UN FINAL DE LLIGA EMOCIONANT I EXTRAORDINARI

 

Quatre clubs, per ordre classificatori actual Atlético Madrid, Real Madrid, FC Barcelona i Sevilla FC, es disputaran el campionat de Lliga, depenent d’ells mateixos per aconseguir-lo els blanc-i-vermells.

Els pros i contes de cada aspirant són els següents.

- Atlético

A favor: la recuperació d’homes com Joao Félix i Luis Suárez.

En contra: una segona volta força pobra del bloc de Diego Simeone (foto).

- Madrid

A favor: potser l’entitat més competitiva del món.

En contra: el conjunt de Zinedine Zidane segueix immers en la Lliga de Campions, amb el desgast físic que això suposa.

- Barça

A favor: una dinàmica molt positiva, amb el títol de la Copa del Rei inclòs, abans de la derrota contra el Granada CF al Camp Nou.

En contra: els errors defensius i, normalment, l’escassa mentalitat guanyadora en encontres decisius que han caracteritzar el bloc de Ronald Koeman aquesta temporada.

- Sevilla

A favor: sembla que el grup de Julen Lopetegui és el que més en forma es troba en aquests moments.

En contra: depèn dels seus tres rivals i no guanya el torneig des de la dècada dels 40 del passat segle.

LES NECESSITATS DE PACTAR UN NOU CALENDARI FUTBOLÍSTIC (1): LA LLIGA DE CAMPIONS

 

En primer lloc, la Lliga de Campions, o en cas que es vulgui refundar el torneig com a Superlliga, el primer requisit que hauria de tenir és que fos una competició oberta, és a dir, que no comptés amb clubs amb la classificació assegurada any rere any, tal com succeeix amb l’Eurolliga de Bàsquet.

Si el que és vol és eliminar encontres desiguals, poc emocionants i escassament atractius de la fase de grups, potser s’hauria d’optar, per exemple, per quatre categories, amb ascensos i descensos, i, després de les primeres eliminatòries, que podrien ser de vuitens i quarts de final, realitzar una final a quatre, amb una seu única com va passar l’estiu passat en el cas de Lisboa, llavors una final a vuit.

Les diferents categories podrien estar determinades pel coeficient UEFA de cada federació, per exemple establint-se en la divisió superior els quatre representants de les Lligues d’Espanya, Anglaterra, Alemanya, Itàlia i França i els campions d’Holanda, Portugal, Rússia i Bèlgica, països que comptarien amb tres equips, dos del quals a la segona divisió del torneig.

Posem per cas que cada categoria comptés amb 24 clubs i que aquests disputessin una lliga de 12, és a dir, dividits en dos grups. Del primer al quart es classificarien per a vuitens de final, del cinquè al vuitè aconseguirien la permanència i del novè al dotzè descendirien, en el cas de la quarta divisió sense l’oportunitat de jugar la competició la següent temporada.

Finalment, les entitats que en els campionats de Lliga estatals es guanyessin el premi de jugar el torneig continental, podrien realitzar una fase prèvia durant l’estiu, la qual podria comptar amb la consideració de competició oficial, juntament amb les quatre millors esquadres de l’Europa League, i les vuit primeres entrar en la quarta categoria.

Exemple d’estructura del torneig:

Primera categoria: quatre representants d’Espanya, Anglaterra, Alemanya, Itàlia i França i campions d’Holanda, Portugal, Rússia i Bèlgica.

Segona categoria: els altres dos representants d’Holanda, Portugal, Rússia i Bèlgica, els tres representants de Turquia, Ucraïna, Grècia i Escòcia i els dos representants d’Àustria i Suïssa.

Tercera categoria: els dos representants de Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Hongria, Noruega, Polònia, Romania, Suècia i Txèquia i els representants d’Israel i Xipre.

Quarta categoria: els representants d’Albània, Andorra, Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Bòsnia i Hercegovina, Estònia, Finlàndia, Gal·les, Geòrgia, Gibraltar, Illes Fèroe, Irlanda, Irlanda del Nord, Islàndia, Kosovo, Letònia, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malta, Moldàvia, Montenegro i San Marino.

Nota: Liechtenstein, Mònaco i Vaticà no compten amb campionats de Lliga, si de Copa en el cas de l’estat alpí.

A la foto, jugadors del Bayern Munic, vigent campió de la Lliga de Campions.

