ENTRENADORS QUE HAN ESTAT GRANS FUTBOLISTES I ELS QUE HAN SIGUT JUGADORS MODESTOS

 

Una pregunta que ens podem fer és si els millors entrenadors van ser jugadors importants en el passat o bé van resultar ser futbolistes modestos o fins i tot intranscendents. Penso que hi ha de tot i que és difícil contestar la qüestió.

Al llarg de la història han hagut bons futbolistes o grans estrelles que han triomfat com a entrenadors, com són els casos de Mário Zagallo, Franz Beckenbauer o Johan Cruyff, i també jugadors modestos que igualment van aconseguir una molt bona trajectòria com Marinus Michels, Louis van Gaal o l’encara en actiu José Mourinho, tot i que el tècnic portuguès fa anys que va deixar enrere la seva millor època.

En l’actualitat, pel que fa al primer grup, estan tenint èxit els últims anys homes com Carlo Ancelotti, Antonio Conte, Didier Deschamps, Zinedine Zidane, Pep Guardiola, Simone Inzaghi, Roberto Mancini, Luis Enrique Martínez, Mauricio Pochettino o Diego Simeone i, pel contrari, estan patint importants problemes tècnics com Mikel Arteta, Ronald Koeman, Andrea Pirlo i Ole Gunnar Solksjaer. Quant al segon grup, cal ressaltar el triomf de nombrosos entrenadors com Massimiliano Allegri, Hansi Flick, Gianpiero Gasperini, Jürgen Klopp (foto), Robert Martínez, Julian Nagelsmann o Thomas Tuchel.

UN MODEL MIXT DE GESTIÓ PER AL FC BARCELONA ?

 

Com tothom sap, després de la nefasta gestió econòmica de Josep Maria Bartomeu i la seva junta, el FC Barcelona està immers en la pitjor crisi econòmica de la seva història moderna, fins el punt que l’entitat presidida per Joan Laporta (foto) s’ha vist obligada a demanar una rebaixa de sou als veterans Gerard Piqué, Sergio Busquets i Jordi Alba i prescindir de Leo Messi i Antoine Griezmann.

Juntament amb Real Madrid, Athletic Club Bilbao i CA Osasuna, el Barça és l’única institució de l’estat espanyol que encara és propietat dels seus associats i que no s’ha reconvertit en societat anònima, però alguns experts pensen que amb l’actual conjuntura econòmica, l’entitat catalana corre el risc de desaparèixer d’aquest selecte grup, la qual cosa, pensem molts, seria una molt mala notícia.

Tanmateix, com molt bé explicava fa uns dies al diari ARA el periodista Albert Llimós, el club català podria funcionar mitjançant una gestió mixta, a semblança del Bayern Munic, és a dir, amb un 51% de propietat de socis i sòcies i un 49% que es podrien repartir empreses catalanes, com ho fan les bavareses a la institució germànica. D’aquesta manera s’evitaria que el Barça quedés en mans de multimilionaris russos, àrabs o xinesos.

D’empreses catalanes, d’origen o de seu, n’hi ha un munt i ara penso, per exemple, en l’editorial Planeta, les entitats bancàries Caixabank i Banc de Sabadell, les farmacèutiques Grífols i Esteve i les cerveseres Estrella Damm i Moritz.

EL CAOS QUE PROVOCA EL FUTBOL DE SELECCIONS

 

No soc contrari al futbol de seleccions, m’encanten les Eurocopes i els Mundials i, fins i tot, al contrari del que opinen moltes altres persones, considero un encert la creació de la Lliga de les Nacions.

Tanmateix, les fases de classificació, tant dels Europeus com de les Copes del Món, em semblen un autèntic caos, amb un munt inacabable de partits, en algunes ocasions entre equips amb un potencial molt diferent, situació que ha provocat fins el moment, quan el calendari ja estava molt atapeït, l’ajornament de tres encontres de la Lliga espanyola, en els quals s’han vist involucrats els quatre favorits al títol: Atlético Madrid, Real Madrid, FC Barcelona i Sevilla FC.

