ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (1): RONALD KOEMAN

El passat dimecres es va presentar el partit d’homenatge, que tindrà lloc el pròxim 10 de juny, que es dedicarà a l’equip del FC Barcelona que va conquistar la primera Copa d’Europa de la institució catalana, el 20 de maig de 1992 a l’antic estadi londinenc de Wembley. Ronald Koeman, que va fer l’únic gol d’aquella final, en serà el primer protagonista dels articles que es faran als homes d’aquella plantilla.

Un any després de tenir un 2008 espectacular, en què va aconseguir el triplet Eredivisie / Copa / Copa d’Europa amb el PSV Eindhoven i l’Eurocopa amb Holanda, Koeman va fitxar pel FC Barcelona, que llavors afrontava la segona temporada amb Johan Cruyff d’entrenador, amb qui ja havia coincidit, sent molt jove, a l’Ajax.

La primera campanya al Camp Nou del defensa holandès no va ser gens fàcil, doncs per la seva lentitud i la manca de cintura que va mostrar va rebre força xiulets de la sempre complicada i exigent graderia del Camp Nou. No obstant, Cruyff sempre va confiar en les seves possibilitats i en cap moment va dubtar en mantenir-lo en l’equip titular.

Tanmateix, a partir de la seva segona campanya a Barcelona, i malgrat tenir una lesió important, Koeman va explotar i va tenir una trajectòria excel·lent al club català fins a la seva marxa l’any 1995. El jugador neerlandès es va convertir en el gran líder del Barça, va ser l’extensió de Cruyff sobre el terreny de joc, es va posar l’equip a l’esquena en els moments més delicats i va mostrar una gran habilitat en les passades llargues i els llançaments de penals i faltes.

Koeman va marxar amb un palmarès brillant, compost per 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa d’Europa. Després d’abandonar el Camp Nou, va jugar al Feyenoord, l’únic gran club holandès que li mancava, i ha tingut una important, encara que una mica irregular, carrera d’entrenador, dirigint Vitesse, Ajax, Benfica, PSV, València, AZ Alkmaar, Southampton i Everton, el seu actual equip. 

AQUELLS TEMPS D’AUTOCOMPLAENÇA AL BARÇA

Ara fa una dècada de la considerada primera temporada de l’autocomplaença del Barça de Frank Rijkaard, que va tenir, sobretot, un nom propi: Ronaldinho.

Després de la desastrosa era de la presidència de Joan Gaspart, el FC Barcelona va sortir del pou i va realitzar un canvi radical, fins el punt que l’equip català va conquistar, la campanya 2004 / 2005, el campionat de Lliga, i l’exercici 2005 / 2006, de nou la Lliga, la Supercopa d’Espanya i la Lliga de Campions, la segona Copa d’Europa en la història de la societat. Tres homes, penso, van ser els grans artífexs d’aquells èxits: el president Joan Laporta, el tècnic Rijkaard i, molt especialment, l’estrella Ronaldinho. 

La temporada 2006 / 2007 va començar bé per al conjunt blaugrana, amb la consecució d’una segona Supercopa estatal, però el bloc de Rijkaard va patir la primera gran decepció amb una tremenda derrota a Mònaco davant el Sevilla a la Supercopa d’Europa (3-0), després es va produir el cop al Japó contra l’Internacional de Porto Alegre a la Copa Intercontinental (1-0), més tard hi va tenir lloc la inversemblant remuntada del Getafe a les semifinals de la Copa del Rei, quan l’equip madrileny va vèncer 4 a 0 després que el Barça guanyés a l’anada per 5 a 2, partit en què un jove Messi va fer un gol extraordinari, i finalment va perdre la Lliga amb el famós tamudazo al Camp Nou, en la penúltima jornada del torneig. 

Les causes d’aquell període decadent d’auto-complaença, que es va mantenir durant la temporada 2007 / 2008, van ser les següents:

La “dimissió” de Ronaldinho. Després de tres temporades espectaculars al club català, el mitjà punta brasiler, que ja va tenir un rendiment molt decebedor al Mundial d’Alemanya, va tenir dos anys lamentables, caracteritzats per la manca de compromís, l’escassa professionalitat, la no compareixença en un munt d’entrenaments o les incessants festes nocturnes.  

Problemes amb altres estrelles. Ronaldinho no va ser l’únic jugador important de la plantilla que va protagonitzar tristos episodis, doncs l’internacional portuguès Deco també va entrar en un període de certa polèmica, negant-se, presumptament, a realitzar un mini stage que havia ideat Rijkaard, mentre el davanter camerunès Eto’o va caracteritzar-se per declaracions explosives i l’atacant francès Henry va realitzar una primera campanya al Camp Nou molt decebedora.

Un Messi massa jove. L’argentí, que aleshores ja estava considerat un dels millors futbolistes del món, era encara un jugador inexpert i tenia un munt de problemes amb les lesions de caràcter físic, que el mantenien vàries setmanes apartat dels terrenys de joc.

Futbolistes secundaris que encara no havien agafat el relleu. El capità Puyol, Xavi i Iniesta eren encara homes secundaris al vestidor del Camp Nou, amb escassa capacitat de lideratge i una mentalitat bastant fràgil. Tot va canviar radicalment, en primer lloc, a la victoriosa Eurocopa d’Àustria i Suïssa a les ordres de Luis Aragonés i, en segon lloc, amb el nomenament de Pep Guardiola com a nou entrenador barcelonista.

