ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (1): PORTUGAL

Portugal és l’actual campiona de l’Eurocopa, títol que va assolir l’any 2016 a l’estadi Saint – Denis de París contra la favorita i amfitriona França, i de la primera Lliga de les Nacions, en què va vèncer com a local Holanda, factors que fan que el combinat que dirigeix Fernando Santos disposi d’una mentalitat sòlida per aconseguir nous èxits.

Podríem dir que el bloc lusità jo no depèn exclusivament de la seva gran estrella Cristiano Ronaldo (Juventus FC) per obtenir fites importants, doncs Santos compta amb altres homes de gran rellevància i ja plenament consolidats com el veterà porter Rui Patrício (Wolverhampton Wanderers), Semedo (FC Barcelona), Cancelo (Manchester City), l’experimentat Pepe (FC Porto), Guerreiro (Borussia Dortmund), Moutinho (Wolverhampton Wanderers), Bernardo Silva (Manchester City), Fernandes (Sporting Club Portugal), Pizzi (Benfica SL), Guedes (València CF) i el jove Joao Félix (Atlético Madrid).

No obstant, l’exjugador del Real Madrid continua sent bàsic en l’equip portuguès i s’ha de tenir en compte que el davanter, una vegada comenci la fase final de l’Eurocopa, tindrà ja 35 anys, que, tot i que sempre s’ha cuidat molt bé, no deixa de ser una edat important, en la qual, irremissiblement, s’ha perdut tant velocitat com potència. A més a més, el conjunt lusità no ha realitzat una fase de classificació massa brillant, en què ha estat superat per Ucraïna, una selecció que no va estar present en al passat Mundial de Rússia.

A la foto, Bernardo Silva.

ELS DIVORCIS TÈCNICS

L’afer entre Luis Enrique Martínez i Robert Moreno, que després de col·laborar un munt d’anys junts a Barça B, Celta, Roma, el primer equip del FC Barcelona i selecció espanyola, han decidit separar els seus camins, no és el primer que hi té lloc entre tècnics amb passat blaugrana.

Johan Cruyff i Carles Rexach. Quan encara restaven dues jornades de Lliga per finalitzar la seva vuitena campanya com a entrenador del FC Barcelona, el president Josep Lluís Núñez va decidir cessar Cruyff, en una decisió que podia tenir força fonaments en el fons, doncs el Dream Team feia temps que havia entrat en una profunda decadència i algunes accions del tècnic holandès van ser, com a mínim, estranyes, però que va estar totalment equivocada en la forma, doncs el més adient era esperar a que acabés la temporada. Poques setmanes més tard de la polèmica destitució, Rexach, que havia estat segon de Cruyff durant els vuit anys, va acceptar, crec que erròniament, una oferta del club per integrar-se de nou en l’equip tècnic de l’entitat, cosa que va enutjar el neerlandès, que mai més va voler tenir relacions amb qui havia estat un amic íntim des de l’època en què tos dos van coincidir a la institució com a futbolistes.

Pep Guardiola i Tito Vilanova. Quan el llavors president barcelonista Sandro Rosell i Guardiola van anunciar en roda de premsa la no continuïtat del segon a la banqueta del Camp Nou, segons les paraules del tècnic bagenc, per poder afluixar-se el cinturó, una metàfora per comentar que necessitava reposar després de quatre anys d’entrenador, Sandro va aprofitar-ho per designar Vilanova com a substitut, cosa que desconeixia totalment el preparador de Santpedor, que no va assimilar massa bé la situació, també perquè segurament creia que Vilanova continuaria amb ell en una nova etapa i que Rosell havia estat una de les claus perquè Guardiola marxés, entre d’altres coses, per haver denunciat directius de l’expresident Joan Laporta que eren amics seus, per obligar-lo a traspassar un fitxatge tan personal del Pep com Dmitro Txigrinski o perquè l’aleshores màxim mandatari del club potser no volia acceptar algunes de les condicions de l’actual entrenador del Manchester City per seguir al club, com suposadament donar la baixa a jugadors com Gerard Piqué i Cesc Fàbregas. Al cap d’un temps, Tito, poc abans de morir, va assegurar que el Pep a penes el va anar a visitar quan estava internat a Nova York, ciutat on llavors habitava Guardiola.

A la foto, Cruyff i Rexach.

