FC BARCELONA: ABANS LA MASIA

Com explicava en aquest bloc fa uns dies, el FC Barcelona té tres grans objectius al mercat d’aquest estiu: Hèctor Bellerín, Marco Verratti i Ousmane Dembélé.

La possibilitat per fitxar aquests futbolistes és molt complicada, fins i tot sembla quasi impossible que puguin venir tots tres junts aquest estiu, doncs ni Arsenal, ni París Saint – Germain (PSG) ni tampoc Borussia de Dortmund volen vendre els seus respectius jugadors.

Si cap dels fitxatges desitjats pot arribar al Camp Nou a causa d’un preu prohibitiu o senzillament perquè els seus equips no els deixen marxar, encara que penso que Bellerín i Verratti acabaran fitxant pel Barça, és normal tenir plans B i C, i, per exemple, tenir l'opció de contractar homes com Nelson Semedo, Miralem Pjanic, Ander Herrera, Riad Mahrez, Saúl Ñíguez o Gerard Deulofeu.  

No obstant, últimament han sortit els noms de dos futbolistes brasilers que ofereixen molts dubtes: Paulinho Bezerra (foto) i Lucas Lima. El primer disputa actualment la Lliga de la Xina, una competició que, llevat d’algunes excepcions, sembla destinada a homes veterans o ja de tornada, sense oblidar que va tenir una etapa al Tottenham Hotspur sense pena ni glòria. El segon, malgrat comptar ja amb 27 anys, no ha abandonat mai el seu país, quan allò normal, si tens una gran qualitat, és que el deixis sent encara jove.

De la mateixa manera que probablement Sergi Palencia no és inferior a Aleix Vidal, Marc Cucurulla a Lucas Digne, Marlon Santos a Jéremy Mathieu, Carles Aleñà a André Gomes, el ja citat Deulofeu a Arda Turan o Sandro Ramírez i Munir al Haddadi a Paco Alcácer, penso que abans de fitxar Paulinho o Lima, és millor ascendir algun jugador de la Masia.

Es comenta que el fet que aquests futbolistes hagin sortit als diferents mitjans de comunicació com a pretesos pel Barça, que en el cas de Paulinho ha estat reconegut pel mateix jugador, es deu a què el club català vol pressionar d’aquesta forma el PSG o que els agents dels brasilers desitgen pujar la cotització mitjançant un presumpte interès blaugrana. Tanmateix, la meva confiança amb la directiva encapçalada per Josep Maria Bartomeu i el director tècnic Robert Fernández és molt limitada i no m’estranyaria que les ofertes fossin serioses i verdaderes. 

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (13): JON ANDONI GOIKOETXEA

Com Juan Carlos Unzué, Jon Andoni Goikoetxea va ser fitxat el 1988 procedent de l’Osasuna, però a diferència del porter, va haver d’esperar dos anys per arribar al FC Barcelona, doncs es va decidir una cessió a la Real Sociedad, com a compensació del pagament realitzat pel club català per les incorporacions de Luís Mari López Rekarte, José Mari Bakero i Txiki Begiristáin.

L’any 1990, el davanter de Pamplona va arribar al Camp Nou i va realitzar una primera campanya esplèndida, sent un dels homes clau en la primera de les quatre Lligues consecutives del Dream Team. A més, Goikoetxea es va mostrar com un jugador molt polivalent, doncs Johan Cruyff el va utilitzar per les dues bandes i de lateral, interior i extrem, tot i que podríem dir que aquesta última era la seva demarcació natural.

Després de la seva extraordinària temporada inicial com a blaugrana, el futbolista navarrès va baixar el seu rendiment, encara que cal destacar en la seva trajectòria haver disputat la final de Wembley contra el Sampdoria, substituint Julio Salinas al segon temps, i marcar el gol que va donar la primera Supercopa d’Europa al Barça, al Camp Nou davant el Werder Bremen.

La marxa de Goiko de club barcelonista, amb el qual va guanyar 4 Lligues, 2 Supercopes d'Espanya, 1 Copa d'Europa i 1 Supercopa d'Europa, es va produir l’estiu de 1994 d’una forma molt curiosa: Barça i Athletic Club de Bilbao es trobaven fent l’stage de pretemporada a Holanda i llavors es va produir un intercanvi entre les dues entitats, en què Jon Andoni va fitxar per l’equip basc  i Santi Eskurza va fer el camí invers, en una decisió de Cruyff que li va portar moltes crítiques.

Després de la seva estada a San Mamés, Goikoetxea va actuar al futbol japonès i va tornar a l’Osasuna, on es va retirar. 

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: XAKHTAR DONETSK

Lliga: ucraïnesa.

Estadi: Donbass Arena.

Uniforme: samarreta negra i taronja (ratlles verticals) i pantalons negres.

Títols estatals: 11 Lligues ucraïneses, 12 Copes ucraïneses, 8 Supercopes ucraïneses, 4 Copes soviètiques i 1 Supercopa soviètica.

Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA.

Els millors entrenadors de la seva història: Mircea Lucescu, Nevio Scala i Viktor Sokov.

Els millors jugadors de la seva història: Douglas Costa, Luiz Adriano de Souza, Brandao Lemos, Valeri Rudakov, Mikhailo Sokolovski, Darijo Srna, Álex Teixeira, Anatoli Timostxuk i Andrei Vorobei.

El millor: la UEFA de l’any 2009.

El pitjor: l’època soviètica. 

ELS FITXATGES DEL BARÇA 2017 / 2018

Pel que s’està observant des de què va finalitzar l’últim exercici, el director tècnic Robert Fernández i el nou entrenador Ernesto Valverde sembla que han decidit fitxar aquest estiu per al FC Barcelona un lateral dret, un interior i un extrem. Personalment estic d’acord que és necessari cobrir aquestes demarcacions i, per la meva part hi afegiria, a més a més, un mig centre que dosifiqui Sergio Busquets, tot i que aquesta funció la podria realitzar perfectament Sergi Roberto, una vegada alliberat d’ocupar la banda dreta de la defensa.

