DE PROVOCADORS HI HA EN TOTS ELS ESTADIS

El passat dissabte el Barça va aconseguir una important i èpica victòria contra el València a l’estadi de Mestalla, que tant pel que fa a la gespa, amb dures entrades dels jugadors locals, com la de l’argentí Enzo Pérez que va provocar la greu lesió d’Andrés Iniesta, com quant a la grada, amb un ambient molt hostil per als futbolistes blaugranes, de forma especial pel que respecta a Neymar, que va rebre l’impacte d’una ampolla mentre celebrava el gol del triomf, tot sigui dit, de forma no massa correcta, va ser pràcticament irrespirable per als futbolistes visitants.  

Des del passat cap de setmana he pogut constatar com la premsa catalana parlava abastament i amb cert victimisme de l’actitud de l’afecció valencianista. Si és cert, Mestalla és un dels estadis més complicats i difícils del futbol espanyol, sense oblidar que entre Catalunya i el País Valencià hi té lloc una fricció que no es limita en l’aspecte esportiu, sinó que entra plenament en els terrenys polític, ideològic i identitari. També m’agradaria ressaltar que aquesta hostilitat de l’estadi del València es transforma de vegades contra els mateixos jugadors, entrenadors i directius de l’entitat local.

Tanmateix, m’agradaria que aquesta premsa catalana igualment s’hi fixés en alguns aspectes del Camp Nou. Jo, que vaig ser assidu de l’estadi del FC Barcelona durant la quasi totalitat de la dècada dels 80, vaig presenciar fets terribles, sobretot durant les visites del Real Madrid, i no podem oblidar el lamentable espectacle del clàssic de l’any 2002, en la polèmica rebuda que se li va tributar a Luis Figo (foto), o el crits guturals cada cop que Roberto Carlos tocava la pilota en encontres d’aquella època.  

Per acabar aquest article, vull deixar ben clar que la resolució efectuada pel Comitè de Competició de la Federació Espanyola, pel que fa al llançament de l’ampolla, en què s’ha sancionat només de forma simbòlica el club valencianista i en la qual s’ha criticat el comportament dels futbolistes del Barça, em sembla injustificada, ridícula, innecessària i inoportuna, en aquest cas per poder originar un perillós precedent pel que respecta a les celebracions dels gols.

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992 (2): OR DEL FUTBOL MASCULÍ

El ja desaparegut entrenador càntabre Vicente Miera, un home que va convertir el modestíssim Sporting de Gijón en un dels millors equips d’Espanya, amb un  sotscampionat de Lliga, l’any 1979, i una altre de la Copa del Rei, l’any 1981, era considerat, però, un home trist, tímid i introvertit, característiques que no li van impedir guanyar una històrica medalla d’or als Jocs Olímpics de Barcelona.

És curiós perquè Espanya, pel que fa a la selecció absoluta, llavors dirigida pel gallec Luis Suárez, havia viscut aleshores una gran decepció, com va ser el fet de no classificar-se per a l’Eurocopa de Suècia, disputada també l’any 1992, l’únic gran esdeveniment que l'equip estatal s’ha perdut des del Mundial d’Argentina, portat a terme l’any 1978.

Miera va disposar d’un important número de futbolistes amb un gran futur, molts dels quals serien després assidus en la selecció absoluta i, en algun cas, estarien presents dos anys més tard, sota les ordres de Javier Clemente, al Mundial dels Estats Units. Entre els integrants de l’equip es trobaven Toni Jiménez, Santiago Cañizares, Albert Ferrer, Juanma López, Roberto Solozábal, Abelardo Fernández, Pep Guardiola, Luis Enrique Martínez, Alfonso Pérez o Kiko Narváez.

Després de vèncer en semifinals la sorprenent selecció de Ghana, que va obtenir la medalla de bronze, Espanya va superar Polònia en una emocionant final, disputada en un Camp Nou ple de gom a gom, amb l’andalús Kiko com a gran protagonista. Era el segon podi olímpic que conquistava el futbol espanyol, 72 anys més tard de la plata d’Anvers 1920, el mateix metall que la selecció assoliria a Sidney 2000, amb homes com Joan Capdevila, Carles Puyol, Xavi Hernández o Raúl Tamudo.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: IPSWICH TOWN

Lliga: anglesa.

Estadi: Portman Road.  

Uniforme: samarreta i pantalons blaus.

Títols estatals: 1 Lliga 1 Copa.

Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA.

Els millors entrenadors de la seva història: Bobby Ferguson, Alf Ramsey i Bobby Robson.

Els millors jugadors de la seva història: Alan Brazil, Kevin Beattie, Terry Butcher, Eric Gates, Paul Mariner, Mick Mills, Arnold Mühren, Frans Thijssen i John Wark.   

El millor: l’extraordinària etapa amb Robson.

El pitjor: el període actual.

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992 (1): PLATA DEL WATERPOLO MASCULÍ

Aprofitant els 30 anys de la nominació olímpica de Barcelona, i que el pròxim estiu es compliran 25 de la seva organització, realitzaré un repàs de les 22 medalles assolides per la delegació espanyola, començant per la plata del waterpolo masculí.

Feia ja temps que la selecció espanyola masculina de Waterpolo es trobava en l’elit mundial i, de fet, havia aconseguit un quart lloc als Jocs Olímpics de Moscou, l’any 1980, i una medalla de bronze als europeus de Roma, l’any 1983. No obstant, a l’equip estatal li mancava ascendir un esglaó per poder-se equiparar plenament a les principals potències mundials, que en aquell època eren Hongria, Itàlia, l’antiga Iugoslàvia i la extinta Unió Soviètica.

