EL MUNDIAL EN DADES: ANYS 30

Uruguai 1930

Final: Uruguai – Argentina, 4-2.
Gols: Dorado, Cea, Iriarte, Castro – Peucelle, Stabile.
Seu: estadi Centenario (Montevideo).
Semifinalistes: Estats Units i Iugoslàvia.
Equip revelació: Estats Units.
Millors jugadors: Scarone (Uruguai), a la foto, i Stabile (Argentina).
Màxim golejador: Stabile (Argentina).

Itàlia 1934

Final: Itàlia – Txecoslovàquia, 2-1.
Gols: Schiavio, Orsi – Puc.
Seu: estadi Nacional (Roma).
Semifinalistes: Alemanya i Àustria.
Equip revelació: Txecoslovàquia.
Millors jugadors: Meazza (Itàlia) i Planicka (Txecoslovàquia).
Màxim golejador: Nejedly (Txecoslovàquia).

França 1938

Final: Itàlia – Hongria, 4-2.
Gols: Piola (2), Collaussi (2) – Titkos, Sarosi.
Seu: estadi Olímpic de Colombes (París).
Semifinalistes: Brasil i Suècia.
Equip revelació: Hongria.
Millors jugadors: Meazza (Itàlia) i Ferrari (Itàlia).
Màxim golejador: Amaral (Brasil).

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: LEV IAXIN

País: Unió Soviètica.
Any de naixement: 1929.
Lloc de naixement: Moscou.
Demarcació: porter.
Clubs: Dinamo Moscou.
Eurocopes disputades: França 1960, Espanya 1964 i Itàlia 1968.
Mundial disputats: Suècia 1958, Xile 1962 i Anglaterra 1966.
Principals títols personals: una Pilota d’Or.
Títols de clubs: 5 Lligues Soviètiques i 3 Copes Soviètiques.
Títols de seleccions: una Eurocopa i uns Jocs Olímpics.

El Millor: únic porter en guanyar la Pilota d’Or.

Des de la instauració de la Pilota d’Or, la qual és atorgada al millor futbolista d’Europa, han hagut extraordinaris porters com Sepp Maier, Dino Zoff, Jean-Marie Pfaff, Rinat Dassaev, Andoni Zubizarreta, Peter Schmeichel, Gianluigi Buffon o Iker Casillas, però el mític Lev Iaxin, potser el millor futbolista rus de tots els temps, continua sent l’únic porter que ha guanyat el trofeu.

El pitjor: unes fronteres tancades

Iaxin va portar tota la seva llarga trajectòria futbolística a la desapareguda Unió Soviètica i el Dinamo de Moscou, romanent doncs sempre ubicat en un futbol amb caràcter amateur o semi-amateur. A diferència de jugadors més recents (l’últim exemple el tenim en Andrei Arxavin), no va poder donar el salt a grans lligues europees com l’espanyola, l’anglesa, la italiana o l’alemanya.

LA LLIGA 2008/2009 (i 3)

Sporting

Entrenador: Manolo Sañudo.
Jugador més destacat: Sastre.
Altres jugadors bàsics: Morán, Castro i Bilic.
Màxim golejador: Bilic.
Onze tipus: Cuéllar, Sastre, Gerard, Iván Hernández, Canella, Morán, Michel, Camacho, Mateo, Castro i Bilic.
El millor: una classificació magnífica tenint en compte el pressupost.
El pitjor: irregularitat.

Osasuna

Entrenadors: José Ángel Cuco Ziganda i José Antonio Camacho.
Jugador més destacat: Juanfran.
Altres jugadors bàsics: Puñal, Nekounam i Pandiani.
Màxim golejador: Pandiani.
Onze tipus: Roberto, Azpilicueta, Sergio, Miguel Flaño, Corrales, Juanfran, Puñal, Nekounam, Plasil, Massoud i Pandiani.
El millor: la reacció a la segona volta.
El pitjor: una pèssima primera volta.

Valladolid

Entrenador: José Luis Mendilíbar.
Jugador més destacat: Sesma.
Altres jugadors bàsics: Asenjo, Víctor i Goitom.
Màxim golejador: Goitom.
Onze tipus: Asenjo, Pedro López, Luis Prieto, García Calvo, Marcos, Pedro León, Rubio, Borja, Sesma, Víctor i Goitom.
El millor: els primers tres quarts de competició.
El pitjor: un excessiu relaxament que quasi porta a segona.

Getafe

Entrenadors: Víctor Muñoz i Michel.
Jugador més destacat: Casquero.
Altres jugadors bàsics: Cata Díaz, Granero i Del Moral.
Màxim golejador: Del Moral.
Onze tipus: Jacobo, Cortés, Mario, Cata Díaz, Licht, Granero, Polanski, Casquero, Gavilán, Del Moral i Soldado.
El millor: la defensa del president Ángel Torres de Víctor Muñoz, malgrat la destitució.
El pitjor: l’equip ha fet una vertiginosa caiguda en només dos anys.

Betis

Entrenadors: Paco Chaparro i Josep Maria Nogués.
Jugador més destacat: Sergio García.
Altres jugadors bàsics: Juanito, Mark González i Emana.
Màxim golejador: Sergio García.
Onze tipus: Ricardo, Nelson, Juanito, Melli, Vega, Sergio García, Mehmet Aurelio, Capi, Mark González, Emana i Oliveira.
El millor: el nivell tècnic de la plantilla.
El pitjor: la crisi social, amb Manuel Ruiz de Lopera (foto) al capdavant.

