miércoles, 30 de noviembre de 2016

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JON ANDONI GOIKOETXEA
















Comunitat: Navarra.
Any de naixement: 1965.
Lloc de naixement: Pamplona.
Demarcació: davanter.
Clubs: CA Osasuna, Real Sociedad, FC Barcelona, Athletic Club Bilbao, Yokohama Marinos i de nou Osasuna.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996.
Mundials disputats: Estats Units 1994.
Títols de clubs: 4 Lligues espanyoles, 3 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa.

El millor: la seva primera temporada al Camp Nou

Fitxat de l’Osasuna l’any 2008, el de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou, Jon Andoni Goikoetxea va ser cedit dos anys a la Real Sociedad, per integrar-se al conjunt blaugrana la temporada 1990 / 1991, en què va realitzar un exercici espectacular, fins el punt de ser un home bàsic en la primera de les quatre Lligues consecutives conquistades pel Dream Team.

El pitjor: la seva sobtada marxa del Barça

Tot i que és cert que el mitja punta navarrès va tenir una trajectòria força regular durant els seus quatre anys al Barça, després de la seva meravellosa primera campanya al Camp Nou, Goikoetxea va baixar el seu rendiment, fins el punt d’haver d’estar varis partits a la banqueta. No obstant, va sorprendre la seva marxa a l’Athletic Club de Bilbao en plena pretemporada de l’estiu de l’any 1994. 

martes, 29 de noviembre de 2016

ELS MILLORS DE L’ANY 2016: FUTBOLISTA ESPANYOL












1. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
2. Gerard Piqué (FC Barcelona)
3. Sergio Ramos (Real Madrid)
4. David Silva (Manchester City)
5. Koke Resurrección (Atlético Madrid)
6. Sergio Busquets (FC Barcelona)
7. Daniel Carvajal (Real Madrid)
8. David de Gea (Manchester United)
9. Sergi Roberto (FC Barcelona)
10. Vitolo Machín (Sevilla FC)

lunes, 28 de noviembre de 2016

POCS PARTITS COMPLETS DEL BARÇA DE LUIS ENRIQUE












No vull ser injust en l’escrit d’aquest article amb Luis Enrique Martínez, un home que, fins el moment, ha conquistat com a entrenador del FC Barcelona vuit de deu títols possibles: dues Lligues, dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs. El tècnic asturià, des de la seva arribada al Camp Nou l’estiu de 2014, només ha deixat de guanyar una Supercopa d’Espanya i una Lliga de Campions.

També he de reconèixer que Luis Enrique ha fet evolucionar la filosofia que el desaparegut Johan Cruyff va portar a l’entitat catalana l’any 1988, com abans també ho havien fet Frank Rijkaard i Pep Guardiola, encara que els canvis del preparador de Gijón en ocasions han estat tan dràstics que, de vegades, em costa reconèixer la permanència del sistema, tot i que aquests dos últims anys i mig el Barça ha pogut guanyar de diferents maneres, fet que és positiu.

Però hi ha dues coses que no entenc de Luis Enrique: la desmesurada pèrdua de confiança amb el centre del camp i el fet de fiar un altíssim percentatge de l’èxit del Barça al trident ofensiu i, sobretot, a la genialitat de Leo Messi, que encara que de vegades no ho sembli, no deixar de ser un ésser humà.    

El club blaugrana ha passat de tenir el millor centre del camp del món, i també un dels millors de la història del futbol, format per Sergio Busquets, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, amb la col·laboració de Messi, a convertir-se en moltes ocasions en una simple línia de transició, amb escàs protagonisme i amb interiors que tenen molt poca incidència en el joc de l’equip, sobretot quan Iniesta està absent per lesió, com ha succeït les últimes setmanes, o per descans.

Pel que respecta al trident, quan Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva no es troben en un estat de bona forma, o almenys quan dos dels tres no passen per un bon moment, fiar-ho tot a la seva inspiració és força perillós. Com ja he comentat, l’argentí, que ha estat algunes setmanes lesionat, no pot sempre decantar un partit, tal com va fer a Glasgow contra el Celtic, mentre l’uruguaià es troba en un període delicat i el brasiler no acaba de donar el salt de qualitat que s’espera d’ell, almenys de forma prolongada.

Voldria finalitzar aquest article amb una sensació: el Barça de Luis Enrique ha jugat molt pocs partits complets, d’aquells que el conjunt blaugrana a penes ha desconnectat en els 90 minuts de joc, que amb Guardiola n’hi va haver un munt. Jo en aquests moments només recordo el 0 a 4 al Santiago Bernabéu contra el Real Madrid, ara fa més o menys un any.

domingo, 27 de noviembre de 2016

ELS MILLORS DE L’ANY 2016: FUTBOLISTA CATALÀ











1. Gerard Piqué (FC Barcelona)
2. Sergio Busquets (FC Barcelona)
3. Sergi Roberto (FC Barcelona)
4. Hèctor Bellerín (Arsenal FC)
5. Jodri Alba (FC Barcelona)
6. Víctor Sánchez (RCD Espanyol)
7. Gerard Moreno (RCD Espanyol)
8. Pau López (RCD Espanyol / Tottenham Hotspur)
9. Marc Bartra (FC Barcelona / Borussia Dortmund)
10. David López (SSC Nàpols / RCD Espanyol)

jueves, 24 de noviembre de 2016

ELS FONS D’ARMARI ES FA ESPERAR











El passat estiu, el FC Barcelona va decidir realitzar els fitxatges de Jasper Cillesen, Samuel Umtiti, Lucas Digne, André Gomes, Denis Suárez i Paco Alcácer per completar una plantilla que la temporada passada va resultar curta. En principi, es tractava de jugadors que rarament serien titulars en partits clau i que portarien a terme la funció de donar descans als homes més importants en xocs secundaris. No obstant, el sempre difícil repte de jugar al Barça està sent fins el moment bastant complicat, en alguns casos més que en altres.

