CAMPIÓ DE LLIGA 2018 / 2019: FC BARCELONA

26è títol de Lliga del FC Barcelona, que se situa relativament a prop del rècord de 33 campionats del Real Madrid; vuitè en els darrers 11 anys, una dada extraordinària, i segon consecutiu, en aquest cas també pel que fa al tècnic Ernesto Valverde. S’ha de tenir igualment atenció a les següents xifres: des de 1929 fins a 1990, l’entitat catalana havia guanyat 10 títols de Lliga i, des de 1991, quan el dream Team de Johan Cruyff va aconseguir el primer dels seus quatre campionats seguits, fins a 2019, n’ha assolit 16.

Després d’un inici de torneig en què el grup de Valverde va oferir força dubtes, doncs el conjunt blaugrana va sumar al Camp Nou dos empats davant el modest Girona i l’Athletic Club i una derrota contra el Betis, sense oblidar que el bloc català va ser superat pel Leganés a Butarque, el Barça va reaccionar, va encadenar una extraordinària ratxa de resultats (de fet, no perd des del triomf de l‘equip de Quique Setién a l’estadi barcelonista) i ha estat molt superior als seus adversaris, un sempre combatiu Atlético de Madrid i un caòtic Real Madrid. Leo Messi (foto), primer futbolista en la història del torneig que suma 10 títols de Lliga, ha estat de nou la gran estrella del grup blaugrana.

El Barça, que jugarà al Benito Villamarín de Sevilla la final de la Copa del Rei enfront el València CF i que es troba a les semifinals de la Lliga de Campions, les quals disputarà davant el Liverpool FC, podria conquistar aquesta temporada el seu tercer triplet de la història després dels aconseguits l’any 2009, ara es compleix una dècada, amb Pep Guardiola d’entrenador, i l’any 2015, amb Luis Enrique Martínez com a tècnic.

Fitxa tècnica

Entrenador: Ernesto Valverde.

Capità: Messi.

Estrella: Messi.

Jugador més destacat de la temporada: Messi.

Màxim anotador: Messi.

Revelació: Lenglet.

Altres jugadors clau: Ter Stegen, Piqué i Alba.

Onze base: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Lenglet, Alba, Rakitic, Busquets, Arthur, Messi, Suárez i Coutinho.

Altres futbolistes importants: Semedo, Umtiti, Vidal, Aleñà i Dembélé.

El millor: una vegada més, Leo Messi.

El pitjor: els dubtes que de vegades ofereix el joc de l’equip de Valverde.  

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA DE CAMPIONS (I 2): FC BARCELONA – LIVERPOOL FC

Per a molts seguidors del futbol, anglesos, finalistes la passada temporada, i catalans disputaran una final anticipada, doncs, després de caure eliminats clubs com Real Madrid, Bayern de Munic, Juventus FC, Atlético de Madrid, Manchester City o París Saint – Germain, semblen ara els dos indiscutibles favorits per alçar el trofeu de la Champions League el pròxim mes de juny al Wanda Metropolitano de Madrid.

El club blaugrana, després de caure tres anys consecutius, i quatre cops en la darreres cinc edicions del torneig, en quarts de final, tornarà a jugar unes semifinals i ho farà amb un bloc, molt ben gestionat per l’entrenador Ernesto Valverde, on hi sobresurten veterans com Piqué, Busquets, Rakitic, Suárez i Messi, la seva gran estrella i un home que s’ha capficat aquest any en recuperar la Lliga de Campions, i jugadors més joves com Ter Stegen, Roberto, Lenglet, Alba, Arthur, Coutinho o Dembélé. En aquest 2019, el Barça podria conquistar el seu tercer triplet Lliga / Copa / Champions, després dels aconseguits els anys 2009 i 2015, amb Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez com a entrenadors respectius.

El Liverpool és un bloc força sòlid, rocós i robust, molt ben treballat pel preparador alemany Jürgen Klopp, que compta amb homes que estan realitzant un brillant exercici com el porter brasiler Allison, el central holandès Van Dijk, que està fent una campanya excel·lent, o el seu compatriota i migcampista Wijnaldum, però sens dubte el gran potencial de l’equip britànic es troba a la davantera, amb la presència del brasiler Firmino, el senegalès Mané i l’egipci Salah. El conjunt d’Anfield, que va sorprendre l’any passat arribant a la final de Kiev, que va perdre contra el Real Madrid, ha demostrat que aquella fita no va ser cap casualitat i a ningú podria estranyar que els anglesos es proclamessin campions el pròxim 3 de juny a la capital espanyola. 

A favor del Barça:

- Comptar amb Messi, que pot desnivellar una eliminatòria a priori molt igualada.

- La gran campanya que estan realitzant els centrals Piqué i Lenglet.

- Les modificacions que està portant a terme Valverde, un extraordinari gestor, pel que fa al sistema tradicional del conjunt blaugrana, poden ser positives davant un bloc de les característiques del Liverpool.