Un Rijkaard perdut. El tècnic holandès va optar sempre pel bon rotllo amb els jugadors, fet que va funcionar mentre aquests van mantenir un compromís correcte, però que va ser escassament apte quan es va iniciar l’anomenada auto-complaença. A més, la marxa dels seu enèrgic ajudant, Henk ten Cate, substituït pel dòcil Johan Neeskens, tampoc va ajudar.

Un Laporta desconcertant. Jan ha estat per mi el millor president de la història de la institució barcelonista, però durant aquell període no va estar gens afortunat i no va saber aturar a temps els actes d’indisciplina. Posteriorment, després de salvar per molt poc una moció de censura, va encertar plenament amb l’aposta de Guardiola.     

A la foto, Rijkaard i Ronaldinho.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: KV MALINES

Lliga: belga.

Estadi: Afas Stadion Achter de Kazerne.

Uniforme: samarreta groga i vermella (ratlles verticals) i pantalons negres.

Títols estatals: 4 Lligues i 1 Copa.

Títols internacionals: 1 Recopa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Désiré Bourgeois, Leo Canjels i Aad de Mos.

Els millors jugadors de la seva història: Leo Clijsters, Pascal de Wilde, Geert Deferm, Piet den Boer, Erwin Koeman, Eli Ohana, Michel Preud’homme, Graeme Rutjes i Koenrad Sanders.

El millor: la Recopa de 1988.

El pitjor: la glòria va durar poc. 

UN RECONEIXEMENT PER A SERGIO RAMOS

El central andalús del Real Madrid Sergio Ramos és un jugador força estrany i irregular, d’aquells futbolistes que són capaços del millor, però, de vegades, també del pitjor.

Per exemple, Ramos ha salvat en un munt d’ocasions el seu equip en el darrers minuts de partits, molts d’ells en el temps de descompte, tal com va succeir en la final de la Lliga de Campions de 2014, però també de cometre greus errors defensius, marcar-se gols en pròpia porta o enviar un penal a la segona graderia.

Igualment, l’any 2014, després de ser el gran protagonista de l’eliminatòria de semifinals de la Champions League contra el Bayern de Munic i, com ja he indicat, de rescatar el conjunt blanc davant l’Atlético de Madrid a la final de la competició, disputada a Lisboa, va tenir, poques setmanes més tard, un rendiment força decebedor al Mundial de Brasil.

Tanmateix, irregularitat a part, el defensa andalús ha estat, sens dubte, un dels millors centrals del món de l’última dècada, a més de constituir un fet molt important: és qui millor representa aquell esperit del Real Madrid d’altres temps, abans de l’era galàctica, caracteritzat per la lluita, la garra, la fúria i el de no donar mai un partit per perdut. 

ELS MEDALLISTES DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA A BARCELONA 1992: DOBLE FEMENÍ DE TENNIS

Quan es van portar a terme els Jocs Olímpics de Barcelona, la catalana Arantxa Sánchez Vicario, que llavors ja havia guanyat el seu primer Roland Garros, i l’aragonesa Conchita Martínez es trobaven, malgrat la seva joventut, entre les millors tennistes del món.

No obstant, hi tenien lloc bastants dubtes en quin seria el rendiment de les dues jugadores fent parella en la modalitat de dobles, doncs no formaven equip en el circuit de la WTA. Tanmateix, el duo va funcionar molt bé al pavelló de la Vall d’Hebron i es va endur una medalla de plata, després d’una final en què no va poder superar la parella nord-americana formada per Mary Joe Fernández i Gigi Fernández.

Posteriorment als Jocs de Barcelona, en què Arantxa també va obtenir la medalla de bronze en individuals, va continuar l’extraordinària carrera de les dues tennistes espanyoles, doncs la barcelonina va conquistar dues vegades més Roland Garros i un cop l’Òpen dels Estats Units i la de Monzón va assolir un torneig de Wimbledon, sense oblidar que totes dues van portar Espanya a la consecució de vàries Copes Federació.

AGUSTÍ MONTAL: L’HOME QUE VA PORTAR JOHAN CRUYFF

El passat dimecres va morir Agustí Montal, president del FC Barcelona des de 1969 a 1977. Curiosament, ha traspassat dos dies abans que es compleixi el primer any de la mort de Johan Cruyff, a qui va fitxar com a futbolista el 1973.

Fill d’Agustí Montal Galobart, que va ser màxim mandatari de la institució catalana entre 1946 i 1952, Agustí Montal Costa va ser elegit l’any 1969 president del club blaugrana, després de la curta etapa de Narcís de Carreras. Va ser una època complicada, doncs, a part de tocar-li viure el final del Franquisme i una delicada transició cap a la democràcia, el Barça passava llavors per una de les pitjors crisis esportives de la seva història.

Per acabar amb una sequera de Lligues que es remuntava des de l’any 1960, i després de la reobertura a Espanya per contractar futbolistes estrangers, Montal va fitxar el 1973, amb la vital ajuda del seu directiu Armand Carabèn, el millor jugador mundial de l’època, l’holandès Cruyff, que havia conquistat amb l’Ajax d’Amsterdam tres Copes d’Europa consecutives.

Amb un Cruyff espectacular, l’equip que dirigia el també holandès Marinus Michels va conquistar el campionat de Lliga de la campanya 1973 / 1974, aconseguida matemàticament al Molinón de Gijón quan encara restaven cinc jornades per a la finalització del torneig i amb el punt àlgid de l’històric 0 a 5 contra el Real Madrid a l’estadi Santiago Bernabéu.

