EL FUTUR IMMEDIAT DE LA PLANTILLA DEL BARÇA

El FC Barcelona ha tancat de forma extraordinària la temporada 2015 / 2016, amb la consecució de quatre títols, per ordre cronològic: Supercopa d’Europa, Mundial de Clubs, Lliga i Copa del Rei. L’equip de Luis Enrique Martínez només ha fallat en la Supercopa d’Espanya i la Lliga de Campions, eliminat en quarts de final en un nefast mes d’abril.

Tanmateix, han hagut circumstàncies que no han funcionat de forma del tot satisfactòria, com per exemple el fet que Luis Enrique ha comptat de manera assídua només amb 14 futbolistes: Bravo, Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Mathieu, Alba, Busquets, Rakitic, Iniesta, Roberto, Messi, Suárez i Neymar.

El futur immediat de l’actual plantilla podria ser el següent:

Porters

Claudio Bravo (continuïtat). El veterà porter xilè, que porta dues magnífiques temporades al Camp Nou, segurament seguirà al club, encara que des de molts sectors es reclama més partits per a Ter Stegen.

Jordi Masip (baixa). És absurd que continuï a l’entitat si no juga ni la Copa del Rei.

Marc Andre Ter Stegen (continuïtat). El jove arquer alemany ha comentat aquesta campanya, mitjançant algunes declaracions, que no estava content amb la seva situació al Barça (titular en Copa del Rei i Lliga de Campions, però suplent a la Lliga). Molts experts creuen que el tècnic li hauria de donar més minuts al torneig de la regularitat perquè es tracta d’un home que pot marcar molts anys el futur de la porteria del Barça.

Defenses

Adriano Corréia (baixa). En la seva sisena campanya al Camp Nou, el brasiler a penes ha comptat per a Luis Enrique. Per tant, és un dels homes que podria abandonar la institució barcelonista aquest estiu.

Jordi Alba (continuïtat). Malgrat un exercici força irregular, el lateral esquerrà de l’Hospitalet de Llobregat és un home bàsic per a l’entrenador.

Dani Alves (baixa). Ha fet una temporada força correcta, però acaba contracte i sembla que la seva intenció és fitxar pel Juventus, si bé amb el brasiler tot és possible.

Marc Bartra (baixa). No ha tingut la confiança dels últims quatre entrenadors del Barça, Pep Guardiola, Tito Vilanova, Gerardo Martino i Luis Enrique, encara que si la del seleccionador espanyol Vicente del Bosque. Sembla que no agrada massa certa anarquia en el seu joc i els seus dies al Camp Nou podrien estar comptats, tot i què la possible marxa de Mascherano el podria beneficiar.

Douglas Pereira (baixa). Quasi dos anys després del seu fitxatge, a penes ha jugat.

Javier Mascherano (interrogant). El club desitja la seva permanència al Barça, tant pel seu rendiment com per les seves dots de lideratge, però el jugador argentí ha rebut una interessant oferta del Juventus.

Jeremy Mathieu (continuïtat). No acostuma a jugar de titular, però el veterà defensa francès compta amb el suport de l’entrenador.

Gerard Piqué (continuïtat). El defensa català s’ha convertit de nou, les dues últimes temporades, en un dels millors centrals del món.

Thomas Vermaelen (baixa). Després de tenir multitud de problemes amb les lesions, el central belga va iniciar molt bé la temporada, però a poc a poc el tècnic va anar perdent la confiança en les seves prestacions.

Aleix Vidal (continuïtat). Fitxat el passat estiu després d’una excel·lent exercici amb el Sevilla, Luis Enrique ha comptat molt poc amb el seus serveis. La inactivitat, doncs no va poder jugar fins el gener per la sanció de la FIFA, li ha passat factura. 

Centrecampistes

Sergio Busquets (continuïtat). Sense cap mena de dubte, és un dels jugadors clau de la plantilla blaugrana i, molt probablement, el millor migcentre del món. El perill era que encara no havia renovat i el seu descobridor Guardiola el voldria tenir al Manchester City, però ja ha arribat a un acord amb el club català. 

Andrés Iniesta (continuïtat). El gran capità, que ha realitzat una altra temporada excel·lent, seguirà portant el braçalet.

Rafinha Alcántara (continuïtat). Aquest exercici, el migcampista hispanobrasiler s’ha vist perjudicat per una lesió que l’ha fet romandre set mesos fora dels terrenys de joc. No obstant, tal com s’ha pogut apreciar en aquest final de campanya, Luis Enrique hi confia força.

Ivan Rakitic (continuïtat). Un dels futbolistes més complets del planter barcelonista, és un jugador clau per donar equilibri a l’equip.

Sergi Roberto (continuïtat). Aquesta recentment finalitzada campanya ha fet les funcions de jugador número 12 de l’equip i ha destacat per una gran polivalència.

Arda Turan (interrogant). Ha estat una de les grans decepcions de la temporada, però, tal com ha succeït amb Vidal, li ha perjudicat la inactivitat obligada fins el mes de gener, a causa de la sanció de la FIFA. Les seves dificultats per adaptar-se al joc barcelonista i una possible oferta de la Xina mantenen la incògnita sobre la seva continuïtat.

Davanters

Leo Messi (continuïtat). El millor jugador de la història de la institució catalana seguirà al club. Tot i que ha afirmat novament que li agradaria retirar-se a l’Argentina, evidentment aquest moment sempre encara llunyà.

Munir al Haddadi (interrogant). Debut a la seva innegable qualitat, podria seguir un any més al Camp Nou, però penso que allò més adient seria una cessió per comptar amb més minuts.

Neymar da Silva (continuïtat). Malgrat comptar amb astronòmiques ofertes, i una d’elles podria tenir el seu origen al Santiago Bernabéu, i a pesar d’un final de campanya una mica gris, tot indica que seguirà al Camp Nou.

Sandro Ramírez (baixa). El director tècnic Robert Fernández ha comentat ja la seva marxa del club.

Luis Suárez (continuïtat). Després d’una temporada magnífica, en què ha guanyat el trofeu Pichichi i la Bota d’Or, el davanter uruguaià seguirà sent un jugador bàsic per al Barça.