En contra del Barça:

- La llarga sequera golejadora de Suárez a Europa.

- Els dubtes que ofereix el rendiment d’un jugador tan fonamental com Busquets.

- La irregularitat de Coutinho i les contínues lesions de Dembélé.

A favor del Liverpool:

- Malgrat els canvis efectuats per Valverde, el sistema de joc de Klopp, basat fonamentalment en el contraatac, pot perjudicar el Barça.

- El trident ofensiu format per Firmino, Mané i Salah.

- L’excel·lent campanya del central Van Dijk, elegit millor jugador de la Premier League.

En contra del Liverpool:

- El centre del camp sembla la seva línia més feble.

- El desgast que està patint en la seva lluita per la Premier League contra el Manchester City.

- La sensació és que el rendiment del club d’Anfield ha anat aquesta temporada de més a menys.

Barcelona: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Lenglet, Alba, Rakitic, Busquets, Arthur, Messi, Suárez i Coutinho.

Liverpool: Allison, Alexander – Arnold, Van Dijk, Lovren, Robertson, Henderson, Wijnaldum, Milner, Firmino, Mané i Salah.

Percentatges: 55%, Barça; 45%, Liverpool.

A la foto, una imatge de l’eliminatòria que tots dos clubs van disputar a la Lliga de Campions l’any 2007.

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA DE CAMPIONS (1): TOTTENHAM HOTSPUR – AFC AJAX

Pocs, molt pocs, esperàvem presenciar una semifinal entre anglesos i holandesos, però la classificació de tots dos clubs per a la penúltima ronda de la Champions League és molt merescuda: els londinencs, que van deixar fora l’Inter de Milà a la fase de grups, han aconseguit eliminar en quarts de final el Manchester City de Pep Guardiola, per a molts experts, l’equip que millor futbol ofereix al continent, mentre els d’Amsterdam, que estan vivint un nou i inesperat somni europeu, han superat potències del calibre del Real Madrid, en vuitens de final, i el Juventus, en quarts de final.

El conjunt entrenat per l’argentí Mauricio Pochettino, extècnic del RCD Espanyol, disposa d’una plantilla força sòlida, compacta i equilibrada, en què hi destaquen homes com el porter francès Lloris, els centrals belgues Anderweireld i Vertonghen i, de forma molt especial, el talentós centrecampista danès Eriksen, però el màxim perill de l’equip del nord de Londres es troba davant, on hi figuren el sud-coreà Son, heroi en les semifinals contra el City, i els internacionals anglesos Alli i Kane, la gran estrella de l’esquadra britànica i que s’espera pugui actuar perfectament a les semifinals després de la seva lesió en l’encontre d’anada dels quarts.

L’Ajax, de la mà d’entrenadors com Marinus Michels i Laszlo Kovacs i inoblidables futbolistes com Suurbier, Krol, Neeskens, Haan, Rep o Cruyff, va marcar una època en el primer lustre dels anys 70 del passat segle, quan va guanyar tres Copes d’Europa consecutives. Al decenni dels 90, amb Louis van Gaal de preparador i jugadors com Blind, Rijkaard, els bessons Frank i Ronald de Boer, Seedorf o Kluivert, els neerlandesos van conquistar la seva quarta corona i ara, després de les exhibicions davant Madrid i Juve, ningú descarta que homes com De Ligt, De Jong o Tadic aconsegueixin el cinquè títol per a un bloc, dirigit per Erik ten Haag, en què també hi destaquen Blind Jr., Tagliafico, Van de Beek, Schöne, Ziyech o Neres. 

A favor del Tottenham:

- El treball extraordinari que està realitzant Pochettino des de fa anys a Londres.

- La perillositat davant de Kane.

- Eliminant el Manchester City, els anglesos s’han tret de sobre la condició d’equip feble en els enfrontaments decisius.

En contra del Tottenham:

- Els problemes físics de Kane.

- La campanya irregular de jugadors com Alli o Son.

- No es classificava per unes semifinals de la Copa d’Europa / Lliga de Campions des del decenni dels 60 del segle passat.

A favor de l’Ajax:

- La fortalesa mental de joves com De Ligt o De Jong.

- Deixar fora d’Europa dos dels grans favorits del torneig: Real Madrid i Juventus.

- L’evidència que la històrica entitat holandesa compta de nou amb una brillant generació de futbolistes.

En contra de l’Ajax:

- Ja no existeix el factor sorpresa.

- Ten Haag ha apostat força per un mateix onze tipus i això es pot notar físicament.

- Aquesta vegada, a diferència de les eliminatòries anteriors, poden tenir el paper de favorits i, per tant, rebre més pressió.

Tottenham: Lloris, Trippier, Anderweireld, Vertonghen, Rose, Sissoko, Winks, Eriksen, Alli, Kane i Son.

Ajax: Onana, Mazraoui, De Ligt, Blind, Tagliafico, Schöne, De Jong, Van de Beek, Ziyech, Tadic i Neres.

Percentatges: 50%, Tottenham; 50%, Ajax.

