CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL

FC Schalke 04 – FC Barcelona

En condicions normals, l’equip català seria el claríssim favorit de l’eliminatòria, però em veig obligat a ser prudent per les següents circumstàncies: la baixíssima forma de Ronaldinho, les estranyes lesions del brasiler, Deco i Márquez, els problemes físics de Milito i Touré, la baixa per lesió muscular de Messi o les dificultats que té l’equip català l’últim any i mig en els partits decisius. Tanmateix, seria una important sorpresa la classificació dels alemanys.

Percentatge del Schalke 04: 30 %.
Percentatge del FC Barcelona: 70 %.

Fenerbahçe SK – Chelsea FC

Sembla l’enfrontament més clar dels quarts de final d’aquesta Lliga de Campions, però bé farà el Chelsea de no refiar-se’n massa de l’equip turc, que ha deixat fora de la competició a esquadres teòricament superiors com PSV Eindhoven i Sevilla. Els londinencs podrien també pagar la pressió que pateixen en un torneig que el magnat rus Roman Abramòvitx, màxim mandatari del club anglès, exigeix des de fa anys. Malgrat Tenir en compte aquests factors, seria una enorme sorpresa la classificació del Fenerbahçe.

Percentatge del Fenerbahce: 25 %.
Percentatge del Chelsea: 75 %.

AS Roma – Manchester United

Per a molts el Manchester United és el gran favorit per guanyar la Champions League i probablement tinguin raó, però jo ja he vist molts fiascos del quadro d’Alex Ferguson a Europa i, per tant, no tinc una confiança cega en les seves possibilitats. Si bé és cert que la temporada passada, en idèntica ronda, el Roma va rebre set gols a Old Trafford, penso que l’equip de Luciano Spalletti, un dels clubs més en forma del continent, ha guanyat amb experiència i, com ja ha fet en vuitens amb el Real Madrid, podria donar la gran sorpresa.

Percentatge del Roma: 35 %.
Percentatge del Manchester United: 65 %.

Arsenal FC – Liverpool FC

Sens dubte, l’eliminatòria més atractiva del quarts de final. Molt probablement l’Arsenal és l’equip que millor futbol ofereix en el continent europeu, però el d’Arséne Wenger acostuma a ser un conjunt que no respon en moments importants, tal com està succeint ara a la Premier League, potser per la fragilitat mental en un club on hi tenen protagonisme futbolistes molt joves com el català Cesc Fàbregas. A més, el Liverpool de Rafael Benítez és un quadro amb molt d’ofici i que es troba força còmode a la Champions League.

Percentatge de l’Arsenal: 45 %.
Percentatge del Liverpool: 55 %.

A la foto, jugadors del Schalke 04. rival del Barça en aquesta ronda.

PARTITS HISTÒRICS: TXECOSLOVÀQUIA - ALEMANYA, 2-2 (1976)

La selecció de Txecoslovàquia va ser incapaç de classificar-se per als mundials d’Alemanya el 1974 i l’Argentina el 1978, però curiosament el combinat que dirigia Vaclav Jezek es va proclamar campió de l’Eurocopa de 1976, la fase final de la qual es va jugar a l’antiga Iugoslàvia. En el conjunt que llavors compartien txecs i eslovacs hi destacaven jugadors com Viktor, Ondrus, Capkovic, Dobias, Svehlik, Masny i molt especialment Panenka (foto) i Nehoda.

Txecoslovàquia va donar la primera gran sorpresa del torneig en semifinals davant la gran Holanda de Johan Cruyff, que havia arribat dos anys abans a la final del campionat mundial mitjançant un futbol excel·lent. Els homes de Jezek van ser molt superiors i van superar la Taronja Mecànica per 3 a 1.

En la final de Belgrad l’adversari en va ser el vigent campió del món: Alemanya. Els germànics, que havien derrotat l’amfitriona Iugoslàvia en semifinals, continuaven amb Helmut Schön de seleccionador i comptava amb altres herois del títol mundial com Maier, Beckenbauer, Vogts, Bonhof, Höness o Holzenbein. L’única gran absència referent al certamen de 1974 era el gran golejador Gerd Múller, que ja havia abandonat l’equip nacional, encara que va ser substituït per un altre Müller, de nom Dieter, que va realitzar un gran campionat.

