ELS TÍTOLS DE LEO MESSI (4): LES LLIGUES DE CAMPIONS

Tres títols de la Champions League ha assolit Leo Messi amb la samarreta blaugrana, amb un rendiment clarament ascendent, doncs es va perdre per lesió la final de París, va tenir un paper una mica irregular en la de Roma i va disputar un matx espectacular en la de Londres.

Temporada 2005 / 2006. Messi, arran de caure lesionat en l’encontre de tornada dels vuitens de final contra el Chelsea al Camp Nou, es va perdre el quarts de final, les semifinals i la final del torneig, en què el Barça de Frank Rijkaard va batre l’Arsenal (2-1) a l’estadi Saint – Denis de París. Tanmateix, l’argentí va ser el gran protagonista en el xoc d’anada de vuitens, portat a terme a Stamford Bridge, en la famosa nit del “Teatro del bueno” de José Mourinho.

Temporada 2008 / 2009. El Barça de Pep Guardiola culmina l’històric triplet amb la conquista de la Lliga de Campions a l’estadi Olímpic de Roma contra el Manchester United (2-0). Messi, que ja és la gran estrella de l’equip català, realitza una final una mica irregular, però aconsegueix de cap el segon gol del seu equip.

Temporada 2010 – 2011. Malgrat que porto molt de temps veient futbol, i he presenciat un munt de finals, mai he observat un matx d’aquestes característiques tan extraordinari i espectacular del Barça de Guardiola, en general, i de Messi, en particular, al nou escenari de Wembley. El conjunt barcelonista va tornar a vèncer el Manchester United, aquest cop per 3 a 1, Leo va aconseguir el segon gol del seu equip i va ser clau en el tercer.

A la foto, Messi celebra el seu gol de Wembley. 

LUIS ENRIQUE HAURIA DE SER FIDEL A ELL MATEIX

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que la meva opinió de com ha de jugar el FC Barcelona no ha canviat en absolut i segueixo pensant que l’equip ha de conservar la filosofia que tants èxits, títols i prestigi li han donat en el darrer quart de segle, però crec igualment que poden portar-se a terme algunes variacions, encara que aquestes només siguin puntuals, i que Luis Enrique Martínez hauria de ser fidel al seu estil i no trair-lo, com potser va fer el passat dissabte al Santiago Bernabéu. Del contrari, el millor que podria fer el tècnic asturià és deixar-ho estar.

L’any 2000, el mateix any en què Josep Lluís Núñez va dimitir com a president del FC Barcelona, després de 22 anys de mandat, i en què Joan Gaspart va guanyar les eleccions, Llorenç Serra Ferrer va ser designat nou entrenador del club català. El tècnic mallorquí, malgrat haver manifestat en més d’una ocasió la seva admiració per Johan Cruyff, era un preparador que s’havia caracteritzat, tant en les diferents etapes al Mallorca com en la primera experiència al Betis, per un futbol de caire més aviat conservador i marcat per un 4 – 4 – 2.

Tanmateix, l'entrenador illenc, quan va arribar al Barça, va voler adoptar els mètodes de Cruyff i els resultats van ser força negatius, fins el punt que Serra Ferrer va ser cessat del seu càrrec en la part final de la temporada 2000 / 2001 i substituït per Carles Rexach, que estava ocupant la direcció tècnica de l’entitat.

Luis Enrique va arribar el passat estiu al Camp Nou amb algunes idees molt clares: sense renunciar a l’estil, en primer lloc, va voler introduir més força, físic i centímetres al planter barcelonista, amb la incorporació de jugadors com Thomas Vermaelen, Jérémy Mathieu i Ivan Rakitic; en segon lloc, va demanar el fitxatge d’un nou amb mobilitat com l’uruguaià Luis Suárez; en tercer lloc, va atorgar les bandes als laterals, normalment Dani Alves per la dreta i Jordi Alba per l’esquerra; en quart lloc, va treure protagonisme a Xavi Hernández, que va estar molt a prop de deixar el club, i, finalment, en cinquè lloc, va ajuntar els cracks ofensius, endarrerint una mica la posició de Messi, amb la intenció d’evitar que, com va succeir la temporada passada amb Gerardo Tata Martino, l’estrella argentina i Neymar da Silva a penes es trobessin sobre el terreny de joc.

L’entrenador asturià va ser fidel a aquest dibuix tàctic fins que el Barça va sumar la primera derrota de la temporada al Parc dels Prínceps de París contra el PSG, en encontre de la fase de grups de la Lliga de Campions. Potser per aquest motiu, el tècnic barcelonista va donar la responsabilitat del clàssic a la vella guàrdia, amb el simbòlic trio de migcampistes format per Sergio Busquets, Xavi i Andrés Iniesta, que han donat molts dies de glòria al club, però que cap dels tres, que porten un munt de partits jugats els últims anys, es troben en la seva millor forma.

Si bé és cert que no tinc plena confiança en els canvis que Luis Enrique vol introduir en la filosofia blaugrana, tinc molt clara una cosa: ha estat l’entrenador elegit per la direcció tècnica i, per tant, ha de tenir tota la llibertat per realitzar aquelles variacions en què cregui fermament.

