EL BARÇA, EL MILLOR CLIENT DE L’ARSENAL

El central belga Thomas Vermaelen, que es troba greument lesionat, es va convertir el passat estiu en l’enèsim fitxatge del FC Barcelona d’un futbolista arribat de l’Arsenal. Per tant, molts han estat els jugadors que els últims anys han arribat al Camp Nou procedents del club londinenc i, tret d’alguna excepció, el seus rendiments han estat força decebedors.

Emanuel Petit. El centrecampista francès va brillar en el Mundial de 1998, organitzat i conquistat pel seu país, formant un excel•lent doble pivot al mig del camp amb el capità Didier Deschamps. No obstant, al Barça no va tenir massa fortuna i, a més, es va enfrontar al tècnic Llorenç Serra Ferrer.

Marc Overmars. Contractat en el mateix pack que Petit, quan Joan Gaspart, recentment elegit president de l’entitat catalana, va anar a Londres a gastar-se els diners que Florentino Pérez, nou màxim mandatari del Real Madrid, havia dipositat per endur-se Luis Figo al Santiago Bernabéu. Va tenir una primera temporada al club blaugrana correcta, però posteriorment el seu rendiment va caure en picat. El pitjor de tot, però, van ser les seves continuades i, en algun cas, estranyes lesions i la imatge de despistat que va donar.

Giovanni van Bronkhorst. Va ser una aposta personal del seu compatriota Frank Rijkaard, en la seva primera temporada com a tècnic barcelonista, i el seu rendiment, sense ser espectacular, va ser força estable i regular.

Silvinho Silva. El lateral brasiler no va arribar directament de Londres, sinó que va realitzar una escala prèvia al Celta. Com en el cas de Van Bronkhorst, amb qui es va disputar el lloc de lateral esquerrà, sense enlluernar, va complir.

Thierry Henry (foto). De tots els jugadors que han abandonat els Gunners per fitxar pel Barça, és el que un rendiment més decisiu ha donat, això si, amb una trajectòria bastant irregular. Sense cap mena de dubte, la seva millor temporada va tenir lloc en la primera campanya de Pep Guardiola d’entrenador, la del triplet, en què va formar amb Leo Messi i Samuel Eto’o un trident atacant espectacular.

Alexander Hleb. El bielorús va ser una aposta personal de Guardiola, però al Camp Nou va comptar amb dos problemes fonamentals: les lesions i la seva fràgil mentalitat.

Cesc Fàbregas. El Barça va invertir una monumental xifra d’euros per aconseguir el retorn d’un jugador que vuit anys abans havia decidit abandonar de forma voluntària la Masia. Després de tres temporades al primer equip barcelonista, en què en totes va oferir un rendiment que va anar clarament de més a menys, va tornar l’estiu passat a Anglaterra per integrar-se al Chelsea.

Thomas Vermaelen. L’última temporada amb l’Arsenal, ja va tenir molts problemes amb les lesions, una d’elles en el passat Mundial del Brasil. Tanmateix, el Barça va decidir el seu fitxatge i el central belga es troba encara inèdit amb la samarreta blaugrana. La pròxima setmana està previst que torni a passar pel quiròfan. 

DIES TRISTOS A MILÀ



El passat diumenge 23 de novembre, es va disputar a l’estadi de San Siro el derbi de la capital llombarda entre AC Milan i Inter de Milà, un duel moltes vegades vibrant, però que aquest cop ha estat un partit escassament interessant si tenim en compte que les esquadres rossonera i neroazzurra es troben en un moment de forma lamentable.

D’una banda, el Milan compta amb set Copes d’Europa al seu palmarès, de les quals, cinc les va conquistar entre els anys 1989 i 2007, període en què va ser, sens dubte, el club més regular d’Europa, si tenim en compte que en aquell lapse de temps va jugar tres finals més del torneig. Realment, és molt estrany observar la modèstia de la plantilla actual de l’entitat milanista, quan per exemple, des de finals dels anys 80 del segle anterior fins a no fa massa temps, hi van prendre part futbolistes de la categoria de Franco Baresi, Carlo Ancelotti, Ruud Gullit, Frank Rijkaard, Marco van Basten, Paolo Maldini, Dejan Savicevic, Andrei Xevtxenko, Ricardo Kaká o Andrea Pirlo. El grup que actualment entrena un altre mite de la institució, Filippo Inzaghi, ha estat una de les grans víctimes de la crisi econòmica, que en aquest cas ha acabat afectant també una societat que no guanya l’Scudetto des de l’any 2011, amb Massimiliano Allegri, actual entrenador del Juventus, a la banqueta.

D’altra banda, l’Inter, una entitat molt més irregular, va conquistar l’any 2010 l’històric triplet format per Scudetto, Coppa i Champions League, la que va ser la tercera Copa d’Europa de la seva història. No obstant, la marxa del tècnic portuguès José Mourinho, que té fama de deixar els seus equips exhausts, encara que aquesta premissa no s’ha complert amb el Real Madrid, va originar una terrible crisi que la institució interista encara no ha superat. Per intentar sortir del pou, la directiva de la societat llombarda ha decidit el retorn a la banqueta de Roberto Mancini, substitut del cessat Walter Mazzarri, incapaç de fer rendir un planter, com el del Milan, força modest, lluny de comptar amb figures d’altres èpoques, més o menys recents, com Lothar Matthäuss, Andreas Brehme, Jürgen Klinsmann, Ronaldo da Lima, Zlatan Ibrahimovic, Wesley Sneijder o Diego Milito.