Tanmateix, aquella històrica Lliga va ser un petit oasi en una travessia pel desert, doncs amb Montal de president, el Barça només va assolir un altre títol: la copa de l’exercici 1970 / 1971, guanyada contra el València (4-3) en una final extraordinària, disputada al Bernabéu, que va necessitar de pròrroga.

Montal, de la mateixa manera que al seu progenitor li va correspondre la missió de celebrar el 50è aniversari de la societat, va tenir l’honor de presidir els 75 anys del club, mentre, durant la transició espanyola, va ser l’encarregat, no sense problemes, de tornar la catalanitat a l’entitat.

L’any 1977 va abandonar la presidència i, després de l’interinatge de Raimon Carrasco, Josep Lluís Núñez va vèncer en les primeres eleccions plenament democràtiques del Barça.

A la foto, Cruyff signa el seu contracte amb la presència de Montal. 

MÒNACO: LA SENSACIÓ EUROPEA

No és aquesta la primera gran campanya a nivell internacional de l’AS Mònaco, doncs el club del glamurós principat mediterrani va jugar l’any 1992 la final de la Recopa, que amb un jove Arséne Wenger d’entrenador va perdre a Lisboa contra el Werder Bremen, i, en la seva temporada més espectacular, va disputar la final de la Lliga de Campions l’any 2004, en la qual, amb l’actual seleccionador francès Didier Deschamps de preparador, va ser superat a Gelserkirchen pel Porto de José Mourinho.

Aquell Mònaco de Deschamps, que comptava amb jugadors com Evra, Giuly o Morientes, va donar la gran campanada de la competició eliminant el Real Madrid en quarts de final, encara que, després de superar en la penúltima ronda el Chelsea de Claudio Ranieri, va perdre de forma molt clara la final contra el Porto, que va vèncer per un inapel·lable 3 a 0.

No sabem si aquest Mònaco serà capaç de repetir la gesta d’aquell equip de fa 13 anys, però allò que ja es pot afirmar és que el bloc que dirigeix el tècnic portuguès Leonardo Jardim, que lidera la Ligue 1 amb tres punts més que el potent París Saint Germain, és actualment la sensació d’Europa, per joc, intensitat, espectacle i capacitat física, tal com s’ha demostrat a la ronda de vuitens de final de la vigent Champions League, en què ha deixat fora el Manchester City de Pep Guardiola, a qui ha fet sis gols.

Jardim té a la seva disposició futbolistes com el brasiler Fabinho, els portuguesos Moutinho i Silva, els francesos Sidibe, Germain i Mbappé, només amb 18 anys la gran revelació de l’entitat del principat, i el colombià Falcao (foto), que després de grans problemes amb les lesions i una experiència bastant negativa a la Premier League, torna a brillar en el seu retorn a l’estadi Lluís II.  

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: NIKI LAUDA

Esport: Automobilisme.

País: Àustria.

Dècada principal: 70.

Principals triomfs: 3 títols de campió del món de Fórmula 1, amb 25 victòries, 24 poles i 54 podis.

El millor: molt probablement, el millor pilot de F 1 de la dècada dels 70 del segle XX.

El pitjor: el terrible accident a Alemanya.

L’austríac Niki Lauda, un dels homes més cerebrals i calculadors de la història de la Fórmula 1, va ser potser el millor pilot del món de la categoria durant la dècada dels 70 del segle XX, amb el permís de competidors com l’escocès Jackie Stewart o el brasiler Emerson Fittipaldi. Després d’aconseguir 2 títols mundials amb Ferrari els anys 1974 i 1975, va perdre davant l’anglès James Hunt el de l’any 1976, en una temporada en què va tenir un gravíssim accident al circuit alemany de Nürburgring. L’any 1984, va assolir el seu tercer campionat amb McClaren, només amb mig punt més que el francès i company d’escuderia Alain Prost.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA EUROPA: SEVILLA FC 2016

Entrenador: Unai Emery.

Jugador més destacat: Gameiro (foto).

Altres jugadors bàsics: Krykowiak, Banega i Vitolo.

Equips amb qui s’enfronta: Molde FK, FC Basilea, Athletic Club Bilbao, Xakhtar Donetsk i Liverpool FC.

El millor: indiscutible rei del torneig

El Sevilla va aconseguir a l’estadi de Sankt Jakob Park de Basilea la seva tercera Europa League consecutiva i la cinquena en onze anys, comptabilitzant les Copes de la UEFA. El tècnic basc Unai Emery va assolir també el tercer trofeu seguit, fet que el va consolidar com a un dels millors entrenadors de l’estat espanyol i del continent europeu, raó per la qual no el va poder retenir el club andalús.

El pitjor: un nou èxode

És ja habitual que a l’entitat andalusa es produeixin moltes baixes i, al final de la temporada 2015 / 2016, van abandonar l’estadi Sánchez Pizjuán Unai Emery (París Saint Germain), Grzegorz Krykowiak (París Saint Germain), Ever Banega (Inter Milà) i Kevin Gameiro (Atlético Madrid), tot i que és cert que el club de Nervión va poder retenir un any més el valorat secretari tècnic Monchi Rodríguez. 

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2016

Entrenador: Zinedine Zidane.

Jugador més destacat: Cristiano Ronaldo.

Altres jugadors bàsics: Sergio Ramos (foto), Luka Modric i Gareth Bale.

Equips amb qui s’enfronta: París Saint Germain, Xakhtar Donetsk, Malmö FF, AS Roma, VFL Wolfsburg, Manchester City i Atlético Madrid.