Per acabar amb aquesta problemàtica, hi veig dues solucions: la primera, una vegada finalitzades les competicions de clubs, dedicar el mes de juny a les fases de classificacions d’Eurocopa i Mundial i, la segona, tal com ja succeeix amb la Nations League, dividir les seleccions segons el seu coeficient i d’aquesta manera evitar que esquadres del potencial d’Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Itàlia, els Països Baixos o Portugal puguin enfrontar-se a modestíssims conjunts com Andorra, Gibraltar, Liechtenstein, Luxemburg, Malta o San Marino.

A la foto, una imatge de l’última final de la Lliga de les nacions entre França i Espanya, concretament la del gol de Kylian Mbappé.

 

EL NÀPOLS PRESENTA LA SEVA CANDIDATURA A L’SCUDETTO

 

Després d’una temporada molt irregular, en què el Nàpols, que ja s’havia convertit en un clàssic del torneig, no va poder classificar-se per a la Lliga de Campions, el club de la regió de la Campània ha començat molt fort la Sèrie A italiana i actualment és el líder de la competició arran d’haver aconseguit 16 de 18 punts possibles en les primeres nou jornades de l’Scudetto.

L’entitat del San Paolo només compta amb dues Lligues al seu palmarès, les que va guanyar amb Diego Armando Maradona de gran estrella els anys 1987 i 1990, per la qual cosa, quan acabi la present campanya, ja farà 32 anys del segon dels campionats, en una època en que l’equip del sud d’Itàlia també va assolir una Coppa, amb el doblet l’any 1987, i una Copa de la UEFA l’any 1989, per transcórrer posteriorment per un autèntic calvari que, fins i tot, el va portar a la Sèrie B.

Ja fa bastants anys que el Nàpols es troba de nou entre els grans del futbol italià, gràcies per exemple a futbolistes com l’eslovac Marek Hamsik i l’uruguaià Edinson Cavani, però, tot i la consecució de dos títols de Copa, sempre se li ha resistit el títol de Lliga, que aquesta temporada podria assolir, encara que la competència, amb adversaris com el renascut Milan, l’actual campió Inter, Atalanta, Juventus o els dos clubs de la capital, Lazio i Roma, és duríssima.

A les ordres del tècnic Luciano Spalletti, en l’actual Nàpols destaquen futbolistes com Giovanni di Lorenzo, Kalidou Koulibaly, Piotr Zielinski, l‘espanyol Fabián Ruiz, Dries Mertens, el ja llegendari capità Lorenzo Insigne (foto) o Victor Osimhen, que s’està mostrant com la figura de l’equip en aquests primers mesos de temporada.

MÉS HISTÒRIES SOBRE JOSEP MARIA BARTOMEU

 

D’aquí a alguns anys, la presidència de Josep Maria Bartomeu (foto) al FC Barcelona, de 2014 a 2020, serà recordada, per exemple, pel triplet de l’any 2015 i també per l’impuls que va rebre el futbol femení, però, sens dubte, seran molt més nombrosos els factors negatius del seu mandat, fins el punt de convertir-lo potser, tenint en compte que tant Joan Gaspart com el seu antecessor i amic Sandro Rosell també van realitzar força i significatius errors, en el pitjor president de la història moderna de la institució catalana.

Durant el sis anys de màxim mandatari del club, Bartomeu va protagonitzar una gran quantitat d’afers negatius i escàndols, com el del judici pel fitxatge rocambolesc de Neymar da Silva, la destitució com a director tècnic d’Andoni Zubizarreta, contractes astronòmics que han provocat una terrible crisi econòmica a l’entitat, fitxatges multimilionaris amb un rendiment decebedor, constants canvis en la direcció i secretaria tècniques, el burofax de Leo Messi i, de manera molt especial, el cas Barçagate.

Els darrers dies s’han conegut més històries que van tenir lloc durant el mandat de Bartomeu, una gravíssima i l’altra de caràcter escatològic: la primera, el fet que al Camp Nou es disputessin 21 encontres malgrat que informes tècnics asseguraven que l’estadi es queia a trossos i que els espectadors corrien un seriós risc per a la seva integritat física i el segon que excrements de coloms queien sobre les planxes on es feien els entrepans.

Tanmateix, quan el millor seria guardar silenci, tal com fa per exemple Rosell, Bartomeu va oferint comunicats i entrevistes en què ve a dir, més o menys, que la seva gestió va ser fantàstica i que els punts negatius es deuen tots a la pandèmia, mentre el que va ser el seu vicepresident econòmic Jordi Moix fa el ridícul quan comenta que, referint-se a les possibles lesions que els afeccionats haguessin pogut patir al Camp Nou, també els espectadors haguessin pogut ensopegar en els esglaons.

