MUNDIAL 2018: FASE DE GRUPS D’ESPANYA, ALGUNA LLUM, PERÒ MOLTES OMBRES

Les llums

Ser primera de grup. Malgrat que l’equip dirigit per Fernando Hierro (foto) no ha convençut en aquesta fase de grups, sobretot pel què fa a la defensa, Espanya ha aconseguit superar la campiona d’Europa Portugal i podrà evitar la perillosa Uruguai al vuitens de final.

El centre del camp. Jugadors com Busquets, Koke, Thiago, Silva, Isco, Iniesta i Asensio motiven que molt probablement, amb el permís de la Croàcia de Modric i Rakitic, la selecció espanyola disposi de la millor medul·lar del campionat mundial.

Els gols de Costa. No m’agraden, almenys en els equips que utilitzen un joc com el d’Espanya, davanters centre de l’estil de l’hispano-brasiler, però he de reconèixer que l’atacant de l’Atlético de Madrid està tenint un bon rendiment en aquesta Copa del Món, en la qual ja ha marcat tres gols.

Les ombres

La poca confiança de De Gea. El porter madrileny està portant a terme unes brillants temporades amb el Manchester United, però amb Espanya, almenys pel què fa als últims partits, se’l veu molt insegur i amb escassa confiança.

La defensa. Considero que el quartet format per Carvajal, Piqué, Ramos i Alba ofereix totes les garanties, però està tenint un munt de llacunes en aquest Mundial. S'ha de tenir en compte que el lateral madridista acaba de sortir d’una lesió i als dos centrals no se’ls veu massa concentrats.

El canvi de seleccionador. Malgrat que penso que el president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, va estar encertat en la destitució de Julen Lopetegui, sense cap mena de dubte, el canvi de preparador ha pogut influir en l’irregular joc dels futbolistes espanyols.

MUNDIAL 2018: DEFINITIVAMENT, NO ESTEM DAVANT LA TERCERA GRAN POLÒNIA

Polònia, al llarg de la seva història, ha tingut dues grans seleccions, la dels anys 70 i la de la dècada dels 80, havent algun futbolista que va coincidir en les dues generacions. Molts experts opinaven que l’actual equip polonès podia convertir-se en la tercera gran esquadra del país de l’est europeu, fonamentalment per la presència d’una gran estrella com el golejador del Bayern de Munic Robert Lewandowski (foto), però pel que es va veure fa dos anys a l’Eurocopa de França i pel que s’ha observat en aquest 2018 en el Mundial de Rússia, del qual ja ha quedat eliminada, sembla que no serà així.

La selecció del decenni dels anys 70, que va realitzar un futbol brillant, va assolir la medalla d’or als Jocs Olímpics de Munic, l’any 1972, i va ser la gran revelació, dos anys més tard, del Mundial d’Alemanya Occidental, en què va aconseguir la tercera plaça. En aquella Polònia, que no va estar tan fina quatre anys després a la Copa del Món d’Argentina, era dirigida per Kazimierz Gorski i comptava amb històrics futbolistes com Tomaszewski, Zmuda, Kasperszak, Gadocha, Szarmach, Deyna, desaparegut prematurament en un accident de trànsit i elegit tercer millor futbolista del certamen de 1974, només per darrere de Cruyff i Beckenbauer; Lato, màxim golejador del Mundial de 1974, i Lubanski, només present a l’Argentina, doncs una lesió el va deixar fora d’Alemanya.

L’esquadra dels anys 80, preparada per Antonin Piechniczek, no va ser tan brillant com la del decenni anterior, però va repetir la tercera posició a la Copa del Món d’Espanya, disputada l’any 1982. En aquell equip hi seguien homes com Zmuda, Szarmach i Lato, però la gran estrella del conjunt polonès era Boniek, que sent molt jove ja havia debutat quatre anys abans a l’Argentina. Altres homes significatius van ser Matysick, Bunkol o Smolarek.

Després d’una llarga i penosa travessia pel desert, malgrat el sorgiment de bons futbolistes com Urban o Kosecki, havien moltes esperances en l’actual Polònia, no només per la presència de Lewandowski, sinó també perquè el seleccionador Adam Nawalka havia convocat homes amb molta experiència, com el porter Szczesny (Juventus FC), Piszczek (Borussia Dortmund), l’exsevillista Krykowiak (West Bromwich Albion) o Blaszczykowski (VFL Wolfsburg), i joves amb molt de talent com el membres del SSC Nàpols Zielinski i Milik.   

MUNDIAL 2018: ÉS CROÀCIA EL TAPAT ?

Quan he parlat de favorits per al Mundial de Rússia, m’he referit a Alemanya, Argentina, Bèlgica, Brasil, Espanya, França i Portugal. No ho he fet en cap moment a Anglaterra, equip amb el qual tradicionalment hi confio molt poc; la bicampiona Uruguai, que compta amb un duo ofensiu estel·lar, format per Cavani i Suárez, ni tampoc Croàcia, que pot ser la gran tapada d’aquesta Copa del Món.

No és que ara, de cop i volta, pensi això arran del triomf dels balcànics contra Argentina, per un contundent 3 a 0, doncs l’actual Albiceleste, malgrat haver-se classificat finalment per als vuitens de final, sembla un equip totalment descentrat, desmoralitzat, perdut i angoixat, sinó pel joc del conjunt croat, la personalitat en què afronta els partits i la qualitat i experiència de molts dels seus futbolistes.

