CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL

* Real Madrid – Tottenham Hospur

Real Madrid

- Entrenador: José Mourinho.
- Estrella: Cristiano Ronaldo.
- Altres jugadors bàsics: Iker Casillas, Xabi Alonso i Mesut Özil.
- A favor: individualitats ofensives com Ángel di María, Özil, Ronaldo i fins i tot Kaká.
- En contra: un equip que pot acusar el cansament.

- Percentatge: 75%.

Tottenham Hotspur

- Entrenador: Harry Redknapp.
- Estrella: Rafael van der Vaart.
- Altres jugadors bàsics: Gareth Bale, Luka Modric i Roman Pavlyutxenko.
- A favor: la missió ha estat ja complerta i els londinencs tenen molt poc a perdre.
- En contra: És un conjunt força tècnic i el Madrid s’hi podria sentir molt còmode.

- Percentatge: 25%.

El Real Madrid afronta per primer cop uns quarts de final de la Lliga de Campions des de l’any 2004, quan el Mònaco el va eliminar en el període en què l’era galàctica començava a fer aigües per tots cantons. Els blancs surten clarament com a favorits davant el Tottenham, una de les grans revelacions del torneig, sobretot arran d’eliminar el Milan en vuitens de final.

* Inter Milà – Schalke 04

Inter Milà

- Entrenador: Leonardo.
- Estrella: Wesley Sneijder.
- Altres jugadors bàsics: Júlio César, Douglas Maicon i Samuel Eto’o.
- A favor: l’estat de forma de futbolistes com Sneijder i Eto’o.
- En contra: manca una mica l’ofici de l’era Mourinho.

- Percentatge: 75%.

Schalke 04

- Entrenador: Ralf Rangnick.
- Estrella: Raúl González.
- Altres jugadors bàsics: Christoph Metzelder, Jefferson Farfán i Klaas - Jan Huntelaar.
- A favor: la perillositat de Farfán, Raúl i Huntelaar.
- En contra: una campanya molt irregular.

- Percentatge: 25%.

Realment seria una enorme sorpresa que l’Inter, vigent campió de la competició, quedés eliminat als quarts de final de la Champions League enfront el Schalke, únic club alemany que continua viu en el torneig i al qual volien moltes esquadres en aquesta ronda del campionat. Jugadors com Sneijder, Eto’o o Goran Pandev poden fer molt de mal a la feble defensa del conjunt germànic.

* FC Barcelona – Xakhtar Donetsk

FC Barcelona

- Entrenador: Pep Guardiola.
- Estrella: Leo Messi.
- Altres jugadors bàsics: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i David Villa.
- A favor: Probablement el millor equip del món i els tres més grans futbolistes del planeta (Messi, Xavi i Iniesta).
- En contra: els problemes a la defensa amb la lesió de Carles Puyol, la malaltia d’Eric Abidal i la baixa forma de Gabi Milito.

- Percentatge: 75%.

Xakhtar Donetsk

- Entrenador: Mircea Lucescu.
- Estrella: Darjo Srna.
- Altres jugadors bàsics: Dmitro Txigrinski, Thomas Hübschman i Luiz Adriano.
- A favor: sempre li ha posat les coses difícils al Barça de Guardiola.
- En contra: una plantilla sensiblement inferior a la de l’entitat catalana.

- Percentatge: 25%.

Una vegada més es tornen a veure les cares el Barça de Guardiola i el Xakhtar de Lucescu, els quals ja es van trobar a la fase de grups de la Lliga de Campions 2008/2009 i a la Supercopa d’Europa de l’any 2009, quan els catalans només van poder doblegar els ucraïnesos a la segona part de la pròrroga, gràcies a un gol de la llavors promesa Pedro Rodríguez (foto).

* Chelsea – Manchester United

Chelsea

- Entrenador: Carlo Ancelotti.

- Estrella: Frank Lampard.
- Altres jugadors bàsics: John Terry, Fernando Torres i Didier Drogba.
- A favor: potser el planter més equilibrat i complet d’Europa.
- En contra: una gran obsessió per guanyar el títol.

- Percentatge: 50%.

Manchester United

- Entrenador: Alex Ferguson.
- Estrella: Wayne Rooney.
- Altres jugadors bàsics: Nemanja Vidic, Nani i Javier Hernández.
- A favor: el nivell ofensiu amb Nani, Rooney, el Chicharito Hernández o Dimitar Berbatov.
- En contra: és possible que faci falta una renovació a la plantilla.

- Percentatge: 50%.

Sense cap mena de dubte, els dos conjunts anglesos protagonitzaran l’eliminatòria de quarts de final de la Champions més equilibrada, emocionant i vibrant. Les dues entitats es van enfrontar fa gairebé tres anys a la final del torneig, disputada a l’estadi Luzhniki de Moscou, en un matx en què el club d’Alex Ferguson es va fer amb el trofeu a la tanda de penals.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: MANCHESTER CITY 1970

Entrenador: Joe Mercer (foto).
Estrella: George Heslop.
Altres jugadors bàsics: Tony Book, Francis Lee i Neil Young.
Equips amb qui s’enfronta: Athletic Club, Lierse, Acadèmica Coimbra, Schalke 04 i Gornik Zabrze.

