LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (16): ANGLATERRA

Si, és veritat, Anglaterra compta amb una relació de futbolistes que és una de les més brillants de la seva història i ha realitzat una fase de classificació extraordinària, però jo confio poc, molt poc, en la selecció anglesa, que només ha aconseguit un notable rendiment en Copes del Món en dues ocasions: quan es va proclamar campiona el 1966 com a amfitriona i quan va ser semifinalista a Itàlia 1990.

Realment, es fa estrany trobar alguna causa de la fluixa competivitat del conjunt anglès els últims anys en els grans campionats, tenint en compte que ha tingut magnífics futbolistes com per exemple Steven Gerrard, Frank Lampard, Paul Scholes, Wayne Rooney o el mediàtic David Beckham, tot i que una d’elles, a part d’una fràgil mentalitat en els encontres importants, podria ser la gran quantitat de jugadors estrangers que hi ha a la Premier League.

El seleccionador Gareth Southgate pot convocar una extraordinària sèrie de jugadors, alguns d’ells encara molt joves, entre els quals es troben Hart (West Ham United), Walker (Manchester City), Smalling (Manchester United), Cahill (Chelsea FC), Stones (Manchester City), Young (Manchester United), Rose (Tottenham Hotspur), Dier (Tottenham Hotspur), Henderson (Liverpool FC), Lingard (Manchester United), Delph (Manchester City), Oxlade – Chamberlain (Liverpool FC), Lallana (Liverpool FC), Alli (Tottenham Hotspur), Sterling (Manchester City), Kane (Tottenham Hotspur), Vardy (Leicester City), Sturridge (Liverpool FC), Welbeck (Arsenal FC) i Rashford (Manchester United).

A la foto, Kane.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (15): RÚSSIA

Rússia organitzarà per primer cop a la seva història una Copa del Món, cosa que mai va fer l’antiga Unió Soviètica, i ho portarà a terme en un període en què la seva selecció no es troba precisament en el seu millor moment, si tenim en compte que no va poder superar la fase de grups ni del Mundial de 2014, al Brasil, ni tampoc de l’Europeu de 2016, a França.

Una de les possibles causes de la crisi del futbol rus de selecció, a part de què no han sorgit grans estrelles els darrers anys, pot ser que la immensa majoria de futbolistes que poden ser convocats, a diferència d’altres èpoques, no actuen en les principals lligues del continent europeu. És cert que el campionat de Rússia és un dels que més ha evolucionat els últims temps, però encara està molt lluny de la competivitat dels d’Espanya, Anglaterra, Alemanya o Itàlia.

El seleccionador Stanislas Txertxesov pot comptar amb homes com el veterà porter Akinfeev (CSKA Moscou), Zhirkov (Zenit Sant Petersburg), Gluxakov (Spartak Moscou), Dzagoev (CSKA Moscou), Kombarov (Spartak Moscou), Golovin (CSKA Moscou), Kokorin (Zenit Sant Petersburg), Samedov (Spartak Moscou), Dzyuba (Zenit Sant Petersburg) o Txerixev (Vila-real CF), un dels pocs que juga a l’estranger.

A la foto, Akinfeev.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: ABEBE BIKILA

Esport: Atletisme.

País: Etiòpia.

Dècada estel·lar: 60 del segle XX.

Principals títols: 2 Ors olímpics en Marató.

El millor: l’èpica de córrer descalç.

El pitjor: la mort li va arribar només amb 41 anys.

Podríem dir que el llegendari esportista africà Abebe Bikila va ser el gran predecessor de les grans generacions d’atletes que ha tingut Etiòpia fins els nostres dies. El maratonià va meravellar al món sencer quan va aconseguir proclamar-se campió olímpic d’aquesta duríssima distància als jocs de Roma, l’any 1960, i als de Tòquio, l’any 1964, sobretot perquè va assolir aquests dos històrics triomfs corrent descalç.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (14): CROÀCIA

Croàcia, pràcticament des del dia de la seva independència de l’antiga Iugoslàvia, s’ha convertit en un clàssic de les fases finals d’Eurocopa i Mundial, però els darrers anys ha estat incapaç d’emular aquell brillantíssim equip que va finalitzar en tercera posició la Copa del Món de França, l’any 1998, encara que aquell era un planter en què hi jugaven mites com Prosinecki, Boban o Suker, màxim anotador del certamen.

Encara que penso que Croàcia compta amb una relació magnífica de futbolistes, amb jugadors amb una enorme experiència en les principals lligues del continent europeu, l’equip balcànic ho ha passat molt malament per aconseguir el passaport per a Rússia, fins el punt de necessitar una repesca per assolir la classificació. Fins i tot, Suker, ara president de la Federació, va decidir un canvi a la banqueta, quan Zlatko Dalic va substituir Ante Cacic.