KARIM BENZEMA ENTRE ELS MILLORS DE LA HISTÒRIA DEL REAL MADRID

Del Real Madrid dels últims anys, triomfant a Europa, però bastant decebedor a Espanya, s’ha destacat abastament l’aportació de futbolistes com Iker Casillas, Sergio Ramos, Marcelo Vieira, Luka Modric, Toni Kroos i, molt especialment, Cristiano Ronaldo, però potser, de manera injusta, no s’ha parlat tant de Karim Benzema.

Quan encara era una jove promesa del futbol francès a les files de l’Olympique de Lió, el llavors director tècnic del FC Barcelona, Txiki Begiristáin, es va interessar per ell, però aleshores Benzema va comentar que no es veia encara preparat per jugar en un club de les característiques de l’entitat catalana, per la qual cosa, i crec que en bon criteri, el basc va pensar que no tenia la mentalitat necessària per triomfar al Camp Nou.

L’estiu de l’any 2010, el mateix en què Florentino Pérez va recuperar la presidència de la institució espanyola i en el qual Cristiano va arribar també al Santiago Bernabéu, Benzema va fitxar pel Real Madrid i, la veritat, durant bastant de temps va fer la sensació que no era un futbolista preparat per jugar en un dels grans europeus, per tractar-se d’un jugador aparentment molt fred i per fallar sovint en els encontres decisius.

Però el davanter francès ha madurat de manera notòria amb el temps i aquests darrers anys ha fet prou mèrits per convertir-se en un dels grans d’un club de tan brillant palmarès i amb tanta història com el Real Madrid, tenint en compte, per exemple, que va ser un dels homes destacats en la final de la Champions League de 2018, en què va obrir el marcador a Kiev contra el Liverpool. .

El costat fosc, no obstant, l’ha viscut amb la selecció francesa, quan Didier Deschamps va decidir no convocar-lo més per al combinat Bleu arrel d’un polèmic vídeo amb Mathieu Valbuena de protagonista, raó per la qual, Karim no va poder estar present amb l’equip que es va coronar campió del món l’any 2017 a Rússia.

POT SEGUIR GERARD PIQUÉ JUGANT AMB NORMALITAT A FUTBOL ?

Durant els primers dies de transcurs de la nova Copa Davis de Tenis, organitzada per l’empresa Kosmos, propietat de Gerard Piqué, hem pogut observar com el central català tenia el 100% dels seus sentits en la disputa del campionat, que s’està portant a terme al recinte de la Caja Mágica de Madrid.

Ja fa temps que el defensa barceloní gestiona temes empresarials que no tenen res a veure amb la pràctica del futbol, com la mateixa Davis, que ha tingut un període de gestació difícil, llarg i complicat, i la compra del FC Andorra, actualment a segona divisió B, entre altres assumptes, com l’emissió d’alguns documentals.

La pregunta que jo em faig i crec que també moltes altres persones es qüestionen és si Piqué pot seguir jugant amb normalitat a futbol o, almenys, fer-ho en les màximes condicions que requereixen jugar en un club del potencial i les exigències del FC Barcelona, entitat en què a més no té un substitut clar, doncs els altres dos centrals amb més experiència de la plantilla, els francesos Samuel Umtiti i Clement Lenglet, són esquerrans.

Soc un gran admirador de Piqué, el qual considero el millor en la seva demarcació a nivell mundial de l’última dècada, per davant d’altres il·lustres centrals com Sergio Ramos, Thiago Silva, Raphael Varane o Virgil van Dijk, però crec que actualment és molt complicat que pugui seguir de professional pel que fa a un equip de les característiques del Barça. 

EL RETORN DE LUIS ENRIQUE A LA SELECCIÓ I L’ESTRANYA MARXA DE MORENO

Fa uns dies, després del matx entre Espanya i Romania al Wanda Metropolitano, que va tancar la fase de classificació de l’Eurocopa, es va anunciar el retorn de Luis Enrique Martínez al lloc de seleccionador i la sorprenent marxa de Robert Moreno de l’organigrama tècnic de l’equip estatal.

Recordem que el tècnic asturià, a causa de la tragèdia familiar que va viure (la mort de la seva filla), va deixar la selecció i el seu principal ajudant, Moreno, va agafar les regnes del conjunt espanyol, al qual ha acabat de classificar per a la fase final del campionat europeu. El preparador català, però, va deixar ben clar en la seva roda de premsa de presentació que si Luis Enrique volia tornar, ell faria encantat un pas al costat.

Tanmateix, el retorn de Luis Enrique ha significat el cessament de Robert i la marxa d’aquest del quadre tècnic de la selecció, després de conèixer-se que, per al seu retorn al càrrec de seleccionador, l’asturià va posar com a condició que el català no continués com un dels seus auxiliars.