Cillesen. El porter holandès va arribar al Camp Nou per substituir el xilè Claudio Bravo, traspassat al Manchester City, amb l’única missió de jugar la Copa del Rei, deixant per a Marc Andre ter Stegen la Lliga i la Champions League. Fins el moment, només ha disputat un encontre del campionat de la regularitat per lesió de l’arquer alemany.

Umtiti. Fins ara es tracta del fitxatge que ha donat un millor rendiment, mostrant tranquil·litat, fredor, tècnica i una mentalitat apropiada per actuar en la sempre difícil defensa blaugrana, fins el punt que semblava haver-se guanyat un lloc de titular al costat de Gerard Piqué. Tanmateix, el central francès, que compta clarament amb l’anomenat ADN Barça, ha tingut molt poca fortuna amb les lesions.

Digne. Ha mostrat en ocasions bones maneres, però sembla encara lluny del nivell de Jordi Alba. És estrany que el Barça decidís la seva contractació quan al París Saint Germain era suplent de Maxwell Scherrer, un futbolista que va abandonar el Camp Nou per manca d’oportunitats.

Gomes (foto). Amb Umtiti, és la nova incorporació que fins a la data ha comptat amb més minuts per a Luís Enrique Martínez, mostrant una gran polivalència al centre del camp, doncs ha ocupat la demarcació de mig centre i també ha actuat com a interior per les dues bandes. De vegades ha fet la sensació, però, que es tracta d’un jugador bastant fred.

Suárez. Després de dues cessions, la primera no massa positiva al Sevilla i la segona força més satisfactòria al Vila-real, el centrecampista gallec ha tingut per fi l’oportunitat de jugar al Camp Nou. Fins el moment, ha mostrat tècnica, classe i qualitat, però l’entrenador no li ha donat massa continuïtat en els onzes inicials.

Alcácer. El davanter valencià és qui més dificultats està tenint per adaptar-se al Barça, equip que els últims anys no ha comptat amb atacants tan estàtics com ell. Encara no ha marcat cap gol com a blaugrana i, per aquest motiu, s’observa força ansietat en la seva persona. Alguns es qüestionen ja si valia la pena fer una inversió tan alta o, fins i tot, si la seva missió no la complien Munir al Haddadi o Sandro Ramírez. 

miércoles, 23 de noviembre de 2016

JUSTÍCIA PER A ZINEDINE ZIDANE












Malgrat que va ser un jugador una mica polèmic, i tothom recorda el seu cop de cap al defensa italià Marco Materazzi a la pròrroga de la final del Mundial de l’any 2006, disputada a l’estadi Olímpic de Berlín, que li va valdre l’expulsió i va perjudicar la selecció francesa de cara a la tanda de penals que va guanyar Itàlia, Zinedine Zidane, gran heroi d’una altra final de la Copa del Món, la de 1998 a l’estadi de Saint – Denis de París enfront Brasil, va ser indiscutiblement un dels millors futbolistes de la seva època, molt especialment durant la seva etapa de cinc anys al Real Madrid.

Alguns anys després de retirar-se, precisament després de la final del Mundial d’Alemanya, Zidane, el millor jugador francès de la història juntament amb Michel Platini, es va fer càrrec del filial madridista, el Castilla, on no va destacar massa la seva feina, per la qual cosa havien molts dubtes a l’entorn blanc quan Florentino Pérez va elegir-lo per substituir el cessat i discutit Rafa Benítez a la banqueta del Santiago Bernabéu.

No obstant, Zidane està realitzant una tasca extraordinària com a entrenador del Real Madrid, amb qui ja ha conquistat una Lliga de Campions i una Supercopa d’Europa, sense oblidar que va estar molt a prop d'arrabassar-li el campionat de Lliga al FC Barcelona després d’una espectacular remuntada. Des de què el passat mes de gener el francès es va fer càrrec del bloc madridista, aquest només ha perdut dos partits, a la Lliga contra l’Atlético de Madrid, al Bernabéu, i a la Champions League al camp del Wolfsburg.

Tanmateix, com ja va sent habitual, gran part de la premsa esportiva de Barcelona treu mèrit al Real Madrid de Zidane amb arguments com que és tracta d’un equip resultadista que no juga absolutament a res o que els sorteigs de la Champions li són molt benèvols. Potser, tàcticament parlant, Zidane no sigui el millor entrenador del món, però el preparador francès, a part de què el seu Madrid en ocasions juga bastant bé al futbol, ha aconseguit pacificar un vestidor que havia explotat amb Benítez, fonamentalment perquè els jugadors el veuen com un mite i li tenen un profund respecte.  

