CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2015 / 2016: FC BARCELONA

El conjunt català ha guanyat aquesta temporada la seva 29a Copa, la tercera consecutiva i la cinquena en els darrers nou anys, període en què ha disputat dues finals més. Malgrat tot, l’exercici, l’últim de Luis Enrique Martínez com a entrenador barcelonista, ha estat, el línies generals, bastant decebedor.

A pesar que la final la va jugar davant el modest Alavés, que per primer cop en la seva història ha arribat a una final de la Copa del Rei, ha estat un dur torneig per al bloc de Luis Enrique, doncs, després d’eliminar l’Hèrcules de segona divisió B, ha hagut de superar esquadres fortes com Athletic Club, en vuitens de final; Real Sociedad, en quarts de final, i Atlético de Madrid, en semifinals. El tècnic asturià, fins i tot, i crec que erròniament, en algunes fases de la temporada va prioritzar la Copa per davant de la Lliga.

Pel que fa a la final, portada a terme a l’estadi Vicente Calderón de Madrid, estic d’acord en què el matx va acabar en el moment en què un genial Messi (foto) ho va decidir. L’incombustible i meravellós futbolista argentí va marcar de forma magnífica el primer gol, va participar en el segon, que va anotar Neymar, i, després d’una fenomenal jugada personal, va assistir Alcácer en el tercer. El Barça va vèncer 3 a 1 l’Alavés, que va marcar per mitjà del pròxim jugador del Real Madrid Theo.

Quant al torneig de Copa, Luis Enrique ha comptat com a onze més habitual amb el format per Cillesen, substitut en aquesta competició de Ter Stegen; Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar, destacant també el concurs d’homes com Mascherano,  Gomes, Rafinha, Turan i Alcácer. Piqué, Umtiti, l’únic dels fitxatges realitzats el passat estiu que ha ofert un gran rendiment; Busquets, el capità Iniesta i els jugadors que formen el trident ofensiu, Messi, Suárez i Neymar, han estat els futbolistes més destacats, però evidentment l’astre argentí mereix una consideració especial.      

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JOAQUÍN PEIRÓ

País: Espanya.

Any de naixement: 1936.

Lloc de naixement: Madrid.

Demarcació: davanter.

Clubs: Real Múrcia, Atlético Madrid, AC Torino, Inter Milà i AS Roma.

Eurocopes disputades: Espanya 1964.

Mundials disputats: Xile 1962 i Anglaterra 1966.

Títols de clubs: 2 Copes espanyoles, 2 Lligues italianes, 1 Copa italiana, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa i 2 Copes Intercontinentals.

Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: la seva trajectòria a Itàlia

Després d’una gran etapa a l’Atlético de Madrid (és un dels futbolistes històrics de l’entitat blanc-i-vermella), Joaquín Peiró va marxar al Calcio, en un període en què també ho van fer altres dos futbolistes espanyols: Luis Suárez i Luis del Sol. Peiró, que va assolir l’Eurocopa de 1964 amb la selecció estatal, va formar part de les plantilles del Torino, Inter, on va coincidir amb Suárez, i Roma.

El pitjor: a l’ombra de Luis Suárez.

Peiró, que amb l’Atlético de Madrid havia conquistat 2 Copes i 1 Recopa, el 1962 contra el Fiorentina, va triomfar al futbol italià, on hi va romandre força temps, i va actuar en tres de les entitats històriques del país transalpí, però durant aquella època va estar una mica a l’ombra del gallec i exbarcelonista Suárez, gran estrella de l’Inter i l’únic futbolista espanyol que ha guanyat una Pilota d’Or.

CAMPIÓ DE LA LLIGA EUROPA 2016 / 2017: MANCHESTER UNITED

Des de què el mític tècnic escocès Alex Ferguson va deixar de ser entrenador del Manchester United, després de 26 anys ocupant la banqueta d’Old Trafford, el club anglès està vivint una època de gran inestabilitat: arran del sonor fracàs protagonitzat pel també escocès David Moyes, l’entitat de Manchester va optar per l’experiència de l’holandès Louis van Gaal, que va portar a terme una trajectòria molt irregular, fins a contractar el passat estiu el peculiar i polèmic preparador portuguès José Mourinho.

Mourinho no ha aconseguit redreçar el rumb del Manchester United pel que fa a la Premier League, doncs el conjunt d’Old Trafford ha acabat el torneig en sisena posició, per darrere del campió Chelsea, un dels seus exequips; Tottenham Hotspur, Manchester City, Liverpool i Arsenal, però ha assolit dos títols: la Copa de la Lliga i la Lliga Europa, la primera competició internacional que obté l’esquadra anglesa des del Mundial de Clubs de l’any 2008.  

Quant a l’Europa League, a diferència d’altres clubs grans que no han prestat la suficient atenció al segon torneig continental de clubs, potser per centrar-se en el campionat de Lliga local, el Manchester United ha estat en tot moment concentrat en la competició, segurament per haver perdut aviat les opcions de lluitar per la Premier League. Després d’una duríssima eliminatòria de semifinals contra el Celta, el bloc de Mourinho es va imposar a la final d’Estocolm a un ressorgit Ajax, que disputava la seva primera final europea des de la de la Lliga de Campions de 1996, és a dir, fa ja 21 anys.