Dalic pot seleccionar homes com Subasic (AS Mònaco), Vrsalijko (Atlético Madrid), Lovren (Liverpool FC), Vida (Dinamo Kiev), Kovacic (Real Madrid), Brozovic (Inter Milà), Pasalic (Spartak Moscou), Rebic (Eintracht Frankfurt), Kramaric (TSG Hoffenheim), Kalinic (AC Milan) o les seves quatre grans figures: el capità Modric (Real Madrid), Rakitic (FC Barcelona), Perisic (Inter Milà) i Mandzukic (Juventus FC).

A la foto, Perisic. 

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: ESPORTISTA INTERNACIONAL MASCULÍ

1. Roger Federer (Tennis)

2. Rafael Nadal (Tennis)

3. Chris Froome (Ciclisme)

4. Caeleb Pressel (Natació)

5. Mo Farah (Atletisme)

6. Lewis Hamilton (Fórmula 1)

7. Marc Márquez (Motociclisme)

8. Xiao Ruoteng (Gimnàstica)

9. Sebastien Ogier (Ral·lis)

10. Marcel Hirscher (Esquí)

MASCHERANO NO ÉS JUST

Durant el mercat estival de 2010, Javier Mascherano va forçar la seva sortida del Liverpool per fitxar pel FC Barcelona (va tenir més sort que Philippe Coutinho el passat estiu). L’argentí, aleshores capità i líder de la selecció del seu país, va fracassar en la missió de donar descans a Sergio Busquets en la demarcació de mig centre, però va triomfar inesperadament quan Pep Guardiola va decidir situar-lo com a defensa central.

Mascherano, que està portant a terme la seva vuitena temporada al Camp Nou, ha tingut un rendiment extraordinari al conjunt blaugrana i ha aconseguit guanyar 4 Lligues, 4 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs. A més, l’anomenat Jefecito ha exercit un important paper de líder, tant al camp com al vestidor.

El passat estiu, el nou entrenador del club català, Ernesto Valverde, va reclamar un central a la direcció tècnica, concretament el jugador de la Real Sociedad Íñigo Martínez, però sembla ser que l’operació no es va realitzar perquè Mascherano, que ja havia perdut la temporada passada la titularitat davant el jove francès Samuel Umtiti, es va incomodar amb l’arribada d’un altre home que li podia fer la competència.

Ara, uns mesos més tard, Javier ha demanat a l’entitat ser traspassat en el pròxim mercat d’hivern, justament en un moment en què Gerard Piqué no està en un estat de forma adient,  Umtiti es troba lesionat i tots sabem els problemes que té Thomas Vermaelen amb les lesions. Evidentment, l’actitud de Mascherano no em sembla justa.

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: ESPORTISTA INTERNACIONAL FEMENINA

1. Katie Ledecky (Natació)

2. Sarah Sjöström (Natació)

3. Morgan Hurd (Gimnàstica)

4. Federica Pellegrini (Natació)

5. Katinka Hosszu (Natació)

6. Mikaela Shiffrin (Esquí)

7. Lilly King (Natació)

8. Dafne Schippers (Atletisme)

9. Garbiñe Muguruza (Tennis)

10. Simone Halep (Tennis)

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (13): PORTUGAL

Potser seria exagerat situar Portugal en la condició de favorites per guanyar la pròxima Copa del Món, on es troben Alemanya, Brasil i, en menor mesura, Argentina i Espanya, però no podem oblidar que el conjunt lusità és l’actual campió d’Europa i que compta amb un elenc de futbolistes amb molta experiència.

Com ja he comentat en el primer paràgraf, la selecció que dirigeix Fernando Santos, amb el qual es va conquistar fa dos estius l’Europeu a l’estadi de Saint – Denis, després de vèncer l’amfitriona França, té jugadors caracteritzats per una important experiència i veterania, com són els casos del porter Rui Patrício (Sporting Club Portugal), Alves (Fenerbahçe SK), els exmadridistes Pepe (Besiktas JK) i Coentrao (Sporting Portugal), Eliseu (Benfica SL), Pizzi (Benfica SL), Quaresma (Besiktas JK), Nani (SSC Lazio) o la gran estrella Ronaldo (Real Madrid).

Tanmateix, Santos ha anat incorporant futbolistes més joves, alguns dels quals ja van formar part del combinat portuguès que es va proclamar campió continental, com en són exemple Semedo (FC Barcelona), Rodrigues (Real Sociedad), Guerreiro (Borussia Dortmund), Cancelo (València CF), Moutinho (AS Mònaco), Gomes (FC Barcelona), Carvalho (Sporting Portugal), Joao Mário (Inter Milà), Bernardo Silva (Manchester City), Danilo (FC Porto), Guedes (València CF), Sanches (Swansea City), Adrien Silva (Leicester City), André Silva (AC Milan), Martins (Sporting Portugal) o Eder (Lokomotive Moscou). 

A la foto, Guedes.

