EQUIPS HISTÒRICS: EL BAYERN TRICAMPIÓ D'EUROPA

Justament després de les tres Copes d’Europa consecutives de l’Ajax (1971, 1972 i 1973) van arribar les tres seguides del Bayern (1974, 1975 i 1976). No obstant, mentre els holandesos es van caracteritzar per un joc brillant, espectacular i ofensiu, els alemanys van mostrar un futbol gris i de vegades força avorrit, però extremadament efectiu.

Tal com succeïa amb la selecció alemanya de l’època, l’equip bavarès comptava amb un ofici i una mentalitat guanyadora enormes. Pràcticament sempre jugaven igual, mai defallien, comptaven amb una gran seguretat defensiva i la seva eficàcia davant era extraordinària. Bons exemples de tot això els tenim en les tres finals de la Copa d’Europa que els de Munic van guanyar durant la dècada dels 70:

1973/1974 (Brussel·les) : l’Atlético de Madrid, mitjançant un magistral llançament de falta de Luis Aragonés, es va avançar en el marcador ja a la pròrroga. Quan els aficionats matalassers ja celebraven el triomf, un xut pràcticament des de mig camp del central Georg Schwarzenbeck va sorprendre Miguel Reina i va forçar un desempat que els bavaresos van vèncer contundentment per 4 a 0.

1974/1975 (París) : el Leeds United semblava controlar plenament la final, però el Bayern va aprofitar perfectament dues ocasions durant el segon temps i va deixar enfonsat i sense reacció el conjunt anglès.

1975/1976 (Glasgow) : Com havia fet l’any anterior el Leeds, el Saint - Etienne va donar la sensació de dominar el joc i va pressionar constantment la defensa del Bayern. No obstant, els alemanys van aprofitar la seva ocasió i van acabar emportant-se’n el seu tercer títol consecutiu.

L’entitat bavaresa, per l'elevada edat de les seves grans estrelles, va acabar la seva època daurada i posteriorment, els anys 1982, 1987 i 1999, perdria tres finals de la Copa d’Europa. Els aficionats del club de Munic van haver d’esperar 25 anys, fins el 2001, per observar la conquista del seu quart trofeu.

Udo Lattek va donar la primera de les tres Copes d’Europa al Bayern, però el 1974 deixaria l’Olímpic de Munic per fitxar pel llavors poderós Borussia Mönchenglabdach. Dettmar Cramer en va ser el substitut i va aconseguir els títols de 1975 i 1976. Aquell equip tenia una plantilla magnífica on hi destacaven el sobri porter Sepp Maier, el capità Franz Beckenbauer (foto), el millor defensa de la història, el bohemi Paul Breitner, que el 1974 va firmar pel Real Madrid, l’hàbil Uli Höness i Gerd Müller, un dels més grans golejadors de tots els temps.

Entrenadors: Udo Lattek i Dettmar Cramer.
Un onze: Maier, Hansen, Schwarzenbeck, Beckenbauer, Breitner, Kapellmann, Roth, Zobel, Höness, Tortensson i Müller.
El més positiu: les tres Copes d'Europa / la classe de Becknebauer / els gols de Müller.
Em és negatiu: un futbol escassament atractiu / el rendiment irregular als torneigs nacionals / les ràpides marxes de Lattek i Breitner.  

25 ANYS DEL FITXATGE DE MARADONA PEL BARÇA

Ahir 29 de maig es van complir 25 anys del fitxatge de Diego Armando Maradona pel FC Barcelona. Es va tractar d’una operació llarga, complexa i espectacular, la qual va batre tots els registres econòmics de l’època.

El pas de Maradona pel Camp Nou, de dues temporades concretament, va tenir aspectes força positius, però també d’altres de molt negatius, els quals queden exposats a continuació:

Aspectes positius

Una arribada il·lusionant

Josep Lluís Núñez portava quatre temporades presidint el club, i malgrat haver aconseguit una Copa del Rei i dues Recopes, el seu gran objectiu, conquistar la Lliga, encara no s’havia assolit, amb la gran decepció d’haver-se perdut l’últim campionat de manera increïble. Maradona era llavors ja considerat per a molts experts el millor futbolista del món, i juntament amb l’astre argentí, van arribar també Urbano Ortega, Julio Alberto Moreno, Periko Alonso, Marcos Alonso i Àngel Pichi Alonso, que completaven una extraordinària plantilla on ja hi eren Francisco Javier Urruti, José Vicente Sánchez, Migueli, José Ramón Alexanko, Bernd Schuster, Víctor Muñoz, Esteban Vigo, Francisco José Carrasco o Enrique Castro Quini, entre d’altres. Les expectatives, per tant, eren molt altes.

L’arribada de César Luis Menotti

Udo Lattek, el prestigiós entrenador alemany que sempre quedarà associat a la Lliga perduda de la temporada 1981/1982, no desitjava el fitxatge de Maradona, però va haver d’acceptar les exigències de Núñez, que abans havia imposat Schuster a Laszlo Kubala i posteriorment faria el mateix amb Salva Garcia i Raúl Amarilla amb Terry Venables. La destitució de Lattek a meitat de la campanya 1982/1983 va motivar la contractació com a substitut de l’argentí Menotti, l’home que va portar el seu país al títol mundial de 1978. Evidentment, el fitxatge del seu compatriota beneficiava Maradona, que va poder gaudir de més confiança i llibertat al terreny de joc ... i fora d'ell.

Dos títols davant l’etern rival

El Barça va tornar a perdre la Lliga, entre d’altres motius per l’hepatitis de Maradona, de la qual ja en parlaré, però va acabar la temporada brillantment i en un gran estat d’eufòria, aconseguint guanyar la Copa del Rei i la Copa de la Lliga, tots dos títols a més conquistats davant el Real Madrid, en un període en què la “madriditis” de l’entitat catalana era notable. Maradona va fer una gran final de Copa del Rei a l’estadi de la Romareda de Saragossa, encara què el gran heroi en va ser el seu íntim amic Marcos, que va fer el gol de la victòria amb un espectacular remat de cap al minut 90. L’argentí si que va ser el gran protagonista en la final de l'efímera Copa de la Lliga, marcant un gol fantàstic i històric en el matx d’anada disputat al Santiago Bernabéu.