A la foto, l’estrella dels Spurs Harry Kane.

ELS DETRACTORS DE PEP GUARDIOLA TORNEN A ESTAR D’ENHORABONA

Pep Guardiola (foto) compta amb un munt d’admiradors, entre els quals m’incloc, però també amb un gran número de detractors, i no només a Espanya, sinó igualment a Catalunya i, fins i tot, en el nucli barcelonista, per absurd i increïble que pugui semblar, tenint en compte que ha estat el millor entrenador en la història del club .

Ara Guardiola ha tornat a sumar una important decepció a la Lliga de Campions, torneig que, abans amb el Bayern de Munic i ara amb el Manchester City, sembla haver-se convertit en una mena de maledicció per al tècnic de Santpedor, que la va guanyar en dues ocasions amb el FC Barcelona.

Per explicar els motius del nou fracàs del Pep a Europa, alguns analistes, que semblen obviar que, des de la seva marxa del Barça, ha assolit per exemple tres títols de la Bundesliga i un de la Premier League (aquesta temporada podria arribar-ne el segon), indiquen que molta part de l’èxit del preparador català a la banqueta del Camp Nou va tenir lloc perquè comptava amb tres cracks com Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi.

Quan Guardiola va ser nomenat entrenador barcelonista l’estiu de 2008, Xavi, Iniesta i Messi eren només jugadors secundaris en l’equip blaugrana, encara que els dos primers havien ja explotat, de la mà de Luis Aragonés, en l’Eurocopa que Espanya va conquistar a Viena aquell any. Al de Terrassa se l’acusava de no tenir una mentalitat idònia i d’arriscar molt poc amb les passades i al manxec de comptar amb un caràcter dèbil i feble, mentre l’argentí, que encara es trobava en creixement, patia nombroses i contínues lesions musculars. Tots tres van donar clarament un pas endavant i es van convertir en líders amb el de Santpedor com a tècnic i, en el cas de l’estrella de Rosario, va erigir-se en el millor futbolista del món i va deixar enrere els problemes musculars en bona part gràcies a la dieta alimentària que li va proporcionar l’entrenador.

NO, NO EM VA AGRADAR EL BARÇA A OLD TRAFFORD

El FC Barcelona va aconseguir fa uns dies un resultat extraordinari a Old Trafford, en matx d’anada dels quarts de final de la Champions League, i, per primer cop en la seva història, després de cinc visites , va guanyar al terreny de joc del Manchester United, un dels grans escenaris del futbol europeu i mundial.

Aclarit això, però, a mi no em va agradar el partit disputat pel bloc d’Ernesto Valverde a Anglaterra per varis motius i no perquè sigui un d’aquests “pijos” que anomena el periodista Santi Giménez a aquells que volen que el Barça sempre jugui oferint un excels futbol, doncs jo soc el primer en reconèixer que, a aquestes fases de la temporada, potser conceptes com l’efectivitat, la seguretat o l’ofici han d’estar per sobre de l’estètica.

Tanmateix, una cosa és realitzar un encontre pràctic i una altra ben diferent el xoc que va oferir el conjunt català a Old Trafford, on durant varis minuts, sobretot al final de la primera part i al principi del segon temps, va perdre el control del joc davant una de les pitjors versions del ManU dels últims 30 anys, va tancar-se en defensa, sense avançar aquesta línia uns metres crec jo que necessaris, provocant contínues centrades a l’àrea, que van poder ser sufocades per un enorme Gerard Piqué i un sensacional Clement Lenglet, i deixant molt aïllat davant, sol davant el perill, l’uruguaià Luis Suárez.

Molts ens preguntem que hagués passat si l’enfrontament hagués tingut lloc a Anfield contra el Liverpool de Roberto Firmino, Sadio Mané i Mohamed Salah o a Torí davant el Juventus de Paulo Dybala, Mario Mandzukic i Cristiano Ronaldo.  

A la foto, Messi i Suárez celebren el gol d’Old Trafford.

PEDRO SÁNCHEZ OFÈS AMB PEP GUARDIOLA

Fa uns dies, en una entrevista al diari Marca, el president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, afirmava que se sent ofès quan Pep Guardiola, actual entrenador del Manchester City, comenta que Espanya és un estat autoritari.

Vull aclarir, com ja he fet alguna vegada en aquest bloc, que Guardiola, com també Xavi Hernández, critica la situació espanyola, que evidentment en alguns aspectes penso que és lamentable, però en canvi obvia cap comentari en contra de la monarquia dictatorial de Quatar, estat en què el de Santpedor va jugar i on actualment ho fa el de Terrassa.

Tornant al Sr. Sánchez, m’agradaria preguntar-li en privat, perquè evidentment en públic potser no reconeixeria mai el que realment pensa, que opina sobre que uns humils titellaires siguin acusats de terrorisme, que una youtuber sigui jutjada per publicar acudits inofensius de Luis Carrero Blanco, que rapers tinguin penes de presó per dilectes d’odi quan les seves lletres no ataquen cap col·lectiu discriminat, que una jove de Viladecans tingui prohibit sortir del seu municipi per obrir la barrera d’una autopista o que nou persones que no han comés cap delicte de sang, portin més d’un any en presó preventiva i se’ls acusi de rebel·lió quan en cap moment van utilitzar la violència en els seus actes.