Per aquest motiu, la Federació Espanyola de Natació li va atorgar la direcció tècnica al croat Dragan Matutinovic, un home caracteritzat per uns mètodes disciplinaris radicals que, si bé és veritat que, d’una banda, van donar esperit competitiu i mentalitat guanyadora als jugadors de la selecció, també és cert, d’altra banda, que molts dels integrants del combinat espanyol van acabar exhausts de l’experiència, tan físicament com psíquicament.

En l’equip de Matutinovic hi destacava clarament el manresà Manel Estiarte, considerat llavors el millor jugador del món i que ja havia participat a les Olimpíades de Moscou, quan només comptava amb 18 anys; Los Angeles, l’any 1984, i Seül, l’any 1998 (després ho faria també a Atlanta 1996 i Sidney 2000). A part d’Estiarte, que ja feia bastants anys que havia marxat a jugar a Itàlia, cal significar igualment homes com el ja desaparegut porter Jesús Rollán, l’actual seleccionador de l’equip espanyol femení Miki Oca, Jordi Sans, Dani Ballart, Pedro García, Salvador Gómez o Sergi Pedrerol.   

Després d’eliminar els Estats Units en semifinals, el conjunt espanyol es va trobar amb Itàlia a la final, la qual es va disputar al recinte de les Piscines Picornell, a la muntanya de Montjuïc. En un partit de gran emoció i extremadament igualat, que va tenir fins a tres pròrrogues, el bloc transalpí es va endur finalment la medalla d’or, mentre Espanya es va haver de conformar amb una amarga plata, que alguns integrants de la selecció van recollir amb llàgrimes als ulls.

Tanmateix, Espanya, ja amb el català Joan Jané com a tècnic, va poder compensar aquella decepció amb l’or olímpic de l’any 1996, conquistat a la ciutat nord-americana d’Atlanta, i els títols mundials dels anys 1998 i 2001, assolits a les localitats australiana de Perth i la japonesa de Fukuoka.  

TORNEM-HI AMB GUARDIOLA

Fa ja bastants anys es va celebrar el centenari del genial pintor empordanès Salvador Dalí, potser el català més universal de la història. Llavors, algunes persones d’ideologia progressista van mostrar-se en desacord amb l’homenatge tributat a l’artista surrealista per la seva avinença amb el franquisme, quan el tribut era al Dalí pintor i no al Dalí ideològic.

Un capítol semblant es va viure, durant la transició democràtica a Espanya, amb el cèlebre dibuixant i guionista de còmics belga Georges Rémi, Hergé, quan va ser objecte d’un homenatge a Barcelona, que van boicotejar alguns progres de l’època, quan l’acte era per al creador dels àlbums de Tintin i no per a l’home que es va caracteritzar per no mostrar-se aparentment massa contrariat per la invasió de l’Alemanya nazi de Bèlgica.

Tot això ho comento per l’antipatia, rebuig i contrarietat, segurament per la seva amistat i proximitat amb el desaparegut Johan Cruyff, que mostra part de l’entorn del FC Barcelona, aquell més proper a Josep Lluís Núñez, cap a la figura de Pep Guardiola, que la setmana passada va tornar al Camp Nou com a entrenador del Manchester City, en què va rebre un seriós correctiu contra el Barça, al perdre 4 a 0 en partit de la Lliga de Campions.

Personalment, també hi ha coses de Guardiola que no m’agraden gaire, com la seva imatge excessivament glamurosa, la forma que té de parlar que de vegades sembla que s’escolti a sí mateix, la sensació que en ocasions prepara alguna pregunta amb un amic periodista en les rodes de premsa, que no mostrés el seu independentisme quan jugava amb la selecció espanyola, encara que aleshores no eren temps tan convulsos com els actuals, o el seus esforços, ja des de la seva època de futbolista, d’intentar mostrar-se com un home d’elevada cultura, que llegeix la poesia de Miquel Martí i Pol i que escolta les cançons de Lluís Llach.  

No obstant, a mi aquell Guardiola que m’interessa és l’esportiu, el futbolista que va exercir d’organitzador de l’inoblidable Dream Team de Cruyff i l’entrenador del potser millor Barça de la història, amb el qual va conquistar 3 campionats de Lliga, 2 Copes del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs, a més d’oferir un futbol ofensiu, brillant i espectacular que, almenys segons el meu parer, el va convertir en el més gran bloc de tots els temps.  

QUÈ PASSA AMB ALEIX VIDAL ?

Aleix Vidal, un jugador originari de la localitat de Puigpelat, a la comarca tarragonina de l’Alt Camp, havia triomfat plenament, abans de la seva arribada al FC Barcelona, en dos clubs andalusos, l’Almeria i el Sevilla, i havia debutat amb la selecció absoluta d’Espanya. Especialment per la seva polivalència, doncs pot actuar en qualsevol demarcació de la banda dreta, va fitxar pel Barça l’estiu de 2015, per sol·licitud de l’entrenador Luis Enrique Martinez.

El primer contratemps de Vidal va ser la impossibilitat de no poder jugar fins el mes de gener de 2016, per la sanció de la FIFA a l’entitat catalana, un fet que també va afectar al futbolista turc Arda Turan. Quan per fer fi va estar a disposició del tècnic asturià, Aleix no va oferir un bon rendiment, com tampoc Turan, per la qual cosa a penes va ser utilitzat per Luis Enrique durant la segona part de la temporada 2015 / 2016.  

