martes, 30 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (11): JUVENTUS




Estadi: Olímpic de Torí.
President: Giovanni Cobolli.
Entrenador: Claudio Ranieri.
Capità: Alessandro del Piero.
Estrella: Gianluigi Buffon (foto).
Possible onze tipus: Buffon, Grygera, Legrottaglie, Chiellini, Zebina, Camoranesi, Poulsen, Del Piero, Nedved, Amauri i Trézéguet.
Altres jugadors bàsics: Manninger, Mellberg, Sissoko, Zanetti, Salihamidzic, Knezevic i Iaquinta.
Títols estatals: 27 (29) Lligues, 9 Copes i 4 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, una Recopa, 3 Copes de la UEFA, 2 Supercopes i 2 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Giovanni Trapattoni.
Millors jugadors de la història: Dino Zoff, Michel Platini i Alessandro del Piero.

El millor: els fidels

Quan el Juventus va ser descendit, ara fa dos anys, a la sèrie B per un afer de corrupció, molts futbolistes van abandonar l’entitat torinesa, però Gianluigi Buffon, Mauro Camoranesi, Pavel Nedved, David Trézéguet i el capità Alessandro del Piero van decidir continuar, malgrat tot, a la Vecchia Signora.

El pitjor: una incògnita

Després de jugar una temporada a la segona categoria del futbol italià i d’una campanya de transició, en la qual va aconseguir la classificació per a l'actual Lliga de Campions, és una incògnita el que pot fer el grup de Claudio Ranieri en aquest torneig, encara que sembla trobar-se un esglaó per sota d'equips com Manchester United o Chelsea.

lunes, 29 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (10): LIVERPOOL




Estadi: Amfield Road.
Presidents: Tom Hicks i George Gillet.
Entrenador: Rafael Benítez.
Capità: Steven Gerrard (a la foto amb el trofeu de l'any 2005).
Estrella: Steven Gerrard.
Possible onze tipus: Reina, Dossena, Carragher, Hyypiä, Arbeloa, Gerrard, Mascherano, Alonso, Babel, Kuyt i Torres.
Altres jugadors bàsics: Cavalieri, Agger, Skrtel, Pennant, Riera, Benayoun i Keane.
Títols estatals: 18 Lligues, 7 Copes, 7 Copes de la Lliga i 15 Supercopes.
Títols internacionals: 5 Copes d’Europa, 3 Copes de la UEFA i 3 Supercopes.
Millor entrenador de la història: Bob Paisley.
Millors jugadors de la història: Kevin Keegan, Kenny Dalglish i Steven Gerrard.

El millor: la regularitat en el torneig

L’equip de Rafa Benítez va guanyar la Champions League a Istanbul el 2005, dos anys més tard va disputar la final a Atenes i en la darrera edició del torneig va arribar fins a les semifinals. La regularitat del conjunt anglès és inqüestionable durant les últimes temporades.

El pitjor: quan va de favorit

Es va poder observar clarament durant la passada prèvia de la Lliga de Campions, quan un club molt més modest, l’Standard de Lieja, el va estar a punt d’eliminar. En canvi, els d’Amfield se senten molt còmodes quan han d’enfrontar-se a equips potents com el Barça, l’Arsenal o el Chelsea.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (9): INTER FC




Estadi: San Siro – Giusseppe Meazza.
President: Massimo Moratti.
Entrenador: José Mourinho (foto).
Capità: Javier Zanetti.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Possible onze tipus: Júlio César, Zanetti, Córdoba, Materazzi, Maxwell, Stankovic, Vieira, Cambiasso, Mancini, Ibrahimovic i Crespo.
Altres jugadors bàsics: Toldo, Maicon, Chivu, Muntari, Quaresma, Balotelli i Cruz.
Títols estatals: 16 Lligues, 5 Copes i 4 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 3 Copes de la UEFA i 2 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Helenio Herrera.
Millors jugadors de la història: Giancinto Facchetti, Luis Suárez i Sandro Mazzola.

El millor: José Mourinho

Per acabar amb la dinàmica perdedora que té a la Lliga de Campions l’Inter de Milà, res millor que el fitxatge com a nou entrenador del portuguès José Mourinho, un tècnic guanyador que pot donar-li l’esperada tercera Copa d’Europa a l’entitat llombarda.

El pitjor: 43 anys

Aquests són els anys que fa que l’Inter no aconsegueix guanyar la Copa d’Europa, quan l’equip llavors entrenat per Helenio Herrera va superar el Benfica amb llegendes com Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola, Jair o el gallec Luis Suárez.

jueves, 25 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (8): CHELSEA FC




Estadi: Stamford Bridge.
President: Roman Abramòvitx.
Entrenador: Luiz Felipe Scolari (foto).
Capità: John Terry.
Estrella: Frank Lampard.
Possible onze tipus: Cech, Essien, Carvalho, Terry, Asley Cole, Joe Cole, Ballack, Deco, Lampard, Anelka i Drogba.
Altres jugadors bàsics: Cudicini, Belletti, Bosingwa, Bridge, Mikel, Malouda i Kalou.
Títols estatals: 3 Lligues, 4 Copes, 4 Copes de la Lliga i 3 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Recopes i una Supercopa.
Millor entrenador de la història: José Mourinho.
Millors jugadors de la història: John Terry, Frank Lampard i Didier Drogba.

El millor: l’equilibri

El Chelsea té potser la plantilla més equilibrada d’Europa, amb un dels porters més segurs del continent, Peter Cech; una defensa molt sòlida, en què hi sobresurt el capità John Terry; un centre del camp on es barregen tècnica i força i que s’ha vist millorat amb l’arribada de l’exblaugrana Deco, i una davantera on hi destaquen els veterans Nicolas Anelka i Didier Drogba.