Numancia

Entrenadors: Sergio Kresic i Pacheta.
Jugador més destacat: Barkero.
Altres jugadors bàsics: Palacios, Nagore i Moreno.
Màxim golejador: Barkero.
Onze tipus: Juan Pablo, Juanra, Palacios, Boris, Cisma, Del Pino, Nagore, Moreno, Barkero, Bellvís i Aranda.
El millor: la lluita.
El pitjor: l’estranya destitució de Kresic.

Recreativo

Entrenadors: Manolo Zambrano i Lucas Alcaraz.
Jugador més destacat: Camuñas.
Altres jugadors bàsics: Riesgo, Aitor i Jesús Vázquez.
Màxim golejador: Camuñas.
Onze tipus: Riesgo, Bouzón, Morris, Lamas, Aitor, Javi Fuego, Barber, Jesús Vázquez, Camuñas, Colunga i Javi Guerrero.
El millor: deixar la primera divisió arran de protagonitzar la seva millor època.
El pitjor: el precipitat cessament de Zambrano.

LA LLIGA 2008/2009 (2)

Deportivo

Entrenador: Miguel Ángel Lotina.
Jugador més destacat: Filipe.
Altres jugadors bàsics: Sergio, Verdú i Lafita.
Màxim golejador: Lafita.
Onze tipus: Aranzubia, Manuel Pablo, Lopo, Ze Castro, Filipe, Verdú, Sergio, Juan Rodríguez, Guardado, Lafita i Riki.
El millor: el treball de Lotina.
El pitjor: enyorança del “Súper Depor”.

Màlaga

Entrenador: Antonio Tapia.
Jugador més destacat: Eliseu.
Altres jugadors bàsics: Apoño, Duda i Adrián López.
Màxim golejador: Baha.
Onze tipus: Goitia, Gámez, Wellington, Rosario, Calleja, Eliseu, Apoño, Miguel Ángel, Duda, Adrián López i Baha.
El millor: les jornades centrals del campionat.
El pitjor: l’inici i el final del torneig.

Mallorca

Entrenador: Gregorio Manzano.
Jugador més destacat: Arango.
Altres jugadors bàsics: Santana, Jurado i Aduriz.
Màxim golejador: Aduriz.
Onze tipus: Moyà, Josemi, Nunes, David Navarro, Corrales, Varela, Santana, Martí, Arango, Jurado i Aduriz.
El millor: la segona volta.
El pitjor: la primera volta.

Espanyol

Entrenadors: Bartolomé Márquez, José Manuel Esnal Mané i Mauricio Pochettino (foto).
Jugador més destacat: Sergio Sánchez.
Altres jugadors bàsics: Jarque, Pareja i Nené.
Màxim golejador: Iván Alonso.
Onze tipus: Kameni, Sergio Sánchez, Jarque, Pareja, David Garcia, Corominas, Moisés, Román Martínez, Nené, Luis García i Tamudo.
El millor: la fe de Pochettino.
El pitjor: la planificació.

Almeria

Entrenadors: Gonzalo Arkonada i Hugo Sánchez.
Jugador més destacat: Negredo.
Altres jugadors bàsics: Diego Alves, Bruno i Juanma Ortiz.
Màxim golejador: Negredo.
Onze tipus: Diego Alves, Bruno, Chico, Pellerano, Mané, Juanma Ortiz, Juanito, Soriano, Crusat, Piatti i Negredo.
El millor: el debut d’Hugo Sánchez com a tècnic al futbol espanyol.
El pitjor: els partits com a visitant.

Racing

Entrenador: Juan Ramón López Muñiz.
Jugador més destacat: Zigic.
Altres jugadors bàsics: Munitis, Serrano i Pereira.
Màxim golejador: Zigic.
Onze tipus: Toño, Pinillos, Garay, Navas, Marcano, Munitis, Colsa, Lacen, Serrano, Pereira i Zigic.
El millor: el retorn de Zigic.
El pitjor: el llistó deixat l’any passat era massa alt.

Athletic Club

Entrenador: Joaquín Caparrós.
Jugador més destacat: Llorente.
Altres jugadors bàsics: Iraizoz, Iraola i Javi Martínez.
Màxim golejador: Llorente.
Onze tipus: Iraizoz, Iraola, Aitor Ocio, Amorebieta, Koikili, David López, Orbáiz, Javi Martínez, Gabilondo, Yeste i Llorente.
El millor: sobreviure amb una política peculiar.
El pitjor: la final de la Copa del Rei s’ha notat en el rendiment a la Lliga.

LA LLIGA 2008/2009 (1)

FC Barcelona

Entrenador: Pep Guardiola.
Jugador més destacat: Messi.
Altres jugadors bàsics: Xavi, Iniesta (foto) i Eto’o.
Màxim golejador: Eto’o.
Onze tipus: Valdés, Alves, Márquez, Piqué, Puyol, Xavi, Touré, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.
El millor: un futbol extraordinari, ofensiu i espectacular.
El pitjor: han deixat el llistó molt alt.

Real Madrid

Entrenadors: Bernd Schuster i Juande Ramos.
Jugador més destacat: Higuaín.
Altres jugadors bàsics: Casillas, Robben i Raúl.
Màxim golejador: Higuaín.
Onze tipus: Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Cannavaro, Heinze, Robben, Gago, Guti, Marcello, Raúl i Higuaín.
El millor: entre els dos classics (18 partits) l’equip només va cedir un punt.
El pitjor: caos social.

Sevilla

Entrenador: Manolo Jiménez.
Jugador més destacat: Navas.
Altres jugadors bàsics: Palop, Fernando Navarro i Kanouté.
Màxim golejador: Kanouté.
Onze tipus: Palop, Mosquera, Schillaci, Escudé, Fernando Navarro, Navas, Maresca, Renato, Adriano, Kanouté i Luis Fabiano.
El millor: una clara classificació per a la Lliga de Campions.
El pitjor: les crítiques a Jiménez.