A la foto Alves, el qual podria marxar al Juventus.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BENFICA SL

Sembla que definitivament el Benfica ha acabat amb l’era del Porto i n’ha iniciat una de pròpia si tenim en compte que la històrica entitat de Lisboa acaba d’aconseguir el seu tercer títol consecutiu de la Lliga portuguesa, que suposa ja el 35è de la seva història.

Primer títol del tècnic Rui Vitória, que va agafar l’equip de Da Luz l’any 2015 després del sorprenent fitxatge del seu antecessor Jorge Jesus pel gran rival ciutadà, l’Sporting Club de Portugal. Precisament, els blanc-i-verds han estat aquesta temporada els màxims adversaris del campió, tenint en compte que el Porto, que ha cessat Julen Lopetegi i en què Casillas ha realitzat una discreta campanya de debut, es troba sumit en una profunda crisi.  

El Benfica ha portat a terme també un positiu exercici pel que fa al pla internacional, en què el conjunt grana ha arribat als quarts de final de la Lliga de Campions, ronda en la qual va posar les coses bastant complicades al potent Bayern de Munic de Pep Guardiola. Tanmateix, ja fa 54 anys que el club lisboeta no conquista cap torneig europeu, des de la seva segona Copa d’Europa assolida l’any 1962.

Entre els futbolistes de Vitória cal significar el capità Luisao, els veterans Júlio César i Lisandro López i un munt de jugadors amb experiència a Espanya, com són els casos de Sílvio, Grimaldo, Eliseu, Gaitán, Pizzi i Jonas (foto), el golejador que ha estat la gran estella del bloc campió.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PSV EINDHOVEN

Per segon any consecutiu i per 23è en la història del club, el PSV Eindhoven s’ha endut el campionat holandès de l’Eredivisie. Segon títol seguit també com a entrenador de Philip Cocu, qui va ser sis anys futbolista del FC Barcelona.

Torneig molt igualat aquesta temporada a Holanda, on de nou hi va tenir lloc, com ja és tradicional, una remuntada de l’Ajax d’un altre exjugador del Barça, Frank de Boer, fins el punt que l’entitat d’Amsterdam va arribar a la darrera jornada de Lliga depenent d’ella mateixa, però el conjunt ajacied va fallar i el PSV ho va aprofitar per guanyar la competició. 

Una campanya en general notable per a l’equip d’Eindhoven, que va superar la fase de grups de la Lliga de Campions, vencent el Manchester United de Louis van Gaal, qui va ser alguns anys entrenador de Cocu, i posteriorment va estar molt a prop d’eliminar en vuitens de final del torneig el finalista Atlético de Madrid, que va aconseguir la classificació en una llarguíssima tanda de penals.

En el bloc de Cocu han destacat el capità De Jong, Bruma, Locadia, Lastianne i els mexicans Guardado i Moreno (foto), aquest últim fitxat el passat estiu procedent de l’Espanyol. 

FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS (MILÀ): REAL MADRID – ATLÉTICO MADRID

Com fa dos anys a Lisboa, els dos equips madrilenys disputaran a la capital llombarda la final de la Champions League. El Real Madrid cercarà a Milà la seva 11a Copa d’Europa en la seva 14a final, mentre l’Atlético de Madrid, que a l’estadi de San Siro jugarà la tercera final de la seva història, intentarà per primer cop inscriure el seu nom en el palmarès de la principal competició continental de clubs.

* Real Madrid

Porteria

Zinedine Zidane compta amb dos magnífics porters, Keylor Navas i Kiko Casilla, però, sempre i quan no persisteixin els seus problemes físics, el meta de Costa Rica serà el titular a San Siro.

Defensa

Els centrals Pepe i el capità Sergio Ramos i el lateral esquerre Marcelo tenen les places assegurades, mentre que en aquests moments Dani Carvajal sembla tenir més possibilitats que Danilo en la posició de lateral dret. Altres jugadors d’aquesta línia són el veterà Álvaro Arbeloa, que deixarà el club el pròxim 30 de juny; Raphaël Varane, que va iniciar la temporada com a titular, i Nacho. 

Centre del camp

Zidane ha aconseguit un sòlid equilibri combinant la força i la lluita de Casemiro i la tècnica i la classe de Luka Modric i Toni Kroos. Per qualsevol problema, el tècnic francès compta també amb futbolistes de garantia com James Rodríguez, Isco i Mateo Kovacic.

Davantera

El trident format per Gareth Bale, Karim Benzema i Cristiano Ronaldo serà una de les principals armes del conjunt blanc a Milà. Per a qualsevol emergència, a la banqueta esperaran Lucas Vázquez i Jesé.

* Atlético Madrid

Porteria

Jan Oblak, que està realitzant una extraordinària temporada, serà el porter titular a la capital llombarda. El veterà Miquel Àngel Moyà estarà a la banqueta.

Defensa

La considerada rereguarda més segura d’Europa té com a homes bàsics Juanfran, José Giménez, Diego Godín i Filipe Luis. Per a qualsevol problemàtica, també ofereixen una total confiança jugadors com Jesús Gámez, Stefan Savic i el jove Lucas Hernández.

Centre del camp

Diego Simeone podria optar pel quartet format per Saúl Ñíguez, una de les grans revelacions de la temporada; el capità Gabi, Augusto Fernández i Koke, encara que Yannick Carrasco també comptaria amb possibilitats de sortir en l’onze titular, però, de ser així, veuria més factible que ho fes acompanyant Griezmann en atac. Completen la línia medul·lar atlètica Matías Kranevitter, Óliver Torres i Thomas Party, mentre Tiago es troba lesionat.   

Davantera

Últimament, l’entrenador argentí està alineant en atac Antoine Griezmann, que està realitzant una campanya espectacular, i el ressorgit Fernando Torres, encara que aquest podria ser substituït per Carrasco. Ángel Correa seria un jugador a tenir en consideració com a revulsiu i Simeone a penes ha comptat amb Luciano Vietto durant les darreres setmanes.  

Percentatge de Real Madrid: 55%.

