ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC

Quan el mes d’agost va començar la Bundesliga, crec que ningú tenia dubtes de quin equip en seria el campió i aquest era el Bayern Munic de Pep Guardiola, que, tal com havia succeït l'any anterior, el del seu debut al futbol alemany, ha aconseguit matemàticament el títol moltes jornades abans de la finalització del campionat, enguany quan encara resten quatre jornades.

Allò que era més inesperat, però, era que serien el Wolfsburg, el sorprenent campió de la Bundesliga de l’any 2009, i l’històric Borussia Mönchenglabach els màxims adversaris del conjunt de Guardiola, doncs tant el Bayer Leverkusen com el Schalke 04 han seguit en la seva habitual irregularitat, mentre el Borussia Dortmund està realitzant una pèssima competició, trajectòria que ha maquillat els darrers mesos després que l’equip de Jürgen Klopp, que ha anunciat la seva marxa al final d’aquesta temporada, arribés a ser el cuer de la classificació.

Malgrat la claredat amb què el Bayern ha conquistat el campionat, el 25è de la seva història i el tercer consecutiu, no ha estat un torneig fàcil per al bloc de Guardiola, doncs el tècnic català, que porta l’espectacular xifra de 19 títols de 27 possibles, en el còmput general de les seves experiències al FC Barcelona i a l’entitat bavaresa, ha tingut un munt de lesions, fet que ha provocat un enfrontament del preparador bagenc amb l’equip mèdic del club, que ha desembocat en la dimissió del seu cap.

El tècnic de Santpedor, que a causa de les múltiples baixes no ha pogut sostenir un onze més o menys fix, ha tingut com a equip base el format per Neuer, Rafinha, Boateng, Dante, Alaba, Lahm, Alonso, Götze, Robben, Lewandowski i Müller. Altres jugadors importants del planter, que ha tingut com a futbolistes més destacats de la temporada el mitges puntes Götze (foto) i Müller i el golejador Lewandowski, han estat Benatia, Batstuber, Schweinsteiger, Thiago, Ribéry i Rode, mentre Javi Martínez pràcticament ha estat inèdit per culpa de les lesions. 

CHAMPIONS LEAGUE. LES SEMIFINALS (2): JUVENTUS FC – REAL MADRID



Ara fa 12 anys, el Real Madrid defensava el títol de la seva novena Copa d’Europa, conquistada a Glasgow, i es disposava a enfrontar-se en semifinals del torneig al Juventus, que en quarts de final havia eliminat el FC Barcelona a la pròrroga. Aleshores, l’equip blanc era el gran favorit d’un enfrontament que finalment es va endur el conjunt piamontès, que va perdre la final de Manchester contra el Milan, curiosament entrenat per Carlo Ancelotti, a la tanda penals.

Aquest any, l’entitat madridista també defensa el títol, la seva desena Copa d’Europa aconseguida l’any passat a Lisboa, i torna a ser el favorit enfront l’equip torinès, que no arribava a la penúltima ronda de la competició precisament des de l’any 2003. Per tant, encara que considero que el bloc espanyol surt amb més possibilitats per classificar-se per a la final de Berlín, penso que el Juventus compta també amb serioses oportunitats de seguir endavant i crec que no suposaria cap gran sorpresa la seva presència a l’estadi Olímpic de la capital alemanya.

El Real Madrid, que sembla no haver arribat a aquestes altures de la temporada en un estat físic massa idoni i que patirà la sensible baixa de Luka Modric, té com a aspectes favorables el fet de comptar amb un centre del camp molt tècnic i de gran classe, amb James Rodríguez, Toni Kroos i Isco Alarcón; tenir un excel•lent trident a la davantera format per Gareth Bale, Karim Benzema i Cristiano Ronaldo, encara que el gal•lès i el francès s’han perdut els darrers encontres per lesió, i el fet de què es tracta d’un club que mai entrega un matx per perdut, especialment a la Lliga de Campions, torneig en què acostuma a donar un plus.

El campió italià, dirigit per Massimiliano Allegri, que compta amb el dubte del seu millor futbolista, Paul Pogba, que es troba convalescent d’una lesió muscular, té com a factors més positius una defensa molt sòlida, la qual només ha encaixat un gol entre els vuitens i quarts de final d’aquesta Champions League; un centre del camp que reuneix la classe del veterà Andrea Pirlo, les condicions físiques de Claudio Marchisio, l’arribada des de la segona línia d’Arturo Vidal i la potència de Pogba, si finalment el francès pot jugar, i el fet que l’esquadra italiana té pràcticament assolit l’Scudetto i, per tant, pot concentrar-se en la competició europea.