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: ESPORTISTA ESPANYOL

1. Rafael Nadal (Tennis)

2. Marc Márquez (Motociclisme)

3. Toni Bou (Trial)

4. Sergio García (Golf)

5. Mario Mola (Triatló)

6. Joan Mir (Motociclisme)

7. Pau Gasol (Bàsquet)

8. Marc Gasol (Bàsquet)

9. Alejandro Valverde (Ciclisme)

10. Pablo Carreño (Tennis)

EL GRAN MÈRIT D’ERNESTO VALVERDE

Fins el moment, el Barça d’Ernesto Valverde està portant a terme, Supercopa d’Espanya a part, una campanya espectacular, doncs l’equip blaugrana és líder destacat del campionat de Lliga, havent cedit només tres empats en 15 jornades, i ha acabat primer del seu grup a la Champions League. 

No obstant, les crítiques al joc que està efectuant el grup de Valverde no són precisament massa positives, però, reconeixent que a mi tampoc m’agrada el futbol que està realitzant aquest Barça, hem de tenir en compte el munt d’adversitats que ha patit l’entrenador des de la seva arribada al club:

- La marxa de Neymar al París Saint – Germain.

- Desastre a la Supercopa contra el Real Madrid, amb un parcial de 5 a 1 favorable als blancs.

- La direcció tècnica, en un nefast estiu, no li proporciona tots els reforços adients, com per exemple el de Coutinho.

- Fallida moció de censura presentada per Agustí Benedito.

- Greu lesió de Dembélé, el teòric substitut de Neymar.

- La baixa forma de Luís Suárez.

- La problemàtica del procés independentista, havent de jugar, per exemple, un encontre l’u d’octubre, el dia del referèndum.

- Les lesions de Mascherano, que vol marxar en el pròxim mercat d’hivern, i Umtiti, un dels jugadors més destacats d’aquesta temporada, deixant Piqué, que no es troba en el seu millor moment, i Vermaelen, un home amb molts problemes amb les lesions, com a únics centrals.

Tenint en compte totes les circumstàncies, penso que el mèrit de Valverde és inqüestionable. 

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: ESPORTISTA ESPANYOLA

1. Garbiñe Muguruza (Tennis)

2. Mireia Belmonte (Natació)

3. Lydia Valentín (Halterofília)

4. Ona Carbonell (Natació Sincronitzada)

5. Laia Palau (Bàsquet)

6. Alba Torrents (Bàsquet)

7. Carolina Marín (Badminton)

8. Anna Cruz (Bàsquet)

9. Sancho Little (Bàsquet)

10. Carlota Ziganda (Golf)

GRANS FUTBOLISTES D ELA HISTÒRIA: PREBEN ELKJAER

País: Dinamarca.

Any de naixement: 1957.

Lloc de naixement: Copenhaguen.

Demarcació: davanter.

Clubs: Vanlose IF, FC Colònia, KSC Lokeren, Hellas Verona i Vejle BK.

Eurocopes disputades: França 1984 i Alemanya 1988.

Mundials disputats: Mèxic 1986.

Títols de clubs: 1 Lliga alemanya, 2 Copes alemanyes i 1 Lliga italiana.

El millor: el seu rendiment a l’Eurocopa de 1984

Quan Dinamarca es va classificar per a l’Eurocopa de l’any 1984, celebrada a França, només dos dels seus futbolistes, el mític Allan Simonsen i Frank Arnesen, eren coneguts pel gran públic. Tanmateix, en terres franceses, van brillar Soren Lerby, un joveníssim Michael Laudrup o Preben Elkjaer. Aquest últim va ser una de les grans estrelles del campionat i també un dels principals anotadors

El pitjor: perdre’s la de 1992

Elkjaer, que va guanyar sorprenentment l’Scudetto amb l’Hellas Verona, va disputar el Mundial de Mèxic, l’any 1986, i les Eurocopes de França i Alemanya, respectivament els anys 1984 i 1988, però no va arribar a jugar l’Europeu de l’any 1992, organitzat per Suècia. Llavors, una selecció que no oferia el gran joc de la dels anys 80, però que era més competitiva, va conquistar el torneig de forma inesperada, 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (12): ESPANYA

Després de conquistar tres grans campionats de manera consecutiva, l’Eurocopa de 2008, el Mundial de 2010 i l’Europeu de 2012, única selecció en aconseguir-ho en tota la història, Espanya va naufragar a  la Copa del Món de 2014 i va decebre igualment a l’Eurocopa de 2016, moment en què el triomfant Vicente del Bosque va deixar el lloc d’entrenador, que va adoptar Julen Lopetegi.

Amb el tècnic basc, amb escassa experiència en les banquetes del futbol d’elit, sembla que el combinat espanyol ha reaccionat i ha portat a terme una excel·lent fase de classificació, en la qual ha deixat enrere la tetracampiona mundial Itàlia, que després va caure en la repesca contra Suècia. A més, el conjunt estatal ha realitzat un futbol brillant, vistós i ofensiu, que ha recordat el de les millors èpoques amb Luís Aragonés i Del Bosque.