Atlético

Entrenadors: Javier Aguirre i Abel Resino.
Jugador més destacat: Forlán.
Altres jugadors bàsics: Maxi Rodríguez, Simao i Agüero.
Màxim golejador: Forlán.
Onze tipus: Leo Franco, Heitinga, Pablo, Ujfalusi, Pernía, Maxi Rodríguez, Assunçao, Raúl García, Simao, Agüero i Forlán.
El millor: el duo atacant Agüero / Forlán.
El pitjor: la irregularitat.

Vila-real

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Jugador més destacat: Senna.
Altres jugadors bàsics: Capdevila, Rossi i Llorente.
Màxim golejador: Rossi.
Onze tipus: Diego López, Javi Venta, Gonzalo Rodríguez, Godín, Capdevila, Cani, Senna, Eguren, Pires, Rossi i Llorente.
El millor: Manuel Pellegrini.
El pitjor: la lesió de Cazorla.

València

Entrenador: Unai Emery
Jugador més destacat: Villa.
Altres jugadors bàsics: Albiol, Mata i Silva.
Màxim golejador: Villa.
Onze tipus: César, Miguel, Albiol, Marchena, Alexis, Joaquín, Albelda, Baraja, Mata, Silva i Villa.
El millor: el trident Mata / Silva / Villa.
El pitjor: les crisis econòmica i social han influït en l’apartat esportiu.

EL GRAN TRIOMF DEL BOQUERÓN

El Xerez va aconseguir el passat dissabte el primer ascens de la seva història a primera divisió. Un dels gran artífexs del succés ha estat sens dubte el seu entrenador: Boquerón Esteban.

Esteban Vigo va ser una de les grans promeses del futbol espanyol durant el segon lustre dels anys 70, quan era jugador del Màlaga. El 1977 va rebre el premi a la seva progressió i va ser fitxat pel FC Barcelona, que en aquell període era entrenat per Marinus Michels i tenia en Johan Cruyff la seva gran estrella.

Els inicis al Camp Nou d’Esteban, que llavors actuava de davanter, no van ser gens fàcils i restava més temps assegut a la banqueta que no pas actuant al terreny de joc. No obstant, el jugador andalús va ser titular en les finals de la Copa del Rei de 1978, amb el citat Michels de preparador, i de la Recopa de 1982, amb Udo Lattek de tècnic, proclamant-se els dos cops el Barça campió.

Sense cap mena de dubte, la millor campanya del Boquerón com a futbolista blaugrana va tenir lloc la temporada 1984-1985, en què el club català, dirigit per l’anglès Terry Venables, va guanyar el títol de Lliga, després d’onze anys de sequera. Esteban, ja reciclat com a centrecampista, va ser un home important en l’equip i va debutar com a internacional absolut de la mà de Miguel Muñoz.

No obstant, en el millor moment de la seva carrera, Esteban va patir una greu lesió, la qual l’acabaria apartant de la titularitat al Barça i molt probablement de participar al Mundial de Mèxic, disputat l’any 1986, el mateix any en què el Barça va perdre lamentablement la final de la Copa d’Europa a Sevilla contra l’Steaua.

El 1987, quan el club es trobava en plena crisi esportiva i social, el jugador andalús va abandonar el Camp Nou per tornar al Màlaga. Això si, se’n va anar amb un títol de Lliga, tres de la Copa del Rei, un de la supercopa d’Espanya, dos de la Copa de la Lliga i dos de la Recopa.

Esteban, durant la fosca època de la presidència de Joan Gaspart, es va integrar a l’organigrama tècnic del Barça com a entrenador del Barça C a tercera divisió. Tanmateix, la victòria de Joan Laporta en les eleccions de l’any 2003 va motivar una nova sortida de l’andalús de l’entitat catalana.

HA DE TÉMER EL BARÇA FLORENTINO PÉREZ ?

Quan Florentino Pérez va guanyar el 2000 contra pronòstic les eleccions contra Lorenzo Sanz, el Real Madrid acabava de conquistar la seva vuitena Copa d’Europa, només dos anys després del setè trofeu en aquesta competició. L’equip blanc era un conjunt equilibrat en totes les seves línies i molt complet, amb futbolistes de classe, com Roberto Carlos, Fernando Redondo o Raúl González, i homes de brega com Fernando Hierro, Iván Helguera o Fernando Morientes.

Els inicis de Pérez com a president van ser coherents, amb els fitxatges de grans estrelles com Luis Figo i Zinedine Zidane, els dos primers galàctics, o la contractació d’un jugador de característiques defensives com Claude Makélélé. El club madridista es va endur la Lliga de 2001, la Champions de 2002 i la Lliga de 2003, aquest últim títol amb la presència del brasiler Ronaldo, el tercer galàctic, que segons el meu parer va començar a desequilibrar el grup que entrenava Vicente del Bosque.

Durant la celebració de la segona Lliga guanyada amb Florentino, es va començar a espatllar l’invent: Pérez estava convençut que amb “pavones” i “zidanes”, és a dir amb defenses de la pedrera i amb mitjos i davanters galàctics, es podien obtenir tots els èxits possibles. Llavors el president va decidir prescindir de Del Bosque, al qual va substituir pel gairebé desconegut tècnic portuguès Carlos Queiroz, i va donar la baixa a Hierro, Makélélé i Morientes, mentre que el mediàtic David Beckham es convertia en el quart galàctic.

En aquell moment es va iniciar la caiguda en picat del Madrid, al mateix temps que es produïa l’ascens del Barça de Joan Laporta, Frank Rijkaard, Ronaldinho i companyia. El conjunt blanc, profundament desequilibrat i amb jugadors autocomplaents i excessivament idolatrats, va enfonsar-se i Pérez va presentar la seva dimissió el 2006.