El seleccionador Zlatko Dalic compta amb dos dels millors centrecampistes europeus de l’actualitat, Modric (Real Madrid) i Rakitic (FC Barcelona), sense oblidar futbolistes que actuen en altres grans clubs del continent com Subasic (AS Mònaco),  Vrsaljko (Atlético Madrid), Lovren (Liverpool FC), Kovacic (Real Madrid), Brozovic (Inter Milà), Pulisic (Inter Milà), Mandzukic (Juventus FC) o Rebic (Eintracht Frankfurt), una de les revelacions del campionat.

A la foto, Modric i Rakitic.

ELS EXCESSOS DE GERARD PIQUÉ

Admiro com a futbolista Gerard Piqué, un dels millors centrals del món de l’última dècada, i també com a persona, doncs és dels pocs futbolistes capaç de parlar de temes conflictius, com el del procés sobiranista de Catalunya, amb una gran personalitat i donant sempre la seva opinió sincera, la qual cosa li ha provocat una gran animadversió d'una part de l’estat espanyol.

No obstant, Piqué també té, de tant en tant, la part negativa, moltes vegades motivada per la seva actitud hiperactiva fora dels terrenys de joc. Es comenta que una de les raons per les quals encara no ha estat elegit un dels capitans del FC Barcelona, segurament la principal, és a causa de les seves polèmiques, tant davant d’un micròfon com a través de les xarxes socials.

L’última controvèrsia de Piqué va ser produir el documental, anomenat “La decisión”, en què el davanter francès Antoine Griezmann anunciava que seguia a l’Atlético de Madrid i, per tant, decidia no fitxar pel FC Barcelona, una contractació que semblava pràcticament feta fa unes setmanes. La notícia, que no es va realitzar de la forma més respectuosa, tant per a l’afecció blanc-i-vermella com pel que fa a la blaugrana, va ser un cop molt fort per a la junta i la direcció tècnica barcelonistes i alguns dels seguidors del club català.

La passada setmana, el vicepresident esportiu del Barça, Jordi Mestre, acompanyat del mànager general Pep Segura i el nou secretari tècnic Éric Abidal, va anunciar que l’entitat parlarà amb Piqué, per la producció de l’espai i per fer broma al comentar que es prendria unes crispetes mentre el presenciava, i el seu company a la defensa blaugrana, i company de Griezmann a la selecció francesa, Samuel Umtiti, que també es va apuntar a la gracieta del comentari del central català.

Tanmateix, tant Mestre com el president Josep Maria Bartomeu haurien de recordar que moltes vegades Piqué, sense que li pertanyi aquesta tasca, ha fet les funcions de portaveu de la institució i que gràcies a ell es va aconseguir el patrocini de l’empresa japonesa Rakuten.

PROS I CONTRA DEL FITXATGE DE JULEN LOPETEGUI PEL REAL MADRID

A favor:

El suport del vestidor. Sembla que una de les causes per les quals Florentino Pérez s’ha decidit finalment per Julen Lopetegui com a substitut de Zinedine Zidane és pel vist i plau de la plantilla blanca, de la qual formen part els mundialistes Dani Carvajal, Sergio Ramos, Nacho Hernández, Isco Alarcón, Marco Asensio i Lucas Vázquez, tots ells convocats pel tècnic basc per a la Copa del Món que s’està disputant a Rússia.

La seva experiència amb la selecció espanyola. Lopetegui va ser destituït pel president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, després d’una extraordinària trajectòria amb l’equip estatal, amb el qual va fer una brillant fase de classificació per al Mundial i en què va restar imbatut.

ADN madridista. Històricament, al Real Madrid li han anat millor entrenadors afables i que donen cert marge als futbolistes, com Miguel Muñoz, Luis Molowny, Leo Beenhacker, Vicente del Bosque, Carlo Ancelotti o Zidane, que aquells que prefereixen una línia més dura i rígida, com John Toshack, José Antonio Camacho, José Mourinho o Rafa Benítez. 

En contra:

Havien molts altres entrenadors per davant. No és cap secret que, arran de la sorprenent marxa de Zidane, el tècnic preferit de Pérez era Mauricio Pochettino, el preparador del Tottenham Hotspur, i que, per davant de Lopetegui, es trobaven també homes com Massimiliano Allegri (Juventus FC), Antonio Conte (Chelsea FC), Jürgen Klopp (Liverpool FC) o Joachim Löw (selecció d’Alemanya).

La seva experiència al FC Porto. Fins el moment, l’únic club gran que ha dirigit Lopetegui són els Dragoes, amb els quals no va tenir molta fortuna, malgrat rodejar-se de jugadors espanyols com el mític Iker Casillas. 

El dubte si podrà aguantar la pressió. Quan Julen va ser fitxat com a porter del FC Barcelona l’any 1994, per substituir una llegenda com Andoni Zubizarreta, no va poder suportar la pressió del Camp Nou. Aguantar l’entorn del Santiago Bernabéu es tant o més complicat.

MUNDIAL 2018: LES ALTRES ABSÈNCIES INDIVIDUALS

Fa uns dies, vaig destacar 11 futbolistes que no disputen el Mundial de Rússia perquè les seves seleccions no van aconseguir la classificació. Ara, mostraré 11 jugadors més no presents a la Copa del Món malgrat que els seus equips si que hi participen, entre els quals destaquen el lesionat Alves, el “sancionat” Benzema, Ibrahimovic (foto), retirat des de fa uns anys de la selecció sueca, i, curiosament, els dos homes que van donar, respectivament, amb els seus gols els títols mundial a Alemanya i Europeu a Portugal: Götze i Éder.

Dani Alves

Selecció: Brasil.

Club: París Saint – Germain.

Demarcació: defensa.

Mundials disputats: 2010 i 2014.

Causa de l’absència: lesió.

Karim Benzema

Selecció: França.

Club: Real Madrid.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: 2012.

Mundials disputats: 2014.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

Éder Macedo.

