El passat dilluns es van complir 20 anys del polèmic Motí de l’Hesperia, quan la pràctica totalitat de la plantilla del FC Barcelona (crec que només hi va faltar Bernd Schuster, qui ja estava a punt de fitxar pel Real Madrid) es va reunir en aquest hotel barceloní per demanar la destitució del president Josep Lluís Núñez.
Per comprendre bé les causes del succés, hauríem de remuntar-nos al 7 de maig de 1986, és a dir uns dos anys abans, quan el Barça va perdre contra l’Steaua de Bucarest la final de la Copa d’Europa, disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla. Aquella derrota, considerada la més trista i lamentable en els 109 anys d’història de l’entitat catalana, va obrir una gravíssima crisi esportiva i social, la qual es va agreujar al finalitzar la campanya 1986/1987 sense títols oficials i amb Schuster apartat de l’equip durant tot l’exercici, com a “càstig” per haver abandonat l’estadi sevillista sense esperar el desenllaç de la final europea.
Durant aquell període hi va aparèixer la primera plataforma de certa importància contrària a Núñez, després de bastants anys de placidesa del president, amb el nom de Grup d’Opinió Barcelonista, que molt aviat es va convertir en Grup d’Oposició Barcelonista, el qual va realitzar una tasca molt semblant a la que a finals dels 90 faria l’associació L’Elefant Blau, liderada per l’actual president del club Joan Laporta.
Pel que fa a la temporada 1987/1988, el club blaugrana va fer un torneig de Lliga horrorós, només comparable, pel que fa als darrers 40 anys, a la de l’última campanya de la presidència de Joan Gaspart, l’exercici 2002/2003. El Barça va romandre força jornades més a prop de les places de descens, les quals va arribar a ocupar algunes setmanes, que no pas de les europees. Tanmateix, l’equip que llavors entrenava l’actual seleccionador espanyol Luis Aragonés, que havia substituït després de quatre jornades l’anglès Terry Venables, va realitzar una brillant Copa del Rei, la final de la qual va jugar davant la Real Sociedad.
En aquell moment el club basc, entrenat pel gal·lès John Toshack, tenia un dels millors equips de la seva història amb jugadors com Arkonada, Górriz, Gajate, López Rekarte, Bakero o Begiristáin (curiosament els tres últims van fitxar pel Barcelona al final d’aquella temporada). Les apostes eren clarament superiors a l’entitat donostiarra, que a més va acabar en segona posició la Lliga d’aquell exercici, però el Barça, segurament menys pressionat, va asonseguir una inesperada victòria a l’estadi Santiago Bernabéu, gràcies a un gol del capità José Ramón Alexanko.
Amb el títol guanyat, que a més representava la classificació europea per al club blaugrana, els jugadors es van veure suficientment forts per donar un cop de mà contra el president, amb qui mantenien tenses relacions, i es van reunir, com ja s’ha indicat, a l’hotel Hesperia per demanar la marxa de Núñez. Durant els dies següents hi va haver una sèrie de debats televisius, entre jugadors i directius, amb el protagonisme del llavors vicepresident Gaspart, que van causar vergonya i estupor.
No obstant, l’afer protagonitzat pels jugadors, al contrari del que aquests lògicament pretenien, es va acabar convertint en una taula de salvació per al president. Núñez es trobava en una situació molt delicada i les mocadorades al Camp Nou eren freqüents i continuades, amb fortes protestes demanant-li la dimissió. Tanmateix, els socis es van veure molt enutjats per l’actuació dels futbolistes, als qual van recriminar la seva actitud arran d’una campanya, llevat del títol de la Copa del Rei, molt decebedora.
Núñez, amb l'habilitat que el caracteritzava, va saber treure’n profit de la situació, es va convertir en el “bo i màrtir de la pel·lícula” i va sorprendre fitxant com a nou entrenador Johan Cruyff, el qual era el preferit de l’oposició, després d’haver mantingut intenses converses amb Javier Clemente, llavors triomfant entrenador de l’Espanyol, amb qui va jugar aquella campanya la final de la Copa de la UEFA.