A més, li recordaria al president que ell mateix és víctima de fets com que el franquisme mai hagi desaparegut totalment d’Espanya, quan ja fa quasi 44 anys que el l’auto-denominat caudillo va morir, tenint en compte els problemes que té per treure el dictador del Valle de los Caídos, o que quedin impunes declaracions de l’actual president del Partit Popular, Pablo Casado, que, entre d’altres coses, l’ha acusat d’anti-constitucionalista, de connivència amb els independentistes, quan a penes ni tan sols ha engegat un diàleg amb ells, o d’estar tacat pel terrorisme d’ETA.   

PARAL·LELISME ENTRE JAVIER CLEMENTE I DIEGO SIMEONE

El passat divendres, en la tertúlia esportiva radiofònica de l’espai “Tu diràs”, que emet diàriament l’emissora RAC 1, el periodista Ferran Correas va comentar que només Diego Simeone (foto) podia portar l’Atlético de Madrid a dues finals de la Lliga de Campions, però que només l’entrenador argentí les podia perdre com ho va fer l’equip blanc-i-vermell. Hi estic totalment d’acord.

Aquest tema em porta a la temporada 1987 / 1988, ja fa 31 anys. En aquell exercici, el RCD Espanyol, que dirigia Javier Clemente, va arribar fins a la final de la Copa de la UEFA, eliminant grans potències de l’època com el Borussia de Mönchenglabdach, l’AC Milan d’Arrigo Sacchi, l’Inter de Milà o el Club Bruges. Tanmateix, el conjunt blanc-i-blau va perdre la final davant el Bayer Leverkusen, que en el matx de tornada, celebrat a Alemanya, va remuntar el 3 a 0 de l’antic Sarrià i va aconseguir el títol a la tanda de penals. Només el tècnic basc podia portar els catalans a aquella final, però només ell, que va plantejar un encontre molt conservador i va deixar John Lauridsen, Ernesto Valverde i Sebastián Losada fora de l’onze inicial, la podia perdre d’aquella manera.

Tornant a l’Atlético, pel que fa a la campanya 2013 / 2014, en la qual el conjunt blanc-i-vermell va assolir el títol de Lliga després de 18 anys de sequera, el bloc de Simeone va eliminar, pel que fa a la Champions League, equips com el FC Barcelona, que llavors entrenava Gerardo Martino, i el Chelsea de José Mourinho, però va caure a la final de Lisboa davant el Real Madrid de Carlo Ancelotti, que va igualar en el descompte, després que els matalassers, que es van avançar al primer temps, no passessin pràcticament del mig del camp durant tota la segona part. Els blancs van acabar guanyant clarament a la pròrroga.

Quant a la campanya 2015 / 2016, el grup de Simeone va tornar a deixar fora el Barça, aleshores dirigit per Luís Enrique Martínez, llavors vigent campió, i va superar també el Bayern de Munic de Pep Guardiola. A la final de Milà, de nou enfront el Real Madrid, després d’igualar el gol inicial blanc ja en els darrers minuts del temps reglamentari, els blanc-i-vermells, que tenien el conjunt madridista contra les cordes, van anar cap enrere i el bloc de Zinedine Zidane va acabar aconseguint el triomf als penals.

Aquesta temporada, Simeone compta potser amb la millor plantilla des de què va arribar a la banqueta de l’Atlético, però, tot i que l’exercici va començar molt bé, amb la victòria davant el Real Madrid a la Supercopa d’Europa, el rendiment en les altres tres competicions que ha disputat ha estat molt decebedor i és que potser el preparador argentí no és l’home més idoni per dirigir ara l’equip madrileny.

BARÇA: NECESSITAT DE VENDRE

El FC Barcelona ha fitxat ja, per a la temporada vinent, el centrecampista holandès de l’Ajax Frenkie de Jong, mentre va al darrere d’una altra jove perla de l’històric club d’Amsterdam, Matthijs de Ligt, i, com a mínim, segueix la contractació d’un davanter, posició per a la qual, per increïble que pugui semblar, Antoine Griezmann, el jugador francès de l’Atlético de Madrid, podria ser-ne de nou l’objectiu.

Tanmateix, a causa de l’alt cost dels fitxatges, l’entitat catalana segurament es veuria amb la necessitat el pròxim estiu de vendre i, no només futbolistes considerats secundaris, sinó algun home important.

La llista d’il·lustres transferibles la podrien formar els següents jugadors:

Jasper Cillesen. Malgrat que el porter holandès a penes ha jugat al marge de la Copa del Rei, es tracta d’un home d’una enorme qualitat i ha complert sempre que ha defensat la porteria del Barça, sense oblidar que és l’arquer titular de la selecció holandesa. El club català perdria un excel·lent professional, però podria ingressar amb el seu traspàs una bona quantitat d’euros.