Malgrat els problemes que ja hi van haver, doncs, durant l’exercici anterior, el preparador de Gijón li va donar una nova oportunitat al defensa de Puigpelat, fonamentalment perquè el lateral dret titular indiscutible dels vuit anys anteriors, el brasiler Dani Alves, havia decidit abandonar el Camp Nou i fitxar pel Juventus de Torí.

No obstant, Vidal no ha aprofitat els escassos minuts que Luis Enrique li ha donat i ha estat vuit partits sense entrar en cap convocatòria (si ho va fer a la de Lliga de Campions davant el Manchester City, encara que va acabar de nou a la grada), ni ta sols en la del matx contra el Deportivo al Camp Nou, en què Sergi Roberto, el lateral dret titular aquesta campanya, estava lesionat, optant l’entrenador per situar tres centrals sobre el terreny de joc: Javier Mascherano, Gerard Piqué i Jeremy Mathieu.

Si bé és cert que cap mitjà de comunicació ho ha descobert encara, la sensació és que entre el tècnic i el futbolista existeix un problema important, que no es limita simplement a un baix rendiment, i, des d’algun sector, s’especula en algun acte d’indisciplina d’Aleix perquè, de no ser així, no s’entén com el jugador pot desaparèixer de tantes concentracions del seu entrenador.

Siguin quines siguin les causes del seu ostracisme, és evident que la situació no pot continuar d’aquesta manera, doncs encara queden bastantes setmanes per al mercat d’hivern, el qual segurament aprofitarà el lateral per marxar. Penso que haurien d’aparèixer els capitans i mantenir una reunió amb Luis Enrique, tal com va succeir a principis de l’any 2015 arran del cisma entre l’asturià i Leo Messi. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: DRAZEN PETROVIC

Esport: Bàsquet.

País: Croàcia.

Dècada estel·lar: 80.

Clubs: KK Sibenik, Cibona Zagreb, Real Madrid, Portland Trail Blazers i New Jersey Nets.

Principals triomfs: 1 Lliga iugoslava, 3 Copes iugoslaves, 1 Copa espanyola, 2 Copes d’Europa, 2 Recopes, 1 Or i 1 Bronze en Europeus, 1 Or i 1 Bronze en Mundials i 2 Plates i 1 Bronze en Jocs Olímpics.

El millor: potser el millor base de la història del bàsquet europeu.

El pitjor: li va costar triomfar a la NBA.

Jove estrella del millor Cibona de Zagreb de la història, amb el qual va guanyar 2 Copes d’Europa, i de la selecció de l’antiga Iugoslàvia, Drazen Petrovic va fitxar pel Real Madrid, equip en què, pel que fa a l’aspecte col·lectiu, no va poder complir totes les expectatives creades. Després de l’experiència a Espanya, el base balcànic va arribar la NBA, actuant en les entitats de Portland Trail Blazers i New Jersey Nets, en una època en què va assolir la plata olímpica amb Croàcia. Va morir a causa d’un accident de cotxe a Alemanya.  

A LA VILLE DE... BARCELONA

El passat dilluns, dia 17 d’octubre, es van complir 30 anys de l’atorgament dels Jocs Olímpics de l’any 1992 a Barcelona. Crec recordar que era un divendres i em trobava davant el televisor al costat de la meva mare, quan el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch (foto), amb suspens inclòs, va donar la notícia a la localitat suïssa de Lausana, que canviaria, d’una banda, dràsticament la capital catalana i, d’altra banda, la història de l’esport català i espanyol. 

Pel que respecta a Barcelona, llavors amb el carismàtic polític socialista Pasqual Maragall com a alcalde, va passar de ser una ciutat gris, situada d’esquena al mar i amb un turisme limitat, el qual arribava a la Ciutat Comtal, sobretot, per admirar l’obra del genial arquitecte Antoni Gaudí, a convertir-se en una urbs glamurosa, oberta totalment al litoral i amb un turisme massiu que ha convertit la localitat mediterrània en una de les més visitades del continent europeu. Si bé molts experts pensen que ha estat un factor molt positiu, sobretot pel que fa al sector econòmic, doncs l’organització de fires i congressos igualment s’ha incrementat de forma notòria, altres analistes parlen que la capital de Catalunya ha passat a ser una marca de postal que ha perdut gran part de la seva autenticitat.     

Pel que fa a l’esport català i espanyol, fins els Jocs celebrats a Barcelona, la delegació espanyola tenia el rècord de medalles a les Olimpíades portades a terme a Moscou l’any 1980, amb sis podis en un certamen en què hi va haver un important boicot, mentre que en una organització en què hi competissin totes les grans potències, la millor marca eren els quatre metalls dels Jocs de Seül l’any 1988. A Barcelona, els esportistes espanyols van guanyar 22 medalles, 13 d’elles d’or, i, encara que no s’ha arribat mai més a aquesta xifra, la participació estatal, des de llavors, sempre ha superat els 10 podis i, en ocasions, ha quedat bastant a prop dels 20, fet en el qual hi ha contribuït de manera decisiva la construcció del Centre d’Alt Rendiment a Sant Cugat del Vallès. 