El millor: l’ofici

Si alguna cosa no se li pot negar a l’entitat espanyola és un enorme ofici, una solida mentalitat i una gran competivitat a la Champions League, torneig en què se sent fort, segur i còmode. Zinedine Zidane, que va rellevar el molt qüestionat i criticat Rafael Benítez, va aconseguir pacificar el vestidor del Santiago Bernabéu i va fer valer el seu carisma aconseguit durant la seva època de futbolista.

El pitjor: un campió poc brillant

El Real Madrid 2015 / 2016 no passarà a la història com un dels campions més brillants i estel·lars de la Champions, doncs, fins a la final de San Siro a Milà, es va enfrontar a equips de segona fila, com Roma, Wolfsburg i Manchester City, que debutava en unes semifinals del torneig, mentre que, en la final, només va poder doblegar l’Atlético de Madrid a la tanda de penals. 

ASPECTES POSITIUS DE LA MARXA DE LUIS ENRIQUE

Crec que al llarg de la seves tres temporades al Camp Nou, Luis Enrique Martínez ha comès tres errors importants: canviar la cultura de joc del club català, fins a diluir-la pràcticament en la seva totalitat en força ocasions durant l’actual exercici; la seva omissió de la Masia, doncs no ha ascendit de forma estable cap jugador del filial, i un agre caràcter que ha motivat l’enfrontament amb la premsa i alguns dels seus futbolistes.

A mesura que ha anat passant el temps, l’entrenador asturià ha estat cada cop menys fidel a la filosofia de futbol que el FC Barcelona ha exercit durant la major part de les últimes tres dècades, portant a terme un joc directe i vertical i amb un protagonisme del centre del camp cada cop més minvant, fiant bona part de l’èxit en el trident ofensiu i, sobretot, en la figura de Messi.

En els més de dos anys i mig que porta a la banqueta del Camp Nou, Luis Enrique no ha requerit els serveis de cap futbolista de la Masia, llevat d’ocasions esporàdiques com en les primeres eliminatòries de la Copa del Rei, i durant la seva etapa com a entrenador blaugrana, jugadors procedents de la pedrera, com Bartra, Samper, el gran Xavi, Munir o Sandro, han abandonat el club.  

Finalment, el peculiar tarannà del tècnic de Gijón ha provocat que, mitjans de comunicació al marge, tingués dificultats amb jugadors com Vidal, que ha estat apartat de les convocatòries un munt de temps; aparentment Rakitic, doncs el croat ha perdut molt de protagonisme en l’actual campanya, o Messi, amb qui va tenir greus problemes fa poc més de dos anys, després de la derrota d’Anoeta, i que va estar a punt de provocar un cisma al vestidor.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS QUARTS DE FINAL

Ordenats de més a menys temibles, encara que particularment no voldria veure en absolut l’Atlético de Madrid, malgrat situar-lo per darrere de Real Madrid i Bayern de Munic, els adversaris que li poden tocar en sort al FC Barcelona, als quarts de final de la Lliga de Campions, són els següents:

Real Madrid

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 11.

Entrenador: Zinedine Zidane.

Estrella: Ronaldo.

Jugador més destacat de la temporada: Ramos.

Possible onze: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Kroos, Casemiro, Modric, Bale, Benzema i Ronaldo.

A favor del Barça: Messi, Suárez i Neymar podrien aprofitar la irregularitat de la defensa madridista.

En contra del Barça: el centre del camp blanc format per Kroos, Casemiro i Modric.

Bayern Munic

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5.

Entrenador: Carlo Ancelotti.

Estrella: Lewandowski.

Jugador més destacat de la temporada: Lewandowski.

Possible onze: Neuer, Lahm, Hummels, Martínez, Alaba, Müller, Thiago, Vidal, Robben, Lewandowski i Costa.

A favor del Barça: la defensa de l’equip bavarès continua sent la seva línia més feble.

En contra del Barça: una altra gran campanya del davanter polonès Lewandowski.

Atlético Madrid

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap.

Entrenador: Diego Simeone.

Estrella: Griezmann.

Jugador més destacat de la temporada: Carrasco.

Possible onze: Oblak, Juanfran, Savic, Godín, Filipe Luis, Saül, Gabi, Koke, Carrasco, Griezmann i Gameiro.

A favor del Barça: té una plantilla molt superior.

En contra del Barça: l’equip blanc-i-vermell ha eliminat el conjunt català als quarts de final dels anys 2014 i 2016.

Juventus FC

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2.

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Higüaín.

Jugador més destacat de la temporada: Dybala.

Possible onze: Buffon, Alves, Bonucci, Benatia, Álex Sandro, Cuadrado, Khedira, Marchisio, Pjanic, Dybala i Higüaín.

A favor del Barça: penso que, en el pla internacional, a la Juve encara li queda ascendir un esglaó per ser una esquadra plenament competitiva.

En contra del Barça: el grup d’Allegri no compta amb fissures en cap línia, sent un equip molt complet i força equilibrat.

AS Mònaco

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap.

Entrenador: Leonardo Jardim.

Estrella: Falcao.

Jugador més destacat de la temporada: Falcao.

Possible onze: Subasic, Sidibe, Raggi, Jemerson, Mendy, Silva, Fabinho, Lemar, Germain, Falcao i Mbappé.  

A favor del Barça: una defensa que provoca dubtes.

En contra del Barça: un atac demolidor.

Borussia Dortmund

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 1.

Entrenador: Thomas Tuchel.

Estrella: Aubameyang.

Jugador més destacat de la temporada: Aubameyang.