Lateral dret. El favorit del club és Hèctor Bellerín, el jugador de l’Arsenal que ja és internacional absolut amb Espanya. A mi em semblaria bé l’arribada al Camp Nou del futbolista de Calella, doncs de juvenil va conèixer la filosofia de l’entitat, però no m’agrada la idea de pagar una important quantitat d’euros per un home que ja pertanyia al Barça i tenim el record recent, no massa positiu, de Cesc Fàbregas. Un altra possibilitat seria la contractació del portuguès Nelson Semedo (Benfica), mentre que no descartaria, ni molt menys, l’ascens de Sergi Palencia, el capità del Barça B.

Interior. El Barcelona ha elegit com a primera opció Marco Verratti (foto), el centrecampista italià del París Saint – Germain (PSG), fet amb el qual estic totalment d’acord, doncs es tracta de l’home més semblant a Xavi Hernández dels que actualment actuen al continent europeu. Les parts negatives són que el PSG, en principi, no està disposat a vendre’l i que, personalment, mai pagaria 100 milions d’euros per la seva contractació. S’ha parlat també del brasiler Paulinho Bezerra, actual integrant del Guangzhou Evergrande xinès, i, més aviat poc, del futbolista algerià del Leicester City Riad Mahrez.

Extrem. Dos són els homes en què s’han fixat Robert i Valverde: Gerard Deulofeu, que ha jugat els últims mesos al Milan, cedit per l’Everton, i Ousmane Dembélé, jugador del Borussia Dortmund. Pel que fa al davanter català, la directiva barcelonista sembla que efectuarà l’opció de compra que té amb l’Everton, encara que es desconeix si per incorporar-lo a l’equip o traspassar-lo. Quant a l’internacional francès, ara per ara sembla el favorit de la direcció tècnica. Pel que a mi respecta, tinc força dubtes amb l’extrem de Riudarenes, que tampoc sembla que vulgui tornar al Camp Nou, malgrat que la sensació és que a San Siro ha madurat, i l’arribada de Dembélé estaria supeditada al pas definitiu de Leo Messi al centre del camp o a una hipotètica marxa de Neymar de Silva, doncs seria un d’aquests homes que segurament no es conformaria amb els minuts que els darrers anys han tingut Munir al Haddadi, Sandro Ramírez i Paco Alcácer.  

INSISTEIXO: JO VENDRIA NEYMAR AQUEST ESTIU

Recordo ara l’única temporada completa de Romário al FC Barcelona, quan molta gent, més o menys, deia: “mentre marqui gols, que vagi a les festes nocturnes que vulgui”. El davanter brasiler va realitzar una campanya extraordinària, tot i que no he pogut oblidar encara la seva horrible final de la Champions League a Atenes, mentre Michael Laudrup s’ho mirava des de la grada de l’estadi Olímpic de la capital grega. No obstant, després de guanyar el mateix any el Mundial als Estats Units, poc més es pot explicar de la seva carrera. 

Uns anys més tard, un altre astre brasiler, Ronaldinho, va fer tres campanyes magnífiques i espectaculars al Camp Nou i moltes persones opinaven el mateix que en el cas de Romário, que fes allò que li plagués si després feia encontres extraordinaris. Allò cert és que el de Porto Alegre va efectuar dues temporades finals molt decebedores al Barça i mai va tornar a ser el gran futbolista que havia estat.

Per què explico tot això ? Perquè un esportista potser no paga els excessos durant el mateix temps en què els porta a terme, però aquests acaben passant factura a llarg termini i això és el que li pot acabar passant a Neymar.  

Des de què va finalitzar l’última temporada, que no va ser massa positiva per la Barça, sobretot si la comparem amb la del Real Madrid, un fet inevitable, no recordo haver observat cap notícia de l’atacant paulista a les seccions esportives dels diaris, però en canvi ha sortit repetidament a les pàgines dedicades a la premsa rosa.

L’onze del Barça va a un munt de festes nocturnes, realitza un gran número de viatges arreu del món per temes publicitaris, la seva exposició a les xarxes socials és contínua, fins i tot en dies que han sortit als mitjans de comunicació notícies negatives sobre el seu rocambolesc fitxatge, i, evidentment, any rere any, qualsevol excusa és bona per assistir a l’aniversari de la seva germana., circumstància que fa que es perdi el matx que llavors es disputa.  

Potser ara no es nota, però si no canvia els hàbits, Neymar pot seguir el mateix camí que els seus dos il·lustres compatriotes. Per tant, jo vendria el davanter i, amb els euros recaptats, intentaria fitxar tres o quatre futbolistes d’equip que potencialment puguin jugar de titulars des del primer dia. 

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (12): JULIO SALINAS

Johan Cruyff era un home que sovint oferia sorpreses en les seves alineacions i la de la final de Wembley va ser la inclusió en l’onze titular de Julio Salinas en detriment de Txiki Begiristáin.

L’atacant basc, un davanter centre clàssic reconvertit en extrem per Cruyff, com també havia fet amb Gary Lineker, era un d’aquests futbolistes capaç del millor, amb jugades inversemblants que acabaven en gol, i també del pitjor, com errar ocasions claríssimes sol davant el porter. A Londres va mostrar la primera d’aquestes característiques, quan va estar a punt de batre Gianluca Pagliuca en una acció increïble.

Salinas, que en la final de la Copa d’Europa de 1992 va ser substituït per Jon Andoni Goikoetxea, va perdre molt de protagonisme arran del fitxatge de  Romário de Souza l’estiu de 1993, deixant el FC Barcelona després del desastre d’Atenes l’any 1994, partit que no va disputar. El biscaí va guanyar amb la samarreta blaugrana 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 2 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa.

