ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: DINAMARCA 1992

Entrenador: Richard Moller Nielsen.

Estrella: Peter Schmeichel (foto).

Altres jugadors bàsics: John Sivebaek, Brian Laudrup i Flemming Povlsen.
Equips amb qui s’enfronta: Suècia, França, Anglaterra, Holanda i Alemanya.

El millor: de la platja al títol

Dinamarca havia quedat eliminada a la fase prèvia de l’Euro 92 per la selecció de l’antiga Iugoslàvia, però debut a la guerra que aleshores hi tenia lloc als Balcans, la UEFA va decidir fer fora del torneig el conjunt iugoslau i substituir-lo pel combinat danès. En qüestió de dies, els jugadors danesos, entre els quals no es trobava Michael Laudrup, van passar de les vacances a conquistar la competició.

El pitjor: un joc menys vistós que el dels anys 80

La selecció danesa va meravellar amb el seu joc durant els anys 80, mitjançant grans futbolistes com el veterà Allan Simonsen, Morten Olsen, Soren Lerby, Frank Arnesen, el golejador Preben Elkjaer o un joveníssim Michael Laudrup, no present a l’euro de 1992 per desig propi. El conjunt campió d’Europa era un equip molt menys atractiu, però en canvi més regular, segur i mentalment més fort. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (3): ALEMANYA

Dades generals

Tipus de govern: república federal.

Cap d’estat: Joachim Gauck.
Cap de govern: Angela Merkel.
Capital: Berlín.
Altres ciutats importants: Hamburg, Munic i Colònia.
Llengua: alemany.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Holanda, Hongria, Polònia, Suïssa i Txèquia.

Dades esportives

Seleccionador: Joachim Löw.
Uniforme: samarreta blanca i pantalons negres.
Títols: 3 Eurocopes (1972, 1980 i 1996) i 3 Mundials (1954, 1974 i 1990).
Estrella: Mesut Özil (Arsenal FC).
Altres jugadors bàsics: Philip Lahm (Bayern Munic), Bastian Schweinsteiger (Bayern Munic) i Thomas Müller (Bayern Munic).
Futbolista més internacional: Lothar Matthäuss.
Futbolista màxim anotador: Gerd Müller.
Millor seleccionador de la història: Helmut Schön.
Millors futbolistes de la història: Franz Beckenbauer, Lothar Matthäuss i Gerd Müller.

A favor: més experiència

Amb Löw com a seleccionador, Alemanya va ser finalista a l’Eurocopa de 1998, quan va perdre la final contra Espanya; va arribar a les semifinals al Mundial de 2010, sent l’equip germànic novament superat pel conjunt espanyol, i també es va quedar a la penúltima ronda de l’Europeu de 2012, en què Itàlia la va deixar fora de combat. Amb més experiència, al Brasil s’espera la conquista del títol.

En contra: el problema mental

Tant a la final de l’Europeu d’Àustria i Suïssa, com a les semifinals del Mundial de Sud-àfrica i de l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna, Alemanya va mostrar certa fragilitat mental, precisament allò que els hi ha sobrat en altres èpoques futbolístiques, com a la dècada dels 70. Jugadors com Manuel Neuer, Lahm, Özil, Schweinsteiger o Müller tenen més veterania i semblen preparats per superar aquest obstacle.

A foto, Özil.

FACTORS A FAVOR I EN CONTRA DELS CANVIS DE TATA MARTINO



Gerardo Tata Martino, el nou entrenador del FC Barcelona, ha realitzat algunes variacions en l’anomenat ADN barcelonista, fet que es va fer molt evident en partits com els disputats contra el Rayo a Vallecas o el Real Madrid al Camp Nou, en el clàssic jugat el passat dissabte. Encara que els xocs van acabar amb triomf del Barça, els més dogmàtics del sistema tradicional, i fins i tot els que no ho són tant, han fet saltar l’alarma pel fet que el conjunt blaugrana pot estar perdent la seva essència, la mateixa que li ha fet passar pels millors períodes de la seva història.

- Factors a favor

Els rivals li han trobat el truc al Barça. Malgrat que jo crec que, si els jugadors del Barça tenen un nivell físic òptim i fan rodar la pilota a una gran velocitat, encara poden sorprendre perfectament els adversaris, s’ha de tenir en compte que els entrenadors contraris han descobert la forma de contrarestar, o almenys fer menys efectiu, el poder de l’equip barcelonista, sobretot quan situen dues línies de quatre homes que posen en moltes dificultats els futbolistes més creatius del conjunt català, com ara Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi.

Els dogmes no poden ser inamovibles. En tots els sectors de la societat, siguin polítics, religiosos o esportius, la rigidesa dels dogmes i les regles són negatius i acaben portant a pensaments de tipus sectari. Hem de recordar, per exemple, que Johan Cruyff situava un defensa més en els encontres que jugava al Santiago Bernabéu o que Pep Guardiola ja utilitzava, en partits físicament molt exigents, l’opció de Seydou Keita al mig del camp.

Pragmatisme. El Real Madrid és un equip que juga de forma extraordinària al contraatac, però que, pel contrari, es troba molt incòmode atacant en estàtic. Per tant, és possible que el Barça encertés amb la tàctica al darrer clàssic, quan va donar, durant alguns minuts, l’alternativa i la pilota al grup de Carlo Ancelotti.

- Factors en contra

Perill de renunciar a un sistema emblemàtic. Com ja he indicat vàries vegades en aquest bloc, el Barça ha aconseguit transitar per les millors èpoques de la seva història amb el sistema que ha utilitzat gairebé de forma permanent l’últim quart de segle. Per exemple, amb aquesta filosofia, s’han guanyat 12 dels 22 campionats de Lliga que el club té al palmarès i 4 Copes d’Europa, la totalitat de les que ha conquistat l’entitat catalana.

Futbolistes importants que no són tan decisius. Si bé és cert que amb un futbol més directe i vertical jugadors com Cesc Fàbregas o Alexis Sánchez rendeixen millor, pel contrari, el paper d’homes tan importants com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que prefereixen un joc de toc i més horitzontal, perden importància i penso que això el Barça no s’ho pot permetre.

