EUROCOPA 2016: ANGLATERRA, LA DECEPCIÓ DE QUASI SEMPRE

Si només comptabilitzem Mundials i Eurocopes, Anglaterra, el país on es va inventar el futbol, compta només amb un títol, la Copa del Món de 1966, la qual va organitzar i va assolir amb certa polèmica sota la direcció d’Alf Ramsey.

Des d’aquell remot any 1966, ja fa mig segle, la selecció anglesa només ha superat dues vegades els quarts de final d’un gran torneig: el Mundial de 1990 celebrat a Itàlia, on l’equip britànic, dirigit per Bobby Robson, i amb Paul Gascoigne i Gary Lineker com a estrelles, va donar una molt bona imatge, i l’Eurocopa de 1996, de la qual en va ser l’amfitriona amb Terry Venables a la banqueta. En els dos casos, Alemanya va eliminar Anglaterra a la tanda de penals, fet que va motivar la famosa frase de Lineker: “el futbol és un esport que juguen 11 contra 11 i en què sempre guanya Alemanya”.

De poc li han servit als diferents seleccionadors anglesos, entre els quals cal significar Don Revie, Glenn Hoddle, Kevin Keegan, Sven Goran Eriksson o Fabio Capello, comptar amb futbolistes històrics com Peter Shilton, el mateix Keegan, Trevor Francis, Tony Woodcock, Alan Shearer, David Beckham, Paul Scholes, Frank Lampard, Steven Gerrard o Wayne Rooney per  canviar aquesta dinàmica.

Tanmateix, l’esquadra anglesa va arribar a França amb l’esperança que aquest seria el seu gran any, doncs, a part dels veterans Joe Hart, Gary Cahill i el ja mencionat Rooney, el preparador Roy Hodgson (foto) comptava amb un elenc de jugadors, alguns d’ells molt joves, que han realitzat una brillant temporada, com eren els casos de Danny Rose, John Stones, Raheem Sterling, Eric Dier, Dele Alli, Daniel Sturridge, Jamie Vardy, Harry Kane o el joveníssim Marcus Rashford.   

No obstant, el bloc de Hodgson només va guanyar un matx en la primera fase de la competició, en el duel fratricida davant Gal·les, que curiosament va acabar primera de grup, i més tard va ser eliminada als vuitens de final per la modestíssima Islàndia, un país amb menys de mig milió d’habitants. 

EUROCOPA 2016: S’HA ACABAT DEFINITIVAMENT EL CICLE TRIOMFANT D’ESPANYA

En només cinc anys, Espanya va conquistar dues Eurocopes, el 2008 a Viena i el 2012 a Kiev, i un Mundial, el 2010 a Johannesburg, en la que ha estat, sense cap mena de dubte, la millor època de la selecció estatal.

Tanmateix, fa dos anys, al Mundial celebrat al Brasil, la selecció espanyola no va poder superar la fase de grups. Llavors, des d’uns sectors, es va parlar ja de final de cicle, però, des d’altres parts, es comentava que el fracàs havia tingut lloc pel mal estat físic d’alguns jugadors clau de l’equip.

No obstant, després de l’eliminació d’Espanya en els vuitens de final de l’Eurocopa que actualment es disputa a França, davant una Itàlia molt superior, sembla que tothom està d’acord que, ara si, la selecció ha posat punt i final a l’etapa més brillant de la seva història.

En un article que vaig escriure fa pocs dies, comentava que una de les coses negatives que observava en l’equip de Vicente del Bosque era la manca de canvi generacional, malgrat que futbolistes històrics com Carles Puyol o Joan Capdevila ja s’havien retirat, mentre altres com Xabi Alonso, Xavi Hernández o David Villa, malgrat continuar en actiu, havien decidit abandonar la selecció.

Dels 23 homes que el tècnic castellà s’ha endut a França, ja van estar fa vuit anys amb Luis Aragonés a l’Europeu d’Àustria i Suïssa Iker Casillas, Sergio Ramos, Cesc Fàbregas, Andrés Iniesta i David Silva, mentre van ser seleccionats pel mateix Del Bosque fa sis anys per a la Copa del Món de Sud-àfrica els mateixos futbolistes, a més de Gerard Piqué, Sergio Busquets i Pedro Rodríguez.

Pel que respecta a l’actual campionat continental, tenint en compte que Jordi Alba ja va estar present a l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna, les úniques novetats significatives han estat David de Gea, Álvaro Morata, Juanfran Torres i Nolito Agudo, sense oblidar que els dos últims tenen 31 i 29 anys respectivament. 

A la foto, del Bosque amb Casillas. 

QUAN ES RECONEIXERÀ PLENAMENT A ESPANYA EL TRIBUT DEL BARÇA A LA SELECCIÓ ?

En primer lloc, per començar aquest article, vull deixar clar que l’anomenada filosofia Barça no és originària de l’entitat catalana, sinó que té les seves arrels a Holanda, de l’AFC Ajax i de la selecció neerlandesa de la dècada dels 70. El sistema va ser implantat al Camp Nou per Marinus Michels l’any 1971, va ser novament introduït per Johan Cruyff l’any 1988 i, al llarg del temps, ha estat modificat i perfeccionat per Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez. Des del FC Barcelona mai s’ha negat el seu origen, com ho demostren els homenatges a Cruyff arran de la seva mort.