Una de les causes del ressorgiment de l’equip espanyol pot està motivat pel canvi generacional que està efectuant Lopetegi, amb jugadors que han arribat o s’han consolidat a la selecció com De Gea (Manchester United), Carvajal (Real Madrid), Thiago (Bayern Munic), Koke (Atlético Madrid), Isco (Real Madrid), Asensio (Real Madrid) o Morata (Chelsea FC), tot i que hi continuen il·lustres veterans com Piqué (FC Barcelona), Ramos (Real Madrid), Alba (FC Barcelona), Busquets (FC Barcelona), Silva (Manchester City) o el mític Iniesta (FC Barcelona).

A la foto, Isco. 

CHAMPIONS LEAGUE. ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA A VUITENS DE FINAL

Avui dilluns se celebra el sorteig dels vuitens de final de la Lliga de Campions, tot i que els partits d’anada no hi tindran lloc fins a finals del mes de febrer de 2018. De més complicat a més assequible, aquests són els cinc adversaris que li poden tocar al FC Barcelona.

Bayern Munic

Entrenador: Jupp Heynckes.

Estrella: Lewandowski (foto).

A favor del Barça: aquest Bayern sembla un equip en transició.

En contra del Barça: l’experiència i la veterania de molts jugadors del club bavarès.

Chelsea FC

Entrenador: Antonio Conte.

Estrella: Hazard.

A favor del Barça: campanya força decebedora la del bloc londinenc.

En contra del Barça: l’estil del conjunt de Conte no sembla massa beneficiós per al grup d’Ernesto Valverde.

FC Porto

Entrenador: Sergio Conceiçao.

Estrella: Aboubakar.

A favor del Barça: una plantilla clarament superior.

En contra del Barça: el Porto sembla està ressorgint aquesta temporada després d’una profunda crisi.

Xakhtar Donetsk

Entrenador: Paulo Fonseca.

Estrella: Bernard.

A favor del Barça: l’equip català sempre ha superat l’ucraïnès en partits internacionals.

En contra del Barça: viatge llarg i molt de fred.

FC Basilea

Entrenador: Raphaël Wicky.

Estrella: Oberlin.

A favor del Barça: unes individualitats molt superiors.
En contra del Barça: la notable experiència europea del campió suís. 

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: ESPORTISTA CATALÀ

1. Marc Márquez (Motociclisme)

2. Toni Bou (Trial)

3. Kilian Jornet (Esports de Muntanya)

4. Pau Gasol (Bàsquet)

5. Adel Mechaal (Atletisme)

6. Ricky Rubio (Bàsquet)

7. Marc Gasol (Bàsquet)

8. Quim Fontané (Piragüisme)

9. Maverick Viñales (Motociclisme)

10. Víctor Tomàs (Handbol)

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: KIKO NARVÁEZ

Comunitat: Andalusia.

Any de naixement: 1972.

Lloc de naixement: Jerez de la Frontera.

Demarcació: davanter.

Clubs: Cadis CF, Atlético Madrid i CF Extremadura.

Eurocopes disputades: Anglaterra 1996.

Mundials disputats: França 1998.

Jocs Olímpics disputats: Barcelona 1992.

Títols de clubs: 1 Lliga i 1 Copa del Rei.

Títols de seleccions: 1 Or olímpic.

El millor: la final dels Jocs de Barcelona

L’atacant andalús Kiko Narváez va ser un davanter de gran classe tècnica i es va erigir en la gran estrella de la final dels Jocs Olímpics de Barcelona, celebrats l’estiu de 1992, a l’estadi Camp Nou davant Polònia. Posteriorment, Kiko seria vàries vegades internacional absolut i triomfaria a l’Atlético de Madrid que, de la mà de Radomir Antic, va obtenir el doblet Lliga / Copa del Rei.

El pitjor: potser no va arribar on s’esperava

Quan Kiko era un jove integrant de la plantilla del modest Cadis CF, llavors en la seva millor època, era un futbolista que prometia moltíssim i semblava que anava cap a gran figura a nivell europeu. Malgrat que la carrera de l’atacant de Jerez va ser força positiva i va mostrar en tot moment la seva enorme classe, potser no va arribar fins on s’esperava d’ell, doncs les expectatives eren molt altes. 

EL RESSORGIMENT DE L’INTER DE MILÀ

Maig de 2010: l’Inter de Milà es va proclamar campió d’Europa a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, completant un històric triplet, doncs abans havia assolit també  l’Scudetto i la Coppa. Tanmateix, després de la final de la Lliga de Campions davant el Bayern de Munic, José Mourinho va decidir romandre a la capital espanyola per convertir-se en nou entrenador del Real Madrid.

La fama amb què compta el polèmic tècnic portuguès, que quan deixa un club, aquest entra en una profunda fase de crisi per l’esgotament físic i mental als quals sotmet els futbolistes, es va complir de forma perfecta en l’entitat llombarda, que des d’aleshores havia estat enfonsat, molt lluny del nivell del Juventus i, fins i tot, d’altres equips com el Roma i el Nàpols. 