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: GABRI GARCIA













Comarca: Bages.
Any de naixement: 1979.
Lloc de naixement: Sallent.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: FC Barcelona, AFC Ajax, UMM Salai, FC Sion i Lausana Sports.
Títols de clubs: 2 Lligues espanyoles, 2 Supercopes d’Espanya, 1 Copa holandesa, 1 Supercopa d’Holanda i 1 Lliga de Campions.
Títols de seleccions: 1 Plata en Jocs Olímpics.

El millor: un mig amb arribada

El centrecampista de Sallent va destacar força en les categories inferiors, tant a les del FC Barcelona com a les de la selecció espanyola, amb la qual va ser campió del món i plata olímpica. Després de ser ascendit al primer equip blaugrana per Louis van Gaal, més o menys paral·lelament a Carles Puyol i Xavi Hernández, va significar-se per la seva arribada des del mig del camp a l’àrea rival.

El pitjor: la greu lesió de 2004

Després de bastants anys oferint un bon rendiment, tot i que no va arribar gairebé mai als nivells de Puyol i Xavi, Gabri Garcia va tenir una gravíssima lesió en la segona temporada d’entrenador de Frank Rijkaard, la de la primera Lliga del tècnic holandès. Una vegada recuperat, el futbolista bagenc no va poder assolir la forma anterior i l’any 2006 va abandonar el Camp Nou per fitxar per l’Ajax.  

martes, 22 de noviembre de 2016

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: ABERDEEN FC

















Lliga: escocesa.

Estadi: Pittodrie Stadium.

Uniforme: samarreta i pantalons vermells.

Títols estatals: 4 Lligues, 7 Copes i 6 Copes de la Lliga.

Títols internacionals: 1 Recopa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Alex Ferguson, Jocky Scott i Alex Smith.

Els millors jugadors de la seva història: Jim Bett, Eric Black, John Hewitt, Jim Leighton, Alex McLeish, Willie Miller, Neil Simpson, Gordon Strachan i Peter Weir.

El millor: els seus dos trofeus internacionals del primer lustre dels 80.

El pitjor: un palmarès molt modest en comparació a Rangers i Celtic.

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992 (6): OR DE DANI PLAZA
















L’any 1990, a la ciutat croata d’Split, Dani Plaza, un deixeble de Jordi Llopart, campió europeu a Praga l’any 1978 i plata olímpica a Moscou l’any 1980, va aconseguir erigir-se en sots-campió continental dels 20 km marxa, circumstància que el va convertir en una de les principals opcions de medalla per a Barcelona.

El fet de ser un dels grans favorits en la prova curta de marxa, una de les primeres disciplines que es van portar a terme a l’estadi Olímpic de Montjuïc, i la pressió que això implicava, no va perjudicar l’atleta del Prat de Llobregat, que es va fer amb una històrica medalla d’or. La festa per a l’esport català, però, no va poder ser completa, doncs Valentí Massana, un home molt segur i fiable, va ser penalitzat quan anava en segona posició.

Tanmateix, a diferència de Massana, que compensaria la gran decepció de Barcelona, amb un or mundial a Stuttgart l’any 1993 i un bronze olímpic a Atlanta l’any 1996, la carrera de Plaza no va tenir massa continuïtat més enllà dels Jocs Olímpics de 1992, destacant només el bronze del campionat del món organitzat un any més tard.

viernes, 18 de noviembre de 2016

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MANEL ESTIARTE











País: Catalunya / Espanya.
Esport: Waterpolo.
Dècada estel·lar: 90.
Clubs: CN Manresa, CN Barcelona, Pallanuoto Pescara, Rari Nantes Savona, CN Catalunya i Atlètic Barceloneta.  
Principals triomfs: 5 Lligues d’Espanya, 5 Copes del Rei, 4 Lligues d’Itàlia, 6 Copes d’Itàlia, 2 Copes d’Europa, 3 Recopes, 4 Supercopes d’Europa, 1 Plata i 1 Bronze en Europeus, 1 Bronze en Copa Mundial, 1 Or i 2 Plates en Mundials i 1 Or i 1 Plata en Jocs Olímpics. 
El millor: la disputa de 6 Jocs Olímpics.
El pitjor: no assolir l’or als Jocs de Barcelona.

El manresà Manel Estiarte, considerat un dels millors jugadors de Waterpolo de la història, és també un dels esportistes catalans i espanyols, en línies generals, amb un historial més espectacular, en el qual hi destaquen, per exemple, la participació en 6 Jocs Olímpics (va debutar l’any 1980 a Moscou només amb 18 anys), i la consecució de 2 Copes d’Europa (una amb el CNB i una altra amb el Pescara), un títol de campió del món, conquistat a la localitat australiana de Perth, i un or olímpic, assolit als Jocs d’Atlanta, quatre anys més tard d’una amarga plata a Barcelona.

jueves, 17 de noviembre de 2016

ASPECTES A FAVOR I EN CONTRA PERQUÈ LEO MESSI RENOVI PEL FC BARCELONA












El passat dilluns, el diari esportiu madrileny Marca comentava en portada que Leo Messi s’estava pensant seriosament la renovació del seu contracte amb el FC Barcelona, el qual expira l’any 2018. Algunes circumstàncies poden empènyer l’estrella argentina a continuar el Camp Nou, però d’altres podrien allunyar-lo del club català.