La selecció espanyola, durant un munt d’anys, es va caracteritzar per la fúria, que va atorgar alguna alegria molt aïllada, com l’Eurocopa de l’any 1964, però moltes, grans i continuades decepcions, quan per exemple Espanya va ser incapaç de superar la barrera dels quarts de final en grans campionats entre els anys 1986 i 2006.

L’any 2008, a l’Eurocopa organitzada a Àustria i Suïssa, el desaparegut tècnic madrileny Luis Aragonés va canviar la història del futbol espanyol: amb un joc molt similar a l’empleat pel Barça i donant el lideratge a futbolistes com Carles Puyol, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, fins llavors tres homes secundaris en els esquemes de la selecció, Espanya va conquistar a Viena el seu segon títol europeu, en un campionat en què el centrecampista de Terrassa va ser elegit el millor jugador del torneig.

Aragonés, que va rebre una gran quantitat de crítiques per part de la premsa madrilenya per deixar fora un mite com Raúl González, va abandonar la selecció i va ser substituït pel preparador salmantí Vicente del Bosque. L’entrenador castellà, un home pragmàtic i a qui no li agrada complicar-se la vida, va seguir amb la filosofia del seu antecessor.

Del Bosque, en una època que va coincidir amb el gran Barça de Guardiola, va assolir el Mundial de Sud-àfrica, l’any 2010 a Johannesburg, i l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna, l’any 2012 a Kiev. L’exentrenador del Real Madrid va usar un sistema de joc molt pròxim al del tècnic de Santpedor en els seus quatre anys a la banqueta del Camp Nou, amb alguna modificació com la de jugar amb dos mig centres, quan Guardiola n’utilitzava només un, i va confiar amb molts futbolistes blaugranes, com els ja citats Puyol, Xavi i Iniesta, autor del gol que va donar el campionat mundial a Espanya, a més de Gerard Piqué, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez o David Villa.    

Tanmateix, no he llegit en cap diari ni he sentit en cap emissora estatals el reconeixement que Espanya ha aconseguit els seus èxits més importants després d’haver importat la filosofia que el seu dia el Barça va adoptar del futbol holandès.

A la foto, Aragonés alça el trofeu de l'Eurocopa a Viena. 

EUROCOPA 2016: EL PITJOR DE LA FASE DE GRUPS

Les declaracions de Pedro Rodríguez. Fa la sensació que el davanter canari ha estat convocat per Vicente del Bosque més pel seu historial que no pas pels mèrits realitzats aquesta temporada amb el Chelsea. Tanmateix, l’exjugador del Barça s’ha queixat dels pocs minuts que li ha atorgat el seleccionador.

El nerviosisme de Cristiano Ronaldo. L’estrella portuguesa va estar molt poc afortunada en els encontres contra Islàndia i Àustria, en què va fallar un penal, i més tard es va enfadar amb un periodista, a qui li va llançar el micròfon a un llac. Malgrat els dos gols anotats davant Hongria, el davanter de Madeira ha fet mèrits per estar en aquest article. 

Zlatan Ibrahimovic (foto). El davanter escandinau ha tingut un trist comiat de la selecció sueca, que ha quedat eliminada. L’exatacant del París Saint Germain tampoc ha pogut anotar cap gol en els tres partits que ha jugat.

L’estrany defalliment d’Espanya. Després de vèncer convincentment Txèquia i Turquia, el bloc de Del Bosque va caure contra Croàcia, va perdre la primera plaça del grup i s’ha complicat molt el futur a l’entrar en la part complicada del quadre d’eliminatòries.

Txèquia. Es tracta d’una selecció que acostuma a rendir en Eurocopes (va ser campiona fa 40 anys com a part de Txecoslovàquia i va disputar-ne la final fa 20), però se’n va de França havent aconseguit un sol punt de nou possibles.

L’escassa fiabilitat d’Anglaterra. Es parlava que aquest podia ser l’any del combinat anglès, amb un planter de futbolistes joves i de gran qualitat, però pel mostrat en aquesta fase de grups, podem estar a prop d’una altra gran decepció. 

Rússia. El conjunt rus ha estat més protagonista per un tema tan preocupant com la violència dels seus afeccionats que no pas pel seu futbol, sent una de les vuit seleccions eliminades.

Ucraïna. Malgrat comptar amb futbolistes interessants com Viktor Kovalenko, Andrei Iarmolenko o Ievhen Konoplianka, l’equip ucraïnès, segurament afectat per la inestabilitat política que viu el país, s’ha acomiadat de la competició perdent els tres partits i sense marcar. 

L’espectacle. Deixant de banda la selecció espanyola, que paradoxalment no ha aconseguit el primer lloc del seu grup, i algunes pinzellades de Croàcia i Gal·les, poc futbol s’ha vist en la primera fase de l’Eurocopa.

Els hooligans. Campionat en què han ressorgit els seguidors violents d’Anglaterra (semblava que es tractava d’un fenomen pràcticament extint) i s’han fet notar els de Croàcia, Turquia i Ucraïna, encara que el gran protagonisme se l’han endut els de Rússia, amb la preocupant sensació que és un grup molt ben organitzat.   

EUROCOPA 2016: EL MILLOR DE LA FASE DE GRUPS

Andrés Iniesta. El centrecampista manxec del FC Barcelona va ser elegit el millor del partit tant contra Txèquia com davant Turquia, encara que després va pagar cert cansament enfront Croàcia.