Per cert, diumenge Milan i Inter van empatar a un gol, encara que el resultat va ser més aviat poc transcendent, si tenim en compte que totes dues formacions es troben molt lluny del líder Juventus.

A la foto, jugadors dels dos equips es saluden abans de jugar un partit.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: ALBERT FERRER

Comarca: Barcelonès.

Any de naixement: 1970.

Lloc de naixement: Barcelona.
Demarcació: defensa.
Clubs: FC Barcelona, CD Tenerife (cedit) i Chelsea FC.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996.
Mundials disputats: Estats Units 1994 i França 1998.
Títols de clubs: 5 Lligues espanyoles, 1 Copa del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa i 2 Supercopes d’Europa.
Títols de seleccions: 1 JJ OO.

El millor: representant fix del Dream Team de Johan Cruyff

Després d’estar un any cedit al Tenerife, Ferrer es va incorporar al Dream Team de Cruyff, justament la temporada 1990 / 1991, en què aquell extraordinari equip va iniciar la seva gran era, la qual finalitzaria l’any 1994. Així, per exemple, el lateral dret barceloní, que també va ser un fix en la selecció espanyola, va assolir 5 campionats de Lliga, 4 d'ells consecutius, i una Copa d’Europa.

El pitjor: no va tenir massa sort amb Louis van Gaal

Durant sis anys va ser un jugador quasi inamovible en els esquemes de Cruyff, i igualment va ser un home important per a Bobby Robson, però Ferrer va començar a ocupar bastants minuts la banqueta amb l’arribada de Van Gaal, que moltes vegades va preferir el seu compatriota Michael Reiziger en la demarcació de lateral dret. L’any 1999, el defensa català va decidir fitxar pel Chelsea. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: CHRIS EVERT

Esport: Tennis.

País: Estats Units.

Dècada principal: 80.
Principals triomfs: 2 Open d’Austràlia, 7 Roland Garros, 3 Wimbledon, 6 Open dels Estats Units i 4 Masters.
El millor: els seus duels amb Martina Navratilova.
El pitjor: coincidir amb Navratilova segurament li va privar de guanyar més vegades Wimbledon.

En la recent història del tennis hi ha hagut enfrontaments molt atractius, com els que han portat a terme la mateixa Navratilova amb Steffi Graf, les germanes Venus i Serena Williams, aquesta última davant Maria Xarapova o les belgues Justine Henin i Kim Clijsters, però segurament cap ha superat la rivalitat que van mantenir, durant els 80, Evert i la seva compatriota d’origen txec. Evert es va retirar amb un brillant i extraordinari palmarès, havent aconseguit els 4 Grand – Slam, així com el Masters, destacant els seus 7 títols sobre la terra batuda de París, al torneig de Roland Garros. No obstant, molt probablement, hagués superat els seus 3 títols a l’herba londinenca de Wimbledon de no haver coincidit en el temps amb Navratilova, que va vèncer 9 vegades a la capital britànica.

LES TRES ETAPES DE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ COM A PRESIDENT DEL FC BARCELONA (I 3): 1996 – 2000

Definitivament, Josep Lluís Núñez havia après la lliçó arran dels seus fracassos dels anys 80 i tenia clar que havia de delegar totalment la gestió esportiva als entrenadors, tal com havia fet durant els vuit anys de Johan Cruyff com a preparador blaugrana. No obstant, i malgrat realitzar una bona tasca en els seus últims anys com a màxim dirigent del club català, va suposar una etapa dura i tempestuosa per al constructor, fonamentalment per un irrespirable i terrible entorn que van haver de suportar, tant ell com els dos entrenadors que va tenir en la fase final de la seva presidència.

Per a la complicadíssima missió de substituir un mite com Cruyff, Núñez va optar per un entrenador expert, veterà i tranquil com era el cas de l’anglès Bobby Robson, amic personal seu i a qui ja va intentar fitxar l’any 1984, quan finalment va arribar el seu compatriota Terry Venables. Robson, que tenia com a principal ajudant i traductor un jove José Mourinho, va fer una bona temporada 1996 / 1997, l’única que va romandre com a tècnic, doncs va assolir, per ordre cronològic, la Supercopa d’Espanya, la Recopa i la Copa del Rei, però perdre la Lliga davant el Real Madrid, un joc gris bastant allunyat de la filosofia que havia instaurat Cruyff i el dens entorn pròxim a l’holandès van originar moltes protestes al Camp Nou.

Si l’entorn amb un home educat, calmat i asserenat com Robson va ser horrible, lògicament amb un tècnic nerviós, enèrgic i combatiu com Louis van Gaal, el seu substitut, la situació va empitjorar dràsticament, sobretot quan va aparèixer la plataforma opositora l’Elefant Blau, encapçalada pel futur president Joan Laporta, íntim amic de Cruyff. En aquest bloc he demostrat vàries vegades ser un ferm defensor de Laporta, però crec que aleshores l’advocat barceloní es va equivocar convocant una moció de censura contra Núñez, que només feia uns mesos havia guanyat unes eleccions contra Àngel Fernández. El president va superar el contratemps, però penso que va quedar força tocat arran d’aquell succés.