El millor: per davant del United

El City es va convertir el 1970 en el tercer club anglès, després de Tottenham Hotspur i West Ham United, que va conquistar la Recopa, la qual va aconseguir davant el sorprenent conjunt polonès del Gornik. El triomf va arribar només dos anys després que els seus conciutadans del United es fessin amb la Copa d’Europa, però el 1970 el City era el principal equip de Manchester.

El pitjor: poc temps va durar l’alegria

El United no ho va passar gaire bé durant la dècada dels 70, la qual el City va iniciar amb aquest títol de la Recopa. El ManU fins i tot va arribar a baixar de categoria, fet que va permetre el ManCity convertir-se en la referència de la ciutat britànica. Tanmateix, a partir dels 80, sobretot arran de l’arribada d’Alex Ferguson a Old Trafford, la situació va tornar a canviar.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: NEREO ROCCO

País: Itàlia.
Any de naixement: 1912.
Lloc de naixement: Trieste.
Clubs: Pàdua, Milan, Torí, de nou Milan i Fiorentina.
Títols de clubs: 2 Lligues italianes, 3 Copes italianes, 2 Copes d’Europa, 2 Recopes i 1 Intercontinental.

El millor: una de les grans èpoques del Milan

Abans de la irrupció del Milan d’Arrigo Sacchi, a finals del decenni dels 80, el període més recordat de la històrica i prestigiosa entitat llombarda va tenir lloc sota la direcció del tècnic Rocco, essencialment durant els 60, però també en la dècada següent. L’entrenador de Trieste, per exemple, li va donar al Milan dues Copes d’Europa, conquistades els anys 1963 i 1969.

El pitjor: després d’ell, el caos

Rocco va dirigir durant dues etapes el Milan, sent totes dues triomfants, sobretot la primera d’elles. Tanmateix, quan el veterà entrenador va abandonar definitivament San Siro, les coses es van tòrcer a la institució llombarda, que va ser descendida a la sèrie B per l’afer de les apostes clandestines. Anys més tard, el Milan tornaria a la segona categoria, aquest cop per mereixements al terreny de joc.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: SLOVAN BRATISLAVA 1969

Entrenador: Michal Vican.
Estrella: Jozef Capkovic.
Altres jugadors bàsics: Alexander Horvath, Vladimir Hrivnak i Ludovit Cvetler.
Equips amb qui s’enfronta: Bor, Porto, Torí, Dumferline i FC Barcelona.

El millor: primer equip de l’Europa comunista en guanyar el torneig

L’Slovan no va ser el primer club de l’Europa de l’est en conquistar una competició europea, doncs Dinamo de Zagreb i Ferencvaros ja havien assolit la Copa de Fires, però si el que primer es va fer amb la Recopa, a la final de la qual es va imposar al Barça, que llavors comptava amb homes com Salvador Sadurní, Joaquim Rifé, Josep Maria Fusté o un jove Carles Rexach.

El pitjor: una història que va anar cap avall

L’entitat eslovaca va sorprendre pràcticament tothom al guanyar la novena Recopa de la història, arran de superar equips teòricament superiors com Porto, Torí o Barça, però després a penes ha fet res massa rellevant a les competicions internacionals. Capkovic, que es va proclamar campió d’Europa amb la desapareguda Txecoslovàquia el 1976, era el seu jugador més destacat.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: MILAN 1968

Entrenador: Nereo Rocco.
Estrella: Gianni Rivera.
Altres jugadors bàsics: Karl – Heinz Schnellinger (foto), Giovanni Trapattoni i Kurt Hamrin.
Equips amb qui s’enfronta: Levski Spartak, Raba Eto Gyor, Standard Lieja, Bayern Munic i Hamburg.

El millor: el primer campió de la Recopa que prèviament havia guanyat la Copa d’Europa

Vuit edicions de la Recopa van haver de passar perquè una entitat que havia aconseguit amb anterioritat la Copa d’Europa, es fes amb el llavors segon trofeu continental de clubs. El Milan havia conquistat la C-1 l’any 1963 i tornaria a assolir aquest campionat un any després d’haver guanyat la C-2. El 1973, l’esquadra italiana seria també la primera en obtenir dues Recopes.

El pitjor: grans problemes a vuitens i quarts de final

Malgrat que tant el Raba Eto com l’Standard semblaven equips bastant assequibles, els homes que dirigia Rocco van tenir moltes dificultats per desfer-se d’aquests dos conjunts. Els hongaresos només van cedir pels gols en camp contrari, mentre que els valons van caure a la tanda de penals. Curiosament, els italians ho van tenir més senzill en semifinals i a la final.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: OLYMPIACÒS

Ernesto Valverde va fer campió de Lliga l’Olympiacòs la temporada 2008/2009, però va decidir abandonar l’entitat del Pireu per fer-se càrrec del Vila-real. La campanya 2009/2010 va ser força negativa per al club grec, que va veure com el Panathinaicòs aconseguia el títol del torneig de la regularitat, i un autèntic desastre per al tècnic, que va ser destituït al Madrigal pels mals resultats del conjunt valencià.