Aspectes negatius

L’hepatitis

Malgrat unes primeres friccions entre Núñez i Maradona i un campionat de Lliga força irregular, la primera temporada va començar bastant bé i el crack argentí va meravellar amb les seves jugades i amb gols espectaculars com el que li va fer a l’Estrella Roja a Belgrad, en partit de la Recopa. No obstant, poc després d’una victòria al Santiago Bernabéu, on el concurs del Pelusa va ser decisiu, Maradona va emmalaltir d’hepatitis. La veritat és que llavors una maledicció semblava perseguir les estrelles blaugranes d’aquella època perquè durant la temporada 1980/1981 va ser segrestat Quini i una més tard Schuster va caure greument lesionat a San Mamés, arran d’una dura entrada del central de l'Athletic Andoni Goikoetxea. Maradona va estar alguns mesos apartat dels terrenys de joc i la seva absència, com ja he exposat, va ser decisiva en el fet que el Barça fallés de nou en l’objectiu de conquistar la Lliga.

La lesió

Després dels dos títols guanyats la temporada 1982/1983, l’eufòria a l’entitat catalana era immensa i ningú dubtava que la consecució de la Lliga 1983/1984 estava pràcticament assegurada... si no succeïa res. Però de nou va arribar un fet desgraciat i aquest va ser la greu lesió de Maradona en un Barça – Athletic disputat al Camp Nou. Jo em trobava aquella nit de dissabte a l’estadi del FC Barcelona i l’entrada que li va fer a l'argentí Goikoetxea, el mateix home que dos anys abans havia provocat la lesió de Schuster, va ser terrible. A més a més la falta es va produir en una jugada sense cap tipus de perill i, per tant, l’acció del defensa basc em va semblar, i em segueix semblant, totalment absurda i inexplicable. El cert és que Maradona de nou es va perdre alguns mesos de competició i una altra vegada la seva prolongada absència seria clau perquè el Barça tornés a fracassar en el torneig de la regularitat.

La final de la Copa del Rei 1983/1984

El Barça esperava salvar la temporada amb el segon títol consecutiu de la Copa del Rei, però en una horrorosa i soporífera final a l’estadi Santiago Bernabéu davant l’Athletic de Bilbao de Javier Clemente, autèntic malson de Maradona i Menotti, el club blaugrana va caure per un gol d’Endika en els primers minuts del matx. El pitjor de tot, però, no va ser la derrota, sinó el que va succeir després del partit: el migcampista navarrès Miguel Sola, que havia estat suplent aquella nit, va sortir de la banqueta per fer-li un gest despectiu a Maradona i aquest s'hi va tornar amb una agressió. A partir d’aquell moment es va formar una tremenda tangana amb Migueli, Paco Clos i, no podia ser d’una altra manera, Goikoetxea com a altres tristos protagonistes de l’afer. Aquell partit va ser el darrer del Pelusa com a blaugrana, doncs seguidament, després d’enfrontar-se greument a Núñez, fitxaria pel Nàpols.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: FENERBAHÇE

Ara fa més o menys un any el Galatasaray va guanyar la seva 16a Lliga turca i va desfer l’empat en el palmarès del torneig amb el Fenerbahçe. No obstant, l’equip groc-i-blau acaba d’obtenir el títol i torna a igualar al capdavant de l’historial amb el club groc-i-vermell.

El Fenerbahçe, dirigit pel mític exfutbolista brasiler Artur Antunes Zico (foto), ha estat força superior als seus rivals durant bona part del campionat i, a diferència del que era previst, ha estat el Besiktas el màxim adversari, club que ha deixat fora de la pròxima Champions League el Galatasaray.

El Fenerbahçe ja ha aconseguit igualar a Turquia el seu etern rival, però encara no ha pogut fer mai una gran campanya internacional, com per exemple si ho va fer el Galatasaray l’any 2000, quan es va proclamar campió de la Copa de la UEFA i de la Supercopa d’Europa. Triomfar a nivell continental (l'agost passat no va superar la prèvia de la Lliga de Campions) és doncs l’assignatura pendent del recent campió turc.

En el conjunt de Zico hi destaquen futbolistes com l’internacional turc Selçuk, el ghanès Appiah, exjugador del Juventus, o el brasiler Álex.

EL FUTBOL ITALIÀ

Des de la totalitat de l’estat espanyol, i aquí si que no hi ha fets diferencials de cap mena, s’acostuma a criticar amb força el futbol italià, tractant-lo de defensiu, gris, especulador, etc. Pel contrari és corrent comentar que el futbol brasiler és màgic i espectacular, l’anglès noble i autèntic, l’argentí passional o l’espanyol alegre.

La selecció italiana ha guanyat quatre vegades la Copa del Món, només és superada pels cinc títols del Brasil, i un cop l’Eurocopa. La Squadra Azzurra supera per tant, pel que fa a Mundials, conjunts també campions com Alemanya, Uruguai, Argentina, Anglaterra i França i combinats que mai han pogut aixecar el trofeu com Holanda, Portugal, Rússia i Espanya, entre molts d’altres.

Els clubs italians han guanyat 11 Copes d’Europa (Milan, 7; Inter, 2; Juventus, 2), encapçala aquesta classificació amb els mateixos títols que el futbol espanyol (Real Madrid, 9; Barcelona, 2) i té un triomf més que el futbol anglès (Liverpool, 5; Manchester United, 2; Nottingham Forest, 2; Aston Villa, 1). A més a més han obtingut 7 Recopes (Milan, 2; Fiorentina, Juventus, Sampdoria, Parma i Lazio, 1) i 10 copes de la UEFA (Juventus i Inter, 3; Parma, 2; Roma i Nàpols, 1).

Es poden guanyar 4 Mundials, una Eurocopa, 11 Copes d’Europa i un total de 28 torneigs europeus de clubs simplement defensant i especulant ? És clar que no. El futbol italià compta amb entrenaments durs i complets (el futbol espanyol en particular n’hauria d’aprendre), un alt nivell competitiu, mentalitat guanyadora, un ofici extraordinari i una capacitat de controlar el joc (el “tempo” del partit) admirable. A més, algú pot dubtar que la selecció italiana de Marcello Lippi va ser un dels equips que millor futbol va mostrar en el passat Mundial d’Alemanya ? Algú pot negar que el Milan ha estat un dels conjunts que millor joc ha fet a la recentment finalitzada Champions League ? Algú ha oblidat la lliçó de futbol que el grup de Carlo Ancelotti va oferir en les semifinals davant el Manchester United ?

La veritat és que ja n’estic una mica fart de les crítiques terribles que rep el futbol italià cada cop que obté un títol important i des d’aquí realitzo altres preguntes: Quants seguidors del FC Barcelona canviarien les set Copes d’Europa del Milan per les dues del club català jugant  de forma menys espectacular, però amb més ofici, del que ho ha fet durant molts anys el conjunt blaugrana ? Quants afeccionats espanyols voldrien comptar amb quatre títols Mundials de la selecció estatal amb menys fúria, però amb més mentalitat guanyadora? Penso que les respostes són molt clares.