Temor de quan arribin els partits transcendentals. Amb els canvis introduïts per Martino, el Barça ha guanyat un modest com el Rayo, un històric molt decadent com l’Ajax o un Real Madrid encara perdut i amb poques idees. Tanmateix, molts ens preguntem que passarà quan l’equip del Tata hagi d’enfrontar-se a blocs com el Bayern Munic de Guardiola, Borussia Dortmund, Manchester United, Chelsea o París Saint – Germain. 

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: HOLANDA 1988

Entrenador: Marinus Michels.

Estrella: Marco van Basten (foto).

Altres jugadors bàsics: Ronald Koeman, Frank Rijkaard i Ruud Gullit.
Equips amb qui s’enfronta: Unió Soviètica, Irlanda, Anglaterra, Alemanya i de nou Unió Soviètica.

El millor: torna la Taronja Mecànica

La gran selecció holandesa dels anys 70, que va disputar les finals dels Mundials d’Alemanya, el 1974, i Argentina, el 1978, es va fondre després d’aquest segon campionat, fins el punt que el combinat neerlandès es va queda fora de les Copes del Món d’Espanya, el 1982, i Mèxic, el 1986. El 1988, a l’Eurocopa organitzada a Alemanya, va suposar el retorn de la Taronja Mecànica.

El pitjor: sense continuïtat

Malgrat el títol aconseguit a l’estadi Olímpic de Munic, i a pesar de comptar amb excel•lents futbolistes com Jan Van Breukelen, Koeman, Rijkaard, Jan Wouters, Gullit, Wim Kieft o Van Basten, la gran estrella d’aquella selecció, Holanda es va tornar a enfonsar molt aviat i, per exemple, va ser incapaç de superar la fase de grups del Mundial jugat a Itàlia, només dos anys més tard. 

ALTRES LLIGUES EUROPEES (I 3)

- Albània

Vigent campió: FK Skënderbeu.

Altres favorits: Flamurtari Vlora, Partizan Tirana, KS Teda, KF Tirana i Villaznia Skhoder.

- Andorra

Vigent campió: FC Lusitans.
Altres favorits: FC Sant Julià i FC Santa Coloma.

- Armènia

Vigent campió: FC Xirac.
Altres favorits: Ararat Erevan, FC MIKA, FC Pyunik i Ulysses Erevan.

- Azerbaidjan

Vigent campió: Baku FC.
Altres favorits: Inter Baku, Neftçi PFK i Quarabag SK.

- Bielorússia

Vigent campió i únic favorit: Bate Borisov.
Altres equips importants: Dinamo Minsk i FC Gomel.

- Bòsnia i Hercegovina

Vigent campió: FK Zeljeznicar.
Altres favorits: Borac Banja Luka, FK Sarajevo, Siroki Brijeg i HSK Zrinjski.

- Eslovàquia

Vigent campió: Slovan Bratislava.
Altres favorits: MFK Kosice i MFK Zilina.

- Eslovènia

Vigent campió i únic favorit: Maribor Branik.
Altres equips importants: NK Domzale, FK Koper i Olimpia Ljubljana.

- Estònia

Vigent campió: Nomme Tallinn.
Altres favorits: Flora Tallinn i Levadia Tallin.

- Finlàndia

Vigent campió i únic favorit: HJK Hèlsinki.
Altres equips importants: Inter Turku.

- Gal•les

Vigent campió i únic favorit: The New Saints FC.
Altres equips importants: Bangor City i Broughton FC.

- Geòrgia

Vigent campió: Dinamo Tbilisi.
Altres favorits: Torpede Kutaisi, WIT Geòrgia i FC Zestafoni.

- Illes Fèroe

Vigent campió: EB Streymur.
Altres favorits: FK Torshavn i FK Vikingur.

- Irlanda

Vigent campió: Sligo Rovers.
Altres favorits: Bohemians Dublín, Derry City, Drogheda United, Saint Patrick’s Athletic i Shamrock Rovers.

- Irlanda del Nord

Vigent campió: Cliftonville FC.
Altres favorits: Glentoran FC i Linfield FC.

- Islàndia

Vigent campió: FH Hafnafjördur.
Altres favorits: FK Breidablik i KR Reikjavick.

- Israel

Vigent campió: Maccabi Tel-aviv.
Altres favorits: Beitar Jerusalem, Hapoel Ber Xeva, Hapoel Kiryat Xmona i Maccabi Haifa.

- Kazakhstan

Vigent campió: Xakhtar Karagandy.
Altres favorits: FC Aktobe, FC Astana i Tobol Kostanay.

- Letònia

Vigent campió: Daugava Daugavpils.
Altres favorits: Skonto Riga i FK Ventspils.

- Lituània

Vigent campió i únic favorit: FK Ekranas.
Altres equips importants: Zalguiris Vilnius.

- Luxemburg

Vigent campió: Fola Esch.
Altres favorits: F91 Dudelange i Jeunesse d’Esch.

- Macedònia

Vigent campió: FK Vardar.
Altres favorits: Metalurg Skopje i FK Renova.

- Malta

Vigent campió: Birkirkara FC.
Altres favorits: Hibernian FC, Sliema Wanderers i La Valletta FC.

- Moldàvia

Vigent campió: Sheriff Tiraspol.
Altres favorits: Dacia Chisinau, FC Tiraspol i Zimbru Chisinau

- Montenegro

Vigent campió: FK Sutjeska.
Altres favorits: Buducnost Podgorica, Celik Niksic i FK Mogren.

- San Marino

Vigent campió i únic favorit: Tre Fiori FC.
Altres equips importants: Cosmos San Marino i Murata FC.

- Xipre

Vigent campió: Apoel Nicòsia.
Altres favorits: Anorthosis Famagusta, Apollon Lymassol, AEL Lymassol i Omonia Nicòsia.

A la foto, Jordi Cruyff, director tècnic del Maccabi de Tel-aviv. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (2): HOLANDA



Dades generals

Tipus de govern: monarquia parlamentària.