 

PARLEM DE LA SUPERLLIGA

 

El passat cap de setmana, tres clubs de la Lliga Espanyola (Real Madrid, FC Barcelona i Atlético Madrid), tres més de la Sèrie A (AC Milan, Inter Milà i Juventus FC) i sis de la Premier League (Liverpool FC, Manchester United, Chelsea FC, Arsenal FC, Tottenham Hotspur i Manchester City), anunciaven la posada en marxa de l’anomenada Superlliga, en la qual també hi tenien cabuda tres entitats més, Bayern Munic, Borussia Dortmund i París Saint – Germain, i permetia la presència de cinc representants amb la condició de convidats.

Tanmateix, després que el president del Real Madrid, Florentino Pérez (foto), també màxim mandatari de la Superlliga, expliqués les característiques del nou torneig al programa de televisió “El chiringuito”, la idea es va anar desfent per les renúncies, en primer lloc, de Bayern, Dortmund i PSG; les retirades, en segon lloc, dels sis clubs anglesos, i, en tercer lloc, la marxa enrere dels tres italians i de l’Atlético.

A mi hi ha un munt de coses que no m’agradaven d’aquesta Superlliga, principalment que 15 equips tinguessin la presència garantida any rere any, al marge dels seus mèrits esportius, tal com succeeix a l’Eurolliga de Bàsquet. Per exemple, es podria haver donat la paradoxa que Sevilla FC, Leicester City o Atalanta Bèrgam, en cas de proclamar-se campions de les lligues espanyola, anglesa i italiana respectivament, no es classifiquessin per al campionat i si que ho fessin, quedant posem per cas en la zona mitjana de la taula classificatòria, Atlético, Arsenal o Milan.

Ara bé, no em semblaria malament que les principals institucions futbolístiques d’Europa muntessin una competició al marge de la UEFA, oberta i que no anés en contra de la meritocràcia o els clubs mitjans i petits. Tots coneixem l’opacitat, els escàndols i els casos de corrupció que han marcat estaments com la FEF, la UEFA o la FIFA, amb noms polèmics com els d’Ángel María Villar, Michel Platini i Joseph Blatter, i tampoc podem oblidar com la FIFA ha designat Quatar per organitzar el Mundial de l’any 2022, quan han sortit a la llum pública la mort d’un munt d’obrers immigrants, es diu que en règim pràcticament d’esclavitud,  que treballaven en la construcció dels estadis del certamen; que Luis Rubiales, actual president de la FEF, portés l’any passat la Supercopa a un estat escassament democràtic com l’Aràbia Saudita o la presència com a president  de la LFP del controvertit Javier Tebas, exmembre de Fuerza Nueva i simpatitzant de VOX.

Quant a la posició del Barça i del seu president Joan Laporta, que s’ha criticat molt des d’alguns sectors, penso que la societat catalana havia de fer el pas que ha efectuat, adherir-se’n de forma discreta, doncs haurem de recordar que l’any 1955, quan el diari francès “L’Équipe” i el directiu madridista Raimundo Saporta van fundar la Copa d’Europa, el club blaugrana se’n va desentendre. Resultat: el Madrid va guanyar les primeres cinc edicions del torneig i el Barça va trigar 36 anys en assolir el primer títol.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI: FC BARCELONA

 

Si tornem enrere i ens posicionem a finals d’estiu i la tardor de l’any 2020, recordarem episodis terribles de la història recent del FC Barcelona: la humiliació a l’estadi Da Luz de Lisboa contra el Bayern de Munic, que en els quarts de final de la Lliga de Campions va vèncer per un contundent 8 a 2 al bloc que llavors entrenava Quique Setién; el burofax enviat per Leo Messi reclamant la baixa del club, no acceptada per la directiva; la presentació d’una moció de censura contra Josep Maria Bartomeu, que va aconseguir les signatures necessàries, i les dimissions del president i la seva junta.

Per tant, tot i que molts puguin considerar la Copa del Rei, sinó un torneig menor, almenys si una competició secundària, lluny del prestigi del campionat de Lliga i, sobretot, la Champions League, observades les circumstàncies, es pot considerar un títol extraordinari per a l’equip de Ronald Koeman, que va tenir fins a la final un camí molt dur i complicat, doncs va necessitar tres pròrrogues, contra Cornellà, Granada i Sevilla respectivament en setzens de final, quarts de final i semifinals, i remuntar marcadors adversos davant el Rayo Vallecano en vuitens de final i enfront els dos contrincants andalusos. Pel contrari, en la final contra l’Athletic Club de Bilbao, disputada a l’estadi de la Cartuja de Sevilla, el conjunt català va ser molt superior i va guanyar per un inapel·lable 4 a 0.