Van Gaal va conquistar en tres anys dues Lligues (1998 i 1999), una Copa del Rei (1998) i una Supercopa d’Europa (1998), i va aconseguir el primer doblet Lliga / Copa de l’entitat des de 1959, però el caràcter de l’entrenador holandès, que a més es va enemistar amb el seu compatriota Cruyff; els continuats fracassos a la Lliga de Campions, en una època en què el Real Madrid la va guanyar en dues ocasions, i un clima inaguantable van provocar l’any 2000 les dimissions de Núñez, després de 22 anys ocupant la presidència de la institució catalana, i del mateix Van Gaal.

A la foto, d'esquerra a dreta, Van Gaal, Núñez I Robson.

LES TRES ETAPES DE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ COM A PRESIDENT DEL FC BARCELONA (2): 1988 - 1996



L’any 1988, quan Josep Lluís Núñez semblava pràcticament enfonsat, en un període en que les mocadorades al Camp Nou eren persistents i havia aparegut per primer cop una oposició sòlida i ben organitzada, el constructor va decidir fitxar com a entrenador Johan Cruyff, malgrat que semblava un fet la contractació de Javier Clemente, que aquell mateix any havia portat el RCD Espanyol a la final de la Copa de la UEFA.

Núñez per fi havia après que es devia dedicar única i exclusivament a gestionar el club i deixar l’apartat tècnic a l’entrenador, en aquest cas un home amb l’enorme personalitat i carisma de Cruyff. L’estiu de l’arribada de l’holandès, que era el preparador preferit de l’oposició, al Camp Nou es va realitzar una radical renovació del vestidor, amb la sortida d’homes emblemàtics com Francisco Javier Urruti, José Vicente Sánchez, Bernd Schuster, Víctor Muñoz, Ramon Maria Calderé, Paco Clos o Steve Archibald.

Pel contrari, van arribar a l’entitat catalana futbolistes com Eusebio Sacristán, José Mari Bakero, Txiki Begiristáin o Julio Salinas, que, juntament amb homes que van fitxar posteriorment, com eren els casos de Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov i Romário da Souza, així com jugadors fets a la pedrera, com eren els exemples de Carlos Busquets, Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Guillermo Amor i Pep Guardiola, van formar el meravellós i inoblidable Dream Team.

Tanmateix, els primers dos anys de Cruyff no van ser ni fàcils ni tampoc senzills i el gran mèrit de Núñez, que va vèncer el convergent Sixte Cambra en els primers comicis després de la seva elecció el 1978, va ser mantenir el tècnic en un període que una gran part de l’entorn li demanava la destitució de l’holandès, que va acabar assolint un magnífic palmarès format per quatre Lligues (1991, 1992, 1993 i 1994), una Copa del Rei (1990), tres Supercopes d’Espanya (1991, 1993 i 1994), una Recopa (1989), una Supercopa d’Europa (1993) i una Copa d’Europa (1992), la primera en la història de la institució, conquistada a l’emblemàtic antic estadi londinenc de Wembley.

No obstant, la unió de Núñez i Cruyff, de vuit anys de durada, no va ser una altra cosa que un matrimoni de conveniència i, una vegada van arribar els mals resultats, els dos darrers anys de l’entrenador neerlandès a la banqueta barcelonista, la situació es va tornar insostenible. Probablement, el president va tenir força motius en el fons per destituir Cruyff, i com ell mateix una vegada va dir, potser s’estava carregant de raons per fer-ho, però el constructor es va equivocar totalment en la forma, doncs va decidir cessar el preparador quan encara restaven dues jornades per finalitzar la Lliga 1995 / 1996 i pocs dies més tard d’assegurar que la seva intenció era renovar-lo.

A la foto, Núñez, Cruyff i el capità José Ramón Alexanko en la presentació al Camp Nou de la temporada 1988 / 1989, la primera de l’holandès com a entrenador del Barça. 

LES TRES ETAPES DE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ COM A PRESIDENT DEL FC BARCELONA (1): 1978 – 1988

El passat diumenge, Josep Lluís Núñez, president del FC Barcelona entre els anys 1978 i 2000, va ingressar a la presó de Quatre Camins per un afer de suborn en relació al departament d’Hisenda i la seva empresa. L’home que de llarg més anys ha ocupat la presidència de la institució catalana, va tenir tres etapes clarament diferenciades com a màxim mandatari barcelonista: la primera entre els anys 1978 i 1988, la segona entre 1988 i 1996 i la tercera entre 1996 i 2000.

Aquesta sèrie de tres articles s’inicia en l’època que va des de la seva elecció com a president fins a l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou.

Malgrat que les enquestes donaven com a favorit el publicista Víctor Sagi, i una vegada aquest va decidir retirar-se, a Ferran Ariño, directiu del club durant l’època d’Agustí Montal, Núñez va acabar guanyant per un estret marge les primeres eleccions 100% democràtiques del FC Barcelona, doncs van poder votar la totalitat de socis i sòcies majors d’edat i amb un mínim d’antiguitat, i no només els compromissaris i compromissàries com havia succeït anteriorment.