Percentatge de l’Atlético Madrid: 45%.

A la foto, Ramos marca el gol de l’empat en la final de 2014.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2015 / 2016: FC BARCELONA

Per 28è cop en la seva història, el passat diumenge el FC Barcelona es va proclamar campió de Copa, el quart títol en els últims vuit anys, en la seva sisena final en aquest període. Es tracta del setè doblet Lliga / Copa de la institució catalana i la segona vegada que n’enllaça dos de consecutius, cosa que només un altre club ho ha aconseguit: l’Athletic Club de Bilbao.  

Després d’eliminar el modest Villanovense extremeny en setzens de final, l’equip de Luis Enrique Martínez no ho ha tingut gens fàcil en aquesta edició de la Copa del Rei, doncs en vuitens de final ja va haver d’enfrontar-se a l’Espanyol, en una etapa en què els dos blocs catalans van disputar tres encontres en un curt lapse de temps i en els quals hi va tenir lloc una important polèmica.

Posteriorment, en quarts de final, el conjunt barcelonista es va enfrontar a l’Athletic Club, l’equip a qui va batre en les finals dels anys 2009, 2012 i 2015, i seguidament va jugar en semifinals contra el València, ronda en què el grup blaugrana va realitzar un dels millor partits de la temporada, en el qual va vèncer al Camp Nou per un contundent 7 a 0 el bloc de Gary Neville. 

Pel que respecta a la final, l’esquadra de Luis Enrique va superar el Sevilla a la pròrroga després d’haver jugat els darrers minuts del primer temps i pràcticament tota la segona part amb un home menys. El tècnic asturià, que ha guanyat quatre títols aquesta temporada i que en porta set en dos anys, ha utilitzat com a onze tipus l’integrat per Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic. Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar. Destacar, concretament, l’extraordinària final de Piqué, Messi i el capità Iniesta (foto), elegit MVP del xoc.

CAMPIÓ DE LA LLIGA EUROPA 2015 / 2016: SEVILLA FC

La història internacional del Sevilla abans de la temporada 2005 / 2006 era força modesta i discreta, fins el punt que la seva millor participació en competicions europees va tenir lloc durant la Copa de la UEFA de la campanya 2000 / 2001, quan va disputar els quarts de final de la competició. A partir d’aquell exercici, a part de conquistar dues Copes del Rei i una Supercopa d’Espanya, el club andalús ha assolit dues Copes de la UEFA, tres Lligues d’Europa, la seva continuïtat, i una Supercopa d’Europa.

El Sevilla, com a campió del segon torneig europeu de clubs, ha disputat aquesta temporada la Lliga de Campions, encara que el conjunt de Nervión no va estar massa afortunat a la fase de grups, tot i que, gràcies a un bon final de lligueta, va aconseguir, superant el Borussia de Mönchenglabdach, la tercera posició, que donava dret a jugar de nou la Lliga Europa.

L’equip d’Unai Emery ha demostrat una vegada més trobar-se molt còmode en la competició, que ha conquistat per tercer any consecutiu, sempre amb l’entrenador basc a la banqueta del Sánchez Pizjuán. Ha estat una campanya força completa per a l’entitat andalusa, que va forçar la pròrroga en la disputa de la Supercopa d’Europa al FC Barcelona i va perdre ahir diumenge contra el mateix rival la final de la Copa del Rei igualment en el temps suplementari, encara que també és veritat que, a més de la decebedora experiència a la Champions League, el bloc andalús només ha pogut ser setè a la Lliga espanyola, campionat en què no ha guanyat un sol partit fora de casa.

Emery, erigit definitivament com un dels millors entrenadors del continent, ha  comptat com a onze base amb Soria, que ha substituït en aquest torneig l’internacional Rico; Coke, Rami, Kolodziejczak, Trémoulinas, Nzonzi, Krykowiak, Vitolo, Banega, Krohn Dehli i Gameiro, destacant també la participació de Ferreira, Carriço, Escudero, Cristóforo, Iborra, Konoplyanka, el capità Reyes i Llorente. L’argentí Banega, pròxim jugador de l’Inter de Milà, i els dos herois de la final de Basilea, Coke i el golejador Gameiro (foto), han estat les estrelles del campió.     

10 ANYS DE LA CHAMPIONS DE PARÍS

El passat dimarts es va complir una dècada de la consecució de la segona Copa d’Europa de la història del FC Barcelona, que va conquistar a l’estadi Saint – Denis de París davant l’Arsenal.

L’equip que dirigia Frank Rijkaard, que en semifinals havia eliminat el llavors potentíssim Milan, gràcies a un únic gol de Giuly marcat a San Siro, sortia com a clar favorit en la final, però el conjunt català va tenir molts problemes per endur-se el títol, fonamentalment per una estranya alineació efectuada per l’entrenador holandès, potser massa assessorat en aquell cas pel seu ajudant Henk ten Cate.

Rijkaard i Ten Cate van alinear l’onze format per Valdés, Oleguer, Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Van Bommel, Edmílson, Deco, Giuly, Eto’o i Ronaldinho. Va sorprendre un centre del camp tan físic, amb l’absència d’Iniesta, mentre que els tècnics van preferir no forçar Xavi i Messi, doncs tots dos, si bé ja comptaven amb l’alta mèdica, sortien d’importants lesions. 

Després d’un inici fulgurant de l’equip d’Arséne Wenger, en què hi jugaven els futurs blaugranes Fàbregas i Henry, Giuly va marcar després d’una falta del porter Lehmann sobre Eto’o. No obstant, l’àrbitre no va assenyalar la llei de l’avantatge, no va atorgar el gol de l’extrem francès i va expulsar l’arquer alemany.

Tanmateix, només amb 10 homes, els londinencs es van avançar al marcador amb un remat de cap del central Campbell en el llançament d’una falta lateral que no va poder aturar Valdés, que va fer aquella nit un partit extraordinari. Amb el mínim avantatge dels anglesos, es va arribar al descans.