Álvaro Morata (foto). El davanter espanyol del Juventus, que tornarà al Real Madrid aquest estiu, ha estat el màxim anotador de la fase de grups, juntament amb el seu pròxim company Bale.

Dimitri Payet. Molts afeccionats de la selecció amfitriona confiaven amb la qualitat de Paul Pogba i Antoine Griezmann, però el millor jugador francès ha estat sens dubte Payet, nascut a l’illa de Reunió, a l’oceà Índic, i integrant del modest West Ham United.

Gareth Bale. El futbolista del Real Madrid, en el seu debut en un gran campionat de seleccions, ha estat el principal artífex del gran rendiment gal·lès i lidera la llista de golejadors amb Morata, amb qui es retrobarà aquest estiu al Santiago Bernabéu.     

Alemanya no falla. Tot i que és veritat que els campions del món no han donat la seva millor versió, els alemanys han aconseguit dues victòries i un empat i no han encaixat cap gol.

Els dos primers partits d’Espanya. Contra Txèquia, a qui va guanyar en els darrers instants del matx, i Turquia, el bloc de Vicente del Bosque va donar una gran imatge.

França mai es rendeix. L’amfitrió, que ha assolit set dels nou punts possibles, va vèncer tant Romania, en el xoc inaugural, com Albània en els últims minuts.

L’ofici d’Itàlia. Malgrat no ser massa superior als seus contrincants, i de fet va perdre l’últim encontre intranscendent davant Irlanda, Itàlia sembla haver tornat a la seva essència i s’ha mostrat com un equip competitiu, eficaç i amb ofici. Ara el conjunt d’Antonio Conte tindrà una proba teòricament molt dura enfront la campiona Espanya.

La qualitat de Croàcia. Els balcànics, arran de superar sorprenentment Espanya, han estat primers del seu grup. A més de Luka Modric i Ivan Rakitic, les dues estrelles de l’equip croat, han brillat el veterà capità Darjo Serna, Ivan Perisic i Nikola Kalinic.

La rebel·lió dels modestos. Dues de les seleccions teòricament més modestes del campionat, Irlanda del Nord i Islàndia, a més d’un històric decadent com Hongria o la Gal·les de Bale, aquests dos últims equips com a primers de grup, han assolit la classificació per als vuitens de final del torneig.

NEYMAR: VENDRE O NO VENDRE

És possible que si algú llegeix aquest article pensi que m’he tornat boig, però la veritat és que tinc bastants dubtes sobre si el FC Barcelona hauria de vendre Neymar al París Saint – Germain aquest mateix estiu.

Considero el davanter brasiler un dels grans futbolistes del planeta, potencialment el millor jugador del món, i, potser el més important, sempre dóna la cara, fins i tot quan rep més faltes i provocacions dels defenses contraris, i acostuma a respondre en els partits decisius, com ho demostra el fet d’haver marcat en les finals de la Copa del Rei dels anys 2015 i 2016 i en la final de la Lliga de Campions de l’any 2015.

No obstant, hi ha algunes coses de Neymar que em provoquen certa inquietud: els continus viatges arreu del món, el munt d’esbojarrades festes de què forma part, la seva exposició constant a les xarxes socials i un aparent passotisme sobre el seu entorn (la sensació és que no li ha importat en absolut la polèmica que ha portat el seu enrevessat fitxatge pel Barça).

Neymar, que només té 24 anys, em recorda el Ronaldinho de l’ultima etapa blaugrana, quan ja comptava amb 26 i 27 anys, i tots sabem com va acabar aquella lamentable història. Per tant, és possible que el Barça com a mínim hauria de meditar la possibilitat de traspassar l’atacant sud-americà, que a més atorgaria  molts euros a l’entitat. 

EUROCOPA 2016: FACTOR A FAVOR I EN CONTRA DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA

Factors a favor

La qualitat dels futbolistes. Potser només Alemanya compta amb un planter de jugadors de tanta classe com Espanya, que disposa d’homes com Gerard Piqué, Sergio Ramos, Sergio Busquets, Thiago Alcántara, Cesc Fàbregas, Andrés Iniesta, David Silva, Nolito Agudo i Álvaro Morata.

L’estat de forma. Jugadors com David de Gea, Juanfran Torres, Piqué, Ramos, Iniesta, Nolito i Morata sembla que han arribat a terres franceses en un estat de forma adient, en contrast, per exemple, a fa dos anys al Mundial del Brasil, quan els dos centrals i el centrecampista manxec van participar-hi en unes pèssimes condicions.

El tarannà de Vicente del Bosque (foto). L’entrenador castellà, un home tranquil, afable i tolerant, compta amb un caràcter perfecte per dirigir un conjunt de futbolistes que semblen plenament units, motivats i preparats per aconseguir la quarta Eurocopa per a Espanya, la qual seria la tercera consecutiva.

Factors en contra

Poca renovació. En el combinat espanyol, segueixen jugadors que van guanyar fa vuit anys l’Eurocopa a Viena: Iker Casillas, Ramos, Fàbregas, Iniesta i Silva; que van assolir el Mundial fa sis anys a Johannesburg: els mateixos futbolistes, a més de Piqué, Busquets i Pedro Rodríguez, i que van obtenir una nova Eurocopa fa quatre anys a Kiev, els vuit homes ja significats amb la suma de Jordi Alba.