LA PREMSA DE MADRID I LA SELECCIÓ ESPANYOLA

 

El ja desaparegut entrenador madrileny Luis Aragonés va rebre una pressió asfixiant i unes crítiques ferotges quan va decidir prescindir del madridista Raúl González per afrontar l’any 2008 l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa. El tècnic d’Hortaleza, que va confiar amb homes com Iker Casillas, Carles Puyol, Sergio Ramos, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, David Silva, David Villa i Fernando Torres, va portar la selecció espanyola a la conquista del campionat, després de superar Alemanya en la final disputada a Viena.

Ara Luis Enrique Martínez, al qual també s’ha de reconèixer que li va una mica la marxa, ha rebut de valent per no emportar-se cap futbolista del Real Madrid ni en la passada Eurocopa multi-seu ni tampoc en la recentment finalitzada Nations League, la fase final de la qual ha tingut lloc a Itàlia. L’equip espanyol, mitjançant un gran futbol i amb un munt de joves al grup, va arribar a les semifinals al primer torneig i a la final al segon.

A més, si observem l’actual plantilla del Real Madrid, quins jugadors són seleccionables per a l’equip estatal ? Podríem convenir que, tenint en compte que Dani Carvajal està lesionat, només futbolistes com Lucas Vázquez o Nacho Fernández podrien ser convocats actualment per Luis Enrique i fins i tot els seguidors més incondicionals del club blanc haurien de reconèixer que ni el gallec ni tampoc el madrileny semblen imprescindibles.

A la foto, Aragonés amb el trofeu de l’Eurocopa conquistada a l’estadi Ernest Happel Prater de Viena el 2008.

QUI MEREIX GUANYAR LA PILOTA D’OR ? CREC QUE LEWANDOWSKI

 

Des de Catalunya, malgrat que el futbolista ja no forma part de la plantilla del FC Barcelona, pensen que Leo Messi, actualment integrant del París Saint – Germain (PSG), hauria de guanyar la seva setena Pilota d’Or, mentre que des de la capital espanyola creuen que el guardó hauria de ser per al davanter del Real Madrid Karim Benzema.

L’astre argentí per fi va aprovar l’assignatura pendent de conquistar un torneig amb la selecció absoluta d’Argentina, la Copa Amèrica contra Brasil a Maracaná, de la qual en va ser millor jugador i màxim anotador i assistent, però va viure una campanya bastant irregular amb el Barça, mentre Benzema, tot i que acaba de proclamar-se campió amb França de la Lliga de les Nacions a San Siro, no ha assolit cap títol amb el seu club i no va experimentar un bon rendiment amb els Bleus a l’Eurocopa.

Pel que fa als dos futbolistes de moda al continent europeu, Kylian Mbappé i Erling Haaland, l’atacant francès ha assolit també la Nations League, però amb el PSG no va aconseguir ni guanyar la Ligue 1 ni tampoc arribar a la final de la Champions League, a més de decebre a l’Eurocopa amb el combinat estatal gal, i el golejador noruec ha viscut una temporada molt irregular amb el Borussia de Dortmund i no va poder classificar-se amb la seva selecció per a l’Europeu.

Per tant, i malgrat no realitzar una bona Eurocopa amb Polònia, penso que Robert Lewandowski (foto) hauria de ser el vencedor del premi, pel seu historial, pel gran exercici fet amb el Bayern de Munic i, sobretot, perquè fa un any era el gran favorit per endur-se la Pilota d’Or, que finalment, i de manera incomprensible, France Football va decidir no portar a terme, a pesar que la gran majoria de les competicions, tot i el covid, van poder finalitzar.

ENYORANÇA DE LUIS ENRIQUE

 

He de reconèixer que durant els tres anys que Luis Enrique Martínez va exercir d’entrenador del FC Barcelona, hi van haver alguns aspectes que no em van satisfer, com el d’actuar amb un futbol força directe, amb la consegüent pèrdua de protagonisme del centre del camp, factor, però, que va estar molt condicionat per l’espectacular trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva.