No es estrany doncs que l’entrenador espanyol i la institució grega decidissin unir-se de nou. Els blanc-i-vermells s’han passejat pel campionat i han conquistat sense problemes el títol de Lliga, deixant molt enrere adversaris com el citat Panathinaicòs, AEK Atenes o PAOK de Salònica. Aquest és el 38è títol de l’equip del Pireu i l’11è en els últims 13 anys.

A la plantilla de Valverde, on hi continua el veteraníssim porter Nikopolidis, hi destaquen homes com el suec Mellberg, el danès Rommedahl, l’argentí Ibagaza, exjugador de Mallorca, Atlético i Vila-real, i els espanyols Raúl Bravo, que havia format part del planter del Real Madrid; Fuster, fitxat del Vila-real, i els exfutbolistes de l’Espanyol Moisé Hurtado i Albert Riera (foto), qui també havia estat integrant del Mallorca.

GRANS EQUIPS DE LA HISTÒRIA: L’URUGUAI QUE VA GUANYAR EL PRIMER MUNDIAL DE LA HISTÒRIA

El 1928, en els Jocs organitzats per Amsterdam, la selecció de l’Uruguai es va proclamar campiona olímpica arran d’eliminar Itàlia en semifinals i vèncer, després d’un partit de desempat, Argentina a la final. Dos anys més tard, la FIFA va adjudicar l’organització del primer Mundial de la història, llavors Copa Jules Rimet, al país sud-americà.

Les coses no va ser gens fàcils per portar a terme la primera Copa del Món, doncs només hi van participar 13 seleccions, entre les quals només n’hi havia quatre d’europees. Equips potents com Itàlia, Alemanya, Anglaterra o Espanya van declinar participar-hi en una època en què els viatges trans-oceànics eren molt llargs, esgotadors i penosos.

Després de batre Perú i Romania a la fase de grups, el combinat celeste va derrotar contundentment Iugoslàvia en semifinals i, tal com havia succeït dos anys abans a Amsterdam, va vèncer Argentina en una final molt emocionant, jugada a l’estadi Centenario de Montevideo. Dorado va avançar els amfitrions, però Carlos Peucelle i Guillermo Stabile, màxim anotador del torneig, van remuntar. Posteriorment, Cea, Iriarte i Castro van donar la Copa Jules Rimet als locals.

El seleccionador uruguaià Alberto Supicci comptava amb futbolistes com el porter Enrique Ballesteros, el capità José Nasazzi, José Leandro Andrade, Héctor Scarone (foto), que va tenir una petita experiència al FC Barcelona, i els golejadors de la final: Pablo Dorado, Héctor Castro, José Pedro Cea i Victoriano Santos Iriarte.

Entrenador: Alberto Supicci.
Un onze: Ballesteros, Nasazzi, Mascherani, Andrade, Fernández, Gestido, Dorado, Scarone, Castro, Cea i Iriarte.
El més positiu: un equip que va aconseguir el doblet mundial i olímpic, el poder de reacció en la final mundialista i la davantera formada per Dorado, Scarone, Castro, Cea i Iriarte.
El més negatiu: no participar en el següent Mundial, la incerteza de la Copa del Món arran de la seva estrena i l'absència de moltes potències europees en el campionat de 1930.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: HRISTO STOITXKOV

País: Bulgària.
Any de naixement: 1966.
Lloc de naixement: Plovdiv.
Demarcació: davanter.
Clubs: Maritza Plovdiv, CSKA Sofia, Barcelona, Parma, de nou Barcelona, una altra vegada CSKA Sofia, Al – Nasr, Kashiwa Reysol, Chicago Fire i DC United.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996.
Mundials disputats: Estats Units 1994 i França 1998.
Títols personals: 1 Pilota d’Or, 1 Bota d’Or i màxim golejador del Mundial 1994.
Títols de clubs: 3 Lligues búlgares, 3 Copes búlgares, 1 Supercopa búlgara, 5 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles, 4 Supercopes espanyoles, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa i 2 Supercopes d’Europa.

El millor: la seva primera etapa al Barça

Stoitxkov va arribar el 1990 al FC Barcelona després de guanyar la Bota d’Or amb el CSKA de Sofia. Durant la seva primera etapa al club català, de la mà de Johan Cruyff, va assolir quatre Lligues consecutives, una Copa d’Europa i una Pilota d’Or, entre altres trofeus. En aquell període, el davanter búlgar va brillar també amb la seva selecció al Mundial dels Estats Units.

El pitjor: el retorn a l’equip català

El 1995, Stoitxkov va abandonar el Camp Nou, per divergències amb Cruyff, i va fitxar pel Parma, equip amb el qual no va poder triomfar. Un any després, arran de la marxa del tècnic holandès, el búlgar va tornar a Barcelona, però en la seva segona etapa a l’entitat catalana, en què el seu rendiment va ser bastant fluix, es va enemistar amb Josep Lluís Núñez i es va reconciliar amb Cruyff.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS QUARTS DE FINAL

Els adversaris que pot tenir el FC Barcelona als quarts de final de la Lliga de Campions, ordenats de més a menys complicats segons la meva opinió, són els següents:

- Real Madrid. És cert que la gran rivalitat històrica que existeix entre Real Madrid i Barcelona té molt a veure perquè valori el club blanc com el rival més difícil que pot tenir l’entitat blaugrana, però sincerament crec que en aquests moments els dos clàssics del futbol espanyol són les dues millors esquadres d’Europa i del món. En cas de quedar emparellats, gairebé disputarien quatre partits seguits.