El record del Brasil. L’any 2014, Espanya, que defensava el títol conquistat feia quatre anys a Sud-àfrica, va ser eliminada a la fase de grups del Mundial, després de ser golejada per Holanda i superada per Xile, guanyant només la dèbil Austràlia. Ja s’ha comentat, però, que homes com Piqué, Ramos o Iniesta, a més de Busquets i el mític Xavi Hernández, van arribar al país sud-americà en un pèssim estat de forma.    

Fites mai aconseguides. Cap selecció ha assolit quatre Eurocopes i tres de consecutives en la història, tot i que Espanya ja va ser la primera en conquistar-ne dues de seguides i enllaçar Eurocopa, Mundial i de nou Eurocopa.   

BARÇA: L’ESCÀNDOL QUE VE

Una de les branques del polèmic fitxatge de Neymar pel FC Barcelona sembla que pot estar arribant al seu final, mitjançant una multa a la societat catalana i l’absolució dels dos darrers presidents de l’entitat: Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu (tots dos a la foto amb el futbolista brasiler).

En principi, no és una mala notícia que la institució barcelonista hagi de pagar una multa simbòlica, tenint en compte les astronòmiques xifres que es mouen en el món del futbol, i que tant Rosell com Bartomeu es vegin alliberats d’anar a judici i de jugar-se una pena de presó, però hi ha dos aspectes a tenir en compte:

Durant molt de temps, els diferents directius del Barça havien insistit en la total netedat del fitxatge del davanter brasiler, amb insinuacions que es tractava d’una conspiració des de Madrid per desestabilitzar el club. Quan els actuals dirigents han acordat pactar una multa amb Fiscalia, és que reconeixen que alguna cosa s’haurà fet malament.

Si Rosell i Bartomeu són exonerats de tota culpabilitat, es veuran alliberats de pagar cap multa a títol personal, cosa que si haurà de fer el club, que és patrimoni dels seus socis. Semblar clar que si hi va haver greus irregularitats en la contractació de Neymar, seria per negligència dels seus dos darrers màxims mandataris.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: MANUEL SANCHÍS JR.

Comunitat: Madrid.

Any de naixement: 1965.

Lloc de naixement: Madrid.

Demarcació: defensa.

Clubs: Real Madrid.

Eurocopes disputades: Alemanya 1988.

Mundials disputats: Mèxic 1986 i Itàlia 1990.

Títols de clubs: 8 Lligues, 2 Copes del Rei, 5 Supercopes d’Espanya, 1 Copa de la Lliga, 2 Lligues de Campions, 2 Copes de la UEFA i 1 Copa Intercontinental.

El millor: l’únic integrant de la Quinta en assolir la Copa d’Europa

El Real Madrid de la segona meitat dels anys 80, el de la Quinta del Buitre, va ser un excel·lent bloc que, per exemple, va conquistar 5 campionats de Lliga de forma consecutiva, però sempre se li va resistir la Copa d’Europa, torneig del qual no va poder disputar tampoc cap final. Tanmateix, posteriorment, Sanchís va guanyar 2 vegades la Lliga de Campions, els anys 1998 i 2000.

El pitjor: les no convocatòries de Clemente

Sanchís va ser un fix de la selecció espanyola dirigida per Miguel Muñoz i Luis Suárez durant el segon lustre de la dècada dels 80 i els inicis del decenni dels 90, però l’arribada de Javier Clemente al combinat estatal va suposar, com va succeir també amb Michel González i Emilio Butragueño, la seva sortida de l’equip, malgrat que el tècnic basc l’havia elogiat els anys anteriors.

EUROCOPA 2016: ELS REPRESENTANTS CATALANS

Un gran campionat més, Catalunya no compta amb selecció pròpia i, al pas que anem, sembla que la cosa pot anar per llarg. Tanmateix, si que a l’Eurocopa de França hi ha representació catalana pel que fa a futbolistes.

Jordi Alba

Lloc d’origen: l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Club: FC Barcelona.

A favor: inamovible a la selecció els darrers cinc anys.

En contra: es tracta d’un futbolista força inconstant.

El lateral esquerrà de l’Hospitalet ha realitzat amb el Barça una campanya molt irregular, si bé és veritat que la va acabar molt bé obrint a la pròrroga el marcador a la final de la Copa del Rei, jugada al Vicente Calderón. Malgrat que semblava que el jugador navarrès del Chelsea César Azpilicueta li podia arrabassar la titularitat, Alba continua sent un fix en els onzes de Vicente del Bosque.

Marc Bartra

Lloc d’origen: Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès).

Club: FC Barcelona (la pròxima temporada jugarà al Borussia Dortmund).

A favor: la confiança de Del Bosque.

En contra: ha jugat molt poc aquest any al Barça.

Tot i que Luis Enrique Martínez a penes ha comptat amb el defensa de Sant Jaume dels Domenys aquesta temporada, fins el punt de situar-lo com a teòric cinquè central del planter barcelonista, Bartra continua tenint el suport del seleccionador espanyol. Tanmateix, el pròxim jugador del Borussia de Dortmund difícilment serà titular davant la competència de Piqué i Sergio Ramos.

Hèctor Bellerín

Lloc d’origen: Calella (Maresme).

Club: Arsenal FC.

A favor: una gran campanya.

En contra: la inexperiència.