Txecoslovàquia va iniciar el matx de manera espectacular i als 25 minuts ja guanyava per 2 a 0, gràcies als gols de Svehlik i Dobias. Tanmateix, la selecció alemanya va continuar jugant de la mateixa forma, com si no hagués succeït absolutament res, i amb el seu característic ofici de l’època va retallar diferències amb un gol de Dieter Müller. En el minut 90 el grup de Schön va forçar la pròrroga mitjançant Holzenbein.

Després d’una pròrroga sense gols es va arribar a la tanda de penals i llavors hi va tenir lloc el famós, influent i històric llançament de Panenka: el jugador txec es disposava a realitzar el tir després de l’error de Höness i el centrecampista, amb un xut molt suau, centrat i peculiar, va enganyar completament l’experimentat Maier. Txecoslovàquia es proclamava contra pronòstic campiona continental.

BREU DE LA COPA DE LA UEFA: LA UEFA ES FUSIONA AMB LA RECOPA (2000 - 2009)

La que podríem anomenar Nova Copa de la UEFA, arran de la fusió d'aquest torneig amb la Recopa, va començar amb el primer títol continental d’una entitat turca: el Galatasaray. Dos anys abans que Turquia acabés, de forma inesperada, tercera del Mundial de Corea i el Japó, el club d’Istanbul es va proclamar campIÓ després de vèncer, als penals, l’Arsenal d’Arséne Wenger i Henry al Parken de Copenhaguen.

L’Alavés era un equip que el 1998 encara jugava a segona divisió, categoria en la qual es troba en l’actualitat, i el 2001 va arribar a la final de la UEFA en la seva primera participació internacional de la història. El club basc, que va eliminar conjunts tan potents com l’Inter o el Kaiserslautern, va realitzar un gran matx al Westfalenstadion de Dortmund, però el Liverpool, que disputava la seva primera final europea des de la tragèdia de Heysel de 1985, li va barrar el pas del títol. Els anglesos van aconseguir la victòria en un espectacular partit, amb pròrroga inclosa, que va acabar amb el poc habitual resultat de 5 a 4. L'esquadra de Vitòria era entrenada per Mané i tenia jugadors com Geli, Jordi Cruyff , Iván Alonso o Javi Moreno.

Els 2002, dos grans d’Europa en certa decadència, Feyenoord i Borussia de Dortmund, van jugar al De Kuyp de Rotterdam la final i els holandesos no van fallar a casa, obtenint el seu primer títol europeu des de 1974.Mentre, el 2003, una any abans de conquistar la Lliga de Campions, el Porto de José Mourinho es va fer amb la Copa de la UEFA, arran de superar un combatiu Celtic a l’estadi de la Cartuja de Sevilla.

El València es va convertir el 2004, un any en què també va guanyar la Lliga, en el primer equip en aconseguir tant la Copa de Fires, la qual havia conquistat en dues ocasions, com la Copa de la UEFA, que va assolir davant l’Olympique de Marsella a l'estadi Ullevi de Göteborg. El quadro valencianista era llavors dirigit per Rafa Benítez, actual entrenador del Nàpols, i tenia com a principals futbolistes Cañizares, Ayala, Carboni, Albelda, Baraja, Vicente o Mista.

Si el Feyenoord no va fallar el 2002 a Rotterdam, si ho va fer l’Sporting de Lisboa el 2005 a la capital portuguesa a la seva casa del José Alvalade: l’equip lusità, malgrat avançar-se en el marcador, va acabar clarament superar pel CSKA de Moscou, primer conjunt rus en guanyar una competició de caire internacional.