Selecció: Portugal.

Club: Lilla OSC.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: cap.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

André Gomes.

Selecció: Portugal.

Club: FC Barcelona.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: cap.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

Mario Götze

Selecció: Alemanya.

Club: Borussia Dortmund.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: 2012 i 2016.

Mundials disputats: 2014.

Causa de l’absència: lesió.

Zlatan Ibrahimovic

Selecció: Suècia.

Club: los Angeles Galaxy.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: 2000, 2004, 2008, 2012 i 2016.

Mundials disputats: 2002 i 2006.

Causa de l’absència: retirada de la selecció.

Mauro Icardi

Selecció: Argentina.

Club: Inter Milà.

Demarcació: davanter.

Mundials disputats: cap.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

Álvaro Morata

Selecció: Espanya.

Club: Chelsea FC.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: 2014.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

Radja Nainggolan

Selecció: Bèlgica.

Club: AS Roma.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: 2014.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

Dimitri Payet

Selecció: França.

Club: Olympique Marsella.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: cap.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

Adiren Rabiot

Selecció: França.

Club: París Saint – Germain.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: cap.

Causa de l’absència: decisió del seleccionador.

MUNDIAL 2018: GRANS AMB PROBLEMES

Després de la primera jornada de la fase de grups, dels set favorits per endur-se la corona mundial – Alemanya, Argentina, Bèlgica, Brasil, Espanya, França i Portugal – només els equips de Robert Martínez i Didier Deschamps han aconseguit la victòria i tan sols els mateixos belgues i el combinat de Fernando Hierro han convençut amb el seu joc.

Alemanya. Fidel al seu sistema, Joachim Löw no va renunciar contra Mèxic a portar la iniciativa i a realitzar un joc de toc i combinació, però el vigent campió mundial es va estavellar una i altra vegada davant el dispositiu defensiu utilitzat per Juan Carlos Osorio. Hi observo tres problemes en l’equip germànic: dos centrals lents, grans i molt semblants (Boateng i Hummels), homes veterans que encara són massa decisius, com Neuer (no s’entén perquè Ter Stegen no va ser titular després que el porter del Bayern no hagi jugat cap partit amb el seu club aquesta passada temporada), els mateixos Boateng i Hummels, Kroos, Özil i Müller, i la manca d’un important referent al davant, com ho van ser al seu dia Seeler, Müller, Bierhoff o Klose, doncs Werner compta amb molt poca experiència. 

Argentina. Després del seu pobríssim debut davant la inexperta i debutant Islàndia, es poden afirmar els problemes ja clàssics de l’Albiceleste: un Jorge Sampaoli que no sembla fidel al seu llibre d’estil, una línia del centre del camp escassament creativa, un equip molt descompensat, doncs els millors jugadors de la selecció sud-americana són quasi tots mitges puntes o davanters (Di María, Messi, Dybala, Agüero i Higüaín), i un Messi que, a part d’estar molt sol, encara no ha assolit amb l’equip nacional, almenys de forma regular, l’espirit de lideratge necessari.

Bèlgica. El bloc del Noguerenc Robert Martinez ha tingut un bon debut a la Copa del Món, però s’ha de tenir en compte que el seu primer rival ha estat la debutant i molt modesta Panamà, potser, amb Aràbia Saudita, la selecció més feble de les 32 que han arribat a Rússia. De totes maneres, els belgues ho tenen tot: un magnífic porter (Courtois), una experimentadíssima defensa (Anderweireld, Kompany, Vermaelen o Vertonghen), centrecampistes de gran qualitat (Fellaini o De Bruyne), un dels millors futbolistes europeus (Hazard) i força gol al davant (Mertens i Lukaku).

Brasil. Si he de ser sincer, i malgrat que considero Suïssa una bona selecció, pensava que la Canarinha no tindria problemes per batre el conjunt helvètic, que va arrencar un empat molt meritori. Els inconvenients que veig en la Seleçao, que segueixo considerant la principal favorita del torneig, són el conservadorisme del seu preparador Tite (foto), un doble pivot al centre del camp, format pel madridista Casemiro i el barcelonista Paulinho, massa físic i que la seva estrella, Neymar, no es troba encara al 100% després d’una greu lesió.

Espanya. Després del terratrèmol que va viure la selecció espanyola arran de la destitució de Julen Lopetegui, després que aquest arribés a un acord amb el Real Madrid, es pot considerar positiu l’empat que el grup que ara dirigeix Hierro va obtenir davant la campiona d’Europa Portugal. Com ja era d’esperar, el centre del camp, amb jugadors com Busquets, Koke, Thiago, Silva, Iniesta i Isco, va funcionar de forma extraordinària i, malgrat que era un dels grans dubtes de l’equip estatal, Costa va fer un gran encontre. El pitjor de tot, la manca de concentració de Nacho, De Gea i Piqué que va ocasionar el hat trick de Cristiano Ronaldo. 

França. El bloc de Deschamps ha estat l’únic favorit, amb Bèlgica, que ha assolit la victòria en la primera jornada del campionat, però ho va fer fonamentalment gràcies al controvertit VAR i va oferir un munt de dubtes contra la modesta Austràlia. Umtiti, com ja va mostrar al final de la passada temporada amb el FC Barcelona, no va estar encertat en una jugada clau, la de l’empat australià; el centre del camp continua, al meu parer, sent excessivament físic i, al davant, no va acabar de funcionar l’estel·lar trident format per Dembélé, Mbappé i Griezmann, aquest potser afectat  pel serial que ha protagonitzat les últimes setmanes.