Pel que respecta a Europa, Mourinho ha comptat amb l’onze bàsic format per Romero, que en la competició continental ha substituït De Gea; Valencia, Bailly, Blind, Darmian, Herrera, Fellaini, Pogba, Mata, Mkhitarian i Ibrahimovic, que es va perdre la final disputada al seu país per lesió, sent important igualment la presència de Young, Smalling, el capità Rooney, Lingaard i Rashford. Els homes més destacats de la temporada, en línies generals, han estat el porter espanyol De Gea, que podria fitxar el pròxim estiu pel Real Madrid; el basc Herrera, el belga Fellaini, l’armeni Mkhitarian (foto) i el joveníssim Rashford, mentre el migcampista francès Pogba, el fitxatge més car de la història, ha protagonitzat una campanya molt irregular.  

CAMPIÓ DE LLIGA 2016 / 2017: REAL MADRID

Aquest títol de Lliga del Real Madrid, el 33è de la seva història, és molt especial per la senzilla raó que el club blanc feia cinc anys que no guanyava el torneig, el qual només havia conquistat aquest cop en els darrers nou anys, mentre el gran rival, el FC Barcelona, l’havia assolit en sis ocasions.

Un campionat força regular del conjunt que dirigeix des de fa un any i mig el francès Zinedine Zidane (foto), que ha estat líder durant la majoria de jornades del campionat, tot i que, és veritat, l’equip madrileny va tenir un període una mica delicat a principis d’any, després del mundial de Clubs, però també ha sabut aprofitar perfectament que el Barça, de forma increïble, perdés en terrenys tan assequibles com Riazor o la Rosaleda, estadi aquest en què el Real Madrid va aconseguir el títol fa dos diumenges.

El pròxim 3 de juny, a l’estadi Millenium de Cardiff, el bloc de Zidane disputa la final de la Lliga de Campions, la tercera en els darrers quatre anys, contra el Juventus. Si el grup madridista conquistés a la capital gal·lesa la seva 12a Copa d’Europa, aconseguiria el seu primer doblet Lliga / Copa d’Europa des de 1958. Això si, als espanyols se’ls hi segueix resistint el triplet, doncs el Celta va eliminar el Madrid als quarts de final de la Copa del Rei.

Zidane ha comptat com a equip base amb: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Kroos, Isco, Benzema i Ronaldo, destacant igualment el treball de jugadors com Danilo, Pepe, Kovacic, Asensio, Lucas, Morata o Bale, encara que el gal·lès ha estat molt perjudicat per les lesions. Significar, de manera especial, la gran campanya de Carvajal, el capità Ramos, Marcelo, el fantàstic mig del camp integrat per Modric, Casemiro, Kroos i Isco i el final de temporada del dosificat Ronaldo, tot i que per mi el gran artífex del triomf ha estat Zidane, que ha realitzat una gestió del vestidor extraordinària. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS FC

De les grans Lligues europees, només recordo un equip que fos capaç de guanyar sis o més títols de Lliga consecutius: l’Olympique de Lió a França, que va assolir la Ligue 1 entre els anys 2002 i 2008. Ara, el Juventus de Torí ha aconseguit el mateix número de campionats de la Sèrie A seguits a Itàlia (en porta 33 en total, 35 si comptabilitzem els perduts als despatxos) i no es divisa que aquesta meravellosa ratxa pugui finalitzar en un curt termini de temps.

Una vegada més, i malgrat una bona temporada de Roma i Nàpols, el conjunt piamontès ha estat força superior als seus adversaris, encara que, això si, la Vecchia Signora no ha estat capaç de conquistar matemàticament el títol fins a la penúltima jornada de la Sèrie A, torneig en què els dos històrics clubs de la capital llombarda, Milan i un Inter sumit en una profundíssima crisi, han tornat a decebre de forma notòria.

Pot ser aquesta la millor temporada en la brillant història de la institució de Torí, que dirigeix Massimiliano Allegri, qui ha assolit el seu quart Scudetto amb la Juve, als quals s’hi ha de sumar el que fa unes temporades va guanyar amb el Milan. L’esquadra bianconera, que es va fer fa uns dies amb la Coppa, al derrotar el Lazio de Roma, jugarà la final de la Lliga de Campions davant el Real Madrid, a l’estadi Millenium de Cardiff. Si el Juventus aconsegueix la seva tercera Copa d’Europa, entrarà en el selecte grup d’equips que han conquistar el triplet, que va estar a punt de sumar fa dos anys.

Allegri ha tingut com a onze tipus de la temporada el format per Buffon, Alves, Bonucci, Chiellini, Álex Sandro, Pjanic, Khedira, Cuadrado, Dybala, Mandzukic i Higüaín, destacant també el rendiment d’homes com Lichsteiner, Barzagli, Benatia, Marchisio, Sturaro, Lemina, Rincón i Asamoah. Entre els jugadors més decisius del grup bianconero, cal significar el mític porter Buffon, 39 anys el contemplen; Alves, qui molta gent no comprèn perquè el FC Barcelona el va deixar marxar gratis; Bonucci i Chiellini, que molt probablement formin la millor parella defensiva del món; Dybala (foto), que s’ha erigit com l’estrella del bloc torinès, i el golejador Higüaín.      

FINAL DE LA COPA DEL REI (MADRID): FC BARCELONA – DEPORTIVO ALAVÉS

L’equip que més cops ha guanyat el torneig de la Copa, el FC Barcelona, s’enfrontarà demà dissabte al Vicente Calderón de Madrid, que organitzarà l’últim matx de la seva història, al debutant Deportivo Alavés, que està completant una excel·lent temporada. L’equip de Luis Enrique, que va perdre el passat diumenge l’oportunitat d’assolir la seva tercera Lliga consecutiva, és el gran favorit de la final.

* Barça

Entrenador: Luis Enrique Martínez.

Capità: Iniesta.

Estrella: Messi.

Altres jugadors bàsics: Iniesta, Suárez i Neymar.  