Julio, que va fitxar l’any 1988 procedent, com Eusebio Sacristán, de l’Atlético de Madrid, va jugar més tard al Deportivo, l’Alavés i el Yokohama Marinos japonès. Una vegada retirat, ha exercit de tertulià a la ràdio i la televisió.

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: CAROLINA PASCUAL

La gimnàstica rítmica espanyola era, durant els decennis dels 70 i 80 del passat segle, una de les principals potències mundials, potser només per darrere de l’antiga Unió Soviètica (URSS) i Bulgària, però l’especialitat va trigar força anys en assolir la condició d’olímpica.

Abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, havien destacat gimnastes com Marta Cantón o Marta Bobo, que no van poder aconseguir la medalla olímpica, com si va fer el 1992 l’alacantina Carolina Pascual, que va conquistar la plata, per darrere de la ucraïnesa Alexandra Timoixenko, representant de l’equip comunitari que formaven les exrepúbliques de la URSS.

Tanmateix, es van haver d’esperar quatre anys més, fins a les Olimpíades d’Atlanta, perquè Espanya aconseguís el seu gran èxit: la medalla d’Or per equips a la capital de l’estat nord-americà de Georgia. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: PETE SAMPRAS

Esport: Tennis.

País: Estats Units.

Dècada estel·lar: 90.

Principals triomfs: 7 Wimbledon, 5 Open dels Estats Units, 2 Open d’Austràlia i 2 Copes Davis.

El millor: el millor tennista mundial dels 90.

El pitjor: quant a títols, superat per Roger Federer.

El nord-americà Pete Sampras va ser molt probablement el millor tennista del món durant l’última dècada del segle XX i potser només el seu compatriota Andre Agassi li podria discutir aquesta condició. Jugador brillant en pistes ràpides, el novaiorquès va vèncer en 14 grand slams, destacant les seves 7 victòries sobre l’herba londinenca de Wimbledon. El seu principal handicap van ser els torneigs sobre terra batuda i, a diferència del més complet Agassi, mai va poder guanyar a Roland Garros, el major de París.   

SOBRE LES CRÍTIQUES A PEP GUARDIOLA PEL MANIFEST DEL REFERÈNDUM

Pep Guardiola, ja des de la seva època de futbolista, ha estat un home que no ha deixat gairebé ningú indiferent, doncs es tracta d’una persona que compta amb un munt de defensors i admiradors, però també amb un important número de detractors. I no és que els primers els tingui a Catalunya i els segons a la resta de l’estat espanyol, doncs estan bastant repartits.

Després del seu discurs a Montjuïc, en un acte pro referèndum organitzat per les societats civils Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional de Catalunya, Guardiola, que no va escriure el seu parlament, ja que li van lliurar les associacions descrites, va ser obsequiat amb enormes elogis dels seus simpatitzants, els mateixos que s’emocionaven quan recitava Miquel Martí i Pol i que es meravellaven de la seva rapidesa en aprendre la llengua alemanya, i va rebre terribles crítiques dels seus detractors, que, en algun cas, amb certa raó, li recriminaven que qualifiqués Espanya d’estat autoritari quan al seu dia va fer alabances de Quatar.

A partir d’ara, en aquest article, em concentraré amb els crítics amb Guardiola, i més concretament en aquells que es caracteritzen per una ideologia unionista. He sentit a dir ja vàries vegades gent que es pregunta perquè el Pep va jugar amb la selecció espanyola, amb la qual per exemple va disputar el Mundial de 1994 i l’Eurocopa de 2000, i, tal com va fer més tard Oleguer Presas, no va renunciar-hi.

En primer lloc, crec que s’ha de felicitar Oleguer per la seva personalitat i per tenir les idees molt clares en una època en què encara no havia esclatat la polèmica de la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional (TC). En segon lloc, ja referint-me al Guardiola futbolista, va jugar amb Espanya durant la quasi totalitat de la dècada dels 90, una era en què les relacions entre Catalunya i l’estat, per dir-ho d’alguna manera, eren més cordials, quan per exemple es van atorgar els Jocs Olímpics a Barcelona (seria possible això en l’actualitat ?), en els quals hi va participar un jove Pep, que va obtenir la medalla d’or. 

Des de llavors, malauradament, les coses han canviat molt: els quatre anys de majoria absoluta de José María Aznar, quan ja no calia dir que parlava català en la intimitat; l’aparició del partit Ciutadans, que, segons el meu parer, va crear una divisió important entre els catalans i catalanes; les signatures promogudes pel Partit Popular (PP) contra l’Estatut, aprovat al Parlament català, les Corts espanyoles i en referèndum pel poble de Catalunya; la ja significada retallada del TC, prèvia denúncia del PP; el intents del polèmic ministre Juan Ignacio Wert d’acabar amb la llei d’educació d’immersió lingüística a les escoles de Catalunya i el boicot als productes catalans, entre d’altres fets.

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (11): ALBERT FERRER

Albert Ferrer ha estat un dels pocs casos, les tres últimes dècades, que després d’una cessió, en aquest cas al Tenerife, va tornar al FC Barcelona, concretament l’any 1990, quan es va iniciar l’època esplendorosa del Dream Team. En un equip ple de tècnica i classe, amb homes com Ronald Koeman, Pep Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, Michael Laudrup, Txiki Begiristáin o Hristo Stoitxkov, el Chapi va posar-hi la força, la lluita i la garra.

A començaments de la temporada 1991 / 1992, Ferrer es va lesionar de gravetat i es va perdre una important fase de la campanya, però Johan Cruyff li va donar la titularitat a la final de Wembley, en què va formar el quartet defensiu amb Nando Muñoz, Koeman i Juan Carlos Rodríguez. El defensa català, malgrat la llarga inactivitat, va ser un dels futbolistes que va oferir un millor rendiment al mític estadi londinenc.