A favor

L’arrelament a la ciutat. Messi, que actualment té 29 anys, va arribar a Barcelona només amb 13, quan es va incorporar a la Masia, formant part des de la temporada 2004 / 2005 del primer equip del Barça.

El palmarès amb el Barça. El davanter argentí ha conquistat amb l’equip barcelonista 8 campionats de Lliga, 4 Copes del Rei, 7 Supercopes d’Espanya, 4 Lligues de Campions, 3 Supercopes d’Europa i 3 Mundials de Clubs. Al marge del conjunt blaugrana, només compta amb l’or olímpic de Pequín guanyat amb Argentina.

L’entorn. Amb companys com Sergio Busquets, Xavi Hernández o Andrés Iniesta, Messi s’ha convertit en el millor jugador del món, i potser de la història del futbol, gràcies als seus mèrits amb el club barcelonista, doncs amb Argentina ha sumat un munt de decepcions. Per tant, hi hauria el perill que el seu rendiment pogués descendir fora del Camp Nou, l’afecció del qual l’idolatra.

En contra

Hisenda. El judici de què han estat objecte el futbolista argentí i el seu pare, per defraudar a Hisenda, ha estat un cop molt dur per a Leo i la seva família. Ara mateix, podria ser el principal motiu perquè decidís abandonar Espanya.

Les ofertes. No hi ha dubte que entitats com París Saint - Germain, que ja va intentar fitxar Neymar da Silva el passat estiu; Manchester United, potser la institució futbolística més rica del món, i Manchester City, on hi són vells coneguts com Ferran Soriano, Txiki Begiristáin i Pep Guardiola, podrien realitzar grans ofertes per contractar Messi.

Retirar-se a l’Argentina. Leo ha comentat més d’una vegada el seu desig de penjar les botes al seu país d’origen. La pregunta és si, una vegada finalitzi el seu contracte el 2018, quan tindrà 31 anys, ja voldria o no donar aquest últim pas en la seva carrera. 

martes, 15 de noviembre de 2016

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: LUIS ARAGONÉS













País: Espanya.
Any de naixement: 1938.
Lloc de naixement: Madrid.
Equips: Atlético Madrid (4 etapes), Real Betis (2 etapes), FC Barcelona, RCD Espanyol, Sevilla FC, València CF, Real Oviedo, Real Mallorca (2 etapes), Espanya i Fenerbahçe SK.
Eurocopes disputades: Àustria / Suïssa 2008.
Mundials disputats: Alemanya 2006.
Títols de clubs: 1 Lliga, 4 Copes del Rei i 1 Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: probablement, l’entrenador espanyol amb la trajectòria més regular de la història

Durant les últimes dècades han destacat un munt d’entrenadors a l’estat espanyol, com Rafa Benítez, José Antonio Camacho, Javier Clemente, Vicente del Bosque, Pep Guardiola, Luis Enrique Martínez o Miguel Muñoz, però segurament és Luis Aragonés qui ha comptat amb una trajectòria més llarga i regular, conquistant per exemple el campionat de Lliga, la Copa Intercontinental o l’Eurocopa. 

El pitjor: les depressions

Al llarg de la seva carrera, Aragonés, que està considerat també un dels millors futbolistes de la història de l’Atlético de Madrid i ha dirigit 9 clubs i la selecció espanyola, va tenir, sobretot durant el decenni dels 80 del segle XX, problemes depressius, que el van afectar en les primeres experiències a l’entitat blanc-i-vermella, l’etapa inicial al Betis o la seva caòtica campanya al Camp Nou.

lunes, 14 de noviembre de 2016

LA REVOLUCIÓ DELS MODESTOS ALEMANYS













Mentre el Bayern de Munic de Carlo Ancelotti, malgrat ser líder de la classificació, ha iniciat la Bundesliga de forma poc brillant (crec que a l’Allianz Arena enyoraran aviat al poc reconegut Pep Guardiola), a Alemanya estan destacant el modestíssim RB Leipzig, un debutant en la màxima categoria; el TSG Hoffenheim, que ja porta alguns anys a l’elit, i dos històrics que han realitzat una autèntica travessia pel desert: Hertha de Berlín i Colònia.

Quant el Leipzig, club pertanyent a una ciutat de l’antiga República Democràtica Alemanya (llavors hi va haver un equip anomenat Lokomotive que va jugar una final de la Recopa), s’està erigint com la gran revelació de la Bundesliga, en què ocupa la segona posició amb els mateixos punts que el Bayern. El tècnic Ralph Hasenhüttl dirigeix una plantilla força modesta en què hi destaquen el central grec Kyriakos Papadopoulos, cedit pel Bayer Leverkusen, i el capità Dominik Kaiser. 

En el cas del Hoffenheim, es tracta d’una entitat que ja porta bastant de temps a la Bundesliga i ha realitzat temporades interessants, sobretot la del seu debut, l’exercici 2008 / 2009, en la qual va aconseguir el títol simbòlic de campió d’hivern. En l’actual torneig, l’equip que dirigeix Julian Nagelsmann està sorprenent de nou i ocupa actualment la tercera posició, només per darrere de Bayern i Leipzig, gràcies a l’aportació de futbolistes com el capità Eugen Polanski, el centrecampista turc Karem Demirbay, el seu jugador més destacat, o el davanter hongarès Adam Szalai. 