Tanmateix, després d’haver observat el joc de la selecció espanyola, tant en la passada Eurocopa, en què va ser semifinalista, com en la recentment finalitzada Lliga de les Nacions, en la qual ha estat finalista, tinc una gran enyorança de Luis Enrique, penso que potencialment el millor entrenador que en l’actualitat podria tenir el Barça, juntament amb Pep Guardiola i Xavi Hernández.

El tècnic asturià, que va assolir dues Lligues, tres Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs en la seva etapa d’entrenador barcelonista, destacant el triplet de la temporada inicial, està realitzant una tasca extraordinària en l’equip espanyol, amb la presència d’homes veterans com César Azpilicueta, Aymeric Laporte, Jordi Alba, el nou capità Sergio Busquets, Koke Resurrección, Pablo Sarabia, Gerard Moreno o Álvaro Morata i joves amb un gran futur com Unai Simón, Pau Torres, Èric Garcia, Pedri González, Pablo Gavi, Mikel Oyarzábal o Ferran Torres.

A més, com ja li va succeir al desaparegut Luis Aragonés, Luis Enrique ha hagut de lluitar contra la terrible i asfixiant pressió a què l'ha sotmès la premsa madrilenya.

LA DEGRADACIÓ DE LA LLIGA ESPANYOLA

 

Hi va haver un temps que el campionat de Lliga espanyol va ser el més important d’Europa i per exemple cal assenyalar que, en l’actual segle XXI, el Real Madrid i el FC Barcelona han guanyat, respectivament, sis i quatre Champions League i el Sevilla, l’Atlético de Madrid i el Vila-real, també respectivament, sis, dues i una Europe League.

Així mateix, la Lliga de Campions ha tingut tres finals disputades per clubs de la Lliga espanyola (una per Madrid i València i dues pel mateix Madrid i Atlético) i dues més de la Copa de la UEFA / Lliga Europa (una per Sevilla i Espanyol i una altra per Atlético i Athletic Club).

No obstant, els últims anys el torneig ha perdut potencial, prestigi i glamur i ha estat clarament superat per la Premier League, podríem dir que, com a mínim, igualat per la Bundesliga i la Sèrie A i amb una Ligue 1 cada cop més a prop.

Els motius de la degradació els podríem trobar en la crisi, tant econòmica com esportiva, dels dos grans clubs del futbol espanyol, Madrid i Barça, especialment de la institució catalana, i per les marxes dels dos millors futbolistes de l’actual segle, i potser de la història del futbol, com són els casos de l’argentí Leo Messi i el portuguès Cristiano Ronaldo.

A la foto, Javier Tebas, president de l’LFP.

PAU GASOL I ALTRES MITES DE L’ESPORT CATALÀ

 

El passat 5 d’octubre, en un marc tan emblemàtic com el Liceu de Barcelona, Pau Gasol va anunciar la seva retirada. Aquest bloc, encara que he fet algunes excepcions, és eminentment futbolístic, però el present article és de caràcter poliesportiu, doncs analitzaré, per ordre alfabètic del cognom, quins han estat per a mi els millors cinc esportistes catalans de la història.

Mireia Belmonte. La badalonina va fer història als Jocs de Londres, l’any 2012, al convertir-se en la primera nedadora catalana i espanyola en pujar a un podi olímpic, al guanyar dues medalles de plata, als 800 Lliures i 200 Papallona, assolint quatre anys més tard, als Jocs de Rio de Janeiro, l’or en la segona d’aquestes disciplines, a part d’aconseguir el bronze en els 400 Estils. A més, Belmonte ha obtingut un títol Mundial i tres de Continentals en campionats en Piscina Llarga.

Toni Bou. El pilot de Piera compta al seu palmarès amb la barbaritat de 29 títols mundials, 14 indoor i 15 a l’aire lliure. Algú podria dir que el Trial és una especialitat molt arrelada a Catalunya, però abans dels set campionats del món outdoor de Jordi Tarrés, que després va igualar l’anglès Dougie Lampkin, aquesta disciplina del motor va tenir símbols com el britànic John Lampkin, pare de Dougie; el finlandès Irjo Vesterinen, el belga Eddy Lejeune o el francès Thierry Michaud.