Després de ser una de les revelacions de l’última Premier League, en què el lateral dret de Calella ha estat un fix en les alineacions d’Arséne Wenger, Bellerín arriba de rebot a l’Eurocopa, arran de la lesió del madridista Dani Carvajal. El defensa maresmenc, el qual compta amb un gran futur, en principi, però, no tindrà massa minuts a França, on Juanfran Torres és el titular.

Sergio Busquets

Lloc d’origen: Badia del Vallès (Vallès Occidental).

Club: FC Barcelona.

A favor: molt probablement, el millor del món en la seva demarcació.

En contra: un gran número d’encontres acumulats els últims anys.

El considerat per a molts experts el millor migcentre del món, continua sent bàsic per als esquemes de Del Bosque, que un dia va manifestar que, de tornar a ser futbolista, li agradaria semblar-se al jugador de Badia. Busquets porta un elevadíssim número de partits disputats les darreres temporades i aquest pot ser el seu principal handicap a França, tot i que la sensació es que ha recuperat la millor forma.

Cesc Fàbregas

Lloc d’origen: Arenys de Mar (Maresme).

Club: Chelsea FC.

A favor: una dècada a la selecció.

En contra: no es troba en el millor moment de la seva carrera.

Malgrat que tant ell com el seu actual equip, el Chelsea, han tingut un exercici força discret, el futbolista d’Arenys de Mar, que ja ha superat les 100 internacionalitats, continua sent un fix per al seleccionador, que molt probablement li atorgui a més el paper de titular. És l’únic dels jugadors catalans concentrats a l’Eurocopa que ha participat en els dos títols europeus i el mundial amb Espanya.   

Gerard Piqué (foto)

Lloc d’origen: Barcelona (Barcelonès).

Club: FC Barcelona.

A favor: un estat de forma extraordinari.

En contra: l’entorn.

Després del seu mal paper al Mundial celebrat al Brasil fa dos anys, el defensa barceloní s’ha convertit de nou, les últimes dues temporades, en un dels millors centrals del món, sent clau en els molts èxits assolits pel Barça. Malgrat els constants i incomprensibles xiulets de l’afecció espanyola i de la persecució que rep de certa premsa madrilenya, és un home bàsic per a Del Bosque.

LA MADURESA DE L’AFECCIÓ DEL BARÇA

Ara fa 18 anys, concretament la temporada 1997 / 1998, el FC Barcelona va assolir el seu primer doblet Lliga / Copa des de 1959. Tanmateix, malgrat que el club no aconseguia aquest èxit des de feia 39 anys, la fita es va veure força eclipsada arran que el Real Madrid conquistés la seva setena Copa d’Europa, 32 anys després de la sisena.

Aquesta campanya ha succeït un fet força similar: el Barça ha guanyat el campionat de Lliga i la Copa del Rei, el segon doblet consecutiu i el tercer en els darrers 8 anys, a més de conquistar també la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs. Aquest cop, però, el fet que el Real Madrid hagi assolit la seva onzena Copa d’Europa no ha alterat la gran campanya realitzada pel conjunt català.

Diversos poden ser els factors que han motivat aquesta diferència de mentalitat: en primer lloc, fa 18 anys hi havia al Camp Nou un entorn irrespirable, en ple enfrontament entre els partidaris de Josep Lluís Núñez i Johan Cruyff; en segon lloc, el caràcter complicat, enèrgic i crispat del tècnic blaugrana Louis van Gaal va enrarir molt l’ambient; en tercer lloc, el futbol empleat per aquell Barça no va convèncer la sempre exigent afecció barcelonista; finalment, en quart lloc, el club blaugrana va ser eliminat en aquell exercici a la fase de grups de la Lliga de Campions després d’una desastrosa lligueta.

Tanmateix, crec que el factor més important ha estat el de la maduresa que està experimentant l’afecció del Barça.  

ELS PRINCIPALS CAMPIONS DE COPA EUROPEUS

Bayern Munic (Alemanya)

Entrenador: Pep Guardiola.

Jugador més destacat: Lewandowski.

El millor: segon doblet Bundesliga / Pökal en tres anys.

El pitjor: un nou fracàs a la Champions League ha enrarit l’ambient.

Pep Guardiola ha acabat la seva relació de tres anys a l’Allianz Arena, per incorporar-se el pròxim estiu al Manchester City, amb 7 títols, destacant els dos doblets Bundesliga / Pökal, assolits en la primera i tercera temporades a Munic. Tanmateix, el seu anunci realitzat mitjan l’exercici que deixaria el Bayern i caure per tercer cop a les semifinals de la Lliga de Campions, han portat cert mal rotllo a l’entitat bavaresa.

Manchester United (Anglaterra)

Entrenador: Louis van Gaal (foto).

Jugador més destacat: De Gea.

El millor: Van Gaal se’n va d’Old Trafford amb un títol de prestigi.

El pitjor: una campanya, en línies generals, força decebedora.

Louis van Gaal ha fracassat aquesta temporada de manera estrepitosa en els dos principals campionats disputats: ha acabat cinquè a la Premier League, i per tant ha quedat fora de la pròxima edició de la Lliga de Campions, torneig en el qual no va superar la fase de grups la passada tardor. El títol de la Cup no li ha servit al tècnic holandès per continuar a Old Trafford i serà substituït per José Mourinho.

París Saint Germain (França)

Entrenador: Laurent Blanc.

Jugador més destacat: Ibrahimovic.