Portugal. L’actual campió d’Europa, l’equip de Fernando Santos, va demostrar contra Espanya dues coses: comptar amb un estel·lar Ronaldo, un futbolista cada cop mentalment més fort que es va estrenar amb tres gols, i una esquadra que juga perfectament al contraatac. Tanmateix, s’haurà de veure com reacciona la selecció lusitana quan la seva gran estrella no estigui massa fina (s’ha de recordar, però, que Portugal va guanyar la passada Eurocopa després que Cristiano es lesionés als primers minuts de la final) o quan hagi de portar la iniciativa, per exemple, en els dos pròxims encontres enfront Marroc i Iran.

MUNDIAL 2018: ALGUNA CULPA DEU TENIR MESSI, NO ?

Encara que aquest és el segon article que escric aquest any com a crítica, crec que constructiva, cap a Leo Messi, això no vol dir que hagi canviat d’opinió, doncs segueixo considerant el jugador argentí del FC Barcelona com el millor futbolista de tots els temps.

Fa unes setmanes, després de l’eliminació del Barça als quarts de final de la Lliga de Campions contra el Roma, comentava que Messi no havia estat massa encertat en aquesta eliminatòria de la competició els anys 2014, 2016, 2017 i aquest 2018, i que no era decisiu en una de les últimes rondes de la Champions League des de les semifinals de l’any 2015 contra el Bayern de Munic.

A diferència de la seva experiència al Camp Nou, on, això si, ha estat decisiu en un munt de títols del club blaugrana, a Messi sempre li ha costat molt rendir amb la selecció del seu país, on fins i tot ha estat força criticat per la premsa argentina, encara que, després de classificar l’Albiceleste per al Mundial de Rússia, gràcies a un hat trick contra Equador, semblava que Leo s’havia tret un gran pes de sobre.

Tanmateix, en el debut d’Argentina a Rússia, en què l’equip de Jorge Sampaoli no va passar de l’empat davant la debutant Islàndia, es va tornar a veure un Messi excessivament angoixat, dominat per la pressió i força tensionat, en un matx en què, a més, cosa bastant habitual en ell d’altra banda, va errar un penal.

Com era d’esperar, el titulars de la premsa esportiva catalana van reflectir el mateix de sempre: que Messi està molt sol, que ell no pot fer-ho tot, que el centre del camp, en què no hi va formar com a  titular el migcampista més tècnic de la selecció, Éver Banega, es molt destructiu o que l’Albiceleste està molt descompensada, amb brillants davanters, però amb la resta del planter força mediocre.

Tot això indicat en l’anterior paràgraf és cert, però Messi, tot i que mai s’amaga, hauria de resoldre individualment algunes vegades aquestes situacions, doncs a Argentina no ha comptat mai amb extraordinaris col·laboradors que si ha tingut al Barça, com Xavi Hernández o Andrés Iniesta. Hem de recordar que Diego Armando Maradona, un futbolista, quant a regularitat, que no va tenir una trajectòria tan extraordinària, ni molt menys, com la de Leo, l’any 1986, a Mèxic, va portar el combinat sud-americà al títol mundial acompanyat d’una relació de jugadors molt discreta.

ESPANYOL I GIRONA L’ENCERTEN

El RCD Espanyol, per voluntat pròpia, i el Girona FC, forçat per la marxa de Pablo Machín al Sevilla FC, han canviat els seus entrenadors i crec que tots dos clubs han encertat plenament en les seves eleccions: respectivament Joan Francesc Ferrer Rubi i Eusebio Sacristán (foto).

Rubi, l’home que va portar el Girona a disputar la seva primera promoció a la màxima categoria del futbol espanyol, i que acaba d’ascendir, per primer cop en la història del club aragonès, l’Osca a primera divisió, fet que ha compensat el descens a segona l’any passat amb l’Sporting de Gijón, al qual va agafar en una situació ja molt crítica, és un tècnic valent que aposta pel futbol ofensiu. A més, el preparador maresmenc coneix perfectament la complicada casa blanc-i-blava.

Eusebio, un històric del Dream Team de Johan Cruyff, ha incorporat la filosofia de qui va ser el seu entrenador al Barça als clubs que fins ara ha dirigit: el RC Celta, el filial blaugrana, a qui va classificar en tercera posició a segona divisió A, i la Real Sociedad, a la qual va portar a Europa. Els únics problemes que observo en el tècnic castellà són l’intent de fusionar el seu joc ofensiu amb els homes de qui disposa a Montilivi i que les seves trajectòries han acostumat a anar clarament de més a menys.

GRIEZMANN ? NO GRÀCIES

El passat dijous, en prime time i mitjançant un vídeo realitzat per una productora propietat de Gerard Piqué, Antoine Griezmann va posar fi a un dels grans serials d’aquest any 2018 i va anunciar que segueix a l’Atlético de Madrid i que, per tant, no fitxarà pel FC Barcelona. 

D’una banda, no crec que l’internacional francès fos un fitxatge prioritari per a l’entitat catalana, doncs, en primer lloc, hagués pogut frenar l’evolució del seu compatriota Ousmane Dembélé, que potser hauria estat cedit, i, en segon lloc, allò que el Barça necessita veritablement, i sobretot arran de la marxa d’Andrés Iniesta, són centrecampistes de l’estil de Thiago Alcántara, Christian Eriksen o Frenkie de Jong.

D’altra banda, no m’ha agradat en absolut el temps d’espera que s’ha pres Griezmann per donar la notícia i la forma en què ho ha fet, en el que penso que ha estat una flagrant manca de respecte cap als afeccionats del Barça i, sobretot, de l’Atlético, que seguirà sent el seu club la pròxima temporada.

