10 RAONS PER EXPLICAR EL DESCENS DEL VILA-REAL

Les greus lesions de Giusseppe Rossi. El davanter italo-americà havia estat un dels millors atacants dels últims anys a la Lliga i fins i tot FC Barcelona i Juventus es van interessar el passat estiu pels seus serveis, però Rossi es va lesionar greument a començaments de temporada i ara fa unes setmanes, quan el seu ajut hagués pogut ser fonamental per salvar l’equip, va recaure-hi.

Altres lesions. També han tingut problemes al llarg de la temporada altres jugadors importants del Submarí Groc, com ara el lateral canari Ángel López, el migcampista aragonès Cani o el davanter brasiler Nilmar, que encara ha agreujat més l’absència de Rossi.

La marxa de Santi Cazorla. El centrecampista asturià ha estat un dels jugadors més regulars del futbol espanyol els darrers anys, encara que una lesió el va deixar fora del Mundial de Sud-àfrica. El passat estiu, Cazorla va ser traspassat al Màlaga i això ho ha notat força el conjunt castellonenc.

El cansament. Jugadors, alguns d’ells ja força veterans, com Diego López, Ángel, Gonzalo Rodríguez, Marchena, Marcos Senna, Bruno Soriano o Cani porten un munt de partits els últims anys.

Els fitxatges. Entre el marcat estiuenc i l’hivernal, han arribat al Madrigal futbolistes com Zapata, De Guzmán, Camuñas, Hernán Pérez o Castellani, el rendiment dels quals no ha estat massa brillant.

Tres entrenadors. Normalment, quan un equip té tres entrenadors durant una mateixa temporada, les coses no acaben bé. El Vila-real va començar el curs amb Juan Carlos Garrido, va seguir amb José Francisco Molina i ha acabat amb Miguel Ángel Lotina.

La destitució de Garrido. Sincerament penso que Fernando Roig (foto) i Ángel Llaneza, dos dels millors directius del futbol espanyol els darrers temps, es van precipitar amb el cessament de Garrido, l’home que mesos abans havia portat la institució valenciana a la Champions.

La Champions League. El Vila-real va haver d’afrontar la primera fase de la Lliga de Campions en l’anomenat “grup de la mort”, amb Bayern de Munic, finalista de la competició, Nàpols i Manchester City, actual campió de la Premier League. El fet va desgastar físicament i psíquicament el club de la Plana, que no va aconseguir cap punt.

El dèficit de confiança. El Vila-real ha perdut un munt de punts en els últims minuts, el darrer d’ells, decisiu en el descens, en la jornada que va tancar el campionat contra l’Atlético de Madrid.

Manca de costum. Les darreres temporades, el conjunt castellonenc s’havia acostumat a lluitar pels llocs europeus, per la qual cosa no estava habituat a fer-ho per aconseguir la permanència i els nervis i la pressió han passat factura.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2012/2013: FC BARCELONA

13 de maig de 2009: el Barça de Pep Guardiola, el popular i ja històric Pep Team, va conquistar el primer dels seus 14 títols, després de superar a la final de la Copa del Rei, disputada a l’estadi de Mestalla, l’Athletic Club de Bilbao (4-1).

25 de maig de 2012: tres anys i 12 dies més tard, el Pep Team assoleix el seu 14è i últim títol, també un una final de la Copa del Rei i igualment arran de derrotar l’Athletic Club (3-0), encara que en aquest cas l’estadi Vicente Calderón n’ha estat l’escenari. Per tant, Guardiola ha tancat el cercle.

No ha estat una Copa fàcil per al Barcelona, que després de dues eliminatòries senzilles contra el modest Hospitalet i l’Osasuna, un dels tres equips que aquesta temporada ha superat a la Lliga el grup de Guardiola, va haver d’enfrontar-se als potents Real Madrid i València, en quarts de final i semifinals respectivament.

Pel que fa a l’eliminatòria contra el conjunt de José Mourinho, el Barça va vèncer (1-2) en el matx l’anada jugat a l’estadi Santiago Bernabéu, un camp que se li ha donat de forma extraordinària a Guardiola (hi ha disputat 7 partits oficials, dels quals n’ha vençut 5 i n’ha empatat 2), però els catalans van patir molt al Camp Nou (2-2), malgrat que el bloc blaugrana havia arribat al descans amb dos gols d’avantatge.

Quant a les semifinals, davant el València, el Barça va dominar clarament el primer partit a Mestalla, on va tenir ocasions de gol pràcticament per sentenciar, però només va obtenir un empat (1-1). En el segon xoc, jugat al Camp Nou, el club blaugrana va superar el bloc d’Unai Emery (2-0), amb força ofici i experiència.

Molt més senzilla va ser la final, en què el Barça ja dominava pel marcador final als 24 minuts de partit, després de 2 gols del ressorgit Pedro Rodríguez (foto) i un de Leo Messi, que n’ha completat 73 en el còmput total de la temporada. El rival, l’Athletic Club, tal com va succeir a la final de la Lliga Europa contra l’Atlético de Madrid, va sortir al camp amb un excés de respecte.

Entre els jugadors més destacats de Guardiola, només pel que fa a la Copa del Rei, cal significar el qüestionat, però sempre complidor porter José Manuel Pinto, a més dels “clàssics” Dani Alves, Javier Mascherano, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i, evidentment, el ja citat Messi.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MONTPELLER

Després de set títols consecutius de l’Olympique de Lió, des de l’any 2002 fins el 2008, la Ligue 1 porta quatre anys sense repetir el campió, amb els triomfs aconseguits pel Girondins de Bordeus (2009), Olympique de Marsella (2010), Lilla (2011) i Montpeller, en aquest 2012. A més, els dos últims vencedors han suposat unes grans sorpreses.

Quan va començar l’edició 2011/2012 de la Lliga francesa, els principals favorits eren el vigent campió Lilla, els històrics Lió i Marsella, malgrat les seves evidents decadències, i el reforçat i enriquit París Saint – Germain, comprat per un xeic àrab, cosí del propietari del Màlaga.

El Marsella es va enfonsar molt aviat, en un campionat molt deficient de l’equip mediterrani, que ho ha compensat d’alguna manera amb el títol de la Copa de la Lliga i la classificació per als quarts de final de la Lliga de Campions. El Lió no va trigar massa en quedar fora de la lluita pel títol, encara que ha pogut endur-se aquesta campanya la Copa de França. Finalment, van quedar al capdavant de la classificació el PSG, que va cessar Antoine Kombouaré i el va substituir per l’expert tècnic italià Carlo Ancelotti; el Lilla, que va anar clarament de menys a més a mesura que transcorria el torneig, i el sorprenent Montpeller.

Molts van donar aleshores com a favorita l’entitat de la capital per l’historial del seu preparador, el potencial de la plantilla i algunes individualitats com l’argentí Javier Pastore, mentre es creia que el Lilla havia reaccionat massa tard, com finalment així ha succeït, i que el Montpeller, una institució amb un palmarès més aviat modest, no aguantaria la pressió. Tanmateix, al final ha estat el club del Llangüedoc qui s’ha fet amb el trofeu, protagonitzant l’única sorpresa de les principals lligues europees.