Possibles alienacions:

Juventus (entrenador, Allegri): Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Evra, Marchisio, Pirlo, Pereira, Vidal, Morata i Tévez.

Madrid (entrenador, Ancelotti): Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Rodríguez, Kroos, Isco, Bale, Benzema i Ronaldo.

Percentatge del Juventus: 45%.
Percentatge del Madrid: 55%.

A la foto, Allegri i Ancelotti.

CHAMPIONS LEAGUE. LES SEMIFINALS (1): FC BARCELONA – BAYERN MUNIC

Si hagués escrit aquest article a finals del passat 2014 o a inicis d’aquest 2015, hauria comentat que el Barça comptaria amb escasses possibilitats de superar l’eliminatòria, però és evident que la situació al Camp Nou ha canviat dràsticament, doncs, després de la dolorosa derrota a Anoeta, en el primer xoc de l’any, el conjunt de Luis Enrique Martínez ha disputat 27 partits (17 del campionat de Lliga, 6 de la Copa del Rei i 4 de la Lliga de Campions), en els quals ha aconseguit 25 triomfs, un empat i una derrota. Per tant, penso que l’enfrontament es troba molt igualat i fins i tot es podria donar el Barça com a lleu favorit.

Aquesta eliminatòria entre catalans i bavaresos, suposarà el primer cop que el tècnic català Pep Guardiola, actual entrenador del bloc de Munic, s’enfronti al club de quasi tota la seva vida, en què hi va romandre un munt d’anys com a jugador dels grups inferiors, 11 del primer equip, dels quals quatre en va ser el capità; un com a preparador del filial, llavors a tercera divisió, i quatre com a entrenador absolut, quan en la considerada millor època en la història de la institució barcelonista, va ser capaç de conquistar 14 de 19 títols possibles, entre ells tres Lligues i dues Champions League.

En aquesta semifinal, que promet ser històrica, emotiva, simbòlica i extraordinària, el bloc de Luis Enrique, a part del gran moment de forma en què es troba, de manera especial en l’aspecte físic, té al seu favor la gran millora de la defensa, que ha rebut molt pocs gols aquesta temporada; l’espectacular trident ofensiu que formen Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva, potser el millor del món i el qual podria fer autèntics estralls al centre de la reraguarda del Bayern, segurament la seva part més feble, i el gran estat de forma de l’estrella argentina, que s’ha convertit en un futbolista tot terreny.

Els aspectes que poden afavorir l’entitat bavaresa poden ser la recuperació de lesionats per part de Guardiola, que podria comptar amb homes absents en les últimes eliminatòries com Bastian Schweinsteiger, Arjen Robben o Franck Ribéry; un planter veterà que compta amb una enorme experiència, mitjançant jugadors com Manuel Neuer, Philip Lahm, Thomas Müller, Mario Götze, Robert Lewandowski o els citats Schweinsteiger, Robben i Ribéry, o el fet d’haver assolit ja matemàticament la Bundesliga, cosa que farà que el bloc germànic pugui estar plenament concentrat en aquesta eliminatòria de la Lliga de Campions.

Possibles alineacions:

Barça (entrenador, Luis Enrique): Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

Bayern (entrenador, Guardiola): Neuer, Rafinha, Boateng, Dante, Bernat, Lahm, Alonso, Thiago, Müller, Lewandowski i Götze.

Percentatge del Barça: 50%.
Percentatge del Bayern: 50%.

A la foto, Guardiola i Luis Enrique.

GUARDIOLA NO FALLA

No conec ningú al Real Madrid que tingui antipatia per Alfredo di Stefano o Raúl González (encara que si per Iker Casillas); al Liverpool per Kenny Dalglish o Bob Paisley; al Manchester United per Bobby Charlton o Alex Ferguson; al Bayern Munic per Franz Beckenbauer o Gerd Müller; al Milan per Gianni Rivera o Franco Baresi; a l’Inter per Luis Suárez o Sandro Mazzola; al Juventus per Dino Zoff o Gianluigi Buffon; a l’Ajax per Johan Cruyff o Marco van Basten, o al Benfica per Eusebio Silva.

