25 ANYS DEL FITXATGE DE RONALDO

 

Ja fa un quart de segle que el FC Barcelona va contractar Ronaldo Nazário da Lima, un jove futbolista de 19 anys que llavors es trobava a Atlanta disputant els Jocs Olímpics de l’any 1996, en què Brasil va assolir la medalla de bronze.

Molt poques vegades, deixant de banda un geni com Leo Messi, he pogut observar una campanya tant extraordinària com l’única en què Ronaldo va ser integrant de la plantilla del Barça, amb gols que van donar la volta al món com els marcats contra el Compostel·la a Santiago o davant el València i el Deportivo al Camp Nou. En aquell exercici, l’equip que entrenava el veterà tècnic anglès Bobby Robson va guanyar la Supercopa d’Espanya, la Recopa i la Copa del Rei, sense la participació en la final en aquest últim cas del davanter brasiler, que es trobava disputant la Copa Amèrica, però el club català no va poder aconseguir el títol de Lliga, que va conquistar el Real Madrid de Fabio Capello.

Tanmateix, al finalitzar la temporada, hi van tenir lloc unes rocambolesques negociacions entre el president Josep Lluís Núñez i els tres representants de Ronaldo i aquest, l’estiu de 1997, va fitxar per l’Inter de Milà.

DIFERENTS MOTIUS PER CONFIAR EN EL BARÇA 2021 / 2022

 

Observo molt de pessimisme en l’entorn barcelonista de cara a l’exercici 2021 / 2022 i, en algun cas, he pogut escoltar coses com ara: “un altre any de transició”, “a la Lliga es podrà anar tirant” o “a la Champions no hi ha res a fer i seguiran havent golejades i humiliacions”. Pel contrari, vull donar algunes dades positives.

La renovació de Leo Messi. Encara no és oficial, però tot sembla indicar que l’estrella argentina seguirà vestint de blaugrana la pròxima temporada.

Joves amb moltíssima projecció. En aquests moments la gran esperança de l’afecció del FC Barcelona són futbolistes com Òscar Mingueza, Ronald Araújo, Èric Garcia, Frenkie de Jong, Ricky Puig, Pedri González (foto), Àlex Collado, Ansu Fati, després d’una llarga i desesperant lesió, i, si finalment renova el seu contracte, Ilaix Moriba.

L’experiència d’alguns jugadors. Tot i que penso que, ni molt menys, haurien de ser titulars fixos i, fins i tot, en algun cas crec que haurien de deixar el club, la veterania de futbolistes com Gerard Piqué, Sergi Roberto, Jordi Alba, Sergio Busquets o el mateix Messi són vitals en diferents circumstàncies d’una temporada.

Els fitxatges. De les quatre contractacions que fins ara ha realitzat l’entitat catalana (es comenta que es poden fer tres més), penso que poden ser un gran encert Èric i Memphis Depay, mentre Emerson Royal compta amb els antecedents d’un bon rendiment al Betis i Sergio Agüero pot fer perfectament un paper de revulsiu i aportar experiència.

Un gran porter. Malgrat que va tenir un final de campanya bastant dolent, Marc André ter Stegen és en l’actualitat un dels millors arquers d’Europa.

Ronald Koeman. Hi ha algunes coses de l’entrenador holandès que evidentment no m’agraden, però és possible, i crec que el president Joan Laporta així ho ha observat, que segueix sent el tècnic idoni en l’actual conjuntura del Barça.

El bon rotllo de Laporta. Pot semblar un tema poc important, però l’optimisme, el bon rotllo i la passió que caracteritzen al president barcelonista es pot transmetre a altres esferes de la societat, com en el mateix vestidor.

EL POSSIBLE BESCANVI GRIEZMANN – SAÚL

 

Aquests dies ha pres força un rumor que assegura que FC Barcelona i Atlético de Madrid estan negociant un bescanvi entre Antoine Griezmann (foto) i Saúl Ñíguez i, evidentment, algunes persones s’han posat les mans al cap i han recordat que després de les marxes de David Villa i Luis Suárez a l’entitat madrilenya, pràcticament de forma gratuïta, els blanc-i-vermells van assolir el títol de Lliga.

En primer lloc, tant Villa com Suárez havien complert sobradament la seva trajectòria al Camp Nou i, en el cas de l’uruguaià, fins i tot s’havia convertit en una persona problemàtica i controvertida en el vestidor barcelonista. Una altra cosa és si les juntes llavors presidides per Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu haurien pogut treure més rèdit econòmic de les operacions.