Cap d’estat: Guillem Alexandre I.
Cap de govern: Mark Rutte.
Capital: Amsterdam.
Altres ciutats importants: Rotterdam, l’Haia i Utrecht.
Llengua: neerlandès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Alemanya i Bèlgica.

Dades esportives

Seleccionador: Louis van Gaal (foto).
Uniforme: samarreta i pantalons taronges.
Títols: 1 Eurocopa (1988).
Estrella: Arjen Robben (Bayern Munic).
Altres jugadors bàsics: Nigel de Jong (AC Milan), Wesley Sneijder (Galatasaray SK) i Robin van Persie (Manchester United).
Futbolista més internacional: Edwin van der Sar.
Futbolista màxim anotador: Robin van Persie.
Millor seleccionador de la història: Marinus Michels.
Millors futbolistes de la història: Johan Cruyff, Rob Rensenbrink i Marco van Basten.

A favor: el poder ofensiu

Tres jugadors que ja són autèntiques llegendes a Holanda, Robben, Sneijder i Van Persie, màxim golejador de la història del combinat oranje, són una bona mostra de la qualitat ofensiva amb què compten els sots-campions mundials, sense oblidar-nos d’altres homes com Rafael van der Vaart o Dirk Kuyt. La part negativa és que es tracta de futbolistes que ja han deixat enrere la seva millor època.

En contra: molta veterania

Van Gaal, a diferència d’allò que va succeir durant la fase de classificació del Mundial 2002, que es va disputar a Corea del Sud i Japó, aquest cop si que ha pogut classificar Holanda per al Mundial i ho ha fet, a més a més, amb molta autoritat. El problema de l’exentrenador del FC Barcelona és que es compta amb un planter molt veterà i no sembla, ara per ara, que hi hagi el canvi generacional desitjat.

EL MIRACLE DE BÒSNIA I HERCEGOVINA



1992: Eslovènia i Croàcia havien aconseguit ja la seva independència de l’antiga Iugoslàvia (el segon país arran d’una cruenta guerra), mentre la república de Bòsnia i Hercegovina, de majoria musulmana, en proclamava la seva. No obstant, la població sèrbia del territori, de caràcter ortodox, amb l’inqüestionable ajut del llavors president iugoslau, l’excomunista reconvertit en nacionalista radical Slobodan Milosevic, va iniciar el conflicte més terrible i sanguinari de la guerra dels Balcans.

En la memòria col•lectiva encara es troben sinistres personatges com Radovan Karadzic i Matko Mladic o vergonyosos afers com la bomba que va esclatar al mercat de Sarajevo o la matança que va tenir lloc a la localitat d’Srbrenica, mentre els soldats holandesos de l’ONU o la Comunitat Europea miraven cap a una altra banda.

Finalment, el 1995, Bòsnia i Hercegovina, mitjançant el Tractat de Dayton, va segellar la seva independència, però amb la cessió d’alguns territoris, irònicament entre ells Srebrenica, a la minoria sèrbia, que va fundar una república anomenada Srpeska, mai acceptada per a la majoria d’organismes internacionals. Aleshores va començar una ingent tasca de reconstrucció d’un país que havia quedat destrossat.

18 anys més tard de la finalització de la guerra, la selecció de Bòsnia i Hercegovina ha aconseguit classificar-se per al Mundial del Brasil, del qual, curiosament, ha quedat fora el combinat de Sèrbia. Ja feia bastants anys que l’equip balcànic estava progressant de forma notòria i havia realitzat un bon paper durant la fase de classificació de l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna, la fase final de la qual es va disputar l’any 2012.

La principal raó d’aquest miracle futbolístic és la gran qualitat que tenen, i l’experiència que han adquirit en lligues competitives com l’espanyola, l’anglesa, la italiana o sobretot l’alemanya, els futbolistes dirigits per Safet Susic, internacional iugoslau durant la dècada dels 70. Entre els homes que han aconseguit el passaport per al Brasil es troben Emir Spahic (Bayer Leverkusen), Miroslav Stevanovic (Elx), Zvjezdan Misimovic (Gaizhou Renhe), Miralem Pjanic (Roma), Senad Lulic (Lazio), Sejad Salihovic (Hoffenheim), Vedad Ibisevic (Stuttgart) o Edin Dzeko (Manchester City), a qui podríem considerar la gran estrella de l’equip.

A la foto, el davanter Dzeko.

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: FRANÇA 1984

Entrenador: Michel Hidalgo.

Estrella: Michel Platini (foto).

Altres jugadors bàsics: Luis Fernández, Alain Giresse i Jean Tigana.
Equips amb qui s’enfronta: Dinamarca, Bèlgica, Iugoslàvia, Portugal i Espanya.

El millor: Platini

L’actual president de la UEFA va ser un dels millors futbolistes del món durant la dècada dels 80 i és considerat, juntament amb Zinedine Zidane, el més gran jugador francès de la història. El moment àlgid del centrecampista va tenir lloc a l’Eurocopa que França va organitzar i conquistar el 1984, any en què el llavors integrant de la plantilla del Juventus va aconseguir la seva segona Pilota d’Or.

El pitjor: els problemes en semifinals

França va realitzar una fase de grups, en la qual va derrotar Dinamarca, Bèlgica i Iugoslàvia, bastant plàcida, però el conjunt que dirigia Hidalgo va tenir innumerables problemes en semifinals contra la sorprenent Portugal, que es va avançar al marcador en plena pròrroga, però un jugador pràcticament desconegut, el defensa Jean – François Domergue, va salvar la selecció gala amb dos gols. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (1): ESPANYA

Dades generals

Tipus de govern: monarquia parlamentària.

Cap d’estat: Joan Carles I.
Cap de govern: Mariano Rajoy.
Capital: Madrid.
Altres ciutats importants: Barcelona, València i Sevilla.
Llengües: castellà, català, gallec i euskera.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Andorra, França i Portugal.