El pitjor: Moscou

S’haurà de veure si la derrota en la passada final de la Champions, i per la manera com es va produir, li passa factura al Chelsea i en quina mesura. Tanmateix, un tècnic de l’experiència de Luiz Felipe Scolari, i homes de caràcter com Terry o Deco, poden compensar allò succeït el passat mes de maig a l’estadi Luzhniki.

miércoles, 24 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (7): FC BARCELONA




Estadi: Camp Nou.
President: Joan Laporta.
Entrenador: Josep Guardiola.
Capità: Carles Puyol.
Estrella: Leo Messi (foto).
Possible onze tipus: Valdés, Alves, Puyol, Márquez, Abidal, Xavi, Keita, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.
Altres jugadors bàsics: Pinto, Piqué, Milito, Cáceres, Touré, Hleb i Bojan.
Títols estatals: 18 Lligues, 24 Copes, 2 Copes de la Lliga i 7 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 4 Recopes, 3 Copes de Fires, 2 Supercopes i 2 Copes Llatines.
Millor entrenador de la història: Johan Cruyff.
Millors jugadors de la història: Laszlo Kubala, Johan Cruyff i Ronaldinho.

El millor: una necessària renovació

Amb un any de retard, segons molts analistes, i encara amb la presència a la plantilla de Rafael Márquez i Samuel Eto’o, considerats alguns dels “culpables” de les dues últimes males temporades, el club català ha realitzat una reconversió necessària i obligada, començant pel nomenament com a nou entrenador del llegendari Pep Guardiola.

El pitjor: l’entorn

Joan Laporta va superar pels pèls una moció de censura i, dies més tard, va observar com li dimitien vuit directius, entre els quals hi havia tres vice-presidents. El president té un entorn molt dens que pot convertir-se en insostenible si els resultats no acompanyen, la qual cosa pot perjudicar greument l’equip.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (6): OLYMPIQUE LIÓ




Estadi: Gérland.
President: Jean - Michel Aulas.
Entrenador: Claude Puel.
Capità: Juninho Pernambucano.
Estrella: Juninho Pernambucano.
Possible onze tipus: Lloris, Clerc, Cris, Boumsong, Grosso, Govou, Toulalan, Källström, Juninho, Benzema (foto) i Fred.
Altres jugadors bàsics: Hartock, Révéillère, Bodmer, Ederson, Santos, Delgado i Keita.
Títols estatals: 7 Lligues, 4 Copes, una Copa de la Lliga i 7 Supercopes.
Títols internacionals: una Intertoto.
Millor entrenador de la història: Paul le Guen.
Millors jugadors de la història: Grégory Coupet, Sidney Govou i Juninho Pernambucano.

El millor: retenir Benzema

L’equip de Lió ha perdut força jugadors importants els últims anys, com són els casos de Grégory Coupet, José Edmílson, Eric Abidal, Tiago o Florent Malouda, però aquest estiu ha aconseguit la permanència de la seva jove estrella Karim Benzema, un home bàsic per al club francès.

El pitjor: es podria acabar un cicle

L’Olympique de Lió ha guanyat 7 lligues franceses de forma consecutiva i, segons l’opinió de molts experts, ha estat una de les esquadres que millor futbol ha realitzat els últims anys a la Champions League, malgrat no superar mai els quarts de final. No obstant, alguns detalls de la temporada passada fan pensar en el final d’aquest cicle triomfant.

lunes, 22 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (5): ARSENAL FC




Estadi: Emirates Stadium.
President: Peter Hill - Wood.
Entrenador: Arséne Wenger (foto).
Capità: William Gallas.
Estrella: Cesc Fàbregas.
Possible onze tipus: Almunia, Eboué, Touré, Gallas, Silvestre, Diaby, Rosicky, Fàbregas, Nasri, Van Persie i Adebayor.
Altres jugadors bàsics: Fabianski, Song, Clichy, Djourou, Eduardo, Walcott i Bendter.
Títols estatals: 13 Lligues, 10 Copes, 2 Copes de la Lliga i 12 Supercopes.
Títols internacionals: una Recopa i una Copa de Fires.
Millor entrenador de la història: Arséne Wenger.
Millors jugadors de la història: Tony Evans, Dennis Bergkamp i Thierry Henry.

El millor: una fàbrica inesgotable de formació de futbolistes

Pocs entrenadors hi ha al món que tinguin tanta vista i valentia com Arséne Wenger per descobrir futbolistes joves, com suposa el cas de Cesc Fàbregas, i fer-los debutar en una edat incipient, com són els exemples del mateix migcampista català, Theo Walcott o Niklas Bendter.

El pitjor: la mentalitat

L’Arsenal continua sent un equip, malgrat els molts títols assolits de la mà de Wenger, amb importants problemes en el moment d’afrontar partits bàsics i decisius, tal com s’ha pogut veure els darrers anys tant en la Lliga de Campions com en competicions de caràcter nacional.

domingo, 21 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (4): AS ROMA




Estadi: Olímpic de Roma.
Presidenta: Rossella Sensi.
Entrenador: Luciano Spalletti.
Capità: Francesco Totti (foto).
Estrella: Francesco Totti.
Possible onze tipus: Doni, Panucci, Juan, Mexès, Aquilani, Taddei, De Rossi, Perrotta, Pizarro, Vucinic i Totti.
Altres jugadors bàsics: Pipolo, Ferrari, Tonetto, Cassetti, Cicinho, Riise i Baptista.
Títols estatals: 3 Lligues, 9 Copes i 2 Supercopes.
Títols internacionals: una Copa de Fires.
Millor entrenador de la història: Nils Liedholm.
Millors jugadors de la història: Nils Liedholm, Paolo Conti i Francesco Totti.

El millor: l’última campanya

L’equip de Luciano Spalletti va fer una extraordinària temporada 2007/2008 , en la qual va guanyar per segon any consecutiu la Copa d’Itàlia, va assolir la Supercopa italiana, va quedar-se molt a prop de l’Scudetto i va arribar als quarts de final de la Champions League després d’eliminar el Real Madrid.