El Sevilla, que mai havia superat uns vuitens de final d’un torneig europeu, va aconseguir els títols de 2006 i 2007. A l’entitat del Nervión, entrenada pel tècnic manxec Juande Ramos, hi van brillar futbolistes com Palop, Alves, Javi Navarro, el desaparegut Puerta, Poulsen, Maresca, Navas, Kanouté (foto) o Luis Fabiano. Des del Milan d’Arrigo Sacchi, que va guanyar les Copes d’Europa de 1989 i 1990, cap equip conquistava dos torneigs continentals consecutius, mentre que a la UEFA aquest fet no succeïa des del bicampionat del Real Madrid el 1985 i el 1986.

El 2006 els andalusos van batre espectacularment, al Philips Stadium d'Eindhoven, el Middlelsbrough i el 2006, en una final molt més complicada al Hampden Park de Glasgow, van superar l’Espanyol a la tanda de penals. 19 anys després de Leverkusen, els llançaments des dels onze metres tornaven a ser fatídics pels catalans, els quals entrenava Ernesto Valverde, jugador a la final de 1988, que dirigia jugadors com Kameni, Jarque, De la Peña, Riera, Luis García o Tamudo.

El camí que havia iniciat el CSKA Moscou el 2005, el van continuar, pel que fa a conjunts de l'antiga Unió Soviètica, i després del parèntesi dels dos títols del Sevilla, els també russos del Zenit de Sant Petersburg i els ucraïnesos del Xakhtar Donetsk, que van superar, respectivament els anys 2008 i 2009, dos equips amb més història: el Glasgow Rangers, a l'estadi City of Manchester, i el Werder Bremen, a l'Atatürk d'Istanbul com a escenari. 

BREU HISTÒRIA DE LA COPA DE LA UEFA: ANYS 90

La dècada dels 90 es va iniciar de la mateixa manera com havia acabat el decenni anterior, és a dir, amb el domini del futbol italià que el 1991 va repetir final 100% transalpina, en la qual l’Inter de Milà es va imposar al Roma.

Un any després hi va haver un parèntesi pel que fa als títols aconseguits per clubs italians, encara que una entitat del país mediterrani, l’històric Torí, va disputar la final, la qual va perdre davant l’Ajax que ja dirigia Louis van Gaal. Els holandesos van superar els piamontesos pel valor doble dels gols en camp contrari i va ser el segon club, després del Juventus, en assolir Copa d’Europa, Recopa i Copa de la UEFA, fet que posteriorment també van aconseguir FC Barcelona i Bayern de Munic.

El Juventus (a la foto Roberto Baggio amb el trofeu), amb el seu segon títol en quatre anys i el tercer de la seva història, va recuperar el trofeu per al futbol italià arran d’una molt clara victòria davant el Borussia de Dortmund. Curiosament, quatre anys més tard els alemanys derrotarien l’esquadra de Torí a la final de la Copa d’Europa. La següent campanya, l’Inter va obtenir el seu segon títol de la competició tres anys després de guanyar-lo per primer cop. Els llombards, que van realitzar aquella temporada un pèssim Scudetto, ho van compensar a Europa superant a la final el sorprenent Àustria de Salzburg. Un any més tard, el Parma aconseguia el tercer títol consecutiu d’un equip italià i el sisè en els darres set anys. En la tercera final totalment italiana dels últims cinc anys, els parmesans, que havien conquistat la Recopa tres anys abans, van superar el Juventus, que disputava la seva tercera final en sis temporades i que posteriorment jugaria tres finals consecutives de la Copa d’Europa, vencent en la primera d’elles.

El Bayern, que com ja s’ha indicat, va aconseguir també la “triple corona”, va tancar l’era italiana i va fundar el bienni alemany gràcies al triomf que va obtenir davant el Girondins de Bordeus, equip que venia des de la Copa Intertoto i que tenia aleshores com a estrella Zidane. Un any més tard, el Schalke 04 va conquistar el seu primer títol internacional arran d’imposar-se contra pronòstic, i a la tanda de penals, a l’Inter, que jugava la seva tercera final en set anys.

