ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: PSV EINDHOVEN 1988

Entrenador: Gus Hiddink.
Estrella: Ronald Koeman (foto).
Altres jugadors bàsics: Eric Gerets, Soren Lerby i Frank Arnesen.
Equips amb qui s’enfronta: Galatasaray SK, Rapid Viena, Girondins Bordeus, Real Madrid i Benfica SL.

El millor: acabar amb un dels millors Real Madrid de la història

El Real Madrid del segon lustre dels 80, conegut com el de la Quinta del Buitre, era un equip meravellós, que realitzava un joc espectacular i que va guanyar cinc Lligues consecutives. Després d’eliminar el Nàpols de Diego Armando Maradona, el vigent campió Porto i el Bayern de Munic, els blancs van caure en semifinals contra un magnífic PSV, tercer club holandès en obtenir la Copa d’Europa.

El pitjor: molts problemes al llarg de la competició

Contra el Galatasaray, en setzens de final, i el Rapid de Viena, en vuitens de final, els holandesos van passar amb força dificultats. Les coses van anar una mica més clares davant el Girondins de Bordeus, en quarts de final, però van eliminar el Real Madrid, en semifinals, pel valor doble del gol en camp contrari, i van superar el Benfica, en la final, a la tanda de penals.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: FC PORTO 1987

Entrenador: Artur Jorge.
Estrella: Paulo Futre (foto).
Altres jugadors bàsics: Joao Pinto, Rabah Madjer i Fernando Gomes.
Equips amb qui s’enfronta: Rabat Ajax, Vitkovice Ostrava, Bröndby Copenhaguen, Dinamo Kiev i i Bayern Munic.

El millor: el gol de Madjer

Molts gols de finals de la Copa d’Europa han passat a la història, però segurament cap com el que va fer l’algerià Madjer a la final de 1987, jugada a l’estadi Prater de Viena. El Bayern de Munic, que era l’inqüestionable favorit del partit, dominava el matx i el magribí, amb el taló, va aconseguir un gol espectacular que va suposar l’empat. Posteriorment, el brasiler Juary donaria la victòria al Porto.

El pitjor: la lesió de Gomes

Si realitzéssim una votació entre els afeccionats del Porto per conèixer quin és el millor futbolista en la història dels Dragoes, homes com Futre, que era la gran estrella del club aquell 1987; el citat Madjer, Vítor Baia o Deco aconseguirien força vots, però és possible que el guanyador, pels seus gols i el seu carisma, fos Fernando Gomes, que no va jugar per lesió aquella final.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: STEAUA BUCAREST 1986

Entrenador: Emerich Jenei (foto).
Estrella: Miograd Belobedici.
Altres jugadors bàsics: Laszlo Boloni, Marius Lacatus i Victor Piturca.
Equips amb qui s’enfronta: Vejle BK, Honbed Budapest, Kuusysi Lathi, RSC Anderlecht i FC Barcelona.

El millor: primer equip de l’Europa comunista en guanyar el trofeu

Abans del triomf de l’Steaua de Bucarest a la Copa d’Europa, l’Slovan de Bratislava, curiosament també contra el Barça; el Dinamo de Kiev, en dues ocasions, i el Dimano de Tbilisi havien guanyat la Recopa, mentre que el Dinamo de Zagreb i el Ferencvaros havien assolit una Copa de Fires cada un. No obstant, el romanesos van ser els primers en conquistar la C-1.

El pitjor: molts problemes cara a porteria

Steaua i Barça van estar els 90 minuts del temps reglamentari i els 20 de pròrroga sense ser capaços de marcar cap gol, en una de les pitjors finals del torneig que es recorden, en la qual les porteries de Helmut Duckabam i Francisco Javier Urruti a penes van passar dificultats. Mentre els catalans van seguir negats en els penals (Duckabam els hi va aturar els quatre llançats), els romanesos van encertar dos tirs.