Pel que respecta al Hertha, a pesar de ser el principal equip de la capital i la ciutat més poblada del país, gairebé sempre ha estat un club de segona fila i, fins i tot, ha passat vàries temporades en la segona categoria. Tanmateix, tal com ha succeït amb el PSG a París, sembla que Berlín està treballant per construir un bloc competitiu i l’esforç ja va donar els seus fruits la temporada passada, encara que un mal final de competició va deixar finalment el conjunt fora de la Lliga de Campions. En el grup que comanda l’hongarès Pal Dardai, sobresurten homes com el txec Vladimir Darida, l’ivorià Salomon Kalou o el golejador bosnià Vedad Ibisevic (foto), capità del planter.

Pel que fa al Colònia, que va tenir una gran època durant la dècada dels 70 i 80 del segle passat, període en què van passar pel club l’entrenador Hennes Weisweiler i els futbolistes Bernd Schuster, Pierre Littbarski i Klaus Fischer i en què va conquistar la Bundesliga de 1978 i va ser finalista de la Copa de la UEFA de 1986, ha ressorgit després de molts anys de decadència, foscor i crisi profunda. El conjunt de Renània, que l’exercici anterior ja va portar a terme una bona campanya, està preparat per Peter Stoger, que compta amb homes com el capità Matthias Lehmann, el letó Artjoms Rudnevs o el golejador francès Anthony Modeste, que està realitzant una temporada espectacular.

Aquest gran començament de Leipzig, Hoffenheim, Hertha i Colònia contrasta amb l’irregular inici del Borussia Dortmund, que pel contrari porta una trajectòria extraordinària a la Champions League; del Borussia Mönchenglabdach, que es va enfonsar arran de la derrota contra el FC Barcelona a la Lliga de Campions, i del sempre imprevisible Bayer Leverkusen.

domingo, 13 de noviembre de 2016

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992 (5): OR DE L’EQUIP FEMENÍ D’HOCKEI HERBA












En la brillant actuació de la delegació espanyola als Jocs Olímpics de Barcelona hi van haver vàries medalles inesperades, com la del tennista Jordi Arrese, les dels atletes Javier García Chico i Antonio Peñalver o la de l’equip masculí de Tir amb Arc, però potser la més sorprenent va ser la d’or del conjunt femení d’Hockei Herba.   

El cas de la selecció estatal d’Hockei femení va ser bastant semblant al del combinat espanyol de Waterpolo de la mateixa categoria els darrers anys. És a dir, pràcticament del no res, va sorgir una esquadra campiona, si bé hi ha una important diferència entre l’equip que el 1992 dirigia José Brasa i el que actualment entrena Miki Oca: mentre aquest ha tingut continuïtat en els seus èxits, aquell va comptar amb una línia més irregular, fins a desaparèixer de l’elit.

A Barcelona, el bloc de Brasa va superar potències mundials com Holanda, el Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda o Alemanya, selecció aquesta a la qual va batre a la final, disputada a Terrassa, gràcies a un gol marcat per Elisabeth Maragall a la pròrroga.

jueves, 10 de noviembre de 2016

JOSÉ MARI BAKERO: EL GRAN ENTRENADOR QUE NO HA POGUT SER













Diumenge es van complir 25 anys del gol de José Mari Bakero a Kaiserslautern, que va classificar el Dream Team de Johan Cruyff per a la següent fase de la Copa d’Europa, que acabaria conquistant el FC Barcelona, per primer cop en la seva història, a l’antic estadi londinenc de Wembley.

A l’històric gol del mitja punta navarrès a l’estadi de Batzenberg, anotat en el temps de descompte, ja li he dedicat dos articles en aquest bloc: el primer fa cinc anys, quan se’n van complir 20, i el segon, fa pocs dies en la secció Camí de Wembley 1992. Per tant, en aquest escrit em referiré estrictament a la figura de Bakero.

El jugador de Goizueta va debutar només amb 17 anys a primera divisió amb la Real Sociedad, club amb el qual va guanyar dues Lligues, una Supercopa i una Copa del Rei. L’any 1988, com els seus companys Luis Mari López Rekarte i Txiki Begiristáin, va fitxar pel Barça, a la banqueta del qual acabava d’arribar Cruyff.

Bakero, capità del Dream Team arran de la retirada de José Ramón Alexanko l’any 1993, va ser un dels homes clau d’aquell històric equip, juntament amb Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, un jove Pep Guardiola, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov. En els seus vuit anys i mig al Camp Nou (va deixar l’entitat catalana amb Bobby Robson d’entrenador), va assolir quatre Lligues, una Copa del Rei, quatre Supercopes d’Espanya, una Copa d’Europa i una Supercopa d’Europa.