Equip tipus de la temporada: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Rakitic, Busquets. Iniesta, Messi, Suárez i Neymar. 

Copes guanyades: 28.

Percentatge: 75%.

A favor:

- Una plantilla molt superior a la del rival.

- Si estan en forma, Messi i Neymar són imparables.

- El bloc de Luis Enrique ha guanyat els últims vuit partís de Lliga.

En contra:

- Si venç és normal i si perd un desastre.

- Certa decepció per no aconseguir el campionat de Lliga.

- S’enfrontarà a un grup súper motivat i il·lusionat.

Alavés

Entrenador: Mauricio Pellegrino.

Capità: García.

Estrella: Theo.

Altres jugadors bàsics: Llorente, Camarasa i Deyverson.

Equip tipus de la temporada:  Pacheco, Femenía, Alexis, Feddal, Laguardia, Theo, Camarada, Llorente, García, Krsticic i Deyverson.

Copes guanyades: és la seva primera final.

Percentatge: 25%.

A favor:

- L’admirable tasca que està fent Pellegrino.

- La fantàstica campanya que estan realitzant homes com Theo o Llorente.

- És la jornada més històrica del club de Vitòria, juntament amb la final de la Copa de la UEFA de l’any 2001.

En contra:

- Sens dubte, la inexperiència.

- No ha necessitat competir les últimes setmanes, doncs fa temps que va aconseguir la permanència.

- Al contrari de l’adversari, no compta amb cap futbolista capaç de marcar grans diferències.

A la foto, els jugadors de l’equip de Vitòria s’abracen en el matx de Lliga que van guanyar al Camp Nou.

CAMÍ DE WEMBLEY 1992: UC SAMPDORIA

El passat dissabte 20 de maig, es van complir 25 anys de la primera Copa d’Europa del FC Barcelona, conquistada a l’antic, històric i emblemàtic estadi de Wembley, a Londres, davant el conjunt italià del Sampdoria.

El 1992, el Barça era l’única gran entitat europea que no havia encara assolit el principal torneig de clubs del continent europeu, mentre equips amb un historial internacional molt menor, com Celtic de Glasgow, Feyenoord de Rotterdam, Aston Villa, Steaua de Bucarest, FC Porto, PSV Eindhoven, Estella Roja o Nottingham Forest, aquest en dues ocasions, havien guanyat el trofeu.

Fins llavors, la institució catalana, que aleshores tenia en el seu palmarès tres Recopes i tres Copes de Fires, havia disputat dues finals de la Copa d’Europa, amb les doloroses derrotes de Berna 1961, contra el Benfica, i Sevilla 1986, davant l’Steaua. El fet que només feia sis anys del desastre de la capital andalusa, motivava que l’afecció barcelonista no fos precisament massa optimista.

Tanmateix, la situació havia donat un important tomb des de Sevilla, doncs es va passar d’un planter molt fràgil mentalment parlant, que no suportava la pressió, a un conjunt que tenia un entrenador, Johan Cruyff, que com a futbolista havia aconseguit guanyar tres vegades la competició amb l’Ajax i que comptava amb un carisma extraordinari, sense oblidar el paper de líders que exercien jugadors com Koeman o Bakero.

Pel que respecta al rival, a diferència d’allò que pugui pensar avui molta gent, sobretot aquells més joves, el Sampdoria era un extraordinari equip, que un any abans havia guanyat l’Scudetto per davant de potències com Juventus, Inter, Milan o Nàpols. L’esquadra de Gènova, a més, havia assolit poc abans tres Copes i una Recopa, disposava d’un entrenador amb molta experiència, el serbi Vujadin Boskov, que havia perdut la final de la Copa d’Europa de 1981 amb el Real Madrid, i comptava amb fantàstics futbolistes com Gianluca Pagliuca, Pietro Vierchowod, Srecko Katanec, Toninho Cerezo, Attilio Lombardo, Gianluca Vialli o Roberto Mancini.    

Cruyff, que explica la llegenda que va dir als seus futbolistes que juguessin i gaudissin, va alienar un onze format per Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Nando Muñoz. Ronald Koeman, Juan Carlos Rodríguez, Eusebio Sacristán, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Julio Salinas, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov, entrant més tard Jon Andoni Goikoetxea i el capità José Ramón Alexanko.

Com la majoria de les finals, no va ser un gran partit i l’anomenat Dream Team, un bloc que realitzava un gran futbol, no va tenir la seva millor jornada, però va ser un matx força emocionant: el Sampdoria va sortit molt fort, moment en què Zubizarreta va estar molt encertat; més tard, el Barça va prendre el control del xoc, com era habitual en aquell grup, i va tenir algunes oportunitats, sobretot en una pilota que Stoitxkov va enviar el pal, i, posteriorment, Vialli va poder avançar també el conjunt ligur.

Es va arribar a la pròrroga sense gols i més d’un seguidor barcelonista ja pensava amb la nefasta tanda de penals de l’estadi Sánchez Pizjuán de sis anys abans, quan cap jugador blaugrana va ser capaç d’encertar un sol llançament. No obstant, al minut 111, Eusebio va ser objecte de falta molt a prop de l’àrea del Sampdoria: després de tocar lleument l’esfèric Bakero i Stoitxkov, Koeman va enviar un tir molt fort i col·locat que va batre Pagliuca. El Barça, per fi, aprovava la seva assignatura pendent.        

A la foto, el moment en què Koeman va fer el gol que va donar la primera Copa d’Europa al FC Barcelona.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: DANI JARQUE

Comarca: Barcelonès.

Any de naixement: 1983.