En segon lloc, la institució catalana té una gravíssima i fins i tot desesperada crisi econòmica i, una vegada encarrilada la renovació de Leo Messi, que s’ha rebaixat ostensiblement el sou, i a l’espera que altres futbolistes, com Gerard Piqué o Sergio Busquets, també acceptin abaixar-se els seus emoluments, té la imperiosa necessitat de traspassar jugadors amb una elevada fitxa i un dels homes idonis seria indubtablement l’internacional francès.

En tercer lloc, Griezmann ha tingut dues temporades força decebedores com a blaugrana, ha demostrat que el seu fitxatge, un any més tard de renunciar venir al Barça a última hora, va ser un error i que al Camp Nou, almenys mentre Messi segueixi al club, no sembla tenir cap encaix.

Finalment, en quart lloc, encara que porta un parell de campanyes bastant discretes, Saúl és un jugador tècnic, amb classe i qualitat, físicament molt fort i força polivalent, doncs pot actuar tant al centre del camp, la seva demarcació podríem dir natural, com de lateral i fins i tot de mitja punta.

CAMPIONA DE L’EUROCOPA 2021: ITÀLIA

 

La selecció italiana va viure a finals de l’any 2017 una de les grans decepcions de la seva història, quan l’Squadra Azzurra es va quedar fora del Mundial de Rússia arran de caure en la repesca contra Suècia. L’equip mediterrani no faltava a la cita d’una Copa del Món des de 1962, quan el campionat va tenir lloc a Xile.

Després del desastre, l’experimentat tècnic Roberto Mancini es va fer càrrec de la selecció i ha canviat radicalment la situació, fins el punt que el conjunt italià es va classificar per a la final four de la segona edició de la Nations League, que es disputarà la pròxima tardor; va aconseguir sense massa problemes el passaport per jugar l’Eurocopa, porta un munt d’encontres imbatut i acaba de conquistar el seu segon campionat continental, 53 anys després del primer. El grup de Mancini, potser amb l’Espanya de Luis Enrique Martínez qui ha practicat un millor futbol al torneig, va vèncer en els tres xocs de la fase de grups, en el partit inaugural a l’estadi Olímpic de Roma contra Turquia i després davant Suïssa i Gal·les, i van començar els problemes en les eliminatòries, tot i que les va superar en vuitens de final enfront Àustria a la pròrroga, en quarts de final contra la temible Bèlgica, en semifinals davant Espanya als penals i a la final, portada a terme a l’estadi londinenc de Wembley, contra Anglaterra, també en els llançaments des dels 11 metres.

En l’equip de Mancini s’han fusionat perfectament il·lustres veterans com Leonardo Bonucci, el capità Giorgio Chiellini, Jorginho Frello, Marco Verratti, Lorenzo Insigne i Ciro Immobile amb joves com l’MVP del certamen Gianluigi Donnarumma, el lesionat Leonardo Spinazzola, Nicolò Barella i, sobretot, Federico Chiesa, potser el millor jugador italià en aquesta Eurocopa.

Seleccionador: Mancini.

Capità: Chiellini.

Estrella: Donnarumma.

Jugador més destacat a l’Eurocopa: Chiesa.

Màxim anotador: Immobile.

Revelació: Spinazzola.

Altres futbolistes significatius: Bonucci, Jorginho i Insigne.

Onze tipus: Donnarumma, Di Lorenzo, Bonucci, Chiellini, Spinazzola, Barella, Jorginho, Verratti, Insigne, Immobile i Chiesa.

Altres homes importants: Florenzi, Emerson, Cristante, Bernardeschi, Locatelli, Berardi i Belotti.

El millor: una nova Itàlia, amb més toc, possessió, control i nivell ofensiu.

El pitjor: perdre clarament la pilota en semifinals contra Espanya.

A la foto, Bonucci i Chiellini.

EURO 2021: ANGLATERRA, NO APROFITAR EL TALENT ACABA TENINT REPERCUSSIONS

 

No vull restar-li mèrits al seleccionador anglès Gareth Southgate (foto), un home que va agafar les regnes d’un equip tradicionalment irregular i fràgil mentalment, i que, en tres anys, l’ha classificat per a les semifinals del Mundial de Rússia i per a la final de l’Eurocopa multi-seu que acaba de finalitzar, però penso que el tècnic britànic ha desaprofitat l’enorme talent del seu grup.