L’Inter, però, no va fallar el 1998 i es va convertir en tricampió després de vèncer, ja a partit únic, com ha succeït fins els nostres dies, el Lazio de Roma en la quarta final 100 % italiana en els darrers vuit anys. L’any següent va prosseguir l’espectacular ratxa de títols italians (vuit en onze anys) amb el segon campionat assolit pel Parma, que va superar amb claredat l’Olympique de Marsella. La final es va disputar a Moscou, el primer cop que una ciutat russa n’acollia una.

En aquest punt la Copa de la UEFA es va fusionar amb la Recopa i, d’alguna manera, va néixer una tercera versió del torneig. Des de llavors, els campions de Copa de cada país participen a la UEFA Cup, a no ser que s’hagin guanyat el dret a disputar la Champions League.

COM EREN I COM SÓN

Sense oblidar la importància que han tingut, en l'últim període triomfant del FC Barcelona, altres personatges com Sandro Rosell, Ferran Soriano, Henk ten Cate, Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafael Márquez, Xavi Hernández o Samuel Eto’o, en què es van guanyar dos campionats de Lliga, dues edicions de la Supercopa d’Espanya i una Lliga de Campions, els grans artífexs van ser Joan Laporta, Frank Rijkaard i Ronaldinho. Tanmateix, les circumstàncies d’aquests tres homes han donat un gir radical en el darrer any i mig.

Joan Laporta 2003-2006. Quan va guanyar les eleccions de 2003, ell mateix va dir que dedicaria, juntament amb els seus companys de directiva, els millors anys de la seva vida al FC Barcelona. Ho va complir amb grans dosis d’il·lusió i, posant en marxa el famós “cercle virtuós” que va prometre durant la campanya electoral, en només tres anys va convertir una societat arruïnada en les facetes esportiva, econòmica i social en una entitat doble vencedora de Lliga, campiona d’Europa, sanejada econòmicament i plenament unida en el vessant social. A més a més, amb intel·ligència, treball i habilitat va saber contenir les dues primeres grans crisis del seu mandat: la ideologia franquista dels seu cunyat Alejandro Echevarría i la dimissió del vicepresident esportiu Sandro Rosell.

Joan Laporta 2006-2008. Malgrat les amenaces de l’estiu passat, quan comentava que faria ús del famós i enigmàtic codi intern, el president sembla que continua mirant cap a una altra banda davant la crisi esportiva que viu el club des de fa un any i mig. Fa la sensació, i més sabent que els estatuts de l’entitat no li permeten un tercer mandat, que ha perdut la il·lusió, que el Barça se li ha quedat petit i que mira el futur pensant en la política. No entenc com encara no ha convocat cap roda de premsa o no ha fet públiques sancions per indisciplina a diversos futbolistes.



Fran Rijkaard 2003-2006. Va formar un tàndem excel·lent amb Henk ten Cate i tots dos van personalitzar respectivament allò del “policia bo” i el “policia dolent”, tal com havien fet en els temps del Dream Team, però amb els papers intercanviats, Johan Cruyff i Carles Rexach. Rijkaard va tenir a més la suficient personalitat, durant la seva primera temporada al club, de posar per davant les seves pròpies idees tàctiques a les històriques del club, en un moment en què es va veure pràcticament cessat, i més tard va saber fusionar perfectament l’escola holandesa, de joc atractiu i ofensiu, amb l’escola italiana, de pressió i seguretat defensiva, tal com es va demostrar en les eliminatòries de la triomfant Champions League 2005/2006 contra Chelsea i Milan.

Frank Rijkaard 2006-2008. Etapa que viu sense el “policia dolent” Ten Cate i amb un de massa “bo”, o almenys “inofensiu”, com Johan Neesquens. S’explica que Rijkaard va ser un extraordinari entrenador quan el vestidor era una “bassa d’oli”, però que quan les coses han canviat a pitjor, el caràcter de l’holandès, d’etern bon rotllo, no funciona. No s’entén com pot aparentment aguantar i permetre coses com el baixíssim rendiment, la mala actitud en els entrenaments o la manca de compromís de moltes estrelles. De vegades fa la impressió que desitja que arribi el final de temporada per canviar ràpidament d’aires.