Entre els campions, dirigits per René Girard, han destacat jugadors com el capità Mapou Yanga M’Biwa, Younes Belhanda, Soleymane Camara, Olivier Giroud o John Utaka (foto), gran heroi de l’última jornada al marcar-li dos gols al descendit Auxerre.

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2011/2012: CHELSEA

Any 2003. El milionari rus Roman Abramòvitx va realitzar la compra del Chelsea. En aquell moment va canviar radicalment la història de la institució de l’oest de Londres, fins llavors un club clarament de segona fila, encara que havia aconseguit èxits aïllats com les Recopes guanyades els anys 1971 i 1998.

Malgrat que encara no s’havia portat a terme cap fitxatge espectacular, l’equip anglès, a les ordres del tècnic italià Claudio Ranieri, va assolir les semifinals de la Lliga de Campions la primera campanya amb Abramòvitx com a propietari de l’entitat, però aquest va decidir partir de zero i començar la construcció d’una nova esquadra, la qual va ser lliurada a l’entrenador portuguès José Mourinho, que acabava de conquistar la Champions amb el Porto. Aquell mateix any van arribar futbolistes com Peter Cech o Didier Drogba, que es van unir a jugadors que ja formaven part de la institució com John Terry o Frank Lampard.

Amb Mourinho a la banqueta d’Stamford Bridge, el Chelsea va aconseguir, per exemple, dues Premier League (fins llavors l’entitat londinenca només n’havia guanyat una en el llunyà any 1955) i una Cup, però el portuguès, que va caure dues vegades eliminat davant el Liverpool de Rafa Benítez i una contra el Barça de Frank Rijkaard, no va tenir sort a la Champions, que es va convertir en la prioritat i fins i tot en l’obsessió d’Abramòvitx, que a inicis de la campanya 2007/2008 va decidir destituir l’entrenador lusità, al qual va substituir pel desconegut preparador israelià Avram Grant.

Curiosament, Grant, un entrenador de caràcter interí, va portar per primer cop el Chelsea a una final de la Lliga de Campions, la qual va afrontar a Moscou contra el Manchester United. Després d’arribar-se al final dels 90 minuts reglamentaris i de la pròrroga amb empat a un gol, el matx va desembocar a la tanda de penals. Terry, el capità i experimentat central del conjunt londinenc, es disposava a efectuar el desè i darrer tir de la primera sèrie de llançaments i tenia als seus peus la consecució de la Champions. Tanmateix, el defensa va relliscar i conseqüentment va errar el penal. Posteriorment, el United conquistava la seva tercera Copa d’Europa i deixava l’entitat blue en una autèntica depressió.

Després de la gran decepció de Moscou, Abramòvitx va tornar a contractar un entrenador mediàtic, el brasiler Luiz Felipe Scolari, que va ser cessat mitjan la temporada i substituït per l’expert tècnic holandès Gus Hiddink. Aquest va portar el Chelsea a les semifinals de la Champions i es va trobar el Barça de Pep Guardiola, llavors encara en els seus inicis. Es podria dir que Hiddink va ser un dels escassos entrenadors que va saber-li jugar en aquell exercici al FC Barcelona, que no va poder superar els anglesos ni al Camp Nou (0-0) ni tampoc a Stamford Bridge (1-1). Els londinencs tenien un peu a la final de Roma, on ja s’esperava novament el Manchester United, però un gran gol d’Andrés Iniesta en el temps de descompte va classificar l’equip blaugrana, que va endur-se el títol a la capital italiana, en un curs en què va conquistar l’històric triplet format per Lliga, Copa del Rei i Lliga de Campions.

Posteriorment, un altre entrenador de renom va arribar a Stamford Bridge, l’italià Carlo Ancelotti, que havia assolit en dues ocasions la Champions amb el Milan. Tanmateix, si bé és veritat que el tècnic transalpí li va retornar la Premier League al Chelsea, també va fracassar en l’intent de guanyar la Lliga de Campions i la situació va començar a desesperar Abramòvitx, que el 2011 va fitxar el jove entrenador portuguès del Porto André Villas Boas, amb el pensament de trobar en ell un nou Mourinho.

No obstant, Villas Boas, que continua sent un dels entrenadors amb més futur d’Europa, tal com va demostrar en la seva brillant campanya 2010/2011 a Porto, no es va entendre amb la vella guàrdia del club i va acabar sent destituït. Per substituir-lo, Abramòvitx va elegir l’italià Roberto di Matteo, principal ajudant del portuguès i exjugador de l’entitat de Londres.

Quan Di Matteo va agafar l’equip, aquest tenia l’eliminatòria de vuitens de final de la Champions League molt complicada, però el Chelsea va remuntar, amb pròrroga inclosa, davant el Nàpols. Posteriorment, els anglesos van deixar fora el Benfica, en quarts de final, i en un enfrontament èpic, el Barça en semifinals, en allò que es va considerar la gran revenja del 2009. A la final, disputada a l’estadi Allianz Arena de Munic, el club londinenc, de nou amb èpica i amb l’ivorià Drogba (foto) com a gran heroi, va superar el Bayern a la tanda de penals. Temporada realment irregular de l’entitat blue, que també ha conquistat la Cup, però només ha pogut ser sisè a la Premier League.

A part del veterans Cech, penso que el millor porter del món en l’actualitat; Terry, que no va jugar la final per sanció; Lampard i Drogba, que ha realitzat un magnífic torneig, han destacat en el campió d’Europa el serbi Branislav Ivanovic, els brasilers David Luiz i Ramires Santos, el veterà Ashley Cole, el nigerià John Obi Mikel, el portuguès Raul Meireles i l’espanyol Juan Mata, fitxat del València el passat estiu. Un capítol apart mereix el també espanyol Fernando Torres, que ha tornat a fer una temporada bastant decebedora, en la qual ha tingut poc protagonisme, tant amb Villas Boas com amb Di Matteo.

FINAL DE LA COPA DEL REI (MADRID): FC BARCELONA - ATHLETIC CLUB BILBAO

Com ja va succeir fa tres anys, llavors a l’estadi de Mestalla a València, Barça i Athletic Club, les dues entitats que més vegades han guanyat el torneig, s’enfrontaran a la final de la Copa del Rei, a l’estadi Vicente Calderón. Llavors el conjunt català va vèncer amb claredat (4-1) en el que va ser el primer títol de Pep Guardiola, el qual s’acomiadarà del càrrec d’entrenador en aquesta final.

A favor del Barça:

- Una plantilla i unes individualitats que semblen clarament superiors a les del rival.
- La forma en què es troba Leo Messi, malgrat que l’argentí no va estar afortunat en els partits més importants de l’any, contra Chelsea i Real Madrid.
- Els jugadors del Barça lluitaran també perquè el seu tècnic pugui aconseguir un nou títol, en aquest cas el 14è.

A favor de l’Athletic:

- Marcelo Bielsa li ha donat aquesta temporada molts problemes a Guardiola.
- La derrota a la final de la Lliga Europa podria esperonar els jugadors bascs.
- Fernando Llorente pot aprofitar els problemes de la defensa del Barça en el joc aeri.