EL GRAN PROBLEMA DEL BARÇA AL SANTIAGO BERNABÉU

Moltes i variades van ser les causes de la debacle del FC Barcelona el passat dissabte al clàssic disputat al Bernabéu contra un bon Real Madrid, entre les quals es podrien destacar la gran distància entre les diferents línies, els problemes per defensar còrners, malgrat que l’equip català, amb els fitxatges efectuats el passat estiu, ha guanyat força centímetres (espero que a partir d’ara, i això és una ironia pel tercer gol blanc, no siguin també un perill els còrners a favor); la profunda baixa forma de jugadors clau com Piqué, Busquets o Iniesta; la incapacitat del centre del camp barcelonista per aturar els contracops del conjunt de Carlo Ancelotti, fins i tot en els millors moments del Barça a la primera part, o la indefinició de Luis Enrique Martínez, que a inicis de temporada semblava decantar-se per una renovació que sembla haver paralitzat les últimes setmanes.

Tanmateix, segons el meu parer, el problema més greu que té en aquests moments l’equip barcelonista és la manca d’un canvi generacional clar. Al Bernabéu van ser titulars Dani Alves, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, sis futbolistes que ja eren bàsics durant la temporada 2008 / 2009, la primera amb Pep Guardiola d’entrenador i en la qual es va conquistar l’històric triplet. Amb l’excepció del lateral brasiler, perquè es trobava sancionat, tots aquests jugadors van sortir en l’onze inicial de la final de la Lliga de Campions jugada a l’estadi Olímpic de Roma, en la qual el Barça es va imposar al Manchester United.

Aquests homes mencionats, van jugar a més a més com a titulars la final de la Champions League portada a terme a l’estadi londinenc de Wembley dos anys més tard, també amb Guardiola com a tècnic i amb un altre triomf davant el bloc que dirigia Alex Ferguson. Als citats futbolistes, s’hi han d’afegir com a titulars de la final de 2011 Javier Mascherano, igualment en l’onze inicial del passat dissabte, i Pedro Rodríguez, que va actuar durant alguns minuts de la segona part del Bernabéu i que fins i tot va sortir al terreny de joc els darrers instants de la final de Roma l’any 2009.

En resum, les úniques novetats en l’alineació inicial de Luis Enrique a Madrid van ser Claudio Bravo, Jérémy Mathieu, Luis Suárez i Neymar da Silva.

A la foto, Xavi i Iniesta, primer i segon capitans del Barça.

ELS TÍTOLS DE LEO MESSI (3): LES SUPERCOPES D’ESPANYA

Leo Messi ha guanyat amb el Barça sis Supercopes d’Espanya, de les set disputades, doncs al Barça se li va escapar l’edició que va obrir la campanya 2012 / 2013, davant el Real Madrid.

Temporada 2005 / 2006. Primera Supercopa guanyada amb Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou, en una edició en què el conjunt català no va tenir massa dificultats davant el Betis de Llorenç Serra Ferrer, doncs, encara que els andalusos van vèncer al Camp Noi (1-2), els catalans pràcticament havien sentenciat al Benito Villamarín (0-3).

Temporada 2006 / 2007. Després de la Lliga de Campions conquistada a París, i poc abans d’iniciar-se la profunda decadència del Barça de Rijkaard i Ronaldinho, el bloc blaugrana li va guanyar el torneig a l’Espanyol (0 a 1 a Montjuïc i 3-0 al Camp Nou). Per cert, l'entitat blanc-i-blava va intentar impugnar el partit d’anada.

Temporada 2009 / 2010. Un dels títols més senzills dels guanyats per Messi al primer equip blaugrana, doncs el Barça a penes va tenir problemes per superar l’Athletic Club (1-2 a San Mamés i 3-0 al Camp Nou). L’atacant argentí va ser la gran estrella del partit de tornada, en què va fer dos gols.

Temporada 2010 / 2011. Després de perdre per un clar 3 a 1 al xoc d’anada contra el Sevilla, disputat al Sánchez Pizjuán, en un matx en què l’equip de Pep Guardiola va tenir moltes baixes perquè força jugadors acabaven d’iniciar els entrenaments pel descans posterior al Mundial de Sud-àfrica, que Espanya havia conquistat amb un munt de futbolistes blaugranes, el Barça va remuntar a l’encontre de tornada al Camp Nou (4-0), partit en què Messi va fer un hat – trick.

Temporada 2011 / 2012. Podríem anomenar-la la Supercopa de la polèmica: malgrat que la van jugar Barça i Real Madrid, que va ser una gran edició pel que respecta al futbol, que es van viure una gran emoció i igualtat (2-2 al Santiago Bernabéu i 3-2 al Camp Nou) i que Messi, que va fer en total tres anotacions, li va donar el títol al seu equip amb un gran gol als compassos finals, tot això va quedar enfosquit per la trista i vergonyosa acció de José Mourinho, aleshores entrenador del Real Madrid, que una vegada finalitzat l’encontre del Camp Nou li va posar el dit a l’ull al desaparegut Tito Vilanova, llavors principal ajudant de Guardiola.

