lunes, 31 de julio de 2017

FART DEL GERARD PIQUÉ DE LES XARXES SOCIALS













En el transcurs de les últimes setmanes, el FC Barcelona està pendent del futur de Neymar da Silva, que tot apunta a què deixarà els propers dies el Camp Nou per fitxar pel París Saint – Germain (PSG).

D’una banda, hi ha un grup de persones, entre les quals m’incloc, que la marxa de Neymar, reconeixent que es troba segurament entre els millors cinc futbolistes del món, no seria tan dramàtica i, fins i tot, podria ser beneficiosa per reequilibrar l’equip blaugrana. No obstant, d’altra banda, hi ha molts afeccionats que creuen que la baixa del davanter brasiler pot ser terrible per al futur del club català.

Aquest darrers es van endur una gran alegria, i també un important alleujament, quan van poder llegir el twit de Gerard Piqué en què deia “Se queda”, acompanyat d’una imatge d’ell amb Neymar (foto). Inclòs, molts mitjans de comunicació, sense contrastar res, el gran defecte del periodisme en l’era d’internet, van atorgar veracitat a la notícia, donant pràcticament per assegurada la continuïtat del jugador brasiler.

Tanmateix, tant el futbolista com, sobretot, el seu pare tenien clar que les seves preferències no eren unes altres que el traspàs al PSG, havent de sortir Piqué en roda de premsa pocs dies més tard per comentar que el twit era només un desig i no pas una afirmació.

El central català, que sembla addicte a les xarxes socials, hauria de reflexionar i pensar que va propiciar una falsa alegria a molts seguidors barcelonistes que no desitgen la marxa de Neymar del Camp Nou, sense oblidar que no és, ni molt menys, la primera vegada que el defensa barceloní, que encara no és president de l’entitat blaugrana per fer constantment de portaveu, crea una polèmica via twiter.  

Almenys jo, ja començo a estar fart del Piqué de les xarxes socials. 

domingo, 30 de julio de 2017

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (20): RICARDO SERNA
















El central andalús Ricardo Serna va ser un dels molts jugadors que va ser fitxat l’estiu de 1988, quan Josep Lluís Núñez i Johan Cruyff, arran del Motí de l’Hesperia, van decidir portar a terme una profundíssima renovació del vestidor del Camp Nou.

Serna, que va arribar procedent del Sevilla, es va aclimatar més ràpidament que el brasiler Aloísio Pires, arribat el mateix any, a l’arriscat sistema defensiu de Cruyff i, durant la seva primera campanya al FC Barcelona, va disposar de força minuts, encara que normalment va ser suplent del capità José Ramón Alexanko.

Els fitxatges de Ronald Koeman, Miquel Àngel Nadal i el seu excompany al Sevilla Nando Muñoz, li van posar molt complicada la titularitat a Serna, sobretot si tenim en compte que Cruyff solia actuar únicament amb un central. A la final de Wembley, com Cristóbal Parralo, Ricardo va estar assegut a la graderia i, el mateix any 1992, va ser contractat per l’aleshores candidat a gran Deportivo de la Coruña.

Serna va assolir al Camp Nou 2 Lligues, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Recopa. 

jueves, 20 de julio de 2017

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: PLATA DE FAUSTINO REYES











Als Jocs Olímpics de l’any 1972, organitzats a Munic, la delegació espanyola havia aconseguit la primera medalla en Boxa, concretament un bronze assolit per José Luis Rodríguez Cal, que va ser l’únic podi d’Espanya en l’esdeveniment celebrat a la capital bavaresa.

20 anys més tard, un joveníssim púgil andalús nascut a la localitat sevillana de Marchena i crescut a Almeria, Faustino Reyes, va triomfar, només amb 17 anys, als Jocs Olímpics celebrats a la Ciutat Comtal. Reyes, que era aleshores campió d’Espanya, es va fer amb la medalla de plata, arran de ser superat a la final per l’alemany Andreas Tews.

Després de les Olimpíades portades a terme a Barcelona, Faustino, que va guanyar alguns tornejos al llarg de la geografia europea, va renovar el títol de campió d’Espanya, però no va tenir fortuna en els jocs organitzats l’any 1996 a la ciutat nord-americana d’Atlanta. 

miércoles, 19 de julio de 2017

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (19): CRISTÓBAL PARRALO
















Procedent del filial, el lateral dret andalús va ser ascendit al primer equip del FC Barcelona la temporada 1987 / 1988, una època molt convulsa i inestable del club, en què per exemple hi va tenir lloc el Motí de l’Hesperia. Malgrat tot, Cristóbal va oferir un bon rendiment i, en ocasions, li va arrabassar la titularitat al veterà Gerardo Miranda.