Núñez i Cruyff van realitzar una profunda reconversió de la plantilla, amb un número espectacular tant d’altes com de baixes, i van iniciar la tasca que acabaria desembocant en l’històric i inoblidable Dream Team.
Per comprendre bé les causes del succés, hauríem de remuntar-nos al 7 de maig de 1986, és a dir uns dos anys abans, quan el Barça va perdre contra l’Steaua de Bucarest la final de la Copa d’Europa, disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla. Aquella derrota, considerada la més trista i lamentable en els 109 anys d’història de l’entitat catalana, va obrir una gravíssima crisi esportiva i social, la qual es va agreujar al finalitzar la campanya 1986/1987 sense títols oficials i amb Schuster apartat de l’equip durant tot l’exercici, com a “càstig” per haver abandonat l’estadi sevillista sense esperar el desenllaç de la final europea.
Durant aquell període hi va aparèixer la primera plataforma de certa importància contrària a Núñez, després de bastants anys de placidesa del president, amb el nom de Grup d’Opinió Barcelonista, que molt aviat es va convertir en Grup d’Oposició Barcelonista, el qual va realitzar una tasca molt semblant a la que a finals dels 90 faria l’associació L’Elefant Blau, liderada per l’actual president del club Joan Laporta.
Pel que fa a la temporada 1987/1988, el club blaugrana va fer un torneig de Lliga horrorós, només comparable, pel que fa als darrers 40 anys, a la de l’última campanya de la presidència de Joan Gaspart, l’exercici 2002/2003. El Barça va romandre força jornades més a prop de les places de descens, les quals va arribar a ocupar algunes setmanes, que no pas de les europees. Tanmateix, l’equip que llavors entrenava l’actual seleccionador espanyol Luis Aragonés, que havia substituït després de quatre jornades l’anglès Terry Venables, va realitzar una brillant Copa del Rei, la final de la qual va jugar davant la Real Sociedad.
En aquell moment el club basc, entrenat pel gal·lès John Toshack, tenia un dels millors equips de la seva història amb jugadors com Arkonada, Górriz, Gajate, López Rekarte, Bakero o Begiristáin (curiosament els tres últims van fitxar pel Barcelona al final d’aquella temporada). Les apostes eren clarament superiors a l’entitat donostiarra, que a més va acabar en segona posició la Lliga d’aquell exercici, però el Barça, segurament menys pressionat, va asonseguir una inesperada victòria a l’estadi Santiago Bernabéu, gràcies a un gol del capità José Ramón Alexanko.
Amb el títol guanyat, que a més representava la classificació europea per al club blaugrana, els jugadors es van veure suficientment forts per donar un cop de mà contra el president, amb qui mantenien tenses relacions, i es van reunir, com ja s’ha indicat, a l’hotel Hesperia per demanar la marxa de Núñez. Durant els dies següents hi va haver una sèrie de debats televisius, entre jugadors i directius, amb el protagonisme del llavors vicepresident Gaspart, que van causar vergonya i estupor.
No obstant, l’afer protagonitzat pels jugadors, al contrari del que aquests lògicament pretenien, es va acabar convertint en una taula de salvació per al president. Núñez es trobava en una situació molt delicada i les mocadorades al Camp Nou eren freqüents i continuades, amb fortes protestes demanant-li la dimissió. Tanmateix, els socis es van veure molt enutjats per l’actuació dels futbolistes, als qual van recriminar la seva actitud arran d’una campanya, llevat del títol de la Copa del Rei, molt decebedora.
Núñez, amb l'habilitat que el caracteritzava, va saber treure’n profit de la situació, es va convertir en el “bo i màrtir de la pel·lícula” i va sorprendre fitxant com a nou entrenador Johan Cruyff, el qual era el preferit de l’oposició, després d’haver mantingut intenses converses amb Javier Clemente, llavors triomfant entrenador de l’Espanyol, amb qui va jugar aquella campanya la final de la Copa de la UEFA.
Núñez i Cruyff van realitzar una profunda reconversió de la plantilla, amb un número espectacular tant d’altes com de baixes, i van iniciar la tasca que acabaria desembocant en l’històric i inoblidable Dream Team.