Ronaldinho 2003-2006 (foto). Quan el 2003 va arribar al Camp Nou, l’ambient era de profunda tristesa, mal rotllo, pessimisme i desolació. En molt poc de temps el brasiler va canviar la dinàmica i al Barça hi van aparèixer l’alegria, el bon rotllo, l’optimisme i l’eufòria. Ronaldinho no només va capgirar la història recent del club amb un magnífic joc, impressionants jugades individuals i espectaculars gols, sinó també amb el seu etern somriure, les repetides abraçades als companys i el seu compromís amb l’entitat, per a la qual va fitxar després de rebutjar ofertes econòmicament més importants, en una decisió en què va ser clau Rosell. Evidentment, va ser decisiu en el dos torneigs de Lliga i en el de Champions League conquistats per l’equip.

Ronadinho 2006-2008. Aquest últim any i mig hem pogut observar un jugador en un estat físic lamentable, pràcticament només capaç de marcar a pilota parada, sense força per anar-se’n de gairebé cap futbolista, poc motivat, indolent en els entrenaments i pressumptament amb un tipus de vida gens adequat per a un esportista d’elit. A més, no se’l veu en absolut feliç en el terreny de joc, on ha perdut el seu somriure tan característic. Sembla que només un miracle li permetria continuar al club blaugrana.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA DE LA UEFA: ANYS 80

La dècada dels 80 es va iniciar amb el retorn del trofeu a Anglaterra, fet que no succeïa des del triomf del Liverpool el 1976. El campió de 1981 en va ser l’Ipswich Town, conjunt entrenat per un jove Bobby Robson, arran d’imposar-se en una espectacular final amb nou gols a l’AZ d’Alkmaar, que aquell any va ser l’últim club holandès, en molt de temps, en guanyar la Lliga del seu país al marge d’Ajax, PSV i Feyenoord.

Tres anys més tard que el Malmö arribés sorprenentment a la final de la Copa d’Europa, l’IFK Göteborg es va convertir en el primer club suec en obtenir un títol europeu, amb una inesperada victòria contra el potent Hamburg, que un any més tard conquistaria la C-1. El 1983, el rei de la Recopa de la dècada anterior, l’Anderlecht, va assolir la UEFA davant el Benfica, que tornava a una final continental (no en jugava cap des de la Copa d’Europa 1969/1970), però els belgues no repetirien el triomf un any després, al ser superats a la tanda de penals pel Tottenham Hotspur, que va guanyar el seu segon títol del torneig.

El Real Madrid va ser el gran protagonista del bienni 1985/1986. L’entitat espanyola no guanyava cap títol europeu des de la seva sisena Copa d’Europa, l’any 1966. La campanya 1984/1985 l’equip blanc, amb Amancio Amaro i el seu substitut Luis Molowny d’entrenadors, va realitzar unes espectaculars remuntades davant conjunts com Anderlecht, Borussia Mönchenglabdach, Tottenham Hotspur i Inter de Milà, naixent aleshores dites com “el miedo escénico del Bernabéu”, inventada per Jorge Valdano, o “el espíritu de Juanito”, dedicada al ja desaparegut i lluitador futbolista andalús. A la final, els madrilenys es van imposar el sorprenent quadro hongarès del Videoton. Un any més tard, amb Molowny encara a la banqueta, el Real Madrid va superar a la final el Colònia, en la primera i fins ara única final europea de l’entitat renana. En el bicampió hi brillaven jugadors com Buyo, Chendo, Sanchis Jr., Camacho, Gordillo, Maceda, Michel, Martín Vázquez, Santillana, Butragueño, Hugo Sánchez (foto) o els citats Juanito i Valdano.

Després del bienni madridista va arribar el segon títol del Göteborg, que va imposar-se a la final a un combatiu Dundee United. Al triomf del conjunt suec li va seguir el del Bayer Leverkusen. L’Equip alemany va vèncer a la final, arran d’una remuntada espectacular, l’Espanyol de Javier Clemente. El quadro català havia eliminat grans potències del futbol europeu com el Borussia Mönchenglabdach, el Milan d’Arrigo Sacchi, l’Inter o el Bruges, però a la final es va deixar remuntar a Leverkusen un 3 a 0 que portava del desaparegut Sarrià, cedint finalment a la tanda de penals, tal com els hi succeiria a la final de 19 anys després. En aquell Espanyol hi destacaven N’Konno, Soler, Lauridsen, Pichi Alonso o Losada.

