10 ANYS SENSE JOHAN

 

El passat 24 de març es van complir 10 anys de la mort de Johan Cruyff, que, com a futbolista, va ser el millor del món a la dècada dels 70 del passat segle XX, quan per exemple va assolir tres Copes d’Europa consecutives amb l’Ajax, va ser decisiu perquè el Barça conquistés la seva primera Lliga en 14 anys, va ser finalista del Mundial de 1974 i va guanyar tres Pilotes d’Or.

Com a entrenador, només va dirigir als seus dos clubs més estimats, obtenint per exemple una Recopa amb l’entitat d’Amsterdam o quatre campionats de Lliga consecutius (continua sent un rècord al club) i la primera Copa d’Europa de la seva història amb la societat catalana, on potser la seva millor tasca va ser canviar la història de la institució.

Abans de la seva arribada a la banqueta del Camp Nou, l’any 1988, el FC Barcelona havia conquistat només 10 Lligues en 59 anys i després n’ha assolit 19 en 36 anys (aquesta temporada podria arribar la 20a), totes les Copes d’Europa / Lligues de Campions, cinc concretament, s’han aconseguit des de l’any 1992 i el club català va passar de ser una institució perdedora, amb molta por i victimista a ser una entitat guanyadora, fiable i segura de si mateixa.

Quan a finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 va incorporar al Camp Nou conceptes com pujar la pilota controlada des de la defensa, la possessió de l’esfèric, el joc de posició, el fals nou o davanters centres actuant a la banda, molts experts no l’entenien, però posteriorment han sorgit un munt d’entrenadors que han estat a bastament influenciats, fet que demostra les seves dots de geni i visionari.

Des fe llavors, en una entitat que basava el seu èxit en els fitxatges de grans estrelles, com ell mateix, Bernd Schuster i Diego Maradona,  s’han consolidat al primer equip jugadors de la Masia, creada pel president Josep Lluís Núñez, com Guillermo Amor, Luis Milla, Albert Ferrer, Pep Guardiola, Sergi Barjuan, Xavi Hernández, Carles Puyol, Gabri Garcia, Víctor Valdés, Andrés Iniesta, Oleguer Presas, Leo Messi, Sergio Busquets, Gerard Piqué, Pedro Rodríguez, Jordi Alba, Sergi Roberto, Ansu Fati, Èric Garcia, Alejandro Balde, Pau Cubarsí, Lamine Yamal, Dani Olmo, Gerard Martín, Marc Casadó i Marc Bernal.

VÍCTOR FONT HAURIA DE TORNAR ALS ORÍGENS

 

No recordo concretament en quin any, devia ser pels voltants de 2018 o 2019, que en aquest bloc vaig escriure un article sobre Víctor Font, titulat “Tot esperant Víctor Font”, considerant-lo la gran esperança per a un FC Barcelona que transcorria per la pèssima gestió presidencial de Josep Maria Bartomeu, l’allunyament clar de la filosofia futbolística del club per part de l’entrenador Ernesto Valverde i els enfonsaments europeus.

Llavors Font s’autoqualificava de cruyffista, era molt crític amb Bartomeu i aleshores ja tenia el suport de Jordi Cruyff, el fill de Johan, i de Xavi Hernández, potser el futbolista que millor va interpretar en un camp de futbol l’ADN que va instaurar el mite neerlandès fa gairebé quatre dècades al Camp Nou.

Però és possible que l’empresari vallesà esperés una cosa: que Joan Laporta, triomfant president des de l’any 2003 a l’any 2010, no concorreria més a unes eleccions després de perdre clarament els comicis de l’any 2015 contra Bartomeu, impulsat pel triplet assolit aquell any per l’equip de Luis Enrique Martínez.

Tanmateix, tot i que tard, Jan es va acabar presentant e les eleccions de l’any 2021, després de la dimissió de Bartomeu, i Font va haver de variar el seu programa per no ser massa similar al de Laporta, que va guanyar sense problemes les votacions, tot i que Víctor va poder quedar per davant del candidat Toni Freixa, ex directiu de Laporta, Sandro Rosell i Bartomeu.

Cinc anys més tard, Font no només s’ha diferenciat de la ideologia de Laporta, sinó que fins i tot s’ha apropat a la de Rosell i Bartomeu. És possible que Víctor hagi estat mal assessorat per persones com Lluís Canut, Antoni Bassas, Xavier Bosch o Joanjo Pallars, periodistes conservadors que prefereixen el seny a la rauxa de Laporta i que sembla que es trobessin còmodes en aquelles infaustes dècades en què al Camp Nou es conquistaven pocs títols i imperava el victimisme.