LES HISTÒRIQUES DESUNIONS DEL FC BARCELONA

El passat dissabte dia 16 d’octubre hi va tenir lloc la primera assemblea de compromissaris presidida per Sandro Rosell, en què es va acordar, entre altres decisions, portar Joan Laporta i els seus diferents directius als tribunals per mala gestió econòmica. És l’última mostra de les desunions i enfrontaments que han tingut lloc a la institució catalana al llarg de la seva història, algunes de les quals han estat les següents:

Kubalistes contra suaristes. El Barça tenia a finals dels 50 i inicis dels 60 dos dels millors futbolistes d’Europa, però l’afecció, que podria haver gaudit del fet de comptar amb dos homes d’una qualitat extraordinària, va preferir dividir-se entre partidaris del mite hongarès i defensors de l’estrella gallega, l’únic jugador espanyol en haver guanyat la Pilota d’Or.

Nuñistes contra cruyffistes. Josep Lluis Núñez i Johan Cruyff van mantenir durant vuit anys una relació, la qual podríem anomenar com a “matrimoni de conveniència”, que va funcionar molt bé, doncs el club va viure la que fins aleshores havia estat la millor etapa esportiva de la seva història, en què per exemple es van guanyar quatre Lligues consecutives i la primera Copa d’Europa de l’entitat. Tanmateix, quan Núñez va decidir destituir Cruyff el 1996, es va iniciar un terrible enfrontament entre partidaris del president i del tècnic holandès, el qual va viure el seu moment àlgid amb la presentació d’una moció de censura contra Núñez, per part de la plataforma l’Elefant Blau encapçalada per Laporta.

Laportistes contra rosellenistes. Laporta i Rosell van guanyar junts les eleccions de l’any 2003, però aviat la lluita d’egos es va fer evident, com per exemple quan el segon volia destituir Frank Rijkaard com a entrenador, fet al qual es van negar el llavors president i el secretari tècnic Txiki Begiristáin. Després de la primera Lliga conquistada amb l’entrenador holandès, el 2005, Rosell i els seus directius afins van decidir presentar la dimissió i es van convertir en la principal oposició. Quan l’estiu de l’any 2008 el soci Oriol Giralt va presentar una moció de censura contra Laporta, Rosell es va pronunciar a favor de la mesura, encara que més tard va mantenir una conducta força moderada, discreta i continguda, fins a la seva rotunda victòria a les eleccions del passat mes de juny. Posteriorment va començar la “guerra” de xifres entre la directiva sortint i l’entrant, la qual va culminar a la passada assemblea de compromissaris.

Tenint en compte que Laporta ha impugnat l’assemblea, es pot iniciar una “batalla” judicial interminable. Quin dia podrà viure aquesta institució en pau ? O és que la desunió crònica forma part també del seu “ADN” ?

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: JUVENTUS FC 1985

Entrenador: Giovanni Trapattoni.
Estrella: Michel Platini (foto).
Altres jugadors bàsics: Gaetano Scirea, Zbigniew Boniek i Paolo Rossi.
Equips amb qui s’enfronta: Ilves Tampere, Grasshopper Zuric, Sparta Praga, Girondins Bordeus i Liverpool FC.

El millor: unes individualitats extraordinàries

Aquell Juventus de 1985, entrenat pel llegendari Trapattoni, comptava amb el millor jugador europeu del moment, el francès Platini; amb un dels principals davanters de l’època, el polonès Boniek, i amb quatre campions del món amb Itàlia al torneig disputat a Espanya tres anys abans, el capità Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli i el golejador Rossi.

El pitjor: la tragèdia

És evident que el primer títol de la Copa d’Europa conquistat pel Juventus, després de dues finals perdudes els anys 1973 i 1983, no va merèixer cap celebració per la tragèdia que va tenir lloc a l’estadi Heysel de Brussel·les, quan afeccionats incontrolats del Liverpool van provocar la mort de 39 seguidors del conjunt piamontès. El succés va motivar una dura sanció de la UEFA a tots els clubs anglesos.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: LIVERPOOL FC 1984

Entrenador: Joe Hagan.
Estrella: Kenny Dalglish.
Altres jugadors bàsics: Phil Neal (foto), Graeme Souness i Ian Rush.
Equips amb qui s’enfronta: FC Odense, Athletic Club Bilbao, Benfica SL, Dinamo Bucarest i AS Roma.

