EQUIPS HISTÒRICS: L'ANDERLECHT DEL TRIENNI 1976-1978

Durant tot el transcurs de la Recopa d’Europa, des de 1961 fins a 1999, cap equip va ser capaç de conquistar el títol en dues edicions consecutives, però almenys l’Anderlecht té el rècord d’haver jugat tres finals seguides, entre 1976 i 1978, encara que va perdre la de 1977.

A mi em fa una mica de pena observar el nivell internacional actual de l’Anderlecht en particular i del futbol belga en general, tant a nivell de clubs com de selecció, quan recordo el poder que tenien, durant els anys 70 i 80, equips com el de Brussel·les, el Bruges, l’Standard o el Malines i la selecció nacional, que va ser capaç de jugar la final de l’Eurocopa de 1980 i les semifinals del Mundial de 1986.

Aquell Anderlecht del trienni 1976-1978, tenia un excel·lent planter en què hi brillaven homes com Haan (tres Copes d'Europa amb l'Ajax), Van der Elst, Van Binst i sobretot Rensenbrink, la gran estrella d’aquell conjunt.

La final de la primera recopa la va disputar a casa, a l’estadi Heysel de Brussel·les, i va superar el West Ham United, campió de l’edició de 1964, per 4 a 2. Rensenbrink, qui va jugar un encontre impressionant, i Van der Elst, en dues ocasions cada un, van marcar per l’Anderlecht, mentre que Holland i Robson ho van fer per l’equip anglès en una final espectacular i en diferents alternatives al marcador.

L’Anderlecht, com havia succeït abans amb Fiorentina, Atlético Madrid i Milan, i passaria més tard amb Ajax, Parma, Arsenal i París Saint - Germain, no seria capaç d’assolir el torneig per segon any seguit després d'arribar a la seva segona final consecutiva. Els belgues van caure a l'estadi Olímpic d'Amsterdam davant l’Hamburg per 2 a 0, marcant Volkert i Magath en el tram final del matx.

El conjunt belga es va retrobar amb la victòria a l’estadi del Parc dels Prínceps de París, escenari de la tercera final. El quadro de Brussel·les va vèncer amb molta claredat (4-0) l’Àustria de Viena, primer club del seu país en arribar a una final europea. Com va succeir el 1976, l’holandès Rensenbrink va marcar per partida doble, mentre que els altres dos gols els va aconseguir Van Binst.

L’Anderlecht viuria també una gran dècada dels 80, en què va guanyar el 1983 la Copa de la UEFA contra el Benfica, amb l’espanyol Lozano i el golejador Vandenbergh com a jugadors més destacats. No obstant, entraria, com el futbol belga en general, en una clara, profunda i llarga decadència internacional a partir de la dècada dels 90.

Entrenadors: Hans Croon i Raymond Goethals.
Un onze: Ruiter, Dockx, Broos, Van Binst, Thissen, Ressel, Vercauteren, Coeck, Haan, Van der Elst i Rensenbrink.
El més positiu: tres finals de la Recopa consecutives / el nivell tàctic de Goethals / la qualitat de Rensenbrink.
El més negatiu: cap Lliga durant el trienni / les polèmiques de Goethals / la defensa era la línia més feble.  

ELS PRECEDENTS DEL CAS RONALDINHO

Intueixo, observats els darrers esdeveniments, que la relació entre Ronaldinho i el FC Barcelona pot estar arribant al seu final i fins i tot en el pròxim mercat d’hivern es podria produir un sonat traspàs al Milan. La trajectòria del mitja punta brasiler, que podria marxar per la porta del darrera després d’una etapa excel·lent, em recorda molt a la de tres compatriotes seus que també van vestir de blaugrana: Romário, Ronaldo i Rivaldo.

- Romário (foto)

El 1988, quan Johan Cruyff acabava de convertir-se en entrenador del club, el Barça ja el va intentar fitxar arran de ser la gran estrella dels Jocs Olímpics de Seül, però finalment va marxar al PSV Eindhoven, que llavors era el campió d’Europa.

No obstant, Cruyff va aconseguir fitxar el davanter el 1993, fet que va despertar certs dubtes perquè no era lògic que un estrella romangués cinc anys en una lliga menor com era l’holandesa. Tanmateix, els que pensaven que la contractació de Romário no era encertada estaven plenament equivocats perquè la campanya 1993/1994 del brasiler, l’única sencera en què va jugar al Camp Nou, va ser excepcional, amb 30 gols a la Lliga, alguns d’ells meravellosos, i amb nombrosos hat-tricks.

Després de guanyar la Lliga (quarta consecutiva del Dream Team) amb el Barça, d’obtenir el trofeu Pichichi i també de ser un dels tristos protagonistes de la humiliació en la final de la Copa d’Europa disputada a Atenes, Romário va ser la gran figura del Mundial dels Estats Units, on la Canarinha va conquistar la seva quarta Copa del Món 24 anys després del seu tercer títol.

Crec que a Romàrio li van pujar força els fums arran del triomf de Los Angeles i el punta va decidir prolongar les seves vacances, presentant-se en molt de retard a la concentració del club català. Cruyff el va sancionar a entrenar-se al marge dels companys i a fer footing per la carretera de les Aigües, però poc després va tenir lloc el gran error del tècnic holandès: motivat per les baixes que tenia a la davantera, l’entrenador va decidir “perdonar” Romário i col·locar-lo de titular en el primer partit de Lliga jugat al Molinón de Gijón. El brasiler, que va obtenir el FIFA World Player a finals de 1994, mai més va tornar a ser el de la primera campanya al Camp Nou i al mercat d’hivern va fitxar pel Flamengo.

- Ronaldo

La temporada 1996/1997 que va fer Ronaldo, l’única en què va jugar al Camp Nou, és de les coses més grans que personalment hagi vist mai: 34 gols només en el campionat de Lliga, anotacions magnífiques com el de San Lázaro a Santiago de Compostel·la i jugades individuals extraordinàries. A més a més va conquistar el trofeu Pichichi, la Copa del Rei, la Supercopa d'Espanya i la Recopa d'Europa.

Com en el cas de Romário, Ronaldo havia fitxat pel Barça procedent del PSV Eindhoven, en un moment en què només tenia 19 anys i semblava que era encara un futbolista en formació. Pel que fa a la seva marxa del club, va ser realment increïble i pintoresca: el president Josep Lluís Núñez va anunciar amb gran expectació la seva renovació, però un dia més tard fitxava per l’Inter de Milà. Se n'ha parlat força que els tres representants del davanter (Martins, Pita i Branchini), que per cert no tenien, almenys els dos brasilers, una reputació massa positiva, ja havien arribat a un total acord amb el club italià i que es van sorprendre quan el president barcelonista va acceptar totes les seves propostes, fins que l'endemà Núñez va haver de dir prou quan el trio va arribar a demanar el que era del tot impossible per a l’entitat catalana.

- Rivaldo

Va arribar l’estiu de 1997 per omplir el buit que havia deixat Ronaldo. Les seves primeres dues temporades al club barcelonista, en què va guanyar dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa, van ser fantàstiques, malgrat que l’entrenador Louis van Gaal el va situar sempre com a teòric extrem esquerre.

No obstant, i després de guanyar la Pilota dOr de France Football i el FIFA World Player, va exigir al tècnic holandès abandonar la banda i va ser apartat de l’equip. Però si Cruyff va cometre un greu error amb Romário, el mateix va succeir amb Van Gaal, que va decidir aixecar el càstig al mitja punta i situar-lo en un lloc més centrat al terreny de joc. Malgrat alguns espectaculars gols, Rivaldo mai més va tornar a rendir com ho havia fet.

El llavors president del Barça, Joan Gaspart, semblava disposat a traspassar el brasiler al Lazio després de la temporada 2000/2001, però l'excepcional xilena contra el València, que va classificar el Barça per a la Lliga de Campions, va fer canviar d’opinió l’hoteler que, un any més tard, el va acabar “regalant” al Milan.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (11): RETORN DE CLÀSSICS

El Milan, durant aquest període de la Lliga de Campions, va obtenir dues vegades el títol (el 2003 i el 2007), va disputar una altra final (el 2005), va jugar unes semifinals (el 2006) i va ser present en uns quarts de final (2004). Més regularitat sembla gairebé impossible i això va ser fruit de la mentalitat guanyadora, l’ofici i l’enorme poder competitiu de l’equip que durant aquells temps va dirigir Carlo Ancelotti. En aquest onzè capítol de la història de la Copa d’Europa també hi destaquen el retorn del Liverpool entre els grans del continent i els segons títols de Porto i Barça.

El 2003 Itàlia es va convertir en el segon estat en tenir dos representants en una final, concretament Milan i Juventus, jugant a més a més l’Inter les semifinals del torneig. Tal com es podia esperar en un partit entre dos conjunts transalpins, la final, disputada a l’estadi Old Trafford de Manchester, va ser força avorrida, sense gols i decidida des del punt de penal, on el porter brasiler Dida es va erigir en el gran heroi del Milan, que va conquistar la seva sisena Copa d’Europa. En el quadro d’Ancelotti també hi jugaven Cafú, Alessandro Nesta, Andrea Pirlo, Gennaro Gattusso, Rui Costa, Clarence Seedorf (primer futbolista en proclamar-se campió en tres clubs diferents), Kaká, Andrei Xevtxenko, Philippo Inzaghi i els veterans i llegendaris Paolo Maldini i Alessandro Costacurta.

17 anys després del seu sorprenent triomf de Viena, el Porto, i una altra vegada de forma inesperada, va assolir la seva segona Copa d’Europa. Malgrat grans futbolistes com el veterà porter Vítor Baia, Jorge Costa, Ricardo Carvalho, Paulo Ferreira, Costinha, Maniche i molt especialment Deco, la gran estrella dels Dragoes no n’era cap altre que el seu entrenador, el genial, però també polèmic, José Mourinho. Els portuguesos es van imposar clarament (3-0) a la final, jugada a l’Aufschalke Arena de Gelserkirchen, a un altre sorprenent finalista, el Mònaco, amb gols de Carlos Alberto, el citat Deco i Dmitri Alenitxev.