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
El millor: unes individualitats extraordinàries.
El pitjor: els últims enfrontaments amb el Barça.

- Chelsea. Per la seva forma de jugar, i pel fet de tenir un entrenador italià, el conjunt londinenc em sembla un rival més difícil que no pas el Manchester United, que per a molts entesos pot ser un adversari més perillós que els blues. Fa gairebé dos anys, el Barça del triplet va tenir molts problemes per eliminar en semifinals el club d’Stamford Bridge, gràcies a un gol d’Andrés Iniesta en el descompte del partit de tornada.

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Fernando Torres.
El millor: l’experiència i l’ofici d’homes com John Terry, Frank Lampard o Didier Drogba.
El pitjor: una temporada que ha anat de més a menys.

- Manchester United. L’equip de l’etern Ferguson arriba als quarts de final de la Champions League per cinquè any consecutiu, l’única entitat europea que ho ha aconseguit. El conjunt d’Old Trafford, malgrat que és l’actual líder i favorit de la Premier League, continua al meu parer perdent potencial des del dia en què es va traspassar Cristiano Ronaldo al Real Madrid.

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: Wayne Rooney.
El millor: el nivell ofensiu amb Rooney, Dimitar Berbatov o el Chicharito Hernández.
El pitjor: penso que hi manca una renovació a la plantilla.

- Inter Milà. És veritat que els llombards, única institució italiana que ha arribat als quarts de final del torneig, son els vigents campions de la Champions i tenen futbolistes de gran qualitat, ofici i experiència, però penso que aquest Inter entrenat pel brasiler Leonardo, que va substituir Rafa Benítez a finals de l’any 2010, és força més irregular i menys fiable que el que preparava Mourinho la temporada passada.

Entrenador: Leonardo Nascimento.
Estrella: Wesley Sneijder.
El millor: una esquadra molt completa i equilibrada.
El pitjor: una campanya poc estable.

- Xakhtar Donetsk. Probablement l’equip ucraïnès, que debuta en uns quarts de final de la Lliga de Campions, tingui la plantilla més modesta dels vuit equips classificats, però el bloc del tècnic romanès Lucescu no se li dóna massa bé al Barça, que per exemple van tenir multitud de problemes per superar-lo a la Supercopa d’Europa de l’any 2009, amb un gol de Pedro Rodríguez a la segona part de la pròrroga.

Entrenador: Mircea Lucescu.
Estrella: Darjo Srna.
El millor: és un equip clarament inferior al Barça.
El pitjor: el grup de Pep Guardiola sempre s’hi ha sentit molt incòmode.

- Tottenham Hotspur. Sense arribar a l’espectacularitat dels fitxatges realitzats pel Manchester City els últim anys, la institució del White Hart Lane ha aconseguit amb importants reforços convertir-se en un dels millors clubs de la Premier League. Després de superar l’Inter a la fase de grups i eliminar el Milan a vuitens, els londinencs també es troben entre els millors conjunts d’Europa.

Entrenador: Harry Redknapp.
Estrella: Rafael van der Vaart.
El millor: poc a perdre a partir d’ara.
El pitjor: escassa experiència al torneig.

- Schalke 04. L’equip de Gelserkirchen és l’única entitat alemanya que ha aconseguit arribar als quarts de final de la Lliga de Campions i, malgrat que està realitzant una Bundesliga molt fluixa, el club germànic ha assolit també la final de la Pokal, la Copa alemanya. Fins ara ha fet una gran Champions, doncs va ser primer de grup a la primera fase i ha eliminat el València als vuitens.

Entrenador: Ralf Rangnick.
Estrella: Raúl González (foto).
El millor: a Raúl se li ha donat normalment bé el Barça.
El Pitjor: La sobtada destitució de Felix Magath.

PERÒ NO SÓN TAN ESPANYOLS !!!???

Si seguim al peu de la lletra el que diuen i escriuen els diferents mitjans de comunicació de l’anomenada “dreta mediàtica”, en bona part també madridista, arribem a la conclusió que per a ells Catalunya és una comunitat autònoma, o fins i tot una simple regió, d’Espanya. Per tant, en aquest cas, el FC Barcelona és una entitat espanyola pels quatre costats.

Si el Barça és una institució espanyola, el més normal seria que els directius, redactors i periodistes d’aquests mitjans, que amb tan ardor estimen Espanya, desitgessin el millor per al club català. Allò més natural és que estimessin i admiressin d’igual forma el Real Madrid, el Barça i altres clubs de la Lliga espanyola com València, Vila-real, Espanyol, Athletic Club, Sevilla, Atlético Madrid o Real Sociedad, per posar alguns exemples.