Potser des que va guanyar el seu últim i únic títol, la Copa del Món de 1966 en què va exercir d’amfitriona, Anglaterra no comptava amb un planter de futbolistes de tanta qualitat, entre els quals cal destacar Declan Rice, Jack Grealish, Mason Mount, Rakheem Sterling, Marcus Rashford, Jaydon Sancho, Phil Foden o el capità Harry Kane. Doncs bé, d’aquets homes només Rice, Mount, Sterling i Kane han estat fixos en els onzes de Southgate.

Concretament a la final, disputada a l’estadi de Wembley i en què Anglaterra va caure a la tanda de penals contra Itàlia, Rice i Mount van ser substituïts, Grealish va entrar a la pròrroga, Foden no va estar un sol minut sobre el terreny de joc i Rashford i Sancho van tenir la seva oportunitat al minut 117 i potser amb l’única idea de llançar des dels 11 metres, fallant, per cert, tots dos els seus tirs.

EURO 2021: LA REVELACIÓ DANESA

 

Abans de la dècada dels 80 del passat segle XX, l’única cosa remarcable que havia fet Dinamarca era disputar les semifinals de l’Eurocopa de 1964, la fase final de la qual va tenir lloc a l’Espanya franquista.

Els 80 van ser esplendorosos per a l’equip danès, que, sota la direcció de Sepp Piontek va realitzar un futbol magistral mitjançant fantàstics futbolistes com Morten Olsen, Soren Lerby, Frank Arnesen, Jesper Olsen, Preben Elkjaer, un joveníssim Michael Laudrup i el veterà Allan Simosen. El combinat nòrdic va disputar l’any 1984 les semifinals de l’Eurocopa de França, malgrat practicar un joc espectacular va caure el 1986 als vuitens de final del Mundial de Mèxic, el seu debut en una Copa del Món, on va ser eliminada per Espanya, que ja l’havia deixat fora dos anys abans a l’Europeu, i va iniciar la decadència al campionat continental jugat a Alemanya Occidental el 1988.

De manera totalment inesperada, i després d’arribar al torneig de rebot per l’exclusió de l’antiga Iugoslàvia, Dinamarca va conquistar l’Eurocopa de 1992 portada a terme a Suècia, després de vèncer en la final de Göteborg Alemanya. D’aquell planter, amb un futbol molt menys atractiu, però amb una gran solidesa mental, el que li va mancar a la selecció dels 80, cal significar homes com el seleccionador Richard Moller Nielsen i els jugadors Peter Schmeichel, Brian Laudrup i Flemming Povlsen.

El conjunt danès va arribar a l’Euro 2021 sense massa expectatives, però un succés que, normalment, hauria enfonsat qualsevol esquadra, l’aturada cardíaca transitòria que va patir el centrecampista Christian Eriksen en el primer matx contra Finlàndia, es va convertir en un motiu de força d’un grup que ha arribat fins a les semifinals de la competició, on va ser eliminada amb polèmica a l’estadi de Wembley per Anglaterra. Sota les ordres de Kasper Hjulmand han donat una molt bona imatge futbolistes com Kasper Schmeichel, fill de Peter; el capità Simon Kjaer, Andreas Christensen, Pierre Emile Hojbjerg, Kasper Dolberg, el blaugrana Martin Braithwaite i les revelacions Joakim Maehle i, molt especialment, Mikel Damsgaard (foto).

EURO 2021: LUIS ENRIQUE ES GUANYA EL RECONEIXEMENT

 

Malgrat aconseguir un palmarès extraordinari només en tres anys, format per dos campionats de Lliga, tres Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de clubs, destacant el triplet en la seva primera campanya, hi van haver alguns aspectes en la trajectòria de Luis Enrique Martínez a la banqueta del Camp Nou que no em van acabar d’agradar, com un joc massa vertical i renunciar al protagonisme del centre del camp en benefici de l’espectacular trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva.

Tanmateix, l’entrenador asturià compta amb un munt de virtuts i entre aquestes cal destacar un caràcter, una personalitat i una capacitat de lideratge indiscutibles, un minuciós estudi dels adversaris i els recursos que té per canviar la dinàmica d’un encontre, conceptes que ha demostrat amb escreix en l’actual Eurocopa, en la qual Espanya ha arribat a les semifinals, eliminatòria en què la selecció estatal va ser eliminada per Itàlia probablement en el seu millor matx del torneig.