El Liverpool no jugava una final de la Copa d’Europa des de la tragèdia de Heysel el 1985, encara que el seu retorn entre l’elit europea ja es va produir el 2001, quan amb Gérard Houllier de tècnic i Michael Owen d’estrella va conquistar la Copa de la UEFA i la Supercopa d’Europa. Pràcticament ningú esperava que el quadro que dirigia l’espanyol Rafael Benítez pogués arribar massa lluny a la Champions 2004/2005 i ja va ser una gran sorpresa que els reds eliminessin en semifinals el Chelsea, equip entrenat per Mourinho. No obstant, el que va succeir a la final, a l’estadi Atatürk d’Istanbul, va superar totes les previsions: El seu rival, el Milan, dominava el partit per 3 a 0 al descans, després d’un gol del veterà Maldini i dos de l’argentí Hernán Crespo, però de forma increïble els anglesos van remuntar mitjançant els gols del capità Steven Gerrard, el txec Vladimir Smicer i el basc Xabi Alonso. Després d’una pròrroga sense gols, el Livepool es va convertir en pentacampió d’Europa a la tanda de penals. Altres homes significatius en el conjunt de Benítez (tercer entrenador espanyol en obtenir la Copa d’Europa després de Miguel Muñoz i Vicente del Bosque) eren el porter polonès Jerzy Dudek, heroi en els llançaments des del punt de penal, i el català Luis García.

El 2003 molt poques persones, gairebé ningú, ni tan sols aquells més optimistes, podien imaginar-se que només tres anys després el FC Barcelona guanyaria la seva segona Copa d’Europa. Tres homes, penso jo, van ser fonamentals perquè el Barça passés en tan poc temps de ser una entitat arruïnada en les facetes esportiva, econòmica i social a convertir-se en un club campió, sanejat econòmicament i plenament unit: el president Joan Laporta, vencedor a les eleccions de 2003, l’entrenador Frank Rijkaard i el crack brasiler Ronaldinho (foto).

Després d’una trajectòria espectacular, en què el club català va ser capaç de guanyar a Stamford Bridge i San Siro, el Barça va superar a la final, portada a terme a l’estadi Saint - Denis de París, l’Arsenal, en la primera final de l’històric club londinenc. Sol Campbell va avançar els anglesos, però en els darrers 14 minuts Samuel Eto’o i Juliano Belletti van remuntar el marcador i van convertir els blaugranes en bicampions. En el conjunt de Rijkaard, a més de les grans estrelles Ronaldinho i Eto’o, hi destacaven Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafael Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly i un joveníssim Leo Messi.

Milan i Liverpool es van tornar a trobar a la final de 2007, disputada a l’estadi Olímpic d’Atenes, i els italians van assolir la seva setena Copa d'Europa i es van prendre la revenja davant el conjunt anglès amb dos herois: el brasiler Kaká, convertit ja en la gran figura del quadro llombard arran de la marxa de Xevtxenko, i el veterà davanter Inzaghi, doble golejador de la final. Els negre-i-vermells van mostrar un gran ofici durant la quasi totalitat del matx, malgrat que van acabar demanant l’hora després del gol de Dirk Kuyt en els últims minuts. El quadro d’Ancelotti tenia un equip molt semblant al de 2003, amb la continuïtat dels mítics Maldini i Costacurta, anunciant aquest últim la seva retirada a final de temporada.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (10): TORNA EL REAL MADRID

Quan el Real Madrid va guanyar la seva sisena Copa d’Europa el 1966, molt pocs podien esperar que l’equip blanc trigaria 32 anys en obtenir el setè títol i que durant aquest llarg parèntesi només disputaria una final, la que va perdre el 1981 davant el Liverpool. Ni tan sols l’extraordinari Madrid de la Quinta del Buitre va ser capaç d’arribar a jugar la final del torneig. Altrament, entre 1998 i 2002, el quadro espanyol conquistaria tres Champions League, mentre que altres dos clàssics del futbol europeu, Manchester United i Bayern de Munic, assolirien els torneigs de 1999 i 2001 respectivament, en un període on també hi va haver el protagonisme del València, que va jugar dues finals consecutives.

Lorenzo Sanz, quan va substituir Ramón Mendoza a la presidència de la societat madridista, es va marcar com a gran objectiu el que a la “casa blanca” s’anomenava la “séptima”. La veritat es que poca confiança hi havia, durant la campanya 1997/1998, en què l’equip que dirigia l’alemany Jupp Heynckes, que no va superar el quart lloc en una Lliga espanyola molt irregular i que va realitzar un futbol força discret durant el campionat de la regularitat, pogués proclamar-se campió d’un torneig tan dur i complicat com la Champions League.

No obstant, el conjunt de Heynckes va disputar una Lliga de Campions molt regular i, després d’eliminar el Bayer Leverkusen, en quarts de final, i el vigent campió Borussia de Dortmund en semifinals, va vèncer sorprenentment el Juventus, que jugava la seva tercera final consecutiva, a l’estadi Arena d’Amsterdam amb un solitari gol del montenegrí Pedja Mijatovic. Altres jugadors blancs destacats eren Bodo Illgner, Manolo Sanchís (l’únic integrant de la Quinta del Buitre que va poder guanyar el torneig), Fernando Hierro, Roberto Carlos, Fernando Redondo, Christian Karembeu, Clarence Seedorf, Raúl González (foto), Fernando Morientes o Davor Suker.

31 anys després del seu primer títol, el Manchester United va conquistar la seva segona Copa d’Europa i ho va aconseguir d’una manera podríem qualificar d’increïble i inversemblant: a la final que es va disputar el 1999 al Camp Nou de Barcelona, l’any del centenari del club català, el Bayern es va avançar amb un gol de falta de Mario Basler. Posteriorment, els bavaresos van controlar perfectament el partit davant un Manchester impotent i sense idees, però tot va canviar amb l’entrada al terreny de joc de Teddy Sheringham i el noruec Ole Solskjaer, que amb els seus gols van remuntar l’encontre a partir del minut 90. A l’equip del veterà tècnic escocès Alex Ferguson, entrenador dels d’Old Trafford des de 1986, hi destacaven també Peter Schmeichel, Roy Keane, Paul Scholes, Ryan Giggs i el mediàtic David Beckham.

L’any 2000, per primer cop en la llarga història de la Copa d’Europa, dos equips d’un mateix estat, Espanya en aquest cas, van jugar la final. Els protagonistes en van ser el Real Madrid i el València, en un torneig on a més a més el FC Barcelona va ser semifinalista. La final, amb l’estadi de Saint - Denis de París com a seu, va tenir poca emoció perquè el Real Madrid de Vicente del Bosque va ser molt superior a un espantat València d’Héctor Cúper, guanyant 3 a 0 amb gols de Morientes, Steve McManaman i Raúl, segons la meva opinió en aquells moments el millor futbolista d’Europa. Entre els campions cal significar també un jove Iker Casillas, Michel Salgado, Sanchís, Hierro, Iván Helguera, Roberto Carlos, Redondo i el controvertit Nicolas Anelka. Pel que fa al València hi destacaven Santi Cañizares, David Albelda, Rubén Baraja, Gaizka Mendieta, Gerard López i Claudio López.

Només un equip amb la fortalesa mental del Bayern podia guanyar la Champions només dos anys després de la dolorosa derrota de Barcelona. Ottmar Hitzfeld, que havia obtingut el torneig amb el Dortmund el 1997 i havia estat finalista amb el mateix Bayern al Camp Nou, va convertir-se en el primer entrenador en proclamar-se bicampió des de l’època d’Arrigo Sacchi. Amb un conjunt on hi eren, entre d’altres, Oliver Kahn, Patrick Andersson, Steffan Effenberg, Mehmet Scholl i Giovane Elber, els bavaresos es van imposar a la tanda de penals al València de Cúper, que jugava la seva segona final consecutiva. En el partit disputat a l’estadi San Siro de Milà, Mendieta va avançar de penal els valencianistes i Effenberg, també de pena màxima, va igualar. Sens dubte, els llançaments des dels 11 metres van ser els grans protagonistes de la final de l'any 2001.

El tercer títol en cinc anys del Real Madrid (novè de la seva història) va arribar el 2002 a l’estadi Hampden Park de Glasgow, el mateix escenari on ja havia triomfat el 1960. Després d’eliminar el FC Barcelona en semifinals, l’equip blanc, que continuava dirigit per l’avui enyorat Del Bosque, va vèncer (2-1) el Bayer Leverkusen, primer club a la història en jugar una final de la Copa d'Europa sense haver obtingut mai la Lliga del seu país. Raúl va marcar el primer gol, el brasiler Lúcio va empatar i una espectacular anotació de Zinedine Zidane va donar la “novena” al Madrid. En relació a les anteriors Champions assolides per l’entitat madridista, les grans novetats eren Luis Figo i el citat Zidane, el dos primers galàctics del president Florentino Pérez.

EQUIPS HISTÒRICS. EL BRASIL DELS DOS PRIMERS TÍTOLS MUNDIALS

Maracaná 1950: el Brasil i l’Uruguai es disposen a disputar el darrer partit de la lligueta final del Mundial, la qual van compartir amb Suècia i Espanya. La Canarinha comptava amb un punt més que el rival, que havia cedit un empat contra la selecció espanyola, i per tant en tenia prou en igualar el matx. Tot semblava decidit quan Friaça va avançar la Seleçao en el marcador, però Schiaffino i Ghiggia van remuntar, van convertir l’Uruguai en bicampiona mundial i van enfonsar tot un país en una profunda depressió.