No obstant, aquesta premsa sembla trobar-se molt més a prop del Madrid que dels altres clubs i, en ocasions, fins i tot semblen voler el fracàs del Barça, el qual, insisteixo, és per a ells un equip 100% espanyol.

Primer amb el Dream Team de Johan Cruyff, més tard amb el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho i els últims anys amb l’equip de Pep Guardiola i Leo Messi, la institució barcelonista ha estat l’admiració del món sencer, però en canvi sembla que a l’estat espanyol aquesta admiració es converteixi en ràbia i ofuscació. Un exemple el tenim en el que deia la premsa esportiva europea arran de la victòria del Barça contra l’Arsenal, als vuitens de final de la Lliga de Campions: mentre la publicació francesa L’Équipe i el diari italià La Gazzetta dello Sport titulaven les seves cròniques amb lloances al conjunt de Guardiola, els rotatius madrilenys As i Marca, sense deixar de destacar el bon joc blaugrana, feien esment a l’expulsió del davanter holandès de l’Arsenal Robin van Persie.

Una altra cosa estranya és que al Barça hi juguen Víctor Valdés, Gerard Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Pedro Rodríguez i David Villa, tots ells campions del món amb la selecció espanyola a Sudàfrica, el juliol de 2010. A més, tots aquests futbolistes, amb l’excepció de Valdés, van ser bàsics, decisius i determinants perquè Espanya aconseguís el més gran èxit de la seva història.

EL VICTIMISME BLANC NO SEMBLA TENIR FRE

Quina persona que té una certa edat no recorda el clàssic victimisme barcelonista ? Qui ha oblidat les continuades queixes i excuses que es donaven cada vegada que el Barça era superat pel Real Madrid ? El club blanc era l’equip del govern (de la dictadura de Francisco Franco, de la UCD d’Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo i del PSOE de Felipe González), els àrbitres sempre anaven a favor del Madrid, jugadors com Amancio Amaro o Emilio Butragueño tenien una gran habilitat per simular penals i al Barça li succeïen totes les desgràcies (segrest de Quini, lesió de Schuster, hepatitis i lesió de Maradona...). Tot això era el que pensava l’entorn blaugrana durant les dècades dels 60, 70 i 80.

Com ja he explicat alguna vegada en aquest bloc, el victimisme es va traslladar 600 km cap al sud-oest i es va instal·lar a la capital espanyola amb l’aparició del Dream Team de Johan Cruyff, a inicis dels 90, però l’entorn madridista no havia llavors arribat a cotes tan altes com les assolides durant les etapes de Frank Rijkaard i sobretot Pep Guardiola els últims anys al FC Barcelona.

Les principals vies del victimisme blanc han estat fins ara les següents:

Villarato. Fa uns anys, la majoria de les entitats que pertanyen a la Lliga de Futbol Professional van decidir votar, a les eleccions de la Federació Espanyola de Futbol, l’aspirant Gerardo García, però Joan Laporta, que llavors es trobava en els seus primers anys com a president del Barça, va decidir donar el seu vot a Ángel María Villar, que va tornar a guanyar els comicis. Va ser llavors quan el director del diari madrileny As, Alfredo Relaño (foto), per cert un periodista bastant obert i respectuós, va inventar el Villarato, per justificar els presumptes favors arbitrals a l’equip blaugrana.

El cas Sporting. José Mourinho iniciava la seva etapa com a tècnic madridista quan va acusar l’Sporting de Gijón d’alinear una gran quantitat de suplents en el partit que va jugar al Camp Nou i pràcticament va insinuar que els asturians “llançaven” el matx. Manolo Preciado, el preparador del conjunt del Principat, no es va quedar callat i va contestar amb vehemència al portuguès, amb el suport d’altres entrenadors de primera divisió. Per cert, l’Sporting li va donar moltes dificultats al Barça en un xoc que els catalans només van poder guanyar per la mínima.

El calendari. Mourinho no es va quedar satisfet amb allò que va succeir a les prèvies del partit entre Barça i Sporting i va continuar insinuant situacions, com les presumptes ajudes arbitrals a l’entitat catalana. Més tard, el tècnic portuguès va afirmar que el seu equip jugava pitjor perquè no estava acostumat a disputar dos partits per setmana, doncs els darrers anys el Madrid havia caigut molt aviat a la Copa del Rei i havia estat eliminat sempre als vuitens de final de la Lliga de Campions. Posteriorment, Mourinho va comentar que el calendari beneficiava el Barça perquè el club blaugrana moltes vegades jugava abans que els blancs o disposava de més dies de descans.

El dopatge. Fins ara ha estat el “cim” del victimisme de l’entorn del Madrid. Un periodista de la cadena COPE va comentar, la matinada del passat 14 de març, que l’entitat blanca volia exigir uns controls anti-dopatge més severs i rígids, doncs no confiaven amb la “netedat” dels futbolistes del Barça. Unes hores més tard, l’emissora demanava disculpes i deia que la informació no era seva i que tenia el seu origen en fonts del club madridista.