Temporada 2013 / 2014. En una edició força avorrida i amb escasses ocasions de gol, el Barça, dirigit per Gerardo Tata Martino, va superar l’Atlético de Madrid de Diego Simeone pel valor doble del gol en camp contrari (empat a un gol al Vicente Calderón i igualada sense gols al Camp Nou). Messi, amb molts problemes físics, va estar més aviat discret.

A la foto, Messi fa el gol del triomf en la polèmica edició de 2011.

MARCELO BIELSA AIXECA EL MARSELLA

Com ja he comentat alguna vegada en aquest bloc, no m’agrada gaire parlar del bon moment que viu un club quan encara ens trobem en els inicis d’una temporada, ja que la situació pot canviar dràsticament durant el curs de l’exercici.

No obstant, crec que és digne de comentari que un equip tan irregular, inestable i imprevisible com és l’Olympique de Marsella (OL) hagi començat com un coet la Ligue 1, sigui el líder d’aquesta competició i sobretot hagi aconseguit encadenar vuit triomfs consecutius.

Sense desmerèixer, ni molt menys, futbolistes com Ayew, Thauvin, Payet o Gignac, el gran artífex de l’esplèndid moment de forma en què es troba l’Ol és el veterà entrenador argentí Marcelo Bielsa, que fa uns anys va realitzar una bona tasca a l’Athletic Club de Bilbao, encara que a San mamés alguns es van queixar que el tècnic sud-americà, una referència per a Pep Guardiola, va esprémer massa els futbolistes del conjunt basc, fet que porta a l’única preocupació ara per ara al Vélodrome, saber si l’equip mediterrani aguantarà aquest frenètic ritme tota la temporada.

Així doncs, a diferència del que es presagiava, i sempre i quan no canviï la situació, el campionat francès pot experimentar una emoció inesperada, deixant de ser el París Saint – Germain l’únic clar favorit clar per conquistar el torneig. 

QUÈ HAURIA DE FER EL BARÇA AL SANTIAGO BERNABÉU ?

El pròxim dissabte tindrà lloc a l’estadi Santiago Bernabéu el primer clàssic de la temporada, corresponent a la 9a jornada del campionat de Lliga. Si l’equip de Luis Enrique vol sortir del coliseum blanc amb un resultat positiu, crec que hauria de fer el següent:

Actuar amb dos laterals de característiques diferents. Penso que no seria bo jugar al Bernabéu amb Dani Alves i Jordi Alba al mateix temps, doncs crec que un dels laterals hauria de ser ofensiu i l’altre amb un joc més segur i de contenció. El més normal seria situar el brasiler a la dreta i Jérémy Mathieu a l’esquerra, encara que els titulars també podrien ser-ho Martin Montoya i el defensa de l’Hospitalet de Llobregat.

Dos centrals també diferents. Segons el meu parer, haurien de jugar un central alt i corpulent i un altre més petit, ràpid i hàbil. Tenint en compte que per al matx de Madrid preferiria Mathieu com a lateral esquerre, jo situaria, d’una banda, Gerard Piqué, que no es troba en un bon moment, o Marc Bartra, i d’altra banda, m’inclinaria lògicament per Javier Mascherano.

Un centre del camp densament poblat amb Xavi i Iniesta. Com algunes vegades feia Pep Guardiola en els partits més importants, quan li atorgava la titularitat a Seydou Keita, jo reforçaria el centre del camp, tant pel que fa al número d’homes com pel que respecta a la força física. Posaria de titulars els veterans i experts Xavi Hernández (foto) i Andrés Iniesta, aquest en la demarcació podríem anomenar de fals extrem esquerre, amb Sergio Busquets i Ivan Rakitic com a homes de contenció.

En principi, Suárez a la banqueta. Per completar l’onze inicial, a part de la presència de l’encara imbatut Claudio Bravo a la porteria, alinearia els cracks Leo Messi i Neymar Silva, a prop un de l’altre i bastant centrats. Per tant, en principi em guardaria per a la segona part la carta de Luis Suárez, que no disputa un partit oficial des del passat Mundial del Brasil.

A part d’això, l’equip de Luis Enrique hauria de jugar amb les línies molt juntes, moure la pilota a gran velocitat, cosa que no està aconseguint amb massa convicció els darrers anys; perdre el mínim d’ocasions l’esfèric i exercir una ordenada i asfixiant pressió per tot el terreny de joc, per recuperar aviat les pilotes perdudes i, molt especialment, per evitar els perillosíssims contracops madridistes.

ELS TÍTOLS DE LEO MESSI (2): LES COPES DEL REI

Quatre finals de la Copa del Rei ha disputat Leo Messi, guanyant les dels anys 2009 i 2012, totes dues davant l’Athletic Club de Bilbao, i perdent les dels anys 2011 i 2014, en tots dos casos contra el Real Madrid.

Temporada 2008 / 2009. Primera de les competicions guanyades, tant pel que fa a la temporada de la triple corona com de l’any dels sis títols. El Barça va vèncer 4 a 1 l’Athletic Club a l’estadi de Mestalla de València, aconseguint Messi el segon gol del seu equip, el que posava per davant el conjunt blaugrana.