L’ENFRONTAMENT ENTRE HENNES WEISWEILER I JOHAN CRUYFF

Fa uns dies, per primer cop en la història en partit oficial, es van enfrontar, en encontre corresponent a la Champions League, Borussia Mönchenglabdach (BMG) i FC Barcelona. Llavors, vaig aprofitar l’avinentesa per realitzar un article per parlar de la gran època del BMG, concretament la de la dècada dels 70 del segle passat, i en el qual, per exemple, em referia a l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, que va formar aquella gran esquadra i que posteriorment va tenir una curta i amarga etapa al Camp Nou.

Quan l’entrenador holandès Marinus Michels, després de quatre anys a l’entitat catalana, va decidir deixar el Barça (després hi tornaria i hi romandria dos anys més), el llavors president de la institució barcelonista, Agustí Montal, va optar per Weisweiler com a substitut, que acabava de conquistar el doblet Bundesliga / Copa de la UEFA amb el BMG.

En un principi, Weisweiler va motivar expectatives força positives, doncs va confiar força amb joves de la pedrera, com els centrals Antonio Olmo i Miquel Corominas, el centrecampista José Vicente Sánchez o el davanter Paco Fortes, però els ànims es van refredar notòriament quan es va poder observar que la relació entre el preparador alemany i Johan Cruyff, la gran estrella d’aquell Barça, no era la més idònia.

El moment de màxima polèmica va arribar en un matx al Sánchez Pizjuán davant el Sevilla: Cruyff estava realitzant un partit molt gris, fet que era bastant habitual en aquella època quan el Barça jugava fora de casa, i Weisweiler va decidir substituir el geni holandès. Com era de suposar, el davanter neerlandès no s’ho va prendre gens bé i va obligar Montal a elegir entre ell o l’entrenador.      

Com era d’esperar, Montal va optar per la continuïtat del futbolista i va cessar el tècnic, que va ser substituït pel preparador càntabre Laureano Ruiz, un home de la casa i de confiança de Cruyff que va realitzar un interinatge d’uns mesos fins el retorn de Michels.

A la foto, Hennes Weisweiler franquejat per Johan Cruyff i Johan Neeskens.

AQUELLA MAGNÍFICA TEMPORADA DE RONALDO AL CAMP NOU

La setmana passada es van complir 20 anys de l’extraordinari gol de Ronaldo Nazário da Lima a l’estadi de San Lázaro de Santiago de Compostel·la. El davanter brasiler es va fer amb l’esfèric molt a prop de la línia divisòria del centre del camp, va driblar un munt de jugadors rivals i va aconseguir un gol antològic, que va donar la volta al món.

Aprofitant aquesta efemèride, en aquest article vull recordar l’única i meravellosa campanya de Ronaldo al Camp Nou, jo crec que la millor de l’atacant brasiler en tota la seva trajectòria futbolística, fins i tot superior a la primera de les que va viure amb el Real Madrid, on hi romandre des de l’any 2002 al 2005.

Després d’estar present al Mundial dels Estats Units l’any 1994, en què Brasil va conquistar la seva quarta corona sense que el jove davanter, llavors amb només 17 anys, jugués cap minut, Ronaldo va deixar el Cruzeiro per fitxar pel PSV Eindhoven, el mateix club en què havia jugat Romário da Souza, que va ser la gran estrella d’aquella Copa del Món en terres nord-americanes. 

Com també va fer Romário, Ronaldo va fitxar pel FC Barcelona, concretament l’any 1996, després de participar als Jocs Olímpics d’Atlanta, en què va aconseguir la medalla de bronze. El brasiler, que aleshores es va convertir en el fitxatge més car de la història, va realitzar amb el conjunt barcelonista un magnífic exercici, guanyant tant el trofeu Pichichi com la Bota d’Or. A part de l’anotació de Santiago, el davanter va realitzar altres gols espectaculars, com els dos marcats davant el València i un enfront el Deportivo, tots tres al Camp Nou.

Tanmateix, malgrat el rendiment estel·lar de l’estrella sud-americana, el Barça no va poder assolir el campionat de Lliga, que va conquistar el pràctic Real Madrid de Fabio Capello. En canvi, l’equip que va dirigir aquella temporada Bobby Robson, que havia tingut la complicadíssima missió de substituir un mite com Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou en un clima molt tens i enrarit, si va guanyar la Supercopa d’Espanya, la Copa del Rei i la Recopa, aquesta gràcies a un únic gol de penal de Ronaldo a Rotterdam contra el París Saint Germain.

Una vegada finalitzada aquella temporada, es van portar a terme unes rocambolesques, increïbles i surrealistes negociacions entre el president i vicepresident barcelonistes, respectivament Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart;  directius de l’Inter de  Milà i els tres peculiars representants de Ronaldo. Poques hores més tard d’anunciar-se la renovació del brasiler per l’entitat catalana, el jugador va acabar fitxant pel club italià, batent una nova marca mundial pel que fa a traspassos.

De la carrera posterior de l’astre brasiler, molt marcada per les lesions, sobretot en la seva època a l’Inter, on hi va romandre cinc temprades, cal significar el Mundial de l’any 2002, organitzat per Corea del Sud i el Japó, en què Brasil es va convertir en pentacampiona i Ronaldo, que va formar un espectacular trident ofensiu amb Ronaldinho de Assis i Rivaldo Borba, en va ser la gran figura i màxim anotador del certamen, marcant els dos gols de la final enfront Alemanya.