El millor: protagonista indiscutible de les competicions franceses.

El pitjor: l’assignatura pendent de la Champions League.

El PSG ha tornat a dominar de forma magistral el futbol francès arran d’aconseguir el segon quartet consecutiu, format per Ligue 1, Copa, Supercopa i Copa de la Lliga. No obstant, l’equip de Laurent Blanc, que podria ser substituït per Unai Emery, actual entrenador del Sevilla, ha quedat per tercer any consecutiu eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions, la seva assignatura pendent.

Feyenoord Rotterdam (Holanda)

Entrenador: Giovanni van Bronkhorst.

Jugador més destacat: Kuyt.

El millor: no és fàcil que el Feyenoord guany títols els últims anys.

El pitjor: molts temps a l’ombra d’Ajax i PSV.

L’entitat de Rotterdam va ser el primer club holandès en conquistar la Copa d’Europa, l’any 1970, i va exercir de gran rival de l’Ajax fins a la irrupció del PSV a partir de mitjan la dècada dels 70. El Feyenoord porta cinc decennis allunyat dels èxits dels conjunts d’Amsterdam i Eindhoven i no acostuma a assolir títols importants. Per tant, la Copa d’aquesta temporada és un èxit per als blanc-i-vermells.

Juventus FC (Itàlia)

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Jugador més destacat: Pogba.

El millor: una època esplendorosa per a la Vecchia Signora.

El pitjor: manca la Champions League per arrodonir una magnífica etapa.

Amb cinc títols de l’Scudetto seguits i el segon doblet Sèrie A / Coppa consecutiu, és possible que l’esquadra piemontesa estigui experimentant la millor època del seu brillant i extraordinari historial, encara que és cert que per completar un període meravellós resta la consecució de la Lliga de Campions, torneig del qual l’equip torinès en va disputar la final la temporada passada contra el FC Barcelona.

Sporting Braga

Entrenador: José Peseiro.

Jugador més destacat: Rui Fonte.

El millor: colar-se, de tant en tant, entre els grans.

El pitjor: els títols són un fet molt aïllat.

Un any després de perdre contra un altre Sporting, la històrica entitat de Lisboa, la final de la Taça a la tanda de penals, el bloc de Braga s’ha refet, ha estat capaç d’oblidar la decepció i ha assolit aquest any el títol de Copa, davant un Porto en crisi i decadència, igualment en els llançaments des dels 11 metres. Bon període el que està vivint la institució del nord, que fa 5 anys va disputar la final de l’Europa League. 

EL CAS MARC BARTRA

Ja fa unes dues dècades, un jugador de la pedrera del FC Barcelona amb una enorme qualitat, el càntabre Iván de la Peña, no va comptar amb la plena confiança dels entrenadors del Barça Johan Cruyff, qui el va ascendir al primer equip; Bobby Robson, encara que li va acabar atorgant força minuts en la part final de la seva única temporada a la banqueta del Camp Nou; Louis van Gaal, que li va donar la baixa, i Llorenç Serra Ferrer, que va alinear-lo molt poc després que Joan Gaspart aconseguís el seu retorn a Barcelona.

El centrecampista de Santander tampoc va tenir massa fortuna en les seves experiències al Lazio de Roma i l’Olympique de Marsella, i només va poder triomfar en la seva etapa a l’Espanyol, on va coincidir amb tècnics com Javier Clemente, Luis Fernández, Miguel Ángel Lotina, Ernesto Valverde o Mauricio Pochettino, període en què per fi va poder debutar com a internacional absolut. Els motius que es van comentar per explicar la causa del seu tardà èxit eren certa anarquia en el seu joc, l’escàs treball defensiu i un excés de risc en la passada, fet que provocava perillosos contraatacs dels rivals.  

Amb Marc Bartra, un altre futbolista arrelat a la Masia barcelonista d’una molt bona qualitat tècnica, ha succeït els darrers anys un fet similar: cap dels quatre entrenadors que ha tingut al Camp Nou, Pep Guardiola, Tito Vilanova, Gerardo Martino i Luís Enrique Martínez, que fins i tot el va relegar a cinquè central, han comptat massa amb els seus serveis, tot el contrari del seleccionador Vicente del Bosque, que se l’emporta a l’Eurocopa de França malgrat els pocs minuts que ha actuat aquesta temporada amb el Barça. 

Per explicar la problemàtica del defensa de Sant Jaume dels Domenys s’esgrimeix, tal com es va fer ja amb De la Peña, un punt d'anarquia en el seu estil, sense oblidar les freqüents pujades a l’atac, fet que no agrada als tècnics, que consideren que perd amb assiduïtat la seva posició. També s’ha de dir que el central català no ha tingut sort en dos partits decisius: el matx d’anada de les semifinals de la Lliga de Campions de la temporada 2012 / 2013 a Munic, en què el Barça va caure per un estrepitós 4 a 0 contra el Bayern, i en la final de la Copa del Rei de l’any 2014 a València davant el Real Madrid, en què Bartra va empatar l’encontre, però posteriorment no va estar massa afortunat en el gol de Gareth Bale, que va donar el títol als blancs.

Ara, el central català, a pesar que el club volia renovar-li el contracte, potser per posteriorment cedir-lo, ha acceptat l’oferta del Borussia de Dortmund, que ha pagat la seva clàusula de rescissió per convertir-lo en el successor de Mats Hummels, que ha fitxat pel Bayern.  