Percentatge del Barça: 65%.
Percentatge de l’Athletic: 35%.

A la foto, Guardiola i Bielsa.

20 ANYS DE WEMBLEY

S’han complert ja dues dècades de la conquista de la primera Copa d’Europa per part del FC Barcelona, assolida el 20 de maig de 1992 a l’antic estadi londinenc de Wembley.

Anteriorment, el club català havia disputat dues finals: en la primera d’elles, jugada a Berna contra el Benfica l’any 1961, l’equip blaugrana va perdre per 3 a 2, en un matx on el conjunt barcelonista va enviar un munt de pilotes al pal. En la segona, en una de les nits més tristes de la història de la institució, el Barça va caure el 1986 a Sevilla davant el modest Steaua de Bucarest, a la tanda de penals.

Pel que fa a la Copa d’Europa 1991/1992, el Barcelona, el recordat Dream Team, creat i dirigit per Johan Cruyff, va iniciar la seva trajectòria sense problemes als vuitens de final enfront el Hansa de Rostock, l’últim campió de la República Democràtica Alemanya. En quarts de final, el club català es va trobar un altre conjunt alemany, en aquest cas campió de la República Federal, el llavors potent Kaiserslautern. Malgrat que el Barça va aconseguir un bon resultat al Camp Nou (2-0), el grup de Cruyff ho va passar fatal a l’estadi de Batzenberg (3-1), on un gol de José Mari Bakero en el descompte va classificar el bloc blaugrana per a la següent fase.

A la Lligueta de semifinals, la primera vegada que la Copa d’Europa utilitzava aquest tipus de format, el Barça va quedar enquadrat amb l’Sparta de Praga, el Benfica i el Dinamo de Kiev. Dos partits, els dos darrers, són dignes de destacar: el primer, la derrota de Praga, en què l’equip blaugrana va fallar en el primer intent d’arribar a la final i de la qual Cruyff en va donar la culpa a l’entorn, posant aquesta paraula des d’aleshores de moda. El segon, el difícil i patit triomf davant el Benfica al Camp Nou, en què el Barcelona va aconseguir, aquell cop si, el pas a la final.

Els prolegòmens de la final de Wembley van estar presidits, sinó per la por, si almenys per un gran respecte i força dubtes, doncs el record del desastre de Sevilla, succeït només sis anys abans, era encara viu i llavors havia tingut lloc un excés d’eufòria i triomfalisme. La veritat és que el partit, jugat contra el Sampdoria, va ser un enfrontament força difícil, el qual no es va decantar fins el minut 111, en plena pròrroga, quan molts afeccionats barcelonistes ja pensaven en els maleïts penals de 1986. Eusebio Sacristán va ser objecte de falta molt a prop de l’àrea italiana, la qual va xutar magistralment, com en ell era habitual, Ronald koeman, que va donar la primera Copa d’Europa a la institució catalana.

EL MES D’ABRIL POLIESPORTIU

1 (Automobilisme): Mikko Hirvonen guanya el Ral•li de Portugal i és el nou líder del Mundial.

1 (Ciclisme): Tom Boonen es fa amb el Tour de Flandes.

1 (Hockei Gel): el Jaca assoleix també la Copa del Rei després de vèncer el Puigcerdà.

1 (Motociclisme): Carles Checa venç en les dues curses del GP de San Marino i passa a encapçalar el Mundial de Superbikes.

1 (Motociclisme): acaba a París el Mundial Indoor de Trial amb el triomf de Toni Bou, que ha guanyat la totalitat de les proves.

1 (Tennis): Nowak Djokovic venç Andy Murray a la final del Masters 1.000 de Miami.

5 (Golf): comença el Masters d’Augusta, el primer Grand Slam de l’any.

6 (Ciclisme): Samuel Sánchez assoleix la Volta al País Basc.

7 (Handbol): Espanya es classifica per als Jocs de Londres.

8 (Ciclisme) Tom Boonen venç també en la clàssica de la París – Roubaix.

8 (Golf): el nord-americà Bubba Watson guanya el Masters d’Augusta.

8 (Motociclisme): s’inicia el Mundial amb el GP de Quatar celebrat al circuit de Losail, amb les victòries de Jorge Lorenzo, Marc Márquez i Maverick Viñales, respectivament en les categories de Moto GP, Moto 2 i Moto 3.

8 (Tennis): Espanya elimina Àustria i arriba a les semifinals de la Copa Davis.

8 (Waterpolo): la selecció masculina espanyola obté el passaport per als JJ OO de Londres.

15 (Automobilisme): l’alemany Nico Rosberg, amb Mercedes, guanya el seu primer gran premi puntuable pel Mundial de Fórmula 1, arran de vèncer en la prova realitzada a la Xina.

15 (Bàsquet): el Khimki s’adjudica l’Eurocap al vèncer a la final, jugada a Moscou, el València Bàsquet.

15 (Esquí de muntanya): Killian Jornet aconsegueix el títol de la Copa del Món.

15 (Handbol): l’Itxako de Navarra conquista Copa de la Reina.

15 (Hockei Patins): Barça, Reus i Liceo es classifiquen per a la final 8 de la Lliga Europea.

15 (Tennis): la italiana Sara Errani aconsegueix la victòria al Barcelona Ladies Open.

15 (Tennis): Pablo Andújar li guanya la final de l’ATP de Casablanca a Albert Ramos.

15 (Voleibol): el Caja 3 de Terol guanya la Superlliga masculina.

18 (Ciclisme): el català Joaquim Rodríguez s’adjudica la clàssica Fletxa Valona.

21 (Triatló): Javier Gómez Noya aconsegueix el seu tercer campionat d’Europa.

22 (Atletisme): Ayad Lamdassem i Judit Pla es fan amb la victòria a la Cursa de Bombers de Barcelona.

22 (Atletisme): domini kenyà, tant en homes com en dones, a la Marató de Londres.

22 (Automobilisme): Sebastian Vettel guanya el GP de Bahrein, puntuable pel Mundial de Fórmula 1, i passa a encapçalar el campionat.

22 (Ciclisme): el kazakh Maxim Iglinskiy venç en la clàssica de la Lieja – Bastogne – Lieja.

22 (Hockei Herba): l’Atlètic de Terrassa torna a conquistar el títol de Lliga masculí.

22 (Motociclisme): Sylvain Guintoli i Jonathan Rea vencen en el GP d’Holanda de Superbikes, mentre Max Biaggi li pren el liderat del Mundial a Carles Checa.

22 (Natació): la delegació espanyola de Sincronitzada es classifica, en les dues proves olímpiques, per als Jocs de Londres.

22 (Rugbi): per primer cop a la seva història, l’Ordizia guanya la Copa del Rei.

22 (Tennis): Rafa Nadal (foto) assoleix per vuitena vegada consecutiva el Masters 1.000 de Montecarlo.

22 (Tennis): espanya descendeix al Grup II de la Copa Federació, mentre Sèrbia i Txèquia es classifiquen per a la final.