A la foto, els jugadors de la selecció italiana celebren el Mundial d'Alemanya, aconseguit a Munic l'any 2006.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PORTO

Després de guanyar la seva segona Copa d’Europa a Gelserkirchen el 2004, el Porto va començar a desmembrar-se i el primer que va marxar va ser el mateix entrenador José Mourinho, qui va fitxar pel Chelsea, club al qual se’n va emportar els defenses Paulo Ferreira i Ricardo Carvalho. Poc més tard, la gran estrella de l’equip, Deco, va ser contractat pel Barça i amb el pas del temps se’n van anar d’O Dragao Alenitxev (CSKA de Moscou) o els actuals jugadors de l’Atlético de Madrid Costinha i Maniche (Dinamo de Moscou), mentre el veterà i emblemàtic Jorge Costa va optar per la retirada.

Evidentment, el Porto va realitzar una temporada 2004/2005 força fluixa, en què va tenir fins a tres entrenadors, entre els quals Víctor Fernández, que li va donar la segona Copa Intercontinental al club portuguès. No obstant, almenys a nivell nacional, el conjunt presidit per l’etern Jorge Pinto da Costa es va recuperar al cap d’un any i va obtenir la Superlliga de l’exercici 2005/2006, amb l’holandès Co Adrianse de preparador, el qual va dimitir per discrepàncies amb la directiva.

Jesualdo Ferreira va ser nomenat nou tècnic del quadro blanc-i-blau en una temporada on el Porto ha tornat a rendir bé a Europa, on va estar a punt d’eliminar el Chelsea de Mourinho en vuitens de final. Pel que fa a la competició local, no ho ha tingut gens fàcil i, fins a la darrera jornada, l’Sporting i el Benfica han comptat amb possibilitats d’endur-se el títol. És la novena Lliga que guanya el Porto en els últims 13 anys.

En el campió portuguès s’han significat jugadors com el central d'origen brasiler Pepe, la jove promesa també brasilera Anderson, els argentins Lucho González (foto) i Lisandro López i els nacionals Hélder Postiga, Ricardo Quaresma i l’incombustible Vítor Baia, els dos darrers exmembres del FC Barcelona.

EQUIPS HISTÒRICS: L'HOLANDA DE 1974 (LA TARONJA MECÀNICA)

Abans de la Copa del Món de 1974, Holanda només havia disputat un Mundial en tota la seva història, el de França 1938, on havia passat pràcticament desapercebuda. Tot seria molt diferent en el torneig que es va organitzar a Alemanya (llavors Alemanya Occidental).

L’auge del futbol holandès es va iniciar en primer lloc a nivell de clubs quan el Feyenoord va conquistar la Copa d’Europa el 1970 i l’Ajax va marcar una era inoblidable en el mateix torneig durant 1971, 1972 i 1973 (havia estat finalista el 1969). El moment de la selecció, però, no trigaria en arribar.

Durant el campionat mundial de 1974, Holanda, dirigida per Marinus Michels i capitanejada per Johan Cruyff, llavors tots dos membres del FC Barcelona, va realitzar un joc espectacular, ofensiu i brillant, conegut com a futbol total, que li va valer al combinat neerlandès l’apel·latiu de Taronja Mecànica, en un període en què el mític film d’Stanley Kubrick es trobava de plena actualitat.

Fins a la final, només Suècia va poder plantar cara al conjunt de Michels, al treure un empat en un partit de la primera fase. Uruguai, Bulgària, Argentina, Alemanya Oriental i Brasil, que era el vigent campió mundial, no van tenir cap opció davant el poder que van exhibir els jugadors holandesos, que van tenir en Cruyff un líder extraordinari.

El combinat neerlandès va jugar la final, que va tenir lloc al majestuós estadi Olímpic de Munic, contra la selecció local que, malgrat tenir sensacionals futbolistes com Maier, Beckenbauer, Vogts, Breitner, Bonhoff, Höness, Heynckes o Müller, no podia competir en qualitat tècnica amb el conjunt holandès. El que si tenia el quadro alemany al seu favor eren, a més de jugar a casa, la mentalitat guanyadora, l’ofici i un gran nivell competitiu i aquests factors van ser claus en la derrota del grup de Michels, malgrat avançar-se en el marcador en el minut inicial arran d’un penal comès sobre Cruyff, en una de les comptades vegades que el crack va poder desfer-se del marcatge de Vogts, que va transformar Neesquens. Breitner, també de penal, va igualar i, evidentment, el “Torpede” Müller va donar el triomf a la selecció alemanya.

En aquella meravellosa Taronja Mecànica hi destacaven molts dels futbolistes que es van proclamar campions d’Europa amb l’Ajax, com eren els casos del mateix Cruyff, Suurbier, Krol, Neesquens, Haan i Rep, sense oblidar els representants del Feyenoord, Rijsbergen, Jansen, Van Hanegem i De Jong. Altres jugadors bàsics eren el porter Jongbloed (Roda) i el davanter Rensenbrink (DWS Amsterdam).

Holanda, ja sense el concurs de Cruyff, va assolir de nou la final del Mundial d’Argentina, disputat el 1978, i una altra vegada va caure davant l’amfitrió. Amb l'austríac Ernst Happel de seleccionador i Robby Rensenbrink, ja jugador de l’Anderlecht, com a estrella, l’equip holandès no va fer un joc tan espectacular com en el de 1974 i va passar força problemes davant equips com Perú, Escòcia, la mateixa Alemanya o Itàlia.

Entrenador: Marinus Michels.
Un onze: Jongbloed, Suurbier, Risbergen, Krol, Jansen, Neesquens, Van Hanegem, Haan, Rep, Cruyff i Rensenbrink.
El més positiu: Johan Cruyff / el joc / les semifinals del Mundial contra Brasil.
El més negatiu: la derrota a la final mundialista / la preparació de la citada final / mai més hem tornat a observar una Holanda tan gran, ni tan sols quan va guanyar l'Eurocopa de 1988.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: STUTTGART

Quan es va iniciar l’agost de l’any passat la Bundesliga, el Bayern de Munic, malgrat la sensible baixa de Ballack, sortia com el gran favorit del torneig. Si els bavaresos fallaven, Werder Bremen, Hamburg i Schalke 04 semblaven els clars aspirants al títol, però pràcticament ningú, ni tan sols els més optimistes, confiaven amb l’Stuttgart.

No obstant, l’Stuttgart, entrenat per Armin Veh, ha fet perfectament el paper de “tapat” i, a més dels indubtables mèrits propis, ha sabut aprofitar clarament els errors aliens. En primer lloc va superar un Bayern inestable en què el Kaiser Franz Beckenbauer es va veure obligat a cessar Felix Magath; en segon lloc va remuntar un Werder Bremen que va pagar moralment l’eliminació europea davant l’Espanyol, a les semifinals de la Copa de la UEFA, i finalment va prendre-li el liderat, a una jornada per al final del campionat, a un Schalke 04 que una vegada més ha estat incapaç d’aguantar la pressió.