Si Font torna als seus orígens, tenint en compte que Laporta no es podrà presentar d’aquí un lustre, no seria un mal candidat per substituir-lo.

LA PREMIER LEAGUE...

 

Estem una mica farts, un dia rere l’altre, de llegir i escoltar que la Premier League és un autèntic espectacle, que els seus clubs són immensament superiors als de la resta de països, que els millors futbolistes del món hi juguen (Leo Messi no ho va fer mai) i que és el mirall on s’han de mirar tots els campionats locals europeus.

Si, és veritat, la Lliga anglesa és la més atractiva i competitiva del continent europeu, hi juguen grans futbolistes (però no Pedri González, Lamine Yamal, Vinicius Júnior o Kylian Mbappé) i compta amb un munt de lliures per fitxar, encara que afortunadament els diners no ho són tot en el món del futbol i els equips de la Premier no són imbatibles.

Les sis esquadres angleses que van començar la vigent Lliga de Campions, Liverpool FC, Arsenal FC, Manchester City, (foto) Chelsea FC, Tottenham Hotspur i Newscastle United, van superar la fase de Lliga i cinc d’ells, tots menys l’últim rival del FC  Barcelona, es van classificar en el top vuit, és a dir, van aconseguir la plaça directa per als vuitens de final, fent-ho també a la repesca el club del nord d’Anglaterra.

Tanmateix, en l’eliminatòria de vuitens de final ha arribat el gran desastre: el City de Pep Guardiola va caure clarament davant l’irregular Real Madrid d’Álvaro Arbeloa, el Chelsea va ser destrossat pel París Saint – Germain en la revenja de la final del Mundial de Clubs, el Tottenham a penes va tenir opció enfront l’Atlético de Madrid i el Newcastle va ser superat pel Barça de Hansi Flick, rebent set gols al Camp Nou.

Per tant, només han passat el Liverpool, després de perdre a l’anada a Istanbul davant el Galatasaray SK, i l’Arsenal, que no va anar gaire sobrat contra el Bayer Leverkusen. Mentrestant, la criticada Lliga espanyola ha portat tres clubs als quarts de final, on per cert no hi haurà cap equip italià, en la pitjor crisi que recordo del futbol transalpí.

GRANS FUTBOLISTES DEL PRIMER QUART DEL SEGLE XXI: LUKA MODRIC

 

Any i lloc de naixement: Zadar (Dalmàcia . Croàcia).

Demarcació: centrecampista.

Clubs: Dinamo Zagreb, Zrinjski Mostar, de nou Dinamo Zagreb, Tottenham Hotspur, Real Madrid i AC Milan.

Principals títols individuals: una Pilota d’Or.

Títols col·lectius: 3 Lligues, 2 Copes i una Supercopa de Croàcia (DZ); 4 Lligues, 2 Copes, 5 Supercopes d’Espanya, 6 Lligues de Campions, 5 Supercopes d’Europa i 6 Mundials de Clubs / Copes Intercontinentals (RM).

El millor:

- Les sis Champions League amb el Real Madrid,

- L’any 2018, amb Lliga de Campions, final del Mundial amb Croàcia i la Pilota d’Or,

- El millor migcampista del segle amb Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Andrea Pirlo,

El pitjor:

- No va explotar totalment fins a l’arribada al Bernabéu.

- Que jugadors com Cristiano Ronaldo, Karim Benzema o Vinicius Júnior li hagin robat un merescut protagonisme.

- Potser està allargant massa la seva experiència amb la selecció croata, fet que l’ha afectat físicament els darrers anys.

PER QUÈ HA PERDUT VÍCTOR FONT ?

 

- Tot i que en cinc anys ha millorat, en carisma es troba encara molt lluny d’una bèstia mediàtica com Joan Laporta.

- Anunciar que Deco da Souza no continuaria com a director tècnic no va agradar a l’entrenador Hansi Flick.

- Les declaracions en què va comentar que Dani Olmo era un gran futbolista, però que es lesionava massa.

- Les inoportunes declaracions de Xavi Hernández contra Laporta li van fer més mal que bé. -

- Al seu dia, Font va aparèixer com una alternativa a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu i en l’actualitat sembla un aliat de dos presidents que no van deixar un bon record pel que fa a les seves respectives presidències.

- Que el mateix Bartomeu fes públic que votaria l’empresari granollerí.

- Des que hi ha eleccions totalment democràtiques, mai cap president sortint ha perdut uns comicis.