Tanmateix, l’Inter ha ressorgit aquesta temporada i, des del passat cap de setmana, és el líder de la sèrie A. Entre les causes per explicar aquest dràstic canvi de rumb del conjunt del Giusseppe Meazza es podrien significar el treball de l’entrenador Luciano Spalletti, el fet de no disputar cap competició europea, que li dóna més descans que els seus principals adversaris, i l’espectacular estat de forma d’homes com Skriniar,  l’espanyol Valero,  Brozovic, Candreva i, sobretot, Perisic i Icardi (foto), ja tota una institució del club.

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: ESPORTISTA CATALANA

1. Mireia Belmonte (Natació)

2. Jessiva Vall (Natació)
3. Laia Palau (Bàsquet)

4. Anna Cruz (Bàsquet) 
5. Núria Picas (Esports de Muntanya)

6. Laura Orgué (Esports de Muntanya)

7. Marta Xargay (Bàsquet)

8. Laura Ester (Waterpolo)

9. Laia Sanz (Motociclisme)

10. Alèxia Putellas (Futbol)

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (11): NIGÈRIA

Des de què Nigèria va debutar en una fase final d’un Mundial, l’any 1994 als Estats Units, dos anys abans de guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta, la selecció africana s’ha convertit en un clàssic de les Copes del Món, doncs només s’ha perdut el certamen que va organitzar Alemanya l’any 2006.

A més a més, Nigèria ha superat tres vegades la fase de grups mundialista, en el seu debut l’any 1994, quatre anys més tard a França, en què va eliminar Espanya, i en l’últim campionat celebrat al Brasil, l’any 2014, un any més tard d’assolir la seva tercera Copa d’Àfrica. L’objectiu a Rússia, doncs, tot i que és molt difícil i complicat, és arribar per primer cop a uns quarts de final, meta que han assolit altres tres seleccions africanes: Camerun, Senegal i Ghana.

L’entrenador alemany Gemor Rohr no compta amb una relació de futbolistes tan potent com en altres èpoques, en les quals van destacar jugadors com Yekini, Amunike o Kanu,  però pot seleccionar homes importants com el veterà capità Obi Mikel (Tianjin Teda), Onazi (Trabzonspor Kulubu), Moses (Chelsea FC), Kayode (Girona FC), Iwobi (Arsenal FC), Success (Watford FC) o tres integrants de la plantilla del Leicester City: Ndidi, Musa i Iheanacho. 

A la foto, Iheanacho.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (10): SUÏSSA

Potser en aquests moments, els països que millor cuiden les categories inferiors de les seves respectives seleccions són Alemanya, Espanya i Suïssa. La federació d’aquest últim estat, ha realitzat una tasca extraordinària, sobretot pel que fa als fills de les famílies immigrades al territori helvètic, per construir uns equips força competitius.

El conjunt suís de categoria absoluta ha aconseguit ja importants èxits durant els darrers anys i es tracta d’un equip habitual en les fases finals, tant de l’Eurocopa com del Mundial, però li resta una assignatura per aprovar: assolir la mentalitat necessària per superar grans seleccions, tal com va fer contra Espanya a Sud-àfrica, curiosament en un campionat que acabaria guanyant el bloc de Vicente del Bosque, i poder arribar, com a mínim, a uns quarts de final d’un gran torneig.

El tècnic croat Vladimir Petkovic compta amb un elenc de futbolistes de gran qualitat i, en la seva majoria, amb molta experiència, entre els quals cal significar Bürki (Borussia Dortmund), el capità Lichsteiner (Juventus FC), Lang (FC Basilea), Schär (Deportivo Coruña), Rodríguez (AC Milan), Xhaka (Arsenal FC), Freuler (Atalanta Bergamo), Shaquiri (Stoke City), Mehmedi (Bayer Leverkusen), Drmic (Borussia Mönchenglabdach) o Seferovic (Benfica SL). 

A la foto, Xhaka. 

ÉS IMPARABLE AQUEST PSG ?

Els números que està aconseguint aquesta temporada el París Saint – Germain (PSG) són espectaculars: a la Ligue 1, torneig en el qual és líder destacat i sembla que no tindrà problemes per recuperar el títol que la temporada passada li va arrabassar el Mònaco, ha aconseguit 38 punts de 42 possibles i ha marcat 45 gols, mentre que a la Champions League finalitzarà com a primer del quadre B, per davant del Bayern de Munic i havent batut el rècord de gols en una fase de grups de la competició amb 24 anotacions.

A més, Emery compta amb un bloc format per excel·lents futbolistes, en què es barregen veterania i joventut, com Alphonse Areola, Thomas Meunier, Marquinhos Aoas, Thiago Silva, Layvin Kurzawa, Marco Verratti, Thiago Motta, Adrien Rabiot, Javier Pastore, Julien Draxler, Lucas Moura, Ángel di María i, molt especialment, els homes del trident ofensiu (foto): Kylian Mbappé, Edinson Cavani i Neymar da Silva.

