CAMPIONAT DE LLIGA: EL MÉS NEGATIU DE LA PRIMERA VOLTA

Calderón, Ramón (foto). Malgrat les dues Lligues aconseguides, Calderón ha hagut de presentar la dimissió com a president del Real Madrid arran d’una època caòtica.

Camacho, José Antonio. A pesar de la seva experiència, l’exseleccionador no ha pogut evitar que l’Osasuna sigui el cuer de la primera volta.

De la Peña, Iván. Per culpa de les lesions, el centrecampista de l’Espanyol a penes ha jugat les dues últimes temporades.

Manzano, Gregorio. Ha fet coses extraordinàries amb el Mallorca, però ha arribat a la meitat del campionat en zona de descens.

Márquez, Bartolomé. L’inexperiència i la impaciència típica de l’Espanyol han truncat l’inici de carrera professional d’un tècnic amb molt de futur.

Mijatovic, Pedja. La planificació del Real Madrid el darrer estiu, i no va ser la primera vegada, va resultar lamentable.

Sánchez Llibre, Daniel. No és normal que a la primera volta un president i el seu consell d’administració destitueixin dos entrenadors.

Schuster, Bernd. Després de guanyar la Lliga, el preparador alemany va ser cessat pels mals resultats i per polèmiques declaracions.

Van Nistelrooy, Ruud. Degut a una greu lesió, el davanter holandès no tornarà als terrenys de joc fins al pròxim estiu.

Ziganda, José Ángel. Ha estat el primer entrenador destituït de la temporada arran d’una decisió força precipitada de la directiva de l’Osasuna.

CAMPIONAT DE LLIGA: EL MÉS POSITIU DE LA PRIMERA VOLTA

Agüero, Sergio. Malgrat que el seu rendiment ha anat clarament de més a menys, ha demostrat ser un dels jugadors amb més futur del món.

Busquets, Sergio. El fill de Carlos Busquets s’ha convertit en la gran sorpresa individual de la primera volta del campionat.

Eto’o, Samuel. De descartat pel seu club el passat estiu a convertir-se en una de les claus barcelonistes i en líder del trofeu Pichichi.

González, Raúl. 500 partits de Lliga ha jugat ja un dels millors futbolistes espanyols de tots els temps.

Guardiola, Pep (foto). En pocs mesos ha convertit un equip enfonsat en el club més en forma del continent europeu.

Hernández, Xavi. Es comentava que l’únic que li mancava al migcampista de Terrassa era prendre més protagonisme i ja ho està fent des de la passada Eurocopa.

Kresic, Sergio. Amb un pressupost ínfim, l’entrenador croat manté el Numància fora de les places de descens.

Messi, Leo. S’ha convertit en l’indiscutible líder del Barça i gairebé ningú dubta de que es tracta del millor futbolista del món.

Tapia, Antonio. Després de substituir el passat estiu Juan Ramón López Muñiz, l’home de l’ascens, ha convertit el Màlaga en l’equip revelació de la primera volta.

Villa, David. El màxim golejador de la passada Eurocopa continua demostrant que és un dels millors davanters centre del continent.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ITÀLIA 1934: GRAN PROPAGANDA PER AL FEIXISME

El Mundial de futbol va creuar l’Atlàntic i el 1934 es va instal·lar a Itàlia. Els altres equips participants van ser Alemanya, Argentina, Àustria, Bèlgica, Brasil, Egipte, Espanya, Estats Units, França, Holanda, Hongria, Romania, Suècia, Suïssa i Txecoslovàquia. A diferència d’allò que va succeir quatre anys abans, el 1934 la gran majoria de les seleccions van ser europees, amb 12 conjunts del total de 16. Uruguai, vigent campiona, va renunciar a participar-hi.

Itàlia es trobava llavors en plena era dominada per Benito Mussolini i pel record ha quedat la imatge dels jugadors locals saludant el Duce, amb el gest feixista, abans d’iniciar la final contra Txecoslovàquia. Els organismes internacionals seguirien atorgant grans esdeveniments esportius a estats dictatorials, com en són exemple els jocs olímpics de Berlín 1936, Moscou 1980 i Pequín 2008; el mundial celebrat a Argentina el 1978 o l'eurocopa portada a terme a Espanya el 1964.