Sense cap mena de dubte, aquesta primera fase de Núñez com a president del club barcelonista va ser la pitjor de totes elles: si bé és veritat que va modernitzar l’entitat, la va mantenir en un bon estat econòmic, va crear la Masia, va potenciar les seccions professionals, va portar al Camp Nou, el qual va engrandir, cracks com Bernd Schuster i Diego Armando Maradona i es van conquistar títols oficials amb més assiduïtat, concretament tres Copes del Rei (1981, 1983 i 1988), una Supercopa d’Espanya (1983), dues Copes de la Lliga (1983 i 1986) i dues Recopes (1979 i 1982), sense oblidar que el conjunt barcelonista va arribar per segon cop en la seva història, concretament l’any 1986, a la final de la Copa d’Europa, també és cert que, en 10 temporades, l’equip només va assolir un campionat de Lliga, l’any 1985 amb el tècnic anglès Terry Venables.

Altres aspectes negatius de la primera etapa presidencial del constructor van ser el continu moviment de la banqueta, doncs per ella hi van passar els entrenadors Lucien Muller, Joaquim Rifé, Helenio Herrera, Laszlo Kubala, de nou Herrera, Udo Lattek, César Luis Menotti, el citat Venables i Luis Aragonés; els fitxatges personals, sense l’aprovació tècnica, de Schuster, Salva Garcia o Raúl Amarilla; els seus enfrontaments a Johan Neesquens, Maradona i Schuster, que es va passar una temporada en blanc en un cas que va arribar als jutjats; la dolorosa derrota en la final de la Copa d’Europa disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, en una de les jornades més tristes que es recorden de la història de la institució; el seu victimisme i el fet de no saber o voler separar la seva figura de la de la societat o l’escandalós afer del Motí de l’Hesperia, quan l’any 1988 la quasi totalitat de la plantilla li va demanar la dimissió.

Precisament, després de l’afer de l’Hesperia, Núñez va fitxar Cruyff, l’entrenador preferit de l’oposició, i la història de l’entitat va donar un tomb substancial, fins el punt que perfectament es pot parlar d’un abans i un després d’aquest fet.

A la foto, Núñez després de guanyar les eleccions de 1978.

ELS TÍTOLS DE LEO MESSI (I 6): MUNDIALS DE CLUBS

Dos Mundials de Clubs, els mateixos que hi figuren al palmarès del FC Barcelona, ha guanyat Leo Messi: l’any 2009 a Abu Dhabi i l’any 2011 a Yokohama.

El desembre de 2009, 17 anys més tard de la derrota del Dream Team de Johan Cruyff contra el Sao Paulo i només tres després del dolorós episodi davant l’Internacional de Porto Alegre, quan l’equip de Frank Rijkaard i Ronaldinho mostrava ja clars símptomes de decadència i autocomplaença, en tots dos casos al Japó i encara amb el nom de Copa Intercontinental, per fi el Barça va aconseguir el títol de campió mundial. Va tractar-se d’un triomf molt complicat enfront el conjunt argentí de l’Estudiantes de la Plata, doncs Pedro Rodríguez va forçar la pròrroga al minut 89, marcant Messi la diana de la victòria en el temps suplementari. Aquell triomf a l’emirat àrab d’Abu Dhabi va ser el sisè títol el mateix any de l’inoblidable equip de Pep Guardiola, una marca única en la història del futbol.

Dos anys més tard, el desembre de 2011, el Pep Team va jugar un dels seus millors partits de la seva trajectòria, el més gran segons alguns experts. L’equip blaugrana va vèncer a la ciutat japonesa de Yokohama el Santos, aleshores amb un jove Neymar da Silva com a gran estrella. El Barça, que va actuar amb un munt de centrecampistes, va donar un gran espectacle i va guanyar al matx per 4 a 0, marcant Messi dos dels gols. No obstant, després d’aquella edició del Mundial de Clubs, en què David Villa es va lesionar de gravetat, es va iniciar la decadència d’aquell extraordinari conjunt, potser el millor de la història del futbol.

A la foto, Messi a Yokohama.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JEAN – MARIE PFAFF

País: Bèlgica.

Any de naixement: 1953.

Lloc de naixement: Lebekke.
Demarcació: porter.
Clubs: SC Beveren, Bayern Munic, Lierse SK i Trabzonspor AS.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980 i França 1984.
Mundials disputats: Espanya 1982 i Mèxic 1986.
Títols de clubs: 1 Lliga belga, 1 Copa belga, 3 Lligues alemanyes i 2 Copes alemanyes.

El millor: potser el millor arquer del món a la dècada dels 80

Durant el decenni dels anys 80, hi van haver grans metes com l’alemany Harald Schumacher, l’espanyol Andoni Zubizarreta, el francès Joel Bats, l’anglès Peter Shilton o l’italià Dino Zoff, però molt probablement va ser el belga Pfaff el millor porter del món en aquella època, realitzant excel•lents partits amb el Beveren, el Bayern de Munic o la millor selecció de Bèlgica de la història.

