EL TOP 10 DEL MUNDIAL 2026

 

Els millors

Jude Bellingham (Anglaterra)

Pau Cubarsí (Espanya)

Enzo Fernández (Argentina)

Erling Haaland (Noruega)

Rodri Hernández (Espanya)

Harry Kane (Anglaterra)

Kylian Mbappé (França)

Leo Messi (Argentina)

Dani Olmo (Espanya)

Mikel Oyarzábal (Espanya)

 

Les revelacions

Ayyoub Bouaddi (Marroc)

Pau Cubarsí (Espanya)

Desiré Doué (França)

Anthony Gordon (Anglaterra)

Noni Madueke (Anglaterra)

Johan Manzambi (Suïssa)

Michael Olise (França)

Pedro Porro (Espanya)

Ismael Saibari (Marroc)

Vozinha Évora (Cap Verd)

 

Les decepcions

Julián Álvarez (Argentina)

Cristiano Ronaldo (Portugal)

Carlos Casemiro (Brasil)

Frenkie de Jong (Països Baixos)

Ousmane Dembélé (França)

Denzel Dumfries (Països Baixos)

Luka Modric (Croàcia)

Bukayo Saka (Anglaterra)

Fede Valverde (Uruguai)

Florian Wirtz (Alemanya)

 

A la foto, Olmo,

CAMPIÓ DE LA COPA DEL MÓN: ESPANYA

 

Entrenador: Luis de la Fuente.

Capità: Rodri Hernández (foto).

Estrella: Lamine Yamal.

Altres futbolistes bàsics: Pau Cubarsí, Dani Olmo i Mikel Oyarzábal.

Equip tipus: Unai Simón, Pedro Porro, Pau Cubarsí, Aymeric Laporte, Marc Cucurella, Rodri Hernández, Pedri González, Dani Olmo, Lamine Yamal. Mikel Oyarzábal i Álex Baena.

Principals suplents: Fabián Ruiz, Mikel Merino i Ferran Torres.

Número de títol: 2n.

Anterior títol: 2010.

El millor: clarament, l’equip que ha practicat el millor futbol del torneig.

El pitjor: l’empat inicial davant Cap Verd.

LA MASIA DE NOU DECISIVA

 

Quan l’equip espanyol va enllaçar, amb els entrenadors Luis Aragonés i Vicente del Bosque, Eurocopa, Mundial i de nou Europeu, van ser seleccionats un munt de jugadors de la Masia del FC Barcelona: Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas i Pedro Rodríguez.

Ara que el conjunt de Luis de la Fuente ha conquistat una Nations League, una Eurocopa i una Copa del Món, també hi han participat molts futbolistes formats a la pedrera del Barça: Pau Cubarsí (foto), Èric Garcia, Marc Cucurella, Alejandro Grimaldo, Pablo Gavi, Dani Olmo, Fermín López, lesionat en l’actual Mundial, i Lamine Yamal.

És cert que igualment han estat decisius futbolistes com Iker Casillas, Sergio Ramos, Xabi Alonso, David Villa, Unai Simón, Rodri Hernández, elegit millor jugador del torneig recentment finalitzat; Mikel Oyarzábal i Ferran Torres. Tanmateix, sense els homes procedents de la Masia, rarament s’haguessin aconseguit el títols.

No podem oblidar tampoc que dels equips inferiors del Barça va sorgir l’estrella argentina Leo Messi, el millor futbolista de la història, campió del món l’any 2022 i finalista en les edicions de 2014 i 2026.

En aquest segon Mundial d’Espanya, cal també donar-li un enorme mèrit al seleccionador De la Fuente, bastantes vegades criticat, algunes amb certa raó, un preparador per al qual ningú donava un euro per ell i que ja és el seleccionador espanyol més llorejat de la història.

MESSI MO HA POGUT ARRIBAR FINS EL FINAL

Abans de començar la Copa del Món, sincerament no confiava massa amb el de llarg millor futbolista de la història: Leo Messi.

Tanmateix, l’astre argentí, a diferència d’altres veterans com el portuguès Cristiano Ronaldo o el  brasiler Neymar Júnior, ha realitzat un campionat fantàstic, extraordinari i espectacular.

Potser una de les poques qualitats que li mancaven a Messi fa uns anys era la capacitat de posar-se l’equip a les espatlles quan les coses no anaven bé, però en aquest Mundial recentment finalitzat ho ha fet de manera exhaustiva i gràcies a Leo la selecció albiceleste va ser capaç de superar grans entrebancs contra Egipte, Suïssa o Anglaterra, respectivament en vuitens de final, quarts de final i semifinals.

No obstant, en la final de Nova York davant Espanya, l’estrella sud-americana no va ser suficient per impedir el segon títol del combinat estatal, molt superior en un encontre en què Argentina només es va defensar, va portar a terme una gran duresa, semblava que només veiés en els penals la manera de guanyar el partit i únicament va inquietar la porteria rival quan ja perdia el xoc.