Samuel Umtiti. El campió del món francès va ser renovat d’urgència, ara fa més o menys un any, debut a la seva baixa clàusula de rescissió i l’existència de clubs que volien aprofitar-la. No obstant, molt ha canviat la situació del central, ja que s’ha passat gran part de l’actual temporada lesionat, sembla que no ha agradat gens a l’entitat que no es volgués operar, i optés per un tractament lent i conservador, i ha perdut la titularitat davant el seu compatriota Clement Lenglet. Umtiti, per tant, podria tenir el cartell de transferible el pròxim estiu. 

Ivan Rakitic (foto). És un jugador al qual Ernesto Valverde considera imprescindible, de fet és titular indiscutible des de l’arribada del tècnic extremeny al Camp Nou, però es tracta d’un dels futbolistes amb millor cartell de la plantilla i que ja es considera, d’alguna manera, amortitzat, doncs el seu rendiment i la regularitat que l’han caracteritzat en els seus cinc anys de blaugrana han estat extraordinaris. Es comenta que l’internacional croat podria haver arribat ja a un acord amb el Juventus.

Arturo Vidal. El migcampista xilè està tenint un rendiment al Camp Nou que ha anat clarament de menys a més, és d’aquests futbolistes que encanten als entrenadors i és tot cor i coratge en el terreny de joc. Tanmateix, és un jugador, malgrat la seva veterania, que compta amb un gran cartell internacional i es comenta que podria tenir una gran oferta del Boca Juniors, encara que a mi se’m fa complicat veure’l fora d’Europa si no és per anar al seu país.

Philippe Coutinho. El fitxatge més car de la història del Barça està sent la gran decepció de la temporada present, malgrat que Valverde li està donant un munt d’oportunitats. Segurament, un sector important de la junta blaugrana apostaria per posar-lo al mercat, doncs continua tenint un gran cartell a la Premier League i podria atorgar força diners a les arques de la institució catalana, encara que difícilment es recuperaria el que es va pagar al Liverpool en el mercat d’hivern 2017 / 2018.

Ousmane Dembélé. Si aquest article hagués estat escrit durant la tardor passada, probablement el davanter francès es podria trobar en la primera fila de jugadors transferibles del club, però el jove atacant es va convertir seguidament en un dels futbolistes més decisius de l’equip de Valverde, tot i que les seves lesions musculars preocupen una mica, essencialment perquè poden tenir a veure amb la seva alimentació. Jo crec que seria un greu error situar-lo al mercat, doncs és un dels joves amb més futur del continent europeu.

Malcom Silva. Valverde a penes ha comptat amb el davanter brasiler durant una gran part de la temporada, però sembla que últimament està entrant en els plans de l’entrenador extremeny i ho està fent amb un més que acceptable rendiment, sense oblidar que ha marcat gols força importants contra grans clubs, com l’Inter de Milà o el Real Madrid. Malgrat això, molt probablement entri al mercat durant la següent finestra estival.

GRIEZMANN DE NOU EN L’ÒRBITA DEL BARÇA ? ÉS POSSIBLE !!!???

Ara fa un any, el fitxatge del davanter francès Antoine Griezmann (foto) pel FC Barcelona semblava quasi un fet, però finalment, potser pel títol de l’Europa League aconseguit a Lió, per pressions familiars o perquè la directiva blanc-i-vermella li va prometre un gran equip, a part d’un considerable augment de sou, el jugador va decidir romandre a l’Atlético de Madrid.

L’internacional francès no només va deixar amb un pam de nassos la directiva barcelonista encapçalada per Josep Maria Bartomeu, amb la qual havia arribat pràcticament a un acord total, sinó que, a més, va fer-ho d’una manera peculiar i poc seriosa, mitjançant un documental anomenat “La decisión”, produït per l’empresa de Gerard Piqué.

Ara sembla que Griezmann no està gens content amb la situació de l’Atlético, que, després de guanyar el mes d’agost la Supercopa d’Europa contra el Real Madrid, va ser eliminat pel modestíssim Girona als vuitens de final de la Copa del Rei, va caure davant el Juventus en idèntica eliminatòria a la Lliga de Campions, la final de la qual precisament es disputarà al Wanda Metropolitano, i té la Lliga molt complicada per no dir quasi impossible.

Per tant, l’atacant gal, que amb una temporada particular bastant decebedora i força irregular, ha estat, podríem dir, un dels grans culpables de la mala campanya del seu equip, desitjaria de nou anar-se’n de l’entitat madrilenya i la sensació és que la junta barcelonista, la direcció tècnica blaugrana i el tècnic Ernesto Valverde estarien disposats a tornar-ho a intentar.

Personalment, i no soc l’únic ni molt menys que pensa així, em semblaria una notícia nefasta.