Tot això vol dir que l’equip d’Emery és imparable i que és en aquests moments el màxim candidat a guanyar la Lliga de Campions ? Podria ser, però tinc seriosos dubtes, fonamentalment per les següents causes:

Un inici molt fort. El PSG ha començat la temporada com un coet i això es pot pagar, pel que fa a l’estat físic, durant la segona part de l’exercici.

La poca competivitat de la Lliga francesa. Amb excepció del Mònaco, que ha perdut un munt de jugadors el darrer estiu, entre ells Mbappé, i uns ressorgits Olympique de Lió i Olympique de Marsella, el conjunt d’Emery compta amb rivals de molt poc potencial, que difícilment, en algun cas, podrien disputar les màximes categories de les principals competicions europees. Això pot afectar de forma important en el moment d’enfrontar-se a grans del continent com Real Madrid, FC Barcelona, el ja citat Bayern, Juventus, Chelsea, Atlético de Madrid o els dos clubs de Manchester.

Unai Emery. L’entrenador basc ha demostrat una gran vàlua en clubs com el modest Almeria, a qui va ascendir a primera divisió; el València i sobretot el Sevilla, amb qui va assolir tres Lligues Europa consecutives (no va tenir tanta fortuna en la seva experiència a l’Spartak de Moscou), però encara ha de demostrar les seves dots de tècnic en un gran com ho és actualment el PSG. A més, l’entrenador d’Hondarribia s’està veient pressionat pels rumors que apunten José Mourinho a la banqueta del Parc dels Prínceps la pròxima campanya.

Els problemes del trident. A més del perill que comporta un possible desequilibri de l’equip, tal com va succeir amb el FC Barcelona de Luís Enrique Martínez amb Leo Messi, Luis Suárez i el mateix Neymar, sembla ser que les relacions entre Cavani i l’atacant brasiler no són les més idònies i molts pensen que aquesta serà l’última temporada del davanter uruguaià al PSG. Emery té, d’aquesta manera, un altre important problema per solucionar.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: VÍCTOR VALDÉS

Comarca: Baix Llobregat.

Any de naixement: 1982.

Lloc de naixement: Gavà.

Demarcació: porter.

Clubs: FC Barcelona, Manchester United, Standard Lieja i Middlesbrough FC.

Eurocopes disputades: Polònia / Ucraïna 2012.

Mundials disputats: Sud-àfrica 2010.

Títols individuals: 5 Trofeus Zamora.

Títols de clubs: 6 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles, 6 Supercopes d’Espanya, 1 Copa belga, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs.

Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El millor: la final de la Champions League de París

Quan el FC Barcelona va assolir la seva segona Copa d’Europa l’any 2006, a l’estadi Saint – Denis de París, Víctor Valdés no era encara un home podríem dir consolidat i part del públic del Camp Nou el qüestionava. No obstant, a la final de la Champions League, el porter de Gavà va fer un extraordinari partit i va ser un dels homes clau del matx, amb aturades sensacionals davant els atacants de l’Arsenal.

El pitjor: l’ombra d’Iker Casillas a la selecció

Valdés va arribar a ser internacional absolut amb espanya i va estar present tant al Mundial 2010 com a l’Eurocopa 2012, en què, en tots dos casos, el combinat estatal es va proclamar campió. Tanmateix, ni a Sud-àfrica, ni tampoc a Polònia i Ucraïna, el meta del Baix Llobregat va jugar cap xoc, doncs en aquella època el madrileny Iker Casillas era un fix per al seleccionador Vicente del Bosque.

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: FUTBOLISTA INTERNACIONAL

1. Cristiano Ronaldo (Real Madrid)

2. Leo Messi (FC Barcelona)

3. Neymar da Silva (FC Barcelona / París Saint – Germain)

4. Roman Lewandowski (Bayern Munic)

5. Sergio Ramos (Real Madrid)

6. Luka Modric (Real Madrid)

7. Edinson Cavani (París Saint – Germain)

8. Paulo Dybala (Juventus FC)

9. Kylian Mbappé (AS Mònaco / París Saint – Germain)

10. Eden Hazard (Chelsea FC)

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (9): MÈXIC

Mèxic és tot un clàssic de les Copes del Món i pocs, molt pocs, són els certàmens que s’ha perdut l’equip asteca, fins el punt que, en aquest cas, potser només és superada per Brasil, Itàlia, Alemanya i Argentina. Tanmateix, aquest fet es deu, sobretot, a què pertany a una confederació, la de la Concacaf, on els rivals no són precisament massa poderosos.

No obstant, la selecció mexicana ha demostrat els últims temps ser un equip competitiu, capaç de mesurar-se als principals conjunts del planeta, però hi ha una cosa  que encara no ha superat el combinat centre-americà, la mentalitat necessària per aconseguir, per exemple, arribar als quarts de final d’un Mundial en què no sigui l’amfitriona o superar una esquadra com les ja citades en l’anterior paràgraf o, en les circumstàncies actuals, també Espanya.