Tampoc trobo ni adient ni massa normal que el vídeo, anomenat “La decisión”, l’hagi produït un futbolista de la plantilla barcelonista com és el cas de Piqué, que molt probablement ja coneixia el futur del davanter francès abans de la seva emissió. La veritat és que plou sobre mullat perquè encara no s’ha oblidat el famós “Se queda !” de l’any passat, mentre mostrava a twiter una foto seva amb Neymar, poc abans que el brasiler fitxés del París Saint - Germain. De vegades no sorprèn que el central català encara no estigui entre els capitans del Barça.

Finalment, encara que potser sigui una bona notícia, o almenys no massa negativa, que Griezmann no vingui el Camp Nou, és un nou revés per a la directiva presidida per Josep Maria Bartomeu, que torna a apropar-se al ridícul quan encara no s’ha complert un any de la marxa de Neymar. La sensació és que fitxar pel Barça sembla haver perdut interès i atracció. 

CAS LOPETEGUI: QUÈ HAGUÉS SUCCEÏT DE SER EL BARÇA ?

El passat dimarts va esclatar la gran bomba en la concentració de la selecció espanyola a Krasnodar, quan es va anunciar que Florentino Pérez, arran de les dificultats per fitxar el seu tècnic favorit, Mauricio Pochettino, i després de les negatives de preparadors com Massimiliano Allegri, Jürgen Klopp o Joachim Löw, es va decidir per Julen Lopetegui (foto) com a nou entrenador del Real Madrid.

Un dia després, el nou president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, va decidir destituir com a seleccionador espanyol Lopetegui, que feia molts pocs dies havia signat la seva renovació fins a l’Eurocopa de l’any 2020. Quan només restava un dia per a la inauguració del Mundial de Rússia, Fernando Hierro, director general de la RFEF, havia de prendre a corre-cuita les regnes de l’equip estatal.

Des de Catalunya, molts ens preguntem que hagués succeït, pel que fa a l’opinió de la premsa madrilenya, si en lloc del Real Madrid hagués estat el FC Barcelona el protagonista d’aquest afer. Si se’m permet l’exageració, potser Josep Maria Bartomeu estaria esperant el seu empresonament al penal d’Estremera o fent cua a l’aeroport del Prat per dirigir-se a Bèlgica, Suïssa, Escòcia o Alemanya. 

EL PAS DE ROBERT FERNÁNDEZ PER LA DIRECCIÓ TÈCNICA DEL BARÇA

La setmana passada, el FC Barcelona va anunciar el tàndem format per Éric Abidal i Ramon Planes com a nou màxim responsable de la direcció tècnica de la institució. Per tant, Robert Fernández, després de tres anys al club català, deixarà el seu càrrec el pròxim 30 de juny.

Robert ha estat molt criticat, sobretot pel desgavell del Barça en l’últim mercat d’estiu, encara que no en va ser l’únic responsable, però també per fitxatges com els d’André Gomes, un futbolista que es troba als antípodes de la filosofia tradicional de l’entitat, o d’Alcácer, pel qual es van pagar un munt d’euros, quan jugadors del mateix estil, com Munir o Sandro, ja podien realitzar la seva tasca.

Tanmateix, el valencià també ha tingut encerts, i els més significatius de tots ha estat la contractació de l’entrenador Ernesto Valverde, amb qui ha tingut unes excel·lents relacions, i del central Samuel Umtiti, mentre que els seus antecessors en les funcions de la direcció tècnica, Txiki Begiristáin, per alguns un autèntic fenomen, i el molt reivindicat Andoni Zubizarreta, també van tenir diversos errors: en el cas del primer, podem parlar de fitxatges com Mario, Cáceres, Hleb o Quaresma, sense oblidar les increïbles operacions d’Henrique i Kleibérson, i del segon podem indicar contractacions com les de Douglas, Song o Vermaelen, del què va dir que tenia un rendiment immediat, però va arribar greument lesionat.  

Fins i tot Pep Guardiola, qui molts pensem que ha estat el millor entrenador de la història del Barça, no va parar fins que va aconseguir l’estrany fitxatge de Txigrinski.

MUNDIAL 2018: COM ARRIBEN ELS FAVORITS A RÚSSIA ?

Alemanya. La vigent campiona del món arriba a Rússia com una de les grans favorites, tot i que només dues vegades a la història dues seleccions han conquistat el trofeu de manera consecutiva: Itàlia (1934 i 1938) i Brasil (1958 i 1962). Joachim Löw compta amb una barreja entre il·lustres veterans, el recuperat Neuer, Boateng, Hummels, Khedira, Kroos, Özil, Müller, Reus o Gómez, i joves que estan permetent el canvi generacional, com Ter Stegen, Kimmich, Goretzka o Werner.

Argentina. Pocs confien en què l’Albiceleste guanyi a Rússia el seu tercer Mundial i, en cas de tenir alguna oportunitat, pensen que depèn exclusivament de les genialitats de Messi. Tanmateix, a part de comptar amb el millor futbolista del món, el qüestionat Jorge Sampaoli disposa també de brillants jugadors com Otamendi, Mascherano, Biglia, Banega, Di María, Dybala, Agüero o Higüaín.

Bèlgica. El combinat dirigit pel català Robert Martínez (foto) compta amb moltes possibilitats de ser la gran sensació del Mundial: malgrat l’absència del polèmic Nainggolan, els belgues disposen d’una estrella, Hazard, i d’altres extraordinaris futbolistes, com són els casos de Courtois, Kompany, Vermaelen, Fellaini, De Bruyne, Mertens, Lukaku i Batshuayi.