Dades esportives

Seleccionador: Vicente del Bosque (foto).
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blaus.
Títols: 3 Eurocopes (1964, 2008 i 2012), 1 Mundial (2010) i 1 JJ OO (1992).
Estrella: Xavi Hernández (FC Barcelona).
Altres jugadors bàsics: Gerard Piqué (FC Barcelona), Sergio Ramos (Real Madrid)) i Andrés Iniesta (FC Barcelona).
Futbolista més internacional: Iker Casillas.
Futbolista màxim anotador: David Villa.
Millor seleccionador de la història: Vicente del Bosque.
Millors futbolistes de la història: Iker Casillas, Xavi Hernández i Andrés Iniesta.

A favor: la dinàmica guanyadora

La selecció espanyola, primer amb Luis Aragonés i més tard amb Del Bosque, ha encadenat Eurocopa, Mundial i de nou Europeu, sent l’únic conjunt que ho ha aconseguit en la història. A més, l’equip estatal continua comptant amb molts dels futbolistes que han estat presents en aquests tres títols, com Casillas, Carles Puyol, Ramos, Xabi Alonso, Xavi, Iniesta, David Silva, Villa o Fernando Torres.

En contra: quatre anys més

Tanmateix, s’ha de tenir en compte que els homes significats en el paràgraf anterior tindran, quan comenci la pròxima Copa del Món al Brasil, quatre anys més dels que tenien quan van conquistar el Mundial a Johannesburg. A més, altres problemes afecten aquests futbolistes, d’inactivitat pel que fa Casillas, d’irregularitat quant a Torres o de lesions en els casos de Puyol, Alonso i Villa.

SANDRO ROSELL CADA COP MÉS A PROP DE JOAN GASPART

Sandro Rosell, actual president del FC Barcelona, va col•laborar amb el final del nuñisme quan va formar part de l’equip de Joan Laporta que va vèncer en les eleccions de l’any 2003 i seguidament es va convertir en vicepresident esportiu. No obstant, arran del seu divorci amb l’exmàxim mandatari barcelonista, Rosell va canviar radicalment la seva posició i, una vegada instal•lat a la llotja del Camp Nou, ha rehabilitat la figura de Josep Lluís Núñez.

Tanmateix, últimament, més que de Núñez, Sandro sembla més a prop de Joan Gaspart, qui va ser, en primer lloc, vicepresident del constructor, i més tard president de la institució blaugrana, en una època caracteritzada per una crisi de resultats exasperants, el caos en la gestió o la realització, en alguns casos, d’estranys, polèmics i desconcertants fitxatges.

El passat dimarts 15 d’octubre, mitjançant el peculiar portaveu Toni Freixa, el club català va anunciar que, a partir del clàssic Barça – Real Madrid, que es disputarà el pròxim 26 d’octubre, els infants no podran entrar de forma gratuïta al Camp Nou, com sempre s’havia fet, i que hauran de pagar entrada per accedir al recinte barcelonista, tal com ho exigeix una llei de l’any 2007, la qual, fins ara, l’entitat no havia tingut en compte.

No entraré en si la nova normativa, que ha generat una gran polèmica entre els socis de la institució, és o no justa, però allò que em preocupa són algunes frases que va deixar anar Rosell en una entrevista a Catalunya Ràdio i que porten un indubtable aroma gasparista. Les sentències, més o menys, argumentaven el següent: “com a president he d’aplicar aquesta normativa amb la qual no estic d’acord com a afeccionat” i “vull passar a la història com el president que va fer pagar l’entrada a un nen i no com el que va matar un nen”. 

ALTRES LLIGUES EUROPEES (2)

- Àustria

Vigent campió: Àustria Viena.

Altres favorits: Àustria Salzburg, Rapid Viena i Sturm Graz.
El millor: la presència de l’Àustria Viena a la fase de grups de la Champions League.
El pitjor: enyorança dels anys 70, 80 i 90.

- Bèlgica

Vigent campió: RSC Anderlecht.
Altres favorits: KV Bruges, Racing Genk i Standard Lieja.
El millor: el punt d’inflexió que pot suposar la classificació de Bèlgica per al pròxim campionat mundial.
El pitjor: els clubs belgues continuen força fluixos a les competicions internacionals.

- Bulgària

Vigent campió: Ludogorets Razgad.
Altres favorits: CSKA Sofia, Levski Spartak Sofia i Litex Lovetx.
El millor: emoció bastant garantida.
El pitjor: el mal període que porten els dos històrics de Sofia.

- Croàcia

Vigent campió: Dinamo Zagreb.
Altres equips importants: Hajduk Split.
El millor: la ratxa espectacular del Dinamo.
El pitjor: es preveu un altre passeig de l’entitat de Zagreb.

- Dinamarca

Vigent campió: FC Copenhaguen.
Altres favorits: FC Nordjeslland.
El millor: novament el campió danès juga la fase final de la Lliga de campions.
El pitjor: la manca d’una clara tercera opció al títol.

- Escòcia

Vigent campió: Celtic FC.
Altres equips importants: Inverness FC i Motherwell FC.
El millor: la voluntat d’Inverness i Motherwell.
El pitjor: esperant el retorn del Glasgow Rangers.

- Hongria

Vigent campió: Gory Eto.
Altres favorits: Debrecen FC i Videoton FC.
El millor: la igualtat entre els tres principals candidats.
El pitjor: la crisi d’històrics com Ferenvaros, Honbed, MTK o Ujpest Dosza.

- Noruega

Vigent campió: Rosenborg Trondheim.
Altres favorits: Molde FK i Vaalerenga Oslo.
El millor: fa temps que es va acabar el monopoli del Rosenborg.
El pitjor: un futbol que ha perdut força, tant a nivell de clubs com de seleccions.

- Polònia

Vigent campió: Legia Varsòvia.
Altres favorits: Gornik Zabrze, Lech Poznan i Wisla Cracòvia.
El millor: l’equilibri entre els màxims aspirants.
El pitjor: no són bons temps per al futbol polonès.

- Romania

Vigent campió: Steaua Bucarest.
Altres favorits: Cluj FC, Dinamo Bucarest, Galati FC i Urinea FC.
El millor: el renaixement de l’Steaua.
El pitjor: la crisi del Dinamo.