Pau Gasol (foto). El millor jugador de Bàsquet de tots els temps, tant a Catalunya com a Espanya, i un dels més grans de la història al continent europeu, després de deixar el FC Barcelona, al qual va tornar per retirar-s’hi, va actuar 19 temporades a la NBA, en les franquícies de Memphis Grizzlies, Los Angeles Lakers, Chicago Bulls, San Antonio Spurs i Milwaukee Bucks. L’impressionant palmarès de l’ala pivot de Sant Boi de Llobregat, que ha estat en cinc Jocs Olímpics, consta de tres Lligues ACB, una Copa del Rei, dos Anells de la NBA, tres Europeus, un Mundial i dues Plates i un Bronze Olímpics.

Xavi Hernández. Penso que el millor futbolista català de la història, el qual podria estar perfectament entre els principals cinc jugadors de l’estat espanyol de tots els temps i potser el més gran centrecampista europeu i mundial de l’actual segle XX. El de Terrassa, que en un futur pròxim podria ser entrenador del FC Barcelona, amb la institució catalana va conquistar vuit Lligues, tres Copes del Rei, sis Supercopes d’Espanya, quatre Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs, mentre que amb la selecció espanyola va assolir un Mundial i dues Eurocopes, sent elegit en el primer Europeu el millot del certamen.

Marc Márquez. Quan durant les meves èpoques d’adolescència i joventut observava l’evolució de mítics pilots de 500 cc com l’italià Giacomo Agostini, el britànic Barry Sheene o els nord-americans Kenny Roberts, Freddy Spencer i Eddy Lawson, em semblava impossible que un pilot català o de l’estat espanyol pogués realitzar aquelles gestes en la màxima cilindrada, però el de Cervera, que abans s’havia proclamat campió del món en 125 cc i Moto 2, ha conquistat sis Mundials de Moto GP (només en tenen més Agostini i Valentino Rossi), la continuïtat del campionat de 500.

BARÇA: MÉS QUE L’ENTRENADOR SOBREN ELS CAPITANS

 

Per començar aquest article vull tornar a deixar ben clar que Ronald Koeman, per diferents circumstàncies, no és l’entrenador idoni per al FC Barcelona i penso que hauria d’haver deixat el càrrec el passat mes de juny.

Tanmateix, en els desastres que ha viscut l’equip català els últims anys, a París (4 – 0), Torí (3 – 0), Roma (3 – 0), Liverpool (4 – 0), Lisboa (8 – 2), de nou a la capital portuguesa (3 – 0) i al Camp Nou contra Juventus (0 – 3), París Saint – Germain (1 – 4) i Bayern Munic (0 – 3), hi ha hagut quatre entrenadors diferents, Luis Enrique Martinez, Ernesto Valverde, Quique Setién i el mateix Koeman, però han sortit a totes les fotos, o pràcticament a totes, a més del porter Marc Andre ter Stegen, els actuals quatre capitans de la institució: Sergio Busquets, Gerard Piqué, Sergi Roberto i Jordi Alba.

Busquets, Piqué, Roberto i Alba (tots ells a la foto), sobretot els dos primers, són història i llegenda a la institució catalana i compten amb un palmarès impressionant, però crec que gairebé tothom estar d’acord que el seu cicle al club ha passat ja i, tot i que pel seu historial potser mereixen retirar-se al Barça, com hauria d’haver succeït també amb Leo Messi, ha arribat el moment de no tenir tan de protagonisme (el vallesà, el barceloní i el de l’Hospitalet de Llobregat continuen sent fixos ens els onzes titulars quan es troben en condicions de jugar) i de donar pas a altres futbolistes més joves.

O ES QUEDA KOEMAN O S’ESTÀ AL SEU COSTAT AL 100%

 

Si per mi fos, ja faria temps que Ronald Koeman (foto) hauria deixat de ser entrenador del FC Barcelona i Xavi Hernández portaria mesos assegut a la banqueta del Camp Nou, però Joan Laporta va decidir que el tècnic holandès continués al càrrec, encara que és evident que mai ha estat el seu candidat idoni.

Tothom coneix la història que Laporta, un cop finalitzat el passat exercici, li va comunicar a Koeman que li donés un parell de setmanes per trobar un altre entrenador i que, en cas de no fer-ho, seguiria com a preparador barcelonista. Certament, mai he entès com un home de la personalitat de Ronald va acceptar aquella proposta.