El pitjor: la derrota en la final de la Copa d’Europa de 1987

Després de jugar en el modest conjunt belga del Beveren, que en aquell període va sorprendre grans dels país, com l’Anderlecht i el Bruges, i va convertir-se en el millor club del seu estat, Pfaff va fitxar per l’històric Bayern de Munic, amb el qual va oferir un gran rendiment, però amb qui va perdre la final de la Copa d’Europa de 1987 a Viena, malgrat ser el seu equip el gran favorit davant el Porto.

EL MITE QUE ELS MALS RESULTATS DEL BARÇA SÓN PERQUÈ ELS RIVALS JA CONEIXEN EL SISTEMA



Aquells que semblen pretendre canviar la filosofia de joc del FC Barcelona, que l’equip ha usat normalment el darrer quart de segle, argumenten que el conjunt blaugrana ha d’efectuar variants al seu sistema perquè els rivals ja coneixen de memòria la forma en què actua el bloc barcelonista.

Estic d’acord, els adversaris del club català coneixen bàsicament la manera de jugar del Barça, però també es sabia perfectament com actuaven autèntics mites de l’esport com Johan Cruyff, Diego Armando Maradona, Irving Magic Johnson o Michael Jordan i, no per aquest motiu, quan aquests llegendaris esportistes es trobaven en plena forma, baixaven el seu rendiment.

El mal del Barça actual no es que s’hagin descobert els secrets sobre el seu futbol - segurament a Pep Guardiola ja li havien advertit l’estratègia durant la seva primera temporada com a entrenador de l’entitat catalana -, la problemàtica es troba en el fet que el sistema que tants èxits li ha donat a la institució necessita una òptima condició física, una pressió asfixiant per tot el camp, una gran velocitat en el moviment de la pilota en els tradicionals rondos, un joc de posició que s’exerceixi de memòria i uns futbolistes àvids de menjar-se el món i de conquistar títols. És possible, que ara per ara, el Barça no disposi d’aquestes característiques i aquest podria ser actualment el factor negatiu que viu el club.

A la foto, jugadors del Barça realitzen el típics rondos en un entrenament. 

QUE MÉS HA DE PASSAR PERQUÈ JOSEP MARIA BARTOMEU I LA SEVA DIRECTIVA PRESENTIN LA DIMISSIÓ I CONVOQUIN ELECCIONS ?



És cert que l’home que va guanyar clarament les eleccions del FC Barcelona l’any 2010, Sandro Rosell, ja fa bastants mesos que va presentar la seva dimissió, i no només això, sinó que sembla a més haver desaparegut del mapa des de llavors, però el seu substitut, Josep Maria Bartomeu (foto), així com el vicepresident econòmic Javier Faus, que hauria de ser el gran damnificat per l’inicial i rotund fracàs del revés judicial que ha absolt de l’acció de responsabilitat l’expresident Joan Laporta i alguns dels que van ser els seus directius, continuen aferrant-se al càrrec i estan decidits a presentar-se de nou als comicis de l’any 2016.

No vull ser injust i, abans d’enumerar els nombrosos errors de les juntes de Rosell i Bartomeu, també m’agradaria comentar alguns encerts, com l’elecció del desaparegut Tito Vilanova com a substitut de Guardiola, alguns esforços (només alguns) de Bartomeu per aconseguir una mica de pau social al club arran de la dimissió de Sandro o els títols assolits per l’entitat, concretament dues Lligues, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, encara que, amb l’excepció de la Lliga dels 100 punts, conquistada amb Vilanova i Jordi Roura, i la segona de les Supercopes estatals, l’únic títol guanyat per Gerardo Tata Martino, penso honestament que es van obtenir més gràcies a l’herència de la junta anterior presidida per Laporta que no pas per mèrits propis, sobretot si tenim en compte que es van aconseguir amb Guardiola a la banqueta.

Seguidament, s'exposen els gran errors de les directives de Rosell i Bartomeu:

- El dia després del gran triomf electoral, es va posar en dubte, per part del portaveu Toni Freixa, el nomenament de Johan Cruyff com a president d’honor de la institució catalana, fet que va motivar que l’holandès retornés la condecoració.

- En la primera assemblea de la nova junta es va denunciar Laporta i alguns dels seus directius per una acció de responsabilitat, motivat per una presumpta greu situació econòmica. D’aquesta forma, es va originar una de les pitjors guerres socials que recorda la història del club.

- La impressió que, des d’un primer moment, Rosell i els seus directius, aparentment molt ressentits, van cercar la venjança contra Laporta.

- La sensació bastant generalitzada que Rosell no observava com a propi el gran Barça de Guardiola, potser el millor equip de la història del futbol, i volgués canviar-hi la filosofia per construir un equip segons el seu punt de vista ideològic.

- En primer lloc com una fundació, es va posar a la samrreta blaugrana el nom d’un país com Quatar, una dictadura on impera la desigualtat social en diferents àmbits, situant-se el logotip d’Unicef en un clar segon pla.

- No es va aconseguir prou empatia amb Guardiola, més aviat tot el contrari, fet que va ser una de les causes de la marxa del tècnic de Santpedor.