- Semblava quelcom semblant a un candidat oficialista dels poders polítics, econòmics i mediàtics catalans.

- El fet que quant a les signatures no quedés massa lluny de Laporta va despertar l’entorn de Jan i el mateix expresident.

- Si Laporta personifica la rauxa i la passió, Font ha semblat en tot moment un home massa fred, tècnic i seriós.

PER QUÈ HA GUANYAT JOAN LAPORTA ?

 

- El futbol, entre d’altres coses, és il·lusió, emoció i passió i això ho desprèn en escreix l’advocat barceloní.

- La pilota està entrant els darrers 21 mesos, fet que demostra la tasca ben feta, i això és fonamental.

- La contractació com a entrenador de Hansi Flick.

- El posicionament explícit a favor del mateix Flick.

- Portar a terme la necessària, urgent i complicada renovació del Camp Nou.

- Saber donar continuïtat a una de les tasques més positives de Josep Maria Bartomeu: potenciar el futbol femení.

- El bon rotllo que té, com s’ha pogut apreciar clarament, amb la plantilla, de manera concreta amb pesos pesants del vestidor com Ronald Araujo, Pedri González, Dani Olmo, Raphina Dias o Lamine Yamal.

- El FC Barcelona continua tenint molts problemes econòmics, però s’ha de reconèixer l’important descens de la massa salarial del club.

- El Barça es sobretot una societat futbolística i no s’ha tingut en compte una de les pitjors èpoques que es recorden del bàsquet blaugrana.

- El fet que varis mitjans de comunicació com TV3, Catalunya Ràdio, la Vanguardia, RAC 1, el Periódico, Sport o l’Ara donessin aparentment suport a Víctor Font ha deixat Laporta com el candidat independent. Curiosament, el Mundo Deportivo, dirigit per Santi Nolla, que l’any 2010 va apostar per Sandro Rosell, ha estat en aquestes eleccions un dels mitjans que més han fet costat al guanyador.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GRANS ESDEVENIMENS ESPORTIUS: EUROCOPA 1996

 

El millor:

- Tercer títol d'Alemanya, primer com a estat reunificat.

- La sorpresa de la finalista Txèquia.

- La millor Eurocopa fins llavors d’Anglaterra, que va exercir d’organitzadora.

El pitjor:

- Espanya de nou incapaç de superar uns quarts de final.

- Dinamarca no va ser la de quatre anys abans.

- Itàlia seguia sense rendir en un campionat europeu.

GRANS CLUBS DEL PRIMER QUART DEL SEGLE XXI: REAL MADRID

 

Lliga: Espanyola.

Estadi: Santiago Bernabéu.

Uniforme: samarreta i pantalons blancs.

Quatre entrenadors destacats: Vicente del Bosque, Bernd Schuster, Carlo Ancelotti i Zinedine Zidane.

10 futbolistes destacats: Iker Casillas, Roberto Carlos Silva, Marcelo Vieira, Fernando Redondo, Xabi Alonso, Luka Modric, Toni Kroos, Raúl González, Cristiano Ronaldo, Karim Benzema.

Títols: 9 Lligues, 3 Copes, 8 Supercopes d’Espanya, 8 Lligues de Campions, 6 Supercopes d’Europa i 6 Copes Intercontinentals / Mundials de Clubs.

Entrenador actual: Álvaro Arbeloa.

Capità actual: Dani Carvajal.

Tres jugadors destacats actuals: Thibaut Courtois, Vinicius Júnior i Kylian Mbappé .

El millor:

- 8 Champions League en 26 anys.

- Les èpoques d’entrenador d’Ancelotti i Zidane.

- Cristiano Ronaldo.

El pitjor:

- La no continuïtat de Del Bosque després de conquistar la seva segona Champions League.

- La dimissió durant la seva primera etapa de Florentino Pérez.

- Els fracassos com a tècnics de Rafael Benítez i Xabi Alonso. 

GRANS CLUBS DEL PRIMER QUART DEL SEGLE XXI: FC BARCELONA

 

Lliga: Espanyola.

Estadi: Spotify Camp Nou.

Uniforme: samarreta blava i grana i pantalons blaus.

Quatre entrenadors destacats: Frank Rijkaard, Pep Guardiola, Tito Vilanova i Luis Enrique Martínez.

10 futbolistes destacats: Víctor Valdés, Gerard Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Ronaldinho de Assis, Leo Messi, Samuel Eto’o i Luis Suárez

Títols: 12 Lligues, 7 Copes, 11 Supercopes d’Espanya, 4 Lligues de Campions, 3 Supercopes d’Europa i 3 Mundials de Clubs.

