miércoles, 31 de julio de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ALEMANYA OCCIDENTAL 1974











Entrenador: Helmut Schön.
Estrella: Franz Beckenbauer (foto).
Altres jugadors bàsics: Sepp Maier, Uli Höness i Gerd Müller.
Equips amb qui s’enfronta: Alemanya Oriental, Xile, Austràlia, Polònia, Suècia, Iugoslàvia i Holanda.

El millor: l’ofici

Segurament, la selecció d’Holanda, que va meravellar al campionat de 1974, tenia millors individualitats, però Alemanya, aleshores occidental, va aconseguir derrotar la Taronja Mecànica a la final de Munic, fonamentalment per ofici, sense oblidar altres característiques del combinat de Schön, com la mentalitat guanyadora, la competivitat, la seguretat defensiva, la confiança o el factor físic.

El pitjor: la derrota contra l’Alemanya de l’Est

Per primer i últim cop en la història, al Mundial de 1974 es van enfrontar les dues alemanyes, la República Federal i la República Democràtica, durant la fase de grups a la ciutat d’Hamburg. Sorprenentment, els germànics de l’est es van fer amb el triomf i van acabar primers del grup A, encara que això no va ser cap impediment perquè els representants del sector de l’oest acabessin guanyant el títol.

lunes, 29 de julio de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: BRASIL 1970




Seleccionador: Mário Zagallo.
Estrella: Edson Arantes Pelé (foto).
Altres jugadors bàsics: Jairzinho Ventura, Roberto Rivelino i Eduardo Gonçalves Tostao.
Equips amb qui s’enfronta: Anglaterra, Romania, Txecoslovàquia, Perú, Uruguai i Itàlia.

El millor: una davantera de somni

Jairzinho, Gérson, Tostao, O Rei Pelé i Rivelino eren cinc futbolistes magistrals que Brasil va tenir la fortuna de poder reunir a Mèxic, durant el Mundial de 1970. Menció especial mereixen Jairzinho, que va marcar en tots els partits del certamen; Pelé, considerat un dels millors jugadors de la història (per a alguns el més gran), i Rivelino, un jugador amb una classe tècnica extraordinària.

El pitjor: es van acabar moltes coses a Mèxic

Tanmateix, després del primer Mundial que es va disputar a Mèxic (posteriorment el país centre-americà repetiria el 1986), moltes coses van canviar en el futbol i quatre anys més tard, a la Copa del Món portada a terme a Alemanya, es va poder observar com la força física era ja un factor bàsic per aconseguir títols. Per aquest motiu, la Canarinha trigaria 24 anys en tornar a regnar. 

domingo, 28 de julio de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ANGLATERRA 1966




Seleccionador: Alf Ramsey.
Estrella: Bobby Charlton (foto).
Altres jugadors bàsics: Bruce Banks, Bobby Moore i Goeffrey Hurst.
Equips amb qui s’enfronta: Uruguai, Mèxic, França, Argentina, Portugal i Alemanya.

El millor: el inventors del futbol per fi regnen

Anglaterra va ser el país on es va inventar el futbol, però la seva selecció no va debutar en una Copa del Món fins l’any 1950, al Brasil, on l’equip no va ser capaç de superar la fase de grups. Posteriorment, el conjunt anglès no va fer res massa significatiu fins que va organitzar el 1966 la competició, la qual va acabar conquistant al mític estadi londinenc de Wembley contra Alemanya.

El pitjor: les polèmiques

Força cops ha hagut polèmica en els Mundials pels arbitratges que han tingut les seleccions amfitriones, i podríem destacar els casos d’Itàlia 1934 i Argentina 1978. Pel que fa a Anglaterra 1966, van originar molta controvèrsia els encontres que els britànics van jugar contra Argentina, als quarts de final, i sobretot davant Alemanya a la final, amb un gol fantasma que ha passat a la història.

jueves, 25 de julio de 2013

LUIS ENRIQUE NO ERA LA MILLOR OPCIÓ











Desconec si l’opció del tècnic argentí Gerardo Tata Martino serà la millor per al FC Barcelona, doncs hi ha aspectes positius, com la de practicar un futbol molt proper a l’anomenat ADN barcelonista, i altres de negatius, com la de desconèixer el futbol europeu. Tanmateix, d’allò que estic segur, a diferència del que molts altres pensen, és que Luis Enrique no era la millor solució i n’exposo les raons:

Un caràcter molt fort. Potser alguns jugadors del Barça actual comencen a necessitar importants dosis de disciplina, però no es tracta, per exemple, de futbolistes autocomplaents i sense compromís, com eren els casos de Ronaldinho i Deco a les darreres temporades de Frank Rijkaard. L’arribada del tècnic asturià, que té una bona amistat amb el capità Carles Puyol, hagués pogut provocar conflictes amb homes com Leo Messi, de la mateixa manera que els va tenir amb Francesco Totti al Roma.

Decisions estranyes. Quan era entrenador del Barça B, amb el qual va aconseguir la millor classificació de la història del filial blaugrana, no feia jugar futbolistes que entrenaven amb el primer equip, com era el cas de Thiago Alcántara.

No comparteix totalment el model barcelonista. Si bé és veritat que fa ús d’algunes característiques de la filosofia blaugrana, Luis Enrique compta amb altres influències, fet que va motivar que, durant la seva experiència com a preparador del Barça B, mantingués unes tenses relacions amb Pep Guardiola, aleshores entrenador del primer equip.

Període convuls com a futbolista blaugrana. L’asturià va ser jugador del Barça des de l’any 1996, quan va fitxar procedent del Real Madrid, fins l’any 2003. No es pot dir que fos una etapa massa positiva per a la institució catalana, doncs el període va coincidir amb la irregular campanya de Bobby Robson, la tempestuosa primera etapa de Louis van Gaal o la caòtica època de presidència de Joan Gaspart, que havia substituït Josep Lluís Núñez l’any 2000.

miércoles, 24 de julio de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: BRASIL 1962




Seleccionador: Aymoré Moreira.
Estrella: Manuel Francisco Dos Santos Garrincha (foto).
Altres jugadors bàsics: Waldir Pereira Didí, Amarildo Tavares i Edvaldo Ezidio Neto Vavá.
Equips amb qui s’enfronta: Txecoslovàquia, Mèxic, Espanya, Anglaterra, Xile i de nou Txecoslovàquia.