Temporada 2011 / 2012. En la pitjor de les campanyes de Pep Guardiola com a entrenador del Barcelona, el bloc barcelonista es va imposar a l’Athletic per 3 a 0 a l’estadi Vicente Calderón de Madrid, resultat que ja indicava al marcador a la mitja hora de joc. El davanter argentí, que va fer 50 gols a la Lliga d’aquella temporada, i 93 en la totalitat de l’any 2012, va marcar la tercera diana de la final.

A la foto, el crack argentí després de guanyar l’edició copera de 2009.

ELS TÍTOLS DE LEO MESSI (1): LES LLIGUES

La setmana passada es va complir una dècada del debut de Leo Messi al primer equip del FC Barcelona, en un moment en què està molt a prop de batre l’històric rècord de Telmo Zarra com a màxim golejador de la història de la Lliga espanyola, marca que data dels anys 50 del segle anterior. Aprofito aquesta efemèride per constatar els molts títols que el millor futbolista de la història, segons la meva opinió i la de molts experts, ha guanyat amb el seu club, començant pel torneig de la regularitat.

Campionat 2004 / 2005. Temporada en què va alternar el primer equip amb el filial, però que ja va comptar amb bastants minuts per part de Frank Rijkaard, en un període en què el brasiler Ronaldinho era el clar líder de la plantilla barcelonista. Va ser la primera Lliga, i també el primer títol oficial, que el Barça va assolir des de 1999.

Campionat 2005 / 2006. Considerat ja un home clau en els esquemes de Rijkaard, si bé Ronaldinho continuava sent la indiscutible gran estrella de l’equip, Messi va obtenir la seva segona Lliga, encara que es va perdre el darrer tram de l’exercici, final de la Lliga de Campions a París inclosa, per una lesió muscular que va patir contra el Chelsea, en el partit de tornada dels vuitens de final de la Champions League.

Campionat 2008 / 2009. Primera temporada amb Pep Guardiola com a entrenador, la del triplet Lliga / Copa del Rei / Champions, en què Messi ja era la gran estrella del conjunt blaugrana i igualment ja era considerat per molts com el millor futbolista del món. L’argentí encara compartia la responsabilitat anotadora amb Samuel Eto’o i, en menor mesura, Thierry Henry.

Campionat 2009 / 2010. Arran de la marxa d’Eto’o, la decadència d’Henry i la no adaptació d’Zlatan Ibrahimovic, Messi es va fer amb gran part de la responsabilitat golejadora de l’equip i va guanyar el seu primer trofeu Pichichi, igualant la marca de 35 gols que Ronaldo havia establert la campanya 1995 / 1996.

Campionat 2010 / 2011. Segons el meu parer, la millor temporada de Messi, en la qual va conquistar la seva tercera Lliga de Campions en una final per emmarcar, tant des del punt de vista individual com del col•lectiu. Malgrat tot, l’argentí no va poder renovar el trofeu Pichichi.

Campionat 2012 / 2013. Una de les temporades més negatives de l’astre sud-americà, sobretot per la lesió muscular que va tenir a París, en el matx d’anada dels quarts de final de la Champions League davant el PSG. Malgrat això, va obtenir el seu tercer Pichichi (el segon l’havia aconseguit un any abans amb l’estratosfèrica xifra de 50 gols, fet que no va servir perquè el Barça renovés el títol de Lliga) i va ser un jugador fonamental per assolir, amb el desaparegut Tito Vilanova com a entrenador, el campionat dels 100 punts.

A la foto, una imatge de Messi durant la temporada 2010 / 2011, segons el meu parer, la millor de la seva trajectòria futbolística.

JOSÉ MARÍA GARCÍA

Avui dijous, TV3 ha d’emetre, en l’espai “Sense Ficció”, un elaborat reportatge sobre els favors que el règim franquista li va fer al Real Madrid, com per exemple el fitxatge d’Alfredo Di Stefano. En el programa, hi surt el periodista José María García, del qual n’he sabut molt poc els darrers anys, llevat de què va poder superar una greu malaltia.

Vaig descobrir García durant la celebració del Mundial de 1978, que es va celebrar a l’Argentina. Llavors vaig entendre que es podia fer periodisme esportiu des d’un punt de vista crític, argumentant cada notícia, i no simplement anar llegint allò que havia succeït durant una jornada concreta, sense exposar cap parer sobre el que s’estava comentant.

Vaig seguir García durant dècades, durant els seus passos per les emissores Cadena SER, Antena 3 Radio i Cadena COPE, i si bé és cert que moltes vegades em vaig enutjar força amb ell, potser mai he pogut observar des de llavors, almenys pel que fa a la informació esportiva, un professional tan íntegre i independent, sense obviar que el seu estil era moltes vegades vulgar i barroer.