En el planter campió cal destacar futbolistes com Ter Stegen, Alba, Busquets, De Jong, Pedri, Messi, que va ser elegit millor jugador de la final; Griezmann, que ha realitzat un gran torneig, i fins i tot Piqué, que, malgrat dues importants lesions, ha estat decisiu en les semifinals i la final de la competició.

Fitxa del campió

Entrenador: Koeman.

Capità: Messi.

Estrella: Messi.   

Jugador més destacat de la temporada: Messi.

Màxim anotador: Messi.

Revelació: Pedri.

Altres tres futbolistes significatius: Ter Stegen (foto), De Jong i Griezmann.

Onze tipus: Ter Stegen, Dest, Mingueza, Araujo, Alba, Busquets, De Jong, Pedri, Dembélé, Messi i Griezmann.

Altres homes importants: Dest, Piqué, Lenglet, Moriba, Trincao i Braithwaite.

El millor: l’aparició dels joves.

El pitjor: les moltes dificultats que ha tingut el club català per arribar a la final.

DUES FINALS DE LA COPA DEL REI QUE PODRIEN SER COINCIDENTS

 

Era l’any 1990 i el Real Madrid acabava de conquistar, o estava a punt de fer-ho, la seva cinquena Lliga consecutiva. Va ser llavors quan el conjunt blanc, dirigit pel gal·lès John Toshack, i el FC Barcelona, entrenat per l’holandès Johan Cruyff, van afrontar a València la final de la Copa del Rei. Tothom sembla coincidir que aquell dia Cruyff s’hi jugava la continuïtat a la banqueta del Camp Nou i el seu bloc va aconseguir la victòria (2 – 0). A partir de llavors, mentre el Real Madrid de la Quinta del Buitre entrava en crisi, va començar la gran era de l’anomenat Dream Team, que, entre d’altres títols, va assolir quatre Lligues seguides i la primera Copa d’Europa en la història de la societat.

Fa només 8 mesos, el Barça va rebre a l’estadi Da Luz de Lisboa la seva pitjor humiliació a Europa, quan va caure golejat davant el Bayern de Munic per un contundent 8 a 2 als quarts de final de la Champions League. Posteriorment, van arribar el burofax de Leo Messi, la moció de censura, la dimissió de Josep Maria Bartomeu i la seva directiva, la derrota en la final de la Supercopa d’Espanya contra l’Athletic Club de Bilbao i l’ajornament de les eleccions a causa de la pandèmia.

El passat dissabte, el club català, en una brillant final, va batre el mateix Athletic Club a la final de la Copa del Rei, que com la de la Supercopa va tenir com a escenari l’estadi de la Cartuja de Sevilla, i molts observem cert paral·lelisme amb la final de fa 31 anys, doncs pot suposar l’inici d’una altra gran època blaugrana i podria permetre la permanència de Ronald Koeman com a entrenador, la decisió de seguir a l’entitat de Messi i la consolidació d’una nova generació de joves com Serginho Dest, Òscar Mingueza, Ronald Araujo, Frenkie de Jong, Pedri González, Ilaix Moriba, Francisco Trincao i Ansu Fati.

A la foto, els jugadors del Barça amb el trofeu guanyat el passat dissabte.

COSES QUE EM MERAVELLEN DEL REAL MADRID

 

Malgrat ser seguidor del FC Barcelona, hi ha coses del Real Madrid que sempre m’han meravellat, com el seu sentit competitiu en els partits decisius, una mentalitat molt positiva en els moments importants o la capacitat de superar les circumstàncies negatives i més adverses, situacions que el Barça, en la seva història moderna, només ha tingut durant les etapes d’entrenadors de Johan Cruyff, alguns anys de la de Fran Rijkaard i Pep Guardiola.