No obstant, el defensa, arran de l’arribada de Johan Cruyff al lloc d’entrenador, va ser cedit a l’Oviedo i més tard al Logronyès, clubs on va tenir una excel·lent experiència, fet que va convèncer el preparador holandès per repescar Cristóbal, que, tanmateix, no va tenir moltes oportunitats en el seu retorn a la institució blaugrana, doncs Albert Ferrer li va barrar llavors el pas.

Després de la final de la Copa d’Europa davant el Sampdoria, en què Parralo va estar a la graderia de Wembley, el futbolista cordovès va tornar a l’Oviedo i, posteriorment, va formar part de la plantilla de l’Espanyol, època en què va arribar a la condició d’internacional absolut. Finalment, va penjar les botes com a integrant de la plantilla del París Saint – Germain.

Amb el conjunt barcelonista, el lateral va aconseguir 1 Lliga, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d'Espanya i 1 Copa d'Europa.

martes, 18 de julio de 2017

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: DAVID BECKHAM















País: Anglaterra.
Any de naixement: 1975.
Lloc de naixement: Londres.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Manchester United, Real Madrid, Los Angeles Galaxy, AC Milan i París Saint - Germain.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996, Bèlgica / Holanda 2000, Portugal 2004 i Polònia / Ucraïna 2012.
Mundials disputats: França 1998, Corea del Sud / Japó 2002, Alemanya 2006 i Sudàfrica 2010.
Títols de clubs: 6 Lligues angleses, 2 Copes angleses, 2 Supercopes angleses, 1 Lliga espanyola, 1 Supercopa espanyola, 1 Lliga francesa, 2 Copes MLS, 1 Lliga de Campions i 1 Intercontinental.

El millor: el centres i els llançaments de faltes

David Beckham, jugador sorgit dels equips inferiors del Manchester United, va brillar en el primer equip de l’entitat anglesa durant la quasi totalitat de la dècada dels 90 del segle XX i els primers anys de l’actual. El futbolista britànic es va distingir, sobretot, per una depurada tècnica, uns centres molt mesurats i uns llançaments de falta espectaculars, que el van convertit en un consumat especialista.

El pitjor: més notícia a la premsa rosa

Beckham va ser gairebé durant tota la seva carrera un futbolista mediàtic, sobretot quan va contraure matrimoni amb Victoria Adams, llavors integrant del popular conjunt pop Spice Girls. El centrecampista anglès va ser aleshores més notícia a la premsa rosa i els anuncis publicitaris que no pas als terrenys de joc. El seu fitxatge per Real Madrid galàctic de Florentino Pérez va incrementar aquesta circumstància, malgrat que al Santiago Bernabéu va tenir un rendiment irregular.

lunes, 17 de julio de 2017

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (18): RICHARD WITSCHGE












De cara a la seva quarta temporada a la banqueta del Camp Nou, Johan Cruyff va fitxar Richard Witschge, una jove promesa holandesa procedent de l’Ajax d’Amsterdam, qui el tècnic neerlandès assegurava que seria el millor “10” d’Europa.

No obstant, Witschge mai va poder triomfar de forma clara al Camp Nou, no va representar mai una competència important per a Ronald Koeman, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov, en una època en què només podien jugar tres estrangers al mateix temps, i no va poder convertir-se en el millor interior esquerre del continent.

El centrecampista holandès si que va ser normalment titular a la triomfant Copa d’Europa 1991 / 1992, doncs la UEFA permetia el concurs de quatre futbolistes forans, però Witschge es va perdre la final de Wembley contra el Sampdoria per una lesió.

Després de dues campanyes al club, en què va guanyar 2 Lligues, 2 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa, va abandonar el Camp Nou i va fitxar pel Blackburn Rovers anglès. 

domingo, 16 de julio de 2017

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (17): MIQUEL ÀNGEL NADAL
















Johan Cruyff i Llorenç Serra Ferrer, que llavors es trobava en una de les seves etapes com a entrenador del Mallorca, van entaular una bona amistat i aquest fet va ser decisiu perquè Miquel Àngel Nadal, que, com el seu nebot, el tennista Rafa Nadal, semblava simpatitzar més pel Real Madrid, fitxés l’any 1991 pel FC Barcelona.