- Sèrbia

Vigent campió: Partizan Belgrad.
Altres equips importants: Estrella Roja Belgrad.
El millor: la diferència entre els dos grans de Belgrad és cada cop menor.
El pitjor: però el Partizan encara compta amb força superioritat.

- Suècia

Vigent campió: Elfsborg FC.
Altres favorits: IFK Göteborg, Helsingborgs IF, Malmö FF, IFK Nörkoping i AIK Solna.
El millor: potser el campionat més igualat d’Europa.
El pitjor: avui en dia, els clubs suecs pinten poc als torneigs internacionals.

- Suïssa

Vigent campió: FC Basilea.
Altres favorits: FC Zuric, Grasshoppers Zuric, FC Lucerna i Young Boys Berna.
El millor: el Basilea continua fent història.
El pitjor: la fuga de talents a l’estranger.

- Txèquia

Vigent campió: Viktoria Plzen.
Altres favorits: Sparta Praga i Slovan Liberec.
El millor: el Viktoria torna a estar present a la fase de grups de la Champions.
El pitjor: la crisi de l’Slavia de Praga.

A la foto, la plantilla de l’Anderlecht.

ALTRES LLIGUES EUROPEES (1)



- Grècia

Vigent campió: Olympiacòs FC.

Únic Favorit: Oympiacòs FC.
Altres equips importants: PAOK Salònica i Panathinaicòs FC.
Principals entrenadors: Michel (Olympiacòs), Stevens (PAOK) i Anastasiou (Panathinaicòs).
Principals futbolistes: Papadopoulos, Fuster, Ibagaza, Campbell i Saviola (Olympiacòs); Íñigo López, Tziolis, Salpingidis i Katsouranis (PAOK); Nano i Pranjic (Panathinaicòs).
El millor: la greu crisi econòmica que viu el país no impedeix la presència de bons jugadors a la Lliga hel•lena.
El pitjor: l’Olympiacòs de Michel sembla molt superior a la resta de rivals.

- Rússia

Vigent campió: CSKA Moscou.
Favorits: CSKA Moscou i Zenit Sant Petersburg.
Altres equips importants: Anzhi Makhachkala, Spartak Moscou i Rubin Kazan.
Principals entrenadors: Slutski (CSKA), Spalletti (Zenit), Gadzhiev (Anzhi), Karpin (Spartak) i Berdiev (Rubin).
Principals futbolistes: Akinfeev, Ignaxevitx, Alexei Berezutski, Vasili Berezutski, Mark González, Honda i Doumbia (CSKA); Malafeev, Ansaldi, Xirokov, Zirianov, Faizulin, Aniukov, Arxavin, Witsel, Kerzhakov i Hulk (Zenit); Demidov i Traore (Anzhi); Källström, Costa, Jurado i Bilialetdinov (Spartak); Marcano, Navas, Karadeniz i Rondón (Rubin).
El millor: un campionat cada cop més potent.
El pitjor: però encara lluny de les principals lligues del continent.

- Turquia

Vigent campió: Galatasaray SK.
Favorits: Galatasaray SK, Besiktas JK i Fenerbahçe SK.
Altres equips importants: Trabzonspor AS.
Principals entrenadors: Mancini (Galatasaray), Bilic (Besiktas), Yanal (Fenerbahçe) i Akçay (Trabzonspor).
Principals futbolistes: Muslera, Eboué, Riera, Altintop, Melo, Sneijder, Bulut, Yilmaz i Drogba (Galatasaray); Escudé i Almeida (Besiktas); Demirel, Lugano, Alex, Santos, Niang i Güiza (Fenerbahçe); Bosingwa, Zokora i Malouda (Trabzonspor).
El millor: la competència entre els tres grans clubs d’Istanbul.
El pitjor: la destitució de l’històric Terim a la banqueta del Galatasaray.

- Ucraïna

Vigent campió: Xakhtar Donetsk.
Favorits: Xakhtar Donetsk, Metallist Kharkiv i Dinamo Kiev.
Altres equips importants: Dniepr Dniepopetrovsk.
Principals entrenadors: Lucescu (Xakhtar), Markevitx (Metallist), Blokhin (Dinamo) i Ramos (Dniepr).
Principals futbolistes: Srna, Hübschman, Kucher, Piatov, Douglas, Ilsinho, Eduardo i Luiz Adriano (Xakhtar); Xovkovski, Veloso, Iarmolenko, Husiev, Lens i Belhanda (Dinamo).
El millor: un torneig més igualat i emocionant.
El pitjor: mals temps per a l’històric Dinamo de Kiev.

A la foto el tècnic espanyol Juande Ramos, entrenador del Dniepr ucrainès.

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: ALEMANYA 1980

Entrenador: Jupp Derwall.

Estrella: Karl – Heinz Rummenigge.

Altres jugadors bàsics: Harald Schumacher, Bernd Schuster (foto) i Klaus Allofs.
Equips amb qui s’enfronta: Txecoslovàquia, Holanda, Grècia i Bèlgica.

El millor: la classe de Rummenigge i la irrupció de Schuster

Encara que Allofs es va convertir en el màxim anotador del certamen i Horst Hrubesch va ser l’heroi de la final de Roma contra Bèlgica, les dues estrelles del combinat germànic occidental a l’Euro 1980 van ser Rummenigge, un futbolista ja consolidat quan es va portar a terme el torneig, i un jove centrecampista de 20 anys anomenat Schuster, que va ser la gran revelació del campionat.

El pitjor: el futur de Schuster

Tanmateix, Schuster, que pocs mesos més tard de l’Euro 1980 va fitxar pel FC Barcelona, on hi va romandre vuit intensos i convulsos anys, pràcticament no va tornar a jugar amb la selecció alemanya, doncs va decidir renunciar molt jove a seguir com a internacional, fet que per exemple li va impedir disputar els Mundials de 1982, 1986, 1990 i 1994, així com el Europeus de 1984, 1988 i 1992.