Brasil. Per mi es tracta de la gran favorita de la Copa del Món, doncs com ja he comentat més d’una vegada en aquest bloc, el seleccionador Tite pot realitzar fins i tot dos equips capaços de lluitar pel títol. Molts entrenadors, per no dir tots, voldrien comptar a les seves files amb homes com Alison, Marquinhos, Silva, Marcelo, Casemiro, Fred, Willian, Coutinho, Firmino i la gran estrella Neymar, potser la màxima preocupació per a la Seleçao perquè ha estat tres mesos lesionat.

Espanya. D’una banda, el conjunt de Julen Lopetegui compta amb un extraordinari porter, De Gea; una magnífica defensa titular formada per Carvajal, Piqué, el capità Ramos i Alba, i segurament el millor centre del camp del torneig, amb jugadors com Busquets, Thiago, Koke, Saúl, Isco, Silva, Asensio o el gran Iniesta, però en canvi, el problema l’observo en la línia atacant.

França. El conjunt de Didier Deschamps, malgrat l’absència del “sancionat” Benzema, compta amb un magnífic planter de futbolistes, entre els quals cal destacar Varane, Umtiti, Kanté, Matuidi, Pogba, Dembélé, Lemar, Fekir, Mbappé, Giroud i, de manera molt especial, Griezmann, que s’ha guanyat la consideració d’estar entre els cinc millors jugadors del món. El pitjor defecte que li observo al combinat bleu, com ja es va poder demostrar en la passada Eurocopa, en què va exercir d’amfitrió, és que es tracta d’un conjunt excessivament físic.

Portugal. És cert que l’equip lusità és l’actual campió d’Europa i que compta amb Ronaldo, un dels millors jugadors del món, però no crec que Portugal, ara per ara, estigui en el principal grup de favorits per lluitar per la Copa del Món, entre d’altres raons, perquè l’estrella del Real Madrid està massa sola alhora de poder decantar partits, tot i la qualitat d’homes com Moutinho, Guedes. Bernardo Silva o André Silva.

10 RAONS PER PENSAR QUE ESPANYA NO POT REALITZAR UN GRAN MUNDIAL

La inexperiència de Julen Lopetegi. Abans de la seva arribada a la selecció absoluta, Julen Lopetegi només havia dirigit els equips inferiors espanyols, clubs de gran modèstia i el FC Porto, en una vivència no massa positiva.

La no presència de Xavi Hernández. Tal com ha succeït al FC Barcelona, sembla quasi impossible substituir un home que ha estat fonamental a l’equip espanyol com Xavi, que es va retirar de la selecció després del Mundial de Brasil.

Els anys passen. Els futbolistes que romanen al conjunt estatal del títol mundial a Johannesburg, concretament Gerard Piqué, Sergio Ramos, Sergio Busquets, Andrés Iniesta i David Silva, compten amb vuit anys més que a Sud-àfrica.

Un munt de partits sobre les cames de molts jugadors. A part dels futbolistes significats anteriorment, podem també posar els exemples de Dani Carvajal, Jordi Alba, Thiago Alcántara i Koke Resurrección.

La davantera. Iago Aspas és un magnífic futbolista i Diego Costa és un malson per a les defenses contràries, però es troben a faltar atacants d’altres anys com Raúl González o els encara en actiu Pedro Rodríguez, Fernando Torres o David Villa. 

Els últims campionats disputats. Espanya va decebre profundament a la Copa del Món de 2014, quan defensava el títol i va quedar eliminada a la fase de grups, i a l’Eurocopa de 2016, en què no va poder superar els vuitens de final.

S’ha acabat la base del FC Barcelona. El club català només aporta quatre jugadors al bloc de Lopetegui: Piqué, Alba, Busquets i Iniesta, que deixarà de ser oficialment blaugrana el pròxim 30 de juny. Al Mundial de Sud-àfrica, per exemple, van ser convocats vuit i set d’ells van ser titulars en la final de Johannesburg. És una dificultat afegida, doncs els futbolistes del Barça són qui coneixen millor el sistema que utilitza el conjunt espanyol.

Les absències. Finalment, Lopetegui no ha convocat homes com Marc Bartra, un central amb tècnica, valentia i personalitat; Sergi Roberto, un dels futbolistes més complets i polivalents d’Espanya, i Álvaro Morata (foto), que ha realitzat un pèssim final de temporada amb el Chelsea.

Els rivals. Brasil podria fer fins i tot dos equips capaços de lluitar pel títol, la vigent campiona Alemanya compta amb una extraordinària barreja de veterans i joves i Argentina pot alinear Leo Messi, el millor jugador de tots els temps.

Les expectatives aixecades. Espanya ha fet una extraordinària fase de classificació i això pot haver aixecat unes il·lusions que podrien ser exagerades, tenint en compte també que Itàlia, eliminada pel grup de Lopetegi, es troba en un dels períodes més delicats de la seva història, si recordem que després va caure a la repesca davant l’assequible Suècia.

10 RAONS PER PENSAR QUE ESPANYA POT REALITZAR UN BON MUNDIAL

L’imbatut Julen Lopetegui. L’entrenador basc, que va substituir Vicente del Bosque després de la decebedora Eurocopa de 2016, celebrada a França, es manté imbatut com a seleccionador, tant en encontres oficials com en xocs amistosos.

La garantia de comptar amb Andrés Iniesta (foto). Un apartat especial mereix el ja mític centrecampista manxec, penso que amb Xavi Hernández el millor futbolista de la història de l’estat espanyol.

La qualitat tècnica. Futbolistes com Gerard Piqué, Sergio Busquets, Thiago Alcántara, Koke Resurrección, el significat Iniesta, David Silva, Isco Alarcón o Marco Asensio compten amb una indiscutible classe tècnica.

L’experiència. Amb la qual compten els jugadors anomenats anteriorment, a més de David De Gea, el capità Sergio Ramos, Jordi Alba o Diego Costa, entre d’altres.

