El FC Barcelona, en el que portem de campionat de Lliga, ha jugat sis partits com a visitant, dels quals n’ha guanyat dos per la mínima i mitjançant un joc força pobre (el Molinón i los Nuevos Cármenes), n’ha igualat tres (Anoeta, Mestalla i San Mamés) i n’ha perdut un, el passat dissabte al Coliseum Alfonso Pérez (foto). La temporada passada, l’equip de Pep Guardiola va ser capaç de vèncer en la totalitat d’encontres de la primera meitat de la competició portats a terme fora del Camp Nou. Quines poden ser les causes d’aquest canvi tan radical ?
La tàctica dels contraris. Conjunts com Sporting, Granada o Getafe, com també ho van fer al Camp Nou Milan i Sevilla, que van arrancar empats de l’estadi barcelonista, s’han tancat descaradament al darrera, d’una forma molt similar a com ho va fer l’Inter de José Mourinho en el matx de tornada de les semifinals de la Champions 2009/2010, i aquesta tàctica li ha posat les coses molt complicades als jugadors blaugrana per trobar espais.
Les lesions. Piqué, Cesc Fàbregas, Puyol, Iniesta, Alexis Sánchez, Pedro, Afellay i Adriano han tingut lesions més o menys importants en aquest inici de campanya.
La línia defensiva de tres. És cert que la línia de tres en defensa va funcionar molt bé al Camp Nou contra el Vila-real, en el debut a la Lliga, i que amb ella es va aconseguir una victòria de prestigi a San Siro davant el Milan, a la Champions, en un matx on els errors al centre del camp i la reraguarda van ser força importants. Tanmateix a mi no m’agrada quan Guardiola situa només tres homes al darrera, almenys enfront rivals de gran qualitat, perquè suposa riscos penso que innecessaris. L’exemple el tenim a la primera part de Mestalla, en què els jugadors del València, sobretot Jordi Alba i Mathieu per l’esquerra, van crear molt de perill.
Els constants canvis de Guardiola. En uns partits hi ha defensa de tres i en altres de quatre, i fins i tot poden haver-hi canvis en un mateix xoc (a Mestalla, el tècnic de Santpedor va començar amb tres homes al darrera, després en van situar quatre i finalment de nou tres). Igualment, segons quin sigui el número de defenses, també varia el de centrecampistes, mentre els dos davanters que acompanyen Messi canvien de banda amb força assiduïtat. Tot plegat despista els contraris, però també pot marejar una mica els propis futbolistes del Barça.
La dependència de Messi. Ho deia fa alguns dies en aquest bloc: alguns jugadors, com Fàbregas, Pedro i molt especialment Villa, estan massa pendents de Messi, de passar-li la pilota, potser per temor a rebre una esbroncada de l’argentí, i desaprofiten clares ocasions de gol.
Fatiga física. No sembla que l’aspecte físic sigui el problema més important que tingui en aquests moments el Barça, però s’ha de tenir en compte que hi ha futbolistes que porten vàries temporades amb una quantitat enorme de partits.
Fatiga mental. Ho ha comentat el periodista Martí Perarnau i hi estic d’acord: els jugadors de Guardiola poden estar cansats mentalment després de tres temporades tan dures, tant amb el club blaugrana com amb la selecció espanyola o altres combinats estatals. És possible que el desavantatge de sis punts envers el Madrid pugui suposar un nou al·licient per a la plantilla.
No hi ha un onze tipus. Valdés, Alves, Piqué, Mascherano, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Villa. Aquest és un onze que l’afecció barcelonista es va aprendre de memòria en el triomfant exercici anterior, en què el concurs de jugadors com Adriano, Maxwell, Keita, Afellay i evidentment Puyol, abans de la seva greu lesió, va ser també important. Els fitxatges de Fàbregas i Alexis Sánchez, la definitiva pujada al primer equip de Thiago, la irrupció de Cuenca i la recuperació de Puyol han motivat que per primer cop Guardiola disposi d’una plantilla àmplia, fet que li permet fer moltes variacions. Jo penso que aquestes rotacions són obligades i necessàries, perquè la temporada està plena de partits, però potser l’equip no hi està acostumat i possiblement els canvis no haurien de ser tan continus i radicals, sobretot per decidir els dos companys de Messi a l’atac.
Els rivals s’animen. Si diferents equips observen com la Real Sociedad és capaç d’igualar-li un 0 a 2 al Barça, mentre modestos com Sporting, Granada o Viktoria Plzen li planten cara, s’animen i es veuen capaços de sorprendre el campió d’Europa.
Partits “trampa”. El Barça va jugar, va brillar i va guanyar en un dels escenaris més històrics, emblemàtics i carismàtics del món, San Siro, i tres dies més tard va haver d’afrontar un altre partit al modest estadi del Getafe (foto). És un exemple de matx “trampa”, en què és força complicat mentalitzar-se i canviar de xip.