- En la seva obsessió per instaurar l’anomenada Grada Jove, que no agradava en absolut al cos dels Mossos d’Esquadra, es va descobrir que Rosell s’havia reunit amb alguns representants del grup ultra i violent dels Boixos Nois, entrant alguns d’ells al Camp Nou després que Laporta aconseguís eliminar la seva presència a l’estadi.

- Al•legant problemes econòmics, es va donar un cop molt dur a les seccions no professionals de l’entitat. El pitjor de tot, però, va ser que molts dels damnificats es van assabentar de l’afer per la premsa.

- Es va decidir no renovar Éric Abidal, que havia superat un càncer i un trasplantament de fetge i que era un autèntic ídol per a l’afecció del Camp Nou.

- Quatar va passar de ser la publicitat d'una fundació a anunciar-se les aerolínies de l’emirat àrab.

- Malgrat que allò que més necessitava amb urgència el planter barcelonista era un defensa central, Sandro va fitxar de forma molt personal el brasiler Neymar da Silva.

- Arran que Vilanova hagués de deixar definitivament la banqueta del Camp Nou per malaltia, Rosell, sense consultar el director tècnic Andoni Zubizarreta, va decidir contractar l’entrenador argentí Martino, sense cap experiència al futbol europeu.

- L’exportaveu Freixa va comentar en un programa de ràdio que Vilanova ja havia superat Guardiola en tot, fins i tot en l’aspecte humà.

- Guardiola va explotar en una roda de premsa efectuada ja com a entrenador del Bayern de Munic i va demanar que Rosell i els seus directius el deixessin en pau.

- Es va descobrir, arran de la denúncia d’un soci barcelonista, que el fitxatge de Neymar havia estat molt més car del que s’havia assegurat i, per les presumptes irregularitats del traspàs del davanter brasiler, Rosell va ser imputat judicialment.

- Sense donar unes explicacions ni massa clares ni tampoc contundents, Sandro va presentar la seva dimissió i va desaparèixer totalment del primer pla de l’actualitat blaugrana.

- La FIFA va sancionar el club un any i mig sense poder efectuar altes per irregularitats en els fitxatges de jugadors menors d’edat per als equips inferiors. Tanmateix, una suspensió cautelar del càstig, va permetre la direcció tècnica realitzar contractacions durant el passat estiu.

- En la campanya 2013 / 2014, per primer cop des de la temporada 2007 / 2008, el Barça no va assolir cap títol gran.

- Es va trigar tres anys en realitzar una necessària i urgent renovació a la plantilla, sobretot pel que fa al fitxatge de centrals.

- Sembla bastant evident que la Masia ha passat a un segon pla després d’haver fabricat els últims temps jugadors com Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Marc Bartra, Jordi Alba, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez o Leo Messi.

- El jutge va donar la raó a Laporta i els seus directius en la denúncia per l’acció de responsabilitat.

- Malgrat comptar amb una gran oportunitat d’aconseguir la tan esperada i anhelada pau social, Bartomeu i la seva directiva van presentar un recurs contra la decisió judicial descrita en l’anterior paràgraf.

- Quatre anys i mig més tard del clar i extraordinari triomf electoral de Rosell, l’equip, després d’alguns intents bastant evidents de canviar la filosofia que més admiració, títols i èxits ha donat a l’entitat, sembla irreconeixible d’aquell grup que va meravellar al món sencer.

Què més ha de passar perquè Josep Maria Bartomeu i la seva directiva presentin la dimissió i convoquin eleccions ?

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: REAL SARAGOSSA

Lliga: espanyola.

Estadi: la Romareda.

Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.

Títols estatals: 6 Copes i 1 Supercopa.

Títols internacionals: 1 Recopa i 1 Copa de Fires.

Els millors entrenadors de la seva història: Luis Belló, Luis Costa i Víctor Fernández.

Els millors jugadors de la seva història: Xavi Aguado, Carlos Diarte, Carlos Lapetra, Miguel Pardeza, Marcelino Martínez, Gustavo Poyet, Juan Señor, José Luis Villa i José Luis Violeta.

El millor: les dècades dels 60 i 90.

El pitjor: el període actual a segona divisió.

LUIS ENRIQUE: 10 RAONS PER AL PESSIMISME

Poca coherència. Alguns cops, l’entrenador asturià ha optat per un centre del camp físic amb la presència d’Ivan Rakitic, mentre que en altres ocasions ha preferit la tècnica de Xavi Hernández. Igualment, en uns encontres ha elegit un joc ràpid i vertical i en altres xocs ha decidit un futbol més pacient i horitzontal. Seria bo que es decantés per una de les dues possibilitats.

Un entrenador a la defensiva. En algunes rodes de premsa, he pogut observar Luis Enrique en un actitud nerviosa, tensa i a la defensiva.

Rendiment descendent. Els primers partits oficials del Barça de Luis Enrique, sense motivar eufòria, van ser força esperançadors, però, tant el joc com els resultats de l’equip han minvat amb el pas de les setmanes.

Confrontacions. Durant el seu pas pel Barça B, no va semblar que les seves relacions amb Thiago Alcántara fossin les més idònies, mentre que en la seva etapa al Roma va tenir problemes amb un mite com Francesco Totti. Actualment, no fa la sensació de mantenir un bon rotllo amb Gerard Piqué.