40 ANYS DEL FITXATGE DE JOHAN CRUYFF PEL FC BARCELONA

Era l’any 1973 i l’últim campionat de Lliga que havia aconseguit el FC Barcelona havia estat el de la temporada 1959/1960. Per tant, la institució catalana es trobava en una de les seves pitjors crisis de la història. En aquell moment, es va decidir obrir les fronteres al futbol espanyol per a la contractació de jugadors estrangers, i el llavors president de l’entitat barcelonista, Agustí Montal, ho va aprofitar per fitxar el millor futbolista del món d’aquell període: Johan Cruyff.

Cruyff acabava de conquistar amb l’Ajax d’Amsterdam tres Copes d’Europa consecutives, els anys 1971, 1972 i 1973, i havia assolit la seva primera Pilota d’Or el primer d’aquells anys (guanyaria la segona a finals del mateix 1973 i la tercera un any més tard).

Per problemes d’índole burocràtica, Cruyff no va poder jugar fins a la sisena jornada, quan el Barça era penúltim a la classificació i havia estat eliminat en la primera ronda de la Copa de la UEFA pel Niça. El debut de l’holandès va tenir lloc al Camp Nou contra un duríssim Granada, en un matx en què el Barça va vèncer per 4 a 0, amb un excel•lent encontre de l’estrella neerlandesa, que a més va fer dos gols.

L’equip que entrenava el també holandès Marinus Michels, amb unes extraordinàries actuacions de Cruyff, va anar remuntant posicions, es va situar com a líder abans de la finalització de la primera volta, va derrotar el Real Madrid, al Santiago Bernabéu, per un contundent 0 a 5 i va conquistar el campionat al Molinón de Gijón, quan encara restaven cinc jornades per acabar el torneig. L’equip blaugrana va posar punt i final a una sequera de 14 anys.

Malauradament per al Barça, el rendiment de Cruyff, que va romandre al Camp Nou fins el 1978, va descendir de forma notable a partir de la segona temporada, sobretot en els xocs que l’equip jugava com a visitant. El conjunt blaugrana se’n va ressentir molt i només va guanyar un títol més durant l’estada de l’atacant holandès al club, la Copa del Rei de la campanya 1977/1978. Després de la seva marxa de Barcelona, Cruyff va jugar a Los Angeles Aztecs, Llevant, en una decisió molt estranya perquè aleshores el club valencià estava a segona divisió; va tornar a l’Ajax i, sorprenentment, va penjar les botes al Feyenoord de Rotterdam, l’adversari històric del conjunt d’Amsterdam.

Més triomfant va ser l’etapa de Cruyff com a entrenador del Barça, compresa entre 1988 i 1996: l’entitat barcelonista va conquistar quatre Lligues, totes elles de manera consecutiva, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, una Copa d’Europa, la primera en la història de la societat catalana, i una Supercopa d’Europa, un altre títol que mai havia assolit la institució blaugrana. A més a més, va instaurar una filosofia que va canviar dràsticament la història del club.

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: TXECOSLOVÀQUIA 1976



Entrenador: Vaclav Jezek.

Estrella: Antonin Panenka (foto).

Altres jugadors bàsics: Ivo Viktor, Marian Masny i Zdenek Nehoda.
Equips amb qui s’enfronta: Holanda i Alemanya.

El millor: un penal que va passar a la història

La selecció de l’antiga Txecoslovàquia va meravellar a l’Eurocopa de 1976, superant en semifinals l’Holanda de Johan Cruyff, finalista del Mundial de 1974, i vencent a la final Alemanya, vigent campiona del món. De totes maneres, aquell equip va passar sobretot a la història per un penal, llançat de forma molt peculiar per Panenka i el qual li va donar el títol al combinat entrenat per Jezek.

El pitjor: absent als Mundials

Paradoxalment, malgrat convertir-se en campiona d’Europa el 1976, i de comptar amb grans futbolistes com Viktor, Jozef Capkovic, Anton Ondrus, Jan Svehlik, Panenka, Masny o Nehoda, Txecoslovàquia va estar absent de les fases finals de les Copes del Món de 1974, organitzada per Alemanya, i de 1978, celebrada a l’Argentina. La regularitat, doncs, no era el fort d’aquell equip.

MOURINHO SEGUEIX AQUÍ

És cert que ja fa uns mesos José Mourinho va deixar de ser entrenador del Real Madrid i que va marxar al futbol anglès per iniciar la seva segona etapa al Chelsea, la qual per cert no ha començant de forma massa brillant. No obstant, el tècnic portuguès continua fent declaracions que afecten el futbol espanyol.

En unes observacions efectuades fa uns dies, Mourinho ha comentat que Neymar fa teatre (continua la seva gran obsessió que no és cap altra que el Barça), que ha guanyat la Lliga en quatre països diferents (no tots els entrenadors han tingut la fortuna de poder dirigir en quatre campionats) i que ha entrenat el millor Real Madrid de la història.

Segurament han hagut al llarg de la història bastants Real Madrid millors que el de Mourinho, que en tres anys només va assolir una Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, però jo només li recordaria quatre:

Real Madrid 1955 – 1960. Aquell equip va ser capaç de guanyar cinc Copes d’Europa consecutives, les cinc primeres de la història, i cap altre club ha aconseguit, i difícilment ho podrà fer alguna vegada, igualar aquesta espectacular marca. L’entitat blanca d’aquell període va tenir com a entrenadors Juan Villalonga, Luis Carniglia i Miguel Muñoz, mentre hi van jugar autèntics mites del madridisme com Marquitos Alonso, José Emilio Santamaría, Luis del Sol, Héctor Rial, Ferenc Puskas, Alfredo di Stefano, Raymond Kopa o Francisco Gento.

Real Madrid 1960 – 1966. Entrenat íntegrament pel llegendari Muñoz, aquell grup va conquistar l’any 1966 la sisena Copa d’Europa de l’entitat i cinc Lligues consecutives, entre 1961 i 1965, una marca que només seria igualada per una altra generació de la institució madridista, la de la Quinta del Buitre, de la qual en parlaré a continuació. En aquell bloc van jugar homes com Manuel Sanchís Sr., José Martínez Pirri, Ignacio Zoco, Manuel Velázquez, Amancio Amaro o Paco Gento, l’únic futbolista que té sis Copes d’Europa al seu palmarès.