El pitjor: palmarès internacional mediocre

L’esquadra romana té un historial europeu força pobre. L’únic que es pot destacar clarament és el títol de la Copa de Fires en el remot any 1961 i la disputa de la final de la Copa d’Europa el 1984, la qual va perdre al mateix estadi Olímpic de la capital italiana davant el Liverpool a la tanda de penals.

viernes, 19 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (3): REAL MADRID




Estadi: Santiago Bernabéu.
President: Ramón Calderón.
Entrenador: Bernd Schuster.
Capità: Raúl González.
Estrella: Iker Casillas (foto).
Possible onze tipus: Casillas, Ramos, Pepe, Cannavaro, Heinze, Sneijder, Diarra, Van der Vaart, Robben, Raúl i Van Nisterlroy.
Altres jugadors bàsics: Dudek, Salgado, Marcelo, Gago, De la Red, Guti i Higüaín.
Títols estatals: 31 Lligues, 17 Copes, una Copa de la Lliga i 8 Supercopes.
Títols internacionals: 9 Copes d’Europa, 2 Copes de la UEFA, una Supercopa, 2 Copes Llatines i 3 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Miguel Muñoz.
Millors jugadors de la història: Alfredo di Stefano, Francisco Gento i Raúl González.

El millor: un equip que mai es rendeix

Durant les darreres dues temporades, i també en l’actual com s'ha demostrat a la Supercopa d’Espanya i en l’inici de la Lliga, el Real Madrid ha realitzat un munt de remuntades, algunes d’elles fins i tot inversemblants. Els blancs són un grup que mai, absolutament mai, es donen per vençuts.

El pitjor: les últimes experiències a Europa

Des de que l’entitat madridista va aconseguir la seva novena Copa d’Europa a Glasgow l’any 2002, el rendiment de l’equip a la Lliga de Campions ha estat força pobre i, durant les últimes quatre edicions del torneig, ha estat incapaç de superar els vuitens de final.

miércoles, 17 de septiembre de 2008

L'ARTICULISTA JOHAN CRUYFF





He parlat alguna vegada de Johan Cruyff en aquest bloc, però vull tornar a comentar que per a mi l’holandès ha estat el millor futbolista del món a la dècada dels 70 i un dels cinc més grans de la història, malgrat que, després d’un primer any excepcional, va tenir quatre campanyes una mica decebedores com a jugador del FC Barcelona. A més, ha estat, segons la meva opinió i la de molts altres, el millor entrenador de tots els temps de l’entitat blaugrana, a pesar de decisions molt estranyes en les dues primeres i les dues darreres temporades a la banqueta del Camp Nou.

Tanmateix, des de que escriu cada dilluns un article, abans a la Vanguardia i actualment al Periódico, em sorprèn i fins i tot alguna vegada em provoca cert enuig, com m’imagino que passa amb molts altres lectors dels seus escrits setmanals. No oblidem les crítiques, alguns cops molt dures, a Ronaldinho i Deco en les millors campanyes d’aquests dos futbolistes al Camp Nou, quan van ser els grans artífexs, juntament amb Samuel Eto’o, de que l’equip català guanyés dos campionats de Lliga i un de la Champions League. També hem de recordar com, durant la totalitat de la temporada anterior, va defensar fermament Thierry Henry, malgrat el pèssim rendiment del davanter francès.

El passat dilluns Cruyff va comentar a la contraportada del Periódico que el Barça havia realitzat contra el Racing al Camp Nou, partit disputat dissabte i que va acabar amb empat a un gol, un dels millors encontres dels últims temps. És possible que el grup de Pep Guardiola fes un matx correcte, és probable que mereixés els tres punts, però sembla una autèntica barbaritat comentar el que va escriure el constructor del Dream Team.

És evident que Cruyff defèn Guardiola com abans va fer amb Frank Rijkaard, fins i tot en els moments més negatius, i com molt probablement faria amb Marco van Basten si l’actual entrenador de l’Ajax s’hagués convertit en preparador barcelonista. Tant el tècnic català com els dos holandesos podríem dir que són alguns dels seus “fills futbolístics”. Però que passaria si el preparador del Barça fos, per exemple, José Mourinho ? És possible que els retrets cap a l'entrenador portuguès necesitessin el doble d’espai del que ara disposa Cruyff en els seus articles.

martes, 16 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (2). BAYERN MUNIC




Estadi: Allianz Arena.
President: Franz Beckenbauer.
Entrenador: Jürgen Klinsmann.
Capità: Mark van Bommel.
Estrella: Luca Toni.
Possible onze tipus: Rensing, Sagnol, Lúcio, Van Buyten, Lahm, Ribéry, Van Bommel, Borowski, Schweinsteiger, Toni i Klose,
Altres jugadors bàsics: Kraft, Oddo, Demichelis, Altintop, Ze Roberto, Sosa i Podolski.
Títols estatals: 21 Lligues, 14 Copes, 6 Copes de la Lliga i 3 Supercopes.
Títols internacionals: 4 Copes d’Europa (a la foto el retirat Oliver Kahn alçant la guanyada el 2001), una Recopa, una Copa de la UEFA i 2 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Diettmar Cramer.
Millors jugadors de la història: Franz Beckenbauer, Gerd Müller i Karl-Heinz Rummenigge.

El millor: les individualitats

Probablement, des del gran Bayern dels 70 no hi havia tants extraordinaris futbolistes a l’entitat bavaresa. El veterà Lúcio, Christoph Lahm, l’exblaugrana Mark van Bommel, Frank Ribéry, Bastian Schweinsteiger, Lukas Podolski o dos atacants d’envergadura, Luca Toni i Miroslav Klose, en són alguns exemples.

El pitjor: els últims resultats a la competició

Des que el Bayern va guanyar la quarta Copa d’Europa el 2001, a l’estadi de San Siro de Milà contra el València, els de Munic a penes han fet res de destacat a la Champions League i la temporada passada ni tan sols hi van participar.

lunes, 15 de septiembre de 2008

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (1): MANCHESTER UNITED




Estadi: Old Trafford.
Presidents: Joel i Avram Glazer.
Entrenador: Alex Ferguson.
Capità: Gary Neville.
Estrella: Cristiano Ronaldo (foto).
Possible onze tipus: Van der Sar, Brown, Ferdinand, Vidic, Evra, Hargreaves, Fletcher, Scholes, Ronaldo, Rooney i Tévez.
Altres jugadors bàsics: Kuszczak, Neville, Anderson, Park, Giggs, Nani i Berbatov.
Títols estatals: 17 Lligues, 11 Copes, 2 Copes de la Lliga i 17 Supercopes.
Títols internacionals: 3 Copes d’Europa, una Recopa, una Supercopa i una Intercontinental.
Millor entrenador de la història: Alex Ferguson.
Millors jugadors de la història: Bobby Charlton, George Best i Ryan Giggs.