Possible onze: Bürki, Piszczek, Bartra. Papastathopoulos, Guerreiro, Dembélé, Weigl, Pulisic, Castro, Dürm i Aubameyang. 

A favor del Barça: sent una plantilla força important, és també de les més assequibles dels quarts de final.

En contra del Barça: una trajectòria extraordinària del bloc de Tuchel a la Champions League.

Leicester City

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap.

Entrenador: Craig Shakespeare.

Estrella: Vardy.

Jugador més destacat de la temporada: Schmeichel.

Possible onze: Schmeichel, Simpson, Morgan, Huth, Fuchs, Albrighton, Ndidi, Drinkwater, Mahrez, Okazaki i Vardy. 

A favor del Barça: sens dubte, es tracta de la plantilla més modesta de les que ha arribat als quarts de final.

En contra del Barça: una excel·lent trajectòria a la Champions League.

A la foto, Simeone i Luis Enrique es saluden. 

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: LOUIS VAN GAAL

País: Holanda.

Any de naixement: 1951.

Lloc de naixement: Amsterdam.

Clubs: AFC Ajax, FC Barcelona, Holanda, de nou Barça, AZ Alkmaar, Bayern Munic, de nou Holanda i Manchester United.

Mundials disputats: Brasil 2014.

Títols de clubs: 4 Lligues holandeses, 1 Copa holandesa, 4 Supercopes d’Holanda, 2 Lligues espanyoles, 1 Copa espanyola, 1 Lliga alemanya, 1 Copa alemanya, 1 Supercopa alemanya, 1 Copa anglesa, 1 Lliga de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 1 Copa Intercontinental.

El millor: la seva etapa a l’Ajax

Louis van Gaal va haver de substituir a corre-cuita Leo Beenhacker, arran del fitxatge d’aquest pel Real Madrid, com entrenador de l’Ajax d’Amsterdam, però el tècnic va assolir un palmarès extraordinari, per exemple amb la consecució de 3 Eredivisie, una Copa de la UEFA, una Supercopa d’Europa, una Intercontinental i una Lliga de Campions, conquistada a Viena contra el potent Milan.

El pitjor: el seu retorn al Camp Nou

En aquest apartat també hi podria estar perfectament la seva primera experiència amb Holanda, a la qual no va poder classificar per al Mundial de l’any 2002, però penso que el seu retorn al FC Barcelona va ser una decisió errònia i equivocada. Van Gaal va ser destituït per Joan Gaspart quan encara no s’havia complet la primera volta del campionat de Lliga, en què l’equip anava molt endarrerit. 

ASPECTES NEGATIUS DE LA MARXA DE LUIS ENRIQUE

Com bé va recordar fa uns dies Gerard Piqué, quan Luis Enrique Martínez va arribar l’estiu de 2014 al Camp Nou, el FC Barcelona es trobava enfonsat en una important crisi, encara que el central barceloní va fer servir unes altres paraules.

L’equip català, després de tres anys esplendorosos amb Pep Guardiola d’entrenador, en què per exemple es van assolir tres campionats de Lliga i dues Lligues de Campions, va iniciar un descens en la quarta i última campanya del tècnic de Santpedor, que va prosseguir, encara que es van aconseguir 100 punts a la Lliga, en l’exercici del desaparegut Tito Vilanova i que es va fer molt evident en la temporada de Gerardo Tata Martino.

Luis Enrique, en un principi sense renunciar de forma molt evident a la cultura futbolística del club, va incloure algunes novetats importants en el joc del conjunt barcelonista, com la pràctica d’un futbol més vertical i directe, segons les circumstàncies i sense abusar-ne, i transferir el protagonisme des del centre del camp a la línia d’atac, fonamentalment per la presència de l’espectacular trident davanter format per Messi, Suárez i Neymar, si bé la medul·lar, normalment integrada per Busquets, Rakitic i Iniesta, va seguir sent sòlida i important, tot i que Xavi, en la seva última temporada com a blaugrana, va passar més minuts a la banqueta que no pas al terreny de joc.

Amb aquestes característiques, a més d’una preparació física excel·lent durant la part decisiva de l’exercici, el Barça va conquistar el seu segon triplet Lliga / Copa del Rei / Champions League de la seva història. Cal remarcar que, pel que fa a la Lliga de Campions, el bloc de Luis Enrique va superar els campions d’Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia, respectivament Manchester City, París Saint Germain, Bayern Munic i Juventus, aquest darrer en la final disputada a l’estadi Olímpic de Berlín.

Seguidament, Luis Enrique, tot i que cada vegada ha estat menys fidel a la tradicional filosofia de joc de l’entitat, ha assolit una Lliga i una Copa del Rei més, obtenint dos doblets consecutius, a més d’una Supercopa d’Espanya, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs. En resum, ha guanyat vuit títols de 10 possibles.  

EL TRIST PAPER DE LA PREMSA ESPORTIVA MADRILENYA

Després de l’heroica, històrica, espectacular i ja llegendària remuntada del FC Barcelona davant el París Saint Germain, la totalitat de la premsa esportiva mundial, per exemple la italiana o la mateixa francesa, van elogiar la proesa de l’equip de Luis Enrique Martínez, sense oblidar fets com les aclamacions realitzades per l’entrenador del Borussia de Dortmund, Thomas Tuchel; la celebració dels mites anglesos Gary Lineker, Steven Gerrard, Rio Ferdinand i Michael Owen, un exjugador del Real Madrid, en un programa de televisió, o que els seguidors del PSG van assenyalar el tècnic Unai Emery i els seus futbolistes com a culpables de la gran desfeta del club francès. 