A més a més, no hi ha cap dubte que el periodista madrileny d’origen asturià va marcar una clara tendència quant als programes esportius, i sense ell, potser més tard no haguessin existit, pel que fa a Espanya, professionals com José Joaquín Brotons, Agustín Castellote o José Ramón de la Morena, o, pel que respecta a Catalunya, conductors d’espais esportius com Jordi Basté, Pere Escobar, Xavi Bosch, Joan Maria Pou o Dani Sanabre. 

ALTRES LLIGUES EUROPEES (I 3)

Albània

Vigent campió: SK Skënderbeu.

Altres favorits: KS Flamutari, FK Kukesi, Partizani Tirana i Villaznia Schodra.

Andorra

Vigent campió: UE Santa Coloma (foto).
Altres favorits: Lusitans FC i UE Sant Julià.

Armènia

Vigent campió: FC Banants.
Altres favorits: Ararat Erevan, FC Pyunik, FC Shirak i Ulysses Erevan.

Azerbaidjan

Vigent campió: Quarabag FK.
Altres favorits: Inter Baku i Neftçi PFK.

Estònia

Vigent campió: Levadia Tallinn.
Altres favorits: Flora Tallinn i Nomme Kalju.

Finlàndia

Vigent campió: Hèlsinki JK.
Altres favorits: Inter Turku.

Gal•les

Vigent campió: The New Saints FC.
Altres favorits: Bangor City.

Geòrgia

Vigent campió: Dinamo Tbilisi.
Altres favorits: WIT Geòrgia i FC Zestafoni.

Gibraltar

Vigent campió: Lincoln FC.
Altres favorits: College Europe i Lynx FC.

Illes Fèroe

Vigent campió: HB Torshavn.
Altres favorits: B36 Torshavn i EB Streymur.

Irlanda

Vigent campió: Saint Patrick’s Athletic.
Altres favorits: Cork City, Dundalk FC i Shamrock Rovers.

Irlanda del Nord

Vigent campió: Cliftonville FC.
Altres favorits: Glentoran FC, Linfield FC i Portadown FC.

Islàndia

Vigent campió: KR Reikjavick.
Altres favorits: FH Hafnafjördur, FK Stjarman i Valur Reikjavick.

Israel

Vigent campió: Maccabi Tel – Aviv.
Altres favorits: Betar Jerusalem, Hapoel Ber Sheva, Hapoel Kiryat Shmona, Hapoel Tel – Aviv i Maccabi Haifa.

Kazakhstan

Vigent campió: FC Aktobe.
Altres favorits: FC Astana, Kairat Almaty i Xakhtar Karagandi.

Letònia

Vigent campió: FK Ventspils.
Altres favorits: Daugava Daugavpils, FK Jelgava i Skonto Riga.

Lituània

Vigent campió: Zalguiris Vilnius.
Altres favorits: FK Atlantas i FK Ekranas.

Luxemburg

Vigent campió: F91 Dudelange.
Altres favorits: FC Differdange 03, Fola Esch, Jeunesse d’Esch i Progress Niedercom.

Macedònia

Vigent campió: FK Rabotnicki.
Altres favorits: FK Renova i Vardar Skopje.

Malta

Vigent campió: La Valletta FC.
Altres favorits: Bikirkara FC, Floriamna la Valletta, Hibernians la Valletta i Sliema Wanderers.

Moldàvia

Vigent campió: Sheriff Tiraspol.
Altres favorits: Dacia Chisinau, FC Veris i Zimbru Chisinau.

Montenegro

Vigent campió: FK Sutjeska.
Altres favorits: Buducnost Podgorica, FK Lovcen i FK Mogren.

San Marino

Vigent campió: SP Tre Fiori.
Altres favorits: SS Murata. 

ALTRES LLIGUES EUROPEES (2)



Àustria

Vigent campió: FC Salzburg.

Altres favorits: Àustria Viena.
Altres equips a tenir en compte: Rapid Viena i Wolfsberger AC.

Bielorússia

Vigent campió: Bate Borisov.
Altres favorits: cap.
Altres equips a tenir en compte: Dinamo Minsk.

Bòsnia i Hercegovina

Vigent campió: Zrinjski Mostar.
Altres favorits: FK Sarajevo, Siroki Brijec i FK Zeljeznicar.
Altres equips a tenir en compte: Borac Banja Luka.

Bulgària

Vigent campió: Ludogorets Razgad.
Altres favorits: CSKA Sofia, Levski Spartak Sofia i Litex Lovetx.
Altres equips a tenir en compte: cap.

Croàcia

Vigent campió: Dinamo Zagreb.
Altres favorits: cap.
Altres equips a tenir en compte: Hajduk Split i HNK Rijeka.

Dinamarca

Vigent campió: Aab Aalborg.
Altres favorits: FC Copenhaguen, FC Midtjylland i FC Nordsjaesland.
Altres equips a tenir en compte: Brondby IF i OB Odense.

Eslovàquia

Vigent campió: Slovan Bratislava.
Altres favorits: FK Trencin i MSK Zilina.
Altres equips a tenir en compte: MFK Kosice.

Eslovènia

Vigent campió: Maribor Branik.
Altres favorits: NK Domzale i FC Koper.
Altres equips a tenir en compte: ND Gorica i Olimpia Ljubljana.