El futbolista de Manacor va arribar al Camp Nou com a centrecampista, però a poc a poc va ser reciclat per Cruyff com a defensa central, demarcació que va ocupar ja de forma regular, tant al Barça com a la selecció espanyola, a partir de la temporada 1992 / 1993, a causa de les marxes dels andalusos Ricardo Serna i  Nando Muñoz.

Pel que fa a la final de la Copa d’Europa de Wembley, Nadal va ocupar lloc a la banqueta i no va jugar cap minut, però no trigaria a ser un fix en els esquemes de Cruyff, com ho va ser més tard dels de Bobby Robson i Louis van Gaal, com també dels seleccionadors espanyols Javier Clemente i José Antonio Camacho.

Nadal va abandonar el Barça l’any 1999 amb 5 Lligues, 2 Copes del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa,, 1 Recopa i 1 Supercopa d’Europa i va convertir-se de nou en jugador del Mallorca.

jueves, 13 de julio de 2017

BARÇA 2017 / 2018: L’ARTICLE PESSIMISTA











En aquests moments, el FC Barcelona, sumit en moltes polèmiques i amb un expresident, íntim amic de l’actual màxim mandatari, empresonat, sembla un autèntic caos, doncs, esportivament parlant i en plena era del mercat de fitxatges, hi ha hagut el nomenament de Pep Segura com a coordinador de la direcció tècnica, que sembla haver deixat el secretari tècnic Robert Fernández (foto) en un segon pla, i la incorporació dels exintegrants del Dream Team José Mari Bakero i Guillermo Amor com a màxims responsables del filial, juvenil A i juvenil B.

En el transcurs de les últimes setmanes, tal com fa uns anys va succeir amb Marco Asensio, el Barça ha observat com el Real Madrid li guanyava la partida per fitxar dues promeses del futbol espanyol: Theo Hernández i Dani Ceballos. A més, dels tres grans objectius per reforçar l’equip, Hèctor Bellerín, Marco Verratti i Ousmane Dembelé, estan molt complicades les contractacions del lateral i el centrecampista, mentre la del davanter sembla definitivament perduda.

Mentrestant, després del retorn de Gerard Deulofeu, que no és segur que romaní al Camp Nou, entre altres raons perquè ell mateix no ho veu clar, l’home que en aquests moments sembla més a prop de fitxar per l’entitat catalana és l’internacional brasiler Paulinho Bezerra, un futbolista ja veterà i que actualment es troba disputant la Lliga xinesa, que acceptarem i ens posarem d’acord que no és una de les principals competicions del món..

Si la situació no canvia, molts pensem que el Barça, tal com va succeir en els últims tres anys amb Luis Enrique Martínez, pot fiar-ho de nou tot al trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva, sobretot pel que fa a la figura de l’argentí, constituint el centre del camp simplement una línia de transició. Quan els tres de dalt estiguin bé, com va passar la temporada del triplet, cap problema, però si els  davanters sud-americans tenen una mala època, es poden perdre partits molt importants, tal com ha tingut lloc les dues últimes campanyes.

miércoles, 12 de julio de 2017

BARÇA 2017 / 2018: L’ ARTICLE OPTIMISTA












Particularment, tinc una confiança important amb Ernesto Valverde, doncs es tracta d’un entrenador que sembla ser agradava al desaparegut Johan Cruyff, a San Mamés es va veure obligat a treballar abastament amb la pedrera de Lezama (veurem si aconsegueix revifar la Masia) i té un caràcter tranquil, calmat i afable, molt allunyat del tarannà quasi sempre crispat de Luis Enrique Martínez.

En la seva roda de premsa de presentació, Valverde va assegurar que seguiria la tradicional filosofia de joc barcelonista, bastant abandonada pel seu predecessor a la banqueta del Camp Nou, tot i que hauria de donar-li una volta més, que podria tractar-se de jugar, almenys en algunes ocasions, amb un 4 - 3 - 2 - 1, tal com feia a l’Athletic Club de Bilbao, fet que no té perquè trair el sistema, encara que aquest majoritàriament s’ha dibuixat amb un 4 - 3 - 3.