La selecció brasilera, segurament encara afectada pel desastre de 1950, va passar pràcticament desapercebuda pel Mundial de Suïssa, disputat el 1954, però tot va començar a ser diferent a Suècia 1958: la Canarinha, amb Vicente Feola de preparador, va arribar al fred país escandinau amb un equip molt jove per canviar la història, on hi destacaven homes com Didí, Vavá, Zagallo o dos jugadors pràcticament adolescents anomenats Garrincha i Pelé, de 18 i 17 anys respectivament.

Després d’eliminar en semifinals la França de Kopa i Fontaine, el Brasil es va convertir per primer cop en campió del món arran d’una clara victòria (5-2) davant la selecció amfitriona. Liedholm va avançar els suecs, però Vavá (2), Pelé (2) i Zagallo van remuntar espectacularment abans que Tomasson marqués el segon gol dels escandinaus.

Quatre anys després, al Mundial de Xile, el Brasil va acudir al certamen amb nou seleccionador, Aymore Moreira, però amb un conjunt molt similar al de Suècia, coincidint en els dos campionats Gílmar, Djalma Santos, Nilton Santos, Zito i els ja referits Garrincha, Didí, Vavá, Pelé i Zagallo. A la delegació brasilera es va témer el pitjor quan Pelé va caure lesionat de gravetat a la primera fase, però el seu substitut, Amarildo, va fer un torneig extraordinari i va ser capaç de fer oblidar l’absència d”O Rei”.

La Seleçao va eliminar el combinat local en semifinals i més tard va superar Txecoslovàquia a la final, on el Brasil va haver de remuntar novament després del gol de Masopust, mitjançant els d'Amarildo, Zito i Vavá. Arran de la lesió de Pelé, Garrincha, per alguns el millor extrem de la història, es va erigir com la gran estrella de la Canarinha.

A Xile va acabar la gran era del Brasil dels dos primers títols mundials, doncs el 1966, durant el Mundial d’Anglaterra, on Pelé es va tornar a lesionar, el quadro sud-americà va ser eliminat a la primera fase. No obstant, a Mèxic 1970, la selecció brasilera aconseguiria el tricampionat amb un dels millors conjunts que recorda la història del futbol, amb Pelé d’estrella i Zagallo de seleccionador com a únics integrants dels equips de Suècia i Xile.

Seleccionadors: Vicente Feola i Aymoré Moreira.
Un onze: Gilmar, Djalma Santos, Bellini, Nilton Santos, Zito, Didí, Garrincha, Amarildo, Vavá, Pelé i Zagallo.
El més positiu: les grans similituds entre els equips de Suècia i Xile / el descobriment de Pelé i Garrincha, dos dels millors futbolistes de tots els temps / altres excel·lents jugadors com Zito, Didí, Amarildo, Vavá o Zagallo.
El més negatiu: la decadència al Mundial de 1966, a Anglaterra / les lesions de Pelé el 1962 I 1966 / la defensa era la part més dèbil d'aquell equip.    

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (9): EL TORNEIG ES CONVERTEIX EN CHAMPIONS LEAGUE

Si bé la UEFA va introduir per primer cop un format de lligueta la temporada 1991/1992, la qual va tenir caràcter de semifinal, no va ser fins a l’exercici 1992/1993 en què la Copa d’Europa es va convertir en UEFA Champions League. A mesura que el nou torneig va anar avançant, es van admetre dos, tres o fins i tot quatre clubs de les millors Lligues europees.

Després de 38 edicions del torneig i de quatre finals perdudes (dues l’Stade de Reims, una el Saint-Etienne i una altra l’Olympique de Marsella), per fi un equip de França conquistava el trofeu, i no només de la Copa d’Europa, sinó de qualsevol campionat clàssic organitzat per la UEFA. Precisament en va ser el Marsella, que havia caigut a la final de dos anys abans, el que ho va aconseguir, vencent sorprenentment el Milan, ja entrenat per Fabio Capello, a l’estadi Olímpic de Munic, amb un solitari gol del central Basile Boli. A l’equip que dirigia el veterà tècnic belga Raymond Goethals hi jugaven també Fabian Barthez, Marcel Desailly, Didier Déschamps, el croat Alen Boksic i l’alemany Rudi Völler. El conjunt marsellès no va poder gaudir massa dies de l'èxit assolit perquè molt aviat s’iniciaria l’”escàndol Valenciennes”, el qual, entre d’altres coses, impediria al club francès defensar el títol l’any següent.

El Milan de Capello va oblidar aviat la derrota de Munic arran de guanyar, golejar i fins i tot humiliar (4-0) el Barça de Johan Cruyff el 1994, a l’estadi Olímpic d’Atenes, el dia en què els catalans van deixar de ser el Dream Team. Els italians van obtenir el seu cinquè títol (tercer en els darrers sis anys) a la seva setena final (quarta a les últimes sis campanyes). Daniele Massaro, en dues ocasions, Dejan Savicevic i Marcel Desailly, campió l’any anterior amb el Marsella, van marcar els gols d’una esquadra en què hi seguien brillant Franco Baresi, Alessandro Costacurta, Paolo Maldini (foto) i Roberto Donadoni, i que tenia com a noves estrelles els citats Desailly i Savicevic, a més d'Zvonimir Boban.

21 anys després del seu tercer títol, l’Ajax d’Amsterdam va assolir de nou la Copa d’Europa. El conjunt holandès estava entrenat per l’enèrgic Louis Van Gaal, que va saber fusionar a la perfecció il·lustres veterans com Danny Blind i Frank Rijkaard, que va retornar al club ajacied després de la seva extraordinària experiència al Milan, i futbolistes joves com Edwin Van der Sar, els bessons Frank i Ronald de Boer, Edgar Davids, Clarence Seedorf, Jari Litmanen, Finidi George o Patrick Kluivert. Aquest últim, que tenia només 18 anys, va marcar l’únic gol de la final, disputada a l’estadi Prater de Viena (conegut ja amb el nom d'Ernst Happel), contra el Milan, que jugava la seva tercera final consecutiva i la cinquena a les darreres set temporades. Aquell Ajax, com el dels anys 70, viuria aviat un èxode espectacular.

El 1996, onze anys després de la tragèdia de Heysel, va arribar el segon títol de Copa d’Europa del Juventus. El conjunt piamontès, entrenat pel campió del món de l'any 2006 Marcello Lippi, va batre a la final, amb seu a l’estadi Olímpic de Roma, l’Ajax de Van Gaal. El partit havia acabat amb empat a un gol, amb anotacions de Fabrizio Ravanelli i Jari Litmanen, i els torinesos van estar més encertats a la tanda de penals. A l’esquadra italiana hi destacaven homes com Angelo Peruzzi, Ciro Ferrara, el citat Ravanelli, Gianluca Vialli o un jove Alessandro del Piero, un mite dels blanc-i-negres.

Aquest capítol acaba amb el títol del Borussia de Dortmund. El quadro que preparava Ottmar Hitzfeld, que quatre anys més tard faria també campió el Bayern de Munic, va ser el tercer club alemany, després del mateix Bayern i l’Hamburg, en assolir la competició. En una gran final jugada a l’estadi Olímpic de Munic, els germànics es van imposar contra pronòstic al Juventus per 3 a 1, marcant Karl-Heinz Riedle, en dues ocasions, i un jove Lars Ricken pels alemanys i Del Piero pels italians. Altres jugadors significatius en el club de Dortmund eren Matthias Sammer, Paulo Sousa, campió l’any anterior precisament amb el Juventus, Andreas Möller o els suís Stéphane Chapuisat.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (8): DEL MILAN D'ARRIGO SACCHI AL BARÇA DE JOHAN CRUYFF

Aquest capítol parla de dos dels millors equips que han hagut els últims 25 anys: el Milan d’Arrigo Sacchi i el Barça de Johan Cruyff, conegut popularment com el Dream Team. No obstant, hem de tenir en compte que entre els dos títols del primer i el guanyat pel segon, hi va tenir lloc el conquistat per l’Estrella Roja, que llavors comptava amb una plantilla magnífica.

El tècnic italià Sacchi es va convertir en tot un referent del futbol europeu de finals dels 80 i inicis dels 90, període en què van sortir-hi un gran número de seguidors, entre ells els espanyols Víctor Fernández, Benito Floro i Fernando Vázquez. El seu Milan, conegut com els dels holandesos per la presència de Ruud Gullit, Marco van Basten i Frank Rijkaard, va guanyar les Copes d’Europa de 1989 i 1990, després de no obtenir el trofeu, i no jugar-hi cap final, des del seu segon títol el 1969.

Tanmateix, aquell gran Milan no només tenia com a futbolistes de gran qualitat els tres holandesos, sinó que també comptava amb fantàstics jugadors italians com Giovanni Galli, el mític Franco Baresi, Roberto Donadoni, l'actual entrenador del PSG Carlo Ancelotti o uns joves Alessandro Costacurta i Paolo Maldini.

El 1989 es va imposar espectacularment a l’Steaua de Bucarest per 4 a 0, amb dos gols de Gullit i dos més de Van Basten, en un partit disputat a l’estadi Camp Nou de Barcelona, que per primer cop albergava una final de la Copa d’Europa. Un any més tard, en una final molt més complicada, els italians van superar el Benfica a l’estadi Prater de Viena, gràcies a un solitari gol de l’exentrenador del Barça Rijkaard. Els llombards són l’últim club, fins a la data d’avui, capaç d’haver obtingut dos títols consecutius del torneig.