LA INJUSTÍCIA DE L’AFECCIÓ DEL RCD ESPANYOL AMB ADRIÀ PEDRAZA

Una de les sorpreses de l’últim derbi entre Barça i Espanyol, disputat el passat 30 de març al Camp Nou, va ser la decisió de Joan Francesc Ferrer Rubí, tècnic blanc-i-blau, d’alinear com a titular el jove del filial Adrià Pedraza. Al final del matx, el defensa va decidir intercanviar la samarreta amb Leo Messi, fet que va provocar l’empipament, penso que molt injust, de l’afecció perica.

Crec que va ser durant la primera temporada d’entrenador espanyolista de Quique Sánchez Flores, l’única completa del preparador madrileny a Cornellà – el Prat, que el tècnic va rebre grans crítiques per haver felicitat Messi després de la finalització d’un derbi, per la qual cosa es va haver de disculpar. 

Jo comprenc que el seguidor perico, a diferència del blaugrana, visqui encara molt intensament el derbi barceloní i que pensi que el FC Barcelona és una societat que potser té un excés de protagonisme mediàtic a Catalunya, però també hauria de considerar Messi com un dels millors futbolistes de la història i que la seva figura hauria d’estar per sobre de qualssevol colors.

EL MÍTIC JOAQUIM MARIA PUYAL

Fa uns dies, el llegendari periodista Joaquim Maria Puyal va rebre a l’Ajuntament, de les mans de l’alcaldessa Ada Colau, el premi Ciutat de Barcelona dels Esports, sens dubte un guardó molt merescut.

Si he de ser sincer, i penso que no tinc perquè amagar-ho, no he estat mai un oient regular de les retransmissions del FC Barcelona del periodista barceloní, primer a Ràdio Barcelona i més tard a Catalunya Ràdio, doncs normalment vaig preferir altres locutors, els últims anys la persona de Joan Maria Pou, de RAC 1.

Tanmateix, he de reconèixer la seva enorme qualitat, el fet de ser el pioner en les retransmissions futbolístiques en llengua catalana i la indubtable influència que ha tingut en altres locutors esportius catalans, entre els que es podria trobar el mateix Pou.

Pel contrari, si que vaig ser, durant la dècada dels 80 del passat segle, un seguidor habitual de l’espai de TV3 “Vostè jutja”, que em va ajudar per exemple a aprendre millor l’ortografia de la nostra llengua, o, ja en el decenni següent, “Un tomb per la vida”, que també el va realitzar Televisió de Catalunya. Els dos programes van ser ideats, dirigits i presentats per Puyal.

Al final de la campanya anterior, després de més de 40 anys, Puyal va decidir abandonar les retransmissions del Barça  i, malgrat que el seu substitut a Catalunya Ràdio, Ricard Torquemada, un dels homes que més entén de futbol al nostre país, és una excel·lent alternativa, la veritat és que tots plegats el trobem a faltar.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (I 2)

- AFC Ajax – Juventus FC

Ajax

Entrenador: Erik ten Hag.

Estrella: De Jong.

Jugador més destacat de la temporada: Tadic.

Onze base: Onana, Mazraoui, De Ligt, Blind, Tagliafico, Van de Beek, De Jong, Schöne, Tadic, Neres i Ziyech.

Posició campionat local: 2n.

Copes d’Europa: 4.

Altres títols internacionals: 1 Recopa, 1 Copa de la UEFA, 2 Supercopes i 2 Intercontinentals

Percentatge: 40%.

El Millor:

- Probablement ens trobem davant d’un nou gran Ajax europeu.

- La qualitat de jugadors com el jove capità Matthijs de Ligt i el futur blaugrana Frenkie de Jong.

- Acaba d’eliminar el Real Madrid, campió de les tres darreres edicions de la Champions League.

El pitjor:

- Sempre parlant des de la teoria, els quarts de final semblen el seu sostre.

- Una escassa experiència davant la veterania de la Vecchia Signora.

- La modèstia de l’Eredivisie.

Juventus

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Ronaldo.

Jugador més destacat de la temporada: Ronaldo.

Onze base: Szczesny, Cancelo, Bonucci, Chiellini, Sandro, Khedira, Pjanic, Matuidi, Dybala, Mandzukic i Ronaldo.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa: 2.

Altres títols internacionals: 1 Recopa, 3 Copes de la UEFA, 1 Intertoto, 2 Supercopes i 2 Intercontinentals. 

Percentatge: 60%.

El Millor:

- Els gols, el desequilibri i el caràcter guanyador de Cristiano Ronaldo.

- L’enorme experiència d’homes com Leonardo Bonucci, Giorgio Chiellini, Nemanja Pjanic, Sami Khedira, Mario Mandzukic i el mateix Ronaldo.

- Amb l’Scudetto pràcticament guanyat i eliminat de la Coppa, es pot concentrar en la Lliga de Campions.

El pitjor:

- 23 anys del darrer títol i les últimes cinc finals del torneig perdudes.

- Paulo Dybala no acaba d’explotar.