El millor: quatre Copes d’Europa per a Neal

El defensa no va ser cap estrella i moltes vegades va estar a l’ombra d’altres futbolistes del club de Lancashire com Kevin Keegan, Dalglish, Souness o Rush, una jove promesa a la final comentada, però Neal va estar present en les primeres quatre Copes d’Europa del conjunt d’Amfield, va marcar en les finals de 1977 i 1984, totes dues a l'estadi Olímpic de Roma, i va ser un home de gran carisma.

El pitjor: s’iniciava un llarg parèntesi

Un any després de conquistar la seva quarta Copa d’Europa, el Liverpool disputaria una nova final, que va perdre davant el Juventus. No obstant, el pitjor van ser els successos que van tenir lloc a l’estadi Heysel de Brussel·les, els quals van provocar la mort de 39 afeccionats italians i una duríssima sanció per al club anglès, que no va tornar a les competicions europees fins l’any 1991.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: HAMBURG SV 1983

Entrenador: Ernst Happel.
Estrella: Felix Magath (foto).
Altres jugadors bàsics: Manfred Kaltz, Ditmar Jakobs i Horst Hrubesch.
Equips amb qui s’enfronta: Dinamo Berlín, Olympiacòs FC, Dinamo Kiev, Real Sociedad i Juventus FC.

El millor: agafar el testimoni del Bayern

Des del tercer títol consecutiu de la Copa d’Europa del Bayern de Munic, havien transcorregut sis anys, durant els quals tots els campionats se’ls van adjudicar clubs anglesos. El 1983, l’Hamburg, un equip que ja havia jugat la final de 1980, que va perdre contra el Nottingham Forest, va retornar el trofeu a Alemanya. Era la segona conquista del mític tècnic austríac Happel.

El pitjor: s’apropava la decadència

En l’apartat anterior d’aquesta secció de campions de la Copa d’Europa, havia comentat que el títol aconseguit per l’Aston Villa el 1982 havia estat un èxit molt aïllat. Doncs el mateix es pot dir de l’Hamburg, que després de vèncer en la final de l’estadi Olímpic d’Atenes el Juventus, pràcticament va desaparèixer del principal torneig continental a nivell de clubs.

100 DIES DE SANDRO ROSELL COM A PRESIDENT DEL FC BARCELONA

El passat 8 d’octubre es van complir els primers 100 dies de Sandro Rosell com a màxim dirigent del FC Barcelona i, segons els nord-americans, a partir d’aquest temps es poden realitzar les primeres valoracions i crítiques d’una gestió.

El més positiu

La fi de l’histrionisme. Després de les contínues exposicions públiques del seu antecessor Joan Laporta, algunes d’elles força polèmiques, Rosell s’ha convertit en un president discret i escassament protagonista. Tanmateix, des de diferents sectors s’opina que hauria de donar més la cara davant els mitjans de comunicació.

Un Barça de tots. És inqüestionable que el Dream Team ha estat fonamental en la història recent de la institució catalana, però el club està a punt de fer 111 anys i han hagut igualment altres èpoques importants. La directiva encapçalada per Rosell ha donat càrrecs a representants de l’equip creat per Johan Cruyff, com Andoni Zubizarreta i Guillermo Amor, i també a homes d’altres períodes com Josep Fuster, Carles Rexach o Migueli. S’ha de significar també l’homenatge dedicat al gloriós conjunt de les Cinc Copes.

La trobada amb el president d’Extremadura. Desconec si el màxim mandatari extremeny Guillermo Fernández Vara, seguidor del Barça, va estar o no massa encertat amb unes declaracions, però la resposta que va rebre de Laporta va ser desproporcionada i histèrica. Un dels primers actes de Rosell com a president va ser visitar el dirigent a Mérida per pal·liar la situació.