Segurament, quan adolescents i joves llegeixen que l’Estrella Roja de Belgrad va guanyar la Copa d’Europa de 1991, es deuen sorprendre molt. No obstant, el club serbi tenia llavors un fantàstic equip que comptava amb futbolistes de diferents nacionalitats de l’antiga Iugoslàvia, malgrat que la guerra als Balcans ja era molt a prop. A la plantilla dels blanc-i-vermells, preparats pel futur i efímer tècnic de l'Espanyol Ljubomir Petrovic, hi destacaven els serbis Sinisa Mihajlovic i Vladimir Jugovic, el croat Robert Prosinecki, el montenegrí Dejan Savicevic, el macedoni Darko Pantxev i fins i tot el romanès d'origen serbi Miograd Belobedici, primer futbolista en guanyar el torneig en dos clubs diferents (ho havia fet amb l'Steaua el 1986). El quadro de Belgrad es va imposar en la final, a l’estadi San Nicola de Bari, al favorit Olympique de Marsella a la tanda de penals, després d’un matx avorrit sense gols.

36 anys, 36 edicions de la Copa d’Europa, van haver de passar perquè un dels grans del futbol europeu i mundial, el FC Barcelona, es proclamés campió del torneig. L’equip català havia perdut les finals de 1961 i 1986 i, per tant, jugava a l’estadi londinenc de Wembley la tercera final de la seva història. Johan Cruyff, que havia estat jugador del Barça entre 1973 i 1978 i havia arribat a la banqueta del Camp Nou el 1988, va disposar d'una gran plantilla on hi destacaven Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Ronald Koeman (a la foto arran de marcar el gol a Londres), Pep Guardiola, Guillermo Amor, Eusebio Sacristán, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begiristáin, José Mari Bakero, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov i Julio Salinas. Però més que per la qualitat o per la potència ofensiva, aquell equip es caracteritzava per la mentalitat guanyadora que li va donar el seu tècnic i que va servir perquè per fi l'entitat blaugrana es convertís en el millor club del continent europeu.

El quadro de Cruyff va superar a la pròrroga, gràcies a un gol de falta de Koeman, el Sampdoria, en un moment en què l’esquadra italiana, entrenada per Vujadin Boskov, que ja va ser finalista amb el Real Madrid el 1981, tenia un gran conjunt amb futbolistes com Gianluca Pagliuca, Toniho Cerezo, Gianluca Vialli o l’actual entrenador del Manchester City Roberto Mancini.

... I TORNEM-HI AMB ELS "TRES PETITS"

Jo penso, i crec que també molta més gent, que difícilment tots els equips del món, o quasi tots, estiguin equivocats quan alineen un o fins i tot dos jugadors forts i físics en el centre del camp.

Frank Rijkaard, en la seva primera temporada al Camp Nou, la 2003/2004, va decidir el fitxatge del seu compatriota Edgar Davids al mercat d’hivern, per donar equilibri a un equip que havia realitzat una primera meitat de campanya horrible. Amb l’actual centrecampista de l’Ajax, el quadro blaugrana va fer una espectacular remuntada al campionat de Lliga.

Malgrat que Davids va abandonar el Barça després de només mig any al club, Rijkaard va continuar comptant amb jugadors del seu estil per actuar de mig centre defensiu i homes com Thiago Motta, Rafael Márquez o José Edmílson van anar ocupant aquesta decisiva i vital demarcació fins al final de la temporada 2005/2006, la de la segona Lliga consecutiva i la de la consecució de la Champions League.

Tanmateix, tot va començar a canviar a partir de l’exercici anterior i l’entrenador blaugrana va situar durant un gran número de partits els anomenats “tres petits” (Iniesta, Xavi i Deco, a la foto) en el centre del camp, si bé és cert que l’holandès es va veure una mica forçat a prendre aquesta mesura per l’estat de molt baixa forma dels citats Motta, Márquez i Edmílson.

Tots coneixem el resultat final de la temporada passada: “regal” de la Lliga al Real Madrid, naufragi en el centre del camp en molts partits, i segurament per la mateixa feblesa de la línia medul·lar, continus errors defensius. El club català evidentment va jugar en clara inferioritat al mig camp davant rivals com el Madrid, que alineava Diarra i Emerson; el Chelsea, que jugava amb Essien i Makélélé, o el Liverpool, que comptava amb Sissoko i Xabi Alonso.

Rijkaard i el secretari tècnic Txiki Begiristáin van marcar-se com a prioritat, pel que fa als fitxatges del passat estiu, un centrecampista fort, físic, alt, lluitador i defensiu, arribant l’ivorià Touré Yaya, procedent del Mònaco. Jo ja vaig pensar llavors que el club hauria fet bé en contractar un altre futbolista d’aquestes característiques o almenys no traspassar Motta, malgrat que l’italo-brasiler va fer “mèrits” més que suficients per finalitzar la seva etapa barcelonista. Sobretot ho creia perquè Edmílson es va lesionar greument al mes de juny (sembla ser que pot estar a punt el pròxim mes de desembre) i Márquez és un home que té freqüentment problemes físics.

Touré es va lesionar al camp del Llevant i Rijkaard, amb Edmílson i Márquez de baixa, va decidir alinear Iniesta de mig centre. Les coses van anar més o menys bé contra l’Stuttgart, encara que els alemanys van tenir força oportunitats de gol en el primer temps, i davant l’Atlético de Madrid, però contra el Vila-real el passat dissabte l’experiment dels “tres petits” va acabar en un autèntic fracàs.

Jo personalment, almenys en partits molt complicats com el del Madrigal, provaria situar com a mig centre defensiu a jugadors com Eric Abidal, Liliam Thuram, Gabriel Milito o fins i tot el capità Carles Puyol o el jove del planter Marc Crosas. No obstant, Touré ja té pràcticament l’alta mèdica i tot indica que podria reaparèixer el proper cap de setmana.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (7): LA TRAGÈDIA DE HEYSEL

Aquest setè capítol de la història de la Copa d’Europa s’inicia amb el dia més trist que recorda el torneig: la tragèdia de Heysel (foto). Juventus i Liverpool estaven a punt de començar una final que es prometia extraordinària, per la gran qualitat que tenien les dues plantilles, quan aficionats del club anglès van provocar un aldarull a l’estadi de Brussel·les que va finalitzar amb la mort de 39 seguidors de l’entitat italiana.

Malgrat la gravetat del succés, la UEFA va decidir que el partit es disputés, segons les seves raons per no motivar encara una desgràcia més considerable, i els piamontesos, que jugaven la seva tercera final, van assolir el seu primer títol gràcies a un penal transformat per l’estrella francesa Michel Platini. En el quadro de Torí hi destacaven també Stefano Tacconi, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Paolo Rossi i el polonès Zbigniew Boniek.

La UEFA va castigar molt durament el trist succés de Heysel, i no només al Liverpool, sinó a la totalitat de clubs anglesos, que no van poder disputar durant alguns anys cap competició europea. Amb l'excepció del quadro d'Amfield, que no va tornar fins un any més tard, l'estament internacional no els hi va concedir el perdó fins a la temporada 1990/1991.

Pel que fa a la temàtica propiament esportiva, aquesta època de la Copa d’Europa es va caracteritzar per l’alternança. El torneig va tenir quatre campions diferents i tots quatre van conquistar per primer cop el trofeu: com ja s’ha explicat el Juventus i també Steaua de Bucarest, Porto i PSV Eindhoven.

Sense exagerar, podríem afirmar que el triomf de l’Steaua romanès el 1986 ha estat la sorpresa més gran de la història de la competició. Es va plantar inesperadament a la final de 1986, on pràcticament ningú li donava cap oportunitat davant el FC Barcelona a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla. No obstant, els catalans, entrenats per l’anglès Terry Venables i que comptaven amb jugadors com Francisco Javier Urruti, Migueli, José Ramón Alexanko, Víctor Muñoz, Bernd Schuster, Francisco José Carrasco o Steve Archibald, no van saber aguantar la pressió del favorit i van cedir a la tanda de penals, que va tenir el porter de l’Steaua, Helmuth Duckadam, com a gran heroi al detenir tots els tirs del Barça. El matx, per primer cop en una final, havia finalitzat sense gols. En l’equip que dirigia Emmerich Jenei hi destacaven també Miograd Belobedici, Ladisdau Boloni, Marius Lacatus o Victor Piturca.

També molt inesperat va ser el triomf del Porto d’Artur Jorge el 1987. El conjunt portuguès, que tenia com a màximes estrelles Paulo Futre i l’argelí Rabah Madjer, es va imposar contra pronòstic, a l’estadi Prater de Viena, al favorit Bayern de Munic. Els bavaresos es van avançar al marcador amb un gol de Ludwig Kögl, però el citat Madjer, amb un espectacular gol de taló, i el brasiler Juary van remuntar el partit. Des del segon títol del Benfica el 1962, cap club lusità es proclamava campió del torneig.

Una nova sorpresa es va viure el 1988 amb el títol al Neckarstadion d'Stuttgart del PSV Eindhoven. És cert que el conjunt holandès, entrenat per Gus Hiddink, comptava amb una brillant plantilla amb jugadors com Jan van Breukelen, Eric Gerets, Ronald Koeman, Soren Lerby, Frank Arnesen o Wim Kieft, però semblava un equip força inferior per a exemple al del Real Madrid de la Quinta del Buitre, club al qual va eliminar en semifinals. Pel que fa a l'encontre decisiu, el PSV va vèncer en la tanda de penals (el partit havia finalitzat sense gols) el Benfica, que tornava a una final 18 anys després. Holanda va ser el tercer país en tenir tres campions de la Copa d’Europa diferents després d’Anglaterra, que en tenia quatre i ara en compta amb cinc, i Itàlia, que comptava i segueix comptant amb tres.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (6): L'ERA ANGLESA

Des de 1956 a 1976, només un club anglès, el Manchester United el 1968, havia guanyat la Copa d’Europa. Tot va canviar radicalment, ja que entre 1977 i 1984 els equips d’Anglaterra van assolir set Copes d’Europa, amb quatre títols del Liverpool, dos del Nottingham Forest i un de l’Aston Villa. En aquest lapse de temps, només l’Hamburg va ser capaç d’acabar amb l’hegemonia anglesa el 1983.