El millor: el dribling de Garrincha

El fenomen Pelé, considerat per a molts experts el millor futbolista de la història, va enfosquir una mica la trajectòria d’altres grans jugadors brasilers, com podrien ser els casos de Zito Ely, Didí, Mário Zagallo, Vavá o Garrincha. Aquest últim, reconegut com el més gran especialista en l’u contra u de tots els temps, va ser el gran líder de la Seleçao de 1962 arran de la lesió d’O Rei.

El pitjor: la lesió de Pelé

Només amb 17 anys, Pelé va ser una de les estrelles del Mundial de Suècia 1958, que va suposar la primera corona de la Canarinha. No obstant, el jugador del Santos es va lesionar de gravetat durant la fase de grups de Xile 1962, fet que també li succeiria quatre anys més tard al campionat celebrat a Anglaterra. La fortuna per a Brasil va ser que Amarildo, el seu substitut, va fer una gran competició.

martes, 23 de julio de 2013

EL RECORD AGREDOLÇ DE CÈSAR LUIS MENOTTI AL FC BARCELONA




Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, Gerardo Tata Martino serà el nou entrenador del FC Barcelona en substitució de Tito Vilanova, que ha hagut de deixar el càrrec per malaltia. Martino seria el primer tècnic argentí de l’entitat catalana des de l’època de César Luis Menotti (foto), que va exercir de preparador blaugrana entre 1983 i 1984, és a dir, ja fa 30 anys.

L’estiu de 1982, el Barcelona va fitxar Diego Armando Maradona, que no es va entendre massa bé amb l’entrenador alemany Udo Lattek. Segurament per aquesta raó, i perquè els resultats del tècnic germànic eren força irregulars, el president Josep Lluís Núñez va contractar Menotti, campió del món el 1978 i compatriota de l’estrella sud-americana, com a nou preparador.

La primera campanya de Menotti a la banqueta del Camp Nou, després de substituir Lattek en el tram final de temporada, va ser força positiva, doncs el Barça, encara que només va poder ser quart a la Lliga, va conquistar la Copa del Rei i la primera Copa de la Lliga de la història, a més a més guanyant els dos títols arran de batre el Real Madrid en les respectives finals, fet que sempre suposa un plus al club barcelonista. L’entrenador argentí es va veure afavorit per la gran forma de Maradona, més tard de tornar als terrenys de joc després de patir una hepatitis.

Tanmateix, durant els primers mesos de Menotti al Camp Nou, ja va originar certa controvèrsia el fet que els entrenaments es realitzessin a les tardes. Segons l’opinió del tècnic era així perquè era convenient fer les sessions a la mateixa hora en què es disputaven els partits, que en aquells temps acostumaven a portar-se a terme a les cinc de la tarda. No obstant, la majoria pensava que la veritable raó era que d’aquella manera Maradona podia dormir pels matins després de passar-se les nits de festa.

La segona temporada de Menotti com a tècnic blaugrana va ser força més decebedora, doncs només es va aconseguir la Supercopa d’Espanya. La campanya es va tòrcer molt aviat, quan al començament del campionat de Lliga, Maradona va caure greument lesionat arran d’una duríssima i terrible entrada del central de l’Athletic Club Andoni Goikoetxea, que dos anys abans havia també provocat una important lesió de Bernd Schuster.

L’últim matx de Menotti i Maradona a les files del Barça va ser la trista final de la Copa del Rei de 1984, jugada al Santiago Bernabéu contra l’Athletic de Bilbao. Després de finalitzar l’encontre, que el club basc va guanyar per 1 a 0, hi va haver una batalla campal amb el protagonisme del crack argentí, que uns dies més tard fitxaria pel Nàpols. 

lunes, 22 de julio de 2013

UNA DÈCADA DEL FITXATGE DE RONALDINHO



Quan Joan Laporta va guanyar les eleccions del FC Barcelona l’any 2003, es va trobar, després de la trista i caòtica era de la presidència de Joan Gaspart, amb un club arruïnat en totes les facetes, econòmica, social i esportiva. L’equip català havia quedat quatre anys en blanc quant a títols oficials (al final en serien cinc) i calia fitxar alguna estrella per canviar la conjuntura, però a la caixa a penes hi havia un euro.

Aleshores, l’actual president de la institució, Sandro Rosell, que llavors exercia de vicepresident esportiu, va fer ús de la seva influència cap als futbolistes brasilers - als quals es trobava molt unit per la seva tasca a l’empresa nord-americana Nike, que equipava la Canarinha - per convèncer Ronaldinho que fitxés pel Barça, encara que al Camp Nou cobraria força menys diners que al Manchester United i el Real Madrid, els dos conjunts que estaven també interessats en l’estrella brasilera, aleshores jugador del París Saint – Germain.

Sempre es podrà dir que el fitxatge de Ronaldinho va suposar un abans i un després en la història recent de l’entitat blaugrana, doncs amb el seu joc, els seus gols i les seves assistències, sense oblidar, i no és cap exageració, la seva alegria, amb la qual va encomanar la resta del planter, va ser clau i decisiu perquè, en només tres anys, el Barça passés de ser un equip enfonsat a doble vencedor de Lliga i campió de la Champions League, la segona Copa d’Europa en la història de la institució barcelonista, conquistada a l’estadi Saint – Denis de París.