Per tant, si Florentino comet els mateixos errors de la seva primera etapa a la llotja del Santiago Bernabéu, i arran dels fitxatges de Kaká i Critiano Ronaldo sembla ser que pot succeir de nou la mateixa història, el Barça no hauria de patir en absolut. A més a més, l’entitat blaugrana és actualment el millor club del món i acaba de conquistar una triple corona espectacular. Per aquests motius, l’única societat que hauria d’estar preocupada és la institució madrilenya.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BESIKTAS

Dos eren els grans favorits quan es va iniciar la Superlliga de Turquia: el Galatasaray, vigent campió, i el Fenerbahçe, que havia realitzat l’esforç de fitxar l’estiu passat el veterà tècnic Luis Aragonés i el golejador Güiza, que acabaven tots dos de proclamar-se campions de l’Eurocopa amb Espanya.

No obstant, el tercer equip de la gran urbs d’Istanbul, el Besiktas, s’ha endut finalment el títol després d’un igualat campionat, on els màxims adversaris dels campions han estat els sorprenents Sivasspor, que es classifica per a la prèvia de la Champions, i el Trabzonspor.

Per tant, el torneig realitzat per Fenerbahçe i Galatasaray, respectivament quart i cinquè a la classificació final, ha estat força decebedor i en cap moment han donat la sensació de ser capaços de lluitar pel Campionat. Una vegada acabada la temporada, el Fenerbahçe ha decidit destituir Aragonés, que molt probablement torni a entrenar un club espanyol.

Ha estat una campanya històrica per al Besiktas, que a més a més ha aconseguit el títol de Copa. L’equip és dirigit per un dels tècnics turcs de més prestigi en l’actualitat, Mustafa Denizli, i té com a jugadors importants el veteraníssim porter Rüstü, el francès Cissé, l’argentí Delgado i l’alemany Ernst.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ALEMANYA 2006: ITÀLIA TRIOMFA DE NOU CONTRA LA ADVERSITAT

Quan Itàlia va aconseguir guanyar el Mundial de 1982, celebrat a Espanya, el país acabava de sortir de la gran polèmica motivada per les apostes clandestines. 24 anys més tard, l’”Squadra Azzurra” tornava a assolir la Copa del Món el mateix any en què havia estat destapat un afer de corrupció conegut com a “Moggigate”.

Alemanya va ser el 2006 el quart estat en repetir l'organització d'un campionat del món, però, a diferència de 1974, quan el país es trobava encara dividit, ho va fer com a nació unificada. A més dels germànics van arribar a la fase final Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, la pentacampiona Brasil, Corea del Sud, Costa d’Ivori, Costa Rica, Croàcia, Equador, Espanya, Estats Units, França, Ghana, Holanda, Iran, la citada Itàlia, Japó, Mèxic, Paraguai, Polònia, Portugal, Sèrbia i Montenegro, Suècia, Suïssa, Togo, Trinitat i Tobago, Tunísia, Txèquia i Ucraïna. Podríem dir que no hi va haver cap absència notable, però, en canvi, si multitud de seleccions debutants: Angola, Costa d’Ivori, Ghana, Sèrbia i Montenegro, Togo, Trinitat i Tobago, Txèquia i Ucraïna.

Espanya va jugar una gran primera fase, va guanyar tots els partits, però va quedar eliminada en vuitens de final contra França, el primer equip potent que es va trobar. Tanmateix, l’equip estatal, en què es mantenia Raúl González, tenia molts homes que dos anys més tard conquistarien l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, com eren els casos del preparador, el veterà Luis Aragonés, i de futbolistes com Iker Casillas, Sergio Ramos, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, David Villa o Fernando Torres. El combinat espanyol va iniciar el mundial amb una gran victòria davant Ucraïna (4-0) i més tard es va imposar a les modestes Tunísia i Aràbia Saudita. En vuitens de final, malgrat avançar-se en el marcador, va acabar perdent clarament enfront una gran i competitiva França (3-1).

Altres aspectes importants del campionat van ser el gran rendiment dels conjunts europeus, classificant-se per a les semifinals Itàlia, França, Alemanya i Portugal, i el fracàs dels blocs sud-americans, especialment el protagonitzat per Brasil.

Itàlia, que havia perdut el 1990 (semifinals), 1994 (final) i 1998 (quarts de final) a la tanda de penals (el 2008 va ser eliminada en vuitens de final a la pròrroga), va assolir el seu quart títol a Alemanya mitjançant aquest procediment. A diferència d’altres vegades, en què els transalpins havien demostrat més ofici que no pas joc, el conjunt dirigit per Marcello Lippi va ser un dels blocs que millor futbol va oferir en el torneig, molt especialment en semifinals contra els amfitrions. Gianluigi Buffon, Gianluca Zambrotta, Fabio Grosso, Marco Materazzi, Fabio Cannavaro, Andrea Pirlo, Gennaro Gattuso o Francesco Totti van ser alguns dels seus jugadors més destacats.

França havia fracassat de forma rotunda en la seva defensa del títol quatre anys abans a l’Àsia, però quan ningú ho esperava va ressorgir a Alemanya. Després de superar la fase de grups de manera discreta, va eliminar Espanya en vuitens, la favorita Brasil en quarts, Portugal en semifinals i només va cedir als penals de la final contra Itàlia. Molts dels herois del campionat de 1998, com Fabian Barthez, Liliam Thuram, Marcel Desailly, un gran Zinedine Zidane, Thierry Henry o David Trezeguet, continuaven a la selecció preparada per Raymond Domenech, en la qual va sorprendre Frank Ribéry.