Si Rijkaard i el seu principal col·laborador no van estar massa afortunats en l’onze inicial, van estar molt més encertats en les substitucions, doncs Iniesta, Larsson i Belletti, els tres jugadors que van entrar després de la mitja part, van ser decisius: el manxec va donar consistència i tècnica al mig del camp, el suec va realitzar dues assistències i el brasiler va anotar el gol del triomf.

Quan ja es complien 76 minuts de joc, en un tram de l’enfrontament en què el Barça es va llançar en tromba a l’atac, Eto’o va aconseguir el gol de l’empat i, només cinc minuts més tard, Belletti va anotar el segon, que curiosament va ser l’única anotació del lateral en els seus tres anys com a integrant de l’entitat barcelonista. 14 anys després de la primera Copa d’Europa, conquistada a l’estadi londinenc de Wembley, i 12 del desastre de l’Olímpic d’Atenes, Puyol va alçar la segona Copa d’Europa en la història de la institució, arribant tres més en la següent dècada (Roma 2009, Londres 2011 i Berlín 2015).

A la foto, moment en què Belletti fa el gol del triomf.

ÉS LEO MESSI EL SUBSTITUT DE XAVI HERNÁNDEZ ?

Si Leo Messi és reconegut des de molts sectors el millor futbolista de la història del futbol és pels gols, les jugades individuals, les genialitats, els rècords i els títols guanyats amb el FC Barcelona. Tanmateix, aviat s’hi podrien afegir dues altres raons: la reinvenció com a centrecampista i la metamorfosi com a assistent.

Quan Pep Guardiola va decidir abandonar el Barça com a jugador l’any 2001, al Camp Nou hi va haver una important incertesa pel que respecta a la demarcació clau de migcentre, coneguda al Camp Nou com la de “4”, però l’equip va trobar un substitut, malgrat de tractar-se de futbolistes diferents, amb la persona de Xavi Hernández, que fins i tot va superar el rendiment del de Santpedor.

L’any passat va ser l’última de Xavi com a jugador barcelonista, abans d’emprendre una experiència al futbol de Quatar prèvia a la retirada. Malgrat ser suplent en la majoria d’encontres disputats per l’equip de Luis Enrique Martínez la temporada anterior, la marxa del de Terrassa també va motivar un lògic temor, sent designats aleshores Sergi Roberto, Rafinha Alcántara i Arda Turan, fitxat el passat estiu, com els seus successors naturals. 

No obstant, mentre Roberto sorprenia tothom com a lateral dret, Rafinha es lesionava de gravetat i Turan no acabava d’adaptar-se a la particular filosofia del joc blaugrana, Messi s’està erigint com el substitut més clar de Xavi, arran d’endarrerir la seva posició, convertir-se en un centrecampista més i especialitzar-se en les assistències, deixant en un segon pla la seva faceta anotadora, la qual, ni molt menys, ha estat abandonada.

Fa uns anys escrivia en aquest bloc una perillosa deriva de Messi, que semblava més preocupat per marcar registres a nivell personal que no pas pel que respecta al futbol col·lectiu. Afortunadament, la situació ha canviat i ho ha fet de forma profunda.  

CAMPIÓ DE LLIGA 2015 / 2016: FC BARCELONA

Per 24è cop en la història, sisè en els últims vuit anys, vuitè en les darreres 12 temporades i 14è en les últimes 26 campanyes, és a dir, des de què es va iniciar la gran era del Dream Team de Johan Cruyff, el FC Barcelona s’ha proclamat campió de Lliga.

Campionat força estrany el que ha efectuat l’equip de Luis Enrique Martínez, que ha assolit sis títols de vuit possibles, guanyant també aquesta temporada la Supercopa d’Europa a Geòrgia i el Mundial de Clubs al Japó, i que el pròxim diumenge podria aconseguir el novè si obté la Copa del Rei enfront el Sevilla a l’estadi Vicente Calderón de Madrid. Fins el moment, l’entrenador asturià només ha deixat escapar la Supercopa d’Espanya el passat estiu i la Champions League d’aquest exercici.

El conjunt barcelonista va iniciar el torneig amb molts dubtes, fonamentalment per les lesions que va tenir, principalment la de Messi; la poca profunditat de banqueta, el gran problema del club català en aquest exercici, i la impossibilitat d’alinear fins el mes de gener, per la sanció de la FIFA, els nous fitxatges Vidal i Turan. Tanmateix, el Barça va experimentar més tard una ratxa de resultats espectacular, quan va estar 39 partits oficials consecutius sense conèixer la derrota, entre el quals va destacar l’extraordinari 0 a 4 al Santiago Bernabéu contra el Real Madrid. No obstant, quan el bloc blaugrana semblava llançat cap a un nou triplet, va arribar un mes d’abril pèssim, en el qual, a més de complicar-se la Lliga, va quedar eliminat de la Lliga de Campions davant l’Atlético de Madrid. Finalment, el grup de Luis Enrique ha realitzat un final del torneig de la regularitat excel·lent i ha conquistat de nou el títol amb un punt més que el Real Madrid i tres més que l’Atlético.

L’onze tipus del tècnic de Gijón ha estat el format per Bravo, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar, sent important també l’aportació de jugadors com Mathieu, Roberto i Turan. Fenomenal temporada de clàssics com Alves, Piqué, Mascherano, Busquets i el capità Iniesta, si bé el trident ofensiu integrat per Messi, Suárez i Neymar ha estat de nou el protagonista: l’argentí ha destacat més per funcions de assistent que no pas d’anotador; el brasiler, després d’una primera part de temporada espectacular, ha acabat l’exercici a un nivell molt poc brillant, i l’uruguaià (foto), que ha guanyat el trofeu Pichichi i la Bota d’Or amb 40 gols, ha estat, sens dubte, el més regular.  

FINAL DE LA COPA DEL REI (MADRID): FC BARCELONA – SEVILLA FC

Dos equips que van iniciar la temporada oficial mitjan el mes d’agost, amb la disputa de la Supercopa d’Europa a Tbilisi, la qual va guanyar el conjunt català a la pròrroga, s’enfrontaran el pròxim diumenge a l’estadi Vicente Calderón de Madrid. El Barça, que jugarà a Madrid la seva sisena final els últims vuit anys, surt com a favorit per aconseguir el que seria el 27è títol de la seva història.