Lloc de naixement: Barcelona.

Demarcació: defensa.

Clubs: RCD Espanyol.

Títols de clubs: 2 Copes del Rei.

El millor: convertit en símbol blanc-i-blau

Dani Jarque va ser un dels molts valors que va donar la pedrera blanc-i-blava entre finals de la dècada dels 90 del segle passat i la primera de l’actual, juntament amb homes com Raúl Tamudo o Sergio González. Quan ja era un dels puntals de la plantilla de l’Espanyol, i també un dels seus capitans, va trobar sobtadament la mort quan estava realitzant la pretemporada a Itàlia.

El pitjor: una mort que va truncar una gran carrera

Com ja he indicat, quan l’Espanyol es trobava portant a terme un stage a Itàlia, Jarque va morir a l’habitació de l’hotel on el seu club estava concentrat. El central català havia estat clau en grans èxits del seu equip, com la consecució de les Copes del Rei de 2000 i 2006 i la disputa de la final de la Copa de la UEFA de 2007, que el conjunt blanc-i-blau va perdre als penals contra el Sevilla.

FINAL DE LA LLIGA EUROPA (ESTOCOLM): AFC AJAX – MANCHESTER UNITED

Aquest any, la final del segon torneig continental de clubs compta amb una categoria de Lliga de Campions, doncs la disputen a Estocolm dos clubs històrics del continent europeu que sumen entre tots dos set Copes d’Europa, quatre l’Ajax i tres el Manchester United. El conjunt anglès, dirigit per José Mourinho, sembla el clar favorit davant el bloc holandès de Peter Bosz.

* AFC Ajax

Entrenador: Peter Bosz.

Capità: Klaasen.

Estrella: Klaasen.

Altres jugadors bàsics: Schone, Ziyech i Younes.

Equip tipus de la temporada: Onana, Veltman, Sánchez, De Ligt, Viergever, Klaasen, Schone, Ziyech, Traore, Dolberg i Younes.  

Campionats europeus: 4 Copes d’Europa, 1 Recopa, 1 UEFA, 2 Supercopes d’Europa i 2 Intercontinentals.

Percentatge: 40%.

A favor:

- Un torneig excel·lent.

- Es comenta des d’Holanda que aquesta pot ser la tercera generació ajacied que faci alguna cosa gran a la Copa d’Europa.

- Menys pressió que el rival.

En contra:

- No ha estat capaç de guanyar l’Eredivisie.

- El planter de Bosz sembla encara massa jove i inexpert.

- No es pot oblidar que l’Ajax va arribar a la Europe League després de ser eliminat a la fase prèvia de la Champions League.

* Manchester United

Entrenador: José Mourinho.

Capità: Rooney.

Estrella: Pogba.

Altres jugadors bàsics: Rooney, Mkhitarian i Ibrahimovic.  

Equip tipus de la temporada: De Gea, Valencia, Bailly, Blind, Darmian, Herrera, Fellaini, Pogba, Rooney, Mkhitarian i Ibrahimovic.

Campionats europeus: 3 Copes d’Europa, 1 Recopa, 1 Supercopa d’Europa i 2 Intercontinentals / Mundials de Clubs.

Percentatge: 60%.

A favor:

- Millor plantilla i més experta que l’adversari.

- Serà la quarta final europea de Mourinho, que ha guanyat les tres primeres.

- És l’única oportunitat de l’equip anglès per disputar la pròxima Champions League.

En contra:

- La lesió d’Ibrahimovic.

- Una temporada molt irregular.

- Fa la sensació que la millor època de Mourinho ja va passar. 

A la foto, jugadors de l’Ajax celebren un gol davant el Manchester United.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: AS MÒNACO

Quan va començar el passat mes d’agost la Ligue 1, només hi havia un favorit per guanyar el torneig, el París Saint Germain (PSG), campió de les quatre edicions anteriors de la mà del tècnic Laurent Blanc, l’última d’elles arran d’un passeig triomfal. En l’improbable cas que el PSG, ara sota les ordres del basc Unai Emery, fallés, el Mònaco, això si, era el principal candidat a obtenir el triomf final. 

Finalment, el PSG no ha complert els pronòstics, bàsicament per una gran irregularitat i perquè Emery va tenir dificultats per introduir els seus mètodes en el conjunt de la capital francesa, però sens dubte el club del principat mediterrani ha tingut també molt de mèrit amb el campionat assolit, doncs el bloc entrenat pel portuguès Leonardo Jardim ha practicat un futbol atractiu, espectacular i ofensiu que ha estat aquesta temporada la sensació del continent europeu.

Campanya extraordinària la de l’equip monegasc, que, a part de conquistar la vuitena Lliga de la seva història, 14 anys més tard de la setena i després d’una autèntica travessia pel desert que fins i tot el va fer baixar de categoria, ha jugat la final de la Copa de la Lliga i les semifinals de la Copa Francesa i de la Lliga de Campions, torneig en el qual ha eliminat el Manchester City de Pep Guardiola i el Borussia de Dortmund.

Jardim ha comptat com a onze base amb Subasic, Sidibe, Glik, Jemerson, Mendy, Silva, Moutinho, Bakayoko, Lemar, Mbappé i Falcao, sent important també el concurs de Touré, Raggi, Dirar, Fabinho i Germain. Cal significar de manera especial la gran temporada de Silva, Moutinho i, sobretot, dels davanters Mbappé (foto), només amb 18 anys la gran revelació del futbol francès i europeu, i el colombià Falcao, que ha ressorgit en el seu retorn a l’estadi Lluís II. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BENFICA SL

Ara si que ja es pot afirmar que el Benfica SL està marcant una autèntica era al futbol portuguès, amb la consecució de la seva quarta Superlliga lusitana consecutiva, la primera vegada que ho aconsegueix la històrica institució de Lisboa.