- L’escassa competivitat que ha trobat aquesta campanya a la sèrie A.

- Manchester United – FC Barcelona

MU

Entrenador: Ole Gunnar Solskjaer.

Estrella: Pogba.

Jugador més destacat de la temporada: Rashford.

Onze base: De Gea, Valencia, Jones, Lindelöf, Young, Herrera, Matic, Pogba, Lingard, Rashford i Lukaku.

Posició campionat local: 4t.

Copes d’Europa: 3.

Altres títols internacionals: 1 Recopa, 1 Lliga Europa, 1 Supercopa, 1 Intercontinental i 1 Mundial de Clubs.

Percentatge: 40%.

El Millor:

- La nova imatge que Solskjaer li ha donat a l’esquadra anglesa.

- L’alliberament de molts futbolistes, amb el clar exemple de Paul Pogba, arran de la destitució de José Mourinho.

- Unes individualitats suficients per poder sorprendre el Barça.

El pitjor:

- El club d’Old Trafford sembla encara alguns esglaons per sota del club català.

- La defensa no sembla la més idònia per fer front a jugadors com Messi, Suárez o Dembélé.

- Des de la final de 2011, quan precisament va perdre contra el conjunt blaugrana, els britànics no fan res massa remarcable a la Lliga de Campions.

Barça

Entrenador: Ernesto Valverde.

Estrella: Messi.

Jugador més destacat de la temporada: Messi.

Onze base: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Lenglet, Alba, Rakitic, Busquets, Arthur, Messi, Suárez i Dembélé.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa: 5.

Altres títols internacionals: 4 Recopes, 3 Copes de Fires, 5 Supercopes, 2 Copes Llatines i 3 Mundials de Clubs.

Percentatge: 60%.

El Millor:

- Leo Messi s’ha posat aquesta Champions League entre cella i cella.

- Futbolistes com Gerard Piqué, Sergio Busquets, Ivan Rakitic, Luis Suárez o el mateix Messi semblen arribar a l’eliminatòria en un bon moment.

- La gestió del vestidor que està realitzant Valverde.

El pitjor:

- La sequera de Suárez a la lliga de Campions, sobretot fora de casa.

- Les contínues lesions físiques d’Ousmane Dembélé.

- La mala campanya de Philippe Coutinho.

A la foto, Messi en acció en la final de la Champions League de 2011, jugada a Wembley entre Barça i ManU.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (1)

* Tottenham Hotspur – Manchester City

Tottenham

Entrenador: Mauricio Pochettino.

Estrella: Kane.

Jugador més destacat de la temporada: Kane.

Onze base: Lloris, Trippier, Vertonghen, Anderweireld, Rose, Dier, Winks, Eriksen, Son, Kane i Alli.

Posició campionat local: 3r.

Copes d’Europa: cap.

Altres títols internacionals: 1 Recopa i 2 Copes de la UEFA.

Percentatge: 40%.

El Millor:

- Els gols de Harry Kane.

- La qualitat tècnica de Christian Eriksen.

- L’estabilitat i regularitat que Pochettino li ha donat al club londinenc.

El pitjor:

- Un bloc que acostuma a fallar en els encontres decisius.

- No és la millor temporada de jugadors com Delle Alli i Son Heung Min.

- Poca experiència en uns quarts de final de la Lliga de Campions.

MC

Entrenador: Pep Guardiola.

Estrella: Agüero.

Jugador més destacat de la temporada: Sterling.

Onze base: Ederson, Walker, Stones, Laporte, Danilo, De Bruyne, Gündogan, David Silva. Bernardo Silva, Agüero i Sterling.

Posició campionat local: 2n.

Copes d’Europa: cap.

Altres títols internacionals: 1 Recopa.

Percentatge: 60 %

El Millor:

- Guardiola sembla que finalment ha pogut introduir plenament els seus mètodes al club anglès.

- L’extraordinària campanya de Raheem Sterling i Sergio Agüero.

- Probablement, l’equip que millor futbol ofereix a Europa.

El pitjor:

- El cansament que pot ocasionar la dura pugna que manté amb el Liverpool a la Premier League.

- La pressió de Guardiola, aquest any obligat, com a mínim, a superar els quarts de final, cosa que no ha aconseguit les últimes dues campanyes.

- La mala temporada de Kevin de Bruyne.

* Liverpool FC – FC Porto

Liverpool

Entrenador: Jürgen Klopp.

Estrella: Salah.

Jugador més destacat de la temporada: Van Dijk.

Onze base: Alisson, Alexander – Arnold, Van Dijk, Lovren, Matip, Milner, Wijnaldum, Henderson, Firmino, Mané i Salah.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa: 5.

Altres títols internacionals: 3 Copes de la UEFA i 3 Supercopes

Percentatge: 60%.

El Millor:

- Roberto Firmino, Sadio Mané i Mohamed Salah formen un dels millors atacs d’Europa.

- L’estat de forma del brasiler i el senegalès.

- Les habilitats tàctiques de l’entrenador alemany Klopp.