Ferrer va tenir una gran regularitat durant tota la trajectòria que va coincidir amb Cruyff i també en l’any del seu substitut Bobby Robson, però va començar a tenir importants problemes amb l’arribada de Louis van Gaal a la banqueta del Camp Nou i la competència de Michael Reiziger. L’any 1999, amb 6 Lligues, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa i 2 Supercopes d’Europa, el Chapi va abandonar el Barça per fitxar pel Chelsea.

Com a entrenador, Ferrer, que va debutar al Vitesse holandès, va assolir el seu major èxit a l'ascendir el Còrdova a primera divisió. 

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (10): GUILLERMO AMOR

Guillermo Amor va ser, juntament amb Luis Milla i Jordi Roura, el primer jugador que Johan Cruyff va ascendir del filial, encara que, com el gironí, i a diferència del centrecampista aragonès, va compaginar la primera temporada entre el primer equip i el llavors Barça Atlètic.

Una vegada ja establert a primera divisió, el migcampista de Benidorm va jugar amb assiduïtat, va mostrar una gran regularitat, va destacar de cara al gol i va presentar una important fusió entre tècnica i força, fet que el va convertit en un futbolista molt complet.

Una de les grans decepcions del futbolista alacantí va ser quan, en el darrer encontre de la fase semifinal de la Copa d’Europa 1991 / 1992, va veure una targeta groga davant el Benfica al Camp Nou, que li va impedir disputar unes setmanes més tard la final contra el Sampdoria a l’estadi londinenc de Wembley.

L’any 1999, després de 12 temporades al primer equip del FC Barcelona, Amor va abandonar l’entitat barcelonista amb un sensacional palmarès format per 6 Lligues, 3 Copes del Rei (va marcar contra el Real Madrid en la històrica final de la primera d’elles), 4 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa, 2 Recopes i 2 Supercopes d’Europa.

Posteriorment va actuar al Fiorentina, el Vila-real i el Livingston. Com a tècnic, ha estat coordinador del futbol base blaugrana i es va proclamar campió de Nova Zelanda i d’Oceania amb l’Aukland.

HOMENATGE AL DREAM TEAM: L’ENÈSIMA ERRADA DE LES ÚLTIMES DIRECTIVES DEL BARÇA

Fa molts anys que segueixo el FC Barcelona, equip del qual mai he estat soci, però de qui he sigut sempre un fervent i apassionat seguidor, d’aquells a qui, quan era infant, adolescent i jove, li costava sopar i dormir després d’una important derrota i que, per exemple, a causa dels nervis, no ha estat mai capaç d’aguantar sencera una final de la Copa d’Europa o de la Lliga de Campions que han acabat amb victòria blaugrana.

Durant tot aquest temps no hi comprès l’actitud de molts socis i seguidors barcelonistes, sobretot aquells que ocupen llocs de tribuna i entre els quals es troben els últims directius de la institució, amb els darrers presidents, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, al capdavant.

Abans de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou, i deixant de banda èpoques remotes com l’equip de les Cinc Copes, entrenat per Ferdinand Daucik, i el bloc dirigit per Helenio Herrera, tots dos a la dècada dels 50 del segle XX, el Barça va ser un club perdedor, victimista i molt fràgil mentalment parlant. Recordo una Lliga, la de la campanya 1971 / 1972, perduda arran d’una ensopegada a l’estadi Arcángel de Còrdova; una altra, la temporada 1981 / 1982, quan es portava un avantatge de cinc punts, en una època en què la victòria només en valia dos, a manca de cinc jornades per al final del campionat i una trista derrota en una final de la Copa d’Europa, l’any 1986, a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, quan tot estava a favor.

Per exemple, abans de Cruyff, el conjunt blaugrana havia guanyat 10 Lligues i cap Copa d’Europa, mentre que després del pas del tècnic holandès, l’entitat barcelonista compta al seu palmarès amb 24 Lligues i cinc Copes d’Europa. Malgrat això, des d’alguns sectors del Camp Nou, i no són pocs, hi ha una important animadversió a tot allò que tingui a veure amb Cruyff, Pep Guardiola, qui millor ha fet evolucionar la filosofia que va instaurar l’holandès al club, i el Dream Team en general.

L’últim capítol el tenim en l’homenatge que es va realitzar el cap de setmana passat a l’inoblidable Barça que fa 25 anys va conquistar la Copa d’Europa a l’antic estadi londinenc de Wembley, el que, entre d’altres, integraven mites com Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, el significat Guardiola, José Mari Bakero, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov. Ha fet la sensació que la directiva presidida per Bartomeu ha organitzat l’acte amb desgana, per obligació i sense portar a terme la difusió i publicitat necessàries, fet que potser es va traduir en l’escassa assistència que hi va haver al Camp Nou.

Tampoc acabo d’entendre el comportament de la directiva barcelonista si es té en compte que la Copa d’Europa de fa 25 anys es va assolir amb Josep Lluís Núñez de president, una figura molt reivindicada per les últimes juntes; Carles Rexach de segon entrenador, un home que treballa actualment per a l’entitat, i Zubizarreta de porter, director tècnic tant de Rosell com de Bartomeu.

A la foto, alguns integrants del Dream Team amb una rèplica de la Copa d’Europa. 

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: CARLOS BIANCHI

País: Argentina.

Any de naixement: 1949.

Lloc de naixement: Buenos Aires.