Es tracta del segon títol que assoleix el tècnic Rui Vitória, doncs els dos primers els va conquistar Jorge Jesus, actual entrenador del Sporting Club de Portugal, després d’una dura lluita amb el FC Porto, en el qual hi continua el mític porter madrileny Casillas i que el preparador Nuno Espiritu Santo, extècnic del València CF, sembla haver fet ressorgir després d’anys de crisi.

Ha estat una temporada bastant completa la del bloc de Vitória, ja que pot aconseguir el doblet si guanya pròximament la final de la Taça, la Copa portuguesa, i va poder superar la fase de grups de la Lliga de Campions, encara que no va poder amb el Borussia de Dortmund als vuitens de final.

En l’equip campió, que ha assolit la 36a Lliga en la història de l’entitat, han brillat el porter brasiler Ederson, l’incombustible capità Luisao, l’exjugador del Barça B Grimaldo (foto), tres futbolistes amb una important experiència al futbol espanyol, Eliseu, Salvio i Pizzi, i els davanters Jonas i Mitroglou, aconseguint aquesta temporada el protagonisme anotador l’atacant grec.

10 ANYS DE LA FINAL DE GLASGOW

El passat dimarts dia 16 es va complir una dècada de la final de la Copa de la UEFA, disputada a l’estadi Hampden Park de Glasgow, en què el Sevilla va aconseguir el seu segon títol consecutiu al superar l’Espanyol a la tanda de penals.

19 anys abans, l’Espanyol ja havia jugat la final del torneig amb Javier Clemente d’entrenador, la qual també havia perdut als penals contra el Bayer Leverkusen. Ernesto Valverde, un dels protagonistes com a futbolista de 1988, era el preparador a la final de 2007, en què el conjunt blanc-i-blau comptava amb un formidable planter en què hi destacaven homes com Iraizoz, Zabaleta, el desaparegut Jarque, Moisés, De la Peña, Luis García o Tamudo, que amb Miguel Ángel Lotina de tècnic havien guanyat la Copa del Rei un any abans.

El rival, el Sevilla de Juande Ramos, disposava també d’una brillant plantilla, de la qual cal significar jugadors com Palop, Alves, el traspassat Puerta, Poulsen, Adriano, Navas, Kanouté i Luis Fabiano. El bloc de Ramos era llavors el vigent campió de la competició i també de la Supercopa d’Europa, sent per tan el gran favorit de la final.

Valverde va alinear de sortida (foto) Iraizoz, Zabaleta, Jarque, Torrejón, David Garcia, Rufete, Moisés, De la Peña, Luis García, Riera i Tamudo, entrant més tard Pandiani, Lacruz i Jonathas. En els primers compassos del matx, el futur jugador blaugrana Adriano (també Alves fitxaria pel Barça) va avançar el conjunt andalús, però el mallorquí Riera va igualar aviat per als catalans, que van resistir malgrat l’expulsió de Moisés en el segon temps,.

Ja a la pròrroga, Kanouté va tornar a posar per davant el Sevilla i semblava sentenciar l’encontre, però l’Espanyol, amb un home menys, va ser capaç d’empatar amb un gol del brasiler Jonathas, que va forçar els penals, en què els de Ramos van estar més encertats. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: FEYENOORD ROTTERDAM

Des de fa ja molts anys, i ens hauríem de remuntar a la dècada dels 70 del segle XX, l’Eredivisie, el campionat de Lliga d’Holanda, se l’han acostumat a repartir l’Ajax d’Amsterdam i el PSV Eindhoven, tot i que, durant l’últim decenni, també han assolit el torneig l’AZ Alkmaar i el Twente Enschede. Aquest any, l’històric Feyenoord de Rotterdam ha trencat una mala ratxa de 18 anys.

Dos han estat els grans protagonistes del Feyenoord aquesta temporada: Gio van Bronkhorst (foto) i Dirk Kuyt. El primer, lateral esquerre titular del FC Barcelona durant l’època de Frank Rijkaard, s’està erigint com un dels entrenadors amb més futur d’Europa i el seu nom fins i tot ha sortit en diferents mitjans com a substitut de Luis Enrique Martínez al Camp Nou.  El segon, ha tornat a Rotterdam després passar per Liverpool FC i Fenerbahçe d’Istanbul, i ha estat el jugador més important de la plantilla campiona.

No ha estat un títol fàcil per al Feyenoord, el 15è de la seva història, que ha hagut de superar el joveníssim Ajax de Peter Bosz, finalista de la Lliga Europa i diuen que potencialment una nova gran generació de futbolistes de la històrica entitat ajacied, i el PSV, campió dels dos anys anteriors i entrenat per un altre exblaugrana, Philip Cocu, qui també sona per al Barça.

El pròxim repte de Van Bronkhorst, sempre i quan continuí a l’estadi de Kuyp, doncs ofertes segurament no li mancaran, serà superar la fase de grups de la Lliga de Campions, fet que només un bloc neerlandès ha aconseguit els últims anys, el PSV de Cocu la campanya 2015 / 2016.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: STADE REIMS

Lliga: francesa.

Estadi: Aguste Delaune.

Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.

Títols estatals: 6 Lligues i 2 Copes.

Títols internacionals: 1 Copa Llatina.

Els millors entrenadors de la seva història: Albert Batteux, Robert Jonquet i Jean Prouff.