El 1989 va guanyar la UEFA el Nàpols, equip en què hi brillava de manera espectacular el gran Maradona, qui va convertir el conjunt de la Campània en una de les millors esquadres italianes i europees partint pràcticament de zero. Els napolitans es van imposar en una complicada final a l’Stuttgart. Un any més tard, el Juventus de Torí seguia amb la ratxa del futbol italià, la qual tindria continuïtat durant la dècada següent, amb una victòria contra el Fiorentina, en la primera final europea totalment italiana de la història.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS QUARTS DE FINAL

Demà divendres se celebra a la localitat suïssa de Nyon el sorteig dels quarts de final de la Lliga de Campions, en el qual hi prendran part els quatre clubs anglesos que van iniciar la competició (Arsenal, Chelsea, Liverpool i Manchester United), Roma, Schalke 04, Fenerbahçe i Barcelona, únic supervivent de la Lliga espanyola. El repàs als possibles rivals del Barça, de més a menys dificultat segons la meva opinió, és el següent:

Manchester United (foto). L’equip que entrena el veterà Alex Ferguson té moltes característiques que perjudiquen el Barça: una espectacular i completíssima davantera (Cristiano Ronaldo, Rooney, Saha, Tévez...), l’habilitat en les jugades individuals del portuguès Ronaldo, el perill en les jugades d’estratègia o la fortalesa del club anglès a Old Trafford. Sens dubte, el pitjor adversari que podria tenir el conjunt de Frank Rijkaard.

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrelles: Giggs, Ronaldo i Rooney.

Chelsea FC. Seria molt pitjor rival si encara fos entrenat per José Mourinho, però, fins i tot sota la direcció tècnica del fa uns mesos desconegut Avram Grant, els londinencs serien un duríssim adversari. L’entitat anglesa té en Cech un dels millors porters d’Europa; compta amb una de les defenses (Ferreira, Carvalho, Terry, Ashley Cole...) més sòlides del continent, probablement té el centre del camp (Lampard, Ballack, Makélélé, Essien, Joe Cole...) més potent del món i pot alinear davant jugadors com Xevtxenko, Drogba o Kalou, atacants que et poden decantar un partit en qualsevol moment.

Entrenador: Avram Grant.
Estrelles: Ballack, Lampard i Drogba.

Liverpool FC. Considero que el Liverpool té clarament una plantilla més modesta que el Barça, però els d’Amfield compten amb bastants factors que són contraris als interessos blaugrana: les tàctiques de Rafael Benítez (abans amb el València i ara amb els anglesos) desconcerten Rijkaard, els reds juguen molt còmodes davant equips tècnicament superiors, els catalans no han guanyat mai el Liverpool al Camp Nou i Fernando Torres, a qui se li dóna força bé el club barcelonista, es troba en un moment de forma impressionant.

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrelles: Gerrard, Kuyt i Torres.

Arsenal FC. Per les característiques del joc del conjunt que dirigeix Arséne Wenger, seria el rival anglès més assequible per al Barça. El futbol vistós i ofensiu de l’equip londinenc podria obrir els suficients espais perquè homes com Ronaldinho, Eto’o o l’exgunner Henry, si tinguessin un bon dia, poguessin fer veritables estralls. Tanmateix, les ganes de revenja de l’Arsenal per la derrota de Saint - Denis, a la final de la Champions League de 2006, podrien suposar un perill per al quadro català.

Entrenador: Arséne Wenger.
Estrelles: Rosicky, Fàbregas i Adebayor.

AS Roma. L’equip de Luciano Spalletti acaba d’eliminar el Real Madrid, es troba en un gran moment de forma i té en Totti un dels millors futbolistes d’Europa. No obstant, el joc ofensiu de l’esquadra romana, molt diferent del típic futbol italià, pot ser beneficiós pel Barça en general i les seves individualitats en particular.