Alemanya i Portugal van ser les altres gran protagonistes del certamen. Els locals, entrenats per l’històric, però inexpert com a tècnic, Jürgen Klinsmann, van complir i convèncer, encara que no van poder repetir la final del 2002. Cristoph Lahm, Michael Ballack i Miroslav Klose, màxim golejador del torneig, eren els seus homes més destacats. Els portuguesos, dirigits pel campió mundial del 2002 amb Brasil, Luis Felipe Scolari, tenien un dels millors planters de la seva història, amb jugadors com Deco, Luis Figo o Cristiano Ronaldo, i van jugar per segon cop en la seva història la penúltima ronda, 40 anys després del gran Portugal d’Eusebio a Anglaterra.

Pel contrari, les actuacions de Brasil i, en menor grau, Argentina van ser força decebedores. La Canarinha va arribar a Alemanya amb el tècnic campió de 1994, Carlos Alberto Parreira, i un grup extraordinari, en què hi destacaven l’incombustible Cafú, Roberto Carlos, Ronaldinho, llavors considerat el millor futbolista del món, Kaká, Adriano o Ronaldo. La baixa forma de jugadors com un esgotat Ronaldinho, que aquell any havia guanyat la Champions amb el Barça, Adriano i Ronaldo va ser fonamental perquè la Seleçao no passés de quarts, quan va ser eliminada per França. Argentina va mostrar una millora en relació a anteriors mundials, però no va poder, també als quarts de final, amb Alemanya, que va estar més encertada en la tanda de penals. El seleccionador Carlos Peckerman va rebre moltes crítiques per no donar-li més minuts a la llavors jove promesa Leo Messi.

En semifinals, Itàlia i Alemanya van protagonitzar el millor matx del campionat amb una pròrroga extraordinària, en la qual va acabar imposant-se l’equip mediterrani. En l’altre partit, una França molt veterana i experta va ser superior a Portugal, la gran revelació del certamen.

La final es va jugar a l’estadi Allianz Arena de Munic i va tenir com a gran protagonista el central italià Materazzi: en primer lloc va provocar un penal que va transformar Zidane, més tard va igualar en un remat de cap, després, ja a la pròrroga, va motivar l’expulsió del mateix Zidane, en el darrer matx de la carrera del futbolista francès, i finalment va ser un dels homes que va marcar en la tanda de penals, la qual van guanyar els italians, els qual es van convertir en tetracampions.

DEU HOMES BÀSICS EN EL CANVI DEL BARÇA

El FC Barcelona acaba de completar la millor temporada de la seva història amb un joc espectacular i els títols de la Copa del Rei, la Lliga i la Champions League. Aquests han estat, per ordre alfabètic, els 10 homes fonamentals de la gran campanya blaugrana.

Txiki Begiristáin. Malgrat que segueixo pensant que no està massa encertat amb els fitxatges, i els últims exemples els trobem en Martín Cáceres i Alexander Hleb, el director tècnic va ser l’home que va jugar-se l’arriscada carta de Pep Guardiola i desestimar la més segura aposta de José Mourinho.

Samuel Eto’o. Després de dues campanyes força decebedores, molt influenciades per les lesions, el camerunès, que va tenir el cartell de transferible durant gairebé tot l’estiu, ha ressorgit espectacularment, ha marcat una gran quantitat de gols i s’ha convertir en l’únic futbolista blaugrana en marcar en dues finals de la Lliga de Campions.

Pep Guardiola. Segons la meva opinió i la de molts altres, és el màxim artífex de la gran temporada barcelonista. Es va fer càrrec d’una plantilla enfonsada, caòtica i perdedora i només en uns mesos la va convertir en estable, ben gestionada i guanyadora. Va saber donar les baixes adequades, especialment pel que fa a Ronaldinho i Deco; va convertir en líders del projecte homes com Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi; va motivar els futbolistes i va recuperar jugadors que semblaven perduts com Rafa Márquez, Thierry Henry i Samuel Eto’o. És el primer home que conquista, sempre com a integrant del club català, la Copa d’Europa com a futbolista i entrenador.

Thierry Henry. La veritat és que jo, i crec que molts altres afeccionats, havíem perdut quasi tota esperança de veure un gran Henry vestit de blaugrana, per la seva molt decebedora primera campanya al Camp Nou i pel pobre rendiment que va oferir en els inicis de l’actual. Però el davanter francès ha completat una temporada magnífica i els seus gols han estat clau en varis partits, com en l’històric 2 a 6 al Santiago Bernabéu.

Andrés Iniesta. És un cas molt similar del que després comentaré de Xavi Hernández. Era un home secundari i poc protagonista malgrat la seva indiscutible classe, però, arran de la passada Eurocopa, en la qual va ser clau perquè Espanya guanyés el títol, es va convertir en un dels jugadors bàsics del Barça.

Joan Laporta. Sincerament, quan va decidir el passat estiu continuar a la presidència malgrat estar a punt de perdre la moció de censura i observar com li dimitien directius de gran importància, entre els quals es trobaven tres vice-presidents, vaig pensar que era un greu error. No obstant, Laporta ha demostrat saber sortir-se’n de les més grans adversitats, com el seu dia també havia fet Josep Lluís Núñez. És el primer president del Barça en aconseguir dues Copes d’Europa.

Leo Messi. L’estrella argentina ja havia demostrat abastament les seves qualitats tècniques en anteriors temporades, però en l’actual exercici ha estat, arran de la marxa de Ronaldinho, l’inqüestionable líder de l’equip català, ha fet partits excel·lents, ha aconseguit gols meravellosos, ha estat bàsic en xocs clau com el del 2 a 6 al Santiago Bernabéu i el seu concurs ha estat igualment primordial en les finals de la Copa del Rei i la Champions League. La Pilota d’Or no hauria de fer-se esperar.