Clubs: Stade Reims, OGC Niça, París Saint – Germain, Vélez Sarsfield, AS Roma, Boca Juniors (en 2 etapes), Atlético Madrid i de nou Boca,

Títols de clubs: 4 Torneigs d’Apertura argentins, 3 Torneigs de Clausura argentins, 4 Copes Libertadores i 4 Copes Intercontinentals

El millor: els triomfs a l’Argentina

Carlos Bianchi va aconseguir un munt de títols en la seva etapa d’entrenador al seu país natal, en primer lloc amb Vélez Sarsfield, a qui va donar la seva primera, i fins a la data, única Copa Libertadores, i, en segon lloc, amb Boca Juniors, equip en el qual va marcar una brillant època, conquistant tres vegades la Libertadores i coincidint amb futbolistes com Juan Román Riquelme o Martín Palermo.

El pitjor: el fracassos a Europa

Si Bianchi va tenir un extraordinari palmarès com a tècnic a l’Argentina, va fracassar de forma rotunda en les seves experiències europees: en tres esquadres franceses, Reims, amb el qual havia triomfat com a jugador; Niça i PSG, i també  Roma, on no es va acabar d’adaptar el complicat futbol italià, i Atlético de Madrid, en uns temps en què l’entitat blanc-i-vermella era molt irregular i inestable.

UN RECONEIXEMENT PER A CRISTIANO RONALDO

Per començar aquest article, vull deixar clar que Leo Messi em sembla un futbolista molt superior a Cristiano Ronaldo. En els més de 40 anys que segueixo el món del futbol,  en els quals he pogut veure les evolucions de mites com Franz Beckenbauer, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona, Michel Platini, Ronaldo da Lima, Zinedine Zidane o Ronaldinho de Assis, entre d’altres, mai he vist un jugador tan extraordinari com el davanter argentí del FC Barcelona, sobretot en allò que es refereix a regularitat, constància i continuïtat en què el de Rosario ha portat a terme les seves genialitats.

En canvi, Cristiano és un home que, a diferència de Leo, no pot tenir la consideració d’excepcional, tot i que indubtablement passarà a la història com un dels millors 10 futbolistes de tots els temps. El davanter del Real Madrid ha basat molt del seu èxit en una potència espectacular, encara que amb el pas dels anys l’ha anat perdent, i, sobretot, per ser un rematador meravellós, sense oblidar que el portuguès, que ja compta amb 32 anys, s’ha cuidat sempre molt bé.

Tanmateix, no entenc aquest menyspreu que Ronaldo rep des de Catalunya (en canvi crec que Messi sempre ha rebut un bon tracte de la premsa madrilenya). Es comenta moltes vegades, des dels mitjans de comunicació de Barcelona, que l’atacant madridista no mereix tenir només una Pilota d’Or menys que Messi, que segurament a finals d’aquest any 2017 seran les mateixes, és a dir cinc. També es diu, per exemple, que el portuguès va guanyar el premi de l’any 2013 perquè el llavors president de la FIFA, Joseph Blatter, va allargar el termini de votació perquè es fes amb el triomf, o que l’any passat el va obtenir malgrat jugar molt malament la final de la Lliga de Campions, que va conquistar el Real Madrid, o lesionar-se en els primers instants de la final de l’Eurocopa, que va assolir Portugal.

Recordo que hi va haver un temps en què Ronaldo normalment fallava en els partits importants i decisius, quan era un d’aquests jugadors dels quals es deia que s’amagava en el moment de la veritat, circumstància en què també es van veure involucrats al seu dia altres extraordinaris futbolistes com Michael Laudrup, Thierry Henry, Michael Ballack o Arjen Robben. Tanmateix, els últims anys això ha canviat radicalment i el davanter de Madeira els darrers temps ha estat clau per classificar en una repesca Portugal per al Mundial de Brasil 2014, en l’eliminatòria de quarts de final de la Champions League 2015 / 2016 contra el Wolfsburg, en portar la selecció lusitana als quarts de final de l’Eurocopa de França 2016 i molt especialment aquesta temporada a la Lliga de Campions, en la ronda de quarts de final davant el Bayern de Munic, en l’eliminatòria de semifinals enfront l’Atlético de Madrid i en la final de Cardiff contra el Juventus.

Per la seva part, Messi ha realitzat un camí invers: va ser un futbolista decisiu en la Lliga de Campions, amb els exemples de les finals contra el Manchester United els anys 2009 i 2011, en què va marcar en totes dues, amb especial record de la segona, quan va fer, en línies generals, un magnífic encontre, digne d’oferir-se a les acadèmies de futbol. No obstant, Leo, des del matx d’anada de les semifinals del torneig de la campanya 2014 / 2015, en què va fer un autèntic recital contra el Bayern al Camp Nou, no ha estat clau en la competició europea, amb grans decepcions l’any passat davant l’Atlético, en quarts de final, i aquesta temporada enfront el París Saint Germain, en vuitens de final, i el Juventus, en quarts de final.  

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (9): EUSEBIO SACRISTÁN

El castellà Eusebio Sacristán va ser un d’aquells homes que el seu paper passava bastant desapercebut al Dream Team de Johan Cruyff, però la seva absència es notava molt.

Fitxat procedent de l’Atlético de Madrid l’estiu de 1988, el de l’arribada de Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, Eusebio va tenir una reconversió semblant a la que ha viscut Ivan Rakitic els últims anys: de ser el futbolista tècnic i director del joc al Valladolid i l’Atlético, com el croat ho va ser al Sevilla, va realitzar una tasca molt més fosca i destructiva al Barça.

Sacristán va ser un fix en els onzes del tècnic holandès, qui no va dubtar a alinear-lo com a titular en la final de Wembley, en què va formar la línia del centre del camp amb Pep Guardiola i José Mari Bakero. El centrecampista val·lisoletà va ser decisiu en aquella final de la Copa d’Europa, doncs va provocar la falta que Ronald Koeman va convertir en l’únic gol del matx.

Després de la desastrosa final de  la Lliga de Campions a Atenes, dos anys més tard, Eusebio va deixar el Camp Nou amb 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 2 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa. El seu destí va ser el Celta, abans de retirar-se de retorn al Nuevo Zorilla de Valladolid.