Possible excés de respecte per Leo Messi. Ni tan sols un home de l’enorme personalitat i carisma de Pep Guardiola es va atrevir al seu dia a substituir o fer jugar menys minuts Messi i Luis Enrique tampoc fa la sensació que ho tingui massa clar. Les imatges del matx contra el Granada disputat al Camp Nou, en què el tècnic semblava demanar-li permís al futbolista per ser canviat, van ser bastant eloqüents.

La lluita d’egos. Tinc la sensació que tant Neymar da Silva com Luis Suárez tenen molt clar que Messi és l’indiscutible líder de l’equip, però igualment sembla complicat gestionar un vestidor amb tantes estrelles.

El perill de basar-ho tot en els davanters. Històricament, almenys des de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou l’any 1988, el joc del Barça ha tingut com a línia clau el centre del camp, sent l’exemple més evident la triomfant etapa amb Pep Guardiola, amb el trio migcampista format per Sergio Busquets, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que va comptar amb l’ajuda puntual de Messi. Ara amb Luis Enrique, la línia medul•lar sembla secundària en benefici del trident atacant integrat pels cracks Messi, Suárez i Neymar.

Persistència dels problemes defensius. Pot semblar una ironia si tenim en compte que Claudio Bravo ha batut el rècord d’imbatibilitat del FC Barcelona en un inici del campionat de Lliga, però en els dos partits més importants de la temporada, al Parc dels Prínceps de París i al Santiago Bernabéu, els errors defensius han estat habituals, especialment en les jugades a pilota aturada.

El perill de canviar la filosofia. He comentat un munt de vegades en aquest bloc que un canvi de sistema podria ser contraproduent, doncs amb la filosofia que va instaurar Cruyff fa poc més d’un quart de segle, el Barça ha aconseguit els triomfs més importants de la seva història. Tanmateix, el preparador asturià fa l’efecte que vol canviar algunes coses que podrien ocasionar un tomb important amb la tradició.

L’entorn. És bastant evident, doncs, que el preparador asturià té la intenció de portar a terme alguns canvis en la filosofia blaugrana, com situar un centre del camp més físic i menys transcendent i jugar un futbol més directe, però l’entorn més proper a Cruyff i Guardiola li pot posar molt complicada aquesta tasca. 

LUIS ENRIQUE: 10 RAONS PER A L’OPTIMISME

Coneixement de la casa. Luis Enrique va formar vuit anys part de la plantilla del FC Barcelona com a jugador i dos com a entrenador del Barça B, al qual va ascendir a segona divisió A i el va situar tercer d’aquesta categoria.

Un ídol per a l’afecció del Camp Nou. Malgrat que en un principi la seva arribada, l’estiu de l’any 1996, va aixecar bastant recel, fonamentalment pel seu passat madridista, ràpidament l’asturià va aconseguir l’estima del seguidor barcelonista. Per tant, l’afecció segurament tindrà molta paciència amb ell, mentre, de tenir-hi lloc una crisi important, les protestes, per lògica, anirien dirigides a la llotja.

Personalitat. Encara que en algun moment d’aquesta temporada m’ha fet pensar el contrari, no hi ha cap dubte que la forta personalitat és una de les principals qualitats del preparador de Gijón.

Caràcter. Tant durant la seva època de futbolista com en l’etapa actual d’entrenador, Luis Enrique ha demostrat comptar amb un gran caràcter, encara que aquest alguna vegada li ha pogut jugar alguna mala passada, com amb Francesco Totti en la seva curta experiència al Roma.

Recuperar Leo Messi. Després d’una temporada bastant negativa, el tècnic asturià sembla haver recuperat el millor Messi, molt més motivat i il•lusionat que en la campanya anterior.

Asseure les “vaques sagrades”. Fins el moment, amb la significativa excepció de Messi, al tècnic asturià no li ha tremolat el pols a l’hora d’asseure a la banqueta jugadors emblemàtics com Gerard Piqué, Jordi Alba, Xavi Hernández o Neymar da Silva.

Apropar Messi i Neymar. L’exercici anterior, amb Gerardo Tata Martino a la banqueta del Camp Nou, els dos cracks a penes es van trobar al terreny de joc. Luis Enrique els ha situat més a prop un de l’altre al camp i els dos futbolistes han pogut combinar amb freqüència.

Esperar l’explosió de Luis Suárez. Després d’estar sancionat quatre mesos per la FIFA, el davanter uruguaià acaba de reaparèixer i, una vegada agafi la forma, s’espera que sigui un plus en el joc del Barça, sobretot en la seva eficàcia de cara a porteria.

El record de la seva tasca al Celta. La temporada passada, Luis Enrique va realitzar un treball extraordinari a Vigo, amb una fantàstica segona part d’exercici.

Rendiment ascendent. Si tenim en compte les seves experiències al Mini Estadi i a Balaidos, els equips de l’entrenador de Gijón tracen una trajectòria que va clarament de menys a més. 

ELS TÍTOLS DE LEO MESSI (5): LES SUPERCOPES D’EUROPA

Dues Supercopes continentals ha guanyat Leo Messi amb la samarreta blaugrana, les edicions de 2009 i 2011, després d’haver perdut amb rotunditat la de 2006 contra el Sevilla (3-0).