El bloc de Zinedine Zidane (foto) ha afrontat els quarts de final de la Champions League contra el Liverpool amb les baixes de tres dels seus defenses titulars, Dani Carvajal, Raphaël Varane i el capità Sergio Ramos, a les quals s’hi va afegir la de Lucas Vázquez, substitut del lateral dret, a Anfield; ha actuat al centre del cap amb dos homes, Luka Modric i Toni Kroos, amb 35 i 31 anys respectivament i que porten una enorme tralla de minuts jugats, i novament amb l’absència d’Eden Hazard, doncs el belga ha patit la seva enèsima lesió des que va arribar a Madrid.

Malgrat tot, els blancs van superar sense massa problemes l’eliminatòria i molts experts opinen que, el pròxim mes de juny a Istanbul, el club espanyol podria assolir la seva 14a Copa d’Europa.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA (I 24): MACEDÒNIA DEL NORD

 

Juntament amb Finlàndia, la selecció de Macedònia del Nord és la gran sorpresa entre els 24 equips que estaran presents en la fase final de la pròxima Eurocopa, en un fet que té un gran mèrit, doncs, de tots els conjunts de l’antiga Iugoslàvia, a més només s’hi ha pogut classificar la sots-campiona mundial Croàcia.

Tanmateix, els macedonis, dirigits per Igor Angelovski, compten amb un elenc important de futbolistes, entre els quals cal significar homes com Dimitrievski (Rayo Vallecano), Bardhi (Llevant UD), Elmas (SSC Nàpols), Nesterovski (Udinese Calcio), Trajkovski (Real Mallorca), Tritxkovski (AEK Atenes) i el seu capità i principal referència Pandev (FC Genoa). Com es por comprovar, molts dels seus jugadors actuen a la Sèrie A italiana.

Havent arribat a la fase final, Macedònia del Nord ja ha complert perfectament, però no s’ha de descartar que el combinat entrenat per Angelovski es converteixi en una de les revelacions del torneig i que, com a mínim, arribi als vuitens de final.

A la foto, Pandev.

EL FUTUR DE LA PLANTILLA DEL BARÇA (I 4): LA DAVANTERA

Leo Messi (dubte). La continuïtat al Camp Nou de l’estrella argentina, que l’estiu passat va demanar la baixa del club, depèn d’ell mateix. Algunes circumstàncies dels últims mesos afavoreixen la seva permanència a l’entitat: la bona connexió amb Ronald Koeman, l’explosió de joves que poden assegurar un futur brillant per al Barça i, molt especialment, el triomf a les eleccions de Joan Laporta.

Antoine Griezmann (baixa). L’internacional francès no ha tingut la regularitat necessària arran del seu controvertit fitxatge, poques vegades ha estat decisiu i, a més, ha estat suplent en un gran número de xocs bàsics. Segurament, el club cercarà un traspàs que li pugui donar uns importants beneficis per a les arques de la societat.

Ousmane Dembélé (continuïtat). El davanter francès és el clàssic futbolista que no deixa indiferent: o compta amb fans irreductibles o amb detractors radicals. Sens dubte, està jugant la seva millor temporada com a blaugrana i, a diferència de les anteriors, a penes s’ha lesionat, encara que el seu rendiment continua sent bastant irregular. Laporta desitja allargar-li el contracte i, per tant, la sensació és que ara la situació depèn de l’extrem.

Martin Braithwaite (baixa). L’atacant danès mereix tots els elogis per la seva voluntat i per donar-ho tot, però no és el davanter centre que necessita el Barça i tot indica que serà traspassat el pròxim estiu.

Ansu Fati (continuïtat). És un dels futbolistes dels quals s’espera més en un futur, no només al Barça, sinó també al futbol mundial. Ara el més important és que superi perfectament la seva greu lesió.

Francisco Trincao (dubte). Encara que rarament ha estat titular, Koeman l’ha utilitzat molts cops com a revulsiu i, fins i tot, fa unes setmanes va marcar gols importants. Tanmateix, potser el portuguès hauria d’acceptar una cessió la pròxima campanya.

A la foto, Messi. 

 

LAMENTABLE ACTITUD DE RONALD KOEMAN I GERARD PIQUÉ EN L’ÚLTIM CLÀSSIC

 

El passat dissabte, el FC Barcelona va tornar a perdre un d’aquests encontres amb característiques de decisius, una constant aquesta temporada, després de caure a l’estadi Alfredo Di Stefano de Valdebebas en el clàssic contra el Real Madrid (2 a 1).