* FC Barcelona

Entrenador: Luis Enrique Martínez.

Capità: Iniesta.

Estrella: Messi.

Altres jugadors bàsics: Iniesta, Suárez i Neymar.

Equip tipus de la temporada: Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar. 

Copes conquistades: 26.

Percentatge: 60%.

A favor:

- Poder preparar perfectament la final.

- El trident Messi – Suárez – Neymar.

- Ha conquistat 26 Copes, tres els darrers set anys.

En contra:

- L’equip de Luis Enrique sembla haver arribat bastant just a aquest final de campanya.

- El del Calderón serà el 62è partit de la temporada del bloc blaugrana.

- Els dubtes sobre l’estat de forma de jugadors com Alba, Busquets o Neymar.

* Sevilla FC

Entrenador: Unai Emery.

Capità: Reyes.

Estrella: Gameiro.

Altres jugadors bàsics: Rico, Krychowiak i Banega.

Equip tipus de la temporada: Rico, Coke, Rami, Kolodziejczak, Trémoulinas, Nzonzi, Krychowiak, Vitolo, Banega, Krohn Delhi i Gameiro. 

Copes: 5.

Percentatge: 40%.

A favor:

- Es tracta d’un equip que acostuma a posar les coses difícils al Barça.

- Un bloc molt sòlid, compacte i equilibrat.

- L’oportunisme de Gameiro, pel qual està interessat el Barça.

En contra:

- Disputar només quatre dies abans la final de l’Europa League.

- En aquest cas, serà 60è matx de l’exercici per al club andalús.

- La Mala campanya del Sevilla lluny del Sánchez Pizjuán.

A la foto, una imatge de l’última Supercopa d’Europa. 

FINAL DE LA LLIGA EUROPA (BASILEA): SEVILLA FC – LIVERPOOL FC

El Sevilla, quatre vegades campió de la competició, havent guanyat tots els títols els darrers 11 anys, i el Liverpool, tres cops vencedor del torneig, disputaran a l’estadi Sankt Jakob Park una de les finals a priori més atractives del últims temps del segon campionat continental de clubs. No hi ha un favorit clar, doncs tant andalusos com anglesos han aconseguit el triomf en la totalitat de finals que han jugat.

Sevilla FC

Entrenador: Unai Emery.

Capità: Reyes.

Estrella: Gameiro.

Altres jugadors bàsics: Rico, Krychowiak i Banega.

Equip tipus de la temporada: Rico, Coke, Rami, Kolodziejczak, Trémoulinas, Nzonzi, Krychowiak, Vitolo, Banega, Krohn Delhi i Gameiro.  

Campionats europeus: 4 Copes de la UEFA / Lligues Europa i 1 Supercopa.

Percentatge: 50%.

A favor:

- Quatre finals i quatre títols els últims 11 anys.

- Una esquadra que aguanta perfectament la pressió.

- L’excel·lent estat de forma en què es troba el davanter francès Gameiro.

En contra:

- Una temporada molt carregada de partits, doncs va disputar l’agost la Supercopa d’Europa i ha arribat també a la final de la Copa del Rei.

- La greu lesió d’un home de la regularitat del danès Krohn Delhi.

- Una campanya bastant irregular.

Liverpool FC

Entrenador: Jürgen Klopp.

Capità: Henderson.

Estrella: Coutinho.

Altres jugadors bàsics: Milner, Lallana i Firmino.

Equip tipus de la temporada: Mignolet, Lovren, Touré, Skrtel, Moreno, Milner, Henderson, Coutinho, Lallana, Firmino i Sturridge.  

Campionats europeus: 5 Copes d’Europa / Lligues de Campions, 3 Copes de la UEFA i 3 Supercopes.

Percentatge: 50%.

A favor:

- La història i el palmarès.

- Individualitats com Milner, Coutinho o Firmino

- Una temporada en què ha anat de menys a més.

En contra:

- No disputava una final europea des de la de la Champions League de l’any 2007.

- Dos anys amb constants alts i baixos.

- L’equip d’Anfield sembla que encara no ha superat la pèrdua de la Premier League de fa dos anys ni el traspàs de Suárez al FC Barcelona.

A la foto, l’estadi Sankt Jakob Park de Basilea, seu de la final. 

CAMPIONAT DE LLIGA: ÚLTIMA JORNADA

Després de la sorprenent derrota de l’Atlético de Madrid al Ciutat de València, contra el ja descendit Llevant, només FC Barcelona i Real Madrid arriben a l’última jornada del campionat de Lliga amb possibilitats d’aconseguir el títol. El Barça, que té un punt més que el seu rival, al qual també supera en el goal - average, és el gran favorit per conquistar el torneig, el qual seria el 24è de la seva història.

* FC Barcelona

Entrenador: Luis Enrique Martínez.

Capità: Iniesta.

Estrella: Messi.

Altres jugadors bàsics: Iniesta, Suárez i Neymar.

Equip tipus de la temporada: Bravo, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

Campionats de Lliga: 23.

Percentatge: 90%.

A favor:

- Depèn de si mateix.

- L’extraordinari trident ofensiu.

- El Granada ja ha aconseguit la salvació matemàtica i arriba a l’última jornada sense necessitar sumar.

En contra:

- Tindrà tota la pressió.

- Malgrat el parcial de 21 – 0 als darrers partits, no és un equip tan fiable com fa uns mesos.

- El Granada jugarà més tranquil i relaxat i això també pot ser un factor negatiu per al Barça.

* Real Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane.

Capità: Ramos.

Estrella: Ronaldo.

Altres jugadors bàsics: Ramos, Bale i Benzema.

Equip tipus de la temporada: Navas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Kroos, Bale, Benzema i Ronaldo.

Campionats de Lliga: 32.

Percentatge: 10%.

A favor:

- El bloc de Zidane porta 11 victòries consecutives a la Lliga.

- Sembla clar que el Real Madrid ha arribat millor que el Barça a aquest final d’exercici.

- Com el conjunt de Luis Enrique, el de Zidane disposa d’un trident davanter espectacular.