DANI ALVES: UN RENDIMENT EXEMPLAR

La setmana passada es va conèixer la decisió de Dani Alves d’abandonar el FC Barcelona, després de 8 temporades al club blaugrana, i fitxar pel Juventus de Torí.

Dels grans equips del Barça dels darrers temps, el que van dirigir Pep Guardiola i el desaparegut Tito Vilanova i l’actual entrenat per Luis Enrique Martínez, s’ha parlat abastament de futbolistes com Xavi Hernández, Andrés Iniesta i, sobretot, Leo Messi, però la importància que ha tingut Alves en els nombrosos títols de l’entitat catalana ha estat igualment extraordinària.

Després de triomfar espectacularment amb el Sevilla, club al qual va arribar sent un desconegut (un dels grans encerts de Monchi) i on va assolir una Copa del Rei, 2 Copes de la UEFA i una Supercopa d’Europa, Alves va fitxar l’estiu de l’any 2008 pel Barça. Llavors es va criticar molt Txiki Begiristáin, que exercia la direcció tècnica, de pagar una xifra astronòmica per un lateral dret, però 8 anys més tard, sembla que hi ha no queda ningú que opini el mateix.   

Durant les seves temporades al Camp Nou, el defensa brasiler ha conquistat 6 campionats de Lliga, 4 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 3 Supercopes d’Europa i 3 Mundials de Clubs. A més, el seu rendiment ha estat magnífic, amb constància i regularitat, fins el punt que potser només la campanya 2013 / 2014, amb Gerardo Tata Martino d’entrenador, pot qualificar-se de mediocre, en un exercici en què molts jugadors barcelonistes van baixar considerablement el seu nivell.

Tanmateix, també penso que no és cap drama que el jugador sud-americà, que té ja 33 anys, deixi un club que necessita no una revolució, però si una renovació en la seva plantilla. 

EUROCOPA 2016: L’ESTAT DELS FAVORITS

- Alemanya

Seleccionador: Joachim Löw.

Estrella: Thomas Müller.

Altres jugadors clau: Manuel Neuer, Mats Hummels i Toni Kroos.  

Títols: 3 (1972, 1980 i 1996).

Eurocopa 2012: semifinalista.

A favor: són els actuals campions del món.

En contra: alguns futbolistes bàsics semblaven en millor forma fa dos anys al Mundial del Brasil.

- Anglaterra

Seleccionador: Roy Hodgson.

Estrella: Wayne Rooney.

Altres jugadors clau: James Milner, Harry Kane i Jamie Vardy.

Títols: cap (semifinalista el 1996).

Eurocopa 2012: quarts de final.

A favor: nous valors com Dele Ali, Kane, Vardy o el joveníssim Marcus Rashford.

En contra: es tracta d’un equip que acostuma a fallar en els grans campionats.

- Bèlgica

Seleccionador: Marc Wilmots.

Estrella: Eden Hazard.

Altres jugadors clau: Thibaut Courtois, Kevin de Bruyne i Dries Mertens.

Títols: cap (finalista el 1980).

Eurocopa 2012: fase prèvia.

A favor: una de les millor generacions del futbol belga.

En contra: encara certa manca d’experiència.

- Espanya

Seleccionador: Vicente del Bosque.

Estrella: Andrés Iniesta.

Altres jugadors clau: Gerard Piqué, Sergio Ramos i Sergio Busquets.

Títols: 3 (1964, 2008 i 2012).

Eurocopa 2012: campiona.

A favor: el bon estat de forma en què arriben homes importants com Piqué, Ramos o Iniesta.

En contra: els dubtes a la porteria, doncs el veterà Casillas no està en un bon moment.

- França

Seleccionador: Didier Deschamps.

Estrella: Paul Pogba.

Altres jugadors clau: Patrice Evra, Blaise Matuidi i Antoine Griezmann.

Títols: 2 (1984 i 2000).

Eurocopa 2012: quarts de final.

A favor: ser l’amfitrió.

En contra: el polèmic cas de Karim Benzema.

- Itàlia

Seleccionador: Antonio Conte.

Estrella: Gianluigi Buffon.

Altres jugadors clau: Giorgio Chiellini, Daniele de Rossi i Alessandro Florenzi. 

Títols: 1 (1968).

Eurocopa 2012: finalista.

A favor: el caràcter guanyador del seu preparador.

En contra: la línia molt irregular de la selecció italiana els darrers temps.

- Portugal

Seleccionador: Fernando Santos.

Estrella: Cristiano Ronaldo.

Altres jugadors clau: Bruno Alves, Pepe Ferreira i Joao Moutinho.

Títols: cap (finalista el 2004).

Eurocopa 2012: semifinalista.

A favor: la qualitat de Ronaldo.

En contra: dependre massa de la seva estrella.

A la foto, Del Bosque i Iniesta. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: ANTONI TORRES

Comarca: Noguera.

Any de naixement: 1943.

Lloc de naixement: Balaguer.  

Demarcació: defensa.

Clubs: FC Barcelona.

Títols de clubs: 1 Lliga, 2 Copes i 1 Copa de Fires.

El millor: la solidesa defensiva

Torres va brillar en una època en què el Barça es va caracteritzar per comptar amb defenses centrals sòlids, ferris, durs i de gran seguretat, doncs en aquell període també van jugar al Camp Nou homes com Eladio Silvestre o Francisco Gallego. El futbolista de Balaguer va formar un històric quartet defensiu amb Joaquim Rifé, Enrique Álvarez Costas i Jesús Domingo de la Cruz.