La veritat és que és un autèntic misteri que és el que ha succeït els últims mesos entre els dos entrenadors, que portaven un munt d’anys col·laborant. En aquests moments, es desconeix si Moreno va veure’s com a seleccionador espanyol en la fase final de l’Eurocopa i que el retorn de Luis Enrique ha suposat un important contratemps en la seva planificació o si es tracta d’un enuig del preparador de Gijón, potser decebut perquè el seu excompany no va fer-li cap trucada durant la convalescència de la seva filla ni va realitzar cap visita a l’hospital.

El que si és cert és la poca habilitat que té el president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, amb la gestió dels seleccionadors espanyols, amb el record del cas de Julen Lopetegui pocs dies abans de començar la Copa del Món de Rússia.

A la foto, els dos tècnics durant la seva col·laboració.

DAVID VILLA: ES RETIRA UN DELS GRANS

La setmana passada, el davanter asturià David Villa va anunciar la seva retirada, per la qual cosa, un altre campió del món l’any 2010 decideix penjar les botes, com abans ho havien fet, per exemple, Carles Puyol, Xabi Alonso, Xavi Hernández o Fernando Torres.

Com anteriorment ho havien estat llegendes com el ja desaparegut Enrique Castro Quini, Abelardo Fernández i Luis Enrique Martínez, que com Villa acabarien fitxant pel FC Barcelona, el davanter asturià va ser un producte de la històrica pedrera del Mareo de Gijón, la qual últimament, per cert, no es troba en la seva millor època.

Després de deixar l’Sporting de Gijón, Villa va fitxar pel Real Saragossa, amb el qual li va guanyar una final de la Copa del Rei al Real Madrid a l’estadi Olímpic de Montjuïc, i posteriorment ho va fer pel València CF, entitat amb què igualment va aconseguir el títol coper.

El juny de 2010, poc abans de l’inici de la Copa del Món de Sud-àfrica, en una de les seves últimes accions com a president de la institució catalana, Joan Laporta va portar a terme el fitxatge de Villa pel Barça, que va jugar una primera temporada al Camp Nou extraordinària, en la qual va assolir el campionat de Lliga i la Lliga de Campions, marcant en la final de Wembley contra el Manchester United.

Tanmateix, no tot van ser flors i violes al club barcelonista, doncs va patir una gravíssima lesió a les semifinals del Mundial de Clubs, el desembre de 2011, i va ser víctima de certa animadversió per part de Leo Messi, en una d’aquestes accions en què crec que el crack argentí no va ser del tot just.

Després de tres anys com a blaugrana, l’atacant asturià va tenir experiències a l’Atlético de Madrid, el New York City, on va donar un gran rendiment, i el Vissel Kobe japonès, on ha tornat a coincidir amb Andrés Iniesta (ja ho va fer amb la selecció i el Barça) i equip amb el qual es retirarà.

Tanmateix, penso que la part més important de Villa es troba en la selecció espanyola, amb la qual es va proclamar campió d’Europa els anys 2008 i 2012 i del món l’any 2010. Un capítol a part mereix la seva actuació al Mundial de Sud-àfrica, en què va marcar cinc gols i va ser el jugador clau del títol amb altres homes com Iker Casillas, Gerard Piqué, Carles Puyol, Xabi Alonso, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, David Silva, Cesc Fàbregas, Pedro Hernández o Fernando Torres.

A la foto, Villa després de guanyar la Copa del Món a Johannesburg. 

EL MUÑECO GALLARDO ENTRENADOR DEL BARÇA ? NO EM SEMBLA UNA BONA IDEA

Qui més qui menys té bastant clar que aquesta serà l’última temporada d’Ernesto Valverde com a entrenador del FC Barcelona, llevat que el tècnic extremeny fos capaç de guanyar la Lliga de Campions, èxit que potser permetria a un home tan conservador com el president Josep Maria Bartomeu a reconsiderar la situació.

Fins el moment, tenint en compte que Xavi Hernández sembla vinculat al presidenciable Victor Font, els tècnics que més han sonat per substituir Valverde són Ronald Koeman i Robert Martínez, actuals seleccionadors d’Holanda i Bèlgica, respectivament.

Tanmateix, les últimes setmanes ha sortit un altre nom, el del preparador argentí Marcelo Muñeco Gallardo, l’home que va conquistar l’any passat amb el River Plate la Copa Libertadores, en la històrica final contra el Boca Juniors que va tenir el desenllaç a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, i que en aquest 2019 ha portat del nou els Milionaris a la final del torneig, en què s’enfrontaran al Flamengo brasiler.