ELS PROBLEMES DE PEP GUARDIOLA AMB ELS SEUS FUTBOLISTES

Quan Pep Guardiola va abandonar el Camp Nou es va rumorejar que, d’haver continuat a la banqueta del FC Barcelona, potser hagués demanat a la directiva, llavors encapçalada per Sandro Rosell, les baixes de Dani Alves, Gerard Piqué i Cesc Fàbregas, possiblement tres futbolistes que van quedar una mica farts dels exigents mètodes del tècnic de Santpedor, encara que penso que el central català, que va arribar a dir que s’havia sentit esclau del tiki taka,  ha canviat substancialment el seu pensament. Tampoc podem oblidar la polèmica que va tenir lloc entre l’actual entrenador del Manchester City i el davanter suec Zlatan Ibrahimovic, qui va deixar l’entitat catalana amb fortes crítiques cap a Guardiola.

Ara, mesos més tard d’haver finalitzat la seva experiència al Bayern de Munic, de caràcter agredolça, el preparador bagenc està rebent un degoteig de crítiques, en algun cas bastant notòries, de jugadors que va tenir sota les seves ordres al conjunt bavarès, com han estat els casos de Dante Bonfim, Holger Batstuber, Franck Ribéry o Thomas Müller, que han argumentat, per exemple en el cas dels dos atacants, que es troben molt més còmodes ara amb el tècnic italià Carlo Ancelotti a la banqueta de l’Allianz Arena. Tampoc s’ha d’oblidar que en els pocs mesos que porta a Anglaterra, Guardiola ja ha tingut problemes amb Joe Hart, que ha estat cedit al Torí, i Yaya Touré, amb el qual ja va coincidir al Camp Nou, quan les relacions tampoc van ser les més idònies.

Encara que alguns puguin argumentar que Guardiola és un home esquiu, poc atent amb els jugadors, una mica altiu i a qui li manca mà esquerra en el tracte al seus homes, problemàtica aquesta última que en la seva etapa d’entrenador barcelonista podia compensar el desaparegut Tito Vilanova, un home amb el qual, per exemple,  tenia molta confiança Leo Messi, crec que els futbolistes, quan ja porten un temps important amb el tècnic de Santpedor, posem per cas un parell d’anys, estan exhausts dels intensos mètodes de treball (entrenaments durs, tàctiques minucioses o rígid control de l’alimentació) de l’entrenador català, per a qui, per cert, la principal exigència és per a sí mateix.   

S’HA ACABAT LA PACIÈNCIA DE GERARD PIQUÉ

Per començar aquest article, vull deixar clares dues coses: la primera, que és possible que, en algun moment donat, Gerard Piqué potser no ha estat massa afortunat en algunes declaracions, i, la segona que, sobretot des de què es va iniciar fa quatre anys l’anomenat procés independentista català, hi ha alguns mitjans de comunicació a Catalunya que s’han radicalitzat de forma clara, amb reaccions ridícules, i ho diu un servidor que està a favor de què algun dia Catalunya sigui un estat lliure, com les crítiques a l’Ajuntament de Barcelona per les estàtues franquistes del Born o el pregó de la Mercè efectuat per l’escriptor Javier Pérez Andújar.

Tanmateix, res d’allò que passa a Catalunya es pot comparar amb el radicalisme, la pressió, els atacs indiscriminats i el hooliganisme que exerceixen alguns mitjans de premsa espanyols, sobretot els ubicats a Madrid i fins i tot aquells que per història i tradició haurien de mantenir una informació més seriosa i respectuosa. En aquest apartat, mereix un protagonisme especial el periodista Eduardo Inda, actual director de la web OK Diario i exmàxim dirigent de l’històric rotatiu d’esports Marca, període en què va gravar un vídeo en el qual, pocs dies abans d’un clàssic entre el Real Madrid i el FC Barcelona, comentava, més o menys, que s’havia d’aturar Leo Messi de qualsevol manera.  

Els últims temps, Piqué ha estat, sens dubte, una de les dianes preferides d’aquest tipus de premsa espanyola. El central del Barça ha comès els “delictes”, per exemple, de declarar que està a favor d’un referèndum d’independència a Catalunya o de formar part de les últimes manifestacions de la Diada de l’Onze de Setembre. Per si això no fos suficient, es va atacar de forma tremenda i desmesurada el defensa català quan, en el moment de celebrar el triplet de l’any 2015 al Camp Nou, va fer una broma, al meu parer simpàtica, amb gràcia i inofensiva, sobre el cantant colombià Kevin Roldán, compatriota de la seva esposa Shakira, fet que va provocar que Piqué fos xiulat en diferents estadis, pels seus propis afeccionats, quan actuava com a local amb la selecció espanyola, la qual sempre ha defensat, durant 86 encontres, amb esforç i professionalitat i amb qui ha conquistat una Eurocopa i un Mundial.

Per si no en tenien prou amb tot això, aquests mitjans de comunicació, anomenats per alguns com la Caverna Mediàtica, han fet un ridícul espantós quan han comunicat, els darrers mesos, que Piqué feia una “peineta” mentre escoltava l’himne espanyol, o diumenge passat en el matx contra Albània a Skhoder, que havia retallat la seva samarreta per que no es veiés la bandera espanyola, dues acusacions totalment falses que han provocat, així ho va comunicar el futbolista barceloní, que el jugador de la Bonanova hagi decidit abandonar la selecció després del Mundial de 2018, que es disputarà a Rússia. Definitivament, Piqué ha perdut la paciència. 

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: JOSÉ VILLALONGA

País: Espanya.

Any de naixement: 1919.

Lloc de naixement: Còrdova.  

Equips: Real Madrid, Atlético Madrid i Espanya.  