Hongria

Vigent campió: Debreceni VSC.
Altres favorits: MTK Budapest i Videoton FC.
Altres equips a tenir en compte: Ferencvaros TP, Gyori Eto i Ujpest Dosza.

Noruega

Vigent campió: Stromgodset IF.
Altres favorits: Molde FK i Rosenborg BK.
Altres equips a tenir en compte: Vaarerenga Oslo.

Polònia

Vigent campió: Legia Varsòvia.
Altres favorits: Gornik Zabrze i Wisla Cracòvia.
Altres equips a tenir en compte: Lech Poznan, Lechia Gdansk i Slask Wroclaw.

Romania

Vigent campió: Steaua Bucarest.
Altres favorits: CFR Cluj i Dinamo Bucarest.
Altres equips a tenir en compte: Otelul Galati.

Sèrbia

Vigent campió: Estrella Roja Belgrad.
Altres favorits: Partizan Belgrad.
Altres equips a tenir en compte: Vojvodina Novi Sad.

Suècia

Vigent campió: Malmö FF.
Altres favorits: IF Elfsborg, IFK Göteborg i AIK Solna.
Altres equips a tenir en compte: Helsingborgs IF.

Suïssa

Vigent campió: FC Basilea.
Altres favorits: Young Boys Berna i FC Zuric.
Altres equips a tenir en compte: Grasshopper Zuric.

Txèquia

Vigent campió: Sparta Praga.
Altres favorits: Slovan Liberec i Viktoria Plzen.
Altres equips a tenir en compte: Slavia Praga.

Xipre

Vigent campió: Apoel Nicòsia.
Altres favorits: AEL Limassol, Apollon Limassol i Omonia Nicòsia.
Altres equips a tenir en compte: Anorthosis Famagusta.

A la foto, Jonathan Soriano, el davanter català del Salzburg. 

LLIGA CATALANA. PER QUÈ NO ?

Portem molt de temps parlant d’una possible independència de Catalunya i, en algun cas, s’ha comentat què succeiria amb el FC Barcelona i el RCD Espanyol en cas que finalment hi tingués lloc una separació d’Espanya. S’ha dit de continuar a la Lliga de Futbol Professional, de la possibilitat de formar part d’una altra competició com la Ligue 1 o la Premier League o fins i tot de la fundació d’una competició ibèrica o un nou torneig europeu, però curiosament quasi ningú ha mencionat la creació d’una lliga catalana.

És cert que només dos equips catalans disputen la primera divisió de la Lliga espanyola i que els darrers 25 anys sols CE Sabadell, UE Lleida i Nàstic de Tarragona han actuat alguna temporada a la màxima categoria del futbol espanyol, però en cas de què aquests clubs, a més de, per posar uns exemples, Girona FC, UE Llagostera, CE l’Hospitalet, CF Badalona o CE Europa, poguessin jugar de forma regular en una categoria absoluta i fins i tot de comptar amb la possibilitat de disputar una competició europea, segurament tindrien més accés a diferents firmes publicitàries i d’aquesta forma podrien reforçar considerablement les seves plantilles.

Per tant, per què no una lliga catalana ?

A la foto, un partit entre Barça i Espanyol. 

ALTRES LLIGUES EUROPEES (1)

Bèlgica

Vigent campió: RSC Anderlecht.

Altres favorits: KV Bruges i Standard Lieja.
Altres equips a tenir en compte: Racing Gant, Racing Genk i KSC Lokeren.
El millor: encara que jugadors com Courtois, Kompany, Vermaelen, Witsel o Hazard actuen en campionats estrangers, el bon moment que viu el futbol belga hauria de servir per potenciar la Lliga estatal.
El pitjor: un torneig que es troba encara molt allunyat de la seva època daurada, durant les dècades dels 70 i 80 del segle passat.

Escòcia

Vigent campió: Celtic FC.
Altres favorits: cap.
Altres equips a tenir en compte: Aberdeen FC, Dundee United, Hamilton Academical i Motherwell FC.
El millor: cada vegada clubs com Motherwell, Aberdeen i Dundee United semblen apropar-se una mica més al potencial del conjunt catòlic de Glasgow.
El Pitjor: una temporada més sense el Glasgow Rangers en la màxima categoria.

Grècia

Vigent campió: Olympiacòs FC.
Altres favorits: cap.
Altres equips a tenir en compte: Panathinaicòs FC i PAOK Salònica.
El millor: en principi, la lluita pel segon lloc.
El pitjor: en teoria, la gran superioritat de l’equip de Michel envers els adversaris.

Rússia

Vigent campió: CSKA Moscou.
Altres favorits: Zenit Sant Petersburg.
Altres equips a tenir en compte: Dinamo Moscou, Rubin Kazan i Spartak Moscou.
El millor: la igualtat entre els dos màxims aspirants al títol.
El pitjor: el racisme que impera en alguns estadis de la Lliga de Rússia.