El pitjor:

- Salah no es troba en un bon moment de forma.

- El conjunt d’Anfield sembla haver arribat una mica desgastat a aquest punt de l’exercici.

- El Porto potser no deixarà jugar el Liverpool com a Klopp li agrada.

Porto

Entrenador: Sergio Conceiçao.

Estrella: Casillas.

Jugador més destacat de la temporada: Militao.

Onze base: Casillas, Pereira, Militao, Pepe, Telles, Otávio, Herrera, Aboubakar, Brahimi, Adrián i Marega.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa: 2.

Altres títols internacionals: 2 Copa de la UEFA, 1 Supercopa i 2 Intercontinentals.

Percentatge: 40%.

El Millor:

- Els portuguesos semblen està passant per un període àlgid pel que fa als últims anys.

- L’experiència que donen homes com els exmadridistes Iker Casillas i Pepe Ferreira.

- Un bloc sòlid, compensat i molt equilibrat.

El pitjor:

- Potser es tracta de la plantilla més modesta de les que han arribat a quarts de final.

- La inexperiència de molts dels seus futbolistes en uns quarts de final del torneig.

- Cap gran individualitat a les seves files.

A la foto, Pochettino, en un primer pla, i Guardiola. 

MARCELO BIELSA POT TORNAR EL LEEDS UNITED A L’ELIT

Tinc els meus equips preferits dels principals països europeus, la majoria per l’experiència de la meva adolescència, i, per exemple, simpatitzo pel Borussia Mönchenglabdach a Alemanya, l’AC Torino a Itàlia, l’AS Saint – Etienne a França, l’AFC Ajax a Holanda o el Leeds United a Anglaterra.

La meva admiració pel club anglès va sorgir, paradoxalment, arran de què el Leeds eliminés el meu club favorit, el FC Barcelona, a les semifinals de la Copa d’Europa 1974 / 1975. En una eliminatòria molt igualada, els britànics van vèncer 2 a 1 a Ellan Park i van aconseguir empatar a un gol al Camp Nou.

Aquell Leeds, que comptava amb Jimmy Armfield d’entrenador, substitut del fugaç, polèmic i llegendari Brian Clough, que havia entrat per Don Revie, nomenat seleccionador anglès, tenia jugadors emblemàtics com el capità Billy Bremner, Allan Clarke, Peter Lorimer o Joe Jordan, però va perdre la final de la Copa d’Europa, disputada al Parc dels Prínceps de París, contra el Bayern de Munic de Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Uli Höness i Gerd Müller.

Seguidament, el conjunt de Yorkshire va caure en una profunda crisi, que fins i tot el va fer descendir de categoria, i, posteriorment, va tenir dues revifalles, el títol de la Lliga anglesa conquistat l’any 1992, en una dura lluita amb el Manchester United, i la classificació per a les semifinals de la Lliga de Campions de la campanya 2000 / 2001, en què va tornar a eliminar el Barça i va ser superat pel València CF en la penúltima ronda.

Tanmateix, a continuació el Leeds es va tornar a enfonsar i va arribar a caure fins a la tercera categoria del futbol anglès. No obstant, de la mà del veterà entrenador argentí Marcelo Bielsa, l’entitat de Yorkshire, que compta amb els espanyols Kiko Casilla, Pablo Hernández i Hugo Díaz, sembla ara camí d’ascendir a la Premier League.

A la foto, Bremner i Beckenbauer es saluden abans de la final de la Copa d’Europa de 1975.

CAMPIONS DE LA LLIGA EUROPA: ATLÉTICO MADRID 2017 – 2018

Entrenador: Diego Simeone.

Jugador més destacat: Griezmann (foto).

Altres jugadors clau: Oblak, Godín i Koke.

Equips amb qui s’enfronta: AS Roma, Chelsea FC i Qarabag FK (fase de grups de la Lliga de Campions); FC Copenhaguen, Lokomotive Moscou, Sporting Club Portugal, Arsenal FC i Olympique Marsella (Lliga Europa).

El millor: fer oblidar una mica les derrotes en les finals de Champions

L’Atlético, que l’any 1974 ja havia estat derrotat en la final de la Copa d’Europa, va perdre les finals de la Lliga de Campions dels anys 2014, el mateix en què va assolir la Lliga espanyola, i 2016, totes dues davant el Real Madrid. El títol de l’Europa League, aconseguit a l’estadi Park Olympique de Lió contra el Marsella, amb Griezmann com a gran estrella, va esborrar una mica els disgustos.

El pitjor: però no totalment

Tanmateix, tres derrotes tan doloroses com les de 1974, 2014 i 2016, la primera en un matx de desempat, la segona en una pròrroga i la tercera en una tanda de penals, respectivament a Brussel·les, Lisboa i Milà, no s’oblidaran totalment fins que els blanc-i-vermells guanyin el principal torneig de clubs del continent europeu i aquest any tampoc podrà ser arran de quedar eliminats a vuitens de final.