El més negatiu

La presidència d’honor de Johan Cruyff

Ha estat el primer gran error de la directiva de Rosell. Malgrat que els estatuts dels club no estipulin el càrrec de president d’honor, els nous dirigents blaugrana van estar força desencertats en voler ratificar la decisió de Laporta a l’assemblea de compromissaris. Com era d’esperar, tenint en compte el seu orgull, Cruyff va presentar la seva renúncia i de res va servir que Rosell intentés més tard arreglar la situació.

El traspàs de Dmitro Txigrinsky

No es que pensi que el defensa ucraïnès fos un jugador primordial per al conjunt barcelonista, però era un home amb qui Pep Guardiola tenia molta confiança i, malgrat que l’entrenador va fer la impressió de comprendre la decisió de la directiva pels presumptes problemes econòmics de l’entitat, vendre el futbolista al seu antic club, el Xakhtar Donetsk, va ser segons el meu parer, un acte equivocat.

La “roba bruta” es renta a casa

No se qui té raó en les xifres econòmiques de la institució, si les declaracions optimistes de l’anterior directiva o les pessimistes de l’actual, encara que intueixo que la veritat es pot trobar en un terme mig. No obstant, crec que Rosell i els seus directius han parlat massa de portes enfora sobre aquest assumpte i han pogut donar “munició” a certa premsa madrilenya que mai ha simpatitzat excessivament amb Laporta.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: ASTON VILLA 1982

Entrenador: Tony Barton (a foto amb el capità Mortimer).
Estrella: Terry Withe.
Altres jugadors bàsics: Dennis Mortimer, Gary Shaw i Tony Morley.
Equips amb qui s’enfronta: Valur Reikjawick, Dinamo Berlín, Dinamo Kiev, RSC Anderlecht i Bayern Munic.

El millor: el bloc

Encara que l’esquadra entrenada per Barton tenia bons jugadors, com el capità Mortimer, Shaw, Morley, un extrem com els que ja no existeixen, o Withe, que va marcar l’únic gol en la final, en el conjunt de Birmingham, que va aconseguir la sisena Copa d’Europa consecutiva del futbol anglès, el col·lectiu es trobava molt per damunt de les individualitats.

El pitjor: un títol molt aïllat

Des de 1981, és a dir un any abans de conquistar aquella Copa d’Europa, l’Aston Villa no guanya la Lliga i el de 1982 ha estat el seu únic títol de la Copa d’Europa. És estrany que l’equip anglès a penes hagi fet res important al futbol internacional des de llavors si tenim en compte que, en l'edició de la qual en va sortir campió, va superar grans clubs com Dinamo de Kiev, Anderlecht o Bayern.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: LIVERPOOL FC 1981

Entrenador: Bob Paisley (foto).
Estrella: Kenny Dalglish.
Altres jugadors bàsics: Ray Clemence, Phil Neal i Graeme Souness.
Equips amb qui s’enfronta: Koupio Palloseura, Aberdeen FC, CSKA Sofia, Bayern Munic i Real Madrid

El millor: Paisley tricampió

El veterà entrenador anglès va conquistar la seva tercera Copa d’Europa, només en cinc anys, arran de la victòria del Liverpool, al Parc dels Prínceps de París, contra el hexacampió Real Madrid, que tornava a jugar una final després de 15 anys d’absència. Paisley va ser el primer tècnic, i fins a fa molt poc l'únic, en guanyar tres vegades el llegendari i prestigiós trofeu.

El pitjor: més ofici que qualitat

Com succeïa en aquell temps en la totalitat dels clubs britànics, així com també en les seves diferents seleccions nacionals, aquell Liverpool que va coronar-se tricampío continental era un conjunt més físic, lluitador i amb ofici que no pas una esquadra de gran qualitat tècnica. Igualment, a la final jugada davant el Real Madrid, la major experiència i competivitat dels anglesos va ser clau.