El millor: l’atac

Cristiano Ronaldo, per a molts el millor jugador europeu de l’actualitat, Wayne Rooney, Carlos Tévez, el recentment fitxat Dimitar Berbatov, el veterà Ryan Giggs, el mitja punta Nani o un centrecampista amb arribada com Paul Scholes fan del Manchester United potser el millor atac del món.

El pitjor: la incertesa sobre Ronaldo

La jove estrella portuguesa ha protagonitzat un dels serials de l’estiu debut al gran interès, obsessiu diria jo, del Real Madrid. Pel moment continua a Old Trafford, encara que segurament els blancs tornaran a intentar-ho i es comenta que el Manchester City del petrodolars també es troba al darrere.

miércoles, 10 de septiembre de 2008

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. ALEMANYA 1988: TORNA LA "TARONJA MECÀNICA"





La República Federal Alemanya, un any i mig abans de la caiguda del mur de Berlín, va organitzar l’Eurocopa de 1988. També es van classificar per al torneig Anglaterra, Dinamarca, Espanya, Holanda, Irlanda, Itàlia i la Unió Soviètica. La gran sorpresa de la fase prèvia va ser l’eliminació de França, vigent campiona d’Europa i tercera del món a Mèxic 1986, que havia iniciat un difícil i llarg canvi generacional.

Espanya, que arribava a la seva tercera fase final consecutiva, ho feia com a vigent sots-campiona i després d’haver donat una gran imatge en el mundial mexicà. No obstant, la selecció estatal va tenir un rendiment força pobre: va guanyar Dinamarca en el primer matx, però posteriorment va caure enfront Itàlia i l’amfitriona Alemanya, quedant eliminada en la fase de grups. Després del certamen, Miguel Muñoz va deixar el combinat espanyol i li va atorgar el testimoni a Luis Suárez.

Holanda, que havia quedat absent de l’última campionat d’Europa i dels dos darrers mundials, va ressorgir en aquest torneig, aconseguint el que mai va poder fer el magnífic conjunt dels anys 70, conegut com la Taronja Mecànica i dos cops sots-campió mundial: conquistar un títol oficial. La selecció neerlandesa tenia el veterà Marinus Michels a la banqueta, que ja havia portat Holanda a la final del mundial de 1974, precisament disputat a Alemanya. El tècnic comptava amb una altra excel·lent generació de futbolistes com Van Breukelen, Koeman, Rijkaard, Gullit, Wouters, Vanenburg, Kieft o Van Basten.

Paradoxalment, Holanda va començar el torneig perdent contra la URSS en el primer partit de la fase de grups, es va refer davant Anglaterra, gràcies a un hat-trick de Van Basten, i va aconseguir la classificació per a les semifinals després de vèncer una incòmoda Irlanda quan només restaven deu minuts per al final del matx. En semifinals, el conjunt de Michels es va imposar a Alemanya i es va prendre la revenja de la final del campionat del món celebrat 14 anys abans. En l’altra semifinal, la URSS, amb homes com Dassaev, Demianenko, Zavarov o Belanov, va superar una jove Itàlia, que fins llavors havia disputat un torneig esplèndid

Per tant, Holanda i la URSS es tornaven a trobar a la final, amb l’Olímpic de Munic com a escenari, però aquesta vegada l’equip taronja va ser força superior i va derrotar amb claredat (2-0) l’esquadra soviètica, que jugava la seva quarta final de la història, gràcies als gols de Gullit i Van Basten, aquest últim d'una gran espectacularitat.

martes, 9 de septiembre de 2008

EQUIPS HISTÒRICS: EL BARÇA DE LES CINC COPES





La recent mort de Joan Segarra (foto), el gran capità d’alguns dels equips més grans de la història del FC Barcelona, ha posat de nou d’actualitat l’anomenat Barça de les Cinc Copes, per als estudiosos de l’entitat catalana la millor època del club blaugrana juntament amb la que va protagonitzar el Dream Team de Johan Cruyff durant els anys 90.

A diferència de l’equip de Johan Cruyff, en què els únics futbolistes del planter en jugar amb assiduïtat, almenys durant els millors anys d’aquell conjunt, van ser Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Guillermo Amor i Pep Guardiola, el grup que va dirigir durant el primer lustre del 50 l’hongarès Fernando Daucik era ple de jugadors de la pedrera, com eren els casos del citat Segarra, Antoni Ramallets, potser el millor porter en la història del club, Gustau Biosca, Josep Vergés, Marià Gonzalvo o Estanislau Basora, un dels futbolistes més destacats del Mundial de 1950, disputat al Brasil. A més a més, Daucik disposava del lleonès César Rodríguez o el mític Laszlo Kubala, per a molts el millor jugador del Barça de tots els temps i compatriota i cunyat de l’entrenador.

Durant la temporada 1951/1952, l’exercici en què es van guanyar les cinc copes, el Barça va conquistar el campionat de Lliga, la Copa, la Copa Llatina, un dels precedents de la Copa d’Europa que s’inauguraria tres anys més tard, la Copa Eva Duarte, que era un torneig idèntic al de l’actual Supercopa d’Espanya, i la Copa Martini Rossi, un curiós títol que s’atorgava al club amb la millor diferència de gols (restar els gols rebuts als aconseguits) durant la Lliga. A més a més, el club blaugrana, durant aquella època, va assolir la Lliga de 1953, els campionats de Copa de 1951 i 1953 (en va obtenir tres de forma consecutiva), la Copa Eva Duarte de 1953 i les del torneig Martini Rossi de 1950 i 1953.

El Barcelona finalitzaria una de les seves grans dècades amb un altre gran equip que guanyaria dos títols de Lliga, dos de la Copa i altres dos de la Copa de Fires, les dues primeres edicions de la història d’aquest torneig reconegut com el precedent de la Copa de la UEFA. Es tractava d’una plantilla en què, a les ordres del mític Helenio Herrera, es mantenien homes com Ramallets, Segarra o Kubala i a la qual s’hi havien incorporat altres jugadors com Olivella, Suárez, Kocsis o Czibor.