Comento això perquè al FC Barcelona si sembla tenir-hi lloc un important rebuig a grans mites del club com Johan Cruyff i Pep Guardiola, de la mateixa manera que anteriorment també van existir certs problemes amb autèntiques llegendes de l’entitat com Laszlo Kubala o Luis Suárez.

Guardiola va assolir com a entrenador del Barça 14 de 19 títols possibles, entre els quals 3 campionats de Lliga i 2 Lligues de Campions. A més, ho va fer mitjançant un futbol atractiu i espectacular, que va ser l’admiració del món sencer. Tanmateix, existeix un sector al Camp Nou a qui no li cau bé el tècnic de Santpedor, el mateix que no sent simpatia per Cruyff o l’expresident Joan Laporta, i que sembla que desitgi el seu fracàs en l’actual projecte que porta a terme a Munic.

Quan el Bayern va perdre, en partit d’anada dels quarts de final de la Champions League, contra el Porto per 3 a 1 a l’estadi O Dragao, a l’entorn barcelonista es podia palpar certa satisfacció, que es va tornar aparentment en tristesa quan, de forma extraordinària, el conjunt muniquès va remuntar el passat dimarts a l’Allianz Arena de la capital bavaresa amb un espectacular 6 a 1.

L’entrenador bagenc va aconseguir remuntar l’eliminatòria amb les baixes de Mehdi Benatia, David Alaba, Javi Martínez, Bastian Schweinsteiger, Arjen Robben i Franck Ribéry. Ens podem imaginar el Barça sense Gerard Piqué, Jordi Alba, Javier Mascherano, Sergio Busquets, Leo Messi i Neymar da Silva ?

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA A LES SEMIFINALS

Avui divendres se celebra a Nyon el sorteig d’una de les millors semifinals que es recorden, tant de l’antiga Copa d’Europa com de l’actual Lliga de Campions, doncs entre els quatre equips sumen 21 títols (Real Madrid, 10; Bayern Munic, 5; FC Barcelona, 4; Juventus FC, 2). Els adversaris que pot tenir el Barça, comentats, segons la meva opinió, de més a menys difícils, són els següents.

Real Madrid

- Entrenador: Carlo Ancelotti.
- Capità: Iker Casillas.
- Estelles: Sergio Ramos, Toni Kroos i Cristiano Ronaldo.
- Onze base de la temporada: Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Rodríguez, Kroos, Modric, Bale, Benzema i Ronaldo.
- Copes d’Europa: 10 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002 i 2014).
- Altres finals del torneig: 3 (1962, 1963 i 1981).

El millor:

- Un equip que se sent molt motivat a la Champions League.
- Un bloc que mai, absolutament mai, es rendeix.
- La qualitat i els gols de Ronaldo.
- El trident ofensiu format per Bale, Benzema i Ronaldo.
- Ancelotti té 3 Copes d’Europa al seu palmarès (2 amb el Milan i una amb el Madrid), rècord que comparteix amb Bob Paisley.
- L’enorme experiència d’homes com Casillas, Pepe, Ramos, Kroos o Ronaldo.

El pitjor:

- L’actual nivell físic del conjunt madridista no sembla el més adequat.
- La lesió d’un jugador fonamental com Modric.
- Cap club guanya dues Copes d’Europa consecutives des de 1990, quan ho va fer el Milan d’Arrigo Sacchi.
- Una plantilla una mica descompensada.
- Un futbolista bàsic com Kroos no sembla trobar-se en el seu millor moment.
- Casillas i la defensa han mostrat aquest anys alguns signes de feblesa.

Bayer Munic

- Entrenador: Pep Guardiola.
- Capità: Philip Lahm.
- Estelles: Manuel Neuer, Philip Lahm i Thomas Müller.
- Onze base de la temporada: Neuer, Lahm, Boateng, Dante, Alaba, Müller, Alonso, Götze, Robben, Lewandowski i Ribéry.
- Copes d’Europa: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).
- Altres finals del torneig: 5 (1982, 1987, 1999, 2010 i 2012).