Els millors jugadors de la seva història: René Bliard, Just Fonatine, Raoul Giraudo, Michel Hidalgo, Robert Jonquet, Raymond Kopa, Michel Leblond, Roger Piantoni i Jean Vincent.

El millor: el meravellós equip de la dècada dels 50 del segle XX.

El pitjor: no poder guanyar llavors la Copa d’Europa. 

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (7): JOSÉ RAMÓN ALEXANKO

El central basc havia arribat al FC Barcelona l’any 1980, és a dir, vuit abans que Johan Cruyff es convertís en entrenador del club blaugrana. José Ramón Alexanko havia donat fins llavors un rendiment molt regular, havia format amb Migueli un tàndem defensiu extraordinari, havia assolit 1 Lliga, 3 Copes del Rei, 1 Supercopa d’Espanya i 2 Recopes i s’havia convertit en capità de la plantilla barcelonista.

Quan Cruyff va ser nomenat entrenador del Barça per Josep Lluís Núñez, i tots dos es disposaven a portar a terme una profunda reconversió del vestidor del Camp Nou, tot feia presagiar que Alexanko seria el primer en rebre la baixa, doncs com a capità, va ser el líder del vestidor quan aquest es va reunir a l’hotel Hesperia de Barcelona per demanar la dimissió del president.

Tanmateix, segurament perquè el tècnic holandès va veure amb ell un home amb personalitat, carisma i capacitat de lideratge, va decidir comptar amb el defensa basc, mentre històrics futbolistes com Javier Urruti, Gerardo Miranda, Víctor Muñoz, Ramon Maria Calderé o Paco Clos abandonaven la societat catalana.

No obstant, Alexanko es va trobar un nou obstacle i aquest va ser molt greu: durant la pretemporada que el club realitzava a la localitat holandesa de Pappendal, va ser acusat per una cambrera de l’allotjament d’assetjament sexual. Evidentment, hi va haver una gran polèmica, encara que l’afer, tot i que va continuar sent un tema molt fosc, es va acabar arreglant i Cruyff va insistir en què fos el capità del seu bloc.

En els quatre anys que va coincidir com a futbolista amb Cruyff, el central no va ser normalment titular, però exercia el lideratge al vestidor, entrava al terreny de joc en els moments delicats, com per exemple quan Ronald Koeman va marcar l’històric gol de Wembley, i, com a davanter centre, era el recurs de l’entrenador quan les coses anaven malament.

Al finalitzar la temporada 1991 / 1992, la de la Copa d’Europa, Alexanko es va retirar, però va continuar al Camp Nou com a ajudant de Cruyff. Com a entrenador ha tingut una carrera discreta  a Romania, concretament a la Universitat de Craiova i el Nacional de Bucarest, formant part també del quadre tècnic del club barcelonista durant la presidència de Joan Laporta. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: CHELSEA FC

La temporada passada, el Chelsea va realitzar el pitjor exercici des de què va arribar a l’elit, tant a Anglaterra com a Europa, a principis de la primera dècada d’aquest segle XXI, quan el magnat rus Roman Abramòvitx va comprar l’històric club londinenc i el portuguès José Mourinho va viure la seva primera etapa d’entrenador a Stamford Bridge. L’equip blue va quedar situat a la part mitjana de la taula i no va poder classificar-se per a cap competició internacional. 

Per reconduir la situació, Abramòvitx va fitxar com a nou tècnic l’enèrgic i apassionat preparador italià Antonio Conte, que havia fet ressorgir el Juventus, després de la travessia pel desert del conjunt torinès, que fins i tot l’havia portat a la sèrie B per un afer de corrupció, i havia donat una bona imatge amb la selecció del seu país, malgrat que no va poder superar els quarts de final a l’Eurocopa de França, disputada l’any 2016.

Conte ha tingut un debut espectacular en el futbol anglès, en una temporada en què també hi havia arribat Pep Guardiola, per dirigir el Manchester City, i en la qual un símbol d’Stamford Bridge, el ja significat Mourinho, havia estat contractat pel Manchester United. No obstant, després d’un moment molt delicat al començament del torneig, el Chelsea ha estat molt superior a la Premier League i només l’ha inquietat una mica el Tottenham Hotspur de Mauricio Pochettino, que ha repetit el segon lloc de l’any passat. És el sisè títol de Lliga de l’entitat londinenca, el cinquè en els darrers 13 anys.

Conte ha comptat amb un onze base format per Courtois, Azpilicueta, Cahill, David Luiz, Alonso, Kanté, Fàbregas, Hazard, Willian, Pedro i Costa, sent també important el concurs d’homes com Matic, Batshuayi i el mític capità Terry, que ha jugat la seva última temporada al club anglès. Cal significar la gran campanya realitzada pel porter belga Courtois, la revelació Alonso, fill del jugador del Barça als anys 80 Marcos; el central Cahill, un dels defenses més golejadors del món; l’exfutbolista del Leicester City Kanté (foto), elegit millor jugador de la Premier League; el català Fàbregas, que va superar un delicadíssim inici; l’estrella belga Hazard, que ha realitzat un altre brillant exercici; el canari Pedro, que ha recordat al dels seus millors temps al FC Barcelona, i el davanter hispanobrasiler Costa, que potser marxarà el pròxim estiu a la Xina.   

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (6): HRISTO STOITXKOV

La temporada 1988 / 1989, la primera de Johan Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, l’equip català es va proclamar campió de la Recopa, a l’estadi Wandkorf de Berna contra el Sampdoria. En les semifinals d’aquella competició, el conjunt barcelonista es va enfrontar al CSKA de Sofia, que malgrat perdre l’eliminatòria, hi va destacar de forma notòria un jove davanter anomenat Hristo Stoitxkov, que li va fer tres gols a Andoni Zubizarreta.