No obstant, malgrat l’excel·lent tasca que està fent amb el club de Buenos Aires i que el seu equip desenvolupa un futbol atractiu, de toc i ofensiu, no em sembla una bona idea que pugui dirigir el Barça, i no només pel record de la temporada del seu compatriota Gerardo Tata Martino, sinó també perquè crec que un tècnic que mai ha entrenat a Europa, necessita una experiència en aquest continent abans de recalar en un lloc on hi ha tanta pressió com és el Camp Nou. 

SARDENYA TAMBÉ EXISTEIX FUTBOLÍSTICAMENT

El Càller Calcio, el club de la capital de l’illa de Sardenya, que l’any 1973 va aconseguir un sorprenent títol de l’Scudetto amb el mític davanter Luigi Riva com a gran estrella, s’està convertint en la gran revelació de la Sèrie A vigent, ostentant actualment la quarta plaça de la classificació, és a dir, en llocs de Champions League.

Serà molt complicat, per no dir quasi impossible, que el Càller pugui lluitar aquesta temporada per l’Scudetto, doncs clubs com el Juventus o l’Inter semblen encara molt superiors a la sorprenent esquadra sarda, però el conjunt que dirigeix Rolando Maran, un home desconegut fora d’Itàlia, si podria estar entre el grup d’equips que optés a disputar la pròxima Lliga de Campions, tenint en compte, en primer lloc, que l’Atalanta podria pagar l’esforç realitzat precisament en el seu debut a la Champions; en segon lloc, per la terrible irregularitat dels dos clubs de la capital, el Lazio i el Roma, i, finalment en tercer lloc, per la crisi que estan patint històrics com el Nàpols i el Milan.

Maran compta amb una plantilla en què hi destaquen jugadors com Fabio Pisacane, el capità Luca Ceppitelli, el polèmic futbolista belga Radja Nainggolan, el croat Marko Rog, l’eslovè Valter Birsa, l’uruguaià Christian Oliva, el brasiler Joao Pedro Dos Santos (foto), a qui podríem coniserar la gran referència del bloc sard, o l’argentí Giovanni Simeone, fill de l’entrenador de l’Atlético de Madrid Diego Simeone.

EL RENAIXEMENT DEL BORUSSIA MÖNCHENGLABDACH

La dècada dels 70 del passat segle XX va ser gloriosa per a clubs com l’Ajax d’Amsterdam, el Bayern de Munic, el Liverpool FC o el Nottingham Forest, però, tot i que a diferència d’aquestes institucions, no va poder guanyar mai la Copa d’Europa, també ho va ser per al Borussia Mönchenglabdach (BMG).

Fins llavors, el BMG havia estat una entitat de segona fila del futbol alemany, però tot va començar a canviar quan el club, a part de rebre una important injecció econòmica, va contractar com a entrenador Hennes Weisweiller, que va tenir sota les seves ordres futbolistes històrics com Berti Vogts, Uli Stielike, Rainer Bonhof, Günter Netzer, Henning Jensen, Jupp Heynckes o Allan Simonsen, que va guanyar la Pilota d’Or de l’any 1977.

Dos anys després de perdre la final del torneig contra el Liverpool, el 1975 el conjunt germànic va assolir la seva primera Copa de la UEFA, davant el club holandès del Twente Enschede, un any més tard que Vogts, Stielike, Bonhof, Heynckes i Netzer, que aleshores ja era integrant de la plantilla del Real Madrid, es proclamessin campions del món a Munic amb la selecció d’Alemanya Occidental, dirigida per Helmut Schön.

El mateix 1975, Weisweiller va fitxar pel FC Barcelona, on no va poder completar ni una sola temporada arran d’enfrontar-se a Johan Cruyff, i va ser substituït per Udo Lattek, que l’any 1974 li ha havia donat la primera Copa d’Europa al Bayern. Tanmateix, Lattek no va poder conquistar el principal torneig europeu de clubs el 1977, quan va perdre la final contra el Liverpool, un autèntic obstacle en les aspiracions europees del BMG, en una apassionant final disputada a l’estadi Olímpic de Roma, en què els anglesos van vèncer per 3 a 1.

Els alemanys jugarien encara dues finals més de la UEFA, aconseguint la primera davant l’Estrella Roja de Belgrad i caient l’any següent contra l’Eintracht de Frankfurt, però la decadència estava ja a punt d’arribar, fonamentalment per la pèrdua de potencial econòmic i per l’èxode d’alguns futbolistes, doncs a part de la marxa de Netzer al Santiago Bernabéu, Stielike i Jensen també van fitxar pel club blanc, Bonhof va ser contractat pel València i Simonsen pel Barça, on es retrobaria amb Lattek. 