El partit no va ser, ni molt menys, escandalós, però l’àrbitre extremeny Gil Manzano, que havia substituït a última hora el valencià Mateu Lahoz, que es va lesionar, no va observar penal en una acció sobre Martin Braithwaite, en què la majoria d’experts hi van veure dubtes, i no va descomptar sembla que prou minuts el matx, quan el Barça cercava el gol de l’empat.

Al finalitzar l’enfrontament, Gerard Piqué, que, malgrat ser convocat, no va actuar cap minut, va entrar al terreny de joc per protestar enèrgicament a Gil Manzano, mentre Ronald Koeman, davant els micròfons de Movistar +, la cadena que va oferir el xoc, va queixar-se amargament de l’arbitratge, cosa que no feia des de fa varis mesos, i, a més, va deixar plantat el periodista, que, evidentment, no en tenia cap culpa.

Quan la institució catalana ha utilitzat el victimisme com a arma, i recordaria les nefastes dècades per al club dels 70 i 80, mai li han anat bé les coses. Les queixes s’han de fer lluny dels focus mediàtics i en els llocs corresponents i ara l’entitat barcelonista compta amb dues persones idònies per realitzar aquesta funció: el president Joan Laporta i el director general Mateu Alemany.

És per actituds tan lamentables com les de Valdebebas que no voldria que algun dia Piqué fos president de la societat i que tinc dubtes sobre la continuïtat de Koeman a la banqueta del Camp Nou.

A la foto, Piqué protestant a Gil Manzano, mentre el delegat Carles Naval intenta evitar-ho.

EL FUTUR DE LA PLANTILLA DEL BARÇA (3): EL CENTRE DEL CAMP

 

Sergio Busquets (continuïtat). El veterà centrecampista de Badia del Vallès ha millorat ostensiblement el seu rendiment des que Koeman va optar per un nou dibuix tàctic, però el vallesà hauria de ser conscient que no pot jugar-ho absolutament tot.

Frenkie de Jong (continuïtat). M’atreviria a dir que, en aquests moments, el migcampista holandès és el jugador més important de l’equip només per darrere de Leo Messi. S’espera d’ell que sigui un dels futbolistes bàsics del Barça de la pròxima dècada.

Miralem Pjanic (baixa). El futbolista bosnià, intercanviat amb Arthur Melo el passat estiu amb el Juventus, un dels errors que crec que va cometre l’expresident Josep Maria Bartomeu, a penes compta en aquest exercici per a Ronald Koeman.

Philippe Coutinho (baixa). El fitxatge més car de la història de l’entitat catalana ha estat una de les grans decepcions dels últims anys al Camp Nou, no ha mostrat quasi mai una mentalitat positiva i a més ha tingut aquesta temporada una lesió molt greu. La idea del club seria traspassar-lo, però no serà gens senzill fer-ho i menys encara per una xifra important.

Pedri González (continuïtat). La gran revelació de la temporada ha der ser un dels jugadors importants de la plantilla durant molts anys. Es tracta del futur del Barça i també del futbol espanyol.

Ricki Puig (dubte). Tot i que amb el pas dels mesos sembla que ha comptat més amb ell, no és un jugador que agradi a Koeman i si aquest continua a la banqueta del Camp Nou, potser el millor seria que acceptés una cessió.

Ilaix Moriba (continuïtat). La jove perla de la Masia ha demostrat moltes aptituds quan l’entrenador li ha donat oportunitats en aquesta campanya, però tothom sembla coincidir que, per no aturar la seva progressió, seria important no fitxar el centrecampista neerlandès del Liverpool Georgino Wijnaldum.

A la foto, Busquets.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA (23): FINLÀNDIA

 

Finlàndia no s’havia classificat mai ni per a una Eurocopa ni tampoc per a un Mundial i ho ha aconseguit quan gairebé ningú s’ho esperava. Per tant, juntament amb la també debutant Macedònia del Nord, ha estat la gran sorpresa de la fase prèvia del torneig.

El seleccionador finlandès, Markku Kanerva, no compta amb cap futbolista conegut per al gran públic, però disposa de quatre jugadors importants, concretament els casos del porter Hradecky (Bayer Leverkusen), el centrecampista i capità Sparv (AEL Larnaka) i els atacants Pukki (Norwich City) i Pohjanpalo (Unió Berlín), que són, podríem dir, les figures del combinat nòrdic, malgrat que el primer actua a la segona categoria del futbol anglès.