Encara que no s’obtinguessin els principals objectius, que personifiquen Hèctor Bellerín i Marco Verratti, hem de recordar que quan Pep Guardiola va ser nomenat nou entrenador del club català, l’estiu de l’any 1998, després de dos anys molt decebedors amb Frank Rijkaard de tècnic, es va conquistar el triplet pràcticament amb els mateixos futbolistes amb què ja comptava el preparador holandès, doncs només dos dels nous fitxatges, Dani Alves i Gerard Piqué, a part de Sergio Busquets, ascendit del filial, van ser ser titulars amb assiduïtat.

Finalment, sembla que Valverde té pensat incorporar definitivament el recentment renovat Leo Messi al centre del camp, que podria ser compensat amb la força i múscul del brasiler Paulinho Bezerra, si finalment arriba al Camp Nou, i el fet de situar un tercer davanter més lluitador i agressiu, com al seu dia ho van ser Samuel Eto’o, Pedro Rodríguez o David Villa. 

martes, 11 de julio de 2017

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: RAFAEL GORDILLO













Comunitat: Extremadura.
Any de naixement: 1957.
Lloc de naixement: Almendralejo.
Demarcació: defensa.
Clubs: Real Betis, Real Madrid, de nou Betis i Écija Balompié.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980, França 1984 i Alemanya 1988.
Mundials disputats: Espanya 1982, Mèxic 1986 i Itàlia 1990.
Títols de clubs: 5 Lligues espanyoles, 1 Copa del Rei, 3 Supercopes d’Espanya i 1 Copa de la UEFA.

El millor: la seva presència al Madrid de la Quinta del Buitre

Rafael Gordillo, després de triomfar amb el Betis i la selecció espanyola, va ser integrant del Real Madrid de la Quinta del Buitre, en el qual també hi formaven part homes com Paco Buyo, Chendo Porland, Antonio Maceda, Miguel Tendillo o Hugo Sánchez. El lateral extremeny es va caracteritzar per les seves continues ascensions a l’atac, convertint-se pràcticament en extrem.   

El pitjor: no guanyar mai la Copa d’Europa

Aquell Real Madrid va guanyar 5 campionats de Lliga consecutius, a més a més, amb molta claredat, un joc espectacular i un futbol molt ofensiu, però mai va poder classificar-se per disputar cap final de la Copa d’Europa, doncs Bayern de Munic, PSV Eindhoven, Milan, en dues ocasions, i Spartak de Moscou li van barrar el pas. Potser aquell equip es va obsessionar massa amb la competició.

lunes, 10 de julio de 2017

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (16): JUAN CARLOS RODRÍGUEZ
















Quan Johan Cruyff era jugador del Barça, després d’un gran marcatge que li va efectuar,  va demanar al president Agustí Montal que fitxés Juanjo Enríquez, central del Salamanca. Ja com entrenador blaugrana, li va reclamar a Josep Lluís Núñez la contractació de Juan Carlos Rodríguez, arran que aquest, com a integrant de l’Atlético de Madrid, anul·les Hristo Stoitxkov. 

El defensa lleonès va arribar el Camp Nou la temporada 1991 / 1992, la del títol de la Copa d’Europa a l’estadi londinenc de Wembley, i va jugar amb regularitat en la demarcació de lateral esquerre, encara que Cruyff en algunes ocasions hi situava el més ofensiu Joan Andoni Goikoetxea. Davant el Sampdoria, Juan Carlos, que va tenir molts problemes amb Attilio Lombardo en els primer minuts del matx, va formar la línia de rereguarda amb Albert Ferrer, Nando Muñoz i Ronald Koeman.

En l’exercici 1993 / 1994, es va produir l’ascens al primer equip barcelonista de Sergi Barjuan, que li va prendre el lloc a Juan Carlos, qui, després de la desastrosa final de la Lliga de Campions a Atenes, que no va disputar, va abandonar el club català amb 3 Lligues, 2 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa. Posteriorment, va jugar al València i va tornar al Valladolid, el seu primer club.


domingo, 9 de julio de 2017

CONCLUSIONS DE LA COPA DE LES CONFEDERACIONS












Alemanya pot tenir perfectament tres equips competitius. Dos dies més tard de guanyar-li a la favorita Espanya la final de l’Eurocopa Sub 21 a Polònia, l’equip germànic, actual campió del món, es va endur la Copa de les Confederacions a Rússia amb un bloc sense la presència de Neuer, Hummels, Khedira, Kroos, Özil o Müller, als quals el tècnic Joachim Löw (foto) va preferir donar descans.