Seguidament, el BMG, que va conquistar també en cinc ocasions la Bundesliga, entre els anys 1970 i 1977, va entrar en una autèntica travessia pel desert, que va portar el club fins i tot algunes temporades a la segona categoria del futbol germànic, però els últims anys sembla estar sortint de la crisi i molts observen en el conjunt dirigit per Marco Rose, i que compta amb homes com Yann Sommer, Oscar Wendt, Patrick Herrmann, Denis Zakaria, Ibrahima Traoré, Marcus Thuram, Raffael de Araújo, Alassane Pléa, Breel Embolo o el capità Lars Stindl, un ferm candidat a guanyar la Lliga alemanya.

A la foto, els jugadors del BMG amb la Copa de la UEFA de 1975.

ELS FAVORITS DE LA PILOTA D’OR

Frenkie de Jong

Demarcació: centrecampista.

Clubs: AFC Ajax i FC Barcelona.

País: Holanda.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga i Copa d’Holanda.

El millor: potser és el millor migcampista europeu de l’actualitat.

El pitjor: en alguna ocasió, la passada campanya va ser una mica eclipsat per alguns companys de l’Ajax.

Matthajs de Ligt

Demarcació: defensa.

Clubs: AFC Ajax i Juventus FC.

País: Holanda.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga i Copa d’Holanda.

El millor: una enorme personalitat per tenir només 20 anys.

El pitjor: començaments difícils a Itàlia.

Eden Hazard

Demarcació: mitja punta.

Clubs: Chelsea FC i Real Madrid.

País: Bèlgica.

Trofeus: cap.

Títols 2018: cap.

El millor: molts anys ja a l’elit.

El pitjor: inicis una mica complicats al Santiago Bernabéu.

Harry Kane

Demarcació: davanter.

Club: Tottenham Hotspur.

País: Anglaterra.

Trofeus: cap.

Títols 2018: cap.

El millor: haver disputat la final de la Lliga de Campions.

El pitjor: una lesió important a finals de la passada temporada.

Robert Lewandowski

Demarcació: davanter.

Club: Bayern Munic.

País: Polònia.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga d’Alemanya.

El millor: una màquina de fer gols.

El pitjor: la decadència europea del seu club.

Sadio Mané

Demarcació: davanter.

Club: Liverpool FC.

País: Senegal.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga de Campions.

El millor: la regularitat els últims anys.

El pitjor: una mica enfosquit pel seu company Salah.

Kylian Mbappé

Demarcació: davanter.

Club: París Saint – Germain.

País: França.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga de França.

El millor: un autèntic prodigi que ja és tota una realitat.

El pitjor: el nou fracàs del seu equip a Europa.

Leo Messi

Demarcació: davanter.

Club: FC Barcelona.

País: Argentina.

Trofeus: 5 (2009, 2010, 2011, 2012 i 2015).

Títols 2018: Lliga d’Espanya.

El millor: haver assolit el premi The Best, que atorga la FIFA, i que quasi ningú dubta que és el més gran.

El pitjor: quatre anys sense guanyar la Champions League.

Cristiano Ronaldo

Demarcació: davanter.

Club: Juventus FC.

País: Portugal.

Trofeus: 5 (2008, 2013, 2014, 2016 i 2017).

Títols 2018: Lliga d’Itàlia i Lliga de les Nacions.

El millor: el títol de la primera Nations League.

El pitjor: no superar amb el Juventus els quarts de final de la Lliga de Campions.

Mohamed Salah

Demarcació: davanter.

Club: Liverpool FC.

País: Egipte.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga de Campions.

El millor: un home clau en el millor conjunt d’Europa.

El pitjor: no va estar tan encertat com en la temporada anterior.

Virgil van Dijk

Demarcació: defensa.

Club: Liverpool FC.

País: Holanda.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga de Campions.

El millor: el títol de la Champions i el fet d’haver guanyat el passat estiu el premi que atorga la UEFA.

El pitjor: només tres defenses, Franz Beckenbauer, Lothar Matthäuss i Matthias Sammer, han guanyat la Pilota d’Or.

A la foto, Messi.