No obstant, a diferència d’allò que jo pensava i intuïa, la carrera d’entrenador de Bakero ha estat força mediocre. Tanmateix, el navarrès potencialment em semblava, juntament amb Koeman, que ha tingut una trajectòria bastant irregular, i Guardiola, que està triomfant plenament a les banquetes, l’home més capacitat d’aquella generació barcelonista per ser un brillant tècnic, especialment pel caràcter, l’ascendència cap als companys i la mentalitat guanyadora en els partits importants.

miércoles, 9 de noviembre de 2016

EL RESSORGIMENT DE MARIO BALOTELLI IMPULSA EL NIÇA











Mario Balotelli, un dels futbolistes més polèmics de l’última dècada, ho tenia tot per convertir-se en un crack, però els seus continuats afers l’han deixat al mig del camí per aconseguir-ho, fins el punt que els seus diversos clubs, Inter de Milà, Manchester City, Milan i finalment Liverpool, sembla que se l’hagin tret de sobre farts del seu comportament.

El passat estiu, el díscol jugador italià, arran de la negativa de l’entrenador alemany Jürgen Klopp de comptar amb ell a Anfield, va fitxar pel Niça, un històric del futbol francès molt vingut a menys, doncs no assoleix la Lliga del seu país, que ha conquistat en quatre ocasions, des de 1959, és a dir ja fa 57 anys.

No és un bon moment per escriure aquest article, perquè diumenge el conjunt de la Costa Blava va posar punt i final a una excel·lent ratxa de victòries, arran de perdre a l’estadi del Caen, però l’equip entrenat pel suís Lucien Favre, continua liderant la classificació de la Ligue 1 per davant del Mònaco i el París Saint Germain, el gran favorit del torneig.

Aquest gran moment per al qual està passant el bloc mediterrani té molt a veure amb el ressorgiment de Balotelli, que ha portat a terme un inici de competició extraordinari, amb la consecució d’un important número de gols, alguns d’ells decisius perquè el seu club sigui el sorprenent primer classificat del campionat. No obstant, el davanter italià ja comptabilitza una expulsió a la Ligue 1. 

martes, 8 de noviembre de 2016

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: UWE SEELER














País: Alemanya.
Any de naixement: 1936.
Lloc de naixement: Hamburg.
Demarcació: davanter.
Clubs: Hamburg SV.
Mundials disputats: Suècia 1958, Xile 1962, Anglaterra 1966 i Mèxic 1970.
Títols individuals: 1 vegada màxim golejador de la Lliga d’Alemanya.
Títols de clubs: 1 Lliga alemanya i 1 Copa alemanya.

El millor: un mite del futbol germànic

Potser la història no l’ha deixat en el mateix lloc de llegendes del futbol alemany com Franz Beckenbauer, Gerd Müller o Lothar Matthäuss, però sense cap mena de dubte, el davanter Uwe Seeler, que va pertànyer tota la seva carrera a l’Hamburg, és un dels millors jugadors alemanys de la història. L’atacant va participar en 4 Copes del Món: Suècia, Xile, Anglaterra, en què va jugar la final, i Mèxic.

El pitjor: no guanyar mai el Mundial

És curiós perquè Seeler va disputar 4 Mundials, però no va estar present en els dos primers títols del combinat germànic, que va guanyar el torneig de 1954 a Suïssa, quatre anys abans del debut a Suècia de l’atacant d’Hamburg, i el de 1974 com a local, quatre anys més tard de jugar l’últim en terres mexicanes. El golejador va estar present en una final, dues semifinals i uns quarts de final.

lunes, 7 de noviembre de 2016

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992 (4): PLATA DE JORDI ARRESE (TENNIS)






El cas del tennista barceloní l’any 1992 va ser força curiós: la Federació Espanyola de Tennis (FET) tenia dret a seleccionar tres jugadors en individuals i va optar pels dos millors d’aquella època, Emilio Sánchez Vicario i Sergi Bruguera, i per Jordi Arrese. No obstant, llavors va irrompre amb força Carles Costa i la FET va optar per substituir-lo per Arrese, però el campió aquell any del Godó va decidir renunciar-hi per no perjudicar el seu company.  

Una vegada iniciats els Jocs Olímpic de Barcelona, i mentre decebien Sánchez Vicario, que quatre anys abans havia guanyat la plata de dobles a Seül amb Sergio Casal, i un aparentment poc combatiu Bruguera, que en les temporades posteriors assoliria dues vegades Roland Garros i es faria amb una plata als Jocs d’Atlanta, Jordi es convertia en la gran revelació del torneig.

Després de vèncer el rus Andrei Txerkasov en semifinals, el tennista català es va trobar en la final, disputada al pavelló de la Vall d’Hebron, el suís Marc Rosset, que en la penúltima ronda s’havia imposat al croat Goran Ivanisevic, que anys més tard conquistaria el torneig de Wimbledon a Londres. Després d’un partit molt igualat, èpic i emocionant, l’helvètic, amb un servei demolidor, va guanyar la medalla d’or arran de completar-se els cinc sets.  








domingo, 6 de noviembre de 2016

ELS FAVORITS DE LA PILOTA D’OR I THE BEST












Després d’haver fusionat fa uns anys el seus respectius trofeus, el premi de la Pilota d’Or, que lliura la revista France Football a través dels seus diferents corresponsals, i el que atorga la FIFA, que en aquesta edició portarà la denominació de The Best, separen els seus camins.

A continuació, es relacionen els principals favorits, tot i que penso que s’ha d’aclarir que, pel que fa a The Best, l’indiscutible màxim candidat és Cristiano Ronaldo, mentre que quant a la Pilota d’Or, el portuguès ho pot tenir més complicat davant Leo Messi i Antoine Griezmann.