Turquia

Vigent campió: Fenerbahçe SK.
Altres favorits: Besiktas JK i Galatasaray SK.
Altres equips a tenir en compte: Trabzonspor AS.
El millor: la rivalitat entre els dos principals clubs d’Istanbul, Galatasaray i Fenerbahçe, als quals s’hi podria afegir un altre entitat de la gran urbs, el Besiktas.
El pitjor: que alguns grans futbolistes arribin al campionat turc ja molt veterans.

Ucraïna

Vigent campió: Xakhtar Donetsk
Altres favorits: Dinamo Kiev.
Altres equips a tenir en compte: Dnipro Dnipopetrovsk i Metalist Kharkiv.
El millor: el Dnipro de Juande Ramos i Metalist Kharkiv es troben cada cop més a prop de lluitar pel títol i oferir competència als dos clàssics del futbol ucraïnès.
El pitjor: el moment polític que viu el país.

A la foto, el tècnic italià Cesare Prandelli, nou entrenador del Galatasaray. 

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: ENRIQUE CASTRO QUINI

Comunitat autònoma: Astúries.

Any de naixement: 1949.

Lloc de naixement: Oviedo.
Demarcació: davanter.
Clubs: Real Sporting Gijón, FC Barcelona i de nou Sporting.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980.
Mundials disputats: Argentina 1978 i Espanya 1982.
Títols individuals: 5 trofeus Pichichi.
Títols de clubs: 2 Copes espanyoles, 1 Copa de la Lliga espanyola, 1 Supercopa d’Espanya i 1 Recopa.

El millor: un dels grans golejadors de la història del futbol espanyol

El davanter asturià Quini va ser capaç de guanyar 7 trofeus Pichichi, 5 d’ells a primera divisió i els altres dos en la segona categoria, aconseguint els 5 premis inicials com a jugador de l’Sporting i els 2 darrers com a integrant de la plantilla del Barça. L’atacant, un futbolista d’àrea pur, tenia una gran intuïció de cara a porteria i un poderós remat, tant pel que fa amb el cap com mitjançant els peus.

El pitjor: el segrest

Durant la primera temporada que Quini va pertànyer a la disciplina del Barcelona, va ser segrestat poc més tard de finalitzar un encontre al Camp Nou. El golejador va romandre sense llibertat, més o menys, un mes, període en què el conjunt blaugrana va entrar en una lògica crisi de resultats, els quals van acabar sent decisius perquè l’equip es quedés fora de la lluita pel títol de Lliga. 

PEIO ARTOLA



Aquestes últimes setmanes ha estat notícia Peio Artola, un porter basc que va formar part de la plantilla del FC Barcelona entre els anys 1975 i 1984. La raó per la qual el seu nom ha tornat a l’actualitat és perquè un rècord seu de feia 37 anys, el d’imbatibilitat de la porteria del Barça des de l’inici del campionat de Lliga, una marca que era de sis partits i 20 minuts, acaba de ser batut per l’arquer xilè Claudio Bravo, que ja porta set encontres sense rebre cap gol.

Si he de ser sincer, a mi Artola era un porter que no m’agradava, essencialment per dos motius: acostumava a rebutjar els xuts i no a blocar la pilota i no era un d’aquests metes que sortia fins a varis metres de la seva porta per fer-se amb un esfèric per alt, encara que en aquesta faceta tampoc era un gran especialista Víctor Valdés, reconegut com el millor porter de la història de la institució catalana. A més, vaig focalitzar en el basc, juntament amb el central Antonio Olmo, que era el capità d’aquell equip, la culpabilitat de l’inversemblant enfonsament que li va fer perdre al club barcelonista la Lliga 1981 / 1982, a les ordres de l’entrenador alemany Udo Lattek.

No obstant, quan ja han passat gairebé quatre dècades del seu fitxatge pel Barça, penso que forçosament Artola devia ser un gran porter perquè del contrari no hauria estat, la majoria d’elles com a titular, nou temporades al Camp Nou, tenint en compte la pressió que comporta actuar en aquesta demarcació al conjunt blaugrana, aspecte que per exemple no van poder superar grans metes com Julen Lopetegi o Vítor Baia. Així, per exemple, recordo que l’arquer d’Andoain era un home amb uns grans reflexos, fet que li va permetre realitzar aturades que semblaven impossibles; va portar amb la seva descomunal actuació a Beveren el Barça a la cèlebre final de la Recopa de Basilea, l’any 1979, i va ser un consumat especialista en els penals, com es va demostrar a les tandes contra l’Ipswich Town, als vuitens de final de la Copa de la UEFA 1976 / 1977, o davant l’Anderlecht, en la històrica eliminatòria de vuitens de final de la Recopa 1978 / 1979.

PACIÈNCIA AMB LUIS ENRIQUE

Com ja sabem, l’entorn del FC Barcelona ho veu tot blanc o negre i així s’ha pogut evidenciar durant aquests començaments amb Luis Enrique Martínez com a entrenador de l’entitat catalana. Crec que els elogis inicials que va rebre el tècnic asturià van ser exagerats, com ho són ara les crítiques que han tingut lloc arran de la derrota a París a la fase de grups de la Lliga de Campions.