L’actual seleccionador Juan Carlos Osorio compta amb un planter on hi figuren un munt de futbolistes que triomfen en clubs europeus, com són els casos de Ochoa (Standard Lieja), Moreno (AS Roma), Layún (FC Porto), Reyes (FC Porto), Salcedo (Eintracht Frankfurt), Guardado (Real Betis), Vela (Real Sociedad), Jiménez (Benfica SL), Lozano (PSV Eindhoven), Fabián (Eintracht Frankfurt) o el golejador Hernández (West Ham United). És una incògnita si el veteraníssim Márquez (Atlante FC) serà o no convocat. 

A la foto, Vela. 

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: FUTBOLISTA ESPANYOL

1. Sergio Ramos (Real Madrid)

2. David Silva (Manchester City)

3. Isco Alarcón (Real Madrid)

4. Jordi Alba (FC Barcelona)

5. David de Gea (Manchester United)

6. Daniel Carvajal (Real Madrid)

7. Thiago Alcántara (Bayern Munic)

8. Gerard Piqué (FC Barcelona)

9. Sergio Busquets (FC Barcelona)

10. Marco Asensio (Real Madrid)

L’ATRACTIU NÀPOLS DE MAURIZIO SARRI

Itàlia es troba trista i decebuda pel gran impacte que ha suposat l’eliminació de la seva selecció en la fase prèvia del Mundial de Rússia, però, a nivell de clubs, s’està vivint, d’una banda, el ressorgiment de l’Inter de Milà, i per l’altra banda, el gran moment del Nàpols, sense oblidar la gran campanya que estan realitzant el dos equips romans, mentre el Juventus, campió dels sis últims Scudetti, està portant a terme un inici d’exercici molt irregular i el Milan, malgrat els diners xinesos, no surt de la seva profunda crisi.

En aquest article em limitaré al Nàpols de Maurizio Sarri, actual líder de la classificació de la sèrie A i es comenta que un dels conjunts europeus, potser en aquests  moments només igualat pel Manchester City i el París Saint – Germain, que ofereix un futbol més vistós i atractiu. 

Fins al segon lustre de la dècada dels 80 del segle passat, el Nàpols havia estat una esquadra de segona fila, d’aquelles que lluitaven, com a objectiu màxim, per classificar-se per a la Copa de la UEFA o, de tant en tant, guanyar la Coppa. No obstant, tot va canviar quan l’any 1984 l’entitat de la Campània va fitxar el millor jugador de l’època, l’argentí Diego Armando Maradona, que havia passat dos anys força delicats al FC Barcelona.

Amb l’estrella argentina, ben acompanyada per homes com Ciro Ferrara, Roberto de Napoli, Roberto Alemao, Antonio Careca o Andrea Carnevale, i sota les odres del tècnic Ottavio Bianchi, el Nàpols va conquistar dos campionats de la Sèrie A (1987 i 1990), un de la Coppa (1987), amb el consegüent doblet la temporada 1986 / 1987, i una Copa de la UEFA (1989).

Tanmateix, quan Maradona, que l’any 1986 havia assolit amb Argentina el Mundial de Mèxic mitjançant unes actuacions superbes, va abandonar l’estadi de San Paolo, en una època en que va començar a ser més notícia per les seves addiccions que no pas per les gestes futbolístiques, el Nàpols es van enfonsar, va baixar de categoria i va passar per una llarga travessia pel desert.

Però el conjunt italià va sortit del pou fa alguns anys i ha aconseguit situar-se una altra vegada entre els millors clubs del país, per davant d’històrics com Inter i Milan, aconseguint vàries classificacions per a la Lliga de Campions i guanyant dos títols de la Coppa, els anys 2012 i 2014, amb Marek Hamsik i l’avui davanter del parís Saint – Germain Edinson Cavani com a principals figures.

En l’actual Nàpols destaquen homes com el veterà porter Pepe Reina, Raúl Albiol,  el ja citat Hamsik, capità i tota una institució al club; Piotr Zielinski, José Callejón, Lorenzo Insigne o Dries Mertens, encara que crec que el principal artífex del moment que viu l’esquadra napolitana és el seu entrenador Maurizio Sarri (foto), que ha instaurat al San Paolo una filosofia molt allunyada d’aquella més tradicional en el futbol italià.

El Nàpols lidera la Sèrie A per davant d’Inter, Juventus i Roma i sembla en camí de conquistar el seu tercer Scudetto, encara que, pel contrari, no marxa bé en el seu grup de la Champions League, doncs podria quedar perfectament eliminat en la primera fase de la competició.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: FENERBAHÇE SK

Lliga: turca.

Estadi: Ülker Stadium.

Uniforme: samarreta groga i negra (ratlles verticals) i pantalons negres.

Títols estatals: 19 Lligues, 6 Copes i 9 Supercopes.

Títols internacionals: cap.

Els millors entrenadors de la seva història: Christoph Daum, Mustafa Denizli i Aykut Kocaman.