El millor:

- L’aposta pel bon futbol acostuma a donar fruïts.
- Segueixo pensant que Guardiola és el millor entrenador del món.
- El potencial que ha mostrat el Bayern a l’Allianz Arena en vuitens i quarts de final d’aquesta Lliga de Campions: 13 gols en 2 partits.
- El poder ofensiu amb Müller, Götze, Robben, Ribéry, Lewandowski i Pizarro.
- La intel•ligència tàctica de Lahm o Alonso.
- Amb la Bundesliga pràcticament conquistada, el bloc bavarès pot posar tota la concentració en la Champions League.

El pitjor:

- El calvari de les lesions al llarg de la temporada (Lahm, Benatia, Alaba, Martínez, Schweinsteiger, Thiago, Robben i Ribéry).
 - Segurament, Alaba i Martínez es perdran les semifinals, mentre que altres jugadors en són dubte.
- El Pep està molt pressionat, potser massa.
- La feblesa en el centre de la defensa.
- El record de les semifinals de l’any passat, amb l’enfonsament contra el Real Madrid.
- Els mals encontres que el Bayern ha jugat com a visitant en les eliminatòries d’aquesta Lliga de Campions.

Juventus FC

- Entrenador: Massimiliano Allegri.
- Capità: Gianluigi Buffon.
- Estelles: Paul Pogba, Arturo Vidal i Carlos Tévez.
- Onze base de la temporada: Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Evra, Marchisio, Pirlo, Pogba, Vidal, Morata i Tévez.
- Copes d’Europa: 2 (1985 i 1996).
- Altres finals del torneig: 5 (1973, 1983, 1997, 1998 i 2003).

El millor:

- El francès Pogba s’ha convertit en un dels millors futbolistes del món.
- L'excel•lent temporada de l’argentí Tévez.
- La defensa només ha rebut un gol en vuitens i quarts de final.
- La il•lusió i la motivació per tornar a unes semifinals de la Champions League 12 anys després.
- L’equip piamontès té l’Scudetto pràcticament guanyat i es pot centrar en la Lliga de Campions.
- Allegri sembla no haver notat la pressió de substituir el triomfador Antonio Conte, actual seleccionador italià.

El pitjor:

- El fet que Pogba surti d’una lesió muscular.
- Molt de temps fora de l’elit internacional.
- Sembla clarament la plantilla més modesta dels quatre semifinalistes.
- Pirlo, com Xavi al Barça, està vivint els seus últims anys futbolístics.
- En quarts de final, només ha estat capaç de marcar-li un gol al Mònaco, i de penal.
- A diferència de Morata, Llorente no acaba d’adaptar-se al difícil futbol italià.

A la foto, una imatge de l’eliminatòria entre Bayern i Barça de les semifinals de l’any 2013.

ÉS POSSIBLE CONVÈNCER LEO MESSI ?

El passat dissabte, en el partit Barça – València disputat al Camp Nou, vam poder observar una imatge una mica preocupant: Leo Messi, després d’aconseguir el 2 a 0 definitiu, es va quedar, visiblement esgotat, estirat rere la porteria defensada per Diego Alves.

Durant les últimes tres temporades, l’última de Pep Guardiola i les campanyes amb Tito Vilanova i Gerardo Martino, vam poder veure que el davanter argentí no arribava en els moments decisius de la temporada en el millor estat físic possible i el Barça se’n va ressentir força, com per exemple en la Lliga de Campions, a les semifinals dels anys 2012 i 2013, respectivament contra Chelsea i Bayern, i en els quarts de final de l’any 2014, davant l’Atlético.

Messi ha realitzat uns mesos de gener, febrer i març d’enguany espectaculars i extraordinaris, però, des del passat clàssic al Camp Nou contra el Real Madrid, sembla haver descendit una mica en el seu rendiment, malgrat que el seu joc ha continuat sent esplèndid en força minuts del últims encontres, com per exemple en el ja citat matx davant el València.

L’estrella argentina, que s’ha convertit en un futbolista tot terreny, doncs, a més de marcar gols i donar assistències, actua per la banda dreta, com a fals davanter centre i fins i tot com a centrecampista, és un home bàsic, primordial i decisiu per al seu club i podria ser alarmant que, en aquest tram final del campionat de Lliga i en el període culminant de la Champions League, no hi arribés en un nivell físic adient.