Després del títol aconseguit a la capital francesa, i d’obtenir la Pilota d’Or, van arribar els dos anys d’autocomplaença, escàs compromís i excessiva vida nocturna del mitja punta brasiler, que van enfosquir força la trajectòria al Camp Nou del futbolista sud-americà, que l’estiu de 2008, amb l’arribada a la banqueta de Pep Guardiola, va ser traspassat al Milan. Malgrat el final negatiu que va tenir Ronaldinho al Barça, penso que el brasiler pot ser considerat el segon millor jugador de la història de l’entitat catalana, evidentment per darrere de Leo Messi.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: BRASIL 1958




Seleccionador: Vicente Feola.
Estrella: Waldir Pereira Didí (foto).
Altres jugadors bàsics: Manuel Francisco Dos Santos Garrincha, Edson Arantes Pelé i Edvaldo Ezidio Neto Vavá.
Equips amb qui s’enfronta: Unió Soviètica, Anglaterra, Àustria, Gal•les, França i Suècia.

El millor: acaba l’angoixa

Brasil, l’única selecció que ha participat en tots els campionats del món que s’han portat a terme, va perdre de manera molt dolorosa la final del Mundial de 1950, que precisament es va organitzar al país sud-americà. Vuit anys després, de la mà de magnífics futbolistes com Zito Ely, Dídí, Vavá, Mário Zagallo o uns joveníssims Garrincha i Pelé, es va poder treure aquella espina.

El pitjor: els problemes davant Gal•les

Brasil va aconseguir batre, en el transcurs del Mundial celebrat a Suècia, importants seleccions com la Unió Soviètica, Anglaterra, una de les millors França de la història i, ja a la final d’Estocolm, el combinat amfitrió, però curiosament amb l’equip que més problemes va tenir el conjunt de Feola va ser la modesta Gal•les, als quarts de final de l’únic campionat del món jugat per aquest país.

miércoles, 17 de julio de 2013

LA COMPARACIÓ ENTRE NUÑISME I CRUYFFISME




En l’actualitat tornem a viure un entorn del FC Barcelona extremadament dividit, fet agreujat arran de les últimes declaracions realitzades per Pep Guardiola i Tito Vilanova. Allò que va representar, durant la dècada dels 90, l’enfrontament entre el nuñisme i el cruyffisme continua als nostres dies, encara que amb nous actors: en el primer bàndol s’hi troben Sandro Rosell i Vilanova i en el segon Joan Laporta i Guardiola, encara que el mateix Johan Cruyff segueix força actiu.

No em cau especialment bé Cruyff, doncs el considero un personatge rancuniós, interessat, tendenciós i una mica messiànic, com tampoc sóc un gran admirador de la personalitat de Guardiola, un home que crec que força algunes vegades fets com l’admiració per Lluís Llach o Miquel Martí i Pol, sense oblidar la seva tendència a situar-se allà on es troba el glamur i la sensació que s’escolta a ell mateix quan parla. En canvi, hi ha coses de Josep Lluís Núñez que em produeixen força tendresa, potser per les imitacions que d’ell han fet Alfons Arús i Carlos Latre, de les quals mai s’ha queixat el constructor, el contrari d’allò que va fer l’extècnic holandès quant a les paròdies que s’efectuaven al programa del primer.

Tanmateix, les coses a can Barça han funcionat sempre millor amb la filosofia de Cruyff que no pas amb la de Núñez. Durant l’època dominada per l’ideal de l’expresident (1978 – 1988 i 1996 – 2003), el conjunt blaugrana va conquistar, en 17 anys, 3 campionats de Lliga (1985, 1998 i 1999), 5 Copes del Rei (1981, 1983, 1988, 1997 i 1998), 2 Supercopes d’Espanya (1983 i 1996), 2 Copes de la Lliga (1983 i 1986), 3 Recopes (1979, 1982 i 1997) i 1 Supercopa d’Europa (1998). És a dir, un total de 16 competicions, entre les quals es troben només 3 Lligues i no hi figura ni una sola Copa d’Europa.

Amb Cruyff, i els entrenadors que han seguit profundament la seva filosofia, com són els casos de Frank Rijkaard, Guardiola i, fins el moment, Vilanova (1988 – 1996 i 2003 – 2013), en 18 anys s’han assolit 10 torneigs de Lliga (1991, 1992, 1993, 1994, 2005, 2006, 2009, 2010, 2011 i 2013), 3 Copes del Rei (1990, 2009 i 2012), 8 Supercopes d’Espanya (1992, 1993, 1994, 2005, 2006, 2009, 2010 i 2011), 1 Recopa (1989), 3 Supercopes d’Europa (1993, 2009 i 2011), 2 Mundials de Clubs (2009 i 2011) i 4 Copes d’Europa (1992, 2006, 2009 i 2011), la totalitat de les guanyades en tota la història de la institució catalana. En total han estat 30 campionats.

Penso que no hi ha color i em preocupa, doncs, que actualment el Barça estigui presumptament a punt d’iniciar un nou camí, molt més a prop del nuñisme que no pas del cruyffisme. Durant la història moderna de l’entitat barcelonista, el club només ha sigut gran i admirat en l’aspecte internacional quan s’han utilitzat el model, la filosofia i el pensament que Cruyff va instaurar al Camp Nou fa un quart de segle. Quan es demostri que amb un altre ideari futbolístic es pot aconseguir el mateix èxit, o almenys semblant, deixaré de pensar que és un perill allunyar-se del model establert i potser estaré disposat a canviar d’opinió. 

martes, 16 de julio de 2013

ELS 10 GRANS ERRORS DE LA JUNTA DE SANDRO ROSELL



Evidentment, no tot allò que ha fet la directiva encapçalada per Sandro Rosell s’ha fet malament, però, segons la meva percepció, quan ara es compleixen tres anys del seu triomf a les eleccions del FC Barcelona, hi ha més aspectes negatius que no pas positius.

La presidència d’honor de Johan Cruyff. L’holandès té, a més de moltes virtuts, alguns defectes importants, però no sembla lògic que “s’invités” un home tant important en la història de la institució catalana, tot un símbol del club, a tornar la insígnia de President d’Honor amb la qual l’havia obsequiar Joan Laporta.

Els avals. Segurament la gestió econòmica de les juntes de Laporta no va ser prou bona i molt probablement es van gastar més diners del que hauria d’haver estat adient, però obligar aquells directius, després de ser aprovat mitjançant una assemblea, a pagar uns avals que, en algun cas, posava en seriós perill l’economia d’algunes famílies, no semblava el més just i si, més aviat, una revenja contra l’anterior president.