Espanya va participar per primer cop en un Mundial i ho va fer amb un excel·lent conjunt on hi destacaven el mític Ricardo Zamora, Ciriaco Errasti, Jacinto Quincoces, Luis Regueiro o Isidro Lángara, que va fer tres gols en el campionat. Després d’eliminar Brasil en primera ronda, l’equip espanyol va caure en quarts de final davant una duríssima Itàlia, arran d'un partit de desempat i amb molta permissivitat arbitral.

A part de la selecció amfitriona, es van classificar per a les semifinals Txecoslovàquia, Alemanya i Àustria. Els locals, de nou amb gran duresa i amb moltes dificultats, van vèncer (1-0) Àustria, mentre que els txecoslovacs van derrotar (3-1) Alemanya.

La final, que es va disputar a l’estadi Nacional de Roma, va ser força igualada i el marcador no es va moure fins el munit 76, quan Antonin Puc va avançar Txecoslovàquia i posava Itàlia contra les cordes, però el grup que dirigia Vittorio Pozzo va empatar quatre minuts més tard, mitjançant Raimondo Orsi, un argentí nacionalitzat, mentre que Angelo Schiavio, pràcticament al final, va donar la victòria a l’Squadra Azzurra.

QUAN DUES LLIGUES NO SÓN SUFICIENTS

Molt probablement, quan d’aquí a uns anys es llegeixi o es recordi que Ramón Calderón va guanyar dues Lligues en les seves dues temporades completes com a president del Real Madrid, es pensarà que la seva curta experiència com a màxim mandatari blanc va estar presidida per la tranquil·litat i l’eufòria, però res més lluny de la realitat.

El passat divendres, malgrat que alguns asseguraven que resistiria fins el mes de juny, Calderón no va poder aguantar més i va presentar la seva dimissió del càrrec, sent substituït per Vicente Boluda, el qual, si no hi ha sorpreses, convocarà eleccions una vegada hagi finalitzat l’actual temporada. Els enormes i continuats errors i problemes de Calderón es poden resumir en els següents punts:

- Unes eleccions irregulars. Calderón va vèncer a les eleccions de l’any 2006 amb una gran polèmica per no realitzar-se el recompte dels vots per correu. Sempre ha estat un president qüestionat.

- Les promeses dels fitxatges electorals no complertes. Calderón, durant la campanya electoral de l’any 2006, va prometre les contractacions de Kaká, Cesc Fàbregas i Robben. Dels tres només l’holandès ha acabat al Bernabéu i amb un any de retard.

- El joc de l’equip. Durant els seus dos anys i mig de mandat, el Real Madrid ha mostrat moltes virtuts, però ha realitzat un futbol escassament atractiu, més pràctic que no pas vistós i “regalant” molts cops la pilota a l’adversari.

- La Lliga de Campions. El club blanc ha aconseguit, amb la presidència de Calderón, dues Lligues i una Supercopa d’Espanya, però mai ha pogut superar els vuitens de final de la Champions League. El Bayern de Munic, el 2007, i el Roma, el 2008, van eliminar respectivament els equips de Fabio Capello i Bernd Schuster.

- El frustrat fitxatge de Cristiano Ronaldo. L’entitat madridista es va passar tot l’estiu de 2008 intentant contractar l’estrella portuguesa del Manchester United. No només no ho va aconseguir, sinó que a més va donar una penosa imatge.

- Unes pretemporades pèssimes. És molt significatiu que força fitxatges realitzats pel Madrid hagin arribat a finals d’estiu, molt a prop de acabar-se el termini per contractar futbolistes, o al mercat d’hivern, evidenciant-se una nefasta planificació i un treball no massa convincent del director tècnic Pedja Mijatovic.

- El ressorgiment del FC Barcelona. Molts indiquen que el Barça li va “regalar” al Madrid la Lliga 2006/2007 i el club català va fer una penosa campanya 2007/2008, facilitant encara més la situació de l’equip blanc. Amb l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta del Camp Nou, l’entitat blaugrana s’ha recuperat plenament i això ha aguditzat la crisi madridista.