Eurocopes disputades: Espanya 1964.

Mundials disputats: Anglaterra 1966.

Títols de clubs: 2 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles, 2 Copes d’Europa, 1 Recopa i 2 Copes Llatines.

Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: els títols internacionals

El tècnic andalús José Villalonga està considerat un dels entrenadors de més prestigi del futbol espanyol, sobretot pels trofeus internacionals: 2 Copes Llatines i 2 Copes d’Europa amb el Real Madrid, les dues primeres de l’entitat blanca; una Recopa amb l’Atlético de Madrid i una Eurocopa amb la selecció espanyola, disputada l’any 1964 i conquistada contra la Unió Soviètica al Santiago Bernabéu.

El pitjor: el Mundial d’Anglaterra

Dos anys després de guanyar l’Eurocopa de 1964, Villalonga va arribar com a seleccionador al Mundial d’Anglaterra. Malgrat que en aquell any 1966 Espanya fos la vigent campiona continental i el Real Madrid conquistés la seva sisena Copa d’Europa, sense oblidar la presència de grans jugadors, l’equip estatal va defraudar i va ser incapaç de superar la fase de grups del torneig.

COMPLICADA ARRANCADA D’UN ESPANYOL IL·LUSIONANT

Fa uns mesos, l’empresari xinès Chen Yansheng va comprar els drets del RCD Espanyol i va obrir una etapa il·lusionant a Cornellà – el Prat, doncs el nou propietari del club català, després de liquidar amb Hisenda l’enorme deute de l’entitat blanc-i-blava, es disposava a realitzar una gran inversió en fitxatges. 

La primera mesura del nou consell directiu va ser la de contractar com a nou entrenador el tècnic madrileny Quique Sánchez Flores (foto), procedent del Watford de la Premier League, i seguidament es va portar a terme una transformació radical de la plantilla, amb un gran número tant d’altes com de baixes.

No obstant, l’arrancada del nou Espanyol està sent complicada, difícil, decebedora i delicada, doncs, després de set jornades de Lliga, el bloc de Quique només ha guanyat un partit, al Sadar de Pamplona contra l’Osasuna; encara no coneix, per tant, el triomf a l’RCD Stadium i es troba en la classificació molt a prop de la zona de descens, on va estar instal·lat després de la sisena jornada del campionat.

És de suposar, després dels diners que ha posat en el projecte, que la paciència de Chen no és il·limitada i que, de no millorar en breu els resultats, la continuïtat de l’entrenador podria estar en perill, fet que personalment em semblaria un greu error perquè considero Sánchez Flores un dels millors tècnics espanyols de l’última dècada.

Les causes del mal inici de campanya de l’Espanyol poden ser les següents:

Una plantilla descompensada. No sembla normal que el capità Javi López sigui l’únic lateral dret nat del vestidor blanc-i-blau, que el retornat David López jugui de titular en el centre de la defensa, quan és més aviat un home que es troba més còmode en el centre del camp, o que un interior com Víctor Sánchez hagi d’actuar de lateral esquerre.

Fitxatges que ja estan de tornada. Alguns jugadors fitxats el passat estiu, com són els casos de Diego López, Martín Demichelis o José Antonio Reyes, es troben ja en la part final de la seva carrera i el seu millor rendiment sembla que va passar ja fa bastants anys.

El pes d’algunes marxes. L’Espanyol ha patit tres sensibles baixes: Pau López, un porter irregular, però amb un prometedor futur; Álvaro González, un home que s’havia consolidat plenament al centre de la defensa les darreres temporades, i Marco Asensio, que ha tornat al Real Madrid després de la cessió d’un any.

La baixa forma de dos futbolistes clau. José Manuel Jurado, que ja va coincidir amb Quique, tant a l’Atlético de Madrid com al Watford, i el golejador equatorià Felipe Caicedo, que fins i tot s’ha plantejat la seva marxa del club, es troben en un estat de forma bastant preocupant. 

NO OBLIGUEM TER STEGEN A CANVIAR

Fa ja molts anys, en l’època del Dream Team de Johan Cruyff, Hristo Stoitxkov va patir algunes expulsions, per la qual cosa l’entrenador holandès li va demanar al davanter búlgar que actués amb més cautela. El futbolista va fer cas al seu tècnic i es va poder observar un jugador molt inferior a la seva versió original, per la qual cosa Cruyff va decidir deixar d’influir en el tarannà de l’atacant.

Ara tenim un cas que, pel que fa a la forma, és molt diferent, però quant al fons, compta amb alguna similitud: el porter alemany del FC Barcelona, Marc Andre ter Stegen, està molt qüestionat per part de la premsa i l’afecció blaugrana pels múltiples riscos a què s’exposa en el joc amb els peus, una habilitat que va ser una de les claus perquè l’entitat catalana el fitxés l’estiu de l’any 2014.

Arran del gravíssim error que Ter Stegen va cometre la darrera jornada del campionat de Lliga a Balaídos, que va suposar el quart gol del Celta i va frenar la remuntada del Barça, moltes persones demanen al meta germànic que no arrisqui tant i que opti per solucions més senzilles.

No obstant, crec que és un perill voler canviar la forma de jugar de Ter Stegen, així com el seu caràcter, doncs hi podria tenir lloc el mateix problema que va succeir amb Stoitxkov fa més o menys un quart de segle. Segurament, doncs es tracta encara d’un home força jove, el mateix Marc Andre anirà madurant i sabrà elegir amb el pas del temps que és el millor que s’ha de fer en cada circumstància.