Encara que es comenta que el davanter es dosifica mentre es troba al terreny de joc, com va fer el passat dimarts contra el París Saint – Germain, penso que algú hauria de convèncer Messi que no és necessari jugar-ho absolutament tot, però a aquestes altures, després de passar per la banqueta del Camp Nou un entrenador del carisma de Guardiola, un home de l’ascendència de Vilanova, amb qui Messi tenia una confiança total; un compatriota com Martino i un tècnic de la personalitat de Luis Enrique Martínez, sembla ja una missió impossible.

BRAVO I TER STEGEN: ELS GRANS ENCERTS D’ANDONI ZUBIZARRETA

Andoni Zubizarreta, destituït el passat mes de gener com a director tècnic després del desastre d’Anoeta, va cometre molts errors quans va exercir aquest càrrec al FC Barcelona, però la va encertar de ple en la contractació dels porters Claudio Bravo i Marc – Andre ter Stegen, que han evitat el trauma que pràcticament tothom intuïa arran de la marxa de Víctor Valdés, potser el millor arquer en la història del club.

Precisament, amb el polèmic comiat de Zubizarreta com a porter del Barça, immediatament després de la dolorosa i humiliant derrota en la final de la Lliga de Campions de l’any 1994, en una de les decisions més polèmiques, dures i injustes que es recorden de Johan Cruyff, es va obrir una etapa de profunda crisi pel que fa a la porteria barcelonista, només pal•liada per l'holandès Ruud Hesp en les seves primeres dues temporades al Camp Nou.

Malgrat la contractació de porters de qualitat, prestigi i experiència, com van ser els casos de Julen Lopetegi, Vítor Baia, Richard Dutuel, Roberto Bonano o Rüstü Recep, cap d’ells va poder resoldre la problemàtica, fins que l’any 2002, Louis van Gaal va ascendir al primer equip blaugrana Víctor Valdés, que, amb alguns alts i baixos al començament, va aconseguir la titularitat durant 11 temporades, en què, per exemple, es van assolir sis campionats de Lliga i tres Champions League, en les finals de les quals, sobretot a la de París l’any 2006, Valdés va oferir un gran rendiment.

Quan el meta de Gavà va anunciar la seva marxa de l’entitat catalana, el juny de 2014, quan acabava el seu contracte, l’entorn del Camp Nou es va témer el pitjor, circumstància que no va canviar quan Zubizarreta, amb certa sorpresa, va descartar el fitxatge del porter belga de l’Atlético de Madrid Thibault Courtois i va decidir la contractació de l’alemany Ter Stegen, procedent del Borussia Mönchenglabdach, un home jove i inexpert que es va quedar fora de la selecció germànica que va conquistar el Mundial de Brasil, i el xilè Bravo, que després de molts anys a la Real Sociedad, semblava un futbolista ja en la part final de la seva carrera.

Tanmateix, tant Bravo com Ter Stegen estan realitzant un magnífic curs, el primer al campionat de Lliga i el segon a la Copa del Rei i a Lliga de Campions. La decisió de l’entrenador Luis Enrique Martínez d’alternar els porters en diferents competicions, una mesura que en principi va provocar cert rebuig, ha permès tenir-los a tots dos plenament motivats. 

TORNA EL HOOLIGANISME A TV3



TV3 sempre m’ha semblat, en línies generals, un ens seriós, responsable i de qualitat, que ha estat allunyat en tot moment de l’anomenada peleporqueria. No obstant, pel que fa a l’apartat esportiu, no puc dir el mateix.

Podríem comentar bastants exemples de cert hooliganisme en els espais esportius de TV3, com els comentaris, durant l’època del Dream Team, de l’admirat i ara força més assossegat Lluís Canut i de Joan Patsy, que semblava més un assessor de Johan Cruyff que no pas un periodista de la televisió pública catalana. Molt probablement, però, el cas més cridaner va ser quan la cadena va ser sancionada per comparar en un vídeo els jugadors del Real Madrid amb hienes salvatges.

Ara, la televisió nacional de Catalunya està anunciant l’emissió del partit FC Barcelona – París Saint – Germain, corresponent a la tornada dels quarts de final de la Lliga de Campions. Es tracta d’unes imatges prepotents, de cert fanatisme i humiliants, sobretot per al defensa brasiler del PSG David Luiz (foto).

A més, si per una casualitat, per complicat que sigui, l’equip francès remuntés al Camp Nou l’1 a 3 del Parc dels Prínceps, el ridícul que s’hauria fet seria espectacular.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JOSÉ EULOGIO GÁRATE

País: Espanya.