Gerard Piqué (foto). Ha estat la gran revelació del Barça 2008/2009. Va arribar procedent del Manchester United teòricament com a quart central de l’equip, per darrere de Rafa Márquez, Carles Puyol i fins i tot Martín Cáceres, però, a mesura que ha anat avançant la temporada, el català s’ha anat fent amb un lloc de titular, ha aconseguit ser internacional absolut i ha finalitzat l’exercici com un dels jugadors més en forma del planter barcelonista. El seu caràcter ha estat molt important en la cohesió del vestidor.

Víctor Valdés. El moltes vegades criticat i qüestionat porter de l’Hospitalet ha demostrat una temporada més que es troba entre els millors en la seva demarcació en la història de l’entitat, juntament amb mites del barcelonisme com Antoni Ramallets o Andoni Zubizarreta.

Xavi Hernández. Ningú havia discutit mai ni la seva classe ni la seva qualitat tècnica, però Xavi havia estat un jugador que havia restat moltes vegades a l’ombra de futbolistes com Luis Figo, Rivaldo o Ronaldinho. Des de la passada Eurocopa, la qual va guanyar amb Espanya i en què va ser elegit millor jugador del certamen, ha trobat l’esperit de lideratge que li mancava, fet en què ha estat decisiva la confiança de Pep Guardiola.

LES POSSIBLES GRANS DECISIONS DE FLORENTINO PÉREZ

Florentino Pérez, que ja va ser president del Real Madrid des de l’any 2000 fins el 2006, quan va presentar la seva dimissió, es va convertir de nou la setmana passada, sense necessitat d’eleccions, en el màxim mandatari blanc. Les probables grans decisions de Pérez podrien ser les següents:

Millorar la imatge del club. Amb Ramón Calderón i les seves polèmiques assemblees i Vicente Boluda i els seus “chorreos”, la imatge del Real Madrid s’ha deteriorat de manera notòria i una de les primeres mesures de Florentino serà netejar-la.

Un entrenador que s’adeqüa al seu “llibret”. Ja sabem que a Pérez no li agraden tècnics de l’estil planer i popular de Vicente del Bosque, al qual també hi pertanyen homes com José Antonio Camacho o Juande Ramos. Per tant, el preparador manxec ha donat pas al xilè Manuel Pellegrini, que ha realitzat una espectacular tasca al Vila-real.

Recuperar Jorge Valdano. La veritat és que la tasca de l’argentí com a director tècnic en la primera etapa de Florentino no va ser massa lluïda perquè pràcticament només es fitxaven galàctics. És a dir, com diria Josep Lluís Núñez, contractacions que faria la seva “portera”. Malgrat tot, Pérez ha decidit recuperar Valdano pel seu pròxim projecte.

Nous fitxatges galàctics. Durant la seva primera etapa de president, Pérez va fitxar Luis Figo, Zinedine Zidane, Ronaldo i David Beckham. Entre els aspirants a nous galàctics es troben futbolistes com Cesc Fàbregas, Frank Ribéry, Kaká o Cristiano Ronaldo.

“Tocar” jugadors del Barça. És molt probable que Florentino, que va obrir una crisi tremenda a l’entitat blaugrana quan va fitxar Figo l’any 2000, intenti contractar, o almenys “tocar”, algun futbolista del club català. Es parla de Leo Messi i Andrés Iniesta, però sincerament no m’imagino ni l’argentí ni el manxec fora del Camp Nou la pròxima temporada.

Donar moltes baixes. De l’actual plantilla poden deixar el Madrid a partir del pròxim 30 de juny Jerzy Dudek, Michel Salgado, Fabio Cannavaro, que ja s’ha compromès amb el Juventus, Gabriel Heinze, Royston Drenthe, Julien Flaubert, Fernando Gago, Guti, Wesley Snejder, Rafael van der Vaart i Klaas – Jan Huntelaar. És a dir, jugadors històrics com Salgado i Guti i gairebé tota la “colònia” holandesa.

Pèrdua d’importància de Raúl González. El capità madridista pot ser considerat amb justícia un dels cinc millors jugadors de la història de la institució, juntament amb mites com Ricardo Zamora, Paco Gento o Alfredo di Estéfano. No obstant, fa la sensació, malgrat haver realitzat una bona temporada, que el davanter perdrà pes tant al terreny de joc com a la presa de decisions del club.

Tornar a brillar a la Champions. L’equip blanc ha quedat eliminat els últims cinc anys als vuitens de final de la Lliga de Campions. Pérez, que n’era el president a la “novena”, cercarà retornar el prestigi madridista en aquesta competició.

Situar de nou el Real Madrid com a primera referència mundial. Arran de la darrera temporada, sembla ser que el Madrid ha perdut pes quant al màrqueting mundial, sent probablement superat per FC Barcelona i Manchester United en aquest aspecte. Vendre samarretes i altres articles tornarà a ser una de les prioritats de Florentino.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: GLASGOW RANGERS

Tres anys ha observat el Glasgow Rangers com el seu etern rival ciutadà, el Celtic, guanyava la Lliga d’Escòcia, concretament des de l’arribada del llegendari Gordon Strachan a la banqueta del club catòlic en substitució de l’actual tècnic de l’Aston Villa Martin O’Neill. L’any passat, a més, els protestants havien viscut també la decepció de perdre la final de la Copa de la UEFA, contra el Zenit de Sant Petersburg, a Manchester.

Pel que fa a la competició recentment finalitzada, durant vàries setmanes va fer la impressió que els blanc-i-verds tornarien a fer-se amb la Lliga, però el Rangers, que continua entrenat per Walter Smith, ha realitzat un gran final de campanya i ha pogut superar el conjunt d’Strachan, encara que ha hagut d’esperar a la darrera jornada per obtenir el campionat. Es tracta del 52è títol en la història de l’entitat, que avantatja els seus adversaris en 10 torneigs.