- L’ombra de Florentino Pérez. Qui que va ser el president del Madrid galàctic va dimitir a inicis de l’any 2006, però podríem afirmar que mai ha marxat del tot. El seu entorn, el mediàtic per exemple, ha estat molt complicat per a Calderón

- Els darrers fitxatges del mercat d’hivern. Lass Diarra i Huntelaar, que havien jugat amb Portsmouth i Ajax respectivament l’actual Copa de la UEFA, van ser fitxats amb la seguretat que podrien actuar a la Champions vigent, quan el reglament de la UEFA indica tot el contrari.

- L’última assemblea. Celebrada el passat 7 de desembre, l’assemblea blanca va ser força irregular i fins i tot es parla de frau. Una vegada descoberts els fets, Calderón havia quedat en una situació extrema.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MARCO VAN BASTEN

País: Holanda.
Any de naixement: 1964.
Lloc de naixement: Utrecht.
Demarcació: davanter.
Clubs: AFC Ajax i AC Milan.
Eurocopes disputades: Alemanya Federal 1988 i Suècia 1992.
Mundial disputats: Itàlia 1990.
Principals títols personals: 3 Pilotes d’Or, 1 Bota d’Or, 1 FIFA Wolrd Player, millor jugador de l’Eurocopa 1988 i màxim golejador de l’Eurocopa 1988.
Títols de clubs: 3 Lligues Holandeses, 3 Copes Holandeses, 3 Lligues Italianes, 2 Supercopes Italianes, 2 Copes d’Europa, 1 Recopa, 2 Supercopes d’Europa i 2 Copes Intercontinentals.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El Millor: tres vegades el millor d’Europa

Marco van Basten va obtenir la Pilota d’Or, premi al millor jugador europeu que atorgava la revista France Football, en tres ocasions, els anys 1988, després de ser la gran estrella de l’Eurocopa de la República Federal Alemanya, 1989 i 1992. A part del davanter holandès, només ho han aconseguit el seu il·lustre compatriota Johan Cruyff, Michel Platini i Leo Messi, aquest quatre vegades.

El pitjor: les lesions

Sens dubte el pitjor de la carrera de l’atacant holandès van ser les lesions. La primera de gravetat la va tenir durant la seva primera temporada al Milan, perdent-se varis mesos de competició, però arribant a temps per ser el gran protagonista de l’Eurocopa de 1988. A partir de la campanya 1992/1993, els seu problemes van ser constants i es va haver de retirar amb poc més de 30 anys.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. URUGUAI 1930: EL PRIMER MUNDIAL ES QUEDA A CASA

Uruguai, que llavors era campiona olímpica, títol que va aconseguir el 1928 a Amsterdam, va ser el país assignat per organitzar el primer Mundial de la història, conegut llavors com a Copa Jules Rimet, la qual va comptar amb 13 seleccions: Argentina, Bèlgica, Bolívia, Brasil, Estats Units, França, Iugoslàvia, Mèxic, Paraguai, Perú, Romania, Xile i el país amfitrió.

Com es pot comprovar, la majoria de les seleccions pertanyien a Amèrica, concretament nou, i set d’elles de la part sud del continent. França, país de Rimet, aleshores president de la FIFA, Bèlgica, Iugoslàvia i Romania van ser els únics representants europeus, quedant-ne fora potents equips com Alemanya, Anglaterra, Espanya o Itàlia, que van renunciar a participar en un torneig el futur del qual era un total incògnita.

Uruguai, Argentina, Estats Units i Iugoslàvia van ser els conjunts que van aconseguir la classificació per a les semifinals, a les quals s’arribava directament des de la fase inicial. Els dos equips sud-americans, que van guanyar tots dos per contundents 6 a 1 els seus respectius adversaris, van assolir la final.

L’estadi Centenario de Montevideo va ser l’escenari de la primera final mundialista de la història. Els uruguaians es van avançar amb un gol de Pablo Dorado, però Carlos Peucelle i Guillermo Stabile, màxim anotador del torneig, van aconseguir remuntar per a Argentina. No obstant, els locals van reaccionar i van marcar tres gols més per mediació de José Pedro Cea, Victoriano Santos Iriarte i Héctor Castro, deixant el definitiu 4 a 2. Uruguai conquistava la primera Copa Jules Rimet.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: DIEGO ARMANDO MARADONA