Finlàndia ha complert perfectament arribant a aquesta pròxima Eurocopa i seguir més endavant seria inesperat, però els escandinaus es podrien emmirallar amb Islàndia, que fa cinc anys a França va arribar als quarts de final i després d’eliminar una potència com Anglaterra.

A la foto, Pukki.

HAALAND ? A MI M’AGRADEN ELS FALSOS NOU

 

Malgrat la desastrosa situació econòmica que viu la institució catalana, sembla que un dels objectius del nou president del FC Barcelona, Joan Laporta, és fitxar el davanter noruec del Borussia Dortmund Erling Haaland, el futbolista de moda al continent europeu.

No discutiré, ni molt menys, la qualitat de Haaland, que sembla ser que no és un davanter centre estàtic i que, malgrat la seva corpulència, té força habilitat en els moviments, però a mi el Barça m’ha agradat sobretot quan ha actuat amb un fals nou.

Si fem un repàs dels dos millors equips del FC Barcelona de la seva història moderna, els dirigits per Johan Cruyff i Pep Guardiola, en el primer van brillar com a falsos davanters centre José Mari Bakero i Michael Laudrup, mentre en el segon ho va fer de manera espectacular Leo Messi.

En canvi, quan Cruyff va fitxar Romário da Souza, malgrat els gols espectaculars del brasiler, i Guardiola Zlatan Ibrahimovic, penso que aquells dos grans blocs se’n van ressentir negativament.

EL FUTUR DE LA PLANTILLA DEL BARÇA (2): DEFENSA

 

Sergi Roberto (continuïtat). Dues lesions importants estan marcant aquesta temporada del jugador de Reus, que a més ha observat com el jove Dest està tenint un bon rendiment al lateral dret i cada cop sembla més allunyat de tornar al centre del camp. Malgrat això, tot indica que el quart capità de l’equip seguirà vestint de blaugrana.

Serginho Dest (continuïtat). Tot i que el primer nord-americà en la història del Barça ha tingut períodes d’irregularitat, s’ha fet amb un lloc fix a l’onze de Ronald Koeman i es tracta d’un futbolista amb un enorme futur.

Jordi Alba (continuïtat). El lateral esquerre de l’Hospitalet de Llobregat semblava cridat a ser un dels veterans a abandonar l'entitat el pròxim estiu, però està tenint un rendiment extraordinari, tot i que el club podria fitxar el jugador del València José Luis Gayà, a qui coneix perfectament Mateu Alemany, el nou director general de la societat.

Junior Firpo (baixa). El dominicà, exfutbolista del Betis, mai ha tingut continuïtat al Barça, ni amb Ernesto Valverde, ni tampoc amb Quique Setién i Koeman. El seu futur podria estar al futbol italià.

Gerard Piqué (continuïtat). Malgrat dues greus lesions, quan el central barceloní ha jugat aquesta temporada, ha demostrat que continua sent decisiu, com en les semifinals de la Copa del Rei contra el Sevilla. Tanmateix, penso que el defensa català ja no pot actuar en una gran quantitat de partits al llarg d’un exercici.

Samuel Umtiti (baixa). El defensa francès no acaba de recuperar-se i, si tots els centrals de l’equip estan disponibles, és el cinquè en la preferència de Koeman. Podria rebre el mes de juny la carta de llibertat.

Clement Lenglet (continuïtat). Aquesta està sent la pitjor de les tres campanyes que porta al Camp Nou, però segurament el central francès seguirà al club català la pròxima temporada.

Ronald Araujo (continuïtat). El jugador uruguaià, procedent del filial, ha estat una de les revelacions de l’exercici, encara que dues inoportunes lesions han frenat una espectacular progressió. Compta amb un cosa molt important per actuar al Barça: caràcter.

Òscar Mingueza (continuïtat). Tot i uns inicis una mica dubitatius. el defensa de Santa Perpètua de Mogoda està realitzant una gran campanya, tant de lateral com de central.

Ala foto, Piqué.