La Lliga escocesa ha tornat a ser un clar binomi entre els dos grans clubs de Glasgow, que no han donat cap tipus d’opció al la resta d’esquadres. La veritat és que s’enyoren una mica aquells temps, més o menys mitjan la dècada dels anys 80, en què Aberdeen, campió de la Recopa de 1983, i Dundee United, finalista de la UEFA de 1987, lluitaven sense complexos contra els dos conjunts més llorejats del país.

En l’equip de’Smith cal significar jugadors com el capità Ferguson, Weir, Papac, Hemdani, Boyd, Beasley o l’espanyol Novo (foto), tot un ídol a Ibrox Park.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: GIRONDINS BORDEUS

Després de set títols consecutius de la Ligue-1 de l’Olympique de Lió, gairebé tothom esperava que aquest club es fes de nou amb la competició francesa, malgrat que la darrera temporada ja havia mostrat signes de debilitat i, precisament, el Girondins de Bordeus li havia disputat el campionat fins a l’última jornada.

Certament el Lió, malgrat una important irregularitat, semblava que acabaria guanyant la seva vuitena Lliga consecutiva quan va aconseguir un clar avantatge envers els seus principals adversaris, però després de quedar eliminat als vuitens de final de la Lliga de Campions, contra el FC Barcelona, l’equip va iniciar un declivi que van aprofitar el citat Bordeus, l’Olympique de Marsella i el París Saint-Gérmain per acostar-se al liderat.

Finalment el Lió va ser superat per Bordeus i Marsella, mentre el PSG no va ser capaç de mantenir el ritme. Els equips entrenats per Laurent Blanc (foto) i Eric Gerets es van disputar el títol, que ha assolit l’entitat d’Aquitània, sobretot perquè ha estat molt més regular que el seu rival. Feia 10 anys que el Bordeus no aconseguia guanyar el campionat de Lliga.

El gran causant de què el Girondins hagi tornat a l’elit del futbol francès ha estat sens dubte el seu tècnic Blanc, un dels millors futbolistes de la història del futbol gal, campió del món el 1998 i campió d’Europa el 2000. Qui va ser fugaç jugador del Barça ha encomanat el seu caràcter i la seva personalitat a un conjunt on han destacat el veterà porter Ramé, Diarra, l’exmilanista Gourcuff, el brasiler Wendel, Gouffran, el marroquí Chamakh i l’argentí Cavenaghi.

JOAN LAPORTA

Ara fa un any Joan Laporta, arran de dues temporades molt decebedores del FC Barcelona, estava a punt d’afrontar una moció de censura presentada pel soci Oriol Giralt. El president va superar pels pèls la votació dels electors, que majoritàriament van rebutjar la seva continuïtat. Malgrat el resultat negatiu de la moció, que no va superar els dos terços requerits, i la dimissió d’un important número de directius, entre ells tres vice-presidents, Laporta va decidir seguir.

Al seu dia ja vaig dir que em semblava injusta la moció presentada contra Laporta, de la mateixa manera que comentava que també ho era la que el mateix Laporta havia portat a terme contra Josep Lluís Núñez 10 anys abans. Em semblava fora de lloc que un home que havia recuperat espectacularment una entitat enfonsada en tots els sentits hagués de veure’s en aquelles circumstàncies.

Després d’aquells esdeveniments, el president i el director tècnic Txiki Begiristáin, van creure cegament amb l’arriscada decisió que Pep Guardiola es fes càrrec del primer equip, malgrat que molts directius li havien aconsellat que l’opció de José Mourinho, amb molta més experiència, era força més segura. Amb el tècnic de Santpedor el Barça acaba de conquistar la Copa del Rei, el campionat de Lliga i la Champions League, practicant a més un futbol espectacular. Laporta suma ja com a president de la institució tres Lligues, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya i dues Lligues de Campions, sent l’únic màxim dirigent del club blaugrana que ha guanyat dues Copes d’Europa.

Ara seria d’esperar, passi el que passi d’aquí al juny de 2010, que l’entorn li permeti finalitzar amb tranquil·litat el seu segon mandat, tenint en compte també que Laporta no es podrà presentar, com indiquen els nous estatuts del club, a una tercera elecció.

JOHAN CRUYFF

Durant les meves infància, adolescència i joventut, només vaig poder celebrar dos títols de Lliga del FC Barcelona, les conquistades el 1974 i el 1985, les úniques que va aconseguir el club català entre el 1961 i el 1990. Van ser èpoques de decepció, tristesa i frustració per als afeccionats de l’entitat blaugrana, que vèiem com l’equip era generalment incapaç d’aguantar la pressió en els moments importants, era superat continuament en partits com a visitant per 1 a 0, perdia un campionat de Lliga, el de la temporada 1981/1982, després de comptar amb un gran avantatge, o deixava escapar una final de la Copa d’Europa, la de 1986, en què tot ho tenia a favor.

Durant les cinc temporades en què Johan Cruyff va ser jugador del club, no va contribuir gaire a canviar la trajectòria de la institució, amb l’excepció del primer any, quan el Barça, amb un joc excel·lent de l’holandès, va acabar amb una sequera de 14 anys sense guanyar la Lliga. Tanmateix, quan un desesperat Josep Lluís Núñez va fitxar Cruyff com a entrenador, l’any 1988, després d’una crisi presidida per l’anomenat Motí de l’Hesperia, la història va començar a canviar. Per tant, es pot parlar perfectament d’un abans i un després de l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou.