GRANS EUROPEUS AMB PROBLEMES

Manchester United. Ja fa temps que el conjunt d’Old Trafford, que entre els anys 2008 i 2011 va disputar tres finals de la Lliga de Campions, guanyant la primera d’elles, es troba en una profunda crisi. Crec que l’entitat de Manchester encara no ha superat la marxa del mític Alex Ferguson com a entrenador, que penso havia cobert sobradament la seva llarguíssima etapa al club de 28 anys, doncs van fracassar les apostes del molt conservador David Moyes i del crec que ja amortitzat José Mourinho, mentre que la d’Ole Gunnar Solksjaer, després d’un esperançador inici, sembla estar declinant.

Arsenal FC. Un altre històric club anglès que està passant per moltes dificultats, tot i que aquest cas encara és pitjor perquè la crisi ve d’abans, potser des dque els Gunners van caure a la final de la Champions League de l’any 2006. La marxa, crec que necessària, del tècnic francès Arséne Wenger, després de 23 anys a la banqueta, no han solucionat, ni molt menys, els problemes dels londinencs, que ara ni tan sols tenen el consol, com en l’època del preparador francès, de jugar la Lliga de Campions, mentre l’entrenador basc Unai Emery (foto) es troba en la corda fluixa.

Tottenham Hotspur. És sorprenent que pocs mesos més tard de jugar de manera inesperada la final de la Champions League, que va perdre al Wanda Metropolitano de Madrid contra el Liverpool, el conjunt anglès hagi entrat en una crisi tan evident. És complicat trobar-hi les causes perquè els Spurs van reforçar força bé el passat estiu una extraordinària plantilla, però el cert és que, malgrat l’excel·lent tasca que ha realitzat des del dia que va arribar a Londres, l’entrenador argentí Mauricio Pochettino podria ser destituït si no s’albirà aviat una solució.

Bayern Munic. En el cas de la històrica institució bavaresa sembla que si és clara la causa de la seva decadència, des de fa ja alguns anys a Europa i la qual ha començat a ser evident a nivell local: la manca d’un canvi generacional que funcioni. Futbolistes ja absents, com Hummels, Robben i Ribéry, i d’altres que segueixen al club de l’Allianz Arena, com Neuer, Boateng, Alaba, Martínez, Thiago, Müller o Lewandowski, encara no han trobat els seus relleus adients, malgrat que, però només de forma esporàdica, homes com Kimmich, Goretzka, Coman o Gnabry han pogut aportar algunes solucions transitòries. El tècnic croat Niko Kovac, que mai es va sentir massa còmode a Munic, acaba de ser cessat del seu càrrec.

AC Milan. Es tracta d’una problemàtica bastant incomprensible en un club que ha guanyat en set ocasions la Copa d’Europa / Lliga de Campions, cincs d’elles entre els anys 1989 i 2007. La marxa de Silvio Berlusconi, l’home que havia salvat l’entitat llombarda durant el decenni dels anys 80 del segle passat, i la consegüent crisi econòmica, van ser motius importants per explicar la caiguda lliure del club rossonero, però posteriorment aquest va rebre una considerable injecció financera des de la Xina. Després de la no continuïtat del llegendari Gennaro Gattuso a la banqueta de San Siro, el seu successor, Marco Giampaoli, substituït per Stefano Pioli, només ha durat uns mesos en el càrrec d’entrenador. 

SSC Nàpols. L’equip de la Campània ha estat dels pocs, potser l’únic amb l’AS Roma, que ha sigut capaç els darrers vuit anys, en què el Juventus FC ha conquistat la totalitat de títols de la Sèrie A, en posar-li les coses una mica difícils a la Vecchia Signora. Tanmateix, en l’actual exercici, el primer sense la presència de l’enyorat capità Hamsik, la plantilla del San Paolo s’ha desunit i el veterà entrenador Carlo Ancelotti, un tècnic brillant i amb un extraordinari palmarès, però amb fama de ser un home una mica tou, no ha pogut aturar una problemàtica que està afectant força el rendiment del conjunt napolità, sobretot a la Lliga italiana.

Olympique Lió. Després d’assolir set Lligues consecutives entre els anys 2002 i 2008, les úniques per cert de la seva història, l’OL va entrar en certa decadència, tot i que el conjunt francès va mantenir-se algun temps tant a l’elit local com a l’europea, per més tard caure en una crisi més intensa. En l’actual campanya, l’entitat de Lió es troba molt allunyada dels primers llocs de la classificació de la Ligue 1 i fins i tot ha flirtejat amb les posicions de descens, malgrat el bon rendiment de jugadors com Dembélé o l’holandès Depay. L’experimentat tècnic Rudy García acaba de substituir Bruno Génésio com a entrenador.  