La veritat és que els temes del Villarato, els àrbitres, l’Sporting o el calendari fins i tot feien una mica de gràcia i els jugadors del Barça ja “contestaven” al terreny de joc, però l’afer del dopatge penso que és gravíssim i la situació ha arribat ja massa lluny. Faria bé la directiva presidida per Sandro Rosell de prendre algun tipus de mesures i, sobretot, evitar que Guardiola faci de nou de “portaveu” de la institució.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: BAYERN MUNIC 1967

Entrenador: Zlatko Cajkovski.
Estrella: Franz Beckenbauer.
Altres jugadors bàsics: Sepp Maier (foto), Franz Roth i Gerd Müller.
Equips amb qui s’enfronta: Tatran Presov, Shamrock Rovers, Rapid Viena, Standard Lieja i Glasgow Rangers.

El millor: emergia el gran Bayern

El 1967 el Bayern de Munic es va convertir en el segon club alemany en guanyar una competició internacional i ho va fer amb un planter en què ja hi eren els llegendaris Maier, Beckenbauer, Roth i Müller, que guanyarien anys més tard tres Copes d’Europa consecutives, juntament amb altres homes com Hans – Georg Schwarzenbeck, Paul Breitner, Uli Höness o un jove Karl – Heinz Rummenigge.

El pitjor: força dificultats

Algunes vegades en aquest bloc m’havia referit al Bayern de la tres Copes d’Europa i havia indicat que es tractava d’un bloc sòlid, competitiu i amb un gran ofici, però més aviat poc brillant i vistós. El conjunt bavarès de 1967, entrenat pel tècnic croat Cajkovski, tenia unes característiques similars i només va mostrar una notable superioritat a les semifinals davant l’Standard de Lieja.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: BORUSSIA DORTMUND 1966

Entrenador: Willi Multhaup.
Estrella: Lothar Emmerich (foto).
Altres jugadors bàsics: Hans Tilkowski, Wolfgang Paul i Sigfried Held.
Equips amb qui s’enfronta: Floriana, CSKA Sofia, Atlético Madrid, West Ham United i Liverpool.

El millor: eliminar dos campions

El Borussia de Dortmund, equip que llavors entrenava el tècnic Multhaup i tenia com a futbolista més conegut Emmerich, titular amb Alemanya a la final del Mundial d’Anglaterra jugat el mateix any, va eliminar, abans de superar el Liverpool a la final, l’Atlético de Madrid, campió l’any 1962, i el West Ham United, que s’havia endut el títol la temporada anterior.

El pitjor: una llarga espera

El club de Dortmund va ser la primera entitat alemanya en conquistar un torneig continental, però va haver d’esperar 27 anys per arribar de nou a una final europea, concretament la de la Copa de la UEFA que va perdre contra el Juventus, i 31 anys per tornar a assolir un torneig internacional, quan va guanyar contra pronòstic la final de la Lliga de Campions davant el mateix conjunt torinès.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: OTTO REHHAGEL

País: Alemanya.
Any de naixement: 1938.
Lloc de naixement: Essen.
Clubs: Särbrucken, Kickers Offenbach, Werder Bremen, Borussia Dortmund, Arminia Bielefeld, Fortuna Düsseldorf, de nou Werder Bremen, Bayern Munic, Kaiserslautern i Grècia.
Eurocopes disputades: Portugal 2004.
Mundials disputats: Sudàfrica 2010.
Títols de clubs: 3 Lligues alemanyes, 3 Copes alemanyes i 1 Recopa.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: l’Eurocopa de Portugal

Quan Grècia va arribar a la fase final de l’Eurocopa de l’any 2004, a Portugal, pràcticament ningú donava un euro per les possibilitats de la selecció hel·lena, però l’equip de Rehhagel va superar Espanya i Rússia, a la fase de grups; França, en quarts de final; Txèquia, en semifinals, i el combinat amfitrió, a qui ja havia superat a la primera fase, a la gran final.

El pitjor: l’experiència amb el Bayern

Després de triomfar plenament amb el Werder Bremen, a qui per exemple li va donar la Recopa l’any 1992, Rehhagel no va tenir massa fortuna en la seva curta etapa al Bayern de Munic, on no es va entendre amb el president de l’entitat bavaresa, el mític Franz Beckenbauer, qui el va destituir poc abans de finalitzar la temporada. Posteriorment va demostrar la seva vàlua amb el Kaiserslautern i Grècia.

ASPECTES POSITIUS I NEGATIUS PER REMUNTAR-LI L’ELIMINATÒRIA A L’ARSENAL

Quan vaig fer un anàlisi sobre els vuitens de final de la Champions League potser vaig estar un pèl optimista amb les oportunitats del Barça en la seva eliminatòria enfront l’Arsenal, doncs vaig concedir-li al bloc blaugrana un 75% de possibilitats de superar la ronda. Una vegada jugat el xoc d’anada a l’Emirates Stadium, potser el percentatge del conjunt català pot quedar reduït al 65%.