La defensa titular. Dani Carvajal, Piqué, Ramos i Alba formen una defensa que ofereix una gran seguretat i moltes garanties.

El centre del camp. Homes com els ja citats Busquets, Thiago, Koke, Silva o Iniesta motiven que la línia medul·lar d’Espanya sigui potencialment una de les millors del pròxim Mundial de Rússia.

La fiabilitat en els encontres decisius. Espanya ha disputat el darrer decenni quatre finals, de les quals n’ha guanyat tres (dues d’Eurocopa davant Alemanya i Itàlia i una de Mundial contra Holanda) i només n’ha perdut una (la Copa de les Confederacions enfront Brasil).

L’última dècada de la selecció. Des de l’any 2008, Espanya ha estat en totes les grans cites i ha conquistat dues Eurocopes (Àustria i Suïssa 2008 i Polònia i Ucraïna 2012) i una Copa del Món (Sud-àfrica 2010).

Majoria de futbolistes del Real Madrid. Després de molts anys en què els integrants del FC Barcelona van ser la base de la selecció, el club blanc compta ara amb la majoria de jugadors a l’equip estatal, amb Carvajal, Nacho Hernández, Ramos, Isco, Asensio i Lucas Vázquez, futbolistes habituats a guanyar els últims anys la Lliga de Campions i, per tant, amb una mentalitat molt sòlida.

Tornar a les essències. Sembla que amb Lopetegui, el conjunt espanyol ha tornat al joc de toc i combinació, semblant al practicat pel FC Barcelona, que l’havia caracteritzat, però s’havia perdut d’alguna manera en els darrers campionats.

LES 11 GRANS ABSÈNCIES DEL MUNDIAL DE RÚSSIA (2): ELS FUTBOLISTES

David Alaba

País: Àustria.

Club: Bayern Munic.

Demarcació: defensa.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: cap.

Principal causa de la seva absència: la modèstia de la seva selecció.

Gareth Bale

País: Gal·les.

Club: Real Madrid.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: cap.

Principal causa de la seva absència: la modèstia de la seva selecció.

Gianluigi Buffon

País: Itàlia.

Club: Juventus FC.

Demarcació: porter.

Eurocopes disputades: 2000, 2004, 2008, 2012 i 2016.

Mundials disputats: 1998, 2002, 2006, 2012 i 2014.

Principal causa de la seva absència: la crisi de la seva selecció.

Edin Dzeko

País: Bòsnia i Hercegovina.

Club: AS Roma.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: cap.

Mundials disputats: 2014.

Principal causa de la seva absència: era complicat que la seva selecció es classifiqués per a dos Mundials consecutius.

Marek Hamsik

País: Eslovàquia.

Club: SSC Nàpols.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: cap.

Mundials disputats: 2010.

Principal causa de la seva absència: l’equip eslovac no passa pel seu millor moment.

Ciro Immobile

País: Itàlia.

Club: SSC Lazio.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: 2014.

Principal causa de la seva absència: la crisi de la seva selecció.

Aaron Ramsey

País: Gal·les.

Club: Arsenal FC.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: cap.

Principal causa de la seva absència: la modèstia de la seva selecció.

Arjen Robben

País: Holanda.

Club: Bayern Munic.

Demarcació: davanter.

Eurocopes disputades: 2006, 2010 i 2014.

Mundials disputats: 2004, 2008 i 2012.

Principal causa de la seva absència: la manca de canvi generacional i la consegüent crisi de la seva selecció.

Alexis Sánchez

País: Xile.

Club: Manchester United.

Demarcació: davanter.

Mundials disputats: 2010 i 2014.

Principal causa de la seva absència: la competència a la Comebol.

Marco Verratti

País: Itàlia.

Club: París Saint - Germain.

Demarcació: centrecampista.

Eurocopes disputades: 2016.

Mundials disputats: 2014.

Principal causa de la seva absència: la crisi de la seva selecció.

Arturo Vidal

País: Xile.

Club: Bayern Munic.

Demarcació: davanter.

Mundials disputats: 2010 i 2014.

Principal causa de la seva absència: la competència a la Comebol.

A la foto, Buffon amb la Copa del Món de 2006.

LES FASES D’ANDRÉS INIESTA (7): LA MUNTANYA RUSSA AMB LUIS ENRIQUE

Després de la decebedora campanya amb Gerardo Tata Martino, la directiva encapçalada per Josep Maria Bartomeu, que feia uns mesos havia substituït el dimissionari Sandro Rosell, va optar com a nou entrenador per l’enèrgic tècnic asturià Luis Enrique Martínez.

En els tres anys de Luis Enrique a la banqueta del Camp Nou hi van haver moltes notes positives, sobretot pel que fa als títols, doncs a les ordres de l’asturià, el FC Barcelona va conquistar 2 Lligues, 3 Copes del Rei, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Lliga de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 1 Mundial de Clubs, destacant el triplet de la primera temporada i el doblet de la segona. 

Tanmateix, també hi van haver factors negatius, com l’allunyament de la tradicional filosofia del club, la pèrdua de protagonisme del centre del camp en benefici del trident ofensiu format per Messi, Suárez i Neymar, el caràcter moltes vegades agre del preparador de Gijón o un aparent distanciament d’Iniesta, capità des del 2015 arran de la marxa de Xavi, durant la tercera i última campanya.

Iniesta va ser fix en les alineacions de l’entrenador durant els dos primers exercicis, però l’asturià va dosificar molt el futbolista manxec pel que fa al tercer, fet que no va agradar massa Iniesta, que va pensar molt seriosament abandonar el Barça el passat estiu, encara que amb l’arribada d’Ernesto Valverde, que li va atorgar tota la seva confiança, va decidir signar un contracte de per vida amb el club.