El Liverpool va ser un equip fabricat pel mític Bill Shankly en un període en què els d’Amfield es trobaven enfonsats en una greu crisi. L’excel·lent treball de Shankly el va recollir Bob Paisley, que va aconseguir les tres primeres Copes d’Europa del mític club anglès, sent encara l’únic entrenador de la història en tenir tres títols en el seu palmarès.

Els reds van conquistar el seu primer trofeu el 1977, a l’estadi Olímpic de Roma, davant el millor Borussia Mönchenglabdachde la història (Berti Vogts, Uli Stielike, Rainer Bonhoff, Henning Jensen, Allan Simonsen, Jupp Heynckes...). Els anglesos, que ja havien vençut el club alemany a la final de la Copa de la UEFA de 1973, van guanyar per 3 a 1 en una de les millors finals que jo personalment recordo. Terry McDermott, Tommy Smith i Phil Neal van marcar per als campions i el danès Simonsen ho va fer per al Borussia.

Si bé el Liverpool era un quadro on el bloc estava clarament per sobre de les individualitats, el conjunt anglès tenia molt bons futbolistes com Ray Clemence, Neal, Peter Thompson, Ray Kennedy, Jimmy Case, McDermott i molt especialment Kevin Keegan (a la foto Clemence i Keegan celebren el triomf de 1977). Quan aquest últim va abandonar Amfield, després del triomf de Roma, el club li va trobar el millor substitut possible en la persona de l’escocès Kenny Dalgish, qui va marcar el gol de la victòria a la final de 1978, jugada a l’estadi de Wembley contra el Bruges, al qual els reds ja havien guanyat a la final de la UEFA dos anys abans.

El cas del Nottingham Forest és un dels més curiosos de la història del futbol: l’equip que dirigia el peculiar Brian Clough va ascendir a la màxima categoria del futbol anglès el 1977, va guanyar la Lliga el 1978 i va conquistar la Copa d’Europa el 1979 i 1980. A més, és l’únic club del continent que ha assolit més Copes d’Europa que no pas Lligues del seu país. No obstant, s’ha de comentar que llavors el conjunt britànic comptava amb una excel·lent plantilla on hi destacaven Peter Shilton, John Robertson, Tony Woodcock i sobretot Trevor Francis.

El 1979, l’equip de Clough va vèncer (1-0), a l’estadi Olímpic de Munic, el també sorprenent Malmö suec, únic conjunt escandinau que ha arribat a la final del torneig, gràcies a un gol de Francis. Pel que fa a la final de 1980, amb el Santiago Bernabéu com a escenari, els anglesos es van imposar per idèntic resultat a l’Hamburg, amb una diana de l’escocès Robertson.

El 1981 el Liverpool i Paisley es van convertir en tricampions: el club d’Anfield va superar al Parc dels Prínceps de París el Real Madrid, que no disputava una final des de 1966, quan va obtenir el seu sisè títol. Un gol en els darrers minuts d’Alan Kennedy va servir per doblegar el quadro que entrenava el serbi Vujadin Boskov i en què hi destacaven jugadors com Agustín, Ricardo Gallego, el ja citat Stielike, Vicente del Bosque, Juanito, Laurie Cunningham o Santillana.

Tan inesperat com els dos campionats del Nottingham ho va ser el de l’Aston Villa l'any 1982, sobretot perquè el club de Birmingham, preparat per Roger Hudson, es va imposar a la final de l’estadi Olímpic d’Amsterdam al tricampió Bayern per 1 a 0. L’unic gol del partit el va fer Terry Withe, un dels destacats en una plantilla on el bloc era força superior a les individualitats. Des de llavors, l’Aston Villa només ha jugat una altre cop el torneig, l’any següent com a defensor del títol.

El 1983 hi va haver un parèntesi pel que fa als triomfs anglesos, però no quant a les finals en què es va registrar el resultat d’1 a 0. Evidentment, era aquella una etapa en què les finals de la Copa d’Europa no eren precisament massa vistoses i espectaculars. L’Hamburg es va convertir en el segon club alemany en guanyar el trofeu després de superar un Juventus que comptava amb força jugadors (Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Paolo Rossi…) que s’havien proclamat campions del món amb Itàlia un any abans a Espanya. Entre els vencedors, que tenien com a entrenador Ernst Happel, que ja havia conquistat el torneig el 1970 amb el Feyenoord, cal significar futbolistes com Manfred Katz o Felix Magath, que va marcar l’únic gol de la final jugada a l’estadi Olímpic d’Atenes.

El 1984 el Liverpool va aconseguir la seva quarta corona contra el Roma a l’estadi Olímpic de la capital italiana, on havia conquistat el seu primer títol set anys abans. Paisley havia passat el testimoni a Joe Hagan d’un equip on hi brillaven Bruce Grobbelaar, Chris Lee, l’actual comentarista esportiu Michael Robinson, Graeme Souness, Dalglish i Neal, que va participar en els primers quatre títols dels reds i a més va fer el gol del seu equip en una final que va acabar igualada (Roberto Pruzzo va aconseguir l’empat) i es va haver de resoldre als penals per primer cop en la història de la competició.

La tragèdia de l’estadi Heysel de Brussel·les un any més tard, i de la qual ja en parlaré en el pròxim capítol, va obrir un llarg parèntesi pel que fa als clubs anglesos, que van ser sancionats per la UEFA sense participar a Europa durant el que restava de la dècada dels 80.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (5): EL TRIENNI DEL BAYERN

Si el quart capítol va estar dedicat al trienni de l’Ajax, el cinquè ho està a un altre trienni triomfant, el del Bayern de Munic. Si havíem parlat del futbol total del club d’Amsterdam, ofensiu i espectacular, el del quadro bavarès va ser un joc força diferent: moltes vegades gris, tàctic i fins i tot avorrit, però molt pràctic i eficaç. A més , el Bayern, com la selecció alemanya de l’època, era un equip amb un enorme ofici, molta força física, gran mentalitat guanyadora i mai, absolutament mai, es donava per vençut.

Tanmateix, el Bayern, malgrat el seu futbol més efectiu que no pas brillant, tenia uns jugadors d’una qualitat immensa, com eren els casos del porter Sepp Maier, el kaiser Franz Beckenbauer (foto), Uli Höness o el golejador Gerd “Torpede” Müller”, a més a més d’extraordinaris homes d’equip com Georg Schwarzenwerpz, Paul Breitner, Johnny Hansen, Franz Roth, Conny Tortensson o Jupp Kapellmann, mentre emergia un jove anomenat Karl Heinz Rummenigge. El tècnic de la primera Copa d’Europa en va ser Udo Lattek que, després de la victòria de 1974, va fitxar pel Borussia de Mönchenglabdach i va donar el testimoni a Dettmar Crammer, vencedor el 1975 i 1976.

A la final de 1974, jugada a l’estadi Heysel de Brussel·les, el Bayern es va convertir, després de 19 edicions de torneig, en el primer club alemany en obtenir la Copa d’Europa i ho va fer mitjançant dues de les seves característiques essencials: no donar-se mai per vençut i la força física. Quan es disputaven els últims instants de la pròrroga, després del gol de Luis Aragonés, i els aficionats del rival, l’Atlético de Madrid, ja celebraven la victòria, va arribar l’impressionant gol del central Schwarzenwerzp, en un tir molt llunyà que va sorprendre el porter Miguel Reina. En el desemptat (4-0) es va notar molt la superioritat física dels alemanys sobre els espanyols i Höness i Müller, en dues ocasions cada un, van fer els gols.

A la final de 1975, disputada a l’estadi del Parc dels Prínceps de París, els bavaresos van mostrar una altra de les seves principals armes: l’eficàcia. El contrincant, el Leeds United, va portar durant molts minuts el ritme del partit, però sense el més mínim resultat, mentre el Bayern va sentenciar amb dos gols a la segona part de Roth i Müller, que van deixar sense resposta el club anglès.

Finalment, a la final de 1976, a l’estadi Hampden Park de Glasgow, els jugadors entrenats per Crammer van fer valer el seu enorme ofici contra el Saint - Etienne, que va realitzar un partit molt similar al del Leeds un any abans. El centrecampista Roth, en un llançament de falta a la segona part, va convertir els bavaresos en tricampions d’Europa.

El canvi generacional, amb les marxes als Estats Units de Becknebauer i Müller, va obrir un llarg parèntesi a l’equip de Munic pel que fa a la Copa d’Europa, doncs no va guanyar el quart títol fins el 2001, després de perdre les finals de 1982, 1987 i 1999.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (4). EL TRIENNI DE L'AJAX

El quart capítol de la història de la Copa d’Europa està dedicat íntegrament a les tres edicions consecutives guanyades per l’Ajax d’Amsterdam. Sempre es comenta, i hi estic d’acord, que no es poden comparar diferents èpoques del futbol, però si es realitzés alguna votació sobre el club més espectacular en la història d’aquest esport molt probablement en sortiria vencedor aquell excel·lent Ajax que tenia com a gran estrella Johan Cruyff (foto), el millor futbolista mundial de la dècada dels 70 i un dels cinc millors jugadors de la història.

Tanmateix, Cruyff no era en absolut l’únic excel·lent futbolista d’aquell llegendari equip perquè a la plantilla que va assolir les tres Copes d’Europa, amb Marinus Michels d’entrenador a la primera edició i el romanès Laszlo Kovacs a les dues següents, també hi destacaven noms inoblidables pels grans aficionats com Wim Suurbier, Ruud Krol, Johan Neesquens, Arnold Murhen, Arjen Haan, Johnny Rep o Piet Keizer.

Aquell Ajax, com va ser el cas també de la selecció holandesa de l’època, era un equip que realitzava un joc clarament ofensiu, vistós, brillant i de gran espectacularitat. No obstant, si tenim en compte que a les tres finals de la Copa d’Europa disputades entre 1971 i 1973 no va rebre cap gol, hauríem de pensar igualment que l’esquema defensiu era força efectiu o almenys podríem recordar aquella dita de que la millor defensa és un bon atac. Els entesos de l’època van anomenar aquell joc com a “futbol total”.