A FAVOR DE LES ROTACIONS DE LUIS ENRIQUE

He de reconèixer que són vàries les coses que no m’agraden de Luis Enrique Martínez, malgrat que el tècnic asturià, des de que va arribar a la banqueta del Camp Nou l’estiu de 2014, ja ha conquistat 2 campionats de Lliga, 2 Copes del Rei, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Lliga de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 1 Mundial de Clubs.

Per exemple, no estic massa d’acord en aspectes com un futbol de vegades massa directe, un menor control de l’esfèric del què era habitual els anys anteriors, la pèrdua de protagonisme del centre del camp, fiar en moltes ocasions l’èxit del partit al trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva o el fet de comptar escassament amb els jugadors de la Masia.

Tanmateix, a diferència d’allò que opina un munt de gent, si que estic bastant d’acord amb les rotacions que efectua l’entrenador de Gijón, si bé és cert que potser no realitzaria tants canvis d’un partit a un altre ni tampoc donaria descans a futbolistes importants abans de xocs de seleccions, com ha passat en l’última jornada.

Ara fa dos anys, Luis Enrique ja va ser molt criticat per portar a terme un gran número de rotacions durant una primera meitat de temporada força irregular, però més tard, en el transcurs de la segona part de l’exercici, aquell més decisiu, i fonamentalment gràcies a una gran forma física dels seus futbolistes, el Barça va acabar assolint el triplet Lliga / Copa del Rei / Champions.

Pel contrari, la temporada anterior, l’equip blaugrana va realitzar fins el març una campanya extraordinària, en uns mesos en què el preparador asturià va fer molt poques rotacions, perquè ni Aleix Vidal ni tampoc Arda Turan van poder jugar fins el gener i perquè Luis Enrique no confiava en molts dels teòrics suplents. A l’abril, la majoria de futbolistes van arribar exhausts i aquell fet va provocar que la Lliga, després d’una enorme avantatge, no es pogués obtenir fins a la darrera jornada i que el Barça fos eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions. 

ARSÉNE WENGER: 20 ANYS DE LLUMS I OMBRES

La setmana passada es van commemorar dues dècades de l’arribada del tècnic francès Arséne Wenger a l’Arsenal. En aquell moment, en el llunyà any 1996, els mètodes de l’entrenador alsacià, que havia entrenat prèviament el Mònaco, amb el qual va perdre la final de la Recopa de 1992 contra el Werder Bremen, van ser revolucionaris en un futbol molt arcaic com era el del club londinenc, en particular, i el d’Anglaterra, en general.

Les llums

L’espectacular títol de la Premier League de l’any 2004. Anteriorment, concretament l’any 1998, Wenger ja havia guanyat el torneig de la regularitat, però l’any 2004, amb un bloc en què hi brillaven futbolistes com Jens Lehmann, Sol Campbell, Kolo Touré, Ashley Cole, Patrick Vieira, Gilberto Silva, Robert Pires, Fredrik Ljunberg, Dennis Bergkamp o el gran Thierry Henry, mentre emergia un joveníssim Cesc Fàbregas, l’Arsenal va conquistar el campionat sense perdre un sol partit.

La final de la Lliga de Campions de l’any 2006. Després d’eliminar els potents Real Madrid i Juventus, en vuitens de final i quarts de final respectivament, i de superar el sorprenent Vila-real en semifinals, l’Arsenal es va classificar per a la seva primera, i fins a la data l’última, final de la Champions League, que va afrontar davant el FC Barcelona. Els Gunners van dominar durant molts minuts el partit, disputat a l’estadi de Saint Denis, gràcies a un gol de Campbell, però en la part final del matx, els catalans van remuntar amb anotacions de Samuel Eto’o i Juliano Belletti. Tanmateix, aquella derrota va obrir un important període de crisi en el grup de Wenger.

La contractació de joves valors. Wenger ha tingut sempre molt d’ull per predir el potencial de joves promeses, com han estat els casos d’homes com el citat Fàbregas, Jack Wilshere, Aaron Ramsey, Theo Walcott o, més recentment, Hèctor Bellerín, sense oblidar que ha revitalitzat jugadors que semblaven perduts com Vieira, Bergkamp o Henry, que havien fracassat al futbol italià.

Les ombres

Escassa mentalitat guanyadora. És una cosa que s’ha fet evident sobretot després de perdre la final de la Lliga de Campions contra el Barça, encara que abans ja havia estat superat en una altra final europea amb l’Arsenal, la de la Copa de la UEFA de l’any 2000,  malgrat sortir com a clar favorit enfront el Galatasaray, que es va imposar a la tanda de penals. Posteriorment a la derrota de Saint Denis, i a pesar de títols importants com les Cups de 2014 i 2015, l’Arsenal de Wenger ha caigut en  un munt d’encontres decisius, tant a la Premier League, davant altres grans del futbol anglès, com en eliminatòries de la Champions League.

Normalment, a l’ombra d’altres clubs. Wenger ha assolit amb l’entitat londinenca 2 vegades la Premier League, 6 la Cup (hi va haver doblet la temporada 1997 / 1998) i 6 la Supercopa d’Anglaterra, però, amb assiduïtat, el seu equip ha estat a l’ombra, pel que fa a Anglaterra, del Manchester United d’Alex Ferguson, el Chelsea de José Mourinho o el Manchester City de Manuel Pellegrini, mentre, quant a Europa, de conjunts com Real Madrid, Bayern Munic, AC Milan o FC Barcelona.