L’últim cop que l’Stuttgart havia aconseguit la Bundesliga va ser el 1992, quan un gol de cap del central internacional Buchwald, en els darrers minuts de l’última jornada, l'hi va donar el campionat. Des de llavors únicament cal ressaltar un títol de la Pökal (la copa alemanya) el 1997 i la presència en la final de la Recopa un any més tard. Per tant, es tracta d’un conjunt força irregular i inestable.

En el campió alemany hi destaquen el portuguès Meira, capità de l’equip, el brasiler Cacau, el suís Magnin i els locals Hildebrand, Hitzlsperger i Mario Gómez (foto), aquest últim jugador d’origen espanyol i debutant aquesta temporada amb la selecció alemanya.

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE: MILAN – LIVERPOOL (ATENES)

MILAN

A favor:

Nivell competitiu. És molt possible que el Milan sigui l’equip més competitiu del món. L’esquadra llombarda, a diferència d’altres entitats, mai falla estrepitosament i en els últims cinc anys s’ha classificat per a tres finals (dimecres podria guanyar-ne la segona d’aquest període), unes semifinals i uns quarts de final.

Mentalitat i ofici. En aquests aspectes és quasi impossible superar el conjunt italià.

Kaká. El brasiler és en aquests moments el futbolista més en forma i decisiu del món.

En contra:

El record d’Istanbul. El Milan no ha oblidat la increïble remuntada, precisament davant el Liverpool, en la final de fa dos anys.

Mitjana d’edat molt alta. Aquest aspecte pot passar factura a l’equip de Carlo Ancelotti després d’una temporada molt llarga.

L’enyorança de Xevtxenko. Gilardino, Oliveira i el veterà Inzaghi no han aconseguit fer oblidar l’estrella ucraïnesa, actual jugador del Chelsea.

LIVERPOOL

A favor:

Paper de víctima. A l’equip de Rafa Benítez li va molt bé no ser el favorit de la final i poder jugar a la contra.

Concentració. Fa molt de temps que els reds només pensen en la Champions League.

Gerrard. L’internacional anglès i capità del Liverpool està realitzant una campanya internacional extraordinària.

En contra:

Modèstia. No hi ha cap dubte en què la plantilla del conjunt anglès és sensiblement inferior a la del Milan.

La lesió de Luis Garcia. El mitja punta de Badalona, lesionat greument des d’inicis d’any, podria haver estat un home bàsic en la final d’Atenes.

Jugar en contra de marcador. Malgrat que fa dos anys a Istanbul és evident que no va succeir, els anglesos ho podrien passar molt malament si els italians marquen primer.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: ANDERLECHT

L’Anderlecht ha recuperat el títol que l’any passat li va arrabassar l’altre gran històric del futbol belga, el Club Bruges, però aquest any entre els màxims rivals del conjunt de Brussel·les no ha estat el quadro de la bella ciutat flamenca, sinó el Racing Genk i, en menor mesura, l’Standard de Lieja.

Després d’un campionat molt igualat, amb diferents alternatives en el liderat entre els campions i el Genk, l’Anderlecht ha fet valer durant els últims partits la seva major experiència per assegurar-se el títol quan encara manca una jornada per al final.

Poques coses es coneixen actualment del campió belga, que té com a gran objectiu tornar a ser un gran d’Europa, tal com va succeir durant les dècades dels 70 i 80, època en què va conquistar dues Recopes (és l’únic equip en haver disputat tres cops seguits la final d’aquest torneig), una Copa de la UEFA i dues Supercopes d’Europa. Evidentment, queden encara molt llunyans aquells memorables temps amb futbolistes com Rensenbrink, Van der Elst, Van Binst, Haan, Vercauteren, Vandenbergh, Nilis o el jugador d’origen espanyol Lozano.

Quant a l’actual plantilla, dirigida per mític Frank Vercauteren (foto), hi destaquen el defensa Deschacht, el davanter Mpenza i el capità i mitja punta Goor.

CANVIS SI. I MOLTS

És cert que avui dijous 17 de maig es compleix un any del títol de Champions League del FC Barcelona, aconseguit a l’estadi de Sain t- Denis, i també és veritat que aquesta plantilla blaugrana ha guanyat dues Lligues amb una superioritat molt clara, però tampoc es pot dubtar que aquest equip s’ho ha cregut massa, s’ha pensat que era imbatible, s’ha adormit en els llorers i està morint, o bé ja ha mort, d’èxit.

El darrer cap de setmana, només tres dies després de la penosa eliminació copera contra el Getafe, el conjunt de Frank Rijkaard va perdre el liderat davant una Real Madrid que, només fa un parell de mesos, era un autèntic caos. M’imagino que la directiva presidida per Joan Laporta, el secretari tècnic Txiki Begiristáin (foto) i l’entrenador han començat ja a perfilar la pròxima temporada i que hi tindran lloc força baixes, entre les quals no hauria d’estranyar si hi hagués una gran estrella.

Pel que a mi respecta, i tenint en compte que la meva confiança amb Laporta i Rijkaard és total (no puc dir el mateix de Begiristáin), penso que s’haurien de prendre les següents mesures sobre el futur els futbolistes, fins i tot en cas de guanyar-se la Lliga:

Víctor Valdés (permanència). Penso que és el millor porter d’Espanya i un dels millors d’Europa. Malgrat errors puntuals, sens dubte ha estat el jugador més regular del Barça aquesta temporada.

Juliano Belletti (permanència). No és pas pel gol de Saint - Denis, sinó perquè em sembla un jugador prou vàlid per jugar al Barça, almenys en partits en què el contrari sigui poc perillós en la faceta ofensiva.

Thiago Motta (baixa). Tothom sembla estar d’acord en què ha perdut un munt d’oportunitats.

Rafael Márquez (permanència). Això si, sempre i quan tingui un nivell físic òptim i no el lamentable estat d’aquesta temporada.

Carles Puyol (permanència). Evidentment el capità és indiscutible, malgrat que a mi m’agrada més de lateral que no pas de central.

Xavi Hernández (permanència). No hi ha cap dubte amb la seva continuïtat, a pesar que crec que li segueix mancant caràcter.

Ludovic Giuly (baixa). Pèssima temporada la del mitja punta francès, fet que s’ha d’afegir a les seves ja habituals carències físiques.

Eidur Gudjonsen (permanència). Hauria de seguir sempre i quan jugui com a mitja punta.