No impedir que Pep Guardiola fes de “portaveu”. Després de la marxa de l’incontinent Laporta, va arribar el silenciós Rosell, el qual podria realitzar una competició amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per observar qui aguanta més temps sense donar la cara. Mentrestant, va ser Guardiola qui va haver d’oficiar de “portaveu” del club, quan la seva funció no era cap altra que la d’entrenador. Segurament, aquest va ser un dels fets que més va esgotar psíquicament l’ara entrenador del Bayern de Munic.

El retorn dels violents. Aquest ha estat el pitjor error de Rosell, i també el més greu i m’atreviria a dir que vergonyós. En la seva obsessió per crear la Grada Jove, la qual mai va veure amb bons ulls el cos dels Mossos d’Esquadra, van tornar al Camp Nou membres dels Boixos Nois que havien estat expulsats per Laporta. Rosell fins i tot es va reunir amb alguns d’ells.

Tics del pitjor nuñisme. En aquest cas podríem destacar la presentació de balanços econòmics positius, els quals oculten circumstàncies esportives, fer servir presumptament terceres persones per criticar algú que “molesta” o realitzar fitxatges de “portera” com el de Neymar da Silva, malgrat que potser fos més urgent la contractació d’un central.

Quatar. Quan es va posar la publicitat de Quatar a la samarreta del club, i es va relegar UNICEF a la part posterior, se’ns va dir que es tractava d’una fundació benèfica, però finalment ha acabat convertint-se en un anunci de les línies aèries del país àrab, un estat escassament democràtic i que nega drets civils bàsics a alguns col•lectius, com per exemple el de les dones.

Les seccions amateurs. A finals de la temporada 2008/2009 es va decidir que algunes seccions no professionals de l’entitat descendissin de categoria, com les d’Hockei Herba o Voleibol, i que en el cas del Beisbol fins i tot deixés d’existir. El pitjor de tot, és que els esportistes es van assabentar per la premsa.

Inestabilitat social. Mesures com posar en dubte la presidència d’honor de Cruyff, el tema dels avals o no consultar prèviament amb Guardiola que s’anunciaria el nomenament de Tito Vilanova com a successor, en la mateixa roda de premsa de comiat del tècnic de Santpedor, no han ajudat en absolut a unir el barcelonisme.

Pèrdua de pes de la masia. Els 14 títols del Pep Team es van aconseguir amb un protagonisme clar i majoritari de jugadors formats a la Masia, com per exemple Víctor Valdés, Gerard Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Pedro Rodríguez o Leo Messi. Actualment, la pedrera del Barça no sembla viure els seus millors dies amb el traspàs de Thiago Alcántara, les cessions de Rafinha Alcántara i Gerard Deulofeu o l’escàs minutatge, la darrera campanya, d’homes com el mateix Thiago, Martín Montoya, Marc Bartra o Cristian Tello.

Intervencionisme. Aquells que recordàvem el Sandro que va exercir durant dos anys com a vicepresident esportiu de Laporta, sabíem que rarament es conformaria amb un projecte que ell no havia ni ideat ni creat. A poc a poc, sembla que la filosofia imposada fa més de dues dècades per Cruyff, la qual va ser perfeccionada per Guardiola, pot anar perdent força. A més, fa la sensació que Vilanova, que en una roda de premsa va comentar que ell entrenaria l’equip que li lliuressin, pot ser més permeable a l’ideari de Rosell que no pas el seu antecessor i antic cap.

lunes, 15 de julio de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ALEMANYA 1954




Seleccionador: Sepp Herberger.
Estrella: Fritz Walter (foto).
Altres jugadors bàsics: Ottmar Walter, Max Morlock i Helmut Rahn.
Equips amb qui s’enfronta: Hongria, Turquia, Corea del Sud, Iugoslàvia, Àustria i de nou Hongria.

El millor: superar un equip gairebé invencible

L’Hongria dels anys 50 està considerada una de les millors esquadres de la història del futbol, en una època en què comptava amb llegendes com Ferenc Puskas, Zoltan Czibor o Sandor Kocsis. Aquell conjunt, que havia conquistat els Jocs Olímpics de 1952, organitzats a Hèlsinki, estava considerat gairebé un bloc invencible, però Alemanya va donar la gran sorpresa a la final, disputada a Berna.

El pitjor: la humiliant derrota a la fase de grups

Certament, per a aquells que hem llegit vàries vegades allò que va succeir a la final del Mundial de 1954, que es va portar a terme a l’estadi Wandkorf de la capital suïssa, no s’acaba d’entendre com Hongria va perdre aquell partit, si tenim en compte, a més d’allò que s’ha explicat en l’anterior apartat, que a la fase de grups els magiars van vèncer els germànics per un contundent 8 a 3.

domingo, 14 de julio de 2013

JO EM CREC PEP GUARDIOLA





El passat 11 de juliol, Pep Guardiola va efectuar unes explosives declaracions contra la directiva del FC Barcelona encapçalada per Sandro Rosell. L’actual entrenador del Bayern de Munic va comentar, més o menys, que havia demanat a la junta que el deixés en pau, però que aquesta no ha complert la seva paraula; que no oblidarà mai que hagin utilitzat la malaltia de Tito Vilanova per fer-li mal, adduint que ell si que va visitar l’actual preparador del Barça a Nova York, i que si no ho va fer més vegades va ser per raons alienes a ell; que, cinc minuts després de parlar amb Neymar, va comprovar que aquest només volia jugar al club blaugrana i que, per tant, era impossible endur-se’l al Bayern i, finalment, va reptar la directiva barcelonista a contrastar les seves declaracions sense l’ús d’intermediaris.