Gareth Bale

País: Gal·les.
Club: Real Madrid.
Demarcació: davanter.
A favor: vencedor de la Lliga de Campions amb el Real Madrid i semifinalista de l’Eurocopa amb Gal·les.
En contra: una campanya irregular.

Antoine Griezmann (foto)

País: França.
Club: Atlético Madrid.
Demarcació: davanter.
A favor: finalista de la Champions League amb l’Atlético i potser millor jugador de l’Eurocopa, de la qual en va ser també finalista i màxim anotador.
En contra: perdre les dues finals.

Robert Lewandowski

País: Polònia.
Club: Bayern Munic.
Demarcació: davanter.
A favor: una temporada al Bayern per emmarcar.
En contra: no va estar massa fi a l’Eurocopa.

Leo Messi

País: Argentina.
Club: FC Barcelona.
Demarcació: davanter.
A favor: indiscutiblement, és el millor futbolista del món i també el més decisiu i determinant.
En contra: perdre una nova final, en aquest cas la de la Copa Amèrica del Centenari, amb Argentina.

Neymar da Silva

País: Brasil.
Club: FC Barcelona.
Demarcació: davanter.
A favor: heroi nacional als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.
En contra: una campanya amb el Barça que va anar de més a menys.

Paul Pogba

País: França.
Clubs: Juventus FC i Manchester United.
Demarcació: centrecampista.
A favor: s’ha convertit el passat estiu en el fitxatge més car de la història i això, a nivell mediàtic, val punts.
En contra: la pobra imatge que, fins el moment, està mostrant al Manchester United.

Cristiano Ronaldo

País: Portugal.
Club: Real Madrid.
Demarcació: davanter.
A favor: guanyador de la Lliga de Campions amb el Real Madrid i de l’Eurocopa amb Portugal.
En contra: va estar molt gris a la final de la Champions i es va lesionar en els primers compassos de la de l’Eurocopa.

Luis Suárez

País: Uruguai.
Club: FC Barcelona.
Demarcació: davanter.
A favor: trofeu Pichichi i Bota d’Or.
En contra: inèdit per lesió a la Copa Amèrica del centenari, en què Uruguai va quedar eliminada a la fase de grups. 

viernes, 4 de noviembre de 2016

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: ROBERTO LÓPEZ UFARTE
















Comunitat: Euskadi.
Any de naixement: 1958.
Lloc de naixement: Fes (Marroc).
Demarcació: davanter.
Clubs: RU Irún, Real Sociedad, Atlético Madrid i Real Betis.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980.
Mundials disputats: Espanya 1982.
Títols de clubs: 2 Lligues espanyoles, 1 Copa del Rei i 1 Supercopa d’Espanya.

El millor: formar part de la millor Real Sociedad de la història

L’extrem Roberto López Ufarte va pertànyer a la millor plantilla de la història de l’entitat donostiarra, quan aquesta va conquistar amb el desaparegut Alberto Ormaetxea 2 Lligues i 1 Supercopa. En aquell gran equip va coincidir amb futbolistes com Luis Miguel Arkonada, Inaxio Kortabarría, Alberto Górriz, Agustín Gajate, Periko Alonso, Jesús Mari Zamora, Santiago Idígoras o Jesús Satrústegi.

El pitjor: no va complir del tot les expectatives

López Ufarte va brillar de manera espectacular en la seva etapa de juvenil, per la qual cosa es van aixecar moltes expectatives sobre el futur del jugador basc, que accidentalment va néixer a la ciutat marroquina de Fes. Tot i que va ser un dels millors futbolistes espanyols dels 80, tant amb la Real Sociedad com amb la selecció espanyola, podríem dir que es va estancar en la seva progressió.

BARÇA: TEMES QUE PREOCUPEN











Com ja és habitual en el Barça de Luis Enrique Martínez, per la qual cosa no crec que sigui una circumstància massa greu, l’equip blaugrana ha començat la temporada de forma molt irregular. No obstant, i malgrat que la derrota a l’estadi Al Etihad davant el Manchester City de Pep Guardiola no crec que impedeixi al conjunt català ser el primer del seu grup a la fase inicial de la Champions League, hi ha temes que particularment em preocupen.

La baixa forma de Sergio Busquets (foto). El mig centre de Badia del Vallès és un home clau en el Barça de les últimes nou temporades i, per tant, el seu  delicat estat de forma, que no és circumstancial, doncs ja ve del final de la campanya anterior, comença a ser bastant preocupant. El tècnic li ha donat més descans que en altres exercicis, però sembla que, fins el moment, no li ha estat de gran ajuda.

Sense un lateral dret natural. Després de la marxa al Juventus de Dani Alves, que va ser titular indiscutible al bloc barcelonista durant vuit anys, Luis Enrique va confiar amb un centrecampista com Sergi Roberto i un tot terreny reconvertit en defensa com Aleix Vidal per ocupar la demarcació de lateral dret. El reusenc està realitzant una gran temporada, però a Manchester va mostrar les encara limitacions que té en la posició, mentre el de Puigpelat no compta en absolut per a l’entrenador asturià.

Les lesions. Quan encara no portem tres mesos de campanya, ja s’han lesionat Marc Andre ter Stegen, Jasper Cillesen, els ja citats Roberto i Vidal, Gerard Piqué, Samuel Umtiti, Jordi Alba, el capità Andrés Iniesta i Leo Messi. Concretament, les baixes del central català i del centrecampista manxec estan resultant decisives.