Samuel Eto’o (permanència). Si cau alguna estrella molts pensen que aquesta serà el camerunès, però segons la meva opinió, hauria de ser l’ultima d’elles en abandonar el club. El que més necessita el golejador africà és assessorament i psicologia perquè la resta ho posa ell.

Ronaldinho de Assís (interrogant). Sens dubte es tracta del cas més problemàtic. Si accepta entrenar-se cada dia amb la resta de companys, mantenir una mínima disciplina i recuperar la motivació, penso que ha de continuar, però del contrari acceptaria qualsevol gran oferta, del Milan, del Chelsea o de qui sigui. És possible que un futbolista brasiler no pugui romandre massa temps al mateix lloc.

Gianluca Zambrotta (permanència). Malgrat la seva irregular temporada (li ha pogut afectar físicament el passat Mundial, el qual va guanyar amb Itàlia), crec que pot ser molt vàlid en el pròxim exercici.

Gio van Bronkhorst (baixa). Sóc dels que penso que la seva etapa al Barça ha estat força positiva, però crec que la seva permanència al club ha arribat al final.

Santi Ezquerro (baixa). Algú ho dubta ?

José Edmílson (baixa). Ha estat un magnífic futbolista, però crec que, a més d’haver realitzat una mala temporada, el seu nivell físic és força dolent.

Sylvinho Mendes (baixa). Ha fet molt bé, durant tres anys, el paper que li pertocava i potser ja ha arribat l’hora de posar punt i final a la seva etapa blaugrana.

Leo Messi (permanència). Està destinat a ser la gran estrella de l’equip i amb això queda pràcticament tot dit. Ha de millorar encara en alguns aspectes, com en l'excés d'individualisme.

Anderson Luiz da Sousa Deco (interrogant). El seu caràcter ha estat decisiu en les dues anteriors campanyes, però tinc dubtes sobre la seva continuïtat arran de la pèssima temporada que està realitzant, sense oblidar que el seu somni és acabar la carrera a Anglaterra.

Liliam Thuram (baixa). Ha arribat massa veterà al Camp Nou i la seva temporada no ha estat bona.

Javier Saviola (baixa). El millor seria que, d’una vegada per totes, finalitzés la relació entre club i jugador.

Oleguer Preses (baixa). A vegades em dóna la impressió que es troba més preocupat per temes aliens que no relacionats amb el futbol.

Andrés Iniesta (permanència). És dels pocs jugadors que s’estan salvant en l’actual temporada, malgrat que, com en el cas de Xavi, li manca caràcter.

Albert Jorquera (baixa). Seria molt beneficiós per a ell deixar el club i intentar jugar minuts en qualsevol altre lloc.

FINAL DE LA UEFA CUP: SEVILLA – ESPANYOL (GLASGOW)

SEVILLA

A favor:

Condició de campió vigent. Mentalment parlant, l’equip de Juande Ramos sortirà amb avantatge al terreny de joc.

Equilibri. La plantilla de l’equip andalús, sense fissures en cap línia i amb una banqueta molt completa, és una de les més equilibrades del futbol espanyol i europeu.

Juande Ramos. L’entrenador manxec s’ha guanyat plenament la consideració d’estar entre els millors preparadors espanyols de l’última dècada.

En contra:

Condició de favorit. El conjunt de Ramos és l’indiscutible favorit i sortirà amb més pressió que el rival.

Temporada intensa. El Sevilla, que ja ha guanyat la Supercopa d’Europa, s’ha classificat per a les finals de la Copa del Rei i de la Copa de la UEFA, sense oblidar que lluita pel títol de Lliga. La condició física, sobretot en cas de pròrroga, pot decantar la balança en contra seu.

La forma física de Kanouté. Ramos està dosificant durant les últimes setmanes la gran estrella de l’equip, que no es troba en les condicions físiques més idònies.

ESPANYOL

A favor:

La concentració. Els blanc-i-blaus fa ja molt de temps que pràcticament només pensen en la UEFA, deixant una mica de banda les altres competicions.

El trident De la Peña – Luis García – Tamudo. Si tenen un bon dia, poden decantar perfectament la balança a la final.

Ernesto Valverde. La personalitat de l’entrenador ha estat bàsica en l’excel·lent temporada europea del club català.

En contra:

Leverkusen. Es pensa i es parla massa de la final de fa 19 anys i això pot acabar portant molt mal rotllo.

Inexperiència. Només dos jugadors de l’Espanyol (De la Peña i Rufete) han disputat finals europees.

La forma de De la Peña. El càntabre, home bàsic en l’equip de Valverde, s’ha perdut per lesió els últims partits. La seva forma física a Glasgow és una incògnita.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER UNITED

El Manchester United, després d’haver superat una època de transició, ha recuperat el campionat de la Premier League, el qual no obtenia des de 2003. Durant el parèntesi van tenir lloc els títols de l’Arsenal d’Arséne Wenger el 2004 i del Chelsea de José Mourino el 2005 i el 2006.

He de reconèixer que m’ha sorprès força el títol que acaba d’aconseguir el Manchester United per dues raons fonamentals: la primera perquè veia el Chelsea de Mourinho molt superior i la segona perquè creia, i segueixo pensant malgrat guanyar el torneig, que Alex Fetguson, entrenador de l’equip des de 1986, porta massa temps a la banqueta d’Old Trafford.

L’etapa que estan vivint actualment els red devils em recorda bastant a la de la segona meitat de la dècada anterior. Llavors, joves futbolistes com els germans Neville, Beckham, Butt, Giggs, Scholes o Solskjaer es van fusionar a la perfecció amb els il·lustres veterans Schmeichel, Keane o Cantona. El conjunt anglès va marcar una era nacional i va conquistar la Champions League el 1999 al Camp Nou.

Ara alguns d’aquells joves són ja veterans que encara segueixen a l’equip, com són els casos de Gary Neville, Giggs, Scholes i Solksjaer, els quals encaixen molt bé amb els O’Shea, Carrick, Fletcher, Richardson i les dues inqüestionables estrelles del quadro de Ferguson: Cristiano Ronaldo i Rooney (foto). Penso que el ManU està plenament capacitat per protagonitzar una altra gloriosa època a Anglaterra i assolir la que seria la tercera Copa d’Europa de la seva història, encara que per aconseguir això últim, pel que s’ha vist aquesta temporada, els reds haurien de millorar considerablement el seu nivell defensiu.

Un capítol especial mereix el jove jugador portuguès Ronaldo: per a alguns és l’home amb més futur del futbol europeu mentre que per a altres ja és el millor jugador del continent. Personalment, crec que es tracta d’un meravellós futbolista i un dels més grans especialistes en l’u contra u, però no m’agraden gaire aquest tipus de jugadors (el madridista Robinho n’és un cas molt similar) que abusen de la “bicicleta” i de l’individualisme. Si és capaç de solucionar aquests, segons el meu parer, defectes, i funciona en els grans partits (durant el matx de tornada de les semifinals de la Champions a San Siro a penes va aparèixer), no dubto en absolut que pot arribar a ser el millor del món.