M’AGRADARIA UN BARÇA...

... que tingués un president i una junta directiva que comptessin amb un pla futbolístic concret i que prenguessin decisions valentes i arriscades quan fos necessari.

... que tingués un entrenador amb autoritat i personalitat capaç de gestionar el vestidor, però sense que això volgués dir que les seves vaques sagrades hi portessin el comandament.

... que el seu porter, per molt bo que sigui, no fos el protagonista en un munt d’enfrontaments.

... que normalment els defenses iniciessin les jugades amb l’esfèric controlat.

... que el centre del camp, el qual torna a disposar de futbolistes plenament aptes per controlar els partits, fos de nou la línia protagonista del joc blaugrana i no simplement un lloc de transició.

... que almenys dos dels tres davanters pressionessin la sortida de pilota dels defenses rivals.

... que les diferents línies del bloc català actuessin molt juntes, per poder recuperar ràpidament l’esfèric quan aquest es perd i per evitar que els migcampistes hagin de fer un munt de quilòmetres.

... que fos més important la meritocràcia que no pas el rang del futbolista.

... que tots els jugadors de la plantilla, fins i tot els més veterans, comptessin amb recanvis fiables a la banqueta.

... que s’optés per donar l’oportunitat a un jove de la pedrera abans de gastar-se milions d’euros en un futbolista de qualitat similar.

... que cert defensa central fos més un esportista que es dedica esporàdicament a fer d’empresari que no un home de negocis que sembla tenir el futbol com un afer secundari.

... que cert davanter centre, sigui quin sigui el seu estat de forma, no ho jugués absolutament tot perquè, de vegades aquesta és la sensació, és íntim amic de l’estrella de l’equip.

... que aquesta estrella, amb el reconeixement que ha estat el millor futbolista de la història de la institució, no exigís fitxatges com el de Neymar.

.. que dos dels seus principals jugadors no facin la sensació de no mantenir una bona relació i que això pugui provocar que a penes es trobin al terreny de joc o pràcticament no es passin la pilota durant 90 minuts.

GRANADA: DE LA GUERRA A LA GLÒRIA

Crec que va ser Juan Manuel Asensi, el centrecampista alacantí que va ser alguns anys capità del FC Barcelona, que va dir al seu dia que anar a Granada era com anar a la guerra.

Doncs si, aquell Granada dels anys 70 del segle passat, contra el qual va fer el seu debut oficial amb la samarreta blaugrana Johan Cruyff, concretament l’any 1973 al Camp Nou, era una esquadra duríssima, les accions d’alguns dels seus futbolistes, i ara recordo homes com el paraguaià Pedro Fernández o l’uruguaià Julio Montero Castillo, ratllaven la violència.

L’equip andalús d’aquella època va ser un clàssic de la primera divisió espanyola, però més tard, durant un temps molt prolongat, que pràcticament va transcórrer durat les últimes dues dècades del segle XX i la primera del XXI, l’entitat de los Carmenes va viure una profunda crisi que el va mantenir moltes campanyes en categories inferiors, fins i tot en el pou de la segona B.

En aquest segon decenni de l’actual segle, el Granada ha tornat a tenir importants experiències en la màxima categoria del futbol espanyol i actualment, després de tornar a primera divisió el passat mes de juny, està sent la gran revelació del campionat de Lliga, en què, per exemple, va superar el Barça a los Carmenes i va ostentar el liderat després de la 10a jornada.

Tot i que la plantilla del club granadí compta amb futbolistes importants, com el porter portuguès Rui Silva, el central Germán Sánchez, el veterà centrecampista francès Maxime Gonalons o l’experimentat davanter Roberto Soldado, tothom sembla estar d’acord que l’actual període de glòria que viu l’entitat andalusa té com a gran responsable el jove entrenador gallec Diego Martínez (foto), a qui molts veuen com un dels millors tècnics espanyols del pròxims anys.

VAGA DEL FUTBOL FEMENÍ: ON ÉS LA SOLIDARITAT DELS FUTBOLISTES CAP A LES FUTBOLISTES ?

Les futbolistes de la Primera Iberdrola han decidit aquest mes de novembre anar a la vaga al no arribar a cap acord amb la patronal per a la signatura d’un conveni col·lectiu, que, entre d’altres coses, ha de permetre les jugadores a seguir cobrant quan estan lesionades o es queden embarassades, cosa que en el segle XXI sembla el més normal i natural.