Pel contrari, els mitjans de comunicació de Madrid han menysvalorat la remuntada barcelonista, com el seu dia també van menystenir el Barça de Pep Guardiola, una de les millors esquadres de la història del futbol, i van incidir de manera molt especial en l’actuació de l’àrbitre i algunes de les seves decisions. És curiós que una premsa que insisteix, dia rere dia, que el club català és una institució espanyola, rebi aquest tracte per part d’ella.

Algú em pot dir que la premsa esportiva catalana hagués fet el mateix si la remuntada l’hagués realitzat el Real Madrid. Malauradament, penso que si. 

L’HEROI NEYMAR

Abans d’ahir el FC Barcelona va fer allò que cap club havia portat a terme en la història: remuntar un 4 a 0 advers en competicions europees. En la nit màgica del Camp Nou contra el París Saint Germain (6 a 1) hi van haver varis protagonistes, com Ter Stegen, que va salvar davant Cavani el 3 a 2, i evidentment Sergi Roberto, que va fer el sisè gol, el que donava la classificació per a quarts de final de la Champions League, però penso que Neymar en va ser el gran heroi.

El davanter brasiler, que va ser potser l’únic jugador blaugrana que es va salvar en el desastre del Parc dels Prínceps de París, va provocar el penal del 3 a 0, que va transformar Messi; va fer dos gols, el quart i el cinquè; va lliurar a Roberto l’assistència del sisè, va donar la cara en tot moment, va exercir de líder, es va posar l’equip a l’esquena en el període més delicat i va fer la sensació de ser l’únic integrant del Barça que va creure amb el miracle en els darrers instants del matx.

No és el primer cop que Neymar brilla en un partit decisiu, si tenim en compte que l’estrella brasilera ha marcat en les finals de la Copa del Rei dels anys 2015 i 2016, a Barcelona i Madrid respectivament, i en la de la Lliga de Campions de 2015, a Berlín. A més, tingui o no un bon dia, estigui més o menys afortunat, el davanter sud-americà sempre apareix, no s’amaga mai i ho intenta en tot moment, fins i tot quan, en ocasions, és objecte d’entrades salvatges per part dels rivals.

He de reconèixer, i de vegades ho he explicat en aquest bloc, que jo no confiava massa en Neymar, sobretot després de la seva irregular temporada de debut blaugrana, en la campanya 2013 / 2014, i fonamentalment per aspectes com els de presumptament exagerar algunes faltes, la seva sobreexposició en les xarxes socials o la seva passió per les festes nocturnes. Evidentment he de rectificar.

AQUELLA TEMPORADA AMB BOBBY ROBSON

L’any 1996, Josep Lluís Núñez va prendre la complicada i polèmica decisió de cessar com a entrenador del FC Barcelona Johan Cruyff. Penso, amb la perspectiva que dóna el pas del temps, que el president va fallar sobretot amb la forma, més que no pas amb el fons, doncs molts socis i seguidors del club català potser haguessin entès que no seguís el tècnic holandès després de dos anys decebedors, però no quan encara restaven dues jornades per finalitzar el campionat de Lliga, de forma sobtada i enviant Joan Gaspart al vestidor per notificar-li la notícia.

Per a la complicadíssima missió de substituir un mite com Cruyff, que havia estat vuit anys a la banqueta del Camp Nou (continua sent el rècord a l’entitat catalana) i havia guanyat, entre altres títols, quatre Lligues consecutives i la primera Copa d’Europa en la història de la institució, Núñez va elegir com a nou preparador l’anglès Bobby Robson, un home veterà, tranquil, capaç de resistir la pressió, amb la tradicional flegma britànica i amb una important carrera.

Ara fa dues dècades d’aquella única temporada amb Robson com a entrenador barcelonista. El tècnic britànic, amic personal de Núñez, va arribar al Camp Nou acompanyat d’un jove ajudant portuguès anomenat José Mourinho, que també va exercir tasques de traductor. El preparador anglès es va trobar a Barcelona un entorn enrarit, dens, crispat i explosiu, dividit entre partidaris de Núñez i de Cruyff,  que li va posar la feina molt difícil i que, en ocasions, va faltar greument la seva persona, doncs fins i tot es va arribar a insinuar que bevia massa alcohol.

Un altra circumstància que va anar en contra de Robson va ser la de realitzar un canvi substancial en el joc de l’equip, doncs es va passar del sistema ofensiu, atractiu i arriscat de Cruyff, que normalment només utilitzava tres defenses, al més segur, tàctic i no tan vistós del nou entrenador, que de vegades alineava al mateix temps homes com Nadal, Abelardo, Couto i Popescu. Es va arribar a situacions tan increïbles com el dia que l’afecció del Camp Nou va xiular el futbol del conjunt blaugrana en un matx en què va vèncer el Logronyès per 8 a 0.

Durant bona part d’aquella temporada 1996 / 1997, la qual també va ser l’única en què un espectacular, meravellós i extraordinari Ronaldo va jugar al Barça, els resultats de l’equip blaugrana eren molt irregulars, malgrat els gols i les genialitats del davanter brasiler. Fins i tot, i en més d’una ocasió, els seguidors barcelonistes van exigir la destitució de Robson, però hi va haver un clar punt d’inflexió: la tornada de l’eliminatòria de quarts de final de la Copa del Rei al Camp Nou contra l’Atlético de Madrid.