Com a tècnic, Eusebio està portant a terme una important tasca, doncs, després de dirigir el Celta i ser ajudant de Frank Rijkaard al Barça, va situar en tercera posició el filial blaugrana a segona divisió A, igualant la millor classificació de la història del segon equip barcelonista i, està brillant actualment amb la Real Sociedad, entitat que acaba de classificar per a Europa i a la qual va arribar arran d’una injusta destitució al Mini Estadi.

GIRONA: PER FI !!!

Per estrany que pugui semblar, la província de Girona, una de les que compten amb una renda per càpita més alta de l’estat espanyol, no havia tingut mai un club a primera divisió. El passat diumenge, però, després de moltes decepcions, el Girona FC va ascendir a la màxima categoria.

El primer equip de la demarcació gironina que va estar a punt de pujar va ser l’entitat empordanesa del Figueres, que de la mà del tècnic argentí Jorge d’Alessandro va perdre la promoció contra el Cadis, que per aquella època estava especialitzat en salvacions gairebé inversemblants.

El Girona n’havia disputat tres els quatre anys anteriors i totes sense èxit: l’any 2013 va caure contra l’Almeria, el 2015 davant el Saragossa i l’any passat enfront l’Osasuna. Especialment dolorosa va ser la derrota de fa dos anys, quan els blanc-i-vermells van deixar escapar l’ascens directe en l’últim minut, en un partit contra el Lugo a Montilivi.

Sense desmerèixer els mèrits dels jugadors, com per exemple del golejador italià Longo, els grans artífexs de l’èxit gironí han estat el president Delfí Geli, exjugador del mateix Girona, Barça, Albacete, Atlético i Alavés, i de forma molt especial l’entrenador sorià Pablo Machín (foto), que va agafar l’equip l’any 2014 quan estava pràcticament descendit a segona divisió B.

CAMPIÓ DE LA LLIGA DE CAMPIONS 2016 / 2017: REAL MADRID

Ara fa tres anys, sense tenir en compte el festival del bloc de Carlo Ancelotti en semifinals enfront el Bayern de Munic, molts van recórrer a la sort per explicar la desena Copa d’Europa del Real Madrid, aconseguida a la pròrroga contra l’Atlético de Madrid arran que Ramos empatés al munit 93 (no crec que es pugui parlar de fortuna en un fet tan repetit en la història de l’entitat espanyola). L’any passat, en la consecució de l’onzena, després d’un nou triomf davant l’equip blanc-i- vermell, aquell cop als penals, es va comentar que el conjunt de Zinedine Zidane havia tingut molta sort amb els sortejos i no havia tingut grans adversaris en tota la competició per aquest fet.

Aquest any, en què l’equip blanc ha conquistat la dotzena i s’ha convertit en el primer club que assoleix dues Lligues de Campions consecutives, des de què el trofeu rep aquest nom, no hi pot haver cap tipus d’excuses per treure mèrits al títol, encara que, evidentment, molts comentaran l’arbitratge en el matx de tornada dels quarts de final contra el Bayern, al Santiago Bernabéu, en una eliminatòria en què, per cert, els bavaresos van comptar amb dos penals a favor. Aquesta temporada el Madrid, que ha realitzat un futbol brillant, ha deixat fora, com ja he dit, el campió alemany, en quarts, amb un autèntica demostració de força a l’Allianz Arena; va ser molt superior a un desconegut Atlético, en semifinals, i va vèncer amb espectacle inclòs el Juventus a la final de Cardiff, marcant quatre gols a una esquadra que, fins llavors, només n’havia encaixat tres en tot el campionat.

Temporada històrica per a la societat madridista, en un exercici en què ha guanyat també el campionat de Lliga, la qual no assolia des de l’any 2012, en allò que ha estat un doblet Lliga / Copa d’Europa que no obtenia des de l’any 1958, és a dir, des de feia ja 59 anys. Tanmateix, el triplet Lliga / Copa / Copa d’Europa que han conquistat FC Barcelona, en dues ocasions, i Celtic, Ajax, PSV Eindhoven, Manchester United, Inter de Milà i Bayern, un cop cada un, se li segueix resistint a l’entitat de Madrid, que va ser eliminada als quarts de final de la Copa del Rei pel Celta. Aquesta és l’assignatura pendent que té entre cella i cella el president Florentino Pérez, que finalment ha entès com funciona això del futbol i ha deixat de basar-ho tot en fitxatges de galàctics.

Zidane ha comptat amb un onze tipus format per Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Kroos, Isco, Benzema i Ronaldo, tenint també en compte una sensacional banqueta formada per homes com Casilla, Danilo, Pepe, Nacho, Kovacic, Asensio, Lucas o Morata, mentre Bale s’ha vist molt perjudicat per les lesions. Els millors futbolistes blancs de la temporada han estat Carvajal, el capità Ramos, un fenomenal Marcelo, un dosificat Ronaldo (foto), que ha acabat com un coet l’exercici, i, molt especialment els centrecampistes Modric, Casemiro, Kroos i Isco. No obstant, per mi el gran artífex de la campanya ha estat l’entrenador, que suma ja, en només un any i mig, una Lliga, dues Champions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: XAVI HERNÁNDEZ

País: Catalunya / Espanya.

Any de naixement: 1980.

Lloc de naixement: Terrassa.

Demarcació: centrecampista.

Clubs: FC Barcelona i Al Sadd SC.

Eurocopes disputades: Portugal 2004, Àustria / Suïssa 2008 i Polònia / Ucraïna 2012.

Mundials disputats: Corea del Sud / Japó 2002, Alemanya 2006, Sud-àfrica 2010 i Brasil 2014.

Títols individual: millor jugador de l’Eurocopa 2008.