Real Madrid 1984 – 1990. El famós equip de la Quinta del Buitre, amb el gruix dels jugadors sorgits del Castilla, el filial blanc al qual Mourinho no li va prestar precisament massa atenció ni tampoc interès. Aquell conjunt va igualar la marca de cinc Lligues consecutives, aconseguides entre 1986 i 1990, a més d’assolir una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya i dues Copes de la UEFA. La gran llacuna d’aquell bloc, que van dirigir Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack, va ser no poder jugar mai la final de la Copa d’Europa, cosa que tampoc va aconseguir el Madrid de Mourinho, en aquest cas de la Lliga de Campions. A més dels integrants de la quinta, que estava composta per Manolo Sanchís Jr., Michel González, Rafa Martín Vázquez, Ángel Pardeza i Emilio Butragueño, en aquell planter hi brillaven també Paco Buyo, Miguel Chendo, Antonio Maceda, Ricardo Gallego, José Antonio Camacho, Rafa Gordillo, Bernd Schuster, Jorge Valdano o Hugo Sánchez. Cap altre Madrid ha tornat a jugar tan bé com ho va fer aquell del segon lustre de la dècada dels 80.

Real Madrid 1997 – 2003. És cert que va ser un equip molt irregular i poc brillant, però aquell Madrid va conquistar tres Champions en cinc anys (1998, 2000 i 2002), la primera amb Jupp Heynckes i les altres dues amb Vicente del Bosque. Aquella plantilla, que per exemple també va assolir dos campionats de Lliga, els anys 2001 i 2003, tots dos amb Del Bosque, comptava amb jugadors força significatius com Iker Casillas, Fernando Hierro, Roberto Carlos Silva, Fernando Redondo, Luis Figo, Zinedine Zidane, Pedja Mijatovic, Davor Suker, Fernando Morientes o Raúl González.

Si algun dia Mourinho llegís aquest article, cosa que no crec, podria observar que, ni de bon tros, el seu Madrid ha estat el millor de tots els temps. 

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS ( I 13): SSC NÀPOLS

Lliga: italiana.

Estadi: San Paolo.

President: Aurelio di Laurentis.
Entrenador: Rafael Benítez.
Capità: Paolo Cannavaro.
Estrella: Marek Hamsik (foto).
Possible 11 tipus: Reina, Britos, Zúñiga, Albiol, Maggio, Dzemaili, Inler, Callejón, Hamsik, Pandev i Higüaín.
Altres jugadors bàsics: Rafael, Cannavaro, Mesto, Fernández, Uvini, Insigne, Baritic, Radosevic, Behrami, Zapata i Mertens.
Títols estatals: 2 Lligues, 4 Copes i 1 Supercopa.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA.
Millors entrenadors de la història: Ottavio Bianchi i Walter Mazzarri.
Millors futbolistes de la historia: Ricardo Alemao, Diego Maradona, Andrea Carnevale, Antonio Careca, Marek Hamsik i Edison Cavani.

El millor: l’experiència de Benítez

Encara que la seva última experiència al Chelsea no va ser massa positiva, malgrat guanyar la Lliga Europa, i el seu debut a Itàlia, a l’Inter de Milà, va acabar malament, a pesar d’assolir la Intercontinental, l’experiència de Benítez li pot anar molt bé al Nàpols, un club que no compta amb un bagatge important tant pel que fa a l’antiga Copa d’Europa com en l’actual Lliga de Campions.

El pitjor: les marxes de Mazzarri i Cavani

El conjunt de la Campània pot acusar de forma important les sensibles baixes del tècnic Mazzarri, que ha fitxat per l’Inter, i el golejador uruguaià Cavani, que ha estat contractat pel París Saint – Germain. Malgrat tot, Benítez sembla un home de garantia per ocupar la banqueta del San Paolo, mentre el club italià compta amb brillants jugadors com Hamsik o Gonzalo Higüaín.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (12): ATLÉTICO MADRID

Lliga: espanyola.

Estadi: Vicente Calderón.

President: Enrique Cerezo.
Entrenador: Diego Simeone.
Capità: Gabi Fernández.
Estrella: David Villa (foto).
Possible 11 tipus: Courtois, Juanfran, Miranda, Godín, Filipe Luis, Koke, Suárez, Gabi, Turan, Costa i Villa.
Altres jugadors bàsics: Aranzubia, Alderweireld, Giménez, Insúa, Tiago, García, Rodríguez, Guilavogui, Torres, Adrián i Baptistao.
Títols estatals: 9 Lligues, 10 Copes i 1 Supercopa.
Títols internacionals: 1 Recopa, 2 Lligues Europa, 1 Intertoto, 2 Supercopes i 1 Intercontinental.
Millors entrenadors de la història: Luis Aragonés i Diego Simeone.
Millors futbolistes de la historia: Joaquín Peiró, Luis Aragonés, José Eulogio Gárate, Diego Simeone, Diego Forlán i Radamel Falcao.

El millor: la tasca de Simeone

D’autèntic miracle esportiu es pot definir el que ha fet, i allò que segueix realitzant, Simeone al Vicente Calderón. El tècnic argentí, que ja li ha donat a l’Atlético una Copa del Rei, una Lliga Europa i una Supercopa d’Europa, ha convertit una societat irregular, inestable i caòtica en un conjunt fiable, ordenat i guanyador. Malgrat tot, els blanc-i-vermells no es troben en la primera línia de favorits.

El pitjor: la baixa de Falcao

Només un gran problema li observo en aquests moments al club madrileny: la marxa del colombià Falcao, que ha estat fitxat pel Mònaco. El davanter no només era un jugador clau en l’Atlético dels darrers anys, sinó que, a més, el seu substitut, l’asturià David Villa, un històric del futbol espanyol, arriba al Calderón després d’haver superat una greu lesió i d’una última temporada al Barça poc convincent. 

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (11): MANCHESTER CITY

Lliga: anglesa.

Estadi: Al Itihad.