Aspectes positius

- El Barça gairebé mai falla en els partits a cara o creu. Des de que Pep Guardiola es va fer càrrec del FC Barcelona, l’estiu de l’any 2008, l’equip català només ha fallat, pel que fa als moments decisius, als vuitens de final de la Copa del Rei contra el Sevilla i a les semifinals de la Lliga de Campions contra l’Inter, en els dos casos durant la temporada 2009/2010. S’ha de tenir en compte, però, que el Barça va guanyar en els dos xocs de tornada.

- La feblesa mental de l’Arsenal. Pel contrari, l’entitat londinenca acostuma a ensopegar força en els partits amb caràcter de decisius, encara que això algun dia hauria de canviar. L’ultima prova dels grans problemes que tenen els jugadors d’Arsene Wenger en enfrontaments bàsics la tenim en la final de la Curling Cup disputada el passat 27 de febrer, en què els gunners van perdre contra el modest Birmingham City.

- El trident blaugrana. Leo Messi, David Villa i Pedro Rodríguez porten entre tots tres un marca d’anotacions excel·lent, espectacular i gairebé inversemblant. Si es tracta de fer gols, l’argentí, l’asturià i el canari en són tota una garantia.

Aspectes negatius

- Els problemes al centre de la defensa barcelonista. Gerard Piqué i Carles Puyol són baixes segures, per sanció i lesió respectivament, per al partit de tornada. Per tant, els dos centrals titulars del Barça es perdran el matx davant un Arsenal que compta amb brillants futbolistes de caire ofensiu. No hi ha dubte que l'excel·lent rendiment que està oferint Eric Abidal al centre de la defensa és un gran alleujament per a Guardiola.

- El perill de l’Arsenal al davant. Homes com Cesc Fàbregas, Theo Walcott, Samir Nasri (foto), Andrei Arxavin, Robin van Persie, Marouane Chamakh i Nicklas Bentner són jugadors molt perillosos que probablement aconsegueixin que el seu equip faci com a mínim un gol al Camp Nou, fet que obligaria al Barça a fer-ne tres. Tanmateix, sembla que l’anglès i l’holandès no jugaran per lesió.

- Arribar als darrers minuts amb 1 a 0. Ja he parlat de la fragilitat mental de l’Arsenal, però el conjunt anglès, tal com es va demostrar al matx d’anada, és un equip que pot fer molt de mal quan juga a la desesperada. Si s’arriba als deu darrers minuts del xoc amb una avantatge d’1 a 0 favorable als catalans, aquests ho podrien passar molt malament.

30 ANYS DEL SEGREST DE QUINI

Han passat ja tres dècades, però recordo perfectament el dia en què van segrestar Enrique Castro Quini. Havia assistit al Camp Nou a un partit entre el Barça i l’Hèrcules, que els catalans van guanyar per un contundent 6 a 0 i en el qual el davanter asturià va fer dues de les anotacions del matx. Quini va ser segrestat poc després de finalitzar l’encontre, encara que possiblement no me’n vaig assabentar fins el dia següent del succés. Recordo també anar dia rere dia davant de la residència que el jugador tenia al barri de les Corts, on s’amuntegaven un gran número d’afeccionats i periodistes.

El FC Barcelona havia iniciat la temporada 1980/1981, la primera de Quini a l’entitat, amb el mític Lazlo Kubala com a entrenador, però els mals resultats de l’equip van ocasionar, en primer lloc, el fitxatge d’un jove centrecampista alemany anomenat Bernd Schuster i, en segon lloc, la substitució de Kubala pel veterà Helenio Herrera. Amb el migcentre germànic i el tècnic argentí, el club català va realitzar un canvi substancial, tant pel que fa al joc com als resultats, i a poc a poc va anar remuntant punts al líder Atlético de Madrid, llavors preparat per José Luis García Traid i presidit pel peculiar doctor Alfonso Cabeza.

En el moment en què l’atacant asturià va ser segrestat, el Barça havia reduït el desavantatge de vuit a només dos punts, en una època en que les victòries comptaven de dos en dos. No obstant, arran del tràgic succés, l’equip blaugrana es va enfonsar i va acabar el campionat en cinquena posició per darrere de la campiona Real Sociedad, que va conquistar la primera Lliga de la seva història, el Real Madrid, l’Atlético, que va caure al final de forma vertiginosa, i el València. Més o menys un mes més tard del seu rapte, Quini va ser alliberat a Saragossa.

Tanmateix, el Barça va poder assolir aquella temporada la Copa del Rei, la qual va guanyar a l’estadi Vicente Calderón de Madrid contra l’Sporting de Gijón, en un matx en què Quini li va fer dos gols al seu exequip.

EL MES DE FEBRER POLISPORTIU

2 (Natació): el mític nedador australià Ian Thorpe torna a la competició.

4 (Rugbi): comença el torneig de les Sis Nacions.

6 (Futbol Sala): el FC Barcelona Alusport guanya a Segòvia la Copa d’Espanya, el primer títol oficial en la història de la secció.

6 (Tennis): Tommy Robredo s’adjudica el torneig de Santiago de Xile.

6 (Waterpolo): el CN Sabadell renova el títol de la Copa de la Reina.

7 (Esquí): s’inicien a Garmisch Partenkirchen els Mundials d’Esquí Alpí.