Entrenador: Ferdinand Daucik.
Un onze: Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Vergés, Gonzalvo III, Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
El més positiu: cinc títols en una mateixa temporada / el gran triplet d el'època: Lliga, Copa i Copa Llatina / el mite Kubala.
El més negatiu: el fitxatge frustat de Di Stefano / les lesions de Kubala / que l'hongarès fes certa ombra a llegendes com Ramallets, Segarra, Gonzalvo, Basora o César.

lunes, 8 de septiembre de 2008

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. FRANÇA 1984: LA CORONACIÓ DE MICHEL PLATINI





França, amfitrió de la primera edició el 1960, va ser el país encarregat d’organitzar l’Eurocopa de 1984, la segona amb la participació de vuit seleccions. A més del conjunt local es van classificar Alemanya Federal, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Iugoslàvia, Portugal i Romania. Sorprenentment, Itàlia, que dos anys abans s’havia proclamat campiona mundial a Espanya, en va quedar fora.

La selecció espanyola, entrenada per Miguel Muñoz, va arribar a la fase final després de l’espectacular i històrica victòria contra la modestíssima Malta (12-1) en el darrer partit de la fase de classificació i, malgrat que el seu joc pràcticament no va convèncer ningú, es va plantar fins a la final del campionat. En la fase de grups, després de dos decebedors empats contra Romania i Portugal, l’equip de Muñoz va vèncer Alemanya, gràcies a un gol de Maceda en l’últim minut de l’encontre. En semifinals, el conjunt espanyol va eliminar una gran Dinamarca a la tanda de penals, després que el matx finalitzés amb empat a un gol, marcant de nou Maceda per a la selecció espanyola.

El conjunt espanyol va disputar la final contra França. L’equip amfitrió va jugar un campionat extraordinari i va guanyar tots els partits que va disputar. Si bé és veritat que els “bleus”, entrenats per Michel Hidalgo, tenien un bloc fantàstic, en què hi destacaven homes com Bats, Amorós, Bossis, Battiston, Fernández, Giresse, Tigana o Platini (a la foto amb el trofeu), la indiscutible estrella d’aquell grup, que va realitzar un torneig espectacular, en el qual va marcar nou gols en cinc partits. Els francesos van superar sense problemes la fase de grups, davant Dinamarca, Bèlgica i Iugoslàvia, però van tenir enormes problemes en semifinals contra una sorprenent Portugal, havent de remuntar un marcador advers a la pròrroga amb el protagonisme inesperat del central Domergue.

Altres dades significatives de l’Euro de 1984 van ser, d’una banda, la irrupció de Dinamarca, selecció que disposava de brillants futbolistes (Olsen, Lerby, Arnesen, Solskjaer, el mític Simonsen i un iove Laudrup), que va realitzar un futbol esplèndid, però a qui li va mancar ofici en semifinals contra Espanya. D’altra banda, la vigent campiona Alemanya, que va realitzar un joc molt gris i especulatiu que li va acabar passant factura, no va ser capaç de superar la primera fase del torneig.

Pel que fa a la final, disputada al Parc dels Prínceps de París, va tractar-se d’un matx molt igualat i equilibrat, però durant els primers compassos del segon temps hi va tenir lloc la jugada clau: Platini va llançar una falta de forma molt suau i al porter basc Arkonada, que fins llavors havia fet un campionat excel·lent, se li va colar la pilota entre les cames i va entrar a poc a poc al fons de la seva porteria. La selecció de Muñoz es va enfonsar i Bellonne va fer el 2 a 0 definitiu en el descompte. França aconseguia el primer títol oficial de la seva història.

jueves, 4 de septiembre de 2008

LLIGUES EUROPEES: ESPANYA




Lluita pel títol

Una vegada més, els dos grans clàssics del futbol espanyol, Real Madrid i FC Barcelona, surten com els principals aspirants a assolir el títol de l’encara anomenada per alguns com a “Lliga de les Estrelles”.

Els campions inicien la segona temporada amb Bernd Schuster d’entrenador i amb moltes frustracions: els blancs han intentat fitxar Cristiano Ronaldo, Cazorla i David Villa, fins el punt que es van donar pràcticament per fetes les seves arribades al Santiago Bernabéu, però finalment continuaran en els seus respectius clubs, Manchester United, Vila-real i València. A més, el Real Madrid ha perdut un puntal com Robinho que, fart no veure’s valorat, ha decidit marxar al Manchester City. Finalment, els de Schuster només han tingut les altes de l’holandès Van der Vaart (Hamburg), el cinquè jugador de la seva nacionalitat en l’entitat madridista, i els recuperats De la Red (Getafe) i Javi García (Osasuna). La base de l’equip la continuen formant jugadors com Casillas, Sergio Ramos, Cannavaro, Diarra, Sneijder, Robben, Raúl o Van Nistelroy.

El Barça inicia una nova etapa amb Pep Guardiola, un dels integrants bàsics com a jugador de l’històric Dream Team, en el càrrec d’entrenador, després de substituir Frank Rijkaard, que ha abandonat l’entitat catalana juntament amb Ronaldinho (Milan), Deco (Chelsea), Zambrotta (Milan), Edmílson (Vila-real), Ezquerro (Osasuna), Oleguer (Ajax) i el retirat Thuram. Per tant, la renovació que per a molts s’hauria d’haver fet un any abans, ha arribat definitivament al Camp Nou, malgrat que continuen en el club alguns dels presumptes culpables de les decebedores dues últimes campanyes com Márquez o Eto’o. En un equip que tindrà Leo Messi com a indiscutible crack hi destaquen també els campions europeus Puyol, Xavi i Iniesta, dels quals s’espera més protagonisme i lideratge, a més de Valdés, Touré, Henry, el jove Bojan i els nous fitxatges Alves (Sevilla), Cáceres (Recreativo), el retornat Piqué (Manchester United), Keita (Sevilla) i Hleb (Arsenal).