Entrenador actual: Hansi Flick.

Capità actual: Ronald Araujo.

Tres jugadors destacats actuals: Pedri González, Lamine Yamal i Raphinha Dias.

El millor:

- Ronaldinho va fer ressorgir el club català.

- Guardiola va construir el millor Barça de la història.

- Messi, el millot futbolista de tots els temps.

El pitjor:

- L’època de Joan Gaspart.

- La ruïna econòmica després del mandat de Josep Maria Bartomeu.

- La trista marxa de Messi.

XAVI HERNÁNDEZ

 

Dos dies abans d’un partit transcendental de la Lliga de Campions a Newcastle i una setmana abans de les eleccions al FC Barcelona, l’exfutbolista i exentrenador de la institució catalana, Xavi Hernández, que ja va donar el seu suport explícit a Víctor Font, ha realitzat unes explosives declaracions contra Joan Laporta a la Vanguardia.

Xavi és un mite del club, ha estat el millor jugador català de la història i, després de Leo Messi, podria estar en un grup de futbolistes que el segueixen com el millor del club de tots els temps, juntament amb altres llegendes com Josep Samitier, Laszlo Kubala, Johan Cruyff, Ronald Koeman, Hristo Stoitxkov, Ronaldinho de Assis, Carles Puyol i Andrés Iniesta.

Com a entrenador, Xavi no va deixar tan bon record, malgrat que l’any 2023 va guanyar una Lliga i una Supercopa d’Espanya. Tanmateix, el seu equip va realitzar un futbol força gris i discret, en algunes ocasions a les antípodes de la filosofia que ha caracteritzat molts anys l’entitat, i es va mostrar com un tècnic excessivament nerviós i irascible, tot el contrari de la seva etapa de jugador.

Laporta li va demanar a Xavi, com abans havien fet els que probablement siguin els dos millors entrenadors d’Europa de l’última dècada, Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez, que abans d’entrenar el primer equip del Barça, dirigís el filial, cosa a la qual es va negar. Tanmateix, després de destituir Koeman, el president, potser excessivament influenciat per l’entorn, el va contractar la tardor de l’any 2021.

Tenint en compte la pèssima conjuntura econòmica de l’entitat barcelonista, a base de palanques Laporta va poder fitxar-li al tècnic de Terrassa contrastats futbolistes com Jules Koundé, Andreas Christensen, Íñigo Martínez, Joao Cancelo, Ilkay Gündogan, Joao Félix, Raphina Dias, Ferran Torres i Robert Lewandowski. A més, després del desastrós 3 a 5 a Montjuïc contra el Vila-real, quan Xavi va presentar la seva dimissió en diferit, el president va evitar cessar-lo, com haguessin  fet la majoria de directius en una situació similar, i li va oferir la renovació, de la qual es va desdir després que l’egarenc digués, més o menys, que amb la plantilla que tenia poc es podia esperar i amb la qual, només amb una contractació estel·lar, la de Dani Olmo, Hansi Flick va realitzar una campanya triomfant i espectacular.

Xavi, que sempre serà recordat com l’home que va fer pujar al primer equip Pau Cubarsí, Alejandro Balde, Fermín López i Lamine Yamal, pot evidentment posicionar-se al costat del candidat que vulgui, però no em sembla correcte fer-ho en un moment tan inoportú..

ELS CANDIDAYS A LA PRESIDÈNCIA DEL FC BARCELONA: VÍCTOR FONT

 

A favor

L’empresari granollerí és un home que, en contrast amb la rauxa de Joan Laporta, aporta seny, seriositat i calma. Ja compta amb l’experiència d’haver-se presentat a les eleccions fa cinc anys, ha rebut més signatures del què es creia en un principi i en el seu equip es troba Xavi Hernández, que, malgrat que no va deixar un bon record com a entrenador, és una de les llegendes del club.

En contra

A diferència de Laporta, a Víctor Font li manca carisma i, en ocasions, sembla fins i tot una persona sosa i avorrida. A més, el vallesà té certa facilitat en ficar la pota, doncs fa cinc anys no va tenir el respecte adient per un mite del club com Ronald Koeman, llavors entrenador de l’equip, i en la precampanya d’aquest 2026 li ha succeït el mateix amb el director tècnic Deco da Sousa i el futbolista Dani Olmo.