Títols de clubs: 8 Lligues, 4 Copes del Rei, 6 Supercopes d’Espanya, 1 Copa de Quatar, 4 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundial de clubs.

Títols de seleccions: 2 Eurocopes i 1 Mundial.

El millor: molt probablement, millor futbolista català i espanyol de la història

Xavi Hernández, l’home que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana (17 anys al primer equip) i més de 100 cops internacional, ha estat probablement el millor futbolista català i espanyol de la història. El centrecampista de Terrassa, per exemple, ha conquistat 8 Lligues, 4 Copes del Rei i 4 Lligues de Campions amb el FC Barcelona i 1 Mundial i 2 Eurocopes amb la selecció espanyola.

El pitjor: li va costar convertir-se en un líder

Si bé en la seva primera temporada a primera divisió va guanyar la Lliga, a Xavi li va tocar viure uns inicis al primer equip barcelonista força foscos, que per exemple van coincidir amb l’època de presidència de Joan Gaspart. De ser un jugador secundari, amb poca capacitat de lideratge, el migcampista es va convertir en un home fonamental de la mà Luis Aragonés i Pep Guardiola.  

ALTRES CAMPIONS DE COPA EUROPEUS

* Borussia Dortmund

Entrenador: Thomas Tuchel (foto).

Estrella: Aubameyang.

Altres jugadors bàsics: Piszczek, Dembelé i Reus. 

Final: Borussia Dortmund – Eintracht Frankfurt, 2-1.

El millor: eliminar el Bayern Munic en semifinals.

El pitjor: la no continuïtat de Tuchel.

* Arsenal FC (Anglaterra)

Entrenador: Arséne Wenger.

Estrella: Sánchez.

Altres jugadors bàsics: Özil, Ramsey i Giroud. 

Final: Arsenal FC – Chelsea FC, 2-1.

El millor: tercera Cup en els últims quatre anys per als Gunners.

El pitjor: els londinencs no jugaran la pròxima Lliga de Campions.

* París Saint Germain (França)

Entrenador: Unai Emery.

Estrella: Cavani.

Altres jugadors bàsics: Silva, Verratti i Draxler.

Final: París Saint Germain – Angers SCO, 1-0.

El millor: el 5 a 0 a semifinals contra el Mònaco.

El pitjor: a Emery se li han escapat els dos títols més importants.

* SBV Vitesse (Holanda)

Entrenador: Henk Fraser.

Estrella: Van Wolfswinkel.

Altres jugadors bàsics: Kashia, Kruiswijk i Qazaixvili.

Final: SBV Vitesse – AZ Alkmaar, 2-0 .

El millor: primera Copa en la història de l’entitat d’Arnhem.

El pitjor: un bloc sense estrelles.

* Juventus FC (Itàlia)

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Dybala.

Altres jugadors bàsics: Buffon, Alves i Higüaín. 

Final: Juventus FC – SSC Lazio, 2-0.

El millor: tercera Coppa consecutiva.

El pitjor: una altra vegada no ha estat possible la Lliga de Campions i, per tant, el triplet.

* Benfica SL

Entrenador: Rui Vitória.

Estrella: Jonas.

Altres jugadors bàsics: Luisao, Jiménez i Mitroglou. 

Final: Benfica SL – Vitória Guimaraes, 2-1.

El millor: una de les principals eres de l’entitat de Lisboa.
El pitjor: la tercera Copa d’Europa sembla molt llunyana. 

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (8): TXIKI BEGIRISTÁIN

Aitor Begiristáin, més conegut amb el sobrenom de Txiki, va arribar al FC Barcelona l’estiu de l’any 1988, com Luis Mari López Rekarte i José Mari Bakero, procedent de la Real Sociedad.

El mitja punta basc es va adaptar ràpidament a les exigències de Johan Cruyff, va demostrar molta habilitat en les jugades de l’u contrau, va ser normalment titular en els esquemes del tècnic neerlandès i va destacar com a golejador, una faceta en la qual fins llavors no s’havia caracteritzat.

Begiristáin va tenir una gran confiança per part de Cruyff i van entaular una llarga i profunda amistat, però, de forma sorprenent, l’entrenador holandès no el va utilitzar en la final de la Copa d’Europa de Wembley, doncs va optar per una inusual davantera formada per Julio Salinas, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov, mentre que quan va decidir substituir el primer, va preferir apostar per Jon Andoni Goikoetxea.

Després de set anys al club, en què va oferir un rendiment molt regular i va guanyar 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 3 Supercopes d'Espanya, 1 Copa d'Europa i 1 Supercopa d'Europa, Txiki va fitxar pel Deportivo de la Coruña, un dels grans rivals de Dream Team, i va penjar les botes més tard de tenir una experiència en el futbol japonès.

Begiristáin no ha exercit mai d’entrenador, però ha realitzat tasques de director tècnic al mateix Barça, amb Frank Rijkaard i Pep Guardiola d’entrenadors, i el Manchester City, amb Manuel Pellegrini i el mateix Guardiola de preparadors.

PROS I CONTRES DE L’ELECCIÓ D’ERNESTO VALVERDE COM A NOU ENTRENADOR DEL FC BARCELONA

El passat 29 de maig, el president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, va anunciar el fitxatge d’Ernesto Valverde com a substitut de Luis Enrique Martínez a la banqueta del Camp Nou.

Aspectes positius

Coneix la casa. Si bé és cert que només va romandre dos anys al FC Barcelona com a futbolista, ja sembla un temps important per conèixer l’especial, tens i complicat entorn blaugrana.

Una notable carrera. Fins ara, Valverde ha dirigit Athletic Club, Espanyol, Olympiacòs, Vila-real, l’únic club en què ha tingut una experiència negativa, i València (bascos i grecs en dues etapes diferents). Els seus èxits més importants han estat dues Lligues i una Copa amb el conjunt del Pireu, portar l’Espanyol a la final de la Copa de la UEFA i classificar l’Athletic cinc vegades per a competicions europees, una d’elles per a la Lliga de Campions.