Estic observant coses molt positives en la tasca que fins el moment està realitzant Luis Enrique, com haver tornat la motivació i la il•lusió a Leo Messi, haver aconseguit una connexió entre l’estrella argentina i Neymar, que a penes va existir la temporada passada; fer seure a la banqueta homes que semblaven intocables com Gerard Piqué i Xavi Hernández, tornar a comptar amb la Masia, fent debutar al primer equip Sergi Samper, Munir al – Haddadi i Sandro Ramírez, o introduir de nou la pressió asfixiant en el joc barcelonista, encara que aquesta no sortís del tot bé al Parc dels Prínceps de la capital francesa.

Tanmateix, també hi ha coses del nou projecte tècnic del club que no m’acaben pel moment de convèncer, com poden ser un excés d’ostracisme del citat Xavi, que Messi ho continuï jugant absolutament tot, la baixa forma en què es troben jugadors com Dani Alves, Sergio Busquets, Andrés Iniesta o Pedro Rodríguez, aspecte que no és nou, i el fet que els errors defensius a pilota aturada persisteixin, com es va poder comprovar en el partit contra el París Saint – Germain, malgrat que la plantilla del Barça ha guanyat molts centímetres amb les noves incorporacions.

No obstant això, si fem un recordatori dels què potser han estat els dos millors equips de la història del Barça, els blocs que van dirigir Johan Cruyff i Pep Guardiola, els orígens tampoc van ser massa positius. Pel que fa al primer dels casos, l’anomenat Dream Team va conquistar la primera Lliga en la tercera temporada, sense oblidar que l’entrenador holandès va estar molt a prop de la destitució en la seva segona campanya a la banqueta del Camp Nou.

Quant al segon dels exemples, l’inoblidable i excepcional Pep Team, potser la millor esquadra de la història del futbol, va aconseguir només sumar un punt dels primers sis pel que respecta al campionat de Lliga, malgrat que els rivals del conjunt blaugrana van ser els modestíssims Numància i Racing, mentre que va iniciar el partit de la tercera jornada al Molinón de Gijón en zona de descens.

Per tant, seria bo tenir paciència amb el treball de Luis Enrique. 

CHAMPIONS LEAGUE 2014 / 2015 (I 4): ELS MÉS MODESTOS

- RSC Anderlecht

Entrenador: Besnik Hasi (foto).

Jugador destacat: Deschacht.
Temporada 2013 / 2014: eliminat en la fase de grups per París Saint – Germain i Olympiacòs FC.

A favor: la història
En contra: fa molt de temps que l’entitat de Brussel•les va deixar de ser un gran d’Europa.

- Apoel Nicòsia

Entrenador: Giorgios Donis.
Jugador destacat: Manduca.
Temporada 2013 / 2014: eliminat en la tercera ronda prèvia per Maribor Branik.

A favor: el record d’haver disputat els quarts de final l’any 2013.
En contra: la pressió per voler repetir aquella gesta

- Bate Borisov

Entrenador: Aliaksander Iermakòvitx.
Jugador destacat: Likhtaròvitx.
Temporada 2013 / 2014: eliminat en la segona ronda prèvia pel Xakhtar Karagandi.

A favor: aquesta és la tercera fase de grups de la Champions que juga els darrers anys.
En contra: però aquesta ronda sembla el seu sostre.

- Ludogorets Razgrad

Entrenador: Georgi Dermendzhiev
Jugador destacat: Angulo.
Temporada 2013 / 2014: eliminat en la quarta ronda prèvia per FC Basilea.

A favor: l’èpica amb la qual es va classificar per a aquesta fase de grups.
En contra: probablement sigui el club més modest dels 32 participants.

- Malmö FF

Entrenador: Age Hareide.
Jugador destacat: Rosenbreg.
Temporada 2013 / 2014: no hi va participar.

A favor: tornar a l’elit europea després de molts anys.
En contra: un equip que a penes té res a veure amb el conjunt que va disputar la final de la Copa d’Europa de 1979.

- Maribor Branik

Entrenador: Ante Simundza.
Jugador destacat: Handanovic.
Temporada 2013 / 2014: eliminat en la quarta ronda prèvia per Viktoria Plzen.

A favor: un club força competitiu tenint en compte la seva modèstia.
En contra: està encara lluny de poder aspirar a ser un dels 16 millors clubs europeus.

EL MES DE SETEMBRE ESPORTIU

Millor futbolista català: Cesc Fàbregas (Chelsea FC – Maresme).

Millor futbolista espanyol: Diego Costa (Chelsea FC – Brasil).

Millor futbolista mundial: Leo Messi (FC Barcelona – Argentina).

Millor esportista catalana: Laia Sanz (Motociclisme – Baix Llobregat).
Millor esportista català: Toni Bou (Motociclisme – Anoia).
Millor esportista espanyola: Laia Sanz (Motociclisme – Catalunya).
Millor esportista espanyol: Toni Bou (Motociclisme – Catalunya).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Tennis – Estats Units).
Millor esportista mundial masculí: Marin Cilic (Tennis – Croàcia).

A la foto, el tennista Marin Cilic, sorprenent vencedor de l’US Open.