Entrenador: Luciano Spalletti.
Estrelles: De Rossi, Perrotta i Totti.

FC Schalke 04. El futbol alemany es troba en un dels períodes més fluixos de la seva història pel que fa als campionats de clubs i per tant penso que els de Gelserkirchen, únic quadro germànic en superar la primera fase del torneig, seria un rival assequible per al Barça, que ja ha vençut dues vegades en aquesta Champions un conjunt molt similar com és l’Stuttgart.

Entrenador: Mirko Slomka.
Estrelles: Rafinha, Altintop i Kuranyi.

Fenerbahçe SK. Segons la meva opinió, com es pot comprovar en aquest bloc, ja era el rival més assequible en vuitens de final i fins i tot m’hagués semblat un bon adversari en la fase de grups. Tanmateix, han eliminat PSV Eindhoven i Sevilla, campió de les dues últimes copes de la UEFA, i això, com a mínim, exigeix prudència.

Entrenador: Artur Antunes Zico.
Estrelles: Roberto Carlos, Deivid i Álex.

ELS "FANTÀSTICS" COM ELS "GALÀCTICS"

Quan l’estiu passat sentia parlar en tots el mitjans de comunicació catalans dels anomenats “quatre fantàstics” he de reconèixer que el tema em feia pensar molt en els “galàctics” del Real Madrid. Tots sabem com va acabar l’”era galàctica” al Santiago Bernabéu i molt em temo que això dels “fantàstics” (foto) al Camp Nou tindrà un final molt similar.

Ronaldinho. En aquest bloc he escrit en un munt d’ocasions sobre el futbolista brasiler. En resum, ha estat un dels millors jugadors en la història del FC Barcelona i mereix un gran homenatge el dia que abandoni el club, però els seus dies al Camp Nou sembla que estan comptats arran de les molt decebedores últimes dues campanyes. Més que el seu fluix rendiment, molesta la seva mala actitud en els entrenaments i la seva vida privada, presumptament poc apropiada per a un esportista.

Samuel Eto’o. Tenint en compte que ha estat absent en molts partits (una nova lesió i la participació a la Copa d’Àfrica), porta una mitjana anotadora excel·lent. Tanmateix, ja no marca tants gols decisius com abans i el seu rendiment és molt inferior al de les seves dues primeres temporades al Barça. A més a més, el seu retard després de disputar la citada Copa d’Àfrica, no sembla massa justificat i dóna la sensació de comptar amb avantatges que no tenen altres membres de la plantilla barcelonista.

Leo Messi. L’únic “fantàstic” que se’n salva de les crítiques. Malgrat tot l’argentí, sens dubte un dels millors futbolistes mundials de l’actualitat, no ha estat massa regular i les seves lesions s’han convertit en un tema de gran preocupació al club blaugrana. No va agradar gens el seu viatge a Quatar quan es trobava de baixa.

Thierry Henry. Fins el moment, el davanter francès ha estat una enorme decepció. Fa la sensació, tal com va succeir amb el “galàctics” del Real Madrid, que ha arribat al Camp Nou després d’haver donat ja el millor de si mateix i que el Barça pot ser un trist final de la seva excel·lent trajectòria esportiva. No s’ha adaptat encara al sistema de Frank Rijkaard, no compta amb el protagonisme que tenia a l’Arsenal i físicament no es troba en el seu millor moment.

JUANDE RAMOS, UN TRIOMFADOR

Juande Ramos és el clàssic entrenador que mai hauria fitxat Florentino Pérez. El tècnic manxec per exemple no compta amb l’elegància verbal ni amb el glamour d’un Jorge Valdano. No obstant, el preparador de Guadalajara té la merescuda consideració de ser en l’actualitat un dels millors entrenadors europeus.

La trajectòria de Ramos ha estat excel·lent en tots els clubs pels quals ha passat excepte, curiosament, quan li ha tocat dirigir un equip català: va descendir a segona divisió B amb el filial del FC Barcelona, va passar sense pena ni glòria pel Lleida i va tenir una curta i tempestuosa experiència amb l’Espanyol.