Any de naixement: 1944.

Lloc de naixement: Serandí (Argentina).
Demarcació: davanter.
Clubs: SD Eibar, SD Indautxu i Atlético Madrid.
Títols individuals: 3 trofeus Pichichi.
Títols de clubs: 3 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles i 1 Copa Intercontinental.

El millor: un dels grans golejadors de la història del futbol espanyol

Amb els madridistes Amancio Amaro i Carlos Alonso Santillana, el barcelonista Carles Rexach, l’sportinguista Enrique Castro Quini o el seu company a l’Atlético Luis Aragonés, Gárate va ser un dels grans golejadors espanyols de la dècada dels anys 70, quan va assolir 3 vegades el premi Pichichi i en què va conquistar 3 campionats de Lliga, 2 Copes i una Copa Intercontinental.

El pitjor: les grans decepcions de 1974

Gárate, i altres històrics de l’Atlético, com Miguel Reina, Abelardo Fernández, el citat Aragonés o José Armando Ufarte, va tenir dues grans decepcions l’any 1974: la primera quedar fora del Mundial d’Alemanya, després de perdre un encontre de desempat davant Iugoslàvia, i la segona, la derrota a la final de la Copa d’Europa contra el Bayern de Munic a Brussel•les. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: CARLES PUYOL



Comarca: Pallars Jussà.

Any de naixement: 1978.

Lloc de naixement: la Pobla de Segur.
Demarcació: defensa.
Clubs: FC Barcelona.
Eurocopes disputades: Portugal 2004 i Àustria / Suïssa 2008.
Mundials disputats: Corea del Sud / Japó 2002, Alemanya 2006 i Sud-àfrica 2010.
Títols de clubs: 6 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles, 6 Supercopes espanyoles, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El millor: la lluita i el coratge

Durant les 15 temporades que Puyol va estar en el primer equip del FC Barcelona, es va significar per una gran competivitat, pel seu caràcter guanyador, per una enorme personalitat i, sobretot, per ser un carismàtic capità, però segurament per la raó que més es recordarà el defensa de la Pobla de Segur serà per la lluita i el coratge, els quals van compensar plenament els seus dèficits tècnics.

El pitjor: les lesions

Precisament, per l’enorme capacitat de coratge i sacrifici que van caracteritzar el central del Pallars Jussà, Puyol, que per exemple va portar el braçalet en tres títols de la Lliga de Campions, va tenir un autèntic calvari amb les lesions, les quals van acabar sent el factor principal de la seva retirada, quan anys abans el defensa havia declarat que es veia apte per continuar jugant fins als 40 anys.

EL JOC DEL BARÇA DE LUIS ENRIQUE (ARTICLE CONTRARI)



És cert: malgrat oferir un futbol que no entusiasma tothom, el FC Barcelona està portant a terme un sensacional i extraordinari any 2015, en el qual pot acabar conquistant el seu segon triplet Lliga / Copa / Champions de la història, que de produir-se, seria el primer club al món en aconseguir aquesta fita.

No obstant, existeixen factors per sentir-se preocupats, sobretot arran d’observar les evolucions de l’equip de Luis Enrique Martínez en els partits disputats a los Nuevos Carmenes de Granada, a Balaídos de Vigo, davant l’Almeria al Camp Nou o de manera molt especial la darrera mitja hora de la primera part del darrer clàssic jugat contra el Real Madrid a l’estadi barcelonista.

El primer factor negatiu a tenir en compte és que al Camp Nou moltes vegades no s’ha acceptat guanyar a qualsevol preu, mitjançant un futbol poc atractiu i en ocasions avorrit, i d’això bé se'n van assabentar els entrenadors Bobby Robson i Louis van Gaal, que van ser força protestats per l’afecció barcelonista malgrat que tant el tècnic anglès com el preparador holandès van assolir força títols en les seves experiències a l’entitat catalana.

El segon factor significatiu, i potser el menys rellevant, bé donat perquè el Barça del darrer quart de segle, com al seu dia ho van ser diverses seleccions brasileres, l’Hongria dels 50 o l’Ajax i l’Holanda dels 70, ha estat un equip diferent i singular. Amb el joc actual, la sensació és que el conjunt blaugrana, encara que guanyi, s’ha convertit en un bloc normal i corrent.