La roda de premsa que Guardiola va oferir el passat dijous al nord d’Itàlia, on el Bayern es troba realitzant la pretemporada, em va recordar molt a la que va fer fa una mica més dos anys a l’estadi Santiago Bernabéu, abans del partit d’anada de les semifinals de la Lliga de Campions entre Barça i Real Madrid. Durant aquella campanya, el tècnic de Santpedor va haver d’aguantar moltes provocacions de José Mourinho, en la seva primera temporada com a entrenador blanc, o de l’entorn madridista, com poden ser-ne exemple que els àrbitres afavorien el conjunt català, que el calendari estava fet a mida de l’equip blaugrana o el rumor sobre dopatge que va airejar la cadena COPE. Aquell dia, Guardiola va deixar anar tot el que s’havia empassat i llavors el vaig veure molt més sincer i creïble que en rodes de premsa anteriors i posteriors on va mostrar la seva tradicional diplomàcia.

Des del dia que Guardiola va anunciar la seva marxa de la banqueta del Camp Nou, a finals d’abril de 2012, el preparador bagenc ha hagut de suportar fets com que s’anunciés com a relleu Vilanova, en la mateixa roda de premsa de comiat, sense que ell en sabés res; que s’insinués que no va visitar Tito durant la recuperació d’aquest a Nova York, ciutat on aleshores habitava el Pep; que Leo Messi, el qual deu molt del que ara és a Guardiola, digués que no havia tornat a parlar amb ell des del dia de la seva partida (era necessari afirmar-ho ?); que el portaveu Toni Freixa comentés que Vilanova ja havia superat en tot el de Santpedor, fins i tot en la faceta humana; que l’actual entrenador blaugrana comentés que la distància havia refredat la relació, malgrat que tos dos van viure durant uns mesos a la mateixa ciutat; que se l’acusi d’intentar fitxar Neymar, quan es tracta d’una acció normal i lògica; que es comenti que va dir que Tito és incapaç de comptabilitzar el brasiler amb Messi o que se li retregui que va a dinar amb Johan Cruyff.

És possible que Guardiola no hagi elegit el moment més oportú per realitzar unes declaracions tan polèmiques, i que el seu parlament no sigui massa positiu per a l’estabilitat social del que diu que segueix sent el club del seu cor, però jo al Pep me l'he cregut perquè li he notat la mateixa sinceritat i credibilitat que li vaig observar a la sala de premsa del Bernabéu. I com penso que Guardiola diu la veritat, ens podríem trobar en una altra actuació al meu parer inpresentable de la junta de Rosell, després dels capítols del retorn de la insígnia de la presidència d’honor de Johan Cruyff, la denúncia a Joan Laporta i els seus directius pel tema dels avals, la publicitat de Quatar, el tema de les seccions no professionals de la institució, la polèmica de la Grada Jove i el retorn dels violents al Camp Nou o la clara pèrdua de protagonisme de la Masia. 

jueves, 11 de julio de 2013

LES PROBLEMÀTIQUES DELS “9” DEL BARÇA




Des de què Pep Guardiola es va fer càrrec del FC Barcelona, l’estiu de l’any 2008, fins els nostres dies amb Tito Vilanova a la banqueta del Camp Nou, hi ha hagut molts problemes en allò que podríem anomenar com a davanters centres tradicionals. El fet de jugar amb un fals “9”, que desplaça aquesta classe de futbolistes a situar-se a la banda, o, no ho podem obviar, l’obligació a adaptar-se a la figura de Leo Messi, han pogut ser algunes de les causes de què quatre golejadors emblemàtics hagin abandonat el club català, de certa forma, per la porta del darrera.

Samuel Eto’o. Va donar un rendiment espectacular a les ordres de Frank Rijkaard, malgrat que les lesions el van marcar durant els últims temps del tècnic holandès, però Guardiola, segurament per la fama de polèmic i bocamoll del davanter camerunès, es va voler desprendre del golejador africà quan es va convertir en entrenador del primer equip blaugrana. No obstant, el preparador de Santpedor va haver d’acceptar un any la seva permanència al club, en la qual va oferir un notable joc, fet que no va impedir la seva marxa a l’Inter de Milà l’estiu de l’any 2009. És l’únic home en la història de la institució, juntament amb Messi, que ha marcat en dues finals de la Copa d’Europa.

Zlatan Ibrahimovic. El que és encara el fitxatge més car en la història de l’entitat catalana, va arribar l’estiu de 2009 procedent de l’Inter de Milà, realitzant el camí invers d’Eto’o. Malgrat començar molt bé la seva breu etapa barcelonista, va acabar l’única temporada que va romandre al club com a suplent. No acceptar que l’estrella de l’equip era Messi, les seves dificultats per desenvolupar el seu joc per la banda o les tenses relacions amb Guardiola van motivar la seva decebedora experiència al Camp Nou. A finals d’estiu de 2010 va marxar al Milan.

Bojan Krkic. No va mantenir mai unes relacions prou bones amb Guardiola, encara que aquest li va donar plena confiança a finals de la temporada 2009/2010, quan li va atorgar la titularitat en detriment d’Ibrahimovic, fet que el davanter de Linyola va aprofitar perfectament amb gols decisius. Tanmateix, la contractació de David Villa va significar el seu retorn a la suplència i la posterior marxa al Roma, l’estiu de l’any 2011. La seva feblesa mental tampoc el va ajudar a triomfar al primer equip del Barça.

David Villa (foto). Fitxat l’estiu de 2010, procedent del València, va realitzar una molt bona primera temporada al Barça, encara que una mica irregular, passant per sempre a la història de la institució catalana pel bell gol que li va fer al Manchester United a la final de la Lliga de Campions celebrada a l’estadi londinenc de Wembley. Posteriorment, però, després que sortissin a la llum unes presumptes males relacions amb Messi, es va lesionar de gravetat a les semifinals del Mundial de Clubs, romanent uns nou mesos apartat dels terrenys de joc. Des d’aleshores, l’atacant asturià no ha tornat a ser el mateix i acaba de ser traspassat a l’Atlético de Madrid.

miércoles, 10 de julio de 2013

LA RELACIÓ AJAX – BARÇA (I 3)




Per finalitzar aquesta sèrie, comentaré els jugadors que han fet el camí invers, és a dir, formar part de la plantilla de l’Ajax després d’haver-ho fet a la del Barça.