L’estadi londinenc de Wembley, considerada la catedral del futbol mundial, sempre serà un escenari gratament recordat per Cruyff, doncs hi va guanyar la seva primera Copa d’Europa com a jugador el 1971 i l’única com a entrenador, amb el Barça el 1992. Pel que fa a la final de 1971, l’Ajax va vèncer el sorprenent Panathinaicòs, dirigit pel mític Ferenc Puskas, per 2 a 0, amb gols de Dick Van Dijk i Anthimos Kapsis en pròpia porta.

Michels va decidir acceptar una oferta del FC Barcelona i poc després de la final de Wembley va abandonar l’Ajax, provocant lògicament certa inquietud, però amb Kovacs com a substitut la situació va continuar sent molt positiva. A la final de 1972, disputada a l’estadi de Kuyp de la propera Rotterdam, Cruyff en va ser el gran protagonista al marcar els dos gols del partit davant l’Inter de Milà, que tornava a una final després de sis anys d’absència.

El 1973, a l’estadi de l’Estrella Roja de Belgrad, conegut popularment com el Petit Maracaná, els d’Amsterdam van conquistar la seva tercera corona consecutiva davant un altre club italià, el Juventus de Torí. L’únic gol del xoc el va fer l'hàbil extrem Rep, qui no havia estat en les dues finals anteriors.

Després de la final de Belgrad, Cruyff va decidir efectuar el mateix camí que havia realitzat Michels dos anys abans i va fitxar pel Barça. Podríem dir que en aquell moment es va acabar la millor era en la història del club holandès, que va haver d’esperar 21 anys per assolir la quarta Copa d’Europa, ja coneguda com a Champions League. Arran de la marxa de Cruyff, es va iniciar un gran èxode de futbolistes de l’entitat ajacied, destacant les marxes de Neesquens, també al Barcelona, Murhen (Ipswich Town), Haan (Anderlecht), Rep (València) o Krol (Nàpols).

EL FUTBOL DE SELECCIONS

Podem observar cada estiu com la Champions League disputa tres fases prèvies abans d’arribar-se a la fase de grups que s’inicia el mes de setembre. D’aquesta manera, els equips més modestos (els campions d’estats com Andorra, Azerbaidjan, Luxemburg, Kazakhstan, Malta o San Marino) juguen ja la primera eliminatòria i és pràcticament impossible que es classifiquin per a la fase definitiva del torneig. D’aquesta forma ens estalviem de presenciar partits absurds com, per exemple, Santa Coloma – Milan, Baku – Barça, Dudelange – Real Madrid, Astana – Manchester United, Floriamna – Bayern Munic o Tre Penne – Liverpool.

Sorprenentment, aquest sistema lògic i coherent no existeix en les fases de classificacions per a Eurocopes i Mundials. Sense anar més lluny, hem pogut veure durant el passat cap de setmana, en la fase prèvia de l’Eurcocopa 2008, els següents partits: Anglaterra – Estònia, Illes Fèroe – França, Itàlia – Geòrgia, Polònia - Kazakhstan o Azerbaidjan – Portugal.

Penso que el més lògic seria iniciar una primera fase entre els equips amb pitjor rànquing FIFA durant els mesos previs a una Eurocopa o un Mundial, per exemple de gener a juny, i els millors entrar en la fase definitiva de classificació.

Si es fes servir aquest mètode s’estalviarien partits avorrits i sense emoció, golejades feridores, lesions i moltes dates, les quals es podrien aprofitar pels torneigs de clubs, força atapeïts en l’actualitat, o simplement perquè els jugadors gaudissin de més dies de descans. També es podria unificar el calendari futbolístic sense que els equips hagin de cedir contínuament els seus millors futbolistes, als quals paguen molt bé.

A la foto jugadors de la selecció d’Andorra.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (3): EL NORD TAMBÉ EXISTEIX

Durant onze temporades la Copa d’Europa només va tenir campions llatins i sols dos dels finalistes (Eintracht i Partizan) no tenien aquesta consideració. Tot va començar a canviar a partir de 1967 i el Celtic va ser el sorprenent primer representant del nord d’Europa en conquistar el torneig. A més a més, l’equip catòlic de Glasgow va aconseguir superar (2-1) el bicampió Inter, a l’estadi Nacional de Lisboa, amb gols de Thomas Gemmell i Stevie Chalmers pels blanc-i-verds i Sandro Mazzola pels italians. Els escocesos, entrenats per Marc Stein, tenien una plantilla on el bloc estava molt per damunt de les individualitats.

Els anglesos, inventors del futbol, van haver d’esperar tretze edicions del torneig per guanyar la seva primera Copa d’Europa. L’equip que ho va aconseguir va ser el Manchester United de Matt Busby, club que pocs anys abans havia sofert un accident aeri en què van sobreviure, entre d’altres, el tècnic i la seva gran estrella del títol de 1968: Bobby Charlton (foto). El recentment desaparegut George Best era l’altra gran figura del ManU, que es va imposar a l’estadi de Wembley de Londres al Benfica, que jugava la seva cinquena final del torneig en vuit anys. Malgrat el que pugui indicar el rotund 4 a 1, el conjunt anglès va necessitar una pròrroga per derrotar els portuguesos. Charlton, en dues ocasions, Best i Brian Kidd van marcar pel quadro de Busby, mentre que Igor Graça va fer l’únic gol del club de Lisboa.

El 1969 hi va haver un parèntesi en el domini dels equips del nord o centre d’Europa i el Milan, únic club del sud del continent en guanyar la Copa d’Europa entre 1967 i 1984, va aconseguir el seu segon títol. Els italians, que continuaven amb Nereo Rocco d’entrenador, van vèncer amb molta claredat (4-1) un jove Ajax ja liderat per Johan Cruyff. Malgrat que Gianni Rivera era l’indiscutible estrella dels llombards, el gran heroi del partit disputat al Santiago Bernabéu de Madrid va ser Pierino Prati, autor d’un hat-trick, marcant Angelo Sormani l’altre gol milanista i Andrijana Vasovic, que ja va fer un gol a la final de 1966 amb el Partizan, la única diana dels holandesos, que lluny d’enfonsar-se per la severa derrota, acabarien protagonitzant aviat un cicle en el torneig.

Aquest capítol finalitza amb l’inici de l’era holandesa, però encara no de l’Ajax, doncs el primer club neerlandès en obtenir la Copa d’Europa va ser el Feyenoord. L’equip de Rotterdam, dirigit per l’austríac Ernst Happel, que tretze anys més tard es proclamaria també campió amb l’Hamburg, disposava d’una plantilla, com en el cas del Celtic el 1967, on el grup estava per damunt de les individualitats, malgrat la presència de bons futbolistes com Wim Rijsbergen o Wim Van Hanegem. Els holandesos van batre precisament el conjunt catòlic de Glasgow (2-1) a l'estadi San Siro de Milà, amb gols de Rinus Israel i Ove Kindvall pel Feyenoord i de Gemmell pels escocesos.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (2): EL DOMINI DELS CLUBS LLATINS

La ratxa del Real Madrid, com s’ha comentat en el capítol anterior, va acabar als vuitens de final de la Copa d’Europa 1960/1961, però els equips llatins van continuar dominant la competició durant sis temporades més, cicle que tancaria el mateix club blanc amb el seu sisè títol el 1966.

Tot feia suposar que el FC Barcelona substituiria, l'any 1961, el Real Madrid en el palmarès del torneig, però el club català es va veure frenat (3-2) a la final de l’estadi Wankorf de Berna pel Benfica de Bela Guttman, que encara no comptava amb el gran Eusebio (foto), i els pals de la porteria del conjunt portuguès, on el Barça hi va enviar vàries vegades la pilota. Malgrat que l’hongarès Sandor Kocsis va avançar el quadro blaugrana, el Benfica va remuntar amb gols de Rui Aguas, Josep Vergés en pròpia porta i Mário Coluna. El segon gol del Barcelona, marcat pel també hongarès Zoltan Czibor, no va impedir la derrota dels catalans.

El club de Lisboa va derrotar a la final de 1962 el pentacampió Real Madrid, que disputava la seva sisena final en set edicions del torneig, per un espectacular 5 a 3. Eusebio ja era la gran estrella de l’equip lusità i va acabar sent decisiu a la final jugada a l’estadi Olímpic d’Amsterdam. Aguas, Domiciano Cavem, Coluna i dues vegades el citat Eusebio van marcar els cinc gols del conjunt portuguès, que van impedir que el hat-trick de Ferenc Puskas (set gols en dues finals) servís per donar la sisena copa d’Europa a l’entitat madridista.

El 1963 el Milan, en la segona final que jugava, es va convertir en el primer club italià en conquistar la Copa d’Europa. Els llombards, dirigits per Nereo Rocco i amb un jove Gianni Rivera entre els seus jugadors destacats, es van imposar (2-1), al mític estadi Wembley de Londres, al Benfica, que disputava la seva tercera final consecutiva. El brasiler José Altafini, amb dos gols, va ser el gran heroi de l’esquadra negra-i-vermella, mentre que evidentment Eusebio va anotar per als portuguesos.

La Copa d’Europa va continuar els dos següents anys a Itàlia, Llombardia i Milà, però a partir de 1964 amb el protagonisme de l’Inter del mag Helenio Herrera, que comptava amb una gran plantilla on hi destacaven Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola i el gallec Luis Suárez. Aquell any els blau-i-negres van batre (3-1) el Real Madrid, que jugava la seva setena final en nou edicions del torneig, a l’estadi Prater de Viena. Mazzola va ser l’estrella del matx amb dos gols, marcant Franco Milani l’altra diana dels campions i Felo l'anotació del Real Madrid.