País: Argentina.
Any de naixement: 1960.
Lloc de naixement: Lanús.
Demarcació: davanter.
Clubs: Argentinos Juniors, Boca Juniors, FC Barcelona, SSC Nàpols, Sevilla FC, de nou Boca Juniors i Newells Old Boys.
Mundial disputats: Espanya 1982, Mèxic 1986, Itàlia 1990 i Estats Units 1994.
Principals títols personals: 1 trofeu de millor jugador americà i millor futbolista del Mundial 1986.
Títols de clubs: 1 Metropolitano, 1 Copa Espanyola, 1 Copa de la Lliga Espanyola, 1 Supercopa d’Espanya, 2 Lligues Italianes, 1 Copa Italiana i 1 Copa de la UEFA.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El Millor: el Mundial de Mèxic

Es poden dir moltes coses positives de qui per a molts ha estat el millor futbolista de la història, com per exemple convertir el modest Nàpols en un dels millors conjunts d’Itàlia i Europa, però sens dubte el més gran va ser la seva actuació al Mundial de Mèxic, el 1986. Va erigir-se en el gran líder d’un equip que, sense la seva presència, potser no hagués superat el vuitens de final, va fer gols decisius, destacant una autèntica obra d’art contra Anglaterra, i es va proclamar campió.

El pitjor: els positius per dopatge

Encara que la seva estada a Barcelona no va ser massa feliç, amb una hepatitis i una greu lesió, el pitjor de Maradona van ser els positius en els controls anti - dopatge. Arran del primer, quan era jugador del Nàpols, va iniciar-se la seva llarga decadència com a futbolista, però el pitjor de tots, sense cap mena de dubte, va ser el que va tenir lloc en el Mundial de 1994, als Estats Units, sent expulsat del campionat.

LA REVELACIÓ HOFFENHEIM

El TSG Hoffenheim 1899, equip d’una localitat alemanya que no supera els 5.000 habitants, s’ha proclamat campió d’hivern de la Bundesliga, deixant enrere històrics com Bayern de Munic, Hamburg, Borussia de Dortmund, Schalke 04, Werder Bremen o Stuttgart. No és, ni molt menys, la primera gran revelació existent a Europa les darreres dècades, sent algunes de les més significatives les següents:

Nottingham Forest. L’equip anglès, quan era entrenat pel ja desaparegut Brian Clough, va tenir un període, el que va de l’any 1977 al 1980, tan sorprenent com espectacular. El 1977 va ascendir a la màxima categoria d’Anglaterra, el 1978 va assolir el títol de Lliga, el 1979 va aconseguir a Munic la Copa d’Europa, davant el Malmö suec, i el 1980 va conquistar de nou el campionat continental, després de batre l’Hamburg al Santiago Bernabéu. És l’únic club en la història que ha guanyat més Copes d’Europa que no pas Lligues del seu país. Actualment es troba enfonsat en la tercera categoria anglesa.

Verona Hellas. Era el típic equip ascensor, amb continus ascensos i descensos entre les sèries A i B del futbol italià, però tot va canviar per al club de la ciutat de Romeu i Julieta el 1985, quan, un any més tard de pujar a la màxima divisió, va conquistar l’Scudetto per davant de clàssics com Juventus, Inter o Milan, que es trobava llavors en una aguda crisi. No obstant, el gran moment dels veronesos va passar ràpid i es van tornar a convertir en una entitat inestable, fins i tot perdent el protagonisme local en benefici del Chievo.

Deportivo. L’equip gallec va passar 19 anys allunyat de la primera divisió i, fins i tot, va passar una campanya a la segona divisió B, però després del seu retorn a la màxima categoria, l’any 1991, es va iniciar una època esplendorosa per al club d'A Coruña. Per exemple, entre 1995 i el 2004, els blanc-i-blaus van guanyar un campionat de Lliga (2000), dos de la Copa del Rei (1995 i 2002) i tres de la Supercopa d’Espanya (1995, 2000 i 2002). A més a més van aconseguir arribar a unes semifinals de la Champions League (2004) i a unes altres de la Recopa (1996). Actualment, després de superar una important crisi, es troba classificat per als setzens de final de la Copa de la UEFA.