Una vegada començada la temporada, en la qual el Barça ja ha tingut importants naufragis, sobretot en els dos encontres disputats a la Champions League, Koeman, que, com ja va succeir en la campanya anterior, s’ha mostrat conservador, defensiu, allunyat de l’ADN del club i amb importants dèficits tàctics, ha tornat a estar molt qüestionat pel president i semblava pràcticament destituït després del desastre de Lisboa contra el Benfica a l’estadi Da Luz, però finalment, hores abans de l’enfrontament de Lliga davant l’Atlético de Madrid al Wanda Metropolitano, el màxim dirigent de la institució va assegurar la continuïtat del neerlandès.

En aquest afer només hi poden haver dues opcions: o es destitueix Koeman o s’està al seu costat al 100%. 

COM SERAN RECORDATS GERARD PIQUÉ I SERGIO BUSQUETS ?

 

El barceloní Gerard Piqué i el vallesà Sergio Busquets compten amb un palmarès espectacular, format, com a integrants del FC Barcelona, per set Lligues, set Copes del Rei, sis Supercopes d’Espanya, tres Lligues de Campions, tres Supercopes d’Europa i tres Mundials de Clubs i, com a internacionals amb Espanya, per una Eurocopa i una Copa del Món.

Piqué ha estat, segons la meva opinió, el millor central del món de l’actual segle XXI, des de l’italià Franco Baresi no havia observat mai un futbolista tan extraordinari en aquesta demarcació i ha reunit vàries qualitats, com tècnica, posició, personalitat i lideratge, encara que en aquest últim aspecte no sempre ha estat clau per contagiar els seus companys.

Busquets ha estat un migcentre esplèndid, potser el millor en la història moderna del club juntament amb Pep Guardiola, l’home que el va fer debutar al primer equip del Barça. El jugador de Badia del Vallès, que s’ha caracteritzat per la rapidesa en moure l’esfèric, la intel·ligència tàctica i una barreja extraordinària entre força i tècnica, va formar amb Xavi Hernández i Andrés Iniesta un dels millors mig camps de la història del futbol.

Tanmateix, tots dos futbolistes han estat sempre a la foto dels desastres europeus del Barça, els de París, Torí, Roma, Liverpool, dues vegades Lisboa i al Camp Nou davant Juventus, París Saint – Germain i Bayern de Munic. A més, a part de tenir la sensació que han exigit molts anys ser titulars i jugar-ho pràcticament tot, el de la Bonanova sembla haver estat les darreres temporades més pendent dels seus negocis i les  ocurrències a les xarxes socials que del futbol i el de Badia, al contrari del que va fer el seu company, continua insistint en actuar a la selecció espanyola, fet que ha motivat moltes vegades un deteriorament físic important.

SERGI ROBERTO

 

El període al FC Barcelona entre l’esplendorosa època de Pep Guardiola i el desaparegut Tito Vilanova i l’actual protagonitzada per Ronald Koeman, és a dir, el que ha tingut Gerardo Tata Martino, Luis Enrique Martínez, Ernesto Valverde i Quique Setién com a entrenadors, es va caracteritzar per la quasi imperceptible ús de joves de la Masia. En aquella etapa van debutar jugadors com Munir al Haddadi, Sandro Ramírez, Carles Pérez o Ricky Puig, sense arribar a tenir un gran protagonisme, i va tenir les seves primeres oportunitats Ansu Fati, però només un futbolista es va consolidar al primer equip: el reusenc Sergi Roberto.

Recordo ara un partit de la fase de grups de la Lliga de Campions entre Manchester City i Barça a l’estadi Al Ettihad, durant els inicis com a tècnic del conjunt britànic de Guardiola, l’home que va fer debutar Roberto al primer equip blaugrana, ni més ni menys que al Santiago Bernabéu en unes semifinals del principal torneig continental. Els catalans es van avançar al marcador, però els anglesos van remuntar, aconseguint el gol de l’empat arran d’una greu errada del futbolista de Reus. Sergi no va saber refer-se de l’equivocació que va cometre, va actuar molt dubitatiu la resta del matx i va demostrar no comptar amb una mentalitat sòlida, com per exemple la que tants anys va acompanyar a Víctor Valdés, necessària per formar part d’una entitat tan complicada com la barcelonista.