En el xoc d’anada hi va haver empat a dos gols i l’equip blanc-i-vermell dominava en el descans del de tornada per un clar 0 a 3, mentre l’estadi barcelonista es va omplir de mocadors blancs. Tanmateix, en el segon temps, el conjunt barcelonista va fer una espectacular remuntada i va vèncer per un inversemblant 5 a 4. S’ha especulat molt el que va succeir aquella nit al Camp Nou: mentre uns opinen que Robson va portar a terme uns canvis que van canviar radicalment el rumb de l’enfrontament, altres van parlar d’auto-gestió dels futbolistes.

Allò cert és que el Barça va realitzar un canvi radical, va assolir la regularitat necessària, va donar entrada a De la Peña com a titular, va actuar amb un sistema més ofensiu i va conquistar la Recopa i la Copa del Rei (abans, a l’estiu, havia aconseguit la Supercopa d’Espanya), encara que no va poder guanyar el campionat de Lliga, que va obtenir el gris, però efectiu i fiable, Real Madrid de Fabio Capello. Malgrat tot, Robson va donar pas a Louis van Gaal pel que fa a la següent campanya.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: LUIGI RIVA

País: Itàlia.

Any de naixement: 1944.

Lloc de naixement: Leggiuno.

Demarcació: davanter. 

Clubs: AC Legnano i Càller Calcio.

Eurocopes disputades: Itàlia 1968.

Mundials disputats: Anglaterra 1966, Brasil 1970 i Alemanya 1974.

Títols individuals: 3 vegades màxim golejador de la Sèrie A.

Títols de clubs: 1 Lliga italiana.

Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: formar part de la que molts consideren la millor Itàlia de tots els temps

Luigi Riva està considerat un dels grans mites del futbol italià i va ser contemporani de grans llegendes del país com Dino Zoff, Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola o Gianni Rivera. Màxim golejador 3 cops de la Sèrie A italiana, no va poder guanyar massa títols, fonamentalment perquè va actuar gran part de la seva carrera en el modest Càller, que no obstant es va endur un inesperat Scudetto.

El pitjor: no poder guanyar el Mundial

Com ja he indicat en el paràgraf anterior, Riva va coincidir amb altres grans astres italians, amb els quals probablement va formar la millor Squadra Azzurra de la història, la qual va conquistar l’Eurocopa de l’any 1968 com a local. Tanmateix, aquell extraordinari equip no va poder assolir cap Copa del Món, doncs en la final de Mèxic 1970 es va trobar Brasil, un dels millors blocs de tots els temps.

ELS POSSIBLES SUBSTITUTS DE LUIS ENRIQUE (I 2): ELS QUE NO FITXARIA

En aquest segon apartat es troben els tècnics Massimiliano Allegri, Eduardo Berizzo, Gerard López, Jürgen Klopp. Juan Carlos Unzué i Arséne Wenger.

* Massimiliano Allegri

Lloc d’origen: Liorna (Itàlia).

Clubs: Aglianese Calcio, Spal Ferrara, US Grosseto, US Sassuolo, Càller Calcio, AC Milan i Juventus FC.

Experiència al Barça com a futbolista: cap.

Càrrecs al Barça com a tècnic: cap.

Per què no hauria de Fitxar ?

- No sembla que un entrenador de nacionalitat italiana sigui el més indicat per dirigir el FC Barcelona.

- No coneix en absolut el tens entorn barcelonista.

- Segons alguns cercles, li manca una mica de caràcter.

* Eduardo Berizzo

Lloc d’origen: Cruz Alta (Argentina).

Clubs: Estudiantes la Plata, CD O’Higgins i RC Celta.

Experiència al Barça com a futbolista: cap.

Càrrecs al Barça com a tècnic: cap.

Per què no hauria de Fitxar ?

- No ha entrenat cap gran de la Lliga espanyola.

- El seu tarannà podria xocar amb alguns jugadors importants de la plantilla barcelonista.

- Li podria costar molt superar la pressió que exerceix l’entitat catalana.

* Gerard López

Lloc d’origen: Granollers (Vallès Oriental).

Clubs: cap (professional).

Experiència al Barça com a futbolista (primer equip): 2000 – 2005.

Càrrecs al Barça com a tècnic: actual entrenador del filial.

Per què no hauria de Fitxar ?

- Cap experiència com a tècnic a primera divisió.

- Al Barça B fitxa més que no pas ascendir jugadors del Juvenil A.

- El record que va deixar com a futbolista del primer equip blaugrana.

* Jürgen Klopp

Lloc d’origen: Stuttgart (Alemanya).

Clubs: FSV Magúncia, Borussia Dortmund i Liverpool FC:

Experiència al Barça com a futbolista: cap.

Càrrecs al Barça com a tècnic: cap.

Per què no hauria de Fitxar ?

- Es tracta d’un entrenador al qual li agrada el futbol directe i vertical.

- Una vegada va declarar que s’avorria amb el Barça de Pep Guardiola.

- No sembla fàcil que pugui deixar el Liverpool.

* Juan Carlos Unzué

Lloc d’origen: Pamplona (Navarra).

Clubs: CD Numància.

Experiència al Barça com a futbolista: 1988 – 1990.

Càrrecs al Barça com a tècnic: entrenador de porters i actual ajudant de Luis Enrique Martínez.

Per què no hauria de Fitxar ?

- Escassa experiència com a entrenador d’elit.

- Que sigui un excel·lent complement de Luis Enrique, no vol dir que pugui triomfar sense el tècnic asturià.

- Possiblement vulgui marxar amb el seu company i amic.