En contra:

- Si el Barça guanya a los Nuevos Cármenes, no té res a fer.

- El desgast efectuat a les semifinals de la Lliga de Campions, que el Barça no ha experimentat.

- Ha guanyat de forma molt justa els darrers partits disputats contra Rayo Vallecano, Real Sociedad i València. 

A la foto, una imatge del 0-4 del Barça al Santiago Bernabéu el passat mes de novembre.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC

Pocs títols de la història de la Bundesliga han tingut un gust tan agredolç com el guanyat el passat dissabte pel Bayern de Munic, doncs el campionat, el 26è de la història del club bavarès, quart consecutiu i tercer amb Pep Guardiola d’entrenador, va arribar només quatre dies més tard d’una nova eliminació del conjunt germànic a les semifinals de la Lliga de Campions, en aquest cas contra l’Atlético de Madrid.

En els tres anys que ha estat a Alemanya, Guardiola ha assolit els tres campionats de la Bundesliga que ha disputat, a més d’una Pökal (aquesta temporada en podria aconseguir la segona contra el Borussia de Dortmund), una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, però fa la sensació que aquest any el tècnic català abandonarà l’Allianz Arena, per incorporar-se al Manchester City, amb cert regust de fracàs per no haver conquistat la Champions League, encara que aquesta consideració em sembla bastant injusta.

Ha estat de nou un campionat de Lliga molt clar per al Bayern, encara que no tant com els dos anteriors, sobretot com el del seu debut, quan va obtenir el títol a set jornades per al final del torneig. Un recuperat Dortmund, dirigit per Thomas Tuchel, substitut de l’actual entrenador del Liverpool Jürgen Klopp, ha estat, com fa dos anys, el màxim adversari del campió, en una campanya marcada per la irregularitat de clubs com el Bayer Leverkusen i el Borussia de Mönchenglabdach o el vertiginós enfonsament del Wolfsburg, que l’any passat va ocupar la segona posició de la Bundesliga i va conquistar la Pökal.    

Guardiola, que s’ha vist un any més afectat per les lesions, ha tingut com a onze tipus el format per Neuer, Lahm, Kimmich, Martínez, Alaba, Thiago, Alonso, Vidal, Costa, Lewandowski i Müller, sent igualment bàsica la participació d’homes, alguns d’ells amb llargs períodes d’inactivitat, com Boateng, Benatia, Bernat, Götze, Robben o Coman. Bona campanya de clàssics com Neuer, Lahm o Alaba, així com també dels espanyols Thiago i Alonso i dels debutants Vidal i Costa, però sens dubte els futbolistes més destacats del bloc bavarès han estat Müller i Lewandowski (foto).

30 ANYS DE LA DERROTA DE SEVILLA

Abans d’ahir, 7 de maig, es van complir tres dècades del que potser ha estat el dia més trist, esportivament parlant, de la història moderna del FC Barcelona: la jornada de la dolorosa derrota en la final de la Copa d’Europa disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest.

El Barça, que en aquella edició del torneig havia eliminat l’Sparta de Praga, el Porto, el vigent campió Juventus i el Göteborg, arran d’una remuntada espectacular, va caure en la final davant un equip teòricament molt assequible, en un escenari en què els afeccionats catalans van acudir en massa, mentre a penes hi havia seguidors romanesos.

Com ja he parlat més d’una vegada en aquest bloc d’aquell encontre, en aquest article m’agradaria concretament mostrar les causes que van provocar aquell desastre:

Excés de confiança. Després d’eliminar el Porto, que guanyaria la competició un any més tard; de superar el Juventus, que havia conquistat el campionat un any abans, i remuntar davant el Göteborg, que durant aquell període va assolir dues Copes de la UEFA, l’Steaua semblava un rival molt senzill.

La pressió. El Barça dels 80, com també el dels 60 i 70, era un bloc mentalment parlant molt fràgil que no suportava la pressió dels grans partits, tal com es va demostrar en la increïble pèrdua del campionat de Lliga quatre anys abans. Penso que els jugadors del grup que dirigia el tècnic anglès Terry Venables no van assimilar bé el paper d’indiscutible favorit.

Desgreuges. Àngel Pichi Alonso, avui un cèlebre comentarista televisiu, va ser el gran heroi en les semifinals contra el Göteborg amb un hat trick, però a Sevilla, Venables li va donar la titularitat a l’escocès Steve Archibald, que acabava de sortir d’una lesió.

Bernd Schuster. El centrecampista alemany va ser un dels millors futbolistes d’Europa durant la dècada dels 80, a més d’un dels grans passadors a llarga distància i llançador de faltes de la història, però també va ser un dels jugadors més estranys, capritxosos i infantils de la seva època. No crec que fos el màxim culpable del desastre del Sánchez Pizjuán, però Schuster va jugar una horrorosa final i, arran de ser substituït a la pròrroga, va abandonar l’estadi sense esperar el desenllaç de l’encontre.

El rival. Si bé es veritat que l’Steaua era un bloc força inferior al Barça, també és cert que el conjunt romanès no era un mal equip, doncs el grup que dirigia Emerich Jenei comptava amb jugadors emblemàtics com el porter Helmut Duchabam, gran heroi de la final; el migcampista Ladislau Boloni i els davanters Marius Lacatus i Victor Piturca. A més, tres anys més tard, ja amb Gica Hagi com a gran estrella, l’entitat de Bucarest va jugar de nou la final de la Copa d’Europa, la qual va perdre al Camp Nou enfront el Milan.

A la foto, els jugadors de l’Steaua amb el trofeu. 

LA TRIPLE ELIMINACIÓ DEL PEP A LES SEMIFINALS DE LA CHAMPIONS

En els seus tres anys com a entrenador del Bayern de Munic, Pep Guardiola ha conquistat dos campionats de la Bundesliga, un de la Pökal, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, títols als quals s’hi podrien afegir aquesta temporada una altre torneig de la regularitat i una nova edició copera. Tanmateix, el tècnic de Santpedor abandonarà l’Allianz Arena amb una important decepció: no haver pogut assolir la Champions League, doncs tres clubs de la Lliga espanyola, el Real Madrid, el seu FC Barcelona i l’Atlético de Madrid, han eliminat el Bayern a les semifinals.