Finalment, el tercer factor, i segurament el més important, té lloc perquè el Barça mai ha conquistat, durant la seva època moderna, un gran torneig (Lliga o Copa d’Europa) en una temporada caracteritzada per un joc poc convincent i irregular, potser amb l’única excepció del títol de Lliga que es va aconseguir l’any 1985 amb Terry Venables, quan l’entrenador anglès va utilitzar un sistema força tàctic i escassament vistós.

EL JOC DEL BARÇA DE LUIS ENRIQUE (ARTICLE FAVORABLE)



Malgrat que va començar l’any amb una dolorosa derrota a Anoeta, El FC Barcelona porta un 2015 espectacular, doncs el bloc de Luis Enrique Martínez és líder del campionat de Lliga, després d’haver sumat sis punts més que el Real Madrid (van arribar a ser vuit), a qui ara avantatja en dos punts (quatre fins el passat dissabte); està classificat per a la final de la Copa del Rei, la qual jugarà al Camp Nou contra l’Athletic Club de Bilbao, i disputarà els quarts de final de la Lliga de Campions davant el París Saint – Germain.

Tanmateix, el joc desplegat per l’equip blaugrana no convenç, sobretot als defensors més puristes de la filosofia de futbol que va instaurar Johan Cruyff al club ara fa més o menys un quart de segle, entre els quals m’incloc. En aquest bloc, escriuré en primer lloc un article a favor de les tesis del tècnic asturià i, seguidament, en segon lloc, un altre contrari a les variacions de Luis Enrique.

Ja des de la quarta i última temporada de Pep Guardiola com a entrenador del Barça, el conjunt català va tenir molts problemes per poder oferir el seu joc habitual i superar les fèrries i ordenades defenses adversàries, amb la sensació que els preparadors rivals s’havien après de memòria la tàctica de l’equip blaugrana. Aquest fet es va agreujar durant la campanya dirigida pel malaguanyat Tito Vilanova i Jordi Roura i sobretot en l’exercici del tècnic argentí Gerardo Tata Martino, que ja va intentar algunes modificacions, com la de practicar un futbol més directe i vertical.

Durant aquells tres anys, era freqüent observar com el Barça atacava d’una forma semblant a la d’un equip d’handbol, passant-se eternament els seus jugadors de forma horitzontal la pilota sense trobar un forat en la defensa contrària, que quan recuperava l’esfèric, iniciava un ràpid contracop que, en un munt d’ocasions, o bé acabava en gol o bé en una acció d’extrem perill.

Luis Enrique ha intentat canviar aquesta circumstància, i de fet ho ha aconseguit, amb un futbol més directe, ràpid i vertical, en ocasions a penes sense transició en el centre del camp; donant una gran importància a les jugades d’estratègia, tornant Leo Messi a la banda dreta, encara que l’argentí té total llibertat de moviments, i optant per situar de nou un davanter centre clàssic en la persona de Luis Suárez, si bé és veritat que l’uruguaià és un futbolista amb força mobilitat. Els resultats d’aquestes modificacions s’han traduït en una enorme seguretat defensiva, de manera especial en les accions a pilota aturada, i en una gran eficàcia anotadora al davant, amb força gols després de llançaments de faltes laterals o còrners.

A més, el Barça està demostrant aquesta temporada que, si és necessari, també pot actuar com ho feia habitualment, com per exemple es va demostrar, en una impressionant primera part de l’encontre d’anada dels vuitens de final de la Champions League, contra el Manchester City a l’estadi al – Etihad o dissabte passat, igualment durant el primer període, en matx de Lliga al Sánchez Pizjuán enfront el Sevilla.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: PARMA FC

Lliga: italiana.

Estadi: Ennio Tardini.

Uniforme: samarreta blanca, amb una creu negra, i pantalons negres.

Títols estatals: 3 Copes i 1 Supercopa.

Títols internacionals: 1 Recopa, 2 Copes de la UEFA i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Carlo Ancelotti, Alberto Malesani i Nevio Scala

Els millors jugadors de la seva història: Faustino Asprilla, Dino Baggio, Thomas Brölin, Gianluigi Buffon, Fabio Cannavaro, Hernán Crespo, Liliam Thuram, Juan Sebastián Verón i Gianfranco Zola.

El millor: els anys 90.