AFORTUNADAMENT ELS DINERS EN FUTBOL NO HO SÓN TOT

Josep Lluís Núñez, des de que va ser elegit president del FC Barcelona el 1978 fins a l’arribada de Johan Cruyff com a entrenador el 1988, va fitxar alguns dels millors futbolistes del món (Hansi Krankl, Allan Simonsen, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona o Gary Lineker) i del futbol espanyol (Francisco Javier Urruti, José Ramón Alexanko, Julio Alberto Moreno, Víctor Muñoz, Periko Alonso, Marcos Alonso, Enrique Castro Quini, Àngel Pichi Alonso...). No obstant, durant aquella dècada el Barça només va guanyar una Lliga i no va poder assolir mai la Copa d’Europa.

L’any 2000, Florentino Pérez va ser elegit president del Real Madrid, es va dedicar a fitxar una estrella rera l’altra (galàctics) i van anar arribant al Santiago Bernabéu futbolistes de la qualitat de Luis Figo, Zinedine Zidane, Ronaldo i David Beckham (foto). Tanmateix, quan el tècnic Vicente del Bosque i jugadors d’equip, com Fernando Hierro, Claude Makelélé o Fernando Morientes, van abandonar el club, el conjunt blanc va entrar en una profunda crisi que va obligar Pérez a dimitir el 2006.

L’últim exemple el tenim en el Chelsea de Roman Abramóvitx. El magnat rus va fitxar el 2004 l’entrenador que acabava d’obtenir la Champions League amb el Porto, José Mourinho, al qual li ha proporcionat grans futbolistes com Peter Cech, Ricardo Carvalho, Ashley Cole, Mickael Essien, Didier Drogba, Michael Ballack o Andrei Xevtxenko. És veritat que els londinencs han guanyat dues vegades la Premer League (abans els blues només havien obtingut un campionat de Lliga en tota la seva història), però el gran somni d’Abramóvitx, la Lliga de Campions, s’està escapant any rere any i el club anglès ni tan sols ha pogut disputar la gran final del torneig.

Per sort, i a diferència d’altre sectors, els diners no ho són tot en el món del futbol, on encara fets com els sentiments continuen sent decisius, com bé ho demostra l’exemple del Liverpool.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PSV EINDHOVEN

Quan Ronald Koeman era una de les estrelles del FC Barcelona de Johan Cruyff, l’anomenat Dream Team, va guanyar tres lligues consecutives malgrat arribar el seu equip a la darrera jornada en segona posició, aprofitant els errors, els dos primer anys, del Real Madrid i, el tercer any, del Deportivo. Ara, com a entrenador del PSV Eindhoven, encara ho ha fet més difícil: s’ha proclamat campió arribant en tercer lloc a l’última jornada, arran de no fer valer els seus avantatges tant AZ Alkmaar com Ajax.

Després d’una primera volta igualada, el PSV se’n va anar amb claredat durant la segona part de la competició i va assolir un avantatge d’11 punts que semblava definitiu. No obstant, penso que els de Koeman es van distreure massa en les eliminatòries de la Champions League davant l’Arsenal, al qual van fer fora sorprenentment, i el Liverpool, i més tard crec no van assimilar correctament la clara eliminació davant el conjunt de Rafa Benítez. Tot això va motivar que AZ i Ajax escorcessin les distàncies espectacularment i, a manca d’una jornada per al final, fins i tot el superessin a la classificació.

Tanmateix, tant els d’Alkmaar com els d’Amsterdam, dirigits per altres dos exbarcelonistes, respectivament Louis van Gaal i Henk ten Cate, no van aprofitar poder dependre d’ells mateixos i el PSV, gràcies a un gol del ja llegendari Philip Cocu (foto), un altre exblaugrana, es va endur el títol, tercer consecutiu i 20è de la seva història.

En el quadro de Koeman, que encara no se sap si continuarà la pròxima temporada, s’han significat especialment jugadors com el porter brasiler Mendes, el golejador peruà Farfán i evidentment el gran Cocu, el millor futbolista holandès de l’última dècada i que ja ha anunciat la seva retirada. Pel contrari, un altre exjugador del Barça, Patrick Kluivert, ha continuat amb la irregularitat que l’ha caracteritzat les darreres temporades.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: OLYMPIACÒS

L’Olympiacòs ha guanyat la seva 11a lliga grega en els darrers 12 anys, marca que és la més espectacular entre els principals campionats que es disputen a Europa, i molt probablement en totes les Lligues que es juguen al continent. Els del Pireu només han cedit les últimes temporades el torneig 2002/2003, el qual va conquistar el Panathinaicòs. Curiosament, en l’altre gran esport nacional de Grècia, el bàsquet, passa tot el contrari i els blanc-i-vermells observen com els verds s’enduen un torneig rere l’altre.

Els grans rivals de l’Olympiacòs van confiar en entrenadors espanyols per acabar amb la seva hegemonia, amb el mallorquí Llorenç Serra Ferrer a la banqueta de l’AEK i l’aragonès Víctor Muñoz a la del Panathinaicòs. No obstant els del Pireu, que també estrenaven tècnic en la persona del noruec Trond Sollied, de nou han estat molt superiors als seus principals adversaris.

El gran problema de l’Olympiacòs no és troba doncs als campionats nacionals, sinó en la faceta internacional. Temporada rera temporada, els blanc-i-vermells fracassen rotundament a la Champions League, on no només són incapaços de classificar-se per als vuitens de final, sinó que ni tan sols aconsegueixen la consolació de passar a disputar la Copa de la UEFA. Europa és per tant l’assignatura pendent de l’equip.

En el grup de Sollied ha destacat un any més el veterà jugador brasiler Rivaldo. A mi personalment em sorprèn el rendiment del pilota d’or de 1999 perquè, una vegada va deixar el Barça, després de proclamar-se campió mundial amb el Brasil al Japó, i no poder triomfar al Milan, pensava sincerament que la seva carrera estava pràcticament acabada. El porter internacional Nikopolidis, el serbi Djordjevic (foto) i el mexicà Nery Castillo són altres dels seus principals homes.