* Roger Garcia

- Permanència: 2006 – 2007 (previs passos per RCD Espanyol i Vila-real CF).
- Títols: 1 Copa (2007) i 1 Supercopa (2006).
- Entrenador: Henk ten Cate.
- El millor: una gran qualitat tècnica.
- El pitjor: era ja el final de la seva carrera.

* Gabri Garcia (foto)

- Permanència: 2006 – 2010.
- Títols: 2 Copes (2007 i 2010) i 1 Supercopa (2007).
- Entrenadors: Henk ten Cate, Adrie Koster, Marco van Basten, John Van’t Schip i Martin Jol.
- El millor: la regularitat.
- El pitjor: no va suposar la millor època de la seva trajectòria.

* Oleguer Presas

- Permanència: 2008 – 2011.
- Títols: 1 Lliga (2011) i 1 Copa (2010).
- Entrenadors: Marco van Basten, John Van’t Schip, Martin Jol i Frank de Boer.
- El millor: la seva polivalència en defensa.
- El pitjor: sempre ha pensat més en política que no pas en futbol.

* Isaac Cuenca

- Permanència: 2012 - ?.
- Títols: 1 Lliga (2013).
- Entrenador: Frank de Boer.
- El millor: un equip idoni per a les seves característiques.
- El pitjor: les lesions.

* Bojan Krkic

- Permanència: 2013 - ?.
- Entrenador: Frank de Boer.

martes, 9 de julio de 2013

LA RELACIÓ AJAX – BARÇA (2)




Aquest segon capítol dedicat als futbolistes que han jugat als dos clubs, es refereix als homes que van acabar competint al Camp Nou, però hi va haver un equip que va fer de pont arran de la marxa d’Amsterdam.

* Ronald Koeman

- Equip de procedència: PSV Eindhoven.
- Permanència: 1989 – 1995.
- Títols: 4 Lligues (1991, 1992, 1993 i 1994), 1 Copa del Rei (1990), 3 Supercopes d’Espanya (1992, 1993 i 1994), 1 Copa d’Europa (1992) i 1 Supercopa d’Europa (1993).
- Entrenador: Johan Cruyff.
- El millor: el caràcter guanyador i el gol de Wembley, que va donar la primera Copa d’Europa a l’entitat blaugrana.
- El pitjor: uns inicis molt complicats.

* Michael Reiziger

- Equip de procedència: AC Milan.
- Permanència: 1997 – 2004.
- Títols: 2 Lligues (1998 i 1999) , 1 Copa del Rei (1998) i 1 Supercopa d’Europa (1998).
- Entrenadors: Louis van Gaal, Llorenç Serra Ferrer, Carles Rexach, de nou Van Gaal, Radomir Antic i Frank Rijkaard.
- El millor: el futbolista holandès que més anys ha estat al Camp Nou com a jugador.
- El pitjor: el 2004 se’l va convidar a marxar del club malgrat haver efectuat una bona campanya.

* Winston Bogarde

- Equip de procedència: AC Milan.
- Permanència: 1997 – 2000.
- Títols: 2 Lligues (1998 i 1999), 1 Copa del Rei (1998) i 1 Supercopa d’Europa (1998).
- Entrenador: Louis van Gaal.
- El millor: la seva seguretat en el joc aeri.
- El pitjor: els xiulets del Camp Nou.

* Patrick Kluivert (foto)

- Equip de procedència: AC Milan.
- Permanència: 1998 – 2004.
- Títols: 1 Lliga (1999).
- Entrenadors: Louis van Gaal, Llorenç Serra Ferrer, Carles Rexach, de nou Van Gaal, Radomir Antic i Frank Rijkaard.
- El millor: la tècnica i l’elegància.
- El pitjor: un jugador aparentment molt fred.

* Marc Overmars

- Equip de procedència: Arsenal FC.
- Permanència: 2000 – 2003.
- Títols: cap.
- Entrenadors: Llorenç Serra Ferrer, Carles Rexach, Louis van Gaal i Radomir Antic.
- El millor: la primera campanya.
- El pitjor: les lesions.

* Edgard Davids

- Equip de procedència: Juventus FC.
- Permanència: 2003 - 2004.
- Títols: cap.
- Entrenador: Frank Rijkaard.
- El millor: va donar equilibri al centre del camp.
- El pitjor: només va romandre sis mesos al Camp Nou.

lunes, 8 de julio de 2013

LA RELACIÓ AJAX – BARÇA (1)




Bojan Krkic, després de dos anys força desafortunats a Itàlia, concretament a les files de Roma i Milan, acaba de ser cedit pel Barcelona a l’Ajax. Els últims anys, la relació entre les entitats catalana i holandesa s’ha invertit, doncs el pas del club blaugrana a l’equip ajacied s’ha convertit en el més usual.

Per començar aquesta sèrie de tres articles dels futbolistes que han estat relacionats amb les dues històriques institucions, començaré pels jugadors que van abandonar Amsterdam per instal•lar-se a Barcelona, seguidament pels que van acabar al Camp Nou, després d’haver format a l’Ajax, però fent escala en un altre lloc i, finalment, els que han passat del Barça a la societat neerlandesa.

* Johan Cruyff

- Permanència: 1973 - 1778.
- Títols: 1 Lliga (1974) i 1 Copa del Rei (1978).
- Entrenadors: Marinus Michels, Hennes Weisweiller, Laureano Ruiz i de nou Michels.
- El millor: la seva primera temporada, en què les seves actuacions van ser clau perquè el Barça guanyés la seva primera Lliga en 14 anys.
- El pitjor: el seu enfrontament amb Weisweiller, que va acabar amb la destitució de l’entrenador alemany.