Un entrenador que sembla de consens. Potser no és el tècnic preferit de la directiva actual ni tampoc aquell de l’oposició, però Valverde és un home que agrada tant a una part com a l’altra.

Aspectes negatius

Només dos anys al Camp Nou. Ernesto va fitxar pel Barça com a jugador l’any 1988, procedent de l’Espanyol, i va marxar l’any 1990 a l’Athletic Club. Durant aquella curta experiència, va jugar bastant poc i es va veure molt perjudicat per les lesions.

Un període actual complicat. El Barça no necessita una revolució, però si una important sacsejada al vestidor, en un estiu en què s’hauran de donar baixes, algunes potser doloroses i delicades, i efectuar fitxatges de potencials titulars sense a penes marge d’error.

L’entorn institucional actual. A part del moment delicat que viu l’entitat catalana en l’apartat esportiu, el club està situat en una etapa institucional lamentable: l’expresident Sandro Rosell, íntim amic de Bartomeu, es troba a la presó, i tant Sandro com l’actual màxim mandatari estan imputats en el cas del polèmic fitxatge de Neymar, sense oblidar que no ha fet més que acabar el trist afer de l’acció de responsabilitat que es va presentar contra Joan Laporta i alguns dels seus exdirectius.  

FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS (CARDIFF): REAL MADRID – JUVENTUS FC

Dos històrics del futbol europeu i mundial, Real Madrid i Juventus, disputen el pròxim dissabte la final de la Champions League a l’estadi Millenium de Cardiff. Entre totes dues esquadres sumen 13 títols (11 els espanyols i dos els italians) i 22 finals (14 els madrilenys i vuit els torinesos). Només existeix un precedent d’una final entre blancs i blanc-i-negres, la de 1998 que va guanyar el Madrid.

* Real Madrid

Porteria

L’equip de Zinedine Zidane compta amb dos extraordinaris porters, el costa-riqueny Keylor Navas i el català Kiko Casilla, però el centre-americà té la titularitat assegurada. Malgrat tot, el president Florentino Pérez insisteix en fitxar el madrileny David de Gea, arquer del Manchester United.

Defensa

Dani Carvajal, que acaba de sortir d’una lesió; Raphaël Varane, el capità Sergio Ramos i Marcelo Vieira, que està realitzant una temporada impressionant, formen el quartet defensiu blanc. Altres jugadors de la línia són Danilo da Silva, l’experimentat Pepe Ferreira, que segurament està disputant l’última campanya al Santiago Bernabéu; Nacho Hernández, que compleix sempre que es requereixen els seus serveis, i el quasi inactiu Fabio Coentrao. 

Centre del Camp

Després de molts anys de tenir-ne la condició el FC Barcelona, es podria dir que el Real Madrid compta actualment amb la millor línia de centrecampistes d’Europa, la formada per Luka Modric, Carlos Henrique Casemiro, Toni Kroos i Isco Alarcón, però aquest últim podria ser suplent a Cardiff si Gareth Bale es recupera i Zidane optés per un 4 – 3 - 3, cosa que penso que seria un error. Altres migcampistes de la plantilla blanca són Mateo Kovacic i els joves Lucas Vázquez i Marco Asensio, que han rendit molt bé aquesta temporada quan han gaudit d’oportunitats.

Davantera

Zidane està pendent de la recuperació de Bale i, si d’estar a punt el gal·lès per jugar al seu país, és finalment alineat de titular. En cas afirmatiu, formaria l’atac amb els fixes Karim Benzema i Cristiano Ronaldo, que molt dosificat i actuant de davanter centre, està acabant l’exercici en un gran estat de forma. Altres opcions del tècnic són el mateix Lucas i Álvaro Morata, que podria disposar de minuts davant el seu exequip.

* Juventus FC

Porteria

El mític Gianluigi Buffon, que amb 39 anys és un dels favorits de la pròxima Pilota d’Or, és el titular indiscutible. Neto Murara esperarà a la banqueta.

Defensa

Possiblement, la Vecchia Signora, que només ha encaixat tres gols en aquesta Champions League, compta amb la millor línia defensiva del món. La incògnita és si Massimiliano Allegri jugaria per la dreta amb Dani Alves, que podria avançar la seva posició, o Andrea Barzagli, mentre les altres demarcacions estarien ocupades per Alex Sandro a l’esquerra i els extraordinaris centrals Leonardo Bonucci i Giorgio Chiellini al mig. Altres homes dels que disposa el tècnic són Stephan Lichsteiner, Medhi Benatia, Daniele Rugani i Paolo de Ceglie.

Centre del camp

Miralem Pjanic i l’exmadridista Sami Khedira, si es recupera plenament de la seva lesió, són els màxims aspirants a ocupar el doble pivot d’Allegri, encara que també té oportunitats importants de ser titular Claudio Marchisio. Altres jugadors amb els que compta l’entrenador italià a la medul·lar són Mario Lemina, Kwadwo Asamoah, Stefano Sturaro i Tomás Rincón.

Davantera

Allegri acostuma a actuar amb tres mitges puntes, Alves o Juan Cuadrado a la dreta, Dybala, erigit en la gran estrella del conjunt piamontès, pel centre, però amb llibertat de moviments, i Mario Mandzukic, un davanter centre reciclat a la banda esquerra, a més d’un atacant nat, l’exjugador del Real Madrid Gonzalo Higüaín. En l’avantguarda també poden actuar Marko Pjaca i el jove Moise Kean.

Percentatge del Madrid: 50%.

Percentatge del Juventus: 50%.

A la foto, Pedja Mijatovic fa l’únic gol de la final de la Champions League de 1998, jugada entre els dos equips.