Granollers. Hem de recordar que l’any 2008, l’advocat barceloní li va donar el càrrec d’entrenador a Guardiola, que en les eleccions de 2003 havia anat amb l’equip de Lluís Bassat, encara que s’ha de reconèixer que llavors havien transcorregut cinc anys.

El president barcelonista finalment sembla que ha optat per Xavi per substituir Koeman, però el nou entrenador haurà d’agafar les regnes d’una plantilla que no ha confeccionat i que actualment es troba en una situació delicada per classificar-se per als vuitens de final de la Champions League, objectiu que de no aconseguir-se suposaria un desastre per al club, tant a nivell esportiu com econòmic.

LES 10 RAONS PER LES QUALS HA ACABAT FRACASSANT RONALD KOEMAN

La setmana passada Ronald Koeman va ser destituït com a entrenador del FC Barcelona després d’uns 14 mesos al càrrec. Els seus 10 grans problemes han estat els següents:

Arribar en circumstàncies extremes. Quan Koeman va ser contractat a finals d’estiu de 2020, en plena pandèmia, el club català ja es trobava en una gravíssima crisi econòmica, el president Josep Maria Bartomeu estava a punt d’afrontar una moció de censura i el conjunt que dirigia Quique Setién acabava de rebre la humiliació de Lisboa contra el Bayern de Munic als quarts de final de la Champions League (8 a 2).

Mesos sense president. Unes setmanes després de començar la seva trajectòria com a entrenador del Barcelona, Koeman va haver de transcórrer per un període sense presidència, doncs, arran de la dimissió de Bartomeu, es va instal·lar la llarga junta gestora comandada per Carles Tusquets, durant la qual Koeman va haver d’actuar com a portaveu de la institució.

Un tècnic allunyat de l’ADN Barça. Malgrat ser entrenat sis anys per Johan Cruyff, i ser la seva extensió al terreny de joc durant la gloriosa etapa del Dream Team, Ronald mai ha estat un fervent seguidor de la filosofia que el mite va instaurar al Camp Nou a finals de la dècada dels 80 del passat segle.

Les crítiques als àrbitres. Sobretot durant la seva primera temporada com a entrenador barcelonista, Koeman va ser molt bel·ligerant amb els arbitratges i el VAR. És conegut per a tothom que el victimisme mai ha estat un aspecte positiu i favorable en la història de la societat.

Un excés de conservadorisme. Al contrari del que han fet al Camp Nou llegendaris entrenadors com Cruyff o Pep Guardiola, company seu al Dream Team, Koeman ha estat un tècnic profundament conservador, fins i tot poruc, actuant moltes vegades amb tres centrals o acumulant defenses quan el resultat era mínimament favorable.

Fixació negativa amb alguns jugadors. Des d’alguns sectors mai s’ha comprés l’ostracisme del bosnià Miralem Pjanic i de joves futbolistes com Ricky Puig o Àlex Collado.

Un profund pessimisme. Ens hem fet un fart d’escoltar al preparador neerlandès queixant-se de la seva plantilla, amb la ja cèlebre frase “és el que hi ha”, amb la qual, segons les seves afirmacions, no es podia lluitar contra els grans clubs europeus.

Mantenir les vaques sagrades. Amb Ronald a la banqueta, homes com Sergio Busquets, Gerard Piqué, Jordi Alba i, en menor mesura, Sergi Roberto han continuat sent fixes en els seus esquemes sense pràcticament entrar en les rotacions, les quals a penes ha realitzat el tècnic neerlandès.

La baixes de Leo Messi i Antoine Griezmann. Aquesta temporada Koeman l’hagut d’afrontar sense Messi, el millor futbolista de la història del club, i Griezmann, el segon màxim anotador de l’equip la temporada passada per darrere de l’estrella argentina.

Un entrenador escassament intervencionista. Ronald ha estat en un munt d’ocasions superat tàcticament pels tècnics rivals i pràcticament mai ha mostrat aptituds per canviar el rumb d’un partit quan aquest no era favorable.

ES PODIA COMPARAR RONALD KOEMAN AMB EL FRANK RIJKAARD DE L’ANY 2003 ?

 

El FC Barcelona ha començat força malament la temporada, fins el punt que actualment ocupa la novena posició al campionat de Lliga, tot i que té un encontre pendent, i la classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions està bastant complicada, fets bàsics per a la destitució de Ronald Koeman.

Tanmateix Joan Laporta ha mantingut Koeman a la banqueta fins a la derrota a Vallecas, malgrat que el tècnic neerlandès semblava sentenciat arran de la finalització de la passada temporada i després del desastre de Lisboa contra el Benfica a la Champions League.

Alguns analistes havien volgut observar algun tipus de paral·lelisme entre la recent situació amb Koeman i la que va tenir lloc la campanya 2003 / 2004, la inicial de la primera etapa de president de Laporta, amb Frank Rijkaard, quan, després d’una primera volta horrible del conjunt blaugrana, en una segona part excel·lent l’equip català va estar a punt d’assolir el campionat de Lliga, que finalment va conquistar el València de Rafa Benítez. Seguidament, Rijkaard va guanyar dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions.

Tanmateix, han existit importants diferències: fa 18 anys, tenint en compte també que la conjuntura econòmica de l’entitat catalana no era tan dolenta, Rijkaard era un entrenador que, aconsellat per Johan Cruyff, havia contractat el propi Laporta en un club que començava una nova etapa amb Ronaldinho de Assis com a estrella, mentre que, pel que fa al present, Koeman és un tècnic al qual va fitxar Bartomeu i en l’actual plantilla, que ha perdut Leo Messi, hi ha futbolistes, com Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets i Sergi Roberto, que es troben en la part final de la seva carrera i potser Frank no hagués pogut gestionar bé aquest vestidor, com no ho va poder fer tampoc quan Ronaldinho, Anderson Deco i Samuel Eto’o van entrar en el període de l’autocomplaença.

A la foto, els dos tècnics en un enfrontament de la Champions League el 2006 entre Barça i Benfica.

ENTRENADORS QUE HAN ESTAT GRANS FUTBOLISTES I ELS QUE HAN SIGUT JUGADORS MODESTOS

 

Una pregunta que ens podem fer és si els millors entrenadors van ser jugadors importants en el passat o bé van resultar ser futbolistes modestos o fins i tot intranscendents. Penso que hi ha de tot i que és difícil contestar la qüestió.

Al llarg de la història han hagut bons futbolistes o grans estrelles que han triomfat com a entrenadors, com són els casos de Mário Zagallo, Franz Beckenbauer o Johan Cruyff, i també jugadors modestos que igualment van aconseguir una molt bona trajectòria com Marinus Michels, Louis van Gaal o l’encara en actiu José Mourinho, tot i que el tècnic portuguès fa anys que va deixar enrere la seva millor època.

En l’actualitat, pel que fa al primer grup, estan tenint èxit els últims anys homes com Carlo Ancelotti, Antonio Conte, Didier Deschamps, Zinedine Zidane, Pep Guardiola, Simone Inzaghi, Roberto Mancini, Luis Enrique Martínez, Mauricio Pochettino o Diego Simeone i, pel contrari, estan patint importants problemes tècnics com Mikel Arteta, Ronald Koeman, Andrea Pirlo i Ole Gunnar Solksjaer. Quant al segon grup, cal ressaltar el triomf de nombrosos entrenadors com Massimiliano Allegri, Hansi Flick, Gianpiero Gasperini, Jürgen Klopp (foto), Robert Martínez, Julian Nagelsmann o Thomas Tuchel.