Les causes poden ser les següents:

No marcar mai en semifinals fora de casa. En el futbol modern és molt important, pràcticament obligatori, anotar com a visitant en eliminatòries igualades de la Lliga de Campions i el Bayern de Guardiola no ho va fer el 2014, al Santiago Bernabéu, ni el 2015, en el seu retorn al Camp Nou, com ara tampoc al Vicente Calderón.

La pressió. Pep no va tenir sort d’entrar al Bayern després del triplet Bundesliga / Pökal / Champions conquistat pel seu antecessor al càrrec Jupp Heynckes. L’entorn li ha exigit des del principi la Lliga de Campions i aquest fet ha provocat molta tensió, tant pel que fa a la seva persona com als futbolistes.

Un entorn complicat. És cert que probablement el del Barça sigui l’entorn més difícil del món futbolístic i l’entrenador bagenc l’ha patit tant com a jugador com també d’entrenador. No obstant, a Munic s’ha trobat una important oposició als seus mètodes, per exemple d’un mite com Franz Beckenbauer.

Esgotament mental. El Pep s’exigeix molt a sí mateix i també als seus homes, que, després d’algunes temporades sota les seves ordres, acaben força esgotats, especialment en la faceta mental. Això ja es va poder observar en la seva quarta i última campanya de preparador barcelonista.   

Poca competitivitat a la Bundesliga. Quan el Pep va arribar a l’Allianz, el Bayern comptava amb un gran rival a la Bundesliga, el Borussia de Dortmund, però aquest club, que va vendre a l’entitat bavaresa dues de les seves figures, Götze i Lewandowski, ha baixat molt el seu nivell els darrers anys. L’escassa competència que l’equip de Guardiola ha trobat a Alemanya, li ha passat factura en el moment d’afrontar grans reptes de la Lliga de Campions.   

La defensa. La línia defensiva sempre ha estat la més feble del Bayern de Guardiola, fet que es va constatar clarament en el partit de tornada contra el Real Madrid a Munic, sobretot en les jugades a pilota parada, i en el matx d’anada davant el Barça al Camp Nou, durant els últims minuts d’aquell encontre.

Les lesions. El tècnic de Santpedor ha tingut un autèntic calvari amb les lesions en els seus tres anys a la capital bavaresa. Homes com Lahm, Boateng, Alaba, Martínez, Batstuber, Thiago, Robben i Ribéry han tingut baixes força prolongades, de gravetat quant als cinc darrers. 

Ansietat enfront el Madrid. Guardiola ha reconegut que el matx de tornada de les semifinals de 2014 no es va preparar bé i que el seu grup va sortir molt ansiós i esverat per remuntar el resultat advers del xoc del Bernabéu. Aquella nit, el Bayern va rebre la pitjor humiliació (0-4) en els tres anys d’estància de l’entrenador català a Munic.

Un monstre anomenat Messi. Una vegada li van preguntar a Guardiola si es creia el gran artífex dels 14 títols oficials que va conquistar amb el Barça i va contestar que el gran protagonista d’aquells campionats, entre els quals es troben tres Lligues i dues Champions League, va ser Messi. L’argentí va aparèixer de forma estel·lar en l’enfrontament d’anada de les semifinals de 2015, al Camp Nou, i va sentenciar l’eliminatòria a favor dels catalans.      

Poc encert davant l’Atlético. Com el mateix Pep va recordar, les semifinals d’aquest any contra l’equip de Diego Simeone han recordat la penúltima ronda enfront el Chelsea ara fa quatre anys, en el seu últim exercici al Camp Nou. Tant el Barça davant els londinencs com el Bayern contra els madrilenys van errar un munt d’ocasions, entre elles llançaments de penal.  

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: LEICESTER CITY

Des de què aquest bloc és vigent, només recordo dos campions de Lliga tan sorprenents, i fins i tot penso que en menys mesura, que el Leicester City: el Wolfsburg que es va proclamar campió de la Bundesliga l’any 2009 i el Montpeller que es va adjudicar la Ligue – 1 l’any 2012. El passat dilluns, aprofitant el fet que el Tottenham Hotspur no va poder vèncer el Chelsea a Stamford Bridge, el modest conjunt entrenat per Claudio Ranieri va conquistar la primera Premier League de la seva història.

Quan va començar el campionat anglès el passat mes d’agost, els dos principals favorits per guanyar el títol eren el Chelsea, vigent campió, i el Manchester City, vencedor del torneig 2013 / 2014. Per si fallaven els dos màxims aspirants, apareixien com a candidats Manchester United, Arsenal i Liverpool, mentre que en un tercer esglaó es podien trobar Tottenham i, apurant molt, Everton i Southampton, però pràcticament ningú, ni els més optimistes de la ciutat del centre d’Anglaterra, més coneguda pel Rugbi que no pas pel futbol, podia apostar pels Foxes.

A part de l’extraordinària campanya que ha portat a terme l’equip de Ranieri, que a més ha estat capaç d’aguantar la pressió en els moments importants del campionat, fet inusual en un club no acostumat a lluitar per a la consecució dels títols, s’ha de tenir també en compte el pèssim paper realitzat per les entitats grans d’Anglaterra: l’Arsenal del qüestionat Arséne Wenger continua sense resposta en els xocs decisius, tant a nivell local com internacional; el City, semifinalista de la Champions League, s’ha vist perjudicat pel clima enrarit provocat per l’anunci de la substitució de Manuel Pellegrini per Pep Guardiola; el United segueix instal·lat en la crisi motivada per la marxa del mític Alex Ferguson, tenint en compte també algunes peculiaritats de Louis van Gaal; el Liverpool, que no guanya la Lliga des de fa 26 anys, no ha superat encara el fitxatge de Luis Suárez pel FC Barcelona ni tampoc l’enorme decepció de perdre el títol ara fa dos anys, i, finalment, el Chelsea no s'ha recuperat d'un horrible començament, el qual va ocasionar la destitució de José Mourinho.