* Johan Neesquens (foto)

- Permanència: 1974 – 1979.
- Títols: 1 Copa del Rei (1978) i 1 Recopa (1979).
- Entrenadors: Marinus Michels, Hennes Weisweiller, Laureano Ruiz, de nou Michels, Lucien Muller i Joaquim Rifé.
- El millor: un futbolista incansable i un autèntic ídol per a l’afecció del Camp Nou.
- El pitjor: la seva arribada va suposar l’ostracisme del davanter peruà Hugo Sotil.

* Richard Witschge

- Permanència: 1991 – 1993.
- Títols: 2 Lligues (1992 i 1993), 2 Supercopes d’Espanya (1992 i 1993), 1 Copa d’Europa (1992) i 1 Supercopa d’Europa (1993).
- Entrenador: Johan Cruyff.
- El millor: la seva indiscutible qualitat tècnica.
- El pitjor: no va suportar la pressió de competir amb Ronald Koeman, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov.

* Frank de Boer

- Permanència: 1998 – 2003.
- Títols: 1 Lliga (1999).
- Entrenadors: Louis van Gaal, Llorenç Serra Ferrer, Carles Rexach, de nou Van Gaal i Radomir Antic.
- El millor: el lideratge.
- El pitjor: partícip de molts errors defensius.

* Ronald de Boer

- Permanència: 1998 – 2000.
- Títols: 1 Lliga (1999).
- Entrenadors: Louis van Gaal i Llorenç Serra Ferrer.
- El millor: un jugador complet.
- El pitjor: fa la impressió que l’únic que interessava de veritat era el seu germà Frank.

* Jari Litmanen

- Permanència: 1999 – 2000.
- Títols: cap.
- Entrenador: Louis van Gaal.
- El millor: es tractava d’un jugador molt vàlid per a les característiques del Barça.
- El pitjor: va arribar en un mal moment i va tenir problemes amb les lesions.

domingo, 7 de julio de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: URUGUAI 1950




Seleccionador: Juan López.
Estrella: Alcides Ghiggia (foto).
Altres jugadors bàsics: Roque Maspoli, Obdulio Varela i Juan Alberto Schiaffino.
Equips amb qui s’enfronta: Bolívia, Espanya, Suècia i Brasil.

El millor: el Macaranaço

Quan Uruguai i Brasil es preparaven per jugar el matx que tancava la lligueta final del campionat mundial de 1950, al majestuós i impressionant estadi de Maracaná, a la gran urbs de Rio de Janeiro tot semblava preparat perquè la Canarinha alcés la seva primera Copa Jules Rimet, però el conjunt celeste va donar la gran sorpresa i es va coronar com a bicampió del món.

El pitjor: l’empat davant Espanya

Per primera i única vegada en la història del campionat mundial, es va disputar una lligueta final, la qual van protagonitzar Uruguai, Brasil, Suècia i Espanya, quatre països més o menys neutrals en la Segona Guerra Mundial, que havia finalitzat feia només cinc anys. L’empat cedit contra Espanya va motivar que els campions arribessin al partit decisiu amb un punt menys. 

jueves, 4 de julio de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ITÀLIA 1938




Seleccionador: Vittorio Pozzo.
Estrella: Giusseppe Meazza.
Altres jugadors bàsics: Giovanni Ferrari, Silvio Piola (foto) i Gino Colaussi.
Equips amb qui s’enfronta: Noruega, França, Brasil i Hongria.

El millor: el joc

La Itàlia campiona del món de 1934 era un conjunt lluitador, dur i fins i tot violent, que va ser criticat pel seu joc poc atractiu. No obstant, l’equip de 1938, que continuava dirigint el mític Pozzo, va realitzar un futbol extraordinari, en un planter en què només hi seguien tres homes del primer títol: el llegendari Meazza, gran estrella d’aquell combinat, Ferrari i Guaita.

El pitjor: els problemes amb Noruega

Itàlia va tenir moltes dificultats per superar la modesta Noruega, un dels equips més assequibles del torneig, en la primera ronda del certamen. Curiosament, l’Squadra Azzurra no va passar per tants problemes enfront l’amfitriona França, en quarts de final, l’emergent Brasil, en semifinals, i la complicada Hongria, a la final, en què els davanters Piola i Colaussi en van se les grans estrelles. 

miércoles, 3 de julio de 2013

LA COPA DE LES CONFEDERACIONS: EL PITJOR




El joc de Brasil. Els puristes del jogo bonito no deuen estar massa contents amb el futbol que ha ofert el combinat de Luiz Felipe Scolari en aquesta Copa de les Confederacions, més físic que no pas tècnic.

La final d’Espanya. No és normal que una selecció que els darrers anys ha guanyat un Mundial i dues Eurocopes, i que ha meravellat el món amb el seu futbol, rebi a la final el primer gol en el minut inicial, el segon ens els últims instants de la primera part i el tercer durant els primers compassos del segon temps.

Álvaro Arbeloa. Des d’alguns sectors sempre s’ha criticat la presència del lateral salmantí a la selecció espanyola i, pel que fa a la final de la Copa de les Confederacions, el madridista va estar molt poc afortunat i fins i tot va ser substituït al descans. És possible que el defensa castellà pugui fer una funció important en equips que dirigeixi el seu idolatrat José Mourinho o entrenadors similars, però potser no és un home ideal per a un conjunt de les característiques de l’actual Espanya.

Gerard Piqué (foto). De tots els futbolistes del FC Barcelona que han guanyat infinitat de títols els últims anys, només en veig un que tingui clars símptomes d’aburgesament i autocomplaença i aquest és Piqué. Malgrat que el central barceloní ha fet una bona temporada amb el seu club i una correcta Copa de les Federacions, a la final va estar força gris i va acabar expulsat. Fa la sensació que si Pep Guardiola fos avui entrenador del Barça, Piqué ja no hi seria, però això només és una suposició.

Xavi Hernández. El que és probablement el millor futbolista de la història del futbol espanyol, va arribar fos al final de la passada temporada amb el Barça i no ha estat massa afortunat en terres brasileres. Penso que hauria estat millor que descansés.

Mèxic. S’esperava més d’una selecció que, a més de ser la vigent campiona olímpica (fa quasi un any va superar Brasil a Londres), té bons futbolistes com l’espanyolista Héctor Moreno, l’exblaugrana Giovanni Dos Santos o Javier Chicharito Hernández, el golejador del Manchester United.