El 1965, el quadro d’Herrera es va imposar en el mateix estadi de San Siro de Milà al Benfica, que arribava per quart cop a la final en els darrers cinc anys. Al més pur estil del “catenaccio”, els italians van superar els de lisboa gràcies a un solitari gol de Jair. Pocs podien imaginar-se llavors que l’Inter no guanyaria cap edició més de la Copa d’Europa fins l'any 2010.

Aquest segon capítol de la història de la Copa d’Europa es tanca amb el sisè títol del Real Madrid, el qual va jugar la seva vuitena final en onze anys de vigència del torneig. A diferència del que va succeir durant els anys 50, on hi destacaven jugadors nascuts fora d’Espanya com Alfredo di Stefano, Héctor Rial, José Emilio Santamaría, Raymond Kopa o Ferenc Puskas, l’equip de la sisena Copa d’Europa era completament espanyol, en una plantilla on hi sobresortien homes com Antonio Betancourt, Ignacio Zoco, Pedro de Felipe, Manuel Sanchís Sr., Pirri, Manuel Velázquez, Ramón Grosso, Amancio o el mític Paco Gento, únic futbolista que té sis Copes d’Europa en el seu historial.

Els espanyols van superar a l’estadi Heysel de Brussel·les, amb més dificultats de les previstes, el sorprenent Partizan de Belgrad, segon conjunt no llatí i primer de la llavors Europa socialista en arribar a una final del torneig. L’equip madrileny, que seguia preparant Miguel Muñoz, va remuntar un gol d'Andrijana Vasovic mitjançant els d’Amancio i Juan Serena. Els blancs haurien d'esperar 32 anys per assolir la setena.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D'EUROPA (1): L'ERA DEL REAL MADRID DE DI STEFANO

El Real Madrid va ser el gran protagonista durant els inicis de la Copa d’Europa, torneig fundat el 1955, i va aconseguir espectaculars marques que són vigents en l’actualitat: cinc títols consecutius (Ajax i Bayern el segueixen amb tres), més gols en una final (set davant l’Eintracht el 1960) i jugador més anotador en una final (quatre gols de Ferenc Puskas també contra l’Eintracht).

José Villalonga, el mateix tècnic que va donar l’Eurocopa de 1964 a Espanya, va conquistar les dues primeres Copes d’Europa el 1956 i el 1957; l’argentí Luis Carniglia en va assolir les dues següents el 1958 i 1959 i Miguel Muñoz, capità de l’equip en les dues edicions inicials, va obtenir el campionat de 1960 (sis anys després aconseguiria també la sisena Copa d’Europa del club).

El Real Madrid pentacampió d’Europa va tenir una sèrie d’estrelles i grans futbolistes espectacular, entre els quals hi destacaven jugadors com el porter Vicente, Marquitos, José Emilio Santamaría, Juan Santisteban, Enrique Mateos, Héctor Rial, Raymond Kopa, el citat Puskas o Paco Gento, encara que el més gran de tots ells era Alfredo di Stefano (foto), un dels millors futbolistes de la història i segurament el millor del món durant la dècada dels 50.

A la final de l’edició 1955/1956, el Real Madrid es va imposar (4-3) al Parc dels Prínceps de París a l’Stade de Reims, que tenia com a estrella el futur jugador blanc Kopa. Els espanyols van anar força minuts per darrere en el marcador, però van acabar remuntant i proclamant-se campions continentals. Di Stefano, Rial, en dues ocasions, i Marquitos van marcar per a l’equip de Villalonga, mentre que Patrick Blondeau, Jean Templin i Michel Hidalgo, triomfant seleccionador francès entre finals dels 70 i començaments dels 80, van anotar pel quadro de Reims.

En el torneig 1957/1958, els madridistes van tenir una final força més còmoda (2-0) contra el Fiorentina en el mateix estadi Santiago Bernabéu. No obstant, els jugadors entrenats per Villalonga van haver d’esperar a la segona part per marcar, per mediació de Di Stefano i Gento.

En la tercera final (1957/1958), el Madrid ho va passar força malament a l’estadi Heysel de Brussel·les contra el Milan (3-2), en la segona final consecutiva davant un conjunt italià. Com va succeir el 1956 al Parc dels Prínceps, els blancs, ja dirigits per Carniglia, van haver de remuntar el marcador. Di Stefano, Rial i Gento van marcar per als espanyols, mentre que l’uruguaià Juan Schiaffino, un dels herois del “Maracanazo” de 1950 (quan l’Uruguai va guanyar el Brasil a la final del Mundial), i Ernesto Grillo ho van fer per als llombards.

Real Madrid i Stade de Reims, els mateixos protagonistes de la primera edició, es van trobar de nou a la final de la temporada 1958/1959, al Neckarstadion d’Stuttgart. Els homes de Carniglia van tenir menys problemes que els de Villalonga tres anys abans i van guanyar 2-0, amb gols de Mateos i una vegada més Di Stefano.

Finalment, a la campanya 1959/1960, el conjunt blanc va donar un gran espectacle (7-3) davant l’Eintracht de Frankfurt, primer club alemany i no llatí finalista de la Copa d’Europa, a l'estadi Hampden Park de Glasgow. Malgrat que els alemanys es van avançar amb un gol de Richard Kress, els madridistes, ja amb el mític Muñoz a la banqueta, van acabar donant un autèntic recital amb quatre gols de l’hongarès Puskas i tres més de Di Stefano, que va marcar en les cinc finals disputades, mentre Erwin Stein faria els dos gols restants del quadro germànic. El Real Madrid va fer l’espectacular suma de 18 gols en les cinc finals jugades, una mitjana de 3,5 anotacions per matx.

La gran ratxa madridista finalitzaria la següent temporada, la 1960/1961, i havia de ser l’etern rival dels blancs, el FC Barcelona, qui els deixaria fora de la competició als vuitens de final.

PARTITS HISTÒRICS: FC BARCELONA - SAMPDORIA, 1-0 (1992)

Quan es va iniciar la temporada 1991/1992, el FC Barcelona era l’únic gran club europeu que mai havia assolit la Copa d’Europa. Pel contrari, entitats sense tanta història i fama com Celtic, Feyenoord, Nottingham Forest (en dues ocasions), Aston Villa, Hamburg, Steaua Bucarest, Porto, PSV Eindhoven i Estrella Roja ja l’havien conquistat.

El Barça va tenir dues grans oportunitats per guanyar el títol: el 1961 a Berna i el 1986 a Sevilla. A la capital suïssa s’hi va presentar amb un dels millors equips de la història del club, el qual havia obtingut dues Lligues consecutives i una Copa, aconseguint el doblet la temporada 1958/1959. És cert que l’entrenador d’aquells títols, el mag Helenio Herrera, ja no hi era, però la plantilla tenia autèntics mites del barcelonisme com Ramallets, Olivella, Kubala, Suárez, Kocsis o Czibor. La final contra el Benfica va començar molt bé per als catalans, amb un gol de cap de l’hongarès Kocsis, però els portuguesos van remuntar fins al 3 a 1 i de res va servir el gol d’un altre hongarès, Czibor, en els últims minuts. El Barça va enviar un munt de pilotes al pal i, després d’aquella final, la FIFA va decidir canviar-ne el format.

La final de 1986 és potser la pàgina més trista i fins i tot vergonyosa dels quasi 108 anys d’història blaugrana. El Barcelona ho tenia tot, absolutament tot, a favor: l’Steaua romanès semblava un rival força assequible, la final es jugava a la propera Sevilla i l’estadi Sánchez Pizjuán es va tenyir amb els colors del Barça, mentre la presència d’afeccionats de l’equip de Bucarest, en un període en què hi persistia a Romania el comunisme, era testimonial. L’equip que llavors dirigia l’anglès Terry Venables va jugar un partit horrible i va ser incapaç de batre el porter Duckadam, a qui els jugadors del Barça van fer cèlebre, en 90 minuts reglamentaris, trenta minuts de pròrroga i quatre llançaments de penal.

La campanya 1991/1992, el Barça, l’anomenat Dream Team que entrenava Johan Cruyff, tenia una plantilla estel·lar amb homes com Zubizarreta, Ferrer, Koeman, Nadal, Guardiola, Eusebio, Amor, Laudrup, Witschge, Goikoetxea, Begiristáin, Bakero, Stoitxkov o Salinas. Després de superar sense problemes la ronda inicial contra el Hansa Rostock, últim campió de la desapareguda Alemanya Democràtica, el quadro de Cruyff ho va passar fatal als vuitens de final davant un altre conjunt alemany, el Kaiserslautern, el qual va acabar eliminat per un històric gol de Bakero en l’últim minut.

A la lligueta de semifinals, la primera vegada que a la Copa d’Europa s'introduïa aquest format, el Barcelona també ho va passar malament després d’una derrota a Praga contra l’Sparta, el dia en què Cruyff va fer cèlebre la paraula “entorn”, però finalment els catalans van ser primers de grup per davant de l’equip txec, el Benfica i el Dinamo de Kiev.

L’equip que va afrontar la final de 1992, contra el Sampdoria a l’estadi Wembley de Londres, era un quadro molt diferent al de 1986: els jugadors que dirigia Cruyff tenien més caràcter, ofici i mentalitat guanyadora que els futbolistes de Sevilla. La final no va ser gens fàcil (quasi mai ho és quan l’adversari és italià) i el Sampdoria tenia llavors un excel·lent equip (Pagliuca, Vierchowod, Cerezo, Lombardo, Vialli, Mancini...), com ho va demostrar un any abans guanyant l’Scudetto contra autèntiques potències com Juventus, Milan, Inter o el millor Nàpols.

La defensa de l’esquadra genovesa va controlar molt bé durant els 90 minuts reglamentaris les estrelles del Barça, com Koeman, Laudrup o Stoitxkov, que va fer un pal en el segon temps, i fins i tot va contraatacar en perill, malgrat que els catalans van tenir la majoria de minuts, com era tradicional en aquell equip, la possessió de la pilota.