Cruyff va construir un gran Barça, el famós Dream Team, per molts considerat el millor de la llarga història de l'entitat. Aquell magnífic equip, per exemple, va ser el primer en assolir la Copa d’Europa i en obtenir més de dues Lligues consecutives, deixant un registre encara vigent de quatre trofeus seguits. A més, aquell mític grup va saber aguantar perfectament la pressió en encontres decisius (per exemple no s’haguessin conquistat mai les “Lligues de Tenerife” si el Barça no hagués complert en els seus partits), es va convertir en una esquadra guanyadora i va aconseguir, almenys en part, que una afecció profundament pessimista, derrotista i victimista, es convertís en optimista, alegre i orgullosa del seu club.

La tendència que va instaurar Cruyff ha continuat fins els nostres dies, amb algunes excepcions com en la fosca època de la presidència de Joan Gaspart. Entrenadors com Louis van Gaal, Frank Rijkaard o avui Pep Guardiola han estat capaços de consolidar la seva tasca i proves d’això en són les següents dades: des del Dream Team el Barça ha guanyat les úniques tres Copes d’Europa que es troben al museu i ha aconseguit nou de les 19 lligues que ha obtingut en la seva història, és a dir, gairebé la meitat.

Tenint en compte tot això, i reconeixent els seus errors i defectes, no comprenc com encara hi ha socis i afeccionats que pensen que l’holandès és un problema per a l’entitat o que el xiulen quan va a votar en unes eleccions o mocions de censura del club.

PEP GUARDIOLA

He de reconèixer que durant la seva trajectòria com a futbolista no era un gran fan de Pep Guardiola i preferia altres membres del mític Dream Team com Ronald Koeman, Hristo Stoitxkov o Michael Laudrup, el meu jugador favorit d’aquell llegendari equip. Penso, i continuo pensant, que Guardiola va ser un home una mica sobrevalorat, excessivament mimat per alguns mitjans de comunicació i amb una certa tendència a aparèixer a varis actes públics que res tenien a veure amb el futbol, fet que tampoc entusiasmava al seu tècnic Johan Cruyff. Trobo lícit per exemple, i fins i tot positiu, que un futbolista es barregi en cercles intel·lectuals, però crec que hauria de ser, almenys de forma general, des de la discreció.

Això no és cap impediment per comentar que el de Santpedor va ser un jugador extraordinari, amb una depurada tècnica, un futbol intel·ligent i un gran caràcter, fet aquest últim que el va convertir en un dels líders d’aquell Barça. A més, el palmarès del migcamista, després d’onze temporades al primer equip, va ser espectacular: sis campionats de Lliga, dos de la Copa del Rei, quatre de la Supercopa d’Espanya, un de la Copa d’Europa, un de la Recopa i dos de la Supercopa d’Europa.

Quan fa gairebé un any Joan Laporta i Txiki Begiristáin van decidir que Guardiola fos el substitut de Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou, contra la voluntat d’altres dirigents que preferien José Mourinho, vaig tenir sensacions contradictòries: d’una banda pensava que la seva experiència, per ocupar un càrrec tan important i amb tanta pressió, no era suficient; d’altra banda, però, creia que el caràcter que el va caracteritzar com a futbolista i el seu profund coneixement de la casa li podien servir de gran ajuda.

Si bé és veritat que esperava una bona tasca de Guardiola com a entrenador blaugrana, els resultats han superat àmpliament les expectatives que tenia, com crec que de la gran majoria, per no dir de tothom. El Barça 2008/2009 ha realitzat el millor joc que mai hagi presenciat en les més de tres dècades que fa que segueixo el futbol, ha obtingut la triple corona (Lliga, Copa i Champions) i ha aconseguit uns números meravellosos i excepcionals. A més, ha estat un home profundament treballador, ha sabut gestionar perfectament el vestidor, ha tingut l’habilitat de saber tractar individualment cada jugador i ha mantingut en tot moment una prudència, una modèstia i un respecte admirables. Per tant, tots els elogis que pugui rebre el tècnic de Santpedor durant aquests dies no em semblaran en absolut exagerats.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: STANDARD

Després d’un campionat de Lliga extremadament igualat, Standard i Anderlecht van acabar la fase regular empatats a 77 punts, per la qual cosa els de Lieja i els de Brussel·les han hagut de disputar un desempat a doble partit. Els valons van aconseguir igualar a l’anada a l’estadi del seu rival (1-1) i vèncer en la tornada (2-1), conquistant el torneig per segon any consecutiu.

Després del títol assolit l’any passat, l’entrenador, el mític exporter Michel Preud’homme, va decidir finalitzar la seva etapa com a tècnic de l’entitat de Lieja i donar el testimoni al romanès Lazlo Boloni (a la foto amb un dels seus jugadors), llegendari migcampista de la dècada dels anys 80 i campió d’Europa amb l’Steaua de Bucarest l’any 1986.

Així doncs, a diferència de la temporada anterior, en què l’Standard va guanyar la Lliga de forma clara, aquesta no estat una campanya fàcil per a l’equip de Valònia, que ha traçat una trajectòria en què ha anat de menys a més. Després d’una gran lluita amb l’Anderlecht, el club més llorejat de Bèlgica, el conjunt de Boloni ha aconseguit finalment obtenir el títol. Podríem afirmar que l’actual Standard pot començar a ser comparat a aquell equip que a inicis dels 80 va ser capaç de assolir la Lliga i arribar a la final de la Recopa, en uns temps on hi brillaven jugadors com el citat Preud’homme, Eric Gerets o Guy Vandermissen.

En els campions han destacat el porter equatorià Aragón, el defensa nord-americà Onyewu i el davanter belga Witsel, que amb un gol de penal li ha donat la Lliga al club de Boloni.