22 (Waterpolo): la selecció femenina d’Espanya guanya el Pre-olímpic de Trieste i es classifica per a Londres.

27 (Handbol): el FC Barcelona Interesport cau eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions, davant el Copenhaguen, i queda fora de la Final 4 de Colònia.

28 (Motociclisme): s’inicia el Mundial Outdoor de Trial amb el triomf d’Adam Raga en la primera jornada del GP de França.

29 (automobilisme): Sebastien Loeb guanya el Ral•li d’Argentina i recupera el liderat.

29 (Ciclisme): Bradley Wiggins es fa, per davant de Luis León Sánchez, amb el Tour de Romandia.

29 (Handbol): l’Itxako de Navarra guanya la Lliga femenina.

29 (Motociclisme): Casey Stoner (Moto GP), Pol Espargueró (Moto 2) i Romano Fenati (Moto 3) vencen en el GP d’Espanya, celebrat al circuit de Jerez. És el primer triomf del petit dels Espargueró en la segona categoria.

29 (Motociclisme): Toni Bou guanya en la segona jornada del GP de França de Trial i es col•loca líder del Mundial.

29 (Tennis): Rafa Nadal assoleix per setena vegada el Comte de Godó, després de vèncer Albert Ferrer a la final.

EL MES D’ABRIL FUTBOLÍSTIC

3 (Barcelona): el FC Barcelona elimina el Milan i arriba a les semifinals de la Champions League per cinquena vegada consecutiva i sisena en els darrers set anys.

3 (Munic): el Bayern Munic es classifica per a les semifinals de la Lliga de Campions després d’una còmoda eliminatòria davant el Marsella.

11 (Dortmund): el Borussia Dortmund venç el Bayern i dóna un important pas per renovar el seu títol de la Bundesliga.

11 (Madrid): Cristiano Ronaldo, quan encara resten sis jornades pel final de la Lliga, arriba a la xifra de 40 gols, el rècord del campionat que ell mateix té.

14 (Madrid / València): Cristiano Ronaldo i Leo Messi es converteixen en els dos primer futbolistes de la història en superar els 40 gols en las Lliga espanyola.

17 (Munic): el Real Madrid perd al darrer minut contra el Bayern (2-1), en partit de l’anada de les semifinals de la Champions League, i es complica el pas a la final.

18 (Londres): malgrat dominar el matx de forma molt clara, el Barça perd contra el Chelsea (1-0) en l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions.

21 (Barcelona): el Real Madrid venç el Barça al Camp Nou i deixa pràcticament sentenciada la Lliga.

21 (Dortmund): el Borussia Dortmund es proclama, per segon any consecutiu, campió de la Bundesliga.

24 (Barcelona): el Barça és eliminat a les semifinals de la Champions pel Chelsea.

25 (Madrid): el Real Madrid cau eliminat a les semifinals de la Lliga de Campions, arran de caure a la tanda de penals contra el Bayern.

26 (Bilbao): l’Athletic Club remunta contra l’Sporting Club de Portugal i es classifica per a la final de la Lliga Europa, 35 anys després de jugar la de la Copa de la UEFA, fins ara la seva única final internacional.

26 (València). L’Atlético Madrid arriba per segona vegada en els últims tres anys a la final de la Lliga Europa, arran de superar clarament el València.

27 (Barcelona): Pep Guardiola anuncia la seva marxa de la banqueta del Camp Nou, mentre el president Sandro Rosell anuncia Tito Vilanova (foto) com a substitut.

29 (Lleida): el FC Barcelona Alusport conquista la Copa d’Europa al pavelló Barris Nord de la capital del Segrià. La institució ja ha assolit el torneig en cinc esports diferents: futbol (4), Bàsquet (2), Handbol (8), Hockei sobre Patins (18) i Futbol sala (1).

29 (Santander): el Racing descendeix matemàticament a segona divisió.

30 (Manchester): el Manchester City li guanya el derbi al Manchester United i recupera el liderat de la Premier League quan només resten dues jornades per al final del campionat.

FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS (MUNIC): BAYERN MUNIC – CHELSEA FC

Final inèdita i inesperada de la Champions League, doncs gairebé tothom esperava un enfrontament entre Real Madrid i FC Barcelona. El Bayern, campió quatre vegades de la Copa d’Europa (1974, 1975, 1976 i 2001), disputa la final al seu estadi, l’Allianz Arena de Munic, contra el Chelsea, que podria ser el primer equip en inscriure el seu nom al palmarès des del títol del Borussia Dortmund l’any 1997.

A favor del Bayern:

- El fet de jugar a casa, encara que això pot ser també un motiu de pressió.
- L’atac amb futbolistes com Arjen Robben, Frank Ribéry, Thomas Müller o Mario Gómez.
- L’experiència del seu entrenador Jupp Heynckes, campió el 1998 amb el Real Madrid.

A favor del Chelsea:

- Jugadors emblemàtics com Peter Cech, John Terry, Mickael Essien, Frank Lampard o Didier Drogba disposaran potser de l’última oportunitat de guanyar el títol.
- La seguretat defensiva i el perill al contraatac que van demostrar en semifinals contra el Barça.
- L’equip de Roberto di Matteo, sobretot arran de conquistar la Cup, porta una dinàmica molt positiva.

Percentatge del Bayern: 55%.
Percentatge del Chelsea: 45%.

A la foto Didier Drogba i Frank Ribéry.

CAMPIÓ DE LA LLIGA EUROPA 2011/2012: ATLÉTICO MADRID

Fa dos anys, l’Atlético de Madrid, de la mà del tècnic Quique Sánchez Flores i amb l’uruguaià Diego Forlán i l’argentí Sergio Kun Agüero com a jugadors més destacats, van conquistar la Lliga Europa a Hamburg contra el Fulham, trencant una sequera de títols que durava des de l’històric doblet Lliga / Copa de 1996.

Fa un any, el Porto va assolir el segon torneig europeu de clubs contra l’Sporting de Braga, gràcies a un solitari gol del davanter colombià Radamel Falcao.

El passat 9 de maig, l’Atlético va tornar a guanyar la Lliga Europa, a Bucarest contra l’Athletic Club de Bilbao, i la gran estrella del xoc va ser... Falcao (foto). El colombià, que va fitxar per l’entitat matalassera l’estiu de 2011, va marcar els dos primers gols del partit, que va finalitzar amb un clar 3 a 0 favorable als madrilenys.

Com ja és habitual en la història, almenys recent, de l’Atlético, ha estat per a la institució madrilenya una temporada molt irregular, inestable i plena d’alts i baixos, fins el punt que Gregorio Manzano va ser cessat com a preparador. La veritat és que la campanya es presentava a priori molt complicada perquè les dues figures de l’equip, els ja citats Forlán i Agüero, van abandonar el passat estiu el Vicente Calderón per fitxar respectivament per l’Inter de Milà i el Manchester City.