La seva carrera en els clubs situats fora de Catalunya ha estat la següent:

Logroñés. Va aconseguir l’últim ascens del club de la Rioja, però més tard va acceptar el repte de dirigir el Barça B i es va quedar sense debutar a primera divisió.

Rayo Vallecano. És cert que l’equip madrileny es va classificar per a la Copa de la UEFA per fair-play, però després Juande portaria el conjunt de Vallecas fins els quarts de final d’aquesta competició. El tècnic, però, encara va aconseguir una cosa més important: no ser destituït pels propietaris de l’entitat, la família Ruiz Mateos.

Betis. Amb el quadro verd-i-blanc no va tenir una trajectòria espectacular, però va classificar els andalusos per a la Copa de la UEFA. Després d’aquesta experiència va decidir fitxar per l’Espanyol, el seu fracàs més sonor.

Sevilla. Extraordinària etapa de Ramos al Sánchez Pizjuán, de la qual recordant els títols assolits en tindríem prou: una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Copes de la UEFA i una Supercopa d’Europa. A més a més, va classificar l’any passat l’equip del Nervión per a la Champions League.

Tottenham Hotspur. Va arribar fa uns mesos al White Hart Lane, quan l’entitat londinenca es trobava en llocs de descens, i ara té el club situat a meitat de la classificació i l’acaba de proclamar campió de la Carling Cup, la Copa de la Lliga anglesa.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA DE LA UEFA: ANYS 70

La copa de la UEFA es va iniciar de la mateixa forma que havia acabat la Copa de Fires, és a dir amb domini del futbol anglès, el qual va enllaçar, entre una denominació i altra, fins a sis títols consecutius. Després del triomfs de Leeds United, Newcastle United, Arsenal i de nou Leeds, van arribar els de Tottenham Hotspur i Liverpool.

El club del White Hart Lane es va imposar, en una final completament anglesa, al Wolverhampton Wanderers i els d’Amfield van vèncer el Borussia Mönchenglabach, quatre anys abans que els anglesos tornessin a superar els alemanys a la final de la Copa d’Europa.

El 1974, quatre anys després de convertir-se en el primer equip holandès en conquistar la Copa d’Europa, el Feyenoord també va ser el primer club neerlandès en obtenir la Copa de la UEFA, arran de guanyar el campió de 1972, el Tottenham. Un any més tard, el Borussia Mönchenglabach va aconseguir el títol en el segon intent després de derrotar el Twente Enschede, dos anys més tard de caure davant el Liverpool. El conjunt que llavors dirigia Hennes Weisweiller, un dels millors equips de la dècada dels 70, va ser la primera entitat alemanya en guanyar el torneig.

El Liverpool va guanyar la seva segona UEFA el 1976, justament abans d’obtenir les seves dues primeres Copes d’Europa, després de vèncer un incòmode Bruges, al qual tornaria a superar dos anys més tard a la final de la C-1. El 1977, el Juventus, el club més llorejat d’Itàlia, va aconseguir per fi (havia perdut una final de la Copa d’Europa i dues de la Copa de Fires) el seu primer títol continental al batre un extraordinari Athletic de Bilbao, primer equip basc en disputar una final europea. El quadro biscaí, entrenat per Koldo Aguirre, comptava aleshores amb homes com Iríbar, Irureta, Dani o Rojo.

La dècada dels 70 va finalitzar amb els títols de PSV Eindhoven, segon club holandès en assolir-lo, Borussia Mönchenglabach, segon de la seva història, i Eintracht de Frankfurt, segona entitat germànica en proclamar-se campiona del torneig. Els holandesos es van imposar clarament el 1978 al sorprenent club cors del Bastia, el Borussia va superar el 1979 l’Estrella Roja amb Simonsen (foto) d’estrella i els de Frankfurt, en un enfrontament molt igualat, van desfer-se de l’equip de Mönchenglabdach en la primera final completament alemanya de la història.