Tanmateix, Roberto ha demostrat ser un jugador regular, complet i sobretot polivalent, doncs pot jugar de lateral, centrecampista, extrem o mitja punta. No podem oblidar tampoc que va ser l’autor de l’històric 6 a 1 que el club barcelonista li va infringir al París Saint – Germain, en una històrica remuntada als vuitens de final de la Champions League 2016 / 2017.

Actualment el futbolista del Baix Camp és el tercer capità del club, no ha renovat encara un contracte que finalitza el juny de 2022 i va ser xiulat pel públic del Camp Nou després de ser substituït en un xoc de Lliga contra el Getafe. Per tant, Roberto, que ha comptat amb regularitat per a Luis Enrique, Valverde, Setién i Koeman, podria estar experimentant la seva última temporada com a blaugrana.

LA MASIA I ALTRES JOVES SÓN LA GRAN ESPERANÇA DEL BARÇA

 

Fa temps, molt de temps, que el FC Barcelona necessita una reconversió profunda del seu vestidor i, tot i que els darrers anys ja han marxat futbolistes històrics com Ivan Rakitic, Luis Suárez i Leo Messi, encara no acabo d’entendre perquè segueixen tenint tant de protagonisme jugadors com Sergi Roberto, Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets.

Tanmateix, i aquest fet ja es va poder observar clarament la temporada passada amb la irrupció d’Òscar Mingueza, Ronald Araújo, Ilaix Moriba, Ansu Fati i Pedri González, els quatre primers procedents del Barça B, els joves s’han començat a fer amb un lloc important al primer equip del club, fent el salt en l’actual campanya, en la qual Ilaix ja no forma part de la plantilla blaugrana després de fitxar pel RB Leipzig, futbolistes com Alejandro Balde, Pablo Gavi (foto), Yusuf Demir, que ha arribat procedent del Rapid de Viena; Nico González, fill del mític centrecampista del Deportivo Fran González, i Èric Garcia, repescat del Manchester City. Tots ells, excepte Demir, han tingut una important experiència a la Masia.

Aquests joves i prometedors futbolistes, acompanyats de Marc Andre ter Stegen, Frenkie de Jong i Memphis Depay, haurien de ser el futur immediat de la institució barcelonista i convertir-se en els protagonistes d’una esperada revifalla de l’entitat.

NO TINC MASSA CONFIANÇA EN EL PSG

En un article que vaig escriure fa uns dies en aquest bloc, situava el París Saint – Germain entre els favorits per guanyar la Champions League, però, malgrat comptar amb una plantilla espectacular, no tinc massa confiança en el conjunt francès, que a priori crec que té menys possibilitats de guanyar la màxima competició continental que altres entitats com Chelsea FC, Manchester City o Bayern de Munic. 

En primer lloc, el PSG compta amb un magnífic trident ofensiu, format per Leo Messi, Kylian Mbappé i Neymar da Silva, però haurem d’observar quina és la relació que tindran entre ells, sobretot els dos exbarcelonistes amb l’atacant francès, i s’ha de tenir també present que cap d’aquests futbolistes pressionarà els defenses rivals. 

En segon lloc, alguns dels homes importants del club de París, com són els casos de Keylor Navas, l’exmadridista Sergio Ramos, Idrissa Gueye, Georgino Wijnaldum, Ander Herrera, Ángel di Maria o el mateix Messi, són futbolistes ja veterans que superen la trentena. 

En tercer lloc, tinc bastants dubtes pel que fa al rendiment tant de Messi com de Neymar, doncs l’argentí compta ja amb 34 anys, sembla que els seus millors anys han quedat enrere i tota la seva carrera esportiva l’ha transcorregut en un club de característiques tan especials com el FC Barcelona, mentre el brasiler és un home polèmic i que algunes vegades participa en unes activitats gens recomanables per a un futbolista. 

Finalment, en quart lloc, personalment tinc la sensació que l’entrenador Mauricio Pochettino (foto), un tècnic amb caràcter i personalitat, però que no compta encara amb cap títol al seu palmarès, ho tindrà molt difícil per gestionar un vestidor tan complicat i ja es va poder observar el visible enuig de Messi al ser substituït en el clàssic contra l’Olympique de Lió al Parc dels Prínceps.