Quan molts ja pensaven en els maleïts penals de Sevilla, als últims minuts de la primera part de la pròrroga Eusebio va ser objecte de falta molt a prop de l’àrea rival. No era el seu costat bo, però tot un especialista com Koeman es va disposar a llançar-la i va batre espectacularment el porter Pagliuca. El FC Barcelona conquistava per fi la Copa d’Europa i aprovava la seva assignatura pendent.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (I 12): ARSENAL FC

Estadi: Emirates Stadium.
President: Peter Hill – Wood.
Entrenador: Arséne Wenger.
Capità: Bruno Gallas.
Estrella: Cesc Fàbregas (foto).
Possible onze tipus: Lehmann, Eboué, Touré, Senderos, Gallas, Hleb, Gilberto, Fàbregas, Rosicky, Van Persie i Adebayor.
Altres jugadors bàsics: Diaby, Traore, Song, Flamini, Clichy i Eduardo.
Títols estatals: 13 Lligues, 10 Copes, 2 Copes de la Lliga i 12 Supercopes.
Títols internacionals: una Recopa i una Copa de Fires.
Millor entrenador de la història: Arséne Wenger.
Millors Jugadors de la història: Tony Adams, Dennis Bergkamp i Thierry Henry.

El millor: l’estat de forma de Fàbregas

El centrecampista català es troba en un brillant moment de joc, veu porta amb assiduïtat i s’ha convertit en l’indiscutible líder dels londinencs des de la marxa de Thierry Henry al FC Barcelona.

El pitjor: la baixa d’Henry

De moment no s’està donant el cas, doncs l’Arsenal lidera en solitari la Premier League, però en moments importants, decisius i puntuals de la temporada, l’absència del davanter francès pot ser clau.

HA DE JUGAR RONALDINHO ?

En primer lloc, i perquè quedi ben clar, vull comentar que Ronaldinho té un lloc assegurat entre els deu millors futbolistes de la història del FC Barcelona, juntament amb mites com Josep Samitier, Laszlo Kubala, Johan Cruyff i Ronald Koeman, entre d’altres. Quan el brasiler va arribar al Camp Nou l’estiu de 2003, es va trobar un club enfonsat, derrotat i deprimit. En poc temps, i en molta part gràcies a Ronaldinho, el Barça es va convertir en una entitat guanyadora, admirada i alegre. Potser sense el mitja punta, el Barça no hagués assolit mai dues Lligues consecutives o la seva segona Copa d’Europa.

A favor de que jugui Ronaldinho

Molts opinen, i de vegades jo també ho penso, que val més un Ronaldinho al 50 % que altres jugadors al 100 %. Malgrat que físicament no estigui bé i a penes provi la jugada individual, i quan ho fa quasi mai se’n surti bé, el brasiler és un dels millors passadors de món i també un autèntic mestre en el llançament de faltes. Per tant, és un jugador que pot canviar el signe d’un partit en qualsevol moment, tal com va demostrar la passada temporada. La seva presència també pot provocar que els defenses contraris, al trobar-se molt pendents d’ell, deixin més lliures altres futbolistes com Eto’o, Henry, Messi o Iniesta.

En contra de que jugui Ronaldinho

És evident que el mitja punta brasiler porta molt de temps en un estat físic preocupant i lamentable, fet que, entre altres motius, pot venir provocat perquè la vida que ha portat els últims anys no és precisament la més ideal per a un futbolista, sense oblidar la quantitat enorme d’entrenaments que es va perdre la temporada anterior. Si quan està en plena forma ja defensa poc, en aquests moments a penes ho fa i no és estrany que el lateral dret de l’equip contrari es trobi una "autopista" per córrer la banda partit rere partit. A més a més, el brasiler reté massa la pilota, fent força més lent el joc de l’equip, i de vegades la seva presència al camp condiciona la tàctica de l‘entrenador.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (11): AS ROMA

Estadi: Olímpic de Roma.
President: Francesco Sensi.
Entrenador: Luciano Spalletti
Capità: Francesco Totti (foto).
Estrella: Francesco Totti.
Possible onze tipus: Doni, Mancini, Juan, Mexès, Panucci, Pizarro, Perrotta, De Rossi, Taddei, Giuly i Totti.
Altres jugadors bàsics: Kuffour, Ferrari, Andreolli, Cicinho, Aquilani i Vucinic.
Títols estatals: 3 Lligues, 8 Copes i 2 Supercopes.
Títols internacionals: 1 Copa de Fires.
Millor entrenador de la història: Niels Liedholm.
Millors Jugadors de la història: Niels Liedholm, Bruno Conti i Francesco Totti.

El millor: Totti

El veterà capità del Roma, un exemple de fidelitat al seu club, es troba en un moment de forma impressionant. Després de proclamar-se campió del món amb Itàlia l’estiu de 2006, ha guanyat la Bota d’Or i la Copa i la Supercopa italianes.

El pitjor: poca tradició internacional

Excepte quan va guanyar la Copa de Fires, en el remot any 1961, i quan va arribar a les finals de la Copa d’Europa (1984) i de la Copa de la UEFA (1991), l’experiència dels romans en torneigs europeus és força pobra.

EQUIPS HISTÒRICS: LA POLÒNIA DEL DECENNI 72/82

El 1972, la selecció de Polònia va obtenir la medalla d’or als Jocs Olímpics de Munic. No obstant, i malgrat la importància del títol, no es va tenir massa en compte aquest fet perquè llavors els combinats dels països comunistes, al disposar de jugadors amateurs, podien disputar els jocs amb els seus millors homes, mentre les seleccions occidentals només podien presentar jugadors menors de 23 anys, malgrat que la majoria eren professionals.

Futbolistes dirigits per Kazimierz Gorki, alguns de cognoms de molt complicada pronunciació, com Tomaszewski, Kasperczack, Zmuda, Deyna (foto), Gordon, Gadocha, Szarmach o Lato, van haver d’esperar dos anys per ser coneguts a nivell popular. Va ser durant el Mundial d’Alemanya, el mateix en què la força i l’ofici van acabar donant el títol als amfitrions, on hi va esclatar la Taronja Mecànica holandesa de Johan Cruyff o en què va iniciar-se la llarga decadència brasilera.

Polònia va realitzar un torneig espectacular i, per exemple, va ser capaç d’eliminar Itàlia, llavors vigent sots-campiona mundial, en la primera fase; posar contra les cordes Alemanya (en aquells temps Alemanya Occidental) i arrabassar-li el tercer lloc al Brasil, que havia assolit el campionat quatre anys abans a Mèxic. A més a més, Lato va guanyar el trofeu de màxim golejador i Deyna, qui va morir poc després en un accident de circulació, va ser designat un dels millors jugadors del certamen.

Quatre anys més tard, sense el desaparegut Deyna, però amb la presència d’una jove promesa anomenada Boniek, Polònia no va estar tan fina en el Mundial organitzat a l’Argentina, però podríem dir que es va mantenir entre els millors equips del món, malgrat que potser van pagar el canvi generacional que s’estava produint.

El 1982, durant el Mundial d’Espanya, es va tornar a veure una excel·lent Polònia. Hi continuaven Zmuda, Szarmach i Lato, però jugadors com Mlynarczyk, Smolarek o Bunkol eren ja decisius, encara que la gran estrella de la selecció que dirigia Antoni Piechniczik va ser Boniek, que aquell mateix any fitxaria pel Juventus. Els polonesos van tornar a ser tercers del campionat, després de perdre en semifinals contra la posteriorment campiona Itàlia, en una tarda força càlida al Camp Nou de Barcelona, i guanyar-li a la França de Michel Platini la tercera plaça.

Al Mundial de 1986, celebrat a Mèxic, es va iniciar la decadència, llarga decadència, de la selecció polonesa, que no tornaria a disputar una Copa del Món fins el 2002. Boniek iniciava ja la seva crisi com a futbolista en un torneig en què encara hi va ser el mític Zmuda.

Entrenadors: Kasimierz Gorki, Jacek Gmoch i Antonin Piechniczek.
Un onze: Tomaszewski, Kasperczak, Gordon, Zmuda, Bunkol, Deyna, Gadocha, Boniek, Szarmach, Lato i Smolarek.
El més positiu: els jugadors de caire ofensiu, com Lato, Szarmach, Lubanski, Boniek o Smolarek / la classe de Deyna / la regularitat durant una dècada.
El més negatiu: el buit anterior a la gran era i molta irregularitat posterior / tres seleccionadors en 10 anys / va mancar experiència en partits decisius.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (10): LIVERPOOL FC

Estadi: Amfield Road.
President: David Moores.
Entrenador: Rafael Benítez (foto).
Capità: Steven Gerrard.
Estrella: Steven Gerrard.
Possible onze tipus: Reina, Finnan, Carragher, Agger, Arbeloa, Gerrard, Mascherano, Alonso, Riise, Kuyt i Torres.
Altres jugadors bàsics: Hyypiä, Sissoko, Pennant, Kewell, Voronin i Crouch.
Títols estatals: 18 Lligues, 7 Copes, 7 Copes de la Lliga i 15 Supercopes.
Títols internacionals: 5 Copes d’Europa, 3 Copes de la UEFA i 3 Supercopes.
Millor entrenador de la història: Bob Paisley.
Millors Jugadors de la història: Kevin Keegan, Kenny Dalglish i Steven Gerrard.

El millor: el nivell tàctic de Rafa Benítez

L’Entrenador espanyol del Liverpool és, tàcticament parlant, un dels millors preparadors del món. L’esquema del madrileny es basa en una defensa compacta, un mig del camp sòlid i una davantera de gran eficàcia.

El pitjor: jugar de favorit

Donades les característiques del joc del Liverpool, l’equip anglès ho pot passar molt malament si s’enfronta a un conjunt teòricament inferior, tal com li va passar contra el Benfica fa dues edicions de la Champions.