PENSO QUE PUYOL I XAVI HAURIEN D’HAVER DEIXAT LA SELECCIÓ

Les meves opinions sobre les trajectòries de Carles Puyol i Xavi Hernández al FC Barcelona no poden ser més positives i crec que ja fa temps que han passat a la història de l’entitat catalana com dos dels millors futbolistes de la institució.

Quant a Puyol, ha estat un defensa enèrgic, segur i polivalent, doncs pot jugar en els dos laterals i com a central, i probablement pugui ser considerat el millor capità de la història del club juntament amb el llegendari Joan Segarra. El de la Pobla de Segur compta amb l’honor de ser l’únic futbolista de l’entitat blaugrana que ha alçat dues vegades la Copa d’Europa.

Pel que fa a Xavi, fa uns dies ja vaig escriure en aquest bloc que el considerava el millor jugador català de la història i que, segons el meu parer, mereixeria guanyar la pròxima Pilota d’Or, ara unificada amb el FIFA World Player, per davant de Diego Forlán, Wesley Sneijder i els seus companys de club Andrés Iniesta i Leo Messi. El de Terrassa és possiblement el millor centrecampista mundial de l’actualitat.

El palmarès de tots dos és impressionant: amb el Barça han assolit quatre Lligues Puyol (2005, 2006, 2009 i 2010) i cinc Xavi (1999, 2005, 2006, 2009 i 2010). A més, de manera conjunta, han aconseguit una Copa del Rei (2009), quatre Supercopes d’Espanya (2005, 2006, 2009 i 2010), dues Lligues de Campions (2006 i 2009), una Supercopa d’Europa (2009) i un Mundial de Clubs (2009). Pel que fa a la selecció espanyola han guanyat tots dos una Eurocopa (2008) i un Mundial (2010).

Tanmateix, precisament perquè ho han guanyat tot, no acabo d’entendre, i sembla ser que Puyol ho ha havia meditat profundament, perquè arran de conquistar la Copa del Món a Johannesburg no van prendre la decisió de deixar el combinat estatal, doncs són dos homes veterans, amb un munt de partits disputats, que ja no compten amb la força física de fa algunes temporades. Segurament arribar als 100 partits internacionals, xifra de la qual es troben molt a prop i que a Espanya només han superat Andoni Zubizarreta, Raúl González i Iker Casillas, ha estat la principal motivació per continuar a les ordres de Vicente del Bosque.

Puyol es va perdre el partit inaugural de la Lliga al Nuevo Sardinero de Santander i el de la Champions League contra el Panathinaicòs per problemes físics, mentre que Xavi es troba actualment de baixa per una tendinitis. En resum, els esforços realitzats per tots dos els darrers anys comencen a passar factura.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: NOTTINGHAM FOREST 1980

Entrenador: Brian Clough (foto).
Estrella: Peter Shilton.
Altres jugadors bàsics: Vivian Anderson, Kenny Burns i John Robertson.
Equips amb qui s’enfronta: Öster Vaxjö, Arges Pitesti, Dinamo Berlín, AFC Ajax i Hamburg SV.

El millor: sobreviure sense les estrelles

Després de la consecució de la Copa d’Europa de l’any 1979, a l’estadi Olímpic de Munic, el Forest va perdre les seves dues grans figures: Trevor Francis i Tony Woodcock. No obstant, l’equip dirigit per Clough, amb més físic que no pas tècnica, va assolir a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid el seu segon trofeu consecutiu, encara que la decadència estava ja molt pròxima.

El pitjor: força dificultats a partir de quarts de final

Després d’imposar-se sense massa problemes als modestos Öster Vaxjö i Arges Pitesti, els jugadors de Clough van tenir serioses dificultats per superar el Dinamo de Berlín, en quarts de final, l’històric i tricampió Ajax, en semifinals, i l’Hamburg, equip on jugava Kevin Keegan, a la final. L’experiència d’homes com Shilton, Anderson o Burns va ser fonamental per als campions.