EQUIPS HISTÒRICS: EL REAL MADRID PENTACAMPIÓ D'EUROPA

El Barça de les 5 Copes de Fernando Daucik, en la primera meitat dels anys 50, tenia una gran estrella: l’hongarès Laszlo Kubala. Poc després, el club català va arribar a un acord amb la figura argentina Alfredo di Stefano (a la foto amb Ferenc Puskas), però el Real Madrid va intentar per tots els mitjans impedir l’arribada del sud-americà al llavors estadi blaugrana de les Corts. La dictadura franquista, de clara ideologia esportiva molt blanca, va decidir una solució salomònica: que Di Stefano jugués un any al Barça i un altre al Madrid i així successivament. L’entitat catalana es va negar a acceptar aquella curiosa i sorprenent decisió i l’afer va marcar sens dubte la història.

El 1955, el diari esportiu francès l’Équipe, amb la col·laboració de Santiago Bernabéu, president del Real Madrid, va decidir fundar la Copa d’Europa, en el primer intent de crear un torneig que enfrontés a la totalitat dels campions de Lliga del continent. Anteriorment es disputava, entre altres campionats sub-continentals, la Copa Llatina, que jugaven els campions d’Espanya, França, Itàlia i Portugal i la qual van guanyar en dues ocasions tant el Madrid com el Barça.

El Real Madrid va ser l’indiscutible protagonista de la primera etapa de la Copa d’Europa al proclamar-se campió de les cinc primeres edicions. L’Stade de Reims el 1956, el Fiorentina el 1957, el Milan el 1958, de nou l’equip de Reims el 1959 i l’Eintracht de Frankfurt el 1960 van anar caient successivament davant el poder del conjunt blanc, que en algunes ocasions va demostrar un ofici extraordinari per aixecar partits molt compromesos, com en la primera edició de 1956, i en altres va dominar amb un superioritat espectacular, com en la final de 1960.

En el pentacampíó madridista - que va comptar amb els entrenadors Juan Villalonga (1956 i 1957), el mateix home que va portar la selecció espanyola al triomf en l’Eurocopa de 1964; Luis Carniglia (1958 i 1959) i Miguel Muñoz (1960), qui més tard guanyaria també l’edició de 1966 - hi brillaven futbolistes com Marquitos Alonso, José Emilio Santamaría, Héctor Rial, Francisco Gento, Puskas i evidentment Di Stefano. Qué hauria succeït si l’argenti hagués fitxat pel Barça ?

Entrenadors: Juan Villalonga, Luis Carniglia i Miguel Muñoz.
Un onze: Alonso, Marquitos, Santamaría, Santisteban, Mateos, Rial, Del Sol, Puskas, Kopa, Di Stefano i Gento.
El més positiu: cinc Copes d'Europa consecutives, rècord encara vigent / la qualitat de futbolistes com Di Stefano, Rial, Puskas o Gento / la final de 1960 davant l'Eintracht.
El més negatiu: el polèmic fitxatge de Di Stefano /  que passessin tres entrenadors en només cinc anys / l'equip no va ser tan regular a la Lliga espanyola. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: CELTIC

Durant bona part de la dècada dels 90 i els inicis de l’actual decenni, el Celtic va estar a l’ombra del Glasgow Rangers, que va encadenar una gran quantitat de títols consecutius davant la impotència del club catòlic. La situació va començar a canviar amb dos homes clau: el tècnic Martin O’Neill i el golejador suec Henrik Larsson.

El Celtic va acabar amb la supremacia dels seus eterns rivals protestants i fins i tot va disputar, el 2003, la final de la Copa de la UEFA a Sevilla, la qual van perdre a la pròrroga contra el Porto de José Mourinho, que només un any més tard es va proclamar campió de la Champions League a Gelserkirchen.

Les marxes de Larsson al Barça el 2004, per convertir-se en suplent de luxe de Samuel Eto’o, i d'O’Neill, actual entrenador de l’Aston Villa, un any després, van portar la incertesa al Celtic Park i el nou preparador, el mític Gordon Strachan, un dels millors futbolistes de la història del futbol escocès, va tenir un debut força decebedor amb l’eliminació a la segona prèvia de la Champions davant el modest club eslovac de l’Artmedia.

No obstant, els blanc-i-verds van reaccionar i han obtingut les dues últimes Lligues, la d’aquesta temporada pràcticament passejant-se des de la primera jornada fins el dia que van aconseguir el títol de manera matemàtica. En el conjunt d’Strachan hi destaquen jugadors com el búlgar Petrov, el japonès Nakamura (foto) o l’holandès Vanegoor of Hasselink.

AQUELL ESPANYOL DE FA 19 ANYS

Dijous vinent el RCD Espanyol podria classificar-se per segona vegada a la seva història per a la final de la Copa de la UEFA. Fa ja 19 anys, l’equip català va arribar-hi per primer cop després d’eliminar alguns dels millors clubs d’Europa, però va caure en la tornada d'aquella final a Leverkusen malgrat viatjar a Alemanya amb un 3 a 0 favorable, exactament la mateixa renda que dijous ha de defensar en una altra ciutat germànica, Bremen. És veritat que només un gran entrenador, com ho era Javier Clemente als anys 80, era capaç de portar un modest com l’Espanyol a la final de la UEFA (llavors un torneig molt més potent que l’actual), però també és cert que només les estranyes decisions que va prendre el preparador basc a Leverkusen podien ocasionar la remuntada en aquell matx.

Quan el sorteig de la primera ronda va donar com a primer rival blanc-i-blau el Borussia de Mönchenglabdach, en aquells temps un extraordinari equip, molts pensaven i fins i tot asseguraven que l’aventura de l’Espanyol per Europa es limitaria a dos partits. No obstant, el quadro de Clemente es va classificar amb un parcial increïble de 5 a 0. Posteriorment va arribar el Milan d’Arrigo Sacchi que, encara en estat embrionari, va ser clarament superat pel club barceloní, que també eliminaria un altre gran italià, l’Inter de Milà, als vuitens de final.

Després de deixar a la cuneta tres dels millors clubs del continent, l’Espanyol es va trobar en quarts de final el modest quadro txec del Vicktovice, que tampoc va suposar un obstacle pels de Clemente malgrat que alguns creien que un equip de potencial similar al blanc-i-blau podria posar-li les coses més difícils als catalans. Posteriorment, en semifinals, va arribar el Bruges, en aquell període un bloc complicat i temible que va acabar amb la imbatibilitat de l’Espanyol a la competició amb un molt mal resultat a la bella ciutat flamenca: 2-0. No obstant, en un Sarrià ple de gom a gom, l’Espanyol va remuntar en el matx de tornada, marcant Pichi Alonso (foto) en els últims instants de la pròrroga el 3-0.