Olympique Lió. El cas del pròxim rival del Barça a la Lliga de Campions és el més recent i es troba encara vigent. El 2001 no havia conquistat mai la Lliga de França i a partir de l’any 2002, malgrat tenir quatre entrenadors diferents (Jacques Santini, Paul le Guen, Gérard Houllier i Alain Perrin), n’ha guanyat set de consecutives, un cas que mai s’havia produït en cap dels grans campionats europeus. El club francès, que es troba en la recerca del seu vuitè títol seguit de la mà del tècnic Claude Puel, té la seva part negativa en la Champions League, torneig en què mai ha superat els quarts de final.

EQUIPS HISTÒRICS: LA SEGONA TARONJA MECÀNICA

L’Holanda de finals dels 80 no era un equip tan brillant i espectacular com el de la dècada dels 70, el qual, practicant l’anomenat futbol total, va arribar a dues finals consecutives de la Copa del Món: República Federal Alemanya 1974 i Argentina 1978, totes dues perdudes contra els equips amfitrions. Tanmateix, la selecció neerlandesa de fa dos decennis va aconseguir una cosa que sempre se li va negar al primer gran combinat taronja: guanyar un títol.

Després de les dues finals mundialistes, Holanda va entrar en una greu crisi que la va deixar fora dels campionats mundials de 1982, organitzat a Espanya, i de 1986, portat a terme a Mèxic, així com de l’Eurocopa que es va disputar a França el 1984. Per tant, el conjunt “oranje” tornava a un gran torneig al classificar-se per a l’Eurocopa de 1988, celebrada a Alemanya Federal, el mateix país on havia arribat a la seva primera final d’una Copa del Món.

Tal com va succeir en el Mundial de 1974, el mític Marinus Michels va exercir de seleccionador i se’n va portar al país veí homes com Jan van Breukelen, Ronald Koeman, Fran Rijkaard, Jan Wouters, Jan Vanenburg, Ruud Gullit, Wim Kieft o Marco van Basten (foto). Aquest darrer arribava a Alemanya després de superar una important lesió que el va mantenir força mesos inactiu durant la seva primera temporada amb el Milan, club en què també hi van jugar Rijkaard i Gullit.

Holanda va començar malament el campionat i va perdre el seu primer partit, en què Van Basten va ser suplent, davant una Unió Soviètica, que es trobava en plena Perestroika i a punt de la desintegració. Michels va decidir, després de la derrota, situar Van Basten en l’onze inicial i aquest va aconseguir un espectacular hat-trick contra Anglaterra, encara que més tard seria el menys mediàtic Kieft qui salvaria Holanda de caure a la primera fase, amb un gol contra Irlanda a deu minuts del final del tercer i últim matx de la fase de grups.

En semifinals, 14 anys després de la derrota a l’Olímpic de Munic, Holanda es va prendre la revenja contra Alemanya i va vèncer els amfitrions (2-1), en un xoc en què va haver de remuntar un gol de Jürgen Klinsmann, mitjançant les anotacions de Koeman, que va fer un partit excel·lent, i una vegada més Van Basten.

Curiosament a la final, de nou jugada a la capital bavaresa, Holanda es va trobar una altra vegada la Unió Soviètica, que havia eliminat en semifinals una jove i atrevida Itàlia. A diferència del que va succeir en el primer encontre, els de Michels van ser clarament superiors al rival i van guanyar per 2 a 0, amb gols de Gullit i de Van Basten, que va marcar de manera espectacular amb una volea sense pràcticament angle.

Tanmateix, aquella Holanda s’apagaria molt aviat i, malgrat comptar amb futbolistes d’una enorme qualitat, no superaria els vuitens de final del Mundial de 1990, jugat a Itàlia, ni les semifinals de l’Eurocopa de 1992, disputada a Suècia.

Entrenador: Marinus Michels.
Un onze: Van Breukelen, Van Aerle, Rijkaard, R. Koeman, Van Tiggelen, Mühren, Wouters, Vanenburg, E. Koeman, Gullit i Van Basten.
El millor: fer allò que no va aconseguir l'Holanda dels anys 70, guanyar un tíol; el veterà Michels i individualitats com Rijkaard, R. Koeman, Gullit I Van Basten.
El pijor: el rotund fracàs d'aquella generació en el Mundial celebrat dos anys més tard, molts d'aquells futbolistes van tenir més regularitat en els seus respectius clubs i una primera fase de l'Eurocopa molt irregular.