Temporada 2009 / 2010. Després del triomf en la final de la Lliga de Campions portada a terme a l’estadi Olímpic de Roma, el Barça de Pep Guardiola ho va passar molt malament davant el Xakhtar Donetsk a l’estadi Lluís II de Mònaco (1-0). Un gol de Pedro Rodríguez a la pròrroga, després d’una acció de Messi, li va donar el títol al club català.

Temporada 2011 / 2012. Mesos més tard de l’extraordinària i espectacular consecució de la Champions League a l’estadi londinenc de Wembley, el conjunt de Guardiola es va imposar al Porto (2-0), en un gris partit disputat de nou al Principat de Mònaco. Messi va obrir el marcador en una acció personal.

A la foto, Messi obre el marcador a l’edició de l’any 2011. 

EL MES D’OCTUBRE ESPORTIU



Millor futbolista català: Cesc Fàbregas (Chelsea FC – Maresme).

Millor futbolista espanyol: Isco Alarcón (Real Madrid – Andalusia).

Millor futbolista mundial: Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme – Segarra).
Millor esportista espanyola: Alba Torrents (Bàsquet – Balears).
Millor esportista espanyol: Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Tennis – Estats Units).
Millor esportista mundial masculí: Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya).

A la foto, una imatge de Cesc.

ELS FAVORITS DE LA PILOTA D’OR

Aquesta setmana ha sortit la llista dels 23 finalistes de la Pilota d’Or, premi que s’atorgarà el pròxim mes de gener. Dels candidats, observo nou favorits: l’espanyol Sergio Ramos, l’argentí Leo Messi, l’únic que ha assolit quatre vegades aquest guardó; el portuguès Cristiano Ronaldo, vigent vencedor, i els alemanys Manuel Neuer, Philip Lahm, Bastian Schweinsteiger, Toni Kroos, Mario Götze i Thomas Müller, que tenen a favor haver estat campions mundials al Brasil, però en contra que entre ells es poden restar vots, doncs el triomf germànic a la passada Copa del Món va ser molt coral.

Mario Götze

Club: Bayern Munic.
País: Alemanya.
Demarcació: Centrecampista.
Títols el 2014: Bundesliga i Mundial.
Pilotes d’Or: cap.
El millor: el simbolisme de fer un gol que va valer un campionat del món.
El pitjor: molta banqueta, tant la passada temporada amb el Bayern com al Mundial.

Toni Kroos

Clubs: Bayern Munic i Real Madrid.
País: Alemanya.
Demarcació: centrecampista.
Títols el 2014: Bundesliga, Supercopa d’Europa i Mundial.
Pilotes d’Or: cap.
El millor: la semifinal de la Copa del Món contra el Brasil, en què va fer 2 dels 7 gols de la seva selecció.
El pitjor: no és un futbolista espectacular.

Philip Lahm (foto)

Club: Bayern Munic.
País: Alemanya.
Demarcació: defensa.
Títols el 2014: Bundesliga i Mundial.
Pilotes d’Or: cap.
El millor: podria ser un premi a la seva extraordinària carrera.
El pitjor: només dos defenses, els també alemanys Franz Beckenbauer i Matthias Sammer, han guanyat la Pilota d’Or.

Leo Messi

Club: FC Barcelona.
País: Argentina.
Demarcació: davanter.
Títols el 2014: cap.
Pilotes d’Or: 4 (2009, 2010, 2011 i 2012).
El millor: elegit, amb polèmica, millor jugador del passat Mundial.
El pitjor: ni molt menys ha estat el 2014 el seu millor any.

Thomas Müller

Club: Bayern Munic.
País: Alemanya.
Demarcació: davanter.
Títols el 2014: Bundesliga i Mundial.
Pilotes d’Or: cap.
El millor: porta molts anys oferint un gran rendiment.
El pitjor: a la Copa del Món va anar una mica de més a menys.

Manuel Neuer

Club: Bayern Munic.
País: Alemanya.
Demarcació: porter.
Títols el 2014: Bundesliga i Mundial.
Pilotes d’Or: cap.
El millor: penso que actualment és el millor arquer del món.
El pitjor: només un porter, el rus Lev Iaxin, ha aconseguit la Pilota d’Or.

Sergio Ramos

Club: Real Madrid.
País: Espanya.
Demarcació: defensa.
Títols el 2014: Copa del Rei, Lliga de Campions i Supercopa d’Europa.
Pilotes d’Or: cap.
El millor: heroi blanc en les semifinals i final de la Champions League.
El pitjor: un mal Mundial.

Cristiano Ronaldo

Club: Real Madrid.
País: Portugal.
Demarcació: davanter.
Títols el 2014: Copa del Rei, Lliga de Campions i Supercopa d’Europa.
Pilotes d’Or: 2 (2008 i 2013).
El millor: possiblement ha estat el seu any més complet.
El pitjor: va arribar amb males condicions físiques tant a la final de Champions League com al Mundial del Brasil.

Bastian Schweinsteiger

Club: Bayern Munic.
País: Alemanya.
Demarcació: centrecampista.
Títols el 2014: Bundesliga i Mundial.
Pilotes d’Or: cap.
El millor: una gran final de la Copa del Món.
El pitjor: ha començat l’actual temporada lesionat.