Per substituir Manzano, que tampoc havia tingut fortuna en la seva primera etapa al Manzanares, va ser elegit l’argentí Diego Simeone, un autèntic ídol al Calderón i un dels homes destacats del conjunt que va guanyar el ja significat doblet l’any 1996, sota les ordres de l’entrenador serbi Radomir Antic. Si bé Simeone no comptava amb cap experiència com a tècnic al futbol espanyol, es confiava amb el seu caràcter i forta personalitat.

No s’equivocaven els màxims responsables del club matalasser, doncs Simeone va poder inculcar als seus jugadors l’espirit de lluita i força que tant el va caracteritzar en la seva època de futbolista, malgrat que els resultats a la Lliga, encara que bastant millors que amb Manzano, van seguir irregulars. Pel que fa a la Lliga Europa, el grup blanc-i-vermell ha estat en tot moment força segur, concentrat, mentalitzat i estable, tal com ha demostrat tant a les semifinals contra el València com a la gran final enfront l’Athletic Club.

La plantilla actual de l’Atlético té moltes novetats en relació a l’equip que va obtenir la seva primera Lliga Europa fa dos anys, fins el punt que en l’onze inicial d’Hamburg i en el de Bucarest no hi ha hagut cap repetició. En l’equip actual hi destaquen el porter belga Courtois, el central uruguaià Godín, el lateral esquerre brasiler Luis Filipe, el migcampista Gabi, el mitja punta brasiler Diego, autor del tercer gol a la capital romanesa, el davanter Adrián i, evidentment, el golejador Falcao.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER CITY

Maig de 1999 (Camp Nou): Manchester United i Bayern de Munic disputaven a Barcelona la final de la Lliga de Campions. Es va arribar al minut 90 amb avantatge del club bavarès gràcies a un gol de Mario Basler en els primers compassos del matx, però els anglesos van ser capaços de remuntar en el temps de descompte, mitjançant les anotacions, després de dos llançaments de còrner, de Teddy Sheringham i Ole Solskjaer, dos homes que havien entrat en el segon període. El ManU es va fer amb la seva segona Copa d’Europa de la seva història d’una forma força sorprenent.

Maig de 2012 (estadi Etihad): el Manchester United guanyava amb un solitari gol de Wayne Rooney al camp del Sunderland i es trobava molt a prop d’un nou campionat de la Premier League perquè el Manchester City arribava al minut 90 del seu partit, contra el modest Queens Park Rangers, amb un desavantatge d’1 a 2, arran que els gols de Djibril Cissé i Jamie Mackie remuntessin l’inicial de Pablo Zabaleta. No obstant, els homes de Roberto Mancini van aconseguir marcar dues vegades en el descompte, primer per part d’Edin Dzeko i més tard mitjançant Sergio Kun Agüero. El City aconseguia el títol de la Premier d’una manera gairebé idèntica a com els seus veïns van obtenir la Champions League 13 anys abans.

El City, propietat d’un milionari àrab, s’ha anat reforçant de forma espectacular els darrers anys i han arribat a l’entitat jugadors de gran qualitat com el central belga Vincent Kompany, capità de l’equip, el lateral rus Alexander Kolarov, el comodí argentí Zabaleta, procedent de l’Espanyol, el migcampista ivorià Touré Yayá, fitxat del FC Barcelona, l’exmigcampista del València David Silva, el mitja punta francès Samir Nasri, el polèmic i excèntric davanter italià Mario Balotelli, el no menys conflictiu atacant argentí Carlos Tévez, el golejador bosnià Dzeko o el davanter també argentí Agüero (foto), contractat al passat estiu arran de pagar una gran suma de diners a l’Atlético de Madrid. Tanmateix, fins el passat diumenge, l’equip de Mancini, que va substituir a finals de l'any 2010 el gal•lès Mark Hugues, només havia assolit una Cup, mentre havia sumat alguns fracassos importants com caure aquesta mateixa campanya a la fase de grups de la Lliga de Campions.

El Manchester City va començar molt bé la Premier i va aconseguir un històric resultat (2 a 6) a Old Trafford davant el Manchester United, que va motivar que els citizens s’escapessin al capdavant de la classificació. Tanmateix, una crisi de resultats de l’equip de Mancini, unit a la reacció, l’experiència i l’ofici de l’esquadra d’Alex Ferguson, va provocar la remuntada del United, que es va situar com a líder del campionat. No obstant, el City no es va rendir i va tornar a vèncer els seus grans rivals, aquest cop a l’Etihad, i va recuperar la primera posició, que ha mantingut fins el final. L’últim títol de Lliga dels campions havia tingut lloc fa 44 anys, el 1968, el mateix any en què el ManU va conquistar la seva primera Copa d’Europa.

Mancini ha comptat, a més dels jugadors ja citats, amb futbolistes com Joleon Lescott, Kolo Touré, germà de Yaya, el francès Gaël Clichy, James Milner, Adam Johnson, Owen Hargreaves o l’holandès Nigel de Jong. El gran objectiu del tècnic italià la pròxima temporada, sempre i quan continuï en el càrrec, serà la realització d’un bon rendiment a la Champions, la qual cosa seria arribar, com a mínim, als quarts de final d’aquesta competició.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PORTO

Quan el passat estiu el Porto va traspassar el seu entrenador, André Villas Boas, al Chelsea i la seva gran estrella, el colombià Radamel Falcao, a l’Atlético de Madrid, hi havia força dubtes sobre el rendiment que oferiria l'equip durant la temporada 2011/2012, fet que es va incrementar quan un altre futbolista destacat de l’entitat, el també colombià Freddy Guarín, va ser fitxat per l’Inter de Milà en el mercat d’hivern.

Doncs tots els dubtes i temors es van convertir en realitat quan els Dragoes, entrenats per Vítor Pereira, que van caure a la Supercopa d’Europa contra el FC Barcelona a finals d’agost, van quedar bastant distanciats del Benfica pel que a la Lliga portuguesa. No obstant, durant la segona volta del torneig van coincidir la reacció dels blanc-i-blaus, que en plena crisi tampoc havien superat la fase de grups de la Champions League, i la davallada del Benfica, que pel contrari va ser capaç d’arribar als quarts de final de la Lliga de Campions. Finalment, l’entitat del nord ha renovat el títol amb força claredat.

Pereira ha comptat amb una plantilla on el bloc ha estat força més important que no pas les individualitats. Entre els principals futbolistes del campió es troben el veterà porter Helton, el romanès Sapunaru, els argentins Otamendi i Lucho González (foto), que ha tornat a O Dragao després d’uns anys a Marsella, l’uruguaià Cristian Rodríguez, Moutinho i el brasiler Hulk, que exerceix com a capità.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: AJAX

Quan el mes de desembre de l’any 2010 Frank de Boer es va fer càrrec de l’Ajax d’Amsterdam, l’històric club holandès, tetracampió de la Copa d’Europa, es trobava en un dels períodes més delicats, penosos i crítics de la seva història, amb el campionat de Lliga pràcticament impossible i després de traspassar la seva gran estrella, l’uruguaià Luis Suárez, al Liverpool.

Tanmateix, l’entitat ajacied va fer una segona volta extraordinària i espectacular i va ser capaç de remuntar el gran desavantatge que li portaven el Twente, campió de l’Eredivisie l’any anterior, i el PSV, aconseguint un títol que no obtenia des de l’època de Ronald Koeman com a preparador, concretament l'any 2004.