La Masia cada cop compta menys. A l’estadi Al Etihad, només tres dels 11 titulars han tingut un passat a la pedrera barcelonista: Roberto, Busquets i Messi. No són tan llunyans els temps en què la gran majoria de futbolistes que iniciaven un partit procedien de la Masia.

Seguin fiant massa amb el trident. Amb un centre del camp que a penes va tenir protagonisme a Manchester, sobretot pel que fa als dos interiors, el Barça de Luis Enrique segueix fiant molt del seu èxit en el trident ofensiu, en un moment en què Luis Suárez no sembla en la seva millor forma, Neymar està molt irregular i Messi, malgrat ser el millor jugador de la història del futbol, tampoc és una màquina que ho pugui solucionar absolutament tot.

jueves, 3 de noviembre de 2016

LES MEDALLES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992 (3): OR DE JOSÉ MANUEL MORENO (Km CONTRARELLOTGE)
















La medalla d’or guanyada pel ciclista andalús Manuel Moreno, concretament en la prova del quilòmetre en pista, al velòdrom d’Horta, va ser històrica, doncs va suposar la que va obrir la sèrie de podis de la delegació espanyola als Jocs de Barcelona.

El ciclista de Chiclana de la Frontera, que va néixer a Amsterdam, fill d’una família andalusa emigrada a la capital holandesa, va arribar a Barcelona com una de les grans apostes de la delegació estatal, doncs un any abans s’havia proclamat campió d’Espanya (va aconseguir un total de 13 títols), del món, en els campionats celebrats a Stuttgart, i dels Jocs del Mediterrani, amb seu a Atenes.

Moreno, malgrat la pressió, no va fallar i es va endur la medalla d’or en la modalitat del quilòmetre contrarellotge. No obstant, la trajectòria internacional de l’esportista andalús es va encallar, doncs no assoliria cap gran èxit més en aquesta esfera.

miércoles, 2 de noviembre de 2016

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: RAÚL TAMUDO












Comarca: Barcelonès.
Any de naixement: 1977.
Lloc de naixement: Santa Coloma de Gramenet.
Demarcació: davanter.
Clubs: RCD Espanyol, Deportivo Alavés (cedit), UE Lleida (cedit), de nou Espanyol, Real Sociedad, Rayo Vallecano, CF Pachuca, una altra vegada Rayo i CE Sabadell.  
Títols de clubs: 2 Copes del Rei.
Títols de seleccions: 1 Plata olímpica.

El millor: per a alguns, el millor jugador de l’Espanyol de la història

Pel RCD Espanyol han passat mites com Ricardo Zamora, Julià Arcas o Rafael Marañón, però probablement, el colomenc Raúl Tamudo, màxim golejador català de la història, hagi estat el millor futbolista blanc-i-blau de tots els temps. A més, el davanter va viure una època estel·lar del club, amb la consecució de 2 Copes del Rei (va marcar en les dues finals) i la participació en una final de la UEFA. 

El pitjor: potser li van sobrar alguns anys de carrera

Després de posar punt i final a la seva llarga trajectòria a l’Espanyol, en què va acabar enfrontat al tècnic Mauricio Pochettino, Tamudo, que va ser també internacional absolut, va iniciar una etapa errant, que el va portar per Real Sociedad, Rayo, Pachuca i Sabadell, quan el seu joc havia minvat clarament. És possible que a l’atacant de Santa Coloma li sobressin alguns anys de trajectòria. 

CAMÍ DE WEMBLEY 1992: FC KAISERLAUTERN












Després de la còmoda eliminatòria de setzens de final davant el Hansa de Rostock, el FC Barcelona va tenir molta més feina contra un altre club alemany, el FC Kaiserslautern, fins el punt que el conjunt de Johan Cruyff no va aconseguir la classificació fins el temps de descompte.

Res feia presagiar els problemes que tindria el Dream Team en el matx d’Alemanya després que el Barça guanyés amb claredat el xoc d’anada, jugat al Camp Nou, per 2 a 0, amb dos gols de l’actual director tècnic del Manchester City Txiki Begiristáin, però els catalans ho passarien fatal en l'enfrontament de tornada.

El Barça de Cruyff ha estat, sens dubte, un dels millors equips de l’entitat de la història i, pel que fa al seu espectacular joc, també una de la millors esquadres de tots els temps en línies generals, però aquell bloc patia moltes disfuncions i, aquella tarda de 1991 en un estadi de Batzenberg que va ser una autèntica olla a pressió, en va tenir una que va estar a punt de costar molt cara.

El Kaiserslautern, entrenat llavors per Karl Heinz Feldkamp, va remuntar l’eliminatòria amb dos gols del bosnià Demir Hotic i un del danès Bjarne Goldbaeck, aquest ja en la part final del partit. Quan tot semblava pràcticament perdut, Ronald Koeman va penjar un llançament de falta en l’àrea local i José Mari Bakero, malgrat la seva curta estatura, va saltar més que les torres alemanyes i va marcar de cap el gol que va classificar el Barça per a la fase de lliga de semifinals.

A la foto, Michael Laudrup felicita Bakero després del gol.