A la foto, Iniesta en un moment de la final de la Champions de 2015.

LA MARXA DE ZINEDINE ZIDANE: UN IMPORTANT MALDECAP PER AL MADRIDISME

La setmana passada, davant la monumental sorpresa de tots plegats, Zinedine Zidane va anunciar la seva dimissió com a entrenador del Real Madrid, club al qual, en només dos anys i mig, li ha donat una Lliga, una Supercopa d’Espanya, dues Supercopes d’Europa, dos Mundials de Clubs i, el més important i espectacular, tres Lligues de Campions de forma consecutiva.

Zidane potser no ha estat el millor entrenador dels últims anys, si parlem, per exemple, d’aspectes tàctics o de lectura dels partits, encara que n’ha aprés de forma considerable amb el pas del temps, però la seva personalitat, un carisma extraordinari i el fet d’haver estat un dels millors futbolistes de la història, va transmetre un profund respecte al sempre complicat vestidor del Santiago Bernabéu, que mai va acabar d’acceptar Rafa Benítez, l’antecessor del tècnic francès.

L’entrenador francès ha estat clau també per altres causes: convèncer Cristiano Ronaldo de què no cal jugar-ho tot, fet que ha permès al portuguès donar un gran rendiment a la Champions League; donar equilibri a l’equip amb la suplència de Gareth Bale, un dels galàctics de Florentino Pérez, i l’entrada d’Isco Alarcón o donar plena confiança a futbolistes teòricament suplents com Nacho Hernández, Mateo Kovacic, el mateix Isco, Marco Asensio o Lucas Vázquez.

Amb la marxa de Zidane, que podria tenir sobre la taula una gran oferta de Quatar, alguns maldecaps amenacen l’entitat madridista: encertar amb el nou entrenador, la possibilitat que els futbolistes tornin a convertir-se en els amos del vestidor i el que penso que és el més perillós, que el president Florentino Pérez torni a ser el virtual secretari tècnic del club.

LA HIPOTÈTICA RELACIÓ DE 23 CATALUNYA EN UN MUNDIAL

Evidentment, Catalunya no estarà present al Mundial de Rússia, tot i que a la selecció espanyola hi haurà tres futbolistes que hi han nascut: Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets. Tanmateix, de participar-hi, aquesta podria haver estat la llista de 23 jugadors:

Porters: Kiko Casilla (Real Madrid), Paul López (RCD Espanyol) i Jordi Masip (Real Valladolid).

Defenses: Jordi Alba (FC Barcelona), Marc Bartra (Real Betis), Hèctor Bellerín (Arsenal FC), Sergi Gómez (RC Celta), Aarón Martín (RCD Espanyol), Gerard Piqué (FC Barcelona) i Víctor Ruiz (Vila-real CF).

Centrecampistes: Sergio Busquets (FC Barcelona), Alberto de la Bella (Real Sociedad de Fútbol), Àlex Granell (Girona FC), David López (RCD Espanyol), Pablo Maffeo (Girona FC), Pere Pons (Girona FC) i Víctor Sánchez (RCD Espanyol).

Davanters: Mariano Díaz (Olympique Lió), Cesc Fàbregas (Chelsea FC), Sergio García (RCD Espanyol), Bojan Krkic (Deportivo Alavés), Gerard Moreno (RCD Espanyol) i Sergi Roberto (FC Barcelona).

A la foto, Gerard Piqué.

ES CONSUMA EL DESASTRE DEL BARÇA B

Per començar aquest article, he de comentar que per mi no és massa greu que el filial blaugrana hagi descendit, doncs crec que la principal missió del Barça B és la de formar futbolistes perquè algun dia estiguin preparats per jugar al primer equip i, no ho podem oblidar, mites com Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández o Andrés Iniesta van ascendir des de segona B i, fins i tot, altres dos jugadors emblemàtics, Sergio Busquets i Pedro Rodríguez, ho van fer des de tercera divisió.

Allò lamentable és la nefasta política que s’ha portat amb al segon equip barcelonista, havent, malgrat que encara ningú ha presentat la dimissió, un munt de responsables, entre els quals es troben Josep Maria Bartomeu, Jordi Mestre, Albert Soler, Pep Segura, Gerard López (foto) i dos homes als quals admiro, José Mari Bakero i Guillermo Amor, tots dos llegendes de l’inoblidable Dream Team de Johan Cruyff.  

Segons les dades que he sentit i llegit, els últims dos anys s’han fitxat per al filial més de 30 futbolistes d’altres entitats, que, en una àmplia majoria, han tingut un rendiment molt decebedor; fins i tot hi ha casos en què ni tan sols han debutat o ho han fet de manera testimonial, i han suposat un evident tap per a l’ascens al segon equip de nois del Juvenil A, que aquest any, de la mà del nou tècnic del B, Francisco Javier García Pimienta, ha aconseguit la Youth League, la Lliga de Campions de la categoria.

Sembla que ara les coses, afortunadament, poden canviar. Per començar, García Pimienta, un home fidel a la casa, continuarà a la banqueta del Mini Estadi, malgrat no poder evitar un descens que, quan va substituir Gerard, ja era quasi impossible impedir-lo. El tècnic barceloní ja ha avisat que pensa treballar amb jugadors que van coincidir amb ell a l’equip de categoria juvenil.

Això si, seria bo que la pròxima temporada Ernesto Valverde ascendís al primer equip alguns futbolistes del filial i sembla que homes com Jorge Cuenca, Marc Cucurella, Oriol Busquets i Carles Aleñà estan ja preparats per fer-ho.