Fa molts anys, durant el decenni dels anys 80 del segle XX, hi van tenir lloc vàries vagues en el futbol masculí. Recordo que en aquella època, quan molts afeccionats parlaven de protestes de jugadors milionaris, quan bàsicament es referien als membres del Real Madrid o el FC Barcelona, aquests contestaven que no ho feien pels seus interessos, sinó pels dels futbolistes més modestos de primera divisió i, sobretot, els que actuaven a segona divisió A i segona divisió B.

Precisament ara trobo a faltar el suport dels futbolistes a les futbolistes en la lluita que aquestes últimes mantenen, unes reivindicacions que no només em semblen justes, sinó també necessàries. No parlo de fer una vaga també en el sector masculí, però si que, per exemple, jugadors carismàtics com Sergio Ramos, Gerard Piqué, Sergio Busquets o Jordi Alba, per parlar dels més emblemàtics, portin a terme alguna acció per defensar les seves companyes de professió.

Tanmateix, fa 30 / 35 anys, els futbolistes més importants, ni que fos una mica, encara tocaven de peus a terra, mentre els actuals semblen viure en un món irreal, ple de luxes, cotxes d’alta gamma, anuncis publicitaris i hotels de cinc estrelles.

A la foto, una de les assemblees de les futbolistes espanyoles.

UN BARÇA QUE AIXECA POQUES PASSIONS

Recordo l'època de l'excepcional Barça de Pep Guardiola, d'haver anat algunes vegades a presenciar els seus partits en bars i observar la passió amb què la gent vivia aquells encontres inoblidables, d'autèntica eufòria quan es guanyava, de cert nerviosisme quan el marcador era incert o de gran preocupació quan les coses no anaven del tot bé.

El passat dissabte vaig anar a prendre un cafè a un bar d'una localitat de la comarca del Bages, en què s'oferia l'encontre que el FC Barcelona jugava a l'estadi Ciutat de València. En aquell instant, els jugadors d'Ernesto Valverde dominaven per 0 a 1, però la majoria dels espectadors, malgrat que l'establiment estava pràcticament ple, jugaven a cartes, miraven el mòbil o llegien el diari.

Quan la UE Llevant va iniciar la remuntada, lluny de presenciar el decencís de les persones, o el seu disgust i enutj amb la deriva que prenia el matx, vaig poder observar com la gent pràcticament es quedava igual, com si res important estigués succeïnt, com si ja s'esperessin la debacle que finalment va tenir-hi lloc.

És evident que les coses, des de fa ja bastants anys, no s'estan fent bé al Camp Nou, en un club que sembla haver perdut totalment la seva essència, que va fer que fos una entitat admirada al món sencer, i que sembla que no vol tornar-hi, malgrat els fitxatges de futbolistes com Arthur Melo o Frenkie de Jong.

Hi ha una cosa pitjor que algú s'enfadi amb tú i no és cap altra que caure en la més gran indiferència.

A la foto, Josep Maria Bartomeu i Ernesto Valverde, dos dels grans culpables de l'actual moment del Barça.  

KOEMAN ENDERROCS

Fa uns mesos, després del desastre d'Anfield davant el Liverpool a les semifinals de la Lliga de Campions, molts directius del FC Barcelona semblaven estar d'acord en què era urgent, en primer lloc, realitzar un canvi a la banqueta del Camp Nou, i, en segon lloc, iniciar una renovació de la plantilla de l'equip.

Tanmateix, el president de l'entitat catalana, Josep Maria Bartomeu, fidel al seu profund conservadurisme, encara que d'altres podrien argumentar-ne la seva escassa valentia, va decidir mantenir com a entrenador Ernesto Valverde, que tenia a més el suport dels pesos pesants del vestidor, amb Leo Messi al capdavant.

És possible, però, que Bartomeu hagués optat per la destitució de Valverdre d'haver tingut a la mà els fitxatges de Ronald Koeman (foto) o Robert Martínez, però ni un ni tampoc l'altre estaven decidits llavors a deixar les seves seleccions, Holanda i Bèlgica respectivament, fins després de l'organització de l'Eurocopa de 2020, en què els seus equips estaran entre els favorits del torneig.

No obstant, segons una informació d'El Mundo Deportivo, sembla que Bartomeu va signar un precontracte amb l'heroi de Wembley perquè es pugués convertir en entrenador barcelonista a partir de la campanya 2020 / 2021, cosa que permertria, tenint en comte la sòlida i pètria personalitat del neerlandès, iniciar l'enderroc d'un planter que sembla haver donat tot del que d'ell se'n podia esperar.