Cruyff de seguida va demanar la contractació de l’atacant búlgar, però va haver d’esperar fins l’estiu de 1990 per tenir-lo sota les seves ordres. Stoitxkov es va adaptar ràpidament al sistema de joc del seu nou club, mostrant una enorme capacitat de lluita, una tècnica notable, dots de gran golejador i una rapidesa extraordinària quan disposava d’espais.

Tanmateix, el davanter búlgar també va mostrar una part fosca, la d’un futbolista polèmic, irritable, inestable i de caràcter molt fort, tot i que aquests factors, teòricament negatius, també el van ajudar a triomfar gràcies al seu temperament. El moment culminant d’aquest peculiar comportament que de vegades mostrava Stoitxkov va tenir lloc en un partit de Supercopa d’Espanya, jugat al Camp Nou davant el Real Madrid, en què l’atacant va trepitjar l’àrbitre basc Urízar Azpitarte, fet que li va valdre una dura sanció.

Polèmiques a part, Stoitxkov va ser un dels grans pilars del Dream Team de Cruyff i l’únic integrant d’aquell inoblidable equip que va assolir la Pilota d’Or, concretament l’any 1994, dos anys més tard de quedar en segona posició, per darrere del davanter holandès del Milan Marco van Basten.    

Durant la campanya 1994 / 1995, el jugador búlgar va tenir un enfrontament amb Cruyff que va provocar la seva marxa del club, al qual va deixar amb 4 Lligues, 3 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa. Stoitxkov va fitxar posteriorment pel Parma, però no va tenir massa fortuna en el complicat i difícil futbol italià.

L’estiu de 1996, arran de la polèmica destitució de Cruyff, el president Josep Lluís Núñez va recuperar Stoitxkov per al Barça, però, sota la direcció de Bobby Robson i Louis van Gaal, la seva segona etapa al club va ser bastant decebedora, malgrat guanyar en dos anys 1 Lliga, 2 Copes del Rei, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Recopa i 1 Supercopa d’Europa. Llavors el futbolista búlgar, geni i figura, es va reconciliar amb Cruyff i va enfrontar-se a Núñez i Van Gaal.

Després d’abandonar per segon cop el FC Barcelona, Stoitxkov va jugar al futbol saudí, va tornar a Bulgària, va actuar al Japó i els Estats Units i es va retirar. Com a entrenador, Hristo no ha tingut massa sort al comandament de la selecció del seu país, Celta, Mamelodi Sundowns, Litex Lovetx i CSKA.

DANI ALVES

Si, és cert, Dani Alves és un home amb un caràcter peculiar, capaç de fer un munt de xorrades a les xarxes socials i alguna d’elles després d’una derrota important del seu equip. També és veritat que va tenir una mala època durant la campanya en què Gerardo Tata Martino va entrenar el FC Barcelona, però aquella temporada tampoc van estar gens fins homes com Gerard Piqué, Sergio Busquets o el mateix Leo Messi.

No obstant, el futbolista brasiler va donar al Camp Nou, en línies generals, un rendiment espectacular durant els vuit anys que va jugar a l’entitat catalana, fins el punt de ser considerat el millor lateral dret en la història de la institució barcelonista. Per exemple, i malgrat es parli sobretot d’homes com Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Messi, la tasca d’Alves al gran Barça de Pep Guardiola va ser clau, bàsica i decisiva.

Ara fa més o menys un any, el lateral sud-americà va anunciar que marxava del Camp Nou, mentre el president Josep Maria Bartomeu i el director tècnic Robert Fernández van considerar que Alves ja era un home innecessari per a l’equip de Luis Enrique Martínez. A més, el brasiler va anar-se’n gratis i a un rival directe del Barça en la lluita per la Lliga de Campions, el Juventus, que, irònicament, ha eliminat el conjunt blaugrana aquesta temporada als quarts de final de la competició.

Dani està realitzant un exercici extraordinari amb l’entitat torinesa, ha deixat a la banqueta un fix del Juventus els últims anys, el suís Stephan Lichsteiner, i ha actuat tant de lateral com d’interior. A més a més, Alves, que ja en va guanyar dos amb el Barça, els anys 2009 i 2015, podria assolir un nou triplet amb la Vecchia Signora, doncs el club del Piemont és molt a prop d’un nou Scudetto i és finalista tant de la Coppa com de la Champions League.

Però el més surrealista d’aquest afer és que el Barça, a més de deixar escapar un futbolista important, no va fitxar cap substitut per al brasiler, confiant en Sergi Roberto, un bon centrecampista que només és un lateral acceptable, i Aleix Vidal, un home amb el qual Luis Enrique ni va comptar al final de la temporada passada ni durant bona part de l’actual.

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (5): MICHAEL LAUDRUP

Michael Laudrup ha estat, indiscutiblement, un dels millors futbolistes que he presenciat mai, amb una tècnica extraordinària, una classe magistral, una visió de joc privilegiada i unes assistències que van passar a la posteritat.

Tanmateix, el mitja punta danès, abans de la seva arribada al Camp Nou l’estiu de l’any 1989, havia fracassat al sempre complicat futbol italià, tant amb el Lazio de Roma, com a cedit pel Juventus, com amb la Vecchia Signora, on va coincidir amb estrelles com Gaetano Scirea, Marco Tardelli, Michel Platini o Paolo Rossi.