Luis Enrique, molt criticat per la sempre complicada premsa madrilenya arran de no convocar cap integrant de la plantilla del Real Madrid, entre els quals Sergio Ramos, el ja excapità del club blanc, qui va reconèixer, després de passar-se un munt de mesos lesionat, que no estava en condicions de jugar l’Eurocopa, s’ha guanyat a la competició continental el reconeixement i suficient crèdit, crec, per arribar com a mínim fins a la Copa del Món de Quatar.

Tot i que Espanya ha mostrat defectes al campionat europeu, com una defensa bastant fràgil i, en alguns partits, manca d’encert davant la porteria rival, ha estat un dels equips que més bon futbol ha practicat al torneig i que més ha apostat per un joc de possessió i d’atac. Sens dubte, la presència de joves com Unai Simón, Èric Garcia, Pau Torres, Pedri González, Ferran Torres i Dani Olmo garanteixen un futur important.

ELS VETERANS DEL FC BARCELONA HAURIEN D’EMMIRALLAR-SE EN ALGUNS EXFUTBOLISTES DEL JUVENTUS

 

El FC Barcelona es troba en una situació econòmica terriblement dolenta, fins i tot pitjor del que s’intuïa fa unes setmanes, i per complir el límit salarial que exigeix la Lliga de Futbol Professional, sempre i quan es vulgui renovar Leo Messi, la institució catalana haurà d’intentar el traspàs d’alguns jugadors importants de la plantilla, per exemple Antoine Griezmann, i/o demanar a veterans com Sergi Roberto, Jordi Alba, Gerard Piqué i Sergio Busquets que s’abaixin considerablement el sou, potser fins a la meitat.

Messi, en el complicat contracte amb el qual s’està treballant, ha rebaixat de forma notòria els seus emoluments i sembla ser que Piqué està disposat a fer el mateix, però encara no en sabem res de Roberto, Alba i Busquets, cosa que, tractant-se de futbolistes que han crescut a la Masia i que coneixen perfectament la lamentable conjuntura econòmica de l’entitat, em sembla com a mínim inquietant.

Aquests futbolistes, si estimen el Barça, i crec que és així, s’haurien d’emmirallar amb els jugadors del Juventus, alguns autèntics mites de la Vecchia Signora, concretament Gianluigi Buffon, Giorgio Chiellini, Robert Kovac, Jonathan Zebina, Pavel Nedved, Alessandro del Piero, Mauro Camoranesi i David Trezeguet, que van decidir continuar a l’entitat torinesa quan aquesta va ser descendida administrativament a la Sèrie B pel cas “Moggigate”.

A la foto, Busquets i Piqué.

EURO 2021: BÈLGICA, FINAL D’UN CICLE ?

 

Bèlgica ha tingut dues grans èpoques futbolístiques, la de la dècada dels anys 80 del passat segle i la dels últims cinc anys. En la primera d’elles, sota les ordres de Guy Thys i amb il·lustres noms com els de Jean – Marie Pfaff, Michel Preud’homme, Eric Gerets, Wilfried van Moer, François Van der Elst, René Vandereycken, Franky Vercauteren, Guy Vandermissen, Jan Ceulemans o Erwin Vandenbergh, va aconseguir disputar una final de l’Eurocopa, que va perdre el 1980 a Roma contra Alemanya Occidental, i jugar unes semifinals de la Copa del Món, el 1986 a Mèxic.

En la segona, els èxits no han estat tan importants, doncs en relació a l’altra generació només ha pogut igualar la classificació per a una penúltima ronda de Mundial, fa tres anys a Rússia, però, a les ordres dels tècnics Marc Wilmots i el català Robert Martínez, han destacat amb força homes com Thibaut Courtois, Jan Vertonghen, Thomas Vermaelen, Toby Anderweireld, Axel Witsel, Yuri Tielemans, Kevin de Bruyne (foto), Yannick Carrasco, Dries Mertens, Romelu Lukaku i els germans Thorgan i Eden Hazard.