Si els dos favorits fallen alhora, el club més capacitat per lluitar per la Lliga sembla el Vila-real, vigent sots-campió del torneig. Els castellonencs, que segueixen amb el xilè Manuel Pellegrini com a tècnic, han aconseguit conservar la seva columna vertebral, amb futbolistes com Diego López, Gonzalo Rodríguez, Capdevila, Marcos Senna, Cazorla, Pires o Nihat, i a més han fitxat jugadors amb experiència com Edmílson (Barça) i Ibagaza (Mallorca), sense oblidar la contractació del jove Joseba Llorente (Valladolid).

Lluita per a la classificació de la Champions

Madrid, Barça i Vila-real són els principals aspirants a ocupar les tres primeres places que porten a la Lliga de Campions, sobretot pel que fa als dos primers. Per aconseguir arribar al principal torneig continental de clubs opten també Atlético de Madrid, classificat en l’edició d’enguany, Sevilla i València.

Els blanc-i-vermells sembla que a poc a poc tornen a ser el club gran que tants cops en la seva història han estat. L’equip entrenat pel mexicà Javier Aguirre compta amb un dels jugadors amb més futur a nivell mundial, com és l’argentí Kun Agüero, i amb una plantilla força equilibrada en què també hi figuren Pablo, Pernía, Maxi Rodríguez, Simao, Luis García o Forlán. Entre els nous fitxatges cal destacar el veterà porter Coupet (Olympique Lió), Heitinga (Ajax), Ujfalusi (Fiorentina) o el recuperat Maniche (Inter).

El Sevilla ho tindrà difícil per mantenir el nivell dels darrers anys. L’entitat andalusa ha vist com futbolistes tan importants els últims temps com Alves, Keita i Poulsen abandonaven aquest estiu el Sánchez Pizjuán, per fitxar els dos primers pel Barça i el tercer pel Juventus. No obstant, el club que dirigeix Manolo Jiménez ha aconseguit retenir jugadors també força desitjats per altres conjunts com Palop, Capel, Kanouté o Luis Fabiano. Entre les noves contractacions cal destacar Squillaci (Mònaco), Fernando Navarro (Mallorca) i Duscher (Racing).

El València cercarà oblidar com més aviat millor la caòtica i horrorosa campanya anterior, malgrat el títol de la Copa del Rei, sense Juan Bautista Soler a la presidència i Ronald Koeman a la banqueta de Mestalla. Unai Emery, l’home miracle de l’Almeria, és el nou entrenador d’un equip que, malgrat que fa uns mesos semblava gairebé impossible, ha aconseguit la permanència dels internacionals David Silva i David Villa, malgrat les importants ofertes rebudes a les oficines del club. A la plantilla valencianista hi formen part també Hildebrand, Albiol, Baraja, Mata o els “perdonats” Albelda i Angulo, però no l’altre “castigat”, Cañizares, el qual ha optat per la retirada. Entre les noves incorporacions, mencionar l’exjugador del Getafe Pablo Hernández.

Entre Europa i el descens

En aquest tercer apartat hi figuren Racing, Mallorca, Deportivo, Athletic Club, Getafe i Espanyol.

El Racing de Santander inicia una temporada històrica en la qual farà el seu debut a la Copa de la UEFA. Sorprenentment, el triomfant tècnic Marcelino García ha abandonat el Sardinero per entrenar el Saragossa a segona divisió, sent substituït per Juan Ramón López Muñiz, l’home que va ascendir la temporada passada el Màlaga a la màxima categoria. El central argentí Garay, cedit pel Real Madrid, i el veterà Munitis són els homes més importants del club càntabre.

El Mallorca, que va quedar-se molt a prop d’Europa la campanya anterior, seguirà sent entrenat per Gregorio Manzano, tota una institució a Palma. Els illencs han perdut jugadors importants com Fernando Navarro (Sevilla) i Ibagaza (Vila-real), però compten amb futbolistes de qualitat com l'argentí Nunes, el veneçolà Arango o els recentment fitxats Josemi (Vila-real) i Martí (Sevilla).

El Depor s’ha omplert de moral després d’una espectacular segona volta en el passat campionat i de la recent classificació per a la UEFA via Intertoto. El gran artífex de l’èxit és el tècnic basc Miguel Ángel Lotina, que compta amb un planter on hi destaquen Lopo, De Guzmán, Sergio o Cuadrado. Les pitjors notícies per als gallecs han estat el traspassos de Coloccini i Xisco al Newcastle United.

L’Athletic Club segueix fidel a la seva política, per a alguns admirable i per a altres desencertada i obsoleta, de no fitxar jugadors nascuts o formats fora d’Euskadi i Navarra. Per tant, futbolistes com Gorka Iraizoz, Iraola, Aitor Ocio, Orbaiz, Gurpegi, Yeste, Etxeberría o Llorente continuen sent els homes més representatius de l’equip de Joaquín Caparrós, qui va tenir una primera campanya força correcta a San Mamés.

El Getafe continua perdent els seus triomfants entrenadors, com ha succeït els últims anys amb Quique Sánchez Flores, Bernd Schuster i Michael Laudrup, però ningú té dubtes que amb Víctor Muñoz continuaran els èxits, fonamentalment pel bon treball de la directiva encapçalada per Ángel Torres. Entre els madrilenys hi destaquen Abbodanzieri, Belenguer, Casquero o les noves incorporacions Guerrón, campió de la Libertadores amb el Liga de Quito, o Soldado, cedit pel Real Madrid.

Finalment, per acabar amb aquest apartat, trobem l’Espanyol. El club català, després d’una segona volta per oblidar en el passat campionat, ha efectuat el canvi a la banqueta i un home de la casa, Bartolomé Tintín Márquez, substitueix Ernesto Valverde, actual preparador de l’Olympiacòs grec. Els darrers dies previs a l’inici de la Lliga, l’equip blanc-i-blau ha perdut a dos jugadors tan importants com Zabaleta (Manchester City) i Riera (Liverpool), però el secretari tècnic Paco Herrera ha treballat bé i ràpid i ha fitxat Finnan (Liverpool), Pareja (Anderlecht) i Nené (Mònaco), que s’uneixen a les incorporacions anteriors de Cristian Álvarez (Rosario Central), Beranger (Numància), Román Martínez (Arsenal de Sarandí) i Callejón (Castilla). No obstant, en una temporada marcada per la inauguració a començaments del proper any del nou estadi de Cornellà – el Prat, les màximes estrelles dels barcelonins ho continuen sent Kameni, Jarque, De la Peña, Luis García i el capità Tamudo.