Els millors jugadors de la seva història: Kennet Andersson, Nicolas Anelka, Pierre van Hoojdonk, Mateja Kezman, Aykut Kocaman, Dirk Kuyt, Rüstü Recber, Harald Schumacher i Roberto Carlos Silva

El millor: el palmarès estatal.

El pitjor: en el pla internacional, a l’ombra del Galatasaray SK.

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: FUTBOLISTA CATALÀ

1. Jordi Alba (FC Barcelona)

2. Gerard Piqué (FC Barcelona)

3. Sergio Busquets (FC Barcelona)

4. Sergi Roberto (FC Barcelona)

5. Gerard Moreno (RCD Espanyol)

6. Cesc Fàbregas (Chelsea FC)

7. Marc Bartra (Borussia Dortmund)

8. Aaron Martín (RCD Espanyol)

9. David López (RCD Espanyol)

10. Pere Pons (Girona FC)

L’APOSTA PEL BON FUTBOL

Justament en una època en què el FC Barcelona, sobretot durant l’últim any com a entrenador de Luís Enrique Martínez, va deixar enrere la filosofia que Johan Cruyff, seguint el model holandès, va instaurar al Camp Nou l’any 1988, i que Ernesto Valverde, amb evidents dificultats, està intentant tornar a incorporar, han sorgit una sèrie de tècnics que l’estan portant a terme en altres equips.

Pep Guardiola, que amb el Barça, i amb un enorme èxit, va fer evolucionar l’estil, ho està fent ara al Manchester City, mentre igualment estan apostant per un futbol ofensiu, de toc i espectacular Eusebio Sacristán a la Real Sociedad, Quique Setién (foto) al Betis, Juan Carlos Unzué al Celta, Marcelino García al València, Maurizio Sarri al Nàpols o Julen Lopetegi a la selecció espanyola.   

Amb l’excepció d’Unzué, que sembla que està redreçant el rumb després d’un inici de temporada bastant delicat, tots els entrenadors significats estan tenint un important èxit, doncs City i Nàpols són respectivament líders de la Premier League i la Sèrie A; el València és el segon classificat de la Lliga espanyola, en el mateix campionat que la Real i el Betis es troben lluitant per disputar competicions europees, i Espanya s’ha classificat amb autoritat per al Mundial de Rússia.

EL DESASTRE D’ITÀLIA

En aquest bloc, realitzaré un article dedicat a les principals seleccions que s’han quedat fora del Mundial de Rússia, com són els casos de Xile, Holanda o Itàlia, però crec que per a aquesta última és necessari dedicar-ne un de manera independent.

Itàlia ha conquistat al llarg de la seva història una Eurocopa (1968) i quatre Mundials (1934, 1938, 1992 i 2006) i ha disputat dues finals més del torneig continental (2000 i 2012) i dues més de la Copa del Món (1970 i 1994). L’equip transalpí no es perdia la participació en un certamen mundial des de l’any 1958, fa quasi 60 anys, quan va quedar fora del campionat organitzat per Suècia, selecció que curiosament l’ha eliminat en la repesca per anar a Rússia.

Al llarg de les dècades han passat pel combinat italià seleccionadors com Vittorio Pozzo, Ferruccio Valcareggi, Enzo Bearzot, Arrigo Sacchi, Giovanni Trapattoni o Marcello Lippi i futbolistes, entre molts d’altres, com Meazza, Facchetti, Rivera, Mazzola, Riva, Zoff, Scirea, Tardelli, Rossi, Baresi, Biaggio, Maldini, Cannavaro, Totti o Buffon, que ha anunciat, després del desastre de l’eliminació, la seva retirada de l’Squadra Azzurra.

Es fa complicat entendre com Itàlia no ha aconseguit el bitllet per a la pròxima Copa del Món, si tenim en compte que el seleccionador Gianpiero Ventura ha comptat amb jugadors com el ja citat Buffon, Chiellini, Barzagli, Bonucci, Darmian, De Rossi, Verratti, Perotti, Insigne, el Sharaawy  o Immobile, tots ells amb una gran experiència en el futbol d’elit. 

De totes formes, es veia venir aquest desastre, doncs des de què va conquistar la seva quarta corona mundial l’any 2006, a l’estadi Olímpic de Berlín, l’Squadra Azzurra només ha rendit en un gran campionat, a l’Europeu de l’any 2012, en què va disputar la final, quedant per exemple eliminada a la fase de grups de les Copes del Món dels anys 2010 i 2014. 

Posats a trobar alguna causa, encara, que, repeteixo, és complicat, es podria dir que els futbolistes italians han perdut la competivitat, l’ofici i la mentalitat guanyadora d’altres èpoques, sense oblidar la inexperiència en primera línia de Ventura o que es pot tractar d’un problema estructural, doncs, amb l’excepció del Juventus, poca cosa positiva es pot comentar, els darrers anys, dels clubs italians pel que fa a la seva participació a la Lliga de Campions o la Lliga Europa.

A la foto, Buffon desolat després del matx contra Suècia.