La millor generació de futbolistes xilens. La selecció sud-americana, campiona de les dues últimes Copes Amèrica, la primera amb Jorge Sampaoli i la segona amb l’actual entrenador Juan Antonio Pizzi, està passant per la millor etapa de la seva història, mitjançant jugadors com Bravo, Medel, Vidal o Sánchez. Malgrat no guanyar el títol, a Rússia ha donat de nou una molt bona imatge i va eliminar en semifinals la campiona d’Europa Portugal.

Portugal es consolida. Malgrat no superar el tercer lloc, la campiona europea ha demostrat en aquesta Copa de les Confederacions que pot mantenir-se en l’elit, de la mà del tècnic Fernando Santos, veterans com la seva estrella Ronaldo, Quaresma i Nani i joves valors com Semedo, Cédric, Gomes o Silva.

Mèxic un altre cop a mig camí. Ja fa bastant temps que el combinat centre-americà, amb futbolistes com Ochoa, el veteraníssim Márquez, Moreno, Guardado o Hernández, està mostrant un bon joc, però crec que l’aspecte mental li segueix fallant, aquest cop en semifinals davant Alemanya.

Mals presagis a Rússia. L’equip amfitrió, que d’aquí un any organitzarà també la Copa del Món, ha fallat estrepitosament en els últims esdeveniments i en aquesta Copa de les Confederacions ha estat incapaç de superar la fase de grups. Ara per ara, poca gent confia en què l’equip rus pugui fer un bon paper en el pròxim Mundial.

miércoles, 5 de julio de 2017

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: OR DEL 470 FEMENÍ (VELA)











Theresa Zabell, una regatista d’origen andalús nascuda a la localitat anglesa d’Ipswich, i la canària Patricia Guerra, que prèviament havien assolit el campionat mundial a la localitat francesa de la Rochelle, van proclamar-se a Barcelona vencedores olímpiques de la classe 470.

L’or de Zabell i Guerra va ser una de les 5 medalles que la delegació espanyola va obtenir en l’esport de la Vela als Jocs Olímpics organitzats a Barcelona, la disciplina que més podis ha donat a l’esport espanyol quant a Olimpíades, doncs regatistes espanyols havien aconseguit un metall en les edicions de Los Angeles 1936, Mont-real 1976, Moscou 1980, Los Angeles 1984 i Seül 1988.

Després dels Jocs de Barcelona, Zabell va continuar conquistant títols, però Guerra ho va deixar estar, moment en què la catalana Begonya Via Dufresne, germana gran de la també regatista i plata olímpica el 1992 Natàlia, es va convertir en la nova parella de Theresa, guanyant totes dues l’or, també en la categoria de 470, als Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996.

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (15): NANDO MUÑOZ
















L’any 1990, Juan Carlos Unzué, porter fitxat dos anys abans procedent de l’Osasuna, va marxar al Sevilla, mentre el central Nando Muñoz va fer el camí invers cap al Camp Nou.

Malgrat no està acostumat a l’arriscada i, de vegades, temerària defensa de tres homes que utilitzava Johan Cruyff, el central andalús sempre va mostrar un rendiment positiu i regular, per la qual cosa l’entrenador holandès el va utilitzar amb assiduïtat, situant-lo de titular a la final de Wembley, llavors formant un quartet amb Albert Ferrer, Ronald Koeman i Juan Carlos Rodríguez.

No obstant, després de l’extraordinària temporada 1991 / 1992, en què també es van guanyar la Lliga i la Supercopa d’Espanya, Nando, que estava al FC Barcelona com a cedit, va tornar al Sánchez Pizjuán i, seguidament, el Sevilla el va traspassar al Real Madrid. El defensa, que també va jugar a l’Espanyol, és dels pocs membres del Dream Team que, una vegada retirat, no ha seguit vinculat al futbol. 

martes, 4 de julio de 2017

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: JUAN CARLOS PÉREZ ROJO
















Comarca: Barcelonès.
Any de naixement: 1959.
Lloc de naixement: Barcelona.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: FC Barcelona.
Títols de clubs: 1 Lliga, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d’Espanya i 1 Copa de la Lliga.