No acabo de comprendre l’actitud de l’esquadra de Lionel Scaloni a l’estadi Meatlife, doncs Argentina, a part de comptar amb el concurs d’un Messi que va estar molt sol, disposava de bons futbolistes com Enzo Fernández, que va acabar expulsat per una duríssima entrada a Pau Cubarsí, Julián Álvarez, que ha fet un torneig bastant decebedor; Leandro Paredes, suplent a Nova York, o Lautaro Martínez, heroi en semifinals que incomprensiblement no va actuar cap minut en el darrer enfrontament. 

 

THOMAS TUCHEL, UN ALTRE ENTRENADOR PORUC

 

Anglaterra, que només compta amb un Mundial al seu palmarès, el guanyat fa 60 anys com a organitzador, i que no ha assolit mai cap Eurocopa, havent perdut les dues últimes finals contra Itàlia i  Espanya, ha tornat a quedar-se a mig camí en l’actual Copa del Món, com va succeir fa vuit anys a Rússia, concretament a les semifinals,

Es va dir que l’ex seleccionador anglès Gareth Southgate havia desaprofitat una gran generació del futbol del seu país, amb jugadors com Jordan Pickford, John Stones, Declan Rice, Markus Rashford,  Cole Palmer, Jude Bellingham, Bukayo Saka, Phil Foden o el capità Harry Kane, pel seu futbol excessivament conservador, cosa que ara també es podrà criticar al seu substitut, l’alemany Thomas Tuchel.

Tuchel, que va realitzar una tasca important en els clubs FSV Mainz, Borussia Dortmund, París Saint – Germain, Chelsea FC, a qui va fer campió d’Europa i Bayern Múnic, va deixar sorprenentment fora del Mundial a Palmer i Foden i en terres nord-americanes ha donat poc protagonisme a Saka. Tanmateix, amb futbolistes com els citats Pickford, Stones, Rice, Bellingham o Kane, a més d’Anthony Gordon, ha perdut una gran oportunitat, com a mínim, d’arribar a la final.

Contra Argentina a les semifinals disputades a Atlanta, Anglaterra es va avançar al marcador ja a la segona part, moment en què es va tirar descaradament enrere, circumstància que van aprofitar els sud-americans, guiats per un admirable Leo Messi, per remuntar el matx.

UN ALTRE COP DESCHAMPS

 

Didier Deschamps compta amb un extraordinari palmarès amb la selecció francesa, amb un títol mundial (Rússia 2018), una altra final de la Copa del Món (Quatar 2022), una final de l’Eurocopa (França 2016) i dues semifinals, una d’Europeu (Alemanya 2024) i una altra de Mundial (Canadà, Estats Units i Mèxic 2026).

Com a futbolista, va ser el capità de la meravellosa generació dels anys 90 del segle XX, de la qual també formaven part homes com Laurent Blanc, Marcel Desailly, Zinedine Zidane o un jove Thierry Henry, i que va aconseguir la seva primera corona mundial l’any 1998 a París.

Pel que fa als torneigs de clubs, Deschamps va guanyar com a futbolista dues Copes d’Europa, una amb l’Olympique de Marsella l’any 1993i una altra amb el Juventus l’any 1996, i ja com a tècnic va portar el Mònaco a la final d’aquesta competició l’any 2004, la qual va perdre amb el Porto.

El francès també és un dels tres homes que ha guanyat el Mundial tant en la faceta de futbolista com d’entrenador, després del brasiler Mário Zagallo i l’alemany Franz Beckenbauer.

Significat tot això, crec que Deschamps no li ha tret tot el rendiment possible a una de les millors generacions franceses de la història, potser la millor, per on han passat futbolistes com Hugo Lloris, Paul Pogba i Antoine Griezmann o els encara vigents Ousmane Dembélé, actual Pilota d’Or; Michael Olise, Bradley Barcola, Desiré Doué o la gran estrella i capità Kylian Mbappé, que han constituït la davantera més potent del Mundial.

Deschamps sempre s’ha mostrat com un tècnic molt conservador, defensiu, especulador i excessivament tàctic, que prefereix donar preponderància al centre del camp a jugadors físics i, precisament, un dels motius fonamentals de la derrota davant Espanya en les semifinals va ser la superioritat de la medul·lar del conjunt de Luis de la Fuente. 

NORUEGA: REVELACIÓ CONFIRMADA

 

Noruega no disputava una fase final d’un Mundial des de França 1998, de fet últimament tampoc ha jugat fases finals d’Eurocopes, fet sorprenent tenint en compte que els escandinaus tenen una de les seves millors generacions de la història, potser fins i tot la més espectacular.

El conjunt nòrdic, pel que fa a la fase de grups, va vèncer Irak i Senegal i Va cura contra França, posteriorment va superar Costa d’Ivori en setzens de final i va donar una de les grans sorpreses del campionat vencent la poderosa Brasil en vuitens de final, aconseguint per primer cop a la seva història classificar-se per un quarts de final de la Copa del Món, tot i que en aquesta eliminatòria va ser derrotat amb força polèmica per Anglaterra.

L’equip noruec, entrenat per Stale Solbakken, s’ha confirmat com a revelació del torneig organitzat pel Canadà, els Estats Units i Mèxic i en el campionat han brillat jugadors com el porter Orjan Nyland , el capità Martin Odegaard o els atacants Alexander Sorloth, Antonio Nusa, i la seva gran estrella Erling Haaland, que ha aconseguit marcar set gols en la seva primera participació mundialista.