President: Khaldoon al Mubarak.
Entrenador: Manuel Pellegrini (foto).
Capità: Vincent Kompany.
Estrella: Touré Yaya.
Possible 11 tipus: Hart, Clichy, Demichelis, Kompany, Kolarov, Navas, Touré, Silva, Nasri, Agüero i Dzeko.
Altres jugadors bàsics: Pantilimon, Lescott, Richards, Nastasic, Zabaleta, García, Fernandinho, Milner, Rodwell, Jovetic i Negredo.
Títols estatals: 3 Lligues, 5 Copes, 4 Supercopes i 2 Copes de la Lliga.
Títols internacionals: 1 Recopa.
Millors entrenadors de la història: Joe Mercer i Roberto Mancini.
Millors futbolistes de la historia: Neil Young, Francis Lee, Vincent Kompany, Touré Yaya, David Silva i Sergio Agüero.

El millor: el nivell ofensiu

El nou entrenador dels Citizens, el xilè Pellegrini, extècnic de Vila-real, Real Madrid i Màlaga, compta amb un gran poder ofensiu, personalitzat en futbolistes com el francès Samir Nasri, l’exblanc-i-vermell Sergio Kun Agüero, el bosnià Edin Dzeko, el montenegrí Stevan Jovetic, arribat aquest any del Fiorentina, i Jesús Navas i Álvaro Negredo, fitxats el passat estiu del Sevilla.

El pitjor: la Champions, una assignatura pendent

El Manchester City, de la mà del nou preparador del Galatasaray, l’italià Roberto Mancini, va fracassar estrepitosament en les passades dues edicions de la Champions League, en què l’equip va ser incapaç de superar la fase de grups del principal torneig de clubs del continent europeu. Amb més experiència, i presumptament arran d’aprendre dels errors, s’espera una important millora. 

EL MES DE SETEMBRE ESPORTIU

Millor futbolista català: Víctor Valdés (FC Barcelona).

Millor futbolista espanyol: Víctor Valdés (FC Barcelona).

Millor futbolista mundial: Aaron Ramsey (Gal•les – Arsenal FC).

Millor esportista catalana: Laia Sanz (Motociclisme).
Millor esportista català: Toni Bou (Motociclisme).
Millor esportista espanyola: Laia Sanz (Motociclisme).
Millor esportista espanyol: Rafael Nadal (Tennis).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Estats Units – Tennis).
Millor esportista mundial masculí: Rafael Nadal (Espanya – Tennis).

A la foto, Victor Valdés. 

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (10): CHELSEA FC



Lliga: anglesa.

Estadi: Stamford Bridge.

President: Bruce Buck.
Entrenador: José Mourinho.
Capità: John Terry.
Estrella: Peter Cech (foto).
Possible 11 tipus: Cech, Ivanovic, Cahill, David Luiz, Cole, Ramires, Lampard, Mikel, Óscar, Hazard i Torres.
Altres jugadors bàsics: Schwarzer, Azpilicueta, Terry, De Bruyne, Essien, Willian, Mata, Schürrle, Van Ginkel, Eto’o i Ba.
Títols estatals: 4 Lligues, 7 Copes, 4 Supercopes i 4 Copes de la Lliga.
Títols internacionals: 1 Lliga de Campions, 2 Recopes, 1 Lliga Europa i 1 Supercopa.
Millors entrenadors de la història: José Mourinho i Roberto di Matteo.
Millors futbolistes de la historia: Gianfranco Zola, Peter Cech, John Terry, Ashley Cole, Frank Lampard i Didier Drogba.

El millor: el retorn de Mourinho

No sembla que el tècnic portuguès, després de la seva experiència al Real Madrid, la qual no va finalitzar de manera positiva, es trobi en el millor moment de la seva carrera, com certifica aquest inici bastant irregular de temporada, però penso que és una bona notícia per al conjunt londinenc el retorn de Mourinho, entrenador amb qui el club va viure l’època més estable de la seva història.

El pitjor: la irregularitat

Els últims temps del Chelsea són d’una irregularitat terrible i desconcertant: a finals de la temporada 2011/2012, l’equip va conquistar la Cup i la Champions League, però, posteriorment, ja a l’exercici 2012/2013, el club de Londres va perdre la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs, i va ser eliminat en la fase de grups de la Lliga de Campions. Finalment, però, va assolir la Europe League.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (9): ARSENAL FC

Lliga: anglesa.

Estadi: Emirates.

President: John Keswick.
Entrenador: Arséne Wenger.
Capità: Thomas Vermaelen.
Estrella: Mesut Özil (foto).
Possible 11 tipus: Szczesny, Sagna, Mertesacker, Koscielny, Monreal, Ramsey, Arteta, Cazorla, Özil, Giroud i Podolski.
Altres jugadors bàsics: Fabianski, Vermaelen, Flamini, Wilshere, Oxlade – Chamberlain, Diaby, Rosicky, Park, Walcott, Sanogo i Bendtner.
Títols estatals: 13 Lligues, 10 Copes, 12 Supercopes i 2 Copes de la Lliga.
Títols internacionals: 1 Recopa i 1 Copa de Fires.
Millors entrenadors de la història: George Graham i Arséne Wenger.
Millors futbolistes de la historia: Pat Jennings, Liam Brady, Toni Evans, Dennis Bergkamp, Thierry Henry i Cesc Fàbregas.

El millor: uns inicis prometedors

Justament l’any en què Wenger, entrenador del club londinenc des de 1997, ha comentat que pensa deixar l’Arsenal al final d’aquesta temporada, en cas de què els Gunners no guanyin cap títol, l’esquadra anglesa ha realitzat un brillant inici de temporada, tant pel que fa a la Premier League com a la Champions League. L’exmadridista Özil és la gran estrella de l’equip.

El pitjor: el problema mental

El gran dubte de l’Arsenal és com respondrà l’equip quan s’enfronti a grans adversaris o quan hagi de disputar els moments decisius de la temporada, tant a Anglaterra com a Europa. És ben coneguda la fragilitat mental dels Gunners, els darrers anys, en els moments àlgids i, per aquesta raó, l’entitat de Londres no pot ser encara inclosa en el primer grup de favorits al títol continental.