El conjunt de Bob Martínez va arribar a l’Eurocopa amb la condició de favorita, però la selecció belga, com li va succeir fa cinc anys al torneig continental organitzat per França, no ha pogut superar els quarts de final, tot i que, si l’eliminació el 2016, encara amb Wilmots, va ser molt decebedora, doncs va tenir lloc davant la modesta Gal·les, almenys en l’actual edició els flamencs i els valons han caigut enfront d’una de les seleccions que millor futbol està mostrant a la competició, la nova Itàlia de Roberto Mancini.

Varis han pogut ser els factors del fet que Bèlgica no hagi arribat, com a mínim, a les semifinals, com els problemes amb les lesions de De Bruyne i Eden Hazard, una constant en aquest futbolista des que va fitxar pel Real Madrid, però penso que el fonamental ha estat un excés de veterania de l’equip, en què tots els jugadors ja citats anteriorment, amb l’excepció de Tielemans i Carrasco, ja han superat la trentena o es troben molt a prop d’ella, sense entreveure’s l’adveniment d’una nova generació. Per tant, es podria parlar clarament del final d’un cicle.

ANÈCDOTES DE L’EUROCOPA: 1996 I 2000, LA IMPORTÀNCIA DELS GOLS D’OR

 

Hi va haver un període no massa llarg en què tant la UEFA com la FIFA, crec que amb bon criteri i, si per mi fos, encara estaria la regla vigent, va decidir impulsar la normativa del Gol d’Or, és a dir, el primer equip que marqués a la pròrroga guanyaria el partit, que acabaria en aquell precís instant.

Doncs bé, tant l’Europeu de 1996, celebrat a Anglaterra, com de 2000, organitzat per Bèlgica i Holanda, es van decidir gràcies a dos gols d’or, que van donar respectivament els títols continentals a Alemanya i França.

En la primera final, portada a terme a l’estadi londinenc de Wembley i disputada entre Alemanya i Txèquia, Patrick Berger va avançar els centreeuropeus de penal, Oliver Bierhoff va igualar i el mateix davanter va aconseguir al temps suplementari el gol d’or que va donar la tercera Eurocopa a la selecció germànica, la primera com a estat reunificat.

En la segona de les finals, amb l’estadi Arena d’Amsterdam, actualment anomenat Johan Cruyff, com a escenari i amb França i Itàlia de protagonistes, l’Squadra Azzurra va marcar per mediació de Marco Delvecchio, va empatar Sylvain Wiltord ja als minuts de descompte i a la pròrroga va anotar el franco-argentí David Trezeguet, fet que va permetre el combinat gal ostentar al mateix temps els títols continental i mundial, aquest últim conquistat dos anys abans a l’estadi Saint – Denis de París.

A la foto, Trezeguet (dreta) celebrant el seu gol.

EUROCOPA 2001: NOMBROSES CAIGUDES IL·LUSTRES EN VUITENS DE FINAL

 

Quan va començar el torneig, aquest comptava amb quatre favorits principals, la campiona mundial França, Alemanya, Anglaterra i Bèlgica, i altres cinc seleccions que es trobaven en un esglaó una mica més baix, però també de certa manera candidates al títol, com eren els casos de la vigent vencedora de la competició Portugal, Espanya, Itàlia, Països Baixos i Croàcia, finalista de l’última Copa del Món. Doncs més de la meitat d’aquests equips, concretament cinc (França, Alemanya, Portugal, Països Baixos i Croàcia) han estat eliminats als vuitens del final.

Les causes del mal campionat efectuat per aquests conjunts poden ser les següents:

Alemanya. Com penso que el combinat germànic ha efectuat un necessari canvi generacional, amb la consolidació de jugadors com Antonio Rüdiger, Joshua Kimmich, Robin Gosens, Leon Goretzka, Kai Havertz, Serge Gnabry, Kevin Volland, Leroy Sané o Timo Werner, crec que el motiu de la decepció alemanya, que només ha guanyat un encontre dels quatre disputats, està personificat en el seu seleccionador Joachim Löw (foto), el tècnic que va conquistar el 2014 la quarta corona mundial per al seu país, però al qual li han sobrat clarament els darrers tres anys arran del fracàs a la Copa del Món de 2018. Löw serà substituït per l’exentrenador del Bayern de Munic Hansi Flick.

Croàcia. La sots-campiona mundial ha actuat al campionat europeu sense dos dels homes clau fa tres anys a Rússia, Ivan Rakitic i Mario Mandzukic, i amb Luka Modric, la seva gran estrella, ja molt veterana, doncs el madridista compta amb 35 anys. A més, la nova generació encara s’ha de consolidar en el grup d’Zlatko Dalic.