7 (Futbol Americà): Els Green Bay Packers guanyen la seva tercera Superbowl al Cowboys Stadium de Dallas.

7 (Tennis): Rafa Nadal obté el premi Laureus al millor esportista mundial de l’any 2010.

10 (Bàsquet): comença a Madrid la Copa del Rei, amb el Regal Barça com a favorit.

10 (Automobilisme): s'inicia a Suècia el Mundial de Rallis, que té novament en Sebastien Loeb, 7 cops campió del món, com el gran favorit.

11 (Bàsquet): El Regal Barça elimina el DKV Joventut als quarts de final de la Copa del Rei.

13 (Bàsquet): El Regal Barça venç el Real Madrid a la final de la Copa del Rei, jugada al pavelló de la Comunitat Autònoma de la capital espanyola. És el 22è trofeu de Copa que conquista l’equip blaugrana.

13 (Golf): Álvaro Quirós s’adjudica l’Open de Dubai.

13 (Hockei Patins): El Voltregà obté la Copa de la Reina.

13 (Hockei Sala): Atlètic de Terrassa, en categoria masculina, i Club de Campo, en femenina, guanyen el campionat d’Espanya.

13 (Tennis): Nicolás Almagro es fa amb el títol de Costa de Saiupe al Brasil.

13 (Waterpolo): el CN Barcelona li guanya la final de la Copa del Rei a l’Atlètic Barceloneta i acaba amb cinc anys de domini absolut, en campionats estatals, dels mariners.

14 (Ciclisme): la federació espanyola condona la sanció d’Alberto Contador i el ciclista de Pinto reapareix a la Volta a l’Algarve.

20 (Atletisme): el francès Teddy Tanghor bat el seu propi rècord mundial de Triple Salt indoor.

20 (Esquí): es clausuren els Mundial d’Esquí Alpí a Garmisch Partenkirchen amb Àustria com la delegació líder del medaller.

20 (Tennis): Lourdes Domínguez s’adjudica el torneig de Bogotà.

20 (Tennis): Nicolás Almagro aconsegueix la victòria a l’ATP de Buenos Aires.

22 (Esquí de Muntanya): els catalans Kilian Jornet (foto) i Mireia Miró es proclamen campions del món a la modalitat de Vertical Race.

24 (Hockei Patins): comença a Blanes la Copa del Rei.

25 (Ciclisme): el basc Markel Irizar obté la victòria final a la Volta a Andalusia.

27 (Atletisme); Ayad Lamdassem i Núria Martínez campions d’Espanya de Cross.

27 (Handbol): L’Itxako de Navarra es proclama campió de la Copa de la Reina.

27 (Handbol): David Barrufet rep un càlid homenatge al Palau Blaugrana i la seva samarreta ja penja del sostre del recinte.

27 (Hockei Patins): el FC Barcelona Sorli Discau guanya el Tecnol Reus Deportiu a la final de la Copa del Rei.

27 (Motociclisme): s’inicia a Austràlia el Mundial de Superbikes amb una dobla victòria de Carles Checa.

27 (Tennis): David Ferrer es fa amb el torneig de Acapulco arran de superar Nicolás Almagro.

EL MES DE FEBRER FUTBOLÍSTIC

2 (Almeria / Madrid): 21 anys després, FC Barcelona i Real Madrid es classifiquen per disputar la final de la Copa del Rei.

5 (Barcelona): el Barça, amb la victòria contra l’Atlético de Madrid al Camp Nou, bat el record de triomfs consecutius en la història de la Lliga, deixant la nova marca en 16.

6 (Londres): Fernando Torres debuta amb el Chelsea contra el seu exclub, el Liverpool, i els reds s’enduen els tres punts d’Stamford Bridge.

7 (Abu Dhabi): la selecció espanyola aconsegueix el premi Laureus al millor equip de l’any 2010.

8 (Barcelona): Pep Guardiola anuncia la seva renovació un any més del seu contracte com a entrenador del FC Barcelona.

9 (Dortmund): l’exblaugrana Thiago Motta debuta amb la selecció italiana.

9 (Madrid): Espanya guanya Colòmbia (1-0) en partit amistós jugat al Santiago Bernabéu.

9 (Santander): Marcelino García Toral substitueix Miguel Ángel Portugal i torna a la banqueta del Nuevo Sardinero.

12 (Gijón): el Barça només pot empatar amb l’Sporting al Molinón i acaba la seva impressionant ratxa de triomfs consecutius.

14 (Pamplona): José Antonio Camacho (foto) és cessat com a entrenador de l’Osasuna i el substitueix José Luis Mendilíbar.

16 (Londres): en un final estrany i sorprenent, l’Arsenal remunta el partit d’anada dels vuitens de final de la Champions League contra el Barça i venç els catalans per 2 a 1.

19 (Liverpool): el Chelsea queda eliminat per l’Everton a la quarta ronda de la Cup i agreuja la seva crisi.

20 (Montpeller): el Lilla, líder de la Lliga de França, perd una imbatibilitat de quatre mesos.

27 (Londres): el Birmingham City venç sorprenentment l’Arsenal a la final de la Curling Cup jugada a Wembley.