ELS CANDIDAYS A LA PRESIDÈNCIA DEL FC BARCELONA: JOAN LAPORTA

 

A favor

Joan Laporta és un home, a part de carismàtic i amb un discurs esmolat, que sempre transmet optimisme, il·lusió i bon rotllo, que moltes vegades es contagia en l’ambient i també en el sempre complicat entorn barcelonista. A més, l’advocat barceloní va apostar per l’entrenador alemany Hansi Flick, el Barça sembla de nou un equip guanyador i ha apostat per la reforma de l’Spotify Camp Nou.

En contra

Cinc anys després de començar la seva segona etapa com a president del FC Barcelona, i malgrat un munt de palanques, la institució catalana continua amb importants problemes econòmics i no ha arribat encara a la regla 1 – 1 per poder fitxar amb normalitat. Tampoc han agradat a part de l’afecció blaugrana els continus ajornaments de la reobertura l’Spotify Camp Nou.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GRANS ESDEVENIMENS ESPORTIUS: EUROCOPA 1992

 

El millor:

- Dinamarca, de les vacances al títol.

- Primera final de l’Alemanya reunificada.

- El bon rendiment de l’amfitriona Suècia.

El pitjor:

- Espanya es va perdre l’única fase final d’un gran campionat en els darrers 48 anys.

- La gran decepció de combinats com França o Anglaterra.

- La desqualificació de l’antiga Iugoslàvia per les guerres dels Balcans.

GRANS ENTRENDORS DEL PRIMER QUART DEL SEGLE XXI: LUIS ENRIQUE MARTÍNEZ

 

Any i lloc de naixement: 1970 (Gijón, Astúries – Espanya).

Clubs: AS Roma, RC Celta, FC Barcelona, Espanya i París Saint – Germain.

Principals títols individuals: 2 premis de la FIFA.

Títols col·lectius: 2 Lligues, 3 Copes, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs (FCB); 2 Lligues, 2 Copes, 3 Supercopes de França, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i una Copa Intercontinental (PSG).

El millor:

- 2 Champions League, una amb el Barça i una altra amb el PSG.

- Els triplets amb els catalans i francesos.

- La seva fusta de líder.

El pitjor:

- El seu enfrontament amb Francesco Totti al Roma. ´

- El seu enfrontament amb Leo Messi al Barça.

- El seu enfrontament amb Kylian Mbappé al PSG,

GRANS ENTRENDORS DEL PRIMER QUART DEL SEGLE XXI: CARLO ANCELOTTI

 

Any i lloc de naixement: Reggiolo (Emília – Romanya - Itàlia).

Clubs: Juventus FC, AC Milan, Chelsea FC, París Saint – Germain, Real Madrid, Bayern Múnic, de nou Real Madrid i Brasil.

Principals títols individuals: un premi de la FIFA.

Títols col·lectius: una Copa Intertoto (JFC); una Lliga, una Copa, una Supercopa d’Itàlia, 2 Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i un Mundial de Clubs (ACM); una Lliga, una Copa i una Supercopa d’Anglaterra (CFC); una Lliga (PSG); 2 Lligues, 2 Copes, 2 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 3 Supercopes d’Europa i 3 Mundials de Clubs (RM); una Lliga i 2 Supercopes d’Alemanya (BM).

El millor:

- Cinc Lligues de Campions.

- Un excel·lent gestor de vestidors.

- Millor entrenador del Real Madrid amb Miguel Muñoz.

El pitjor:

- No va poder assolir la Champions League ni amb el Chelsea ni amb el Bayern.

- No haver estat mai seleccionador italià.

- Algunes carències tàctiques.

GRANS ENTRENDORS DEL PRIMER QUART DEL SEGLE XXI: PEP GUARDIOLA

 

Any i lloc de naixement: 1971 (Santpedor, Bages – Catalunya). 

Clubs: FC Barcelona, Bayern Múnic i Manchester City.

Principals títols individuals: un premi de la FIFA.

Títols col·lectius: 3 Lligues, 2 Copes, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs (FCB); 3 Lligues, 2 Copes, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs (BM); 6 Lligues, 2 Copes, 3 Supercopes d’Anglaterra, 4 Copes de la Lliga, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs (MC).

El millor:

- Penso que el millor entrenador del món del segle XXI.

- Ha marcat les millors èpoques de la història del Barça i el Manchester City.

- El futbol practicat pels seus equips.

El pitjor:

- Només quatre anys a la banqueta del Camp Nou,

- Sempre se li va resistir la Champions League amb el Bayern.

- No va tenir bones relacions amb jugadors com Zlatan Ibrahimovic o Franck Ribéry.