França. Ha estat sens dubte l’eliminació més sonada, no només perquè es tracta de la campiona del món i era la principal favorita per a molts experts, sinó perquè va caure davant la modesta Suïssa en un matx en què al minut 80 guanyava per 3 a 1. Les causes principals poden haver estat les lesions, les discretes actuacions d’Antoine Griezmann, l’estat de baixa forma en què l’estrella Kylian Mbappé ha arribat al torneig i l’excés de conservadorisme del seleccionador Didier Deschamps.

Països Baixos. Es comenta que des que el país va canviar la seva denominació d’Holanda a Països Baixos també ha suposat una transformació en la filosofia de l’Oranje, però el cert és que aquesta es va produir bastant abans i, per exemple, el grup que va arribar a la final del Mundial 2010, que va perdre conta Espanya, era ja un conjunt aguerrit, dur i amb escassa màgia. Frank de Boer, que va entrar per Ronald Koeman quan aquest va fitxar pel FC Barcelona, s’ha mostrat molt conservador i, com ha fet el seu antecessor al càrrec al Camp Nou, ha apostat per actuar amb una línia defensiva de cinc homes.

Portugal. A part del fet que, després d’anar enrere al marcador, va haver de prendre la iniciativa contra Bèlgica, fet que no li va bé al mètode del seleccionador lusità Fernando Santos, els dos grans problemes de la vigent campiona a l‘actual Eurocopa han estat un Cristiano Ronaldo que ja es troba irremissiblement en els últims anys de la seva esplendorosa carrera i també a l’estat de baixa forma física en què ha arribat al campionat Bruno Fernandes.

ANÈCDOTES DE L’EUROCOPA: 2004, LA GRAN SORPRESA DE GRÈCIA

Abans de l’any 2004, Grècia només havia disputat una fase final de l’Eurocopa, el 1980 a Itàlia, on únicament va aconseguir un empat, i una d’un Mundial, el 1994 als Estats Units, en què va perdre els tres xocs jugats. El 2004 es va presentar a l’Europeu de Portugal sense entrar absolutament en cap pronòstic d’aspirants al títol.

A les ordres del veterà tècnic alemany Otto Rehhagel, Grècia es va presentar en terres portugueses amb un equip molt sòlid i equilibrat, però sense cap gran individualitat, tot i que hi destacaven una mica homes com el porter Antonios Nikopolidis, el capità Theodoros Zagorakis i el davanter Angelos Charisteas. Pel que fa a la fase de grups, el combinat hel·lè es va classificar com a segon, per darrere de l’amfitrió, al qual, però, va superar en el xoc que els va enfrontar, i per davant d’una decadent Espanya i Rússia. Posteriorment, el bloc de Rehhagel va derrotar França en quarts de final i Txèquia en semifinals, per retrobar-se Portugal a la final.

A l’estadi Da Luz de Lisboa, la selecció grega va batre de nou el conjunt lusità, gràcies a un solitari gol de Charisteas, i es va convertir en el campió més inesperat de la història del torneig, juntament amb la Dinamarca de l’any 1992. Des d’alguns sectors es va criticar amb duresa el joc de l’equip de Rehhagel, força defensiu, tàctic i conservador, però, per descomptat, totalment lícit, reglamentari i d’un indubtable mèrit.

A la foto, els jugadors grecs amb el trofeu.

EUROCOPA 2021: CRISTIANO RONALDO SE’N VA COM UN MITE

 

El passat diumenge, Portugal, vigent campiona del torneig, va ser eliminada als vuitens de final de l’Eurocopa per Bèlgica, cosa que vol dir que el veterà Cristiano Ronaldo, que té ja 36 anys, va perdre potser l’última oportunitat d’igualar les sis Pilotes d’Or de Leo Messi.

Tanmateix, l’actual jugador del Juventus se’n va de l’Eurocopa amb dos rècords que seran força complicats de superar: haver disputat cinc edicions del campionat (2004, 2008, 2012, 2016 i 2021) i haver trencat la marca de gols a la competició que ostentava fins aquest any el llegendari futbolista francès Michel Platini.

Es poden dir algunes coses negatives de l’exmadridista, com certa manca de modèstia o un possible egoisme en algunes ocasions, però sens dubte Ronaldo serà recordat com un dels grans mites de la història del futbol.