La inexperiència de Nigèria. La campiona d’Àfrica ha fet un torneig acceptable, però li ha mancat experiència i força mental en els partits davant Uruguai i Espanya.

El nivell defensiu de Japó. El conjunt asiàtic, que dirigeix el tècnic italià Marcello Lippi, ha apostat per un futbol vistós i ofensiu, però els errors defensius li han passat factura, molt especialment en el matx contra Itàlia.

Tahití. Tant el tècnic com els jugadors de les selecció representant d’Oceania mereixen tots els respectes. La pregunta és, però, si un combinat d’aquest nivell tan baix pot jugar una competició d’aquestes característiques.

La situació social de Brasil. Encara que el país sud-americà és un dels anomenats estats emergents, juntament amb Xina, Índia o Sud-àfrica, la Copa de les Confederacions s’ha vist seriosament afectada per les multitudinàries protestes i manifestacions de tipus social. 

martes, 2 de julio de 2013

LA COPA DE LES CONFEDERACIONS: EL MILLOR




Neymar da Silva (foto). El ja jugador del FC Barcelona havia tingut, fins a aquesta Copa de les Confederacions, dues grans cites per fer-se conèixer al món: la final del Mundial de Clubs l’any 2011 i els Jocs Olímpics de Londres l’any 2012, fracassant en les dues experiències. A la tercera oportunitat, el jove crack brasiler ha complert i ha estat la gran estrella del torneig.

Fred Chaves. Aquest veterà davanter, que havia triomfat en el millor Olympique de Lió de la història, semblava ja de tornada, però l’actual jugador del Fluminense ha realitzat un gran campionat, amb dos gols a la final contra Espanya.

Paolinho Bezerra. Podríem dir que ha estat la revelació del torneig. Després de passar pels modestos campionats de Lituània i Polònia, va tornar al seu país per fitxar pel Corinthians. Li plouen ofertes de les millors lligues europees.

Thiago Silva. Ha demostrat que és indiscutiblement un dels millors centrals del planeta. No és estrany, doncs, que el seu fitxatge pel Barça sigui una prioritat per a Tito Vilanova.

Brasil. La Canarinha no ha fet el característic jogo bonito brasiler, però Luiz Felipe Scolari, l’home que li va donar a la Seleçao el cinquè títol mundial l’any 2002, ha sabut inculcar-li a Brasil un futbol sòlid, pràctic, agressiu i eficaç, el qual dóna esperances a la torcida da cara al Mundial de l’any vinent.

Andrés Iniesta. El centrecampista manxec del Barça ha realitzat una temporada molt regular. Si tingués gol, molt probablement seria el millor jugador del món i estaria entre els cinc més grans de la història.

Espanya abans de la final. Bon campionat del combinat espanyol abans d’afrontar la final davant Brasil, encara que contra Itàlia, en semifinals, el nivell ja va començar a baixar.

Itàlia. No ha estat un gran campionat el realitzat per la tetracampiona mundial, però l’equip de Cesare Prandelli ha seguit la dinàmica positiva de la passada Eurocopa, en què va ser finalista, i va posar-li molts problemes a Espanya en semifinals. La baixa de Mario Balotelli a la penúltima ronda va ser força inoportuna.

Edison Cavani. Fa molt de temps que triomfa al Nàpols i és un dels futbolistes més cotitzats del moment (Real Madrid i Chelsea lluiten pels seus serveis), però encara no s’havia consolidat a la selecció uruguaiana, fonamentalment per la presència de Diego Forlán i Luis Suárez. Cavani ha estat un dels millors jugadors d’aquesta Copa de les Confederacions.

Uruguai. La selecció celeste, que dirigeix Óscar Washington Tabárez, porta tres anys extraordinaris: el 2010 va arribar a les semifinals del Mundial de Sud-àfrica, l’any passat va conquistar la Copa Amèrica i ara ha estat semifinalista de la Copa de les Confederacions. El trident ofensiu, format per Suárez, Forlán i Cavani, és un dels millors del món.

lunes, 1 de julio de 2013

EL MES DE JUNY ESPORTIU




Millor futbolista català: Jordi Alba (FC Barcelona).
Millor futbolista espanyol: Thiago Alcántara (FC Barcelona).
Millor futbolista mundial: Neymar da Silva (Brasil – Santos FC).

Millor esportista catalana: Laia Palau (Bàsquet).
Millor esportista català: Pol Espargueró (Motociclisme).
Millor esportista espanyola: Carlota Ciganda (Golf).
Millor esportista espanyol: Rafael Nadal (Tennis).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Estats Units – Tennis)
Millor esportista mundial masculí: Rafael Nadal (Espanya – Tennis).

A la foto, el pilot Pol Espargueró. 

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ITÀLIA 1934




Seleccionador: Vittorio Pozzo.
Estrella: Giusseppe Meazza.
Altres jugadors bàsics: Luis Monti (foto), Angelo Schiavio i Raimundo Orsi.
Equips amb qui s’enfronta: Estats Units, Espanya, Àustria i Txecoslovàquia.

El millor: la lluita

Una cosa que no se li pot retreure a la Itàlia de 1934 és la lluita i la capacitat de sacrifici, sent aquestes característiques essencials per aconseguir el títol, encara que també hi van ajudar una excessiva duresa, especialment contra Espanya en quarts de final i Àustria en semifinals, i el consentiment arbitral amb la selecció que dirigia el llegendari Pozzo, únic tècnic en guanyar dos Mundials.

El pitjor: la duresa i l’entorn

Com ja s’ha indicat, la Itàlia del Mundial de 1934 va ser un equip excessivament dur, faceta en què el seu defensa Monti, que va jugar amb Argentina la final de 1930 i va ser posteriorment nacionalitzat italià, en va ser el gran protagonista. Un altre aspecte característic del certamen va ser que el torneig es va disputar en plena era del règim feixista de Benito Mussolini.