Lluita per la permanència

Els clubs que formen part d’aquest últim apartat de la Lliga espanyola són Almeria, Valladolid, Betis, Osasuna, Recreativo i els recentment ascendits Numància, Màlaga i Sporting.

Malgrat que l’Almeria, la temporada passada, va quedar més a prop d’Europa que no pas del descens, el més normal seria que els blanc-i-vermells lluitessin per la permanència en l’actual exercici . Gonzalo Arkonada, que va pujar el Numància a primera divisió, substitueix a la banqueta Unai Emery, nou preparador del València. Negredo continua sent la figura de l’equip andalús.

El Valladolid inicia la tercera campanya amb el basc José Luis Mendilíbar d’entrenador. El conjunt castellà, que ha traspassat el seu millor jugador de la campanya anterior, Joseba Llorente, al Vila-real, té en els il·lustres veterans Marcos, Vivar Dorado i Víctor Fernández tres dels seus millors homes.

El Betis podria entrar perfectament en la lluita per a la classificació europea, però els últims resultats dels verd-i-blancs, que han estat a punt de baixar a segona les darreres dues temporades, no inviten a l’optimisme. Paco Chaparro seguirà dirigint una plantilla on hi destaca l’arribada a última hora del campió europeu Sergio García (Saragossa). Juanito i Edu segueixen sent dos jugadors bàsics en el club sevillà.

L’Osasuna comença el tercer any sense la presència de l'enyorat Javier Aguirre, actual tècnic l’Atlético de Madrid, i, com en els dos anteriors, amb el Cuco Ciganda a la banqueta del Reyno de Navarra. El porter Ricardo, el central Cruchaga, el migcampista Puñal i el mitja punta txec Plasil són els puntals de la plantilla de Pamplona.

El Recreativo de Huelva, revelació fa dues temporades i molt a prop del descens en l’última edició de la Lliga, segueix comptant amb Manolo Zambrano com a entrenador. Els andalusos, que han perdut futbolistes tan importants com Cáceres (Barça), Martins (Benfica) o Sinama (Atlético), tenen en Jesús Vázquez, Camuñas i Marco Ruben, cedit pel Vila-real, tres dels seus jugadors més destacats.

El Numància afronta la seva quarta temporada a primera divisió i ho fa amb el veterà Sergio Kresic com a tècnic arran de la marxa de Gonzalo Arkonada a l’Almeria. La plantilla castellana és totalment espanyola i, malgrat que el bloc es troba per sobre de les individualitats, podríem mencionar com a homes importants els veterans Nagore i Moreno.

El Màlaga torna a primera dos anys més tard d’haver perdut la categoria. Fernando Sanz, el fill de l’expresident del Real Madrid Lorenzo Sanz, és el màxim mandatari d'un club que ha triat un home de la casa, Antonio Tapia, per substituir a la banqueta de la Rosaleda Juan Ramón López Muñiz, nou preparador del Racing. Luque, recentment fitxat de l’Ajax, és la figura del club de la Costa del Sol.

Finalment, l’històric Sporting de Gijón torna a primera divisió una dècada després d’haver descendit. A diferència d’altres temps, on al Molinón hi actuaven homes com Quini, Ferrero, Maceda o Luis Enrique, en l’actual equip asturià no hi estrelles i l’entrenador, Manolo Preciado, haurà de confiar en el bloc per mantenir-se entre els grans.

martes, 2 de septiembre de 2008

EL 4-3-3





Quan Johan Cruyff va arribar a la banqueta del Camp Nou, l’any 1988, va utilitzar un sistema 3-4-3, el qual aleshores no era utilitzat per gairebé cap club del món. Després de dos anys de transició, el FC Barcelona, amb el sobrenom de Dream Team, va transcórrer per la millor època de la seva història.

Tanmateix hem de recordar algunes dades: Cruyff va fracassar totalment en la seva pintoresca temptativa de fer jugar dos davanters centre nats, com Gary Lineker i Julio Salinas, en la posició d’extrem, demarcació on de vegades a jugadors amb més adaptació a la banda, com Txiki Begiristáin, Jon Andoni Goikoetxea o Hristo Stoitxkov, se’ls va observar una mica incòmodes. A més a més, durant l’última temporada triomfant del Dream Team, la 1993/1994, l’holandès va decidir passar a un 4-4-2 arran d’una severa derrota a la Romareda davant el Saragossa per 6 a 3.

Més d’una dècada després, el Barça va passar de nou per una època daurada amb un altre holandès, Frank Rijkaard, com a entrenador. La defensa ja no era de tres com en els temps de Cruyff, doncs ja havien passat molts anys i el futbol havia canviat molt, però, almenys des de la teoria, l’equip català seguia jugant amb tres davanters, en una disposició tàctica de 4-3-3. No obstant, els homes que ocupaven les bandes en atac, Giuly i el millor Ronaldinho, tampoc eren extrems nats, i sobretot el brasiler, tenien certa tendència a anar-se’n cap al centre, facilitant les pujades de laterals com Belletti o Van Bronkhorst.

Pel que fa als últims dos anys de Rijkaard a la banqueta del Camp Nou, el fet de jugar amb tres davanters va suposar un enorme fracàs i en molts partits, especialment en aquells en què el Barça es va enfrontar a grans clubs com Real Madrid, Chelsea, Liverpool o Manchester United, el conjunt blaugrana va quedar en clara inferioritat en una línia tant decisiva en el futbol modern com és la del centre del camp.

Moltes persones es pregunten si jugar avui amb tres davanters és una opció antiquada i obsoleta. Segons la meva opinió, quan cap entitat al món, o pràcticament cap, utilitza ja aquest sistema, per alguna raó serà i rarament totes elles estaran equivocades. No obstant, amb una preparació física adequada, com la que va tenir el Barça des de 2004 fins a 2006, i una pressió contínua sobre l’adversari, com va fer llavors el grup de Rijkaard, crec que si és possible actuar amb un 4-3-3, però aquestes no han estat, evidentment, les circumstàncies del club barcelonista els darrers anys.