El pitjor: mals temps per al Barça

Ja ho he explicat alguna vegada en aquest bloc: els anys 60 i 70 van ser una època força fosca per a l’entitat catalana, que només va conquistar alguns títols aïllats, com la històrica Lliga de la temporada 1973 / 1974. Malgrat tot, Torres va compartir vestidor al Camp Nou amb jugadors llegendaris com Josep Maria Fusté, Juan Manuel Asensi, Johan Neeskens, Carles Rexach o Johan Cruyff.

10 ANYS DE L’HISTÒRIC DOBLET CATALÀ

Ara fa una dècada, es va viure una de les millors temporades del futbol d’elit català, doncs el FC Barcelona va guanyar el campionat de Lliga, el segon consecutiu, mentre el RCD Espanyol va assolir la Copa del Rei, la segona en set anys.

Aleshores, el Barça tenia com a president Joan Laporta, com a entrenador Frank Rijkaard i com a onze base el format per Valdés, Oleguer, Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Xavi, Iniesta, Deco, Giuly, Eto’o i Ronaldinho, mentre emergia un jove Messi.

Llavors l’Espanyol tenia com a màxim mandatari Daniel Sánchez Llibre, com a tècnic Miguel Ángel Lotina i com a onze tipus l’integrat per Kameni, Zabaleta, Lopo, el desaparegut Jarque, David Garcia, Costa, De la Peña, Ito, Fredson, Luis García i Tamudo.

El bloc de Rijkaard, que tenia com a gran estrella el brasiler Ronaldinho, va fer una campanya excel·lent, malgrat les greus lesions de Xavi i Messi, doncs també va conquistar la Supercopa d’Espanya i la Lliga de Campions, la segona Copa d’Europa del club, aconseguida a l’estadi de Saint Denis.

Pel contrari, el grup de Lotina, que comptava amb el colomenc Tamudo com a futbolista més carismàtic, va realitzar un exercici molt irregular, ja que un gol de Corominas en el descompte de l’última jornada va salvar l’entitat blanc-i-blava del descens a segona divisió.

En l’inici de la següent temporada, hi va tenir lloc l’única Supercopa d’Espanya disputada entre els dos principals clubs catalans (a la foto una imatge de Tamudo i Puyol del xoc d’anada a Montjuïc), que va guanyar sense massa dificultats el club blaugrana.

Tanmateix, mentre el Barça de Rijkaard es va enfonsar amb clars signes d’aburgesament, apatia i autocomplaença, l’Espanyol, de la mà del nou entrenador Ernesto Valverde, va arribar a la final de la Copa de la UEFA, que va perdre als penals davant el Sevilla a Glasgow.

CAMPIÓ DE LA LLIGA DE CAMPIONS 2015 / 2016: REAL MADRID

11a Copa d’Europa del Real Madrid, segona en els darrers tres anys i cinquena en el últims 18. Una vegada més, la societat blanca ha demostrat tres coses: que pot conquistar el principal torneig continental de clubs en una campanya molt irregular, que se sent molt còmode en aquesta competició i que sap afrontar de manera molt positiva les finals.

Molta gent es fa les següents preguntes arran de la consecució del títol per part de l’equip madridista: És un campió just ? Es tracta d’un vencedor brillant ? Ha tingut el conjunt blanc molta sorts en els sorteigs ? Segons la meva opinió, que evidentment és pot debatre, tots els campions ho són amb justícia, no crec, però, que el bloc espanyol hagi estat un grup brillant, encara que aquesta circumstància, d’aquí uns anys, potser poca gent la recordarà i és veritat que el Madrid no s’ha enfrontat a cap gran club europeu, però les eliminatòries no són fàcil superar-les, sigui quin sigui l’adversari, mentre que pel que fa a la final, no podem oblidar que va vèncer l’Atlético de Madrid, l’esquadra que va eliminar prèviament FC Barcelona i Bayern de Munic.

Canvi radical el que ha experimentat el Madrid des de què Florentino Pérez, que ha obtingut la seva tercera Lliga de Campions com a president, va decidir el canvi a la banqueta del Santiago Bernabéu, situant Zinedine Zidane (foto), procedent del filial Castilla, per Rafa Benítez. El francès, que ja va guanyar la Champions League com a jugador blanc l’any 2002, final en què va fer un gol meravellós, ha tingut sobretot la virtut d’unir i pacificar un vestidor que es trobava incòmode amb el tècnic madrileny, a més de comptar amb unes característiques similars a altres triomfants preparadors blancs, és a dir, delegar certa gestió als mateixos futbolistes, com abans havien fet Miguel Muñoz, Luis Molowny, Vicente del Bosque o Carlo Ancelotti.

Zidane ha comptat com a clar onze base amb el format per Navas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Kroos, Bale, Benzema i Ronaldo, si bé també han comptat amb certes oportunitats homes com Danilo, James i Isco. Els jugadors més destacats del campió europeu han estat el porter Navas, el capità Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, que ha donat un equilibri decisiu a l’equip, i el trident ofensiu format per Bale, Benzema i Ronaldo, evidentment molt més motivat amb l’entrenador francès que no pas amb Benitez, amb qui va mantenir unes tenses relacions.