Com era el cas de l’Espanyol, l’adversari, el Bayer Leverkusen, disputava per primer cop en la seva història una final europea i va donar la sensació, en el partit d’anada jugat en un Sarrià de nou majestuós, notar més la inexperiència que el conjunt de Clemente, guanyant els catalans per un clar 3 a 0, amb dos gols de Losada i un de Soler. Tot semblava dat i beneït i fins i tot el desaparegut Antoni Baró, llavors president de l’entitat, va decidir viatjar a Alemanya quan no era el seu costum acompanyar l’equip. La tornada a Leverkusen transcorria amb normalitat fins el minut 20 de la segona part, quan els alemanys van fer el primer gol. Llavors, de forma incomprensible, els jugadors de l’Espanyol es van espantar i en van rebre dos més en pocs minuts. Arran d’una pròrroga sense gols, els alemanys, eufòrics, van estar més encertats en els llançaments de penal.

Javier Clemente, el màxim artífex de que l’Espanyol aconseguís el miracle d’arribar a la final de la Copa de la UEFA, va prendre unes decisions estranyes i sorprenents a Leverkusen: va deixar Valverde, actual entrenador de l’equip, a la banqueta i Lauridsen, un fi i tècnic centrecampista danès que no gaudia de la confiança de l'entrenador, a la graderia. Molts pensen que amb el nòrdic al terreny de joc, l’Espanyol hagués pogut aguantar més bé la possessió de la pilota en els minuts més difícils, però s’ho va haver de mirar impotent des de la tribuna.

En aquell històric Espanyol hi destacaven jugadors com N’Konno, Domínguez, Job, Gallart, Iñaki, Miguel Ángel, Golobart, Soler, Lauridsen, Zúñiga, Orejuela, Zubillaga, Valverde, Pichi Alonso, Pineda i Losada. El club blanc-i-blau va acabar pagant fort aquella derrota, doncs, un any més tard i ja amb Clemente cessat, va descendir a segona divisió.

EQUIPS HISTÒRICS: EL DREAM TEAM DE JOHAN CRUYFF

Amb l’excepció d’èpoques aïllades com la del període de la Cinc Copes, amb Fernando Daucik, o la primera etapa d’Helenio Herrera, les dues en els anys 50, el FC Barcelona havia estat històricament un club perdedor i victimista. El conjunt català acostumava a perdre Lligues de manera increïble, com la de l’edició 1981/1982 amb Udo Lattek, o era capaç de caure en una final de la Copa d’Europa tenint-ho tot a favor, com el 1986 a Sevilla, amb Terry Venables.

Quan Johan Cruyff es va convertir en tècnic barcelonista el 1988 (abans havia tingut una etapa de cinc anys com a futbolista als 70), el club blaugrana es trobava en una de les crisis més greus de la seva història, tant des del punt de vista esportiu com social, amb una graderia molt dividida i uns futbolistes que van demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez en el que es coneix com el Motí de l’Hesperia.

Núñez i Cruyff van decidir fer una neteja gairebé total del vestidor i iniciar una nova etapa. A diferència del que ha succeït en els temps actuals amb Joan Laporta i Frank Rijkaard, la transició va ser bastant lenta i delicada, fins el punt que, segons moltes opinions, si el Barça no li hagués guanyat la final de la Copa del Rei al Real Madrid el 1990, Cruyff, que havia assolit la Recopa el primer any, hauria estat destituït.

El Barcelona va conquistar la citada Copa del Rei i podríem afirmar que el Dream Team va néixer aquella nit al llavors estadi Luis Casanova de València. En el tercer any de Cruyff va arribar la primera de les quatre Lligues consecutives, l’única en conquistar-la de manera clara i rotunda i, tres anys després de l’afer de l’Hesperia, el Barça havia superat definitivament la crisi per iniciar una època extraordinària i històrica.

Wembley 1992: es podria afirmar que durant aquella època el Barça era l’únic gran club d’Europa que mai havia aconseguit guanyar la Copa d’Europa. Els catalans havien arribat dues vegades a la final, però les havien perdut contra el Benfica el 1961 i el sorprenent Steaua el 1986, en un del dies més tristos de la història blaugrana. El 1992, al mític estadi londinenc, el Barça no va fallar i, gràcies a un gol de Ronald Koeman a la pròrroga, l’equip de Cruyff va vèncer el Sampdoria i va conquistar el trofeu.

Poc després del triomf de Wembley, el Barça guanyaria la seva segona Lliga consecutiva i la primera aconseguida en l’última jornada malgrat arribar-hi en desavantatge, doncs una derrota del Real Madrid a Tenerife li va donar el títol. Un any després va succeir exactament el mateix amb la tercera Lliga i la quarta va arribar arran de l’ensopegada del Deportivo a Riazor davant el València, fallant els gallecs un penal en l’últim minut. En tota la seva història, fins llavors, l’entitat catalana només havia assolit, com a molt, dos títols de Lliga seguits.

Quatre dies més tard de la quarta Lliga, va arribar la humiliant derrota a la final de la Copa d’Europa a Atenes contra el Milan i es podria dir que aquella nit va morir el Dream Team. Cruyff encara romandria dos anys més a la banqueta del Camp Nou, amb mediocres resultats, fins que Núñez el va destituir amb polèmica a manca de dues jornades per al final del campionat de Lliga 1995/1996.

El club blaugrana va continuar obtenint títols amb regularitat amb Bobby Robson primer i Louis van Gaal més tard, però arran del cessament de Cruyff es va originar una crisi social terrible que va obligar a dimitir Núñez i Van Gaal l’any 2000. Posteriorment va tenir lloc la penosa etapa amb Joan Gaspart de president, superada gràcies a les arribades de Laporta a la llotja i Rijkaard a la banqueta el 2003, iniciant-se una altra època brillant amb, fins el moment, dues Lligues i la segona Copa d’Europa com a principals títols.

El Dream Team va ser un equip extremadament ofensiu (amb excessius riscos defensius segons la meva opinió), però força irregular, fet que va motivar que el quadro de Cruyff tingués tanta feina en obtenir tres dels quatre campionats de Lliga i no aconseguís una segona Copa d’Europa. Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, José Ramón Alexanko, Miquel Àngel Nadal, Sergi Barjuan, Ronald Koeman, Pep Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, José Mari Bakero, Michael Laudrup, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begisristáin, Hristo Stoitxkov (foto), Julio Salinas o Romário da Souza van ser alguns dels membres d’aquell extraordinari grup.

Entrenador: Johan Cruyff.
Un onze: Zubizarreta, Ferrer, Koeman, Sergi, Eusebio, Guardiola, Bakero, Amor, Laudrup, Stoitxkov i Begiristáin.
El més positiu: les quatre Lligues consecutives / la primera Copa d'Europa en la història de la institució / el futbol atractiu i d'atac.
El més negatiu: la humiliació d'Atenes / les dues darreres temporades / els excessius riscos en defensa.