Aquesta temporada, el conjunt d’Amsterdam ha tornat a anar clarament de menys a més i, després d’una primera volta força irregular, en la qual fins i tot va transitar per sota de les places europees, l’Ajax ha realitzat una altra segona part de l’Eredivisie gairebé perfecte i ha conquistat el campionat amb solvència, fet que s’ha vist també afavorit per la fluixa segona volta dels ja citats Twente i PSV, a més de l’AZ, fins el punt que el ressorgit Feyenoord, ara dirigit pel ja significat Koeman, ha aconseguit la segona plaça, la qual dóna dret a disputar la prèvia de la Champions.

En el planter de De Boer, que s’està erigint com un dels tècnics amb més futur del continent europeu, hi han destacat el seu capità, el belga Vertorghen, la jove promesa danesa Eriksen, el davanter serbi Sulejmani (foto) i els internacionals holandesos Vermeer, Van der Wiel i Ooijer.

FINAL DE LA LLIGA EUROPA (BUCAREST): ATLÉTICO MADRID – ATHLETIC CLUB

Per cinquena vegada, si comptabilitzem les antigues Copa de Fires i Copa de la UEFA, dos clubs de la Lliga espanyola protagonitzaran la final de segon torneig de clubs, pel que fa a l’actualitat, del continent europeu. Les altres finals van ser: València – Barça (Fires 1962), Saragossa – València (Fires 1964), Barça – Saragossa (Fires 1966) i Sevilla – Espanyol (UEFA 1997).

A favor de l’Atlético:

- Ja va jugar i guanyar la final de la Lliga Europa fa dos anys.
- La bona forma en què arriba a la cita Radamel Falcao.
- La nova mentalitat que li ha donat a l’equip Diego Simeone.

A favor de l’Athletic:

- L’experiència de Marcelo Bielsa.
- La perillositat davant de Fernando Llorente.
- Sembla una plantilla més equilibrada que la del rival.

Percentatge de l’Atlético: 55%.
Percentatge de l’Athletic: 45%.

A la foto els tècnics Simeone i Bielsa.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS

Des de que vaig llegir, quan era petit, l’accident aeri que va patir la plantilla del Torí, el popular Torino, a la dècada dels 40 del segle passat, en el qual hi van morir la totalitat dels viatgers, el meu club favorit d’Itàlia és el Toro, encara que, malgrat la rivalitat que hi ha entre les dues societats torineses, sempre m’ha caigut bé el Juventus. Per aquesta raó, i per les tribulacions que ha hagut de passar els últims anys la Vecchia Signora, me n’alegro molt del títol de Lliga que acaba d’aconseguir la institució bianconera.

El 2006, després de guanyar l’Scudetto de la mà del tècnic Fabio Capello, va esclatar l’escàndol de corrupció conegut com a Moggigate, nom derivat del llavors directiu del Juventus Luciano Moggi. La societat piamontesa va ser la més perjudicada de les diferents entitats que s’hi van veure implicades i el club va perdre els títols conquistats el 2005 i 2006 i va ser descendit a la sèrie B. Després de tornar, amb el francès Didier Déschamps com a entrenador, a la màxima categoria, l’assentament del conjunt torinès a la sèrie A no va ser massa senzill, fins el punt que l’any passat es va quedar fora de les competicions europees.

Per aconseguir sortit del pou, la Vecchia Signora va decidir contractar Antonio Conte (foto) com a nou preparador, el qual havia estat jugador de l’entitat en un dels períodes àlgids de la institució, quan per exemple va assolir la Champions League el 1996, a l’estadi Olímpic de Roma. L’aposta de Conte era una total incògnita, doncs fins a la data només havia dirigit els modestos Arezzo, Atalanta i Siena, amb el qual va realitzar una sensacional tasca i va ascendir a la sèrie A.

Els dubtes, però, es va esvair aviat perquè de seguida es va poder observar que aquest Juventus havia aconseguit donar un pas endavant i es va situar durant vàries jornades líder de l’Scudetto. No obstant, hi va haver un moment que l’equip de Conte va entrar en una petita crisi de resultats, la qual va aprofitar perfectament el Milan per arrabassar-li el liderat i aconseguir un cert avantatge. Tanmateix, després de quedar eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions contra el FC Barcelona, l’esquadra llombarda va entrar en una dinàmica molt negativa i el Juventus va recuperar el primer lloc de la classificació, el qual no ha abandonat, proclamant-se matemàticament campió el passat diumenge a Càller, la capital de l’illa de Sardenya.

Conte ha comptat amb un planter sòlid, equilibrat i compacte format per futbolistes com Andrea Barzagli, Leonardo Bonucci, Giorgio Chiellini, l’exsevillista Martín Cáceres, fitxat al mercat d’hivern, Emanuele Giaccherini, el veterà Fabio Grosso, Simone Pepe, Claudio Marchisio, el llegendari Andrea Pirlo, a qui el Milan va deixar escapar el passat estiu, Milos Krasic, Mirko Vucinic, Fabio Quagliarella, Arturo Vidal, que ha jugat un magnífic final de temporada, Marco Borriello, jugador cedit pel Roma, Alessandro Matri i dues autèntiques institucions del club piamontès: el porter Gianluigi Buffon i el capità Alessandro del Piero.

CAMPIÓ DE LA LLIGA 2011/2012: REAL MADRID

Any 2008: el Real Madrid conquista la seva segona Lliga consecutiva amb Ramón Calderón de president. L’equip blanc, entrenat per Bernd Schuster, fins i tot humilia el Barça a l’estadi Santiago Bernabéu (4-1) i li treu un gran avantatge al decadent conjunt de Frank Rijkaard i Ronaldinho, que també es veu superat a la classificació pel Vila-real de Manuel Pellegrini.

Al Camp Nou, Joan Laporta i Txiki Begiristáin, aleshores respectivament president i director tècnic de l’entitat blaugrana, van decidir jugar-se-la amb l’inexpert Pep Guardiola com a entrenador, malgrat que un bon número de directius apostaven per la contractació del polèmic José Mourinho. Es va iniciar llavors la millor època de la història del Barcelona, mentre el Real Madrid iniciava una llarga, dura i profunda “travessa del desert”.

Després del cessament de Schuster, la seva substitució per Juande Ramos i la dimissió de Calderón, Florentino Pérez, que havia abandonat la presidència l’any 2006, va tornar a fer-se càrrec de la societat blanca, amb la contractació de Pellegrini com a tècnic, una aposta molt personal del director tècnic Jorge Valdano, i els galàctics fitxatges de Kaká, Karim Benzema i Cristiano Ronaldo, que continua sent l’operació més cara de la història.

Malgrat arribar a la extraordinària xifra de 96 punts al campionat de Lliga, Pellegrini no va poder obtenir la Lliga, mentre va fracassar clarament tant pel que fa a la Champions League com a la Copa del Rei. Va ser llavors quan Pérez, malgrat el clar rebuig de Valdano, va decidir contractar el portuguès Mourinho, que acabava d’assolir la Lliga de Campions amb l’Inter de Milà.