L’èxode d’importants jugadors. Potser per l’ànsia d’aconseguir més títols i prestigi, alguns futbolistes han decidit abandonar l’Arsenal per fitxar per clubs amb més possibilitats d’aixecar trofeus. Així, per exemple, Touré va marxar al Manchester City, Cole al Chelsea i Henry i Fàbregas al Barça.   

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: XAVI HERNÁNDEZ

País: Catalunya / Espanya.

Any de naixement: 1980.

Lloc de naixement: Terrassa.

Demarcació: centrecampista.

Clubs: FC Barcelona i Al Sadd SC.

Eurocopes disputades: Portugal 2004, Àustria / Suïssa 2008 i Polònia / Ucraïna 2012.

Mundials disputats: Corea del Sud / Japó 2002, Alemanya 2006, Sud-àfrica 2010 i Brasil 2014.

Títols individuals: millor jugador de l’Eurocopa 2008.

Títols de clubs: 8 Lligues espanyoles, 2 Copes del Rei, 6 Supercopes d’Espanya, 4 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs.

Títols de seleccions: 2 Eurocopes i 1 Mundial.

El millor: probablement el millor futbolista català i espanyol de la història

Xavi, que compta amb un extraordinari palmarès, en el qual per exemple es troben 8 campionats de Lliga, 4 Lligues de Campions, 2 Eurocopes i 1 Mundial, pot ser considerat com el millor futbolista català i espanyol de la història, malgrat la qualitat d’alguns jugadors contemporanis a la seva carrera, com Iker Casillas, Gerard Piqué, Sergio Ramos, Andrés Iniesta o Raúl González.

El pitjor: li va costar força anys convertir-se en un líder

Durant bastants anys, i malgrat que des de molt jove es va fer amb un lloc de titular al Barça i a la selecció espanyola, el centrecampista de Terrassa va ser un home amb poca capacitat de lideratge, restant a l’ombra de futbolistes com Pep Guardiola, Luis Figo, Rivaldo Borba o Raúl. Tot va donar un tomb, però, quan Luis Aragonés va canviar la seva mentalitat a l’Eurocopa de l’any 2008. 

CAMÍ DE WEMBLEY 1992: HANSA ROSTOCK

El pròxim 20 de maig de 1992 es complirà un quart de segle del primer títol de la Copa d’Europa del FC Barcelona, conquistada a l’antic estadi de Wembley, efemèride que ja es va començar a celebrar en la passada edició del trofeu Joan Gamper, amb la invitació del Sampdoria, rival del Barça en aquella històrica nit londinenca.

Escriuré un article dedicat a cada rival que va tenir el bloc de Johan Cruyff en aquella edició de la Copa d’Europa, començant pel Hansa Rostock, en aquest mes d’octubre,  i continuant per Kaiserslautern, el novembre; Dinamo Kiev, el desembre; Benfica, el gener;  Sparta Praga, el febrer, i el ja citat Sampdoria, el maig.

El Hansa Rostock va ser l’últim campió de l’extinta República Democràtica Alemanya i, gairebé dos anys més tard de la caiguda del Mur de Berlín, es va convertir en el primer adversari del Dream Team en la Copa d’Europa de la temporada 1991 / 1992. L’equip germànic, que tenia com a entrenador Uwe Reinders, no comptava amb cap futbolista conegut per al gran públic i va ser un contrincant còmode per al Barça.

En el matx d’anada, disputat al Camp Nou, el conjunt de Cruyff va vèncer clarament (3-0), amb dos gols del danès Michael Laudrup i un del navarrès Jon Andoni Goikoetxea, mentre els alemanys van guanyar a Rostock (1-0), amb anotació de Michael Spies. 

A la foto, Hristo Stoitxkov entre dos defenses alemanys.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (I 7): JUVENTUS FC

El Juventus, que segons alguns experts està passant pel període més brillant de la seva història, després de conquistar cinc cops consecutius l’Scudetto i de jugar la final de la Lliga de Campions l’any 2015, sembla plenament preparat per assolir la que seria la seva tercera Copa d’Europa, encara que seria necessari que la Vecchia Signora, pel que fa al pla internacional, pugés l’esglaó que li manca per equiparar-se a clubs com Real Madrid, FC Barcelona o Bayern de Munic.

Massimiliano Allegri, després de guanyar dues Lligues i dues Copes (per tant, dos doblets), i de jugar la final de la Champions League fa dues temporades, en la qual va caure davant al FC Barcelona a l’estadi Olímpic de Berlín, afronta la seva tercera campanya al Juventus Stadium de Torí amb l’objectiu principal de convertir-se en el millor equip del continent, doncs, pel que respecta a l’Scudetto, no fa la sensació que l’esquadra piamontesa hagi de tenir massa dificultats, ja que sembla immensament superior als seus adversaris.

L’entitat bianconera ha tingut dues baixes molt importants, Álvaro Morata, que ha tornat al Real Madrid, i l’estrella Paul Pogba, convertit en el fitxatge més car de la història arran del seu traspàs al Manchester United, però ha contractat tres futbolistes extraordinaris: Dani Alves (foto), que arriba del Barça, i Miralem Pjanic i Gonzalo Higüaín, procedents de dos rivals directes a Itàlia, respectivament Roma i Nàpols. Al vestidor del club torinès hi continuen clàssics com l’incombustible Gianluigi Buffon, Leonardo Bonucci, Andrea Barzagli, Giorgio Chiellini o Claudio Marchisio.