El millor: la temporada 1984 / 1985

El jugador barceloní ja havia debutat al primer equip blaugrana de la mà de l’entrenador argentí César Luis Menotti, però no va ser fins a l’arribada de l’anglès Terry Venables, l’any 1984, quan es va consolidar al Camp Nou, portant a terme una extraordinària primera temporada, en la qual es va guanyar el campionat de Lliga després d’onze anys sense el club aconseguir-ne cap.

El pitjor: una gravíssima lesió

Després d’acabar la brillant temporada 1984 / 1985, el FC Barcelona va disputar un partit amistós contra l’AS Roma al Camp Nou, en què Rojo es va lesionar de gravetat. El futbolista català, que havia debutat com a internacional absolut, va tenir una llarguíssima inactivitat i, una vegada restablert, mai va poder assolir el nivell anterior, malgrat que, per intentar-ho, va tornar al Barça Atlètic.

lunes, 3 de julio de 2017

ÉS DIFÍCIL MANTENIR LES PROMESES DE LA PEDRERA











Qui llegeixi aquest bloc, coneixerà perfectament que sóc molt crític amb les últimes directives del FC Barcelona, sobretot amb les que va encapçalar Sandro Rosell, però també amb les que ha liderat l’actual president Josep Maria Bartomeu.

Tanmateix, no culpo la junta presidida per Bartomeu de l’abandonament de perles de la pedrera blaugrana per fitxar per altres entitats i els últims exemples els tenim en les marxes del juvenil Jordi Mboula (foto) al Mònaco i de l’encara cadet Èric Garcia als equips inferiors del Manchester City, l’equip entrenat per Pep Guardiola.

S’ha de tenir en compte que Cesc Fàbregas i Gerard Piqué, els dos primers futbolistes que van deixar la Masia, per signar contractes respectivament amb l’Arsenal i el Manchester United, ho van fer durant l’etapa de màxim mandatari del club de Joan Laporta, el qual personalment considero el millor president de la història del Barça. 

Aquests nens i nois de la Masia, així com les seves famílies, que saben que arribar al primer equip barcelonista és molt complicat, i més després l’etapa de Luis Enrique Martínez, que a penes ha confiat amb els jugadors del futbol base, no poden renunciar a uns contractes extraordinaris i a promeses que pràcticament els situen en el primer equip dels seus nous clubs al cap de pocs anys.

Algú pot opinar que la institució barcelonista podria millorar les fitxes d’aquests futbolistes i assegurar la seva presència a primera divisió en un període determinat de temps, però seria molt arriscat. Jo he vist com jugadors que prometien molt s’han estancat i s’han quedat a mig camí i d’altres, i un exemple en seria Sergio Busquets, que després de no brillar en categories inferiors, ho han fet abastament com a professionals.

domingo, 2 de julio de 2017

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (14): CARLOS BUSQUETS
















Quan Johan Cruyff va arribar l’any 1988 a la banqueta del Camp Nou, va marxar el llegendari i ja desaparegut porter Javier Urruti, que va ser substituït per Juan Carlos Unzué, que es va convertir en suplent d’Andoni Zubizarreta. Quan l’arquer navarrès, dos anys més tard, va marxar al Sevilla, Cruyff va ascendir Carlos Busquets del Barça Atlètic.

Busquets era un porter bastant estrany i peculiar: en primer lloc, actuava amb un xandall llarg; en segon lloc, jugava millor amb els peus que amb les mans, i, en tercer lloc, era capaç de salvar gols cantats, però igualment encaixar-ne en accions aparentment senzilles. Algú va arribar a dir que semblava més un porter d’handbol que de futbol.

Després de la marxa de Zubizarreta l’any 1994, Cruyff va fitxar Julen Lopetegi i va pujar del filial el seu gendre Jesús Mariano Angoy, però Busquets va ser normalment titular en els últims dos anys del tècnic holandès al FC Barcelona, doncs l’actual seleccionador espanyol no va poder suportar la pressió del Cam Nou.

La marxa de Cruyff i els fitxatges de Vítor Baia, primer, i Ruud Hesp, més tard, li van arrabassar la titularitat a Busquets, que va tenir una relació complicada amb Louis van Gaal. Després de la retirada, Carlos, pare de Sergio, l’actual migcentre del Barça i la selecció espanyola, ha exercit de tècnic de porters al club barcelonista.

Com a porter blaugrana va guanyar 4 Lligues, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d'Espanya, 1 Copa d'Europa, 1 Recopa i 2 Supercopes d'Europa.