* Arséne Wenger (foto)

Lloc d’origen: Estrasburg (França).

Clubs: Nancy Lorraine, AS Mònaco, Nagoya Grampus Eight i Arsenal FC.

Experiència al Barça com a futbolista: cap.

Càrrecs al Barça com a tècnic: cap.

Per què no hauria de Fitxar ?

- El seu millor moment ja fa molt temps que va passar.

- És un home que ha perdut una gran quantitat de partits decisius.
- Acostuma a comptar amb futbolistes de molta classe, però escassament lluitadors i mentalment fràgils. 

ELS POSSIBLES SUBSTITUTS DE LUIS ENRIQUE (1): ELS QUE FITXARIA

El passat dimecres 1 de març, després del partit al Camp Nou entre FC Barcelona i Sporting de Gijón, els clubs fonamentals en la carrera futbolística de l’entrenador asturià, Luis Enrique Martínez va anunciar que abandonarà l’entitat catalana el pròxim 30 de juny. Des d’aleshores han sortit a la premsa un munt de tècnics: Massimiliano Allegri, Eduardo Berizzo, Jürgen Klopp, Ronald Koeman, Gerard López, Eusebio Sacristán, Jorge Sampaoli, Juan Carlos Unzué, Ernesto Valverde i Arséne Wenger, als quals jo afegiria Òscar Garcia i Xavi Hernández, que serien els meus preferits.

Entre aquests preparadors, als quals es podrien afegir homes com Laurent Blanc, Philip Cocu, Frank de Boer, Unai Emery o Mauricio Pochettino, jo realitzaria una divisió entre els que trobaria adients per al Barça (Eusebio, Koeman, Sampaoli, Òscar, Valverde i Xavi) i els que no (Allegri, Berizzo, Klopp, Gerard, Unzué i Wenger). En aquest primer article, començaré pels sis primers.

* Òscar Garcia

Lloc d’origen: Sabadell (Vallès Occidental).

Clubs: Maccabi Tel - Aviv,  Brighton & Hove Albion, de nou Maccabi, Watford FC i Red Bull FC Salzburg.

Experiència al Barça com a futbolista (primer equip): 1995 – 1999.

Càrrecs al Barça com a tècnic: entrenador del Juvenil A.

Per què hauria de Fitxar ?

- Si Johan Cruyff estigués encara entre nosaltres, molt probablement seria el seu candidat.

- Un home totalment fidel a la cultura del club.

- Com a futbolista, va passar per quasi totes les categories del Barça.

* Xavi Hernández

Lloc d’origen: Terrassa (Vallès Occidental).

Clubs: cap.

Experiència al Barça com a futbolista (primer equip): 1998 – 2015.

Càrrecs al Barça com a tècnic: cap.

Per què hauria de Fitxar ?

- Probablement ha estat el millor futbolista català i espanyol de la història.

- ADN Barça per tots els costats.

- Ha estat company de molts dels jugadors que actualment formen part de la plantilla blaugrana.

* Ronald Koeman

Lloc d’origen: Zaandam (Holanda).

Clubs: Vitesse Arnhem, AFC Ajax, Benfica SL, PSV Eindhoven, València CF, AZ Alkmaar, Feyenoord Rotterdam, Southampton FC i Everton FC.

Experiència al Barça com a futbolista: 1989 – 2005.

Càrrecs al Barça com a tècnic: ajudant de Louis Van Gaal i entrenador del filial.

Per què hauria de Fitxar ?

- Va ser el gran líder del Dream Team de Cruyff.

- Va fer el gol que va donar la primera Copa d’Europa a la institució i això simbòlicament és important.

- Una personalitat a prova de ferro.

* Eusebio Sacristán

Lloc d’origen: la Seca (Castella – Lleó).

Clubs: RC Celta i Real Sociedad de Futbol.

Experiència al Barça com a futbolista: 1988 – 1994.

Càrrecs al Barça com a tècnic: ajudant de Frank Rijkaard i entrenador del filial.

Per què hauria de Fitxar ?

- La seva excel·lent tasca actual a Anoeta.

- Va classificar el Barça B com a tercer a segona divisió A.

- Un fix en el Dream Team de Cruyff.

* Jorge Sampaoli (foto)

Lloc d’origen: Casilda (Argentina).

Clubs: Juan Aurich, Sport Boys Association, Coronel Bolognesi, Sporting Cristal, CD O’Higgins, CS Emelec, Universitat de Xile, selecció de Xile i Sevilla FC.

Experiència al Barça com a futbolista: cap.

Càrrecs al Barça com a tècnic: cap.

Per què hauria de Fitxar ?

- El magnífic treball que actualment està realitzant al Sánchez Pizjuán.

- Seria el tècnic preferit de Leo Messi, cosa important per a la seva renovació.

- Deixeble de Marcelo Bielsa, un home que també ha influït en Pep Guardiola.

* Ernesto Valverde

Lloc d’origen: Viandar de la Vera (Extremadura).

Clubs: Athletic Club Bilbao, RCD Espanyol, Olympiacòs FC, Vila-real CF, de nou Olympiacòs, València CF i de nou Athletic Club.

Experiència al Barça com a futbolista: 1998 – 1990.

Càrrecs al Barça com a tècnic: cap.

Per què hauria de Fitxar ?

- La seva experiència actual amb l’Athletic Club, on ha batut el rècord de partits oficials que tenia Javier Clemente.

- Un home que té assumida la filosofia del club.

- En tots els equips que ha entrenat ha deixat un bon record.