A Barcelona, Laudrup va trobar un lloc adient per desenvolupar el seu geni, amb un entrenador que apostava pel futbol tècnic i ofensiu i uns companys, com Ronald Koeman, Pep Guardiola o Hristo Stoitxkov, amb els quals podia combinar perfectament. A més, cosa per la qual mai s’havia caracteritzat abans, el danès va fer força gols amb la samarreta blaugrana, ajudat pel fet d’actuar moltes vegades com a fals davanter centre.

No obstant, i del contrari potser hagués estat el millor futbolista de la història, el jugador nòrdic també tenia un defecte: acostumava a desaparèixer en alguns partits importants i alguns cops s’amagava quan rebia una falta intimidatòria per part d’un dur defensa rival.

A finals de la seva etapa barcelonista, durant la temporada 1993 / 1994, hi van haver força diferències entre Cruyff i Laudrup, que, arran del fitxatge de Romário da Souza, va ser l’home més vegades elegit pel tècnic holandès per estar a la banqueta o a la grada, com en la desastrosa final de la Lliga de Campions a Atenes, doncs en aquella època només es podien alinear tres jugadors estrangers.

L’estiu de 1994, Laudrup va fitxar per l’etern rival, el Real Madrid, deixant el FC Barcelona amb un brillant palmarès de 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 2 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa. Al Santiago Bernabéu va oferir un bon rendiment, però força allunyat del què va desenvolupar durant les cinc temporades al Camp Nou. Posteriorment, per acabar la seva carrera, va jugar al futbol japonès i a l’històric Ajax d’Amsterdam.

Com a entrenador, el danès ha portat a terme una trajectòria una mica irregular que l’ha portat per les banquetes de Bröndby, Getafe, Spartak de Moscou, Mallorca, Swansea City, Lekhwiya i Al Rayyan.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: JUHA KANKKUNEN

Esport: Automobilisme.

País: Finlàndia.

Dècada estel·lar: 80 del segle XX.

Principals triomfs: 4 Mundials de Ral·lis, amb 23 victòries i 75 podis.

El millor: una llegenda de l’especialitat.

El pitjor: superat àmpliament per Sebastien Loeb.

Juha Kankkunen ha estat una de les mostres més clares i estel·lars de la pedrera de pilots de ral·lis originaris de Finlàndia i va ser el tercer home del país nòrdic en conquistar el campionat del món de la disciplina automobilística, després d’Ari Vatanen i Timo Salonen. Kankkunen, que va coincidir amb especialistes històrics com Miki Biasion, Carlos Sáinz o Didier Auriol, va ostentar, juntament amb el seu compatriota Tommy Makkinen, el rècord de Mundials, concretament amb 4 títols, però el francès Sebastien Loeb, amb 9, va fer miques totes les marques.      

LA CONTINUÏTAT DE NEYMAR AL BARÇA

Des d’alguns sectors, i no pocs en número, s’està plantejant la possibilitat de traspassar Neymar Júnior da Silva el pròxim estiu. Per la meva part, tinc molts dubtes sobre aquest aspecte, doncs hi veig parts positives i altres de negatives,

A favor del traspàs

Cercar l’equilibri. És indubtable que el trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar ha esdevingut decisiu en moltes ocasions i, per exemple, va ser clau en el triplet de la temporada 2014 / 2015, però els èxits del Barça depenen molt dels tres davanters sud-americans, fet que ha provocat la pèrdua d’importància del centre del camp, la línia bàsica de l’equip durant un munt d’anys, i ha desequilibrat l’estructura del bloc blaugrana.

L’economia del club. Segurament, el FC Barcelona va ser al seu dia l’entitat futbolística més rica del món, però durant els últims anys en aquest aspecte es troba per sota de clubs com Manchester United, París Saint Germain (PSG), Chelsea, Manchester City o Real Madrid. Amb la venda de Neymar, el qual és pretès des de fa força temps pel PSG, la institució catalana podria guanyar un munt d’euros i fer més sostenible la renovació de Messi.

El tarannà del futbolista. Neymar és un dels jugadors més mediàtics del planeta i es tracta d’un reclam per al món de la publicitat, fet que ha motivat que al llarg de l’any realitzi un munt de viatges arreu del món. A més, ja és habitual que, quan és l’aniversari de la seva germana, casualment tingui una lesió o una sanció i viatgi al Brasil per celebrar-lo, sense oblidar la seva sobreexposició a les xarxes socials o, com ha succeït amb tants futbolistes brasilers, que li encantin les festes nocturnes, circumstància que podria afectar en un futur el seu rendiment, tal com ho va succeir al seu dia amb el seu compatriota Ronaldinho de Assis. 

En contra del traspàs

Camí de ser el millor futbolista del món. Quan potser ens trobem en els darrers anys en l’elit de Messi i Cristiano Ronaldo, que s’han repartit totes les Pilotes d’Or els últims nou anys (cinc l’argentí i quatre el portuguès), Neymar pot ser perfectament el millor jugador del món en poc temps.

Un lògic substitut de Messi. Segons la meva opinió i la de molts altres, l’argentí continua sent el millor futbolista del planeta, però, tenint en compte el munt de partits que ha disputat a l’elit en els últims 10 anys, és possible que li restin només unes tres temporades de ple rendiment. Llavors, quan això hagi passat, Neymar seria el seu hereu natural, tenint en compte també, tal com s’està observant últimament, que Messi és cada cop més centrecampista que no pas davanter, podent el brasiler realitzar la funció en atac que abans corresponia a Leo.

Una mesura impopular per a molts afeccionats. Neymar té alguns detractors al Camp Nou, però evidentment també té força admiradors, que potser no comprendrien la venda del davanter a un rival directe en la lluita per la Champions League.