LA PRIMERA PRESIDÈNCIA DE JOAN LAPORTA (I 6): EL GRAN BARÇA DE PEP GUARDIOLA

 

Les primeres mesures que va prendre Pep Guardiola com a entrenador del primer equip del FC Barcelona van ser donar la baixa a Ronaldinho de Assis, Anderson Deco i Samuel Eto’o, tres dels puntals de l’era Frank Rijkaard, tot i que el davanter camerunès va continuar un any més i amb un fenomenal rendiment; donar el lideratge a futbolistes fins llavors secundaris com Víctor Valdés, el capità Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, que es va convertir en el millor jugador del món; pujar del filial, al qual havia ascendit a segona divisió B, Sergio Busquets i Pedro Rodríguez; fitxar Dani Alves i recuperar Gerard Piqué, que de juvenil havia marxat al Manchester United.

Porto seguint futbol des de mitjan la dècada dels 70 del segle XX i mai he observat un equip més espectacular, brillant i meravellós que l’anomenat Pep Team, on també van destacar homes com Éric Abidal, Silvinho Mendes, Seydou Keita o David Villa. Aquell gran bloc va conquistar, només en quatre anys, els dos últims ja amb Sandro Rosell ostentant la presidència de la institució catalana, i amb un joc extraordinari, que va ser l’admiració del món sencer, tres campionats de Lliga, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs, destacant el triplet de la temporada 2008 / 2009 i el sextet de l’any natural 2009.

A la foto, Guardiola i Messi celebren una victòria.

EL FUTUR DE LA PLANTILLA DEL BARÇA (1): PORTERIA

 

Marc – Andre ter Stegen (continuïtat). El que molts veuen com el futur capità del Barça, hauria de ser durant molts anys el porter de l’equip blaugrana.

Neto Murara (baixa). El meta brasiler ja va voler marxar en el passat mercat d’hivern i sembla que res impedirà que el pròxim 30 de juny deixi de ser membre de la plantilla del FC Barcelona.

Iñaki Peña (continuïtat). La intenció és que aquest home de la pedrera sigui la pròxima temporada el suplent de Ter Stegen.

A la foto, Ter Stegen.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA (22): ESCÒCIA

 

Hi va haver una època en què Escòcia era un clàssic en les fases finals de les Copes del Món, en un període en què brillaven futbolistes com Bremner, Gemmill, Souness, Lorimer, Jordan o Dalglish, tot i que mai va ser capaç de superar una fase de grups.

L’actual seleccionador, Steve Clarke, no compta, ni molt menys, amb una nòmina de jugadors de la categoria dels citats en el primer paràgraf, però hi figuren homes importants com els defenses Tierney (Arsenal FC) i Robertson (Liverpool FC) o els centrecampistes McTominay (Manchester United) i Armstrong (Southampton FC), que estan triomfant des de fa ja bastants anys a la Premier League anglesa.

No s’han de tenir unes expectatives massa altes sobre el rendiment d’Escòcia en la pròxima Eurocopa, tenint en compte, a més a més, que va aconseguir la classificació en una de les repesques, però sembla que un objectiu bastant adient al potencial del combinat de Clarke seria poder arribar als vuitens de final.

A la foto, Robertson.

LA PRIMERA PRESIDÈNCIA DE JOAN LAPORTA (5): LA MOCIÓ DE CENSURA I L’APOSTA PER PEP GUARDIOLA

 

Després de dues temporades horribles, el soci Oriol Giralt, tot i que semblava evident la mà a l’ombra de Sandro Rosell, va presentar l’estiu de 2008 una moció de censura contra Joan Laporta, que la va superar, però amb moltes dificultats.

Durant alguns dies, es va especular amb la dimissió de Laporta, sobretot quan van decidir deixar-ho estar vice-presidents tan afins com Ferran Soriano i Marc Ingla, però Jan va decidir continuar al càrrec amb totes les conseqüències.

Va ser llavors quan l’advocat barceloní i el seu secretari tècnic Txiki Begiristáin, malgrat els molts consells que van rebre perquè optessin pel tècnic portuguès José Mourinho, llavors preparador del Chelsea, per substituir Frank Rijkaard, van apostar per la figura de Pep Guardiola com a nou entrenador.

En la seva primera roda de premsa, Guardiola, que havia dirigit el filial a tercera divisió, va comentar que no comptava ni amb Ronaldinho de Assis, ni tampoc amb Anderson Deco ni Samuel Eto’o, tot i que el camerunès va continuar un any més. Estava a punt de començar l’època del millor Barça de la història.

A la foto, l’acord entre Laporta i Guardiola.