El pitjor: la crisi posterior. 

EL PROBLEMA DE NEYMAR

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que estic totalment en contra de moltes de les dures entrades que rep el davanter brasiler Neymar da Silva, algunes d’elles inadmissibles, com va ser el cas de la realitzada pel xilè Gary Medel en un partit amistós entre Brasil i el país andí disputat a Anglaterra, així com de les declaracions increïbles dels jugadors de l’Atlético de Madrid Gabi Fernández i Rubén García Cani, efectuades després que el seu equip fos eliminat pel Barça a la Copa del Rei.

No obstant, penso honestament que hi ha una problemàtica amb Neymar, sense que això, ni molt menys, justifiqui algunes de les salvatges faltes que rep l’atacant, sobretot si tenim en compte les manifestacions contràries al jugador del Barça fetes per dos tècnics tan assenyats com Neil Lennon, expreparador del Celtic de Glasgow, i Juan Ignacio Martínez, exentrenador del Real Valladolid. La sensació és que en ocasions el davanter exagera una mica les accions i que cau amb certa facilitat arran d’un xoc amb un rival, encara que els defensors del brasiler argumenten que es deu a la seva fragilitat física.

A més, Neymar sembla un d’aquells futbolistes a qui li agrada recrear-se amb algunes accions espectaculars quan el seu equip guanya els encontres plàcidament i això és una cosa, que personalment he experimentat, que no agrada gens els adversaris, els quals se senten humiliats. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: JOHN McENROE

Esport: Tennis.

País: Estats Units.

Dècada estel•lar: 80.
Principals triomfs: 3 Wimbledon, 4 US Open, 3 Masters i 5 Copes Davis.
El millor: el seu joc en pista ràpida.
El pitjor: el caràcter.

Juntament amb el suec Bjorn Borg, el txecoslovac Ivan Lendl i el seu compatriota Jimmy Connors, el nord-americà John McEnroe va ser el millor tennista de la dècada dels 80 del segle passat. Amb un extraordinari i espectacular joc de servei i volea, el jugador novaiorquès va realitzar una fantàstica trajectòria en pistes ràpides, destacant els seus 3 triomfs sobre l’herba de Wimbledon i els 4 en la superfície de ciment de Flashing Meadows, a la seva ciutat, sense oblidar les tres victòries al Masters o les 5 Copes Davis amb els Estats Units. En l’apartat negatiu, significar que mai va poder guanyar en els altres dos torneigs grans, Austràlia i Roland Garros, i el seu irascible caràcter, encara que en la part final de la seva carrera va semblar més una operació de màrqueting. 

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MATHIAS SAMMER

País: Alemanya.

Any de naixement: 1967.

Lloc de naixement: Dresde.
Demarcació: defensa.
Clubs: Dinamo Dresde, VFB Stuttgart, Inter Milà i Borussia Dortmund.
Eurocopes disputades: Suècia 1992 i Anglaterra 1996.
Mundials disputats: Estats Units 1994 i França 1998.
Títols individuals: 1 Pilota d’Or i millor futbolista de l’Eurocopa 1996.
Títols de clubs: 2 Lligues de l’Alemanya Oriental, 1 Copa de l’Alemanya Oriental, 2 Lligues de l’Alemanya unificada, 1 Supercopa de l’Alemanya unificada, 1 Lliga de Campions i 1 Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: la seva etapa al Borussia Dortmund

Nascut a l’antiga Alemanya comunista, Sammer, que va iniciar la seva carrera com a centrecampista, va deixar aviat el Dinamo de Dresde per fitxar per l’Stuttgart, equip que més tard el va traspassar a l’Inter de Milà. No obstant no va ser fins a la seva etapa al Borussia de Dortmund, amb qui va guanyar la Champions League, quan el futbolista, ja reconvertit en defensa, va explotar definitivament.

El pitjor: la seva experiència a Itàlia

Seguint l’estela d’altres estrelles alemanyes, com Karl – Heinz Rummenigge, Lothar Matthäuss, Andreas Brehme i Jürgen Klinsmann, Sammer va fitxar per l’Inter, però, a diferència dels seus il•lustres compatriotes, el jugador de Dresde no es va acabar d’adaptar al sempre difícil futbol italià, el qual va deixar pel Dortmund, període aquest últim en què també va aconseguir l’Eurocopa i la Pilota d’Or.