Mourinho, en el seu primer exercici com a preparador madridista, no va poder guanyar-li la Lliga al Barça, que a més va eliminar el conjunt blanc a les semifinals de la Champions, la qual acabaria conquistant a Wembley, però almenys va superar l’esquadra catalana a la final de la Copa del Rei, jugada a Mestalla. Aquest fet, i perquè el portuguès suposa un “paraigua” perfecte, va ser clau perquè Florentino apostés per la continuïtat del lusità, encara que això va suposar la marxa de Valdano, el seu home de confiança.

Aquesta campanya, Mourinho ha donat un pas endavant, amb la consecució del campionat de Lliga, malgrat que el portuguès ha observat com el Barça li guanyava la Supercopa d’Espanya i l’eliminava als quarts de final de la Copa del Rei, a més de no poder superar el Bayern de Munic a les seminals de la Lliga de Campions, al caure a la tanda de penals.

Ha estat un campionat espectacular per part del Real Madrid, que només ha tingut tres moments de dubte: el primer, quan va caure derrotat al Ciutat de València contra el Llevant i només va igualar al Nuevo Sardinero de Santander, durant el començament del torneig; el segon, quan va ser derrotat novament al Bernabéu pel Barça (1-3), dissipat molt aviat, i el tercer, quan va cedir tres empats molt seguits contra Màlaga i València, a casa, i Vila-real, al Madrigal, fet que va provocar que el Barça passés d’estar de 10 a només 4 punts. No obstant, el conjunt blanc va deixar pràcticament sentenciada la Lliga amb la seva victòria al Camp Nou (1-2), aconseguint matemàticament el títol el passat 2 de maig a San Mamés, a manca de dues jornades per al final.

Mourinho ha utilitzat com a onze tipus el format per: Iker Casillas, Álvaro Arbeloa, Pepe, Sergio Ramos, Marcelo, Sami Khedira, Xabi Alonso, Ángel di María, Mesut Özil, Cristiano Ronaldo i Karim Benzema. Altres homes importants han estat Fabio Coentrao, Esteban Granero, José Callejón, Kaká i Gonzalo Higuaín. Ronaldo (foto), que sembla que està guanyant amb maduresa pel que fa als grans partits, ha estat de nou la gran estrella de l’entitat madridista, sense oblidar la gran tasca efectuada pel capità Casillas, Ramos, Alonso, Özil o Benzema, que sens dubte ha jugat la seva millor campanya com a futbolista blanc.

35 ANYS DESPRÉS

Era la temporada 1976/1977 i, a les ordres de Koldo Aguirre (foto), l’Athletic Club de Bilbao comptava amb una plantilla extraordinària, on hi destacaven autèntics mites de San Mamés com José Ángel Iríbar, Agustín Guisasola, Ángel María Villar, actual president de la Federació Espanyola de Futbol, Javier Irureta, Dani Ruiz, Ignacio Churruca, Txetxu Rojo o Carlos Ruiz. El club basc, que a més va ser el tercer classificat a la Lliga, va arribar a les finals de la Copa de la UEFA, fins ara la seva única final continental, i de la Copa del Rei.

Aquest exercici, l’Athletic, amb l’argentí Marcelo Bielsa d’entrenador, i un equip en què hi destaquen homes com Gorka Iraizoz, Javi Martínez, Óscar de Marcos, Iker Muniain i Fernando Llorente, ha tornat a arribar a les finals de la Lliga Europa, la continuació de la Copa de la UEFA, en què s’enfrontarà a l’Atlético de Madrid a Bucarest, i de la Copa del Rei, la qual jugarà, com fa tres anys, davant el FC Barcelona, aquesta vegada a l’estadi Vicente Calderón.

Això si, seria bo pels interessos de la institució biscaïna que la història que fins ara s’ha repetit deixés de fer-ho. El 1977, l’equip d’Aguirre va perdre, en primer lloc, la final de la UEFA contra el Juventus, pel valor doble del gol en camp contrari, i va ser superat pel Betis a la final de la Copa del Rei, arran de caure a la tanda de penals.

BRAVO SANDRO !

He estat particularment crític amb el president del FC Barcelona, Sandro Rosell, en aquest bloc, pel que fa per exemple a la polèmica de la presidència d’honor de Johan Cruyff, la denúncia per mala gestió econòmica de la junta presidida per Joan Laporta o la publicitat de Quatar. No obstant, el fet de nomenar Tito Vilanova com a substitut de Pep Guardiola, a la banqueta del Camp Nou, ha estat una decisió molt encertada.

Rosell tenia fama de president intervencionista en assumptes esportius, res estrany si recordem que quan era vice-president esportiu, durant la primera campanya de Joan Laporta com a màxim dirigent de la institució catalana, va intentar destituir Frank Rijkaard, fer un pont amb Joan Gratacós i lliurar-li posteriorment l’equip al brasiler Luiz Felipe Scolari. Finalment, Rijkaard no va ser cessat i es van iniciar les grans diferències entre Laporta i Rosell, que van desembocar en la dimissió d’aquest últim l’any 2005.

Quan Rosell va ser elegit, per una majoria aclaparadora, president de l’entitat blaugrana l’any 2010, molts vam pensar que no s’atreviria a posar en dubte la continuïtat de Pep Guardiola, pels grans resultats i nombrosos títols que l’entrenador de Santpedor havia obtingut durant les seves primeres dues temporades de preparador, però existien molts interrogants en què faria si els resultats no acompanyaven o si el tècnic bagenc decidia posar punt i final a la seva trajectòria.

Aquesta temporada, malgrat que pot acabar amb quatre títols oficials conquistats pel FC Barcelona, si s’afegeix la Copa del Rei al Mundial de Clubs i a les Supercopes d’Espanya i Europa, el conjunt de Guardiola no ha pogut assolir els dos campionats més importants i valorats: la Lliga i la Champions League. A més, després de caure eliminat a les semifinals de la Lliga de Campions contra el Chelsea, l’entrenador va anunciar la seva marxa del club.

Sembla que era el moment oportú i perfecte perquè Rosell construís ara un Barça al seu gust, proper a les característiques del futbol brasiler, però el president, a instàncies del director tècnic Andoni Zubizarreta, ha decidit la continuïtat del model esportiu, el mateix que va instaurar fa més de dues dècades Johan Cruyff, amb qui no manté bones relacions, i ha apostat per Tito Vilanova, principal ajudant de Guardiola els darrers quatre anys, com a nou entrenador del club. Ara s’haurà d’esperar que, si els resultats no són positius durant els inicis del tècnic de Bellcaire d’Empordà, Rosell ni es precipiti ni tampoc es deixi influenciar pel nuñisme, doncs part del qual el té a la seva pròpia junta directiva.

HI HA VIDA FUTBOLÍSTICA MÉS ENLLÀ DE BARÇA I MADRID

Des de tots els racons de l’estat espanyol s’ha dit repetides vegades que FC Barcelona i Real Madrid són, en diferència, els dos millors equips del món, i en aquest cas no hi ha cap tipus de fet diferencial perquè el raonament es fa tant des de Catalunya com des de Madrid.