Un onze freqüent del Leicester 2015 / 2016 ha estat el format per Schmeichel, Simpson, Morgan, Huth, Fuchs, Drinkwater, Kanté, Albrighton, Mahrez, Okazaki i Vardy. Els homes més destacats del bloc del King Power Stadium han estat el porter Schmeichel, fill del llegendari arquer del Manchester United i la selecció de Dinamarca de la dècada dels 90 del segle XX; el capità Morgan, que aporta l’experiència; el migcentre Kanté, a qui alguns comparen amb el blaugrana Busquets; el francès d’origen algerià Mahrez, el jugador de més qualitat i es comenta que amb un perfil que podria adaptar-se perfectament a la filosofia Barça, i el golejador Vardy (foto), la gran revelació de la Premier.  

50 ANYS DE LA COPA D’EUROPA YÉ YÉ

El Real Madrid, entre els anys 1956 i 1960, va conquistar les cinc primeres Copes d’Europa de la història, però l’entitat espanyola no va poder assolir les cinc edicions següents, que van anar a parar a les vitrines de Benfica i Inter, dues vegades, i Milan, un cop. Curiosament, entre 1961 i 1965, el conjunt que dirigia el mític Miguel Muñoz va guanyar cinc Lligues espanyoles seguides.

El 1966, precisament un any en què els blancs no van aconseguir el títol de Lliga, el Madrid va obtenir la seva sisena Copa d’Europa, després de guanyar, a l’estadi Heysel de Brussel·les, el Partizan de Belgrad, el primer club de l’Europa comunista en jugar una final del torneig. Vasovic va avançar els serbis, però Amancio i Serena van remuntar el xoc. En aquella època, i malgrat la dictadura franquista, la música pop – rock d’origen anglosaxó va tenir certa repercussió a Espanya, raó per la qual aquell Madrid va rebre el sobrenom de Yé Yé.

A part dels dos anotadors (el gallec Amancio era una de les estrelles d’aquell equip), al bloc de Muñoz hi brillaven futbolistes com Araquistáin, Sanchís Sr., Zoco, el recentment desaparegut De Felipe, Pirri, Velázquez, Grosso o Gento, que ja havia estat present en les primeres cinc Copes d’Europa de la institució madridista. Com es pot observar, a diferència dels anys 50 en què hi destacaven homes com l’uruguaià Santamaría, el francès Kopa, l’hongarès Puskas, suplent el 1966, o els argentins Rial i Di Stefano, la gran figura del pentacampió, tots els jugadors de la sisena eren espanyols, doncs en aquella època estava prohibit fitxar estrangers.    

Després del triomf de Heysel, el Madrid va entrar, en el pla internacional, en una llarga i profunda crisi, doncs el setè títol, conquistat a l’estadi Arena d’Amsterdam davant el Juventus, trigaria 32 anys en arribar. 

L’ESTIL DE SIMEONE ÉS LÍCIT I RESPECTABLE

Diego Simeone va arribar a la banqueta de l’Atlético de Madrid mitjan la temporada 2011 / 2012 per substituir Gregorio Manzano. El conjunt blanc-i-vermell es trobava enfonsat, però l’entrenador argentí va aconseguir una transformació tan ràpida com espectacular i en aquella campanya va conquistar contra l’Athletic Club de Bilbao la Lliga Europa, la segona que assolia l’entitat madrilenya dos anys després de la guanyada amb el tècnic Quique Sánchez Flores.

En l’exercici 2012 / 2013, el preparador argentí va obtenir davant el Chelsea la Supercopa d’Europa, competició que també havia assolit Quique; va conquistar la Copa del Rei enfront el Real Madrid al mateix estadi Santiago Bernabéu, en el darrer matx de José Mourinho com a tècnic blanc, i va classificar el club blanc-i-vermell per a la Lliga de Campions.

La progressió de l’Atlético de Simeone va continuar durant la temporada 2013 / 2014, en què l’equip matalasser va guanyar el campionat de Lliga, el primer des de l’aconseguit per Radomir Antic l’any 1996, el qual també es va fer amb la Copa del Rei, i va jugar la final de la Champions League, encara que, com va succeir en la Copa d’Europa de l’any 1974, els blanc-i-vermells van perdre el seu avantatge pràcticament en el darrer instant i, si 40 anys abans, contra el Bayern de Munic, van ser derrotats en un encontre de desempat, el 2014 el Real Madrid els va superar a la pròrroga. 

Malgrat començar l’exercici 2014 / 2015 superant el Madrid a la Supercopa d’Espanya, l’Atlético va fer un pas enrere aquella temporada, fet que alguns van aprofitar per comentar que el miracle Simeone havia arribat al final, però el Cholo està realitzant una campanya 2015 / 2016 extraordinària i, fins el moment, els matalassers estant lluitant per la consecució de la Lliga, quan resten dues jornades per al final del campionat, i es troben en una bona disposició per eliminar el Bayern i arribar de nou a la final de la Lliga de Campions.

Tanmateix, malgrat tots els èxits que Simeone ha assolit al Vicente Calderón, els quals els considero un autèntic miracle esportiu, algunes persones critiquen el tècnic argentí amb arguments sorprenents com que el seu joc parteix d’un sòlid i quasi inexpugnable sistema defensiu, que els seus futbolistes juguen al límit del reglament, que els seus homes perden molt de temps, que es tracta d’un futbol gris i escassament atractiu o que l’entrenador sud-americà exerceix un evident populisme.

Per defensar la feina del Cholo, deixo anar les següents preguntes: Quina altra opció de joc té Simeone amb una plantilla clarament inferior a la de clubs com Barça, Madrid, Bayern o PSG ? Quants minuts jugarien en aquests equips homes com Gabi, Augusto, Saúl o Correa ? Tindria alguna oportunitat Griezmann, la gran estrella blanc-i-vermella, per desbancar algun futbolista dels tridents atacants de Barça i Madrid ? Algun altre entrenador hauria fet ressorgir un jugador que semblava pràcticament acabat com Torres ? Quin preparador hagués suportat marxes com les de Courtois, Miranda, Turan, Falcao o Costa ?