Penso que en l’entitat catalana existeix una obsessió en el fet que l’equip ha de jugar per força amb tres puntes. Fa la sensació que si no fos així, el club acabaria desapareixent i sorgeixen comentaris com que es tracta d’un estil insubstituïble i irrenunciable pel Barça perquè representa el seu "ADN".

Ha arribat ja l’hora d’utilitzar un clàssic 4-4-2 ? Molts creiem que si, que el FC Barcelona ha de donar ja aquest pas i deixar-se de fets tradicionals i històrics. A més, la plantilla blaugrana compta amb pocs jugadors purs de banda (en el partit de diumenge a Sòria van actuar com a teòrics extrems Messi i Henry) i no sembla que el 4-3-3 sigui el dibuix tàctic més idoni. L'actual preparador blaugrana, Pep Guardiola (foto), és un home intel·ligent i, n’estic segur, si és necessari sabrà rectificar.

LLIGUES EUROPEES: ITÀLIA




Inter (a la foto els seus futbolistes amb l'últim trofeu), Roma, Juventus i Milan són els principals favorits de l’Scudetto 2008/2009, mentre que el Fiorentina, que disputarà la Lliga de Campions aquesta temporada en detriment del Milan, figura com a típic equip outsider.

L’Inter ja fa uns anys que, de la mà de Roberto Mancini, va recuperar la supremacia nacional, però va continuar fallant a Europa. Per tornar a guanyar la Copa d’Europa, torneig que els llombards no conquisten des de 1965, i per no perdre en tants partits dels considerats decisius, el president Massimo Moratti ha decidit el canvi a la banqueta i fitxar el prestigiós entrenador portuguès José Mourinho. L’esquadra neroazzurra ha incoporat el brasiler Mancini, fitxat d’un rival directe com el Roma, el ghanès Muntari i el portuguès Quaresma, mentre que a la plantilla interista hi continuen jugadors com Júilo César, el capità Zanetti, Materazzi, Chivu, Stankovic, Crespo, el jove Balotelli i Ibrahimovic, la indiscutible gran estrella de l’equip, en el qual hi figuren també Figo i Adriano, encara que no es creu que el seu concurs tingui massa importància.

El Roma de Luciano Spalletti va quedar-se molt a prop del títol de Lliga la temporada passada, malgrat que va arribar a estar a 11 punts de l’Inter, i el club de la capital sembla plenament capacitat per lluitar per l’Scudetto en l’actual exercici. No obstant, els romans han observat com un dels seus millors futbolistes, l’interior brasiler Mancini, ha fitxat precisament per als vigents campions. Les contractacions que ha efectuat el Roma aquest estiu són les del noruec Riise, després de molts anys al Liverpool, i la del mitja punta brasiler Baptista, procedent del Real Madrid. En el planter d’Spalletti hi continuen homes com Doni, el veterà Panucci, Juan, Perrotta, De Rossi o el llegendari capità Totti, tot un exemple de fidelitat a un club.

Després d’una any podríem anomenar de transició, continuació d’una temporada a la sèrie B per problemes de corrupció, el Juventus afronta la nova campanya totalment preparat per entrar clarament en la recerca del títol de Lliga. L’exentrenador del València, entre altres clubs, Claudio Ranieri segueix com a tècnic de la Vecchia Signora, que aquest estiu s’ha fet amb els serveis del veterà central suec Mellberg, el centrecampista danès Poulsen, fitxat del Sevilla, el lluitador jugador malià Sissoko i el davanter brasiler Amauri, una de les revelacions a Itàlia l’exercici anterior a les files del Palerm. Els il·lustres Buffon, Camoranesi, Nedved, Del Piero i Trézéguet, els mateixos jugadors que van acceptar jugar fa dos anys a la segona categoria, continuen a l’esquadra piamontesa, que compta també amb homes com l’exintegrant del Depor Andrade o l’atacant Iaquinta.

El Fiorentina, quart classificat la temporada passada, inicia el campionat, com comentava anteriorment, amb la condició d’outsider. Els toscans no semblen en aquest moment capaços de conquistar l’Scudetto, però l’equip que prepara Cesare Prandelli podria aprofitar errors aliens, com va fer la temporada passada prenent-li al Milan el quart i últim lloc de Champions League. Els de Florència han fitxat Felipe Melo, procedent de l'Almeria, i Gilardino, després de no poder triomfar plenament al Milan. Frey, Jorgensen i sobretot el golejador Mutu segueixen sent homes importants al club viola.

Malgrat una pèssima temporada, en què l’esquadra rossonera va ser incapaç de classificar-se per a la Champions i en què no va superar els vuitens de final d’aquest torneig, Silvio Berlusconi ha optat, malgrat algunes incorporacions força importants, per apostar per certa continuïtat al Milan. D’aquesta manera, el també primer ministre italià segueix confiant en el tècnic Carlo Ancelotti i amb jugadors com Dida, el mític capità de 40 anys Maldini, Nesta, Emerson, Pirlo, Gattuso, Ambrosini, Seedorf, l’últim Pilota d’Or Kaká, Inzaghi o el jove Pato, en una plantilla amb una mitjana d’edat molt alta i en la qual, segons l’opinió majoritària, s’hauria d’haver efectuat una profunda reconversió. No obstant, els llombards han fitxat força bé amb els retorns d’Abbiati, després d’una cessió a l’Atlético, i l’enyorat Xevtxenko, arran de fracassar al Chelsea, a més a més de Senderos, Flamini i els exblaugranes Zambrotta i Ronaldinho, encara que el rendiment del brasiler, després de dos decebedors darrers anys al Camp Nou, es tota una incògnita.

El Sampdoria, equip on ha ressorgit el polèmic Cassano, i l’Udinese, conjunts que acompanyaran el Milan a la Copa de la UEFA, a més del Lazio, primer líder del campionat, són altres equips a tenir en compte en la Lliga italiana, que va començar el passat cap de setmana.