Molt probablement sigui així, que Barça i Madrid siguin les dues esquadres més potents del planeta, i en el cas de l’entitat catalana em sembla fins i tot evident quan el conjunt de Pep Guardiola està en forma, fet que no ha succeït en els darrers encontres. Tanmateix, almenys pel que fa a Europa, hi altres clubs que poden competir perfectament amb els dos grans del futbol espanyol.

Quan es van sortejar els quarts de final de la vigent Champions League i es va poder observar que els equips de Guardiola i José Mourinho no es podrien trobar fins a la final, que es disputarà el pròxim 19 de maig a l’estadi Allianz Arena de Munic, pràcticament tothom en aquest país va parlar d’una final entre els clubs blaugrana i blanc.

D’una banda, el FC Barcelona ja va tenir molts problemes als quarts de final contra el Milan, potser un equip decadent i envellit, però que encara és capaç de sorprendre qualsevol dels millors conjunts europeus de l’actualitat. Posteriorment, l’entitat catalana va veure’s impotent per superar en semifinals un Chelsea escassament brillant, però amb molta experiència, solidesa defensiva i molt perillós al contraatac.

D’altra banda, el Real Madrid ha comptat amb la fortuna de no trobar-se un gran club europeu, pel que fa als nostres temps, fins a les semifinals, doncs fins llavors havia tingut com a rivals Olympique Lió, Ajax, Dinamo Zagreb, CSKA Moscou i Apoel, un autèntic “bombó” als quarts de final. A la penúltima ronda ha estat eliminat pel Bayern Munic, una “bèstia negra” tradicional i històrica del madridisme, i el grup de Mourinho ha tornat a evidenciar els problemes de mentalitat que acostuma a tenir en els encontres decisius.

Així doncs, Bayern i Chelsea, que ja van ser finalistes respectivament fa dos i quatre anys, jugaran la pròxima final de la Lliga de Campions a la capital bavaresa, demostrant que més enllà de Barça i Madrid hi ha vida futbolística.

10 RAONS PER EXPLICAR EL MAL DESENLLAÇ DE TEMPORADA DEL BARÇA

El Barça de Pep Guardiola (foto), probablement el millor equip de la història del futbol, es mereix tots els elogis, com també l’entrenador i els seus futbolistes, principalment homes com Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Carles Puyol, Eric Abidal, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez i molt especialment Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi. Aquest grup ha conquistat en quatre anys 3 Lligues, 1 Copa del Rei (en podrien ser 2 si guanyen la pròxima final), 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs, aconseguint-t’ho a més practicant un futbol força atractiu, arriscat i ofensiu, el qual ha causat l’admiració del món sencer.

Tanmateix, segons el meu parer i el d’altres persones, almenys aquelles que no basen tots els problemes en la “mala sort”, aquesta temporada, i molt concretament en els dos partits contra el Chelsea i el matx davant el Real Madrid, s’han comès alguns errors, els quals és just explicar sense que això suposi, ni molt menys (ja ho he deixat clar vàries vegades en aquest bloc), una crítica al sistema, model o filosofia que tants èxits, prestigi i títols han donat a la institució catalana.

La defensa de 3. A mi no m’ha agradat mai la línia defensiva de 3 homes, i menys sense la presència d’Abidal. Quan Cruyff la utilitzava, ja fa 2 dècades, el futbol era força diferent i, per poder aplicar-la, es necessita un centre del camp sòlid i compacte perquè del contrari es produeixen contraatacs, que han causat 3 dels 4 gols que el Barça ha encaixat en els encontres ja significats.

Alves d’extrem. Guardiola ha situat vàries vegades el brasiler d’extrem dret i quasi mai ha funcionat. Alves necessita arribada per crear perill per la banda.

El rendiment de Messi en els parits decisius. És força estrany perquè l’argentí ha estat decisiu en molts partits cabdals del Barça, com per exemple les finals de la Champions League de Roma i Londres. No obstant, Messi, que arribava a les cites amb una ratxa extraordinària de gols, no ha estat capaç de veure porta en cap dels 3 xocs i el seu rendiment no ha estat massa positiu.

Dependència de Messi. La importància del davanter sud-americà aquesta temporada ha estat encara més alta que en els exercicis anteriors, sobretot per la lesió de David Villa, la irregular campanya de Pedro o l’enfonsament de Cesc Fàbregas a partir d’aquest 2012. Ha fet la sensació que si l’argentí no és capaç de marcar, és molt complicat que ho faci un altre jugador.

Cesc no troba el lloc. L'inici de temporada de Fàbregas va ser extraordinari i va aconseguir fer un munt de gols, però a partir d’aquest 2012, el centrecampista d’Arenys de Mar s’ha apagat i no troba el seu lloc adient al camp.

La lesió de Villa i la baixa forma de Pedro. L’any passat, la davantera formada per Messi, Villa i Pedro, coneguda com a MVP, va aconseguir un gran registre anotador conjunt i tots 3 van ser capaços de marcar a la final de la Champions jugada a l’estadi de Wembley. Aquest any, l’argentí ha estat massa sol per la greu lesió del davanter asturià, a les semifinals del Mundial de Clubs, i la baixa forma de l’atacant canari, que ha tingut diversos problemes físics al llarg de la temporada.

Cansament psíquic. Més que físicament, sembla que l’esgotament de molts futbolistes del planter barcelonista és de caràcter psíquic. Es tracta de jugadors que porten un munt de temporades molt carregades de partits. A més, molts d’ells hauran d’afrontar la pròxima Eurocopa o els Jocs Olímpics, situació que es pot veure compensada per l’absència de gira la pròxima pretemporada.

Massa canvis. Guardiola, certament obligat de vegades per poder sorprendre els rivals, ha canviat força cops al llarg de la temporada de dibuix tàctic i això, en ocasions, ha pogut marejar els seus jugadors.

La tàctica contra el Real Madrid. Crec que el tècnic de Santpedor, un dels millors estrategs del món, no va tenir el seu millor dia en el clàssic del Camp Nou. Va tornar a situar 3 defenses, amb la presència d’un jugador de caràcter ofensiu com Adriano a l’esquerra; va posar molt junts al centre del camp Busquets i Thiago Alcántara, amb la sensació que es feien una mica de nosa un a l’altre; Alves va entrar de nou com a extrem dret, se la va jugar amb el prometedor, però inexpert, Cristian Tello, i Piqué, Fàbregas i Alexis Sánchez, que acabava de sortir d’una petita lesió, van començar el xoc a la banqueta.

Manca d’un pla B. De vegades, quan els partits s’encallen i no hi ha forma de trencar fèrries defenses, com ha succeït en els xocs contra el Chelsea i en l’encontre enfront el Real Madrid, potser no aniria malament comptar amb un home de les característiques, per exemple, del suec Henrik Larsson, la presència del qual va ser clau per assolir la Champions de París. Tampoc aniria malament centrar i xutar més vegades. No crec que tot això suposés una traïció a la filosofia del club, doncs només es faria necessari en els moments delicats.